Cinema sense condicions del 7/6/2022

Cinema sense condicions. Tots comences així, tot comences amb aquesta música estupenda de jazz que d'alguna manera ens prepara per viure una experiència que jo penso que molt potent a partir d'aquí. Una experiència cinematogràfica, però també una experiència teatral molt potent i les dues amb una igualtat quasi de condicions. Estem a Nova York, potser el carrer més conegut i més concorregut de Nova York, que és el carrer 42. I veiem gent del carrer, gent del carrer i de cop la càmera distingeix entre la gent del carrer, gent que també és del carrer, però que d'alguna manera es va destacar en respecte a la resta i que anem descobrint que algun d'ells és una cara més o menys coneguda, entre Gregori, director de teatre, després més Tarva i amb dos noies correm per mi del carrer, una d'elles la coneixem més, l'altra menys. D'alguna manera se'ns van presentant uns personatges i poc a poc els mateixos es van autoreconeixent i connectant. I la sensació que hi ha a tota l'estona és d'acabar en algun lloc, és a dir que s'estan trobant per anar a algun lloc. I aquell lloc, efectivament, és el vell teatre New Amsterdam on es produirà la cerimònia, d'alguna manera. És com una mena de missa d'alguna manera potent que es produirà a partir d'aquí, que és aquests actors que havien estat durant molt de temps assajant l'obra, és l'any 89, la pel·lícula és del 94, es troben de cop per treballar un material molt valós, que és l'obra de Chekhov, l'onclevania. I el treballaran, com l'han estat treballant durant 5 anys, el treballaran amb l'ajut d'un director de cinema, que és Llimal, que porta ja uns anys en el país, i que porta fent aquesta, que és la seva quarta pel·lícula, la menys coneguda és l'anterior que va fer aquesta, que era un d'aquell cas sí que era un documental, un dels actors de la pel·lícula aquesta que veurem ara, i el propi director, el Gregory, en un restaurant tenia una llarga conversa, que era un documental molt peculiar, però tot l'altre eren pel·lícules del director Llimal, que ja tenia una llarga carrera cinematogràfica com a director, no tant de la novel·la VAC, però que ho atani junta amb la novel·la VAC com a director de cinema, i que, per tant, té una carrera molt consolidada i molt interessant, començant per ascensor per el cadals, que és un tros de pel·lícula, que, bueno, és que quan s'ha fet aquella pel·lícula és molt llògic el cap de molts anys facis aquesta, perquè allò era una meravella de pel·lícula, també, i moltes al mig, evidentment, que ara no els meus companys en saben molt més que jo d'això, i en parlaran més. Jo el que sí tinguis a dir-vos que el que es representarà en aquesta cerimònia és l'obra de Shekhov, on Clavania, i on Clavania està, d'alguna manera, representada per un grup d'actors, un petit grup d'actors, no són molta gent, i la pel·lícula comença, i aquí deixaré jo la introducció en aquest punt, i a partir d'aquí els companys que enganxin el tema, que d'alguna manera aquests actors els veien coment en el teatre, una veu d'un d'ells ens explica que aquest teatre havia sigut molt important, que s'havien rodat fins i tot els cíclic folis havien fet els seves representacions de teatre musical, no que s'havien rodat, que s'havien representat, i es va tot situant tothom al seu lloc, i d'una subtilesa absolutament meravellosa, que es van assaient tot va passant, de cop estem a l'escenari, que no és un escenari, sinó que simplement és una part robada, a la part on abans hi havia un l'orquestra del teatre, en aquella zona passarà en els fets, si asseu a l'Àstraf, que és un dels personatges, i l'Anani, i comença una conversa que gira al voltant de la seva feina com actors, i a partir d'aquí aquesta conversa, i s'adones en compte mentre estan parlant, l'altre actor, el Wallace Shown, que és el que farà el paper de Vanya, s'estira en un banc que hi ha al costat, i de cop es posa la transfiguració, en el temps en què du la petita conversa entre aquests dos actors, l'Anani i l'Àstraf, es transfigura, diguem el personatge de Wallace, es converteix en Vanya, i quan s'aixeca, quan s'incorpora, ja és Vanya, perquè també en el diàleg dels dos personatges, aquest que hem estat escoltant, que si tu què estàs fent i jo estic fent això, el típic diàleg d'actors, de cop te'n dones compte que no estan parlant de la seva feina, comencen a parlar d'altres coses, de si ara veus que abans no ho havies, i això ja és la obra, que la subtil·lesa en què està plantejat aquest inici és per mi el que domina tota la pel·lícula, el punt del senyal que, a partir del moment que comença l'obra, és justament quan el Wallace es posa a dormir. Ah, es posa a dormir, a mi comença de fet que l'obra comença allà, l'obra és així, però el que sí té el mèrit, que l'hem vist aparèixer com un personatge, com un actor, i quan s'aixeca d'aquesta dormideta que fa, ja és el personatge de Vanya, tot i que és cert que l'obra ja comença quan es s'estira. A mi el que m'admira és que, a partir d'aquí, durant 1 hora i 40 minuts, es manté aquest rigor i aquest llenguatge doble d'estem fent teatre, t'has de creure l'obra que estem fent, i a més tal, creus una ver absoluta, però al mateix temps estem fent cinema, no? Sí, sí, mai s'amaga aquest teatre. Mai s'amaga aquest teatre, al contrari, que d'alguna manera, jo crec que el que sí s'amaga una mica, no és que s'amagi, però és molt prudent a l'hora de fer molts efectes cinematogràfics, és a dir, és moderada. Jo m'atreviria a dir que no és teatre, és a dir, és clar, és on clavània, però... i sí, el bar que és un teatre, que a més s'està caient de trosos, perquè he llegit que les rates corrien, és a dir, no podien utilitzar l'escenari, entre d'altres coses, perquè les rates se l'havien venjat. Portava 10 anys tancat. Sí, sí. Però és curiós, és que és una... A veure, tots sabem que Lluïmell va començar amb gent coctora i fent documentals, no? I si vols, la tàctica és... Ja, ja costó. Ja, que he dit gent, o no? Ja, ja costó. Ja, ja costó, els fotos documentals, diguem, som marits, diguem, no? Sí, sí, sí, sí. Ja, ja costó. Bé, la qüestió està, que és una barreixa, és una cosa nova, perquè és una barreixa d'un... sembla