Cinema sense condicions del 10/5/2022

Cinema sense condicions. Hola, bona tarda. Amb aquesta introducció, que correspon, em sembla que és la cançó del pandèro, que canten les nenes del Carras, una família del Segriar que té problemes per continuar amb la seva explotació de collita de prèsecs, i que li ha proporcionat a la catalana Carla Simón un dels premis més covejats del cine a Europa, com és l'Os d'Or de Berlín. Amb altres programes, hem tocat una mica el tema del Carras, però últimament és que s'està convertint en una quasi indispensable referència, i no solsament pel cinema, sinó per altres qüestions, i doncs pensem que avui nosaltres també ens assumarem la corrent aquesta, i parlarem del Carras. Bona tarda, Lluna. Bona tarda. Bona tarda, Anastasi. Ara avui sí. Bona tarda, Pedro. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda, Amics. Avui farem un programa en el que parlarem, com hem dit, del Carras, però parlarem també de pel·lícules d'actualitat, de cartell, parlarem també de l'últim festival que hi ha hagut a Barcelona, el DA Film Festival, festival d'autor, i parlarem també, sobretot ens en parlarà l'Anastasi, d'una sèrie, són diversos capítols. Sí, sí, sí. Una sèrie que, com sempre, ens comentarà. L'Anastasi el farem l'expert amb les sèries. Sí, el serial. La veritat és que... S'ho ha aconseguit, s'ho està aconseguit. Un nínxol, que diu. I pensem també que de cara a tots vosaltres a l'Audiència pot ser interessant, perquè hi ha una forma de veure cinema que és acomodant a la teva agenda particular, i encara més disposant d'hores i d'espai proper al teu lloc de treball, si fas teletreball, etcètera. Sí, sí, té virtuts, evidentment. El futur... Sí, l'altre hi ensuteia l'Aterès Enric, que és una productora, i ens deia que, clar, no t'agradarà, però el futur sembla que passa molt per aquí. Sembla sent. I no precisament per les sales, malauradament, que és el que nosaltres voldríem, que es pogués conviure una cosa i altra. Sí, jo també ho pino així. Jo soc dels que vinc a fer les sales desapareixent d'aquí un cicat, jo crec que... En fi, hi ha Copola als anys 80, ja ho deia, que la gent acabaria veient el cinema a casa seva. Sí, sí, perquè tenia aquesta convenciment que tot passaria a l'electrònica, d'alguna manera, com que ell era un obsès de l'electrònia, en tenia que el cinema digital segurament ja no es podia projectar en bones sales, sinó que hauria d'anar a altres formats. Això venia d'aquí, de fet, als ajuntaments, quan fa tots els seus experiments, diguem, d'edició, de relatge, és a partir d'aquí. Llini també va anunciar la mort del cinema. Per altres motius, clarament, per altres motius. Sí, era una deducció a partir d'altres premisses. En fi, del que no cap dubte és que estem en l'ull de l'uracà. La transformació és absoluta i no es vorà mai més ja el cinema com nosaltres per generació, estem acostumats. Això és clavíssim. De fet, ja no s'està veient. Ja no s'està veient, ja no s'està veient. És el present. He dit el futur, de futur. Fixa que en canvi, en el cas del Carràs, que estàvem citant el Carràs, s'han obert cinemes que estaven tancats. Quan hi ha un fenomen, el Carràs és un fenomen, realment passen coses que també són fora del comú. A mi m'interessaria parlar... Vull dir, avui en dia, que s'obriria una sala de cinema per veure, no una, diverses d'una zona determinada de Catalunya. Però a mi m'interessaria analitzar justament aquest fenomen. Sí, sí, he presentat el programa com per parlar del fenomen al Carràs. Evidentment podem parlar de la pel·lícula. Naturalment d'analitzar. Va junts, el fenomen per test d'aquí. A mi m'agradaria començar per la teva secció. Com vulguis, però... Sí, sí, no, perquè... No us ho diré si vosaltres me neu. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. No voldria que... No, no, no, no. I a dies en què es queda escapsada... No passa res, no passa res. I penso que com si ho volen fer al final. Tampoc hi haurà no. Acabes de improvisar-ho ara, i a mi s'hi accepta l'Ignasi. Sí, quin dremei. Jo penso que... Ens ha actuat per fets consumats, el pet. No és l'únic en aquest país que ho fa. No, no, però amb tota la bona feina. No he tingut l'oportunitat de parlar abans d'anar amb l'arribat just. Seré, seré, seré. Però pensava... Fins i tot per no fer una planificació... Fixa. Molt dinàmiques fixes. Correcte. Correcte. No, intentaré agrair-te aquest gest, intentaré, per tant, correspondre amb gravetat, a mi és una de les qualitats, de no avorrir i de ser bé el màxim d'haureu posat. No ho veuràs, mai, crec, jo. Intenteu no fer-ho. La pel·lícula, a la feixeria d'aquest cas, que és una pel·lícula, una sèrie no deixa ser una pel·lícula fragmentada, diguem, per episodis, i quan mereix aquest títol, és perquè està acta, novamente, d'una sèrie d'autor. La teva parlàvem de la sèrie aquella que havíem vist, que havia vist jo i que vaig proposar, com una sèrie a veure, que era In My Skin, aquella sèrie d'aquella noia, que mentia permanentment, de la vida que feia realment, no la podia explicar ningú, i que, per tant, havia de mentir respecte a la seva vida, per suportar el dolor que li provocava. En aquest cas, és una sèrie també d'autor, i penso que estic fent sèries d'autors, no perquè sí, sinó perquè la gent li serveixi a veure alguna cosa de discolta, que tota la sèrie serà no la mateixa, que si les d'allò d'intriga, el nó del thriller, clàssic, dolent, ja se n'han fet molts, les sèries no són més que reme, dos, còpies, bé. No, hi ha sèries molt interessants. Tothom té la corrupció, segurament. Vagil... M'encanta com arrossegas aquesta sílaba final. Sí, que s'ha de arrossegar. S'ha de arrossegar, però... Hi ha francesos que han arrossegat. Vagil. A mi m'agrada molt francesa. Vagil. És francesa. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. És canadenca. 