Cinema sense condicions del 4/10/2022

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Hola, bona tarda amigues i amics de Radio Desvern, Cinema Sense Condicions. Una setmana més estem aquí amb vosaltres per parlar de cinema, una pel·lícula, com a pel·lícula de la setmana, de la qual acabeu d'escoltar un tall de la banda sonora. Com m'ho heu vist, m'ho heu pogut apreciar, és una banda sonora molt suggerent, la pel·lícula també ho és, és una obra mestra, per mi indiscutible, d'un gran director, que és Carl Theodor Dreyer, un director de NES, que va néixer i va morir a Copenhagen, va néixer el 3 de febrer del 1889, va morir el 20 de març de 1968. Aquesta pel·lícula, la música que hem sentit, és de Jorgen Gersil, és una pel·lícula amb l'any negre, amb una fotografia extraordinària de Henning Betson, i un muntatge molt efectiu d'edit, és Düssel, un nom una mica complicat, perquè els copen a quesos no són fàcils. La pel·lícula és l'última que va fer Dreyer. Dreyer té una història peculiar, va néixer com fill i legítim d'un fill de gran Gers, Suex, i legítim perquè el gran Gersil va deixar en estat la criada, i després no va voler reconèixer el fill, ella va marxar, la seva mare el va abandonar, ell va anar a parar en un orfanat, i al cap de dos anys van arribar els Dreyer, el van acollir, li van donar nom, li van donar educació, en el si ells eren luterans, en el si d'una família, com correspon, una família estricta, una família en la que hi havia una cultura bàsica, també uns principis molt severs, i amb aquests principis es va crear, i van a transitar en per la vida de forma autodidacta. Fins a aconseguir ser, com veureu després pel que anirem comentant, un director d'una qualitat i d'un saber extraordinari que ha deixat una petjada imborrable entre els grans del cinema. Clàssic dels clàssics, perquè compleix amb la norma més important del classicisme, que és ser impossible d'imitar, així és el cinema de Dreyer. Bona tarda, Lluna, què tal? Bona tarda. Bona tarda Ignasi. Què tal? Bona tarda. Benvingut. Avui l'Anastasi, per problemes de feina, ens està escoltant des de casa i dintre d'una estona contactarem amb ell perquè intervingui i també formi part d'aquesta tertulia cinematogràfica. Amb aquesta introducció que he fet, passo la paraula a Ignasi, perquè ens comenti la seva opinió de Dreyer i de Gertrude. Doncs sí, per cert que l'any que va néixer és el mateix, que va néixer Chaplin i Hitler. Dos pols oposats. Un any estrany. Dreyer era fidel a ell mateix. Jo crec que Dreyer no anava amb l'època mai. Com tu molt bé has dit, creixen una família molt protestant, doncs molt severa i, per tant, això està clar que el marca, com li marca molt l'absència de la seva mare autèntica, que no va conèixer mai. És molt dramàtic. A més, va morir el cap de dos anys. Sí, per un problema que havia tornat a quedar embarassada, i va intentar un remei que la va enviar directament a l'altra barri, amb gran solitud. És curiós perquè aquest episodi connecta amb el desenllàs de Gertrude. És a dir, aquesta Gertrude, que finalment no ha trobat la mort absolut que ella demanda als homes, està en casa seva, el camp, sembla una petita venjança que tracta l'home que té com a persona que li atén en tots els sentits, el camp i la casa i tal, el tracta una mica com si fos una venjança, sembla una mica una venjança a l'home. Però la veritat és que el plan final és absolutament descriptiu, perquè tanca, és a dir, s'acomiada del seu amic, que secretament jo crec que ha estat enamorat sempre d'ella, encara que mai s'hi ha declarat, i es veu la porta, i ella que diu adeu, adeu, i ella se m'ha agarrer de la porta. Per mi és un... La mare va morir amb aquesta solitud també. Per mi és un pla absolutament terrible i corprenedor, perquè realment, darrere que ella porta, hi ha la mort de la mare, hi ha la mort de Gertrude, com a personatge, i hi ha també un anticip del que serà la pròpia mort de Dreyer. És el seu comiat. És mort a quatre anys després, perquè Gertrude la fa en 75 anys, que està aviat dit, i per això molta gent va considerar que Gertrude era una pel·lícula de vell, no d'home, doncs, que està precisament en el seu moment més que de Déu, sinó de vell. És una pel·lícula molt controvertida, i fins i tot, bé, en el seu moment va decepcionar molt, les coses no és que li anessin bé la pel·lícula d'entrada, perquè, curiosament, és la primera pel·lícula de NESA que es va estrenar fora de Dinamarca, està aviat dit, l'any 65 es va estrenar a París, en un cinema, que no està gaire clar com es diu, perquè jo he llegit el nom d'aquest cinema, dos hops, i me l'han citat diferent, total. Era un cinema de París d'Arguesatx, que podríem entendre als anys 60 d'Arguesatx, i van anar a la crem de la crem. M'he entretingut a prendre nota d'algú de les persones que van anar a l'estrena de Gertrude a París, que és l'estrena abans que a Dinamarca, com que és així de fort, i gent que el va defensant, en trufó, Godard, l'Anna Carida, que també hi era, en Picoli, és molt divertit, perquè hi visc un petit reportatge del dia de l'estrena, i m'he divertit molt, ahir heu trobat persones... Està ple de personatges de la Novelbach. L'Etut París, és el moment de la Novelbach, i d'aquí, que aquesta... Primer, la pel·lícula es va projectar, el cinema no estava acabat, aquesta sura. La segona és que va haver un problema amb els rotllos, amb l'ordre dels rotllos de la pel·lícula, agafen falta. I ja, per acabar de reblar-ho, resulta que els subtítols no funcionaven. No funcionaven bé. Si la van tindre a veure amb dades, d'un i dos. Exacte, amb la qual cosa, evidentment la