Cinema sense condicions del 15/11/2022

¡Veceos humanos! CINEMAS CINEMAS CINEMAS CINEMAS Bona tarda, bon dia! Un dimarts més de Radio Desverns, CINEMAS sense condicions. Estem aquí per parlar de cine i comentar el clàssic de la setmana i també donar un repàs a la cartellera dels cinemes i a la porce si hi ha temps alguna sèrie de les plataformes. Avui l'equip el formem com sempre el Vial bona tarda Vial Què tal, com ha anat la setmana? Molt bé, ja vosaltres? Bé, tens alguna cosa per comentar-nos si has vist cinema? No, la veritat és que no he vist res de cinema, ara tinc setmana d'exemple i ja està concentrat. En tot cas ja saps sempre que a la segona part una vegada hem dedicat extensiuament el temps al clàssic si alguna setmana tu veus alguna pel·lícula i vols entrar, molt de gust perquè és una visió d'un jove que sempre ens interessa. Moltes gràcies per la invitació. Un dia ja em miraré, em prepararé alguna pel·lícula. Molt bé, seguint amb els companys. Bona tarda Ignasi. Què tal, bona tarda. Molt bé, benvingut. Bona tarda Anastasi. Bona tarda Pep. Bé, doncs haureu sentit soroll d'una màquina de tren. Bé, la pel·lícula d'avui el clàssic de la setmana és una pel·lícula que té molt que veure perquè es desenvolupa tota ella o la part més important amb trens. Amb diferents línies de trens, vegons, la locomotora és a dir, les estacions, les vies, el lloc fins i tot els engars on hi ha reparacions són elements que estan al servei del contingut de la pel·lícula, un contingut dramàtic, que és una pel·lícula dramàtica, però que, curiosament, fins i tot crec recordar que he llegit amb alguna banda que el productor ja tenia una mena d'obsessió amb les màquines que van entrar els túnels, que eren una mica la metàfora d'una penetració una mena, una mica calenta, potser. El Jerry Walt, efectivament. El que té la idea, perquè acaba no sent el productor. Sí, però bueno, ell va estar dintre de... Bé, saben que el títol és de seus humanos és de Estats Units, en 1954 i està dirigida per Frislan. El primer que vull dir, bueno, Frislan va néixer a Viena el 5 d'octubre de 1890 i va tindre una primera època en la que va treballar en cinema a Alemanya, fruit d'una col·laboració amb la seva guionista, que després va ser la seva esposa, una dona per cert d'una tendència marcadament nacional socialista, el qual no estava renyit que fos una molt bona i eficient constructora de diàlegs i guionista, també descriptora i una vegada es va separar de la mateixa manera de fer-se una cosa que vol dir que a mi em va dir bonic en l'any 1933 ell es va quedar a Alemanya i fins i tot va dirigir dos o tres pel·lícules. Una persona interessant en aquest sentit. Tornem a l'any... La primera cosa que vull dir de l'any, jo vaig escollir aquesta pel·lícula perquè em va semblar interessant més bones, d'ell mateix, però que fos paradigmàtica del que és el cinema negre. I aquesta... aquesta... és cine negre amb l'afegit, que no és poca cosa, d'estar basada en un obra, l'Avetument, de... de 1890, curiosament, l'any que lluanegis. Solotament, sí, sí. A vegades hi ha coincidències curioses. L'any que l'angneix, la novel·la. D'Emil Solà. És una novel·la. Emil Solà, ja el coneixeu tots, és un escritor de l'època que se'n diu naturalista, en la que ja es trencava amb tot el que era el romanticisme i fins i tot una tendència molt realista. I aquí hi havia un canvi, dintre que algunes coses encara pot... i pot haver algun rampell que sigui de realisme, no? Bé, fet a aquesta tria, dir que, per exemple, dintre de la basta, són uns 40 anys o 45, que va fer cinema l'any, hi ha obres mestres indiscutibles, sobretot de l'època muda, com són els dos... la primera part i segona part dels nivells ungos, tindríem les tres luces, tindríem després la seva col·laboració amb el gabinet del doctor Caligari, que em sembla que al final va acabar dirigint Robert Vian, o sigui, una gran pel·lícula en aquell moment, però la tenia que fer ell per un problema de dades no va poder fer, i després, sobretot, posant-hi metròpolis. I aquí hi ha el lío. Metròpolis va agradar molt la Hitler, i Hitler li va dir a Goebbels, que parles amb ell, perdonar-li la direcció a Alemanya, que parles amb l'any, perdonar la direcció a Alemanya, de tot el que era la producció cinematogràfica que, vista des del nacional socialisme, era la propaganda, sobretot. I ell, després de tindre una sessió amb Goebbels, li va donar moltes gràcies, perquè Goebbels li va dir que l'aplígola li havia agradat molt, metròpolis, i l'endemà va agafar corrents al billet i va fotre el camp. Tu no el matís dia. O la tarda. Però allà, molt de mida amb això, perquè... Sí, sí, és... Es veu que els bancs havien tancat. Correcte. Ell es dava que l'és per fugir a París, i aleshores va agafar les joies de la Téa Bon Harbour, que és la seva dona. La seva dona. I va vendre les joies per tenir que l'és per marxar. Però, de... Però, curiosament, se sap, perquè es conserva el passaport de l'època, se sap que durant l'any 33, és a dir, amb Hitler ja manant, però, evidentment, encara no donant els... Preparant els darrers. Sí. Va venir diversos cops. És a dir, per acabar de tenir propietats, per acabar de desfer-se'n d'elles i tal. És a dir, que se sap, se sap que va entrar... Durant l'any 33, quan es va acabar el 33, ja no va tornar mai més, mentre Hitler, evidentment, va estar manant. Molt bé. Doncs jo, d'entrada, volia fer aquesta introducció per situar una mica el territori l'any, i també el fet que, amb tantes obres mestres, perquè després hi va haver el Tigre d'Esnapur, la Tumba Índia... Sí, que, curiosament, són guions de la seva dona. Bueno, guions. Són novel·les. De la seva dona. I ell, al seu retorn, ho fa amb una pel·lícula d'aventures meravellosa, perquè tant el Tigre d'Esnapur com la Tumba Índia són una. Sí, sí, sí. Són una meravellosa. És una delícia. Efectivament. Un païll de pel·lícules. Completament