que sigui una improvisació, cosa... A veure, Mithena con Andrea, la pel·lícula de Ciutat, ja, de fet, sembla un mig documental en sentit que és molt improvisat, no? És allà, anar filmant en un sopar, o qualsevol això on hi ha el Gregori, no?, l'André Gregori. Sí, sí, sí. Sembla el mateix, però jo diria que està molt estudiant, però... i la càmera és molt estable i s'està movent, sempre s'està movent, poc. Poc, però molt bé. Tot és diàleg, és una... Per tant, clar, que és una... representa que són els selectors que estan assajant l'onclavània, però tal com està filmat, és cinematogràfic. Tu està almenys? Estareu d'acord amb mi, que és màgic l'enquadrament. És a dir, jo estava mirant la pel·lícula, d'acord que tinc una pantalla una mica gran, però és... no sé com dir-ho, perquè a mi em transposa, digue't... Està enquadrada la pel·lícula, els enquadraments, són màgics. Màgics, perquè tenim els sectors a prop, però la distància que correspon, tenim un domini de l'espai i dels objectes i de la situació de cada actor impressionant. És màgic. És de veritat, jo no he vist una pel·lícula. És a dir, en el món actual poques pel·lícules estan rodades. Ja molta sabiesa. Amb la potència visual que té la pel·lícula. Per tant, sí, és una altra, però cina. És una cina que vol ser discreta, no vol evidenciar amb grans moviments. Exacte. No evidenciar, penses solament el moment i pep, el moment que descobrim que hi ha uns espectadors que estan veient, que és el moment que, al moviment de càmera, estem amb els actors, la càmera gireu gentament, i al mig del l'enquadrament dels dos actors que estan parlant, veiem el Grigori, més tot, de l'acompanyament que té de gent, que hem anat veient que acompanyarien la visionat de l'obra, que estan veient realment l'obra. Tenim un públic. Estem dintre d'un assaig. És un assaig, com dius tu, reben i penso que això queda molt ben estel·lert. I és cert el que dius. Jo penso que hi ha una discreció per part de mal, però una sabiesa per part de mal també. Invença. Perquè fer això que dius és molt complicat. Invença. Amb aquelles alçades de 1994, mal crec que està convençut que no té que anar a demostrar res. I llavors, per això sorgeix l'obra mestra que és aquesta pel·lícula, perquè ell aconsegueix, amb una sutilesa extraordinària, una fusió de teatre i cinema, que crea aquesta cosa hipnòtica que apuntaves tu, Ignasi, de dir, a veure, bàsicament, cinema. És que clar que cinema. Perquè mal és cineasta. Però, quin tractament deixeu? És impressionant. Perquè aquí ens en passem l'obra, ens en passem en el bon sentit de la paraula, ens ensera, diguem. Hi ha altres formats, hi ha una prèvia, hi ha un tall al mig, que és el catering, diguem, al moment, que mengen alguna cosa per seguir, i després hi ha el final, tancament del tema, quan tanca ja tot i s'acaba la pel·lícula, no? És que més la pel·lícula recoll una característica, com tu has dit, van començar l'any 80, anàlisi, portaven com quatre anys. Quatre anys, sí. Però assajant amb un altre teatre, que es deia El Victòria, que estava al mateix carrer 42, no? I allà es veu que ja ho feien, perquè això era un taller, un taller d'actors que van dir, anem a estudiar Xahof en profunditat, i redeu, que es nota, redeu, que es nota. Primer, grans actors i segona, van fer diverses peces, van fer diverses peces entre ells i Xahof, però la tàctica era, és a dir, només podien anar els que estaven convidats, no podien anar gent del carrer, no es podia apuntar a qui volia, i a més a més havien de portar, cadascú s'havia de portar una cadira plegable, perquè El Victòria també estava... Una mica de plegària. Pregària, i aleshores, anaven fent l'onclavàdia, anaven desplaçant actors i públic, tots anaven desplaçant per diversos llocs del teatre. Però que en la pel·lícula també deu passar, evidentment, nosaltres no ho percebem, però hi ha un desplaçament d'espais segur, perquè de cop tens fondus amb unes escenes que no es correspon en els que has vist abans, i que d'alguna vegada hi deu haver un petit desplaçament, també. I, de fet, es detecten, però hi ha un moment que estan asseguts el públic, les poques vas que el veus, el veus en una posició determinada, i l'altre va de l'altre, ja no estan aquí, i al final de l'obra ja no estan a la mateixa posició. Sí, perquè és clar, jo crec que Lluïmell, que va anar a aquestes representacions del Victòria, perquè era molt amic del Gregory i del Sean, tots dos amics íntims, clar, ell es va assabentar que feien això, i és ell el que va dir, escolta, què us sembla si això ho convertim en una pel·lícula, no? Gran idea. I fins al punt que va voler captar aquesta cosa fresca, aquest, perquè l'André Gregory, de fet, sempre ha fet teatre molt avantguardista, i vull dir, tot això són experiments teatrals. I Lluïmell, malgrat que ha fet una cosa molt cinematogràfica, és capitar l'experiment teatral. És que, de veritat, és una obra mestra. És una obra mestra. De fet, és una pel·lícula fet en estat de gràcia. O sigui, en estat de gràcia, els actors estan l'habitat, i nosaltres en veig. Per poca sensibilitat que estigui, jo penso que és una pel·lícula de l'habitació. Lluïmell ja ens va donar la seva mesura del que li agradava, el jazz, amb extensor per al cadàver. Allà mateix, en temes meravellosos, i veig que ja la pel·lícula és imbècil. I aquí, una altra vegada, té una introducció i una clóenda amb el quartet de Joshua Redman, Sexo Fontenor, Brameldau Piano, Christian MacBridge Baix i Brian Blake Batrià. És meravellosa, i li dona el toc just. Una peça extraordinària. I si ho veieu, i si ho veieu, per favor, quedeu-vos amb els crèdits finals, perquè és extraordinari tornar a sentir la pesa. A qui m'agradaria fer una punta l'atreviment del Lluïmell per aquesta pel·lícula? Es va fer el 94. El 94 Hollywood, això és una pel·lícula, no de Hollywood, està de Nova York, és independent, però en àmbit americà d'estats units. I el cinema americà s'havia oblidat completament del jazz. El jazz era la música permanent en les pel·lícules del 160 i 70. Mireu quanta vol pel·lícula de Paul Newman. Per un Paul Newman mateix que ell, amb la vellosa que ell toca el saxo, que no recorda el títol de la pel·lícula, que