Cinema sense condicions del 21/6/2022

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Digue'm si porta un xersei prou calent A l'abric dels crits que fa el vent Digue'm si els seus cabells són d'allà Digue'm si els seus cabells són d'allà Com jo sempre els he recordat Com jo sempre els he recordat Hola, bona tarda a tots. Estem a Ràdio Desben, CINEMA SENSE CONDICIONS. I hem obert avui el programa escoltant a Silvia Tomàs, cantant la noia del país del nord d'una cançó que la va donar conèixer Bob Dylan i que aquí l'ha interpretat acompanyada a la guitarra per l'Andreu Obak. Això ens permet introduir el que serà la segona part del programa en què parlarem d'una comunitat poc coneguda aquí, que són els indiscrits de la regió de Quebec al Canadà. Per parlar d'això, tenim aquí amb nosaltres l'Eduard Amourou. Bona tarda, Eduard. Benvingut. Bona tarda i benvinguts a tots els uïns, també. Moltes gràcies. Estem contents de tindre't aquí. Bona tarda, Carles. Bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Bona tarda. Benvingut. Això, com he dit, ens introdueix amb la temàtica de la segona part del programa, de la regió de Quebec, i d'una acció de suport a ells que es va fer just avui, fa 30 anys a Barcelona, en què van estar involucrats el meu bon amic, Eduard Amourou, aquí present, i el que us acompanya aquí, el Pepper Mengol, i, bueno, després us explicarem una mica com va anar tota aquesta acció que es va fer de suport a una problemàtica que tenien ells de tipus ecològic. Per altra banda, la pel·lícula d'avui, que la vaig escollir, em tocave per torn, com a clàssic de la setmana, és l'Àngel Exterminador de l'Uis Buñuel, una pel·lícula rodada a 1962 a Mèxic, que amb l'Ignasi intentarem analitzar, i també l'Eduard que ha descombitat, a dir la teva, també, si te l'has preparat, etcètera. Bé, com a introducció a la pel·lícula, en aquest cas, jo crec que tenien en compte que estem parlant de l'Uis Buñuel, que per molta gent entre els que em conto, per mi és un... té un lloc a part, dintre dels directors espanyols, és a dir, hi ha l'Uis Buñuel, l'Uis Buñuel, i després hi ha els altres. Però sembla que per més bons que siguin, Verdem, Verlanga, Erice, tots els que volguem posar, estan en un esglaó inferior. Per tant, estem parlant d'una personalitat que va cobrir tres parts del segle passat amb una categoria impressionant, com a intelectual i com a cineasta. Els orígens de Buñuel retesotrauen amb una família acomodada, el seu pare va fer diners a Cuba, i el tornar a Espanya es va instal·lar a Calanda, allà va comprar amb 43 anys, i es va casar amb una noia jove de 18 anys. Van tenir 7 fills. El primer gent va ser Luis, que va néixer el 22 de gener de 1900, és a dir, va néixer amb el segle. Va néixer a Calanda, va estar estudiant a Saragossa durant els primers 14 anys, i anava puntualment alguns caps de setmana i per vacances a Calanda. La qual cosa va fer que tingués una influència en algunes coses particulars d'aquest poble gairebé mitjaval del bai jarragó. Els religiosos també van deixar la seva petjada amb el comportament i el que seria després la definició d'algun estics, alguns elements importants dintre el corpus del cinema que desenvoluparia l'U.S. Buñuel. Després es va anar, a continuació, a fer estudis superiors a la residencia d'estudiants on va conèixer a Madrid, on va conèixer a Lorca, d'Ali, Pepín Vello, i tota una sèrie de figures que serien simeres de la generació del 27. De 1925 al 1924 es va morir el seu pare. Del 25 al 28 va viure a París, allà va fer amistat, i es va integrar, va saber enrebut pel grup de surrealistes. També va conèixer l'any 1925, es va casar amb ella a Jean Rucard, que seria la seva dona, la seva companya, tot el rest de la vida, fins a 1983, quan als 83 anys va morir el màgic. Buñuel va fer 32 pel·lícules al llarg de la seva vida. De les 32 hi ha una cosa que és una dada bastant curiosa, que algú a la millor li estranyarà. Sempre ha sigut un director, que podríem considerar, un 100% director espanyol, de cultura espanyola. Però Buñuel, per diferents sabatars de la vida, va fer a Espanya només 4 pel·lícules. Em va fer Vina Mèxic, i em va fer Vuit a França. D'aquestes èpoques, podem dir que va començar a Espanya, fent un documental que el guió el va fer amb Dalí, ahir amb Lorca, que és un perruant de luz, l'any 1929. Després, el 1932 va tornar a Espanya, perquè un amic d'ell Ramona Zin li va prometre que se li tocava la loteria, li financeria un documental que tenia anys que el volia fer, que era sobre les urdes. I efectivament li va tocar la loteria, i es va poder fer la urdes, a terra cimpan, el 1932. Després va tornar a Espanya, a veure, aquí hi ha la fragmentació de la guerra, en aquell va estar a 4 o 5 anys, a Estats Units, de Estats Units se'n va tindre, que allà va fer diferents feines i moltes relacionades amb el cinema, com doblarges, etc. Fins que al final va aconseguir un càrrec de director del Moma, però llavors va aparèixer la figura de Dalí, sempre encordiant per ell, i resulta que amb un llibre que va fer autobiogràfic Dalí, doncs quan parla de Buñuel, el cita com un comunista i com una teva. I això, quan estem als prolegòmens del macarticisme, ja era massa pels Estats Units, va tindre que deixar el seu càrrec al Moma, li van aconsellar que el deixés, o li van fotre fora, no sé exactament, i llavors va ser quan va anar cap a Mèxic. Ell es va instal·lar a Mèxic, es va sentir bé, es va trobar collit, es va trobar també amb molts republicans que havien anat a Mèxic, això plogar-se fora del franquisme, fent activitats, etc. I allà va demanar