43. Com el Carràs. És relativament recent. No estem parlant d'una pel·lícula, d'una sèrie antiga. Té una temporada, són 10 episodis de 45 minuts. Realment és una sèrie molt en aquest sentit, molt fàcil de veure. I té aquesta qualitat. És una sèrie d'autor. Per què és una sèrie d'autor? Perquè, novement, no n'és d'una locobració d'un creador que diu... Ara què és el que toca fer? No, n'és d'una polsió, jo de ver. Novement crec que hi ha una polsió radera d'explicar una història molt interessant, d'una manera molt interessant, que s'ha fet tot estar fet ja en el cinema. Quan dius, és original, relativament. La pel·lícula comença del revés, comença que passa un fet. Hi ha moltes pel·lícules, i hi ha moltes sèries fins i tot que comencen així. Passa un fet terrible, en aquest cas, al principi de la pel·lícula, i de cop, comencem a anar enradera. Però comencem a anar enradera paulatinament, és a dir, el dia anterior, dos dies abans, tres dies abans... És a dir, anem tirant enrere fins a arribar, i mentre estirem enrere, aquesta mecànica de tirant enrere, no evita que la pel·lícula es produeixi amb una naturalitat, perdoneu, el error permanent de pel·lícula i sèrie, la sèrie es produeixi amb una naturalitat absoluta. En gran part, novement, apollada per dos actors que són, el Dominic Couture i el Feris Baixó, no, perdó, aquests són els personatges. El Pia Gluckfunk i Marc Andre Gronda, aquests són els actors. Els personatges són el Dominic, efectivament, i el Fèrix. Són dos actors. Un d'ells, el primer, el Pia Gluckfunk, és un home que ja havia apareixut en l'última pel·lícula del Cia Verdólen, que també és un realitzador canadenc, que a mi m'interessa molt. Se li diu que sí que és una mica pijo, que sí que és un director que fa les coses molt així, molt elaborades i tal, però a mi és un tipus de realització i m'interessa. És un posmodern de llibre. És un posmodern de llibre, però a mi m'interessa. Aquest noi, aquest havia estat amb ell, per dir-ne l'última. Després tornarem a la posmodernitat. Sí, segur. Perdó. No passa res. Es troben aquests dos personatges. Aquests dos personatges, un d'ells, que és el que no és el actor conegut, sinó el segon personatge, el Marc Andre Gronda, l'actor i el Fèrix, que és el nom del personatge, acaba de sortir de la presó i té un passat tocat per un terrible accident que hi ha hagut, que és el que hem vist al principi de la pel·lícula. Tot això provocarà una relació d'aquests dos personatges molt important. I, per tant, acaba sent aquesta relació, que al principi no entens massa què és, perquè no saps ni per què anaven junts en aquest accident que ha passat, comences a descobrir per què anaven junts en aquell accident. I realment, a partir d'aquí, comences una de les coses importants i penso que tenen aquestes sèries, és que comences a estimar-te molt els personatges. Entres en un estat d'enamorament pràcticament, igual que passava a l'alta dia amb la noia, la nena, quasi nena, de la sèrie, en aquí t'enamores absolutament d'aquests personatges. I, bé, vas descobrir aquest intrínculo isquiàradera i vas descobrir al mateix temps que ells estan a punt de tenir, es creuen una tensió sexual i estan a punt de tenir, de convertir aquella amistat en una relació homosexual per definir-la d'alguna manera. Realment no hi ha com en la pel·lícula a l'alta dia, com en la sèrie que educava a l'alta dia, no hi ha sobreactuació. En cap moment tens la sensació que t'estan explicant una cosa fora de lloc. Tot està molt col·locat al seu lloc. A partir d'aquí, ja sabeu que a mi m'agrada i així vaig sempre per feina. Això és una mica la decisió general, una mica del producte, que no puc parlar molt perquè té ple de punts que, si començo a explicar, explicarem masses coses. Per tant, és millor deixar-ho en aquest punt de indefinició, saber que ens trobem d'això, davant dos personatges de veritat, construïts en molt de rigor, i que creen una relació absolutament espectacularment important, i gran, i maco. La pel·lícula és contemporània? Sí, sí, totalment. Quants episodis, per cert? 10. De 45 minuts. I no hi ha perill de... Perquè jo compro que quan la sèrie es tenen a partir d'8 capítols, sempre hi ha capítols que sembla que siguin de farciment. En aquest cas et diria que no. És bé, et diré. Jo ho destacaria. Gràcies per la punt. Totalment, totalment. És absolutament així. Tampoc era la primera que vaig parlar l'altre dia, però aquesta dia sí menja encara. És una sèrie que la veus, la vas devorant. Perquè la devor és emocionalment. És un devorar fets. Ara entens això. Ara vull entendre allò. No, no, vas emocionant, vivint aquesta emoció permanent, aquesta tensió permanent que hi ha en el d'allò, i això fa que aquests 46 minuts de cada episodi passin absolutament volant, i la sèrie globalment també. El menos és la meva. És una certa uniónica. Ja sabeu que entre aquella cosa m'ha agradat algunes coses concretes, i les tinc anunciades així, les exeixo. M'ha agradat veure una sèrie que tot i ser plenament canadenca connecta perfectament amb la senceritat europea. És una sèrie plen molt europea, en cert sentit. Aquest és el material. El material canadenca, en general, d'aquesta zona més a més del Canadà, del Quebec i tota aquesta zona, ja té aquesta característica. A mi hi ha una connexió amb la Metròpoli, que és França, i per tant ja té aquest fet més europeu. M'ha agradat que la història expliqui de l'inrevés, i al compte d'altres ocasions, això faci, el fet que estigui explicada de l'inrevés, la cara la fa més interessant, i no es perd l'emocionalitat aquesta, que seria la directa si l'història n'és construint en ordre, sinó que hi ha l'habilitat del guionista d'anar-la desmuntant, però que l'emocionalitat es mantingui. Bàsicament m'agrada que la sèrie ens n'ha arribat una història d'amistat. A mi és un dels temes que, en qualsevol cas, més m'interessen de les pel·lícules. L'amistat, explicar l'amistat entre dos personatges, o la relació amb pare a fill, que són dues coses que a mi m'emociona profundament. Per alguna cosa serà, m'hauria de personalitzar per saber què hi ha aquí darrere. I m'ha agradat que, com a espectador, no he tingut mai pressa amb descobrir que se m'agava darrere