Cinema sense condicions del 24/5/2022

De la seva feina. De fet, avui. CINEMA SENSE CUNDITIONS CINEMA SENSE CINEMA SENSE CINEMA SENSE CINEMA SENSE CINEMA SENSE Hola. Bona tarda. Amics i amics de Radio Desverns. CINEMA SENSE CONDITIONS. Un dia més. Estem a Mantena. Aquesta vegada hem iniciat el programa amb el 1963. El 1964 la va escoltar David Lynch i a partir d'aquí ell va quedar penjat del contingut de la lletra i en això, en aquesta lletra, està la inspiració del que després, l'any 1986, seria Blue Velvet, per molts, la obra mestre indiscutible de tota la filmografia de David Lynch. Però molt bé, abans de parlar d'aquesta, que és la pel·lícula de la setmana, us presentaré a l'equip. Un moment. Tenim un canvi en els controls. Benvingut al company de control que el tindrem altres dies. Per una altra banda, tenim avui un parell d'absències. Una ja està prevista, que era la de l'Ignasi Joliacs, per problemes de feina. I l'altra, si ha facit avui, que una indisposició a fer que no pugui estar amb nosaltres, la Nastasi Rinos. Des d'aquí, tota l'escalf per ells i esperem que a partir de la setmana que ve, ja puguem comptar, com sempre, amb la seva participació. I des d'aquí, una abraçada molt forta. El programa va dedicar també a ells també. I avui està aquí amb vosaltres, el que us parla, Pepa Romengol. I també comptem amb la presència d'Òscar Fernández Orango, que és un fotògraf reconegut en tots els ambients, i sobretot al voltant de la cinematografia, per la seva feina immensa. Retratant totes les persones significatives en el món del cinema espanyol, llatí americà i europeu. Bona tarda, Òscar. Hola, bona tarda. Benvingut al programa i moltes gràcies per col·laborar amb nosaltres. A tu per convidar-me. Moltes gràcies. Molt bé. Com veuràs, normalment el nostre convidat pot intervindre també, parlarem de la pel·lícula que havíem preparat en principi amb l'anestàssic, la vam decidir anar cap a casa la setmana passada, i és aquesta, el de David Lynch, Blue Velvet. Per tant, aquest matí, quan hem estat parlant, ja t'he avisat que hi hauria aquesta pel·lícula, i quan veníem cap aquí m'estava escomentant que l'has estat veient. Sí, home, David Lynch és un dels meus cineastes que més em miro, no l'he fotografiat, m'hauria agradat. Vam intentar quan va vindre a Madrid, però era molt complicat, però sempre ha sigut un director que em miro molt tota la seva obra. És que, a més a més, tu per la part que et toca, diguem que és la fotografia, David Lynch també és un molt bon fotògraf, a part que també és un bon músic, i sobretot allà on va començar ell, i ha seguit tota la vida, i ara és pintant. Sí, i també té llibres de fotografia, sempre molt vinculat. Per això, amb les seves pel·lícules, la fotografia és un element fonamental. Sí, en aquesta és de Frederic Helmes, que també ha treballat molt amb el Jim Jarmusch, un gran director de foto. Entrant ja amb el que és l'anàlisi de Blue Velvet, direm que, jo he dit abans, però aquí es va traduir per Tecio Pelo Azul, tot i que ha seguit sempre dominant bastant com a títol entre els aficionats Blue Velvet. La pel·lícula es va estrenar l'any 1986, a Estats Units, durant 120 minuts, el guió i la direcció és de David Lynch, la música és d'Àngelo Badalamentdi, una partitura extraordinària, la que la composava Badalamentdi, extraordinària. Amb cançons, com la que hem sentit i encara sona de fons, de Bobby Vinton, Blue Velvet, també Isabella Rossellini canta Blue Star, que és una de les cançons que estan dintre del repertori que fa ella, ella és una cantant a la pel·lícula. I després hi ha una que especialment m'agrada molt, que és de Roy Jorgerson, que és In Dreams. És molt maco, també. En realitat, tota la banda sonora és una meravella. M'agrada molt la de Mysteries of Love, que és la que termina la pel·lícula. En mitja pel·lícula surt una mica, però és de la Julie Krush, que també havia fet Twin Peaks, amb unes cançons de Twin Peaks i aquesta m'agrada molt. A més a més, és curiós, aquesta cançó, la lletra, la vas escriure precisament al mateix David Lynch. Jo no ho sabia, però m'ho has comentat abans. Abans, tal com has dit tu, la fotografia és de Fredric Helmes, que ha col·laborat a tres vegades amb David Lynch. Sí, va començar amb A i era Sejet. Era Sejet, ja ho veig. Sí, un molts curs d'A. I els curs, també. Els tres guàdecos que m'ha fet, dos, almenys, recordo el que dèiem d'ell. El Sò, que és molt important, el fa un amic de tota la vida, o de bona part de la vida des de la joventut cap aquí, de David Lynch, que es diu Alan Splet. Alan Splet va col·laborar amb Lynch des dels Inicis, i és el que s'encarrega de fer aquells sons, una mica marca de la casa de David Lynch, inquietants, estridents, avegades. A vegades, marcando, enfatitzant la imatge, quan hi ha sobretot escenes a càmera lenta, escenes violentes o níriques, estan puntejades pel Sò. És molt important, a dintre d'aquesta pel·lícula, hem parlat de la fotografia, s'ha de parlar tu, després pots dir alguna cosa, perquè tens més capacitat d'anàlisiar d'això, el color, el color és molt important, i jo crec que és com un personatge més dintre de la pel·lícula. Bé, hi ha una altra cosa, i és que la producció, després de la hòstia que es van donar amb dion, el dinó de l'Aurendis no tenia més reclar, i li va posar molt d'espegues. I va dir que el controlaria molt, i