Ara escoltes ràdio d'Esber Si tu nites ràdio d'Esber La ràdio de Sant Lluç Durant de 8.1 La ràdio de Sant Lluç La ràdio de Sant Lluç Jo vaig anar a veure aquesta Hola, bona nit Bona nit, què tal? Bona nit I estem al cinema sense condicions, com totes les setmanes I també amb vosaltres, el francès, el Jaume, el Joan, el Sergi I jo mateixa la Carme Però ara no ens deixis sense saber quina vas anar a veure, Joan Que tens sentit... És que ja estava dient que ahir vaig anar a veure la Herida Que és aquesta pel·lícula que han presentat el festival de Sant Sebastià I que ha guanyat el premi del jurat, el premi del jurat de la crítica I també la meva interpretació de la noia La noia ha guanyat el premi de la interpretació Però és una pel·lícula que en parlem després Una pel·lícula una mica complicada, difícil I que té el seu interès Sobretot en el Jaume penso que l'interessa més que altres persones Ja explicaré per què El Jaume també té tema avui, no? Perquè soc un personatge que m'agrada la complexitat, per això ho dius No, perquè va de salut mental I perquè ets complexa també Va de salut mental Va de una malaltia psiquiàtrica Ho havies de dir o t'has sortit de l'ànima? Ho havia de dir, és allò que si no ho dius, rebentes Molt bé, som-hi Tenim moltes cosetes Com sabeu que cada setmana que no fem tres parts del programa La primera part seria això, les estrenes, les pel·lícules que hem vist El que està en cartellera, que és més o menys interessant Una segona part parlaríem del cine Lumet, en principi I la tercera, que ho faria la Carme I la tercera, el cinema a favor del diàleg cul desenvoluparia en Jaume I dins d'aquestes pel·lícules de la setmana Ens hem de recordar de parlar de Django Perquè aquest divendres la passa en el cinecloputopia D'aquí de Sant Just Per tant, que no ens ho deixem Doncs quan vulgueu comencem Qui vol començar? La Carme té ganes, que fa dues setmanes que no està per aquí Sí, Déu sé això Em vau dir que us havia agradat la millor oferta La vista, i després he vist Cruce de Caminos I després volia parlar de Mutt La que vulgueu Anem alternant, i així ho farem més a mi Acomparar-li una pel·lícules, una altra, i així anem sortint a un altre Has vist alguna d'aquesta sèrie? No, has vist Has recomanat Mutt? Sí, Mutt, sí Mutt val la pena Jo és la que de les tres recomanaria sense cap mena de dubte I les altres, en bord de descendent Seria Mutt la primera, la millor oferta I Cruce de Caminos, que quasi no la recomanaria Això que en canvi la crítica l'ha deixat bé A vegades no saps per què No saps per què A vegades no saps per què Nosaltres intentem averiguar-ho Sí, és el que cal És la nostra misió Aquesta Cruce de Caminos, que la pel·lícula em si es diu algo així Amb anglès? Amb anglès es diu algo així, al lloc entre els pins Una cosa així, de plege Ni idea, ni idea, no sé No sé, hi ha un de pincs o una cosa... No ho sé, com es diu De plege hi ha de pins, exacte Més allà dels pins El lloc més allà dels pins Més allà dels pins, això mateix No té res a veure amb la Cruce de Caminos Com podeu veure Això és habitual ja És una pel·lícula al director Si vosaltres en sabeu molt més que jo És d'Erec Chamfans No sé qui és aquest home Els actors, que sí que els coneixereu És el Ryan Gosling i el Bradley Cooper Aquests dos, els dos sí que són coneguts I els dos ho fan molt bé Aquesta és potser la banda positiva de tota la pel·lícula Molt bé els dos De fet són tres pel·lícules Aquest home tenia moltes ganes de fer cine I ha fet un compacte Que li ha sortit i jo creu un llap A base de ser un compacte La primera pel·lícula que el protagonista De la primera part És el... És el Ryan Gosling Que està de moda com actor també És que ho fa bé, és que ell ho fa bé Aquell pel·lícula no sé si recordarà El Drive Jo trobo que allà feia un grandíssim personatge I una molt bona interpretació Doncs aquí, jo crec que l'interpretació S'assembla el personatge en el sentit Que és un personatge fora de la societat És un marginal Un marginal al seu aire Que té la gran virtut de que corra amb molta rapidesa I molt bé amb les motos I aquesta és la seva gran virtut Fora de lloc I això ho fa bé, això ho fa molt bé Llavors té una història amb una noia Que té un fill Que ell no s'entra del que té el fill I això és absolutament... Forçat d'estil Perquè ell té una relació banal amb aquesta noia Després a l'any següent torna I té el fill i llavors se sent pare D'una manera fantasmal I això és molt poc creïble Llavors aquesta part és poc creïble Tot i així la pel·lícula està ben organitzada Aquest tros La primera part que és aquesta Està ben organitzada, molt ben filmada Molt bé d'imatges I els troços de la moto Ells estan molt aconseguits Això sí que s'ha de dir Vull dir que a la millor que et directo un dia Fa alguna consistència No ho podria negar Aquesta no té massa No Tot i així Tot i així és com a pel·lícula d'acció I... Perquè després l'altre personatge és un policia Que és el... Que és el... És el Bradley Cooper Que és aquell el de Ressacón en les veges I... I el coneixeu També el fa bé També el fa bé Els dos personatges centrals ho fan bé Que la indústria no es dirà que hi hagués una pel·lícula Podria ser algo i no és Bé, no la nina va a veure Jo no. Confesso que últimament Em poso en torno a més a l'actiu aquest matí Passaven la última De la Sofía Copola I jo he decidit al final No anar-hi per la tota la informació Que tenia sobre la pel·lícula Igual m'equivoco, és a dir, però no he anat En canvi, ahir que l'han passat al festival de Sant Sebastià i que sembla que ha tingut una acollida desigual. Potser el més interessant és que mostra les conseqüències d'una malaltia mental, que els ciutgates anomenen trastor límit de personalitat o síndrome de borderline, que es veu que és bastant comú i que poca gent coneix. Potser el menys interessant és que, en intentar il·lustrar, és d'intentar exterioritzar i ensenyar l'enfermetat l'interior del personatge, és una noia que es diu Anna, que és una noia de 28 anys, que no sap que pateix aquesta malaltia, que no sap que té aquesta malaltia, es converteix en una història àrida, freda, repetitiva i força desagradable, ja que contemplem una i una altra vegada la seva impossibilitat per gestionar les relacions humanes amb els seus amics, amb els seus familiars, etc. i el seu propi univers emocional, que cada