Cinema sense condicions del 28/6/2022

CINEMA SENSA CONDICIONES CINEMA SENSA CINEMA SENSA Bona tarda, estem a Radio Desvern. Avui iniciem el programa la banda sonora del film Viva Zapata de 1952 dirigit per Elia Kazan, que després ens introduirà el nostre company Anastasi Rinos, que és el que el vas collir. Analitzarem també, junta amb aquest clàssic, l'Ignasi Juliacs ens parlarà d'una sèrie, i ara m'has comentat tu també, que l'estàs seguint, l'Anastasi també, Irma Beb, que l'estan fent a la plataforma ACBO, una sèrie dirigida per a Olivia de Sayas, que ja el 1996 va fer una versió cinematogràfica d'aquesta mateixa història, que està inspirada en una pel·lícula de 1915, de Luis Feillat, titulada Le Vampire. Si ens queda temps, després farem una mica quatre recomanacions, de pel·lícules que es poden veure a aquest estiu, amb els cinemes, i de quatre o cinc no recomanacions també, amb la veritat que poseu el peu amb un fangal. Molt bé, doncs avui bona tarda l'Iuna, tornem a tindre la Lluna. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda Ignasi. Què tal? Bona tarda. Benvinguts. Sabigueu que aquest és el darrer programa de la sèrie d'estiu, i que si tot va bé, Cap allà a mitjans de setembre, si rà, després de l'11 de setembre procurem ser aquí amb vosaltres de nou per fer ja la temporada de Tardó i Bern. Molt bé, doncs dit això passo la paraula l'Anastasi perquè ens introdueixi amb aquesta pel·lícula que he escollit Viva Zapata, de Elia Cazan. Això és una mica la part del resum, de la sinòpsia de la pel·lícula. A mi, si em permeteu, faré dos coses que no s'han habituals. Llegir directament, una cosa que he escrit, un petit relat de 19 línies, és un relat autobiogràfic que parla de la pel·lícula, i que a mi em va molt bé per situar-la, perquè veieu fins a quin punt la meva bogeria arriba, en el cas de la mor que li tinguin aquesta pel·lícula. Estem parlant d'una pel·lícula que et toca d'una manera especial. Mítica i em toca d'una manera especial. Ara ho comentem i ho veureu. Ho llegiré, per tant, s'ho anirà llegit, però em sembla que em va millor així. Som en algun dia del curs escolar, 1963-1964, avui a la seu de la meva escola, el lliçó francès de Barcelona, del carrer de Tuzet, i avui toca cinema. Ens projectarà a la sala d'actes, el film viva zapata. No en coneixia res, ni d'aquesta pel·lícula, ni del fet històric del capartès, ni del seu director. Sí que us puc dir, de manera sincera i segura, que la meva vida havia canviat en acabar la projecció. A vegades sense saber per què alguns temes, algunes situacions, fins i tot, ens toquen de manera molt especial. Les imatges d'aquell fin van tenir aquest efecte amb mi. Potser l'origen d'aquesta reacció que li ha buscat en part en les històries que el meu oncle, Crisostomo, m'havia explicat mantes vegades sobre el seu exili, primer a França i més tard a Mèxic, amb les seves aventures com a pagès i menador de bestiar del cavall a moltes afiendes de diversos estats mexicans. I, del seu casament, i per tant un vincle familiar molt fort, posterior en portència a la meva tieta, que un cop a Catalunya ens va ensenyar quantitat de cançons mexicanes. Entre elles, òbviament, a Delita, que té un pes important dintre de la pel·lícula, tant la versió cantada original com la música del nord, que veu també de la Delita. Cal dir que la pel·lícula, que ens havien projectat poques setmanes abans al mateix espai, havia estat ni més ni menys que el cuirasset potèncli. D'aquest fet casual enneix, a més a més de l'amor per la pel·lícula que ens porta avui aquí, que és Viva Zapata, enneix una relació que jo estableixo de manera estranya, i que no sé, suposo que serita en algun altre lloc, que jo estableixo de manera estranya, entre aquests dos films i aquests dos directors, que d'alguna manera estic disposat a defensar. Més que en els directors, en com aquests dos directors, aborden la visualització del món mexicà. Perquè també és sabut, i després en parlem si voleu una mica, que hi ha 100 anys després de fer les seves grans produccions que tothom creu. Que viva a Mèxic. A més encara, amb 5 produccions que passen a Mèxic. Per ordre seria la destrucció d'Oaxaca, que viva a Mèxic, una primera versió del 32, una primera i abordar el tema sense acabar-lo. Tampoc va acabar la segona, que viva a Mèxic en 1933, i després fa en Mèxic en 1963 també. I Dia de Muerte, que va ser per parlar una mica del món aquest, de los Muertos i del món aquest, de la celebració dels comodos mexicats, el 34. És a dir, que té, a bord de la temàtica mexicana, durant 3 anys, molt intensa, junta amb el seu operador, el Duart Iser. Ells dos són els que llencen totalment a la cultura mexicana i, curiosament, les similituds són tremendes. Anirem parlant després, si voleu. Ja us dic, us deixo una miqueta, el meu amor neix en aquell moment, però fins al punt de... Però què és el que et va comorre tant de la pel·lícula? Jo crec que el fet de conèixer hi ha coses que em recordaven, que tenia una remembrança personal a la meva família, d'algú que havia viscut en un mèxic que jo havia visualitzat sense conèixer-ho, com bastant el que després vaig... I el vas trobar? El vas trobar reflectit? El vaig trobar bastant, és curiós, perquè el meu tiet es va llogar a més a la zona de la frontera amb estats units, es va llogar per pas soteja, sota aquella zona, aquí estem parlant de molt més avalls, és a dir, sota del DF, però tot i així les imatges que ell em transmetia a mi, la màgia del cavall, d'ella dalt d'un cavall, m'imaginaven la notèdia que coneixia jo amb 