Cinema sense condicions Avui hem començat amb aquesta música que va compondre en Maurice Jarr per la pel·lícula La pel·lícula de 1972, dirigida per Paul Newman, ha estat escollida per analitzar la setmana amb el nostre company Anastasi Reynos Bona tarda, Vial. Bona tarda, Pep. Com ha anat la setmana? Molt bé, molt intensa, ja acaben els examens i ara va descansar una mica La setmana que ve encara tenim programa, però després ja ens dediquarem de ple a les festes Molt bé, de la pel·lícula, l'efecte del Raj Gama sobre les Margarites, en parlarem una mica més tard Perquè avui hem decidit, com que estem dintre de la programa, si anem sense condicions, aquesta pegada ho portem al límit i invertim el que normalment és a l'ordre del programa La pel·lícula la posarem a la segona part i la primera part la dedicarem a parlar de novetats i de coses que han passat i que han deixat una certa petjada dintre dels aficionats, els cinefils I precisament, pensant en això, Anastasi, si et sembla, faig un comentari, no sé si tu has seguit el tema aquest, sabigueu, els que ens escolteu segurament molts, ja ho sabeu Que hi ha una revista molt prestigiada i que té molt en compte tot el món del cinema a nivell mundial, que és Sight and Sound, cada 10 anys, publica una llista, de Grittes Films of All Time, i aquesta vegada és l'any 2022 Aquesta llista serveix i té una valua de 10 anys, és a dir, va començar l'any 1952 i, en aquell moment, la pel·lícula que se li va adjudicar el títol de millor pel·lícula de la història del cinema, durant 10 anys, de 52 a 62, va ser lladre de bicicletes de 1948 de l'Itàlia Vitorio de Sica A partir dels 62, va començar a governar aquesta llista Ciudadano Kane, de 1941, Dorson Wells, que va repetir el 72, el 82, el 92 i el 2002 I el 2012 va entrar en joc que ja sempre havia estat, en uns llocs de privilegi al top ten, Vértigo de Alfred Hitchcock, de 1958, i aquí és on entrem en el que és noticiable Per primera vegada, amb aquesta llista, hi ha una dona, la xantal Ackerman, que també és veritat que la seva pel·lícula ja havia figurat dintre la llista, perquè aquesta llista es fa té dos verdents Una la fan els directors més prestigiosos que estan en actiu en cada moment en què es fa la llista, i una altra la fan els crítics, els programadors, els directors de cinemateques, etc. Bé, la coincidència, aquest any, ha estat designar, com a millor pel·lícula del moment i durant tota aquesta dècada, Jan Dielman, 23, que ha dit comers 1080 Brussel·les, aquest és el títol Podríem dir que abbreviant podríem dir Jan Dielman. Jan Dielman és una pel·lícula de 201 minuts, és a dir, més de 3 hores, que es va fer el 1975 La directora, com ha dit, és xantal Ackerman, una directora molt interessant, una directora que d'entrada no ha volgut acceptar mai l'etiquetatge i menys el de feminista, ella, i no per res especial, diu que no fa cine feminista, sinó que és una dona que fa cinema A partir d'aquí, la veritat és que, naturalment, la postura de la dona és capital i central en el seu cinema i la defensa del paper de la dona, del maltractament que ha tingut, de la desconsideració, etc. És evident el llarg de tota la seva carrera. I amb aquesta pel·lícula, aquí el que es tracta, com heu vist, és d'una dorada molt llarga, això segurament va fer que la seva difusió amb sales comercials no tingués massa sort per no dir cap sort Però sí que és veritat que el bon cinefil, que l'ha pogut gaudir en alguns passes, una mica més restrictius, o bé filmoteca, sap que es tracta d'un producte d'una extraordinària qualitat, una molt bona pel·lícula Personalment no vull entrar en si realment aquesta és la millor pel·lícula de totes les que s'han fet fins ara, o no, perquè estic convençut que nosaltres, els que estem aquí i vosaltres, els que sou aficionats al cinema, tots tindríem els nostres top 10 I seria molt difícil tindre les 10 millors i fins i tot diré més les 50 millors, perquè realment el cinema, amb aquests 127 anys que té, ha donat, afortunadament, pel·lícules molt diverses d'una grandiosa qualitat Ha estat també presents una gama de directors molt diversos, de personalitats molt diferents, però que han tingut sempre els més importants, com després parlarem avui, per exemple, de la pel·lícula que ja m'han anunciat de Paul Newman Un home que ha sigut un excel·lentíssim actor, però també com a director, és un director que va fer 6 pel·lícules, però 3 o 4 d'elles són d'un evaluar, més que notable Per tant, no sé, anestasi, si vols afegir alguna cosa amb el tema de xantal a Carman? No, s'ha macut que és curiós en qualsevol cas, que tota aquesta gent que es dit tu, que són els que realment han decidit finalment que seria la pel·lícula aquesta de xantal a Carman, la que seria la millor pel·lícula dels temps, posar-se d'acord amb això no és fàcil, realment Perquè, quan a més els precedents que venen abans són precedents molt més normalitzats, de cinema més normal, assumir aquest risc de dir, ara posarem el tema al llistó molt més amunt, amb un tipus de cinema que la gent no costuma veure i que la majoria de la població mundial no ha vist Aquest és el problema. És curiós que s'hagin posat d'acord, sinó que no em sembla curiós que hi hagués hagut un acord tan onànim, a vegades és cert que a vegades si es fa una part de jurats, jo què sé, de cor-matratges, de totes aquest tipus, et trobes amb situacions que dius, ja perquè he votat, i això No porten una mica, a vegades, a votar coses, que tu tenes teves conviccions, que la majoria o un grup de pressió determinat va cap a un altre cantor, i tires cap allà, perquè si no no s'explica, perquè pel·lícules d'aquest tipus, que es podrien dir que també estan al nivell de qualitat d'aquesta, en podíem trobar unes quantes de cinema actual dels 70s, dels 80s, no ho sé, la JT per exemple, per mi la JT em sembla una pel·lícula magnífica No ho sé, no entrem ara entre el cinema, que no visc quasi ningú, però vull dir que sembla curiós, més que no sembla curiós Sí, i va a dir que en