Cinema sense condicions del 14/6/2022

Cinema sense condicions Bona tarda. ¿La música? ¿Pusem la introducción de las uvas de la ira? Antes o después acabarán conmigo de una forma o de otra. Tal vez pueda hacer algo, tal vez pueda encontrar algo que... vivir como pueda y tal vez llegue a saber qué es lo que anda mal y ver si se puede hacer algo por remediarlo. Y también he estado pensando en nosotros, en nuestra gente que vive como los cerdos, teniendo bajo sus pies una tierra tan rica, que no tienen para comer porque se les niega un trabajo al que tienen derecho. He estado pensando en qué pasarían si nos pusiéramos todos a gritar. No hay un alma para cada uno de nosotros, solo un pedacito de un alma más grande, un alma común que pertenece a todos. Yo estaré en todas partes, en todas partes, donde quiera que mires, donde haya una posibilidad de que los hambrientos coman, allí estaré, donde haya un hombre que sufre, allí estaré. Estaré en los gritos de los hombres a los que vuelven locos y estaré en las risas de los niños, cuando sientan hambre y la cena esté ya preparada y cuando los hombres coman de la tierra que trabajan y vivan en las casas que levanten, allí también estaré. Bona tarda, amics. Amb aquestes paraules del monòleg de la pel·lícula Les ubes de la ida, interpretat per Henry Fonda, el nou paper de Tom Jot, iniciem avui la pel·lícula de la setmana que ens presentarà l'Ignasi i que ell va escollir perquè fos el nostre clàssic d'aquesta setmana. Endavant, Ignasi. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda també, Mireia. Bona tarda. Avui anem descordirats. Bé, és que ens falta l'anastàstic. És el coordinador. És el muntador. Estem desmontats. Molt bé. Avui anem a parlar de les ubes de la ida, una pel·lícula de John Ford, on n'hi hagi no, en el sentit que és característica d'ell. Segurament una de les més valentes, com de valenta potser ja era també la novel·la, en el sentit que està clar que la novel·la surt l'any 39. I... Un any abans. Tot sabem que és quan ha escalat la guerra mundial i els americans, quan sàlsnic veu la possibilitat de produir la pel·lícula, també és segur que va tenir en compte el fet que en aquell moment tampoc convenia estar enamistat amb els russos. Cosa de cara sembla evident i necessari que sí. Però en aquell moment no, perquè clar, hi havia un edifici comú que tot sabem que era el nazisme. La novel·la és a tros, i m'atreviria a dir que la pel·lícula és a tros. Tot i que hi ha un final, una mica esperançador, dins del que cap, perquè tampoc és com partir aquests, la veritat és que en John Steinbeck el novel·lista va aconseguir donar una imatge de la depressió americana, que va durar 10 anys, oficial, si m'atreviria a dir com tot passa. Tu comença amb el crac del 20-19, com tot sabem, però és evident que els efectes van més enllà de l'any 30-19. El que passa és que, esclar, amb la guerra mundial els americans van aprofitar per fer-se dol. Perquè en definitiva és el que va passar, que es van fer d'or, com segur que ja s'estan fregant les mans americans, i també perquè no dir-ho europeus, quan s'acabi la guerra d'Ukraine, clar, l'Ukraine s'ha de refer, i això també són negocis. Bé, però en tot cas, anem al tema. El tema és aquesta depressió americana absolutament devastadora, potser la primera i la més cruel, perquè va passar, com és el cas de la novel·la, gent d'Oklahoma sense terres. L'excusa és que va ser època de tempestes, i la Pols, la Pols matava l'escollita si feia impossible de viure i del camp allà. La veritat és que, evidentment, hi ha un carac d'ara, els bancs i aquestes terres estan arrendades, es veu de fa anys i anys, els pagesos de la nit al dia... Són obligats a abandonar-ho tots. Es veuen obligats a abandonar-ho tots, que en la terra els bancs també treuen un tros de pastís, i en definitiva... Amb 80 anys que a poc ha canviat tot. Exacte, potser la sobra és de la nit el que té, estem veient gent en una missèria absoluta, una cosa absolutament esgarrifadora, però jo crec que el públic d'ara, si la veu, pot identificar-se amb aquesta missària. Amb aquesta missària de refugiats, per exemple, ha de ser un calc del que surt aquí. Però és igual, no ens anem als camps de refugiats, les bosses de pobresa que hi ha al nostre estat, de família sense sedes sense feina, absolutament lliurades, el vent, i sigui dit de passada, és una cosa claperadora. Els polítics no serveixen de res, no s'està solucionat res, s'està cronificant, jo m'atreviria a dir, i vés a saber per on peta això, perquè és que la veritat, la crisi, i la crisi va un augment, perquè tot això d'Ukraine, lamentablement, el que porta són vents... I després, per exemple, l'inflació. Per exemple, no? Té quina manera de pujar-te. Que ve, que el que ve és bonic, i la veritat és que ens podem anar perdent tots el cinturó, perquè patirem. La qüestió està que la pel·lícula tracta del patiment d'una família, tot va ser explicacions de John Ford, i sobretot dels Celsnick. Celsnick, captivat per la història, és increïble, el Celsnick de comunista no tenia res de res, però sí que el mirava, veia que la història podia ser realment, comercialment, podia