70 i 40 anys, a dalt d'un cavall, que valgan per la d'allò mexicana, i portant ganada amb un cavall, i això em semblava, això em va crear aquesta primera imatge de d'allò. Segona cosa que jo penso que em va vincular tant especialment al tema, és el fet que jo, sense ser una persona molt conscienciada políticament, potser el visionat primer del potènquin em va tocar una determinada fibra, vaig entendre que allà hi havia hagut una pre-revolució, que després es va materialitzar la revolució, finalment russa, i ara ja es dic, no era una persona molt conscienciada, anava a una escola molt burgesa, jo tenia una mentalitat familiar, burgesa, per tant, no sé, però em zapata sí, em zapata i vaig entendre que allà hi havia algú que alliberava un poble, que pertenia alliberar un poble oprimit, i és clar, jo sí que sabia que el nostre poble era un poble també oprimit, oprimit en una diferent mesura, en diferent context, i això crec que també em va tocar, a mi l'imatge de l'Heroi, honrat, i que amb una aquesta lectura que em fa, evidentment molt americana, i molt, qui en teníem ja, els defectes que amb els anys, amb la falta d'innocència de la mirada que tenia a les hores, quan ara la veig i quan l'he vist amb mantes vegades, 8 o 9 vegades al mig, entre aquell moment i ara, i l'he vista molt, aquesta pel·lícula, cada vegada em distancio més d'aquella mirada innocent i dels 13 o 14 anys, és a dir, cada vegada veig més coses, però és tal l'amor que tens, que és com a lloc on estimo una persona que és lleig, diu, és lleig, però l'estimo molt, doncs aquesta pel·lícula no és lleig, evidentment que no, però jo me l'estimo més enllà del que seria normal, això també ho reconec. El Pere Jinferreia diu que el cinema que veiem entre els 15 i els 25 anys ens marca la vida per sempre, el nostre gust cinematogràfic queda marcat pel cinema que veiem entre els 15 i els 25. Que ben comportat, aquesta frase. Sí, és del seu llibre cinema i literatura, però moltes vegades hi he pensat, i és cert, en certa mesura. Jo, per exemple, tinc una tendència inconscient cap al cinema nord-americà, cap al cinema de Hollywood, i clar, quin cinema veig jo entre els 15 i els 25, és evident que després hi ha cineastes europeus i de tot arreu que m'han impressionat, però hi ha un cert regús de la manera narrada als americans que continua pensant que és l'encertada. Una altra cosa és que l'utilitzin per enviar els seus missatges i per discutar que és molt criticable. Com, de fet, en aquesta pel·lícula, que també ho és. La falta d'innocència ens fa veure coses com aquesta. Perquè mira, només el Darryl Zanuck és qui produeix el mateix que va produir les ubes de la ira. I el guionista és l'Esteimbeck, el novel·lista de les ubes de la ira de John Ford, precisament. Clar, podríem pensar, allò que explicàvem el dia que parlàvem de les ubes de la ira, que l'Esteimbeck, cert, va tenir un penxen, una inclinació cap al comunisme, però que després la gossa va anar amatitzant fins al punt que s'oferia com a espia de la fia. És una mica flipant. Ara aquesta pel·lícula és important, perquè, a més, per la data que està fet a l'any 52, l'any 52 és quan Elia Cazan és cridat al Comitè d'Activitats Antiaamericanes, que és quan comença a agarrar. El que passa és que també és cert que els noms que diuen ja hi eren. Sí, un poc fa grans, exacte, es diu que no va rebalar cap veritat en aquesta desconeguda. I ell ja no era comunista, ho havia estat fins a l'any 36, però es va emprenyar perquè el comunista va veure en el comunisme americà una tendència estaliniana, i ell es va donar, en fi, el van jutjar fins i tot, el Partit Comunista American, el van jutjar a l'any 36, i va dir sí, doncs aquí us quedeu. I en realitat el que el Cazan tenia és a dir, evidentment, Viva Zapatés és una pel·lícula d'esquerres, això segur. El que passa és que en matisos i definitivament no és una pel·lícula comunista, com hi ha gent que la vol veure, no, ni parlar-ne, perquè el comunisme l'odia Cazan. I, d'acord, em sé escarrar, però no em sé comunista perquè no podia veure estalin. No el podia veure, cosa a la qual se li ha de donar les robes, les coses com si. Amb el temps, evidentment, sí. El que passa és que l'adalació, no amb el temps, no els haig tret de fer unes depuracions. No, no, no, dic que la vigió d'estalin, possiblement amb el temps, ha canviat encara per pitjor. Digueu-ne que avui dia és una figura de Nostada, això és veritat. Tret de Rússia, que el Putin es veu que és un gran admirador d'ell, amb la qual cosa tranquils no queden. La qüestió és que no és una pel·lícula d'esquerres, però la pel·lícula, a més a més, evoluciona el discurs d'una manera molt interessant, perquè en realitat el Zapatà no li vinguis amb rotllos ideològics, l'ideola que és aquell que el va a buscar a la muntanya, que és el que va de part del Madero, no? Fernando Aguirre. Francesco Aguirre, que és una figura inventada, perquè de fet històricament no existeix. Que li va molt bé a la història. Però és una figura... Bueno, Francesco Aguirre és un estalinista van alet. Totalment, totalment, això és cert. És una figura molt inquietana més, perquè obren l'ombra i acaba traient a... Un home sense els crúpols, un traïdor. Un dia les he vist al costat del poder. O dels que el poden tindre. O dels que el poden tindre. Però del poder estalinista, del poder en línia estalinista. Sí, però aquest personatge és a l'ombra, però que va canviant el poder i ells sempre estan allà, i ja hi ha diverses històries que en parlen d'aquí. En aquest cas és molt potent. Està