vegada és més trist, més pessimista, més desenganyat. És l'òpera prima d'un personatge que s'ha fet conegut en els últims temps, perquè és muntador que ha fet diverses pel·lícules importants, Fernando Franco, és la seva primera pel·lícula, per tant, i que és un senyor que em deia que s'ha dedicat bàsicament al muntatge, muntat no tingués miedo a l'alcalde enamorado i potser la més destacada és el Blancaneus, que l'ha fet, l'ha muntat ell. La pel·lícula aquesta, la herida, que és el que es diu la pel·lícula, ha guanyat el Premi Especial del jurat de Sant Sebastià i la protagonista, que ho fa molt bé, la Maria Nálvarez, ha de dir el Premi com a millor actriu. És una pel·lícula, ja dic, crua, desesperançada, depriment, amb un esclats d'angoixa que et sorprenen. Continuament hi ha contínuos moments de niesteritat emocional per part de la noia, de ràbia, de por, de solitud, de dolor davant la seva incapacitat pregestional, la seva pròpia vida, que es mostra també en algun moment fragi, les mostra molt vulnerable i potser el que fa, o que arriba més a l'espectador, el que comou més a l'espectador, és justament la seva confusió i la seva incapacitat de demanar ajuda als que l'envolten. Llavors, en sortida del cinema, jo ahir, la vaig veure ahir al matí, vaig anar a l'escola d'anglès de la meva nana, perquè havia de parlar amb la directora, i en dir-li d'on venia, la directora del centre d'anglès, em va dir, mira, la meva germana, es va suicidar quan tenia 31 anys d'aquesta informatat. I a les hores, clar, com que en la pel·lícula, també hi ha diversos intents de suicidis, a part, doncs, de l'aquesta noia, d'aquesta noia Anna, d'aquesta noia de 28 anys, clar, ella em va dir, jo sóc incapaç de poder, jo veig a explicar una mica de què anava, jo no la voler, sóc incapaç d'anar-la a veure, perquè m'afectaria massa. Per tant, és una pel·lícula que, per una banda, pot ser interessant, perquè mostra, diríem, una informatat no massa coneguda amb molta gent, doncs li pot interessar veure què és, això d'aquesta informatat, però, a la vegada, doncs, és una pel·lícula molt depriment, molt trista, i que surt, com que és molt desemparançada, perquè no hi ha història, són tots els moments que ella estava vivint i que li passa, i no solamente no hi ha història, sinó que no hi ha esperança en cap moment, clar, surt del cine, prudament, doncs, tocar-ho. Surt plegat, és a dir, sembla que això no té continuïtat. És a dir, que et surt tocat, és a dir, realment... S'ha de ser una mica valent per anar-la a veure. No, no. Ja penso que no és una qüestió de valentia, és una qüestió de recerca, de mirar, d'entendre tot això que és. És clar, perquè si això no s'entén difícilment és per corregir. Ja, ja, ja, ja, ja. El que passa és que una cosa que ha de ser per divulgar ha de donar esperança, si no, és molt fomot, ja. Aquest és el diàleg que parlarem després, vull dir, això és el que acabes de dir, és molt important, perquè és precisament això. Si és divulgació, després les coses... És clar. Estàs d'acord, Sergi? D'acord. Vull dir, després en parlem d'això. Ho he descobert, és clar, evidentment. Per què ho he descobert? Doncs perquè exactament igual, com l'exercici d'anar a fer cinema i de fer-ho ara, és una recerca d'interpretació de coses que no coneixem. En definitiva, les pel·lícules ha de ser això. Vull dir, si no, no. Molt bé. Ja està. Jo tinc una altra, si voleu, però parlem, que anem variant per variar-ho una mica. Vols explicar-ne tu alguna cosa que hagis vist? Sí, sí, precisament. Una que l'altre dia, quan em vaig parlar, precisament em vaig quedar sense puntualitzar pràcticament res, perquè no me'n recordava del director o no me'n recordava. Bé, la pel·lícula que vull parlar és, es diu, El director del director de la pel·lícula que és caminant, és una pel·lícula japonesa. El seu director és el senyor Corea, suposo que el teniu present, doncs el tindreu a partir d'ara i a partir d'escoltar-me. Sí, sí, Corea, perdoneu. Ara els francès que tenen... El director de Nadia Sabé, perdoneu, una de les meves pel·lícules de referència. Bé, doncs aquesta és una pel·lícula que ens va fer pensar, perquè nosaltres vam tenir una aventura per una pel·lícula junts. Sí, això ho podem repetir, per això ho has mentut ara. I quan vam sortir, vam quedar enamorats del senyor Jassujiro Otho, tu te'n recordes? Exacte. Era una pel·lícula que és una... no sé, és una profundiment sobre la família, els seus elements, de la manera que giren uns a l'entorn dels altres, en definitiva, com si fos una galàxia, que és el seu sistema. Doncs aquesta és exactament igual, però més moderna, o sigui, agafada des d'ara, contemplant coses com la que tu has esmentat, en definitiva, que existeixen tres torns, cosa que llavors ni... ni es preocupava ningú de codificar. En canvi, ara ja estem preocupats per codificar-ho, per interpretar-ho i fins i tot per corregir-ho. Ho hem dit, fa una zona. Doncs la pel·lícula aquesta és incumensurable, no us la perdeu. No. Aquesta és una pel·lícula que van passar... Quina llàstima, oi? La va passar... La podem buscar, però... Jo crec que l'Hibis fa un parell d'anys, potser. Sí. Acaba amb un cementiri, al final de tota la pel·lícula, que és aquesta. La tinc borrosa, però me'n recordo que em va agradar. Borrosa, però recordada, eh? Molt bé. La pel·lícula, sí, que és factible. Això ho van passar, que si aformar aquest estiu, i bé, jo vaig seguir d'unes quantes, que són les que tinc més potents de tot l'estiu. I aquesta és segur, la que més em va agradar. La que més m'agrada. Hirocazo Corea, és com us deia, ara el director de Nadia Sàvia, que hi ha pel·lícula que sempre us comento de els nens que són abandonats per la mare, en un pis i de mica en mica, no, no. Però ja ho sé, perquè mai no heu dit que l'haguéssiu vist, no, no, no. Ja que ha sortit aquest director, no, perquè és una pel·lícula molt interessant, que penso que fins i tot si alguna vegada tenim ocasió de parlar de pel·lícules concretes en aquest espai, o de fer un espai parlant d'això de pel·lícules que val la pena veure, aquesta és una de les conseqüències... Jo recordo que fa un parell d'anys, la vaig veure aquesta al Verdi, i recordo que tota la crítica va sortir encantada. És a dir, aquesta de Walking, Steel Walking, aquesta del Verdi. Tinc burrosa, perquè ho he fet dos o tres anys que la