CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Aquí estem, com tots els dimarts, cinemas sense condicions, per parlar de cinema tots plegats. Aquí estem el Jaume, Joan, jo mateixa. Ja us anem sent que vindrà. Vindrà més tard, sí. Vindrem que també vindrà. En principi li tocava parlar del Willi Wilder, però no sé si serà així. En qualsevol cas parlaríem igualment del Willi Wilder. Sí, perquè el Willi Wilder tothom tenim algú aquí. En realitat el programa d'avui, com sempre, té tres parts. La primera part, com sempre, parlarem de les estrenes, de les coses que hem vist, etc. Una segona cosa, faríem fugint de Hitler, un tema que seria fugint de Hitler, els grans exiliats del cinema que faria jo. I finalment, a tercera part, la faria el Sergi, si és que arribi, si no la farem nosaltres, que és parlar d'un director que justament va viure el que abans haurem explicat, que és que va ser obligat a exiliar-se d'Elemanya i anar als Estats Units. Perquè hi ha molts dels directors que tenien aquesta problemàtica, o eren amics joeus, o s'havien significat amb alguna cosa antinàcia, i s'han ver obligats a fugir. Per tant, si voleu començar per les pel·lícules que hem vist, tu mateixa deies que havies vist Glòria. Sí, he vist Glòria, que és una pel·lícula chilena. El Joan m'ha dit que l'ha vist. Sí, jo l'he vist. Em vaig parlar fa dies, però sí. És una pel·lícula chilena i el director, perquè jo no el recordo i me l'he apuntat per aquesta raó, es diu Lelio, Sebastián Lelio. I en sembla que aquesta és la primera pel·lícula d'ell que es passa a Espanya. Bueno, en sembla que és la primera pel·lícula d'ell. Sí, però Espanya és la primera pel·lícula que veiem d'ell. Sí. Doncs una bona inauguració de cinema d'aquest home. Aquesta pel·lícula Glòria, el tema l'ademàtica, és una dona que es diu Glòria, i que està rondant la xixantena, és una de la separada amb fills, i que explica la seva història, apropant-se la càmera és molt i molt bona, li apropa molt, i sobretot és una gran descripció d'aquesta dona, perquè ella ho fa molt bé. La Paulina es diu, l'actriu, es diu Paulina García, que jo tampoc la coneixia, perquè de cine a Chile no conec massa cosa. Ho fa molt bé, perquè és una dona que... és una pel·lícula que necessita una entrega especial del personatge, és una pel·lícula descrita amb uns primers plans, molt a prop, perquè el director vol entrar a l'ànima d'aquesta dona, i ho pretén, ho aconsegueix, i per mi va ser una història molt trista, vista des de la meva òptica. He vist amb les crítiques una mica divertides i tal, no li vaig saber veure jo. No és que no té diversió. Per mi és que té alguns punts que... Per exemple, les mateixes cançons que utilitza... que utilitza les cançons del... com se diu, aquest... les cançons del 70 del Humberto Toczi, que són cançons que van tenir molt d'èxit als anys finals del 70, 80, i són aquestes cançons amb lletres... Exacte, no sap molt bé. Sí, perquè no trobava l'objectiu. Sí, totes, i d'aquestes de sortir-se'n de la realitat, perquè són lletres de fantasia, de fantasia vocòlica i de fantasia dels amors i dels desamors, però és aquest tipus, no arriba a tenir la potència d'un tango, ni arriba a tenir... No en té de potència, és això, exactament tot. Llavors, aquest personatge... és un personatge estar d'una manera ben resistent, valenta lluitadora, el meu mot de veure té un punt de 8. Té un punt de 8 amb tota la seva vida, i un punt de fracàs, fracàs el matrimoni, fracàs amb els fills, i no arriba a tenir... I té un final desesperançat per això, en certa manera, un final de bucle. És un final que ella comença, que està en una sala de festes per gent gran, sola, separats, gent d'aquesta tacitura, que es vol divertir, que s'ho vol passar bé, i que això és la part vital, i això és la part positiva de l'obra, però en el fons socialitari. I realment l'última imatge és ella ballant, passant sobé, vital, és ella que és una resistente, però sola. No, no, no, no. Jo simplement apunto, ja vaig parlant l'altre dia, fa de fer un parell de setmanes, que l'havia vist. Però em va semblar una pel·lícula molt bé, és a dir, es veu que el fill, el xicot d'aquest director, s'ha inspirat amb la seva mare, i la generació de la seva mare, per reflectir aquesta generació. La pel·lícula és molt sensible, molt acurada, molt tend... Tendre no és la paraula. Tendre no és. És absolutament esquerpa, la pel·lícula. Sí, la pel·lícula és una pel·lícula esquerpa, i a més que representa un fracàs. Tot la pel·lícula és una història d'un fracàs que acaba malament, tots els àmbits. Com que ella dona una alternativa de passar sobé, superficial, i aprofitar el moment independentment d'en qui sigui, pot quedar una mica així, doncs estranya. Però penso que és una pel·lícula que la vam premiar. Ella té una primera interpretació de la Festival de Tavanesia, que està molt bé. I de Sant Sebastià té un premi de cineconstrucció, i a Berlín la millor actriu. Ella té la millor actriu. Jo sí que crec que és una pel·lícula interessant, i és una pel·lícula tan in compte. Jo crec que sorprèn aquesta pel·lícula, perquè és una pel·lícula sobre la solitud. I és una pel·lícula... Amb gent gran. Sí, amb gent gran. Però aquest tipus de solitud, de gent una mica... perdedora, els americans n'han fet moltes. A tot el cinema sexual té moltíssimes. I crec... li estava comentant el Joan Amén, que fa més mal quan la proposa el cine hispano. Perquè el cine hispano, que és un llengen amb aquesta tacitura. Vull dir que al cine americà han té moltes de pel·lícules de partadors. Si tu mires a més distància, canvi aquí et sents més present, i tant tot és potser o més realista el que explica. Jo crec que de tota manera que hi ha una diferència clara entre la manera que ho toca al cinema americà, que et queda lluny, perquè jo crec que hi ha unes constants de tocar-ho, fins i tot d'admiració, perquè el tipus de partidor és ideològic com en el cas del que esteu plantejant. No, a vegades sí. Jo veig de tot. Normalment, oi? De totes formes també és més per de dos tipus boxeadors, tipo... cantants. És que són homes d'altra banda i és un esquema cinematogràfic diferent d'explicar la història. Aquí és una dona i una dona que la càmera està constantment amb el seu primer pla, amb el seu cos, amb el seu cos que s'acaba o que està començant, i que el vol disfrutar i que em vol fluir d'ell, però et deixa l'assentiment de solitud. Tens