de cada cosa, sinó que m'ho estaven explicant amb tota la serenitat del món, i jo ho anava assumint amb tota la serenitat del món. Per cutar allà una miqueta, vols dir que seria ràpid. M'ha agradat, fins i tot, que la dificultat del principi, perquè l'història s'està desmuntant, els primers dos tres capítols, poden tenir una mica de dificultat, en entenc de per on et porten, i immediatament, el tercer capítol, el quart, evidentment allò agafa allat, has entès tot i l'únic que has de fer és viure-ho jo amb els personatges. I evidentment m'ha agradat que la sèrie, que Fragil, com totes les que intentaré en aquesta secció a portar, és una sèrie que no és d'usar i llançar, sinó que és una sèrie que, d'alguna manera, una vegada vista, formarà part de la nostra existència en aquesta mesura en com una sèrie és capaç de formar part d'un acte que n'estàs veient una vegada a l'altre i dius... Però sempre hi ha unes que dius, ostres, allò sí que em va quedar. Hi ha coses de Fragil que us quedaran, diguem, una mica, durant molt de temps en el vostre imaginari, diguem, vital, no? Això sempre passa amb les pel·lícules, fins i tot, que les bones, les de tota la vida, sempre t'han deixat una vegada. Hi ha un moment en què hi tornes, no? Sí, sí. I en canvi, les que poden ser, fins i tot, en un moment donat, les veus i dius... Ah, doncs, què tal? No, m'he distreït. Però després veus com no t'he deixat un posit. No és una trassa, no? T'han deixat per això. Molt bé, perfecte. Anem al Carràs. El Carràs? Anem al Carràs, que ets enlloc. Un amic... Sí, 30 graus, el Carràs, avui. 30 graus? Ostres, el Carràs fa 30 graus. Avui? Sí, ho han dit, ho han dit, per la tele. Igual no ha sigut innocent, el Diro. Ah, és que és bé. Vosaltres no teniu la sensació... És la primera pregunta que faig, aquell enzo. No teniu la sensació que tot això ha estat molt programat? És a dir... Com que, evidentment, la Clara Simó ja havia fet aquesta destí 1993, que va caure tan en gràcia. Alemanya. Sí, aquí també. Amb molts crítics d'aquí també. Aquesta tàctica naturalista aparentment improvisada. Alguna cosa improvisada, sí, però potser no tant com podríem suggerir la cosa. Però no teniu la sensació que el fet que hagi guanyat l'Os d'Or d'alguna manera s'ha promocionat el fet que és la primera vegada que es premia a Berlín una pel·lícula en català, no? Aquestes coses són importants, per descontar que sí. Però no teniu la sensació que, d'alguna manera, aquesta constància se'n parla continuament pels mitjans de comunicació. Fins i tot espanyols, que m'hi he quedat una mica agarrativat. Els mitjans espanyols, automàticament, és una pel·lícula espanyola que guanyarà a Berlín. Jo crec que és més aviat català, no italiana, la coproducció. Sí, és veritat que hi ha alguna espanyola. En tot cas, em vaig fixar en el detall i que el principi... Espanya no se'n parlava gaire. És després que l'esclat ha estat tan evident que, aleshores, l'Espanya s'ha començat a sumar i ara, evidentment, parlen com a tot arreu. Jo, d'entrada, jo no sé vosaltres què opineu de la pel·lícula, però d'entrada no és el meu estit de la pel·lícula. L'estit de la Clara Simó no és el meu. Jo et meto... Comparteixo això no sols amb el carras, sinó que ja ho comparteixo des del 90. Ja m'impasso una mica el mateix. Jo et meto, i aquí tinc un dubte profund, perquè és que a mi no em satisfa, però potser estic confonent el meu gust amb el que és una troballa, una troballa, un estil, una opció d'anar ràpid, que és el fet de... De fet, és una pel·lícula que el seu discurs és ocult. És l'espectador el que se l'està fent. Tenim clar que la Terra els fan fora de la Terra, perquè és un acord d'aquests constitutinaris de costum de verbal. Per què han fet les coses mal fetes? Després voldria preguntar-vos un detall d'això. A tothom, tenim clar que aquesta gent d'aquí a poc que es queden sense terra, perquè l'amor, l'hereu, no l'amor, el que havia fet l'acord verbal amb l'altre no hi és. Els hereus diuen ara fora perquè volem la Terra. És clar, això genera... Però és això, per mi, el discurs ocult. Això va generar mala maró dins la família, mala maró en el pare de la família, mala maró en l'avi, però sobretot, i el que es va veient més tard, és que la mala maró del pare de la família, el que ara ha estat la Terra de l'avi, que havia tingut l'acord verbal, el que estem veient és que progressivament va generant mala maró en la filla i en el fill, que comencen a fer una mica disbarats, en tot cas, la filla gran, que comencen a sortir-se una mica de mare. Per tot un malestar soterrani. Bé, però esclar, tu has de fer tu, perquè en realitat, la pel·lícula i jo l'únic que veig és molt de cosa naturalista i costumista, fins i tot costumista de la gent del segre, no? Sí, sí, totalment. Que em sembla molt bé, que em sembla perfecte, però no tinc la sensació que el relat estigui avançant. És a dir... A on estem? La sequència? A cine etnològic, a cine de denúncia, a cine polític, a cine costumista, a on som? Probablement i estem en tot. Poti, poti. A l'espector és el que cada escum, la seva sensibilitat particular, ha de construir-se allò que en vell l'interès d'entendre de allò que li expliquen. Jo ho fem sempre, això, però a vegades l'història s'imposa més. En aquest cas, l'història no s'imposa. El que hem d'entendre i el que ens volen explicar no està tan clar. I, per tant, sí que és absolutent de sensibilitat. Això encara fa més meritor, o menys meritori, el fet que el públic hagi reaccionat d'una manera aparentment a favor de la pel·lícula. Tu creus que realment el públic en línies generals, si no fos perquè passen una zona de Catalunya i que, sobretot, en Catalunya ens podem sentir vinculats i encara més la gent del Segre, com és lògic, perquè... A veure, fan un càsting de 9.000 persones. Ja tenim 9.000 persones interessant-hi. Si els han agafat o no pel càsting per fer la família, ja tenim 9.000 persones i familiars interessats en veure la pel·liula. Això ja ha d'entrada. És una estratègia àbil, intel·ligent, no