funcionar molt bé en pantalla, com realment així va ser. Però l'home, abans d'atrevir-se a tirar el projecte endavant, que el va comprar per 100.000 dòlars, va enviar a investigadors privats, per tu i la Gina té, estem parlant de l'any 39, que és quan es roda, la pel·lícula s'estrana l'any 40, però es roda l'any 39 mateix, va enviar agents privats per tal de descobrir si el que diu estar en vacala novel·la va passar de veritat. No fos cas que després el tigguessin de comunista. Com, efectivament, els agents aquests li van corroborar, que li van corroborar, efectivament, la famina estava a l'ordre del dia en aquesta dècada, i que casos com el de la novel·la es produeix, de gent que, a més a més, amb l'esperança fictícia, que si es desplaçen a Califòrnia, ells estan a Oklahoma, el centre dels Estats Units, que si es desplaçen a Califòrnia, allà trobaran feina, evidentment, tot és una audícia per arribar a Califòrnia, i ho copes per arribar a Califòrnia, ni feina, ni res. En què arriben a Califòrnia? Amb una octavilla. Exacte. Amb un pesquí que els van donar, dient... que ja és terra de provisió. Que ja els avisen, que ja no hi ha res. No hi ha feina, no el trobareu res. Bé, però a banda d'això, la pel·lícula està muntada de la manera que sembla... La pel·lícula té un punt dolç, amb una mena de camp del govern, on no hi ha policia, i on, en definitiva, uns quants camps diu que hi ha els Estats Units, on els que busquen feina poden trobar un lloc de sent, per dutxar-se i per viure com Déu mana. Mentida, a la novel·la això no surt. No hi ha aquests... Aquesta és un endolciment. El Déu Díl va arribar al 39, potser a partir del 39 van haver aquest tipus de camps. La realitat és que els camps eren amuntagats, la gent vivia d'una manera espòrdida, absolutament terrible. Hi ha aquell traveling subjectiu del camió entrant en un dels camps, que sembla, amb la fotografia del Gregor i Toland, que sembla talment documental. Sembla que sigui autèntic. Ho tinc igualment escrit aquí. És a dir, està filmat com si realment fos una pressa documental real d'un cap d'aquests on la gent, nanos, fa moments, que es queden davant de la tenda de la família Jot, intentant a veure si els donen menjar. És a dir, la mirada de gent que ja està blerta allà, que se'ls miren com diuen, però aquests en van. Saben on van? Exacte. És terrible, perquè en el fons... De fet, la novel·la és pitjor que la pel·lícula, perquè la pel·lícula, John Ford, li va voler donar, sense tirar quets, una mínima esperança. La novel·la, no, la novel·la és un reflex de... La família és desintegra. La família junta comença l'Oasis cap a Califòrnia, però evidentment van reben cops a dreta i a esquerra. Són maltractats per la policia i pel casiquisme, evident que hi ha al llarg de tot el camí, d'una manera que et deixa el... És corporador, et deixa absolutament fora de joc de dir com és possible, però el que hem de fer és fer-ho. De fet, no és de hops, és una frase d'un filòsof grec. L'home és un joc per l'home, i la veritat és que això no canviarà mai. És gairebé una d'aquestes novel·les i pel·lícula llintent, que és un joc per a l'home. És un joc per a l'home, i la veritat és que això no canviarà mai. És gairebé una d'aquestes novel·les i pel·lícula llintent, d'aquestes novel·les i pel·lícula llintent, jo en fora es desfà de tot el cel impou a Rull i Budi és increïble que en els anys 40 aquest home fa, realment, ell sempre feia aquest posat, que jo faigoscope. Com volguem dir-ho, jo no sóc profund. Jo faig pel·lícules i un raave, la ira que es pot dir pràcticament que és una obra més. Diguem-ne com a impacte d'anàlisi social i, evidentment, no queda més la màquina que trauràs al barret i quedar advertit que els humans som així. A nivell artístic no fa cap tipus de concessió. Absoluta. És més, tu en sumes perquè es diu que la pel·lícula es va endolcir. Sí, evidentment no surt el moment de la novel·la. Realment es gariforcen el sentit que saps que hi ha una de les filles de la família està embarçada perquè s'ha casat amb un home que després se'n va, els deixa abandonats, a tots. En la novel·la aquesta noia té el fill mort i, una o dues dies després, van aparar a un xoploc d'una granja on hi ha un home que s'està directament morint de fam. És a dir, està allà, gairebé en els territoris finals, de pura inaníció. I la noia aquesta, com que té els pits carregats de llet, dona de mama a l'home per tal de salvar-li la vida. És a dir, això el Cellsdic va dir, això ja és tomatx i aquí això. Això no podia sortir. Però realment és que et dona amb tot i aquesta visió, una mica de futur, d'esperança que vol donar-li un fort, tot i així intueixes que en realitat no hi ha esperança. Si els que ens esteu escoltant veieu la pel·lícula, us donareu compte com aquella frase que es diu que la història repeteix amb aquesta pel·lícula es fa palesa. És a dir, veureu allà que fa 80 anys John Ford ens planteja. Unes realitats, que com hem dit abans, estan molt a prop del que estem vivint ara. La pel·lícula, a més a més, està plena d'escenes que són colpidores a nivell emocional. Per exemple, ara recordo una en què la protagonista, Ma, J, hi