després a l'hora de la veritat li va donar la mà, i li va dir, mira, i el dinó de l'Aurendis no firma, però quan de l'Aurendis compre, i realment la pel·lícula té els 120 minuts que ha volgut David Lynch, i això és molt de tenir en compte. El muntatge, m'agradaria que hagués estat aquí, perquè segur que ell també el va apassionar que escollís aquesta pel·lícula, em refereixo a l'Anastasi, perquè, com a muntador, jo penso que aquesta pel·lícula és el muntatge, és... Sí, per passar-lo a les academies de cinema. Concretament, hi ha el moment en què comença la pel·lícula, que ja és una forma d'entrar en un ambient i una atmosfera determinada, i allà es produeixen una sèrie de moments d'intensitat que estan fragmentats amb dolçó per part del muntador, que és extraordinari. A partir d'aquí hi ha, la pel·lícula ja entra amb el que, o sigui, primer ens mostra una ciutat provinciana en la que la vida transcorre amb una normalitat. Hi ha una harmonia, hi ha un color, el dia és esplèndid, el cel és blau, el senyor, que és el pare del protagonista, després ho sabrem, el Jeffrey Beaumont, que té una ferreteria exacta, amb un venedor que, a més a més, es cuide de guardar les coses a l'estanteritat, el dia és sec, el personatge fantàstic, aquests personatges secundaris que tan cuida el David Lynch. Per mi el personatge no és d'aquesta pel·lícula, però sempre he reivindicat que és un personatge completament al·lucinant, és en Twin Peaks de Log Lady, la dona del Lenyo, que jo trobo que és un surrealisme al·lucinal. Això és top, molt bella. És molt oportun que parlis del Lenyo, perquè precisament aquí, quan comença la pel·lícula, ja ens inverteixen que estem a Lumberton, que és una petita ciutat de provincies, que té com a bé capital de la seva economia la producció de fusta. I tota l'estona, la pel·lícula està en segon terme i tal, present la fusta, els magatzems de fusta, les serreries... La Twin Peaks també, hi ha una serreria que és una mica una part de la... La ciutat aquesta, que moltes vegades la gent es pensava que l'he inventada, no existeix, està a Carolin del Nord. Sí, acostuma a inclús Mulholland Drive, que has dit que tercera producció és la seva maestra, que ho és, però Mulholland Drive pot ser la pel·lícula referent, sempre que diuen... Les millors pel·lícules de la història posa a Mulholland Drive, existeix, també. És una carretera que existeix. Hi ha dintre d'aquests personatges o coses secundàries que estan una mica puntejant i, d'alguna forma, enmarquant l'acció i el contingut de les diferents històries que hi ha dintre de la pel·lícula. Hi ha una que em fa... Mira que és una cosa senzilla, però hi ha la parella, la Laura Dern i el Kelly, que a un moment determinat, al començar de la pel·lícula, se'n van amb una cafèteria i demanen serveza, i ell diu la Heineken. I tu penses que és trany, perquè normalment no és corrent, això, que es digui la marca, però, bueno, després, amb una situació que no descriurem, perquè per no fer esport, la diem, és molt bo, perquè ell tira la cadena i, en el moment, està tirant la cadena i diu, mal dit, a Heineken. Sí, sí, sí, sí, perquè no sent el Claxon. I el soroll aquells de la cadena fa que no senti el Claxon. I, també, després, quan queda mal, no sé què està, l'acompanya al Frank, i no sé què demana, què vols veure a la Heineken, i se'n prena. És una merda, el Dennis Hopper, que és una merda, i recomanar una altra beguda, que no recordo el nom, però... Ara que dius Dennis Hopper, i, bueno, hem parlat del muntatge, que és de Dwayne Dunham, el disseny de producció, que és molt important, i la direcció artística és de Patricia Norris, que també, ja dic, és clau, i has parlat tu de Dennis Hopper, que per mi és l'actor que s'emporta de carrer a tots els altres. Totalment. Que tots estan molt bé, però el del Dennis Hopper és el gol que és supernatural, en una cosa. Jo, interpretacions com aquella, i això que el mateix Dennis Hopper reconeix, que va actuar en condicions, suposo, jo, bastant estables, però que, en aquella època, ell bevia bastant el gol i sobretot prenia drogues. És a dir, que estava, en un estat, una mica precari, diguéssim. Tot i això, el seu bebé és extraordinari. Sí, jo crec que també una mica, si retornem al personatge de Dennis Hopper, del Frank Bull, també una mica torna a repetir aquest tipus de personatge, una mica cèntric i violent, a Corazón Salvaje, a William Dafoe, que fa el Bobby Perú, amb aquells dents podrits, i també vol seduir a la Laura Dert, i pot haver-hi molt paral·lisme. Hi ha un paral·lisme, indutablement, sí, sí. De fet, si mireu, teniu l'oportunitat de repassar, perquè em sembla que el film no es troba gaire bé tota l'obra de David Lynch, en realitat, deixant de banda dos o tres pel·lícules, les altres són variations sobre el mismo tema. És a dir, ell té unes quantes obsessions i les va fer, en cada vegada, una volta més d'alcargol, aprofundint en elles. Això és propi dels grans creatius, és a dir, Picasso es deia que moltes vegades, fins que no canviava d'una sèrie amb una altra, estava fent variations sobre el mateix tema. I amb molts cineastes passa això, també. Berman, per exemple, és un cas paradigmàtic, amb aquest sentit. Bueno, tornant als protagonistes, diríem que el Jeffrey, que és el protagonista, és Kyle MacLachlan, ell va escollir Kyle, perquè el va conèixer, va interpretar