Cinema sense condicions del 17/5/2022

B557- scientists Cinema senza condicions Cinema, sense condicions. Quanto un fato primo film, era el 602. Ho heu deК peut moto ahead. I li donava a aquestes cançons i li feia diventar una altra cosa. I li donava a Ioguer Flau de Banna. I li donava a Tappeto Sulfir. I li donava a Ioguer Flau de Banna. Bona tarda, amics. Radio Desben, cinema sense condicions. Avui hem començat el programa amb la veu i la música del compositor Ennio Morricone. Ja vam parlar d'ell fa unes setmanes, degut l'estrena del BCN Film Fest de Ennio y el Maestro. Però ens ha semblat que era oportun, ja que aquesta setmana ha començat a funcionar per les sales de distribució comercial a casa nostra, fer un recordatori d'aquesta pel·lícula, perquè per a una imitat, tant l'Ignasi com l'Anastasi com jo, us recomanem aquesta pel·lícula, perquè és una pel·lícula que té molts valors, i pensem que és una manera també de retro-unomenatge a la figura importantíssima, molt gran pel cinema i per la música de Ennio Morricone, és a dir que aquí queda la nostra recomanació, si aneu al cine, penseu en Ennio el Maestro. Molt bé, i dit això, bona tarda, Lluna, què tal? Bona tarda. Content de tindre't aquí. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Benvingut. Avui no tenim amb nosaltres el nostre company habitual Ignasi Juliacs, que aquesta setmana i l'acabé degut feina li és impossible poder estar amb nosaltres. Per tant, des d'aquí una abraçada Ignasi i a treballar força. Ah, exacte. Molt bé, nosaltres començarem el programa avui, que ja us adelanto, que tindrà dues parts molt diferenciales, amb una d'elles la primera parlarem amb l'Anastasi, d'un tema que alguna vegada hem tocat de forma tangencial, però és el procés de muntatge en un documental. Sí, sembla que és un tema molt interessant, perquè estareu d'acord amb nosaltres que, darrerement, els últims anys, el documental està trencant barreres i està començant a formar part molt de la nostra graella habitual de programes. I no parlo solsament de cinema, que també, sinó de programes de televisió, de diferents cadenes, tan públiques, com privades. Llavors tenim un documental en el que tu vas tindre una participació molt important amb el muntatge, és un documental que l'he estat revisant aquesta setmana, perquè vas tindre la gent i l'has de passar-me el link. Es diu Estitula plou i fa sol, està dirigit per Pere Joan Ventura, un director en el que tens una trajectòria de col·laboració important i actual, també. Encara estem per acabar l'últim, sí, sí. A veure, parlem una mica. Podem comentar coses, però d'entrada, m'agradaria que m'expliquessis una mica com va anar l'experiència. Primer dic que potser el motiu que us passés el link en aquest cas, perquè veiessiu, tant tu com l'Ignasi, el material, el documental acabat amb els seus extras fins i tot en aquest cas, ah, no, aquí no hi ha un extra, era amb el llibre, no, correcte. Doncs va ser, bàsicament, perquè tenia a veure amb el que acabava, amb la pel·lícula El Carràs, la pel·lícula El Carràs ens va portar a una temàtica, era la temàtica del camp, la temàtica de la problemàtica del camp, i de la continuïtat en el camp d'en certs llocs. És molt oportun, perquè... Sí, sí, perquè en dos casos hi ha molts punts de coincidència. Sí, molts, molts, molts. Clar, són 12 anys abans, que es va a la pel·lícula, 10 anys abans, la pel·lícula és del 2012, rodada. Partcialment el 11, el 12, el 13, encara vam rodar. Distribuït el 13. I distribuït el juny del 13, s'estrena. I realment la pel·lícula per mi va ser un immense plaer, per ser una mica el meu segona pel·lícula en Valpera, després d'haver fet l'efecte Iguazú, que és l'anterior, que va ser la meva rentrè en el món del muntatge, després d'abandonar-lo per la publicitat. L'efecte Iguazú, Premi Goya. Aquella és Premi Goya. Està ordinària, extraordinària i documental, que un mes endavant, un dia parlarem un monogràfic. M'arriba aquesta oferta de fer aquesta pel·lícula, i jo, la productora no la coneixia, una productora petita, nova, el Pere, evidentment, guiar ens coneixia molt, i vaig veure que era un tema molt interessant. El Pere ja sabia que estava rodant des de feia mesos, material en el Delta, aquí, del Llobrega, en el Parc Agrari. I bàsicament estava trobant el tema del Parc Agrari. El Parc Agrari. Perquè la temàtica que ell volia tractar, aviam què sortia, però en principi era, tractar a partir dels homes i dones que treballen al Parc Agrari, en les seves diferents, diguem-ne, masies i terrenys que tenen els diferents propietaris, a partir d'aquesta visió directa, no hi ha masses entrevistes en el de jo. Així, per exemple, és la visió de la seva feina. Observant-los treballar, anà deduint què està passant. I, evidentment, el conflicte és permanent, existeix permanentment. Per tant, era un tema molt interessant que entraven als paràmetres habituals del Pere, Joan Ventura i de la Georgina Siskella, la seva companya en aquell moment, en quan a tocar sempre temàtiques, que tinguin elements amb crisi, normalment a vegades són de tipus molt social, en aquest cas era una crisi profunda que hi havia en aquest tipus d'arquit, d'agricultura periurbana, que li diria. És a dir, aquesta agricultura que està molt a prop de la ciutat, que anodreix, parcialment, a la ciutat, de l'acastat de l'aquest d'alguna manera. Si deu i que, a més a més, d'alguna manera hi ha la proximitat. El tema de la proximitat que favoreix, fares de veure el moment de la carxofa, que va ser un somple de carxofa del plat, del plat. En aquest moment també és cert que, ni a la múrcia, ni a la can, però la carxofa del plat segueix tenint