la nacionalitat màgica que se li va aconseguir. Per tant, va estar 14 anys en el que, des del 1932, el 1946 no va produir ni va fer cap pel·lícula. A partir d'aquí va començar a Mèxic, i a Mèxic, entre altres, va treballar, sobretot a l'Atrista i al Coriza, un com a productor i l'altre com a guionista. Després vindria l'àpica darrere, a França, en què va també fer pinya amb un productor, Sergi Siblbermann, i amb un guionista, que va ser importantíssim també, perquè van arribar a ser molt amics, i van tenir molta complicitat, Jean-Claude Carrière, que ha sortit perquè és un personatge importantíssim del cinema. Bé, arribat a aquest punt, ja ens podrem, crec que jo, tenim una base d'introductoria, i ens podem centrar en el que és la pel·lícula, l'Àngel exterminador. L'Àngel exterminador, per introduir, és per mi el retorn més pausat i elaborat del buñuel que va iniciar-se amb l'Ajdor. 30 anys després, ell agafa i fa l'Àngel exterminador, que és una manera una mica menys violenta, amb les maneres, però tan contundent com l'Ajdor, que va ser, amb el seu moment, a provocar indignació, i, bueno, revoltes fins i tot a França. Va ser censurada, va ser prohibida, etcètera. Primer, amb aquest punt, et nazi, què opines o què podem dir d'una pel·lícula tan especial, amb molts aspectes, com és l'Àngel exterminador, que moltes vegades jo crec que ha sigut incompressa, i fins i tot això se li ha dit moltes vegades a Buñuel, que finalment va dir, és que a la millor no s'hi troba explicació, perquè no és una pel·lícula que es pugui explicar. Jo crec que sí, es pot explicar. El que passa és que no des de l'elector habitual que podem fer d'una pel·lícula o dins de l'ordre lògic, fins i tot a la versió americana es veu que consta la versió que corre pel nostre país i suposo que per Europa tampoc no hi ha cap tipus de cartellet, però es veu que a la versió americana hi ha un cartellet que diu no es trenqui, ve a resumir, ve a dir, no es trenqui vostè la closca en tenir aquesta pel·lícula perquè no hi ha res a entendre. Això als americans es veu que els tranquil·litzaven. Una pel·lícula que es diu l'Àngel exterminador d'entrada, ell mateix li va posar l'Àngel exterminador per un amic que es veu que... Sí, el Bergamin. Tenia un peu, com tu has explicat, tenir un peu a Espanya i un peu a Mèxic i aleshores es veu que en una de les estades de Madrid el Bergamin li diu, escolta, faré una obra de teatre que es dirà l'Àngel exterminador i ell li respon així ràpidament. Home, doncs, un obra que es diu l'Àngel exterminador, jo aniria a veure-la, Ipsofacto, vull dir. Aquest títol? No m'ho plantejava. Bueno, es va anar interessant per com anava l'obra i al final el Bergamin li diu que no ha fet res. I li diu, home, em prestes el títol, perquè es veu que, inicialment, l'Àngel exterminador sabia de dir els nàufrags de la Calle de Providència, que a més es veu al principi de la pel·lícula es veu que el que res diu així. Calle de Providència. I aleshores li diu, home, i tant que el pots titular l'Àngel exterminador total, ni tant sols es veu, no? A l'Àngel exterminador, a les cròniques, quan la qüestió d'Egypte, dels primogenits, l'Àngel exterminador, el deu, que se li embala, fa molta gràcia perquè a les cròniques, hi ha un moment que el propi deu diu, ostres, bé a dir, lligit, a l'Àngel exterminador, diu, ostres, que potser m'estic passant molt. I li va dir a l'Àngel exterminador, deixeu-me estar. La qüestió és que té una aplicació, aquest títol, perquè evidentment una de les lectures, a veure, és una pel·lícula molt oberta, podem entendre moltes coses. Hi ha aquí, fins i tot aquí, els que es queden tancats dins del saló aquell, venen a ser les classes que manden a Espanya, els franquistes de Però, i que es mereixen el que els passa, és a dir, deu. De fet, és una manera divertida d'entendre la pel·lícula, ell, que és un... De fet, dir-li a teu, Buñuel, no és ben bé a teu. Bueno, ell deia que era a teu, gràcies a Déu. Gràcies a Déu, però en realitat, la religió està permanentment... Està permanentment present. Segurament perquè és de les coses que li toca als nassos, com li tocava als nassos l'Espanya de Franco, i totes les dictadures... Era unàcrate, evidentment, era unàcrate, i per això es va apuntar el sorrelisme, perquè va deixant alament el sorrelisme, tira de l'inconscient del que em passa pels nassos, i ara no sé ni per què penso en això. Ells ho passaven a pipa, d'aquesta manera. Aleshores, bueno, hi ha aquí veus els franquistes, però en realitat també pots veure, simplement, els als burgessos de tot arreu del món, que viuen al seu univers, a costa dels treballadors, evidentment, a costa dels treballadors, i, per tant, doncs, d'alguna manera, és un càstig diví, no? També ho pots veure com una pel·lícula de terror, però amb això hi entrem més endavant, perquè hi ha alguns elements que em sembla molt interessant, pel·lícules modernes es deriven de situacions que podrien veure les d'origen en l'Àngeles Terminador. Però fixem-nos que un cop ells s'alliberen d'estar al saló aquell, que no se sap ben bé per què no poden sortir del saló, quan el saló té un marc impressionant per d'entrar a sortir, i ballar, i fer de tot, no? Però no poden sortir, no? Ni poden entrar, no? Però quan finalment acaben sortint, se'n van a l'esglècia, i aleshores es queden trencats a l'esglècia. Exacte, i fixa't que hi ha el detall dels vents, els vents, és una broma que la senyora té pensat a fer junta amb l'os, vol sorprendre un os que està ensinistrat amb els vents, però se'n va corrents quan veu que el de la safata, perquè el de la