la primera pel·lícula, que era d'un. I llavors coneixia molt bé i sabia que podia donar el paper a aquest endivalent d'un noi que té una situació com tots són petits burgèsos, els que es bellugen aquí, deixant de banda els que viuen a l'enferamont, que això és una altra història. Però els que viuen a sobre de l'esfalt, amb les seves cases independentes i tal, seria una petita provinciada. Llavors aquest paper li donava bé, un noi que havia acabat d'estudiar, de l'institut, etcètera, i efectivament ell va tindre molta cura amb dir-li, escolta, Kyle, aquest és el teu paper, però hi ha d'haver uns moments en què tu passaràs a ser un voyeur, passaràs a tindre un encisament, una atracció terrible i fatal per a una dona misteriosa i t'has de deixar portar, i llavors fa una mica el paper de l'ampenat i aconsegueix en conjunt una interpretació molt ajustada al seu personatge. Totalment. Isabella Rossellini, jo he vist una entrevista amb ella i ella diu, a mi em va a vindre el David Lynch i em va dir, escolta, tu acabes de fer una pel·lícula amb Helen Merren, jo no tinc el seu contacte, em podries contactar amb ella perquè estic preparant una pel·lícula i m'agradaria tindre-la de protagonista. Ell havia pensat en Helen Merren, però van estar parlant d'una zona i llavors va arribar un moment en què ell va dir, escolta, t'importaria demà al matí a vindre i faríem una prova? I li va fer una prova i es va quedar amb ella. I ja no, ja ni tan sols li van dir a Helen Merren. I ell, clar, ella era una dona que venia del món de la moda i d'interpretació no tenia més que una pel·lícula, un paper curta d'Itàlia i una altra amb aquesta pel·lícula de Helen Merren. I no era protagonista, és a dir, no tenia més experiència. I llavors aquí era un material malejable i ella va adoptar una cosa que per mi és molt intel·ligent i a la vegada molt arriscat i personalment molt dur, que és sommetre el dictat de David Lynch i el dictat de David Lynch, el paper que tenia ella de Dorothy, si repasseu, si revisau l'abligola, veureu que és molt difícil, molt difícil perquè té situacions altament incòmodes, té nousos integrals en dos o tres ocasions i això, un actriu que no està pregat amb la interpretació, ho havia de passar, crec que ell es devia primer fer amb aquesta pel·lícula, segurament. Està genial, jo crec que està molt bé. Està molt ben quedat el personatge de Dorothy Valens, amb la pèrruca, amb el vestuari que porta... No, això no s'explica perquè forma una mica de l'escalet de la pel·lícula, ella forma part de l'inframon que hem parlat, o sigui, hi ha el món normal i plàcid i després tenim un món de violència, de droga, de corrupció, d'assassinats, en fi. És aquest món escur, en el qual penetrem, d'una forma, hi ha un traveling extraordinari, que ens porta cap a una orella que ha sigut tallada d'un cos humà i és la que fa penetrant que les cavitats de l'orella entrem amb aquest inframon, de la mà del personatge de Jeffrey, el que interpreta Kyle MacLaglan. Bé, a partir d'aquí anem cap a Dennis Cooper, Dennis Cooper és Frank, és la maldat personificada, però amb matisos, perquè després també li veurem una part tremendament humana i una altra en la que, possiblement, les seves reaccions siguin degudes a una impossibilitat per poder arribar a atindre una vida, però el que podríem considerar normal és que cometes. La Laura Dern és Sandy, Sandy és la filla del detectiu de la policia municipal i ella té el seu nòvio a l'institut, una vida molt normal i organitzada, s'hi surt el divendres i s'embalment el dissabte i tot va molt bé i es veuen i tots són amics i s'acompanyen a casa. I el veïner li parla de què ha trobat una orella i com que el seu pare és detectiu, porta-li el papa, que s'ho miri, parla amb ell, i a partir d'aquí, ella i ell fan una unitat d'investigació entre cometes cap a la part oscura d'aquesta ambient província. I els dos, paral·lelament, mentre s'estan coneixent i es comencen a néixer una relació amorosa en ells, paral·lelament fan aquest pas cap a la zona oscura. I després hi ha un altre actor que és molt conegut i fa un paper curt, però extraordinari, que és el diner Stockwell, que fa Ben. Ben és un personatge que regenta un antro en el que tenen... Un prostíbul i la trascenda i tenen segrestat el fill de la Dorothy. De fet, aquest segrest, ni es demana rescant ni res, aquest segrest el necessita fer el Frank per poder tindre la proximitat amb ella perquè ell l'estima a la seva manera. No vol dir que estiguem parlant d'una relació sàdic o masoquista, però és així. Precisament el tema de l'amor m'ha xocat molt en aquesta pel·lícula perquè crec que és molt important. I hi ha tres situacions, tres històries d'amor a dintre de la pel·lícula. És a dir, Frank estima Dorothy. Dorothy s'enamora i estima a Jofre i Jofre estima i s'enamora de Sandy. I les tres històries, de forma acumulada, es van intercalant, van seguint caduna la seva part sala durant tota la pel·lícula. És fantàstic, això. Ja més que fa també, quan estan en el cotxe de nit, que volen entrar a la casa, explica un somni dels sucells, dels ridgots, que porten l'allum, que porten l'amor, de la foscor. Primer hi ha tot el silenci. I quan arriben els sucells ve l'allum i és una mica com l'arribada de l'amor i també de la felicitat. Mentre estan, està tot amb suspens. Suspens. L'Incho tenia molt clar aquestes