gent va sortir molt empipada, però molt empipada, i es veu que aquesta mala recepció va transcendir a la pròpia Copenhague, on es va estrenar, en el cinema del propi Dreyer, perquè de fet Dreyer vivia no de fecina. Ni tan sols de fer articles, perquè ja ho havia deixat. De tant en tant escrivia, feia reflexió sobre com havia de ser al cinema. Ell tenia una sala de cinema, de projecció. Exacte. I era el seu modus viver-li. Ja feia 10 anys que tenia una llicència, que es veu que a Dinamarca aquesta llicència la donaven a gent de l'oficia, gent de la professió de cinema. Havies de ser de la professió de cinema per obtenir una llicència de projecció. I només podies tenir una sola sala. Tant si eres un realitzador com si eres una productora. Perquè la Palladium, que és la productora que normalment en els darrers anys havia finançat el cinema de Dreyer, també tenia una sala de cinema. I de fet, la Palladium no volia finançar-li Gertrude, no la veia gens ni mica comercial, i veia que perdia calés, que hi havia una llei que deia que com no projectessis de tant en tant en aquesta sala única, a la qual tens dret, tant si ets una productora com una persona. Com no projecti cinema de qualitat, et traiem la llicència. Amb la qual cosa la Palladium, que tenia molts d'ingressos d'aquesta sala de projecció, no va tenir més remei que finançar-li a Dreyer, Gertrude, que no tenia cap gana, i evidentment s'entén, perquè estaràs d'acord amb mi, que et desbarata des del primer moment. La teatralització està dut a l'extrem. Ell mateix ho diu jo, el que vull fer, però això que ell anava passant de moda... Hi ha una cosa que has dit al començament, que Dreyer és un cineasta que va a la seva. Absolutament. Ell volia una... O sigui, ell deia que pretenia anar cap a la abstracció i la pureça absoluta, cosa que es remarca amb la fotografia, evidentment amb unes imatges tremendament il·luminades. L'ús dels flancs és per considerar-lo a part. Però una cosa que et defineix bastant del que estem dient, és que fixa't que un pot entrar a internet i mirar a Dreyer. I dir, bueno, a veure què va fer aquest home. Bé, doncs, hi ha diverses filmografies que van des de 8 pel·lícules a 15 i de 15 fins a 25. 25 és la més complerta que he trobat. Naturalment, d'aquestes 25, igual que de les 15, igual que de les 12, per mi, Dreyer són 5 pel·lícules i un afegitor que seria el amo de la casa. Aquesta seria una pel·lícula que li va obrir el camí a França i, gràcies a això, el van cridar per fer, li van proposar 3 personatges de la història, Maria Antonieta, Gendarc, i no sé si Maria Stuart, 3 noms, i ell va escollir Gendarc i Gendarc va tindre una patina com de amb una part, amb un reductor de cinefils, perquè tant Gendarc, com van perdre després, va ser dos fracassos, ella acumulava fracassos, però tant salien foties igual. No va fer mai cine pel públic, va fer el cine que li interessava fer amb ell. Tot i això, amb dies i dè, va tocar bastant un sostre i aquí ja va ser considerat. Jo heig de considerar que, a banda de Gendarc, que evidentment és una pel·lícula muda, la pel·lícula que més em frapa d'ell és dies i dè, perquè encara manté una certa dramaturgia, ja tendeix cap a l'abstracció, clar, la influència d'aquesta llum blanca és que Andreia estava obsessionat amb un pintor que es deia Wilhelm Hammers-Scheu. Hammers-Scheu, extraordinari. Era coetani d'ell, eh? És de denès, també. És de finals de segle XIX i, evidentment, entre el XX. I té, pinta uns interiors, on la llum de fora... Austers. Austers, sense cap saturació de colors. Reflexada. Grissos, blancs, transicions absolutament suavos. I la llum ve de fora. Hi ha quadres de Hammers-Scheu, que són fotogrames de pel·lícules... O sigui, són igual que fotogrames de pel·lícules de Dreyer. I això enllaça amb un altre problema, que en Basseng es fa un embolic de nassos, perquè tots sabem que Andre Basseng era partidari del cinema realista. No li vinguessis a... És a dir, per això li agradava tant la passió, segon Sant Mateu, del Pasolini, perquè allà surten uns romans amb unes capes, no com les de Hollywood, Bermellas i Rotilans, la pel·lícula semblant negra de Pasolini, però és que, sobre les capes, estan absolutament ròneques, brutes, fetes, troços, no? Diu, això és la realitat, de com n'aven les legions romanes. Aquestes capes, vermelles, brillants, són de teatre, no? De Petblo, no sé. Ell odiava, clar, Basseng odiava el teatre, no? Perquè buscava que el cinema s'acostés a reflectir la realitat, no? Però defensa Dreyer, i defensa molt precisament Gertrude, que és una pel·lícula en què els personatges mai es miden, quan parlen, més aviat miden a l'espectador, però tot i així generen una fredor perquè declaren... O miden a terra. O miden a terra? Sí, sí. Amb composicions molt teatrals i molt de plan ofics. Saps que la pel·lícula té uns tràblings de calàpola. És que és una contradicció tota. Sí, s'agrada molt amb els tràblings, també. Molt, amb àpid. Realment, uns quarts que són magistrats. Tenia una gran dimensió cinematogràfica, en el sentit que el moviment de la càmera era una cosa present. Estàs d'acord amb mi que Gertrude és d'un estatisme també absolut. Hi ha llargs moments. Hi ha un pla que dura una escena, perdó, que dura 9 minuts. D'estar parlant, que és aquell pla amb... Hi ha la introducció a la pel·lícula, que és una conversa del matrimoni, en la que, d'una forma molt teatral, com a punt d'aves tu, van fent intercambis, dintre del mateix pla, és una pla de sequència molt llarg, van fer intercambis de posicions, dintre del mateix pla, el marit i la moller. Ell hi ha algun moment en què, interpel·lant-la, la