I a les voltes, pràdio d'esper, si tu anites pràdio d'esper, la ràdio de Sant Just, ve de Ràdio 8.1. Pràdio d'esper, ve de Ràdio 8.1. Pràdio d'esper, SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit, ja som aquí un dimarts més. Avui, 29 d'octubre del 2013, disposats a parlar-vos d'una pel·lícula que és la pel·lícula del mes, a pie de pàgina, i d'un director del Cristóf Arkeolowski, si és que tenim temps, i també de les possibles pel·lícules que haguessin pogut veure. Jo, per exemple, els puc parlar de la que una castelera que jo us d'aquesta setmana anticipa en l'estrena perquè el dia divendres és més. Exacte. I aleshores us puc parlar de la última pel·lícula, el David Tueva, però igual també també els vosaltres, que ho visc, i per tant podem començar a tocar-me... Hola, bona nit a tothom. No he pogut veure coses. L'última que he vist, que és la que parlem aquesta nit, que és pie de pàgina, aquesta pel·lícula israelí d'Israel, però no he pogut del cine aquests dies. Tu ja ho m'has vist alguna cosa? El Jaume encara està... Està arribant. Està incorporant-se. Està aquí. El programa. Està arribant. I ara d'aquí, a uns segons, ja... Digues que has vist. Es dirà que... L'avió ha arribat a treure't. Això de que fa avions és un problema. Hauríem d'anar en patinet. He vist la vida de... La vida d'Edel. Ah, la vida d'Edel. La crítica està... La deixa pels no vols. No sé si n'hi ha per tant, però... Què és això de la vida d'Edel? Ara que ja esteu tots presentats, excepte els tècnics... És francesa, que està pel·lícula. I el francesa Aguilar, que està arredir als vidres... Ah, bueno. A control de tot... Ah, bueno. I sense ell no podíem fer problemes. Però de tot, de tot, de tot. Fins i tot dels pensaments. Endavant els pensaments del Joan últimament. Ja sé que parlarà d'una cosa o d'una altra, però sí. Per influència del meu fill. Exacte, per prova, el programa anterior. Però bé. Per influència del meu fill. Doncs aquesta pel·lícula és una pel·lícula francesa, no? Sí, és francesa. És francesa. D'una autòtona, sí. Exacte. Estan pujant aquest tipus d'autors a França, veig. Va guanyar el festival de... Va guanyar el festival de Canç, va l'operar... Per alguna cosa. Sí, sí, no, no. La crítica l'ha deixat pels nous. La temàtica és una relació lésbica entre dues noies joves. Entre dues noies joves. No sé, explica ja, amb aquest assemblat. La temàtica és la història de mort entre dues dones. Però el que és més interessant és que aquesta història de mort està ubicada de manera que explica tot l'entorn que hi ha. Que hi ha d'un tant d'ella i de la seva, tant d'una paret de noia com de l'altra. Exactament. I de la diferència que hi ha entre un ambient i l'altra. Lògicament, això, hi ha un plantejament de diferents classes. I aquesta DNA, que moltes vegades nosaltres no sabem identificar a nivell de contingut, que en definitiva fa que hi hagi persones que estan absolutament convençudes que han de tenir el privilegi de... i d'altres que com que no ho tenen aquest privilegi no s'ho poden ni plantejar. I la pel·lícula està explicada, tot i que la història de mort predomina, i evidentment és probablement el més bonic que té la pel·lícula, perquè destaca aquestes virtuts que tenim els humans, que en definitiva és que podem viure una història de mort absoluta, i que això ens portarà, doncs, en un camp d'això de Tallini, fins i tot per viure, aquesta història. I llavors, els condicionants, en tot cas, és per què no la viu tothom, aquesta història. A vegades és precisament perquè, com ells dues, no fan exactament el mateix que fan ells, no? Diem-ne que la persona que es presenta en el camp de la persona privilegiada, el cap de la xicota privilegiada, allà no caldrà dissimular res. En canvi, quan anem a parar en l'altra part, allà s'ha de dissimular tot. En fi, hi ha tot un munt d'espectes. Jo penso que amb això hi ha, en Tarim Prou, per situar-la, i el goig que m'ha fet a mi, això està claríssim. Recorda'm, en Mika, qui és l'Obsky. Això que esteu dient, no l'he vista a la pel·lícula. Sí, parteixes de la base des del punt de vista moral, sí, però jo crec que aquí va més enllà, jo crec que s'acosta més a Fastbinder, que no passa... Més enllà que el qui és l'Obsky. Més enllà i molt proper a Fastbinder. D'acord, d'acord. I l'estètica, també? L'estètica, a veure. Ah... Això s'ha de pensar, no hi havia pensat en això. Jo feia referència a qui és l'Obsky, perquè és el director del que parlarem després, i per anar enllaçant, i pel que dèies, em semblava del mateix grau de profunditat. Jo crec que... A mi potser m'agradaria més. No sé, jo he vist dues pel·lícules, aquesta és la tercera pel·lícula que veig al mateix director. Primer, n'he vist nunca, és mentida, perquè la tercera, la segona no l'havia vist. Primer era la esquiva, que va d'un agent, que, com que ell és tunesí, intenta barrajar a París la gent que ve d'un origen a l'altre. Aquí també, com dius molt bé tu, també fa barrajar les classes socials. Una de les noies representa aquesta classe social, l'altra, i l'altra és de classe social, mitja o baixa. I aleshores, això, com deia molt bé el Jaume, doncs... Mitja estable, diria que és liberada. Sí, sí. Llavors, això comporta una sèrie, com deia ell, de raonaments diferents per part d'una per part de l'altra. A les altres pel·lícules, la primera pel·lícula d'ella, és l'esquiva, i és una pel·lícula que es va fer famós, aquest director. Jo la vaig veure per cert, per curiositat, quasi per casualitat a París, quan la van estrenar, i va ser una èxit bastant important a França. La segona, que és cuscús, no l'he vista, i diuen que està bé, i aquesta és la que l'ha llançat, diríem, perquè ha guanyat el premi del Festival de Cans, com que la pel·lícula té un tema, diríem, no és que sigui pornogràfica, però sí que és una cosa, doncs, les escenes eròtiques són molt explícites, són molt clares, molt contundents, i bastant fortes. Tot i que és veritat que, en el fons, el que predomina la història d'amor més que les escenes lèzviques, doncs ha tingut un cert resor, i suposo que és una pel·lícula que la gent veurà. Jo, potser, és un punt de vista, com que n'havíem parlat també, i n'havien deixat