històries. Hi ha una cosa que volia comentar també, que l'he llegit. L'Incho va veure, amb una filmoteca, l'ablígola Lash d'Or de Lluís Buñuel, i li va interessar molt alguna escena concreta amb formigues i una dona. I llavors no té cap problema, em reconeix que una de les escenes que hi ha amb l'aurella tallada, que per cert, l'aurella tallada és del pare, del marell d'Ordi, que està segrestat també. Hi ha uns bitxos que corren per allà també, que és una mena d'omenatge o record de Buñuel. Hi ha una altra cosa també, que és molt clara amb diferents moments de l'ablígola, i és la referència de Hishcock. Sí, totalment. Aquesta tensió i això és molt... I després hi ha una cosa, i és que si ho agafem al revés, jo he vist que està en l'icúbric, quan va veure Iresh Hitt, capesa borradora, va dir que per ell era una de les millors pel·lícules que vi dius els últims 10 anys. Que això ho digui cúbric, llavors jo penso una cosa, que no descartaria que em haig guatjat, que és el testament filmic de cúbric, tingués algun referent amb aquest monoscor que també és sureflectiu. El que passa és que allà estem parlant de la altra altíssima societat. Aquí no, aquí estem en un ambient de bogersia, petita bogersia provinciana, però és a dir, el camí del protagonista aquí seria Tom Cruise, cap aquest monoscor. Sí, té un punt paral·lel claríssim. Surtot perquè el debilitja té interès per una banda de la curiositat, el misteri i la foscor. Jo crec que aquests paràmetres a la pel·lícula de cúbric també es donen. Bueno, no hi ha dubte que d'aquesta pel·lícula podríem estar parlant tot el programa, però tenim més programa. Hi ha dues coses. Una, abans de posar-nos a comentar la teva trajectòria professional, estem dins del que és el 75er, que és una dada important, són platino, del Festival de Can 2022. A competició oficial, el festival està en marxa des del dia 17 i tanca el dia 28, és a dir, aquesta setmana s'acabarà. A competició oficial hi ha 24 pel·lícules, pel·lícules en què hi ha David Cronenberg, pels germans d'Ardent, Clark Denies, com a directors de pel·lícules. L'Eila Broders, Tarek Salim, Leonor Sarril, Gersi Skolimowski, que jo em pensava que ja havia abandonat la feina de director. Ha fet un homenatge a Robert Bresson. Que maco, si n'ha de veure la pel·lícula. Eo. Sí, és curta. Eo. És el nom d'un asna. Sí, sí. Deu ser un homenatge a Ojasar. Sí. Totalment. Jo ho ha dit, però és com des d'un punt de vista diferent el de Bresson, però partéis de la mateixa... I llavors, un altre que vull resultar de forma marcada és que tenim Pacifixion, que és una pel·lícula d'Alverser. El gran Alverser, que ens representarà i tant de bo vingui cap a casa nostra amb la Palma d'Or. Bueno, però és una bona notícia. Una pel·lícula d'Alverser sempre és bona notícia. Alverser, competició oficial seleccionat pel Festival de Can, ja és un reconeixement important. A França se li té molt respecte. Totalment. I volia dir també que el jurat està composat per 8 membres, entre els que hi ha l'actiu Rebeca Hall, Nau Amir Rapaz, el director Àsgar Fajardi, tenim també Joaquim Trilla, fins avui. I el president és l'actor francès, el president del jurat Vincent Lindon. Deixem que vagi prosperant el festival i d'aquí sortir un bon grapat de pel·lícules que podem a poc a poc anar comentant aquí perquè vagin sorgint les estrenes. Per una altra banda, i això ja serà l'últim, vull fer una petita referència perquè he rebut aquesta tarda una nota de premsa urgent amb què es diu el següent. Per això fem resor d'una roda de premsa anunciada pel proper dimecres que és demà, 25 de maig, a la Teneo de Madrid, a les 12 hores, davant les situacions generades pels darrers canvis en el text de l'esmena tècnica entre cometes, que canvi la definició de productor independent i que de ser aprovada aquest dijous, dia 26 de maig, el Congrés de Diputats podria suposar el fi de la indústria audiovisual, tal i com la coneixem ara. Durant aquesta roda de premsa està previst que és doni lectura a les reivindicacions del sector respondent també a les preguntes dels mitjans de comunicació. Per primera vegada, en molt temps, les productores agrupades en Pate, productes audiovisuals, i PAP, productores independents, han tancat files sobre l'EMA, salvem la democràcia, salvem la producció independent. Això és el que volíem dir per part dels que formen part dels cinemes sense condicions. I ja, dit això, entrem Òscar amb el que és el teu... Abans d'entrar en com s'ha anat formant i forjant amb tu la capacitat difícilment igualable de treball i de tanta qualitat com has alcançat amb la fotografia i amb el retrat, això volia dir una cosa d'actualitat i és que tens en marxa una mostra de 25 o 30 fotografies, 24 retrats, a la galeria Visual Corner, que arriba al mes 354 de Barcelona i podeu anar a Amorari de Botiga, de Junts de Disapte, que val la pena, i penseu que veureu molts noms que reconeixedeu. O sigui, estem parlant de Carlos Saura, de Gering, de Miguel Barceló, de la premsa niña de Elche, Ramon Andrés, molt de gent important. Per una banda, ja vam comentar el dia que va estar aquí el director de la filmoteca, Esteve Riembau, la teva exposició permanent de retrat a la filmoteca, una mostra permanent extraordinària. I després volia fer referència també a un taller que vas fer sobre la fotografia fixa en la producció