ha un moment en què, quan abandonen Oklahoma, estan carregant, ells van sempre amb un camió en què estan muntats 9 o 10, entre els crius, les dones, els homes, algú en què s'afegeix, més tot el material imprescindible de casa, però ella es queda un moment abans que enderroquin les màquines, la viventa que tenien a Oklahoma, i està a dintre de casa i es veu com treu una capsa amb records i amb molt sentiment obre l'estufa de foc a terra i va tirant algunes coses que considera que no es pot endur. I cada cosa que tira és un tros d'acord que se li en va. És una sanitat terrible, perquè això ens posa en la situació amb aquesta gent que té que sofrir petit desnonaments, per exemple, el dur que té que ser. Amb aquest sentit, Joan Ford arriba al Moll de l'Oscar. El Joan Ford, per ell, hi ha dues coses importantíssimes, la llar i la família. Sí, són els motors. O gairebé totes les pel·lícules de Joan Ford, per ell l'important és això, la llar i la família. Què vol dir? Aquesta dona llançant, traient-se tot el que és imprescindible les fotografies, els records, negant, llançant la seva vida, el que ha estat la seva vida. La memòria. Els deixen sense la casa, els deixen sense res. Tot el passat de la família i d'aquesta dona aprendre per sac, o sigui, directament i sense cap concessió. Estremendo. Realment és una imatge del principi de la pel·lícula que hi ha de per si, és colpidona. Estremenda. Jo crec que la pel·lícula té altres aspectes a considerar curiosos. Com per exemple el fet que Joan Ford, que no me l'imagino particularment religiós, respecta molt tota la simbologia que Steinbeck li ha donat a la seva història, perquè Steinbeck sí que era cristià, sí que tenia fer religiós. I per exemple, alguns analistes, i potser sí que en certa mesura hauríem d'estar d'acord amb ells, veuen que fonda i cara d'any són com dos altres egos de Crist. En el sentit primer, cara d'any, que és un capellà que ha perdut la fe, perquè ha perdut la confiança en la societat i en l'home, perquè malgrat tot cara d'any ve per la vida precisament per preocupar-se pels altres. És a dir, malgrat que desisteix de ser sacerdot o capellà, continua sent-ho. El paper de David Carradine, que és un paper secundari, trobo que és molt important. I el cas del Henry Fonda, evidentment al llarg de tota la pel·lícula, i curiósament ha sortit de la presó per matar un home per 5 instàncies en certa mesura, que es podria detendre en certa mesura, evidentment, o no, tampoc. Però en tot cas és un home que es converteix també en algú que se sacrifica, se sacrifica per la família i se sacrifica pels altres. Per tant, els analistes veuen a Carradine i a Fonda com transubtes, no?, per dir-ho així, del pròpic crist. Això per una banda, per una altra banda, la pròpia marxa de la família cap a Califòria... És l'èxode. És l'èxode dels juegos. Sí, és fàcil. Què passa en el camí? Van morint els grans, els avis, igual que la pel·lícula. Els dos avis moren. De totes formes, estava pensant, veient la pel·lícula, que el tema... I, de fet, va ser nominada a Sisòscars i em va guanyar dos, millor director Joan For i millor trio secundària. Això jo crec que el que demostra és una cosa. A mi em sembla que la pel·lícula, sent una pel·lícula eminentment d'exposició d'una crítica social profunda, no deixa de ser una mica una crítica social a l'americana. És a dir, no pensem que tingui una correlació amb el marxisme, sinó que aquí, com tu has dit molt bé abans, el centre d'operacions és la família, per Joan For, i després el personatge d'Enri Fonda no deixa de ser una sortida individualista, que també és l'estil liberal americà de donar continuïtat. I una de les últimes frases que es diu, que la diu precisament l'actiu, que li van donar el premi, que és Joan Darwell, la que fa de mare. La que fa de mare diu, quan ell ja s'ha anat, que ha dit aquell monòleg que hem posat a l'inici, ella, la mare diu, som el poble i existirem sempre. És una sentència que es pot agafar, si hi ha interessats, amb agafar-ho per una banda bé, i si per l'altra també, que aquesta ambivalència segurament a Joan For el divertiria moltíssim i a li anar bé bé. Però jo crec que està amb la línia, aquesta americana, del que és els demòcrates de tota la vida. Home, lligo dues coses. La primera, això parla del... És que la pel·lícula aquesta és gairebé una història de Far West, hi ha un cop de caravada per dir-ho així, en el sentit que tu imagines, estem als anys 30, i l'avi l'enterren a la carretera. És a dir, sense cap consideració major, perquè és que tampoc poden... No, no, res, fan un clot i el posen a dins. Fan un clot al mig del desert, i allà que es queda l'avi. És esgadrifós, és tremendo. No recordo que plantin ni una creu. No, deixen un cartellet dient que... Una inscripció. Perquè no ha estat... el soterrat no és cap víctima de cap assassinat, sinó que ha mort de mort natural. Significatiu, això. Molt significatiu, perquè això vol dir que igual la policia veu allò i desenterra i treu el cos. Pensant-se que ha estat un assassinat. Això parla de com estava la societat en aquell moment. És evident que perdies la vida... Far West, o