agafes actors professionals. Construeixes una família perquè és una ficció, però després de fer força en renou en el propi territori. Estem en casi 200.000 espectadors ara. I dels 9.000 és 200.000 que estem ara i hi ha un gap important. Que ha crescut el tema. Hauria durat 10 anys la pel·lícula. I hi ha una cosa que us tinc preparat, però és oportun, el fil d'això. Vaig anar al tri a la biblioteca i vaig estar llegint el dirigidor port portada al carrer. I a dins hi ha un comentari de la pel·lícula i després hi ha una entrevista amb la directora. El fil de el que deies tu, em diu ella. Trabajar que un actor és no professional és perquè tampoc hi ha tants actors en llei, entreprenents i rises. I per mantenir una manera de parlar que condiciona el diàleg en la pel·lícula. Nota meva. Ara Clara s'ha jacta públicament de que està doblando la pel·lícula al castellano per a tota Espanya i el resto del mundo hispano supongo. A la millor la xina la veuran en castellà. I dublada amb xines. I ella m'està dient això. És una mica el que parlem de què anem aquí? Sí. Jo l'entenc una mica. I el comentari tampoc hi ha tants actors a llei. Doncs a mi em sembla que... El pep cross va fer un personatge. El tros, una pel·lícula. Però anem més enrere. El pep cross va fer un personatge. No el conec personalment i estava assajant aquest personatge. Fa quatre estius enrere. I era Pallarès, que encara és més complex. I el donava de meravell. Estic convençut que hi ha actors que poden ser nororientals o occidentals... Orientals nostres. El català nostre és l'oriental. El de Barcelona és l'oriental. Que perfectament poden imitar l'accent de llei. Però el comentari aquest... El comentari aquest... Risses. No, d'ella. Sí, no, va de guai. No, perquè venia el tomb d'això. Després anem a comentar-la a mi. De veritat, és tan senzill fer fora una gent que, com a mínim tres generacions, estan treballant aquestes terres i que, per tant, tenen... Jo crec que la llei deu donar algun tipus de protecció. Jo crec que no. No ho sé. M'estranya molt, de veritat. Hi ha una pregunta que... Que hi ha vegades per fer injustícies. Sí, amb això també t'he dit. Passa també després. Els papers, quan dic papers, vull dir escritura, estan en importància. Però hi ha la força de la costum. I després hi ha la força... El dret constitucional. I després hi ha una altra cosa. Aquesta terra, ara he picat una mica. Aquesta terra, sí. Qui ha pagat la contribució? Sí, sí. Suposo que aquest senyor és que està ben ocupat. Exacte. Suposo, no? Per tant, no crec que sigui tan senzill que arriben una carta i els hi donen com a aquell que diu un parell de mesos. Perquè diuen els dinals d'estiu o aneu fotent el camp. Jo, el que comprenc és que, a l'EDT, dels antics propietaris que reclamen, ja se'l veu, aquell sí que se'l veu. És un pejo. I aquest, senzillament, li haurà dit, em castellar segurament, que me cuentas. Oi, és que tu, abuelo, i jo, i tu, tarabuelo, i mi padre, que me cuentas. I ja està. I ja està. I aquí s'ha acabat la cosa. I ella, la Clara, parteix d'això. A partir d'aquí, agafa el nen coltivant-se un monocultiu, que és una cosa grotesca, a llei d'això. Un monocultiu per fer-se el seu consum de marieta. El pare li crema, perquè home, és de llei, i se suposa que aquelles coses no la suporta. Sí, una mica com allò de... Som una miqueta... No es retreçades, però venim al redere, no? Un pare de Barcelona, el nen, el monocultiu, no li crema. Allà, sí, allà li crema. Allò, radicalment. Sí, tant no ha sentit, sí, com una altra. A mi em va semblar que era una cosa que, per al pare, era superior a el que podia suportar. No sé si com a llei de ta o com a simple... Bueno, un home clàssic és clar. Un home que ha viscut una educació clàssica, i d'alguna manera no pot acceptar que el seu nano estigui invisiblement que la gent ho veurà. A nivell, doncs, de principis... Allò, peixessos, que hi ha una moral molt establerta i amb criteris molt sòlids... Ara, que faci un cercle com aquesta taula, i no ho comparteixi amb amics, això no és creïble. Però potser no. Jo reclamaré a la vostra atenció, a la vostra memòria, vosaltres veu veure, en el seu moment, el 1990, el Prado, de Jim Sheridan. Amb el Richard Harris, el John Hart, el Tom Berenger, la Brenda Dianne... És que és el mateix tema. És el mateix tema. Parla de... El que se'n diu, el contrast, que és realment el que passa al carrer, és el contrast entre l'economia moral, que és la que entendria constitutinàriament que jo tinc uns drets adquirits, i que les meves generacions, el Richard Harris, és un home que treballa unes terres, que es perden la nit dels temps, la seva família, treballant-les per un senyor d'aquests, un latifundista. La vidua, en un moment donat de la pel·lícula, la vidua de l'amo del moment, decideix unilateralment vendre-ho a uns americans, que és el paper que fa el Tom Berenger. És l'americà que ha comprat aquelles terres, vés a saber per quins objectius, però en tot cas no són agrícoles, són altres objectius. El Tom Berenger, el primer que diu, és que jo he comprat aquestes terres, vosaltres aneu fora. El Richard Harris diu... Portem com un segle o un segle mig, les generacions de la meva família que han treballat aquesta terra es perden en la nit dels temps, i ara tu vens i em dius que la terra és teva i que hem de fotre el camp. Evidentment esclata el drama. El Richard Harris, òbviament, no accepta això. És el xoc entre l'economia moral, que ha existit fins a l'acord verbal, de l'avi i del carras, és funcionar amb economia moral. És el xoc entre l'economia moral i l'economia capitalista. Què és allò que a mi no m'expliquis pel·lícules. Jo he comprat això. Exacte. És un xoc terrible. I jo crec que és la part bona del carras. Te parla d'això, d'un xoc... Però la Clàssima no ho treballa, no? Perquè penso que hauria d'haver, per part de la família, una reacció de dir... combativa. Nosaltres tenim uns drets adquirits, que a Sant de què, perquè voleu posar plaques solars, ens feu fora d'aquí, no? Aquest