també, potser em vaig anar amb l'espectativa de que em seria una cosa meravellosa, i em vaig trobar una pel·lícula digna, una pel·lícula ben feta, una pel·lícula guapa, i que elles dues estan molt bé com les dues adcrius, però potser perquè em havia acabat, i m'he posat que seria una meravella, no la vaig trobar tan meravella. Hi ha gent que diu que, per exemple, a la pel·lícula, que, clar, un obra mestra, perquè hi ha algun catalogat d'una mestra, jo penso que una obra mestra, i estic d'acord amb el que feia aquesta sugerència, és quan el temps, és el que decideix una pel·lícula s'aguanta com una obra literària, és el que fa que les noves generacions que la vegin la valoren o no la valoren, la consideren una obra mestra o no, que diu que és una obra mestra, i jo no tinc la sensació de que, a la llarga, perquè jo tinc la sensació, però tampoc tinc la certesa de que sigui així, perquè la vaig veure un dia. No tens visió de futur? No tinc visió de futur i no sé què passarà. No les vies amb el teu fill, encara? No la vies amb el meu fill. Exactament, tu ho has encertat. Però no és això, sinó que el que... Aquesta no la pot veure amb el seu fill. No. Fins que sigui molt més gran. Jo, de ADN, també, vull dir que quedi clar, perquè això seria probablement sí, que estaria bé, ja que hem estat d'acord amb el que tu acabes de dir, que el que predomina és la història de mord i no pas la nuesa de la relació sexual entre elles dues, estaria bé, potser, en l'edat del teu fill, que pogués saber que això xistegi d'una manera natural, si és que es pot valorar com a natural, que aquí estaríem amb l'altre punt, que Bernat prepara. Perfectament amb el que acabava de dir ell, si això s'assembla a Kierlowski. Kierlowski no farà mai, o no? No, jo penso que no podria fer de cap manera una exposició d'aquesta manera. Quan ha contestat el que tu dius, si aquesta és una pel·lícula que s'assembla... A l'estètica. Em pensava que te n'havies oblidat de la pregunta. No, no, no, no, no se m'ho obliden les coses. Del Fassbinder. Jo crec que Fassbinder era una persona que, més que poesia, el que feia era prosa, no? Ell li interessava explicar històries que definitiva lligaven amb la moral, que dominava i tal, i mirava de destacar, a partir d'aquestes prosa, d'aquesta prosa, tot un seguit de trets que nosaltres ens puguin colpejar. I jo crec que clarificar-nos. Aquí jo penso que va més cap a la poesia, tot i que potser no té un punt de trobada amb el Pasolini. Però crec que estaria més a propé a un concepte poètic, on s'hi barregen tot un munt de coses i no està tan interessat al realitzador per destacar totes aquestes constants, que probablement són negatives i que Fassbinder ho va fer d'una manera... Insisteixo, d'una manera destacant la narrativa, la prosa i tal. I hi ha moltes coses perquè... I explicaré per què, perquè quan vaig sortir del cinema amb el company que anava, ell no li va agradar igual que tu. El cap de la fi això és una història de mort. Jo li vaig dir, o vaig fer, exactament la mateixa la mateixa sintonia que he fet avui. I, automàticament, va lliçar amb quin raonament, vull dir, això no vol dir que hi estés d'acord, sinó que quin raonament, que li has tret tu, d'entrada, no li havia vist res més que una història de mort. I llavors, bueno, a partir d'aquí, contestada... Clar, que diries, és una estratègia de mort. M'ha més aviat cap a Pasolini, que no passa al senyor Fassbinder, que per l'altra costat, a mi m'hi va fer pensar de seguida amb el Fassbinder, perquè és clar, el Fassbinder, doncs era una home que ja penso que va posar molts punts sobre l'esís dels aspectes magnífics determinades, sobretot relacions, entre persones, i ell li va atreure aquesta encant, aquesta mena de... de meravella, no? I aquí crec que ja, aproximadament, el mateix, perquè és clar, i què és el que genera això, el canvi de la fi, què és el que passa en la pel·lícula? Que això deixa marques que no són les més bones per viure molts anys, perquè tot allò et condicionarà d'una manera negativa. Lògicament, els desengats són dolts, no són alegries, no? Jo només li vaig trobar un punt que li discutiria. Un prou? Ah, sí, més que un prou un punt, un punt de discussió, que estan excessivament en festes. Jo crec que el treball era molt interessant, no? El treball és molt interessant per mi a la vida, i llavors, que sempre anem aparant a la festa, que si hem de fer, no sé què, i celebrar-ho i a la festa... Exacte, és més cinematogràfic, però allà és precisament... I destineix una mica també com és l'artista, la pintora, és a dir, jo penso que... Sí, però és precisament anar a les festes on per mi s'aigualeix molt tot el disburgo de la pel·lícula. És un punt, només. No és un prou. És un punt. Jo és una pel·lícula que m'agradaria veure si és cert que la llarga es converteix en una obra més. Tinc els meus dubtes i tinc la sensació que és una pel·lícula exitosa. No ho has plantejat, és impossible que ho veiem, ni tu, ni jo, eh? No patiu, en la veiem, la Carme, jo ja us ho diré. Ja us ho diré. No cal esperar més, Carme, perquè tenim un criteri objectiu, i ben establert. De totes maneres el que dieu, de la part que està gairebé pornogràfica, m'està recordant una mica, no sé si la pel·lícula té alguna cosa a veure, amb la pel·lícula del Julio Medem, pornogràfica. La pel·lícula va acusar una mica, i hi ha aquesta polèmica. Va passar una cosa similar a la de Julio Medem, en la d'habitació en Roma. Vull dir que... I era una pel·lícula que, quan la veies, veritablement no tenia re de pornogràfic. Veies a les dues atrius pràcticament tota l'estona despullades, i fins i tot en escenes que tenien un alt voltatge, allò que es diu de vegades eròtic, però en el fons era una radiografia de dues persones que estaven relacionant-se d'una manera determinada, segurament per ser honestos, aquestes més ambiciosa que la del Julio Medem. Jo penso que hi ha més coses, que hi ha més coses, com dèiem, amb la altra, no hi havia fons, una història de mort, sinó que hi havia una vivència determinada de dues persones que no estaven a Roma, i hi havia una seta de coses, i en canvi, en aquí, sí que hi ha la pretensió d'explicar l'evolució