quedarem amb l'alament ara, perquè ella és saxofonista, i la pel·lícula està carregada de bon jazz. És veritat, jo ara també. Que representa que és un americà, però que s'ha anat a París. A París. Sí, recordo la pel·lícula. Ara ja m'he vingut el cap. Feia l'any 94 amb una pel·lícula amb jazz, jo crec que era arriscat, perquè el jazz ja no agradava. I de fet no estava en les pel·lícules. Com ara que tampoc està fet el jazz lamentablement, jo crec que el cinema ha perdut molt des que no hi ha jazz a les pel·lícules. Però, ostres, que s'atreveixi a agafar el Redman i fer una composició essencialment jazzística. A mi em sembla molt atrevit per l'època. A més, contextualitza molt bé tota l'ambientació que hi ha amb el carrer 42. El carrer, el carrer. És que tot... És aquesta vitalitat del carrer. És una perfecció que ho lliga tot, no? Tot, completament. Pensa que tornant l'obra no sona cap música. L'obra està neta de qualsevol música. És el que diu ella. El carrer on realment té la música té un pes. Perquè camina igual que el carrer. O sigui, la música aquesta està caminant exactament igual que camina la gent al carrer, les llums, et tal. És realment la música adequada i tot és lo adequat en aquesta pel·lícula. No hi ha res que estigui fora de tot. És que és rodona. No me n'alegro molt, perquè jazz que la proposta va ser bé. La proposta va ser bé. I t'hi va sorgir d'una casualitat del Pep, que em diu, has de veure Drive My Car. Jo, Drive My Car, l'havia perdut el cinema i la van escatar a una part de forma o algun lloc així. Drive My Car, si la gent no l'ha vista, d'alguna manera té a veure amb aquesta pel·lícula, perquè el protagonista és un director també de teatre, i també és convocat a una convocatòria, en aquest cas, a una mena de màster, també, en el que ha d'amuntar a l'oncle d'Ània. I durant la pel·lícula estàs fartant de sentir el text d'oncle d'Ània. I tant. I va venir les ganes de tornar a veure Vani al carrer 42, que és aquesta pel·lícula, que no sé si hem dit el títol, que per això, o sigui, ostres, haig de tornar a recuperar, perquè ara sí que tinc ganes de tornar a veure. Jo crec que podem afirmar que és la millor versió cinematogràfica d'oncle d'Ània. Perquè jo estic pensant amb l'Anthony Hopkins, que dos anys més tard es va fer a agost, va fer a agost una adaptació d'ell d'oncle d'Ània, encara que els personatges els va canviar el nom, però bueno, és oncle d'Ània, és el mateix tema. Jo crec que, a veure, l'Anthony Hopkins, evidentment, sap el que es fa. Però no té l'ànima que té aquesta pel·lícula, en què hi ha una cosa dels Chekhov. Chekhov és un dels... Bueno, si no el primer, un dels primers en renovar el teatre. És un dels pares del teatre modern. I tant. En què no es verbalitza ni molt menys tot el que realment està passant. Chekhov és un mestre d'ajustament de perdre-se en els detalls i deixar l'espectador que, a través dels detalls, acabi lligant caps i saber què és el que realment hi ha dret. Per tant, treballa... A veure, és com Dostoyevski, no?, en literatura. En literatura. Els russos tenen un romanticisme, que també els polonesos també estan una mica contagiats. Tenen un romanticisme, una sensibilitat a flor de pell, en els sentiments, que és el que fa que la peça, en sí, ja sigui encantadora. Però és clar, si a sobre els actors estan ni... A veure, la pel·lícula és hipnòtica. És que jo crec que es pot dir la pel·lícula és hipnòtica. I dona la impressió que és tan hipnotitzat, perquè... O sigui, estareu d'agor amb mi, que esteu... Esteu veient la pel·lícula... És un treball coral. Si us heu oblidat de nosaltres, és que t'oblides de tu. És a dir, tu et dilueixes. Estàs allà, a Rússia, en el camp amb ells, amb la... Tot i que els elements, diguem en aquest cas, cal dir que la versió de Mamed, diguem, del director de teatre i director també de cinema, per altra banda, el David Mamed, que va fer de la pròpia obra, que se l'ha agafat pel seu compte, i la va diuen posar la ritme verbal, més que altra cosa, de l'anglès, de l'anglès del moment. És cert, sí, sí. Va fer aquesta mena, no és una traducció, és una mena de versió, va fer una versió. Ajude molt, realment, que després l'obra també corri d'una manera determinada, i flueixi d'una manera determinada. Flueixi, de molt, malament. Aquí està la importància d'una persona, com David Mamed, que fa una adaptació molt treballada. Tot és perfecte, veieu? I Mamed és un gran... A mi és el Mamed. Clar, és que a mi se'n junta tot en aquesta pel·lícula, perquè quan vaig dir, tinc clar la pel·lícula, tenia tot clar, perquè a mi m'agrada molt el cinema que reprodueix actes creatius, el cinema que t'ensenya com es fa una cosa, no altres anals, que també és interessant, però no. Si no, que vius tu amb directe la creativitat. I en aquest cas, tot i que és cert que no hi ha... no és un assaig en castalla, i el director diu, no, ara fes això, fes allò, no, la cosa va seguida. Però amb altes pel·lícules que he vist, que sí que hi ha aquesta cosa de... el típic que passa en un assaig de teatre, o el USAI d'Història i dirigit pel Bernstein, per exemple, amb el Carreres i la Tecanaua. És a dir, era, constament, estava emparant i veient discussions, allò a mi m'entusiasme. Per tant, és clar, aquesta pel·lícula té una part d'això. Estàs veient un acte creatiu amb directe, com s'està creant una cosa davant teu, i s'està filmant d'una manera magistral, com dius tu, però el mateix temps és una pel·lícula, i el mateix temps estàs veient l'obra de teatre. És 3 en 1 o 5 en 1, no? No, no, va ser la seva darrera pel·lícula, i evidentment Lluïmell es va, lamentablement, va morir l'any següent, el 95, va morir, però realment es va acomiadar, com deu, directament, com deu. Va començar, vaig saber-ho bé, i va acabar molt. Un tancament de carrera faulós. Va agradar-hi, aleshores, també, de l'escenari, de malgrat que el teatre estava de crépit, que després es veu que immediatament... O sigui, van rodar això, i immediatament la Disney el va comprar, i l'ha convertit en un teatre... d'un repartori determinat molt concret. Però, en el moment que està rodat, evidentment, el teatre s'està caient atrosos. Sí, de fet, el començament ho mostra