cinematogràfica. Em va semblar molt interessant, vaig assistir i vaig aprendre molt i crec que tots els que estaven allà també. Llavors, voldria que parléssim d'això, però abans, sí, ara tornem a l'inici, com es va forjar el fotògraf Òscar Fernández de Górez? Bueno, ara és fàcil relacionar la fotografia i el cine, perquè ja de molt petit volia ser cineasta, no volia ser fotògraf. És a dir, el meu primer, diguem, enamorament va ser el cinema, de petit. De fet, sempre dic que el meu primer carnet que vaig signar era posar la O de Òscar i en petit, que em feia una mica vergonya, posava insolució per el cine. Vaig anar a estudiar a Madrid, cinema, a l'escola Tai, però no em va agradar molt com impartir a les classes, a part que era molt car, fer un curs allà, i llavors ja m'estireu que treballar per les nits per poder pagar l'escola, i al final, estic a Madrid, em vaig aficionar una mica la fotografia, vaig comprar la meva primera càmera Reflex, que era una minolta d'aquí 300, i llavors, el temps que vaig estar a Madrid, estic estudiant cinema, faia fotografies, i com que no vaig continuar a l'escola, vaig decidir tornar a Barcelona i vaig estudiar fotografia a l'Institut Estudis Futuràfics de Catalunya, al Carré Urgei, a l'Escola Industrial. Això quina ha incidit? El 95. I llavors, clar, al principi, quan comença a estudiar la fotografia, dius, jo vull ser futora, viure de la fotografia, però realment, quan t'enfrontes, diríem una mica al dia a dia, a viure d'això, jo vaig muntar un estudi amb un company d'escola i feia coses de publicitat, i tu et donaves compte que sí, que sí, que era futora, però no era realment el que tu volies, el que tu vols dedicar, i clar, evidentment, a mi el que em tirava era el retrat i el retrat vinculat al cinema, i llavors vaig tenir la sort per amics d'anar al rodatge del mar, d'Agustí Villaronga, vaig dir que el rodatge va fer una mica d'amistat, i llavors va ser el primer director que vaig retratar amb una càmera panoràmica i pel·lícula amb blanqui negre, és una càmera Hasselblat, aquí a Espanya, i a partir d'aquí vaig decidir, llavors, com, bueno, i què faria si començo a fer retrats de directors, en un principi eren directors espanyols, però sí que és veritat que havia fotografiat abans, d'una manera, diguem, a Zarosa, el director Arturo Rifstein, que va vindre a Barcelona a presentar la malició de los hombres, i el seu pare era molt amic de Buñuel, i llavors, clar, vaig dir, estres, mira que m'agrada molt l'Arturo Rifstein, no vull treure d'aquest projecte i llavors vaig dir, bueno, pues fem cinema espanyol, latinoamericà, I a principi em va costar moltíssim, però vaig tirar com d'amics i fins que un festival de cinema del cine del Cadar de Nares, que és un festival de curmetratges, van convidar l'Armar Retxa, li feien una retrospectiva, i llavors li van demanar unes fotos, i jo l'havia retratat, perquè és molt interessant, Marc és molt amic d'Augustí Villanonga, i llavors Agustí em va donar el telèfon del Marc, que el vaig retratar quan vivia a Tona abans, a la biopersitx, a l'Horogarraf o per allà, i la qüestió és que llavors el Marc Retxa li va dir el director del Mariano, que és el director de Lluís Mariano, el director del cine, escolti, tenia un ano que m'ha fet uns retrats amb una càmera panonàmica molt interessant, i quan vam veure el retrat es va agradar molt, i llavors em van encarregar a fer una exposició, i aquí va començar, això sí que em va obrir moltes portes o em va apropar molt els cineastes. A mi la primera vegada que vaig veure retrats panoràmics teus, perquè és curiós, estem parlant de panoràmica, de càmera panoràmica i de retrat, cosa que normalment no va lligada. A mi em va impactar molt, i em va interessar, i a partir de llavors t'ho he seguit. A llavors aquests retrats de Retxa, cap a quin any estaríem? Cap al 2000 ja? Sí, l'any 2000, és a dir, les fotos el vaig fer abans, és a dir, el vaig fer entre els dos, al rei de Retxa em va mirar els fotografies al 2004-2005, o fins i tot abans, o 2003, crec que va ser, i a les primeres exposicions la vaig fer al 2007, és a dir, vaig estar com en aquests anys, el 2002-2007, vaig fotografiar com uns 40 i altres cineastes. Durant aquest temps vas subsistir de la fotografia? O compaginar-ves també amb fotografia polis d'Itàlia? No, el que vaig fer és tancar l'estudi, perquè no m'aportava res, em va ser molt estressat, la publicitat sempre és molt estressat. I era una despesa. Exacte, i em va sortir una feina de portar un bar, un bar molt petitó al barri de Gràcia, amb un altre soci, llavors ell treballava per matí i jo per la tarda, llavors el que vaig dir, és que l'ésquet guanyo es dedico a produir la meva fotografia, i és quan vaig començar a ficar-me de ple amb això dels directors, de tractar directors i generar una memòria realitat. Perquè en aquests moments dels últims, per dir algo, 10 anys o així, a quants directors s'hauràs fotografiat? Des que vaig començar fins ara, no els tinc contats, literalment, però jo crec que estaré a prop dels 800. 