aquesta ocasió han sigut 1639 els que han votat de tot el món, i ha dit crítics, programadors, comissaris, arxivés, acadèmics i directors Per tant, com tu dius molt bé, 1639, fec el número del rànquing, xandilman, de xantar la Carmen, té el seu mèrit, i dit també que el 2012, això és una mica perquè segurament la seva importància, van ser en lloc de 1639, van ser 830, és a dir, la meitat És curiós que van donar com a millor vèrtego Tinc apuntat els 100 títols que han sortit seleccionats, no diré els 100 títols perquè ens menjaríem el programa, però sí que us vull dir els 10 primers Perquè donen una mica la idea que no es penseu que això està fet per 4 locos. La primera és xandilman, com hem dit La segona és vèrtigo, de Xisco, la tercera història és de Tòquio, la quarta, Ciudadano Kane, la quinta, Indemut for Love, la sisena 2001, l'Audiça de l'Espai, la setena, Botrebail, l'octava, Mujol en Drive, la novena, l'home amb una càmera de cinema, i la desena cantant bajo la lluvia Ja veieu aquí, amb l'esteu, que hi ha un panorama bastant d'aigua barretx, de l'Oboi Millor I per visibil, una mica pan el carattó, no hi ha pel·lícules que diguéssim, tothom pot imaginar que, quan se vol d'aquestes pel·lícules, podies estar entre la llista En canvi, discutiríem sempre coses, perquè per què molt Holland Drive i no Blue Velvet, per exemple Dintre la llista de la Cent, per exemple, amb la persona, amb la posició d'Oxena, per exemple, hi ha el Padri El Padri no, i així vull dir, 8 i mig de Fellini, persona de Berman Si tinguéssiu la llista de la Cent, aquí sí que hi ha, posaríeu el Gancho i la conformitat a moltíssimes, perquè les heu vist Ara bé, jo he sentit algun programa de ràdio, per això no he volgut per l'Aboi, perquè gairebé he sentit, vergonya aliena Un programa de ràdio que fa en Madrid, que dura una hora i mitja, que és semanal, que hi surten unes patums, que sobretot estan associades a ABC i no diran homes En la que cap del set, que estava en la tinta del programa, no sabien qui era la gent de la Kerman, la major part no sabien qui era la gent de la Kerman I cap havia vist la pel·lícula Home, em sembla una mica... No, és difícil, en un tercer set que ningú ho hagués vist Una mica problemàtic, però no és tan insòlit, la pel·lícula finalment és llarga, és llarga Per tant, no va tenir una circulació comercial normalitzada, però sabies molt la filmoteca Fins i tot jo penso que fins i tot alguna plataforma la té, mira el que et dic A vegades les plataformes sorprenen amb materials molt estrany No l'he trobat, jo, sí que la vaig trobar, ja vaig trobar una còpia per internet D'una distribuidora russa, que n'ha fet un doblage al espanyol i està ben esprovaceptable De totes formes em consta que la filmoteca està treballant per més aviat que tard Ja tindre i programar-la, perquè això ha agafat una mica en fred amb molts I ara la gent està treballant i suposo que també amb circuit comercial d'alguna manera també sortirà I potser també amb programació de plataformes Filmin em sembla que també estava al darrere Sí, la plataforma és ideal per aquest cas, segurament Molt bé Tu volies parlar d'alguna sèrie? Sí, dos sèries, a vegades tenim tendència, amb les sèries es posa un fenomen que crec que s'ha de destacar també I és que hi ha una tendència a l'exigeració en el tema del bé i del mal Quan veiem una sèrie, que a més o menys ens ha agradat una mica i que ens hem passat més o menys bé La sèrie sempre és un tema que ha de ser gratificant, si no ja ho deixem el primer episodi, ja no seguim Almenys jo, quan veig un primer capítol que no em convents, ja no segueixo veient capítols Doncs, en general, t'ha d'interessar minimament, però és cert que hi ha una tendència a l'exigeració I quan et trobes amb un grup d'amics, tothom és genial, l'has de veure perquè és estupenda I resulta que sèries genials, el procés que portem veient des de fa jo, 7 o 8 anys que estic veient sèries I realment no n'hi han tantes, o sigui, no n'hi han tantes, s'acontenien amb els dits de la mà I jo mateix que he hagut d'anar d'anar d'anar a dir, a l'inici de la sèrie, veu una primera temporada Dius que bé que està aquesta sèrie, i inclús una vegada em comentar Tenim una tendència natural accecerar amb les sèries, no tant en les pel·lícules, amb les sèries el seu valor Potser, perquè suposem que d'entrada, potser no n'esperem tant És a dir, el cinema és un art molt consolidat, i anar al cinema és una cosa molt important I veure sèries a casa és una cosa molt més... Passeu-me de passa volant, estàs allà, t'asseus, i decideixes una decisió I aquesta decisió el gratifica donant una estona Però tenim tendència a això, i la gent es passa aquesta informació donant l'altra Hi ha sèries que van creixent en volum de qualitat, quan en realitat potser no hi ha tanta cosa Doncs les que porto avui són d'ugues equivis recentment, i que molt ràpidament, perquè són sèries que són interessants Però sí que són interessants, són sèries que surten una mica d'aquesta mitja plana Que a vegades trobes amb canals, i això que saltem molt... Hi ha quines plataformes es poden fer? Aquesta d'ugues és filmant, les d'ugues Si jo filmin, tinc una gran edicció, tinc la tendència d'edicció Hi ha un nivell de qualitat interessant Té un nivell interessant, en canvi, HBO també té algunes coses interessants I després hi ha molt Popurri, que té Netflix, però és un Popurri On pots trobar coses interessants, però moltes que no Aquesta d'ugues és també en el Cielo, també en el Cielo és una sèrie d'anesa de la Téa Lindburg És una sèrie que parla bàsicament d'un poble aïllat de tota la realitat que l'envolta En la dinamarca del segle, a finals del segle XIX És una mena de paràbola, una mena d'acte, de pel·lícula que descobreixes al final Hi ha una recreació històrica De fet, el més important és on passa i què passa, però on passa, bàsicament Més que des del fet, és una gent que viu allà d'en el segle XIX I que de cop, al final de la pel·lícula, al seri hi ha un gran descobriment Que