enllà. Exacte, però... És a dir, malgrat tot, malgrat que és una runa, hi ha una certa glòria. Una belleza. Perquè és una mica una recuperació de la història, no? El que havia passat allà, tot el que s'hi havia vist, el que s'hi havia fet. És un homenatge al teatre, no? Home, se'ns dubta a la pel·lícula. El teatre com a lloc, se'ns dubta. És exactament això, i transcendint una mica això, és també el sentit aquest de la vida i la mort, també. Allò està morint, davant s'està perdint un fet de vida, que és aquella casa contingut durant tants anys, i d'alguna manera sabem tots què n'estem destinats a morir, i que aquelles relacions d'alguna manera s'acabaran en algun moment, i que tot s'acabarà com s'acaba, evidentment, en la pel·lícula, en l'hora de teatre, en algun moment. O sigui, aquesta cosa transcendent, i penso que d'alguna manera també el teatre aquest, aquest espai, aporta alguna cosa d'això, també. Totalment. A part d'una gran bellesa. Però jo els voldria dir, és fixar-nos en com està il·luminat, el... Home, la il·luminació és cap dalt. És que sembla que talment que estem en una granja, i que allò són les dependències de la granja, quan, evidentment, és un espai obert, i, a més, la il·luminació... Sembla feta en llums d'oli. Sí. Sembla feta en llums d'oli. I després, que ens esteu escoltant, si no coneixeu l'obra de Xeho, és dir-us també, tu en estàs si ho apuntaves abans, és d'una profunditat terrible. O sigui, jo he fet aquí un breu apunt dels temes, i tenim, amb l'oncle bany, tenim l'amor, la natura, els boscos i l'importància de preservar-los, la bellesa i les seves servituds, el desig, la recerca de la felicitat, la desolació davant de l'infortuni, el sense sentit de la vida, la resignació com a actitud, el vuit existencial, el pessimisme, el nihilisme, i, fins i tot, s'ha arribat a tocar el suïcidi com a recursos extrems. Teniu en compte que tot això, d'una manera molt dolça i pausada, però concreta i ferma, es va destilant al llarg d'aquesta hora i 40 minuts, perquè els 10 primers, com molt bèsties, són la introducció. Exacte. És que aquí potser s'hauria de fer una referència del background històric de quan escriu Xehof Tio Bània, que és justament a finals del segle XIX, a finals del segle XIX, fins i tot, que queda poc per la revolució. El XVII serà la revolució. Però, a finals del segle XIX, a Rússia, s'està produint un altre tema, que és el fet que la burgésia, que evidentment això s'ha acabat allà, quan ve la revolució s'està allà, però la burgésia estava guanyant terreny a l'aristocràcia, perquè l'aristocràcia era una aristocràcia rural, és el cas de l'Occubània, que no s'han adaptat a cap evolució, que continuen funcionant amb uns valors ancestrals, de tota la vida, que ja són obsolets, i hi ha una burgésia que els estaven guanyant. Per tant, és que també hi ha una peça de piano mecànic, una altra obra d'en Xehof, que el tema és exactament el mateix. És un personatge que li passa a l'Occubània, que s'adona, que té 47 anys, i que se li ha escapat la vida, que ha estat dedicant tota la seva vida a treballar a la granja, quan ella tenia inspiracions intel·lectuals i està convençut que hagués pogut ser alguna cosa, i ho ha estat fent a funció del seu cunyat, o el portesor Alexander, que sembla Déu, i és un hetes. L'obra de la seva vida, dius, que està fent l'obra de la seva vida, està escrivint, quan ningú n'hi ha res, ni saps si realment té cap petro. És un tec que arriba a l'extrema d'atrevir-se a dir per continuar visquant del rotllo, perquè de fet, sí, té un sorprestigi, però s'acaba veient que no és del més... dels intel·lectuals més punters, ni de bon tros. Això és la família que ha basat una confiança. Ell és un professor, no sé si sap ben bé, d'una universitat i una aprofitat, però és una aprofitat que arriba, que arriba a l'extrema d'atrevir-se a insinuar, de vendre a la granja, per tal de ell poder-se anar a Finlandia, perquè ell això d'estar al camp, perquè no li queda més rebé, intentant manipular que al final no li surt bé, però és una escena duríssima, perquè estàs veient la barra que té el paio, la barra que arriba a tenir. És a dir, tot això està en aquest context d'una aristocràcia arruïnada, i, barjant-se, com tu has indicat, amb el sentiment d'un temps que ja s'ha anat d'entre els dits, l'oncle Banya és un home profundament desesperat, perquè s'hauria anat la vida, i ell diu, hagués pogut ser i no ho ha estat, perquè ha dedicat la seva vida... Evidentment podríem dir, si tu haguessis tingut la suficient potència intelectual, tu haguessis dit que has de dir que has de cuidar la gran lliure altra, perquè jo vaig a la meva. Evidentment també es pot entendre que és l'excusa, però ell s'atreveix a nombrar dos o tres filòsofos importants, i ho hagués pogut ser com ells. Exacte. I no només això, sinó que no només té la frustració aquesta, sinó que la pel·lícula per mi abans ha sigut una paraula de les moltes que Banya, que Chehov manega en les seves obres, que és el desig, el desig sexual, el desig... En aquest obre és importantíssim aquest tema. És molt important. És un tema que existeix sexual en varios dels personatges. La no realització, la no materialització d'aquest desig, també fa més dramàtic el pas del temps. El temps està passant, i aquest home mai tindrà a la dona que vol. El doctor mai tindrà a la dona que vol. El personatge de la noia, en aquest cas, la Sònia, tampoc tindrà mai a l'home que vol, que és el doctor. És a dir, una sèrie de frustracions creuades... És una col·lecció de personatges profundament infel·licits. I la pròpia dona, i la pròpia dona del doctor. I la papa Julià Amur, que el triua en aquest cas, la Ielena Maravallós. Des del primer dia no està mai enamorada d'aquest home. Ha sigut un desamor, això. Però el que representa és una dona molt guapa, però absolutament amorfa, en el sentit que no té cap esma. És a dir, deixa fer i res més. La Julià Amur, evidentment, està també en estat de gràcia. El que passa és que estava gaudint d'Alexi, es veu que apareixen xorcats del Robert Alman, la va ensinvellar a base de ve, i és per això que a l'Uimei la va... La va agafar per la pel·lícula. Els és una pel·lícula molt