un pesc. I qui diu que arxofa més coses? A mi és clar, veure tot això és jove, el camp a mi m'interessa molt d'entrada, i de cop veig que hi ha un material interessant, i que la gent fa coses interessants, i que, ostres, era un documental, per mi, molt sincerament, molt engrescador. Ara que semblava d'entrada, de la feina sobre el càmig, com la gent tal, lloura i passen els de lloc, i ara s'olfaten. Bé, era trobar-li a tot això. I, de més, va sorgir el mig del muntatge. Sorgeix, potser quan portàvem tres mesos muntant, el tema de... Ara no recordaré el nom del personatge, un nord-americà que volia muntar un parc temàtic lúdic. Eurovega. Eurovega, sí senyor. En aquí, en el plat. Això genera una crisi suplementària, que és el que fem. Veiem com evoluciona el tema. Nosaltres anem muntant, i segons com evoluciona aquest tema, l'inclorem o no l'inclorem. Bé, finalment vam decidir que sí que valia la pena assistir a una assemblea, diguem, de la gent del Parc Agrari, que van fent la finca, que és el centre de recepció, de quan la gent va en aquesta finca, que ara recorda com es diu, i en allà va bé aquesta assemblea. I en aquesta assemblea es va debatre també el tema, que has vist ja com va el tema, i en alguns en la favor de que sí, de que cal vendre, perquè finalment traurem un benefici, i aquí diu que no, que la terra té un valor impegable. És que hi ha un problema aquí, que també és una altra coincidència amb el carras, i és que ens trobem amb dificultats de relleu generacional. Generacional. No hi ha relleu generacional, o n'hi ha molt poc. N'hi ha molt poc. I a més de que xanqueixen més d'un dels personatges. Les explotacions que donen treball fixa amb 1.500 persones, i temporal amb moltes més. Sí, efectivament. Però és clar, cada vegada que falla una explotació d'aquestes, hi ha una grapa que es posa sobre... I vas veient, en plano general, jo tinc una família, la part de la meva família, estan vivint a Castell de Fels, i a dalt de la muntanya. Jo, des de dalt de la muntanya, cada vegada que vaig a casa d'ells, ara, observo el Parc Agrari, i vaig veient zones que ja han estat embeïdes, per vivendes, per polígons industrials. És a dir, hi ha una invasió per terra. Ells diuen que estan embeïts permanentment per terra, mar i aire. Sí, mai tan ben... Sí, sí, sí. Llavors, que ara avions de terran a centímetres, a vegades passen dels camps de Deixò, de Blat, és a dir, que realment... Expropiacions per l'Ave, expropiacions per l'aeroport, per l'ampliació... Doncs el tema d'Agrobega no va sortir, per tant, afortunadament, això va salvar. Però quina serà la propera amenaça? Per això la pel·lícula acaba amb aquest rètol, que el Pere Joan li agrada molt de deixar, tant al principi com al final de la pel·lícula, una prèvia ratolada, diguem-ne, de dir, estem en aquest context, i quan acabem, estem en aquest altre context, que resulta que, bàsicament, diu el tanto, perquè això sembla que s'arregla, però en realitat el perill segueix existint, que caigui sobre qualsevol altra cosa. A mi m'ha agradat molt una cosa de aquest documental, que crec que li dona un valor afegit molt gran, i és el fet que és un toc d'atenció, perquè el ciutadà de Barcelona, moltes vegades sembla que visqui el marge del Besòs, del Llobregat, del Pulmó de Collserola, i tot això és vital per ell, per ell ja, com a persona, famílies, societat en general, i llavors, si estem parlant del Parc Agrari, tu ho has dit molt bé al començar, és que bàsicament, i aquí és un altre sector que també intervé d'una manera molt important, que és Mercabarna, Mercabarna com a centre de distribució, i com un que es converteix en un embut de cara estrangular el flux, el flux de producció benefici del particular. Estava pensant que efectivament, nosaltres vam centrar-nos en el treball de muntatge, va passar per moltes fases, vam decidir de cop centrar-nos molt al Parc Agrari del Llobregat, teníem també el Besòs, el Besòs dius que no hi ha pràcticament, bé, doncs el Besòs ja tocan el davant mateix del que seria Torre Veró, veiem, si volem, veiem, aixecant una mica el cap quan estem a l'alçada de Torre Veró, veiem per la dreta uns camps que vindrien a ser unes, quasi tres hectares i mig a quatre, que estan permanentment en canvi de cultius, i a més, molta riquesa de cultius diferents, quan toca tomàquets, quan toca els catxofes, tal. Com que has vist el documental, saps que vam visitar també aquesta zona, i que vam parlar amb el que era el propietari d'aquella terra, que és un home estupendo i que a mi em va crear un vincle emocional important amb ell en seguida, perquè vaig sentir molt proper. D'això fa deu anys que tothom ja no viu, que tothom ja és mort. Però això també deius, bueno, nosaltres estem embolguts, que se'ls veia, és el cantó dret, el cantó esquerre, i també la part de dalt, Collserola. Perquè hi ha unes finques agafades per gent més de tipus, ocupa gent més d'un altre tipus de perfil, que també estan traient petits beneficis de petits ors, que estan a dalt de la muntanya. Si muntar ja normalment per mi és un plaer important, en aquesta pel·lícula ho va ser molt, perquè, a més a més, muntants sempre inventes. El muntatge no és realitat, et pesa i l'has de respectar. Però hi ha molta invenció. I parlant del muntatge, quina seria la diferència més notable entre el muntatge d'una pel·lícula, una pel·lícula de ficció, i un documental arrelat amb la realitat? Hi ha alguna pel·lícula de ficció que podria semblar-se molt al món de muntar un muntatge, a un documental. Muntatge, documental, muntatge, una pel·lícula, hi ha una llarga distància diferència. Bàsicament, basada en què? D'una pel·lícula