Sinema sense condicions Sinema sense condicions Bona tarda! Una setmana més estem a Radio Desvern, sinema sense condicions i avui ens hem introduït el tema final de la pel·lícula d'aquesta setmana que es tracta d'Ipugni, en tasca, de 1965, de Marco Velokio, la seva opera prima i la música que esteu sentint és de Enium Ricone presentaré, com sempre, l'equip habitual, encarcelat als comandaments per Vial Ribas Hola, bon dia! Què tal, Vial? Molt bé, vosaltres? La setmana bé? Sí, molt bé Perfecte! Anastasi Rhinus, bona tarda! No tinc retorn, ara sí, perfecte, molt bé Molt bé, molt de tarda, estupenda Ignasi Juliàx, bona tarda i el que us parlo és Pepe Mengol Bé, ja hem dit que la pel·lícula de la que parlarem avui com a clàssic de la setmana és Ipugni, en tasca Es va traduir a Espanya, com les manos en el bolsillo però jo crec que seria més convenient dir els punys a la butxaca Després ja anirem, quan parlem d'ella, veurem que hi ha precisament un moment en què el fill petit li fan posar les mans a la butxaca amb una clara il·lusió al tema Bé, la pel·lícula té guió i direcció de Marco Velokio va ser estrenada a Espanya el cap de 4 anys concretament a Barcelona el cinema públic el dia 20 de maig de 1969 la fotografia és d'Alberto Marrama, amb un blanc i negre preciós el muntatge és d'Aurelio Mangiarotti, la música de Ennio Morricona, com hem dit i els d'interprets diré només la família Lu Castel que fa un paper extraordinari amb el seu rol de Alexandro que igual li diu en Alexandro que Ale que Sandro Piól Paola Pitágora, que és la seva germana, Júlia Marino Macen, que és Augusto, el germà gran Pierluigi Troglio, que és leona, el germà petit i Liliana Gerase, que és la mare Bé, per tant, comença el caminar de Velokio pel món del cinema tocant el tema de la família, però tocant-lo a la manera Velokio i només vull fer un apunt abans de passar-li la paraula a l'Anastasi que és el que ens ha proposat aquesta pel·lícula com a clàssic i és dir que probablement Ipugnyi i Tasca pot figurar per a els propis dins de la nomedat o base nou cinema italià del que va en forma part també Bertolucci en Prima de la Revolució, Pasolini en Pajarracos i Pajaritos, Paolo i Vittorio Tabiani en los subversivos, Francesco Rossi en manos sobre la ciudad entre altres, però aquests s'hi diuen per dir uns que van ser un pas següent el que havia sigut els clàssics del neo realisme i dit això, Ignasi endavant. Ah, perdó, Anastasi, és ja el de cada setmana. És intercanviable. Diguem que és intercanviable. No, bé, no, jo ara... És clar, jo era una argumentació que tenia per més tard que és que per mi la traducció perfectament podia ser de les mans a la butxaca. Les butxacues, fins i tot en plural. En plural. No en serà ben ser despunx, però sí que és cert que el títol es devia una mica armètica en el sentit de que l'actitud mans a la butxaca és l'actitud inacció, però també és cert que moltes vegades, quan algú posa les mans a la butxaca, no sabem en quina posició té dintre la butxaca a les mans. I a vegades agamaga molta crispació i el que tens són els punts tancats dins de la butxaca. I els punts és tensió i és una forma de no mostrar-la, perquè no te la censurin, també. Jo crec que sí. I en aquest sentit estic d'acord amb tu, que la traducció real podria ser l'altra, però la mental, d'alguna manera que hi ha, i que ens va molt bé en aquest cas, a vegades hi ha males traduccions, en aquest cas ens va molt bé, o sigui, aquesta cosa de dir, si són les mans a la butxaca, però les mans aquestes, que a vegades, quan estem nervis, les tanques i les amagues, no? Però com que fa referència al Sandro, i al Sandro té una actitud que és forit precisament de la ràbia, del ressentiment, jo trobo que seria més apropiat dir els punts a la butxaca. Potser. Estic d'acord. Potser. Bé, avui que tenim un programa una mica d'Aria Saig, perquè acabarem una miqueta amb l'Aria Saig al programa. Molt d'Aria Saig. Molt d'Aria Saig. No es perdeu el programa avui, eh? No, perquè avui és d'Aria Saig. I pot haver sorpreses grosses, eh? Llavors jo començo una mica una petita entrada meva més d'Aria Saig. No parlaré tant com des del punt de vista del cinefil, perquè jo no ho sóc, jo no sóc un gran cinefil. Ni tampoc de l'home de cinema, que inevitablement ho sóc, i per tant això no ho puc, ni treure ni posar, està en allà i ho utilitzo. Si no, des del punt de vista que, d'alguna manera, el començar a col·laborar amb aquest programa m'ha anat sortint aquest personatge, que és la gràcia que té, que vas a les feines, en aquest cas és una feina, evidentment, feta, amb molt de grat, que tens, a vegades et permeten trobar-te... I el truisme. I el truisme total. A vegades et permeten trobar coses de tu mateix que no sabies que hi era. Llavors és clar, a la ve de recuperar, a vegades per proposta aliena vostra, a vegades per proposta pròpia, sobretot que són de proposta pròpia, i tornar-te a submergir en aquelles pel·lícules que a vegades les he vistes fa per la nostra dia 40, 50 o 60 anys, d'alguna manera et fa submergir. Hi ha no sols en la pel·lícula que la proposes per alguna cosa, aquella pel·lícula. O sigui, la selecció mental que de cop el teu cervellet comença a funcionar, de quina pel·lícula n'estàs sempre posaràs, a partir d'aquí el mecanisme és molt emocional. Per mi no és mai racional, sinó què em va tocar molt de veritat i tal. I de cop salta aquell títol. I aquell títol no salta sol, sinó que salta. En el meu cas, penso que el de molta gent, associat al moment en el que el vam veure, en el cinem, alguna vegada heu comentat, en què el vaig veure i jo sóc capaç... Tinc una imbèria terrible per a altres coses, per recordar els cinemes, en què he vist les pel·lícules, fins a un punt determinat, a partir d'un punt determinat... A mi també em passa. A mi ja no em passa, ara ja em costa més recordar. Bé, doncs tot això vol dir que, per mi, això és molt, molt interessant, com a mecanisme de recordació de sensacions. Clar, quan tu tens una sensació de... Ostres, i puny en tasca. Ostres, què em va passar amb aquesta pel·lícula? A mi em va passar qui vaig anar acompanyat d'un amic meu, amb el que després ell volia fer cinema i fenomen, i jo vaig seguir la carrera, però ell no hi va arribar, que és el Víctor Sáez, el nòvio de la meva germana, en aquell moment, i era un home que era molt personatge, del personatge del