interessant. Robert Alman és un realitzador. Vides cruzades. Vides cruzades. Aquí van dir vides cruzades. Quan se vol pel·lícula de Robert Alman és immensa. L'Ebufalovill, que va ser un fracàs comercial, està plena de detalls impressionants, perquè és com Jacques Tatí. Hi ha moments, hi ha plans de Robert Alman, que estan passant 24.000 coses a l'hora, i tu com espectador és impossible, no pots retenir tot el que està passat. L'Ebufalovill té molts d'aquests moments, moltíssims. Això em diu una cosa plenament tècnica, i jo he acabat, pràcticament, fins que no acabem, però d'alguna manera, el tema del muntatge intern i externo. En aquesta pel·lícula, quan estem a mesos fent, hi ha un obra de teatre en marxa davant nostre, el muntatge intern ja està en la pròpia obra de teatre, és a dir, l'acció, la miso, l'aposta, la escena, pertany a l'obra. Evidentment està en funció de que està sent rodada. Tot el que passa dins del quadre, que és el muntatge intern, està tan ben fet com el que deia abans. Aquests petits moviments subtils, de cop canvien l'espai, canvien tot, la llum ajuda. Muntatge intern és quasi mínim, perquè en realitat, el tall d'un pla o l'altre, és molt simple, no hi ha grans complexitats, a dir, no sé què fem, tinc 14 planos, i no sé quin haig de posar ara. És que hi ha una llògica, és a l'interna el que té valor. En aquest cas, l'important era com es posava amb escena a l'obra, i on estava la càmera, si tu deies tu, amb quin encuadrament agafava cada acció, està sempre en el lloc adequat, i moure's de la manera adequada. Hi ha molt poques vegades que la càmera faci una acció creativa, hi ha un moment que l'apareixement, l'Ajuntament Mur, hi ha un moment que no sé quin és, que ella té un moment de profunditat emocional, i la càmera fa un enlleugeríssim traveling molt lent cap a ella. Efectivament. Potser és l'únic traveling que hi ha en la pel·lícula, que té aquest esprit de marcar un sentiment, de marcar un moment. I hi ha un moment que és una trampa, si resulta que el que s'està filmant representa les anys. Clar, clar, evidentment. Hi ha un moment que la Júlia Mur fa una reflexió amb off. És clar, no. Evidentment, si és teatre, hauria de verbalitzar-ho, no? Perquè, o bé, amb teatre modern, sí, potser evidentment es podria posar un altre veu. Però queda raro. Seria fora de caixa, diguem-ne, fora de caixa escènica. No. En quin moment dius? És al principi del segon acte. Ella fa una reflexió, en torna que, efectivament, ella també s'acena a treure de palmexa, no? I fa com una petita reflexió. I aquesta reflexió la fa en off. És a dir, és la Júlia Mur aguantant en plano. Ah, vale. I fent-ho amb pressió. Ah, d'acord, sí. Aquest és el moment que la càmera sigui pròxima. Exacte. Aquest és el moment que la càmera sigui pròxima. Exacte. Per això ho deia. Sí, sí, sí. Però és una pressió molt bona. I d'acord, que el ritme interneixament... És el important. Perquè, bé, és que no hi ha forats, no pots avorrir-te en aquesta pol·lícula, no hi ha... És que no hi ha ni un somni... No, perquè, a més a més... Que midis el rellotge. És que... A més, a més, la estructura interna de la pel·lícula, el text, fa que tinguis que està molt pendent. Perquè no hi ha cap frase, ni cap acció dels... Si s'ho sent més importants personatges, que sigui banal. Totes són importants, precises. Ja està, llavors. És el que deies tu, que t'atrapa i no pots sortir. És hypnotista. Estàs a dintre. Estàs hypnotitzat. Estàs hypnotitzat. És una pel·lícula que hypnotitza. Avui, com a altres vegades, també, però avui crec que és un gran consell, la gent que l'ha vist. Sí, i es pot veure. Jo, el que he fet aquesta vegada, penso que la vaig veure per Netflix, pot ser, o per... Filmin. Està filmin. Està filmin. És una pel·lícula fàcil de veure. Jo la vaig veure als verds, en el seu moment. En el seu dia, la vaig veure... No, jo la vaig veure als verds, en el seu dia, i després la vaig veure al mig, amb una pel·lícula d'aquelles prohibides, d'aquelles que no eren legals, i fa uns anys, fa 8 o 9 anys, has tornat a la vegada. Tio Vania, el carrer 42 de l'Uimal,1974. I aquest nihilisme del final, no sé, si tenim temps o potser ja no. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. A mi el final és important. Per tant, depènso que està molt de cap. És important per tancar el tema... Escolta'm les paraules. És una característica de Shachov, els monòlegs, en totes les seves obres, els actors principals, els personatges principals, fan monòlegs. Però, que precisament incideix Pep, amb això que deies, del nihilisme, que una mica té Shachov també, de la desesperança de fer. Jo crec que hi ha molt del ràpid Shachov, amb els personatges. L'obra, des del 1899, el tombar de segle es produeix. Una cosa secular, fin i secular. Sí, hi ha una mica... el vertigen de on, on ens posem. A veure, recordarem nosaltres que el 2000, es parlava molt de si hauria un naturat analògic... Bueno, jo crec que encara estem amb el vertigen. Hi ha un vertigen, eh? Estem ja al 22, i jo crec que continuem patint amb el món digital, patint un vertigen de galopància. Ho hem cares incrementat. És que el vertigen encara el tenim. A on ens diu el món digital? Laigeixen aquestes paraules en rusques, llegires, ara. Ah, sí, en rusques. No, aquesta vegada, de vegades els porto, tot i que de vegades no els llegeixo, no? Es tradueix al català. Aquesta vegada m'agriscaré una mica massa, perquè ho faré directament del castellà del català, no? Però la Sònia, no? Quan ja tothom ha marxat el professor Senat, perquè hipòcri de portut, a Joana tothom, quan hores abans s'estava discutint, se'n va, perquè evidentment ja... El professor ja no té res que sucar, i, per tant, se'n va, perquè ja ha vist que el seu objectiu que es vingués la granja... No s'ha produït, no? Perdó. La Sònia, que està enamorada del metge, que el metge també és una persona, un alcohòlic absolutament desesperançat de la vida, perquè no té cap estímul, secretament s'ha enamorat de la Llilena, que és la dona del professor. Però això no para d'anar continuament a casa de l'oncle bany. De fet, les visites són aquestes. Es pren el botque de l'oncle bany. Bé, total, que al final es queden sols, de