Cinema sense condicions del 18/10/2022

SINEMA SENSA CONDICIONS SINEMA SENSA CONDICIONS Bona tarda, amigues i amics de Radio Desben de Sinema Sense Condicions. Un dia més, aquí, per comentar coses de cinema, recomanar pel·lícules, posar la pel·lícula del dia, i parlant de la pel·lícula de... de la setmana, acabeu de sentir un fragment del tema inicial composat per Cristóf Comeda, titulat Helchiguel, de la pel·lícula Rosemary Bayby, la semilla del diable, amb desgraciada, com sempre, traducció espanyola, una pel·lícula del 1968 de Roman Polanski, que la comentarem com a gran clàssic que és, a petició de... bueno, iniciativa, de l'Ignasi, de l'Ignasi Juliàs, que ens la va proposar la setmana passada. Dir-vos que és una pel·lícula de 136 minuts, feta, com he dit, de l'any 1968, per Roman Polanski, amb una fotografia d'Illiam Freyker, és una producció d'Illiam Castell, amb distribució de la Para Un Pichus, interpretada per Mia Farro, John Casabets, Ruth Gordon, Israel Bellamy, la Ruth Gordon, per cert, amb el seu paper de Mini, una llogatera que viu veïna del matrimoni Burhaus, que són la Rosemary i el seu marit, va obtindre a l'Òscar la millor interpretació secundària d'aquell any. Dit això, i abans que de continuar, dir-vos que avui comptem amb la presència d'un nou col·laborador entre nosaltres, els controls, i tenim el Viau. Bona tarda, Viau. Tic-tac. No s'esperava, no s'esperava, el Viau, això. Molt bé, bona tarda. Com va, això? Molt bé. T'agrada el cinema? Sí, bastant. Doncs a veure si t'esfrotes aquí amb nosaltres, que anirem trinxant una mica tot el que s'està fent, i tot el que es pot veure per a ell. Moltes gràcies. Vinga, benvingut. Per una altra banda, tenim també, de nou, aquí a l'estudi, a l'Anastasi. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, ja ha recuperat, sí. I també, com no, a l'Ignasi. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Molt bona tarda. Molt bé, benvinguts tots. I, dit això, ja, et se deixo la paraula a l'Anastasi, perquè ens introdueixis... Ai, perdó, et se deixo la paraula a l'Ignasi, perquè ens introdueixis en el Rosmari Baby, aquest. Sempre et passa, eh?, a l'Anastasi. L'hi passa més gent, eh? A mi, moltes gràcies, em diuen l'Ignasi, a mi directament, ja. A l'Ignasi, un percentatge... Hi ha una certa similitud amb la fonètica. Els Asis i els Ases. Però no física, eh? No, físicament, no. No te'n semblaré gaire. Amb aquest sentit, tinc més delicte, t'ho reconec. Molt bé, Ignasi. Estava fent colleta amb el tic-tac, això és molt de Rosmari Baby. Eh, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Després et parlem, no? Sí, sí, sí. Per fer una breu introducció, com tu, molt bé has dit, és l'any 68, es va rodar durant l'any 67. La veritat és que és una pel·lícula que és emblemàtica per molts motius, evidentment, el primer, és perquè posa una mica de moda a Hollywood el tema de les pel·lícules amb el dimoni, no? De fet, l'exorcista és posterior. De fet, aquesta és la primera, l'exorcista, evidentment, és molt famosa, però és del 72, no? Jo crec que és d'autora claríssima d'aquesta, sí. Absolutament. És el tipus de producte que volíem fer en aquest moment. És una pel·lícula que imposa la moda, i, evidentment, dura, perquè l'any 77 hi ha una pel·lícula que a mi particularment m'agrada molt del Mike Wiener, que és la Centinella, que també parla d'un altre tema curiós, que és que en una bromstone d'aquestes de Nova York, en una casa d'aquestes de totxo vermell, hi ha les portes de l'infern. No l'heu vist? No, no, no, i m'interessa aquest tipus de temàtica. És una pel·lícula menor, però absolutament fascinant, saps? Quan la descobreixes és una pel·lícula tremendament curiosa, també amb molt de misteri. L'Ida Levine, que és l'autor de la novel·la, de fet, genera una història de poble al mateix temps, és un thriller. I el Polanski, gràcies, potser, en part, però jo no crec que sigui l'explicació absoluta, ell sempre la repeteix per a tot arreu. Però el Polanski diu que ell d'entrada ha de tenir un problema amb aquesta pel·lícula, pel fet que, clar, que tracta de la vinguda del dimoni, d'intentar tenir un anticris, és a dir, un fill amb una dona d'humana, per dir-ho així. I que això, clar, xocava amb la seva mentalitat molt més racional. No diran que és pononès. Exacte. I, aleshores, el que fa és incrementar una cosa que amb la novel·la de l'Ida Levine no hi és tant, ni molt menys, tot i que la pel·lícula segueix. No diria que fil per ranta, perquè hi ha alguna cosa que manca, però és una de les pel·lícules més clavades a la novel·la, amb detalls absolutament increïbles, com és el principi, per exemple, que l'ascensor, quan puja a la casa de la Bradford, que és l'edifici de Cota, però, bueno, és la... Quan puja, l'ascensor no acaba d'encaixar, i el... l'ascensorista, que és negre, per cert, exactament igual que la novel·la, doncs ha d'encaixar-ho, fins i tot aquest detall, que ja et diràs tu, té una certa explicació al final, quan fots, perquè puja, puja, ella no frena bé. Sí, repeteix. I salta... Ara salta d'una salçada. Ara salta. Repeteix la incidència amb l'ascensor. Bé, la qüestió està que, en Polanski, diu ell que per què era molt racional, per intentar creure-se la història i poder fer-la amb la intensitat que és característica amb ell, doncs, d'alguna manera, va a posar més ambiguitat. És veritat que, durant tota la pel·lícula, l'espectador va sospitant, si la mia Farrow, no, la Rosmeri, no, realment, si ho està fent ella, s'està tornant boxa, o, efectivament, té uns veïts que són una colla de bruixots malparits que li volen el nadó. Bé, no són sectaris. Sectaris. Sí, sí, és una secta diabòlica, directament. Exactament. Aquest aspecte, doncs, l'incrementa molt, i això el que fa és coincidir amb el que jo opino, que és un bon relat de terror, que no ha de tenir ni sang ni fetge, ni malment, ha de ser un relat psicològic, no hi ha res més psicològic que Polanski, tot ment, és a dir, les pel·lícules de Polanski, la pel·lícula Rosmar i Bèvia, a més, connecta molt amb repulsió. Sí, absolutament. Té moltes coses de repulsió. Sobretot cap