interpretada per l'ector, el Robert Weitzman, que és el que va fer de doctor No a les pel·lícules de Bonn. De Dolent, també. Però el que anem. En Zapata no li expliquis ideologies. En Zapata l'única vol és que les terres que havien estat dels capparols tornin els capparols. I que siguin propietat dels capparols. No de l'estat, no de l'estat, sinó que tornin els seus autèntics propietaris en comunitat rural. Però que tornin els capparols i siguin propietat dels capparols. Això és una cosa important. Perquè aquí es barreixen moltes coses. Què és diferent de la millor comunista? De fet, els mexicans, quan es van enterar que anava a començar a produir-se la pel·lícula, que encara no era ni tan sols un projecte fern, li van dir a un enviat dels ANUC, que estaven molt empipats pel guió de l'Esteinbach, l'exèrcit i el Ministeri d'Interior de Magica. I que ells volien, el Ministeri de Defensa i el d'Interior. I que ells volien que es donés una imatge més comunista de Zapata. Naturalment, amb els eines que corrien en aquell moment a Estats Units, amb el comitè d'activitats anti-americanes, els ANUC no anava a fer precisament una pel·lícula amb un discurs comunista. Zapata, el que proposava, era una reforma agrària. I això tenia un tofu comunista que difícilment podien superar a aquests dius. Però ell no pensava en termes d'ideologia comunista. El que volia és que l'Antica, la propietat que havia estat donada pels espanyols, que no tenia res a veure. Hi ha un moment que apareixen les escritures. Amb els diversos capits, perquè Mèxic és un show, s'avoleix les concessions espanyoles. I aleshores els terratinents aprofiten per dir que les terres són nostres. I Zapata s'emprenya. Hi ha una aspecte per això que sí que és important dir entre mig. I un ignorant, com algú que no sap escriure. Una persona que és intel·ligentíssima, però que no sap escriure. Mentida, perquè l'origen de Zapata és de terratinents precisament. O sigui, de gent amb una serpa de gris. I per tant va rebre una cultura. Compte per què? El primer que s'ha de dir és que el que es posi a veure viva Zapata. La pretensió tan de sano, com de Steinbeck, com de Kazan, és de fer un film polític. El s'interessa. I a més a més que defensés una cosa que amb la pel·lícula es defensi d'una manera explícita, perquè un personatge que diu que la democràcia ha de ser com la democràcia americana. Amb aquells tipus de democràcia. No a reformes agràries que poden pensar una mica amb el comunisme. Llavors van agafar el Kazan i volien rodar tostres, volien rodar la pel·lícula a Mèxic. I se'n van anar a parlar amb el Gabriel Figueroa. I el director de fotografia de la sobra de l'aire. I el director de fotografia de la sobra de l'aire. I el director de fotografia de la sobra de l'aire. I jo porto un guió que tenien inicial de un tal pinxon. Se'l llegeix i els diu això és que no es pot ni plantejar-ho. A Mèxic. I efectivament van dir que van acabar fent la pel·lícula a tres ciutats i van anar a buscar-lo. Per exemple, a les muntanyes aquelles que van a buscar-lo. I al guirre. Jo s'ha rodat in situ a la regió del sud. De Morelos. Està rodat a Morelos. Jo no ho sabia. És allà on va néixer ell. I és on passa tota la pel·lícula. Una altra cosa és que també... És cert que a part de Califòrnia també la van utilitzar. Però a Mèxic van fer coses. Jo desconeixia que no es hagués rodat a Mèxic. Allà m'he informat que no havien deixat rodar a Mèxic. El govern no havia deixat rodar a Mèxic. Hi ha una altra cosa. Ells proposaven que fes de Zapata que no havia deixat rodar a Mèxic. El que es va portar al projecte va dir a veure que Zapata ho ha de fer un acte de Mèxic. Pedro Orvendari, l'estembec volgui. El Pedro Orvendari. Era així. A veure, en principi més coherent. Torçarem que Marlon Brando va fer un acte de Zapata i que ja tenia precedents i bon amistat amb Elia Kazan. Es va lligar Elia Kazan. Va agafar, es va fer treballar els ulls per aixinar-se'ls una mica per a semblar més... Jo penso que equivocadament. Jo també ho ve, no? Perquè l'apliclo va acabar sent americanada. Té aquest punt americanà que el veus ara i una de les coses que més em canta de la pel·lícula és el seu look i el d'algun altre actor que també ha estat xinat. Els magicants tenen nens de molt tipus. Una d'elles, efectivament, té una línia escàtica. D'unes les gats. Però, pareixement, Zapata no la tenia. Sí, perquè la foto que consta d'ell no... És molt moreno, és molt forç de pell, fins i tot més que el pòpia Marlon Brando és que estan els passats. Està el valor del personatge, la força del pròpia Brando interpretant-lo. Hi ha una altra cosa que va emprenyar molt els magicants i és que tota la pel·lícula es va rodar amb anglès. Sí, sí, sí. És un heroi nacional. Era d'esperar que es fes així. Era impossible d'imaginar al contrari en el sistema de producció americà que es farien una pel·lícula respectant l'idioma original del país. Avui en dia les coses han canviat molt i ja es fa d'una altra manera. Però en aquell moment era normalíssim i és raro, és raríssim. Sí, perdona. Hi ha una altra cosa que té la seva importància dintre de tot el que és la política que hi ha en torno a la pel·lícula i és el cavall blanc. El cavall blanc és un símbol molt curiós que el tenim a l'inici de la pel·lícula, al mig de la pel·lícula i al final de la pel·lícula. És un gran detall d'aquí. El cavall blanc és el cavall blanc de Zapata, però com de el cavall blanc de Zapata el succé és a Zapata. És mortal, perquè finalment sí molt. I aquí fins i tot es va parlar de si no seria allò