nau, la Sònia i l'oncle bany, que la Sònia és la neboda, no? Sí. I són els dos que han portat la granja des de fa 5 anys. Diguéssim que és la filla del barrut. És la filla del professor. Per això el professor es creu en dret. De fet, és que és un barrut doble. De fet, és la filla de la primera dona, perquè la segona és la que coneixem. Bé, doncs la Sònia diu, i què podem fer ara? Hem de seguir visquent. Seguirem visquent, diobanya. Viurem una llarga, llargíssima sèrie de dies, d'interminables tardes. Soportarem amb paciència les proves que ens mani el destí. Treballarem per altres, evidentment per altres, perquè de fet, el Bània ja li ha dit el professor que li continuarà enviant els guanys del que la granja produeix, que també té nassos, no? Sí. Ho farem sempre i no descansarem. Quan ens arribi l'hora, morirem sense protestar. I allà, a l'altre món, direm que hem patit, que hem plorat, que la nostra vida ha estat amarga, i Déu es compadirà de nosaltres. I aleshores, ben volgut, oncle, començarem una nova vida lluminosa i bonica. Serem feliços. Serem feliços en l'altra vida. Sí, sí, sí. Mirarem aquests patiments d'ara, entendre-se, amb un somriure, i descansarem. Tinc fer, en això, oncle, una fe pregona, apassionada. Descansarem. És terrible. Maravallós, maravallós. És que, bueno, a mi em cauen les llàgrimes, ara aquí no, però quan veig el pel·lícules. És aquest romanticisme, aquest sentimentalisme, que els russos tenen, i que Txagóf també, tot i que és un renovador del teatre, però és molt romàntic. Ja em puc molt ensenyar. De fet, nosaltres, com espectadors, ens acabem enamorant d'alguns dels personatges. Jo l'abroques mig, la filla... La Sònia. La Sònia, a mi, m'ha enamorat aquest personatge. No cal entendre, perquè sí... Què he fet, aquesta dada? Molta tele, no ho entenc. És a dir, té com quatre armatratges, esparços, part del sol, i ha fet un fotiment de tele. Això fa una gran interpretació. És que és un actriu de primera magnitud. I té davant a la Julián Mor que no és fàcil tenir en ella aquest tu a tu que tenen. Estan les dues magnífiques. No sabries dir qui està millor. Han estat de gràcia. El resum seria, han estat de gràcia. Molt bé. Doncs fins aquí, escolteu, 40 minuts, amb l'oncle bània, moltes gràcies. No, jo he encantat. Anastasi, per la teva proposta. Avui haureu vist que hem fet una entrada no habitual. Seguim sense condicions. Tenim els comandaments avui al Carles. Bona tarda, Carles. Bona tarda a tothom. Bona tarda. L'Anastasi, que és el que ens ha fet la introducció. L'Ignasi i Pep, el que us parla. I ara donarem curs amb aquesta estona que ens queda per parlar una mica, si vols arrencar l'Ignasi, amb alguna pel·lícula de material que està ara amb cartellera, perquè serveixi una mica de pulsar l'actualitat. Sí senyor. Després de parlar d'aquest bània al carrer 402, la veritat és que quan se vol el cos se queda petit. Queda petit, sí. Però hi ha una pel·lícula que s'ha estrenat al hospitalet Filmax, Gran Via, estrictament, i que, de fet, es pot també veure, qui no vulgui anar-se'n fins allà, es pot veure filmant. Es diu Ariaferma, i representa que és com una persona estirla model, que tothom està fugint de la... Està quedant abandonada mica a mica. Està en trànsit, sí. De fet, la persona va enrodar a Sardènia, a la Liga de Sardènia, una localitat que es diu Cessari, però, de fet, una mica ve a ser les rodalies de nàpols, juguen aquests com la zona napolitana, tampoc en precisió, no és una cosa que sigui important, però, ves per on, l'han rodat a Sardènia, vull dir, aquestes coses. La pel·lícula està dirigida per un home que no ha fet gaire cosa, Leonardo DiConstanzo, gaire cosa que coneixem aquí a Espanya, evidentment a Itàlia el coneixen, perquè tenen les teves produccions, moltes també de televisió, el món documental, però potser ens pot sonar l'intrusa, una pel·lícula del 2100, que jo tinc molt desdibuixada, sincerament... Jo no la recordo. En fi, no és un realitzador que ens... Ara, he vist aquesta, i és una pel·lícula molt... Ah, tu l'has vist? Molt impactant, eh? I, a més a més, hi ha un duel interpretatiu, suposo que ens en parlaràs, extraordinari, eh? Exacte. El Toni Servilo, que és el... Ah, sí. Que és el de... L'actor fetitge del Paolo Sorrentino, la gran belleza, Silvio i los otros, són, potser, de les pel·lícules més conegudes. I l'altra, la veritat, jo heig de confessar, es veu que és un actor molt reputat d'Itàlia, però que aquí a Espanya, no... i a Catalunya no el coneixem, no? Silvio Orlando. Surt a Caos Calmo, la del Nani Moretti... Ah, sí? Elícula que a mi m'agrada molt. Aquí sí que surt, el Silvio Orlando. I després també surt amb el joven papa de Young Pop, amb el Judlo, i la continuació, no? Perquè ja el joven papa... De New Pop i de Young Pop. Exacte, no? Bé, una mica per què ens situem, diguem... Però efectivament és un tur de forts entre tots dos. És la... Dots apressos es queden a la presó aquesta, que l'estan desmantellant, estan pendents de trasllat, és una presó gran, és a dir, la model o més, fins i tot més gran, totes les sales estan tancades ja, els preços ja els han traslladat, però aquests 12 per rons burogràtiques s'han quedat allà. I els guardes, que en principi també la nit abans estaven esperant traslladar-se, es veuen obligats a quedar-se per vigilar aquests 12 presos. És que els guardes arriben un moment que estan a nivell de presos. Bé, aquesta és la paràbola, si es vol, de la pel·lícula. Perquè hi ha un moment que el Silvio Orlando, el Toni Servilo és un dels guardes, és de fet el que s'ha fet responsable de tots els altres, i el Silvio Orlando és un pres de la Camorra, representi que és de la Camorra. Té un pes molt important dintre dels altres presos. Sí, evidentment. I per la cultura, aquest. I perquè és un home que sap manipular, és un gran manipulador, perquè és un gran observador. Hi ha un moment en què li diu el Toni Servilo que se sent ofès, no sé què li diu Orlando, i el Servilo li diu... Perdó, sí, el Servilo li diu... Perdona, tu ets el pres, jo sóc un guarda. Tu estàs a la presó, jo no. I aleshores el Orlando li diu que n'estàs segur d'això, perquè evidentment està tant a la presó com el pres. Com