de la nena, de la més jove, que comença a que té 15 o 16 anys, i acaba que hem de tenir 19, 20 o 21. Aleshores, aquesta evolució s'està presentant en aquesta pel·lícula, i en aquest sentit la trobo com més ambiciosa, i tampoc les escenes que són eròtiques, o que són, diríem, són crues, però que en el fons les entens, i estan ben justificades a punt de vista de la història de mort. És una història de mort entre elles dues, manifestant el que senten, i això està ben espesat, penso que això està bé. M'agrada el títol aquest que té en anglès, la pel·lícula que, d'alguna manera, és una de les pel·lícules del qui és l'Oski, ara que feia una referència, que és el blau, la traducció de l'anglès és el color més càlid, blue is the world, i també qui és l'Oski, dintre de la seva trilogia, una de les tres parts és el blau. A mi, a dos maneres, confesso, confesso així, principalmente, per allò que a mi el que l'Oski m'atreu més que aquest senyor, no sé per què és, exactament, no s'hauria dit l'error, però el trobo segurament més poètic, perquè és diferent, és un enfoc diferent. A mi, en el fons, si hagués de triar entre una pel·lícula de un i de l'altre, jo em penso que triaria el que tu has de parlar, el qui és l'Oski. A mi passa totalment al revés. No sé ben bé per què, només sé que el qui és l'Oski és una persona de conceptes que la culpa existeix, i llavors això a mi sempre m'ha rebutat, i probablement deu ser això. I en canvi, aquest penso que això no contempla de cap manera, i llavors això seria més fí. Ja, ja. I bueno, algun és polàquil·lat a francès, o de cultura francesa. Sí, és de cultura francesa, tot i que sí d'origen, però són molt diferents. M'agradaria puntualitzar una cosa, perquè d'aquesta no, jo me'n recordo molt bé, i el que crec és que aquella sí que és una pel·lícula que gairebé va parar la fotografia, perquè en definitiva parla de l'accés, o sigui, no parla pas de la finitat entre elles dues, i el que això pot provocar com experiència de vida, i conseqüentment experiència positiva i enriquidora. Si no, allà més aviat ho fa des de la distància, aquella de dir bé, escolta, això també ha de ser natural. I llavors aquí és on les coses es posen una mica dures, a més a més, aquelles dues noies les vesteix d'una volada cultural molt alta, una cosa que aquí existeix aquest contrast, entre les diferents classes socials, com arribem assumint uns valors, i en canvi d'altres, en liter, en cap mena d'accés, que no és que sàpiga una més que l'altra, o que tingui una visió més rica del món, que això també es preocupa de destacar-ho, sinó que el que fa és que adquirit uns coneixements, perquè ha anat amb escoles segur, més brillants, i lògicament aquests coneixements es convencen amb ella, que sap més que l'altre, que per exemple, quan anomena, li pregunta per Picasso, o li pregunta per un pintor, i només sap dir Picasso. Està bé de la manera que ho diu, no insisteix més. A mi una cosa que canvia, que allà el 3 és diferent. A mi una cosa que a mi m'agrada, potser el que més m'agrada de la pel·lícula, és que de la forma que van les coses al principi, després tens una mena de no xasco, que te'n dones compte que t'has equivocat, és a dir, tens la sensació que és la més lliure, la més tal, en el fons actuarà d'una forma absolutament lliure. És la privilegiada. I en el fons actua, al final de tot, d'una forma que, com si fos una parella normal i corrent d'entre un home i una dona, en la que quan un fa una infidelitat, l'altre no li perdona. Llavors això, les vistes al principi que estava lliure, que era capaç de fer qualsevol cosa, ruta que en aquesta moralitat actua d'una forma completament convencional. Em va sorprendre, em va sorprendre, perquè en principi no encaixava amb el que jo m'havia imaginat els primers segonges de la pel·lícula. És el que més em va agradar de tot. El definitiu, el que diuen els pares de l'altra noia, la meva joveneta, que diuen, però per poder ser un artista has de tenir algú que et recolzi, i clar, la pel·lícula acaba anant a parar en aquest punt amb tota la discussió que vulguis, però el cap i a la fi, doncs no és un home, sinó que és una dona, però bé, veieu-la, perquè ja el penso. Aquesta sí que és una pel·lícula, encara que l'expliquis de Peapà, que s'ha de gaudir en la seva visió i en tota la seva emplada. Ja penso que tot està molt bé posat. Exacte. La pel·lícula dalt... Tris hores. Tris hores. Però la pel·lícula dalt més és la de Pide Pàgina o la vida dalt d'ell, perquè a veure... No està clar, no està clar. Jo us puc parlar molt ràpidament de la pel·lícula que s'han de dir els dijous, que és aquesta de vivir, és fàcil, con los ojos cerrados, que és la pel·lícula del David Trueba, que s'estrena aquest dijous. Segueixo pensant, que és un punt de vista personal, que el millor que ha fet fins a l'altrueba és seguir sent els endolors de Salamina. Jo he vist també... Bienvenidos a casa, que la fer posteriorment, i ara el tio de l'Encàfeg Madrid 1987, i recordo també que ell és un senyor que havia cobrat molt amb el seu germà fent els guions de diverses pel·lícules. Hi havia treballat cosa que no tenia conscient el moment que vaig començar a pensar sobre aquesta pel·lícula, que havia fet el guió amb el Carles Bosch a Valceros, aquella famosa pel·lícula que va tenir premiada els Estats Units, i que també va ser amb el Rafael Azcona, guionista de l'ennyedeto Sogos, que per mi és una de les millors pel·lícules del seu germà, del Trueba. De Fernando Trueba? De Fernando Trueba, per mi és més guapa, és la Fernando Trueba. Aquesta es diu... És més fàcil que el Sogos Terrados, i crec desgraciadament, perquè és un senyor que, com que me l'estimo molt, pels dos senadors de Salamina, perquè crec que, des d'un punt de vista, hem viatgit també la novel·la, i l'havia comparat, que ell i l'escriptor l'havien enriquides, i la pel·lícula estava per mi més... Encerques, no? Encerques i ha fet la novel·la, que va ser una manera exitosa, i quan va fer la pel·lícula la van millorar, jo crec que estava molt millor la pel·lícula, i dubto que sigui una pel·lícula que tingui un cert resultat. En situa la pel·lícula 1966, el Javier Càmera, gran actor, tot el