una pel·lícula així? Bé, jo n'he vist dues infantils, entre el Justin i l'Espasa del Valort i el Cip i Sapa i el Club de la Canica. Ah, què tal, el Cip i Sapa? Segur que vosaltres us podeu imaginar una cosa, perquè heu llegit el còmic durant tota la vida, i quan veieu això, digueu això que té a veure amb el Cip i Sapa, a part que sigui un moreno i l'altre, el Rosent, no? Bé, la veritat és que sí. Vull dir, en tot cas, aprofitat als dos noms. La pel·lícula és una aventura que té la virtut, segons el meu criteri, d'estar plantejada des del bé i el mal i en aquest cas sí que no hi ha cap mena de dubte, que el mal són aquells que no deixen jugar als nens, són aquells que fan ordres, que no hi ha la comprensió en definitiva, que no hi ha un respecte pel nen, sinó que són com una mena de dictadors, o digue-li el que vulguis, però no posar-li un altre nom, no? Llavors, en aquest context, la pel·lícula s'assembla amb els gunis, s'assembla amb allò d'anar a la recerca d'un tresor que t'has de guanyar tot un seguit d'inconvenients i res a veure amb si pisar pel professor i tota la història que hi ha. Però val la pena, si ho agafes des d'aquest punt de vista que jo et dic com aventura, francament et trapa, jo vaig estar amb 3 dels meus nets i la veritat és que van quedar completament agafats i si el bé i el mal doncs està plantejat de la manera que jo us estic dient, doncs la veritat és que hi puc estar i porti tot, no? Llavors, el Justin és una altra cosa. Aquesta és molt més tova en tots els sentits perquè aquí hi ha un valor d'absolut que en definitiva és... De quin país és aquesta? La primera és espanyola, no? Si no, la primera ja ho sé. Aquesta és espanyola? Sí, Manuel Sicilias, Espanya, llorada 90 minuts, la diversió, llavors aquí sí que estem en animació d'enviar a tot un munt de gent que està fet aquí. És que aquí som bons. Molt bons. El problema, en tot cas, tot el contrari de l'altre, és amb quins valors es mou la història d'aquest nen que en definitiva vol ser una persona d'honor. En diem persona perquè encara és nen. Llavors, lògicament, això lliga més amb el rei Artur que no passa a l'actualitat. És un altre tipus d'honor, en tot cas, en aquest moment. Però aquí, llavors, la pel·lícula és mou en aquesta constant i el vell mig de personatges que podrien ser perfectament nord-americans. Això sí que no, molt ben tret, molt simpàtics, molt amables i fins i tot fan molta gràcia. I la història? Ni la història és això. No s'hi va agradar més. Jo penso que van quedar més ben agafats. Si està ben descrita la història. És que és molt senzilla també, es tracta de fer una cursa en tot un seguit d'incomadients i guanyar-te l'honor. És com un joc dels de Tàulet. És bé, és bé, ser el mateix. Llavors, deies que... Si es danos, qui no s'hi va agradar més? Jo crec que es van quedar més agafats amb el cip i sapé. Tot i que el cip i sapé no és allò. Jo crec que sí, perquè... Perquè són nens de carn i ossos. Sí, perquè hi ha com un joc. Això també juga un paper i tant. Molt bé. I llavors per la meva part, perquè aquesta és una part que em retoca, només no em toca. Doncs tenim aquesta pel·lícula que vaig veure ahir, precisament al vespre, que porta a partir de la primera dia del resta de la meva vida. Jo suposo que l'has vist, aquesta pel·lícula. No me'n recordo. La veritat és que em va agradar molt. Per la tele. És francesa. Sí, a la televisió la van passar. I d'aquí és aquesta. És el 2008. Vull dir que té temps. És francesa. És una pel·lícula que fa una disacció familiar. Tot allò que es viu com a tragèria a nivell familiar i de la manera que canvien el moment que desapareixes. O sigui que... Què vol dir que desapareixes? Vol dir que durur un mandanga, s'ha acabat la vida. Llavors veus un seguit de reaccions per part de tots aquells familiars, en tots els conflictes tòpics del que jo diria la burgessia en general. Vull dir, persones que s'acombolen massa. També estem en aquesta època molt actualitzat. I no sé, la vaig trobar molt fresca. Vull dir, en riquidora, en tots els conceptes. I probablement sí, que persones que ja tinguin com una tendència a no estar d'acord amb aquest tipus de valors que es defensen d'una manera conservadora, que és més fàcil d'entrar-hi. I, lògicament, això ja li provoca doncs una sintonia favorable. És més que probable que això també sigui així. M'ho reconec a mi mateix, no? Però, malgrat que això sigui així, doncs, home, parlant amb la meva dona, deia, sí, sí, és que aquestes són les que m'agraden, no? Les altres no m'agraden tant. Jo he vist dues coses. Una és la Gràbiti, que és aquesta pel·lícula. Aquesta la volia anar a veure. Està tenint bastant d'acceptació, bastant d'èxit. Amb tres dimensions o sense? Jo confesso honestament que val la pena veure amb tres dimensions, perquè si alguna pel·lícula que justifica que es vegi amb tres dimensions és aquesta. És una pel·lícula d'Alfonso Cuarón, que els veureu és una... Si hi ha algú que ja ho dius tu, ja és molt bé. M'ha agradat aquesta. Sí, perquè n'hi ha moltes que no estan justificades. Ens costen de trobar aquestes. Aquesta confesso que els primers 10 o 12 minuts són realment espectaculars. És a dir, una pel·lícula molt estèticament preciosa, que té una espectacul·litat de imatges, de moviments i d'efectes, que penso que fins a aquest nivell que tenim en aquest moment del 3D i dels efectes especials, segurament no es podria aconseguir el que aconsegueix la pel·lícula. Aquest sentit és extraordinari. És una pel·lícula molt famós, no és una recorreció, però una pel·lícula es deia Itubamat Ambient, que era una bona pel·lícula, sobretot en un final sorprenent. Aquesta va ser presentada al Festival de Venècia. I Itubamat Ambient, eh? No, no, Itubamat Ambient és de fa 10 o 12 anys. És una pel·lícula molt famosa en el seu moment. Però digues per si la recordau, perquè és el mateix director. Aquesta, Gravity, va ser presentada al Festival de Venècia. Va ser la pel·lícula que va inaugurar el festival. És una obra d'una gran senzillesa narrativa, gairebé no hi ha història, i d'una gran complexitat visual, i d'una gran belleza visual, que, repeteixo, ho s'ha de veure amb 3D, i és visualment espectacular, molt, molt, però que molt espectacular. És a dir, segurament, molta gent els agrada, encara que la història sigui molt simple, perquè surten en lluvernats. És a dir, la forma en què la pel·lícula planteja la naturalesa, l'espai, els