a la final, cap a la part última. La situació de la mia Farrow és molt semblant a la que tenim de neu. Totalment, és a dir, per aquella, viu el seu món, està en la seva peixera, que és una de les característiques, després en tenim temps parlant de l'estil de Polanski, és una de les característiques més anguixants de Polanski, jo crec que la seva infància, el gueto de Caracòvia, del qual va fugir, evidentment, els nazis, no crec que fossin precisament simpàtics en el tracte als nens, tan poc. Jo crec que és una de les característiques de tot el seu cinema, és a dir, ja pot tocar la pel·lícula, que és una encàrrec, però ja pot ser el que sigui, que s'ho fa venir bé, s'ho fa venir al seu univers de personatges anguixats, perquè estan tancats amb ells mateixos i són conscients d'aquest tancament i de la impossibilitat que tenen per comunicar-se en l'exterior. És com si els personatges estiguessin en una cabina de vidre, una manpara de vidre, i que no poguessis, que els altres de fora no et fan ni cas, per dir-ho d'alguna manera. I això és, jo crec, clarament, que és un trauma de quan va ser nen, que va patir, evidentment, a Caracòbia. Sí, es manté molt la majoria de pel·lícules d'ell. Sí, una cosa enorme, no? Aquest seria un aspecte important, l'ambiguitat, que jo penso que és una de les característiques del bon cinema de por. És a dir, fer-te, moltes vegades, acabar la pel·lícula, deixant-te veure de si el que ha passat, realment, és per terrenatural o és tot fruit de la para noia, que és una de les característiques de Polatskim, els personatges paranoics bojos, que paren bojos. Però, clar, recordem el dit, no? Els paranoics, no pel fet de ser paranoics, deixen de vegades de tenir raó. I una dels mèrits del dimoni és fer creure els humans que no existeix. Ha, ha, ha! Tot aquest joc, tot aquest joc, està molt vendut a la samilla del diàblor, i jo crec que això és un primer aspecte a destacar. L'altre aspecte és l'època en què s'ha fet. És a dir, probablement té l'èxit que té, perquè Polatskim és un íc reverent, està claríssim, no? El tema de la violació del dimoni, bueno, tots... Sabeu que va... va... Aquí a Espanya van tallar directament el problema. Va, va, va, quan la van estrenar, van tallar la seta i s'ha acabat el bròquil, no? Però, evidentment, a la Gran Bretanya tenien problemes, i a tot arreu tenien problemes, la van tallar més recentment, que s'ha vist la seta i s'ha acabat el bròquil. Jo ja he estat veient una còpia que es va fer el 96, em sembla. Sí, sí. I, bueno, estava comentant amb l'Anna... Aquestes escenes no les havien vist. No, no les ho recordàveu. Es va tallar... no, no, es va tallar unes escenes. No, no! És que... Hi ha nous de... Literalment sempre de la mia Farro, que no. Si no l'hauria vist fòria a la pel·lícula, potser l'hauria vist a França. Jo diria, perquè jo a mi no m'han sorprès. Quan les he vist, et diria, ah, mira, és allò. En canvi, ara dieu això i em fa pensar... No, no, literalment. ...que la còpia que va venir aquí no ho tenia. Literalment, literalment, quan es va estrenar, la seta no hi era. No hi era. La qual cosa no s'acabava d'entendre, no sé, el... Què havia passat? Com és que ha quedat per allà de del divotre? Creava més confusió. Molta confusió, encara. És veritat, jo heig de confessar que la primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula no va ser, evidentment, el seu moment d'estrena, que va ser segurament el 69. Qui va ser el 69, exactament, sí. La vaig veure per televisió, que jo deuria tenir uns 15 anys, estic parlant d'una emissió per televisió, amb l'any negre que la vaig veure, amb 15 anys, i haig de dir que, si més no, alguna part d'aquesta escena sí que hi era. Sí, de veritat. O sigui, la van tornar a recuperar per l'emissió per televisió. No s'encere, evidentment, quan ell es veu tota nua i tot això, no. Evidentment, això no es veu, però... Bé, i el que deia és aquesta característica i reverent de Polanski coincideix, ve a patar en el moment oportun, l'any 68. Per un cantó Europa, evidentment, i el maig del 68, però, evidentment, a Estats Units, la Cosa, els hippies, tota la... Hi ha una contestació contra una societat massivament encarcarada, evidentment, ja els episodis de finals del 50 d'Ungria i després la primavera de Praga. És a dir, realment entre Europa i Estats Units, ja una, malauradament, es va reprimir, com sempre, les coses no acaben de ser, que ho van de ser, però hi ha una... hi ha una rebel·lió contra un estat, uns estats, vaja, massa encarcarats, molt hipòcrites, i hi ha un grau de repressió, fins i tot, amb les democràcies. M'atreveixo a dir, fins i tot a la francesa, que els anys 60 encara considerables, no? Sí, de gol. És de gol, eh? Evidentment, és molt fàcil dir-ho de l'estat espanyol, però, evidentment, la Cosa també no era ni molt menys tan oberta, ni tan còmode, com, evidentment, poden pensar que són les democràcies que més o menys vivim, que tampoc es quisiin partir de cuets, però, d'alguna manera, són bastant més... lleugeres en alguns aspectes, en d'altres, com tot sabem, no, o en toques determinades fibres, no. Però sí que estem, d'una manera més, lleugerits. No sé, aquest és un altre aspecte que sí que m'agradaria. També és el moment que hi ha Wostock, el festival de Wostock, que és l'any 69. En fi, que hi ha... el món bull, i, per tant, hi ha tot un espectador nou, jove, que rep a molts bons ulls, a la samia del diàleg. Per això, des del primer moment, és una pel·lícula que impacta, emociona, impregna. Realment, la pel·lícula impregna les ment. Cosa que tracta tants devolants, que no m'estranya, perquè ho ets vol pel·lícula d'ell, impregna la ment. Però, bueno, i després, ja per acabar, i passo la paraula, tres aspectes, no? El si l'ambiguitat i l'aigament que reflectés la pel·lícula, l'època en aquesta feta, i després, un motiu de reflexió pel que fa a l'estatus dels bruxots. No són precisament pobres, són de classes social alta. Sembla que, fins i tot, l'Iralèvina aquí estigui cognotant un missatge sobreptici respecte a que les capes altes són vampirs, per dir-ho d'alguna