que tu vas dir l'altre dia que en realitat d'Àlia Kazan va estar tota la vida perseguint el fantasma de l'adolesció intentant redimir-se. Doncs aquí sembla ser que ja hi ha un primer punt d'Àlia Kazan en el que agafa i si se'n recordeu, es reproduix també. A veure, la pel·lícula pot ser una mica, per dir-ho així, infantil perquè històricament és pèssima. Però la pel·lícula té el toc d'Àlia Kazan, les interpretacions, perquè l'Àlia Kazan era un gran director d'actors, les interpretacions dels actors i dels actrius. Hi ha una cosa que em sembla molt important, és el paper de la dona. El paper de la dona no és a la cuina freia amb plats. La dona, aquí, és compromesa. La Josefa tenen 3 o 4 següències potents. I estem parlant de 1952. Sí, sí, sí. Però quan el cavall blanc potser és el mateix any que ell ha d'aclarar davant del comitè, és possible que en aquell moment, a finals de rodatge, com a mi, ja sabés que seria citat. Segurament. És possible, però és una imatge d'estats units. També, sí. El cavall, o sigui, Zapata, és la imatge de Mèxic. Però el cavall blanc, que supera i agafa un tret d'immortalitat, perquè fixeu-li tot el que ha passat en canviant de mans. Tothom dispara el cavall i no hi havia forma. O sigui, el seu imatge vol dir... una mica, sembla que era una imatge de dir... que el tret fonamental és la imortalitat del sistema, del bon sistema, de la democràcia, aquesta. A mi hi ha dos aspectes que m'interessaria parlar. Un d'ells és el grau de realisme que té la pel·lícula, a causa que tant l'Esteimberg com ell van estar mirant un arxiu d'un fotògraf molt famós. Agostin Casasola, que va fer, ell i uns quants més, van acabar muntant un arxiu, publicar 10 blooms sobre la revolució metgigana, precisament, tota la revolució metgigana. Van estar, és a dir, un dels mèrits de la pel·lícula i probablement també del seu director de fotografia, el Jósef Macdonald, que només haig de dir que ha fet infinitat de wensters, l'Or de Maquena, l'Albert Kelly, Río Cotchos, i també de Xustón, el Último de la Lista, Taras Bulba, el Janssen James, que aquesta és bèl·lica, director de grans produccions. I la fotografia, se l'ha de dir que és excepcional. I té un grau de realisme que es nota que s'han injectat de les imatges d'aquest arxiu. Em permeteu que, en aquest punt, i simplement el tema de que jo les foto d'aquest home en les he vist, depèn molt del que poses davant de càmera perquè la pel·lícula quedi marcada en un determinat estil. Tu poses un xinès al qual se ve el lloc davant d'una càmera, i automàticament la pel·lícula agafa un cert perfil xinès. El que hi ha davant de la càmera es condiciona a la percepció d'allò. I en aquest cas, jo penso que tothom apoya molt que les fotos són a l'origen de la seva inspiració, i en aquí crec molt que ja no la imatge, sinó la manera de tractar visualment determinats planos de la pel·lícula emporten molt més el món del Tissé, el món del Tissé, que és un món que, evidentment, calen conegir, perquè la pel·lícula d'aquesta és del 52, i potenqui, per exemple, és del 25. Jo crec que això defensaria la meva teoria, que no sé si es va ser romàntica. Intimistes, però no m'has notat això. La sala a la fortalesa, aquella plaça que té el d'allò al mig, que és on Zapata ja queda encombrat, i tot el poble després el va visitar, i és un regal que va allà al nen, aquella sala a la fortalesa, amb les dones, i posant la carga explosiva a la porta, tota aquella escena és absolutament sense niana. Per tant, hauríem de dir que el Josses Macdonald, aquí també es va inspirar en Tissé. És una teoria interessant. Jo estic enamorat d'aquesta idea. És possible que, com tot enamorat d'una idea, estiguem parcialment equivocats, però tot el que veig, i aquesta ha de tornar-la a veure, que era molt innocent respecte a la dada, amb aquestes coses en reafirma. I després voldria destacar una cosa molt important. Viva Zapata és la pel·lícula que Cazen considera plenament cinematogràfic. A partir de... Cazen considera que és un realitzador cinematogràfic, tot el que ha fet abans, pànico en les calles, fins i tot, inclosa, diu que ell no tenia ni punya, té d'idea, i que constantment estava consultant l'operador de càmera, el director de fotografia, el Montador, que el Montador se'l portava als rodatges, per tal de començar a treballar el tema del muntatge directament. Perquè ell venia del teatre, i per tant no tenia ni punya, té d'idea. I el que sí que haig de dir és que jo veig en Viva Zapata un aspecte cinematogràfic molt a destacar, aquestes encuadraments, que posa un personatge en primer pla, i tota la resta d'ara, tots aquests encuadraments que, de vegades, et recorden Orso Guells, perquè... De vegades recorden que l'Espilbert també ha begut d'aquesta setmana, perquè l'Espilbert fa exactament el mateix. Però aquest treball d'encuadrament, els encuadraments són exquisits, i és una tècnica d'oferir la imatge a més claríssima, amb una profunditat de camp impressionant, que s'ha perdut, avui dia... Ah, ell diu, vaig aprendre a utilitzar els plans generals, perquè venint del teatre tenia un problema d'ossar els plans generals. I aviam, els plans generals de Viva Zapata són extraordinaris, perquè tens una visió i una descripció... Això que estàs dient és precisament el que ell buscava, i és el que va fer l'Àfrica. I l'aconsegueixi. I l'Àfrica hi ha la gana social. Ja et parlem de plans generals molt ràpids. L'escena de la llibertat del Zapata, quan el porten pres, perquè és una meravella de muntatges, s'ha donat com exemple de muntatges. Per cert, l'Anthoni