estels, l'univers, etcètera, que és clar, és que et quedes una mica meravellat. I les solituds dels personatges, que representen que tenen un accident, d'on és l'espai al, quan estan fora, de tant de 1.000, 10.000 km de la Terra, es fa que es vegin obligats a conviure-me a aquesta natura. Són el Sandra Bullock i el de jo, com es diu, el famós Josh Coney. El Josh Coney té un paper més aviat petit, aquí el que es l'hi veig és la Sandra Bullock, que a mi no m'agrada en jo confessar, que a mi no m'agrada habitualment amb les coses que li visc, i en canvi, aquí està molt solvent, i fa segurament la millor interpretació de la seva vida. Jo no havia vist res amb ella que tingués mèrit, i en canvi, aquesta menys el cala té. És que sempre fa coses així de nena mona, però gairebé res més. D'una persona que es troba una situació límida i que ha de sobreviure i tota la lluita que ella té per aconseguir sobreviure. És una tèl·lica que es disfruta amb autèntic plaer, sobretot per aquesta estètica, tot i que ja heu dit el seu argument que no aconsegueix mai comparar-se amb la seva imaginació estètica, que és d'una manera extraordinària. Crec que és la pel·lícula que agradarà la gent, a més té dos actors que en el fons són límides, i la gent en general surt contenta quan surt a veure la pel·lícula. Potser no em pensaran més la que representa el que és, potser hi trobaria més inconvenients, però estèticament és d'extraudidad. Tu ho vas veure, Lísium? No, no l'hi he vist encara. Ho dic perquè és de... És de promàtica, també. És de promàtica. No, representa que passa en el futur, i que la Terra està feta malbé, i llavors hi ha una estació espanyol pels privilegiats. Ja. I aquesta és la història, la història de fons. A mi no em va agradar perquè els efectes especials són molt espectaculars, i no sent aquests els efectes especials que tenen, però, en canvi, no t'arriba a enganxar. Almenys a mi no m'arriba a enganxar, perquè els dolents són dolentíssims, els bons són boníssims, i després és una lluita com facilona. I, en canvi, els efectes especials són desmesorats. Jo vaig pensar, no sé si val la pena, produccions d'aquesta... Sí, però això m'hi ha fet pensar. No està de moda, llavors fan els americans sobretot, són pel·lícules d'aquest estil. Aquesta té la virtualitat que tot i que no hi ha història, i que la història és molt pobra, arriba a enganxar l'espectador, perquè la peripècia, diríem, que estan passant els personatges, és molt clara, és a dir, molt contundent. Llavors, tot i que no és creïble, algunes de les coses que passen, com que estan ben explicades estèticament, s'ha de confessar que... Jo no vaig anar amb la crítica, i la gent que em va sortir, em feia un comentari, i tothom els havia agradat. Li havia agradat. Trobaven que la història era pobra, però és general, els havia agradat. L'altra pel·lícula que estrenen, crec que el Divendres, i que es pot comentar, és aquesta, el Mèdico Alemán, que és una pel·lícula de la Lucia Puenzo. La Lucia Puenzo és la filla, del Luis Puenzo, que es va fer famós, no sé si no recordeu, per la història oficial, una pel·lícula de l'any 70, etcètera, que criticava amb una parella que havien adoptat durant la repressió brutal dels militars argentines, havia quedat amb un dels nens que ells mateixos havien assassinat. Llavors, la Sandra, la normal de l'Andro, feia d'aquest paper que ho bordaves, i llavors ell es va fer famós, bàsicament, per aquesta pel·lícula. La seva filla, la Lucia Puenzo, veia en algunes ocasions en els seus guions, perquè és una vegada que és novel·lista, i que, de fet, les tres pel·lícules que ha fet, especialment les dues últimes, estan basades en novel·les seves. Llavors, aquesta és un film que explica la relació que s'estableix a la Patagònia entre una família argentina i el Josep Mengele, un dels criminals nazis que estan amagats allà, que es van donar una pila. Que n'hi havia una pila. I la filla de la família, que la sent amb un cos molt petit, massa petit per a l'edat que té, l'interessa del Mengele i comença, més o menys, encaranyar-se amb la nena, i sobretot amb la possibilitat de poder ell, com a metge, fer alguna cosa per aixecar-li l'alçada, per donar-li el que ella no té. Tot i que està en el fons, tal com està tractada la pel·lícula, és un tema espalosnant, per mi es queda a mig camí entre les dades reals i la ficció més o menys previsible. Surt del cinema, surt del cinema amb una sensació de gust a poca cosa. T'hauria agradat que hi haguessin més. Fins i tot els americans, jo penso que una història d'aquestes, que la Montges és un thriller, diguéssim tre't més suc de tensió, d'emoció, de fer-te participar més amb la història. Esperes que la pel·lícula passi alguna cosa i no acaba de passar res. És la tercera pel·lícula d'aquesta noia, d'aquí. Em sembla que vam dir l'Andreu, en vam estar parlant que hi havia una, que es deia, i que estava molt bé. Jo no l'he vist, no puc parlar. I l'última, que també està basada en una novel·la, és el Ninope. Va la pena destacar que l'Àlex Bentemujil, que és aquest actor espanyol, que ho fa molt bé, aquí fa el personatge de Mengele, però ho fa molt bé, no es pot criticar. És una qüestió tan jove. És una qüestió molt circunstancial i molt poca rellevant. Ella ho fa bé, però la història no és una història que t'acabi d'enganxar, que t'acabi de trepar. Què més hem vist? 30 pel·lícules d'un festival de cinema que es va passar quan allà. Sembla poc. Si les comentes les 30, em sembla que no et teniu prou temps. Jo vaig participar també en el jurat de la pel·lícula de la TV3. No es pot dir les pel·lícules que van guanyar, però ens va fer el dissabte passat, ens va fer un fart de veure pel·lícules per intentar triar quines eren les més bones, les més guapes, les més interessants. De les 11 a la matí de les 8 de l'OBS. Sí senyor. Va ser molt interessant. Penso que la pena dir que ella ens va dir que li havia enviat rebut 176 o 168 pel·lícules. Lo qual és una bestiesa. Repre 167 pel·lícules per un concurs de curmatratges. Amb una ciutat concord allà va la dir-ho tot. Era realment interessant i curiós. El que és cert és que ens vam fer una mesura del que s'està cuinant en aquests moments. Perquè gairebé totes les pel·lícules estaven realitzades entre el XII i el XIII. Llavors la veritat és que a nivell de continguts més aviat pobres, diria jo, i a nivell de forma molt rellegit. La cosa tant a nivell