sigui... No valia re, la veritat. I pensant en l'emperador del norte, del Robert Alman, amb el Lee Marvin, en què t'està reflectint exactament tres quarts de la mateixa situació. I la pel·lícula de Lee Marvin, que sí que és un cel impou, en el sentit que el Robert Alman sempre li ha donat aquesta... aquesta empenta, perdona, les seves històries, malgrat tot, t'està dient, amb estil jolivudient de cel impou, t'està dient exactament el mateix, una societat absolutament descarnada, on el que s'equís mai la policia són el poder i s'ha acabat el bròquil. I tu ets un no res gairebé indigna de viure. I és curiós la màstria que té John Ford per fer una pel·lícula en què la violència és tan present com absent. És a dir, les conseqüències de la violència són molt presents amb l'estat de la societat que se'n representa, i en canvi en sembla que amb tota la pel·lícula hi ha un assassinat i pro. Visible. És una violència latent. Ah, efectivament. Sí, és una violència latent. Estem veient el resultat de la violència que hi ha... El vulnerable, que el vulnerable la presenteix i, per tant, encara el fa més petit. I el fa més triturat, més fet pol. Bé, estàvem parlant d'aquests exemples... La teva observació respecte a que la pel·lícula no pretén ser comunista. Tot i que Steinbeck, també és un personatge ambigo com el propi John Ford, Steinbeck sí que pràcticament es pot dir que l'era. Que passa és que no militava, però només t'haig de dir que estava dins de la grupació d'escriptors comunistes. No és que fos del partit, però estava dins de l'associació. I després va i es va oferir com espia a la fia. És a dir, unes contradiccions absolutament espectaculars. No m'hi dius, que a aquest home no l'acabes d'entendre. Però el que sí que és cert és que tant la novel·la, la pel·lícula, va ser molt admirada per la Xina de Mao, agafat fort. És a dir, la va d'interpretar, evidentment, de la seva venida, no? Sí. Perquè, evidentment, estigueu en la teva observació. Admeta que està ambivalència. Exacte. Home, perquè el fet de Steinbeck s'impatitzava. Va estar recolzant a Arthur Miller quan el van cridar per el Comitè d'Activitats Antimericanes, en l'èpole del macartisme. Steinbeck, l'Arthur Miller va dir que donava un nom satia, però la tia del president del Tribunal, perquè ell no donava ni un de nom. I va estar un parell d'anys sense passaport, i el van putejar tant com van poder, fins que al final van determinar, perquè ell va dir que aniria a declarar, amb la condició que no li demanessin, perquè donés noms de ningú. I l'Arthur Miller no és com el Caffet. L'Arthur Miller va dir que no donava un nom, i no va donar ni un sol nom. I l'Steinbeck es va posar al costat de l'Arthur Miller, el Barre Culsar. És a dir, que saps que jo... És un home absolutament desconcertat. Hi ha una altra cosa, que amb totes les pel·lícules de Ford, Asnotted, sobretot amb els Westerners, el poderós sempre mira de foto o li uncle de llot o posar-lo amb evidència. Amb aquesta pel·lícula, si la reviseu, veureu com els sorpresors, i surten reflectits a marmes, barrets, cotxes, trajos, corbates, fent el facent d'intimidant els més desprotegits. Això queda pal·les amb tres o quatre moments de la pel·lícula distribuïts de tal manera. Ei, que quedi clar qui és aquí cadascú, no? Els que vateixen i els que oprimeixen. Bé, certament. A mi m'agradaria, potser, anar amb altres aspectes religiosos, que té la pel·lícula, per exemple. El fet que els bancs i els propietaris de les terres són el fora o... són els que xafen el vulnerable. D'altra banda, la pols s'ha interpretat com les plagues de la Bíblia. És tremendo, eh? I hi ha altres detallets. Hi ha altres detallets, el propi títol de la novel·la i de la pel·lícula, les subes de la ire, que està agafat de l'himne de la Batalla de la República, una dona al 1861, una tal Julia Ward-Ho, i que... Viguem-ne que enllaça, ella ho va fer enllaçant el tema bíblic amb la guerra de cessació americana del cantor de la Unió, eh? És que et anava a dir una cosa. No sabia aquest detall, però per mi el títol, perquè allà no surt reint per cap banda, ni un set. A l'esforia se suposa que hi deu haver vinya, i, per tant, les subes de la ire, molt bé. Però, per mi, des del principi, me sembla sempre que era una referència bíblica. Una més. La lletra només dirà... És la cançó, de fet, aquest... La Valle del Riu Vermell. És la típica de glòria, glòria, alelu... Bueno, he fet un gaj. Que envies en tantes i tantes pel·lícules, no? O sigui, el escrit de la lletraballa de la Julia Warhol diu, els meus ulls, han vist la glòria de la vinguda del senyor, està xafant la vinya on es guarda el reim de l'ira. El reim de l'ira. Ah, estic traduint del castellà. Ah, ha alliberat el fatídic dratx del seu terrible, de la seva terrible i ràpida espasa, la seva veritat està venint. Perdó, hi ha les hores glòria, glòria, a la Julia, i va seguint, no? El títol... Però la teva observació és molt encertada, perquè efectivament es tracta de gent que majoritariment està buscant ser recolector del reim, al llarg, i sobretot a Califòrnia, però també al llarg que es produeix... L'oferta, no? La terra promesa, com a