van passar, però em tinc un record bastant guapo. És a dir, perquè és una parella, em sembla, és una parella que es troben coses, no? Al final tota la parella surt del cementiri, que va així, no? Sí, és una família que celebra el dia de Nadal, i aquell dia coincideixen els fills, i són tres fills, un marginal, un d'èxit i l'altre, que és la filla, és el que d'una manera o altra té cura dels pares, no? Ja. Però així com determinades pel·lícules podem entusiasmar-nos amb ella, precisament, perquè respecta d'una manera absoluta els avis, aigualint tot el que puguin tenir de per realitat, aquesta no. Ja. D'acord. Jo... Parlaria de que sí, la millor oferta sí que m'ha agradat, o sigui que està bé que me la sugerissiu. M'ha agradat, sobretot, perquè la interpretació de Jordi Raj és extraordinària. I una altra cosa, perquè a mi m'encanta la Gata Cristi. És una història que la podria haver escrit la Gata Cristi. No, és una història... És d'ella, és del director, és la guió, és d'ella. Sí, ja, ja, sí. Però és un tipus d'història que no és ben bé una història fosca imaginable. No, no. És una història de trenqueclosques, com si diguéssim. Que és l'estil típic de la Gata Cristi que et posa un par any, tu vas seguint, tu vas seguint, tu vas seguint, i et trobes després la sorpresa i t'encanta trobar aquella sorpresa al final. Bueno, t'encanta si no t'has identificat una mica amb el personatge. En general, la Gata Cristi no et deixa identificar-te amb els personatges. Perquè no els crea sustancialment... A mi em costa relacionar aquesta perica amb la Gata Cristi, no ho havia pensat. I ara... Tu diré el per què? Sí, per la part, potser, formal, però per l'interior de la història i per l'interior de la història... L'únic que té densitat és ell. Els altres personatges no en tenen cap. Perquè els altres estan fabricats d'una manera determinada... Exacte. Aquesta és la fabricació... la que és la formal. La noia no té cap consistència on té molt poca i el noia, el... el mecànic, com si diguéssim, tampoc en té massa. L'únic que té profunditat i està ben dibuixat per dues coses. Perquè està ben dibuixat i perquè l'actor és formidable, que és el que fa el Jofer Raj. Però els altres estan en funció del parany que t'acaben... Em sembla molt interessant que diguis això de la Gata Cristi, però crec que tampoc m'agradaria que la gent es quedés, que els uents quedessin amb la idea que aquesta és una pel·lícula en el sentit de que la Gata Cristi el capia la fi feia el que tu deies, un trenc a closques. M'he sabiat buit en el fons de contingut, filosòfic. En canvi, aquesta pel·lícula té una densitat enorme en quan el que significa la falsificació en tot els seus desans possible. No només en el de l'art, però també en la solitud és a dir, la comunicació que té el... El personatge central. És el més fort de la pel·lícula, però tot i així, tot i així... Jo tampoc li acabo de veure molt de la Gata Cristi. Li veig més agat una cosa, que és policia, perquè en definitiva, quan arribes de la sorpresa final, esclar, les sorpreses finales és de l'estil, de l'estil, dels puerots, quan et desvella, i tu vas tornant endarrere i vas veient, oi tant, oi tant, oi tant. Aquest és l'estil en canvi refereix. Tot a la part primera de la pel·lícula és molt solvent, és a dir... És més solvent, sí. I a mi no m'hi ha fet pensar en quin moment la Gata Cristi. Em fa pensar en un thriller, però jo diria que està per mi més aconseguit que el que fa habitualment la Gata Cristi. La sensació que em dona a mi, és a dir... La comparació és interessant, per tenir en compte, una persona li pot suggerir, però està bé, està bé el punt de comparació i la complementació de cadascú. Jo crec que té un punt d'història fantàstica, saps, en aquest aspecte, perquè el personatge d'ell és sòlid, però tot l'engranatge és d'un punt d'història fantàstica. Sí, sí, és veritat. Està una mica exagerat per donar-te'n a entendre una idea molt concreta. I això està bé. Aquesta t'agradaria, Sergi. Aquesta concretament, de la millor oferta, tu què dius, que costa trobar pel·lícules d'estrena que valgui la pena, aquesta és molt consistent, encara més mat. Mat és una pel·lícula basada en un compte del Martó. No està inspirada, o inspirada, és igual. Però, realment, quan la veus, jo em diria oi tant, sembla si que enganxa això. A Carme avui ve amb referències literàries. No, és que jo ho he passat al mateix director. Sí, sí, té algun puntet. És una història que està passada el moment actual, no és el Martó, perquè està passada el moment actual, i, llavors, té la gran virtut de que és un conte, però aquesta sí que va al fons dels personatges i fa uns perfils amb quatre pinzallades amb molt poc diàleg i fa els dos nanos extraordinaris i els pares del nano dels protagonistes i l'altre nano que està a l'arfa, només amb pinzallades queda tot l'ambient dibuixat. I el conflicte de cada personatge. I cada personatge té un conflicte i això està vanadosement explicat. És a dir, com diu ella, només amb dues pinzallades entens perfectament el que està passant a cada un d'ells. I profundament, aquest sí que és un estudi molt profund. No és superficial. I és un conte, perquè penseu que comença la pel·lícula i els nanos van amb una illa i hi ha un barco penjat amb un arbre, que ja es veu i pinta de compte. Sí, però té una explicació de fer-te allò. Això no és que hagi caigut allà del cel. És que la Maria puja i llavors en llocs s'ha quedat allà encallat. Bueno, no, no. Però té molta gràcia, la fotografia és extraordinària. La fotografia és extraordinària. Jo l'he vista dos vegades ja i la vull tornar a veure. Confesso que a la prestrena, em vaig quedar tan impressionat abans de l'estiu la van passar. I quan va a Mitjisteu també la van tornar a passar perquè és el que més m'havia agradat en els últims temps. I segueixo pensant que crec que serà una de les pel·lícules importants d'aquesta temporada. S'ha molt ben aconseguit la descripció de la marginalitat. Són una gent que viu en el missici que és a la zona central. Però sense dramatització. Exacte. Viu en la vida com els hi toca viure, que els ja ha caigut allò, allò és el que tenen. I llavors es va atrevant allò el pare i la mare s'estimen aquell nano. És veritat que s'estimen. Ell és un home dèbil que no ha aconseguit trenar la seva pròpia vida. Estan a punt de divorciar-se. Tot