d'argumental, una pel·lícula convencional, normalment tenim un guió. Alguna vegada no hi ha guió, molt poques, o d'ara vegades no hi ha guió. Alguns directors no han tingut guió. Clar, el guió és un marc en el que ja saps per on has de ballugar. Tu tens exactament l'esquema narratiu, la dramaturgia interna de la pel·lícula la tens en allà. A més, hi ha uns diàlegs que estan, evidentment, prescals, establerts i això ja crea un avantatge sobre el que s'ha de dir en el documental. No hi ha res a tot això. En el documental, com a molt, jo sóc dels que quan realitzo documentals vull tenir guió de punt de partida, però com a molt, aconseguiràs tenir una mica quin ordre explicaràs amb qui no l'explicaràs les coses. Però, evidentment, el contingut intern que tindràs a partir del contacte amb la gent, de les entrevistes, no ho pots saber-ho. Pots més o menys dir, en aquesta escena vull que parlin d'això. Però després la realitat és que la gent parla del que... de saber aprofitar el que surt, diguem, del contacte directe. Per tant, la defensa bàsica és aquesta. No n'hi ha més. O sigui, per mi, a partir d'aquí, per mi, com a muntador, intento, per exemple, en un documental, pensar com si estigués muntant un germatratge de ficció. En tots els sentits. Fem cinema... És molt interessant, això, perquè d'aquesta forma aconsegueixes aplicar el llenguatge al documental. Si no, el documental es converteix en un producte fred. Clar, és que no té... Que no té un atractiu... És de cinema. Sí, de cara a l'espectador. En canvi, de aquesta manera, hi ha, d'alguna forma, una dinàmica interna, que crea un creixendo. Que et recorda pel·lícules, que et recorda. Mira això, aquest tipus de ventejament, aquest tipus de ritme que s'està donant, aquesta música que ara entra... Ja està una acumulació de dades que es van aplegant fins a un des enllà. Sí, aquí hi ha moltes tendències. Jo tenia una companya amiga i professora de l'escac que treballava amb mi allà i que donava junts la signatura documental. I ella trobava que així com l'efectiu que tocava, que abans parlàvem, m'agradava entusiasmar, però fa sol no, perquè em va dir... És una picola acumulativa, em deia, era cubana. Era una picola acumulativa. I el que faig és anar donant i ara més d'això. I ara, entre la família, t'he contat. I ara veus com este treballa tal. Però no hi ha una progresió dramàtica. Jo li dic, ho sento, però no... Jo crec que t'equivoques. Sí l'hi ha. Si tu ets més sotil que en l'efectiu azúl, que en altres pel·liques que hem fet, però sí que hi ha una progresió. Emocionalment, però és que passa que potser és més subtil i exigeix que la gent no sempre està disposada a entregar-se emocionalment la pel·lícula, en el sentit positiu d'entregar-se emocionalment, no? I doncs sí que aquesta pel·lícula et demana una mica d'entendre. Jo crec que no costa gaire. Simplement és empatitzar amb el que estàs veient. A partir del que empatitzes, la pel·lícula va sola, va fent, va fent, va fent. Sí, i a més a més tu, amb el muntatge, des del meu punt de vista, l'adotes d'un diàleg intern, molt interessant, perquè per exemple, veiem cultiu de l'escarxofa, veiem despegada i aterratge d'avions al prat. Una cosa que va lligada, el que està allà dedicant-se al conreu té que tindre pràcticament la banda sonora de la seva vida. Han de ser avions, no? Sí, sí. Igual passa amb les sones que estan en proximitat amb la via del tren, que també té un recorregut notable. La cadència del tren amb la via... És una cosa, és un late-motif que va apareixent, i que tanca la pel·lícula en un pla, que és un invent meu. Vull, m'agradaria que tinguéssim la pel·lícula, amb el pagès principal, el pares, a la via del tren, i veiem com passa un tren. A més, ha de ser tard a la tarda, perquè hi ha una clau de clara del dia. I es va arrodar aquest plano. És un plano que m'emocionen fins i tot, diria, aquest final de pel·lícula. És la música que ajuda molt en aquest moment. És a dir... Sí, per això dic que hi ha... d'alguna forma, hi ha un... soviacent un argument. Un fil argumental que el condueix fins al final. Hi ha de ser. Si no et quedés en el pur reportatge, que els reportatges són excel·lents, i que les televisions estan plenes, i la nostra, en concret, de TV3, quan fa reportatges de manera excel·lent. I els documentals, moltes vegades, també tenen aquest toc que li estem dient en el meu. Jo no m'he inventat res. Hi ha documentals que estan també en aquesta línia. Però també és cert que hi ha molts documentals que, pel fet de ser documentals, sembla que estan exents de tenir que utilitzar les eines, que tens, en canvi, quan treballes en la ficció. I no. Jo penso que podem utilitzar qualsevol eina. També et dic una cosa. Volia destacar la fotografia, que és de l'Alberto Molina. El germà de l'Àngela Molina. Tota la família Molina. I després, també, a l'ús del so directe, i la forma en què jugues amb ell, que és obra de... M'he fixat que són dos habituals, també, de l'equip que treballeu amb el Pere Joan Ventura. Que són el Pau Xandri, que és el president de l'Àngela Molina. Que són el Pau Xandri i el Sergio Madridano. Sí, correcte. Sergio és madril·leny, coneix el Pere des de molt al principi, i els meus països. El Sergio va estar també amb el mal efecte d'aigua. I estem parlant del 2002-2003. El tio és un tio molt entregat, molt entregat. Jo al principi, per explicar interioritats, tenia problemes amb ell, perquè és molt desordenat. És bo prenent so, que això és el bàsic, que això és el bàsic. Però després per trobar aquest so, perquè el so no té com l'imatge que la veus, sinó que l'has d'escoltar per veure-ho. I no sap on l'he deixat. No, el Mar