Lucas en aquesta pel·lícula, és a dir, és molt Alessandro, era un home molt nerviós, era un home molt crispat, és una persona amb molts problemes personals, i tot això va fer que quan vam veure la pel·lícula junts, jo permanentment estava pensant que aquell personatge que veia a la pantalla era realment ell. Encara que a mi m'agrada creure sempre que el protagonista era jo, és a dir, jo sempre he posat de mecanisme aquí tingut, que penso que comparteixo molta gent, fins una edat determinada, fins als 20, als 25, era que jo m'identificava molt amb el protagonista, sobretot si el protagonista era masculí, és a dir, tenia certes rons per identificar-m'hi, si no, no tenia cap sentit. Clar, aquesta pel·lícula, a mi, amb 20 anyets, la vaig veure, no el sinem a públic, en aquest cas, on hi va haver un primer passe per cert pep que va ser l'any anterior, el desembre, el dia dels innocents, del 68, es va fer una sessió pirata i secreta en què es va convocar la gent, sense que sabessin quina pel·lícula anava a veure. Una sessió golfa. Però això no es pugui. Això no es compta. En canvi, després de la pel·lícula on s'estan, efectivament, s'estan al públic, però també s'estan al cinema tenes, que és allà on no el vaig a veure jo. A mi aquesta pel·lícula, clar, a part de... la va generant el seu moment, el personatge, l'atenció acumulada en aquella casa, en aquest món de repressió que està subjacent a tota la pel·lícula. La pel·lícula viu d'una repressió que comença en la mare, que ja els ha hagut de tenir agafat en molts punys, de mala manera, amb aquesta religiositat que pesa en tota la pel·lícula. La teva parlàvem de les icones, de les fotografies imatges que apareixien a Rosemary Bayby. En aquí, la iconografia que apareix a les parets de la casa és tremendament rica en aquest sentit. I també hi ha una cosa molt important, que és que la gent que ha de marcar en això, Itàlia és un país profundament catòlic i, per tant, tot aquest pes hi és. La mateixa casa situada en una ciutat absolutament sense cap interès d'Itàlia. Espero que no hi hagi ningú de Piatxensa en aquí prop per venir-me a dir-lo contrari, però amb la veritat Piatxensa que ningú la situaria potser ni en el mapa. Curiosament, nosaltres teníem una amiga Piatxensa. I sempre que anàvem a Itàlia, anàvem a la ciutat. Jo aquí tinc un dubte, perquè a mi em consta que la casa és la pròpia de la família del Belòquio. Però era, clar, Piatxensa, evidentment és la capital. No és la capital. És cap a la muntanya. No, no, bobyo. Això és el poble on deu haver-hi la casa. Clar, clar, és el que anava a seguir ara. Anava a dir Piatxensa és la ciutat més propera. Que no necessàriament, i potser no estan en la mateixa província. Però a la casa, vull dir que no estan ni vivint a Piatxensa, sinó que estan en una teòrica casa que ha sigut un gran casalot importantíssim, però que s'està caient atrossos, s'està caient tot molt. És a dir, que a mi això és el que a mi em va tocar. És clar, nosaltres anàvem vivint l'any 69, estava amb la franquisme i la sensació de repressió. La repressió familiar, que per sort a casa meva no havia viscut aquesta repressió a aquests nivells, ni molt menys, és una pelicula que a mi em va deixar més tocat. Que al tornar-la a recuperar, tornar-la a veure, no l'havia vist més des de les hores, és clar, tot això m'ha tornat. És una mena que agraeixo profundíssim en aquest programa, que em permet reviure totes aquestes sensacions, perquè de moment és profundament enriquidor, i em revela coses de mi mateix que no sabia, que tenien els 20 anys, i les d'ara també, sobretot també. I en aquest cas és que una altra reflexió de les pel·lícules, dium, si home, si la pel·lícula, si la recordo perfectament. I en aquest cas puc dir que perfectament recordava 8-9 moments d'aquesta pel·lícula, però amb una perfecció meridiana. Podia saber que estava sonant la traviata, que ella estava estirat a terra, aquelles boques cobra, d'apilèptic, malalt, tot això, i el moment de l'armar, la general, quan cau de l'escala, eren flesos 7-8-9 imatges. La pel·lícula, en general, recordava de què anava i recordava, i en realitat el que em va impactar a mi de la pel·lícula ha quedat gravat com fotografies indelebles que no se'n van. Hi ha moments màgics en certes pel·lícules, que la imatge és tan poderosa que acaba transcendint, fins i tot, el propi argument, el propi... És el cas d'aquesta pel·lícula, que té unes imatges molt potents. Va per aquí la cosa. No, tampoc, perquè anem a obrir justets de temps, però simplement això, i, curiosament, no va semblar curiós, perquè acabaven de fer Rosemary Beby un tema central del comedat, i que realment era un tema si us hi fixeu, molt semblant aquest tema, i allò és una pel·lícula de terror, quasi, i aquesta està bé, pràcticament, una pel·lícula de terror. Cuidado, eh, que aquesta... Aquesta també és una pel·lícula de terror. Té moments d'una tensió terrible. Absoluta, i el tema té aquest toc de veu infantil que, en aquell cas, era la meva farro, i era aquí, no sabem, d'aquí és, la pel·lícula de terror, realment. Sí, sí, la pel·lícula de terror, realment. Sí, sí, la pel·lícula de terror, perfectament. La intenció, jo crec, que de bé lòquia. I, escolta, molt ben enllaçat, l'O de Rosemary, a mi puny i en tasca, perquè després també, a la millor, acabem el programa, i també tornem a parlar del diable. D'acord? Tens raó? Sí, sí, totalment. De fet, la pel·lícula que parlarem acaben cantant un tema que té al diable. El diable, probablement. Aquesta és una altra. Ja, evidentment. I d'un joc, no per altra. Però ara anem tocando el tema que vulgueu i vosaltres mateixos. I nazi. Sí, no, a mi el que m'interessa... Hi ha dos aspectes que m'interessa d'entrada. Un és, evidentment, el fet que aquesta pel·lícula se situa en un moment de renovació del cinema italià. Una mica quan... Són hereus, també, tots, en Bartolucci, de la Novel Bach i de... I del neorealisme. Tots han treballat amb els plans del neorealisme. Com ajudants de direcció. Sí, però Bellocchio és la... per dir-ho així, és la negació del neorealisme. En el sentit que... És una pel·lícula mental, psicològica. És un vers lliure, eh, Bellocchio, com a cineasta. Sí, però en aquell moment Bartolucci, Bellocchio i fins i tot Pasolini, d'alguna manera... Eren d'autors molt més. Estan mirant cap a un altre cantor. O sigui, ja no els interessa