de professional gairebé, perquè hi ha l'apartat A i l'apartat B tant un com l'altre, hi havia pel·lícules que dius que ben fet està això, tu. Aquestes són les coses que passa últimament, que és que com que hi ha hagut escoles com l'escà, quina altra, millora la formació. En els nanos, en la gent que puja, hi ha moltes acusacions. Tenen una forma molt aconseguida, és a dir, en plans molt aconseguit, en fotografia molt aconseguida, fins i tot amb efectes molt lograts. I en canvi, a vegades, el que acaba de fallar no acaba de funcionar són les històries. Llavors, en algun cas, no vam trobar alguna que estava bé, però la veritat és que potser si alguna cosa fallava, com que ho dius tu, estic d'acord, eren les històries. Això en quant a les ficcions, vull dir, tant la penseu que és una persona professional, pràcticament, i la ver és la materna. I la materna, que la materna té un ideal. Sí, sí, sí. En quant als documentals, la cosa es repeteixi, no hi ha millor, vull dir, és allò del document que fa una persona aficionada, que fa un viatge, o... Ja explica tot el que dic. Cada vegada és més repetitiu. Repetitiu i tòpic. Vull dir, al mateix temps, com no em surt la paraula, el tòpic, tot plegat. Això ja està molt fet i ja està en molts casos, molt ben fet. A vegades hi pot haver punts que dius que això està bé, aquesta combinació que fas entre la dificultat i l'alegria, per dir-ho d'una manera, està bé. Però sobretot n'hi va haver, una d'un viatge que fan una part d'aquestes, que hi ha la Índia o així, allò és per apretar a córrer. Vull dir que tot és una mica així. I en quant als experiments, el que tenia de bo les pel·lícules més ben fetes era que estaven molt ben fetes, però en canvi eren tòpics total i n'hi havia alguna del que és l'experimentació que, sense estar una meravella, aquella és la que per mi reiixia d'una manera molt clara. Jo penso que no estic dient res de nou. Suposo que això es pot aplicar qualsevol festival, no? Però que qui realment ho gaudeix, o sigui, es presta fer una cosa d'aquestes i té l'oportunitat de veure si més no aquestes 30, però ja qui ho ha vist tot ell, jo penso que és una molt bona preparació per saber com s'està com està evolucionant el cinema al cap i a la fi. L'interessant. Ja direm, ja perdem dos premis. Sí, ja parlem dels premis al seu moment. Potser que inclús fem convidem el que ho monta i ho porta, que és la Dolce Joel, que un dia vingui, ens acabi d'explicar com està encarat la teca de premis, que crec que és el dia 26. És l'ànima, eh? Sí, és el seio. Sempre li ha agradat això, sempre li ha entusiasmat aquest camp i llavors això ho havien deixat estar. I ho havien deixat estar durant quants anys perquè van ser ells els que van iniciar aquest concurs de cormetatges de la ciutat de Cornellà i ara fa dos o tres o quatre anys que van reiniciar. Això no es fa cada any. Bé, interessant. Si no tenim més pel·lícules, o sí, tenim alguna pel·lícula més? Jo només voldria destacar que el cinema, per això és molt curt, el cinema baix és un cinema de referència. Vaig estar veient una pel·lícula que porta per títol Ellen i Ellen és una pel·lícula interessant sobre la modernitat en quan el tractament de tot el que és la salut mental. El tractament, recolzament, de la manera que es van posant en marxa doncs uns serveis que en definitiva provoquen la integració social i laboral moltes vegades d'aquestes persones. Tot i que la laboral ambèl·lic queda completament fora de joc, però el prou interessant. I col·loqui també, després ens hem de veure. Sí, sí, vam fer un col·loqui. Pel meu gust massa... massa tòpic, no crec que no es va destacar en les virtuts del que representa el que planteja la pel·lícula és noruega, ella, la pel·lícula és noruega i lògicament és un dels punts del planeta on l'evolució està clara. És a dir, on els valors humans estan més equilibrats per dir-ho d'una manera semblant en el que suposo que està element de gairebé tots nosaltres. I llavors, doncs, penso que va quedar amb una mica de tòpics el que va representar el fòrum que es va fer. Però bé, com que el temps és llargui i tenim molt de temps, doncs ja anirem esbrinant altres qüestions. I llavors, destacar també que en definitiva farem un... O sigui, es farà un... un d'això, un... un cinema... Ai, d'aquí va, d'aquí va, jo me de la part de... Carai, que ho tenia aquí... Ah, aquí, ara, perdoneu, eh? Es farà la setena mostra de cinema sobre el món ara, Maditerrani i el Protsim Orient. Això serà a partir del 24 d'octubre, i tindrà una durada fins a final de novembre. Unes propostes que les tinc totes aquí, eh? Jo no ho fan, això? El cinema baix. Ah, i la programació del cinema baix també. Paral·lela. Estava pensant que graviti... graviti la fan, la herida, madambuttersla... també fan... música. El Espírit del 45. Sí, Pithapa i el mundo... El Club de la Cánica, Teresa de... No sé qui la vista, Teresa de... No l'hi visc, no l'hi visc. Jo l'último concerto, la recomanaves. Jo la volia veure però no he tingut temps, al final. La Hanna Renis, la clau d'aquesta... I la Teresa Rana Rana, que no sé què tal està. Diuen que fluixa, no l'hi vista, eh? Diuen que fluixa. I Justini i l'Espada del Valor. És aquesta que ha comentat ell. Això és el que fan al cinema, vaja, aquesta setmana. Esteu informats de tot el que ve. A més a més. Comencem pel tema, en tot cas, després, si no vingués... A més a més del festival de sitges, que també... Comença el divendres, em sembla. Comencem pel tema que, com sabeu, et porta per títol Fugin de Hitler, els grans exiliats del cinema. Em sembla interessant avançar que aquest tema se'n va suggerir, o el va suggerir, un reportatge sobre la pel·lícula que s'ablanca, el mític film americà, que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula en plena Segona Guerra Mundial, és a dir, l'any 1943. Ara bé, perquè s'entengui el que vull suggerir, penso que és millor començar chronològicament uns quants anys abans, si no no s'entendrà el que sabem que vull suggerir. Crec que tampoc no és gaire conegut, o no és molt conegut, ni recordat que després de la primera Guerra Mundial, Berlín era la capital cultural d'Europa, i que era un meravellós món de venguarda en el camp de l'art i de la cultura. De fet, es pot assegurar que el cinema alemany estava a punt d'engegar la seva època dourada. És en aquests anys, quan els estudis de la UFA arriben al seu màxim esplendor, dirigits