safata, que cau, també estava programat. Compte, perquè hi ha moltes coses misterioses en aquesta pel·lícula, perquè tampoc són clares, eh?, ho has de veure al vol. Perquè tu veus una cara de la senyora que està fotuda, davant dels seus convidats, resulta que ara va al cambrer i interpretes. Ara resulta que el cambrer s'ha caigut i m'ha enviat el primer plat a Plastafank. Doncs bé, el propi bunyuel diu en les seves memòries que no, no, això era una broma. Però com que veu que no fa gràcia, que amb alguns no els hi ha fet gràcia i tal, se'n va a córrer cap a la cuina i diu, lo de l'os i els vents, tregui'ls d'aquí i deixi-ho córrer, no? Però en realitat volia... Doncs aquests vents, al final, acaben entrant, perquè els vents sí que poden entrar, i gràcies a això, després d'estar com setmanes, que s'estan menjant i bé, s'estan bé bé els pixups, podríem dir gairebé, perquè la degradació d'estar allà tots junts és potser un dels temes centrals de la pel·lícula. Sí, sí. Però bé, els vents entren, sembla com si deu, els envies els vents, finalment per alimentar-se, no? I després, la pel·lícula tanca amb uns vents, quan no poden sortir, ningú pot sortir de l'esglècia, anctòtica les portes, estan perfectament obertes, perquè, aleshores, deu enviar uns vents de raó, no? Aquests vents també es poden interpretar com la classe obrera, no? Que són els que estan per alimentar els que busen, no? En definitiva, els que busen del poder i els que estan a dalt de tot. És una de les primeres lectures. És curiós, perquè, clar, l'univers de l'Imaginari de Buñuel és tan extens. Sí, sí. I després, ell era una persona, a veure, que una de les coses que té, que s'entengui bé, o sigui, no és que fos un tio cutre, però sí que tenia algo del cazurismo maño. I llavors, amb ell li agradava fer la residencia d'estudiant, sobretot, bromes molt pesades, bromes d'aquelles que... Una va acabar, sinó amb l'amor, amb algú greument danyat i tal. Era un tio una mica perillós. Fins i tot va arribar a fer boxa. O sigui, era un home... Sí, sí. I la seva dona? D'acció. I la seva dona francesa, la seva dona francesa? Sí, la Jan Roca. A les seves memòries. A les memòries. El Posabert, és a dir, un masclista, que, bueno, igual la pagava. Una vegada, un tio que la va empantar, és que les avall. Puc a broma, vull dir que... Tenia coses estranyes, aquest home. Com m'interpreteu, la ultimíssima imatge, que és la policia carregant sobre alguns manifestants... Per mi és una revolta popular. Sí, però que no té una explicació... En el transcurs de la pel·lícula, diguem-ne. No, però... La interpretació de l'Ignasi, que està molt bé dels menys representant... Deu canviar uns menys, no? L'extermini... Per mi, l'extermini real que va fer a través de la pel·lícula és de la mateixa classe burgesa, com una vegada closa i tancada, és incapàs de sobreviure. Només de sobreviure, el que diem sempre, de la mateixa classe burgesa. I s'arriba amb aquest punt. Aquesta és la segona part de l'anàlisi interessant, que és el fet de com gent que primer els veiem molt educats, amb un castellà correctíssim, un nivell impressionant, totes són galanteries i finura i tal. I la pel·lícula que fa el canalitza és com aquests models, aquesta educació, aquest bon tracte es va degradant a límits impressionants, que acaben barallant-se, acaben... Es produeix de tot, no? Es produeixen adulteris, es produeixen intents de violació, de parvins es mora un home gran, es mora i el tancen perquè, clar... El tancen en un armari... Aquella mà... Això ja forma part més del surrealisme... De la part de terror que té la por. Perquè a vosaltres no s'ho ha acudit, a mi m'agradaria parlar d'un altre tema interessant, però ja que ho ha sensatat, a tu no et sona que pel·lícules com Cube, fins que estic saltant moltíssim, i a més amb una cinematografia canadenca, o les pel·lícules d'Escape Room, són situacions de persones tancades que poden sortir dels llocs, i que hi ha una manassa ominosa, una cosa que no es veu. En realitat és com Déu, i el seu ángel exterminador. No els veiem, no podem sortir de l'habitació, o què passa aquí, és càstic diví. Aquesta cosa és una mica preternatural. Dins d'aquesta atmosfera, evidentment, es veu que és una de les dones que, per cert, s'està terroritzada i es desmaia. Que et sembla que és la que té les potes de gallina? Sí. El tanc dins d'un armari i la mà del mort, obra de nou l'armari, i es veu com cau a terra. Una de les dones que, per cert, és una de les... que té dues potes de gallina, dius, una dona d'alta classe social i és una bruixa. Perquè fa un conjunt després. És que, de fet, Bonyuel és la pera, perquè ens posa les 3 bruixes de Macbeth. I tant, i tant, i tant. Hi ha 3 de les dones...Cada una amb una pota? Com fabulen. I l'altra amb una espelma. Sí. I, al final, emmateu-lo a l'anfitrió. Perquè resulta que ha d'haver un culpable. I aquest culpable, finalment, és l'anfitrió que és qui ens ha convidat al seu Palau. I, per tant, l'hem de matar. L'anfitrió que, per cert, ja s'està enrotllant amb la Silvia Pinal. Sí. Perquè els alteris van... que hi ha un moment específic, l'Edmund, que és el senyor de la casa, diu... El que des de nen heu diat més, quan la cosa ja està molt degradada, la gent ja està fent un tuf, que no es aguanta. Diuen que hi ha tuf, que ve a arribar al carrer i tot. El que des de nen heu diat més, la grulleria, la violència, la brutícia, són ara els nostres companys inseparables. I, per tant, el que es diu és que és el que ha de fer. És el que ha de fer, que ha de ser la promiscuïtat. I, mentre diu això, davant seu té la seva dona