exactament la realitat del qual, en el cas de Bellocchio, que quan fa i punyi en tasca, el que realment l'interessa és fer una pel·lícula mental, una pel·lícula hermètica. I, de fet, no és la primera ocasió en la seva fotografia que tracta la bogeria. Aquí hi ha un element que potser... És a dir, és un món hermètic que probablement és el que ell ha conegut, perquè la veritat és que ell ha viscut de nen i de adolescent una mena d'esquisofrènia en el sentit que, clar, és l'època de Mussolini i el seu pare... Curiosament, sa mare, que era mestre d'escola, era una fanàtica de Mussolini. És a dir, a Mussolini no li toquesis. I el pare portava la cavissa negra, era advocat i era un cavissa negra. Però per conveniència, en realitat, el pare li relliscava el feixisme per tots quatre i a tots. És a dir, és allò, la persona obligada a ser-ho, si vol viure, no? Pràcticament... Hi ha la seva professió de manera... Però el que ideològicament li anava molt ampla tot el tema. Aleshores, clar, ell viu de petit en aquesta casa, precisament en aquesta casa, viu en la casa de la pel·lícula. Ell viu a aquest armener mètic. I, clar, els joves del Sant XVI, evidentment a França, a Polònia, que també són molt deutors, de fet, l'Andreu Bària feria decidiments i altres pel·lícules d'aquestes èpoques, que són molt deutors, també, de la Nou Belbach, a nivell d'estil i tal. Amb la Belòquio té, fins i tot, la debilitat... No, la debilitat, una de la debilitat deliciosa, que és la de, allà, la Boat de Jazz. Aquell moment en què es veu el protagonista, l'Alesandro Sou, mentre està sonant una peça de caire nostàlgic, que és una cosa que els polonesos del Sant XVI els encanta. Aquesta situació està mirant-se, sense dir, ni viu... És molt dels anys 60. Aquí se li envà al Belòquio, realment un moment molt novel va, tot i que probablement és, com tu deies, Pep, va una mica per viure, en el sentit que tampoc és tan d'autor com el millor en Bertolucci, no? No, per exemple, per mi el Bertolucci per mi ho és molt més, se li veu molt més. Sí, sí, sí. Però bé, que en tot cas és una pel·lícula de rebel·lia, en Belòquio, la primera pel·lícula que fa, que a més la fa amb calés de la família per carregar-se la família. Sí, sí. Molt bo. Una cosa molt peculiar, no? Perquè la fa a 26 anys. No és el primer artista que fa això. Hi ha molts artistes que han fet exactament això, fer pata per dintre, la estructura familiar. Això vol dir que, evidentment, ella ha conegut el que és aquest món empobrit, perquè de fet és un món empobrit, on resulta que el cap de família és el germà gran, l'Augusto, en comptes de la mare, el pare ha desaparegut, cal suposar que ha mort, no? Bueno, van molt els cementiris, suposo que van posar flors al pare. Queda amb un sobreintès, efectivament. Però, clar, la mare ha plecat, o sigui, la mare és una presència, perquè no és cap autoritat. No està cega. Els fills van per lliure, la Paola, que és Júlia, que es diu a la pel·lícula, la Paola, que està meravellosa. Però realment ja la primera secuència, que per cert l'Anastasi, a mi hi ha una cosa que m'encanta quan una pel·lícula comença, que ja dona la sensació que ha començat abans. Per tot i xora, per tot i xora, furgellà. Ha començat molt abans del moment de començar, perquè comença ja dins del cotxe, que estan parlant d'una carta anònima de la Júlia cap a la provessa Valle de l'Augusto, que és un intent infantil. És a dir, que la nòvia sóc jo, tu no ets la nòvia, que tu creus, però no, jo sóc la nòvia de la germana. Hi ha com un joc d'incès i veu la provessa del seu germà gran, que és l'únic que porta calés a la casa, com una destructora de la intimitat familiar. Per això fa que ets anònim. És un punt infantil. I això el que vol dir a ell és que això se li diu, quan comença una pel·lícula, una obra de teatre, una novel·la, que comença en mitja res. En mitja res, perdona. En mitja no res. L'altre dia li comentava la d'Estàcia, això, i en van cantar-la. És molt bona, és molt bona. En mitja res. O sigui, en mitja de res, amb la llatí, però en mitja de res. I és cert, és una nòvia de rancar, que tu hauries de dir que és cert, que és molt estimulant, perquè és clar. És molt estimulant, perquè... La nota amb anònim, a més a més, feta... Amb anònim, feta amb les lletres enganxades. Però és estimulant en tant que tu, com a espectador, vas més perdut que una vaca en un garatge, no?, en el sentit que... Home, em portarà aquest. Ni parlem de cinema, que a vegades... Et posa firmes, com a espectador, ja et posa firmes. Sí, home. Si parlem de pel·lícula, que a vegades costa d'entendre, aquesta té una rancada absolutament incomprensible. Fascinat. Si no, no pots entendre-ho. És cert que després et situes i poc a poc et vas situant. Però realment et posa firmes, no?, et posa jo una mica, diguem-ne, la guait de... Sí, sí. De què va això, no? Ai, l'alerta a la mantesta de la pel·lícula. És que és la pel·lícula de tensió, de tensió. Sí, sí, t'agafa i no et deixa anar. T'agafa pel coll i no et deixa anar fins al final. I al final, per cert, hem sentit aquí la música de Morricone, cal dir que aquesta música, quan es diu finale, és sense cap credit, i dura dos minuts dintre, amb la pantalla un fos amb negre. Impressionant. Perquè sembla que ho hagués fet expressament, per dir descarregat. Espectador. Descarregat una mica. Sembla una pel·lícula d'exorcismes. Hi ha algú que fins i tot... Ara el sentit que l'avogeneré és a dir, els atacs d'apil·lèpsia. Totalment, totalment. Per això dic que no n'ha de malament. El dir a parlar de cinema de terror no n'ha de malament. Hi ha un dubte que tinc tots més. Jo penso que en la còpia que hem vist tots, al menos el Pep i jo serà segur que l'hem vist, és una còpia de resta de restauració de 4K, feta el 2015 de molta qualitat. Molt ben feta. Jo crec que els credits són estar al principi, i al final no n'hi ha. Però em sorprèn molt, perquè en aquell moment hi havia quasi sempre credit. O és cert el que dius tu, que van voler evitar... Jo diria que sí. Vam participar al Velòquio. Va superviure la remasterització. I a l'Armani. És més, la remasterització del 2015, el Velòquio, la remasterització aquesta, imagina't, és una pel·lícula 65, i fins al 2015, incorpora una escena que havia filmat la del petó entre els dos germans. Perquè és evident que hi ha un incès entre l'Essandro i la Júlia. I aquest petó no hi era quan la pel·lícula es va estrenar. No, home, l'ascensura d'Itàlia. Evidencial, l'incès era una cosa escandalosa. I el petó aquest, que ara ens pot semblar una cosa normal, perquè és evident que durant la pel·lícula et va ensomanar que aquests dos se't tenen. És curiós que s'explicita fins a aquest moment del 2015. No hi era. L'havia filmat, evidentment estava filmada, però no es va atrevir a incloure-la en el muntatge. I el fet que ho fessin el 2015 és perquè es complia el 50 aniversari. Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. Molt resumint, hi ha els temes que la pel·lícula tracta. Tots són fruit d'algú que es revela, d'aquesta joventut, que està... Alguns diuen que la pel·lícula perconitza el maig del 68. És a dir, la rebelió... La rebelió posa guerra mundial, d'una joventut que està fins al cap de munt d'unes estructures que estan absolutament encartronades i d'una mural que pesa com una llosa. Amb el pes afegit en els italians que surten d'una guerra que han guanyat, teòricament, aquestes. Esquerres, ja no hem vestut el feixisme, però se'n donen compte que en el fons segueixen estant en un país molt difícil d'anir-hi, amb una democràcia cristiana fortíssima. Ah, efectivament. És una mica el que ha passat també a França. Un desert socialment, un desert. A França pot ser un resultat democràcia en l'època, però, evidentment, endogol, que n'hi ha alguns tics autoritats de consideració. Bé, resumint, l'atreviment de la pel·lícula i per això que crec que va impactar és perquè, per una de les primeres educacions a Itàlia, s'està parlant de tensions sexuals i incès, d'una manera no calia el petó, bueno, està bé que estigui, però d'una manera bastant explicita. Quan se vol espectador atent del moment, podia deduir-ho per sentíssimament. Sens dubte, sí. I ja matricidi i fraticidi, perquè Alessandro assassina. És a dir, està disposat el personatge a autoimolar-se, perquè, de fet, planeja... Ell veu que l'únic s'ha acabat... Ell està frustrat, perquè ell no s'ha pogut realitzar. Està veient que el seu germà gran és el que està lluat per tota la família en tant que és qui porta calés a casa, i, per tant, d'alguna manera és el patriàmpic, sense ser-ho d'una manera exquisita. I diu, jo t'aclariré el panorama a tu. Exacte, i aleshores, ell mateix frustrat amb ràbia, però al mateix temps diu, bueno, sí, clar, l'Augusto està intentant fer la seva vida, té una promesa, de fet, confesa els seus germans, no li diu a la mare, però els germans li diu que se'n vol anar a viure a la ciutat. No, no vol estar al camp. Hi ha un moment que planeja conduir ell, sense l'Augusto, jo els porto al Sabantiri, i en el camí del Sabantiri, et tiro al cotxe, et lleixo pel principi. No ho fa, però després sí que es carrega la mare, i posteriorment... És com un assaig. Però exigeix que pugui la germana, la Júlia, que no pujava, i exigeix que puja perquè, com que se l'estime, diu, no, aquí hem d'acabar tots els quatre plegats. Tonto, la Sega, la germana, perquè me l'estimo, i jo perquè... Sí, però com que la germana està gelosa, de la promesa, que ara no recordo com es diu, Lucia. Lucia. Doncs també té aquesta tarda, una mica de voler... Doncs... En fi... També la vol, treure una mica del panorama. M'ha agradat acabar, quan acabem vosaltres, m'ha agradat acabar amb una coseta molt curta. Sí, sí. I reverència cap a l'Església, un to sarcàstic, perquè hi ha una monja que, si us vau fixar, mentre estava pregant per la mare, estava rient. O sigui, el cap allà, que diu la missa, com aquest que agrapa papers... Molt bé, sí. I, evidentment, una salt a la moral catòlica... El sentiment entre religiós, està claríssim, i, a més a més, la militància marxista, també. Jo volia acabar, per part meva, només vull afegir una cosa. Una cita que he trobat d'un crític cinematogràfic, que es diu Gils Jaco, que, en el seu moment, va publicar una crònica del film, quan es va estrenar a París, i va dir, Velòquio és com els americans. Ell porta el cine a la sang, mentre que els directors europeus el portem al cervell. És una pel·lícula mental. És molt curiós, eh? És una pel·lícula mental. Em deixeu-les i us en ret, dos minuts. Una poesia... Ja diré. Diu, sinó, ens des Yao. Apa. you for me please. fourth game. P remar Sound shrink. M'ha criticat, que Study Free, que va ser valבה. Esperar Una Cachtorder. A la capçalera, hi ha una fotografia de Mayor del Silence. És de complete salvatge. Hi ha gent que t'ha trobat la segona lectura del tema, però hi surt moltes vegades, a més a més la castellera. És una cosa que no es pot evitar veure l'Anaia el Marlon Brandó. Segons sembla, està connectat. Segons sembla, és tenir un problema de connexió amb la nostra sorpresa. Ah, la sorpresa està desconectada. A veure, us expliquem. La intenció és, si ho vam parlar amb ell i està tot preparat, perquè puguem fer una connexió telefònica amb el director de Cinema i Sàqui la Cuesta, que fa 3 dies va estrenar la seva darrera pel·lícula, un any o una noche, que es refereix als fets luptuosos de l'atemptat terrorista que hi va haver a París, un divendres 13 de novembre del 2015, a la sala Bataclan. Estem intentant connectar. Ah, val. Segons sembla, és una entrevista telefònica i hi ha un problema amb el contestador. Bueno, llavors el teu micro no funciona. I et sentim molt baixet. Està endint per l'interna. Escolta el contestador. En tot cas, quan el tingueu ens ho dieu. Nosaltres dieu el que hem de fer. Tenim material. Tu volies parlar d'Àlex de la Iglesia. Fem un sal aquí en el buit. Tripla sal mortal. Bé, no, simplement per acabar encara. El tema dels animals. És un factor curiós de la pel·lícula. El Alessandro vol cultivar xinxigues, que no sé com es diu ara mateix, en català, en franquesa. Però és curiós. I el gat es fot al menjar de la mare, com que segueix? Com que segueixi, no ho veus? No ho veu absolutament res. Vol cultivar aquest animal i s'entén com una metàfora d'estangaviat. Perquè tots són animals d'angaviat. A veure, si recordeu la pel·lícula, ella està asseguda amb una banda, després hi ha la porta i a l'esquerra de la imatge hi ha una gàbia, una gàbia oberta. És la presència constant de la mort. Dèiem un escatològic aquí, en el sentit que només fa que sortís a mentiris. I el cotxe forerari? El cotxe forerari. El taúd. Com porten l'etapa? Si s'aparteu, despediu-se. Els hi fa fer un petó a cadun. Ara ja