manera, xuclen i viuen de les més baixes. Això pot dur, realment, una reflexió interessant. I multietnica. Multietnica. Classes social alta, i de diverses ànies. Evidentment, perquè surten japonèsos. Ja japonèsos, ja xinesos, sí? Sí, ja xinesos, sí. Cuidado. T'heu observat? Sí, sí, cert. En fi, no sé, són tres aspectes per entrar, i després podem entrar amb l'infinitat de detalls i la pel·lícula, que no ens ho acabarem, perquè és una pel·lícula. Com tota qualsevol pel·lícula? Totes, pràcticament totes. Molt complex. Jo, després de tornar-la a veure, una pel·lícula que sempre m'ha agradat molt, que l'he visitat diverses vegades, perquè jo recordo que fa tres anys, em sembla, vaig veure una pel·lícula que em va agradar bastant, de terror, que es deia hereditari. Sí, vaig comentar una pel·lícula hereditari. I vaig pensar, i vaig tornar, i efectivament, hereditari, és d'autora, igual que tu molt bé has dit, l'exorcista, són pel·lícules que tenen una categoria, perquè també és el que has apuntat. No cal sang, no. L'únic que cal per inquietar, i aquesta pel·lícula, una de les coses que té una lletra és inquietant. Ja ho és la música de comède. La música de comède que vas a viure. En tendre-ho molt bé. Posa intenció, ja. Per cert que l'eix aquest és de la Viaferro. La veu de qui fa... És la Viaferro. Sí, que a sobre, la gran ironia de Volanski, és que ho està traient amb vestidets i colors rosa. Moltes veig, molt ben avaclades. És com una burla a la societat benestant d'aquell moment. És una mica el que posa en qüestió tota la pel·lícula. El que està situat és el 65, a més a més. Si realment els calendars... 66. No, és 66, perquè precisament el satànic de Torno, el veí, diu que estem en 1966. Aquest ha de ser el nostre any 1, l'any 1. Clar, clar, clar. El calendari, no sé per què, en el punt que hi va la primera visita, de si està prenyada o no, la primera coografia, crec que és el 65, el calendari, que veus? Bueno, no discutirem per dos mesos. No, perquè exacte, pot ser una qüestió de mesos. Una qüestió de mesos. El que sí que és cert és que quan el seu cuig, l'amic no es presenta a la cita, és Nadal. Això és veritat. Potser el tombant de l'any. Potser el tombant de l'any. En algú ja ho he llegit, no ho seria. Però sí que és cert que, a veure la pel·li, el calendari m'ha saltat seguida. És molt aficionat a mirar calendaris, a mirar referències que em donguin la data, que no ho sé ni quan estan... Aquesta sabia que estava parlant. És possible que això parla de la fidelitat de Polanski respecte a la novel·la. És evident... Bé, hem llegit tots que, evidentment, el director, el productor de la pel·lícula, encara no em ve el nom. Angoliant Castle. Angoliant Castle és qui compra les galerades. La novel·la encara no ha sortit al públic. És probable que clar, la novel·la, estigui parlant de 65. És possible. I Polanski tot i que l'està rodant al 67. Doncs ho fa constat. Respecte... És possible que sigui així. A veure... Coincideixo amb tu, Ignasi, amb el tema de l'ampiguitat, que és captal. Capdalt. I, com tu molt bé has apuntat, està basada en la creixent paranoia i també en el sentit d'aïllament que dona. Si es fixeu, està molt... Bueno, aquí tu, en Estàssic, deus disfrutar, crec jo, de la forma que s'utilitza, que és molt poc freqüent, això, amb cine. Incluso, fins i tot amb cinema de terror, de la forma que s'utilitza l'arquitectura, l'interior de la vivenda, com a element dramàtic. Absolutament, en aquest cas. L'interior, en si mateix, amb el seu foscor, que li va costar de trobar, perquè sembla que el propi de cota no li donava aquesta foscor, i va haver d'anar a rodar amb una altra cantor. Després, la transformació de la pròpia... No, l'interior s'estudi, eh? És paramun. Això és el que vull dir. És a dir, que, d'alguna manera, ell buscava aquesta foscor, i, a més, els elements visuals que hi ha, la decoració, la tretzo de la pel·lícula, té tot un pes brutal de la pel·lícula. És una argumentació, és el tòpic que es diu sempre, no? També forma part, és un personatge més. Doncs, és absolutament cert. És com un altre personatge, és una permanent recordació que, al tanto, que això, aquí, en perill, que allà, no sé què... El tant, és una formació que fan ells dos del pis, la perejita, feliç, que de cop anem a arreglar-ho tot, anem a pintar-ho tot de blanc, anem a deixar-ho tot, i efectivament hi ha aquest procés d'idealització, que les parelles amb aquesta edat, a més a més, viuen amb il·lusió i més amb aquest pronòstic de tenir un fill aviat, i això fa que també ells tenen un tipus de casa que no saber ni amb els passarissos de la pròpia casa, dels passissos d'intercomunicació, ni amb els pisos dels veïns, per suposat, en absolut. Per això, quan els veïns visiten a la casa, es sorprenen, no sé si poc ritament, del bon aspecte que té la casa. Per ells no deu ser tan bo, per en el fons, viuen a les coses d'una manera diferent. Però sí que de la meva ho diuen, diuen, home, quina casa s'ha quedat més bonica i tal. Efectivament, és un element. I, polars, que hi ha part d'això, com... Suposo que anaves a puntar una mica... Una visita que, d'alguna manera, recorda... O sigui, aquí pille tothom, eh, de Polars. Totalment, totalment. Perquè cúbric amb el resplendor també pille. Perquè la primera visita... És gairebé com la primera visita que fa el Jack Nicholson a l'hotel. A l'hotel. I com li van ensenyant, aquí, allà, i aquells van ensenyant. I aquí tenim la cuina. I fixes, aquí... I de moment es queden parats... De banda d'un armari diu... Aquest armari... Em pot ajudar, vostè? Els armaris... Els armaris és una característica de moltes pel·lícules de Polars. De Polars, aquí, i tant, i tant. I de recursions, evidentment. Però surten... El armari i la nevera com armari, també. El quimèrico inclino, també. Perquè els armaris tenen l'home del sac. Clar, dintre hi ha l'home del sac per tradició. I Polars hi juga, amb aquest concepte, un armari igual a l'home del sac. Per tradició... I mira quin home del sac, no? Perquè et tires l'aparete i passes el pis dels conyots. El quimèrico inclino té molta relació amb