mira. Ella, en tota aquesta escena, no mira mai amb ell. O mira terra, o ens mira a la càmera, o mira una mirada lateral. És molt curiós, això. Però és que això es repeteix després amb els altres amants, aquesta dona té 3 amants, i fins i tot amb el que ella deixa el seu marit per ell, que és el pianista-compositor, que ella sent perquè aquesta dona és la tercera estació dels seus amors, i li sembla que hauria de ser el definitiu i torna a fallar-li el dret. Tampoc es miren, és curiós. Bé, però jo el que volia dir-te, que a vegades a l'hora d'anar a la realitat, en el que fa, en el que pensa la pel·lícula Gertrude, que és, com estàvem dit i parlant d'una teatralitat, però justament, perquè agafa una preocupació que Dreyer era confessant, que ell vol parlar de la veritat, o sigui, de la realitat, però jo diria que Dreyer el que busca és la veritat a través de la paraula. Però és que és tremendo, perquè va molt més enllà de la peça teatral en la qual Gertrude Esbassa, de Sodenberg, que és de 1906. I no és tot i que manté fidelitat el text de Sodenberg, no és tant, malgrat la fidelitat, el que busca a través de la paraula de Sodenberg, o sigui, la paraula de Sodenberg és només un mitjà per arribar a panetrar en el que hi ha a darrere d'aquestes paraules, és a dir, l'essència d'aquestes paraules tenen. I això és el que diu que va buscar també quan intentava fer Marius Tuart, que tu l'has esmatat, que és un projecte que va intentar, i és el que està a darrere del seu senpider projecte de Jesucrís, que va estar com 20 anys intentant fer-la, és a dir, a través de la paraula vol arribar a la veritable essència. Això és una cosa que l'espectador, jo crec que pot percebre perfectament, que hi ha com una dimensió oculta o contra. I aquí entraríem dintre... És aquesta veritat que a la qual ell vol arribar, i, per tant, que sigui teatral, a base en l'hi sembla bé, en tant que, precisament, dona protagonisme per damunt de tot a la paraula. Com a mitjà, per el que hi ha a darrere de la paraula. Ja sé que és un embolic de calable, i això és el motiu del gran fregat. Perquè la gent va dir que li ha passat aquest home, no? Bueno, a veure... El cine de Dreyer és qualsevol cosa, menys cine d'aquell que dona P7. No, no, no. Aquesta se'ns dubta cap lliure. Tot i que la trama és molt simple. Perquè la trama és molt simple. Les trames pot explicar en mig minut, i estàs dient tota la pel·lícula. Tota la pel·lícula. Però el contingut, els diàlegs, la profunditat de aquests diàlegs, i aquí entraríem, a partir del que has dit tu, amb un dels trets, o sigui, hi ha uns quants trets, que són definitoris del cinema de Dreyer. Un d'ells és el transcendentalisme. Sí, sí, sí. És un cine transcendental. Absolutament. Perquè va més enllà del que és l'o cotidià. I plantege els grans problemes de l'ésser humà de sempre. Per això aquesta pel·lícula, que està feta a l'any 64, el seu contingut podria ser perfectament valit avui, agafant i canviant personatges i posant en color el que vulguis. A mi no m'agrada veure Gerrit, que en el seu moment, quan es va estrenar a la peça de teatre, es va dir que era una peça molt altra vida, perquè parlava de la mansipació de la dona. No ens enganyem, no és una pel·lícula sobre la mansipació de la dona, jo diria que és una pel·lícula nihilista. I bé s'havia d'estar jugada amb una prova, és a dir, Gertrude és egocèntrica. De la mateixa manera que els homes estan més per la seva feina que per ella, ella exigeix un amor absolut, ella també és un egoista en tant que està demanant dedicació i dilatració absoluta. És a dir, una connexió amb l'estima a un nivell absolutament absolutament. Amb la qual cosa, la pel·lícula no parla sobre que l'amor és el que defineix la vida, no? No, no, no, no. Precisament és la manca d'estima, perquè si no, ella no es quedaria sola i tancada a casa seva. Podríem dir que aquesta egoisme que llueix ella, en un moment surt una de les frases que ja estàvem en la obra de teatre, en què diu per sobre de la importància que té el treball de l'home per la vida de la parella, jo vull la dedicació a mi, com a dona, amb estimació per sobre d'aquest treball de l'home. En aquest sentit, sí que hi ha un punt d'empoderament d'exèrter, amb el sentit d'exigir, no demanar. Exigir, i d'aquí que no s'acabi trobant bé amb cap home, que això no vol dir que els homes siguin els perfectes imbècils. No, no, no, no, i és una mica el seu fracàs, però el que ens diu amb això també, Dreyer, és que, a veure, realment, la vida és això, un no aconseguir mai el que espirem. Efectivament, estic d'acord completament. Estem realment subjectes al destí. A tu no et sembla que és ni llista, perquè en el fons és la negació. La única solució que trobe és l'ostracisme, i el que ve després és l'amor. Total, sí, sí, efectivament. Aquest sentit és absolutament pessimista. Però hi ha una cosa que sí que ens estan dient que la d'Estat sí el tenim ja on l'any. Però hi ha una cosa que m'agradaria desenvolupar després, que és que, evidentment, no és un cinema realista, tot i que, curiosament, a través de la paraula s'apunta això, però després el que hi ha a la Gertrude, perquè també està diès i dai, i a ordre, no parlem ja, amb tot el seu masticisme, que hi ha una certa precisament irrealitat ambiental, el mirall, que és un factor de copte de fades, una quarta dimensió, per dir-ho d'una manera. Hi ha unes coses... És una pel·lícula misteriosa. Quan hem parlat abans de Ham, això... Hi ha misteris. Tenim que dir que a la pel·lícula Dreyer, en diversos moments, fa una composició que és pictòrica. També es podria parlar de Bermert, en