Cinema sense condicions del 29/11/2022

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda Ignasi! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! I el que us parlo és Pepper Megoel! Bona tarda a tothom! Hem iniciat el nostre programa amb un fragment de la banda sonora que va composar George De loghi expressament pel film de Bernardo Bertolucci que serà el clàssic d'aquesta setmana i el conformista. Va a dir que la música, ja que hem començat per sentir aquest fragment, és un dels elements tota la pel·lícula és extraordinària per mi, una obra mestra, la primera probablement de Bernardo Bertolucci. Però ja dic, la música és molt interessant perquè d'ella s'ha fet amb el seu dia un vinil, després un cd, i ha tingut el seu recorregut amb l'ambient musical i és que està al servei del drama que ens presenta la pel·lícula i en ella hi ha unes disonàncies que fan un s'ajusten, s'amollen molt bé a l'argument de la pel·lícula i els subtracts interns que té la mateixa. Bernardo Bertolucci, per començar, va néixer el 16 de març de 1941 a la ciutat de Parma i va morir a Roma el 26 de novembre. Avui faria 4 anys i 2 dies a la ciutat del 2018. El seu pare, Atilio va ser poeta i, a més a més, professor d'Història de l'Art. La seva mare també era professora. El seu cosí, el seu germà Josep era director de teatre i el seu cosí, Joan de Bertolucci, va treballar com a productor associat amb diverses pel·lícules que va dirigir l'any 1962 als 22 anys, va dirigir el seu primer llarg metràgep prèviament via treballat d'ajudant de direcció amb Pierpaolo Pasolini i un gran amic seu, poeta i director de cinema a Catón. I la seva primera pel·lícula és aquesta, als 22 anys, la comare seca que, precisament, l'argument està basat en un escrit de Pierpaolo Pasolini. El 1964, al cap de dos anys, va dirigir prima de la revolució i el 1968, partner. Va ser l'any 1970 que va dirigir dues pel·lícules. L'estratègia és qui ha de l'aranya i el conformista. Bé, el conformista, el meu modo de veure, fa un sol de qualitat importantíssim pel·lícules que, sense deixar de ser molt interessants i que ja ens donaven a conèixer i ens perfilaven un home que segurament seria important amb els diners. Aquesta, amb aquesta, i el conformista, tot això ja es va concretant. Ell, parteix d'una novel·la del 1951, que portava el mateix títol. Però, amb aquesta novel·la, ell la pren com a base, la segueix, argumentalment. Però, amb la seva... el basar-la en cinema ho fa a la seva manera. Ell no fa un relac chronològic, com és el de Moravia, sinó que fa un relact a partir d'una, podríem dir, una mena de roadmovie que ell va, des d'Itàlia a París, per casar-se, i amb les courses de casar-se, també, fer un servei al partit feixista d'Itàlia, que consistia en donar mort a un antic professor d'ell que havia estat... havia fugit a París per la seva condició de... liderar un grup antifeixista. Bé, aquest seria un dels arguments, però hi ha un altre també, perquè en la pel·lícula, igual que amb l'obra de Bertolucci, hi ha amor, hi ha sexe, hi ha... la lluita per la vida i la mort. I amb aquesta, hi ha totes aquestes funcions. Val a dir que després de donar aquests traços que he donat abans sobre els orígens de Bertolucci, ell, amb la seva formació i després amb el seu treball expositiu a través de la imatge, podríem dir que hi ha dos eixos fonamentals, la influència del marxisme, marx, i del psychoanalysis, Freud. Això tindrà després una importància amb tot el seu procés creatiu, que ja es fa notori a partir de prima de la revolució. Amb el cas concret del conformista, és una pel·lícula que he dit abans de 1970, amb la direcció de Bernardo Bertolucci, i jo de Bernardo Bertolucci adaptant la novel·la d'Aberto Moravia, amb la música que ja hem comentat i fotografia de Vitorio Estoraro, que ja havia treballat anteriorment amb ell, però aquí jo crec que és quan hi ha a l'enici d'una simbiosi més important entre el treball de la imatge i el treball del guió i creatiu de Bertolucci. En el muntatge hi ha un molt bon amic seu, que des de fe i de guants ja tenien una amistat molt consolidada, que és Franco Arcali. Malauradament va morir cap als anys 70 i va ser una mort molt sentida per Bertolucci, perquè encara que moltes vegades figure i com a muntatge ell, amb molts entrevistes, ha regonegut la importància que tenia Arcali amb els comentaris que feien prèviament del guió i amb això li havia donat moltes idees que ell valorava i tenien molt en compte. La producció d'aquesta pel·lícula és de Giovanni Bertolucci, el seu cosí, com ha mentit abans, i de Mauricio Lodi Fe. Els interpes principals són Jean-Louis Tritrignan, Estefania Sandrelli, Dominique Sandà, Gaston Mocin i altres. Vull destacar també que apareix en un petit paper però important, Pierre Clementi, que és, si veieu la pel·lícula, és el que fa de pedòfil. Un personatge que té molta importància, perquè als 