Cinema sense condicions del 31/5/2022

CINEMA SENSE CONDICIÓNS ¿En qué puedo servirle? ¿Puede hacerme un pequeño favor? No sé, depende del favor. ¿Conoce la librería de Geiger de ahí enfrente? Habré pasado por delante. ¿Le conoce a él de vista? ¿Qué aspecto tiene? ¿No le sería más fácil cruzar la calle y preguntar por él...? Eso ya lo he hecho. ¿Sabe algo sobre libros curiosos? Pregúntenme. ¿Tendría un venúr de 1863 edición con una errata en la página 116? ¿O un chevalier de Yvonne de 1840? Ni yo ni nadie. Nunca lo subo. ¿La chica de la librería de Geiger no sabía eso? Entiendo. Empieza usted a interesarme vagamente. Verás, soy detective privado. Tal vez pregunte demasiado, aunque no creo que sea tanto en cierto modo. Bueno, Geiger tendrá unos 45. Es de estatura media, bastante grueso, muy melifro, con bigote a lo Charlie Chan. Bien vestido, lleva sombrero negro, finge un conocimiento de la antigüedades que no tiene y creo que su ojo izquierdo es de cristal. Tiene usted espíritu de policía. Gracias. Piensa esperar a que salga? Sí. No cerrarán hasta dentro de una hora. Y está lloviendo mucho. Tengo ahí mi coche. Oiga, esto no está malo. Sabe, casualmente llevo una botella de whisky en el bolsillo. Preferiría mojarme aquí dentro. ¿Por qué no? Parece que vamos a estar bloqueados el resto de la tarde. Cuénteme más de ese asunto. Bueno, no hay mucho que contar. ¿Qué pasa? Me preguntamos si tiene usted que llevar. No necesariamente. Son unas pequeñas cosas como... Hola. Hola. Amb aquest fragment, i sense la imatge. Això és perquè busqueu la pel·lícula, perquè val la pena. És un fragment que, curiosament, avui fem una confrontació entre el somni etern de Hawks i el de Weiner. És un fragment perquè surt la Dorothy Malone i el Humphrey Bogart amb una sena en què en la pel·lícula de Weiner no existeix. Això és només per fer un tast. Després parlarem extensament de la pel·lícula i la relacionarem una amb l'altra. Però abans de tot això, bona tarda a tothom. La pel·lícula de Hawks la s phraseczywiście styles 我們os petitom no es lo sé bi Tôi no. Bona tarda. Fantámica. Molt bé. I el que us parlo va per mengó. Tal com ha dit, hem començat amb aquest fragment del guió de William Faulkner sobre el text de Omonim, de Raymond Chandler, de Big Sleep, de 1946, amb la versió de Howard Hawks. Si ho sembla, obrim això, tu Ignasi, que vas fer la proposta. Ah, molt bé. Sioma, bé, el primer que s'ha de dir és que és la primera novel·la del detectiu Marló, i també la primera vegada, que el Humphrey Boguer encarna el paper. I s'ha de dir que la novel·la és de l'any 39, i hi ha una segona novel·la, que es diu... La pel·lícula es va dir a Díos Munyeca, Farewell My Lovely, que aquesta és la que va interpretar totes dues pel·lícules, però a Mordre Inverse, el Robert Mitchum, va fer primer a Díos Munyeca l'any 75, i després a l'any 78 va fer la segona versió, la del Michael Wiener, del Senyor Uterno, de Big Sleep, que no sé per què aquí li van posar detectiva privada a la versió de l'any 78. Per diferenciar-la, suposo, de l'altre, per no coincidir, segurament. La pel·lícula té tota una història, perquè es veu que s'havia d'estrenar el Nadal del 44. De fet, ja estava rodada, el 44 estava rodada, però la Warner ja s'ensumava que la guerra s'acabava, o sigui que la guerra mundial s'acabava, i es veu que tenien tot un estoc de pel·lícules bèl·lics, que allò ho van endarrerir, de fet volien estrenar-la al 45. Però aleshores, una de les pel·lícules de context bèl·lic, que precisament sortia l'Òrem Vacal, que es diu Camarada, ara no m'acordo exactament el títol, va de la guerra a recibir l'Espanyola, i de dos espies, dos bandos i tal, i aquesta pel·lícula, el set de context bèl·lic, va ser una de les que li van donar prioritat, però resulta que va ser un fracàs, aquesta pel·lícula. Vull dir, no van fer ni cinc de glaixa, com aquell que diu. Aleshores, el horror-hooks ho veu això, i llunar amb la gent de l'Òrem Vacal, diu, escolta, com que tothafar en half-not, o sigui, tener i no tener, havia estat una pel·lícula d'èxit, a Bogar Vacal, va ser una combinació absolutament magistral. Bueno, ells van enamorar. Exacte. Bueno, calia, calia, no, no, si aquí hi ha barruaput de bala. La qüestió està, la qüestió està que ells mateixos van dir, hòstia, abans d'estrenar-la, i fem unes quatre sequències més amb en Bogar i Vacal per pujar, perquè com si punxem amb David Kislip, i això els diu els de la Warner, és que una de les vostres partides importants, que és l'Òrem Vacal, és que se'n va, se'n sorra, perquè dos fragassos en aquella època es veu que hi ha la cosa, total, s'espanten i roden més. Amb això què passa? És curiós, perquè la pel·lícula l'havien projectat als soldats que estaven a Filipines, durant la Guerra de Monti, sempre veien les pel·lícules abans. Sí, sí. Bueno, van tallar com 18 minuts, van afegir les sequències aquestes amb més Bogar i Vacal, però amb la conseqüència. De per mig, el Bogar té una crisi marital, brutal, perquè ell estava casat, però volia salvar el matrimoni i, aleshores, deixa estar la relació amb l'Òrem Vacal. Afinal, desapareix, desapareix, o sigui, desapareix quan encara no havia acabat el rodatx el 44, desapareix, i tot reprereix el Nadal, que és quan, finalment, poden acabar. En principi, l'any 44, en principi, acaben la pel·lícula, que després, evidentment, amb el rebontatge aquest, doncs, evidentment, la cosa s'allargui. Bé, la qüestió està que fins l'any 46 no l'estreven. Però què ha fet el Howard Hawks, m'he entrastat? Ha anat retallant sequències per posar més temps de Bogar i Vacal. Primer, ja ho havia fet sobre el guió, però, a més a més, després ho fa sobre la taula de botatge. Amb la qual cosa, si la novel·la, ja no s'entén. Aquesta és la qüestió. La qüestió és que la