aspecte del plaer crec que falla. No tinc les injustícies sorprenents. Jo trobo que, si tu et rebotes, no crec que sigui tan fàcil el temps. Jo sé que vaig pensar, en aquests casos sempre penso, quan veig una pel·lícula tinc tendència a acceptar tot el que m'estan explicant. No vull posar en discusió per què no és d'una altra manera. El que passa és que, quan surts del cinema, es veu reflexiones i té una elaboració posterior i tal, però t'endeixo a no voler posar en qüestió el tema. Perquè, bueno, aquesta alien és tan lícita com l'altra. És a dir, ella potser hi ha... Evidentment, cada va tenir les dues opcions. Com puc fer que aquesta família, que sigui una família reactiva, que a partir d'una determinada reacció, o no? A Mèlia funciona més pel que sigui, fer que la família assumís d'una manera natural aquest fet. Va tant no ho discuteixo, és cert que és sorprenent. I n'és tal com avui en diem, les coses. Jo et tirem una cosa. Estic d'acord amb tu, amb no discutir... Les opcions. La persona aquesta de dir, no, és que això és així o hauria de ser així. Ella ho agafa, ho desenvolupo així i em sembla bé. Però el que sí que m'atreveixo a discutir és la forma de presentar-ho. Exacte. I amb això, amb la forma és amb el que no estic d'acord. I l'espectador, i el xamalant, que li dona l'os d'or allà, la van entendre millor, és possible. Sí, ho veuen des d'un punt de vista molt diferent del nostre. Aquí hi ha agricultura tradicional, versus la modernitat representada per les plaques. D'acumulació. El que t'estic dient, l'economia moral, xocant fructalment amb l'economia capitalista. Però hi ha una economia moral. Ha existit, evidentment, sobretot al camp, el que ha llagut és sempre economia moral. Des del moment que el capitalisme s'apudera absolutament de tot, això genera... Deixeu-me que momentànicment ho porti al terreny. No parlarem avui de l'altre dia, potser si voleu, però en el cas d'Ebrevegas, aquí la cantonada, si estaven disposats a comprar mig delta del llobregat, tira una cosa i és que s'han carregat moltes vides d'aquella. A aquests condicionats se'ns dubta... Anastasi, el començament de plou i fa sol... D'aquesta reglada de la pel·lícula que vam fer fa uns anys. Aquesta que estem comentant... No la comentem algun dia, potser. El Pere Joat, Pere Joan Ventura. Pere Joan Ventura. Un personatge que obre la pel·lícula, el documental, ho diu ben clar. Aquí ara som 7.000 milions de persones. D'aquí 20 anys serem 9.000 milions de persones. No hi haurà aigua ni hi haurà menjar per a tothom. Per a tota aquesta gent. Això és una de les premisses o les que parteix un estudiós del tema? A sobre. El mateix problema que tenim al Carràs, que és un problema de transformació d'economia tradició, tenim el cultiu de la Carxofa, i els Ibolefotes és un parc industrial, o un parc de... Això de tipus lúdic. Lúdic. Tot clar, és una mica per tirar diners cap a la metròpoli, sucant, naturalment, als ajuntaments locals, però a base d'agafar la pagesia i reconar-la. Fer-la fora. Hi ha una cosa que és molt maca, que jo trobo molt interessant. A mi m'agrada molt. És el tema del Delta. La gent, en general, és un documental... Perdó. No hi entrem si vols. No hi entrem un altre dia. Per què m'ha semblat tant semblant? Sí. Un dia parlarem del teu documental perquè és sobal. No portaré una mica de material. Es va emetre a TV3, no? Sí, l'emició es va fer a TV3. Se n'ha fet les de 100 o 4. Va fer un temps determinat. A Correcuta, perquè també està el tema del SO. Tu, Pep, ets llei de ta, i, per tant, potser tu has tingut un accés més fàcil a la parla específica, però jo no és de veritat que jo crec que és de l'ordre del 55-60% del diàleg. Jo crec que m'he perdut un 40%. Mira, avui, avui, a VilaWeb, hi ha un article bastant llarg que parla únic i exclusivament del SO al carrer. Del SO, del SO al carrer. Jo vaig estar-ho comentant amb vosaltres particularment. Jo, al veure la pel·lícula, després, per ser posterior, no he tret masses conclusions més que les que hi ha al seu diàleg. És que jo crec que el SO no és bo, en part. Jo tinc que dir una cosa. Respecte del comentari que ens vam fer entre nosaltres, teu, no estic d'acord. Per mi, el veges, amb el seu fe i cotidia, es menja paraules. Això de jo cap allà collons. I clar, l'opilla és una lopilla. Sí que ho enxampo, si el SO és bo. Però el problema és que jo crec que el SO no és bo. El farfollet s'ha d'identificar com a farfollets. Si no identifiques on comença el farfollet, jo no acaba, que és el que fa que una lingua sigui incomprensible, que no saps quan una paraula comença i quan acabo, i quan comença una altra. I algo d'això hi és. No és un SO intrínsecament dolent. Perquè jo penso el mateix. No em sembla benet. Intentament de la categoria que permete Babaleno i que em mereix moltíssim. Però és que hi ha un moment en què de vegades es giren quan parlen. Jo fins i tot em vaig fixar que si parlaven de cara a la càmera el sentia millor. I quan es giren i tal, ostres... Hi ha dos sectors en aquestes. Tu penses que quan els veus no són els escoltes, sinó que veus la boca. I l'espressió. El gira, però hi ha dos problemes. Jo no vaig detectar-ho tant. Que realment la microfonia, et jugues amb dos micròfons, que porta l'acto sobre, un micro i una làmbric, que li dona la presència però que no té una qualitat aèria. Jo prefereixo. Si segueix el personatge estigue de cara, estigue d'esquena. Però tinguem en compte que hi ha un parell de senes al carrer. Això per mi no és mèrit de la directora, és mèrit de la sonidista. En què hi ha quatre focos de conversa. Dos actors, una conversa intermitja i una altra de la mare, de la padrina, a dintre. Correcte. Com té? Estic més acostumat a la parla de lleide i per això em va ser més feliç. En canvi, a mi em va obstaculitzar molt els subtítols. I aquí és una cosa que, del tema d'avui, voldria dir... Jo no la veig en un somar. Jo els vaig veure en anglès. No t'ho perdis. La còpia de l'Aribau és l'original. Evidentment l'anglès jo ho