3 anys ell veient... bueno, ell està durant aquest viatge que fa té pensaments que estan posats en imatges, com a flashback, i veiem que ell es creu una de les coses, ell es va confessar una de les vegades dintre de la pel·lícula, abans de casar-se, i diu que ell ha fet tots els pecats, i és que va acabar fent un tret amb aquesta home, que estava abusant d'ell, i es pensava que l'havia mort, en realitat només l'havia ferit, i després el retrobe el final de la pel·lícula. Bé, a partir de la pel·lícula, he dit que per mi era la primera obra mestra d'ell. Això vol dir que per mi també Bertolucci, que estaria amb el panteó de potser dels 10 o 15 més grans, amb la meva consideració, hi ha pel·lícules com l'últim tango en París, 900, l'últim emperador, el Cilo Protector, velleces robades, sonyadores, i jo. Va fer altres pel·lícules, però jo crec que amb tot això, i passant una mica cap al reconeixement en Premis, tenim el 1972, és nominat l'Òscar del millor guió per al conformista, el 1974 guanya l'Òscar el millor director i el millor guió per l'últim emperador, també va ser nominat com el millor director per a l'últim tango, i el 2011 va inaugurar la primera palma d'or honorífica del Festival de Can que li va anar a jutir Can Vell pel conjunt de la seva obra. Bé, amb aquesta introducció passo als relleu Ignasi, perquè tu ens diguis la teva opinió sobre aquesta pel·lícula que crec que és clau dintre de l'obra de Bertolucci. Dintre del que podríem considerar primera etapa. A mi en Bertolucci em passa una cosa és que evidentment llou com tothom l'últim emperador del 9.100 que em sembla enorme. Un fresco històric. Enorme, és una pel·lícula enorme. Jo crec que en Bertolucci, cada cop tendia més. Després és veritat que torna una mica amb Dreamers, torna una mica als seus origens en el sentit que torna a preocupar-se de la política barrejat amb sexe i tal. Però sense aquesta grandeur, sense aquesta enormitat que el 9.100 i l'últim emperador són exercicis cinematogràfics sense dubtes de tipus de primera magnitud i que jo, que sóc precisament amant del gran cinema, del cinema que s'ha de veure amb el cinema. Doncs, evidentment, les defensaré sempre. Però amb aquesta primera fase d'en Bertolucci, a mi em passa una cosa molt curiosa, perquè ell ja declarava de jove que volia fer un cinema molt clar. És a dir, molt clar i que, sobretot, el que li preocupava era arribar al moll del que és la realitat. Però precisament aquestes primeres pel·lícules, no? La comarra sé que potser és a part, però prima de la revolució... Comarra sé que encara és molt neo-realisme. És passoliní. Hi ha moments de realisme molt estil passoliní d'un cert aire. Però amb prima de la revolució i precisament amb el conformista, evidentment, com tu ho has dit, la factura de totes dues pel·lícules és diferent. La primera està feta amb 4 duros i sobre la barxa. Això és molt novel bar. En el sentit que es respira un cert aire de llibertat a nivell de les evolucions dels seus dos personatges. Completament deures. Però clar, aquí aquesta que està més estructurada en tant que realment sembla que també ho has esmentat la posada en escena de la pel·lícula. És estar al vitori Estoraro fa un treball absolutament imponent. Jo tinc la sensació que probablement és molt subjectiva tots tenir les nostres deures. Però jo crec que en Bertolucci en aquesta primera etapa no acaba de casar bé el que és la basant política de les pel·lícules amb la basant sexual. Semblen dues coses, una mica en el cas de prima de la revolució, evidentment un noi de molt bona família que té a part influència del professor creu amb el marxisme, o en certa mesura creu amb els seus postulats i amb la ideologia que se'n deriva. Però immediatament després se centra molt en la relació d'ell i la seva tieta que són molt joves i és molt important fer-ho. És el que dius tu. Té una cosa molt d'improvissació. A Parma, que ho roden al poble, a la ciutat veia del Bertolucci, que hi ha fins i tot una mena de cambra fosca d'aquells que, amb un forat, acaba projectant-se l'interior, l'exterior. És molt d'aquesta cosa godardiana. El mateix temps que tens en compte d'elements, es juga molt amb l'especte documental i amb l'especte de l'improvissació. En el cas del conformista, no, evidentment, és un guió estructurat, voluntàriament fragmentat. A mi em sembla interessant des d'aquest punt de vista que el conformista tant Bertolucci com Velòchio, del qual parlava també l'altre dia. Tenen punts en comú, perquè tant un com l'altre estan també molt interessats amb la psicologia. I amb Velòchio el Punyintasca, evidentment, té una bastant psicològica de primer ordre. Totalment. Evidentment que es poden deduir aspectes de caire polític i tal, però... i és exactament el mateix que li passa a l'altre gran representant d'aquesta generació d'inícies del 60. Tots dos, vaja, amb Velòchio i ell, els que d'alguna manera