per Eric Romer, que era un prestigiós productor alemany, que va reunir el milloret dels artistes alemanys de la seva època. Actors, directors, músics, directors de fotografia, escenogres, perquè l'escenografia a l'espais d'un alemany tenia molta importància, etc. Que són els que van construir el que després, de la manera com he acabat d'esmentar l'espais d'un ismà alemany. Aquesta edat d'or s'engega el 1920, que és quan comença amb la famósíssima pel·lícula del gabinet del doctor Caligari, considerada com un obra mestra de la fantasia i, diria-m'hi, del terror, que va caparar l'atenció de tots els europeus, de tot Europa. Res del que s'havia vist fins aquell moment era comparable al que mostrava la pel·lícula. Però es van seguir tot una sèrie d'obres molt importants, amb autors també molt importants. Un seria el Federic Mornau, que va fer Nosferatu, l'últim Faust, o bé Fritz Lang, que va fer els nivellums en les dues parts de més de dos hores cada una. Metrópolis, quan arriba el sonor, o bé el sonor, el testament del doctor Mavus, que per ser els nazis no li van deixar estrenar a Berlin. Una mica abans, quan va arribar el sonor, Eric Pomer i els estudis de la UFA també van ser productors d'una extraordinari èxit mundial, que va ser l'Àngel Blau, la pel·lícula del Josep Bonestemberg. Un èxit mundial que va catapoltar a la Marlèndia Trits, a la fama, és a dir, tothom coneixia per aquest moment, a la Marlèndia Trits. Però pel que explicarem és endavant, em sembla que va la pena destacar que no solamente el treball de la Marlèndia i de l'Ernest Miljani, que feia de professor, eren extraordinaris, sinó que la banda sonora composada per dos personatges molt famosos de posteriorment, que són Frank Waxman i Alfred E. Hollander, va ser també un èxit molt popular a l'època, una música enorme d'una extraordinària qualitat. Altres personatges famosos, com Ernest Lúvitz o Joé Mai, també van treballar a la UFA i en L'Èric Romer. I crec que a causa de la forta importància que tenia a Berlín com a centre cultural, i diríem per justificar com a centre cultural i el seu prestigi, diríem, per les seves òperes, per els seus cabarets, per el seu teatre, per els seus concerts, molts artistes joves i ambiciosos eren arrossegats a Berlín i espidaven a convertir-se en guionistes, directors o actors de la indústria sinodòfica alemana molt lucratiu en aquell moment. És el cas que podem parlar després posteriorment de l'Ernest de Willi Wilder, que ve de Viena, no va néixer a Viena exactament, però va cridar a Viena i després va traslladar a Berlín. Per aquesta raó, a base a l'arribada del riu del poder, els estudis americans ja havien obert oficines pròpies a Berlín. Això és el que explica un èxit primitiu anterior a l'arribada del riu del poder d'alguns artistes alemanys cap a Hollywood. El primer i més destacat seria el d'Ernest Lúvic, que estava contratat per la UFA, i ja portava 31 pel·lícules quan se'n va als Estats Units l'any 22 i quan té 30 anys, o el cas de la Marlene Dietrich, que té 28 anys, fa l'Àngel Blau, que era el primer pel·lícula que la va donar a conèixer amb ell, el primer pel·lícula que ho interpretava, i que va ser un èxit espectacular, i que llavors la Pàramon la capta perquè vol fer competència amb la Greta Garbo, o que ella faci la competència amb la Greta Garbo. Aquests dies mirant coses, i descobert coses que no sabia, que es veu que el mateix dia que estrenava en la premier de l'Àngel Blau a Berlín, ella embarcava per Estats Units, no va ni anar a la presentació de l'Àngel Blau. O l'altre senyor famós, que és el Josep Bonestemberg, que és el director que fa aquesta pel·lícula, que posteriorment ha estressat també als Estats Units, i fa totes les pel·lícules amb la Marlene Dietrich, que és la seva, diríem, la seva descoberta. Tampoc sabia, en el moment de començar a mirar coses, que el Billy Wilder, el Robert Siotmak, o el Fred Cinnamon, que després fèiem famosos a Hollywood, van estrenar el 1929 amb una pel·lícula anomenada gent de diumenge. Es veu que els tres es van conèixer en un bar de Berlín, i que van decidir rodar el guió, una història del Billy Wilder, dirigit pel Robert Siotmak, amb els actors totalment maters, totalment desconeguts, i sense cap pressupost, sense diners. Dues coses m'han fet, o m'han atret, m'han quedat l'atenció d'aquest fet. Un, el primer, que al fin ja s'avançava el neorealisme en més de 15 anys, pel que diuen els especialistes. I la segona, que l'Èric Pomer, aquest senyor, que era el dirigent de la UFA, va veure el film d'aquells desconeguts, i els va contractar al cap de pocs dies. Per tant, això també ja ens indica que l'Èric Pomer és un senyor intel·ligent i bastant sagàs. Però, per no llargar-ho més, arribem al 1633, que és quan Hitler aprena el poder, i tota aquesta gent, com sabem tots, va haver de fugir. Es calcula que més de 800 artistes, 800 tan tècnics, com professionals de la fotografia, com Nelson, directors, actors, etcètera, van haver de fer-ho. Eren tècnics, repeteixo guionistes, directors, actors, etcètera. I l'Èric Pomer, aquest que era el que dirigia la UFA, el personatge més important d'aquests estudis, va ser acomiadat al cap de pocs dies pel Hitler, junts amb tots els joves, o amics dels joves, que hi treballaven allà. Billy Wilder, tothom ho sap, va buscar a fugir a París. Potser no és tan conegut que la policia va interrompre la representació tètera el que dirigia Bertol Berlín, i aquest es va haver obligat a abandonar el país, cosa que fa pensar ràpidament amb Tobi o no Tobi. Em vencen a mi. Frank Watchman, que és aquest músic i destacat compositor de l'Àngel Blau, que és una música extraordinària, va ser acorralat una d'aquelles nits, a un racó, i van donar una gran pallissa, i aquella mateixa nit ell i la seva nòvia van agafar, van fer les maletes i van fugir també a París. A Hollywood, cosa curiosa i que val la pena destacar, aquest personatge, Frank Watchman, composarà 144 bandes sonores, i serà superfamos. Citar simplement algunes de les músiques que ell composarà, fa la música de Rebeca, de l'àfet Hitchcock, que és candidata a la millor música original, fa la música també de Suspexa, una altra pel·lícula de Hitchcock uns pocs anys després, que també és candidata a la millor banda sonora, objectiu a Virmanya, també és d'ell, i dos pel·lícules que serà quan guanyarà l'Òscar, com a millor banda sonora, que serà el Crepusque