d'acord. I ho fa inspirat-se amb les novel·les de la seva ex-dona. Bé, doncs, a partir d'aquí, hi ha algú de vosaltres que agafi el relló per seguir. Sí, l'Ignasi, l'Ignasi, jo estic en aquest cas... De fet, tu has parlat de film noir, el que potser sí que és interessant és remarcar el fet que Fritz Lang es considera un dels pioners del film noir. És a dir, per versitat... La mujer del quadro. La mujer del quadro. Són bernados, que precedeixen aquesta. Del 53, efectivament. La casa del río, tot són pel·lícules que tenen aquest aire... Jo, de seus humanos... Evidentment que molta producció de Lang té aquest aire noir, però jo tant de seus humanos, com potser Encuentro en la Noche, que és una pel·lícula del 40 final, Clash by Night, que també té elements, evidentment també té elements noirs, jo les veig més com a melodrames, tenen un punt melodramàtic de seus humanos, potser tràgic fins i tot, en el cas de de seus humanos, més que pel·lidrama ja gairebé, però en el cas d'Encuentro en la Noche, és clarament un melodrama. Hi ha part... Jo penso que Fritz Lang, justament quan treballa el melodrama, o si vols tu aquesta pseudo-tragedia que potser de seus humanos, és més fluix, que quan desenvolupa la seva obsessió, que són les consortges, els clans destits delinquents, que treballen per dinamitar la societat des de dins, aquest aspecte de Lang, d'espion, fins i tot de la seva... Sí, això ja li ve de l'època dels cinema. Effectivament, quan treballa això, aquesta cosa nocturna ja la bossa. Jo trobo que és quan és més interessant. El paradigma és, l'acabes de dir, les sobornades, no? Sí, però fixa't que... Els propis polítics de la ciutat. Segueix col·locant el tema de la fem fatal. Aquest és un altre tema. És un argument que el sol hem trobat molt en el cinema noir. Effectivament. Sí, és un element de la fem... Tu que esmentes les fem fatals... Home, es pot dir que gairebé la majoria de les pel·lícules de Fritz Lang té una fem fatal. És a dir, la Joan Benet, amb l'home atrapada, fa de víctima, però amb la mujer del quadro hi perversitat, m'havia tirat de tot el contrari. També està secretos tras la Puerta, que tampoc és ben bé un noir. El secretos del tras la Puerta està al travessant més del conflicte psicològic, que s'ha de treballar. Però jo estic enamorat, directament, de la Gerda Maurus, que surt a Espioné i ha la mujer en la luna. La mujer en la luna et sembla una meravella de pel·lí. Fins i tot la Nassa es veu que va copiar coses. El Comtenrera se l'inventa Fritz Lang amb la mujer en la luna. I això de que els quets es baixin... O sigui, es baixin separades atrossos. Amb la torre, la torre, el quad, i les seccions del quad que es van abandonar. Va perdent càpsules. Això surt a la mujer en la luna. És una cosa impressionant. Molt abans, naturalment, que l'home arribés a la lluna. És a dir, que de vegades sembla de tida, és com Juli Verne, que de vegades inventa coses abans que es portueixin. Lang té unes quatre coses d'aquestes que realment impressionen molt. També és una pel·lícula en el sentit. No hi ha res concret que diguis això. Però tota la pel·lícula té un aspecte... Hi ha coses que no existeixen encara. Els cotxes no van per l'aire. Això encara no existeix. Espero que trigui molt a en passar. Passarà, passarà. Estic ben junts. I després, quan ens quedeu fan fatal, la Maria no seria pasament fatal. La Maria crea el personatge de Maria. És un altre món, la Maria del metròpoli. Jo també estic molt enamorat de la Maria del metròpoli. Sí, molt, molt. La Brigitte Helm. És un model clàssic. Tant la Garda Maurus, com la Brigitte Helm, són autèntiques bellesses. Tenen un perfil impressionant. Són dues dones, evidentment, fortes. Que fan papers de... De vegades, no és ben bé una fem fatal. De vegades, simplement, és una dona... que posa nassos a l'assumpte. És a dir, que s'enfronta al destí. És una altra de les característiques de Fritz Lang. Els personatges semblen predeterminats al desastre. El nihilisme de Fritz Lang va pujat de to, a més. Vull dir, a veure, les últimes pel·lícules americanes. Mientras la ciudad duerme... Deixar el periodisme pel terra, en el que tots són arribistes i tots... Però aquesta dona... Tant, tant... O sigui, que no és jo un caràcter fortíssim, però que són dones que planten cara. Per exemple, solo se vive una vez. La Silvia Sidney, que té aquesta cara d'angelet i tal. Està al costat del Gendri Fonda, en tot moment, a tota hora. O sigui, fins i tot quan ja es veu empaïtat per la justícia, que acabarà malament, la dona no l'abandona. La Silvia Sidney. És a dir, es dona les dues coses. La fem fatal, que la Glòria graja, evidentment. Per dir-ne una, la protagonista d'aquesta pel·lícula. La Glòria Graham porta amb ell, condueix amb ell, li demana que faci l'assassinat. Clar, és una manipuladora, però... Efectivament, el manipula. És un personatge molt més potent, i mira que jo acabo preferint... El pròpio Fritslán va confessar a ell també. La pel·lícula. Acaba preferint la pel·lícula del Gendro de Renoir. La bestia humana del Renoir. Jo he vist l'estrès. La manya, la muda, també. La bestia argentina. És del 57. Va veure l'Argentina. I la del Renoir. La del Renoir m'agraden molt. M'agraden molt. Sí, del 26. La bestia dins l'home. La Glòria Graham és... Tinc el dimoni dins meu. Prefereixo la del Renoir, però, evidentment, la Glòria Graham es menja la Simón Simón Simón Simón. Sí. Aquest és la mujer pantera del turné. Black people. Cat people. Però, curiosament, prefereixo la del Renoir, prefereixo el personatge tal com està dibuixat amb la pel·lícula de Fritslán. Perquè la Graham li dona una dimensió ambigua. És una dimensió ambigua. És una dimensió ambigua. És tan fatal, és tan manipuladora, com el mateix temps víctima. O sigui, ella es veu arrossegada, probablement per un bon home, no s'explica com a la Simón Simón, que està clar que l'han violada quan era