aquesta. Igual que aquesta, la té amb repulsió. També la té, amb més anècdotes, si voleu, el misteriós assassinat a Manhattan, de Budi Allen, té aquesta cosa de la relació amb els veïns. Més que ara el tema dels veïns estrans, que creen aquest neguit, que dius... Què passa amb aquests veïns? A part que hi ha el vincle, també, per sobre d'això, de Budi Allen a mi a farro, que no hi té res a veure amb la pel·lícula, però que també aquí, a mi a farro. Jo aprofito per dir una de les coses que li encanta a Budi Allen, que és posar gent en un pis d'un altre, en perill de ser descobert, que es diu el propietari del pis. El descobreix que està allà dintre. Que són intrusos, no? Aquesta situació li encanta, perquè també la repeteix amb nosaltres. Trauma personal, també, de petitet. Segurament. A mi Polanski m'heu tocat una mica la de la Fibre. A mi Polanski és un dels directors que de tota la vida, a més a més, des de la primera pel·lícula, des de Cotxira L'Agua, que jo la veia, com de botament, en aquells cinemes d'àries sats a l'època, i la vaig veure en allà. I, a més a més, jo a Polanski el seguia una mica la seva carrera, el que arribava per premsa, perquè a mi hi havia una escola de cinema, que a mi m'interessava especialment conèixer i anar-hi, de manera que era Lotz. Lotz, l'escola que està a Polònia. I a mi era el meu mita. Finalment no vaig ni anar a Lotz, ni anar a l'escola EOC de Madrid, que l'havíem de parlar amb el Thomas Pledavall. No, però em vaig quedar, diguem, fent les meves pràctiques, i no vaig anar a estudiar mai cinema. Però, a mi, aquesta cosa, que admiro Polanski per aquesta solidesa que li dona precisament, i no tots els directors de Lotz, segurament, són iguals, però molts, tenen aquesta solidesa que donen les escoles de cinema. Polanski?La direcció d'actors. Jo no sé si estareu d'acord amb mi. Però Polanski, a mi em fascina particularment... Jo sóc Polanski n'hi ha. Per mi, Polanski és com Cúbric. Són deus baixats a la terra. Sí, sí, sí, totalment d'acord. I, dintre de Polanski, Rosmar i Baby, per mi, és una premestra indiscutible. Però fixeu-vos que totes les pel·lícules de Polanski, fins i tot la Venus... Venus in force. La Venus de l'espil·les. I, quan sap el pel·lícul de Polanski, continua sent artesanal. I la mort i la consella. No té... Hi ha tantes pel·lícules que agrada aquesta cosa. Total, és a dir, no hi ha efectes especials. És la càmera, és l'editatge, és l'il·luminació, és el tractament musical, seran les 50.000 coses que tota pel·lícula, des del cinema sobretot, des del norte, però no hi ha efectes especials. Són els actors, els que posen la gana a la greia i s'ha acabat el bròquil. I amb aquesta, el guió... I aquesta cosa m'encanta. El guió és de ferro. Ell pensa una cosa. Jo, segons l'he llegit, era l'Ebun, volia que fes la pel·lícula Hishcock. No. I van anar a parlar amb ell. Era l'Ebun? No, era l'Ebun. Era l'Ebun, el productor. Jo et dic el que ell ha llegit. Però és que això ho diu trofó. O sigui, se sap això, s'havia pensat en Hishcock, perquè trofó ho va dir. Jo dic que ho ha llegit. Sí, sí. No, no, és cert. Sí, és cert. I si no és cert, no tinc la culpa, jo. Però no en discutim, que la proposta del Hishcock va estar. Però se sap per trofó. És que us diré una cosa. Crec que esteu d'acord amb mi. Hishcock amb aquesta pel·lícula, amb aquest tema, hauria fet una pel·lícula extraordinària. Sí, sí. No ho sé. Jo no crec que superés la de Polanski. No ho crec. Però és un tema per Hishcock. Sempre segons trofó, Hishcock no ho va acceptar, perquè tu imagina't quina, ara diré la paraula en castellà, la mojigateria. Resulta que li semblava una pel·lícula blasfema. Ja. Qui ha fet psicosi? Ja ets calç. Sí, però... Hi ha coses que és l'altre que vas entendre. Això és una cosa que volia insistir, també. És que hi havia la Catòlica, al principi. Aquest tema. El tema que l'acordem és que Polònia és el país més catòlic d'Europa. El tema que ja ha sortit al principi, que ho has dit tu, no és menor. Estem a 1968, eh? O sigui, ara els que ens estan escoltant... Poden marxar, però n'hi ha, per tant. Compte que, en aquell moment, la invocació al diable... És a dir, és que podies ser un perill per la teva pròpia vida, la del director, eh? Compte, eh? I no m'estranyaria gens el que dius tu, que, Hishcock, digués, a veure, aquest tema no m'hi posa. Que té a veure les coses del dimoni. No m'hi poso. En canvi... El van passar desgràcies. El volien caçar el mateix. El van ingressar després del rodatge i després de l'estrena. El van ingressar 4 cops per problemes univaris i dels sistemes. Però 4 cops, eh? Sortir i tornar a entrar, es pensava que... I va acabar amb un sanatori, mental. Sí, perquè es va pensar que era... que el castigava el diferent. I no oblidem que el 69 es produeix la mort de la companya, la Polànsquia, és a dir, per tant. És més vincle que aquest, i per una secta, bastant propera, el que seria el sector. I John Lennon, el desembre, el Maten Allà, el mateix edifici de Cota. Sí, sí. El de Cota només l'utilitzen per als exteriors. A més, a més, aquests dos merollos exteriors, d'inici de final de pel·líquia. I el pati interior, que també és l'altèntic, perquè es veu un... I que també descriu primer la ciutat de Nova York, aquesta pronòmica tan llarga de dreta esquerda, el revés de les pronòmiques més naturals, que estarien d'esquerda dreta, però elles vol trobar l'edifici en l'angle que se'l trobi, per tant, la de fer de dreta esquerra, perquè quan li entri l'edifici en quadra, el trobi en quadrat com ell vol tenir-lo, i a la sortida l'aplicó el repeteix, no? Ara... torno... Volies? No, simplement no, dir això. No, no, no, no. Polànsquia, per mi també estic amb vosaltres. Totalment és, aquesta vegada sí que és absolutament cert, a vegades tenim tendència de que el director, que tenim entre mans, de cop es converteix en un Déu. I la majoria dels que hem parlat ho són, i per això fem les pel·lícules que fem, no? Parlem de les pel·lícules que parlem, però, per mi, Polànsquia, clarament, per mi, ho he sigut, és un referent, és un referent, és per mi dels