versió que es tregui a l'any 46 no l'entendireu. Mira, hi ha un moment... No, no, no s'entén, no s'entén. Jo no l'entenc, a mi em costa molt entendre les coses. Jo l'he vist a les vegades i no les entenc, però em fascina. Sí, sí, s'entén temes. Sí, perquè... És a dir, provoca preguntes... El espectador provoca preguntes permanents, perquè la raó última és un segret. Però després se sap que això és una cosa bastant perceptible. El Ray Manchaler, de fer-lo que vol, és confondre. És a dir, si precisament la intenció d'ell, és a dir, fins al punt que segur que ho hauríeu exigit... Jo la vaig exigir, la novel·la també. Vaig quedar una mica igual, però bé, sí, vaig quedar una mica igual que la pel·lícula. No, no, és que el Chandler... Ja està, perquè... Però el que és bé és la versió del Michael Wiener del 78. Intenta ser més fil per randa, perquè el Hórrux, amb tant detall i tanta reforma i tanta gaita, evidentment acaba la pel·lícula, que no és com acaba la novel·la, ni de bot drors, no? Però, bueno, total, que... Amb tot aquest sidral hi ha una pregunta clau, mentre s'estan rodant, s'estan fent, que és, bueno, però, escolta, i el xofè de la família Sturtburg, és el mata, perquè sembla que sigui el Joe Brody, però el Joe Brody, en totes dues versions, diu que ell no, que ell l'únic que fa és robar-li les fotografies despullades de la filla de l'Estembo, del coronel Estembo. Amb la qual cosa, quin assos mata el xofè, perquè, en totes dues versions, quan treuen el cotxe, el cotxe que se'n va molt llavall a l'aigua, però quan treuen el cotxe, en totes dues versions, veuen que hi ha un cop al front del xofè, el que és l'Owen Tyler, l'Owen Tyler. Però, clar, en una de les versions, la de Michael Wiener, que... És més fidel. Intenta ser més fidel, intenta donar explicacions fins i tot això, perquè hi ha un moment que el Joe Brody diu... Jo vaig empaitar, quan ja els trets i tot això, jo vaig empaitar a Owen Tyler, amb una maniobra per desviar un cotxe, es fot de lloros contra una cabina telefònica, perquè hi ha una altra tema. La pel·lícula no passa dels anys 40, la del Michael Wiener, sinó que passa a Londres i a dels anys 70. Però, bueno, aleshores, jo surto, intento treure... perquè ell, clar, està una mica estavornit, a l'Owen Tyler, a la porta, intenta quedar-se amb les fotografies pornogràfiques, i, en l'estireia fluixa, li dono amb la mateixa caixa que té els negatius, li dono un cop a l'Owen. Per tant, en principi, evidentment, el Joe Brody no és l'assassin. No. El Víctor, que el Robert Víctor, hi ha un moment que diu, no, no, s'ha suïcitat. I, com que tot el tema ve, que està enamorat de la filla petita del coronel Stengwood, i la filla petita està com un jum, és de poc, perquè pateix esquizofrènia, i pateix de tota aquesta noia. Té un desordre sexual molt pronunciat. A més a més, d'un... Exacte. A més a més, això. Aleshores, esclar, és un misteri. I li escriuen el Raymond Schaller, i li diuen, escolta, qui mata, qui és l'assassí de l'Owen, i el Schaller respond, no en tinc. A mi, que m'hi compta. Ni idea. No en tinc. La veritat és que el Schaller vol fer una història tan verídica, tan crua, tan deterra, que, com a la vida, quantes coses ja que no sabem... Això és absurdament. Aleshores, pel Schaller, això, anys després es veu que no sé qui li escriu, i li diu, és que la vida és així, passen coses que ni la policia descobreix, que n'ha passat. Això és absolutament cert. Aleshores, l'interessant és la confecció de la novel·la, perquè la novel·la està feta a base d'uns... ella havia escrit uns comptes curts, i va agafar quatre dels comptes curts, en tots es veu que hi ha un pare, un filles, una mica desbauxades i tal, i va fer un còctel, va anar empalmant, com aquell que diu, un cop de l'altre, i el sony de terror és el resultat de quatre dels comptes famosos, que també són molt famosos, hi ha una llista, no sé si són una vintena, dels comptes del rei Montxal. Està bé, una bona informació, de tot el que has dit, poques coses coneixia. Sobretot el sidral del bògar que no sabia què fer, i primer intenta salvar el matrimoni, després, a principis d'any, diu que ha passat fang, i... No, finalment es va separar. Finalment es va separar. Sí, efectivament. Però jo crec que la pel·lícula de Hawks es beneficia molt i molt bé de l'extraordinària química que hi ha entre la parella. Això funciona molt bé, en canvi, a la versió de Weiner, entre Mitchum i Miles, no hi ha res. És que és... Ara, a Miles és un actiu especialment freda per mi. Heu estat sempre en totes les pel·lícules que he fet. Té una fredor molt britànica. Té una cosa encantadora, per això. Però no per aquest tipus de situació. Jo crec que gaire funcionen més les Joan Collins amb el paper de la filla. Sí, sí, sí. Sí, el que passa és que, curiosament, la novel·la, el Michael Weiner, el que vol és ser fidel, com tu has dit, i molt fidel. Jo m'atreviria a dir que, malgrat que el Hawks fa aquestes coses rares, d'un i dos, perquè els diàlegs de la novel·la estan respectats tant en la versió del Howard Hawks com en la versió del Weiner. Jo crec que, sobretot, els diàlegs, el Faulkner, els millora. Bé, però Charlie és molt... Sí, sí. També, també. Jo he dirigit aquests dies parts de la novel·la i són pràcticament pastats. Jo també l'he dirigit. Que són pràcticament pastats. És que és molt bo, Charlie. Ara, jo tinc un dubte pel que fa... Aquest tema que dius, Pep, és molt interessant. És a dir, la qüestió d'aquesta mena d'electricitat que hi ha entre el Bogart i la Nora Mbacal... Hawks la veu i la profita. És intencionada, perquè el Jack Warner li diu... Sí. Quan la gent i ell diuen, no, hem de posar més escenes. Aleshores, el Jack Warner, com a productor, amb l'hospida, diu... Home, doncs, intenta... Perquè és bo que