què també hi ha molta sintonia amb alguns quadres de Bermert, i fins i tot rembren. És que... ja està Mondrian. És que era un home d'una cultura vestíssima. S'ho sota. I, naturalment, impregnàvem les seves pel·lícules d'aquests detalls, que a vegades podem passar desapercebuts. Però aquí, per exemple, per mi hi ha una escena, que és extraordinària. Tenim el mirall, tenim dos canalobres, entre Gertrude encén un canalobre, a través del mirall, pel davant del mirall, encén l'altre, i hi ha una transició en què hi ha uns diàlegs, i tanca l'escena apagant els canalobres. Per un detall, Gertrude va sempre de blanc, i en aquesta escena del mirall va de negre. Va de negre. Jo, de cop i volta, he descobert, i confesso que és una reflexió que faig molt recentment, Van Piers semblava que fos un film illa dins de la trajectòria d'Adreya, en tan que tracta de Van Piers, i, evidentment, és un conte ferèric. Però és que aquesta cosa ferèrica, aquesta cosa misteriosa i que connecta una mica amb l'Ultramon, per dir-ho d'una manera, està a totes les pel·lícules, de fet. I Gertrude, que, de fet, ha estat tractat un tema marital, en el fons, a través d'escenes com aquesta del mirall, és que el mirall és el mirall màgic. Bé, i ara que toquem la màgic, és el moment de dir-ho. Bona tarda. Bona tarda, Anastasi. Ja veus com estem estudiant la màgia d'aquest gran creador, d'imatges i de sensacions que era Dreyer. Què ens pots aportar, tu, en aquest cas? Màgic, màgic, màgic, de fet, és un atribut que no ens som correspont. Però, d'octes, que es diu en català, ja ho ben dit, d'octes ho som molt vist, escoltats per la ràdio i amb la distància, diguem, d'aquesta que et dona el fet de no veure-los directament, a mi m'ha de donar sensació que estàveu afinant, avui, d'una manera absolutament genial. O sigui, de ben esteu entrant a la pel·lícula molt bé, jo en queda poc, a part de que ens queda poc temps per passar, que avui tindrem d'intentar fer diverses seccions, crec que avui, no? Principalment. Però ja saps que això, el programa es titula cinemes sense condicions. És a dir, és el teu moment. No, més que d'altres, jo, realment, la pel·lícula, la vista, vaig recordar, vaig recordar que avui jo sempre recordo les pel·lícules, i en aquest cas, em semblava recordar que la vivia al cinema cadir del carrer Torget, però la veritat és que vaig recordar. Aquí et puc dir una cosa. Aquesta pel·lícula va ser estrenada el 24 del 1969 a l'Àlexis. Ja Madrid, ja Madrid, ens va estrenar fins al 70. I recordem que és del 64. És a dir, el periodit abans l'Ignasi demostra també, que tenint en compte que el nostre país gran, Espanya, té des de fa molts anys i també llavors un festival, que és el Festival de Cinema de Valladolid, que durant molts anys se'l va tillar de religiós. Exacte. És a dir, que tot i amb aquest factor, cinc anys va entregar a poder veure Gerdrude. I Díaz Ira, que l'havíem vist abans, el 69, la temporada anterior de persones que van estrenar, Díaz Ira, imagina't que és del 43. Jo, aquell noi de 20 anys que va entrar a l'Àlexis 43, he descobert, veient l'aire, la pel·lícula, que aquell noi era molt diferent de la persona que soc ara. El pel·lícula em va tocar molt, em va tocar molt profundament. Havia tocat molt en el seu dia d'ordre. Per mi sí que és la pel·lícula, per mi, i jo de darrere no puc dir-ho tot personal. Per mi per davant. I darrere el darrere vol dir la paraula. Ara és el moment de parlar-ho de la importància que li aconseguiria de dir-ho a la paraula. És captar l'endreir, la paraula. Cap dalt, endèir. Les pel·lícules més importants que fa és dir la paraula. I una de les condicions del cinema fantàstic, precisament, és jugar amb l'ambiguitat. I a òrder, que no és una lligua fantàstica, queda l'ambiguitat de si veritablement el fill té aquests poderes d'aquesta dimensió pràcticament de Jesucrís o no. En tot cas, hi ha miracle. En tot cas, hi ha miracle. Però potser no és un miracle. A veure si ens expliquem. Potser que el senyor estava dormint. Jo recordo que el record que vaig fer quan em veu dir que farem guèrtols, que dir, que bé quin record més excel·lent que tinc de la pel·lícula. Si em rebeu a dir que exactament no s'havia dit per recordar-ho de la història d'amor, aquest amor que hi ha en aquesta dona tan peculiar i aquesta necessitat d'amor que hi ha en aquesta dona tan peculiar... Sí, perquè és una reivindicació, en aquells moments, 1964, de l'amor eròtic. De l'amor possessiu. O sigui, no és aquell amor romàntic i tal, que podríem dir que se li atribueix a la dona. No, no, aquí és un amor que demanava, com ha comentat l'Ignasi, exigia una correspondència. I sinó saltava per sobre i seguia buscant a ella aquest amor. Evidentment eròtic, sí, en tant que hi ha una escena en què es veu el compositor, com se'n va cap a l'habitació del costat, on imaginem que Gertrude s'ha despullat, per dir-lo d'alguna manera. Però jo crec que és físic, completament d'acord, però jo crec que és total. El que vol la dona és un amor total físic. Sí, senyor. Deixem que digui, per cert... De cinturí espiritual, també. Si dematogràficament parlant aquesta escena, és una escena extraordinària. I d'una intensitat. Perquè hi ha l'ombra d'ella. Hi ha l'ombra projectada, l'apareix. Fantàstic. Una escena fantàstica. No, la posta amb escena és impressionant. Tot està realment al nivell que està volent. Jo estic totalment d'acord d'una manera objectiva i mental d'acord amb vosaltres. El que em va passar amb la pel·lícula és que tota aquella cosa juvenil que vaig tenir en 20 anys, de que la pel·lícula en va realment encendre, encendre internament, i