llegeixo. Això també potser de vegades... Potejo una mica. Escolti. Perquè, perdona, jo els llei de dalt els entenc. Durant molt de temps he anat a un festival de cinema i he tractat amb ells. No tinc cap problema, però cap ni un d'entendre la gent que parla amb accent llei de dalt. D'acord, aquesta és una sona concreta que pot tenir una fonètica específica i potser aquí... A mi hi ha pel·lícules que estan parlades amb mandalús tancat i agrairia subtítols. A mi també. Clar, cada lloc té la seva idiós en gràcia. El ninyo del Montfons, o el ninyo... Jo crec que vaig entendre un 50% del que allà parlaven. És una pel·lícula d'acció, preocupa a l'Àngel. Exacte. Per altres vies... Jo crec que només vaig entendre un 50% del castellà que hi ha. I amb aquella pel·lícula que van parlar del BCN, el primer passen. Em vaig enterar de la mitàdia. Sí, sí. El tema del sol, a part del que pren el sol, en aquest cas la sonidista, que és una bona sonidista, després de la fet que és la mesca, jo no controlo la persona que m'estrata aquesta, que és un nec. El nom que surt en allà, davant dels 3 o 4 o 5 figures que hi ha en aquest moment del món de la mesc la sonora, no és un d'ells, que jo, que jo, em sap greu si es fos no el conec. En aquí hi ha moltes vegades el que té el criteri. A l'hora de jutjar, per sobre del director i per sobre de tots, és a vegades aquest personatge. Que diu, nois, això no s'entén. Llavors fas moltes coses. Pots eliminar ambients, per deixar una mica més net, ambients dels diàlegs. Pots sugerir, com us deia l'altre dia, d'un moment determinat, que això hauria de doble. Però si no es doble, no s'entendrà. I el que fan és un dobleatge d'aquells que avui en dia es posen perfectament amb el directe, i el dobleatge passen absolutament iguals. Però això es feina molt de també del mesc la sonora. I en aquest cas crec que ha faltat una mica de criteri d'això, i potser la Carla, que ha donat una gran més libertat als actors, per fer una mica la seva, aquesta frase ha quedat una mica baixa, i si ho puc repetir, ha valorat altres coses, com deia abans, ha primat un altre tipus de coses. Ha volgut mantenir una naturalitat, però jo insisteixo de veritat, crec que és un problema de la qualitat de so. A mi em sembla bé que la Clara, evidentment, si està passant en una determinada zona del Segrià, és absurd que no parlin com parlen ells. Vull dir, aquí estic absolutament d'acord i a favor. Ara, jo diria que falla... Igual que ell et diu això, et diu, i a més a més, s'envanta, de que ja estan fent el doblaig per a tota Espanya i Sud-Amèrica. Allà, doncs en què quedem? Quan aquí hi ha hagut una batalla, perquè hi havia gent que xava, que la pel·lícula tingués subtítols en castellà. Jo dic, no és necessari que sigui de castellà. En català, en castellà, en català... Recordo l'aventura, això m'importa una mica, a Berlín, també. Recordo que l'aventura, a l'entura Pons, havia anat moltes vegades a Berlín amb pel·lícules. No anava a la secció oficial, crec que no hi va anar mai. Però anava a seccions paraleles, li tenien molt de carinyo en el ventura a Berlín, francament. I llavors ell amb les pel·lícules que anava a Berlín, aconseguia una estrena a Madrid, una mica especial i tal, i intentava anar amb versió subtítola del castellà. I, de fet, crec que amb 3 o 4 pel·lícules ho va arribar a aconseguir. Potser no totes les sales de Madrid, però amb les més privilegiades versió catalana amb subtítols en castellà. Clar, aquí hem caigut en seguida... Ah, no, no, que doblin. Quan el doblatge estem exacrant per altra cantor, molta gent de cinema, el fet que es dopli el material estranger. Això sí que no estic d'acord. L'actitud aquesta a mi no em sembla... Saps què passa? A mi m'agradaria reclamar que el Raimón ho fes tot en castellà per poder-ho tindre, que el LLAC ho fes en castellà, etcètera. Home, no, no ho fotem. La mètrica ens complica les coses. Això, això... Tenim que anar una mica en compte, no? No, no, no. Està defendent el mateix, perquè saps què va dir ella. Diu, escolteu, estiu del 93 no la vaig doblar i s'havís a 45 cines. Aquesta, amb subtítols, ja s'havís amb 235. I ara vol anar a 2.000 o 3.000 de tot espanyol. No hi ha un pudor, diguem. A fer bullir l'olla. El joventut, avui en dia, i ells amb el jove, no tenen pudor amb aquestes coses. No tenen cap problema i no dir que no tingui ella una entitat personal, suficient, el que vulguis, però no tenen cap problema. El tema del diner, que és una cosa que, en aquesta societat nostra, catòlica, apostòlica i romana, ens costa parlar-ne, perquè la gent jove s'ha tornat protestants en aquest sentit. Ha anat a l'altre cantor i no tenen problema parlar de quartos. I el tono, que és el productor, i més que el conec, i amb paraules pel·lícules que hem fet junts i tal, el tono també està en aquesta tacitura. No tenen cap problema. O en té més un productor, amb sorprències, amb una directora. I una directora que, a més a més, té una història. Té històries a explicar a la Carla. No es quedarà amb aquesta pel·lícula. Bé, veurem per on va. De moment està molt enganxada al terreny de la família, i una altra cosa que a mi, amb sobrebastants, els nens. Sí, senyor, els nens. Ho sento, ho sento. És un element que ens faltava per esmetar. I dit tot això, estic contentíssim, de que hagi guanyat Berlín. Ah, no, no, no, per descomptat. És que renunciin ni molt menys. Potser estan generant una mala impressió. Jo també me n'alegro moltíssim. I la pel·lícula, si el que ens està sentint, em dius... Bueno, però què dius? Que val la pena, i a veure-la, clar que sí. Ara que el Xamalian... El Xamalant... Soc incapaç de dir-ho correctament. Diu que van premiar la pel·lícula per les extraordinaris interpretacions des d'actors infantils fins a actors de 80 anys, i per la capacitat de mostrar la tendressa i la comèdia de la família, aquest element intel·ligent de la Simó, jo crec que és el que treballa. I aquí és un... I el retrat de la dependència de la terra. Home, tant cop de dependència de la terra