el pres. I de fet, tota la pel·lícula va d'això. Sí, hi ha unes normes superestrictes que els guardes al principi intenten mantenir-los a tots a Raya, perquè tots són una mica perillosos, però arriba un moment que passa... A veure, són 12, i ells... És veritat que tenen una força, un escara venia d'aquí fora, que poden actuar en el moment en què sigui necessari, però de guardes són menys. Però no són 12, no sé si són 8 o 7, aleshores es queden una nit sense llum quan estaven repartint el sopar. Es veuen obligats, al final, a sopar tots en el... Supremeixen el catering perquè no és bo. Això ha passat abans, evidentment, el Orlando, el cap de la Camorra, és assegurat a la cuina. Es posa a la cuina. Però és curiós, perquè tu, com a espectador, vas acabant entendrint-te de tot i que tots són comés realment delictes importants. Però acabes entendrint-te, des del punt de vista humà, que el cap de vall és una munió de persones, un seran guardes als altres presos, perquè acaben convivint, és a dir... Hi ha un altre. No n'hi ha un altre. De fet, la pel·lícula no passa res greu. De fet, és una pel·lícula de presons, però amb voluntat de feel good. Quan s'agava la pel·lícula, de fet, el que es busca és que la espectadora... Una sensació positiva, diguem-ne. Positiva, humana. A més a més té un punt capquia, i un altre punt també, de... el que podríem dir, l'absur. O sigui... Hi ha moments absurts. No, és el que dominen la seva existència allà. Perquè, escolta, a l'exterior, a veure, poden estar una setmana o dos, però el que no poden estar és, indefinitament, sense donar notícies d'anir a altres rodats aquí o allà. No, no. Hi ha aquest silenci administratiu, i s'ha d'emplicar el protocol... Estan en el limba. El protocol que hi ha previst, i ja està. Però el protocol se'n va a fer punyetes. És a dir, arriba un moment en què acaben sopant els presos, els guardes acaben sopant en el centre de la sala amb els presos. A veure, és un filgut a la italiana, aquestes pel·lícules carcelària, però amb una voluntat positiva i humana. Si vols tu, és com una comèdia... negra. Subtiu. I, evidentment, el propi blackout, aquest, l'apagó, aquest, que es queden sense llum, a les dones a sopar tots junts, de fet, és un dels moments absurds incongruents de la situació. És el que passa quan estàs, per exemple, a l'exèrcit, també. I després també hi ha una cosa. Et trobes amb situacions que dius, quina mercenitat és aquesta? Aquest que és l'absur. Però això de què ve? Ara, també hi ha una cosa. La responsable, que és una dona, aquesta, com la Rates, abandona el vaixell a la primera. Ràpid, ràpid, ràpid. I li diu, tu responsable, el servit, o no? Tu responsable, ja deus... Li fot la xapa i... Ja m'ho explicaràs. En cap moment jo pensava que no l'he vist a la pel·lícula, segurament no gens, però ara, circultant-la, penso que et té molt llunyantament, però recordaria una mica l'Àngeles Terminador, de Bonyovel. Aquest no pogués sortir d'un espai, tot i que en aquest cae, a l'espai és l'apresor, de fet, ja per si. Sí, bueno, clar, és que el que passa... Costa més de què pensis, pel fet de que es tracta de l'Àngeles Terminador. Però estaria d'acord amb aquesta sensació? És una mica... O sigui, el fet aquest de tindre la impossibilitat... L'imposibilitat de sortir. És identica. Clar, estaria d'acord amb aquesta precisió que fas, comparant-la amb l'Àngeles Terminador, en el sentit que, si alguna cosa s'extreu de l'Àngeles Terminador, és que l'apresor la tenim al cap. Absolutament. Perquè, evidentment, que és el que impedís aquella gent que està en aquell palau d'una polletera vegada, en cap visc que tots ja... Per no ser el primer, i acaben tenint una impossibilitat de moure-se. No recordo ara exactament, però hi ha un moment en què els dos personatges, el pres i el... i el que és el cap de... dels guardes, estan discutint i diuen és que tu, en el fons, si ho penses, estàs igual que jo. Li diuen el pres amb ell. I l'altre diu, no, és diferent. Jo tinc una família i cobro un sou. Ah, gran diferència. Però estàs aquí? No, és aquesta la... La frase que li diu, n'estàs segur. A la presó estàs tu, jo no. Jo tinc fora, que diu tot això, no. I l'altre li contestes, n'estàs segur. Ah... Molt bo, la reflexió. Tu no vols admitre una realitat que estàs tant a la presó com jo? De fet, estàs obligat... Està interessant, aquesta beure, sí. A més, és molt rigorosa, en quant a plantejament. Sí. Molt ordenada. És una pel·lícula molt ordenada. Els plans, els moviments... És pràcticament... podria ser, en aquest sentit, que en troncaria una mica amb l'oncla. És molt teatral. És una pel·lícula, es podria fer en teatre, com a obra de teatre. Absolutament. Completament, d'acord. No ho sortim mai, eh? Clar, hem parlat de Bani al carrer. Sí, clar. I ara és com baixar a la terra. S'ha de fer de tot. S'ha de fer de tot. Per tant, bé, correcte. Què més? Bé, no, simplement potser... perquè m'has recordat que volia fer un esmena, que s'estan... Si està encara amb cartell... S'estan parlant del Magret. Ah, sí. És la segona vegada que George Simenon és adaptat per Patrís Lacan. Va bé M. Hear, que em sembla que la novel·la es deia l'home que mirava passant els trens. La pel·lícula es va dir M. Hear, perquè el personatge es diu així. Sí. Bé, basat en una de les moltes novel·les de Magret, que va escriure Simenon, una que es diu Magret i la jove morta. I té, bueno, l'interès de qualsevol novel·la de Simenon sentit que apareix una noia morta en una plaça, molt ben vestida, no saben qui és, és a dir, és increïble, no? I com, bueno, van tirant del fil de detallets i tal, i la cosa, evidentment, apunta que l'autor és d'alta classe social. Sí. Entre les coses es descobreix que la noia morta és de tot el contrari, l'extracció social, i, en canvi, està vestint amb robes molt pròpies de l'alta burgèstia, no? Mm-hm. Evidentment, la pel·lícula... que això ho té, el Patrís Lacont, moltes vegades la pel·lícula la fa en color, però el tractament és com M. Hear. De fet, jo crec que Lacont imagina Simenon amb la lli negre, malgrat que la pel·lícula és en color, té tots uns tons guisosos, i, evidentment, planta el pessimisme, gairebé el nihilisme, d'una França