originari... La versió del 45 no ho té. Intenta que aquesta mena d'amor odi que es tenen a tothaf en half-not. És a dir, a tener i no tener. Tenen que continuar. Estan crispats. Intenta que emitin... És a dir, la sena del principi, quan el Bogart... la dièn a la Vivienne, la Nora Mbacal, el querida, després de haver parlat amb el coronel... Val cèvi de ser. És absolutament crispada. Ella arriba suat i ella li diu... Exacte, el va picant. Com han canviat? El va picant, i aleshores el representa que el Mau Rowe és un tio llarg de nassos i sap com tallar-la. Això l'increpa perquè l'apartesa superioritat. La Nora Mbacal es creu superior, però veu que s'ha trobat... Una bèstia de l'any que també la pot... La pot arribar a tombar. Doncs es veu que això, en la sequència inicial, tal com estava rodada l'any 44, no hi era. Aquesta pica baralla, que tampoc és, de fet, amb mitjum i... Com a tal pica baralla? No hi és. Tendéixo pensar que el winner fa la contra tal com és realment a la novel·la. En el sentit que... Jo crec que en Charlotte no busca aquesta mena d'atracció animal. Perquè es pot dir així, no? Aquesta tensió animal que hi és. No hi és. No hi és a la novel·la. Afectivament. Aleshores, el winner no vol imitar Howard Hawks. Si ho fa, tal com és la novel·la. És una gratxa del cinema, també. No hi és a la novel·la perquè, malgrat que se sent novel·la eròtica, i que se sent novel·la que explica aquest tipus de passions, penso que el cinema té aquesta capacitat, per exemple, de donar cara a dos personatges i generar aquesta tensió sexual, que poques vegades podria persebre en una novel·la, per exemple. En canvi, el cinema es percebeix molt. És més, és l'argument, és la base de moltes pel·lícules mantenir aquesta tensió sexual com un argument d'anar aguantant el públic fins al final. És que és una atracció animal. I aquí no se limita solamente a la parella protagonista, sinó que es fa extensible a dos o tres dones que tenen el seu moment important, per exemple, la taxista. Diu que si algun dia hem de trucar. Això ho atribueixen al fet que, com que s'estan rodant, és l'any 44, que ara estan en guerra mundial. Aquest tipus d'estil, de soy tu chica, i no sé què, això és bo. Era molt de l'època, no? Agafar-se a un clau ardent, que diuen els castellans. La Dolor Cimalón també agafa i diu, a veure, vostè té una hora per esperar què penseu fer. Diu que porto un empolló de whisky i tot, i se'n va, perquè aquí ha sortit el text, no s'ha vist la imatge, se'n va cap a la porta del carrer, la tanca, i abaixa la cortina. I ell li diu, i les ulleres aquestes les té cap portada. Es treuen les ulleres, es deixen el cabell, i el tio se la miri i diu, bueno, a veure, aquí... I encara li fa una altra història. I el bògar, que pijotet, es posa perquè li diu, és necessari que porti ulleres, i aleshores escala l'altre, i una mica pressionant, el balon diu, no necessàriament, no és això. Hi ha moments molt bons. És un clàssic per revisitar-lo sense cap problema. Molt grat saber que d'entrada passarà això. És a dir, que hauries d'anar amb una pissarra d'aquestes que utilitzen els detectius de les sèries que t'agraden, i que posen les parets, les fotos, els personatges, i connecten amb aquest per saber a mi què ha passat, no? Amb les pel·lícules de John Hewstone, a vegades també passa. També, i a més jo soc amb això. Curiosament, mira que soc muntador i organitzo històries. Però quan les organitzo jo, com que soc jo que les organitzo, després de vegades me'n surto. Però a vegades soc molt curta amb aquestes coses, em costa molt. I aquesta escala, evidentment, anava intentant entendre. És que la història del senyor Terno els anglesos diuen convoluted. És a dir, està expressament complicada, perquè fins i que van sortir personatges, és a dir, ho fa l'Aberinti. Resulta que el motiu inicial, que sembla que la pel·lícula va de xantatges, perquè el xàl·ler, d'unidor redrat que fa de la societat americana, tot són xants de xistes, tot es compri, tot es ven. Els anys 40 ja està donant una imatge realment depriment, de jobs, autèntics, jo que deia en hops, l'home és un jo per l'home. Sí, sí, sí. És una cosa tremenda, perquè tothom se n'aprofita de tothom i a veure per on puc treure més calés i tota l'estona vas tirant del fil. Però sembla que sí, una qüestió de xantatge, i acaba sent que no has vist mai la pel·lícula ni te la imagines, perquè tot és a randa de la filla i del disbarat que fa la filla. És tremenda, perquè és clar, arriba un moment que és tan laberintic, tothom té coses a amagar i la veritat és que és realment negre. És molt important la figura del pare, el general, que clar, ell està ja amb la crepitut i llavors el que vol és deixar una mica ordenada la casa. Sí, és clar. També és molt important la figura del menysor d'home. Sí, perquè donen unes quantes rèpliques molt bones. Sobretot en el clàssic. En l'altra no t'han provat el clàssic. Amb tota elegància, al principi li diu el Boger quan, no sé quina observació fa el Barrow, quan li diu que el Magyordom té potestat per cagar. En la pel·lícula del Miner, no sé per què li canvia, perquè el Barrow es manté els noms originals. No sé per què es diu Charlotte. El Boger li fa l'observació de com vulguen dir si vostè ho vol dir. I li diu com vulguen dir si vostè m'anega els calés segur que no es jubi amb blanca. I aleshores el Norris que és el Magyordom li diu pretén vostè saber però li diu amb una elegància amb una fleva impressionant pretén vostè saber els meus deures i el Boger que ha de ser més llarg li diu simplement entre ti i a mi la frase si anem de frase és aquesta esgrima de llenguatge que és fantàstic. Si anem de frases hi ha hagut una frase poc abans d'aquesta escena amb l'estern i el Marlowe amb el general i ell que el general li diu