representen una certa novetat. Perquè ja no és el neurrealisme, evidentment. És una esquerra alliberada de lo que és el neurrealisme. Efectivament. Però, clar, en el cas d'ell d'allò, d'en Bertolucci, no acabo de veure que caixin, és a dir, en el conformista, d'aquest aspecte, fins i tot la trama té un punt, no deixa de tenir un punt de thriller, de missió. Ell ha de complir una missió. El que passa és que, evidentment, tot es diu veig d'una manera diferent, perquè el personatge principal és la cosa més apàtica que ha parit mare. Clarament, en el sentit que és un personatge que no... s'ha suposa que ha d'assassinar un enemic que és un professor d'universitat. Sí. Però, en realitat, ell acaba no fent res. És una persona... Acaba col·laborant. Col·laborant el sentit que diu on el poden trobar. Però ell, que se suposa que ha de ser l'exegutor, acaba no sent-ho. No té valor. No té valors. No és que no tinguis valor. A sobre, no té valors. Precisament. Aquí jo us allà on l'hi trobo, una de les forces grans políticament de la pel·lícula, que és el plantegernos. Un fascista, però un fascista que, en lloc d'exercir la violència, és un fascista per omissió. És a dir, ell s'acomoda, ell espira a ser un home normal, amb una vida normal, ja diu ell mateix que és justeta per no dir-li tonta. La dona li porta un greu. Però ja li va bé, perquè l'únic que vol, ell es tindrà una família i viure tranquil·let. La Júlia, que es diu en Sant Jordi. És que és un home amor. Tant se li em fot pràcticament tot, s'ha fet del fascista. Jo crec que és la part bona de la pel·lícula. La part essencial de la pel·lícula és la pel·lícula de la pel·lícula. La pel·lícula de la pel·lícula és la pel·lícula de la pel·lícula. És una pel·lícula de la pel·lícula que acaba sent fascista. Però podríem dir que per conveniència, per interès seu, perquè cerca ells, tota la vida s'ha sentit normal, i cerca la normalitat. Ser un home anònim. I què passa? Que coincidés amb que el fascisme puja a Itàlia, i per tant, si el moment a Itàlia hagués estat una altra, no? És que ho han acabat la pel·lícula, ho han de dir. Veureu que hi ha unes manifestacions de signe antifascista, i ell passa entre mig des... Són monàquics, et sembla. I va denunciant. Va denunciant. Sí, és com si despertes. La consciència li acaba esclatant al final. Hi ha un aspecte important de la novel·la, que no sé per què en Bertolucci no l'ha volgut incloure, referit a la infantesa, del personatge, que es diu Clarici, per més cotxe. Es diu Clarici. Marcello Clarici. Què és el fet? A la pel·lícula, el pare, està en un manicomi, representa perquè pateix sifilis, la sifilis l'han bogit. I la mare era inòmana. Hi ha una col·lecció de mans als precedents del tio. Ara, el que és curiós, és que amb ell, no es presenta un mort de gana, no, no, professor de filosofia. Sí, sí, és exacte. Això és bo, no? És bo, perquè... A veure, si extrapolem la pel·lícula a l'actualitat, és una mica un aviso per a navegantes. Però... Sí, el feixisme es col·loca en mig de la boira, perquè hi ha gent que busca el racer de viure tranquil·laç sense comprometres. Què és el que fa Clarici? És un tio no compromès? No el compromés, efectivament. El que anava... A la pel·lícula es veu això, que evidentment també està la novel·la del Moravia. Però hi ha un factor molt important a la novel·la del Moràbia, que explicaria el comportament de Clarici i de voler ser anònim i tal. És el fet que pateix abusos del seu pare. El pare abusa del seu fill, el viola. Directament. Tu imagina't això, psicològicament, el trauma que representa. És a dir, en realitat el personatge no és una persona normal, però jo crec que, evidentment, si saps, tens en compte aquest factor, que és la novel·la, però que no és la pel·lícula, encara comprens molt millor l'actitud d'en Clarit Gini. Vés-te'n matinsat ell. Que, evidentment, interessa en Bertolucci, perquè jo crec que en Bertolucci li interessa en particularment els personatges no adaptats. En el cas de prima de la revolució, el noi de bona família, que per un cantor vol ser marxista, però que acaba sent un burgès, perquè la vida de burgessa és molt més còboda i oi que ve que es viu amb calés, doncs, òbviament, el convertirà en un inadaptat. I això ens porta a un altre tema, a un tema generacional. Tant en Velòquio, com a Bertolucci, pertanyen, néixen els anys 40, és a dir, són molt petits quan encara hi ha la Guerra Mundial, evidentment, quan ells tenen ús de la rola, guerra ja ha acabat, però en tot cas viuen la pusguerra, la coneixen perfectament. I són uns artistes, són uns cineastes, que el que fan és reflectir una característica del cinema modern europeu, pot connectar amb la novel·la BAC de França i pot connectar en els països desenvolupats, en possibilitats de creixer, que és la fractura. És a dir, després d'una guerra tan bèstia, perquè 60 milions de persones mortes pel cap groc, vol