trenca tot el que s'ha estat pensant tot el rato que estàs veient I en el fons està explicant l'atenció entre el poder, dels que exerceixen el poder, dintre d'aquest poble La pel·lícula l'higiene es diu The Village, en la versió castellana diu el Bosque I perquè uns carreguen la importància en el que hi ha on es produeix l'acció I els altres el carreguen en el Bosque, és el que hi ha davant, on no poden entrar I aquest no puguent entrar, és una política que marca en uns que manen dintre del poble No es pot entrar al Bosque, per una sèrie de rons que ells tenen Bastant, la lectura doble existeix, hi ha una lectura immediata, que és pel·lícula Mics de por, mig de terror, mig de ficció, de science i ficció Però que llegida en profunditat, t'està dient més coses, això és interessant I l'altre, que també és una sèrie francesa, que és La Noix del Doce La Noix del Doce és una sèrie molt més en la línia habitual de thriller, per entendre'ns Les dues estan molt ben puntuades, les dues estan set i mig, estan al voltant del set i mig Les dues afilmin, set i mig afilmin, és una bona puntuació, no és fàcil obtenir-la Aquesta és francesa, és actual, està fet per una persona amb un cognom que semblaria més aviat nòrdic, que és la Dominique Mol Però és també una sèrie interessant, parla d'aquestes obsessions que arriba a adquirir També l'hem vist de moltes sèries, un policia, quan té un cas no resolt i que aquest no resolt li dura quasi tota la seva vida professional Aquesta, no sé si us has... s'ha fet passa de premsa Ah, no ho sabia I s'ha fet en pel·lícula Ah, primera notícia, doncs sí I em va interessar força, sobretot, em va agradar molt, el personatge del policia Perquè és un policia que s'escapa de la línia típica que trobem Sí, totalment, totalment Sempre un inspector que no agafe compromisos de tipus sentimental durant la seva feina i tal Un tio molt callat, molt professional La única cosa, a mi em va agradar, eh? Em va agradar, eh? Començo a apagar La pel·lícula és una cosa a la passèria, imagino que és una altra La única cosa que li vaig trobar a la pel·lícula és que no et deixava de tindre uns moments en què... en un lloc comí, comú En un lloc comú, què és? La barreja, o sigui, quan estan els policies... allà, diguéssim, distribuïts fent investigacions, no? O sigui, hi ha el policia bo, el policia que se li escapa la mà amb el pres Això sembla que és inevitable, penso que en aquest tipus de... Però no ho hauria de ser, no ho hauria de ser Sembla que, forçosament, hi ha d'haver aquest tipus de personatges que tenen egos diferents, no? I llavors s'extralimiten una mica precisament per marcar, potser, la diferència amb el perfeccionament i l'abondat del policia que tenim centrada a l'acció Són arquetips i a Chicago, a Chicago No ho sabia, perquè realment la sèrie és del 21-22 Per tant, han corregut molt a fer la pel·lícula I és el mateix títol, eh? El mateix títol, eh? La noixia del 12 No, no, i és francesa La noixia del 12, sí, sí, sí Segur, segur, no ho sabia, mira, perquè és d'una informació que és interessant Dona aquestes ducues, estan bé, però no us diré Estan bé, estan bé, es poden veure No s'han de veure, es poden veure A més a més, et treu una cosa que suposo que encara s'accentue més aquestes circumstàncies si la veus com a sèrie O sigui, jo veient-la com a espectador que estàs veient una pel·lícula d'una hora i mitja El primer que vaig copzar és que des del minut tu que comencen el problema Sí, el problema, el problema, sí, el problema molt... O sigui, si tu, com a espectador davant d'una sèrie de ductes a mesura que van sortint possibles implicats en la trama I que d'una et fa dubtar I després la pel·lícula et va desmontant a mesura que avança l'investigació Va desmontant el teu duc Igual que li va desmontant amb el policia Saps si els actors són comuns? No, segurament són actors i actius diferents No ho sé, això no ho sé No miraré, ara m'has fet dintre No ho sé, perquè igual que tu no sabies que es havia fet en pel·lícula No, no, no, no Jo no sabia que n'assessin en sèrie Doncs mira, ens hem completat l'informació avui Bé, una cosa, en aquest moment fa l'entrada aquí, bona tarda El company Ignasi i, bueno, d'on haig de la benvinguda dir-li que estàvem parlant en aquest moment d'una sèrie, bueno, de dues sèries que ens ha comentat l'Anastasi una, no sé si l'has vist tu jo vaig veure perquè l'han fet en pas de premsa la pel·lícula, que és la nit del 12 Francesa, la nit del 12 No l'he vist No sabia ni què hagués fet la pel·lícula segur la sorpresa que he tingut ara Bona tarda Bona tarda, benvingut I abans parlava, li he comentat també una sèrie de NESA, en aquest cas situada, aparentment estic fent una mica d'espoilerari però aparentment a finals del segle XIX la dinamarca de finals del segle XIX i que és, aquesta és curiosa també he fet més carrer la sèrie MC o el que sigui és la reflexió prèvia que he fet que crec que es diu, perdona es diu también en el cielo la reflexió que he fet, bàsicament, és que sempre tenim tendència i amb vosaltres m'ha passat, a vegades, que no sou massa seriós no, gens! jo sóc massa entusiàsta, vas ja vull dir, començant per dir, el tanto que són sèries normales, és a dir, no estan parlant de coses extraordinàries, és una tendència que a vegades exigenar amb les sèries amb les pel·lícules no tant, però amb les sèries no sé per què fem això però bueno, ja està hi havia una pel·lícula que vaig veure la setmana passada al divendres que el cinema Girona es va celebrar la nit del cinema europeu que se celebra 650 pantalles d'Europa i l'escollir per Espanya no sé si per Espanya o per Catalunya, potser és Catalunya era el cinema Girona, suposo que llavors hi havia com a convidat per escollir la pel·lícula que es va passar i per parlar de la pel·lícula i d'altres coses, l'Albert Serra l'Albert Serra no de sap mai ell, naturalment, va parlar de la pel·lícula però també va aprofitar per repartir galetes per exemple, per les seleccions que ell no ha tingut gaire sort