ara tan sols puc disfrutar per delegació perquè en un moment que ell li sugereix una mica això disfrutar les dones inclús hi ha una cosa de tipus sexual pel mig de disfrutar per delegació la qual em sembla una frase magnífica d'un personatge una mica provecta totalment provecta després també a mi em sembla que a la versió clàssica li senten molt bé el blanc i negre jo diria aquesta és una de les crítiques que se li va fer la pel·lícula de Winner i de Winner també al Londres al Londres tampoc no fa per Chandler i després hi ha alguns personatges per exemple és que hi ha gent que està horrorosa a la segona pel·lícula o sigui, a l'Oli Berret aquest tio deia anar allà a cobrar a final de mes perquè no s'entere de per un pas mira, és un bon actor és com un tio que se'n va ingressar la caixa no sap el que fa amb aquella pel·lícula no, és un pot i pot cobrim el cantó actoral i van ajuntar ah, és un nom però per mi és un nom però m'agrada més el general de la versió antiga tot i la seva entitat actoral l'actor es va morir al mateix any 1944 les escenes aquestes que surt al principi realment està bé fotut el general és un actor que ve del cinema muta segur aquí el tinc apuntat a un cantor xaus waldron xaus waldron, sí és curiós perquè ha sortit en pel·lícules que jo aprecio com el Castillo de drogón week del John... i la cançó de Bernadette Mademoiselle Fifi pel·lícules que... la ruta del tabaco del John Ford un tio que té un físic interessant i és molt gran ha pogut fer molt siné d'aquell punt l'encant dels anys això és una cosa que per mi és la que per mi m'ha marcat més malgrat no entenc de la gaire malgrat algunes coses pràcticament diria aquesta la comprensió de l'intríngulisme la veus amb un plaer aquest blanc i negre que dieu aquesta cosa la parlaveu vosaltres del de John o del Blue Velvet aconseguir aquest tipus de percebre que l'escena té algo més que la pròpia escena que l'havia vistòria l'aire que es respira estan diferents dels aires dels 70's que més és una dècada per mi que jo estava entre els 21 i els 30 anys en aquesta època realment és una època que no per mi no va tenir massa interès sinó tu has vist que n'hi ha coses interessants però sempre tenen aquest sagell una miqueta... això és molt interessant perquè... està tocant una cosa que ha sigut una més... el horror-hooks que curiosament passa a california però és veritat però és foscor sempre és de nit diu que el Chandler li importava més que la trama amb ell li importava l'ambient l'aspecte climàtic és el que et va dir els personatges que tu abans ho has apuntat quan la tristor dels personatges i tal la pel·lícula està tota amb semipenombra que és això que dius que probablement és el que buscava el sandalusica amb aquest sentit tan fa un èrcon-hooks van saber captar el... a l'esperit a l'esperit que hi havia al darrere i això és important les pel·lícules són això són la suma d'una quantitat de coses que els dona una vivè, et faig sentir una vivència d'un tipus o d'un altre a mi mira que el Micho és un actor que m'agrada i aquí tampoc s'ajusta tant el personatge perquè tens una imatge del personatge difícilment destruïble és molt difícil a més a més la ombra de Bogart és molt allargada però hi ha una cosa que m'ha fet gràcia quan es dic que Oliver Ritt semblava que passava per allà per cobrar en realitat i gairebé que això és una mica extensible a tots el sector a tots a tots fins i tot el Micho ja té una frase una frase legendària que un periodista li pregunta senyor Micho, quan vostè rebeu les seves pel·lícules què em pensa de les seves pel·lícules de fa anys i el Micho em queda millor i li diu escolti jove, a mi em paga perquè les faci no perquè les vegi això és una frase mítica tens el micro que em sembla que no estàs sonant el teu micro està sentint pels altres micros sí, però no és culpa teva ara sí potser estaves fora de micro que també vols ser que estiguessis parlant una mica per això no sé si s'ha sentit s'ha sentit una miqueta amb aire el que dèiem era aire climàticament una miqueta almenys jo ho he percebut abans perquè ja estem a la mitja hora abans d'entrar en la temàtica que hem proposat per parlar del so la música, el muntatge i el producte final acabat de la pel·lícula amb què ens il·lustraràs tu volia fer una referència al panmarès de Can va ser la setmana passada em van parlar ja ugerament dient hi ha 24 pel·lícules que les vaig numerar dir-us que en primer lloc comencem per el primer, el nostre representant espanyol i català que és Albert Serra es va quedar sense premi tot i que el públic, segons ha pogut llegir, va estar fins a 7 minuts aplaudint-lo una vegada que va ser la projecció és a dir, que em sale la pel·lícula es veu que va agradar també, els inputs que hem arribat és que és una pel·lícula de Albert Serra de les més dintre del seu programa de les més convencions de les més convencions però es veu que tot i això per can encara resulta una mica difícil llavors la Palma d'Or se l'han portat Triangle of Sadness de Ruben Oslund de Suecia que és un tio que ja es va portar un altre Palma d'Or fa un parell d'anys i que diguéssim que fa pel·lícules una mica de Ganberres sobre el moment actual i la societat i suposo que està amb aquesta línia també el gran premi exeguos a l'anemportat Claire Denis per estar a nom de França i el que es donen per Kloss de Bèlgica el premi del jurat d'exegu també a Eo de Gércies con Limosqui 84 anys un de de la època gloriosa del cinema polac es veu que ha fet 8 anys que no feia cinema i tornem a una pel·lícula que es diu Eo que es veu que té referència, inspiració directa amb o el sar Baltasar de Bresón és també Eo, és un ruc i bueno, es veu que aquest fa moltes més coses i es posa més en política i en societat que l'altre és una pel·lícula que pot