bo, gros, és molta gent, és a dir, després d'una experiència tan salvatge i brutal, com és la Guerra Mundial, psicològicament es provoca una fractura, una fractura vers el propi gènere humà, és a dir, hem estat capaços de fer... Sí, Stalin, Hitler, evidentment han fet disbarats, però és que ens hem carregat l'ètica del ser humà. Vull dir, les bestialitats, les salvatjades que es fan a la Guerra Mundial, com segurament en Quatsa Volguerra, no hi ha més que veure el que està passant a Ucraïna i els disbarats, els soldats russos han fet amb la població ucrainesa, però... Tot això es va repetint. Això genera una fractura en la societat ucraïna i, com s'acabi tot, la fractura mental és enorme. I aleshores, fins i tot, què fa tant en Bertolucci com en Dallò, en Belòquio? Un cinema fragmentat, tu has parlat de l'estructura. Evidentment la novel·la és lineal. En canvi, el conformista comença amb un percent. Tota la pel·lícula es pot dir que són flashbacks. Mentre ell està avançant amb el xofer que li està portant a cometre l'assassinat, tots són flashbacks, fins i tot el fragment que es veu de petit amb el xofer que intenta també violar-lo, i que ell es pensa que l'ha matat, que és un altre... El Pierre Clementi. Ell en Bertolucci posa més l'emfeci sobre aquest trauma, que ell es pensa que ha assassinat aquell xofer que l'ha defensat del maltractament que és objecte amb els alumnes del col·legi. Tot això prefereix enfocar-ho aquí i això és un altre flashback. És un flashback dins d'un altre flashback, és a dir, l'estructura de la gorra. Això és d'una moderna tremenda, però al mateix temps entre això, entre què és fragmentat, els flashbacks no fan més que fragmentar el que acabaran sent el conductor. I, doncs, aquesta idea que té tan específica fa que realment la pel·lícula sigui molt singular, molt singular en si mateixa, i reflecteix aquest esperit de malestar. Una certa cultura o una certa psicologia del malestar en la joventut del 160, que en aquest sentit, Godard, no deixa de ser un altre exponent claríssim. Jo crec que en Bertolucci té unes influències molt clares, i són Pasolini, Gramxi, amb el que és políticament a part de Marx, i després Godard, amb el que és el tractament cinematogràfic. I amb aquesta pel·lícula, per mi, ell comença a desenganxar-se de Godard. Absolutament, estic d'acord. És un tall, aquesta pel·lícula. És un tall, perquè clar... Volgut i buscat, per Bertolucci. I dintre de la cosa formal que la pel·lícula té, de fet, hi ha dos estils. La primera part és molt geomètrica, utilitza les arquitectures de Mussolini, el sedatori, de fet, és allà la ciutat, que va fer Mussolini, perquè volia fer l'exposició universal. I són uns interiors feixistes, frets, brutalment gran dilucuents racional. Converteix l'individu amb un liliputient. Totalment, però fins i tot la planificació és, amb uns treblings molt estudiats, uns moviments de càmera, equilibradíssims, estudiadíssims, i a la que comencem anar cap a l'assassinat, la càmera a l'espanya, la Dominic s'ha d'acorrer pel bosc, la càmera trotant, sense cap estabilitzar-ho. I el professor també. Són dos morts al bosc. Exacte, dos morts al bosc. Hi ha un cert desconcert. Ella ha volgut, en aquesta pel·lícula, experimentar sobre aspectes de bellessa estètica, perquè vulguis que no la primera part. Té una certa bellesa, encara que està utilitzant l'arquitectura feixista de Mussolini. Però hi ha una segona part que és més desestabilitzada. Hi ha uns referents pictòrics claríssims. A Xírico, per exemple. A Mondrian, perquè el pla que has dit tu, aquest d'esquena, recorda una mica aquells quadres de Mondrian, en què hi ha un individu i se li tape la cara amb una poma. Aquí és l'ombra. Les hombres i la llum també són molt importants. Fins i tot hi ha una lectura de... Quan ella arriba a París, se'n va i té una conversa amb el seu ex-professor de com ella havia estudiat, i hi ha un moment en què ell tanca dues finestres per una entrellum, i només deixa un foc de llum, que això segurament és un treball extraordinari d'estoraro. Llavors hi ha una visita, podríem dir, entre cometes, al meter de la caverna de plató. És molt interessant. A veure, una cosa que estava pensant quan tu comentaves, i em donaves la idea, és que, precisament d'aquesta pel·lícula, es pot veure avui, es pot veure demà, es pot veure demà passat. És una pel·lícula que admit que, així com altres, no cal. Aquesta admit diverses visions, i estic segur que en cada visió, perquè està molt treballat el guió també. I amb cada visió, segur que es pot enriquir conceptes que va volcar Bertolucci amb ella. És una pel·lícula molt interessant. I molt actual. Totalment. Perquè és un avís. Cerveixisme és que s'està al dintre, per terra, mare i aire. I les insinuacions de corrupte, on en Tritinyán va, a que li donin l'arma, i li diguin quina missió és, és un bur d'ell. Sí, sí. Però mira, una cosa que sí