ho va considerar una pel·lícula perquè de cinema només fa ell no, no, la pel·lícula la va considerar una pel·lícula això és una menys important abans que ha citat el padrino, com a possible pel·lícula de les millors d'Itàligo, el padrino el considera que és una cosa més executable la paraula que utilitza és executable ell va dir que el cinema americà s'acaba als anys 60 a partir d'allà, la importància és tota pel cinema europeu però l'americà ja és una repetició dels models actualitzada pels que han vingut a darrere jo crec que talla una mica aviat si et dius el 85, 90, potser li donaria la roba no, no, no, però l'Albert és molt llest, a llavors ell, a continuació d'això et diu, això no vol dir que tot sigui per tirar a la brossa hi ha pel·lícules del 70 i del 80 que tenen la seva qualitat i s'aguanten bé i tal però el cinema com a concepte i de projecció d'idees passa cap a Europa, segons ell i llavors va repassar una mica les seleccions dels Goya i la previsible selecció del Gaudí que em sembla que la diuen avui o demà amb el Gaudí no va dir res perquè no la sabia mira, perquè el Pere Vall, el company periodista li feia l'entrevista de la vida, escolta, tu no has tingut massa sort per dir-ho així a mi no em preocupis gens, això que m'ha de preocupar, jo sóc un home de cine i resulta que m'esteu parlant d'una cosa dius, aquests premis són d'empresa privada dius que si jo agafo i foto una fundació i em poso a fer uns premis i dono el premi de la meva fundació qui vindrà, els meus amigues i ja està però és una obviatat el cinema de sales és un cinema d'empresa privada però sí, hi ha recolzaments oficials però els recolzaments oficials i tu n'estàs i ho saps millor gringo i ho pots fer amb el cotxe però potser t'intencions sí que és veritat perquè els ha quedat amb ells i els ha quedat amb ells qui són la pel·lícula d'industria s'ha de dir que els bogos, i en aquest cas sempre acaben de tenir... i és cert, com que en diuen tantes sempre d'aquesta cosa tan grossa Passa com passàvem de l'hi, una gran botada, i quan anaves a darrere de la botada hi havia una argumentació. Estan en aquest terreny. També és de l'altra muntanada. És de la zona. Però l'albert és d'aquests que et diverteixi instruint. La pel·lícula va parlar d'una pel·lícula, la va recomanar i la va defensar. I és una pel·lícula interessant. Quan ens donguin el passi de premsa, després en podem parlar. Però d'entrada anuncio. El títol és Franz del 2021. Un director francès que es diu Bruno Dumont, que té una carrera llarga. Una carrera diversa en què jo he vist coses que m'han interessat molt. I altres que, francament, no. Estan per sota dels 5. I aquesta no. Aquesta és una pel·lícula que s'aguanta molt bé. És que s'ha de guanyar la vida, aquest home, com tothom. Ah, tothom s'ha de guanyar la vida. Bueno, dit això... Això és el que és, quan el consideres art. Jo vinc de veure a Batard. M'agradaria fer 5 cèntims, ja que he anat al passi de premsa. Aquest és el motiu pel qual he arribat tard, perquè el passi de premsa era dos quarts de 4. La pel·lícula dura realment 3 hores i quart, estremendo. Els títols de crèdit me'ls hem entilat, però la veritat és que tot i així he sortit tard. Bé, la qüestió és que... Aquest estarà als Òscars, previsiblement. Indiscutiblement. I tant, i tant. Bé, surto estupafacte. Perquè l'he vist amb 3D, ja que tinc el costum de posar-me molt a prop de la pantalla, perquè sempre m'ha agradat veure el cinema al centre. El més aproposible, que no em faci perdre camp de visió. I poso sempre a la distància d'aguada. Des d'un punt de vista visual, és clar, aquesta pel·lícula penseu que ha patit, clar que ja n'ha hagut els parèntesis de la pandèmia, perquè el projecte era anterior. Però aquesta pel·lícula ha patit endarrerament, segons ell mateix diu, perquè de fet, ens va rodar el 2017 així, però resulta que faltava tècnica. Hi ha una part molt aquàtica, els gegants, aquests blaus protagonistes de la primera part, tenen altres tribus amb variants racials, i són uns que es dediquen als peixos, viuen a prop del mar, són amics d'unes valenes molt particulars, és molt flipant tot plegat. Ja sabem que en Cameron, des que va fer Titanic, li ha agafat una dèria per les profunditats marines impressionant, per tant, s'ho fa venir perfectament al seu terreny. I des del punt de vista visual, és una pel·lícula de Nadal, espectacular. Realment no cal ni seguir l'argument, només vas flipant permanentment, perquè la qualitat de la fotografia, que és d'un tal Russell Carpenter, és immensa. El grau de definició, amb 3D és que sembla que li puguis tocar el cap de la valena, és una cosa absolutament d'espamperat. L'argument, però, s'ho amava una mica, evidentment, en la línia de la primera, en el sentit dels bons salvatges, que viuen feliços, fins que venen els conqueridors, això que li diguin els cities quan va venir el espanyol, és el que s'ha semblat el pla final. És definitori, no? És estat bé, bé del tot, no? Perquè els vaja, fa aquests sacrificis, agafa també tenen els seus problemes. Però, esclar, es veu els vaixells espanyols arribant a Costa. Això és el mateix, no? Els humans que han anat a Pandora, aquest planeta, tornen, recordem que a la primera va haver una batalla campal, absolutament espectacular, però el dolent que mora resulta que genèticament li hem fet un clon i ara és un d'aquests gegants, que no recordo com es diuen, dels gegants aquests blous, els habitants de Pandora, no? Torna, perquè la seva genètica l'han transformat, ja sabeu que a la primera part hi havia els avatars, precisament eren uns organismes fets a imatge i semblant-se dels gegants aquests, però el que es feia és agafar l'humà i, a través d'un aparell, passar l'amen a l'avatar, el gegant que, diguem-ne, el substitueix, i aquest, en definitiva, és el que campa i intenta fer-se amic. Hi ha una part d'humans bons, com sempre el ciurri huiba vol fer-se amic digital a la primera part. Aquí el tema és la venjança, el dolent de la primera pel·lícula, que