amb el Álvaro, aquell noi una mica més jove, que és l'aman, fins a aquell moment secret de la dona... I l'Álvaro li està fent manetes davant d'ell. És a dir, el grau de sinisme sotil de Buñuel és que és impressionant per... que el noi jove aquest es dirigeix amb una de les dones i diu, ho he de llenar a usted. Però com li posis això? Per què m'hi he fet dir a usted d'aquesta manera? És molt divertida la pel·lícula. Després també hi ha un erotisme, perquè jo us diré una cosa. Hi ha una pel·lícula de Buñuel que hi hagi 6 petons a la boca sostenuts com aquesta. Buñuel no era dels directors de fer aquest tipus de demostració. Generalment amb ella el que passava sempre amb el tema amorós, igual que amb altres temes. Aquí la gent no arriba a sortir. El discreta d'un canto de la burguesia no arriba a sopar. Amb aquest escurujet de la seva, la gent no arriba a fer l'amor. O sigui, precisament és sempre... Que s'interrompeixin. Perquè això connecta amb una altra de les característiques molt potents d'aquesta pel·lícula, que és el sentit circular, el sentit cíclic. I què és un somni, sinó una qüestió cíclica on moltes vegades els desitjos no se satisfen? És un intent permanent d'anar donant voltes per intentar satisfer una cosa, i que el sentit cíclic no acaba de complaure. El factor on èric és present, amb allò al sempre. O sigui, el sentit cíclic... Arquitectòricament la pel·lícula és complicadíssima, el sentit cíclic està. En el principi que ja des d'entrada, i sense saber per què tots els serveis de la casa volen fugir, s'en volen anar, només queda el major d'home aguantant el tipus, però tots els altres volen anar-se'n de la casa. I s'en van, s'en van, queden els mínims. I al final els serveis tornaran a aparèixer, intentant saber que els hi ha passat. A veure què ha passat i si podem tornar a entrar. Però després, que molta gent ha dit, que per cert no ho hem dit, però el director de fotografia és... La fotografia és extraordinària. És un dels directors metgigar, que és el fotògraf de pel·lícules com Bajo el Volcán de John Justin, dos mules i una mujer de Don Cill, que és un webster que m'encanta, és un webster que m'encanta, els violentos de Kelly, però també del fugitivo de John Ford. Això per si deunes quantes, d'en Buñuel en va fer la tia. És extraordinària. El Figueroa li diu a Man Buñuel, li diu, que ha repetit la entrada de los invitados en el palacio dos veces. I el Buñuel li diu, que ha posat les dues tomes, perquè es veu que van fer dues preses, i el Buñuel diu, que és el que volen fer. I, com després del senyor de l'enfidrió, hi ha un moment que fa una lluança quan estan allà sopant. Ells venen de veure una obra de teatre i fa una lluança a l'actriu, i a la primera vegada que ho diu, tothom aplaudeix, i de cop i volta torna per ells, torna a fer la lluança, i dius, A la pel·lícula n'hi ha altres de petites, però hi ha fins a 17 repeticions. I ell li va dir al Juan Luis, perquè ell no solia donar entrevistes, i li va dir al Juan Luis, no, quan t'ho he preguntat el de les repeticions, diu molt senzill, tu els dius que la pel·lícula se m'estava quedant a cortar, i en totes hem-ho repetit en algunes escenes. Això, aquestes votades al... No, no, típic d'ell, és típic d'ell. Li encantava. Hi ha una anècdota que recordo que un crític francès agafa Puigdemont, li diu, perquè escolti, vostè, aquest os, l'os que vol fer la broma amb els vents, aquest os que es va passejar pels corredors, i ell mateix, a mi útimo suspiro, em fa una referència generalitzada, però el crític, el més divertit, és com li contesta Buñuel, perquè el crític francès li diu, aquest os que va pels corredors, evidentment, és l'amanassa bolxavíc, no? Són els bolxavics que amenacen els... A mi no ho sé, 62. Són els bolxavics que amenacen els burgessos, i el crític li fot una parafada impressionant, i Buñuel se'l queda mirant i li diu, escolti, jove, un os en un corredor, és un os en un corredor. Aquest tipus de votades a Buñuel li encantava, és divertit moltíssim, però ell ja sap que està posant moltes coses carregades de 24 sentits, però el odiava explicar-les. De fet, és una cosa que no... Si no hagués sigut per l'amistat en Jean-Clo Carriere, no que eren sàpigut moltes coses del seu pensament. Però, afortunadament, aquí van arribar un intent dels dos, i... i sí. Tu, Eduard, l'has mirat? Bueno, l'he vista i em sembla una pel·lícula interessant, però ara la reflexió que em passava pel cap és que l'última etapa de la seva vida, el Buñuel, va tenir unes llarges converses amb un món juvenedictí, que és curiós. Era el prototipó de la teva. Per això dic que no tinc clar que fos exactament la teva. Està en línia amb el que deia l'Ignasi, de que li va deixar petjada segur. I, a més a més, sempre que parla de la Bíblia o passatges que introdueixen algunes pericles, bueno, per exemple, el Simón del Desierto, els Estelites... Saps molt bé de què parla, eh? Amb la Via Lactea, igual. El Simón del Desierto l'hem vist junts. La vam veure l'any 71 a Sedet, amb aquells jornades. Amb aquells jornades, jo hi vaig anar-hi també. I vaig arribar a anar-hi, vaig enxampar. Em sembla que l'últim o l'últim... És curiós que aquesta, el Simón del Desierto, dintre d'explicar el que eren els Estelites i el que representava el sacrifici cap a Déu, etcètera, el resto de la pel·lícula està plena de situacions absolutament contràries. En sembla que era la Silvia Pinal. Bé, hi ha les tentacions. El tenta i tal, però vull dir que aquesta part la fa molt estripada, molt contradictòria, mentre, en canvi, està explicant la història d'un senyor que ens