va... Alguna cosa es va encendre en el que va dir. Mira, jo connecto amb aquest sentiment. Jo recordo aquest sentiment d'acord que el vaig tenir. Connectant amb aquesta dona. Vaig sentir molt estrany. Estic connectant amb aquesta dona i no connecto un cap dels homes que té el volcant. Molt bé. Que cap amb ella l'entenc. Però tot això ara no només no m'ha passat, i és molt més predament, sinó que, en aquest cas, el distanciament que utilitza Treia, amb la realització. Aquesta vegada m'ha distanciat de veritat molt de la pel·lícula. A mi m'ha costat... Jo no sé si m'estic tornant, estic veient potser massa sèries, Ignasi, que m'he convidat un gran amic de sèries. Potser diràs això. Però ja hauria d'animar la gent que veiessin totes les pel·lícules de l'escapalment, perquè tot es veia per a la pena, i aquesta és segur que l'ha de la pena, i molt. El que passa és que a mi m'ha costat, en aquesta vegada, bastant. L'arella, però l'arella és fredonet. L'arella amb una distància, que és la mateixa, amb la que deien proposar el tema. És a dir, no tant pel llaratisme solament, sinó per tot plegat. És a dir, ja estàveu com si l'exegís, literàriament, ja no veieu com representar el teatre que és pel que va néixer aquesta obra. Si no, és com se l'estigués llegint, realment, perquè hi ha un moment que em quedarà exclusivament amb el text, i que hi escoltar el text. Sí, sí, és veritat. Escolta, has connectat amb la pretensió màxima de Adriana. És veritat. El text és veritat. Mira, hi ha un moment en què el marit, el marit li diu amb ella escolta, si ràs, jo t'agradaria ser la dona del proper primer ministre. No, del ministre. Diu de qui m'estàs parlant. No, no sóc jo. Diu, ja. I què? I ell, més endavant, li diu. Escolta, però quan ella li diu que pensa deixar-lo, i que... S'en va al teatre a veure Fidelio, i en realitat el que va ser va ser el pis de l'Aman. Ell li diu... I un procés, sí. Bueno, a veure, aquí vull fer un parèntesi per dir una cosa. Fidelio surt també a Aixuatxat de Cúbric. Aixuatxat de Cúbric és el testament cinematogràfic de Cúbric, i també planteja una història que té els seus punts de contacte amb aquesta. Una dona forta, una dona que al final li diu al marit, quan el marit li diu i ara que em diu el que hem de fer, és anar cap a casa i fotre un polvo. Amb això, et diu tot el que és allò. El marit el que vol és mantenir la dona per la imatge. Si tot està disposat, que vagi amb l'Aman, però el que no vol és que es divorciï. Efectivament. Allà seria la dona del doctor Fagos, i estaria amb els actes importants. I no, aquestes dues dones no van per aquí. I aquests dos grans creadors han tancat el seu cinema amb aquests dos tipus de pel·lícules. Ara que has dit això de Fidelio, dins de la pel·lícula hi ha diverses referències enigmàtiques. Te recordes que ella parla en un determinat moment que ha somiat que corria enua empaïtada per gossos. Aquesta és molt bona. Després resulta que veu un tipus amb zur al quadre. Tot sabeu que això està a la cinquena jornada del Decamerón de Bocaccio. I que a 3 de les 4 taules que va pintar en Botticelli estan al Prado de la història de Nastaggio de Glionesti. Per què m'entretengen això? Perquè la història aquesta del Decamerón, és que el Nastaggio està molt afligit perquè la seva estimada no el vol. De fet, no es vol casar amb ell. I ell va pel bosc i veu fantasmes. Veu una dona nu empaïtada per gossos i després el seu senyor també, evidentment, que està enfadat perquè la dona, de fet, no volia estar amb ell, va arreda, i el seu senyor va amb ell, va arreda, i deixa, a caball, i permet que els gossos es mengin a la dona en qüestió. És com una... Evidentment, a l'ara, Nastaggio li diu el que ha vist a la seva promesa que no el vol i la seva promesa accedeix a casar-se per por que el Nastaggio faci el mateix. Per tant, és com una mena de joc de... és somiat amb què se m'intentava lligar, se m'intentava apassar. I Dreyer, amb l'apliclo li explica a Gertrud què és el que és somiat. Gertrud es despulla davant dels quatre mans, perquè en realitat no són tres. És primer el poeta, que no sap per on va. Segon el polític, l'advocat polític, que té molt clar per on va, després, el pianista. El pianista, que és un tasta... un tastaulletes. Sí, no li dius res i quan veu que lleveu en sèrio, dius, desculpa, però és que jo tinc una noia que, desgraciadament, està prenyada. Sí, aquí tenim l'acompanyament musical del món. El pianista que per cert va ser el seu company no em sentiu. El poeta. El seu marit va ser el marit de la nina. Sí, sí, sí. Edrod és el que fa de Lidman, que era... No trobàvem l'actriu per fer de Gertrud, perquè les dues actrius d'aneses que a les quals Dreyer els va demanar de ser Gertrud, no van voler, es van espantar del guió i de tot. I al final, Lever Road va proposar la Nina Pence Road, que fins aquell moment només havia fet pràcticament teatre, havia participat en una música, però d'una manera molt secundària. I la Nina Pence Road tenia il·lusió, perquè pensava que això la catapultaria la fama, i va ser tot el contrari. La va ensorrar. Aquesta dona s'acaba semblant el seu personatge, s'acaba separant-se del marit i acaba fent el que fa a la Gertrud, tancar-se en una casa i passar del món. No és la primera vegada. Ara que he començat, ara que he començat, ara que he començat la Fredor i la Serra que és inicial, que per mi és una Serra que marca com serà la resta de la pel·lícula, que és aquesta conversa entre la parella, el seu polític i ella. Realment hi ha un moment que fins que no es trenca, que s'acaba seguint a la cadira de la taula, a la intercambia dels