és el Stephen Lang, el actor, intenta matar, vol matar, el caporal, que si recordem, es va quedar sense cames, diguem-ne, no li funcionaven, però va acabar quedant-se, va decidir, en la primera part, quedar-se en el cos del gegant blau, i maravelles de la ciència, acaba tenint fills i tot, o sigui, el avatar absolutament idèntic als gegants, els habitants de Pandora, resulta que pot procrear exigències d'aquestes. La veritat és que la pel·lícula avança cap al disbarat, fins i tot jo crec que li agafa una mica, hi ha un moment que és una nau, que també és com vaixell, el vaixell tomba, és a dir, reivindicències d'altitànica, per totes. Serem espectacular. Absolutament espectacular. Serem familiar. De l'Iran, m'atreviria a dir, l'argument acaba sent, de veritat, hi ha moments de l'Iran, i no entro en més detalls, perquè potser seria xafar la guitarra. Em promets que parlaríem d'una pel·lícula. Em promets que parlaríem d'una pel·lícula, i ens quedem aquí. Bé, simplement, el fet que vingui del passi, i com que soc conscient que és una pel·lícula, és una pel·lícula de l'enca. Femiliària. A més a més, va de la família. El club familiar. Convocatòria familiar. Molt bé. Doncs tal com hem dit abans, ara l'Anastasi, que és el que la va proposar, ens introduirà en aquesta pel·lícula que va dirigir l'any 1972, Paul Newman, que es diu, l'efecte del reis gamma sobre les margarides. Sí. No intento situar el parquet i el com i el on, a vegades. En aquest cas, el cinema en la vaig veure. No ho recordo, que sempre tinc tendència a dir el cinema. No el recordo. El parquet vaig situar aquesta, vaig voler donar voltes com sempre, quan es diu, toca-t'ho. Doncs dones voltes i tal, i de cop l'imatge de Newman em va marxar. És moment unaquil anecdòticament, que no és tan anecdòtic, que en la pel·lícula hi ha tres persones que estan a la pel·lícula, un redera Cama i els altres dos d'abans, que són el propi Newman, la seva senyora, i la filla, una de les filles, la Foseta. Ara sóc incapaç de recordar com es diu, perquè té nom de casada, ja no recordo el nom de casada. Neil Potts. La filla. La filla i la filla. La protagonista, la filla rossa. En els tests tinc alguns d'haver-los conegut personalment. Amb el Newman, concretament, ja vaig comentar en aquest programa, l'any 89... Això em van parlar? Sí, em van fer un esport, amb de Freixenet, que ell feia el protagonista de Freixenet, jo el vaig dirigir, i vaig tenir la sort, que quan el anava a veure amb ell, la senyora estava fent una pel·lícula amb ell, i vaig trobar-me, a la seva senyora, la Joan Edward, i la filla, jugant, bueno, jugant, amb la criatura petita. La Neil Potts, de 30 anys. De 30 anys. Amb la criatura petita que en tenies 6 o 7, o sigui que recordava molt la Neil Potts, de quan a l'any 75... És curiós, perquè no s'ha de dedicar-te al cine, aquesta dona. No, no, no, no. Va fer un parell de coses amb el seu papi, i s'ha acabat... Cap interès, cap interès en fer. I aquí, per cert, fa un paper extraordinari. Estupendo, extraordinari. Jo crec que està molt marcat pel estil... Estil neumant, no? Estil neumant total. És a dir, que vaig tenir aquest ple, és un ple que ara és anecdòtic, però que a mi una mica m'ha passat, i en la pel·lícula, clar, la veus absolutament fredament. Jo soc muntador de cinema, a mi les emocions personals, teòricament, les haig de filtrar. És a dir, quan veig una pel·lícula, ignoro tot el que l'envolta, fins i tot que l'he vist abans. Per tant, intento veure-ho com si fes la primera vegada. Sí que en teniu un record estupend, i per això us la vaig de proposar. I jo la pel·lícula trobo que té un gran interès. Té un gran interès. És una obra que està basada en aquest cas, amb un premi Pulitzer, però realment és una obra destinada realment al teatre. I s'ha estat fent amb teatre, en l'OF Broadway, quantitat de vegades, hi ha quantitat de versions, que fins i tot algunes d'elles es poden veure, com sempre hi és tot a YouTube. A YouTube es pot veure alguna versió de la de... Tot opció és pitjor que el que ha fet Newman. És a dir, perquè és teatre i teatre gravat, i veus molt mal gravat, perquè el teatre que sigui bo no vol dir que no pugui. Una vegada gravat ja no és tan bo d'entrada. Per tant, el teatre s'ha de veure en directe. Sí, és incomparable una cosa amb l'altra. Realment és que tenir davant un agent Woodward, sempre es diu això d'estat de gràcia, però és estat de desgràcia, en aquest cas, realment. No penso que s'ha estat de gràcia, creat a partir de la desgràcia, és a dir... Estat de desgràcia pel paper, no? No, ella està... Immensa. L'exageració no és exageració, és absolutament així. És la persona que porta tota la pel·lícula. Evidentment, vosaltres diuen, la nena, meravellosa. La nena és un replicant de niúmen, perquè físicament s'hi sembla molt. I té aquesta cosa de niúmen... És molt maca. I té aquesta cosa de niúmen de quan no té... I ella, la nena, parla poc. Com niúmen a vegades que també parla poc en alguns personatges d'ell. Però té una mirada. Hi ha un moment de la nena que està a l'exterior de la casa, cap al final, el tema del conill, els que han vist la pel·lícula, amb un conill mort, i llavors s'amaga, queda com... és de mitja a la foscor, a mitja a la clara. I la veus i dius, és el niúmen. És el niúmen en persona, és a dir, realment. I bueno, és realment... Ara, després d'entremiar, parlem tots de la pel·lícula, i obertament és una pel·lícula que es pot opinar molt. Sí, és cert que és d'una intensitat tremenda. Una pel·lícula que a proposa, jo no la recordava fins i tot, tant, tant, tant, intensa i tan dramàtica. Té escenes, absolutament, que hem de definir ara junts, absolutament, d'una dramatisme i d'una vergonya aliena en algun moment, a la presència de la mare, per exemple, a l'escola, a la festa, al final de curs, que crea una vergona aliena, però al mateix temps, és clar, és que aquesta dona ha d'escoltar... Aquella escena és d'una tensió dramàtica extraordinària. Personatges com secundaris, com són, el