de los Dioses, i un lugar en el sol, que també és una música extraordinària, no sé si la coneixeu, premi a la millor banda sonora per a una pel·lícula dramàtica. Als altres casos es podria parlar de molta gent, jo crec que es poden esmentar ràpidament per als altres exemples més del Fritz Lang, el que li passa al Fritz Lang, que suposo que sabeu, el Josep Goebbels, el crid del seu despatx, serà el director de la UFA. No sé què va passar a l'entrevista, perquè això ell no ho ha explicat del tot mai, però sabem que ho explica ell mateix també, que quan va sortir del seu despatx, sense passar per casa seva, sense ganar, el sap el bany i agafar diners, se'n va anar a l'estació de tren i va fugir. En aquell moment no sé si sabeu també que la seva dona era simpatitzant dels nazis, i llavors això va fer que ell decidís fotre el camp. Un altre personatge també curiós, el Henry Colster, també alemans, era Jueu aquest, que es va presentar el seu banc per retirar els diners que tenien al banc, i un funcionari va dir que no podia treure res, que ell no podia treure diners d'aquell banc. Aleshores va haver una discussió entre ell i el funcionari aquest, i en un moment de mirada es va aconseguir que el director del banc el posés en una habitació o el sortir, no sé quant del banc, li entregués una part dels diners, no tots els que ell tenien al banc, perquè li va dir, marxa, fug, perquè si no això acabarà malament. El que pot explicar és que els Estats Units, en aquest moment Lúwitz i d'altres alemans, van organitzar ajudes a aquests recents arribats, recollien un determinat percentatge del seu salari setmanal i tractaven de donar-los feina. Un recent emigrat, com és Rodolf Matec, que era un director de fotografia famosa a Berlín, seria el director de la fotografia d'Aptuvi o No-Aptuvi. L'actor Félix Bàsat treballaria a Ninoxca, era un dels tres que m'han ajudat al principi de la pel·lícula que arriba a la Greta Garbo, acompanyada de tres, que se'l presentarien russos i que li diuen el que ha d'anar a veure, els tres personatges tots eren immigrants, els eren immigrants de Berlín. El Billy Wilder treballaria en el guió de Ninoxca per indicació de Lúwitz i el director musical de la UFA seria el que imposaria la música de Ninoxca. Per tant, vol dir que els que van poder, els van començar a donar feina. Per acabar, dues valoracions finales i un comentari sobre Casablanca, perquè em sembla que m'ha fet llarga massa. És evident que crec que l'espacionisme alemany amb l'expressiu de la llum i de les ombres ajudaria a definir dos importants gènere's del cinema de Hollywood. Un, el cinema de terror, que en aquell moment era molt popular i se'n feien moltes pel·lícules de terror, i l'altra, les històries considerades americanes, o anomenades de cine negre, que moltes gent sempre s'ha cregut que eren típicament americanes quan, en realitat, van ser formulades i aplicades per directors d'origen europeu. Segona, que, com diuen els experts, Hitler no es va donar que amb aquesta fugida massiva de cervells, tant d'intellectuals i d'artistes, com també de científics, estava debilitant les possibilitats de guanyar la guerra i, sobretot, de crear un bon futur, de consolidar el futur per la Alemanya que volia construir. Dèiem al principi que el documental... A més, així, eh? Sí, sí, no n'hi ha cap mena de dubte. Dèiem al principi que un documental sobre Casablanca em va fer sugerir pensar en aquest tema, aquest film que aquest documental que vaig veure abans de l'estiu, és a dir, mostrava que Casablanca era un film antinasi, començat a rodar el maig de 1942, poc temps després de que els Estats Units entressen a la Segona Guerra Mundial, i que va tenir una majoria d'extres i d'actors secundaris, que era el que mostrava el documental, homes i dones que acabaven de fugir del règim nazi. Entre ells hi havia el Peter Lorre, es veu que és el exiliat que havia fet famosa, es havia fet famosa a M. El vampiro de vosotros, que era el personatge principal, el Port Henry, que molta gent no sap qui és, l'hengrit Berman a Casablanca, que era un actor austríac, que es va negar a entrar al sindicat nazi per tenir treball amb els nazis, i que l'havien posat a la llista negra i per tant va haver de fugir. Hi ha una altra cosa que tampoc sabia jo analitzant, ho he vist, que és que el Conrad Waite, que és el major dels nazis, el jefe dels nazis, el que s'enfronta amb el mateix Jeffrey Bogart, sabia que t'ha apoltat en la fama, el 1919-1920, perquè era l'actor principal que interpretava el caminet del doctor Caligari. I que tots els extras i petits personatges que surten a la pel·lícula, que apareixen a la pel·lícula, eren prestigiosos actors de Berlín, però que alguns d'ells desgraciadament van tenir èxit, i altres mai van recuperar la fama que havien deixat a Europa. Entre aquesta desgraciada persones cal citar per allò que l'Èric Pomer, que era aquest senyor productor interessantíssim, intel·ligentíssim, brillant, que havia creat l'esufa i que havia creat l'espajonisme alemany, a Los Angeles va acabar pintant jarros de ceràmica per sobreviure. Però el documental que vaig veure desgraciadament era qui era cada un dels actors que apareixien a la pel·lícula, que apareixien a la pel·lícula de Casablanca, gairebé tots exiliats, anaves mantant qui era cadascun. Paul Andor, que és el personatge que intenta escapar-se al principi de la pel·lícula, no sé si es recordeu que surt corrent, i hi ha un allò i el maten allà i allà, era un reconegut actor alemany des de 1917. Kurt Bluats, el personatge que no se n'ha recordat en el principi de la pel·lícula, hi ha una parella i aquest personatge els enganya, els enrere i els roba els monaderos que aporten el mateix. Marcel de Lio, com que també en aquell moment, Gil li havia envadit a França i havia arribat a París, i molts actors francesos havien oblidat-se de marxar, Marcel de Lio era un actor francès igualment exiliat, és el que porta, diríem, del bar del Humphry Bogart, és el que controla més o menys les taules i està depenent del Humphry Bogart, i la seva dona, la Madeline Levaux, també apareix a la pel·lícula. I el Hans von Tancowski, un altre actor del gabinet de Dr. Caligari, que és l'oficial nazi que es baralla amb els francesos. Recordeu que aquí s'origenen una de les escenes més emotives i més entrenyables de la pel·lícula, del film, que és quan els alemans comencen a cantar o canten un