adolescent. Aquí queda en dubte. No se sap ben bé per què té aquest doble joc de fer-se la víctima i el mateix temps s'ha caçat, evidentment, amb el Blackly, el seu marit. S'ha caçat per necessitat, per por de necessitat i de les persones. Diners. Seguritat. Menjar. Però, realment, cal la capacitat d'encarregada de nèvils i si pensa que amb el Glen Ford, en el GIF o Warren, ho aconseguirà. Per tant, per això, manipula el Warren, i quan el Warren no li funciona, que no s'acaba de travi a cometre-lo, el que vol és que mati el seu marit i, a Les Hores, ja no em serveixes. Perquè la Simón té una càrrega i el Renoir, que no era poca cosa, li comença a tensar la càmera i li treu uns primers plans. La Simón, si vol, dona aquesta personalitat de dona fràgil, que l'agrajam no ho dona, i aparentment innocent, quan de fet és més perversa. Efectivament, efectivament. Manipula el Gengaven, de quina manera? Sí, sí. L'interessant de la pel·lícula d'en Renoir, que jo penso que Frits l'han per això, per gas, o sigui, acaba perdent gas, és que, clar, Glenfort és el bo de la pel·lícula. Glenfort és el paper que fa el Gengaven. El Gengaven, com tu has dit, pel naturalisme, està marcat per una de gènere... Això que he cregut els Olà, que avui dia no sóc raoní Déu. No, vull dir que pel fet que el teu pare sigui alcohòlic, no vull dir que els teus gens ja estigui deteriorats, o l'avi no. No necessàriament. Evidentment, això no va absolutament enlloc. Però el Noel aquí és el marit. El marit és el que és borratxo, el que perta el nord. Precisament, aquesta neteja que fa l'any d'aquests conceptes anacrònics, jugue a favor de la pel·lícula. Ara hi ha una cosa que coincideixo amb tu, que jugue des del meu punt de vista en contra, i és que probablement està bé feta en un moment, 1954, en què la censura via productors eren molt fort a Estats Units. I llavors el Glenfort és un bon noi que ve de la guerra de Corea, i la seva aspiració és una bona noia, una caseta, cuidar les gallines i ja està. Va de conya. I les condecoracions diuen que ja no em quedaven, però els vaig posar. Jo el que volia dir amb tota la meva argument previ és que la pel·lícula d'entrenuar segueix més la línia d'enzolar, i per tant, com que és molt pervers el gent que ve, quan fa l'amor, quan s'excita sexualment, és quan té la necessitat de matar. Perquè el cervell té alguna tara produïda per l'alcohol, el que sigui, i quan comet els disbarats, o quan té l'impús, que ell mateix el frena, perquè el personatge evidentment lluita contra la seva, té una porció d'assassinar a la dona amb la qual està fent l'amor. Compte que això és molt bèstia i que el Covid hi haig evidentment... Amb la pel·lícula de cap de les maneres. A la pel·lícula argentina, que no s'aguanta de cap manera, no saben com resoldre això. I és curiós que tu l'estàs veient i dius, però si m'has dit al començar de la pel·lícula, que aquest home, quan estàves en una dona, li canvia la seva naturalesa i el seu desig, i el que vol és estrangular-la, com és que quan coneixen ella, l'estaves en i no passa res. I tu, com a espectador, estàs esperant, però que no li ve ara. No, deu ser l'amor. Perquè la pel·lícula argentina, la desconec, sé que existeix, però no l'he vist, segueix les porcions de Zola. De Zola, totalment. També segueix el naturalisme. Li diu la bestia humana. O sigui, allí, el tio, igual, tots els seus ancestres han sigut alcohòlics. I llavors, la combinació entre el col·lisme i després... Ell té una polsió forta sexual en el moment en què està en contacte amb una dona. Interessant, molt interessant. Jo em quedo aquí... No, l'enegdotari. I em va bé, avui, que heu fet això, perquè jo, tota aquesta sapiència acumulada, no la tinc, no la tinc, perquè hem hagut de muntar uns altres cercles i no l'he vist tan llavors vaig informar molt més, i em sembla que ho heu fet ara, que m'ha donat més o menys ho sabia, però és clar, vosaltres ho teniu dintre, jo me'n faig que ho digueu vosaltres. Jo faré una mica, no m'assellar, que un petit enegdotari és més anecdòtic, tot el que diré jo. I em sembla curiós que l'any de publicació de la novel·la de Zola, que fos el 1890, és l'any de neixement del Fritz Lang, és una casualitat. Sí, curiosa. I bé, aquestes curiositats em fan certa gràcia. Dic també que la vida de Zola i del fritz Lang assolapen 12 anys, és a dir, un mora i l'altre ja ha viscut 12 anys, en aquest cas. Sí, que això, aquests encadenats vitals, a mi em fan gràcies també, perquè la gent Zola potser el situaria molt més abans, tot el finalment, és a finals del segle XIX. És finicicològic. És finicicològic, per tant, tampoc. Però bé, aquestes imatges em fan certa gràcia. També em fa gràcia que la pel·lícula comenci amb aquestes imatges magnífiques, que tu ja deies abans, bàsicament en un principi de cabina, però també anem sortint fora, les vies, el típic plan aquest tan bonic, però en aquest cas són diferents, tenen més gràcia, de les vies que es creuen, és tot més maco. I després ensenya aquest altra món, que mai veiem de lo que és un tren, que és el que deies tu. Els engars, on els netegen, és a dir, l'arribada de Glemford amb el tren fins a l'estació d'Esti, és una arribada magnífica per estar, quasi és un documental sobre el tren. M'has recordat documentals de l'època del fricinem anglès? És a dir, a dir... Ostres, realment, aquella immensa locomotora agafada amb contrapicada, per semblar encara més gran, és una mica estat ameriques en aquell moment. Amèrica és la locomotora, una mica. I el poder, i si abans deies, el símil del túnel, el símil del túnel, també una mica és això. El símil del túnel, la locomotora és el que tots sabem què és. És a dir, que d'alguna manera... El cinema, la veritat, és que l'ha utilitzat moltes vegades. Molt. Sí, sí. És una imatge d'aquestes... Sí, sí, doncs no és exclusiva. Una vegada faràs recorrent. Aquesta primera escena dura 3 minuts i 9 