ha enfilat el nou Columne un sacrifici dedicat a Déu, etcètera. Vull dir que, en aquest aspecte, sobretot, jo crec que el Buñol era la seva relació amb la idea de Déu. Segurament, com per molts espanyols de l'època, jo crec que el va portar molt pel camí de la producció, diguem-ne, ell ja va fer pel·lícules i es va auto-preguntant coses respecte Déu, perquè aquesta pel·lícula també... En tot cas, no era un tema que el negués. Està massa present en tota la seva firmografia. Jo crec que més aviat el que estava en contra és dels poders, i, per tant, segurament, estava en contra... Absolutament de tot. El poder de l'església i, segurament, en contra del dogma impulsat per les glècires. Però això no vol dir que no hi hagués alguna base cristiana... L'enquietut del problema. Alguna base cristiana que li feia... És molt espanyol, això, eh? I ell era molt espanyol. I era molt espanyol, com abans. Ha senyalat el pet, també. Ara, a Calanda, jo vaig tenir la sort, a principis del 70, d'anar-hi un any per la setmana Santa. I vaig estar filmant amb Super 8, i vaig tenir la sort de filmar-lo amb ell, al debat de casa seva, el dinfilmat, i vaig demanar a veure si podia filmar la tamborrada, perquè ell té la casa important a la plaça, al debat de l'església. Sí, és una plaça que fa triangles. Correcte. Allí, doncs, em van deixar pujar. És curiós, perquè estaven els fills i els nets. Hi havia també el Saura, la Jacqueline. I vaig filmar, des del balcó, de casa del Buñuel, la Tamborrada, al debat de l'església. Sí, sí, sí. Va ser una pel·lícula... Una experiència, no, però vull dir que el fet, fins a quin punt, tindre l'església al debat. Sí, sí, sí. Vol dir, les campanes. És que l'església està davant de casa seva. Allà mateix no, fent triangla, tan cap fent el triangle. Li hagués tingut tanta mania, jo suposo que és de fet una casa a les afores. Sí, sí, no hi ha dubte. A més, bé, de bona família. Un cert sentit del deure el tenia, i dels principis. El que passa és que tenia un ànima àcrata, que jo crec que era una contradicció, per decorar la seva informació i un sentit. A la residència d'estudiants, i després a França amb els surrealistes, tot això es va alimentar i li va fer un cos en contra, diguéssim, de l'altre. El sentit és... Bueno, Buñuel, sense dubte, és un director pertornari, perquè té obres molt importants, i que valdrà la pena parlar. Sí, l'únic... Si vols, compro. Només una pinça ja. Sí, i tant, i tant. Dic que en el grau de degradació que es va produint dins del saló, apareixen coses com l'incest, perquè la relació de la germana gran amb el noi aquell, que és un tiquis micis, que li posen nerviós, que una dona es pentini només per davant, i deixi la part de darrere sense passar la pinta. És a dir, aquestes coses de persona malcriada, i la seva germana gran exerceix una funció com de protecció, que es pot entendre clarament que jo és un incès latent, com a mirib, bastant evident. Jo crec que amb aquesta pel·lícula, Buñuel, em surt d'Ilesa i fa sortir tot el catàleg. Exacte, ara ho has dit. Sí, sí, surt de tot. I l'intent d'assassinar a massa més. I sobretot la reflexió profunda, que per molt de molt alta casta social que siguis, un còpat veus amenaçat, perds totes les formes, i et tornes un truc l'odita. Sense diferència de com reaccionaria una persona de classe obrera. Aquesta és una de les reflexions importants de la pel·lícula. Hi ha un atac contra tots els pecans capitals. És una altra obsessió, també, de Buñuel. Bé, estem a la segona part, i el programa, tal com han començat, vol parlar del vell nord-glasat. I, per tant, és un programa dedicat a aquesta segona part, el record de l'arribada dels indiscris a Barcelona, que es va produir el 1992, tot just avui fa 30 anys, com han dit abans. Els indiscris són una comunitat establerta al nord-est de la Regió de Quebec, a tocan de la Badia de James. La nació crí ocupa més de 600.000 quilòmetres quadrats, una extensió com la de França i Bèlgica juntes. A l'any 1992, entre les 9 poblacions que formen el conjunt del seu territori, no arribaven a 10.000 habitants. Actualment la xifra s'acosta a 23.000. Nosaltres vàrem entrar en contacte, l'Eduard Amuro i jo, amb ells a l'any 1990, a través de la Clara Valverde, i gràcies a la miestat que teníem amb els seus pares, Pilar i Jose Maria Valverde, el poeta, traductor i catedràtic d'Ètica de la Universitat. Així es va constituir amb l'Eduard, Amuro i jo, el grup de suport als indiscris de Quebec. I a partir d'aquí es va anar treballant per fer unes jornades, el mes de juny de 1992, en plena de fervescència a Barcelona, a nivell mundial, en plena de fervescència de la ciutat de Barcelona, a nivell mundial, en motiu de les olimpiades. Bueno, Eduard. Sí, podem... Com explicaves molt bé... Com va anar? Aquesta setmana fa just 30 anys que Barcelona avançava sense aturador cap a les 25 hores olimpiades de l'aire moderna. Faltava un mes per la seva inauguració i la maquinària estava en plena tensió. Les autoritats municipals pitjaven l'excel·lador de l'organització d'un grup d'indis de la tribu d'escri de Quebec pujaven per la rambla de les flors, portant a Collibé una canoa anomenada Odayak, amb la que havien desembarcat feia uns minuts el moll de Colón, 500 anys després de l'arribada dels europeus a les Terres Americanes, i venien a recordar-nos, ho portàvem amb una pancarta que els acompanyava, el futur de la Terra és el nostre futur. Penseu que davant de l'actual inquietud sobre les qüestions mediambientals estem parlant de fa 30 anys, i aquests personatges venien a donar-nos un toc d'alerta. Va