que raro fa coses rars. Però, finalment, ben de lloc. Després el Sergio va tenir una gran desgràcia, és que després de l'efectiu a tu va tenir una caiguda d'alçada forta, i bastant temps retirat. Però, realment, en el Pau i fa sol va tenir una altra intervenció definitiva. I també compta molt, després, no dic que el del Sergio no sigui important, després es fa sonora. És a dir, com per regem després tots aquests elements, de diàleg, de músiques, d'efectes, que són creats, hi ha una misora que sona dintre un cotxe, que es va gravar expressament. No hi havia no cotxe aquest moment, sonant la ràdio, la vam fer sonar, perquè li donava una profunditat al fet de que sonés. Bé, aquest tipus de coses que s'utilitza. A més, el documental, els dotes de fosos d'encadenats, hi ha un encadenat que és preciós. Sí, quin és el? El prat. Hi ha un moment en què tenim els aigua molts. Sí. El cap vespre hi ha una transició dels aigua molts cap al cel. Sí. I les canyes. Canyes americana, diguem que està allà. Sí, això és el principi que ha sigut a la pel·lícula. És molt màgica. El principi apareix el mercat del que li provença, el mercat de Can Antoni, com era abans de la remodelació, que va passar 10 anys. Passar coses. És una pel·lícula que jo... En aquests moments, veieu-la, la teniu a TV3, en el link de TV3 anant a la carta. Sí, es pot trobar. Això és una cosa que volia comentar, de cara als que ens estan sentint. Sí, sí. Perquè jo, realment, és una pel·lícula que ens sap que hauria de passar per instituts i per col·legis, perquè... A veure, pot ser, perquè tot va canviant, i jo crec que hi ha un gir, sobretot ara, amb la parada del planetari que hi ha hagut amb la Covid, i pot haver gent que es planteja una mica un retorn en sèrio, cap al sector agrari, i, a llavors, aquesta pel·lícula una mica ensenya que hi ha un nicho de feina i de possibilitats que està allà, i el que diem, el relleu professional i generacional, si no és directe, pot ser indirecte. Si hi ha gent preparada que tingui coneixements agraris i vulgui involucrar-se, doncs... Precisament abans, quan hem parlat d'això, del relleu, diguem, generacional, perquè hi havia, ja s'apuntaven aquells moments, el 2012, hi havia algunes empreses que funcionaven amb material ecològic, que es deia, que el misdanyit ecològic ben bé no ho serà, perquè tens el costat on que no és i tanta contaminació... Bé, cuidado, la terra és la terra. L'aire és una altra cosa. Pesa, però no pesa tant, el que pesa és la terra. I l'aigua. I pensem que, sota del Parc Agrari, hi ha perquè pensem que el riu ha estat fluid allà durant segles, per tant, ha creat un pou a sota brutal, i unes riquesa d'aigues supernets. Una sèrie d'entesos, tant Enric Tello, que tinc la sort de conèixer personalment, és un professor extraordinari, com altres, i hi ha un d'ells que no recordo el nom, que pose molt en valor el tema dels deltes i fa llençar la pregunta. El barriendos, que és un altre gran material. Quants altres tenim a Catalunya? Quants altres tenim a Catalunya? Perquè, clar, el Delta de l'Ebre no és solsament de Catalunya. És un delta compartit amb la seva problemàtica específica. Sí, molt específic. Però, clar, agafes a Catalunya i tenim el Llobregat, després tenim el petit Delta del Besos, si ens anem al ter, és inconstant, si ens anem al torder, quasi no el trobem, i si ens anem al corregidor, tenim la sortida del Fluvià, són... No, és un delta que és ric, però no, Delta com aquest, no en tenim cap. Jo diria que no en tenim cap. Els hauríem d'intentar preservar. Aquí hi ha una feina, la tindrem molt en compte, amb tots, tota l'àrea metropolitana, tots els ajuntaments que estan implicats, haurien de treballar molt. I sobretot la gent ser conscient, perquè jo crec que es pot fer molt d'apretant institucions amb la defensa del Delta. I del que és el Paragrari. Hi ha diverses coses que s'estan fent, i penso que s'han fet bé. Per exemple, el Delta s'ha publicitat també com a espai de lleure. Hi ha moments que veus aquella escena amb bicicletes, anant per... Sí, sí. Això existeix, jo faig un tip d'anar al Delta, perquè és un plaer caminar pel Delta. I veig que hi ha molta gent que va conèixer. Això està molt bé, són les zones verdes. Les verdes, ara que respires, veus coses interessants. I després hi ha el tema del relleu, que deien, que si en aquell moment ja hi havia unes quantes empreses dintre, molt personals, de dos o tres o quatre, cinc persones, que feien allò a la cistella típica que et portaven a casa, ara cada vegada n'hi ha més. És a dir, que cada vegada més, i en material eco, s'està fent aquest tipus de coses. El qual sí que hi ha un cert relleu. Un cert relleu. El vasós desaixadament, malgrat la mort, diguem, del propietari d'aquella zona, aquesta zona que estem veient abans, ha fet que, a menys com a mínim, tingui la sensació que baixava una mica la qualitat peixagística del lloc, perquè aquell home era molt cuidós, i la seva desaparició crec que s'ha notat. Però aquí, no, en aquí, jo cada vegada que vaig al delta, tinc una alegria, és que veig el mateix pastor que surt amb tantes ovelles, que et sorprèn que hi hagi tantes ovelles. Estan encara vives. Vull veure que amb les dades, 15.000 ovelles. És un altre element, també. Clar, clar, és necessari. Són ovelles, són animals que estan criats en pastura. Això té un valor. Com a ciutadans de la Metropolia, hauríem de estar molt amatents amb això. Sí, sí. M'agrada molt que t'hagi agradat, molt que t'hagi agradat, i que ho puguem comunicar, perquè estaria bé. Hi ha una cosa, també, que crec que el documental, tot ell transpira una denúncia clara, no és una denúncia histèrica, sinó