personatges que aporten millor l'equilibri, de fer cinema com a professió, i al mateix temps de ser un autor, de ser un veritable cineasta. N'hi ha necessitat tu, sinó que ho dic fa un moment. Però vull dir que, per mi, ell s'ha de portar molt bé aquest equilibri. Fins i tot quan es fica a vegades en camisa d'oncevares, amb alguna pel·lícula que hi és... aquí, no sé si s'ha d'acabar de sortir, finalment s'han acabat sortint, i la pel·lícula sempre acaba sent una obra artística bastant digna amb gener. Perquè es torna a tenir un orgi intel·lectual molt gran. Però a banda, mentre s'està rodant, es torna boig. És a dir, ell és la pel·lícula i la pel·lícula és ell. El Bob Evans, el Robert Evans, que és el vicepresident de la Paramount, no? Jo crec que hauríem de parlar del cúmul de coincidències que fan que la pel·lícula sigui una realitat. Tot per una qüestió de necessitats de la gent, entre ells el propi Bob Evans, no? Però el Bob Evans... Ara s'ha anat alçant el cel, volia dir una cosa molt interessant. Alguna coincidència que es produia. Bueno, de fet, escogir Polans, qui se li deu a ell. És una cosa... Però estàvem parlant d'un altre tema. No ho sé, però no em podies volgar anar a portar el tema. Ja ho diria. Ja sortirà. A mi també me'n recordo en l'Íngel. Mira, anant una mica amb el que són els inicis de la pel·lícula, com es va gestar. Per exemple, tinc notat aquí que hi va haver també el seu rotllo amb escogir els sectors i actrius. Amb els sectors es van proposar Steve McQueen, Toni Curtis, Paul Newman, Jack Nicholson i Robert Redford. Sí. Es van haver entre cometes de conformar amb John Casabats, que va acceptar i alguns d'aquests que hi he nombrat, van dir que no per la temàtica. I el Casabats va dir que sí, perquè necessitava diners per fer un projecte de cinema independent dels seus, com a director. I, com a actriu, es van proposar... Bueno, Polanski mateix volia que ho fes la Sharon Tate, que en aquell moment era la seva nòvia. Però no ho va proposar. Estava esperant que l'hi diguessin. No va considerar oportunitiu presentar-lo. Si no, la tu és d'Iwell. Sí, la tu és d'Iwell, que és molt més cos, molt més gran. Però el William Castle va insistir en que li fes una prova a mi a farro. I quan li va fer la prova a mi a farro, immediatament Polanski va dir, d'acord. No va ser cas, el va ser el Pope Evans. El Pope Evans és qui... Quina llàstima que no tinguem els mateixos fons. La Déu de fons diferent. Estic citant fons. Sí, però s'està equivocat perquè... Per què? Per la teva és millor? No, perquè... No, no, no. Ara t'hauria d'entrar-se. Deu escriure-hi de discutir-ho, però és que ho he trobat amb quatre o cinc fons diferents. La pròpia biografia del Polanski, per si t'ho dic. Sí, ja en tinc dues. Jo parlo de la pròpia biografia del Polanski. No és el tema, ara, de poc. No cregui interès en aquesta discusió. La pel·lícula que volia fer, precisament, Casabets, és Faces. La que tenia preparant era Rostros. Ah, sí? Jo, Casabets, sí. Polanski per mi és un semideu, a Casabets és l'altre. És a dir, amb un terreny, totalment diferent. No s'ho apuntaven. El Polanski i el Casabets van acabar gairebé... Van estar alegrenyant tot el ràdio. Però per mi és un actor i un director especialment interessant. A mi? I fora, de tota norma, Casabets. Hi ha una cosa que sí que m'agradaria dir. He recuperat la idea. És a dir, el grau d'absorció mental que tenia Polanski. Fella, que el Bob Evans, que van anar mentre s'estaven rodant, van anar quan estaven rodant els planos de la violació. Si recordeu, hi ha un moment en què es veu la capilla Sixtina, la creació. És a dir, l'home deu que s'estan togant amb el dit i dalt. El Bob Evans diu que amb l'ambient que havia creat el Polanski va filmar aquell moment, que estava la meva farro, com tocat gairebé el sostre de la capilla Sixtina. Bob Evans va dir que va sentir por. Particularment, perquè van recrear la capilla, evidentment, no se'n va anar, el va dir cas. Diu que va tenir por. Del grau d'intensitat que Polanski li estava donant al moment del rodatge. Que va tenir por real amb un rodatge, com tenia qualsevol sensació real. Doncs l'Evans va dir que va tenir por. Bé, estàvem a les 20 i 34. Hauríem d'anar tancant el tema Rosemary Baby. Bé, és una llàstima. A mi m'agradaria parlar de la metaficció, que dius ara, no? Doncs hi ha elements metafictistes amb Rosemary Baby, que jo crec que són votats. Polanski, jo crec que els viu com a votats, no? Una és quan la pròpia Mia Farro li diu a la Victòria Betri, que és la noia que s'ha suicida. Li diu, perdona, m'he confós pensar... Has llorat que eres Victòria Betri. És Victòria Betri. És veritat, és veritat. És una votada secreta, no? És una votada interna. Vitoria Betri, evidentment, avui dia no són gens, però havia estat en moltes sèries de televisió, molt de televisió, molt. L'Irving, Tierra Gigantes, el Daniel Boone... Va sortir quan els dinosaureus dominaven la Tierra. En fi, a la gente de Cipoll, totes aquestes sèries... Aquestes sèries els han setant. Era molt famosa, en aquell moment era molt famosa. I li fa la brometa, no? Li diu... Perdona, és que quan la veu allà... Abans que estan daltant la roba... Pensa que eres la Victòria Betri. És que és la Victòria Betri. És la Victòria Betri, és la Victòria Betri. Diu, no, diu, molta gent m'ho diu, ella diu, molta gent m'ho diu, però jo no hi veig l'assemblar. Bueno, hi ha una altra que és la Davidal Sassoon. Hi ha una altra que és la Davidal Sassoon, que ella, el perroquès, és clar, és el que va crear aquest pentinat de la meva farro, tan conegut pel que se la coneix, que durant la pel·lícula... Sí, això li diu el Casabets. No la porta, i que quan el cap al final de la pel·lícula es talla el cabell, jo sí, he estat Davidal Sassoon i m'han fet aquest tall de cabell. I es veu que quan li van fer el tall de cabell, es va muntar un sidral impressionant, una expectació de calample i... Això contextualitza la pel·lícula. Després, altres petites coses de votada, no? El Dolent, que és el... Mots per a un d'ells. El fill del Mercato que va viure en la casa, es