baixa l'etapa. Realment, tot aquest ritual... El dia dels morts, el dia dels morts sobre el pel·lícula. Són vivències que nosaltres hem tingut també. Les seves italiens les hem viscut lleugerament diferents. Amb l'ambient rural és així, bastant. I amb l'aner rural encara. Perquè el mort estava a casa i venien les que resaven el rosari. I les poloreneres. Tifoda de mecanismes. I després també comentava l'enquadrament sovint molt tancat, tot i que la pel·lícula té aire en altres moments, però són sovint molt tancats per, suposo, evidentment contribuiria aquesta sensació d'enclostra. De fec, eh? De fec. I et comentava aquell plano, no? Un plano que és absolutament al·lucinant, no? Perquè és un moment en què el Sandro li ha agafat un atac de la epilepsia. I l'enquadrament és la porta d'entrada al menjador. El Sandro està sobre una cadira mig tumbat perquè té aquest atac. La sa germana, Cusab, s'ha anat a fora a prendre, a fer una cigarreta, torna. I, aleshores, el que es veu de la Paula és el tors, no? Com s'acosta. Ah, evidentment. Per allà hi ha uns monaguillos d'aquests. Unes escolanets. Unes fantàstics jugant a baix. No, no, però... Es veuen empiquats. Aquests estan dits. Dits del menjador. Hi ha uns que estan abans empiquats. La Paula els fa fora de fugir-ho d'aquí. I, continuament, aquest enfotre se'n de les glècies. En tant que la glècia és hipòcrida, no? Té uns nens que no saben ni estar ni on tocar-ho. Aquí va molt bé generar la confusió a partir d'aquestes coses. Que dius tu, un encadrament mig mal fet, un pla no curt... Absolutament. O sigui, el Sandro està en escors de la Paula. Només se li veu el torts. Sí, sí, sí. I els monaguets els li veu l'esquena, se'n chequen, i se'n van, no, els escolanets aquests, no? La cosa s'afegeix encara. Quan hi ha la cosa es complica més. Hi ha la música que sona de la traviata. Ell intentant cantar sobre la traviata, amb desynchronia total, com cantem a vegades les coses que no coneixem, la germana, que ja està a l'habitació, sabem que s'està produint l'altre cantó, un atac, i no intervenint. Exacte. L'ascensió d'atenció que hi ha allà... De segurement dir, no? De segurement dir, no? De segurement dir, no? De segurement dir, no? De segurement dir, no? De segurement dir, no? De segurement dir. De segurement dir, no? De cosa desequilibrada. Perdoneu, m'acaba de trucar el Lissaki, de posar un missatge que a casa seva no té cobertura. Llavors la trucada té que ser per WhatsApp. Ara li he passat el dia i ho està intentant. El tema era una qüestió de cobertura. És a dir, que si tot va bé dintre d'un moment, tindrem amb línia Lissaki. Perfecte. Mentre està que fem, parlem del quarto passejero de l'Àlex de la Iglesia, que està a punt d'estrenar-se, o no? Bueno, com aneu? No, jo acabaria de dir alguna cosa. Quan remata el tema del d'allò. Jo tinc una cosa a dir. Si tu entens una altra, jo tinc una molt ràpida, també. El Morricón, els que han tingut la sort de veure el Maestro. I el Maestro, que és el Maestro. Això ja ve tornatòria. El tornatòria ja vam dir un dia. En van parlar, en van parlar aquí. Va parlar de la pel·lícula. Ha parlat d'una primera etapa de Morricón, que, bàsicament, és de Westerns i de pel·lícules de terror. I, efectivament, és així. És a dir, Morricón fins que fa prima de la revolució, en el 64, tot el anterior que ha fet, i el malo mundo, los mangantes, la dona creó el uomo, el éxito, gringo, dos monjitas. És a dir, tot és un tràic. A partir d'aquí, i entre les manes i els bolsillos, i, al antes de la revolucionera, llegar a los marcianos, las pistolas no discuten. Por un puñado de dólares, de rodillas ante ti. Ante ti. Una pistola para ringo. És a dir, que fa un cinema de Satch, totalment. Tot op, tot un passat. Mís tot op, tot un passat. No, i ho fa molt bé, més o menys. Fa impecable. Sí, efectivament. Bé, la qüestió és que, realment... Què passen? Que tenim un programa? Continuem tenint... Es veu que algun problema té. Avui el caos d'en Balóquio se'ns ha encobrat el... Se'ns ha encobrat el programa. En el sentit. Se'ns ha encobrat el programa. Home, és que anar de Balóquio a la pel·lícula que han de parlar, realment, també és fort, perquè és una pel·lícula que... També hi ha caos. També hi ha caos. La paraula tensió i caos també... El pot-caos és... Totalment. Veus l'Àlex de la Iglesia amb el quarto passejero? Continua amb el caos. També és caos. Bé, m'agraden molt viure amb el caos. L'Àlex de les seves pel·lícules... És probable. Jo crec que des de Perdita Durango... Perdita Durango. ...que es veu que el rodatge era com per fer una segona pel·lícula, només del rodatge. Allò ho sé, perquè la pel·lícula, més a més, l'havia de fer Vigas Luna, Vigas Luna va renunciar i davant s'hi va entrar l'Àlex, perquè vaig estar a punt d'entrar en aquest projecte. I al final la va agafar ell. Però sí, ell és un home que li agrada les pel·lícules, no solament generar en el guió ja hi ha caos, sinó que ell després li agrada... Viure en el caos. Viure en el caos i el poc ordre, que jo no sé com es pot treballar així, però bé, ell li va xerrar. Les pel·lícules tenen una factura impecable. Impecable, impecable. Una altra cosa... Té molts bons guionistes, sempre els he tingut. A l'Àlex de la Iglesia són atractives, perquè és un dinamitador. I els directors que són dinamitadors, a mi sempre m'han agradat. És un dinamitador. És gairebé un entomòleg. A les seves pel·lícules va sempre incluent-hi obsessions, paranoies de la societat, temors, coses que vivim a diari i que de vegades no les pronunciem en paraules, però que evidentment la sentim. I en el quarto passejero, que precisament tracta d'un home, que és un altre dels factors de la societat d'ara, d'un home que està a Natur, però fa veure, perquè fa 6 mesos, s'ha quedat en el trascurs d'aquells darrers 6 mesos, s'ha quedat a Natur, fa veure que va de Bilbao a Madrid, per la feina, i sempre agafa passatgers, que paguen part, evidentment, del trajecte de Bilbao fins a Madrid. Evidentment, en aquests 6 mesos, una noia fixa, va fixar amb ell sempre que baixa per al costat de feina, perquè ella també té interès a Madrid, i s'acaba enamorant. Però no li diu, no li diu. I és curiós perquè la noia també està enamorat d'ell, però tampoc li diu. Aquesta situació en què a vegades passen. Evidentment apareixen dos personatges més, el quart passejer, però fins i tot m'atreveria