que ve la denúncia bé per la descripció de la problemàtica. I d'aquesta descripció ens surt la denúncia, amb tot això que hem dit. Es dedueix, efectivament. Hi ha un encrit, sinó que és una mena de una exposició. Després et dones compte que hi ha un silenci de totes les tres administracions. La central, la autonòmica, i la local. En un moment d'Europa, es va notar. I després hi ha l'altre punt, que és Mercabarna, que també s'enrenten les mans. Nosaltres aquí són professionals, comprem, venem, ja està. Ells hi van per eu, tenen més remei. Ja es veu, ja es veu. No té més remei. Llavors, si d'aquí es podria deduir, que potser, a l'interessant, fer els canals de distribució i facilitar-los. No dic per terra, però sí, per terra. I per la via millora del ferrocarril, la xarxa aviària. Tot això, jo crec, que podria ajudar. I després, potser, entre ells, si són 600 explotacions, tornar una mica, agafar una estructura corporativa, que permetés fer la distribució directa. No sé en aquest moment, en aquell moment, realment, l'interès de la gent era divers. I es va notar l'assemblea, l'assemblea del tema d'Europa, sí que hi ha una certa... La gent jove que va anar tan assenat, quedant en l'espai dels pares, o s'han quedat un terreny que no era d'ells, que l'han comprat, i han començat a explotar-lo a nivell ecològic. Jo crec que sí que tenen un interès en què hi hagi això. No hem d'obrir tant cap en fora. Pensa que la funció que té aquest tipus d'agricultures periurbanes és nodrir la ciutat. Evidentment, i els pobles del tant. No, la pròpia ciutat. La pròpia ciutat. No, no, no. Segur que hi ha mercat de sobres amb l'àrea metropolitana, segur. És cert, és de fisitaris, que encara hem de comprar més coses, però en principi crec que simplement cal afinar el funcionament, no soc una especialista, i més ara que estem parlant d'això m'agradaria actualitzar que no ho hem fet, ni el Pere ni jo, anem a veure com està això. Ja, han passat 10 anys a veure com ho tenim. Molt bé. Bueno, doncs ja sabeu, els que estigueu interessats, em plou i fa sol, el podeu cercar a TV3 a la carta. Exactament, amb el títol aquest, us el trobareu? I ara, d'acord amb la planificació que teníem, us posarem la gravació que vam fer durant el BCN d'una conversa amb el director de Jassabel, una plígula que em van parlar aquí, una plígula inquietant, una plígula difícil, amb una violència evident i soterrada notable, però també una plígula valenta per estar feta amb el país, Venezuela, que té unes complicacions importants, i realment, perquè veureu ara amb aquesta conversa, els que l'han fet se la juguen. És a dir, que endavant i passem aquesta conversa. Hola, bona tarda. Avui estem amb el director venezolà, Hernán Javes, i amb el productor Adrián Heyer, de la pel·lícula presentada a la 6ª edició del Barcelona Film Festival, Jassabel. A continuació, parlarem amb ells de la pel·lícula i de Adrián Heyer. Buenas tardes. Buenas tardes, German. Buenas tardes, Adrián. És un placer estar amb vosaltres. Gràcies per atender-me. Nosotros somos una radio pequeña de la periferia de Barcelona, Radio Desvern, y el programa es Cinema Sense Condicions. Bueno, antes que nada, he de reconocer que no había visto tus dos anteriores películas. Por lo que veo y enterándome un poco, no solamente de las películas, sino incluso de algunos cortos que hiciste antes, me parece que el tema podríamos decir social, político, el tema también del individuo en la sociedad actual es algo que se viene frequentando en todas ellas. Yo quisiera para empezar saber una cosa, dónde surge la motivación tuya para expresarte a través del cine. Creo que dos de dos. Primero que nada, gracias por la invitación. Y cuando dice Radio Pequeño yo solamente pienso en una radio. ¿Qué tienes una radio en una pequeña? Ya eso es increíble. Básicamente, según tu pregunta, dos personas importantes. Una es mi papá, que era una persona muy soñadora, que aunque era comerciante, se dedicaba a otra cosa siempre, le gustó el cine. Entonces, desde muy chiquitito, me metió en ese mood viendo películas, haciendo programa. Él trabajaba en radio cuando era muy joven. Entonces, desde que era chico, recuerdo que él nos ponía a grabar películas de radio. ¿Vivías en Caracas? No, vivíamos en Santiago de Chile. ¿Tú naciste entonces en Chile? Y de chiquitito, mi hermanillo, le hacíamos los sonidos. Entonces, mi papá no grababa. Y en el castillo, nosotros nos pasemos los ruidos, el viento. Y bueno, eso fue muy mágico. Y luego, con él, un poquito ya más de edad en Venezuela, cuando vivíamos allá, me llevaba al cine tres, cuatro veces por semana. Nos encerramos el fin de semana a ver películas y heredas a personas que se sabía el nombre del actor, el nombre del director y yo. Un buen aficionado. Y luego, conozco a los ocho años, a Carlos Luis Monaga, a un gran amigo que lo sigue siendo, que tenía a su papá una camarita Super 8, guardada ahí, con películas. Y bueno, hicimos... Yo también empecé con Super 8. Hicimos y decidimos y fue muy mágico. Y yo de chiquitito dije, yo quiero hacer esto toda mi vida. Esas son como dos puntos de inflexión hacia mi vida muy jove. Perfecto. Después, vi que cursaste estudios en el Instituto de Formación Cinemátográfica de Cotrain. Esto era en Caracas ya. Ya que muy chiquito a Caracas. Tengo anotados aquí dos cortometrajes que en 2003, 900 pánico, que ya... me ha chocado mucho que siendo un cortometraje la información que he leído es que se tuvo la suerte de ser visionado en muchos cines del país. Ah, sí, sí. Esto, aquí también sería una excepción importante, porque no es frecuente. Claro, no, es que no es frecuente. Eso coincidió con una