segons. Durant 3 minuts i 19 segons, aguantant una situació de tren, que després al final de la pel·lícula és simètrica, també cap en tren, però són 40 segons. Allà la pel·lícula resoldre molt més ràpid el tema del tren. No, tranquil, tira, tira. Realment, el Frits Lang, jo crec que admirava tant la pel·lícula d'en Renoir, que és que, de fet, no és... O sigui, la pel·lícula Renoir també comença amb el mateix, amb el tren avançant, passant per túnel, vies, vinga, vies, no? Que alguns han volgut veure amb les vies una metàfora de la predestinació dels personatges, no? Vull dir, amb les vies metgades, diguem-ne. És que lògica, perquè, evidentment, en Caben s'acaba suicidat i no acaba de suporta el disbarat que ha fet, mentre que en el cas d'Anglem Ford, no, de la pel·lícula de l'Arc, és un sapient relatiu. Relatiu, relatiu, relatiu. Però el Gengabend és a l'Europè. Exacte. Tremendíssim, aquí, més per determinat. Ara que dius això a Europa, precisament, em fa pensar en una cosa que, veient la pel·lícula ara, he pensat molts directors europeus que han viatjat a Estats Units, tant en l'antigor com a la modernitat, inclús. Se'ls diu que tenen una visió d'Estats Units que sempre es detecta aquest punt de vista, una mica que hi ha una distància, hi ha un distanciament entre el que veuen i el que mai és el mateix, una pel·lícula americana, que una pel·lícula del Wenders, per exemple, com fa una pel·lícula americana, hi ha un cert distanciament. En aquest cas, no. És a dir, per mi, Fritz Lang està absolutament incrustat dintre del que és el cinema americà. Parlàvem abans tu i jo, i em donaves Pep un argument, era un home molt cosmopolític a Fritz Lang. Abans d'arribar a Estats Units sembla ser que havia anat per Midsmond. Midsmond. No venia de la vietna natal, i es va incrustar de cop al mig de tot això. No, sinó que va viure tot un llarg parèntesis de formació. També va semblar... hi ha una inicia de pel·lícula que es produeixin de la cabina, que m'ha portat el record d'un altre pel·lícul que vam analitzar fa un temps, en què jo deia que al principi de la pel·lícula semblava que els personatges... que fos sec un dels personatges, perquè pràcticament no es miraven entre sí. En aquesta, hi ha una cosa molt curiosa que encara no me l'he explicada. Es comuniquen entre sí el Ford amb el seu ajudant, el segon, que condués la de jo, el seu, que no recordo com es diu, és el pare, l'Edgar Buchanan, l'Àlex Simons. Es comuniquen per xiulets. És a dir, no arriben a parlar. I signes. I em pregunto, perquè se suposa que el soroll de la locomotora... Sí, però a la mescla final el soroll de la locomotora no és tan fort com perquè no poguessin parlar. I el curiós és que per mantenir aquesta intriga, per mi és una intrigada, fins que molt rato després no han baixat del tren, no arriben al bar, no sé on arriben primer, no, al bar no, primer van a l'Edgar, i comencen a parlar, i dius que és aquest tio, realment, i sent. Sí, però ja també està la pel·lícula d'entrenomània. Sí, també hi és. Entre ells dos s'estan... S'estan comunicant amb signes i no es parlen ni el gel gamena amb el seu company. Sí, sí, sí. No hi ha tant soroll, aparentment. El que passa és que en totes dues escenes, el que sí que l'espectador percep, és el grau de companyerisme que hi ha entre ells dos. O sigui, el grau de company... Vine a dormir a casa... Hi ha una cosa que... és una xorrada, no? Però no sé si s'hi vau fixar, hi ha un fallo de ràcord al començament impressionant. I és que el Bròderic Grànfort, la primera vegada que surt, se'n va a veure el cap, que és quan l'acomiaden, i porta la corbata i la corbata fa un pam. I en el mateix dia, quan torna a casa, la corbata li arribe a baixar la cintura. La cintura torna molt més llarga. Són ràcords de vestuari, en aquest cas. Ràcord de vestuari, no m'hi fixo mai, en aquestes coses curies. Llavors, una altra cosa que sí, és abans del tema del sexe, que potser a la pelgó de Renoir tenia un tractament diferent i el tenia. En aquest cas, no, no té un gran... No s'hi recrea molt, però hi ha detallets. Hi ha el petó que dona la primera vegada que arriba a casa del... president del bucana, de l'Àlex Simons, el seu ajudant. Arriba el Glenfort a la casa d'ell i la filla, evidentment, que està tan enamorada tota la vida, es detecta. L'Ellen. L'Ellen està tornada del Jeff, que és el Glenfort. Es fan un petó. Diuen, vull veure Sara i es dona un petó. Bueno, amb anglès, perquè l'he vist amb anglès, però no me'n recordo exactament què li diu. I dos petons. Dos petons amb una proximitat a la boca molt gran. Molt bèstia. Sí, sí. És un detall que dius. I també em vaig dir que de detall dius, renoi. Per ser una cosa discreteta. És perquè primer demana permís. Puc donar-li un petó. I de caldo el petó. És un mòleg ho has arat, almenys. I després qual·li del petó, realment és el que vols. Jo diria que en 3, 2, com actors ja, ja no dic representant els seus papers, sinó com actors, hi va haver un moment de dubte i probablement això li va agradar. Hi ha un moment de dubte. I probablement això li va agradar amb el banc. Això ens ha passat, això. El moment de president no sap què fer. I acabes de posar-lo al mig. El que sí que m'interessa, perquè en encuentro en la noche i amb la barba estangüïtx. I el personatge d'Elen, de seros humanos. Hi ha una cosa que m'interessa, que és la muralina de l'Elen. Passa a ser i al final se sobrentenc que el Glen Ford es casarà amb l'Elen. Precisament amb l'Elen, sí. La bona noia, la bona noia. Sí, sí, sí. I aleshores, en el cas de la barba estangüïtx, que també és una dona molt rebel i que no accepta el matrimoni amb comoditat per tot el que li està obligat, la dona està obligat a fer en el matrimoni, a nivell de cuidar els fills, la casa i tot això. Però és curiós quan al final està a punt de fer una feina de freds blanc. I el freds blanc de Ferl, i dels guionistes de Ferl