800 directes? Amb càmera panoràmica, eh, panoràmics, he fet tot el que és Latin Amèrica, Espanya, i després vaig fer una projecte a Filipines, amb directors filipins, i aquesta les vaig fer panoràmiques per en color. Llavors, tindré això, no s'ha contat, però 700 yards segur. És impressionant. Sí, és una idea, per mi és... Jo crec que és un fons per tindre-la en compte, les institucions, i fer-lo anar rotatiu d'aquí cap allà, perquè això és... És curiós, perquè he fixat que cinema és molt popular i la fotografia també, però no s'havia fet mai la història, per la història del món, és a dir, que no és que diguis... De fet, el primer que vaig estar a Bogotà, a Colòmbia, anèvia la directora de Patrimoni Filmicó d'allà, li vaig explicar el projecte, i això que en aquella època no tenia tants, però em va dir, tira mai soc, però és que això no hem fet nosaltres ni conèixer la Latin Amèrica que s'hagi fet, tu estàs generant un arxiu fotogràfic que no s'ha fet mai, i que és superinteressant. Sí, perquè, clar, fotografies, les grans agències sempre n'han fet, però han sigut de sota, cavall i rei, els directors i els actors més destacats, i ja està, però això no té mèrit, perquè són moltes agències que els tenen, però tindre un arxiu en què englobi tota una productivitat de directors que a la millor només han fet una pel·lícula, però que tenen la seva importància, perquè això no vol dir que no siguin bons, vol dir a moltes vegades que el seu projecte a la millor no quadre amb els interessos econòmics que hi ha al darrere de les productores, però que talent ni pot haver. Jo crec que una de les parts importants d'aquest projecte és, per mi, la fotografia, tindran una mirada, no és qüestió de fer fotos i tècnica ben fetes, que això ni amor, evidentment, és tindre una mirada molt personal, molt d'autor, si comparem amb el cinema, i després una de les característiques importants de la meva feina és que és la intimitat que ha aconseguit a l'hora de retratar els directors. No és un tema que jo... no són encàrrecs, ni ningú mitjà de premsa m'ha dit, és fer fotos d'aquest. En el moment en què planteges o dius, li tinc que fer una foto, li saci l'agüesta, per exemple, que les fotografia en diverses vegades. Tu planteges dirigir-lo per fer la foto o no? El que fas és estar amb ell, parlar, veure l'ambient? Sí, a mi m'interessa molt. Quan faig un retrat, m'interessa molt els espais que un director transita, o que d'alguna manera tenen un vincle amb el director, perquè jo quan vaig retratar el José Luis Garín em va dir, i aquesta feina que fas has tingut algun mentor o algun fotòraf, o un crus cineasta, que t'has inspirat per fer això, però sí, n'hi ha dos. Dic, una, el Génatget i l'Arno Níuman, i dius, el Génatget, però si ell feia un retrat a la ciutat de París i tal, però jo dic sí, però és que és una idea del pas del temps. Si tu veus, el treball de Génatget va congelar, va fotografiar, tota la radiografia, tota la ciutat de París, els anys 20, i generar un archiu únic de la ciutat. Aquesta idea de l'espai, que també ho aplico als directors, perquè molts directors que han fotografiat a espais o llocs que han triat ja no s'hi estaven. Han desaparegut, o han fet una reforma, o han deixat el pis, o el que sigui. Però en aquell moment que tu els vas fotografiar, aquell espai era important per ells. Era important per ells. De fet, mira, ara mateix, és que ho estem parlant, ha sigut d'aquesta tarda mateix. M'ha trucat la Beli Martínez, la productora Gallega, i em diu, escolta, tu em vas fer unes fotos amb un cotxe, m'ha de dir la marca, no recordo quina marca, amb una escoda. El cotxe ja s'ha trencat, ja tenia molts anys, ja l'he portat al desguace, i em diu, si m'ho pots mandar una fotografia, perquè no tinc cap foto amb el cotxe. Aquestes històries dius, ostres, realment... És important per ella. De un valor emocional, tan emocional. A part de documental. Llavors, tu has fet fotografia fixa de pel·lícules per diversos directors. Com explica'ns una mica aquesta experiència? Quan va començar, també? La primera pel·lícula que vaig fer va ser amb el Javier Rebollo, també em va donar aquesta oportunitat, perquè la fotografia de transdirectors, si n'hi ha bona, bon feeling i tal, t'acabes, t'acan dius, escolta, que vaig arrudar, vinc de la pel·l... pots de contracte perquè vinguis amb foto fixa, o vens uns dies a l'arrudatge, o el que sigui, no? I just al Javier Rebollo estava preparant la Mujer Simpiano, amb Carmen Machi, i vaig fer la foto fixa. Llavors, doncs, bueno, a mi personalment m'interessa molt, sobretot quan són sinastres d'autor, o quan, diguem, la pel·lícula té un univers molt peculiar. És a dir, l'últim que he fet, l'últim, ha sigut les pel·lícules del Gonzalo García Pelaio, que ha fet 11 pel·lícules en un any, és a dir, un home amb 75 anys, és a dir, trobo que és una baix d'express a la història del cinema espanyol, i el univers de Gonzalo García Pelaio és superinteressant, és a dir, és un cafetalentós natural, és un tio que es rodeja de gent amb molt de talent, dins del món de la música, de la literatura, de tot. I llavors ha sigut molt interessant. Jo he estat a 8 pel·lícules de les 11... Quina distribució tindran, aquestes pel·lícules? Bueno, ells tenen una productora, la productora de la Zanfonya, que és la productora que està a Andaluz, la servidiana que produeixen al Alberto Rodríguez, al Santia Modeo i tal. I a vosaltres tenen una... hem muntat una empresa que es diu Gón, i tenen diversos... Jo crec que a millor distribuís en Pergón, o encara no ho sé ben bé la distribució, perquè ara li fan una retrospectiva a la Reina Sofia, i al setembre, a Madrid, a la Fineteca, es passarà