iniciativa de Fox. No me preguntes, ahora no recuerdo cómo fue, pero hubo una selección de varios cortometrajes para acompañar algunas películas, estar antes de las películas en el Cil de Comercial. Y 900 pánico tuvo esa grata posibilidad. Después vino en el 2006 la librería que en esta ya he anotado que recibió tanto en tu país como un extranjero premios, ya. Sí, ya empezó a viajar por ahí. Luego tengo también que has dirigido explico esto porque nuestros oyentes sepan que las cosas no se producen por gerenación espontánea, sino que detrás hay un aprendizaje, un trabajo y ahí se va forjando también un estilo. Viendo solamente la última, aunque ya me dijiste que podían encontrar la otra en las redes, entonces voy a intentar... Pones mi nombre en YouTube y vas a ver que ahí está gratis. Gratis. Qué palabra más bonita. Bien, pues doce capítulos para televisión de Arpa, Maraca y Butch. Esto estamos en el 2005 y sin duda ahí estamos hablando de aprendizaje. Seguramente esto fue una base porque son capítulos, son trabajo con distintos actores. No, eso era un trabajo documental de música. Una música muy poco promocionada en Venezuela, pero muy importante. La música tradicional venezolana es el joropo. Ésta era una versión más joropo tuyero porque solamente se produce en una zona que se llama los valles del tuy en una zona muy particular. Entonces hay una cantidad de exponentes culturales en la música y maravillosos que se perdían, que nadie conoce y nos dedicamos a hacer esa serie documental. O sea que era una recuperación. Sí, era como una recuperación y un conocimiento. Fue que uno se da cuenta del universo de esa música. Bueno, de aquí ya pasamos a tu ópera prima que sería Macuro, la fuerza de un pueblo. Aquí ya estamos en un cine digamos, de denuncias, social. ¿Cómo fue esta primera experiencia en Largo Metrage? Fue muy complicado, él también estuvo. ¿La produjiste tú también? No, no, no. En esta película. Sí, nos conocimos. Yo era el fotofija. Sí, imagínate. De fotofija productor. Fue muy... A nivel de experiencia con los cortos y eso, bueno, es ese proceso mucho más largo. El problema es que fue un trabajo muy rudo y cuesta arriba. La película la producía la Villa del Cine, que es una institución o una productora bastante pretenciosa que abrió el gobierno venezolano. Pero bueno, tratando de apoyar las iniciativas y tal y una historia social de organización popular con la cual siempre me identifico la canta. Yo tomé ese guión que nadie quería hacer, lo agarré y lo hice. Reescribí un poco todo para que fuera un poco más universal y no panfletario. Y se produjo y fue más una especie de circunstancia que fuera mi ópera prima porque realmente no era un largo metraje. Era un cortometraje que formaba parte de una película compuesta de tres històries. Pero cuando terminé no el rodaje pero cuando terminé el primer montaje es la película que se supone debía durar media hora máximo duraba 52 minutos y me parecía que estaba fantástica entonces la compartimos con los productores y los productores con los que hacemos la cortamos o más bien o lo alargamos con un par de cosas que van a ir entonces decidimos llevarlo a un largometraje y circunstancialmente fue mi ópera prima. I el tuvo buena acertación? La gente que la vio no mucho porque entre los prejuicios políticos que había en mi país trabajar con una productora generada por el estado como la Villa del Cine producía rechazo del otro lado y entonces el otro lado controla el sistema de proyecciones las distribuciones las distribuciones y los proyeccionistas son del lado opositor entonces la atentaron contra ella la fue también como un saboteo fue bien duro o sea el mismo vendedor de la entrada cuando te vas a comprar la entrada te decías no, pero no vea esta vea la otra pero la gente que la vio la entendió i de hecho estuve en Málaga con esa película y gané un bisnaga de plata inesperadamente y fue muy rico el festival de Málaga està subiendo mucho pero es que cuando yo fui eso fue interesante en 2009 o 10 la película del 2008 era un festival gigantesco en la ciudad Cebitio de Gala increíble es muy interesante en Málaga bueno, llegamos a Piedra, papel y tijeras del 2012 aquí hay una representación de la defensa de los derechos del pueblo contra la operación y la represión este era macuro entonces piedra, papel y tijeras piedra, papel y tijeras no te preocupes vea, vea, está ahí gratis en mi canal de YouTube pone mi nombre en YouTube y ahí sale y ahí está bueno, también muy social y una representación trata básicamente su premisa sobre el amor, el desamor y la destrucción de la pareja y de cómo esta destrucción de la pareja no solamente tiene que ver con nuestras propias acciones y decisiones sino también con el entorno o sea que de alguna manera es un preludio de lo que será ya sabés esto es una tragedia griega piedra, papel y tijeras tienes que verlo una tragedia griega ya llegamos la producción es del año 2021 22 no le hemos estrenado esta catalogada con los 22 por tanto es estrenado en España por eso los amigos del Festival de San Sebastián no quieren no les gusta estrenar que tonteríaso, no, pero esos son todos esto es muy medievalista o estrenar conmigo o no te lo acepto eso sí, siempre el muchacho me molesto tanto es prepotencia no entiendo en fin lo que interesa que es la película o estrenar en fin bueno esta película la hemos podido ver aquí en Barcelona, en premicia para España a mi me ha parecido que ha de ser una película complicada de construir me parece que tiene un guión fantástico pero que no es fácil de hacer seguramente me lo diréis vosotros pero creo que ha tenido que tener detrás una elaboración