que sabem, interpreta un professor de primària que utilitza les cançons dels Beatles per ensenyar anglès els seus alumnes del Baceti. Aleshores, quan sap que el seu ídol, el John Lennon, està rodant almeria una pel·lícula, decideix trasllar-se i conèix-lo, perquè és la seva màxima obsessió, que és la màxima cosa que pot fer en aquesta vida. El John Lennon va rodar una pel·lícula almeria. Es veu que sí, quan va rodar una pel·lícula almeria. Jo tampoc ho sabia. I que no sé si va ser exitosa o no, però la va rodar allà, és veritat, això és veritat. Bé, bé, bé. No es va inventar la preva. I aleshores s'inicia una mena de Rod Movi en què s'hi va afegint, a més a més d'ell, dos personatges, bàsicament. Un és un nano, doncs, 16 anys, que és el nano de Panegra, que ha afegit tot aquell nano que ho fa bé. Ho fa perfecte. No està acabat d'aprofitar, però penso que és un problema de guió, no és un problema d'ell, d'interpretació. Que fugi a casa seva, perquè el seu pare és un franquista i el nano, doncs, critica o no està d'acord amb el que el seu pare i la seva mare o el seu pare li proposen o li fan fer. I una noia de 21 anys, que és la Natàlia de Molina, que també sembla escapar d'alguna cosa, que al principi no s'explica més endavant aquí és el que li passa en aquesta noia. La pel·lícula és una pel·lícula amable, doncs, que busca la rialla còmplice de l'espectador, mitjançant una certa franquesa, perquè les coses s'expliquen d'una forma directa, però que resulta matucera, en quant a que... Vaja, ho fa tot una mica, com es diríem, que estarà a Brotxagorda, és a dir, doncs, tots són sortides una mica gracioses, però que no tenen punta de gràcia, coses que, bueno, aquí intenten, el Javier Càmera s'esforça, ja penso moltíssim, perquè és un gran actor amb resoldre el personatge, el personatge no li acaba de funcionar, i penso que no t'acaba de omplir. Juga, des del meu punt de vista, excessivament amb algunes realitats típiques dels anys 60, i sobretot amb els tòpics i la nostàlgia dels espanyols que vam viure aquella època, i li falta per mi una història que sigui emotiva de debò, que sigui realment que te la creguis. Aleshores, malament, el Toreba no té veritat que hi hagi trasses, i queda simplement amb una mena de gran pintura, així, a colors a bord de xagorda, que no t'aporta massa cosa. Sé que la participa al Festival de Sant Sebastià, però ja també va passar sense pena i glòria, les tenen al dijous, i tot i que és veritat que el Javier Càmera intenta, igual que els altres nanos, intenten suplir, intenten omplir el que no hi ha, doncs, jo crec que no funciona, perquè el personatge que interpreta el Javier Càmera en concret és un personatge cutre, o massa cutre, és un personatge massa naïf, i en alguna mesura massa bona persona que no te l'acabes de creure. Per tant, ho sento, però no crec que sigui... Ho sentim pel David Toreba. Pel David Toreba. Sort dels més curiós, perquè al principi de la pel·lícula, cosa que em va sorprendre, surt la seva filla, perquè aquell estava casat, suposo, que ho sabeu, amb l'Ariadna Figil, una dona fent aquesta família franquista, i això més o menys ens està ben plasmat, i una de les nenes que surt en allà, és la seva filla, em sembla que es diu Natàlia Toreba, però, bueno, no, fora d'això, no hi ha més cosa a dir. La pel·lícula no crec que sigui que passi cap cosa, sense pena dir-ho. Jo n'he vistes més, però no sé si val la pena parlar-ne. És a dir, sincerament, teniu més coses a parlar-ne? Tu has vist alguna conferència? Jo he vist la que tenia de deures. Últimament, sobretot, faig problemes... Fem una cosa, farem una cosa. Jo penso que la pel·lícula que ens ha tocat, que ens va convidar la Carme, penso que és una gran pel·lícula, una pel·lícula que té molt de tema. Per tant, si voleu tu les vista? La pàgina, aquesta. Comencem a dir-ho a parlar d'aquesta, i si faltés temps o el que sí, com de parlar de aquell l'Oscar, o d'altres coses que s'han estrenat, jo no vull parlar-ne, perquè no són masses bones cap de les coses que he vist. Per tant, per s'ha de carregar-me les pel·lícules, no sé si va la pena. Per tant, si deia més temps ho posem. Una mica l'expliquem, no? Sí. Pide Pàgina és una pel·lícula d'un director d'Israel que es diu Joseph Seder. Ell ha fet el director i el guió. I és... És un... un director que va néixer... Estats Units? Sí. Estats Units, però als 6 anys les famílies van trasladar a Jerusal·lem i... va estudiar i va fer tota la seva formació amb clau jueva. I per tant, té... té un estemàtic... almenys les temàtiques que... que he vist que ha fet. Jo només li he vist aquesta pel·lícula. És que em sembla que rossis t'han anat cap més que aquesta. Jo sí que em vaig mirar les altres que es diu... El tema, de què anava el tema? Exacte, el tema perquè era uns assentaments. Ja. Vull dir amb això que és que la temàtica d'aquest autor està lligada al país on t'està viscant i a les problemàtiques que allà sorgeixen. Aquesta és una problemàtica en principi situada amb el món acadèmic. Clar. I Vomón em sembla que es diu aquest altre. Beaufort, sí. Sí, perquè és un assentament que la història em sembla... Però em va cridar l'atenció que l'altra temàtica que aquest director si havia fixat és una temàtica d'un sol... Típicament jove. I, a més, amb unes condicions molt específices que només estan viscant ells fa una pila d'anys. Clar. Bé, en aquest aspecte fa aquest cine. Com a director és... A mi depèn de les temàtiques que ja les hem... Ara explicarem a la d'aquesta. És un director almenys en aquesta pel·lícula ric de forma, ric de forma, i de manera d'explicar la història. Després hi ha alguns problemes amb el guió i algunes coses que podem parlar. Però globalment explica la història amb una riquesa i amb una força especialment contundent. Perquè és la història d'una... És un professor que està especialitzat amb el Talmud i el seu fill, també. I acaba ser l'enfrontament que acaba sorgint de gut que un d'ells se li otorga el Premi Gerusalem, que és el Premi... Tot, persona de la cultura important de... El Premi Israel. Sí, sí, sí. Israel, que tot, tota persona que viu a Israel pretén arribar-hi. És el grandíssim do cultural que