papers, que llavors ja directament es veu que mira a algun lloc concret, fins allà, com deies molt abans Pepi, tu també, Ignasi, podria ser perfectament cega. És a dir, vas a estar obeient, és un punt de vista de la imagina, que ell era cega, perquè realment no mirava en cap moment a cap lloc concret. No, però no té alguna mirada perduda. Té una mirada que es esquiva amb ell en tot moment. En tot moment. Sí. Us ho dic seriosament, vas pensar, jo no recordo, sincerament, que això a la seguesa em va d'allò. Però sí que és evident que si allò que la llegeixo des d'aquest voldria estic penso que pot donar aquesta impressió, el que sí és evident és que aquesta sensació que tens és de perfecte i absoluta incomoditat i incomodificació dels dos, és a dir. Comoditat és absoluta. Tins que no es tornen a mirar, a partir d'aquí es normalitza, bé, sí, sí, no, és que ni poca cosa més podria dir més que el que el diria. I per acabar amb el símil que hi ha entre el quadre de la dona i els gossos, els quadre-gossos, són aquestes que he descrit i després hi ha un quadre que té una actuació curta però important, que és el metge. El metge que li dona la seva adreça de París per si algun dia véns a París. A l'amic. El final és el que ve la visita. El final és el que la comiada, diguem-ne. És a dir que està claríssim que el paral·lelisme entre ella i els quadre-gossos que intenten eliminar el que parella seria de l'amor pur, no? Sí. No, a l'altre pel·lícula, jo, al marge de bromes, no he fet la companyia fins a l'altre. Està molt interessant. Està molt interessant i penso que realment la gent l'hauria de veure, també. Però realment sí que és cert que l'has de mirar amb una mirada molt neta i molt fort a l'altre judici. Absolutament. I pensar que a dir la dèria hi ha una obra mestra. Hi ha molt de pensament, hi ha molt de sensibilitat i, per tant, davant d'una obra mestra ens hem de rendir. Realment és cert que avui en dia les coses van donar una altra manera i costa veure aquest tipus de cinema. Però això és sempre una advertència bondadora, diguem per part més, per res més. Jo em quedaria, actualment, dius, una obra que és del 1906, que en l'any 64 ja no es va entendre, es va veure fins i tot ridícula, perquè hi ha algunes phrases que, evidentment, el pensament d'ara són ridícules. Però és que allò em quedaria que precisament no parla de l'amor total en la vida, sinó que parla de l'absència d'amor en la vida. Fixa't. Jo insisteixo en que amb una sensibilitat moderna més aviat parla d'això. Fixa't el cinema. Si deixem demanda Nobelback, el cinema que es feia, per exemple el que venia d'Amèrica, els en 64, eren uns melodrames i no tenien res a veure amb això. Absolutament. Clar, llavors això havia de ser trencador i que ara l'espectador havia de ser rebutjable. Després hi ha una cosa també. No és una cosa que la trobo molt important. La lentitud. La lentitud és una característica. En l'obra de Dreyer un recurs que permet assimilar la profunditat dels textes i la belleza formal del seu cinema és vital aquesta lentitud que a vegades la gent recrimina. És que aquesta cosa diu, pesades molt lenta. La lentitud té un sentit. Això és... Si entres en la pel·lícula no es fa lenta. Que va, que va. Ni es fa avorrida. Exacte, ara ho dic. És exactament això. Si entres no es fa lenta. Jo l'únic cosa que digui és que respecte per exemple l'Empire o l'Ordet o l'Agenda Art, per exemple, els personatges estan animats d'una força interior que fa que tu t'enganxi i t'enganxi. En aquest cas, la força hi és, perquè és evident, ja l'emputadament i aquesta dona amb aquest pensament que realment mai ha aconseguit tenir un home de veritat mai. Això és molt potent també, però queda més com no és tan vivencial. Jo almenys no el visc de la meta directa. Per això potser que serà una pel·lícula en aquest sentit que avui en dia, no en el seu dia, però no m'estargaran potser tant com els altres. Però és una opinió totalment personal i totalment aviat. Jo m'atreveria a dir que potser t'has situat com a l'espectador ideal de Dreyer. Potser. Amb aquesta sensació d'allunyament que tens. A mi m'agradaria encara que siguin 30 segons per reflexionar sobre els escenaris. Dreyer li donava a la paraula el protagonisme principal, però els escenaris els cuidava molt. I no teniu la sensació que la pel·lícula és la veríntica? Perquè agafa un element del pintor, del hammer-shoi, agafa un element que moltes vegades al fons hi ha una porta oberta que dona pas a una altra habitació. No us heu fixat que a Gertrude molt sovint hi ha una porta o una habitació rena, com la qual va per destallada. I de vegades no saps que com a espectador no dormides les habitacions. La distribució de l'espai és la veríntica. Té un element la veríntica que connecta amb aquesta voluntat pèrica. Aquest laverín si pugem cap dalt i anem al pensament és realment també el laverín del cap. Sí, en el que està. Com trobar la sortida a les seves respostes. És el que la fa una pel·lícula immortal perquè són les grans preguntes de l'ésser humà des que hi ha us de raó. Una símple anècdota. Andreia l'àvia adoptiva de la família adoptiva. La mare de la mare adoptiva amb la qual Andreia tenia molt mal rotllo. És a dir, se venia amb el pare adoptiu i se venia amb l'àvia. L'àvia va introduir a Andreia quan era jove, amb el monocul. Era molt... li passava llibres d'ocultisme fins que la família es va saludar perquè clar, amb aquesta actitud tan absolutament protestat es van escandalitzar fins i tot. Alguna cosa d'aquest ocultisme és que és en totes les pel·lícules de Andreia. Amb l'amper i a mortet, claríssim. És molt