muy grande la película se remite a una obra y creo que el guión contaste con el autor del libro de la novel·la esto seguramente la pone un poco en línea con la novel·la pero te quería preguntar sobre la novel·la aunque me he apuntado los datos para encontrarla ¿cómo fue la colaboración? fantástica yo localizamos el escritor planteamos el proyecto hicimos clic nos caímos muy bien desde el principio cosa que es muy importante para una cohescritura perdón el autor és Eduardo Sánchez Rogeles i comencemos un procés del väl vivia en Madrid jo vivia en Caracas entonces había un problema con la diferencia de horario grave pero aun así pudimos a veces él transnochándose a veces yo poder comunicarnos un par de veces a la semana durante un año y medio más o menos trabajando juntos seguimos de una manera muy fluida como te dije nos caímos muy bien nos divertimos bastante escribiendo se prolongó mucho en el tiempo año y medio más o menos me parece normal yo creo que digamos lo que es la parte narrativa la encuentro muy destilada no, pero además un guión siempre está mutando una vez que está este primer draft después entre el señor los actores se produce eso va, es un ente vivo se va moviendo ahí, va cambiando un poquito bueno, el pelicula está situada en dos tiempos distintos el año 2017 y el 2033 esto está también en el libro o es un una un recurso tuyo en el libro sí, hay un presente y un pasado pero no es tan separado es un poquito más junto yo sí quise llevarlo un poquito más lejos porque como se plantea no quiero que me pase no identificarlo con con la actualidad digamos sí, porque además tenemos ahorita 11 años de gracia por si no pasan las cosas que plantea la película lo fui llevando incluso en el proceso de la preproducción de la búsqueda de poder hacer la película como se demoraba un poco bueno, se iba corriendo un poquito más la fecha a mi m'ha parecido muy interesante este recurso de acudir al paso del tiempo porque primero nos sitúa en una Venezuela hipotética posible o no, esto se verá espero que lo veamos todos pero sí que cinematográficamente es un ellipsis muy interesante que permite incluso al espectador recoger un poco el problema personal del actor principal del protagonista y que por cierto es una persona terrible tiene un background que seguramente la influye pero sabe sobreponerse de una forma una frialdad algo increíble los actores en esta película que básicamente yo creo son 6 Gabriel Agüero seria l'en el protagonista Elian Chibia seria eliana Johanna Julien Lolo Saki Malkaka i Eric Wilfred Wilfred Salvador seria el cuerpo básico de la brígula com va el treball amb els actors? Paleo fascinante paprika stopping BUIM CahО BE feel Een maniac Jenn Geneva Futur Els moviments... És com una coreografia, quasi. Sí. Sí, és que el que es va voler generar i es va aconseguir era aquesta naturalitat que no es senten uns diàlegs impostos per un guion, sinó que existeix la naturalitat de la improvisació dins de la mateixa creació i seguiment de la història que es va aconseguir amb una cosa molt interessant que plantio Hernán, que va treballar amb els actors en la preproducció fent una convivència, que la majoria ja no vivia a Venezuela, doncs també tots estan com arribant, no com turistes, perquè sí que era el seu país, però els recimo tots com a en un mateix lloc per viure junts i ell generar aquesta relació d'amistat que es senta de anys que poden, entre ells, comunicar-se a través de gestos, com estàs dient. Molt bé, això es nota molt. I això... Aquesta complicitat, aquesta relació no es veu impostes, sinó que la lluita és molt viva, molt normal. Sí, sí, és que, a més, no teníem una de les coses, que primer, o filosòficament, em sembla que eren una millor manera que els actors es coneixessin, perquè no tots es coneixessin entre ells, doncs aconseguir aquella confiança era bàsica. I també amb el tema que no teníem molt de temps per ensenyar, no teníem tant recursos per una prelarga, doncs jo vaig dir, mira, juntem-nos tots, vivim junts, i... i... i... i... i allà va surgir, va surgir... Un poco, un poco esto lo hizo también Mariano Llinás, con La Flor, junto al equipo, hace una película, una película que me encanta. Tuve, fue lo mejor de... ahora te quería preguntar, Adrián, por eso, lo mejor de la Covid para mí, o sea, el encierro del 2020, La Flor. Te quería preguntar, ¿cómo afectó a la producción el hecho de la entrada, de las limitaciones de la pandemia? Mira, nosotros nos conseguimos en el momento de postproducción, cuando llega la pandemia. Ah, estables en postproducción. Sí, entonces nos cayó de puta madre. Sí, va, va. Perquè, primer, el... como dijiste al inicio, sí fue una película muy compleja de montar, de editar. Entonces, eso es lo que nos dio fue tiempo para llegar y lograr contar la historia de la mejor manera, porque bueno, los saltos en el tiempo, tantos personajes, o sea, habían un montón de complicaciones dentro de la misma historia que no la iban a hacer sencilla de montar y este tiempo de la pandemia nos ayudó perfectamente para eso. Entonces, sí, jugo a favor. Sí, sin duda. Es que, además, yo pensaba que como les había cogido por en medio, claro, son alteraciones que, por buenos que sean los actores, llega un momento a ver dónde estaba. Pero fíjate tú que viste que la película tiene un pasado de impresiones. Sí. Bueno, filmamos primero el presente. Primero el presente y luego paramos varios meses para que el actor tuviese un cambio físico y psicológico. Y eso fue muy bueno, ¿no? Porque, además, teníamos que conseguir el resto del dinero para seguir filmando. Entonces, lo que hicimos fue filmar con el dinero que