pot arribar-li. I aquesta és, amb una mica, la base de la història, aquesta. Ja està. Llavors, els actors a mi, sobretot pare i fill, van ser magnífics. Magnífics. Jo crec que és una pel·lícula que segurament et convida a veure-la més d'una vegada. Perquè en el fons, a mi el que m'ha sorprès unes coses, m'han sorprès moltes coses de la pel·lícula. Trobo una pel·lícula bastant més profunda del que pot ser amb la primera vista, per mi, de la primera vista. És una tragèdia amb una aparèntia de comèdia que suposo que la música també ajuda a donar-li aquest to més o menys de comèdia, i que sobretot té un conflicte sòlit, un conflicte on cada personatge té les seves motivacions. No hi ha clars bons ni clars dolents i depèn de si tu mires des de la punta vista de cada un dels personatges, que ara un dels personatges té argument sòlids per defensar, diríem, la seva tacitura. Això és típic de la tragèdia. És a dir, la tragèdia grega, quan són dos senyors, com l'altre, això és inevitablement acabar amb un conflicte d'una gran dimensió. Jo penso que aquí la pel·lícula planteja tampoc planteja preguntes o respostes, sinó simplement llença les preguntes i convida alguna mesura a l'espectador a que decideixi si es decanta per una banda o per una altra, o com interpreta el que se li hagi suggerit. Jo crec que s'ha de veure més d'una vegada. És per mi un guió notable. Va la pena dir que aquí he arribat un any més tard, perquè aquesta pel·lícula va guanyar... És excel·lent, com deia Carme. Notable. No, no, excel·lent. Jo crec que... Jo crec que té alguns punts en què es diversifica i que no te'ls acaba d'explicar bé, com la relació del pare amb aquell altre... Amb el seu... Amb la dona. Amb la dona, que no és la seva dona. L'altra dona, que és una col·laboradora o una persona de la universitat, allò no està explicat i, per tant, si no està explicat, està mal suggerit. Això seria pegues, que posaria prova. No la vull treure aquí. És per això que he dit que hi ha una mica... Jo trobo que el millor, unes coses més bones és el guió. El guió va guanyar el premi, l'any passat, el Festival de Cansco, el millor guió. Però, a més a més, va ser nominada la pel·lícula Milló Óscar de film estranger de l'any passat. El que passa és que, com passen moltes coses, aquestes no estan redirint una productora important i, per tant, arribarà un any més tard. Aquest moment l'estan fent i, en canvi, penso que és una de les millors pel·lícules que segurament estan fent en aquest moment a Barcelona. No, per no... Està nominada per no parlar englésia. Sí, sí, sí. Hi ha una pel·lícula d'Israelí, i, per tant, nominada com a millor pel·lícula estranger. Sí, sí. A mi hi ha dues escenes que em semblen memorables. Una és la primera, quan estan donant el premi, i la càmera es queda amb el rostre del pare. Tot allò, vas veient tot el que està dient i veus en alguna mesura els gelos, l'emveja, la rancúnia, la molèstia que li suposa amb el pare, doncs, tenir que viure aquella escena en alguna mesura. No és ben bé rancúnia, dirien allò, perquè tu no acabes de descobrir... Està molt ben fet, perquè tu no acabes de descobrir... Tu veus després, en tota la pel·lícula, però en aquella imatge, tu veus que allà, exacte, i el problema després, quan tu el descobreixes, veus que està molt ben explicat amb el tipus de mirada i el tipus d'especte que està mantenint mentre tu sents en bof la veu del fill i està molt ben fet. Hi ha un moviment de càmera molt subtil, perquè primer els dos estan en quadrats, llavors el fill marxa, fer el seu discurs... La càmera és molt a poc a poc... Un superprimer pla... La realitat és per destacar que ens fixem amb el pare quan ha dit el que està parlant és el fill. Però ens hem de fixar amb el que està dient el fill. Clar, per entendre la selecció del pare. I llavors en aquella escena explica una cosa que no deixa de tenir la seva gràcia, que és que quan ell li diu endocent, és a dir, ell li obliga, tots som conscients, quan estem en una escena, que tu el que està explicant és mentida. Perquè en realitat, el fill està intentant deixar bé el pare, en realitat tots sabem, i al final ho veiem també, perquè hi ha un moment que el mateix fill ho diu, que allò va obligar en el seu fill a posar la paraula de 200. És que és una barreja de... Ell, el fill d'escriu, el fill li ha endurat un premi i com fan tots els premiats, ha de fer alguna cosa... I l'han acceptat com a membre de l'Acadèmia de Ciències. Cosa que el pare no està. Que no hi ha estat mai, i és una cosa molt important. I llavors, ell se sent, i està bé, això, amb l'obligació de fer un prole com final, una mica distendit, explicant algun anècdote personal, de proximitat, de no allunyament, del gran científic, exacte, del gran científic i del gran personatge que ell és. I llavors, se'n va a quan ell era petit i explica que quan va anar a l'escola li van demanar que posés la professió del seu pare. I quan ell arriba a casa i demana el seu pare, que és el que és, allà està la història perquè el nano vol escriure alguna cosa important i el pare l'obliga finalment, perquè el pare vol escriure, no sé, investigador o filòleg o alguna cosa contundent i el pare li obliga finalment a escriure. I això està escrit, explicat en clau d'honor, en clau d'humor, molt gràcia, la manera en què ho explica el fill, perquè el fill és un seductor, cosa que el pare encontràs, és un autista, està explicat en un clau d'humor amb un home que sap dirigir-se amb un gran públic i tocar el punt exacte amb el tom que ho ha de fer. Però la realitat és que és la clau de la història, ella acaba escrivent d'ocent, que no ho vol escriure, que ho fent i que l'humilia davant els seus companys, encara que ho diguem tota la clau d'humor del món. Que no sabem tampoc perquè aquesta paraula és tan peyorativa. Això és una de les coses que tampoc s'acaba d'entendre bé, el fet és que d'ocent tampoc sembla que sigui tan insultant. És un mestre. Aquí, moltes... Això, i sobretot... No trobo tant dolent. No sé quina manera de cultura... Aquí a Espanya hi havia una manera d'entendre que obre menys que un mestre de tites o... Home, no era una frase que es podia posar amb situació de