amb totes les pel·lis. Les 11 pel·lis està previst que sigui per el setembre. O sigui que potser a la Fineteca es podrà veure... Jo crec que si serà, ja t'he dit, que és algo completament diferent, un cinema completament lliure, on hi ha una experiència de vida... Ha sigut una experiència més al·lucinants que he pogut viure com... Escolta una cosa, i el tema de la fotografia, dintre del rodatge, perquè els nostres uents es facin una idea. Clar, ells poden pensar que tu ets com un individu que transites pel rodatge de principi al final. És així, o d'acord amb el director o directora, pacteu uns dies determinats, amb unes hores determinades, i un tipus de senes determinades, que a criteri del director, sobretot, li puguin semblar significatives, perquè després aquestes fotografies segurament serviran per la difusió de la imatge de la pel·lícula. Com és això? Bueno, per mi cada pel·lícula és un món, és a dir, n'hi ha molts factors que terminen, quants dies s'aniré, en funció del pressupost, en funció del tipus de pel·lícula. Jo sempre dic si algun director o un productor em contracta, jo dic digue'm què pel·lícula vol fer, amb qui vols fer la pel·lícula, digue'm una mica l'estafa de la pel·lícula i tal, i hi ha argument, i jo diré quines fotos necessites. Per mi, quan és una pel·lícula, per exemple, parlant de l'Isaac i l'Aquesta, va estrenar la sort d'anar-hi al rodatge de... dels passos doble i el quadrón de barro, el que va ser allò. Evidentment, ja només anà fins a Mali i tal, tenia que estar tots els dies. Però, clar, és que estem parlant d'un autor, que és l'Isaac i l'Aquesta, que jo soc un director consagrat, i que tota la setmana... Li van fer una retrospectiva... Jo es Pompidú a París... I després, aquí, també, la filmoteca l'any següent. Exacte, i llavors, i un Miquel Barceló. Això s'ha de documentar, és a dir, i realment va costar molt entrar a la pel·lícula, perquè en principi tenien tants problemes de producció que l'últim que pensaven, que és el que habitualment passa al cinema espanyol, que l'últim que pensa no és a la foto fixa. És com que, bueno, qualsevol pot... És un gran error, és el que deia amb avanç. És molt important, és un tema que s'ha de fer una mica de pedagogia, és... No és que vingui un fotòf. És que vingui un fotòf amb mirada. La idea de mirada és fonamental. És a dir, no tothom té mirada. Llavors, això és el que marca la diferència per a mi d'un bon fotòf, a un fotòf que capti bé la fotografia i punt. Però és anar una mica més enllà, no? Sí, perquè, clar, després això ja dic, tindrà un recorregut important de cara a la captació de l'interès del possible públic per aquella pel·lícula. Sí, i no només ja que està molt bé també, tindrà les fotos per la promoció de la pel·lícula, que és fonamental, generar aquest arxiu documental. Un rodatge és únic, completament únic. On passen moltes anècdotes, moltes experiències, moltes coses, i que és molt important. És a dir, la pel·lícula de Gonzalo García Pelallo, que és un tio superintel·ligent, però és hiperintel·ligent, aquest home, va agafar dos fotos. A mi, amb una altra fotografa alemana, que es diu Ana Bartens, que és molt bona, és a dir, perquè ja dius, això, tot el que jo estic movent és molt important i vull que estigui molt ben documentat. I, de fet, va venir d'un nano també, que és molt amic meu, que és el Carlos Escolano, que va fer tot el making of. Llavors va fer 11 making ofs, i sí que va estar des del principi. I clar, aquest noi, el Carlos, ha fet probablement el millor retrat que es pot fer un director a la història del cinema. Jo crec que a la història del cinema mai s'ha fet un retrat filmic d'un cineasta com s'ha fet amb el Gonzalo García Pelallo. Llavors, clar, això quedarà per sempre, i és una llàstima que molts cops no tenen previst això. Sí, bueno, és el que deies tu abans, que a la millor, dintre dels pressupostos escanyolits que hi ha, es diu, no, bueno, foto, fija, bueno, ja anem els quatre fotos, i això és un error, clar. És un error, un error, i sobretot això no puc documentar com treballen, per mi sempre m'interessa més la basant més artística, és a dir, quan treballes o amb personatges amb totes les respectes, doncs els actors, doncs, a final, interpreten un paper i és tot una mica teatre, però diria alguna cosa, i a vosaltres, doncs, bé, a més o menys és interessant, potser agafa instantànies xules, però per mi, jo què sé, m'agradaria testar que, a més, Paco Pog va entrar molt tard, però aquesta pel·lícula crec que era com pot sentir-me, el documental del Llamo Aplensa, que es va fer i tal, que el vaig veure, m'agradaria molt, està amb Llamo Aplensa, acompanyant-lo als viatges... Precisament, Llamo Aplensa és un dels que també surten retratats a Disloal Corner. O per exemple, una de les pel·lícules que ha fet Gonzalo es diu Sete Jerez, que està copruïda amb Pedro Gerromero, que és un gran artista, que té una exposició molt gran a la reina Sofia, i a vosaltres, clar, vaig estar a Sete Jerez, vam estar uns 10 o 12 dies, i vam poder contactar amb tots els cantants i artistes del flamenc, i a vosaltres va ser superinteressant poder fotografiar-lo, diguem, a casa seva, al seu barri, això va ser impressionant. Escolta, hi ha una cosa que... em sembla que és curiosa, pels que ens escolten i pot haver gent que estigui aficionant a la fotografia o a estudiants