de l'àvia, aquests aparells no eren típico d'anys, que en realitat tenia ser tan típico. És fantàstica, aquella dona. Jo em sembla que no fa res i que té aquesta mirada, i que s'entén amb ells, amb una sola mirada, entén coses que nosaltres no entenem. Però escolta una cosa. De quina manera, de passada, es mostra la crueltat que hi ha amb les persones grats. Ah, clar. Perquè la mateixa filla l'està abandonant, però de una manera de la més miserable, per 50 d'or. Ja parlem, que és molt ràpid, és una mica de la revolució. La ruta és la Roberta Wallach. Sí, la filla de la ruta. I l'Ai i l'Ualac. Sí, l'Ai i l'Ualac, jo li he dit que era aquí ara, m'agradaria l'onfiança i li dic. I l'Ai i l'Ualac. Molt ràpid. Tècnicament, jo penso que un dels mèdics que té la pel·lícula és que té una... com és el Newman? Una persona aparentment, jo penso que no ho és tant, aparentment simple. És a dir, una persona que no es complica la vida. No es complica la vida. Té una obra complexa davant, que el m'ha tingut quan ha tocat Tennessee Williams, que el m'ha tingut amb altres casos, i ell sempre fa aquesta mirada lleugerament distanciada. Jo crec que fins i tot irònica, a vegades, ell té aquesta actitud davant de la vida. I crítica, eh? I crítica. Però amb una anetedat tècnica absoluta. És a dir, la càmera sempre està on ha d'estar, si es desplaça, es desplaça, amb tot el sentit del món. Hi ha algun plan, el més elaborat de l'Ovitual, que és un plan d'un tren que passa pel centre del carrer, per cert, i que el segueix i llavors ens porta el cotxe. És bastant sorprendent, eh? Perquè dius, bueno, però aquí hi ha una via, hi ha una via pública, valga la redundància, hi ha una via, però sí, sí, està passant un tren, alguna marxa molt lenta. Molt lenta, però passa. També és el barri que és, eh? És un poble que passi. És conècticat, no? Sí, sí, conècticat. Conècticat passava per dut, al fons de... I realment és l'únic paraula molt elaborat, perquè realment segueix el tren i la càmera ens porta a descobrir que darrere dels vegons que van passant, hi ha el cotxe amb la Jorn d'Obril i les nenes dintre. És a dir, la sena, bueno, meravellosa que parlava abans del Valpolicia. M'aturo aquí. Jo la pel·lícula l'he proposada i en sé el que en sé, però anem-ne a parlar en tots, una mica, també. O sigui, endavant... Molt bé. Hi ha un edifici temporal. Després la comentaré. Molt interessant. Parlem-ne. A veure, una mica per centrar-nos en el tema. Estem parlant d'una pel·lícula que ens mostra la història d'una mare, Beatriz, que és la Joan Wubber, ja hem dit aquí, extraordinària, perquè el seu paper, venint cap aquí a l'estudi de ràdio d'Esben, ho comentava amb l'Anastasi, és que, a veure, quan fas un rodatge, intervents dos setmanes, tres, quatre, cinc, dos mesos, i cada dia és difícil que et posis a dintre de... per més que tinguis tècnica, que segurament entenen i molta la Joan Wubber, però és que aquesta dona, tu estàs veient la pel·lícula, i allò és un relat que sembla que estigui fet amb dues hores de mitja, perquè en tot moment està amb el mateix ritme de comportament. És una introspecció en el personatge terrible. Jo crec que el poliument adorava la seva dona. I la pel·lícula és un homenatge molt... I la va potenciar molt i va dir que tenia una dona que era una persona molt intel·ligent. Sí, sí, és veritat. Bé, doncs aquesta seria el personatge central que va acompanyat de les dues filles. Dues filles molt diferents. Una filla és intel·lectual, és curiosa, està estudiant física i química, i està, des del començament de la pel·lícula, aquesta música que hem posat, és una música, si veieu la pel·lícula, arranca amb aquesta música, i ella està fent un tractament de la Terra, on hi haurà les gotes d'aigua, la temperatura adequada i tal, per fer un cultiu de tres nivells de les margherites. Amb l'efecte dels ràgeos gamma. Una radiació prudent donar unes margherites espectacularment hermoses. Aquesta música ja crearà unes mutacions, i una altra les conduirà a l'amor. Aquest és el final de la pel·lícula, és el plantejament que, precisament, és el seu treball de curs que està pot potenciat, que serà el que donarà l'origen amb aquesta escena. Tant bestial que has dit tu. La mare té que anar a donar suport, i l'únic que sap dir és que tengo el corazón enchido de orgullo. I ho repeteix diverses vegades a la cara. Fins el moment que deixa tremolant, les que deien Betty La Loca. Jo crec que el Paul Sintel, l'autor de la peça de teatre, que per cert... Premi Pulitzer l'any 71, però l'obra és de l'any 64. És a dir, tot just quan el Johnson puja de precedent. Clar, quan s'estrana la pel·lícula l'any 72, el simpàtic de Nixon. O sigui, l'Amèrica encara estava més deprivida, i més feta caldeu. Però el títol de la pel·lícula, l'efecte dels Rats i Gamma sobre les margadides, té un valor simbòlic poderosíssim. Perquè si Joan Wotler... És molt potent, aquest títol. Si Joan Wotler, la Beatriz. La Beatriz és l'eix de la pel·lícula. A mi em sembla que després voldria parlar sobre el personatge de la Joan Wotler, perquè em sembla tan entendridor, tan poderós, perquè és el vehicle de denúncia social. El personatge d'ella és el vehicle de denúncia social. Aquest personatge? Aleshores, la filla, perquè la Ruth, la gran, va pel mateix cabí que la mare. Es revela, es rebota, no vol ajudar a casa, no vol fer res, però no farà res ni en estudis, no evolucionarà en la vida. Qui evoluciona és la nena petita. I la nena petita... És el llan i el llan. D'alguna manera és Newman, en el sentit que tot el cinema de Newman, particularment ell com a actor, què està fent? El paper d'algú ferit, colpejat, maltractat, víctima d'una societat capitalista cruel i despiadada, però ell es manté en còluma, i el major dels personatges té aquest possat d'emprenyat, que sempre està com amb a fred, no parla, això que has dit abans... Fa personatges que no parlen gaire, i que només parlen amb el cos, i amb l'actitud, i sobretot amb la integritat. És a dir, em podreu treure