fa dir Roman. Roman Castever, que, de fet, és Estifan Mercato. Estifan Mercato... És que del revés, curiosament, és Roman, de vegades. Exacte, i es diu Roman com el Pròxim Clanski. És veritat, per a Raül Belamí. Després, exacte. Sí, actor més vític, Raül Belamí, és aquests actors que l'hem vist tantes. Molt elegant per a celles. És un home que té una presència molt imposant. Després, un altre detall. La veu del actor que es queda sec, pel pacte amb el mònic que el Casabets fa, és el Toni... La veu és de Toni Cortis. Resulta que, evidentment, mi a Farru coneixia Toni Cortis, però a mi a Farru la filma no, mentre Truca, la Farru, Truca té una mena de complexa de culpabilitat i Truca el actor que s'ha quedat... I per saber com està passant aquests moments terribles. És perfecte, no? La veu és de Toni Cortis, però la sena, si la recordeu, la mi a Farru posa una cara de consternació. La cara de consternació és perquè la mi a Farru, mentre està actuant, està dient jo que està veu la cuca. Però no sé qui és! És un joc de... Mentre està trucant a la mi a Farru, hi ha un home a fora de la cabina. Saps qui és? El Lian Casal, no? Sí, la trucada que era tan inquietant. Una cosa d'esquena... Està de cara. Ah, clar, és clar. I una altra cosa que hi ha, però anem acabant amb això perquè se m'està queixant al públic, que parlem molt de la pel·lícula clàssic de la setmana, i parlem molt poc de les estrenes. I la pregunta és, no s'estrena res? Sí, home, i també parlem d'estrenes. Sí, però la setmana passada, per exemple, tu vas parlar d'una estrena. Però és evident que li donem un peça específic. La pel·lícula l'avui s'ho mengem. Una cosa que volia comentar, que se m'ha ocorregut ara, és que quan estava fent la pel·lícula, la meva Farru tenia 22 anys, i estava casada amb Frank Sinatra. Frank Sinatra estava rodant amb aquell temps al detective, i li va agafar una mania extraordinària a romà amb Polanski, perquè els rodatges de Polanski eren terribles i llarguíssims, i d'allà no sortia ningú, a més de repetint les vegades que fos en el CD. M'hi agafava tot això, ho aguantava estoicament, perquè tenia una fe seca amb el Déu Polanski. Però la Paròmunt també, eh? La Paròmunt també... La Paròmunt va estar a punt d'enviar-ho a Norris, però quan van veure una part de la que havia rodat, diu, contigo, hasta el fin. Tira, tira, tira. I el que va fer, el Frank Sinatra, va ser enviar un motorista amb els papers, perquè signés el divorci. Sí, sí, sí. I ella a l'escena de fet, més terribla de la pel·lícula, a l'espey, a la Càmera de l'Horror, final, que és aquesta habitació de tots reunits, junts amb el Bressol, sembla ser... Ah, no, perdoneu, no, m'estic confonant. A la cuina, l'escena de la festa que munten a casa, a la cuina, aquella scena, tothom entra i surtint, ha estat de xoc tota l'ella, perquè acabava de saber... Polanski va estar contentíssim, perquè diu, la intensitat que jo no li podria indicar, i sortir-li, li sortirà ara, amb això. Li va sortir amb el teu sinatra, que li estava demanant. Era molt jove, i que el Frank Sinatra, també, un motorista, perquè signés... Sí, sí, l'ha de deixar molt fotut. Va estar, el Polanski li va mentir, perquè la mia ferro diu, deixo la pel·lícula, no? Perquè el Sinatra volia que la deixés. Deixo la pel·lícula, deixo. I el Polanski li diu, però home, li passa uns takes, no? Però mira, mira com estàs de bé, i no sé què. Diu, guanyaràs l'Òscar. Evidentment no va guanyar l'Òscar, no, però la va enganyar. I al final ella va acceptar i va rodar la senyora. Sabeu què va dir, sinatra d'ells, segons el llegir? Diu, el tio aquest, el Polanski, és tan burro que és incapaç de trobar-se el cul amb les dues mans. Però s'equivocava molt fortament. La veritat és molt fort. La imatge que es dona del Sinatra és dura, eh? D'un home masclista, dominador... Aquest era el problema. Aquest tema que has tret, la pel·lícula, una de les coses col·laterals que té per mi, és una crítica bestial de l'autoritarisme i del paternalisme dintre de la societat. Aquí hi ha una fuetada que aprofit la temàtica per fer-la entrar al Polanski, de quina manera. A mi, de tota manera, hi ha una aspecte de la narració. El personatge del Joan Casabets, que al principi el veiem enamoradíssim de la mia Farrow, estan allà i compren el pis i volen fer un projecte de vida comú. Com és possible que aquest personatge de la nit al dia es converteixi, perdoneu-me l'expressió, en un fill de puta. És capaç de vendre la seva dona i el fill per triomfar ell en el món... Aquí jo tinc l'emissió. L'emissió destrueix... És una altra crítica social. Ell s'està bé carregant-la, una determinada societat americana. El TREPA. Ell és un TREPA. Veu l'ocasió per triomfar en un obra la que no pensava ni actuar-hi, i de cop diu, a canvi d'això, es quedarà sec aquest tio. Llavors, aquest enamorament del principi, en realitat, és una farsa. És un punt que... A mi em fa dubtar aquest punt sempre, en aquest cas. Sempre que hi hagi un mini-gap aquí que ens està faltant alguna cosa. Però no, possiblement queda més s'ha reforçat el fet d'entendre que l'emissió pot tot. Com a mínim és l'excusa que pots trobar. El tio és tan ambiciós que és capaç de donar-li la volta fins i tot a l'amor que té per aquesta dona i sacrificar-la, perquè és un sacrifici, el que fa. Absolutament. Si la posen a l'altar del sacrifici. Totalment. Totalment bé. Per acabar, el casament... La paraula per acabar. El casament és quan intenta al final convencer la farra o no, home. Cuida el nen i no sé què, aquella a l'escup. Li diu, home, és que m'han trucat de parabunt i d'universal i m'estan oferint feina a parabunt i universal. És a dir, constantment ja prometes. És a dir, ja com... I l'ús de material d'actualitat rabiosa, no? Per exemple, quan torna el seu pediatre, el stetra, per dir-ho així, veu un times i el times té una portada que diu amor Déu. És una portada que va impactar i que va existir en aquell moment, no? I l'avicita del papa de l'any 65, que es veu per a la llor, es veu per a la visió. És a dir, hi ha tot un seguit de... És d'una riquesa d'acumulació. No