està molt ben trenat i està dins de la normalitat d'un món marginal que viu en una època una mica fora del món. Perquè viu en una casa preconstruida o una cosa d'aquesta mena i fan una vida absolutament es guanyen la vida repartint congelats o busquen ferralla i tot està ben lligat en el tio. Tot en caixa. I el germà que cuida el tio, que cuida el nen que es va quedar orfe que bosseja i busca perles que ja em diràs quina història sorprenent. Això sí que té pinta. Està ben trenat. És absolutament creïble. I entres, et trape, i és una pel·licadura dos hores i deu o dos hores i així i no se't fa gens pesades. Va passant la informació, l'acumulació de coses i els personatges i quan acaba la pel·lícula et donen ganes a menjar de mi de tornar-la a veure. I et va donar ganes fins i tot de veure el tio. Téixelter. El francès li havia agradat molt, a nosaltres no ens havia agradat tant. S'ha de confessar, no sé si això ho sabeu, que ell explica documentació sobre la pel·lícula, que ell tenia escrita, diríem, abans aquesta, que téixelter i que com que aquesta era més cara, téixelter no va aconseguir la financessió i aleshores va preferir fer l'altra. Va ser molt més temps i era una pel·lícula que tenia parella de més important que les altres. Li van deixar fer abans téixelter. Jo confesso que després de veure aquesta li vagin els homes al francès. Ni ne'n veurà téixelter, perquè un tio que fa això, téixelter ha de tenir més coses de les que hem vist fins ara. El director és Jeff Nichols, que l'hem dit. A mi m'agradaria fer una controlització, després de totes les lluances que hem fet d'aquesta pel·lícula. Precisament perquè el Sergi és la persona que ens hi hem dirigit ja un parell o tres de vegades durant l'estona que portem de programa i diu és que no trobo res, no, vull dir d'una manera o altra. Aquesta estaria. Jo el que voldria reflectir, també, és una mica la inquietud que pot arribar a proporcionar el fet que el cinema deixi de tenir interès constructiu, amb diàleg, amb capacitats. Precisament perquè s'estandaritzi, vull dir perquè acabi es demanin, doncs, un munt de no sorpreses, de cap manera. Llavors, lògicament, l'interès es perdria. Llavors, després de tot el que dic, i estic d'acord, jo el que crec és que és una pel·lícula eminentment norteamericana, la qual connecta d'una manera absoluta amb el cinema tradicional norteamerica. I em va fer pensar, sobretot, que no m'hagués pogut enseny-se, perdó, o amb altres, no? Vull dir que són resolutives. A cap i a la fi solucionen el problema. Jo no vaig al cinema per por a sortir amb la màquina de la pel·lícula. Doncs amb aquesta no sortiràs de la pel·lícula. Mira que em costa mi una barbaritat de fer una pel·lícula. Però jo crec que és escàu, ara, ja que tenim aquí el Sergi, que ja ho hem esmentat moltes vegades, segurament heu vist més de les pel·lícules però ara ja vam esmentar la setmana passada que tens un guió acabat d'un llarg metratge i a veure com va la cosa. Llavors jo crec que és escàu saber aquests guions que fas, si no t'agrada el cinema actual, en què els bases? Quines són les teves referències? Les meves referències van des d'aquí en l'ouig, però és comptat, té en l'ouig és el meu preferit. Has vist l'última, sí? Jo puc parlar de l'última. No l'he vist. L'has de veure. És d'aquell loc, és l'últim que he fet. És un documental. Aquest volem fer anar al cinema. Sí, com sigui. Aquell loc, aquí, i... Llavors... L'hem atabalat. L'hem atabalat. L'hem atabalat. L'hem atabalat. Llavors tinc la garantia, quan al fin has hagut de treure una pel·lícula nova, tinc la garantia que aquella pel·lícula m'agradarà, segur. A Hollywood, el director que segueix fent obres mestres, és el que n'he hagut. Això ja està, pas d'acord, el teu amic senyor Villalobos, que el veig tenir un dia aquí, va dir que estic allò al bar i caigui tot. Jo en canvi penso que té tot el clínic. Sí, té coses molt bones i coses regulars. No sempre té la mateixa qualitat. Però fins i tot aquelles que no, com espais caues, per exemple, aquella d'allò que fa l'experiència, com a motor de la vida, va semblar tan genial aquest fet. La pel·lícula és més tova, més dolça, però això li vaig trobar molt encertat. És el que dius tu, jo no et deixo, jo n'hi he vist, durant tot aquest estiu, i les he vist moltes dins. Sí, moltes que les han passat, que ha interpretat, que d'allò... A la tele em fan sozumine. I moltes que les repeteixen, el Torino, per exemple, va ser una, aquesta la vaig trobar genial, aquesta segona vegada. La veritat és que... Un intercanvi molt bé. L'intercanvi menys, per exemple. Ja que parleu del Ken Loach, jo he vist el diumenge, i puc parlar de l'última pel·lícula, que es diu L'esperit dels 45, que és un documental escrit i dirigit pel Ken Loach. Jo també l'he vist. El documental en imatges molt ventriades, és molt guapo de les imatges que hi surten, estrejada a l'Anglaterra de 1945, tot just acabada a la Segona Guerra Mundial, on els anglèsos eren conscients que havien vençut amb les armes el feixisme, i era necessari deixar enrere tots els anys miserables de la època d'entre guerres i reconstruir tot el país que havia quedat absolutament desballestat. Llavors, la primera sorpresa que mostra el documental és que el líder dels laboristes, que es deia Clement Adley, derrota el gran líder del moment, que fins aquell moment ha sigut el gran líder de la guerra, que és Winston Churchill, i opté la majoria absoluta. És a dir, va guanyar les eleccions en el 1945 per majoria absoluta, cosa que era... Bàsicament va sorprendre a tot el món, perquè no s'esperava que això passaria tot just acabada a la Segona Guerra Mundial. La segona cosa sorpresa que també es produeix és que els laboristes, a partir d'aquest moment, nacionalitzen la banca d'Anglaterra, les indústries del Carbuesa i totes les mines, el gas, l'adricitat, els fabricarris, la viajó civil i la sidorògica, i la sidorògica, però el que possiblement el documental destaca més és l'aparició de la Seguritat Social. És a dir, l'assistència mèdica universal i gratuïta que, a partir d'aquest moment, aconsegueix el Regne d'Anglaterra. El documental va descrivint totes aquestes conquestes, l'esperit que les fa possibles, que és l'esperit d'aquesta gent que la gent estava tocada per la guerra, perquè havia lliudat contra el Hitler, i tenia molta