tot, però no em treieu la meva dignitat. És el discurs de Paul Newman sempre, pràcticament en les seves pel·lícules. Recordem-lo menjant-se quants ous es mengen a aquella pel·lícula. Recordeu els ous dosos. Allò és actitud, allí no hi ha... No diu ni una paraula, s'està fotent 30 ous dosos. Actitud, a les hores. A les hores que pel fetge va de fòbola. A les hores la filla és com una illa en ella mateixa. La Matilda. Tira endavant, es digui que sa mare és un desastre, la germana no hi pot confiar en ella. Està en un entorn tirant a missarable, en el sentit que la pobresa frega literalment l'ambient. Tenen que llogar una habitació per poder s'ho assistir. Per s'ho assistir. I, malgrat tot, la filla és Newman. És el paper de Newman. Estaré en un context de merda, però la meva dignitat no me la traieu. I és la més intel·ligent. És la més frega. I no defuig les obligacions familiars, perquè quan té que cuidar la iaia, la cuida. Ara hi ha una cosa que... És que és íntegra. Hi ha una cosa que s'han setat tu sobre el personatge tan ric que de la Beatriz, de la Joan Buber. I ara us diré una cosa. Jo ve en la pel·lícula, dic, és que aquest personatge, els Coen, no han fet altra cosa que desenvolupar-lo. Aquest tipus de personatges. Una dona molt empoderada. Farco aquella dona és una continuació d'aquesta. I quan tu veus tres anuncios en les afueres, què és allò? I la Sèrie que us comentava fa uns dies també va per aquí. Aquí hi ha el mes que això encara. Ni una n'està denunciant a través d'una dona que sentueix que no ha tingut uns pares com cal, tampoc. Que s'ha obert de pas com ha pogut. No ha pogut estudiar, no ha pogut fer res. Era una persona... Un bullying, pràcticament, que podríem dir avui en dia. És una persona meva i, generalment, és equilibrada. Emocionalment. Perquè el seu marit també és un bandarra, que l'abandona i després es veu que es mora... Es mora en un motel. Una dona que no serveix per dur endavant la família. Això és evident. Les escombraries, la casa està fet un desastre. Els moviments de càmera són pocs, però deixen clar que l'ambient és hermètic. Una persona que no es fa que es faci l'esquena. Sembla que falti aïe. És gairebé de tanatori. És una cosa molt apagada sense cap futur. Recordem aquest pla no molt ràpid. Una incert de la aïe, amb el taca, avançant per un passadís fosc. Inquadrada just amb passadis al mig, una sensació d'això que dius tu, d'angoixa, d'opressió, de tot el que vulguis. Un altre punt. En real de això que dius tu, un altre punt. La pel·lícula no està exenta de tocs d'humora. No, perquè el niúmen és en el fons fa veure que a la vida li sembla tot molt divertit. Jo en sento aquest punt irònic, el té. El punt del policia quan es troba amb ella, i ella li recorda tot allò que seu. Si la teva dona... És un punt divertit. De la barbeta dona, que té una forma rara. Ella li diu al final com es diu, no? Sí. I diu, no, jo no sóc aquest, sóc un altre. És al·lucinant perquè tothom es coneix del poble. Però és allò que sempre l'american psycho, no? Que tots són gent d'aquest cas de pasta, però que no es... Escolta, aquest nosflorito no resulta que és becarrito. Ves de referència, sempre de triangulant, sempre. Sí, sí. És una pel·lícula que a mi sincerament m'ha emocionat molt. Amb el personatge, jo m'identifico moltíssim. És molt recomanable, aquesta pel·lícula. Perquè és molt poderós. Tot és una dona que no té capacitats per sortir-se, però ella vol sortir-se. Intenta complir amb la seva filla. Intenta. Sí, sí. El que passa és que tot és un problema, no? La Ruth no vol ajudar, i al final algú ha de cuidar aquella iaia. El cunyat se li posa d'esquena, també. Exacte. Però tot això no és res més que afegir el context del núcle de la pel·lícula, tot que és el bon, tota la misèria d'una sèrie de gent que conforme l'Amèrica Profunda, en aquell moment. I en aquest sentit és un retracte... Bueno, m'imagino que el Nixon devia estar cabreixadíssim en aquesta pel·lícula. Ni human estava en la seva llista negra. Us llegiré la fase. Nixon tenia una llista negra de Hollywood i Paul Newman, que era demòcrata del diccionari republicà. Però això no només és això, és que clar, fa pel·lícules que estan mostrant una Amèrica que precisament no és la del cel impou, és tot el... No, és la del... la línia que sabents, per exemple. És una altra que també va rebre. Clar, i la fa l'any 72, que és quan l'Amèrica encara està pitjor, però amb el John som quan puja el poder, perquè es carrega del Canadí. Hi ha la cosa d'aquella manera. L'obra és de l'any 64. Per tant, l'obra ja està denunciant una Amèrica empobrida i que no tot és potència i energia. Però imagina't l'any 72, la cosa encara està pitjor. Hi ha una frase que diu, amb una convenció demòcrata, ella està allà via un correu electrònic. De fet, un correu electrònic. I diu, l'assoliment del que més menogolla, això, diu Newman, a la vida, més que de les pel·lícules, més que de les premis, va ser descobrir que estava a la llista d'enemics de Nixon. Significava que està fent alguna cosa bé. Estava fent alguna cosa bé. Molt bé. Genial. No hi ha dubte, perquè la pel·lícula és això. Està reflectint, la pel·lícula està reflectint en una situació. Però si tu ets un espectador atent, t'estàs adonant que Paul Newman s'està criticant l'administració. El sistema, esclar. No m'estranya que estiguis a la llista negra, que està dient, mireu, aquesta gent també existeix. I el que a mi em sorprèn és que Newman, que és un home que, evidentment, l'alçada que fa l'any 72 ja és una estrella, com la Joan Blodberts, tots dos han arribat, ara el de tot, a dins de Hollywood, i com són capaços d'adaptar aquestes peces de teatre que estan parlant d'universos molt enllunyats als d'ells, com viuen ells. Aquest és el més proper, però la Joan Blodberts, que no queda més de mig que enamorar-se d'ella. És que té una potència, o sigui, només la seva presència a la pantalla. La rancada ja és molt forta, però van ser les rueses. Però les cares, com mira, com es mou, és tan