disbarat de marxar amb el Robert Ryan, que és un penjat acabat. Al final resulta que una dona que durant tota la pel·lícula més aviat està a russa, s'ha caçat una mica per desesperació també. Però no és que sigui infel·lís amb el seu marit, el que passa és que tampoc la posi. És un bon home. No és que sigui fàcil amb ell, però evidentment està a punt de fugir amb el Robert Ryan. Al final, el que se'n diu és que està sent arcabefa. Jo vaig aquí, me'n vaig al paia sagat, i per aquí no vaig de anar. El cas de seus humanos, el Glenn Ford, com que és el bon nano de la pel·lícula, és el bo. Un dels que va fer l'assassinat que la fet fatal de la Graham li està a dir que mati el marit. El iricràfor? Exacte. El personatge sembla que quedi ambigo. Maten la Graham i ell no ho sap. Ell es veu que continua el seu company, i d'un copet, com volien dir, tu t'has de casar amb la meva filla. Per tant, el Glenn Ford sembla que, a punt com està, de fer el disbarat i quedar-se amb la Glòria Gragem i fugir junts, fa exactament el mateix que la Barbara Stangwich a Encuentro, en la notxe, és a dir... Es porta bé, de fet, no? Al final es porta bé. El bon camí. El recte camí. Una altra cosa... Pots imaginar que és la moral del moment. La moral del moment s'imposa. És clar que, quan després, cada vegada va fer un cinema més negre, no? Perquè, en fi, mentre la ciutat duermé, és devastadora, aquella pel·lícula. És una cosa salvatge, no? Això amb independència, que està clar que aquest matrimoni entre el Glenn Ford i la Ellen, entre el Jeff Warren i la Ellen, tampoc és... La Ellen es passa tota la pel·lícula que sembla la Berge Maria. Hi ha un cas d'admiració permanent. Jo estic enamorat de tu. Namorada. La Ellen és... Totalment entregada. Té una admiració per ell. Una admiració que passa al bon camí. És que li diu, home, però què fas amb la graja? Si em tens aquí davant... Quan quina garantia, ja, que aquest matrimoni, en el context ferroviari de treballadors i durs, no acabi, evidentment, ni en cap altre. Ni en cap altre, sí, sí. I qui agradeix que la Ellen acabi amb un altre home? Ja posaríem tota la pel·lícula d'un matrimoni. D'entrada, ella té el paper de... Es posa a s'humir-se davant la letra. Exactament. Molt s'humir-se, excessivament. Deixem-me dir d'aquestes que a mi em fan gràcia. Fantàstica, si l'estaves tontaries, ens en caigui. Hi ha un músic d'aquesta pel·lícula. No ho direu mai, com es diu, no ho diuen vosaltres. Es diu Daniel Amphitheatrov. És un rus que es diu Amphitheatrov, que realment sembla un nom de broma, però no ho és. És un músic amb una gran carrera musical, de compositor, de director d'orquestra, ha creat, no sabem van de sonors, sinó música realment de la clàssica, diguem. I té una pel·lícula que per mi em va meravellant el seu dia, que no és el que estem parlant avui, però la deixo així. Potser un dia me la remiro i veig si val la pena aconsellar-la, és un sèrie bé total, que és Quando Ruje la Marabunta. Quando Ruje la Marabunta és una pel·lícula feta per aquest mateix músic. Major Dandy. Major Dandy, sí, sí. Salomé, carta una desconeguda. En un lugar de los sobornados. No, no, té una filmografia a l'Amphitheatrov. Daniel Amphitheatrov. Sí, sí, sí. I ja que parles de la música, potser hauríem de parlar de la fotografia, del Martin Gaffry. Aquest home ha fet coses magnífiques, l'ombre del que ha tratat. És un temps blanc negre. En quin és espectacular, com aquest? Aquella eternitat del cinema, que és un altre pel·lícula amb blanc negre, absolutament. Brian Clyde també és d'ells. Diguem-ne que en Martin Gaffry em serveix per fer una reflexió sobre la posada en escena de Fritz Lang. Les pel·lícules americanes de Fritz Lang tenen aquesta cosa tan meravellosa que a mi m'encanta del cinema dels anys 50 de Marigà, que és aquesta netedat. Molt net. Aquesta pulcritut que anàiem avançant. La pulcritut que anàiem avançant. És una de les coses que m'encanta... M'encanta això dels anys 50, perquè després es va perdent. Però el luxe es domina a l'espai, als objectes, tot en el seu lloc. Per això em sorprèn que Lang passi per ser un dels pares de l'espressionisme. Perquè precisament aquestes pel·lícules americanes són l'edita sí de l'espressionisme. Ell una agave. No es considerava l'espressionisme. Però si el dius... Mira, això que es tracta ara a tu... El mestre de les cerebres. Estàvem comentant amb l'Anastasi, ho estàvem comentant abans, i és que realment, ell era, com a directiu, molt exigent. Tan exigent que hi ha declaracions de 5 o 6 grans actors dient que era insaportable, que era un healer darrere de la càmera. Estem amb l'O de sempre. Però és que era exigent, senzillament. Ara us diré una cosa que us farà riure, perquè és que em costa a mi l'exigida, però em costa de creure, que es veu que fins i tot a Fritz Lang l'hi havia passat pel cap, que el Peter Lor li fes el paper del Glenn Ford. Imagina't, amb el físic que té el Peter Lor. La cosa, diguem, narcòbica, ve a continuació. Li diu, li ofereix el paper del Warren, del Jeff Warren li ofereix el Peter Lor, que a mi em costa la tira imaginar-me'l, però per tal com la pel·lícula... Jo tampoc el veig. T'ho haurà torturat o és? El Peter Lor li va fotre un vot, pràcticament, mai de la vida. És a dir, el Peter Lor no volia saber res del Fritz Lang, perquè la seva experiència amb Emma, el vampir de Dusseldorf... Una altra obra mestra indiscutible. Sí, però precisament per aquest aspecte, que Pep, que tu deies, era un dictador al Fritz Lang, es veu que tenia un caràcter de mitel dimonis que no hi havia aguantat. Vull dir, en els rodatges... Potser no ho han dit prou, però la pel·lícula està impressionant. Jo crec que no ha de demostrar res... Aquesta és una gran diferència amb la pel·lícula de Renoir. El personatge de Renoir, que fa l'equivalent al de Broderick Rampor, és un actor absolutament pla. Molt més pla, sí. I aquí, Broderick, té una