ímne patriòtic alemany i els altres comencen a cantar la marcellesa. Mentre veia de nou aquesta escena, sabent tot el que cadascú havia viscut, i en particular amb quin esperit cantava cada un, tots ells, sobretot els primers plats, perquè hi ha els primers plans de la noia, aquesta francesa, que són absolutament emotius, perquè ella està completament emocionada de cantar en contra d'aquells alemans que estan allà, i això tu transmet només la cara d'ella, sobretot amb els primers plans repeteixo de la dona del Marcel de Lio, que és la francesa Madeleine Levo, em vaig adonar que aquells actors estaven vivint la seva pròpia vida, i que segurament per això aquella escena tenia tanta força. Torneu-la a veure, us ho recomano quan pugueu, que no té desperdici. I cal dir, que ho explicava també aquest documental que vaig veure l'altre dia, quan va acabar el rodatge, tots aquells actors i tècnics van donar a l'1% del seu salari l'europíen Film Fund, que era la ciutat d'ajuda creada per l'úbils i els altres alemans que estàvem a Hollywood en aquest moment. No hi ha dubte, no hi ha dubte, crec que els actors i tècnics de Casa Blanca provenien del millor teatre i del millor cinema del món. Molt bé. Sí, la veritat és que, clar, a Estats Units em va fer la gran jugada, perquè va tenir... I barats, eh? I barats. I barats. Però tots, tant els científics, com els intel·lectuals, com els escriptors, tothom, tothom, perquè va ser una entrada massiva d'un nivell cultural extraordinari que a Estats Units no tenien absolut. Però també es van posar malalts. Els americans van començar per seguir fantasmes per allà i per això és després. Sí, sí, sí. Però mentre tant aquesta gent havíem fet una feina extraordinària. Una feina extraordinària. Bueno, toca parlar del... El Willi Wilder. No podem agafar. És un exemple. És un exemple, perquè ell és d'origen... Jueu, la seva mare va avoriar a Auschwitz. No ho sabia. No ho havia llegit alguna banda. Era del 1906. És del principi? Sí. Ell admirava extraordinàriament l'Ulbic. Una frase d'ell és... Ja no tenim l'Ulbic, però sobretot no tenim les seves pel·lícules. Clar. Ell va treballar amb ell. Però sobretot s'han acabat les seves pel·lícules. Una cosa que explicava ell mateix a l'Ancetanta, que l'entrevista a l'any 70 del Willi Wilder, en aquesta documental que em va impressionar, és que el Willi Wilder explica que va treballar amb ell amb ninox. Però explica la forma de treballar de fer els guions. És a dir, ell diu que una cosa que la gent no sap, perquè ell no constava mai com a guionista, l'Ulbic, és que era un gran guionista. Ens reuníem tres o quatre persones amb una taula, i ell venia i es passava amb dues o tres hores discutint la pel·lícula. És que ells en el fons són escriptors. La seva tomba, la tomba del Willi Wilder, és que soc escriptor. Coma, Nadies Perfecto. És que ell comença la seva carrera. És que ell és escriptor, és ells periodistes. Quan ell va haver lindes de sencer. Vull dir que són una gent amb un bagatge, gens banals. I clar, els seus guions, efectivament, els seus guions són... Per exemple, l'apartament. L'apartament del Willi Wilder, que és un rodó. És rodó des del principi fins al final, perquè està... Estreurem ben construïda aquesta pel·lícula. Els personatges són de carniuses des del principi fins al final. És caústica fins al molt de l'os, i simultàniement és tendre, és... Un punt de mapa, sí. Dota, igual que a primera plana, que es mantaves el Jack Lehmann. Ah, sí, jo a primer plana, és una pel·lícula. És el Walter Matiu i també el Jack Lehmann. Que es desamorva el Walter Matiu i el Torto del Jack Lehmann per dir-ho d'una manera. Però això no és un guió, un guió. A primera plana, que és la història d'un periodista i un director d'un diari, i a l'escriptor, que és el Jack Lehmann, que són una parella extraordinària. S'ha de fer una execució d'un reo, que no sé ben bé què ha fet, perquè el personatge del reo és un que està encostipat. Jo no me'l recordo. Sí, perquè la maga dintre d'un escriptori és tornuda. Sí, el descobreixen per això. Està encostipat, no hi ha d'o. Però el guió està tan ben fet des del principi fins al final. Bueno, i com faldes, hi ha el loco, i no em diràs si la guió no està treballadíssim. És una oposa brutal. Un guió cinematogràfic. Jo penso que aquí ens posem de l'an d'aquella constante. És un guió cinematogràfic, o és un guió d'enriquiment, de valors... Ell explica, anava a explicar abans, que quan explica que va treballar amb el Lúvitz, que li va sorprendre la seva forma de treballar, perquè diu que es reunien amb una habitació, tres o quatre, dels guionistes de la pel·lícula, el Lúvitz venia, començaven dos edicoses, es passava l'estona comentant coses, sugerint coses, i li diu que quan sortíem d'allà, havia guanyat moltíssim. I li diu que una cosa que era brutal, i penso que és veritat, perquè l'Huvitz va molt bé. Diuen els diàlegs. Feia uns diàlegs que eren extraordinaris. Tots els diàlegs. Totes les pel·lícules d'ells són extraordinaris. Perquè són diàlegs. Això és americà, que aquí... Jo crec que no sé si els espanyols encara ho han descobert. Els francesos també els diacosten moltíssim. D'aquest diàleg curt, que et fa passar d'una a l'altra, que el mateix diàleg et porta a la història. I no cal dir grans parafades. La imatge, el diàleg, la imatge... I amb això són boníssims. I en particular li vull dir que amb això és boníssim. Perquè, inclús quan és caústic, quan s'està carregant un personatge, o quan està fent malbé una institució, que és el que passa amb l'apartament, amb el seu jefe que va usa l'apartament d'ell per les seves curgues particulars, el diàleg que sempre té no són grans diàlegs, ni grans parafades. No hi és mai en el cine del Gullibilde, això. I, en canvi, tu segueixes la història amb una intensitat extraordinària, perquè la creua va i ve, van davant i endarrere. És conscient que la imatge juga molt. Per exemple, l'apartament, una cosa molt aconseguida, és els objectes, perquè ell descobreix, a través de l'objecte, el que està passant a casa seva. Ell es troba amb un objecte, llavors descobreixi la noia el té, llavors veu que... Si és un mirallet o una polvera, una polvera o alguna cosa d'aquestes. Però, llavors, tot això és molt cinematogràfic. Ell és un senyor que tenia clar, suposo, que per influència del Lúvic, que amb cine el que comptes és per imatges, no per llenguatge. Llavors, això