Quint, recorda que ells l'agafen i se l'emporten, i totes les dones comencen a picar pedres, que és com un avís que tots els metgigans es forcin per forçar a la policia a llibrar-lo. Aquesta idea li va donar el càsting a l'Anthoni Quint, que és mig metgigant, perquè, com a mig metgigant, els metgigants li havien explicat que això s'havia arribat a fer. Aquesta senyora no em direu que l'escena de la llibertat del Zapata i el camí... A nivell de muntatges us asseguro que és de lo millor. I la música li ha dit també jugar un paper de creixendo, que s'ha posat com exemple de moltes coses. Aquí volia dir un parell de coses sobre la música. Hi ha un altre punt sobre la intenció última de la pel·lícula, que no m'agradaria deixar-lo últim. Però volia dir una cosa. Tu has apuntat al començament que Àlex Nord, també el director de la música, o l'encarregat de la música, de Espartaco. Espartaco es va fer al cap de 10 anys. Revisitant ara Viva Zapata, jo estic veient una quantitat de connotacions similars a Espartaco, però absolutament. No deixa de ser un home enfrontat amb poder. Molt probablement està en l'Ei Cúbric. També va veure amb Zapata. Cúbric ha begut de molta gent. De molta gent utilitza el seu perredor. Deien de Cúbric, que els dos començaven amb K. Cúbric i Cazan. M'has dit que m'has dit a l'Àlex Nord. Àlex Nord, la música. Efectivament. Abans d'acabar, sí que m'agradaria dir una cosa. Jo diria que Viva Zapata, en el fons, jo no sé si Cazan ho volia d'una manera tan clara, però la meva lectura és que en realitat és una pel·lícula molt nihilista. Perquè no tant d'esquerres, com ell diu, com nihilista, perquè en el fons, i de fet ens sembla que és una frase del cazan, diu que la única revolució útil és la revolució permanent. I en realitat, el que ens reflecteix és que quan Zapata arriba al poder, arriba un moment que està fent el Porfirio Díaz, el dictador. Com et dius tu? Aquesta per mi és la millor sena de la pel·lícula. T'ho dic massa naïf. I m'ha quedat diamarcat, això no m'ho trauré mai. En tot cas, la idea final, que després es van veient les tradicions, com els latifundistes, es queda a terres del matem. El matem perquè... Era un general i tenia aquest dret. Però s'ha tornat boig. De tota la vida he estat lluitant, jo agafo la meva parcel·la perquè tinc tot el dret. El Madero, que és el triomfant, inicialment, el que fa fora al Porfirio Díaz, el primer que fa és oferir-li unes terres i un gran casalot amb el Zapata. I el Zapata diu, vés a pastar. En Zapata ens el va oferir, malgrat les tentacions, és capaç de frenar-se i de tornar amb els seus i d'intentar ser humils. Però en el fons, la pel·lícula, jo crec que té una reflexió sobre que el poder corrompeix. I evidentment, si veurem la revolució més gigana, és que és un show. Hi ha un problema de base. Si es fa la revolució per l'exèrcit, és el mateix. Ja es veu, la pel·lícula. L'exèrcit és el mateix. Estan entrant per la porta i diuen, però aquest què? Com n'hi ha a la societat? Si resulta que els que han estat amb el dictador continuen estant manant l'exèrcit. Jo estic una cosa. És inconcebible. Per sucar i pa avui, aquestes semilituds entre la corrupció revolucionària i... Podemos? Has de deixar-ho aquí. Sí, sí. Una vegada solit el poder. Estem a Podemos. Interessant. Lo de la revolució permanent, com a idea, està molt bé. No crec que Casano portés a terme... Ell ho diu. Ell ho reflexiona, com vulguen dir. Però sòpicament està molt bé. Ell diu, anem arreglats i ens pensem perquè fem una revolució ja està tot fet i tot ha aconseguit. Com s'està observant en la societat, en general, l'espanyola i l'europèa i la mundial, hi ha signes evidentíssims que està tornant un surf així. 70 anys després és perfectament vigent. Tenim els nostres faches a l'estat espanyol, com en definitiva hi ha faches a França, i a més a més, desvergonyits. Hi ha unes idees inquietantíssimes. Però els tenim, eh? Sí, sí. Per tant, evidentment, la revolució ha de ser permanència. Es pensen que perquè ho hem fet ja està a tots a geure, anem equivocats, perquè evidentment sempre hi ha qui vol més. No, com deies tu, la pel·lícula, o deia ell... I després hi ha una cosa. Si penses que els que estan instal·lats i manant, estaran pendents de cuidar dels teus problemes. Efectivament. Abans que dels seus, anem malament. Anem malament, completament d'acord. Deixeu començar al final, doncs no sé si anem bé. Anem de conya, home. Una cosa molt ràpida. A mi, a part de l'escena que teníem abans de la doble, aquesta mena de sentir-se el mateix que estàs ocupant de l'altre cantor, que és el que li passa amb ell, quan a la primera visita es revela contra el president i el president li encerta el nom. I a la segona visita, ell, que està, no com a president, sinó que assumint labors de presidència momentàniament, està com una mena. És un general president. No és encara un president a l'euposo. De facto. Efecto sí. Actua davant de l'Ernàndez, que és el que se li presenta la mateixa oposició que el president li presenta a l'Ernàndez, i tu com a tallar-me, és l'Ernàndez. I se'n va, i encerca el efecte d'anar a l'escena, potser excessivament a naïf, però que per mi és molt demostrativa. Però la que no és gens naïf i que enceba una escena, i aquí ja acabaré la meva intervenció, és l'escena de la de quan zapata mort, realment. A mi l'escena aquesta, abans d'anar del muntatge excel·lent de l'escena de quan zapata la llibert en el camí. Bueno, és igual que és per tacó. Ell sap que va a la seva mort, va a immolar-se. Perquè aquesta escena