consciència que si tu t'uneixes amb els altres que s'ho ha passat en la guerra, podries reconstruir el país. Llavors, aquest esperit està present en el documental, el mostra molt bé, i t'encontre com fan totes aquestes accions. És no perigua molt política per això. I com això, en general, dona allò que ha estat conegut a nivell europeu com el welfare state, és a dir, l'estat del vanestar. I aquest estat del vanestar va la pena també dir, perquè ell és crític amb el que ve a continuació també, que quan arriba a la panca de detatges el primer que fa la maledatja és començar a desmuntar-lo. Per altra xarxa. Aleshores, no parla de Rigen, perquè intenta centrar-se, bàsicament, amb el que passa a Anglaterra, per no diluir el disc el seu discurs, però tots sabem que que Estats Units mai van arribar a tenir, ni tenen en aquest moment una ciutat social com el que tenim a Europa. I el cert és que al moment en què cada vegada i també tots som conscients que en aquest moment cada vegada més aquest estat del vanestar i que moltes coses, moltes conquistes que tenia a Europa fins aquest moment, en aquest moment, s'estan bàsicament perdent. El discurs que fa és un discurs de dir hem de recuperar l'esperit del 45, hem de recuperar això que hem vist que han fet en tota la gent col·lectivament en aquesta etapa i intentar no perdre aquest estat del vanestar que ens beneficia a tots. Després d'haver-nos el feixisme del que es tracta és que no torni a poder-se, que si el de senyor Atáxer no ho va ser, doncs, gairebé. És una mica el discurs, el diàleg que hem de fer. Això també lliga amb el que parlarem. En format documental. En format documental, amb imatges de l'època, de l'època reals, molt ben triades, que bàsicament defensa això, que l'educació, la salut, la vivent del treball, no podem consentir que a Europa ho tenim en risc. Sempre ho hem tingut d'una forma... Clar, per la pena dir que després en una guerra mundial, a Europa viu la etapa més expansiva del segle XX, fins pràcticament als últims anys, dels anys 70, 80, pràcticament una expansió brutal. I aleshores, el documental sugereix que en aquest moment s'està ponent un canvi, és a dir, s'està accentuant la desigualtat social, i les polítiques de conquistar els conservadors. Els conservadors que van aconseguir més coses amb aquesta crisi econòmica, en aquest moment, i això el ve a dir, el seu discurs és una pel·lícula política, alegòrica... I ell suposo que està posicionat. Està posicionat a Esquerra, evidentment. Llavors, ve de defensar que no podem oblidar el que tenim en joc, que tenim en joc totes aquestes conquistes, que les podem perdre. És com si hagués tingut, i ja que l'has esmentat com a gran virtuos, és com si tingués por que tot el que he fet fins ara no ens quedés gaire clar. I llavors fa un document. Sí, perquè mai no havia fet un documental. No, amb això em sorprèn que hagis fet un documental. Estava pensant en el mateix. T'asseguro que sí, però la sensació de quan surts dius que ara amb tu, si tenies el conducte, s'ha de cavallar. I quin diàleg més enriquidor i més vàlid per a tothom. Què en lo haig, un gran director? Sí, amb nilomet. Sí, amb nilomet. Que podem dir aquest home. Fem moltes pel·lícules. Va ser un gran treballador jo. Aquests directors que fan tantíssimes pel·lícules, tinc per ells una admiració, perquè vol dir que han treballat molt i molt, tota la seva vida. Sí, també. És un home que té 80 i pico d'anys i ell està al peu del que no. A mi, una admiració per aquesta gent. Perquè s'estima la professió. Aguanten amb una gran farmesa i fan obres importants. I tenen experiència? Segurament, clar. Tenen experiència després de moltíssims anys. Està a les dues bandes d'aquesta història. A la banda de la càmera i a la banda del davant de la càmera. O sigui que en aquest aspecte sí, sí. El cine il·lúmet sempre va estar al darrere de la càmera, crec. Sí. Era actor, eh? Sí, era actor de teatre. Però jo diria que ell, davant de la càmera, no es s'hi va posar mai. A veure, el cine il·lúmet els comento el que puc explicar. Va néixer el 24 i va morir el 2011. Va néixer a Philadelphia. Per tant, a la banda és de Norteamèrica. A la banda més activa, més intel·lectual, més progrés, més desenvolupament de totes les castigis. Més que en l'ho vaig. No d'una testil. Dintre del que és l'estatge unic. És una testil perquè els americans mai seran un anglès, crec. No, d'acord, d'acord. És un home que va néixer lligat al teatre i, per la qual cosa, ha fet moltes pel·lícules en relació amb l'Arthur Miller, l'Eugeni Neill, l'Eugeni Williams, inclús els actors a Rufus. És un home molt prolífic, va fer moltes pel·lícules i la seva darrera pel·lícula, que és del 2006, que és la pel·lícula antes de que el diable ho sé perquè és morto. Boníssima. Boníssima, boníssima. Per tant, cal dir que aquest home, els 80 i pico d'anys, és un home que sap crear fins al final. Jo he tornat a veure, perquè, com que havíem de parlar d'ella, he tornat a veure els delcembres simpiedat. La primera seva? La primera seva és segurament una de les millors. 57, és del 57. Aquest és un home que el cinema és un home format al teatre, però que després la seva primera introducció al món de la càmera és de televisió, fer coses de televisió. Per tant, el primer format amb docembres simpiedat és un format televisiu, en principi. I teatral, també. És un lloc tancat, se li mouen uns personatges personatges. Jo l'he tornat a veure i us haig de confessar que una vegada ens plantegem els que parlem de cine i de coses. Què fa que una pel·lícula, o que una obra o que un autor sigui una cosa important o sigui que un passa volant una cosa més? Mira, quan un torna a veure una pel·lícula i si queda assegut perquè no la pot deixar, allò és algú més. I és de l'any 57, aquesta pel·lícula. Em va passar amb l'Adolfret Sinema, que fa molt poc que vam fer el sol al teu pel·líctor. Era l'una de la matinada. Jo me'n anava a casa i dormia. Vaig veure que l'estaven fent i ja no em vaig poder xocar. Clar, què té? Ja em dirà sol al teu pel·líctor, que també és de... no sé de quin any és, sol al teu pel·líctor. És d'aquí 50 anys. I és una pel·lícula que t'enganxa des del primer moment. I penses, què fa que una pel·lícula sigui... Doncs que t'enganxa, que et quedes allà i que dius al final, xapó, senyor. Doncs, el cine il·lumeta en 12 hores