haver-hi, fins i tot, un diari de Montreal que titulava El Tantam Resona per les Rambles de Barcelona. I aquest grup d'indiscri van arribar a la plaça Sant Jaume amb la seva canoa, i van ser rebuts per a l'alcalde de Barcelona, i va ser el que va fer la gent. I ara, quines conseqüències tindria per ells, com a comunitat indígena, però pel món, la construcció de les més de 60 preses que volia construir Hydro-Quebec en el veí de James. Aquestes pentants estaven destinats a generar hidrogen, que en aquell moment la indústria del automòbil d'Alemanya pensava tenir el projecte d'incorporar com a element d'automoció dels automòbils, i, per tant, això obria un mercat molt platòric de diners. Què passaven en aquest estibus més enllà d'aquest resum que us deia? Doncs que aquest embassaments que es van construir al seu voltant anaven a cobrir d'aigua les seves terres i es va produir un fenomen que ja ha detectat en una etapa anterior, perquè això s'estava parlant del projecte de James Bench II, el qual volia dir que hi havia un James Bench II. Sí, James Bench II va ser en 1975. Aquesta, com a conseqüència d'això, la descomposició de multra dels arbres que havien quedat colgats per l'aigua havia generat una part de mercuri que sabia després i que això s'havia incorporat a través dels peixos a la cadena alimentària. I això a ells els preocupava, perquè pensaven en aquell moment, i la cifra que donava abans molt bé el Pep, sobre la desaparició de la seva comunitat. Veien que estaven abocats més enllà d'altres dificultats que hi havia amb la zona que es tracta, que és una zona extremadament freda, amb dificultats per al cultiu, etcètera, anaven a desaparèixer. Pensem que estem parlant d'un espai que és més gran que França. Per tant, estem parlant d'un espai molt important. I per què venen a Barcelona? Venen a Barcelona perquè són indis, són indígenes, però són molt llestos i saben que a Barcelona en aquell moment és un bon aparador, serà a punt de començar les olimpiades. I, a més, té la coincidència de que fa 500 anys que el colom va descobrir Amèrica. Dintre dels actes que es van fer, en el moment de l'arribada, el vice-gran jefe que venia en l'aqüenó aquesta, que és el Romeu Saganaix, va agafar la seva bandera, va posar el Junoll a terra i va reproduir aquella imatge que tots havíem estudiat en els llibres escolares de Colón de Sant Barcany i dient que havia arribat a la nova terra, etcètera. Va fer una ironia per això. Intel·ligent, sí, perquè va dir Colom va arribar allà i no sabia on havia arribat, després d'haver arribat a la Índia. I nosaltres estem aquí, sabem molt bé on som. Va ser l'Amèrico Vespucho, que ho dic, però això és Amèrico, Amèrico. El Loda Yaak, a més, tenia un significat cultural, una embarcació que era mig que no, mig que Yaak. Aquesta comunitat indígena està molt a prop dels Inuits, que són els mal anomenats esquimals. Els esquimals no es volen autodir esquimals, sinó que ells mateixos es menen Inuits. I aquesta canoa volia reflectir, culturalment, aquesta unió de les dues cultures per combatre l'ataca al medi ambient. Com ha dit... No, aquesta, perquè ens esteu escoltant, és de 9 places, un que va marcando el ritme, i 4 cada banda remant. Teníeu una llargada, la van posar a la plaça Sant Jaume, i feia la seva petxoca. Impressionava. Ens va rebre també, ho vam organitzar, i va estar molt carinyós i molt atent. Va ser un lliurement per part del vicegranjefe d'un tambor que és emblemàtic dins de la cultura crí. I el Pasqual Maragall li va donar també un... Un COVID. Un COVID que era... L'emblema dels Jocs Olímpics. És cert que, a més, aquesta canoa, que va estar unes hores plantada davant de l'Ajuntament, una certa curiositat pel públic que estava passant. Més enllà de la gent que s'havia incorporat en aquesta mínima manifestació per la Rambla, la gent que passava per allà es preguntava què era allò. Una cosa que cal destacar, que crec que és important, és que en aquest grup de suport en els indis del Quebec, una persona important que hi va participar va ser el Joan Pere Vilaracans, el pintor. Ens va dissenyar un cartell que ens va regalar perquè ens poguéssim fer difusió de les jornades. Jo crec que tota la nostra família i amics van estar penjant cartells per Barcelona, perquè vam arribar a col·locar moltíssims. I una cosa important és que va aparèixer en aquells moments la venguàrdia, un dels diaris més tirades... I el va reproduir en color. El va portar d'un suplement de ciència, que és un número que ho guardo amb molt de cuidado a casa, perquè és curiós que la venguàrdia el va reproduir exactament en aquest suplement. També va cobrir els actes de l'Ajuntament, els va cobrir TV3 també. Sí, tenim una petita filmació, té les notícies. Diguem-ne, per no allargar-nos molt, vam fer algunes coses puntualment importants. Ens van rebre al col·legi de periodistes, allà a la Rambla Catalunya, on volem fer una roda de premsa acompanyats del Ramon Folk, una ecologista... Remotats. Molt reconegut en aquells moments, i, a més, que estava ambena i escrivia molts llibres en aquells moments parlant de la problemàtia mediambiental. I després ens vam dedicar a altres activitats. Els vam portar a veure una exposició que hi havia en el dipòsit d'aigües que hi ha a la ciutadella. Estimada terra. Sí, estimada terra. I aquí els mateixos indis van disfrutar moltíssim, perquè nosaltres pensàvem innocentment portar-los a veure el llobrecat, el besòs, que són rius, i ells sempre parlen dels seus rius, però quan els hi vam ensenyar alguna fotografia, una mica reien. Els seus rius fan que des d'una costa