teníamos, los recuerdos, digamos, la juventud, para que haya el cambio físico-sicológico y al mismo tiempo estar consiguiendo los recursos para seguir filmando la película. Y el actor se dijo que se la barba. Sí, bueno. No, pero también es interesante. Cuando filmamos el presente, cuando yo estaba grande, ya, todo el presente de la película, los recuerdos eran recuerdos, de verdad. Sí, sí, claro. Y eso jugaba muy bien para el personal. Muy bien. Sí, sí, sí. Perfecto. Es bueno a mí, me gusta conocerlo, y creo que nuestros oyentes, espero que la película se estrene y pronto en España, seguramente también les gustará conocer estas interioridades, porque después puedes vivir y seguir mucho mejor la película. Claro, claro, claro. Vamos a decirlo, no es una película fácil, no es una película gratificante, es una película dura... Sí, ocura. Que está atravesada, sí, por una oscuridad, incluso diría un sentimiento nihilista. Sí, sí, sí. Por parte de los actores, sobre todo del actor principal. No vamos a desvelar el final, porque es muy, muy importante. Y además está filmado con una fuerza terrible. Creo que la película tiene un cresendo, que es fantástico. Yo ya me he posulado con la ilusión que tengo por verla en el circuito comercial, pero os quería preguntar si tiene suerte la película en su periplo por los festivales y por otros países. Veis que esto podrá ayudar también en su entrada en el propio país, porque, claro, la película no deja de ser, creo yo, complicadilla. Sí, pero... De digestión pesada para la política, claro. No sé cómo lo veis. Estamos en Venezuela. Estamos justo en el proceso de que nos den la luz verde, el gobierno en Venezuela, para poder extraerla en salas. O sea, ya tenemos, obviamente, una distribución, una posible distribución en Venezuela, pero hasta que no tengamos esa luz verde, no. Y estamos un mes, hace un mes, ya, en eso. Yo digo porque, recuerdo, ya entonces era muy acisionado cine, en nuestro país, durante la dictadura, el hecho de películas de Saura, Buñuel, Verslanga, fueran a Cannes, por ejemplo, pues, obligada un poco, ¿eh? Claro. De alguna manera... Es una película que va con la etiqueta de Venezuela. Sí. La producción, por eso, pone Venezuela a México. Sí, sí, sí. Pero, a ver, la película es de naturaleza de Venezuela. Claro, claro. Entonces, bueno, de alguna forma, la marca Venezuela también le interesa, creo yo, al que manda, que sepa que aquí hay talento y este talento se exporta y es reconocido fuera, por tanto, vamos a incorporarlo. Pensamos lo mismo. El problema es que lo que tú dices, como finalmente si hay una crítica política muy grande, pero tú te pones a ver, o sea, a desmembrar esa, digamos, la denuncia política, y no es que sea antimadurista o antichavista la película, de alguna manera planteja una crítica a cualquier estado político en Venezuela. Sí, en esto es muy generalista. Exacto. Porque se podría producir en muchos países, no solamente en Venezuela. Exacto, porque fíjate que la revolución, a pesar de que se acabó en la película con ese final, tú te das cuenta de que no importa, sigue un poquito el desmadre. Sí, el militar o un ministro que sale al final, su forma de actuar, aquí nosotros vamos a descender, como hablaría uno del PSOE ahora. Yo soy un poquito pesimista en ese sentido. No saben en Venezuela en general, pero en Venezuela particularmente soy muy pesimista con el tema político y social. O sea, no es que no vea la luz al final del túnel, sino que no vea el túnel. Ni siquiera vea el túnel. Por ahí. Entonces, hablemos de proyectos. ¿Hay alguna cosa en cartera ya? Sí, hace rato. Hay otras cosas en cartera. Están a nivel de guión. Están a nivel de guión. Están a nivel de guión, pero... No, yo te diré una cosa. Lo pregunto porque lo ignoro. Imagínelo que me digas. Como se puede dar como primicia, y periodísticamente es bueno. Pero si se está trabajando, soy casi prefiero que estén en el anonimato. Ya llegaremos allá. Y entonces, para acabar, como somos seres políticos y sociales, ¿cómo veis? Porque están pasando cosas muy graves. perquè estan passant coses molt graves en tot el mundo. Yo tengo muchos años de vida y nunca había oído que te saliera un logutor de tele y te dijera, porque, claro, ellos tienen... A ver, hoy que tenemos... Mira, hoy comentar esto. Putin ha dicho que podríamos estar entrando o muy cerca de la Tercera Guerra Mundial. A ver, esto te lo dicen así, pero esto no lo había oído nunca. Entonces, ¿cómo veis? A nivel planetario. Yo soy pesimista. Mira, el otro día estuvimos con Oliver Estón y dijo lo mismo también. Soy pesimista porque me ha dado cuenta que no aprendemos nunca nada. Cierto. Y es un poquito... Sabes lo trata, que es el tema de la memoria. Claro. Donde parece que olvidamos tan pronto todos los problemas que hemos tenido. O sea, digamos, la Segunda Guerra Mundial. I, además, en la película está claro que el protagonista se... se auto-olvida de las atrocidades de la forma más simple y natural. Bueno, pero yo, salvando las distancias entre psicòpatas y nosotros, nosotros hacemos eso. Digamos, nosotros, nuestra vida, la hemos manipulado, nuestra memoria más o menos circunstancialmente. Pero a nivel social, como tú lo dices, y político, digo, mira, este... casi, si no ya, perdí la fe en la humanidad y eso me tiene más en paz. Porque siento que seguimos y repetimos y los ciclos se repiten. Lo que te decía la Segunda Guerra Mundial, Franco, hasta la vuelta a la esquina, son sucesos que sucedieron hace relativamente poco tiempo. Bueno, no aprendemos. Yo te puedo decir que coges a personas jóvenes de 18, 20 años, gente de universidad, y les dices, Franco, ¿qué me dices?