a dir que el tercer, que està d'interpretar per l'Ernesto Alterio, que ho fa a Franca Fomuls, és una altra fantasma, que, a més a més, va per la vida amb una feixenda de dia impressionant. És a dir, en una cua de la botiga d'una autopista, hi ha una cua llarga de gent esperant per pagar, ell diu, a veure, perdó, perdó, perdó, i arriba ja és el primer en intentar pagar. I, clar, com a espectadors, calen una mica estuporfactes, perquè els altres no tenen nassos de dir-li que no, és a dir, que a la cua. Una cosa que forma part d'aquestes inversamblances, de vegades, en els llocs... Són divertides, són divertides. Però ell és tan atur, el personatge, doncs, que l'Alberto Sanjuan, que és qui fa de conductor... L'Alberto Sanjuan, sí. Ell és tan atur i s'ho amaga. Aquest espós ha d'evidenciar determinades situacions... La precarietat amb què estem vivint en aquests dies. Tots són detallets... Després hi ha un altre, que també és un altre fantasma, que sembla una cosa... Comença per dir... l'Alberto Sanjuan l'agafa com a quart pasatget, aquí, el títol, perquè es pensa que és un informàtic, grasonet, perquè veu la foto i diu, aquest no em serà un petit o per... perquè, en aquest viatge de la pel·lícula, es proposa, evidentment, declarar-se a la noia, no? No s'atreveix, no? Però resulta que qui apareix és el que se'n diu, literalment, un tio bo. Sí, sí, sí, la mava, la mava que... I, clar, aleshores, comencen a haver... mals entesos, i la noia sembla que acaba preferint el doi aquest que acaba d'arribar. Perdó. Sí. Per què sembla que ja hem aconseguit la... Bé, sembla que, efectivament, tenim la connexió. Doncs bé, simplement que tinguem en compte que la pel·lícula s'estrena allà, i que a tots aquells que són molt d'Àlex de la Iglesia, evidentment, no els decebrà, tot i que, insisteixo, el guió té alguns moments forçats que no fan la pel·lícula del top versamblant. Però com a comèdia negra, és típica d'ell, m'atreveixo a dir que funciona, és distretant. Té un bon ritme, una bona estructura. Hola, bona tarda, Isaki. Hola, bona tarda. Hola, què tal? Molt bé, mira. Agrair-te, hem tingut uns problemes tècnics per entrar, però, per fi, tenim aquí, i anem ja directes a parlar d'un any o una noix, que sàpiguen els nostres ullens que tenim la gent i l'esa de l'Isaki per estar amb nosaltres avui a Ràdio d'Esvern, si anem sense condicions, i, per tant, el primer és agrair-te la teva presència aquí a l'estudi, encara que sigui de forma virtual. Molt bé. Ja he dit que es tracta de parlar, bàsicament, perquè es va estrenar el divendres preçat, i ja està arreu a tots moltíssimes sales de cinema, i és una pel·lícula que recomanem ja. Ja em van parlar la setmana passada, veu-me'n, nosaltres tot l'equip del programa la recomanem, i volíem començar parlant amb tu i jo tenia... Tu es preguntes una de molt curta i petita, que és una curiositat. En el cartell oficial de la pel·lícula, un any o una està molt ben enfocat, però, en canvi, noix, està lleugerament desenfocat. Això ja va així perquè ho he volgut així? Jo he parlat mai amb el diseñador, però entenc que la seva idea, deia ser després de la pel·lícula, és d'entendre que la nit, que és la pel·lícula... Era una nit distorsionada, diguem-ne. Sí, perquè són com records que van apareixent de forma distorsionada i una mica alterada, i deia ser aquesta idea, el diseñador. Vale, després ja he dit que això era una curiositat. Entrant a la pel·lícula, jo volia dir que per mi és un intent reiçit d'obrir la caixa negra sentimental d'uns personatges que van viure en una situació límida, i la van viure sortosament sobrevisquent-la. És aquesta realment la intenció a l'hora de abordar vosaltres l'ademptat a la sala Bataclan? Sí, em va impactar, va ser conèixer Amon i la Maria, perquè és la pel·lícula que es basa en la història real d'aquesta parella que va entrar a Bataclan, i allà em va acabar escrivint un llibre sobreviusa, i m'ho plantejava com un retràndix dos, el més perfectat per mi, com viure en la temptat d'una competiment diferent. Potser és que, junts, sols comparteix el que recorden. Molt bé. A veure, et dic... Estem a l'estudi en Estasi Rinos, que igual coneixes, és un muntador important en molta història al nostre cinema, i un company de crítica, l'Ignasi Júriacs. Ells se faran alguna pregunta. Hola, bona tarda. Parla l'Ignasi Júriacs. Per començar, un cop vista la pel·lícula, hi ha un aspecte que em resulta molt curiós, perquè, efectivament, està basat sobre les experiències d'en Ramon González, pel que fa aquest... aquesta tràgica massacre, i, evidentment, el llibre ell mateix va dir en el seu moment que l'escrivia una mica per descarregar tot el trauma i tota la pressió que li va significar i que l'anulava, que li va significar viure aquesta experiència. Però, en veure la pel·lícula, un aspecte que ens ha colpit molt del estil és el fet que sembla que hi hagi com dos mons paral·lels. És a dir, ens ha semblat que la pel·lícula tenia una certa condició pus moderna, en el sentit que per un cantor sembla una cosa, és a dir, la relació d'uns personatges, i, a partir d'un detall, per no entrar en detalls de l'argument que, aleshores, faríem de spoilers, i no és el cas. I, en un determinat moment, hi ha un gir brusc i descobrim que aquella realitat inicial dels dos personatges inicials de la pel·lícula no és tal cosa, sinó que passa a ser una altra. I, de per mi, ja el concepte de l'ami imaginèric, l'ami imaginari. En fi, més que res, voldríem... Com a espectadors, això ens ha generat una sensació d'ambiguitat, que aquesta és la primera pregunta, suposo que ha estat volguda, o, en realitat, ha estat furit d'altres motius, d'altres raons, perquè és la percepció que hem rebut com a espectadors. Et sentim malament, Isaki. Fem una cosa, intenta ballogar-te una mica a la posició que estàs. Aviam si pots tenir un punt de més cobertura, perquè et sentim tan tallat que no t'hem entès. Abans també, però anàvem més o menys entenent, però ara ja no se t'entenia. Aviam, prova una miqueta. Aviam si fora guanyem una mica. Ah, sí, ara, ara. Perfecte, endavant. Endavant, com vulguis. Has escoltat bé la pregunta de l'Ignasi, Isaki, que t'hem perdut ara. Ara no et sentim gens, espera, que ara potser és un altre problema tècnic diferent. Vaja, ara que t'ha fet mal. Sí, està parlant, no el sentim, no ens arriba. Ah, no parla. Vale, vale, vale, l'hem