característica. Bé, hauríem de deixar perquè... M'han sacsejat molt aquestes extraordinàries obres, Gertrud i comentar una mica l'actualitat. Allem a veure. Si comences tu que estàs més lluny però igualment a prop m'ho dius a mi? Ah, sí. Jo, com seréu, jo, el cinema i a mi penso que cal la zona de mostració pel papa, però ara m'estic llunyant més de les sales del cinema. No vol dir que m'allunyi el cinema. Avui algú augmentava la televisió i defensava que realment les sèries evidentment són cinemes. Això no hi ha res que ningú que pugui negar. El com les veiem és diferent de quan es desplaçàvem aquell Àlexis 143 o aquells cinemes d'Alexander d'aquella època. Jo estic entrant molt en la sèrie de les sèries i cuireu, això no evita que l'entrant entri en una pel·lícula i això està clar. Però jo ara sí que us volia parlar d'una sèrie. Vam començar aquest tema de parlar de sèries pa i quants programes van passar. A la temporada passava. M'està tocant profundament, perquè l'estic veient i això també és bo. Però encara estic encalent. Estic en el capítol 4 de la temporada 1 de The Old Man, l'home d'ell, el vell. Quasi traduiré jo més que l'home d'ell, el vell. Està clar el vell, menys i menys que la gent brilli en el paper d'un exigent de la CIA, un anticofeixial, que ja viu totalment fora del circuit, perquè si el trobessin, el m'agradaria pràcticament tothom. És a dir, que és una mà de pesca. Per on es pot veure aquesta sèrie? Es pot veure per Disney Plus. Sí. Doncs això, és una sèrie després de la medicana, com no podem ignorar, de suspència diria, estaràs ara en una novel·la també, un tal Tomas Perri, i la desenvolupant dos personatges que són els que ativen del tema, diguem-ne inicialment, que són els jones de tenis tèmbils, i a no haver-li va faig. S'està veig que és temps. I sembla ser, diuen, que el juny del 22 es va pactar, aquest any mateix, que se reloveria, però no serà una temporada. Jo sincerament us demanaria que tinguéssiu a veure si teniu Disney Channel, estupendre Disney Plus en aquest cas, o si no, intenteu gaudir-la, però pot recordar moltes bones sèries, i pel cantor Bo, d'aquestes bones sèries. Està dirigida, aquests capítols, per... 4 rellegadors, 3 rellegors que han utilitzat 2 cadun, i una noia que ha dirigit un sol episodi d'aquesta temporada inicial, que és de 8 episodis, per tant, 2, 4, 6, 7 episodis. Llavors, tots ells tenen una gran... això es nota, no són noies que comencen, sinó que són realitzadors, com tenen una bona carrera ja amb moltes altres sèries abans, o bé tenen, i fins i tot, una bona carrera científica. I fins i tot, alguns dirigits sèries mítiques, com House, és a dir, que estem davant d'un realitzador que ja ha d'entrar d'anar en un pes específic important al com s'estica la història. Tenim uns actors que donen la talla de Jav Bridges amb els seus... però la teixa gra que jo, en realitat té 8 més o menys que jo, amb els seus 73 anys. Un gran actor, Jav Bridges. Un gran actor que, a més a més, té totes les coses positives de la bat, en aquest cas. Afegida, que encara s'hauria de ser un home, s'hauria de ser un home atractiu, però entens que la càmera l'estima. En John Lightgo, que no em diré... m'imagineu, jo, a segons dels fans de John Lightgo, l'hem vist tots en moltes pel·lícules del professor i dels gent al cor de l'intervenció. De caràcter. De caràcter, a la comú, m'intervenció la sèrie Dexter, que va marejar dos capítols, fent un personatge tremendo, horrorós i horrible com a personatge, però que era meravellós. I després tots anem a seguir, perquè estic des que... S'hi troben dos convidats curiosíssims, que la Haya Mavas, que és aquest actriu palestina amb l'envista Succession, que la donava al jefe. I després també l'hem vista els limones. És una pel·lícula antiga, ja, a Palestina. I una dona que la fan xarra al seu camp de limones davant de qualsevol cosa. És una dona interessant, que surta la pel·lícula Foc, però que té també un pic de fer trobem. I les nens, que jo, el Gray, que és el mestre de cerimones de cabaret, que jo creia que ja no hi era. Sí, home. Ara hi és, a casa, i fa un personatge molt curiós. Bé, la sèrie del programa... La cabaret està estornada d'ara, aquesta dona. Sí, l'aluminari. És una escena que estaven bé feta a mi de per ells. Sí. Jo li trobo fleixes d'un director que pot agradar més o menys, que és Tom Ford, amb animales nocturnos. Hi ha moments que recorden alguna escena de la pel·lícula. Recorda el Tom Ford de la bestialitat, que era el pel·lícula que hagi d'animales nocturnos, que recordo una pel·lícula que va impactar molt. Recorda, temàticament, si volien ser temes dels germans Coen, volia perfectament ser la pel·lícula nascuda d'aquestes missatges que troben tant en tant els Coen. A partir de l'Eboski. Sí, potser no la que més, però totes elles s'estan animades d'una mena de... Què passaria, sí? I aquí imaginar un supòsit realment molt peculiar. És a dir, inventar històries realment molt recarbolades. I aquest el té, aquest component. També veu d'una estètica, curiosament, moderna, perquè... Us en sentia diria coreana, quasi. M'ha recordat molt alguna cosa, a nivell de llum, a nivell d'il·luminació, a nivell de la mateixa violència que hi ha. Em recordaria, en moments, algunes pel·lícules coreanes, o fins i tot a Old Boy, del Park Sang-Wolk, és a dir, al Old Man. De Old Boy a Old Man. A Old Man, hi ha alguna cosa d'això. Molt bé. I després podrien parlar que la mateixa sembla homel·len, o també té alguna cosa de realització, i la manera de portar la intriga d'haver-hi qui va, o d'Ozark, bé. Per donar referències a la gent, estem amb una