anterior que has descrit, molt bé, en aquell veu que està encercant, i diu, si això és el que em va fer a mi, per fer-hi o dies, estic fent el mateix que per fer-hi o dies, el dictador de 34 anys, contra el que jo vaig combatre, agafi futs, i llavors ell té allò, jo he de ser coherent fins al final, i me'n vaig lluitar, i ell, la seva dona, li sorolliu, per favor, no te'n vagis, que saps que no, que t'enganyeran, però ell sap que trobarà la mort. I, efectivament, és una emboscada terrible, en el que el Cosen avalassa, no? Aquesta és l'escena que és impressionant. Tant em va impressionar de muntatge en el seu dia, no era muntatge, el que heu observat, era una cosa que em va meravellar la visualització d'aquell. També em recordava molt, després, amb potènquin, que l'havia vist fer dos setmanes en aquell moment, que els encadraments, els picats, en recordava potènquin, no sé per què. Tant es va cabrejar amb els comunistes, com de fet admirava el cinema soviètic dels anys 30, l'admirava profundament dels anys 20 i 30, i tots els cineastes, que en aquell moment estaven actius, diuen que ell volia aprendre d'ells. Aquesta, des que es veu el quartel, quan ell li enfila aquell passeig entre l'exposició que li hem fet de municions a fora, i d'armes, i de canons, i tal, i ell va per aquell camí tapat entrant, fins que es presenta amb el Conel Guajardo, que és el que el rep a la porta, i veus que aquell tio no li espera res de bo. No és aigua clara. Resonància de Grupo Salvaje de Pequimpa. També absoluta, perquè Pequimpa sí que havia begut d'aquí. Bé, a partir del moment del Pla General, fins que acaba l'escena del quartel, que és quan el personatge que tenia va en el Teridor, el que sempre està en el tema. A la Guirre. Aquest cavall no s'escape. Aquell moment, fins aquell ultimplano, tot això jo ho passaven els meus alumnes de l'escac, perquè remontessin l'escena. És a dir, els hi passaven l'escena trossejada, perquè deduïssin com anava a muntar del pudler. I t'asseguro que s'hagin uns rius de... Escolta, la fidelitat del cavall està molt ben expressada a la pel·lícula, perquè hi ha dos primers plans, i després hi ha el burgit del cavall, avisant en vell de hem de marxar. I l'altre es quedé perquè s'ha de quedar, perquè es vol quedar, però el cavall se'n va. El Guajardo que va tirant enrere, el guajardo que li ha portat a la traïció aquesta, i la reacció que ve aquell muntatge en paral·lel, del Guajardo que va retirant-se una passa. És molt preciós el muntatge d'aquesta escena final, especial perquè l'ull del cavall, i com crida per... El primer pla del cavall d'espantada. És extraordinari. Però això té una dimensió èpica. L'interès de la guirre en recuperar el cavall està perquè el cavall és un símbol... És el símbol de llibertat. Primer li dona amb un nen, que el nen mora, que el mata als mil·lidars. Fixa't-nos que el traïdor és un mil·lidar. Si no es vorrem, no canviem l'estructura mil·lidar, que n'ansos esperes. Que hi haguerà huertes, que és el que es carrega el madero. Tres quarts del mateix, però què vols que esperes d'aquesta gent? Si és la mateixa. Diu una cosa. Hi ha una altra reflexió comparativa a Espanya. Es mor frango. I què ve? La transició. La transició amb els mateixos mil·lidars. Les qüestions van anar... I van agafar el polític de turno. S'ha evidenciat. No s'ha canviat. No s'ha canviat. No s'ha canviat. Parla de la transició. Deixeu-me dir una sola curta. Musical, en aquest cas. No de cultura, sinó d'informació. Quan es zapata en aquella estupenda escena, al final, després de caliar la metat, el tiren el seu cos sobre la font. El cos quan cal. En allà hi ha un tema musical que marca just l'agulla de l'església. Hi ha un agut de música que marca la forma aguda de l'església. Per analogia visual, hi ha una analogia musical simultània. Potència a l'imatge. El que estàs veient a nivell visual és molt interessant. És una pel·lícula molt intel·ligent. Es nota que Kazan, com que tenia aquest complex, que ell diu de ell mateix, no et tinc ni idea de fer cinema. Es va esmarzar al límit per fer una pel·lícula amb una potència visual i sonora de primer ordre. És la direcció d'actors. I llavors es rodeja de bons actors i llavors de guionistes. Aquí hi ha un treball de guió molt bo. Per parar el guió, s'ha entrevistat gent que havia conegut Zapata. Va estar sobre el terreny d'informància i documentat. Hi ha un treball previ i un treball previ en indicacions de moviments de càmera d'actors possibles. He pensat amb Kazan. Tot això amb el penjot de l'obra. Dona una solidesa. Serà més o menys això que diem. Té una solidesa de construcció. I el que em sembla és que la gent que vol fer cinema hauria de copiar la estructura de determinats guions i aplicar-los la seva història. Si li apliques una altra història sobre, que utilitza els mecanismes de gires, de no sé què d'ara és el moment de l'atenció, jo penso que funcionaria. Aquí està en funció d'una història molt concreta i no és el primer guió. No és el primer guió. És un altre guió de ferro. És una gran solidesa. M'ha alegro veure-la. És molt recomanable. I nosaltres encantats de recuperar-la. En Brando, Kazan, tu què dius dels actors? Cazan de Brando a les seves memòries. A Brando el deixava fer. Si li donaves massas indicacions, el despistaves. No m'estranya. No m'estranya. A Brando anava concentrant. S'havia treballat el personatge. Dels actors que va utilitzar Kazan, 21 d'ells, actors i actrius, 12 de gener. I 19 els van aconseguir. Això no és gaire freqüent. L'Antoni Quinn ha llegit un anècdota. L'explica