que et volia comentar, és que no pines, a mi hi ha una cosa que em té molt... Parlo de la poca claredat que de vegades la pel·lícula té, no? La Dominic Sandà és la mulher del professor de filosofia, doncs, i bé, aquí la tenim com a tal. Però la Dominic Sandà apareix en dues escenes prèvies, una que s'està deixant tocar per al ministre, ell va parlar primer amb el ministre, el fan esperar, i ell, pel seu compte, obre unes cortinetes, i veu el ministre i la Dominic Sandà posada el damunt de la taula, deixant-se tocar, diguem-ne, clarament. I després la Dominic Sandà apareix en el bordell, el gorila, el guarda espatlla, perquè és un gorila que el vigila i el controla s'està fent lot, diguem-ne, amb una noia amb perruca, que té una cicatriu a la Galta, que és la Dominic Sandà, i, de fet, després, quan el Tritinyang coneix l'esposa del professor, li diu, em recordes... em recordes a fulanita d'età una noia que vaig... i que l'abrassa, que aquest és un altre component, hi ha components irracionals en aquesta pel·lícula. La reacció de Tritinyang, quan entra al bordell, té aquesta escena del guarda espatlla, del seu, del gorila, que està fent el lot amb la prostitud, amb la meretriu, que clarament, en aquell moment, és la Dominic Sandà, i ell va i l'abrassa, l'agafa i l'abrassa. És a dir, hi ha com una mena, també, de petita reflexió psicològica, el que són les pulsions, però no deixa de ser tot plegat absurd. Com, de fet, absurd és que el professor, si sabem que no és un feixista autèntic, sinó de comanència, i la dona, el professor es fa al horni, com si no s'interès, i la dona resulta que és com l'Esviana, i té una ferra amb l'Escendrel i, de fet, amb ell. És massa brus, té unes components una mica absurdes, no? El sonatge de Dominic Sandà el vec molt complexe. O sigui, em sembla d'una gran ambiguitat, però, a la vegada, d'una gran riquesa i potencial eròtic. És a dir, ella és capaç de... Sí, és una dona misteriosa. Sí, té un comistari...Una mica una fan fatal, eh? Totalment. Sí, sí, fa un amic al paper de... Correcte. I ell, el Clérici, és un home que amb la seva nòvia oficial que serà dona i tal, no arriba de fer l'amor, no acaba mai de consumar, ni tan sols, un grup de carícies, no passa d'un o dos, que ja busquen la fugida. En canvi, és una mica fins i tot brusc amb la Dominic Sandà. És a dir, hi ha com un assetjament, i té per ella una espècie de... no sé, de fixació, allò eròtica, que no va amb el component del seu personatge, que és un tio que, més aviat diria, que està amb una inseguritat bastant gran per les experiències que va tindre de jove, que el portaven una mica cap a l'homosexualitat. No sé si la té superada. En la pel·lícula, el trauma d'haver matat, entre cometes, el xuffer perdura, el té absolutament desquiciat, i evidentment, si això afegim el que surt de la novel·la de Moràbia. La meva teoria és que la Dominic Sandà apareix deixant-se tocar pel ministre, i després en el bordell, que és curiósament on li han de donar les instruccions, una cosa que ja de per si sorreix. Però jo crec que és com un prototipus de dona. Nosaltres veiem el que veuen, és a dir, el Tritinyà encara no ha conegut l'Anna, que és el paper que fa la Dominic Sandà. Però, d'alguna manera, és com si ens projectessin mentalment un tipus de dona ideal que li va en vell. Però bé, és la meva interpretació, que naturalment... Coincideixo, però curiósament, a la vegada que és tot el que hem dit, és també una dona fidel, perquè acaba, no diré, imolància, però sí compartint l'amor amb el seu marit, amb el vell professor del clerici. Sí, perquè ella pot escullir a quedar-se, que sigui el marit el que vagi en aquest viatge, cap a Savolla, que tenen una casa amb els boscos de Savolla. Però cert, cert, no ella decideix acompanyar-lo quan s'ensuma alguna cosa. Evidentment, tots dos s'ensumen alguna cosa. Més ella. Perquè ella diu, no facis aquest viatge. I ell diu, per què no? Una mica la tranquil·litat d'aquell, que té els seus principis i no els veu quebrar per res. Exacte. De tal manera que... Aquesta potser és un altre aspecte potent de la... Hi ha un primer aspecte potent de la pel·lícula, que és la reflexió sobre l'individu amorf, que intenta adaptar-se al que calgui. És a dir, aquesta voluntat de ser de la manada, de pertany a el grup. Sí, sí, sí. És la manada. És la part potent de la pel·lícula. Però també hi ha aquest joc psicològic. En Bertolucci li preocupa també el cap, el que passa dins del cap. El que és molt bo, això, de l'individu, que no espira res més, que ser un mes dintre de la manada i viure tranquil, és a dir, sense problemes, el més bo per mi d'això, és que no ens ho fa amb un cert embolgar com podria ser, em perdó, però un escombririaire. No, no, ens ho fa amb un professor de filosofia. Cert, cert, cert. Algú que és un intelectual. Un nivell, no? Un tio que ve de classe alta. Un cri, un tio que està anant amb