dels anys 50, profunda, i totalment afurida i desesperançada. Sempre té un punt...A molt poc en riquiment... Un punt d'elegancia, per això, sempre té un punt d'elegancia, el Patrís Lacont.Ah, sí, això sí. Sí, amb el seu tractament. El carrer, la pluja... Sí, però pot ser molt... És molt climàtic.Sí, efectivament. Això sí, això és un fet. I, bueno, i destacar el Gerard de Perdue, que malgrat que està immens, perquè la pel·lícula... Sí, està immens de volum, però està molt bé com a tot. No, que està immens en els dos sentits. Jo m'estava referint físicament... Físicament estar...Físicament estar immens. Aquest home acabarà explotant. Jo crec que si no fa alguna cosa... Sí, sí, és increïble, és increïble. Però, evidentment, el personatge, tal com l'encarna, i que té una mobilitat reduïda per routs, òbvies, és immens, també. Però supleix aquesta mobilitat reduïda en un joc d'expressiu, de rostre, molt interessant. No, clar, clar, pel descontat. El mateix físic que si l'he anat creant, perquè evidentment no el tenia a l'inici, però en aquest cas, ara hi ha l'ajuda, en un partit d'un arma. Sí, a mi em van estar parlant amb tu. Sí. Perquè això van veure el BCN, les d'aquests anys. I a tots dos ens va recordar les últimes pel·lícules de Marlon Brando, que també estava desmesurat. Estava immens. Físicament i tal. És increïble, perquè tothom... És una pel·lícula que a mi m'encanta, encara que sé que és una abretulada, però Vidoch, que també el Gerard Departier del famós inspector, era inspector, no? Sí, era inspector, però de fet era un delinqüent que el van posar d'inspector de policia, precisament perquè es coneixia els baixos fondus en els segles principis del dinar. Finals del dibuix, principis del dinar. O sigui, Departier, fent la pel·lícula de Pitov, fent Vidoch, ja estava gras. Doncs, perquè els nostres uïdos es facin una idea, és que ara està el doble. Està el doble de com està a Vidoch, que d'un i dos ja logràs que... Necessita 3 cadires, ara. Sí, sí, sí. Hi ha una pel·lícula que ara no recordo les dades, i em sembla el meu parlar per ràdio, sense recordar noms, però no fa gaire, vegem una pel·lícula a Filmin també, ve ell i el famós escriptor francès, que no recordo el seu nom, i és un escriptor real, que fent d'actor en aquesta pel·lícula. Hi ha una pel·lícula, que és una pel·lícula, que és una pel·lícula, que és una pel·lícula de Valneari, i està vivint una experiència de neteja, i després em dirà el nom, i la setmana que ve, el diré el nom de l'altra personatge. Hi ha les saunes, les saunes típiques, però són saunes que t'has de fer sense dintre, i la sauna et señeix tot el cos, perquè no quedi en una petita part de les saunes que són reals. I no pot fer la sauna perquè no hi cap físicament dintre. Això sí, és una cosa extrema. Quina situació. Perquè, de fet, és un home que és alt. Sí, és alt. Departiré d'una certa alçada. Sí, sí, sí. I ara és a sobre, inextenso, també, i els homes... Una cosa. Una cosa i l'altra. Sí, l'he vist de lluny. No l'he conegut, però l'he vist de lluny. Ell tenia unes vinyes i tenia una propietat a porrera. A porrera, a porrera tenia una propietat, i llavors, tant en tant, visitava allò que no es processava. Bàsicament no es feia la premsa i no es processava. I jo, en aquell moment, també mirava molt sovint per porrera, i de lluny, un dia, deia, està el senyor, perquè era... I de molt lluny, realment, i estava més en una distància impossible. Ara, salveies, clar que salveies, tu diràs si és salveies, però en cap relació, en aquest cas. Molt bé, estem a 56, i volia fer un petit apunt, perquè uns amics de Viladrau em van convidar a estar allà i acompanyar-los amb el desenvolupament i sobretot amb el lliorament de premis del que ha sigut el 15, dia 4 i 5 de juny, del que han anomenat Primer Festival de Cinema Viladrau Fantàstic, de Cormedratges. 97 Cormedratges dintre de les diferents seccions, 30 d'ells anaven a la secció competitiva. Curiosament, que no se sol donar, perquè, per exemple, parlant del BCN, no donen premis en metàl·lic? No. Doncs aquí, el primer premi... Els panots? Sí. El primer premi 1.000 euros, el segon premi 500, i després hi havia, com sempre, tots els festivals, el premi del públic, que era un lot de productes de Viladrau valorat en 250. I llavors, a mi em van demanar si podria donar fet lliurement del premi, el primer premi amb la trajectòria d'una persona Viladrauenca, que ha dedicat una part de la seva vida molt important i s'ha hostinguda amb el temps. És a dir, no és de fa 10 anys, sinó potser 10 anys o més. I aquest home és l'Àngel Rabat. Va passar una cosa que és molt cinematogràfica. És a dir, jo vaig sortir amb la meva esposa de casa al diumenge del matí, vam anar, ens vam trobar amb els amics de Viladrau, vam anar a veure durant 3 hores una sèrie que està ben a competició i quan arribem a l'hora de dinar i ens tornem a trobar amb els amics ens ensenyen el mòbil que han rebut la nota que el senyor que l'Àngel Rabat, que li tenia que entrega el premi, havia mort aquella nit. Sí, va ser... La vida supera. Sí, és el que vaig comentar i em diuen, ara què passarà? No es fa lliurement. Estem pendents de veure la família que ens diu els fills, els nens i sí, sí, la família van dir ell té una trajectòria de vida feta, això en vell li feia molta il·lusió, nosaltres vindrem. Efectivament, van vindre els fills i jo vaig dir que canviau una mica el que tenia preparat perquè, clar, no trobàvem davant d'un fet així. Tranqueu una mica l'esquema, no? No, jo no. Va ser... Tot el que va perdre la facilitat de tindre-ho físicament allà ho va guanyar si tu vols, amb emotivitat tindre els fills i donar-los el lligat, a més a més, està clar que el premi està bé otorgat. Fa temps ja. Ell ho gaudia i tal. I, a més a més, puc dir, perquè realment em van comentar que és així, va morir d'un amor la mar de dolça. És a dir, se'n va aixecar a mitjanit, va anar al bany, va tornar el llit i es va quedar mort. Una dels millors morts que es pot tenir, segurament. Efectivament. Vull dir que vagi aquest moment a la memòria d'Àngel Rabat, un col·leccionista que va arribar a reunir 700 aparells de tota l'arc del cinema analogic. Sí, sí, molt bé.