resultar molt interessant o amb el segur el 75è aniversari perquè aquest any del 75è aniversari han fet un premi especial i li han donat a Torri Eloquita, de Jean-Pierre i Luc Dardin i els germans Dardin que tan agraden a Càncer Bèlgiques que tan agraden a Càncer després, perquè hi hagués per tots millor direcció a l'anemportat Parche & Walk de Corea del Sud per decisió en to live el millor guió Tariq Sali de Suecia per Boy from Heaven millor actriu per Zaramir Ebrahimi aquí ja repartim una mica per tots els països Forley Spider de Ali Abasi, França, Iran sobretot Iran i millor actor Son Can Ho, de Corea del Sud per Broker de Irozaco Correeda que també és un llengüe que ha donat a Càncer un cert enregard, que és una de les seccions de Càncer s'ha d'emportar l'espir de Lís Acoca i Roman Gret de França perquè França té aquest intret 3 premis que em sembla i la quinzena de realitzadors l'ha donat a un bon atent de Mira Hansen Love també en bandera francesa Sí, en bandera francesa en aquest cas tot i que és una realitzadora danesa d'aquesta setmana espanyola la setmana de la crítica ha donat el premi a la canilla d'Andrés Ramírez Polido de Colòmbia O sigui, aquest ha sigut el palmerès d'aquest any i bueno, estem aquí 33 Ah, està bé, no sé si 27 minuts no sé si els omplirem però ho intentarem Espero també les vostres, jo he parlat en les argumentacions d'aquí Puc parlar també d'una pel·lícula molt i no és una pel·lícula de cine corrent és una pel·lícula de cine que t'exigeix però que m'ha semblat fascinant es tracta de memòria memòria és una pel·lícula que la van passar però no la vaig poder veure perquè tenia incompatibilitat d'horaris al dox en el dox i és de ho era ser Tacul que és un director tailandès, és un director que té una trajectòria de 10 pel·lícules és la primera que fa fora de Tailàndia l'ha fet a Colòmbia està rodada a Bogotà i a Pijau i la pel·lícula està produïda per una una diguéssim activista del cinema que està al camp de la producció però també de guionista i no sé si també hem fet algun documental que és la... es diu Diana Bostamante i ella va cridar al director i li va dir, escolta estàs invitada aquí a Colòmbia aquí passem una sèrie de pel·lícules TV i ens hauria de dir que vinguessis i va anar i va aprofitar els 3 mesos que li permetia l'estança i va començar a veure algunes similituds entre la vida a Tailàndia que és estressant políticament farcida de problemes i tal i la vida dels colombians i no solsament això també va veure unes certes coincidències amb la forma de reaccionar una mica amb ganes de viure i de tirar endavant i tal malgratut dels colombians igual que fan allà els tailandesos bé, això va fer que començés a prendre notes i li va sortir aquest guió aquest guió es passa, bàsicament a l'inici de la pel·lícula és la pel·lícula es diu memòria i a l'inici és una dona xéssica interpretada partit de Swinton que s'ha implicat moltíssim en la realitat de ser productora també aquesta noia aquesta dona, jéssica es diu importació exportació d'orquides comença la pel·lícula que ella es desperta a partir d'un forç que s'origenen al seu cervell i que ella descriu una bola enorme de concret que cau en un fons de metall d'aigua de mar aquest és l'inici de la pel·lícula i llavors ella mire de trobar una explicació amb aquest so que durant la pel·lícula 136 minuts es repeteix en diferents moments de les situacions que es van produint el so, no la visualització de la solament el so el so que només el sent ella els que estan amb ella no el senten i a partir d'aquí té relació amb un ingenier electrònic que es dedica a música tecno és una escena brillantíssima que deu durar uns 10 minuts en què va provant, ella li va donant inputs i ell està allà amb tot un sistema de producció de so i va provant fins que troba el so o sigui el so adequat i li diu és aquest i llavors el registri i li dona un altre dia registrat i després se'n va i clar, amb la seva germana també hi ha un problema que la tren que ingressa perquè resulta que està pel carrer té un veu, un gos atropellat i la gent que no en fa cas i ell es llança cap al gos el porta amb un veterinari però quan està el veterinari el gos se'n va i llavors quan arriba el vespre se'n faria per això i diu entre un crisis i la tren que hospitalitza llavors hi ha una altra situació en què la Tilda Swinton, com a protagonista va a visitar una psiquiatra i aquesta psiquiatra hi ha una escena fantàstica en què surt fins i tot a recórrer d'una manera molt divertida a d'ali cuidado l'amblícola és molt sorprenent i després hi ha també uns personatges en què fan... entrem una mica amb el xamanisme per explicar el que no té explicació i llavors hi ha un personatge molt interessant que diu que té una sèrie de memòria de les persones que en una part de l'Amassònia hi ha uns indis que creuen que aquesta memòria queda registrada en una pedra i diu i tu has aconseguit alguna pedra, dius si aquesta pedra és la pedra de la memòria d'una situació que li expliqui tal amb això vull donar un tast del que beureu si hi neu però jo la recomano per anar-hi sobretot amb la mena oberta en què no veurem una pel·lícula convencional que segueixi una narració lineal no, no, aquí és una pel·lícula de sensacions però amb la que... amb la mostra que he dit ja es veu que hi ha tel·la i està realitzada amb una exquisit és absoluta és un director molt exquisit i veig potser 3 o 4 coses lligament m'ha interessat sempre molt amb la meva memòria farà que oblidi va produir-lo, fins i tot en un moment determinat el Lluís Minyarro li va produir una de les seves paraules una cosa que em s'ha de dir que vas de recordar-la papa no sé què algú amb la paraula no ho vaig suportar 10 minuts costa, costa, costa però... ara potser sí que em veuríem cosa que s'ho