menys preu el que la pronunciava a un mestre, per exemple. Això sense anar massa lluny. Jo crec que amb els últims anys això s'ha revaloritzat o s'ha... No sé ara tampoc què dir-te, però diria que sí que hi havia un cert menys preu amb segons quines professions... Sí, tens raó, perquè es considerava com un símbol de pobresa. O de... o de... o de no sé... exacte. El que passa és que a la vegada està introduït per fer-te veure d'una forma subtil que en realitat, ell, amb el seu fill, el... el... Úlient, sembla que es diu, amb el seu fill, repeteix la mateixa història. Perquè, en un moment determinat, li obliga el fill a fer la sa l'activitat quan la dona li diu no l'obliguis, o sigui, no... I en definitiva, després de fer la sa l'activitat la dona no sap què fer i està desorientat i llavors per allò és un conflicte i que... és a dir, ell, com a persona, acaba repetint el mateix esquema que ell està criticant alguna mesura en el seu pare. I no se'n dona ni compte. I no se'n dona ni compte. Per exemple, això de guió... el conflicte... perquè és un pare, un fill i un net, com es diu, el conflicte entre el pare i el fill, que són... fill i net, no està massa ben explicat a la pel·lícula. No, perquè està dit de... I això és el que jo li trobava de beba. Així és com el conflicte, entre els dos, el conflicte central dels dos acadèmics, aquest està magníficament explicat. En canvi, quan la pel·lícula vol fer-nos veure que repeteix la problemàtica, primer no la repeteix del tot i després està mal explicat. Aquest seria una pega que jo li posaria a la pel·lícula. Però és una pega marginal, eh? Però amb tot és una cosa que te la sugereig, és a dir, no està dit explicitament però està sugerint que ell inconscientment està repetint el mateix que li ha fet el seu pare. Per mi la pel·lícula té segurament una escena memorable, que penso que té una riquesa brutal, que és quan criden en el fill i el fan anar amb una petita habitació del Ministeri d'Educació i on ja en tot el tribunal està congregat allà. I aleshores allò em sembla que la pel·lícula és segurament destaca més o el que està més ben aconseguit. Perquè allà es poden demanar una sèrie de problemes. És a dir, què és el que ha de fer ell, què és el que fa el senyor que té el president del tribunal, per què ha reaccionat d'aquella manera i també la manipulació que pot suposar aquest tribunal per fer donar premis o no otorgar-los. La mateixa forma que es mostra aquesta Ministeri d'Educació on de fet la sala és petitíssima, el passadís no es pot ni... És que és claustrofàbic allò, eh? I sobre la cadira de fora hi ha una xeta d'aigua que no funciona. Per tant, en el fons hi ha una mena de crítica a l'Estat, en quant que no valora les coses, i això està dit també d'una forma subtil. Subtil, i en un punt de cercasma, perquè hi ha un humor ácid, boníssim, un humor ácid, perquè el president del tribunal està en baterr conflicte amb el seu pare, perquè va tirar per terra la obra titànica que ell s'havia tirat 30 anys elaborant. Per tant, és una lluita acadèmica a cinc quartel. I es poden es manifestar allà. I està molt bé, perquè més són els primers planos de tots ells. Tots ho fan molt bé, eh? El Marís, el que fa de gos, em sembla que és el president. El president ho fa perfecte, ho fa... Molt bé, jo estava esperant a sentir-vos, perquè em sembla que no havia acabat de lligar totes les escenes. L'havia vist, fa poquet. És una pel·lícula per a més d'una vegada, eh? Bueno, o per parlar-la, com ara estem fent, també, és que a mi em costa una mica veure una pel·lícula més d'una vegada. I tenia ganes de sentir-vos i de deixar-vos parlar, i ara ja més o menys he acabat lligant. La veritat és que estic molt content per això, perquè era la meva pretensió. Perquè per mi la pel·lícula tenia molt brillants, aquests de l'habitació, per exemple. No està malament el que destacaves del començament, també. Hi ha una sèrie de escenes que, bueno, estàvem, com a mínim, resoltes d'una manera... La vegades pot ser una mica pretensiosa, en el sentit de voler ser com molt modernes, i que tampoc de vegades calia una pel·lícula com aquesta. Però és veritat que, com a mínim, tenia aquestes ínfoles d'intentar ser una pel·lícula de molts estils. Però no acabava d'agafar gaire el sentit de la pel·lícula, ni l'argument, o el tema, més aviat, que volia explicar-nos. I ara, amb el que esteu dient, ho entenc una mica millor. Jo havia interpretat, a més o menys, a la meva manera, el fet de no interpretar, sinó que és una cosa que és veu, la dicotomia que hi ha en la pel·lícula i el que es destaca molt entre el que és la investigació científica, com es diu allà, tot i que sigui filològica, però és científica el que apia a la fi de la tecnologia profunda, sistemàtica, duríssima, perquè porta a estar tota la vida, investigant uns textos, mirant el detall, i això ho revaloraïtza per mi d'una manera també brillant, en aquella escena en què ell s'anadona de tota la trama que hi havia darrere d'aquest premi que li s'abandona. Però ho descobreix ell, i ara acabes de fer un spoiler. A mi no em molesta, però jo no volia dir, en aquest aspecte, en aquest aspecte és el moment que queda més clar el tipus de personatge, que és el pare, perquè el pare descobreix la problemàtica que hi ha dintre, per no dir més coses, ell ho ha descobert amb una paraula. Exacte, ho ha descobert amb el seu propi mètode, perquè el mètode que ell usa li serveix per descobrir on està la problemàtica, els suspenses aquí i el mètode que ell s'ha jugat. Està molt ben jugat, perquè al final es converteix com un thriller. És com un thriller particular. Manté la situació i allà tu defineixes el tipus de personatge humà que està dintre d'aquell cap. És allà on tu t'adones absolutament, perquè l'escena final amb la cara d'ell com a un primer pla entrant entre mimdament dura. Estàs esperant que la pel·lícula continui i pensant què passarà ara. No pot passar res. Si us fixeu, jo arribo a aquesta conclusió. No pot passar res. Ell accepta el premi, sabent que no li han aconseguit. Però tot està tan tancat. I una cosa inclús més greu, són dos coses. Defineixes el personatge del pare, perquè tu has de descobrir