categoria... Una força. Diguem-ne, a la pel·lícula de Renoir, el personatge fora, evidentment, és gent que ve més que la Simón. Però, en el cas de la pel·lícula de Renoir, els personatges forts són la Grahem, no hi ha dubte de cap tipus, i el Broderick... Escolteu una cosa, no superdeu. A la versió argentina, a la pel·lícula argentina, el personatge important de la pel·lícula no és cap de tots els que hem anomenat. És un que s'invente el director, que el converteix... Un tio que li va bé, que comença una mica així com... Bueno, aquí té que haver un inspector de policia i s'acabe convertint... Convertint en el centre de la pel·lícula. Flipant. Sí, és flipant, absolutament. A veure si n'hi ha gens que millor no fer-los. Què us sembla? Voleu rematar amb alguna cosa o passem a comentar varietats? Neu primer en tot cas pels estrenes. Jo a les estrenes no hi vi res, és una sèrie que em va interessar. Jo l'únic que volia dir, com ha arribat final de les seus humanos, és que inicialment la Barbara Stankwoods, el Robert Rajan i el Paul Douglas, que són els actors principals d'Encuentro en la Noche, anaven a fer també aquesta pel·lícula. És a dir, van ser els originals. Després, quan això es va anar a Norris per diversos motius, la Rita Heibor li van dir... La Rita Heibor, que el Peter Lor, havia d'actuar, imagina. Però resulta que es va caçar amb un cantant, un tal Dick Heimes, que no volia que treballés ja i no li va deixar fer la pel·lícula. Si no potser, en comptes de la Graja, amb la Glòria Graja, m'hauria d'haver estat la Rita Heibor. El que passa és que jo crec que va pesar molt també el gran èxit de públic que va tindre els sobornadors. I llavors va dir, bueno, anem a repetir la química que hi ha, entre aquests dos. No era la primera opció de Frislan, perquè es veu que la Glòria Graja feia una mica com la Meli Bodrow, arribava tard, era erràtica. No aguantava... O sigui, el personatge no sempre aguantava el to. Segons l'escena, tenia un to diferent. El Frislan l'havia d'aturar, li havia de recordar-li. No, has de fer això, d'aquesta manera. I alguns crítics malèvols diuen que potser per això el personatge de la Graja amb les seus humanos està de viu. És fet fatal i víctima al mateix motiu. O sigui, que també és al meu fràgil. És una fet fatal, perquè és fràgil, manipula, però al mateix temps és víctima. Perquè té un destí terrible, sobretot. Aquest problema del to que la Glòria Graja... O sigui, ni de bon tros la primera opció del... Perquè va patir molt, mentre estava fent los sobornados, el Frislan va patir molt, i es veu que no era ni de bon tros la primera opció. L'Olivia de Halibani i la Jennifer Jones, fins i tot, es va parlar, perquè, clar, i un altre necdota i tallo, s'havia de rodar en cinemascop, la pel·lícula. La primera pel·lícula en cinemascop de la Colòmbia, que és la productora que, al final, es va encarregar del tema. Evidentment, tots sabem que no s'ha fet en cinemascop. No, i li va molt bé aquesta cosa més trencada. Si la podeu recuperar, està... Sí, veus que és molt visible. Es pot veure, sí, i val la pena. Passareu un parell d'oretes bones. Molt bé, llavors... Tenim pel·lícules. Jo la sèrie no puc liquidar molt ràpid, però comenceu amb el que espalcinàvem. Molts ignas i esbestes? Esbestes. És una pel·lícula que no te la pots carregar de cap manera. És una pel·lícula, doncs, del Rodrigo Soragollin, que té un parell de pel·lícules que a mi, francament, m'agraden encara que tenen un punt manipulador, no? Una és el Reino, que evidentment et fa un anàlisi de la podridura, de la política de l'estat espanyol, absolutament impegable. Però no és com promesa. Exacte, és una pel·lícula que... A veure, tots sabem que hi ha corrupció i podridura i que les coses no són netes, no? Que es vegi los sobordados del Frits Lab, per també. Clar, no? Però és una pel·lícula manipuladora. Però com és pel·lícula, l'estructura de la pel·lícula, el ritme, el que és la dimensió dels personatges, tot això està, diguem-ne, que acceptablement aconseguit. I després, que dius no es perdone, que és un noir a l'espanyol... Potser està millor que el Reino. Jo diria una cosa, per mi Sora Goyen és un dels talents dels directors espanyols actuals amb més talent. Però, exceptuant aquesta pel·lícula, que dius no es perdone, a les altres hi faig un altre, exceptuant un altre, que és el primer capítol d'aquesta sèrie... Que han vist ara recentment la del company de l'Aquesta. De Ignasi l'Aquesta. Sí, l'Aquesta és un virus, no és un virus en aquest cas. És una explosió, és un impacte. El direm, el direm d'aquí una setmana. Aquesta, per mi, és molt rodona. Molt rodona. Però amb el Reino tinc el problema de manca de compromís. Jo tinc els meus dubtes. És una pel·lícula que està censurt, però, evidentment, tinc... I amb els vestes, estic d'acord que... És una pel·lícula... No, no, és que ara veiem això. És una pel·lícula que, per mi, té dos parts. Una part entre notable i bona, que és la primera part. I, a partir de la mort i si fem... I si fem spoiler, ho sento. No, no diem qui és i ja està. L'amor del personatge. L'amor del personatge, masculí. L'ablícula entre en una fase... En què cau, cau, al guió, cau. Entre en fase re, és a dir. Efectivament. Fins i tot el comportament de la dona del personatge... No se't ve. Està el gos que surt? Sí. Et sembla inútil. Però per què treu la cosa aquí? Quan ve la filla de França, la filla ve per emportar-se a la mare. Tu que has de fer aquí més dequestiós amb aquest ambient i tal. I al cap de 15 dies es reconverteix en una bleda. En fi. De tota manera, hi ha una escena d'elles dues, de mare i filla. Com tu dius, la filla intentant dur-se la mare a París. Amb uns diàlegs bastant interessants, eh? O sigui, allò de xoc de generacions... Sí, però després... Que demostra que la mare té una actitud molt més tolerant que no la filla que està adoptant actituds tiràniques. Tu has