a l'altra costat... S'obregin. Una altra cosa que era molt curiosa parlant amb ells, és que ens deien, hi ha alguna cosa que no entenem de la vostra cultura, i és que tingueu que pagar per l'aigua. Nosaltres allà només hem d'agafar un got i agafar aigua del riu. És incomprensible. Per un cri, tindrà que pagar per veure aigua. Tenien unes... Estàvem parlant. Unes explicacions de la seva relació amb la terra, interessantíssimes. Per exemple, ells, un dels seus modos vivendi, era la casa, però no caçaven mai més de lo que necessitaven. I, a més, un cop caçaven, s'ajunolaven i donaven les gràcies a la terra, que era la mare que ells consideren que els dona suport, per haver-los aconseguit la possibilitat d'aquella que seria. A més, també una cosa curiosa que ens explicaven era que moltes vegades el que dirigia la partida de casa ho havia assumiat. Ells confiaven molt amb els somnis, i molts d'ells deien que aquell dia sortirien i que serien uns patos, que serien uns animals en el bosc, i sabien prèviament, deien ells, quants en caçarien i quants en necessitaven. I no es passarien d'aquí. Hi ha una altra cosa que jo recordo també, que ens va explicar un d'ells, que ells anaven a caçar. Bueno, a veure, el primer que s'ha de dir és que a l'hivern allà ho tanca tot, ho cobreix tot de neu, i a l'hivern dura des de mitjans d'octubre fins a l'abril. I a l'any de 4 mesos, que hi ha activitat. Llavors, una de les coses que també ens xocave pel contrast de cultures és que ell deia que vosaltres aquí no coneixeu els arbres. Home, si hi ha un arbre molt singular, el pis de les 3 branques, una cosa així, i ell diu que nosaltres allà coneixem tots els arbres. Anem a caçar i sabem, mira, aquest és aquell, aquest. És molt curiós. Una cultura ancestral de 6.000 anys. Vols dir individualment? Individualment. El tenen identificat. Sí, sí. Clar, nosaltres... Al·lucin és quan sents això, no? Això mostra la seva relació amb la natura, i és absolutament diferent. Estem parlant d'un poble que recorda la data del monjo que va inventar la seva llengua. 1948. Fins llavors... No van tenir... No havien tingut escritura. Era transmissor al sempre, tot. I després, clar, el típic, no? L'avi li ensenyava el fill, i el fill al net, i llavors això anava circulant les 3 generacions, es va reproduint. Ells tenien un principi que era... Tot era transformable. O sigui, no deixen coses de pedra fetes, o almenys fins a llavors no deixaven. Ells havien de tornar els seus fills, la terra, com els havien deixat els seus pares. Llavors no hi havia alteracions, i clar, també hi ha el problema que tampoc els hi podem seguir al rastre, perquè no havien deixat pejada. Per exemple, d'altres tribus, que també s'anomenen Crí, que són de la zona de Alberta, més cap a l'Occident de Canadà, i cap a Ontario, que aquests sí que ja tenen uns altres principis, i unes altres creences. Ells donaven poca feina als arqueòlegs. No calia escapar res, perquè no trobarien... Gaires vestes. És veritat que això va tenir un acte que vam fer, el domenge dia 21 al dematí, que vam anar amb unes jornades que havia organitzat un grup que es deia Acció Alcologista, i ells van anar allà, i havien participat en la Simera de Río, que va ser una Simera molt important amb el tema del medi ambient, i ells van presentar en aquell grup el seu informe. Però si fos d'això, havien volgut, i els hi vam organitzar, una trobada popular en el pati de l'antiga Espanya Industrial, al costat de l'estació de Sants. I allà ens vam introduir molt amb la seva cultura. Ens vam fer un gran cercle, la gent es donés les mans, perquè ens consideraven que el cercle era la millor manera que les relacions entre les persones no tinguessin prevalència. No hi havia algú que m'anava, sinó que tots eren iguals, ens donàvem la mà i tal. A l'ajuda de la traducció simultània d'un fill del Josep Maria Valverde, el Willi, van explicant-se contes. Algunes d'aquestes coses que estem explicant de la seva cultura ens la van explicar en format conte. Breus, no s'han... No eren lluitant ariament molt densos, sinó... Els índices hi ha una cosa que és molt curiosa. Així com els Inuit, són uns índices de 1,50m, aquests són uns índices de 1,80m, tranquil·lament, i corpulents i tal. Però amb el tracte, amb el tracte aprov, són molt divertits, sempre estan rient, tenen una aparença molt feliça, i en canvi hi ha una cosa que a mi em va xocar molt, i és que ens deien, un índicri pot anar amb un altre i poden estar caminant i poden estar migdia i no parlar més que quatre paraules, perquè un crí només parla quan té realment algo que dir. Parlar per parlar, amb la nostra cultura, no existeix. O sigui, saps aquelles coses que et xoquen, perquè estan plenes de sabidoria, en realitat. Bé, sí, estarà anar completament diferent... Efectivament. ...a com ens hem anat fent nosaltres en l'occident. Quan van arribar el primer dia, van arribar a l'hotel, el Pep els va anar a esperar a l'aeroport, i el vaig esperar a l'hotel, i ens vam ajuntar tots, i quan ja s'havien instal·lat en les seves habitacions, van dir ara hem de fer una reunió de coordinació, van sortir tots de les habitacions, i en el passadís mateix, ens vam seure tots a terra, i vam començar a comentar les coses que faríem el dia següent. I jo recordo perfectament que en aquell moment vaig expressar la meva preocupació, perquè en un dels dies havia de parlar i vaig dir-me al públic d'explicar-ne alguna cosa, i amb això que deia el Pep ara mateix, em van dir, no, no et preocupis tu, parla com et surti del cor, ja et sortirà bé, no... No cal que t'ho preparis, perquè