el xòfer. I us ho dic perquè si veieu la pel·lícula en la que he vist, no està traduït, deixa anar un latinajo que diu Anímula, vàgula, blàndula, hospes, comesco i còrpolis. Que traduït, si diria, dolça, ànima, en trànsit, hoste, convidat del cos. Bé, la reflexió que té això la posa el Bertolucci, perquè el que li interessa amb ell és la lluita entre l'ànima i el cos. De cara al que és un dels problemes que s'hi ha anirà transitant tota la seva filmografia, que és l'individu enfrontant-se als problemes que els superen de la societat i de la estructura social. La lluita entre el cos i l'ànima. Però és la lluita eterna. És la lluita entre l'ordre i la cultura que no acaba de donar el benestar i no frenar les pulsions, les passions, el que el cos et demana irracionalment en un determinat moment. Aquesta basant del jargandaix és la lluita entre l'ordre i la lluita entre el cos i l'ànima. Aquesta basant del jargandaix i del ser racional, és una dicotomia que ens acompanya un combat permanent en tot home. Després hi ha una altra cosa que ell desenvolupa amb altres pel·lícules, que és la presa de posició. I aquí ell agafa i com tu has dit molt bé, que toca feixisme, que comença a canviar la cosa, denuncio als col·legues feixistes. I amb què ho tampatxo? És una moralitat molt perversa. És com el personatge el focol del ministre que ja tenia càrrecs abans de la revolució francesa, amb la monarquia de juicetza, continua a entrar dintre dels més conservadors durant la revolució francesa, s'acaba lliurant en tot moment i li deien el metroyor de Lyon, que es veu que matava la gent a canonades, un salvatge racional. I que mai sortia en primera línia. Sempre es quedava enrere, d'ell no se'n parlava, es parlava de Rosper i va perdre el cap, es parlava d'Anton, va perdre el cap. I quan ve el juic 18, quan se'n va a fer punyetes tota la estructura revolucionari i torna a la monarquia francesa, està amb juic 18. És un personatge que tan solia fot el règim. Es posa la camisa que toca i ja està. Un altre cosa, que si veieu la pel·lícula podeu trobar com a referent, a mi em sembla que és claríssim, del que és la vida i la forma de ballogar-se del protagonista, de Marcelo Clérici, seria una analogia amb Joseph K. del procés de Kafka. Un personatge que està atrapat pel contorn. I això es veu molt bé en un moment del començament de la pel·lícula, en aquell fa una visita, perquè li donin, se'n va a buscar les ordres, i entra en una sala grandiosa, que una mica has explicat la grandiositat d'aquestes estructures feixistes. I per tant, la persona. I una mica és una situació cafqueant. Sí, totalment. M'interessa el que acabes de comentar, perquè en alguna manera també es veu que ell és un ninot manegat per unes cordes que no veu. Ell no sap de la missa la meitat. L'hi diu amb vescap aquí, vescap allà. Però diria que tampoc l'interessa saber. És probable, d'acord. Ell ha anat fent i vinga. Simplement com a anecdotari, indicar que la roba és dels anys 30 i és autèntica. El vestuari de la pel·lícula no està fet ex-professor en el moment del rodatge. És autèntica. És un detall d'aquells molt peculiar. A què parles de la roba? Deixem que faci referència a l'escena del ball. Les escenes de ball vertolúgils les dominen molt bé. Perquè amb l'últim tango... Són els moviments de càmera. Això és extraordinari. I aquí el ball que es marquen les dues dones és una lliçó de cine. Ja apuntava maneres amb la deprima de la revolució. Perquè si te recordes que hi ha aquella escena en què la tieta del personatge sembla que surti d'un hotel amb un altre paio. Ell diu després que no. El noi en qüestió que s'ha enamorat de la seva tieta s'enfada i se'n va. No arriba la seva alçada. Ell desapareix. Hi ha un joc de càmera, de moviments de càmera d'ella, absolutament magistral, que la coloca en primer pla. De manera burrosa es veu com el noi marxa. Aleshores la càmera fa un gir i es veu l'altre. La càmera té 21 anys. És magistral. És un moviment de càmera absolutament virtuosa. Manega la càmera com vol. Un detall. La sala de ball de París està feta a Joinville, que és una població d'Algostat. No et va recordar el moment del ball a la nit. És clavada. És un productiu de sala de ball de l'ànecada dels vint i dels trents. Em va venir jur de fet. Em va venir el cablo. És veritat que Bertolucci deixa unes petjades. Hi ha referències d'arquitectura i de paisatge de París que ja estan present a el conformista. Hi ha aquella línia de trent que està elevada. Quan el Mar Lombrando està a les orelles. De fet, tu et refereixes també aquests planos en què es veu com un pont i la càmera en contra picat des de baix. Això ja surt a la comarra i seca. A la comarra i seca hi ha punts amb un context absolutament de pobresa. És curiós. Si veiem tota una filmografia d'un autor, veiem que tenen tics i constants per més que vagi canviant i evolucionant. Jo crec que això a tots