de fer el que jo dic, a la seva mare. Però ella fa un canvi i no és conseqüent amb el que havia dit 10 minuts abans dintre de la pel·lícula. Després s'acaba espanyant, però... La sèrie que diem, Apagón. Apagón, és veritat. L'amic Google m'ho ha recordat. Em van parlar l'altre dia de la sèrie. La sèrie és bona, però jo diria... I mira que hi ha amics com l'Isa Campo i l'Isaquil Agüesta, que cada un d'ells dirigeix un capítol. Per mi, el millor de tots és el del Sorgoyen. El del Sorgoyen, sí. Prenquen els nostres oïdors i de passada, a nosaltres. I això lligue, això lligue, amb allò que dic, que per mi el Sorgoyen és un tio d'unes qualitats extraordinaris. Per exemple, la madre... Parteix de... la pel·lícula del Sorgoyen... Parteix de un curmetratge... Sí, maravillós. ... amb la Marta Anier, que és maravillós. En canvi, quan fa la pel·lícula, pleguem. Perquè estira una història... Estira la història i espera. El maco del curmetratge és deixar-lo a ningú la vist. Si no la veig ningú, no passa res. Deixar-lo en un punt en què no acaba de resoldre. Mentre que la pel·lícula intenta resoldre allò i molt més. I és equivoca. El curmetratge és duríssim, per exemple. Cur és duríssim. El més dur que jo he vist amb cinema, en quan pensà que tu poguessis estar en aquella situació. Aquí està. Aquesta és la força. Cur que val la pena veure'l. No sé si es pot rescatar més aquest curmetratge. És atrós. Pel·lícules que s'aproximen al que és la realitat. Sí, sí. L'etrocitat és el... Com es pot veure a diari. És el que domina. Jo el que vull dir és que, de les vistes, el que més m'interessa... Ja hem parlat de l'estructura, una mica, i de com se l'hi va de mare. La pel·lícula es fa llarga, no? Però el que és interessant de la pel·lícula és el conundrum, no? El de la pel·lícula. O sigui, el dilema. La pel·lícula planteix un dilema que és el fet que uns francesos van a un poble de Galícia on volen refer la seva vida, que estan fars de... Ell representa que ha estat professor d'universitat. És un home amb una certa formació, però que es dedica a conrer el camp i s'ensorten els mercats i tal. I a més a més, ella i la seva dona refren cases que estan enderrocades per intentar repoblar la Galícia, no? Per un cantor, aquesta gent, aquests, que són de fora, no perdem el detall, perquè, clar, són francesos, aquest detall... Altruistes. És a dir, que són altruistes i que volen tornar la natura i aquesta cosa tan idílica i tan maca... El bonisme... Estan vivint en una comunitat en què hi ha una indústria que vol posar eòl·lica, no? D'aquests que volen posar... Parqueòl·lics. Parqueòlics d'aquests. Per tant, comprar les terres per poder posar els parcs eòl·lics. I, als gallecs del lloc, estan fins al... Soloren la pela. Posa que no han tingut mai. Exacte. O sigui, estan fins al cap de mun d'una... Com diu, realment d'una existència de merda. I, aleshores, resulta que, amb la seva visió ecològica, no vota a favor de posar el parqueòlic, evidentment això fot els altres. Els altres passen de consideracions ecològiques, i l'únic que veuen és que per fi tindran diners i podrà, fins i tot, marxar del lloc i viure amb descència. Això... Unes respiracions que no pensis que siguin gaire grans, eh? No, perquè hi ha un moment en què s'interpel·la. Comprar un taxi, em sembla. Comprar un taxi i tindrem pis. Ja, ja, ja. Bé, però és que la paraula anglèsa m'encanta, no? És un dilema extraordinari. Què passa? Que, evidentment, apareix la violència. A parells perros de paja. A parells perros de paja, efectivament. Molt ben utzaro. Amb el dilema estàvem al carras. El dilema de l'insolació, no? I si comencem pel inici, els vestes, rapa d'esvestes, estaríem a Oki Arde. Oki Arde recorda molt el tema així. Aleshores, aquest conundrum, o sigui, el que és el conflicte, que planteja la pel·lícula, és el que m'encanta. Perquè qui té raó? Evidentment, l'error l'acaba tenint uns, perquè els altres actuen de manera poc ètica. Però molt poc ètica. A tros, cruel, no? Però el conundrum continua sent. I com solucionem aquest pastís? Tots tenen raó. Què té el problema? Tots tenen raó d'entrada. La pel·lícula s'encarrega d'anar condicionant-te pel que va passant, no? Però d'entrada tots tenen raó. I probablement tots tenen culpa. Però passa com amb el rei, no. La pel·lícula es queda en el terreny del sector, o sigui, no actors amb el sentit actoral, sinó amb els reinos personatges. I no mirem més enllà. Si hi ha alguna estructura d'estat... I és València, finalment no és l'estat espanyol. Tot i que d'alguna manera... Ja, sí que és l'estat espanyol. Bàsicament ho centra molt a València, a la corrupció dintre del Regne de València. Dintre de València. El d'allò. El rei, no. Jo estava a les bestes, a Galícia, i ara em surts en València i... El rei, el rei. El rei no sí, és València. És València, és València. Molt bé. Hi ha una altra pel·lícula, que és un documental que hem vist, també és un documental d'art, d'aquests que només es poden veure a dos o tres cines, perquè té una distribució una mica escassa, que és com memoratiu del 100 aniversari del descobriment de la tomba de Tutankaman. Efectivament, va ser el novembre del 1922, que el Howard Carter la va descobrir. Bueno, el dia 4 passava un nen portant aigua, que estava en treballant allà, i van sopegar, i a partir d'en sopegallós, va enfonsar una mica el terreny, va donar pas a unes escales, i el dia 26 va ser quan van treure un toxo de la paret, i el... Com es deia? El Howard Carter li va dir amb el... No, l'Orkárnavan li pregunta què veus. L'Orkárnavan. L'Orkárnavan és el que li penava, perquè... Veo coses meravelloses. Exacte. I bé, ara de menys que el tresor de Tutankaman em compós per unes 20.000 peces. Jo recordo haver vist... No sé si us en recordeu, el 2009, també hi havia una exposició itinerant de 5.000 peces. Reproduccions. Però eren unes reproduccions... O sigui, ho van fer les draçanes