jo... tinc la tendència a escriure prèviament, com fem molt la gent que intentem no dir tonteries, i volem explicar-nos amb una certa coherència, que estava preocupat perquè no acabava de trobar el que diria. I ell, amb això que em deia perfectament el Pep, no et preocupis tu, i parla com et surti del cor, ja està, ja ho diràs. Són coses que, com també assenyalaves tu, ens demostren que hi ha una... estem convivint en un món en el que, malgrat els ordinadors, els viatges a la lluna, etcètera, hi ha unes comunitats que, sense allunyar-se d'això, perquè ells també fan servir l'ordinador d'aquestes coses, però tenen una manera culturalment de relacionar-se amb la terra, i relacionar-se entre ells, completament diferent. Però això ho mantenen, diguem-ne, de l'any 92 ara ha plogut molt, i és evident que el món occidental avançat s'ho està menjant tot. Ho mantenen bastant, tot i que, curiosament, per exemple, tenen molta prevalència, malalties, aquests dies que són, ells consideren molt occidentals. Per exemple, la Diabetis. Ells no menjaven coses dolces en la seva cultura normal. En canvi, arriba aquesta transformació de la societat, apareixen els supermercats, el veu en Coca-Cola, i tot això els hi té un efecte tremenda. Jo et guardo a casa folletes escrites amb llengua crí, que sóc incapàs de llegir, evidentment, perquè té aquests caràcters estrany, però que em van explicar i m'ho van escriure sota, dedicats precisament a la precaució que s'ha de tenir pel tema de la Diabetis, una cosa que és molt coneguda, la possibilitat de tenir ferides els peus, i ells van descalços moltes vegades, i la importància que tenien per ells aquestes precaucions, perquè no tenien informatats d'aquest tipus, i ara les tenen, vull dir. També, contestant la pregunta que fes tu, Ignasi, s'ha de tindre en compte que hem parlat de més de 600.000 quilòmetres quadrats i 9 comunitats, i aquestes comunitats, entre elles, només tenen un sistema de comunicació, ERCRI, una companyia aèria d'ells, perquè les distàncies són tan grans, i, a més a més, durant molta part de l'any... França i Vèlgica, junts, dius? Sí, efectivament. Bueno, llavors, el que vull dir és que, per més que hi pugui haver gent jove que ja viatgin i vagin coneixent una mica on es diu la ciutat... O sigui, Quebec i l'altra. Montreal. Montreal, sobretot, que hi té molta tendència a anar-hi. Clar, Montreal és molt cosmopolita, i alguns ja estudien, ja dic els seus coneixements, els tenen amb anglès i tal, llavors alguns pot ser que es queden a la zona, diguéssim, ja més occidentalitzada, no? Però els que segueixen la tradició, aquestes distàncies i això, i, a més a més, el fet que tenen recursos, sobretot econòmics, jo crec que fa que el que vulgui vagi continuant una mica la tradició, i és una mica el punt en què està la cosa ara. A mi, de tot el que plantegeu, el que em preocupa és el tema de les presses, no?, en el sentit que 20 anys després, deuen haver perdut territori a causa de les presses. Han perdut territori a canvi de diners. I això ens porta al dilema, de sempre, de l'evolució de vegades al preu que implica, que és entre cometes, però la destrucció, en aquest cas... Podem pensar en l'Amassònia, per exemple? Exactament. A més a més, la destrucció d'una cultura. Totalment. Que és el que està passant en moltes cultures estretes, que són molt concretes de l'Amassònia, que desapareixen, sincerament. Són aniquilades. O la voluntat d'eliminar-les, en aquest cas, jo crec que aquí em dona la impressió que el Quim Parabes més veia l'interès econòmic. I si hi ha un dany col·lateral que és la pèrdua d'una cultura, doncs mira, no? Però el que sempre m'ha sorprès és aquesta voluntat, directament o indirectament, d'acabar amb altres cultures, no? Bueno, això és el... Per exemple, és ben a prop. El monstre econòmic és el... El seu enemic principal no deixa de ser el capitalisme com a forma de producció, diguem-ne, no? Són uns clients, tenen supers. En canvi, hi ha una certa resistència. Continuen intentant viure en cases de fusta, per el que hi visen a la seu guat. I t'hi visen, eh? I t'hi visen, sí, sí. I fan... Continuen fent cerimònies molt tradicionals, per exemple. Amb les aurores. I amb el caminar fora. Per exemple, els nanos petits, quan arriben una certa edat, es conceden que ja poden començar a fer la seva vida pel seu costat, fan una cerimònia en què el nano el vesteix en la nena, d'una determinada manera, i aquell dia, amb una certa solemnitat, dona un pas a fora del tipi i es ha acollit pels restos de la tribu. Sí, que una certa essència provisional, per dir-ho així, la continua tenir. La mantenen. Sí. A totes maires, a nosaltres, particularment, l'evolució aquesta, perquè creiem que estan molt amenaçades. L'exemple de l'Amazonia és claríssim, eh? I després tu has dit molt bé el tema dels diners, és llaminès, i compre voluntats a vegades... És el que destrueix tot. Sí, és el que ho deia directament. Bonyuel, és bonyuel. El capitalisme, els capitalistes d'aquests... Amics, ens quedem... Ells sí que són a l'extermitador. Exacte, exacte. És un bon exemple. És una conclusió... És una conclusió que suma els meus conceptes d'avui. Sí, sí, és un bon exemple. Molt bé, ens hem de comiadar. Fins la setmana que ve ens queden moltes coses, perquè podíem haver parlat de... Tenim uns amics canadencs que van estar a casa d'ells, ens van rebre molt bé i van passar una vella de preciosa. David Fulton i la Rosa i la Gloria Montero. El Joan Pere Vilacans ja n'han parlat. En fi, hi ha una sèrie de gent que es va involucrar, i que també van treballar molt amb això.