referència, la sortida d'Oklahoma a Califòrnia és aquesta, no? El pas, el mateix que va passar a Egipte, no? Igual, per tant, que s'ha vist sempre... Amb això hi ha una cosa. Per exemple, si estem pensant en una visió marxista del tema, hi pot haver qui digui... Bueno, no és l'Àxode, també podríem pensar que és el viatge d'Odi Ceu per trobar la seva idea. No ho comporta això tant. Per mi, aquí, la similitud és molt més clara amb l'Àxode. És a dir, jo aquí sí que establiria una diferència, per això que penso que també des del principi les cabezes pensantes de la indústia de Hollywood i tot això li van donar el premi que li van donar perquè no deixa de ser un creure amb l'esperança de que la terra nostra, la terra que tenim a l'Àxode, és poderosa i rica i ens pot alimentar tots. Aquí també hi ha un tema que voldria afegir si fem una traslació a l'actualitat, i és que si ens posem a poc elíptics, compte que fa 80 anys segurament eren dos terceres parts de la que som ara, en quant a habitants al món, al planeta. Per tant, jo no crec que estigui bé que ara ho vegués tan clar, això de que el nostre subsol n'hi ha per tots i de sobres. Sí, que, curiosament, és un tipus de comentari, que me l'he trobat a vegades a la Bíblia. Això que diu, bueno, la terra, tu treballaràs la terra amb la suor del teu front i la terra et donarà tal. I sempre aquesta promesa d'abundància, si vas per recte que a mi. Com que ara l'abundància està molt posada en dubte per gent que té molt estudiat el tema i les polítiques que s'estan posant en pràctica sembla que van de cara a la reducció dràstica dels habitants del planeta. Són masses casualitats. Generen, perquè jo soc dels que pensa que és una crisi artificial, generen una crisi el 2007-2008. I les van empalmant. Després ens foten el Covid. Sembla que vulguin... Previament ja havia hagut la sida, no? Sembla que ha de haver sempre elements que no deixin viure tranquil, no ens volen tranquils. No ens volen confiats i feliços. Sobretot el que ve de l'Àlima, en aquest sentit, és molt especial, és una especialista, en generar infelicitat, és el que indueix el consum. Si tu ets feliç, no compres. Efectivament. No tens necessitat. No tens necessitat de cotxe. També s'està aprofitant aquestes pandèmies i tota aquesta sèrie de històries que s'estan muntant per anar retallant per una altra banda amb aquesta sana excusa de cuidar-nos i mantenir la nostra salut i protegir-nos. Van retallant drets, llibertats... Van posant la feina cada vegada més precària. Hi ha un altre problema. Estan implantant també d'alguna manera una societat amb poca natalitat. S'està afavorint una mica... O sembla, no ho sé, a la millor no. No ho sé, que l'economia... Ho deixo així. Dona la impressió que posen traves a tot el que és creixer. Sí, sí, sí. És a dir, de fet, analistes i en economia, diuen que el 2007 és com si determinats grups molt poderosos de l'economia nord-americana es van reunir i van dir. I què passa si ens ho quedem tot? Jo això, en un documental sobre el crac aquest del 2007, es diu clarament, hi ha un seguit de gent que va dir què passa si ens ho quedem tot? I sembla que baixin per aquesta línia, no? Per tant, tornem a tenir la gent en una situació més precària. Això ja t'has fixat ara amb la set, que hi ha accidents cada dia? Sí. No et sembla estrany. Els camions ja han demanat de tornar a la 340. Diu que és més segura. I no tenim tant de retencions. No ho sé, és estrany. Això és clar. Bueno, tornem a la pel·lícula. Abans d'acabar, sí que m'agradaria inventar de John Ford que es va sentir particularment atret entre el 39 i el 40 en John Ford va fer 4 pel·lícules. S'hi ha dit de passada. Això no hi ha cap realitzador. O sigui, va fer totes pràcticament imponents, la dilligència, el jovent líncon, temores lejanos i les subes de la dira, visca iolè. Vull dir com aquell que fa 4 xorretes de res. Corazones indomables, la quarta. O corazones indomables, tens raó, exacte. Prèvia, la subes de la dira. Corazones indomables, perquè li he posat tambores lejanos. 4 pel·lícules. I diu que es va sentir atret per aquestes, li veu feria el Celsnic, el primer que es va quedar corpres per la novel·la, per la força humana que tenia. Li havia estat encara calent a la novel·la. Pràcticament, sí. 100.000 dòlars. Se'n va anar a l'Esteimbeck i li va dir 100.000 dòlars i en dones els drets de la novel·la. I així ho va fer. Doncs jo en forma dic que va agafar la pel·lícula perquè tu ja saps que tot ha nascut a Estats Units, és de família irlandesa irlandesa. I sembla que en una altra vida hagi viscut... Sempre ho ha tingut molt present. Sí, la famina irlandesa, l'exu dels irlandesos cap a Estats Units. Sembla que ho hagi viscut, la veritat, perquè The Rising of the Moon, tot un seguit de pel·lícules al de la toló, tot... La taberna de l'Irlande. Això ja és més còmic, no? Però, en el cas... Les primeres pel·lícules eren punyents, políticament fins i tot punyents, no? Aleshores, clar, tu et dius... És que aquest home és desconsertant, perquè per un cantor sembla un republicà radical, absolutament conservador, però veus la seva filmografia, i et trobes en pel·lícules com