es perdeu Rosemary Baby, si podeu pillar-la, a través de TCM o d'algun canal d'aquests. I si no, si la podeu trobar, és una pel·lícula de la pena atendre-la. Tot i que també us ha dit una cosa. Quan acabes de veure-la, no és gratificant. No et quedes tranquil. Molt bé. Has vist alguna... No. No he vist cap pel·lícula d'estrenar aquests dies. No, jo tenia un comentari. Em va arribar un WhatsApp molt ràpid. Em va arribar un WhatsApp de filmoteca, que hi havia una conferència, el WhatsApp, presentada primer per l'Esteve Reienbau, que vam tenir aquí amb nosaltres ja fa uns mesos, i que presentava el Santo Sotonegui. Ell presentava el Santo Sotonegui, perquè expliqués coses del Santo Sotonegui. És un 53 minuts, que jo, realment... A mi m'agrada difícil de recuperar, i no és fàcil que la gent del nostre s'aplica el pugui escoltar. Però saber que realment el Santo Sotonegui, en aquest cas, per exemple, parlava d'això que abans deia jo, de l'autor i el nou autor. La gent que fascinem en hi ha molta, és la seva seria. El títol era... De què parlem, quan parlem de la història cinema? De què parlem de la història cinema, ara. Exactament, ara. I la reflexió d'ell va al voltant d'això. Ell, realment, és defensor. Diu, jo veig tota mena de pel·lícules, jo soc també del cinema, a part d'història, doy professor, i haig de veure moltes pel·lícules. Jo l'únic que sé, haig de fer la divisió entre el que és per mi. Fer cinema com un ofici, que evidentment l'has de tenir, i l'has de dominar, i l'has de controlar, i el que és ser veritable en un cineasta de veritat. Jo haig de fer aquesta distinció. I la fa molt bé. La fa molt bé. Dintre del cinema espanyol, i a vegades se li escapa, també, referències externes d'altes directors. I va semblar que no volia parlar d'això, precisament, perquè no tinc cap serie interessant i tal. Mira, aquest és un element interessant. I tant. Perquè realment ens posa davant de la paret aquesta. Diu, estem acostumats a veure molta cosa, i a vegades no valorem el nivell tan baix que tenen moltes de les coses que estem veient. I en aquesta casa, i en aquest programa, i de menys valora, l'UBO. Però, en general, no és així. I això em va semblar interessant. I ell té autoritat per... Sí, jo mai ho sé. Per parlar d'això. En brutal, sí. Sé que era més gran. Té un parell més que jo, però no és un tio. Un gran pes intelectual. Molt bé. Bé, doncs, jo he vist alguna cosa. En primer lloc, aquest dia he estat aquí, he tingut l'oportunitat de saludar-la i estar un moment amb ella, la directora argentina Lucrecia Martel, que està col·laborant amb l'avianal del pensament en diversos actes. Un d'ells va ser, que també vaig estar, una conversa amb la Carla Simón, la nostra famosa directora del Carràs, i estiu del 93, i la violeta Cofa 6 les va presentar durant una hora. Afortunadament, la Lucrecia va captar ben bé 45 minuts d'aquesta hora, i sempre és molt interessant el que diu ella, i aquesta legada no va ser menys. Bé, arrat d'això, es va fer el filmoteca, un acte amb el que també va vindre ella, i es van presentar 4 curs metratges de la Lucrecia Martel. I entre ells hi va haver l'estrena de terminal norte, que és de l'any 21, i terminal norte és un mig metratge de 38 minuts que va anar a Venècia aquest any. I ja es va recollir com una peça important. Jo suposo que la distribució, com que no podrà ser normal donar de la durada, jo crec que el veurem aviat, igual que els altres que van passar, que es poden trobar a YouTube. Si algú del que és dels oients té interès, va sortir pescados, va sortir... En total, el d'en quadre terminal norte aquest, jo crec que aviat hi serà. És interessant, perquè comença a Argentina les restriccions provocades per la Covid, i llavors queden, igual que a tot arreu, interromputs una sèrie d'activitats rodatges entre elles. I al principi diu que ens vam quedar... Però després, amb una cantant, que es diu Julieta Lasso, que a més a més a la vida real és parella de Lucrecia, van dir Lucrecia és del nord. De salta? De salta. I va dir-ho, anem cap allà i estarem més tranquils fora de l'impacte de mascareta rentat de màxida. Se'n van anar cap a salta. I a salta es van reunir amb una colla de gent que precisament, la Julieta Lasso, tenia que fer amb ells... O sigui, bàsicament eren músics i cantants, i tenia que fer una actuació important com un mini festival allà, que es va anul·lar. I llavors, ella va agafar i se li va córrer filmar-los, fer una petita introducció grupal, i després, un a un, els va disseccionant i van intervenint. Tots tenen una qualitat extraordinària. Hi ha, per exemple, Noèlia Cicunes, que és una pianista... Bueno, teniu que veure terminal nord. Hi ha una cantant de folklor i tangos, que és la Julieta Lasso. Hi ha una coplera, que és Mariana Carrizo. Hi ha una coplera trans, que es diu Lorena Carpanchay, extraordinària, que, a més a més, de una forma molt natural i colpidora, fa una defensa del seu moviment, que allà, no és com aquí o com a Europa, tenen complicat per subsistir. Després hi ha un icon del trap femení emergent, que és B-maiúscula i majúscula ami, biami. Fantàstica. Cada una només toca una pesa, exceptuant la Julieta Lasso, que canta quatre cançons. Interpreta uns tangos, que és muchacho, cardejitana, la sombra, i romance per a un negro milonguero. Tot això ens va comentar després l'Euclècia Martíl, que ho va fer mentre està preparant, que ja hauria d'estar rodant-lo, una pel·lícula que es refereix... es diu Chocovar, i es refereix a l'assassinat d'una activista indígena del 2009. Javier Chocovar, que va tindre lloc a Argentina, i és una pel·lícula que s'hi ha molt compromesa. Jo, la veritat, tal com l'he sentit parlant, perquè, per exemple, el dia que van tindre la intervenció en què va parlar amb la Carla Simón, era el 12 d'octubre. I ella s'ho va fer vindre bé, perquè sortís al tema de la conquesta. De l'espanitat. Cuidado, eh? És una dona que es mulla de veritat. I, a l'altre dia, a la filmoteca, encara va afegir alguna cosa que li havia quedat al pap. Que li havia quedat al pap, eh? És a dir, i jo faria un apunt que