ha escoltat però... aquesta pot ser interessant no pinava que no l'hi vista però la del papa no sé què papa Wong, exacte a mi em va interessar em va costar a l'inici insuportable aquesta pel·lícula, memòria hi ha una cosa destacable i és que els sons ara ens introduirem amb aquest tema els sons la música i els sorolls són protagonistes no són importants són més protagonistes que els actors això és molt interessant perquè tenim rius a la selva i podem estar 10 minuts sentint de fons els rius una meravella altres coses no ho he fet més després s'ha de veure ja, si et sembla... anem amb matèria sí, no sé si... hem parlat de J.F.K. del documental d'un... que em va interessar molt i que segueixo esperant veure algun dia perquè és una de les coses que em va quedar com una pel·lícula a veure com un documental a veure que està estrenada també en un gant màbric per als que volen recordar coses de fa 30 i no sé quants anys i... i espejo espejo que sí que hem parlat d'ella també però indicar que també... que també està destrena, ja està molt bé, molt bé la música, la música en el cinema i la música en el cinema sobretot més que la música en el cinema pregunteu coses i així també faciliteu però la rancada sí que m'agradaria fer-la jo perquè la música i el cinema, ara donem per suposat que és una cosa que coexisteix d'una manera absoluta però és que és una cosa que ha sigut sempre així ja me'n recordo que el portem oix el Miquel deia que mai el cinema ha sigut mut a la gana que ara ja ho he dit en aquí això mai el cinema ha sigut mut des del principi el cinema ha anat acompanyat d'un piano o d'un orquestre o de gent tocant unes mandolines és a dir, el concepte i normalment era, netògicament era música el que sonava, no eren efectes sí que en el cinema siàtic hi ha el costum de que el cinema mut es doblava, diguem en directe llavors hi havia una manera d'hi ha els inventats o els intertítols es deien en comptes de veure de llegir-se però en principi tot i que ja en següències per exemple de trets o d'acció d'acció que el propi piano que intentava imitar el trets o el cop el mimetisme diguem, per tant, mut-mut-mut del tot no era mecànica no era, perquè encara no es havia incorporat la banda sonora, diguem en la pel·lícula i per tant, la pel·lícula era muda com a tal però el resultat d'espectacle era sonor llavors aquí, bueno, podem sempre parlar del tema de la necessitat o no de que la música sigui i d'estigui en el cinema jo tinc alguns anàmics propers d'aquest tema que tinc gent que són molt anàmics de la música en el cinema i diuen que els bons directors de veritat no necessiten de la música com un recurs jo els escolto però jo, en la meva experiència personal com a montador amb els diferents directors que he tingut mai he trobat ningú amb aquesta radicalitat que m'hagi dit mira, saps què? No vull música en aquesta pel·lícula i és més, segurament ho han dit al principi n'hem acabat tenint poc o molta en algun moment que s'ha quedat posant jo crec que sí, que sempre hi ha algo per exemple, l'Ebrezon s'ha dit que faria servir poca música però també n'hi ha Berman igual sense anar més juny, parlant de Adiós Muñeca la primera pel·lícula del Robert Michum si alguna... que sempre s'ha dit que és millor que detectiva privada del Michael Wieners la partitura del David Scheer està en consonància amb el que és l'esperit nostàlgic i trist del propi Marvel és un home onès acompanya però hi ha una, el que és el main title el sítol d'obertura i de tancada és del millor enjaç que he sentit mai en ma vida és un tema extraordinari una cosa que et posa els pèls de puta aquest és el tema, és que la música que aconsegueix jugar amb una imatge, evidentment perquè l'imatge, el cinema és imatge jugar amb aquella imatge genera un tipus de sensació que sense no es produiria, se'n produiria una altra però sobretot molt més dèbil la millora, la millora el tema de l'elicitesa, l'elicit o no elicit evidentment que és elicit posar música no som en elicit, sinó que algunes arts no haguessin evolucionat la opera potser no existiria havent How are you doing? havent tancat adviser no, és una discursió tonta és una discursió tonta com pot ser també la discursió aquesta l'hem tingut tots de quin% té d'importància la música dins que és més important si la música el soc a l'image jo sempre he cregut que tot va junt és a dir que per mi quan jo estic elaborant estic muntant com a creador com a muntador primer construir la imatge i després posar-hi una música més tard o un so que soni no si jo tinc potser és més l'en el sistema ens parlàvem de l'entitut o no jo sóc jo elaboro la banda sonora a mi de que vaig avançar amb la pel·lícula és a dir aquesta m'ajuda fins i tot a muntar. Això t'ho volia preguntar normalment tu parla de la teva senyora, el que ens interessa aquí. Tens llibertat per agafar i seleccionar quins so o quina música amb quina escena o prèviament hi ha un intenté amb el director per dir ell mira jo voldria això tu què opines. Normalment en la música hem d'entendre que hi ha diversos tipus de música la teva banda fina una miqueta que era per un cantor l'ascor music és la música que es compon per la pel·lícula i es compon quan hi ha arriba el moment de posar la música definitiva i després hi ha la source music com explica el seu nom és la música que surt d'una font source es font que surt d'una font real la teva banda dogma que dèiem s'autoritzàven utilitzar la música sortir a donar ràdio d'un d'allò d'un si hi havia una festa sí però en canvi no posaven música escor music el que es diu música diagètica d'una és la diàtica l'altra és l'estradiàtica bé en el cas que dius la llibertat depèn molt sempre esclar de la personalitat de la persona que tens al costat que és el director jo prefereixo directors