la situació. I, malgrat això, la seva soberbia és tan superior a quan s'ha volat altra cosa que el fa mantenir amb la posició amb la que està. Malgrat això. I d'altra banda, la posició del fill, que és molt més complexa, jo em preguntava quines són les raons de fons per les quals el fill s'accepta aquest tipus de situació. I jo no sé si esteu d'acord amb vosaltres. Hi ha un moment a la pel·lícula que el fill està amb la seva dona, que està en llit. Sí. I no sé de què està en parlant, però hi ha un moment... La dona li diu que és un covard. Exacte, que li diu que no em series infidel. I la diu perquè no te'n seria. No, no ho series. D'una manera com normal. No, perquè en el fons ets covard. Allò que està passat de de transquillo, vull dir que només és una frase, sí que usa la pel·lícula per mostrar-te, en definitiva, el nom de la raó per la qual ell no lluita, finalment. Sí, però no està del tot de resquillada. No, el sentit de que ja s'ha fet alguna referència anterior. Sí. I segurament hi ha una crítica que no sé si la mateixa societat israelista està preparada per acceptar. No estic segur. Perquè no la conec prou, la societat. Però sí que és veritat que es fa una referència al fet que com si es tractés d'un western gairebé es parla de la masculinitat que es considerava l'ebreu clàssic i de la manera com s'havia transformat i la feminitat. Vull dir que hi ha un discurs en el fons d'un masclisme molt fort i d'una exigència cap a la persona que també pot justificar. La veritat és que la complexitat que s'hi introdueix en aquest sentit en el personatge del fill és molt interessant. Perquè per una banda el veus com un personatge no pla al cap i a la fi. No pla. Perdedor. És una forma de perdedor brillant, seductor i molt més amable al món que el seu pla pipare. És una forma de perdedor. Jo vaig fixant en aquesta escena que tu dius que és veritat que li diu covard. Però el problema per mi és que després al llarg de la pel·lícula no està sustentat per cap altra cosa. Només hi ha aquella paraula que li diu la dona i no tens cap moment que puguis veure aquell covard. Jo m'agradaria que fos generós. M'agradaria que fos el gran... No l'és, no l'és. És una cosa que hi ha una discussió entre pare i fill. És que mentre el pare el veus com un ressentit, com un senyor egoista i a la vegada el veus com insegur. És a dir, no... Totes les coses que fa... Quan donen el premi al fons ell no es creu que quasi que és la gent d'una tia se'l mereixis. I que es tornara ressentit perquè critica tothom. És un tipus de vanitós obsessiu i intransigent fins al paroxisme d'aquells que no acceptaria que una coma no estigués en el seu lloc i faria capaç de fer un... Perquè la coma estigués en el seu lloc. Està molt bé quan li fan l'entrevista a la periodista. No és boníssim, no és boníssim. Perquè també el perfilen bé. Però llavors t'adones que ell no té cap escrupol i es carrega la feina del seu fill. Perquè el seu fill en alguna mesura és menys autista que ell. És més divulgador, és més llançat i molt més brillant. Quan dieu autista... Perquè és un home molt tancat amb el seu món i el món externo li importa. El seu món, el seu estudi i el seu treball que està fent. I la relació amb el món exterior no li interessa per res. I amb el fill i amb la seva dona. O sigui, amb tothom, llavors, marco una esquema de que passa de tot i només li interessa i està concentrat en el seu. Que segurament és una cosa... La seva feina. Segurament és una cosa que amb determinats investigadors es deu produir. Que penso que això no està forçat. Jo tinc la sensació que hi ha molta gent que diu que és un sabidespistat que aquell senyor està concentrat en la seva investigació i en el seu estudi que tot el voltant prescindex. No li interessa. Llavors, què passa? Que són persones molt difícils de conviure. Perquè el dia estan només fent el seu. I no parlen amb la dona, ni amb els fills, ni amb ningú i passen de tot. I desapareixen i no saps què fan. I en canvi, el fill... Però que això sigui autisme... Bueno, és una forma de dir-ho. Una llicència poètica. No, no. Ja saps que tu llavors estaves pensant... No, no. Ho deia com... com... perfil del personatge. És el perfil en el sentit que viu en un món tancat que és el seu exclusivament seu. A mi el que em sembla que està més aconseguit de la pel·lícula és que com que cada personatge, si te n'analyses de su punt de vista, el veus coherent. A mi em sembla que el fill publica molt més que el pare. Quan hi ha un moment hi ha una escena que és molt, molt guapa, que ell està escrivint l'informe. I em sembla que l'altre està fent l'entrevista amb la priorista, no sé què. Te'n dones compte que l'altre va atxant frases perquè no encaixen amb el seu pare. Però el vol reforçar a la vegada. Li vol donar... Però va traient les coses que més o menja el puguin molestar o que no... O que no som veritat. Llavors, ell és un senyor molt més productiu, però també que queda clara amb la pel·lícula és que mentre el pare està ficat amb la tradició amb el sistema d'allò, però en el fons no aporta res nou, perquè sempre està pendent de trobar la solució, el fill és molt més arriscat i, en definitiva, per això ha publicat molt més. I és la raó per la qual la societat el valora més el fill que el pare. Estic passant molt bé, m'he de dir, més bé ara que ell en la pel·lícula. Parlant d'ella, no, sincerament, abans de fer una defensa del pare. Perquè també tinc ganes de fer una defensa del pare. Sí, sí, és que tots són defensables. El problema és que... Ara us estava carregant de manera sistemàtica. Bueno... Ho he dit per això. Jo el que... Com els tragèdies grecs que deia abans, que si cada personatge és coherent amb el seu, te'n dones compte que el conflicte és inevitable i que si... Si tu no li saps el que fa el pare, el veus coherent i veus que l'entens que ho estigui fent allò. Per treballar el fill, te'n dones compte que és també coherent. Per tant, el conflicte està servint perquè és realista i és inevitable. No, però jo em refereixo a que vosaltres ara estàu decantant pel fill i jo ara vull decantar-me pel pare. Jo també ho he decantat pel fill, perquè en el fill també li veia malgrat