de Barcelona. Sí, sí, vaig ser-hi. Eren unes reproduccions que eren per tombar. Tot el que és la cambra... La cambra s'ha provocat dins la qual hi ha una altra cambra, dins la qual hi ha una altra cambra... Tres, eren tres. I després, cinc sarcòfags. Abans no arribes a la mòmia. Està ben allà. Reproduïdes fil per randa. És una cosa que tombava. El documental, el que celebra, a banda del centenari, efectivament... Reconstrueix la covalla amb la seva primera part. Van decidir, des del Museu del Cairo, de fer... La darrera exposició. Començava a Los Angeles i la intenció era... Cinc anys. Un tur. Per tot el món, però en aquesta ocasió, amb les autèntiques. En aquesta ocasió, les peces autèntiques. És molt bo, perquè quan les estan embolicant, hi ha un moment en què parla una de... una directora de la companyia de segurances i això, i diu, bueno, qui pot assegurar una peça única en tot el món de per vida? Diu-vos, ningú. Allí, doncs, el que vam optar és per agafar i dir... Li posem 1.000 milions de dòlars, i hi van fer la segurança per 1.000 milions de dòlars. Sí, sí. El Ernesto Pagano, que jo... Ha fet altres coses de documentals d'ara, però jo, en franquesa, no he vist cap de les altres coses. Jo tampoc no el coneixia, no. Esclar, jo, personalment, crec que el documental és poca cosa. És a dir, a poca cosa, a poca cosa, en el sentit que es dividen dues parts. Una part, evidentment, és la commemoració de la troballa de l'atoma de Tutankamon, a la Vall dels Reis, i de l'altra, doncs, tot el que és el procés... ...de preparació. ...de embalar des del... que això ho fan des del nou museu del Caida, que ho fan a Guisa, el nou museu es veu que és espectacular. I, aleshores, els restauradors i tots els conservadors i tota la gent que treballa amb aquestes coses, amb entrevistes i tal, que no nego, que és una part important, però, clar, també surt-lo de la maledicció del faró, fan la conyeta de que pel·lícules com la Mòmia, amb el Boris Karlov, tractaven del tema de la maledicció. És que s'ha de dir, perquè si fas un rapàs a la història s'ha de dir, però no li donen veracitat ni contingut. Evidentment surt l'umnicent Sahi Haguas, que és l'argeòleg aquest, que es parla d'Egypte si no surt ell, sembla que s'hagi d'encerrar al món. Aquest és un maco, això. L'han convertit, finalment, en un ministre. Sí, el ministre... Evidentment aquest home ha de sortir, encara que sigui per dir dues vaginades, però ha de sortir, no? Jo, la veritat, les fotografies molt bones... Sí, és que en tot el procés hi ha... Són d'una filmació... S'han trobat l'únic que tenia permís per fer les fotografies. Hi ha una filmació provil·l·liada des d'una distància i amb una qualitat d'imatge extraordinària. No sé on, 4 o 8 cas... És impressionant. Hi ha moments en què... Visualment, el que es veu realment és impressionant. Ara, i li dona molta importància, per exemple, els dos vigilants de la porta d'entrada a la capra... Realment són impactants, eh? Ara, la meva valoració és clar. Visualment, té moments molt agraïts, és un producte entretingut, però saps allò que quan s'acaba, perquè dura un 75 minuts, és un documental relativament curt. La sensació és que he anat de floreta amb floreta a uns quants temes, i és allò que dius... En el fons és poca... A nivell d'argumental, poca cosa. Potser perquè suposa que hi ha la gent que té molta informació. Jo et diré una cosa, no tinc... O sigui, tinc un interès amb l'Egypte i amb llibre. Però no em considero un especialista en el tema. Llavors, des d'aquest punt de vista, t'he interessat per un tema. Però sense ser especialista, trobo que és un reportatge equànim, equilibrat, que no és fantasjós, o sigui, no va a fer floritures i tal, i sobretot el trobo molt didàctic. És a dir, jo crec que és d'aquells que, amb això sí que estaria d'acord amb tu, és més per fer... perquè tu facis preguntes i vagis a la recerca de més coses sobre tothom camun i sobre la dinàstia darrere dels faraons, la 13a em sembla que és, que no, si ja saps, que vagi confirmant o t'ampliqui coses. Aquest aton... Efectivament, el pare. La 14 en són. Jo destacaria la veu de l'Iggy Pot, que realment m'odula com li dona l'assabtegada. És el comentari. No surt ni un moment. No l'he vista, però sí que ho he llegit en algun lloc. Molt bé, sí. Perdona. Ens queda molt poc i no ha rematat. Simplement dic que fa anys, i fa anys, quan hi havia l'iMacs, que va passar un documental de 40 minuts, t'imagina't la meitat que aquest, que es deia Misterios de Hinton amb l'Omar Xerif, que realment l'Omar Xerif se l'haguessin pogut estalviar. Però tot el que explica de la troballa de Howard Carter, us asseguro que és molt millor que el que s'explica... En un minut, una píndola. Anem als companys que estan esperant. Olif Kitterich, una sèrie 2014 rescatada per l'intuïció de la meva senyora, que ha d'anar de moltes sèries de més actuals. Moltes gràcies, Núria. Aquesta, moltes gràcies, Núria. Aquesta, Olif Kitterich, no sé per què pinta bé. Entre altres coses, pinta bé, perquè hi ha la Francesc Macdormand, com a cròpital, que aquí hi ha qualsevol cosa... Això ja... I pinta bé per estar molt bé. Més curta, és exvió, és quatre capítols d'un horete cadun, passa a l'estat de Main, que és un dels estats més bonics d'estats Units, possiblement. I jo crec que és una sèrie molt interessant. Sí, i... Quina plataforma... És molt... It's Biomax. Ah. No és de les més freqüents, però... I el títol per... Es diu exactament el nom del personatge de ella, que és Olif Kitterich. Olif Kitterich. K-T-T-T-E-R-I-D-G-E. Molt bé. Doncs que ha de dir-te això. Nosaltres ens veurem de nou la setmana que ve. El tema es fa ser ràbid, ja sabeu, això és la ràdio. I no té aturador. I vindrem amb una altra pel·licoleta... clàssic de la setmana... i amb més informació sobre el que tenim en Carreter. Bona nit a tothom. Bona nit, adéu. Bona nit, adéu. Bona nit, adéu.