les ubes de la ida, que és... Esclar que es pot agafar per els seus valors de família i llar, no? Però... Els components de denúncia social de l'abús... De l'abús de la policia i dels cacics. Dona arguments per prendre-la per aquesta banda. És irritable veure-la com un relat absolutament d'esquerres, directament d'esquerres. Per tant, simplement el que volia era cridar l'atenció sobre el fet que John Foramí desconserta. En desconserta moltíssim, no? En segon el cas, ja digueu, per mi, aquesta és una pel·lícula que va la pena revisar-la. No és una pel·lícula còmoda, o sigui, no et deixa tranquil, però sí que et fa pensar i és important en aquest temps de tanta banalitat veure cinema que faci pensar. Aquesta pel·lícula fa pensar i et toca l'ànima. Perquè, realment, hi ha moments... És prefunda, sensible... I, a més, com està filmada. Molt humana. És una de les coses que no es parla gaire. I la fotografia del blanc i negre aquest. Tu has dit molt bé abans, jo ho tenia apuntat aquí per dir-ho, però hi ha moments que dius, però sí, això és un documental? Absolutament. Sembla real. El traveling amb aquests camps... Aquell traveling és... Aquell traveling és desmontador. Qui és el director? Qui és un capàs d'orquestà? Que tantes persones tinguessin aquella cara... De macrada. De tant sentiment... Sí, sí. Hi ha una dona que després la fareix el policia, perquè és tan burro, que es pot disparar amb un menys teniment cap a la gent que és absolutament esgarifós. Es pot disparar com un botx al John Carradine, no? I sobretot al Henry Fonda, que també marxa corrent. I tant se li enfots i la bala va a fareix, és a dir, això, quan se vol policia sap que no pot fer-ho, disparar per molt que tingui a atir la persona que em va i de... No pot disparar en mig de si està ple de gent, perquè pot sortir algú. Aquella escena és esgarifosa. És esgarifosa, no s'explica. Hi ha moltes dintre de la pel·lícula. Moltíssimes. Cada escena, no sé si tu vas tenir la sensació quan l'has vist, però cada escena sembla que abordi un aspecte del maltractament al ser humà. És gairebé com una situació analítica, escena per escena, de com de malament es tracta el ser humà. Que, de fet, salvant les distàncies, però tu fiquis en la nostra societat, cada cop estem pitjor tractats. Tu vas a les botigues o a determinats restaurants i jo avui dia, de veritat, calusino del tracte que rebo i el tat del dependent, com del cambrer del restaurant, en segons quins restaurants i en segons quines locals. En l'àmbit laboral... Estrement. El benestariment a la persona. Amb una persona li arriba un correu electrònic i s'entere per allà que està comiedat. I les persones no tenen absolutament cap valor. Per part meva, que és una obra mestra, i volia fer com mínim un comentari sobre una pel·lícula. Tu tenies el que vols. No hi hagi unes autoritats que posin els punts sobre les ills. Cap. Està claríssim. El referèndum a l'actualitat són importants. Absolutament. Està claríssim un comentari sobre una pel·lícula. Tu tenies alguna, també? Jo tinc una pel·lícula molt menor, tot i que pretén ser tot el contrari, que és juràcic dominion. Doncs mira, parlaré d'una pel·lícula espanyola, el 2021. Em sembla que està encara en cartellera. La vida per Santi Amodeo, que va fer el 2019, jo, mi mujer, i mi mujer muerta, i Quien Mató a Bambi el 2013. És un director sevillà, aquesta és la seva sisena pel·lícula, és un tio bastant interessant. I aquesta pel·lícula hi ha una cosa que tu vas comentar algun dia, per situar-nos, les gentiles és una història d'un grup d'adolescents femenines, són les noies, que estan amb l'època del canvi, i, a més a més, estan patint, i es mostra, amb la pel·lícula, tot una sèrie d'inseguritats i una sèrie d'atacs de la vida actual, els mòbils, les xarxes socials, el treball, aquest precari, i fins i tot s'arriba a parlar d'una forma insistent i notòria de la possibilitat que pensen moltes de suicidi. A mi em va recordar una mica el que tu vas comentar en realisme. Realisme ha servit amb naturalitat, sense afectació, sense fer una pel·lícula dramàtica d'aquelles que es portaven fa 30 anys. És un drama, però l'estem transitant dintre del que és una pràctica habitual del dia a dia que ens trobem. És important perquè és reconeixible tot el que veiem. No veiem adulterat per fer-ho i carregar les tintes. Estem dintre d'una naturalitat i amb aquesta naturalitat hi ha uns altivejos en què s'alternen moments d'humor o d'un serpes o d'un esmejo controlat sempre perquè no per mai la línia directiu. Hi ha una pel·lícula de xavales, una pel·lícula que també està amb aquesta línia de gent jove amb predominis de fèmines. Les protagonistes són quatre noies. I estan situades amb la perifèria de Barcelona. I patint tota aquesta sèrie de problemes que hi ha. És recomanable per totes les edats però jo crec d'una forma especial pels adolescents perquè si podem veure'ls reflectits i també d'alguna manera el Santi Amodeo té aquella espècie de facilitat per donar una... A veure, ell té facilitat per imposar amb les seves actrius un to determinat però s'ha de contar que tan æfrica de la Cruz com Paula Diaz, que són les dos