també tenia molt clar... Que això a Europa li ha costat molt més. No, els agosta molt més, perquè acostumen a ser molt més literaris i, doncs, carreguen molt més el llenguatge, carreguen molt més les frases, els diàlegs, cosa que els americans no fa. Els americans hi poden dir, amb una imatge, el que mateix que es diria amb una expressió, dirien, verbal, doncs ho eliminen, l'expressió verbal i deixen la imatge. I això és una tru... Sí, no, no, segueix. És una forma de funcionar. Llavors, algú li agrada que es analitza les pel·lícules, en té quantitat de pel·lícules. Les diem unes quantes, si voleu. Aquesta primera, de les primeres, que jo recordi, que el que puc col·lo de les dioses és que és de l'any 50. Sí. Després, el gran Carnaval, que és del 51. Carnaval amb el... en Quiridugles. Sí, en Quiridugles i... Sí, sí. Ell ho explica. Després, la tentació en Viverriva és del 55. Sí. Aquesta és la Marilyn. La tentació en Viverriva és del 55. Després, testigo de cargo, però, sisplau, aquesta és una grandíssima pel·lícula. Una hora de la Gata Cristi. Sí, de la Gata Cristi, el Dyeron Power i la Marlene, i d'ells, fa una cosa extraordinària. Els anys 59, com fa el de Jaloloco, que no té pers, bueno... 1, 2, 3 de quan és? 1, 2, 3. Espera, si la veig. És 1, 2, 3 dels 61. Vale, vale, vale. Està claríssim. El 60 és l'apartament. I després, que la primera plana és del 74. És del final. Ell és... moro el 2002. A mi, de l'apartament, m'agradaria saltar 3 cosetes molt senzilles. Una d'elles és la construcció del Fretman Murkley. La construcció del personatge convençut que allò que fa és el que cal fer i és el millor que hi ha, que té la seva dona, que té tal, però que, a més a més, ens ha de tenir una mà, que, a més a més, el seu subordinat li ha de deixar l'apartament. Per això és un subordinat. I és definitiva petic i veti, perquè ell és això. Ell està construït en un teixit social d'una manera total i absoluta. Una cosa, només un insist. Tant que és un estereotip, tant utilitzat i tant fet, ho fa molt bé, perquè, de fet, és un mac. En el sentit que és trobable aquest personatge, no és el creus. Perquè aquests hi ha molts personatges que surten a 50.000 pel·lícules. Si el fas massa, massa, estàndard, massa, estàndard, te'l carregues. I ell, tot i ser estàndard, no te'l pots carregar perquè és de debò. Vull destacar una pel·lícula que vam veure, el Joan i jo en aquest festival de cinema, sense descobrir-la, que el joc que presenta aquella pel·lícula precisament és els dubtes que tenen els dos protagonistes abans d'establir una relació sexual. Jo penso que anar a la pel·lícula de l'apartament ni pensar-hi amb això. Ni pensar-hi. És una altra època. És una altra època. És una altra època. Crec que és un stole llorat i spanning el que hem vist en aquest��es. Sí la gent ha afegit el beneder i no és que embarris. La gent que vam veure抽 a la pel·lícula és una altra època. Crec que se'n va re natur Augusta. Pensem... que a la pel·lícula valyar, es fa que la gent deixaเรา, era una cosa de nanos joves, amb el meu nano, i era espectacular, perquè, bueno, quasi es feien petons allà davant de tothom i no en parella, o sigui, i unes abraçades i unes... i que això ha canviat, és a dir, aquí hi ha alguna cosa que ha canviat. I penso que l'electora que tu fas, que penso que és una pel·lícula interessant, aquesta, de l'esbrida de concurs, potser de l'esbrida que jo, de les més aconseguides, que es deia el term... com es deia? No, home, no. No me'n recordo. No ho diguis, això. No cal. Que no està d'esbrida. Bueno, llavors... Parlem del Willi Wilder, que és millor. Jo crec que això està influenciat pel canvi d'època. És a dir, de la mateixa manera que les dones, en els anys 40 i 50, i amb Sabrina, ho hem comentat molt de vegades, amb una pel·lícula de Willi Wilder, el paper de la dona no seria igual al d'ara, perquè el temps ha canviat, no sé que siguis regna. Sabrina, de fet, ha perdut justament. Sabrina, si la tornes a veure... Ha perdut per això. Perquè no... No t'acabes de creure aquella noia. Parla d'un món que... Sabrina, justament. Així és com l'apartament, el podies veure mil vegades, i sempre es manté. Però, inclús, ir-me a la dulce, per exemple, es manté molt més que... Tampoc la tinc present, eh? Sí, l'hem agafat de color amb els eclements, no? Sí, és un policia que després... No la tinc present, no la tinc present. Ho dic perquè també és bastant... és la història... la història... d'una prostituta i el seu... Sí, el seu... Julo. I les històries que em volten a l'entorn, que podria estar tan bé passada en el sentit que... Però és més comèdia allò, eh? Clar, com que és comèdia, allò s'aguanta, en canvi, Sabrina, que la vol fer de debò. Jo crec que del will i will des de les que més perd. Això que, en canvi, és l'umprivògare, que en holda, no? I ell és l'Adrid Gepur, que ho fa bé. Però tot i així és la pel·lícula Pert. La pel·lícula Pert amb el temps. Una pel·lícula també que està molt bé és això, com Traïdores en el Infierno i Traïdores en el Infierno en el Guixí, que és de la primera època que tenia en anglès el nom d'Estarleg, no sé què, 19, el Guixí, que va de... és de la primera època d'ell, és a dir, jo crec... Traïdores en el Infierno, sí. Aquesta és una gran pel·lícula, eh? 153. Exacte. Doncs aquesta, que es diu Estarleg 17, en anglès. Jo no la tinc present. És una pel·lícula molt bé, en blanc i negre, molt interessant. És una pel·lícula recomanable, també, de... en té moltes, el Willi Wilder. És a dir, recordem que va començar com a guionista, i que després de fer uns quants guions, va acabar assaltant la direcció. Quan portava de jugada pel·lícules ja de Guió Hollywood, la van deixar dirigir. I que quan trobeu a qualsevol moment que es projecta una pel·lícula de Willi Wilder, sempre valdrà la pena. Sí, sí, segur, eh? Us recomanem. Sí, deixem aquí, això. Podem parlar de que la setmana que ve ens tocarà parlar de... ens tocarà parlar la setmana que ve, que serà el dia 15 del 10, del Festival de Sitges de 2012, i el director Joan Carpenter. I el director Joan Carpenter. Molt bé. Té tot un fenomen, també. Doncs bueno, vindrà l'Andreu, i llavors l'Andreu ens parlarà del Joan Carpenter. Molt bé. Bona nit a tothom. Bona nit. Amb aquesta música tan agradable. Sí, amb el de Chaplin. I recomanable. Recomanable, com la pel·lícula, també. Exacte. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.