impiedat, on l'acaba de veure i no pot més que dir, xapó, senyor. I sí, sí, sí, la vaig tornar a veure sencera. És... La pel·lícula aquesta no era ben bé en 12 hores impiedat. El títol era... Angrimen. Sí, el fangriment, tots xaumes... Angrimen, he dit que em fa... exacte. Exacte, que no és ben bé el simpiedat, que és una cosa una mica relemida. Jo trobava més bo el títol americà, amb diferència. I després, l'altra cosa que també la versió nostra no enganxa bé és que els homes, el Henry Fonda, és un judici d'un nano que està acusat de matar a son pare i és el jurat que ha de decidir. I ha de decidir culpable o no culpable quan a la pel·lícula tot el rato està endient innocent. Ell diu non-guilty. Si difícil quan faig el paperet, fas un non-guilty. Per tant, és no culpable, que no és ben bé el mateix. Per tant, tota l'argumentació del Henry Fonda és la duda reasonable. Escolta, me'n vierem aquest nano a la presó de matar-lo. Amb un dubte reonable de que realment no tinguem unes proves que ens deixin estar bornits de consistència fins que... per poder-ho assegurar. Per tant, vaig pensar que el innocent no és ben bé el mateix que no culpable. Perquè no culpable és no tenir la seguretat de lo que t'estan dient, ho pots creure. Llavors, són 12 personatges, els va recorrent, haver fet un perfil, la cura, és d'un guió moltíssim. El 12 membres del jurat. Un guió del Reginald Ros i que l'havien fetes veu abans per televisió. I quan el Henry Fonda li va arribar o una mica estimulada pel Henry Fonda, ell la va fer seva i la van posar a rodar amb cine. L'havien fet amb televisió abans. A mi sé que m'acut amb aquest discurs tan creïble i tan contundent. Quina diferència no hi ha amb el que acabes d'exposar i Salvador Antig, per exemple. Quina diferència no hi ha. M'agrada posar-hi aquests exigents també a les coses. De totes maneres, 12 homes emprenyats, que és ben bé el pit. Té també una miqueta, un esperit. A certa manera, com de compte, perquè ell no deixa de ser un àngel que va allà fent Rifonda, salvar aquell noi de totes aquelles persones... Fixa't, va vestit de blanc. Ella va amb un traslop blanc, tota la pel·lícula. És una pel·lícula que el Clímax l'ha posat amb la calor aquella que ja fa constantment dintre. Estan exesperats allà, que el que volen és fugir. I ella fa que cada un dels personatges aguanten allà, fins n'hagiran el cap de cadascun d'ells. Amb diferents matisos que és estrenament ric, perquè jo he de dir que del cinema, una de les coses importantíssimes, és la direcció d'actors. Això sense fer una direcció d'actors de gran, gran categoria, no es pot fer. És una pel·lícula més que sobre la justícia, sobre els prejudicis que tenim les persones davant dels altres. És una pel·lícula que una vegada s'han molt de temps. Jo també he fet molts anys. La recordo. El final, el final, quan ell passi, són un que vota que no, i els 11 que voten, els va girant a tots fins que hi ha una animitat, i no surt, fixa't, ell no cau amb el per any d'anar a la sala del judici i que hi hagi un representant que siguin allà, no culpable, que seria una cosa real. A mi de massa feta i molt llamanida i molt trillada, i ell no fa això. Els tanca l'habitació, i l'últim moment de les últimes imatges és fora. És fora. Molt bé. Tots ells baixen, es despadeixen, i li diuen com te dius, perquè ell es van dir en 1, 2, 3 i 4 i el senyor Vallet li diu al Henry Fonda, com te dius? Què vol dir que no importava qui eren? Si no, el problema. Molt ben fet, el sindic l'home et xapó. Has definit el senyor sinel d'Homet, doncs amb aquesta pel·lícula. Jo havia triat, perquè no tindrem temps de tanta, jo havia triat. Aquesta, perquè en té moltíssimes, té moltíssimes, és una... Jo he triat, no sé, perquè les comentem. A veure si dius la meva preferida. No, perquè les he triat, perquè les recordo més. Més que per altra cosa, perquè les recordo més. I perquè em van sorprendre. Per exemple, a mi, Piel de Serpiente, que es deia aquí, que és de Fujitip Kain. No l'he vist. La fa el Marlon Brando, i és que jo la recordo especialment, perquè era el Marlon Brando de l'Anna Menjani. És que era una pel·lícula, és una pel·lícula que té història. És de l'Artur Miller, això, l'última. I l'Artur Miller va començar a treballar amb l'Elia Kazan. L'Elia Kazan ja sabeu que després, en l'època de la Casa de Bruja, del McCarty... No l'agafa molt bona fama. Exacte. I, de fet, l'Artur Miller va anar al judici per filo comunista o, bueno, lo que passava en aquell moment de l'època del McCarty. La relació entre l'Artur Miller i l'Elia Kazan es van trencar. I era sobre el tema dels estivadors, de la imigració il·legal i sobre la problemàtica dels italians arribats en aquella època, i què és el que passava? L'Elia Kazan al final fa la llei dels Clènsium i el... On the waterfront, que també el títol té la diferència. I el Simney Lumet amb l'Artur Miller fa... fa la pel·lícula... La serpiente. No, la serpiente no. Panorama des del puente. És que ara m'he equivocat. Panorama des del puente és la del Rap de l'On. És sobre estivadors i sobre el problema, el moll i sobre el problema de la... dels... D'una família, no? Perquè són dos germans. Els sindicats, també. Sindicats, exacte. Perquè és la imigració il·legal i és una família, sí, que tenen una... una neboda, que és el Rap de l'On que, de fet, n'està enamorat d'aquella nana i arriba dos nans, dos nois, que són immigrants italiens i al final ells... ell els... És una pel·lícula basada en això i que l'Elia Kazan després fa la llei dels Clènsium, però l'Artur Miller amb el Simney Lumet fa panorama des del Puente. I l'altre que anava a parlar, que és la de la Serpiente, trobo que... És que m'hi ha fet pensar el Marlon Brando. M'hi ha fet passar el Marlon Brando perquè l'Elia Kazan usa la llei del silenci o usa el Marlon Brando per fer la pel·lícula seva. Doncs la pell de Serpiente és una pel·lícula que penses l'Anna Manjani i el Marlon Brando és que no en lliguen. Doncs és una pel·lícula extraordinari. Si alguna vegada la passen per la tele, veieu-la, perquè és una pel·lícula fosca dura, perquè ell és un... el Marlon Brando surt de la presó, porta una casaca de Serp, de pell de Serp, és per això que es diu... aquí li van dir per la Serpiente, perquè ell és on diu... un tio fugitiu, un ca... fugitiu, un tio... I l'Anna Manjani està casada amb