principals protagonistes, per mi fan unes interpretacions extraordinàries. És a dir, són d'aquelles actrius joves que te les creus. Jo crec que són dos noms a retindre. La fotografia està molt bé, també, de Alice Català. El guió l'ha fet el Santi Amodeo, el mateix director acompanyat de Rafael Cobos i la música, perquè ell també és músic, el Santi Amodeo, és de Santi Amodeo i no sé si és un músic... es diu Bronchio a Seques. M'ha semblat molt... El títol de la pel·lícula per... Les gentiles. És una pel·lícula, ja dic, és molt interessant, molt fresca, i que recomano sense reserves. Perfecte. Doncs la beba no és tan profunda, ni molt menys. És por ser-li en pau, encara n'hi ha. Recollit... és la tercera de la segona trilogia de Jurassic Park. Ens podem imaginar després de 6 pel·lícules les subtilitats de la primera, perquè Jurassic Park, la primera, la de Steven Spielberg, està molt bé. Té una mala llet, en l'argoment, per la persona intel·ligent que vulgui llegir. Res, en aquella pel·lícula, el primer cinisme és que ningú que és especialista en alguna cosa se'n surt, i el que no és especialista és precisament qui salva la papereta. Això només és per partir-se al pit. La primera pel·lícula era bona, però probablement és allò de... mai segones parts, menys segones. El model s'ha anat deteriorant. De fet, al Jurassic Dominion ve el director aquest Colin Treborau, de la primera de la trilogia. La que senzillament es deia Jurassic World, que a més s'inventa un depredador, un tir anusaure, però com tres vegades més gran i absolutament... Això suposo que ho van tindre que fer, perquè no podien usar Jurassic Park. No, senzillament era agafat... No, no, en absolut, perquè Steven Spielberg ha estat rena de la trilogia de Jurassic World. Jo pensava que era per marcar una mica. No, no, el mismíssim Spielberg està com a productor geogotiu, i és evident que va, consta com a productor geogotiu, però pots imaginar-te que si ell és el pare de la criatura deu haver fotut grapa tan com ha volgut, i més. Bé, la qüestió està que aquest Treborau, que de fet jo no li conec cap marvilla particular, va passar a ser, fins i tot, és com Putin, i aquell quan era necessari, no, perquè ja té el poder absolut, però hi va haver una època en les eleccions, que, curiosament, només es presentava en ells. Tenia un home de palla que li feia de president mentre ell tenia un carreg, diguem, de segon d'ari, però total, per continuar venen ell, que se'n definitiva ara ja, fins i tot, ja ho ha arreglat del tot. Era una mica com el Vali. Bé, la qüestió és que el Treborau, en la segona, en Falling Kingdom, la del nostre benvolgut, ara no em ve el nom, aquest director, que és de l'hospitalet, i que va fer la pel·lícula del tsunami. Ah, sí o no? En fi, ara, escolta, les neurones comencen a fallar. Bé, estava dirigida per ell... Jota Bayona, Jota Bayona, Jota Jota. Fatal, això, no ens vingui a la memòria en els noms capdals. Bé, va fer Falling Kingdom, la segona, però el Treborau estava de productor ejecutiu de la segona, i a la tercera torna a ser ell el director. Com una mena de putin, però pot ser autogràfic. Bé, la qüestió està que aquest home s'ha quedat tot d'enri, el 2017, pel·lícula que desconec, sincerament, i en definitiva, és l'autor del guió de Jurassic Dominion conjuntament amb Derek Connolly. Què vols que et diguin? Jo he vist per la tele l'anunci i també el Sam Nill i la Laura Darn també semblen sortits d'un part juràsic. Bé, aquesta és l'única gràcia, jo diria, del Jurassic Dominion, és a dir, el fet que ha vingut a assumar absolutament tots. O sigui, els personatges del Jeff Goblin, la Laura Darn, el Sam Nill, surten els protagonistes de la primera, sobretot de la primera pel·lícula, i els ha sumat, diguem-ne, els protagonistes de la segona pel·lícula, que és el Cris Prat, el Bryce Dallas Howard... I aguanten, o sigui, els intèrprets aguanten una mica la estructura de la pel·lícula o...? És que les pel·lícules aquestes han convertit ja en un córrer que t'agafo, no? Ja, ja. I, per tant... Efectes especials i poca cosa més. Fins i tot hi ha un aspecte que està fet en conya, que és el fet que el dolent de la pel·lícula, el dolent de la pel·lícula és un científic que té, ha generat un gran empori, una gran empresa, que està alimentant un tipus de llagostes, que estan escampant, doncs, aviam, coses no desitjades al medi ambient. Per tant, i té pinta, té pinta directiu de Àpel, saps, d'aquests que surten les presentacions aquelles que semblen com els number one de l'univers, amb una pantalla gegant rena, però té exactament la pinta d'un presentador d'aquests dels grans esdeveniments d'Àpel. Però jo crec que ja està fet expressament, perquè evidentment està evident, i està en pla, està dolent, perquè jo vaig a la meta i se me'n fom, que els resultats a nivell de l'ecosistema se'n vagin a bastar. Però esclar, la segona trilogia, el fallen kindom, que ja era un disbarat, em perdó de ballona, però ja era un disbarat, recordem que acaba amb els dinosaures escampant-se pel món. I aleshores, que tenim, 4 anys després, que és quan comença el juràsic dominió, tots aquests dinosaures, que és