és un capitalisme que mata a sac. El paixès de què ha de dependre, si no de la terra? Això, els últims... No, no. Exacte, no és... Un discurs que està bé a la resta. Però els nens, els nens. Esclar, entre els nens, les situacions costumistes, allò de recollint els àvits, els costums, les festes, els àpats familiars... Tot això, jo crec que són els elements que han fet que el públic, mentre l'està veient, doncs, d'alguna manera... Té un somriure a la cara. I els nens, que són simpàtics, perquè s'ha de dir que ho fan bé. Té habilitat, té habilitat per dirigir-li. D'acord, però, aleshores, és això. Que són setpices, de palma, però embarat. En el sentit de... Jo insisteixo, és que jo tinc un problema, en considerar que aquesta pel·lícula avança. Jo crec que hi ha molts moments... Perquè hi vol posar... I vol posar moltes coses. Hi ha moltes coses. Els nens... Els nens estan jugant... Els nens estan jugant amb un tic-bun de carta a la guerra. Guió, memòria històrica. Saps? La Marieta, la joventut actual... És el que ens passava amb el Modóvar en l'última pel·lícula. Tenia que tocar una mica tot, i va tocar el tema de la memòria democràtica, amb el tema de les tombes... És el mateix. Això que vaig sentir això... El poti poti. Hi ha una frase de Trifó que deia... Jo, si faig una pel·lícula sobre l'amor, és sobre l'amor. Si faig una pel·lícula històrica, toca el tema històric. Si la faig policiaca, és policiaca. Però tot amb una pel·lícula no acostuma a sortir bé. És veritat. És el que dèiem al començament. És una pel·lícula de denúncia. Estem de... reconstrucció del passat. Estem amb una pel·lícula d'àmbit familiar i ja estem analitzant la família. No em serveix a mi com a anòxis de la família de la pel·lícula. Però hi ha molta família. Estem mostrant com viu determinada gent, amb un valor costumista. És que és tot. És un poti potigi fabulós. És el problema que, per exemple, el Modóvar crec que fracassa amb madres paraleles. Justament. Perquè barreja dos arguments. S'han de quedar en parles de les tombes, de les conetes... Amb aquesta pel·lícula... La pel·lícula va donar altra cosa. Amb aquesta pel·lícula, quan se'n van al final de la pel·lícula, que va veure les tombes que ja han aconseguit obrir, hi ha un moment que recorda un moment en què va avançant al poble a 900. Que em perdoni, Bertolucci. El quadra famosa que... Per citar-lo en va, el Modóvar recorda allò. I jo sentia vergonya, veient allò, però de què vas? De què vas? Absolutament excessiu. Un triple salt mortal. Aquesta no arriba a tant. No, perquè la Carla, si una cosa... Ni pot reconèixer vàries, es que és intel·ligent, és llesta. És llesta. Fa un cine pràctic. I sap que vol agradar i com agradar. Valgradar, sí, sí. No, agradar. Vol agradar i sap com fer. Jo tinc un problema, perquè el seu cinema no m'agrada. No, a mi tampoc. Però amb general agrada. I posa molta crítica. També, amb això. Si deixen... Avui mateix he sentit en el Pàmies. El respecto molt. L'he escoltat avui, president, parlava del Carles. I la seva mare era de llei. I m'ha convençut, sí. I m'ha convençut més... Quan vas a partir d'aquí, jo no anava tan convençut. Jo no em va entusiasmar, igual que vosaltres. Però escoltava-lo amb ell. Té raó, aquests valors hi són. És profundament trista. Tot el que t'esperés és una societat que s'està... El que deies tu, aquest nou capitalisme, o el que fas portant-se a la destrucció. A la destrucció de determinades coses. I a més, violentament. Però tu no saps de veure-ho la indignat. No, no, no. Tàctica paliativa. És a l'obèstia. En un pla... Bé, això, clar, ens connecta. La part final de la pel·lícula connecta amb el meu... M'he volgut de pes... Pots modernitat. En el sentit que també ho lliguo amb la pel·lícula de PIC que t'acaba el vez en el film fez. Que és... Està bé que una pel·lícula no acabi bé. És a dir, anem a veure... En l'època de cinema modern, també hi havia pel·lícules que no tenien cap ient. És veritat que en l'època moderna, tots els anys 6, 70, part dels 80, hi havia més cap ients que no. Però jo crec... Jo crec que l'era pus moderna està instaurant el nihilisme i l'acceptació que aquest món no té remei. I, per tant, conforma't. Estàs picant contra la paret. No et moguis ni tan sols et moguis. I jo crec que una pel·lícula acabi malament bé. Però quan són un futiment de pel·lícules que portem dels anys 80 acabant malament, és que fins i tot un James Bond, l'últim James Bond acaba fatal. S'acaba morint, James Bond. Ho sento prou. Si James... Si James Bond la línia vol dir que estem acabats. Pignasi. Pignasi, amb això jo tinc una explicació d'entrada primària. I és que si agafem distància i ens ho mirem des d'una certa distància, el que està reflectint tot això, amb el que estic absolutament d'acord amb tu, aquesta tendència és el moment que estem vivint. Un moment de carencia de valors i de dificultat per trobar al·licients en el futur. Cosa. Si resulta que totes les pel·lícules acabin malament, diun, diun, mentre estàs veient diun, la nova. Sí, sí, sí. Tens la sensació d'estar en un tenatori tota l'estona. És a dir, els interiors dels edificis, el to, la música, la il·luminació, tot es fos, tot es negre. És clar, arriba un moment que acabaràs creient que aquest món no té solució. És a dir, l'època moderna tenia a fer en el progrés, en el futur, que ja sabem que és l'enganyifa dels polítics. Però és que si no creus en alguna cosa positiva, t'acabaràs fotent un tret. I les pel·lícules, avui dia, són massives que acaben malament. És clar, és un missatge o un tipus de sensació o de feeling que aquestes s'estan instaurant en l'ànima, que vol dir de l'humanitat. Perquè és que fent pel·lícules amb ràpid, sisplau, tornem a algun valor modern de tant en tant. Sempre ha sigut una mica un gest d'autoria. El gest d'autoria a vegades resideix no d'ara, sinó de sempre una mica. No explicaré el de sempre, no faré que acabi tot tan bé. Hi ha una certa tendència a marcar l'autoria, que estava fent una cosa diferent de la resta, que no acabi