sèrie que connecta amb bones sèries de consum, òbviament. Hi ha altres set bones sèries que no són tant de consum, però de consum. I, per tant, jo la conselleria, de veritat, falten encara aquestes dues o tres capítols, i la temporada que ve, si aquesta nombra de set, al final, la seguiré veient. Doncs aquí queda la recomanació pels nostres llents de Old Boy. No, de Old Man. De Old Man, perdó. Ara li passo la paraula a l'Ignasi, perquè tenia preparada una pel·lícula que és d'Estrena, una pel·lícula una pel·lícula moderna. I... Digues, digues alguna cosa sobre això. Sí, molt ràpidament. Està al punt d'estrenar-se una pel·lícula que es diu Fall, Caiguda. Està dirigida per Scott Mann, que és un realitzador que, vera, segurament no ens és cap referència d'una manera directa, tot i que hi ha tres pel·lícules com a mínim que han tingut el seu ressò, el 2015, amb el Robert Andeniro, i la Gina Carano, que és aquesta tributant musculosa, ella. La última jugada, totes dues amb Dave Bautista, que també és un actor musculós i potent que es va provocant, i després el Gran Torneo, pel·lícules d'acció, de molt de drets... De molt anabolitzant. És la definició. Bé, de Fall, és un pel·lículin, però hi trobo una cosa molt interessant, que és com anar a una muntanya russa, perquè és... el cinema si és capaç de transmetre emocions intensament, jo trobo que és triomfa, també, és a dir, ens podem anar a dir un dreyer, una pel·lícula que sigui com el Cinerama, vull dir que ens provoca emocions. Si t'atrapa i no et deixa anar... Són dues noies que han perdut un noi en una escalada d'aquestes impossibles, amb una paret de muntanya, el noi Mora, que, per cert, és un començament que s'assembla molt al de Màximo Riesgo, amb el cinema... Una pel·lícula molt bona per mi. Sobretot l'inici és espectacular. I tant, i tant. És una pel·lícula d'aquestes de muntanya, que la trobo molt ben fet. Sí, és una molt bona pel·lícula d'acció, i sobretot l'inici és absolutament... de vertigen, no? Sí. I jo crec que full el que busca és això. Aquestes dues noies, mesos després de la pèrdua, sobretot perquè és el marit d'una d'elles, se'n van... l'altra noia, que també es veu que havia tingut una fer-secret amb el noi en qüestió que s'ha mort, i convents a la noia que ha perdut el marit, i totes dues se'n van escalar una torre de ràdio, que només et dic de 600 metres. Es veu que aquesta torre de ràdio és la més alta del món. La de la pel·lícula és diferent a la real, però totes dues representen que passen 12 a Califòrnia, el desert de Mojave, que és tan famós per Àpel, per un dels seus programes, sistemes operatius, es diu Mojave, precisament. La qüestió és que se'n van cap allà i la torre està molt mal estat, total, que perden l'escala, l'escala estrenca, i es queden penjades a dalt de tot. La manera en com està filmada, evidentment que té trampeta, en el sentit que, per exemple, es veu que dalt d'una muntanya van fer la part final de la torre, l'ho suficient com per posar les dues actrius, i amb càmeres amb dron, anar girant, donar aquesta sensació de vertigen, que veritablement, hi ha diversos moments, com es manté una pelicula d'or i mitja simplement en dues noies, que es queden penjades dalt d'una torre, i ningú els hi fa cas, tenen un dron, tenen fins i tot una vengala, però només una, i ningú ho veu, i es queden allà sols, com s'ho fan, i intenten, evidentment, anar sobrevisquent, perquè una d'elles ha perdut la motxilla amb aigua que ha caigut, però no el buit, sinó que s'ha quedat en unes centenes de més a baix, intenten rescatar-ho, en fi, van passant diverses coses. La pelicula, la veritat, és que des d'aquest punt de vista, si acceptem el que és aquest joc, és de vertigen, i genera, de veritat, moments d'una angoixa i important, no? Ara bé, hi ha un truquet que no citaré per no crancar la guitarra de la gent, però que, ai, acabo de picar, però que certament malmet, un guió que, encara que simple, té uns moments d'intriga i de tensió molt efectiu, sinó fos, per aquest moment pus modern, absolutament tret d'Alemànica, i que envia una mica a Norris el que fins a aquell moment s'ha aconseguit. Però sí, suficient comparar-la a veure. Aquí queda la recomanació de fol. Bueno, estem acabant el programa, tinc dues coses per dir. Una d'elles és que aquesta setmana, a l'equip el complert sense condicions, hem tingut la joia de visitar i compartir un dia amb Tomàs Pladevall, el director de fotografia, premi Gaudí Donor, Miquel Portee, premi també de cinematografia, hem tingut una llarga conversa amb ell, que a la mica està amb tasques de composició i ajustament i que, que oportunament, us ja us avisarem i us la passarem amb una o dues sessions, segons la durada final que quedi amb el muntatge. Això per una banda. La nostra gratitud immensa per l'estona fabulosa que vam poder passar amb en Tomàs. I per una altra, dir-us que la setmana que ve, el dimarts cau entre el dilluns i el dimecres, com sempre. Però aquesta vegada, el dimecres és festiu. I nosaltres havíem pensat que podríem fer tots plegats o llents, i els que fem el programa podríem donar-nos el gust de fer el pont i celebrar una miqueta la tardor que ha estat tan bonica que tenim a sobre. Sobretot perquè les dones baixen. El que vosaltres digueu jo m'ha encantat de fer-ho. És a dir, que ens veurem la setmana següent. Per fer-hi per mi. Me'n deixem aquí. Molt bona nit. Moltes gràcies a tots per escoltar-nos. I que passis una bona setmana també. I un bon bon lluna. Gràcies. Anastasi. Sí, bona nit també. I que ja ens veiem. Ignasi, encantat, fins a la propera. Un plaer estar amb vosaltres. Bona nit.