els nivells fa una reflexió a molt poder. Hi ha un leit motiu que ens porta i que els tenim intern que de tant en tant ens surt. I amb un creador com ell, això encara se nota més, perquè és una mica essència. Com a colofofinal, el conformista també arriba molt clar que la perversió del poder. En el bordell aquell que està fent d'oficina secreta dels fascistes, allà s'ensuma la perversió. El domini sobre els altres en cosiment. I es veu la bogeria. Fins i tot és curiós perquè són a punts. I el poder, pot ens sumar clarament que el poder sense contestació i sense control de cap tipus, com en definitiva és el que espira el fagisme, va acompanyat d'això, per part dels que exergeixen aquest poder, un descens a la bogeria. Ara estava pensant que en moltes pel·lícules, hi havia l'alemània fascista en què passava el mateix, i hi havia aquesta mateixa sensació. Visconti també ho treballa, a la caduta d'Eglidei. És curiós perquè Bertolucci és molt complex. És un univers ric del qual pots extraure molts elements. No els acabarem avui. Passem a coses d'actualitat, perquè estan sorgint estrenes, una mica de cara a Nadal. Volia saber si vius vist alguna... Per ell de pel·lícules. M'he portat una decepció molt gran amb la segona pel·lícula de Knife Out. Jo vaig sortir meravellant. És el mateix director. Sembla com si hagués canviat el tal Rajan Johnson. Compte, ha fet l'Upert i és un dels preferits de la saga d'Star Wars. A mi, la primera punyalada en l'espalda és una escura extraordinària. Ella és un gran admirador d'Agatha Christie, però també de Hickodd. Et fa una barreixa, era molt divertida perquè era un hudúnit típic d'Agatha Christie. Resulta que en un moment durat deixa de ser hudúnit per passar a ser una pel·lícula de Suspangs. Era una llistó de cinema. Era un element de clàssic, de pel·lícula, de misteri i de Suspangs. I entreteniment a la vegada. Hickodd versus Agatha Christie, tot funcionat meravellosament. Jo crec que aquí el que pretén és tirar de la rifeta una bona part. Perquè diu que Netflix, que per cert ha substituït l'Ion's Gate, l'Ion's Gate té la productora de la primera, Netflix és de la segona, i el nivell baixa. Jo crec que Netflix perverteix bastant els creadors. El nivell baixa. Aquí naturalment tindrà... La pel·lícula es converteix una vegada l'has vist, però què he vist? He vist 7 o 8 situacions curioses, que tenen una certa gràcia, però en conjunt, com a pel·lícula, no funciona. I els referents són els mateixos, perquè ell sempre diu el film de Shayla, que era també una pel·lícula de misteri, de qui és l'assassí extraordinari, és una pel·lícula que a mi m'encanta, és un clàssic de finals dels 60 i 70, exactament l'any no el recordo, però els referents són els mateixos. Però la pel·lícula, és una mica esbujarradament. Ja no comença amb la pulsació de la primera. Fins i tot la presentació dels personatges. És una mica esbujarradament. Però dius, encara això de la caixa, que sobra i dins està la convidada per anar a la illa d'aquells rics, i que vol fer un joc en el qual ell morirà. Aquí hi ha una mica de cadàver a les postres. I el Greg són actors, de primera, i a més hi ha aquesta actriu negra, Janel Monáe, que com actriu em sembla molt interessant. Comunica molt, sense gairebé moure un múscul. Comunica sense moure res. És una tia molt interessant. Em sembla una troballa, en fi, ja la vam veure, a Antebellum, que fa un paper molt interessant. Un fals doble paper. Antebellum, de fet, és el mateix personatge, però sembla que sigui d'èpoques diferents. És una troballa de la pel·lícula, i el mateix temps una trampa, i després hi ha gent gran. Jo crec que aquesta la vas veure a l'escola. Però ja la he recuperat ara, perquè no la vaig poder caçar. Una pel·lícula que també em sembla molt interessant, sobre Balzac, feminista, fins a Serpú, en el sentit que és una dona que s'independitza i que no cau en la trampa d'un món mascle, un gassiu de primer ordre. Tothom està en el seu lloc, els actors són de primera, el que passa és que és tan acadèmica. És tan acadèmica, és tan terriblement impersonal. A veure, els que us ho escolteu, si la neu a veure, ni s'avorrireu, ni sortireu de sabuts, ara no és una gran pel·lícula. Podríem dir, sense ànima. És una pel·lícula que agrada perquè Balzac és darrere. Perquè la història de Balzac és una potència tremenda, però si no arriba a ser perquè el relat, la història, en sí, és de primer ordre. El que passa és que, clar, l'atenció, el relat està tan ben construït que el realitzador no ha tingut aquest marc d'uguent de la reina, que tampoc és el que es posa. A mi m'ha agradat més aquesta que l'altra. Ah, que canvia de reina. Però probablement també és culpa entre cometes del que tu dius i és que està Balzac darrere. El relat de Balzac, jo crec que domina el director. L'obliga, com a mínim, mantenir un nivell. El personatge del marit és impressionant. I també els