Kazan. Es veu que el primer dia li va dir a l'Antoni Quinn que no tens ni idea d'actuar. I el Brando li diu que tu ets un fantasma. I es veu que van estar. Tot el rodatge no es tragaven. No, però sí, es van fer molt amics. Això ho diu el Kazan. Ho va fer per provocar. I després els va agafar, els va envitar el vot de fomeïruls. Ho he fet. T'ho he dit abans del programa. No he fet res. Tu vas dir que havia dirigit a l'Antoni Quinn també. Sí, sí. En una espot de publicitat, una tuntaria, l'MRV, a l'any. Això m'havia dit a mi. És un per tu. Ja està realment provocada una gran alegria. I vas pensar-hi. Amb l'Estefano, no? Estefano fa patat. El germà no. No, Estefano no. Heu fet millor. Heu fet millor. Heu fet millor. No ha de ser fàcil, tenir el Marlon Brando de protagonista, fer un paper com el que va fer Antoni Guini. No, no, no. No sé quants actors superarien la prova. És que... El nota com ho va fer. De fet, en Guini estava gelós segons el Cazan. Sempre segons el Cazan, el Guini un dia li va i directament li diu, per què passes de mi? No en parles. Estàs tot el dia parlant amb el Marlon Brando i a mi no em dius ni piu. I el Cazan li diu, no, això no és veritat. Fomes, li deia. Això, Toni, Toni. Toni, això no és veritat. El que després es va evidenciar que, efectivament, Cazan no parlava gaire. Marlon Brando per no espatllar. I aleshores el Cazan li diu al Quint, veus com no parlo tant amb ell? Ja hi gestos. Els gelos. El Quint tenia gelos. Va ser els directors ben utilitzats. Els gelos funcionen molt bé per determinar la situació. Molt bé. Doncs potser ha arribat el moment de que parlesen... Per què hem de tancar avui? Molt ràpidament. De Irma Bet. Irma Bet, sèrie, perquè és el mateix Juli Vier a Sayas, que, per cert, és el fill de Jacques Remy, que és un guionista francès de primer ordre, des dels anys 50, si no me'l recordo. Doncs la Sayas, que és un realitzador per mi, força indescriptible, per fer-li un estil... No sé, et fa pel·lícules com Personal Shopper, que a mi m'encanta, perquè és una història de fantasmes absolutament al·lucinant. És excel·lent. És molt sotil. Té molt talent. Fa una pel·lícula com non-fiction. De fet, si mires la seva filmografia, sempre analitza arts. A l'art del teatre, té un perill de pel·lícules que parla del teatre, non-fiction parla de les editorials, i també s'ho ha preocupat amb molta conya i molta mala llet. Non-fiction està molt bé. En definitiva, ara se n'ocupa... A l'any 96, com tu molt bé has dit a la introducció, es va ocupar del cinema, però agafant un clàssic d'aquells gairebé venerats del toquis, del toquis pels francesos, perquè fantomes, judecs, tots tenen versions fetes en aquests anys, l'any XII, l'any XIV i XV, l'any XII i XII, en aquell moment, imagina't, tan primigeni del cinema, la veritat, va fer com pel·lícules, ja armetratges seriats, per dir-ho així, perquè... 420 minuts. Les Bompirs, la pel·lícula d'Irma B, parlo de la del 96, anava sobre un realitzador, que no és un altre que el Jean-Pierrot, el de la Nouvelle Bach, l'actor preferit de Godard i tot això, que és un intent de tornar a fer les Bompirs, és a dir, els Bompirs, i clar, això és un clàssic de l'any XV, estem en plena guerra, primera guerra mundial, i, per tant, amb una necessitat d'escapisme considerable a la pròpia França. Però també és veritat que és una època que, enfollat, tenia molta por, ell treballava per la Gomong, però hi havia una gran competidora França, que era la Pater, i la Pater estava fent pel·lícules, una mica com los misterios de Paulín, que era una pel·lícula americana, muda també d'aquella època, amb la Cera Vara, que també és una fem fatal, i, aleshores, la Mossidora, l'actriu, que és l'adolenta, per dir-ho així, de les Bompirs, que és una organització clandestina, que es dedica a robar els rics, i a fer la punyeta. Doncs, la Mossidora va ser una mica la Cera Vara, la Cera Vara francesa, per dir-ho. És a dir, competint amb una època de serials, i de pel·lícules que les feien com a xurros, amb gairebé no hi havia ni guió, el follada anava a tot drap, però tu imagines 7 hores de pel·lícula que dura, els 10 capítols seguits, i són divertidíssims. Jo convido la gent a veure'ls, perquè encara que siguin muts, són fascinants. Es poden trobar. Es poden trobar, o què? A França segur. Això és un un apatum francès a mi. És possible que s'han fet algun edició, aquests còfrags que diuen ells, els que posen tots els de benes de dintre allà, és possible que s'han fet. Còfrags. La qüestió és que sí, ho faràs segurament. Segurament ja l'edició de BD ha d'existir, però per naços. Resulta que l'Oliviera Sayaz estava molt d'un actriu de Hong Kong, que es deia Maggie Cheung, que era la imagina com la mussidora de la pel·lícula muda. Total, que dos anys després de la pel·lícula es caça amb ella. No es divorcien fins al 2001. O sigui, en realitat aquí hi ha també un feeling, que, de fet, el Jean-Pierre Loh és una mica l'alterego de la Sayaz, perquè la pel·lícula no és les vampires. És una pel·lícula de metaficció. És el rodatge de les vampires. Està intentant refer el rodatge de les vampires. I el Jean-Pierre Loh no té ni idea de com portar la pel·lícula. Veu els takes, els dailies, els copions de treball, i diu, això és una merda. Aquí no hi ha esperit. En realitat, l'escusa i el que la crítica diu és que Sayaz amb Irma Beb, Irma Beb és mussidora, el paper dolent, Irma Beb és un acrònim de Vampire, Irma Beb, les lletres i les canvies. Les canvies, sí, sí. La crítica d'ella, no, que en aquell moment diu que l'any 96 el