perdut. L'hem perdut. Una mala idea fer-lo fet sortir d'allà, perquè no l'enteníem. Perquè no tenia sentit i que la pel·lícula estava en un punt molt interessant per entendre, precisament, perquè si no l'entenem explicant... Bé, perquè com espectadors, evidentment... En fi, jo vaig veure la pel·lícula amb l'Anastasi, tots dos immediatament vam coincidir en aquest... en aquest estat de perplexitat que ens va deixar. Que genera partit d'un punt. El fet que valga que la pel·lícula tracta... es passa amb una novel·la de... L'autor diu que és novel·la, tot i que ella està refortint d'alguna manera seva vivència, doncs, i el que la vivència significa a nivell de tensionar la relació de la parella, no? Com, gairebé, hi ha el perill que es trenqui la parella, com a conseqüència... La parella, durant 100 mesos, està trencada. Del 8, efectivament, no? De totes formes, jo no veig tindre aquesta percepció que... Ho he vist tres vegades, o qualque també... Què apuntes amb vosaltres dos? Ni molt. Ara el tenim aquí. Hola, ara perfecte. Has escoltat bé la pregunta? Sí, intentava explicar-vos... Quan parlàvem amb tots els testimonis que vaig sobreviure de Bataclan, tots tenien una cosa en comú, que era en consciència de tenir moltíssims records inventats. Alguns dels casos més extrems, és, per exemple, el dels policies que van travessar-la, això m'ho explicava el que és tot molt mi, el cap de l'operatiu que van entrar per acesinar terroristes i poder permetre accedir els sanitaris i poder treure els segles estats, m'ho explicava que molts companys seus, molts policies, havia d'avui, encara, s'han traumatitzat perquè van viure a dintre de la sala, i eren persones que no hi erien entrat mai, que s'han quedat, s'han apropiat records dels seus companys. O un dels nous amics que va entrar a Bataclan, que va sortir de Bataclan, m'ho explicava com, quan sortia, va veure el cadàver dels seus amics. I llavors després va descobrir que el seu amic estava viu, i el tensor no estava acerit. I llavors aquesta mena de nebulosa entre el record real, el record... Intentem diferent entre record reals i records transfigurats, quan dins del nostre cap no hi ha de cap diferència, especialment en casos com aquestes tres posttraumàtics. I a partir d'aquí, la pel·lícula, a mi una cosa que m'agradava, quan ja l'havia vist 200 codes i ja n'està farta, que m'agradava era com la pel·lícula pot tenir lògiques diferents i que responen aquest estat de trauma. I en realitat, hi ha una sèrie de records contradictòries, d'imatges contradictòries. A mi la pel·lícula té la lògica de l'imatge reprimida, perquè són personatges, són persones que han vist coses que preferien no haver vist, intenten amagar-les, i al final de aquests records van emergint, trencant les cuirasses de la seva repressió. I es començava a afegir una certa component al·lusinògina, per dir-ho així, en la relació dels personatges principals de la pel·lícula. A mi la pel·lícula és un retrat. Si no és una pel·lícula sobre bataclan, i sobre terrorisme, i sobre grans temes, és una pel·lícula sobre aquestes persones, ja us intentava retratar-les de forma molt subjectivitzada, intentant posar-nos el seu cap i el seu cos en cada moment. I aquestes imatges contradictòries comencen a apareixer al cap a la meitat de la pel·lícula, en el que se li comencen a aprencar les seves barreres, la seva negació, i aquí comencen a apareixer els termes contradictòries, a cada espectador, ja que no en veuen cap, no contradictòria. Ja que ho veuen tot com purament lògic, i a l'espectador... Sembla interessant com us entrem en una lògica, uns en un altre, però sí que sembla que la lògica dels altres espectadors ha de canviar el sentit, i això m'interessa molt. Sí, saps què passa? És aquí com que la pel·lícula té aquesta narració, una magnífica, de complexitat, de complexitat de guió, en quant a que constament estem trasladant-nos. Hi ha nom en Flashback, és que no es pot utilitzar ni deparar de la Flashback. És una permanent superposició de capes temporals, en fleixos instantanis, de coses que, simplement, és un record que margeix. I això entra bé en aquest sentit, és cert que entra bé aquestes imatges aparem en contradictòries que seguirem sense definir, de moment, entre amb spoilers, però que, efectivament, també entren en aquest terreny de la cosa que estan fugades, que dius que potser és un vistinovisi, en aquest sentit sí que, d'alguna manera, té a veure amb aquest món, no unir-hi, que no és la paraula, sinó amb aquest món de l'el·luciment de la ment. La ment funciona així, la ment funciona així. I després hi ha una característica... En la pel·lícula m'ha semblat veure una característica, ja de jo no sé si... i sap qui estaràs d'acord. El teu cinema dona la impressió que voluntàriament vol generar, al llarg de les teves pel·lícules, i, evidentment, en aquesta també, una certa sensació de voragin. És a dir, s'està anant cap endavant, cap enrere, la qüestió lineal no... no sembla interessar-te. Sembla que vulguis posar molts elements que es van combinant a l'hora i fer una arquitectura de la pel·lícula realment complexa, perquè la sensació és de complexitat. No sé si estaràs d'acord. Pot ser, sí, depèn de la pel·lícula. Tinc la impressió que, a més que un estil, tinc un temperament i que l'estil de canviar en funció de la pel·lícula, intentant adaptar-se, però, en canvi, la forma de ser al final són més limites del que voldríem ser. Ja m'agradaria canviar també el temperament. Això és veritat, perquè, per exemple, entre dos aigües no hi ha cap... No té res a veure. No hi ha cap recurs d'aquest tipus, o ben pocs. A mi, el que... et volia preguntar, perquè em sembla que és un dels temes neuràlgics de la pel·lícula, és la relació de parella. Aquí, per mi, trobo un treball de guió extraordinari, perquè hi ha dos o tres moments que són simers a la pel·lícula, que estan, sobretot, diguem, ja de passada, que el treball actoral és extraordinari. Realment, jo crec que és la teva pel·lícula en què es tracta més una història de mort, diguem. Sí, és una pel·lícula de mort, sí. Sí, és una pel·lícula de mort. Crec que en primer termes és la pel·lícula de mort i després és una pel·lícula sobre la memòria i les tres post-traumàtiques, també. Sí. És una parella que queda trencada i intenta lluitar contra aquesta trencadura i intenta sobreviure i intenta