actors també. Són dels més importants del panell actual d'actors francesos. Mira, jo volia comentar dues cosetes. Una que em vaig acreditar al 29er Festival de Cinema Independent de Barcelona, l'alternativa, i aquí vaig veure quatre pel·lícules. Veure Surro, que és una pel·lícula de Miquel Gorrea, catalana, doblada al castellà, no com altres, que les han subtitulat en castellà, no com altres, que les han doblat al castellà, com per exemple el Carràs. S'han atrevit. Diguem que aquí han mantingut una mica les essències. Per nosaltres no funcionarà. Veure-la en castellà això està claríssim. No sé si ho vaig comentar fora de ràdio. L'altre ja la van fer per la televisió espanyola. I la tornaré a veure perquè no fos que estigui equivocat amb alguna cosa. I al cap de 10 minuts veig tindre que tancar, perquè sentia que és de llei de parlar en castellà. És que no pot ser. Quan entendran les coses, ja l'Ameseta... No ho sé. És que no entenen una fava. Posa-lo en subtítols i s'ha acabat. Ja està. Aquesta és una pel·lícula que, en tot cas, quan l'estrenin, en parlem abans, si la pots veure, perquè la trobo molt interessant. És una pel·lícula que té una història al darrere. És una pel·lícula que està feta aprofitant. Tu, l'exacte de la sura, ja sabem què és, agafar una alzina, tallar-li un tros de tronc, d'allà surt el suro, i el suro surt una sèrie de coses, entre elles, diners. Per cert, passa a l'Empordà. I a l'Empordà. Està rodada a l'Empordà. Per motius... A toque de prop. Doncs jo crec que és una pel·lícula molt recomanable. És una història íntima, és un problema de parella, una parella que surt de la gran ciutat amb unes intencions de mirar si a veure amb el seu retorn a la natura poden també recuperar una mica l'interès com a parella. I, bueno, canvien unes problemàtiques per incorporar-ne unes altres. Allí, doncs, és molt interessant, perquè hi ha factors com a vegades curiosos, que vegades no surten, com és, per exemple, el factor patrimonial. És a dir, aquí tenim una noia, la de la parella, en què era una casa, una casa pairal, molt maca, una mica trotinada, però voltada tot de... com es diu? Els arbres sorers. Les alzines soreres. I el seu company, que una mica està subordinat a ella, almenys amb el que és econòmicament. A partir d'aquí hi ha una sèrie de coses que podem parlar, però, bueno, quan s'estreni, si s'estreni abans que tinguem un altre programa i en parlem, d'entrada, la recomano sense reserves. Doncs pregnota i tant. Llavors hi ha una altra, aquesta no sé si la vas veure, històries per a no contar. És la darrera de Cesc Gai, és una pel·lícula d'episodis, són 5 episodis diferents, que no lliguen entre ells, dels quals, com passa sempre, normalment, amb les pel·lícules d'episodis, pel meu gust n'hi ha els 3 primers, que són fantàstics, i el nivell de fantàstic, o molt bo, comencem pel primer, va amb un amicat al segon, encara segueix mantenint-se el tercer, i després hi ha els dos últims que hi ha un amicat amb més fluixets. Però en conjunt és una pel·lícula que recomano, sobretot si el que pretenem, aquests dies que venen ara, que és de distreure'ns i no complicar-nos la vida i tal, històries per a no contar... Per passar bé l'estona. I a més és una pel·lícula que no enganya amb el seu títol, perquè les històries que ens expliquen, són aquelles que tots, d'una manera o altra, ens hi veiem reflectits, i que pensem que això no ho explicaria, si m'hagués passat a mi, i quan m'ha passat a mi procuro no explicar-ho, perquè no acabo de quedar-me a saber. Sí, efectivament. Bueno, de lo que és l'alternativa, bé, hi ha tres pel·lícules més, Radles Times, que és una pel·lícula finlandesa, una de Susana Helke, una pel·lícula en què ens planteja una problemàtica, que no és solsament de Finlàndia, sinó que és de tota la comunitat europea i més, que és el problema de la caiguda, de manteniment, de la qualitat, del que és el servei clínic, a les persones grans. Ostres. Molt crua. Molt actual. Molt actual, i molt polèmica, i fet amb una fermesa important. Ara que s'està parlant de la sanitat que està pel terra. Doncs jo no sé si s'estrenarà, però Radles Times és molt interessant. I després, per acabar, una referència, perquè tinc una certa debilitat per ell, tot i que és un director per menjar a part, que és Ulrich Seidel, austríac, ell ha fet aquí un díptic. Rimini i Esparta. El primer situa un problema dintre de la família, un cantant que està en l'època ja d'una filla, que té uns problemes amb la filla, i l'altra que és directament pedofilià. Són dues pel·lícules dures, però estan dintre del menu de l'alternativa, que sempre ens proposa un cinema, com diu el nom, alternatiu. Dit això, la setmana que ve, ara anirem a comptar de nou amb el nostre company i amic Anastasi. Però ja després de vacances. Ara ve el pont de... No serà la setmana que ve, que tenim pont, sinó que serà el dia 10. Bona nit. Bona nit.