cinema francès, la crítica, els analistes, el cinema francès estava per terra, i en realitat la pel·lícula del 96 és un rodatge caòtic entre el director, que és un neuròtic que pega la seva dona amb un tom cidral impressionant amb la policia que ha passat, i no sé què. No sap com portar la pel·lícula, no té control. Veus que tots els departaments de cinema van a la seva... Una situació caòtica, al final la pel·lícula, el Jean-Pierre Ro, el fan fora, el Vidal, i posen un altre, que el primer que fa és treure a la actriu de Hong Kong, perquè el Jean-Pierre Ro, de fet, es confessa a la Maggie Xiong i li diu, és que jo t'admiro, no? Amb la qual cosa, és com un alter ego de les selles, que en realitat està enamorat de la Xiong, i s'imagina el de l'Irma Beb, que s'ha fet fatal absolutament de principis de segle, tan pròpia, tan pròpia... La sèrie de la que em parles, perquè la sèrie va ser tu que em vas parlar un dia. Has de veure la sèrie. Ara a la sèrie. Però en realitat, és una sèrie de vampirs. Sí, hi ha una banatge a la Noix Americana. De fet, molts van dir que l'Irma Beb, que la Noix Americana també és metaficció, és l'anàlisi d'un rodatge d'una pel·lícula del trufó. És metafín, la pel·lícula. Metafín, metafín, metaficció, el que ells diuen missen a bim, no? A bim. A bism, posar-lo al límit. Però jo dius per la pronúncia. A la sèrie. Jo tota la vida dient missen a bim. Que no la veuran, la sèrie. Aleshores, Aqbeo no salia que hagut una altra cosa, que demanar-li el pròpia Sèries, que faci una sèrie, que em sembla que és de 8 capítols. És molt divertida, perquè és una altra història. Volia fer una mica d'anàlisi i homenatge al cinema francès a l'any 96, perquè surt l'any de l'oni, l'any 14 de nef, el trufó, totes aquestes coses, i m'ha fet la pel·lícula. La sèrie és, és això, també un director que està com un llum, i aprofito per dir que vinc en Makeny, l'actor, Makeny fa de René Vidal, el paper que fa el Jean-Pierrot a la pel·lícula del 96, i està com un llum. Aquest actor és una troballa, és que és una troballa. Jo no el coneixia, i m'ha semblat un tio amb un poder, i amb una capacitat de... És que cada plano que surt, rius també et motiva, et fa pena, és a dir, et genera un sentiment... És que fan ivons, és el típic actor que només s'ha de sortir, davant de la càmera. Tu el veus i ja rius. És que és una cosa, és una troballa increïble. No vull dir... Aquesta càmera cabra fa venir a l'Àlicia Vicander, que és la que farà d'Irmabep, el paper de Mossidona. I per als tres capítols que hem vist fins ara, és encantador, és una meravella. Quan es veuen escenes de les vampirs refeta... És l'original, que es van veient combinades amb la narració, no? Són fascinants, perquè jo l'he vist, les vampirs l'he vist, i aleshores veus aquestes reproduccions en color, no? Perquè representant aquella pel·lícula estan fent en color excepcional. Però també el Macany no té ni idea de per on va. Es va tractant amb un psicòleg. Males veus diuen... La Vicander és una actriu americana que accepta de fer d'Irmabep i ve expressament d'Estats Units a París. Però està tenint una crisi professional i una crisi... sentimental. Perquè la seva ex agent, o sigui, l'ajudant... La seva ajuda. Tenia un rotllo amb ella i ella va i el deixa per un director americà. Què males veus? Aquí estic fent una mica d'espoiler. Un director negre. Males veus diuen que aquest actor, amb el qual la seva secretària s'ha anat, l'ha abandonat per aquest... Per aquest home. Males veus diuen que serà aquí, acabarà substituint el Macany, perquè arribi un moment com una cabra que... Fem un petit espoiler. La pel·lícula navera. I en el cas... només reivindicar, realment, aquest cinema francès del... Lluís Follada, és que ho diem amb molta alegria, però tant fantomes com els vampirs, com judecs, que totes fantomes, 5 capítols, judecs, 12 capítols... Hem de dir que més pels propis directors ha influït, ni més ni menys, que Frits Lang, Spione, Mabus... És aquest ambient, és aquest ambient de sectes secretes moments esquenes de la normalitat, i de la... Frits Lang segur. Una mica espersonista, tot allà. Totalment, però Frits Lang segur, que es va inspirant Lluís Follada, però Hicot, també ho admés, Buñuel, Buñuel, Buñuel, admet influències de Lluís Follada, i en definitiva, a l'Andres Né, i George Franju, fins al límit de que va fer un remake als anys 60, si no malament recordo, o 50, la dada no la recordo bé, però va fer una... Judecs, va fer un remake... Ojos sin rostre, i són visatges. Molt bé, suposo que hauríem d'anar deixant-ho, simplement reivindicar aquest cinema. Es recomana, per part de tots dos, la visió a HBO, perquè... És molt fresco, té una frescuda... La Lícia Vicante està excel·lent, físicament, però la seva personalitat que transmet és extremament... Molt bé, doncs aquesta... I de passada, diguem que Mussidora, la dipa, la fem fatal de la dècada dels 10, de Lluís Follada, és un actriu interessant, havia dirigit les seves pròpies pel·lícules i havia escrit fins i tot. I va donar nom a una distribuidora. Mussidora, certament, d'aquí bé, d'aquí bé. Doncs parlant de distribució, distribuïeus les vacances disfruteu, aneu molt al cine, sempre recordeu que s'està fresquet. Consell que em dono camí molt més. Lluna, que passis unes bones vacances. Moltes gràcies, i igualment. Ens veurem el setembre, si vols. Molt bé. Anestasi, igualment, bones vacances. He cantat, he cantat, he viscut tots aquí. Ignasi, bones vacances. I tots vosaltres, amics veïns, bones vacances de tothom, i fins el setembre. Bona tarda.