del món de la imatge i tal, un fotògraf, quan ja està... jo crec que estàs en una fase superconsolidada, perquè tens un reconeixement del sector cinematogràfic, o sigui, dius Òscar Fernández i tothom saps d'equipar-li, i te'n parlen molt bé. Quantes càmeres té un fotògraf com tu? O sigui, perquè, clar, jo penso que ara imagina que et truquen de mà i et diuen ben avalladolit que necessitem que ens facis unes fotografies perquè hi ha, en fi, una mostra de 4 dies, una cosa, no hi ha el festival, sinó una cosa puntual, tu tens que immediatament agafar i pensar què m'emporto, i per cobrir qualsevol eventualitat, suposo que t'has d'emportar sempre coses duplicades. Exacte, ho has dit perfectament. El titular i el reserva, no? És així, jo tinc moltes càmeres, evidentment, treballo... depèn de la feina, però treballo molt amb analògic, és a dir, tot el projecte d'aquest dels cineastes que continuo fent, ho he editat abans amb l'Equipant, de fet la tinc duplicada. És la panoràmica. I, evidentment, que ja no es fa, que ja fa temps que no es produeix, i, llavors, sempre he pensat que me la podien robar, però, de fet, he estat molt per Latinoamèrica, m'eficant a... a Filipinas n'hi ha diversos perillosos, però mai m'han robat. De fet, també tinc una contacte G2, que m'agrada molt, que és una càmera telemètrica, i també la tinc duplicada. Duplico les càmeres, també per si és la peix, la roba, enxespalla... Sempre les tinc duplicades, totes les càmeres, per si de cas. D'acord. Llavors, si hi ha una cosa, de cara al futur, jo pensant amb tu i amb la producció que tens, que, de moment, la deus tindrem imagino classificada, o en fase de classificació i tal, però, per donar-li una difusió, aquí, la crida, el camí, important que hauria de ser institucions, i, diguem, de tipus generalitat, ajuntament... Amb aquest sentit, dintre del que és el sector cultural, es mira amb un cert interès, hi ha algun detall que et faci pensar que pot, en un futur, tindre una viabilitat el tema de que s'exposi el teu material? Bueno, sí, estic lluitant amb això. De fet, ara tinc una posició... Bueno, estem mirant de fer una exposició cap a l'octubre, una mica amb el IK. Està tota una mica amb un embriot encara, li vaig passar un dossier, però bé, hi ha 3 naves, que era la directora del IK, estava superinteressant amb la meva feina, molta gent coneix la meva feina, però, realment, l'objectiu, a part de generar aquesta memòria, és que crec que és fonamental, fonamental, que no es fa en aquest país, és apropar la cultura a la gent. Aquesta tasca tan important, la gent pensa que, o a millor del sector de la indústria cinematogràfica, pensa que tothom sap molt, o sigui, jo m'he trobat gent professional, però professionals del cinema, que no sabia ni qui era Carlos Saura. Llavors, per mi, un dels moments així, que recordo amb molta emoció, va ser el festival de Malaga, l'any de la pandèmia, que es va retreçar del març a l'agost, vaig exposar al carrer Larios, 80 retrats de cineastres espanyols i latinamericans, ostres, i estava el Victor Erife... De quina mida? Eran uns positors de metre per dos metres, i eren fotos de... Bueno, que em va agradar molt, perquè és veritat que Malaga, diguem, dona una acabuda, a part del cinema una mica d'autor, però més a un cinema més mainstream, i tal, que estic trobant molt bé, per les cadenes d'altres meditacions, però llavors jo vaig com fer el contrapunt, aquest d'apropar un altre cinema, i llavors, clar, per mi era al·lucinant, veure tot aquell carrer ple de gent, veient fotos de Jodorowski, de Lisandro Alonso, de Mariano Ginás, de Paulino Biota, Gonzalo Suárez, Carlos Saura, ara en Xaguirre, era gent que admiro molt, i estaven allà, a Agustí Bialonga, i aquesta manera d'apropar, perquè és molt interessant, diguem, aquest vehicle, que dona la fotografia, que amb un instant, et dona molta informació. A mi, una imatge val més que mil paraules, aquí queda molt patent. Esperem que les institucions prenguin una mica el guà, aquest, no, home, és una qüestió que jo compren que té que anar seguint un procés. Mira, jo la setmana passada vaig estar a la inauguració, al Menac, que ens vam trobar quan hi anàvem amb l'Àner. Ens vam trobar amb tu, de Tarnar. A mi em va semblar una exposició extraordinària. Gairebé són 300 peces. T'agradarà molt, perquè el tractament de la llum és vital. Ell va arribar a dir que el sol era Déu. Sí, clar. El sol decideix la il·luminació, i també la foscor. Bé, doncs exposicions com aquesta, que no és una exposició fàcil, és una exposició que et requereix. És a dir, la gent que pensa que se'n va allà a veure els 400 tarners, o una mostra dels 400 tarners, que estem acostumats a veure en grans llibres d'aquests editats, amb luxe i tal. No, d'això n'hi haurà una quarentena. I lo altres són aquarelles, són dibuixos fets a mà, són també gravats preparatoris, perquè ell anava molt in situ, i llavors feia preparatoris del que seria la obra que després faria l'estudi. Bueno, i parlant de l'estudi, de l'in situ i tal, agrairte la teva presència, perquè aquí l'espasa de Damocles està a punt de caure'ns a sobre. Moltes gràcies per estar aquí, i ja saps sempre que vulguis, i sempre que tinguis una cosa interessant, et quedem nosaltres i amb el teu espai a Radio Desvern. O sigui, aniré informant, evidentment. Moltes gràcies. Bona nit. Això és un blues.