tant d'una manera real a vegades, i realment bé. No és normal que acabi tot tan bé. Però tens raó que ara ja no és això. Ara hi ha una tendència a no només que acabi malament, sinó a deixar una prefunda sensació de buidor. Que no, és el missatge posmoder, no hi ha solució. Conforma't perquè ets un perdedor i no val ja la pena que et xequis ni un dit. És el missatge que s'estan instaurant. Jo en rebel·lo, perquè això sembla programat, de veritat. És a dir, no sé, els elitzadors s'han acabat creient. Jo no he dubt per separar-te el realitzador que ha d'escufar la seva història, però ara s'ha posat tan de moda que tot acabi com el rosari de l'aurore, que és que cram... No, el mimetisme és el mimetisme. La copia, fins i tot, de l'altra. La tendència general arrastre, això, arrastre, és una marea que tot em porta i és normal que siguin molts. Encara que siguin en conya. Fet aquí una petita llista de... Les pel·lícules d'Escape Room, les noves, totes acaben com el rosari de l'aurore, d'acord que tot van conya. Però en conya, en conya, el Tarantino també van conya, però és un altre pus modern que deixa el corre, perquè també les pel·lícules acaben... És a dir, de veritat. No sé què ens està passant. Com a humanitat, i el cinema, clar, reflecteix, però el cinema no només hauria d'haver-hi. Però ja ho sabem, que la realitat és un fàstic. Jo penso que això no crec que ho discutirem ningú, però no cal que ens ho recordeu a cada pel·lícula. De tant, tant d'algun fílic positiu estaria bé. No sé, no. Bueno, no sé si he quedat... Jo volia parlar de Ennio el Maestro. Jo volia parlar del festival, però potser que ho deixem. Ostres, veritat. Ennio el Maestro. Doncs ho he començat jo abans, ara... No, però el que no volia és que ens passi sempre que ens mengeixem... No, però potser... Jo crec que èticament, professionalment, has de parlar del DEA, perquè si et poses a parlar del DEA la setmana que hi vine, ja no tindria cap sentit. Mira, el DEA ha participat de tot el que hem estat comentant ara. És a dir, les pel·lícules tenen també una besant, sinó apocalíptica, de anunci, de coses que no seran bones. Començaré per dir... Bueno, em sembla que he comentat abans que hi havia 80 pel·lícules i 47 documentals. A veure qui s'ho salta, tot això. Afortunadament, ho distribueixen entre 7 o 8 blocs. Nosaltres, per exemple, jo estava en el jurat de la crítica i teníem 13 o 14 pel·lícules, que és una cosa assumible de sobres. Però clar, si hi ha el festival, n'hi ha en 80, tu t'interes una mica, te'n paro amb en Van Els Trets, de l'esquivala més la pena, i voldries veure 30 o 40, com a mínim, per haver-te impregnat del que s'ha aportat el festival. I llavors aquí hi ha les dificultats, perquè el dia només té 24 hores, tal com està distribuït ara. A la millor, en el futur, fem una altra distribució. Bé, el Palmarès. El Premi Talents. El Premi Talents es dividia amb dos. Hi havia el mateix grup de pel·lícules, però hi havia el Talents, que era premiat amb 10.000 euros, i el Premi de la Crítica, que no tenia dotació econòmica. El Premi Talents va anar a una pel·lícula francesa, que diu Petit-Petit-Nachur, de Samuel Tays. El de la Crítica, el que estava jo, va anar a Atlantit, de Júri-Encarani. El Premi, un impulso col·lectiu, que tot això són altres seccions, l'Amiga de mi amiga de Zaire Carmona, una menció especial, es va fer també amb aquest mateix jurat, per Mi Batío y yo, de Adrián Silvestre. Aquesta pel·lícula la vaig veure, i em va semblar interessantíssima. Vaig parlar amb l'Adrián, i li vaig oferir de vindre aquí, i vindrem nosaltres amb alguna propera setmana, perquè val la pena. Suposo que la veurem en estrena, i si l'estrena ha aviat, parlaré amb ella perquè m'ho dic, perquè l'ideal si dia tindrà l'envell, en els dies al voltant de l'estrena. Sí, i tant. El punt diguéssim de cara a l'Audiència, i això. Després hi ha el Premi Filming Emergence, que era una secció que estava destinada als socis de Filming, i els que entraven també pagant, perquè aquí van pagar... Fins i tot, deixant de banda el jurat, els que es volen agredir a 25 euros. Ja, ja, ja. I aquest va anar a la pel·lícula... El Premi, en nostres dies, Mas Felices, una altra pel·lícula espanyola. El Premi del Públic, en Inja Devi, que és una pel·lícula noruega molt divertida, molt fora de la comú. Bastant boja, i aquí sí que per exemple... Ja està un pas més allà. Els escantinaus són de la postmodernitat, ja estan amunats. Els escantinaus són uns queixots. Sí, són uns queixots. I en les sèries es verifiquen. Viu en aquest escantxot d'aria, en general. Hi ha un altre premi que em va semblar molt interessant, que li diuen el Premi Film Lab. És a dir, és un premi per pel·lícules que es presenten en el festival, però que no estan acabades. És un work-in-progress. Exacte, i està premiat, és el més important. 20.000 euros. I aquest va anar per un sol radiant d'un equip col·lectiu de 8 o 9 directors i directors. També d'aquí? Sí, sí, sí. Són de l'escola... No sé, són de la Pompeu Fàbola o de l'Escac. De l'Escac. Llavors, per destacar, estem ja a les 20.58, algunes de les pel·lícules que m'han agradat més. A mesura que les vagin estrenant, les anirem comentant, perquè aquestes, jo crec, que s'estrenen totes. Per exemple, l'aplicula de la Clóenda... Ah, bueno, l'aplicula d'inauguració va ser al Carràs. Vamos a dejarlo. La de Clóenda, 5 Lobitos, de Alauda Ruiz de Azua, d'Espanya. Una comèdia dramàtica molt interessant, basca, la família també, però amb unes connotacions molt curioses entre feina, fills, etcètera. Atlàntide, ja l'he dit, Mi Vacío y yo, Diarios de Agosto, una pel·lícula portuguesa, molt interessant, que entronque amb el que tu has dit de la sèrie. És una pel·lícula que és un diari de 23 dies de gravació que comença pel final i acaba pel primer dia d'agost. Aquesta pel·lícula és la primera pel·lícula que vec sobre específicament efectes de la Covid-19. I amb gent amb mascareta. Molt bé, fins aquí, amics. Bona tarda, la setmana que ve, ens veiem amb més cinema.