natural i tan carnal, totes dues coses. És que és cava cega, i el personatge és que... I això que la pel·lícula està feta amb un tractament distant... Sí, sí. Sentimentalisme és... Res de sentimentalismes, però no en tens més remei que sentir una pena profunda per la Beatriz. Genès és una empatia cap a ella. Està marginada del poble, pràcticament, considerada una boixa al veí fins i tot més aviat escapa. Per això la vergonya... La vergonya que senten les filles, quan ella interveu al final, és la vergonya que sent l'espectador, també. Perquè li sap greu. A més, arriba amb el telelament cogejant una mica... És la manera més penosa d'arribar a algú llarg. La més beguda, també. També té aquesta debilitat. La família de l'expressió la fa refugir-se en l'escola. És tan humà, tan profundament humà, i en Godward transmet, d'una manera tan directa, que és que no queda més remei, que et quedes clavat a la botaca. T'hi quedes clavat, i et treus el barret i alguna cosa més. És un actriu enorme. Enorme. Quan hi ha l'assortir de l'institut de les filles que les va buscar, i aquella cosa a mi em va fer molta gràcia, perquè, a més d'aquest punt, el text original ja hi sigui, però també és molt niúmen i és molt propi del personatge d'ella. Quan veu a la seva filla, l'altre, no la petita, la Ruth, que està amb uns altres nois, voltada de nois, a dalt una mica més amunt i tal, li diu, escolta, que ens anem vint al cotxe, que ens anem cap a casa. I l'altre, estan allà, tiquen vells, no sé què, i ell diu, la teva germana, d'aquí un moment, es quedarà embarassada. Van foc. I llavors diu, pensen fort de venir, que no vinc, això és l'el·lípsi temporal. I immediatament després, estan al cotxe. Ja estan al cotxe. És una elípsi temporal de llibre. Molt bona, perquè vol dir que, evidentment, trenca-s'hi barranques, però l'arros agafa. Sí, sí. I la fotut del cotxe, com ha sigut. Hi ha una cosa, els que ens esteu escoltant, no penseu que Paul Newman es va quedar amb aquesta pel·lícula. L'any 61 ja va fer un curmetratge. I després, entre el 68 i el 87, va fer sis pel·lícules. O sigui, Raquel Raquel, casta Invencible, aquesta, l'efecte de los rayos gama, la caja oscura, que és una pel·lícula, la va fer per televisió. És televisió. Harry Eijo, que és un homenatge amb un fill que se'ls va morir per sobre dosi. Després, el Zodo de Cristal, que és una adaptació d'una hora de 35 milions. Que, de fet, aquesta pel·lícula, l'efecte dels rayos gama sobre les marèvites, té alguna cosa? Sí, és cert. Podria ser una altra. Un altre cosa, l'extraordinària relació i amistat, diguem, a part de ser matrimoni amb la jove amb Uber, fa que de les sis pel·lícules sí que siguin interpretades per ella. Això diu molt. Estaven enamoradíssims, però Paul Newman va llegit en algun lloc que va arribar a metre que ell havia arribat on testava. Gràcies a ells. Com tants homes, com tants homes, perquè no es travessin a dir-ho. Però ell ho deia i jo penso que era veritat. Probablement és cert. Ell era una dona de molta sostenibilitat. Després, ja ho han. Hi ha una cosa que, si parlem de Paul Newman, tenim que dir i es fer una petita referència a la gran i extraordinària carrera de actor que té. Sí. Una carrera que va començar l'any 1954 amb el càlid de plata de Víctor Sabil i després ja va seguir enmarcado per l'Òdio. Però atenció, només, els directors, Robert Wise, Robert Rosen, Otto Breminger, Richard Brooks, Arthur Penn, Martin Ritt, Richard Brooks i una altra vegada, Alfred Hyscock, Marc Robson, George Roy Hill, amb aquest va fer dos hombres i un destí. John Houston en va fer dos, el Jue de la Orca i l'home Magintor. Sínda i l'únic, James Ivorri. Els germans coen. Va fer el gran salto. Sam Mendes. Quan James Ivorri és quan jo el vaig conèixer. Està col·lant en aquest moment, l'Òmnica que ha fet amb l'Ivorri. Molt bé. Ens vam conèixer amb ell en el rodatge de l'Ivorri. Evidentment ja ho hem parlat una miqueta. Però quina impressió et va donar a l'únic? Com a persona, a banda que tenia un cantor molt còmic. Sí, tenia aquesta banda còmic. Molt brumista, però a banda d'això. Home, jo estava impressionat a banda d'aquesta vida, perquè venia un moment que t'has de sobreposar, tu has de fer una pel·lícula, una petita pel·lícula, que és un espot. Vaig tenir que sobreposar-me, però la meva sensació quan em vaig sortir és de tot aquest procés, és que havia estat davant d'un home tris i en problemes. I que en el fons, en l'hotel, ho comentàvem. Tio, cojonuda, estupendo, quina gràcia que té i tal. Però sí, però, ostres, en el fons, és un home trist. Ja li dèiem allà abans. A la Rolò, també, quan parlem de la cervesa última al final del rodatge, no sabien que dins, però no perquè jo no tingués res a dir-li, ni tampoc, sinó perquè no tenia necessitat... Un home insatisfert. I això jo crec que ho reflecteixen en les seves pel·lícules. Tornem allò d'abans, no? No em treureu la dignitat. Sí, sí, sí. És una lluita... Un estat de lluita contínua contra el sistema. Sí, sí, sí. No li ha agradable l'Amèrica que vivia? No, sí. De ben segur que no. I tenir les seves raons. Home, no costa gaire estar-hi d'acord amb ell. Probablement, per això, la seva extraordinària carrera com a actor, també el devies ajudar a sobreportar-ho tots. Probablement. Tot i que tenia una filia a la cervesa, es veu que era... No, era un lavador amb padríc, ningú sabia, però era... Bueno, a la cervesa, cotxes, tenies... Cotxes, també. Les seves... Molt amics d'estif McQueen. D'extraccions. Una altra que també li agradaven molt. Exacte. Molt bé, amics. Doncs res, estem acabant el programa. La setmana que ve, el dia 20, ens veurem amb el que serà l'últim darrer programa d'aquesta sèrie, d'aquest curs. Després ja vindran les festes i ens anirem tots a mirar de passar-ho el millor possible. Fins la setmana que ve que tingueu una bona setmana i no s'ho olvideu d'anar al cine, que n'hi ha molt i ja està de bo. Ja està de bo i tot. I fins i tot. Fins i tot, exacte. Molt bé, bona nit. Bona nit. Fins i tot.