que per dir-ho d'alguna manera, perquè esclar, un tirant-nos euros recs, si veu un serumap o se'l menja, no? Tenim el món fet un crist, perquè està molt obligat. Una altra cosa és que, sincerament, des d'un punt de vista científic, aquí ens faria falta un biòleg, que ens hauria de dir si 4 anys de convivència entre les criatures de la Terra i ara, aquestes espècies que són per tant en el juràsic i el cratàsic, en fi, a dades de la Terra, molt llunyades, si això biològicament resistiria 4 anys, perquè és clar, un dels motius per als quals els dinosares clarament se'n van anar a Pastafang, segurament no estan al meteorit aquest, famós, com el fet que arribava un moment que la Terra no podia sostenir aquests animalots de dimensions absolutament demolidores, no? Estic pensat en el disbarat del darrer King Kong, aquest que va fer un noi, ara recordo el DOP, que els seus referents immediats eren Pokémon, així, dit per ell, no estic exagerant gens. El King Kong tenia unes dimensions absolutament fora senyades, a veure, a la Terra no crec que ecològicament pugui sostenir l'existència de criatures d'aquestes grandàries. Hi ha hagut una evolució, i sembla que seria impossible, de totes formes, amb el primer juràsic, amb el primer juràsic parc, amb la retina, te'n recordes? Sí, el de l'Àmbar, que atrapava el cinsectes. A veure, donava una visió, que tenies que posar a la teva part de fantasia, però semblava que era un fil que podia servir, però ara, això que dius tu, semblar una sèrie de dinosaures per dir-los en el següent. És estirant molt, perquè per les criatures, per les menors, pot tindre atractiu? Una mica jo, i pot haver molts pares que diuen, portem els crios, es distrauran? És el típic espectacle a pla, amb pinta de presentador d'Àpel, una mina de petita referència ecològica, i el fet de dir que a partir d'ara ens hauríem de costumar a conviure amb aquests dinosaures, perquè el tema major, que crec que és el gran problema, que planteja aquesta pel·lícula, precisament no queda solucionat. I punt final, perquè diuen que, sortosament, és una pel·lícula molt plana, amb sequences que van tocat, que no tenen per un adult... Costa de recomanar-la. Sincerament, costa de recomanar-la. És a dir, la segona, la del nostre benvolut ballona, ja no matava. De fet, ja no matava la primera. És a dir, ha estat tan lluny que hi ha una pel·lícula que jo defenso, que... perquè és aquí. Bé, com que encara es queden 3 minuts o 4, podem parlar, no sé si l'has vist, de Maccarrie, la búsqueda del color. No. És un documental dirigit, fet al Regne Unit, el 2021, dirigida per Dennis de l'Estrac, que va fer la fotografia del gran fotòbre que s'ha desplaçat, precisament, aquests dies a Barcelona, a presentar-la. Vaig tenir l'oportunitat d'estar amb ell i, fins i tot, intercanviar 4 frases. Estic a Maccarrie, és molt conegut, popularment, perquè va fer la fotografia de Nàxium en el geogràfic fa 30 anys, de la noia afugana dels Ulls Vers, aquella que va ser portada. A part d'ell, que és la figura clau, i surt també Paul XI, que és molt conegut, també, com a aventurer, i un viatger, sobretot. Servat Gula, Brio Stafi, Anton Ivánon i Robert Dunning. Aquests són els que es distribueixen la part més gran de tots els comentaris. Aquesta figura és molt interessant, el documental, perquè segueix la obra de Maccarrie, des del principi, i llavors veiem el que és un fotògraf inquiet, que no... no es vol estar tancat a l'estudi, ell de què sortir, té que comprovar els canvis durant el dia de la llum, per ell la seva passió és el color, fins i tot arriba a dir que el sol és Déu, perquè el sol és el que dictamina des del blanc més perfecte, el negre absolut. Llavors, a partir d'aquí, fins i tot ha sigut en alguns moments criticat, perquè per ell el color no solamente és vàlid i molt important el color natural, i les diferents hores del dia en què va canviant aquest color, sinó que també considera que és important i vàlid el color que ell retoca el laboratori, perquè ella a la millor està buscant un determinat punt que no li dona la natura o els elements mecànics de la càmera, i que sí que el pot trobar tot la química que hi ha a dintre del laboratori. És interessant, a partir d'aquí hi ha un recorregut, ell ha fet un treball importantíssim a la Índia, a Mongòlia, al desert, de Gobi, a l'Àrtic, al Nepal, Afganistan, a Àfrica també, i sobretot va estar també immediatament que va ocorre a la zona 0 de Nova York el 2001, el 11 de setembre. L'ablígola és molt important en quan tot el que hi ha de tractament del que és la defensa a tots aquests continents que he nominat, la defensa sempre de la natura, la crítica, i el posar amb evidència de quina forma estem destruint i algunes forces ocultes com laboratoris importants, estan fent mal i reparable a l'aviósfera i al planeta en definitiva i també vol ser moltes vegades un punt d'avís a part de la satisfacció visual un punt d'avís a lo que és el sosqueniment del planeta i amb això ho deixem, us la recomanem, MacCarrie, la Busca del Color. Bona nit, ens veiem la setmana que ve, el propè d'imatge, com sempre, assinem-les sense condicions. Bona nit. Bona nit.