que tinguin molt clar jo prefereixo director que té molt clar les coses que no pas el director no tu mateix amb tu què tu què faries jo encantat però el director per això es diu director que és per marcar un camí i a partir d'aquí les coses pujan de nivell perquè si no hi ha un camí per un cantor i tu vas sempre a la teva acabaràs fent la teva pel·lícula però no la del director potser i descobriràs tard que la del director potser n'era una altra i això és molt dur perquè és clar això passa això passa que quan tens construïd un primer muntatge el director de la pel·lícula diu no és ben bé això perquè no m'ho deies abans què volies amb una música passa igual com treballem quan volem durant el muntatge sentir aquelles músiques que creiem que favoriran la pel·lícula treballem a base de música de referència és a dir tenim una intuïció de que en aquell escen alieniria una música incomprable evidentment moltes vegades la majoria de vegades incomprable i que dius per què no provéssim aquí aquella cosa de Tolkien heads que no sé què o per què quan sabeu el cosa. Surtosament també hi ha música lliure de drets, lliure de drets el de drets d'autor que són els clàssics de sempre però no són lliures de drets de l'edició discogràfica és a dir no pagaràs l'autor però pagaràs els que han fet el disc és a dir també té un cost però això sigui una cosa secundària el cos que pugui tenir l'important és que per tu et serveixi que tens la intuïció de dir escolta vaig a posar un tema del Santolalla que és un músic mágica músic sinfònic mágica que ha fet molt cinema i el Santolalla per exemple és un tema que estic utilitzant ara per la pel·lícula que estic muntant és l'efecto i guazú es diu perdona la pel·lícula i guazú es diu el tema bé i aquest tema la vaig tenir l'intuïció i aquest tema aniria molt bé aquesta pel·lícula vaig a provar-lo i el prova amb una escena que en principi era una escena bastant normal de pas no passava gran cosa vaig instal·lar el tema en allà i allò va començar a caminar d'una manera absolutament extracensorial dius no què està passant aquí no? la música produeix amb la imatge produeix miracles perquè sents la música sola i té uns valors té uns valors gràcies té uns valors que et camina molt és una música que té aquesta cosa que et camina molt és una roda que no para i de tant en tant em va accentuant ara s'entireu l'instrument que va accentuar tiring, tiring això fa que tot camini, fa que tot camini i l'he provada de col·locar, està col·locada la pel·lícula és una generació ara està col·locada potser 7 vegades però bé, les pel·lícules ja treballen amb l'inmòtips a vegades és a dir, les pel·lícules ja treballen amb temes que es repeteixen de tant en tant i tal i a més a més sempre hi ha els recursos de que aquest mateix tema que aquí l'està sentint amb aquesta instrumentació en l'altre moment que surti la sentis amb una altra instrumentació diferent més adequada a l'escena aquella és a dir, que hi ha un fenomen màgica amb la música que és indefinible que és aquesta cosa de crear un estat d'ànim auditiu que s'assuma a l'estat d'ànim que t'està creant i ha de per si la imatge i això la resultant no és dos més dos la resultant és infinitament més interessant més intens, més intens a nivell emocional llavors clar, aquí està el joc és a dir, fins a quin punt tu la llibertat l'atens jo em pensava sempre el mal e buscada, aquesta llibertat i he anat avançant sempre en tot potser el sistema de treball és... hi ha molts montadors que jo veig que no jo veig que treballen a primer treballar l'imatge i quan ja tenen l'imatge molt muntada i molt treballada i tal llavors veu músic, pren les mesures, se'ls fan els blocos va d'aquí, aquí aquí ja bestia bé que entres una música en aquí que desaparegués més o menys per aquí i amb aquest músic se li ensenya una música de referència i us voldria algo com això bueno, se li dona una obvi... quan no tens remuntat de referència perquè és clar, no l'està sentint, perquè no l'esposada en el que és que la posis, sí, però si no l'esposada que hi ha alguns que treballen així li han donat referències de tipus genèriques, a dir, va tipus de música o d'inclus de cinema de com que es juguen al cinema d'aquest tipus o aquest director o mira't aquesta pel·lícula, igual que amb un fotògraf un director de fotografies se li donen referències fotogràfiques en el músic li donen referències, diguem, musicals i bé, i a partir d'aquí ell treballa jo crec que l'únic risc que hi ha quan travessa música de referència és que normalment el músic acostuma a tenir una mena de... sent com forçat una mica per tu osti, m'estàs posant una mica per personalitat sí, m'estàs posant les coses una mica difícils jo sempre dic, no has d'imitar aquesta música això que em sentit ara, jo no peratenc que el músic ho hagi de fer que encara no sé en qui s'ha d'anar però jo era on ho farà faci exactament això, que faci un cover d'això sinó simplement que agafi l'aire no l'inviaré la música, l'inviaré l'escena muntada amb aquesta música o les diferents escenes muntades amb aquesta música i que vegi com té una resultat que és determinant d'algun tipus està marcada per un tipus de sergell i el que ha d'intentar reproduir és aquest resultat no tant reproduir la música que la produïtant és una miqueta aquesta jo no sóc músic, jo no hi entenc o sigui, jo no entenc la música, he sentit molta música i ara estic que tinc com acompanyar una música amb mi per tant, estic més proper encara al món de la música del que estava abans però m'ha interessat sempre molt el tema musical i per tant, he sigut incapàs de renunciar recordo, ara parlaves de Colòmbia una directora colombiana amb la que havia muntat molts documentals d'ella i jo li havia muntat que sempre posava música, sempre, sempre, i