enrecer-se. En realitat és el que més amigui com a tot, han aconseguit que l'amor perduri i no han regolseat el rock and roll i han aconseguit tot el que més ens agrada la vida. Que per cert, pel que em vas comentar l'altre dia, ells estan vivint ara junts a París, no? Sí, es viu en París. Molt bé, molt bé. Continuen allà. Jo, com a muntador de tota la vida, és anualment els últims anys que m'ho dedico a fer documentals, però realment una pregunta que em faig en aquest cas segurament per on anirà la teva resposta, però m'agradaria sentir-la, és quina part hi ha de guionització amb l'estructura realment de la pel·lícula i quina part són aportacions que neixen, ja sé que no hi eren algunes segur, però en general, la pel·lícula estallar molt la estructura de guió o realment la retrobelleu molt a l'hora d'amuntar? Diguéssim que el guió apuntava les intencions de fer aquests jocs temporals, seguint aquesta lògica de viatge reprimida, però hi havia un punt en què sabíem que l'escriptura en paper tenia els límits que no descobririen fins que arribéssim a la salada de muntatge, on al final, com saps, perfectament acabes d'escriure en les pel·lícules sempre, per més escrites que estiguin, en aquest cas sí que sabíem que hi hauria una feina de reescripturar i de descobrir la pel·lícula gran. Sí, sí, sí. Jo en miro, en aquest cas, com a motorista diria, que en miro més en aquest cas tot allò que endevino que ja és de guió. L'ho de la muntatge és obvi. Hi ha moments de muntatge excel·lents, ben situats, amb lectura perfecta, temps de lectura necessari i, a vegades, molt just per expressament. És a dir, els moments, diguem, del més d'acció de la pel·lícula, que ja saps tu que l'acció és quan es valora el muntatge erroniament, els moments d'acció estan impecables. És a dir, el muntatge és impecable. Però, a mi, et mero molt la estructura. Jo, que el guió sempre m'ha costat molt, el tema de guionitzar, aquestes solidesa, que després et permet jugar. Però, d'entrada, la solidesa ja ha de ser. Una qüestió. El pressupost d'aquesta pel·lícula t'he entès que ha estat d'uns 6 milions d'euros. És la pel·lícula més pressupost que has dirigit, no? Sí, tampoc era el gaire difícil. Segurament té més pressupost que t'atrap les pel·lícules que les nou prèvies. Ja, ja, ja. Una cosa. A la productora, quan has preguntat el pressupost, veiem que allà, com acaba, seran 5 o 6 milions de pressuposts, amb la diferència que jo em faig joves. Clar. Una cosa, saps qui? Veient la pel·lícula, en el meu cas, ja saps que la he vist tres vegades, crec que hi ha una cosa que se m'ha confirmat. No sé si tu m'ho pots verificar. Què és el següent? Jo penso que s'allunya prudentment d'una corrent de cert cinem actual, sort més a un cert nihilisme de la societat. I aquí jo diria que, sobretot, amb el teu final dones un final esperançador, un final obert cap a entendre una cosa que és que, per dura que sigui el viscut, les situacions i tal, hi ha una cosa per l'individu que ha de ser cap dalt, i és tirar sempre endavant, i mirar endavant. Aquest era l'objectiu. Quan anàvem escrivint guió i quan anava explicant la pel·lícula principal, sempre deia que volia que fos molt positiva, que reivindiques això al costat, seguir vivint, seguint estimant, seguint en la concert, seguint pujant, i no sé si ha quedat tan positiva com jo voldria. L'escena final té un concert, i les cançons que han quedat interrompudes per les bales soren completament. Hi ha un cert aire de felicitat, fins i tot. Sí, de fruit de la vida. Sí, perdona que t'hem tallat una mica, és aquí. Sí, no, no. Intentava que fos així, no sé si ha quedat del tot. Sí, jo penso que sí. Sí, ha quedat, ha quedat, segur. I després, una pregunta molt altra vida, veient que la teva filmografia es pot dir que és heteròclit en el sentit que has tractat molts registres en documental, en pel·lícules de ficció, en personatges ben peculiar, no com el Francois o Gérres. En fi, la pregunta és molt altra vida, perquè no té per què ser així, però pot ser un... Tenint en compte que, a més, evidentment tens algun rodatge com el de los condenados, el Perú, amb una certa, en fi, necessària voluntat d'afrontar un cert grau d'aventura. Pot ser un referent per tu, perquè també fa ficció, també fa, sobretot, documentals darrere, sempre preocupant-se per qüestions de tipus sociològics, antropològics. En fi, pot ser un referent? A mi és un cineasta que m'entusiasma. M'agrada moltíssim. I a mi. És increïble. I té aquest esperit d'aventura que dius, llavors va-nos sempre estar bé fixar-nos amb els anys més. Aquest esperit d'aventura també el tens tu. És d'hora. Has anat transitant diversos continents amb les teves pel·lícules. Per això heu preguntat. No et fa gaire pensar del que segurament, si algú portés a Fiscaral d'avui en dia una plataforma o alguna televisió, dirien, hòstia, no et cal això del vaixell i la muntanya, dirien que, narrativament, no fa falta. Clar, clar, és cert. És que el que veiem cada vegada no és important. Ja, ja, ja. Perquè la intensitat de fer-ho, de veritat, com ell ho va fer... La cos de producció que va significar és clar, el tísim, i avui el que anem és intentar... No, no, però és el que... És el que transmet, no? D'una costa a l'altra, no? Escolta una cosa, és aquí. Sense comparacions amb ningú, sí que m'agraden molt anar canviant, i suposo que tinc una sort que cap pel·lícula el meu va triomfant tant, com perquè volem que faci el mateix, i llavors puc anar canviant. Això tens una virtut. Escolta, jo precisament el que volia dir, és que després de 20 anys, perquè és el que sé pare, creaven versus creaven d'aquesta, després de 20 anys, jo crec que tu has anat tocant diversos temes, sempre deslego amb algunes coses com apuntat abans, a l'Ignasi, reconeixibles amb totes, però crec que amb aquesta, has fet un salt cap a... Si tu tenies un univers determinat, cap a un univers més ampli, que no ve clar cap a on pot anar, però que auguro que tirarà molt endavant. És així? T'espero, no? Espero. Escolta, una cosa, ara ens caurà la terrible Guillotine, perquè són les 20.59. Agrair-te moltíssim que hagis estat amb nosaltres, i a veure si ho podem repetir un altre dia. Sí, molt gràcies a vosaltres, i disculpeu la mala cobertura. No, no, una abraçada. Un plaer, un plaer, i si es coneixeu un dia per sonar-nos. Fins i tot en càutiques com la Teli. Molt bé, vinga.