un home que està malalt i està llit i tenen una... com un taller, i ell es lloga amb aquesta gent. Ella es lia amb el Marlon Brando i a més hi ha la John Woodward i algú més enllà que també intervé. I l'Anna Manjani fa un paperàs allà. Una cosa extraordinària. Una cosa extraordinària. Perquè normalment l'Anna Manjani l'has vista... i aquí fa un paper de dona insatisfeta, problemàtica, estranya, dura i potent, amb un Marlon Brando... volàtil, feble, marginal, que... sedueix tothom que té al costat a les dones. I la pel·lícula està molt ben jugada. Ho dic perquè el cinema és capaç de fer coses diferents. I això amb un director també repeteixo el xapó. I l'altre que jo anava a citar era Serpico i assassinato de l'Orián Espres. Perquè a mi m'agrada la gata. Ja queda clavant. Tot i així és que us haig de dir... El té moltes, eh? Sí, l'assassinato de l'Orián Espres és que us haig de dir els actors. L'Albert Finé, la Lorene Backel, l'Ajéek Limbisset, el Michael York, el San Connery, l'Amenesa Raingrave, l'Ingri Bermans aquí va tenir un... per acteu secundari té un Òscar aquí d'aquesta pel·lícula. Perquè fa un personatge, no sé si el recordeu. No, jo no. Fa un personatge d'una dona que té un hòdia dintre. Si sabeu la novel·la de l'ataquista d'aquesta pel·lícula assassinato de l'Orián Espres que també són 12 els que maten. És l'oïna després que va circuant. El Richard Birma, el Richard Birma, que és el que maten. Va de Istanbul, a Europa, és el tren, l'Orián Espres, i jo crec que és una pel·lícula... No, és una novel·la de l'Àgata Crist i del Pueró. Molt ben dibuixada, amb uns actors tots de primera línia. I no direm al final, no? No el diem. 50 anys més tard, no sé quan. El Serpico, no sé, també si voleu, és una gran pel·lícula. La tinc burrosa. Però fa poca la pinta per la teva. El Veredicto. Jo aquesta no la recordo. Què més recordo? Aquesta última que has dit tu de... No sé què demanarà quan havíem mort la última. No. Antes de que el diablo... És un dit irlandès que diu alguna cosa així. T'hi pots estar mitjant el cel abans que el dimoni sàpiga que t'has mort. Això és el dit. I és per això que té aquest titul tan estrany. Aquesta pel·lícula, sí. Aquesta és pranzadora. És l'última del cinema. Jo us diria que em sap greu que sigui la última seva. En què va que està fet en digital, aquesta? No sé si està fet... És possible. És la història d'una família que té una joyeria. És a Nova York, no? Té una joyeria i els dos fills decideixen pacten fent com un atracament de la joieria per quedar-se diners, però les coses es torcen i tot acaba molt. És una gran pel·lícula, eh? Duríssim, interpretada amb els dos actors. Per mi, la millor decis ni l'ument, que no l'has esmentat. Això la dic jo. La millor de les que he vist, tampoc he vist tota ni moltes de les que has comentat. NETWORK. És que jo no l'he vista. Amb un Albert Finney... NETWORK és un guionista i, aleshores, el Paddy Czejeski va aconseguir que el Cinellumel li dirigís perquè és veritat que sempre ha treballat amb grans literats o grans dramaturgs, etcètera, etcètera. Llavors, jo me'n recordo la pel·lícula que aquí va tenir èxit. És una pel·lícula que va tenir molta impacte en aquest moment perquè critica les mitjans de comunicació i em sembla que es recorda que és la feia d'Anaway, que feia d'Anaway. Albert Finney. Albert Finney ha treballat diverses vegades amb el Cinello. Jo diria que, així ho dic, de les millors pel·lícules de la història del cinema. La Miris per on la Miris, tal com està feta amb la profunditat que tenen els personatges, és... Jo la vaig veure fa un període o tres d'anys després de no recordar la massa i la veritat és que em va quedar una impressió i n'és borratual. És que s'ha de dir que el Cinellumet és un gran director d'actors, és sap posar la càmera on toca, que això en general és difícil, i després els guions li quadren. Ja em diràs que més es pot demanar d'un director. Ara ens ho dirà el Jaume. Ara ens ho dirà amb el tema que tenim avui. No us dic que jo descobri. Segur que segur que és com a la manifestació artística. Ens permetràs descobrir-ho. Bé, doncs l'altre dia això em preguntava i com és jo, quan vam acabar el programa de la setmana passada, si anem a favor del diàleg com és que vaig posar jo aquest títol. Ja no passa aquestes coses, ja es passa. Això no cal que ho diguis en directe. Ja està dit. Ja es passa a tots. Sí, és veritat que a mi també m'ha passat alguna vegada. Una mica de broma, el que sí que és cert és que aquest és el títol d'un treball que va escriure el 2012. La Inma Merino, una senyora que segueixo d'una manera molt clara. És periodista. M'agrada si és crític en cine. El llibre hi ha unes coses que ens han posat unes altres coses. Llavors va posar això, si anem a favor del diàleg. En aquest any 2012, comença l'article no escolti l'higir i tot, no us espanteu, diuen que s'ha estrenat entre nosaltres una pel·lícula en què una jove francesa residenta Jerusalem l'Ànsel Mar, de Gaza, Hi ha qui treballa en el món del cinema per a favorir un diàleg que entre palestins i jueus. O sigui, jo penso que aquí està tot explicat, de fet. Vull dir, la intenció i el perquè de tot això ho hem anat repetint durant el programa, quan hi ha diàlegs i quan et xisteix aquest diàleg. Moltes vegades fins i tot més enllà de la pròpia pel·lícula. De tot el que has exposat del senyor Cinell Lumet, una de les coses que m'ha passat pel cap i que jo ja m'he trencat més d'una vegada, mirant de establir la diferència, per exemple, entre ell i a casa, i el perquè va fer el que va fer, que suposo que tenia una seva coherència, el perquè ho va fer és una altra cosa, però que ho va fer precisament perquè en el seu interior, quan va actuar d'aquella manera, segur que hi havia unes constants que ell considerava inquestionables, i va tirant de bar i va denunciar a tots els comunistes d'or t'americans que anaven pel món de Hollywood, doncs quan va fer la llei del silenci i quan vaig arribar a interpretar d'una manera clara què representa la llei del silenci, doncs és això, la negació dels col·lectius. En definitiva, que els col·lectius ben organitzats treballen. Això és un diàleg per mi. És un diàleg que en el moment que ja entens, que ja interpretes la pel·lícula més enllà de la postura del senyor Martin Brando, posant-se al davant de tota la situació, i en