més i més però en un moment que ella va voler separar-se d'aquesta línia més convencional i fer un cinema més... potser posmodern, diríem i de cop, em diu en esta pel·lícula no quiero música de ningún tipo extraedigética todo lo que haya que sea digético ya verás que hay unas calles, una gente que hace música y yo no quiero nada extraedigético pero nada, nada, nada absolutamente nada però me les vaig ingerar d'alguna manera per convertir el que sonaven els carrers d'alguna manera, a ratos, evidentment sonaven en lloc on es produïa però estones, ja no havia de seguir el dogma estones, aquella mateixa música solapava sobre altres escenes perquè d'alguna manera vaig aconseguir drivelar-la una miqueta i aconseguir-ho en aquesta qüestió de la música diagètica també passa que comença diagètica i de cop i volta el tema passa a ser no diagètic perquè aleshores ja agafa una qualitat que no és diagètica i que acompanya l'altra el tipic personatge que va amb cotxe la ràdio hi ha un tema musical i aquest tema musical, quan estem dintre del cotxe està amb una cústica determinada que correspon al cotxe i quan sortim a fora i ens anem amb el dit xos d'oron cap amunt la música sobra, a més a més, l'estèrio sobra en els set canals i comences així, el mateix però amb una qualitat superior no de ràdio s'ha entrat a sentir-ho a tota la sala si, aquest pas d'un cantor a l'altre s'ha produït i el revés també és a dir, d'alguna manera que la música que et comença semblant que és una música extradigètica de cop descobreixes que no ho és perquè es fica dintre d'una ràdio o es fica dintre d'una ràdio i això també ho envies bueno, la gent ho entén aquests còdics que avui en dia hi ha de la gent i és tan cinema que no hem d'explicar res allò que jo almenys la meva creància jo vull que l'espectador ara davant de pel·lícules com els que comentàvem abans que ja no havien tès la mena hem fet mig broma, però és veritat costa molt d'entendre aquella pel·lícula una de les preocupacions meves és que les pel·lícules s'entenguin és a dir, que les pel·lícules que jo he muntat encara que el director sigui espès jo a la pel·lícula intentaré convertir-la en el més intel·ligible possible sense trair l'esperit almenys que no formi part d'una pel·lícula armèdica i no hem d'entendre res ja respectaré i t'hi anem per aquí mai me n'hi he trobat cap però bueno, és veritat i si això ens ajuda el so això que ara fa un moment al pep és que és tan important el so del riu com ho puguin ser les veus humanes que hi puguin haver o la música per suposar però hi ha pel·lícules que sí que volen no ser entendibles fins a arribar a fer-te sentir petit davant d'aquella d'aquí dius això, l'Adrià vam veure a casa que la fèiem per un canal Tenet i és un paradigma d'això Tenet és com... Tenet jo agafaria la definició que fa Josep Pla, de Salvador Espriu diu, és una... Josep Pla, de Salvador Espriu, deia és un escriptor que tendeix a la il·legibilitat i efectivament és que Tenet no hi ha res a entendre no hi ha res a entendre és d'una evidència claparadora no hi ha res a entendre perquè és una abaixanada com a argument és una abaixanada jo recordo un moment de Tenet que hi ha dos mons paral·lels separats per un vidre que hi ha individus que caminen cap una mena de porça i altres que també caminen cap una mena... que vaig pensar, adéu meu senyor jo no entenc res de què està passant aquí no, és que no hi ha... no cal entendre res perquè és un moment que és tan absurd que fa rigura i són molts minuts molts, molts, molts masses, normalment aquestes pel·lícules són massa minuts i quan al final, els dos actors principals diuen ens hem trobat amb un punt mi, jo vinc del futur i tu vens del passat i l'anarà d'això m'acaba molt ràpid amb un bon anècdotes, anècdotes que allà a la tele fa molts anys anècdotes, no ho sé sí, potser no l'heu d'avui dir, però molt de passada en els primers anys sempre hi ha l'agusadia de la inocència del començament quan comences amb un ofici i en aquest cas, vull tenir la sort de començar amb gent que també estaven començant com era el Francesc Bellmunt o el Vigues Luna o el Salgot gent que era molt joves i que realment començaven la seva carrera i alguns dies no venien ni del cinema cap dels tres quidits venien del cinema l'agusadia els portava i ells deia, jo posarien aquí el que sigui, acabaven posant-ho i acabaven posant-ho, i acabava quedant-se és a dir, que tant en el cas del Vigues com en el cas del Salgot hi ha utilització de músics que evidentment que s'han hagut de cobrar els seus drets i espero que ara els drets autonòstics que n'escolten les de les Gader però realment no els van cobrar mai perquè hi havia, en el cas del Vigues ja l'he comentat alguna vegada, el Ravel Ravel encara hauria cobrat i encara no havien passat els 75 anys de rigor entre l'amor i també ve l'Abartoc amb Canitxe del Vigues ve l'Abartoc i ja potser sí que ja hagués d'allò ja potser sí que havien passat però en el cas del Ravel no i sobretot la més gran, la més flagrant és, no sé si ja l'he comentat algun dia en Matera Matíssima del Peps Salgot una pel·lícula magnífica jo crec de les bones pel·lícules d'aquell moment i a les que jo tinc molta gust d'haver-la muntat Matera Matíssima va utilitzar Evangelis si vam posar Evangelis es diu Ignatius quina grossa dia com jo, veia, Ignatius i va ser el Salgot que em va dir escolta, Evangelis escolta, hem acabat veig que està sonant la sintonia al programa amb aquesta sintonia i com sempre reclamant més temps continuarem la setmana que ve el proper d'imatx amb una pel·lícula de la setmana amb un clàssic i amb pel·lícules que estiguin en cartellera i veurem si tenim sorpresa i tenim un convidat o si ens inventem alguna cosa interessant per a vosaltres segurament bona tarda i bona setmana.