l'audiència, si no coneix Lloqueria Martel, retingui aquest nom, vagi intentant de recuperar, per exemple, Zama, la Cienaga, la mujer rubia... Bé, són 5 pel·lícules o 6, d'ella, que valen molt la pena, i que estigui molt al tanto de lo que faci, perquè, jo crec, que és avui per avui, dintre del que és l'Univers Sudamericà, una de les persones més capacitada mentalment i amb més valor de cara a combatre... Això que deien en el seu moment, jo crec que Paul Ansky... havia de ser un tio molt valent, o inconscient, no sé quina és la qualificatiu. Però aquesta pel·lícula, bueno, i l'acabem parlant aquí, cul de sac. Cul de sac, oi? Jo crec que els diners... És revolucionària. Els diners, les polonesos, tots són valents. És que és això. Hi ha una cosa que a mi, per exemple, de l'Andrea Ibaria, em fascina. Com no el van detenir... Em sembla que sí que el van detenir en una situació. Sí, ho vas comentar també, sí. Però amb el cinema tan... sense pèls a la llengua, perquè l'ombre de Marvel i l'ombre de Yerro s'està carregant el sistema comunista, s'està carregant, el fenífasi diamant. És que és una denúncia descarada, evidentment, disfressada al dolent, que és el rebel, aquest ha de morir al final, no, però no podia ser d'una altra manera. Però en realitat, el que diu fenífasi diamant és... Jo crec que trobo que és fort, perquè està parlant d'una gent que no està d'acord en que els comunistes entri en la Polònia. De fet, està parlant d'això. Rebatant-lo de la lucrecia... Jo em trobo molt interessant, Polònia. Molt, moltíssim. Jo trobo que és molt interessant. I entre Ibaria és un altre deu baixat a la Terra. Sí, sí, sí. I, sí, i després hi ha altres polacs. Alguns que potser no siguin tan interessants, però, bueno... Com ara? Com ara? Quan hi ha un albarça que té un idó. Ah, sí, sí, sí. No ho deien aquests sentits, però... Esperem que aquest albarça ens doni alguna alegria, sí. Rebatant-lo de la lucrecia, dir-nos que, realment, aquest aplico a Terminal Norte, és una carta d'amor en els artistes que hem vist interrompuda, i alguns compten que no s'han parlat massa, però han tingut que canviar de feina, perquè no sols els han vist interrompudes, sinó que s'han quedat sense feina, literalment, i s'ha de menjar. Els artistes, una vegada o una d'ells, no vivim de la idea, també mengem, eh? I llavors, ella, aquí, amb la seva sensibilitat, ha fet un producte que és extraordinari, filmat amb una delicadesa molt gran. Va la pena. I per una altra banda, el Divendres Sastrenal, dia 21, a tota Espanya, un any o una noixia, que és de l'Isaac i la Cuesta, és una pel·lícula que la vaig veure ahir. No sabia per què estava al debat, a l'institut francès, no sabia si tu hi eres, però com que em va quedar, fins a l'últim crèdit, el sortir no et vaig veure, però això et deia si l'havies... Ja l'havies. És una pel·lícula, ja dic, en Toca Sastrenes Divendres, em sembla que hi ha un passi, també, al Dijous, que és una preestrena, el CDM és comèdia i el Mó, a Passés de Gràcia, i l'endemà el dia es s'estrenava. A mi és una pel·lícula que, no sé si coneixeu suports o el tema, a l'Isaac i l'estrenat d'aquest any a la Berlinale, que va tindre bones crítiques, i, bueno, està passada amb un llibre de Ramon González, que és un supervivent. No els he acabat d'edat que se'ls digui supervivents, però no realment és així, perquè va estar a la matança del 13 de novembre del 2015 al Bataclan de París. Quan actuava Ígels, precisament les coses a vegades tenen... i els programes també tenen sintonies. El tema que estava tocant Ígels of Death Metal era sobre el diable. I en aquell moment va començar la matança 130 persones i 410 ferits. Va ser res, eh? Estàs a potent. Bé, aquí l'Isaac està col·laborant amb el Ramon González, el que va fer un relat autobiogràfic, i entre ell i els seus guionistes, que sempre habitualment treballen junts, que és l'Isaac Ampo, que és la seva dona i també realitzadora, i després el Franarau. Van fer un guió en què es van apartar, d'això que diem de la sang i fetge, que he imaginat. Jo he llegit el llibre, i el Ramon González, quan està explicant, diu que quan va entrar la policia, que ells no sabien si seria la policia, o si encara seria algun d'aquests amb la metralleta, perquè eren 3 o 4 metralletes i ho van buidar tota la munició, les policia ells dirien no, no, som la policia tranquils i tal. Ells hi deien dues coses. Sobretot, no mireu a terra, i sortiu sense... És que sortien amb merdares de sang. Trepitjant cadaves continués. Deuria ser terrorífic. No, no, no, ni imaginàrem. Mil i pic o persona. Però així hem ladiesingsent exigent. De pànic total. Bé, doncs, el l'Isaac i el seu equip fan... i el seu equip fan aquí una pirueta i llavors per això la pel·lícula té un títol que descol·loca una mica perquè, imagina-t'ho, la matanza del Bataclan, i a vendre pel·lícules, no? No, un any o una noix. I la nit és la del Bataclan, i l'any és l'any següent perquè la pel·lícula comença amb el Bataclan i acaba amb el Bataclan, però un any després que es va fer el mateix concert, va fer un concert de homenatge als morts i ferits i tal. I amb tot això, amb aquest arc d'un any d'escriu el comportament d'aquesta parella, una parella als protagonistes, ella està interpretada per Noemi Merlant i ell, un actor argentí, precisament, que es diu, Noel Pérez Viscayar, que fa de Ramon. Ella li canvia en lloc de ser una argentina, que ho més a la novel·la i a la vida real, i posa una francesa, Noemi Merlant, fa el BVD de l'IN. I, bueno, a veure, el Temps se'ns tira sobre, us la recomano de manera extraordinària, és molt interessant, no us la perdeu aquest divendres. I aquí ho hem de deixar, amics, perquè el Temps se'ns ha tirat a sobre. En tot cas, quan l'hagi visc vosaltres, també en podem continuar parlant. A mi m'interessarà molt bé, però a la seu. Podríem fer un canvi d'impressions. I tinc la possibilitat que tinguem aquí a l'estudi, a l'Isa i a l'Isa. Us ho confirmarem més endavant. Ostres, raó de més per veure'l. Raó de més per veure'l. Molt bé, bona nit a tots i ens veiem dimàsser. Bona nit. Sinema sense condicions.