definitiva traient la carota a tots els que feien la malesa de governar allò d'una manera completament injusta, doncs penso que això és un mal rotllo, perquè és clar, vull dir, això és el que no va bé. Una altra cosa és, per exemple, i aquí és el diàleg que m'ha passat pel cap quan has esmentat això de la llei del silenci, és el clinisbo, quan va fer el gran Torino. I què és el que fa al final? Que en definitiva és el que també podríem interpretar, que és la solució final a partir de la individualitat. Però és una altra cosa, no? Aquest diàleg, interpretar això, és un diàleg que va més enllà de la pròpia pel·lícula moltes vegades, del que diu la pel·lícula. Després de la del clinisbo, potser la del Morgan Freeman, és més, això, perquè és un diàleg quan no n'hi havia cap de diàleg amb els apartheids a la Sud-Àfrica, no? Quina pel·lícula referèixer has vist? La del Morgan, sí, víctus. Ah, no l'he vist, no l'he vist. Invictus, sí, invictus. No és del... Sí, sí, és del clinisbo. Ara em mirava així, que s'ha de dir, no és... Ara aquesta no hi ha pensant tant. Ho dic perquè quan no hi havia cap diàleg, en un país que això estava tancat, en un home que va estar 20 anys a la presó, surt, i el que fa és connectar i buscar una manera que la troba a través de l'esport o a través d'aquest tipus de filo que troba, és un diàleg creatiu, no? Perquè allà era molt difícil, eh, que n'hi hagués. I és que en general és molt difícil. La feia el Morgan Freeman, el Mandela. Sí, ara que el Jaume... Ara que el Jaume ha situat el tema, la veritat és que obra moltíssim camp, perquè, a veure, aquí mateix, a les nostres contrades, no? És molt fàcil trobar la dificultat de diàleg en necessitat i en el cinema, també. Jo, si alguna cosa... I ara, amb el que deia el Jaume, m'he adonat, li he de retreure a un home admirable i admirat, com el Rafael Adcona, com a guionista, i, bueno, pràcticament indiscutible, és això. És a dir, que mai no es va plantejar el tema d'obrir el diàleg. Ell va tenir sempre molt clar el fet que volia explicar la confrontació entre uns i altres, però no una possibilitat del diàleg. El Ken Loach potser li passa el mateix. Fixeu-vos que és difícil trobar. Jaume diu que no. Per això he dit potser, eh? El Ken Loach potser és molt difícil. El Ken Loach ha de dir que ha de denunciar. Sí, és que no és el mateix. És veritat que potser el diàleg ve després de la denúncia. Però, en principi, el Ken Loach fa més denúncia que diàleg. El que passa és que... Nosaltres en aquest moment penso que políticament tenim una situació concreta i és que Catalunya està demanant unes coses i a l'altra banda no accepten el diàleg. Jo penso que això es produeix en molts moments de la història. Quan veiem l'Inco en la pel·lícula de l'Espilberg i que els negres també volen aquest diàleg establir, s'adona que hi ha gent que nega aquesta possibilitat. Perquè primer hi ha el conflicte. La denúncia i, finalment, el diàleg. Quan generalment hi ha hagut una confrontació, és quan arriba el diàleg. Però, sense que hi hagi... El que està oprimit demostra la seva força alguna mesura, el diàleg no arriba. Perquè el que té el poder es creu que té el poder d'adminar el que sigui i obliga a l'altra a subllegar-se. És a Juno y Arce. I aquesta és la situació que es produeix, no únicament aquí a Espanya en aquest moment, sinó que es produeix en la història de tots els països, que s'han trobat a més de situació. Jo recordo que vaig parlar aquí de la independència i parlava de la batalla d'Argel o de Michael Collins i, en el fons, el mateix que passa en aquestes dues pel·lícules que estem comentant. Però aquesta és una història de conflicte, com deia el Xargi. No, però el diàleg és molt complicat. I només arriba el diàleg després d'una certa confrontació. I si no que li diguin... Ara trencaré una miqueta. Jo que sabeu que de vegades faig i no vull molestar ningú, però crec que el tema està superbent plantejat per suggerir moltíssimes possibilitats als ullens, però com que hem quedat, si us sembla, que parlaríem d'una pel·lícula concreta, no està malament lligant-la amb el tema aquest. Perquè a Django, de cent cadenat, també es planteja la impossibilitat, aquesta del diàleg. De fet, jo crec que en cap moment, o potser sí, potser hi ha algun moment al fet que el personatge... El que l'entén és els dos, quan parlen els dos és que el moment de diàleg. Exacte. La possibilitat del diàleg hi ha, perquè el personatge de l'home aquest, del actor, del Christoph Wolff, en principi pensaríem que és una mala bèstia. És un personatge que només pensa en la recompensa. En el que avança es veiem que és molta cosa. I en canvi, de mica en mica, vas veient que no és tot el contrari. Bueno, doncs és una manera de... Però sí que entre ells sí que hi ha diàleg, però el problema és que entre els contraincants no hi ha el diàleg. Creuen el conflicte. El problema és que encara que ell vulgui dialogar, si els demés no volen, no hi ha diàleg possible. Llavors, aquesta és una mica la situació que ens trobem en molts moments. Doncs aquesta és la situació que podeu veure, que et divendres a dos quarts d'onze, a la pel·lícula del Tarantino, al cineclopotopia, al Django, en Shane, que era una manera de parlar amb ella, que si no, doncs ens la deixàvem una miqueta. Hem parlat de moltes coses. Sí, sí, molt bé. Podem parlar, si voleu, ja de què farem la setmana que ve. Ja de la setmana vinent, sí, que la setmana passada ens va oblidar, vinga. Sí, ens va oblidar. La setmana que ve, jo parlaré de Fujín de Hitler, els grans assilis del cinema, i el Sergi ens parlaria de Willi Wilder. I si vols ho podia fer amb aquest ordre, perquè jo faria el Marc i tu podies concretar-te l'exemple que seria el cas del Willi Wilder. Un gran director, també. Un gran director de cinema. Avui ho feu, ja m'ha regalat. Doncs recordeu, ja amb aquesta muziqueta ens anem a acomiadar, no sé si algú vol afegir alguna cosa, que això sempre és maco fer-ho en ràdio, no? No tancaixi, com si no, res. Desitjar felicitat per tothom. Fantàstic. I molt de diàleg. I amb el cinema, i com de vegades diem a panorames de cinema, com a mínim ho dic jo, bon profit de cinema. Cinema, sense condicions, pumblospot.com per tornar a sentir aquest programa. Aquí hi ha unes oretes. I a la Guet de la Ràdio també està clar. Fins la setmana vinent. Bonanit. Bonanit.