tot això que és positiu i tal. No tan enlaïrat com a ser el gran generós que ho fa exclusivament per generositat. O sigui que allà hi ha un conflicte per a fill i que... està ras de humanitat i prou. És que el fill en realitat jo crec que, com molta gent de la pel·lícula, hi ha només un moment que és l'escena que hi ha dins d'aquella habitació petitona del ministeri d'educació en què es destaca també... Bueno, es destaca el que tu deies també, Joan, els pocs recursos al cap i a la fi que es destinen a l'educació que sembla ser que és una cosa universal. No és una cosa només que tinguem aquí al voltant nostre. Doncs efectivament en aquells moments sí que hi ha una defensa ferrisada del pare. El que pare és que després en l'escena que tu dius també del moment en el que ha d'escriure el Parlament veritablement veus que en realitat és una cosa parell forçada. No la té com una cosa natural. Així com l'havia fet molt bé després la de matisar molt. I en el fons... No, perquè s'està intentant adaptar com és el pare, realment. Ell ho diria d'una manera, però se'n dona compte que hi ha determinades expressions. No al pare, no al fill del fill. No a la forma com és el pare, sinó a la forma com la gent vol sentir que és el pare. El pare en realitat, i vull arribar a la defensa a ser rima del pare, que encara no ha arribat en aquest programa. El pare és l'investigador ferrisat que arriba fins al límit fins a buscar la paraula ja on ningú la troba, que s'està 30 anys i intentar buscar les diferències entre la tradició tal múdica que s'havia fet servir fins al moment i la que es feia servir anteriorment. Llavors arriba una persona, que és el Grossman aquest, que ho desmonta tot això i ho troba per casualitat i ho publica. I llavors... Us converteixen en anemics. Però es converteixen en anemics perquè aquella persona, és en part també còmplice d'això, sense que ho reconegui en cap moment, però en el moment de l'explicació que jo crec que sí que queda clar, és còmplice del fet que s'està intentant tancar, amagar tot el que havia fet el pare, que és el que té mèrit com a investigació científica. No ho sé, jo crec que no entenc. Jo ho veig així. Jo sóc la investigació passada. A mi em passa una cosa amb la pel·lícula. És la feina. Perquè la festa és publicar, és que tothom et digui que veig que ho has fet, que et considerin dintre d'una academia, que és això. Jo crec que la seva investigació, crec que la pel·lícula transmet que la forma d'investigar del pare té un punt de... De molt bé. La potència de la sistemàtica, la potència de fer-ho bé, però un punt de no creativa a base de que l'ú important és justament la sistemàtica. Si no hi hagués la sena... Això seria així, si no fos per la sena que ja hem comentat abans, en què es demostra la utilitat i la potència del seu mètode. Perquè amb una sola paraula, i amb tota la seva esfont d'informació, aconsegueix esbrinar la veritat. I de la volta d'altra manera. Jo quan vaig fer la pel·lícula, al principi de la pel·lícula, tinc la sensació que el Grossman és un fill de puta per a totes les presidències que molesta. Perquè en definitiva li fa una gran putada a la presidència. És el president de més a més del tribunal. I està tan Nadal que no vol que ningú li faci un gran... Exactament. No, no, no. Jo penso que no. Perquè cada any ha presentat el preni pel seu fill, pel seu pare. Perquè sap que no li donaran. Això no està tan clar. És el que jo estic defensant. Jo crec que a mesura que avança la pel·lícula, te'n vas donant compte que aquest Grossman té una sensació que tinc jo. I no és tan mala persona, perquè en un moment determinat li diu, tu no saps realment per què es diu la pel·lícula, peu de pàgina. Perquè un gran científic li ha posat... L'única cosa és que se n'enfodien. Tots els científics importants se n'enfodien d'aquesta persona. Creien que era un perdedor i que mai arribaria a aconseguir res. Per això ell, tota la pel·lícula, jo el veig com un senyor amb problemes de inseguretat. És a dir, el veig insegur. El veig que no està fent realment el que ell creu. Cosa que el fill no li passa. Però llavors, a més d'això, en un moment determinat, queda clar que el senyor aquell, que és un gran investigador, que ell s'ha fet famós perquè a peu de pàgina aquest gran investigador li va posar una nota, dient, ets el meu alumne preferit, i a més a més estuviat, no sé què, resulta que això li van dir, ell ho explica, ho entén en plan de caixón Déu. Li van dir per contentar-lo, per donar-li peixet, perquè callés i perquè se contentés. Llavors resulta que tens la sensació que ell, el pare, no és conscient que s'ha de passar a la que està en una època... És a dir, en una època passada de forma d'investigació tradicional, clàssica, i en canvi el fill ha entrat en un món més modern de dir, bueno, tenim molts elements i intentem buscar la resposta, la solució... Imaginem coses. No, no, són dos plantejaments diferents, és a dir, i entenc que sigui discutible... Però el director deixa molt clar la seva visió. En una escena que potser esteu oblidant, que és la escena en la que el Grossman, i què dius, què fa aquest home aquí? El que ens vol dir amb el Grossman, quan el veiem, no, no, quan el veiem remenant les escombraries directament, que és quan passa el pare per allà després del començament, ho està dient clarament. Aquí fa mal que fa remenar la porqueria. Li diu... No fa res més de la seva vida. Però no tens la sensació... Va tenir una descoberta casual, d'això s'han aprofitat, ja aprofita per deixar de banda totes les altres coses. Jo no tinc clar... Ara que discutíssim una mica, està amb massa d'acord últimament. Jo no tinc clar que tota la gent, és a dir, en el tribunal no l'ha proposat el fill, no l'ha proposat el Grossman, sinó l'ha proposat una altra. I no tinc clar que tots ells són científics, encara que el millor si és veritat que ja hagin arribat, ajudar, que no tinc clar que ells tinguin clar que en el fons el fill és més interessant que els altres coses que el pare. És a dir, el pare, en el fons, ells tenen la sensació, crec. I això és el que, quan arribes a fer una pel·lícula, tens la sensació que per això, ell, el Grossman, creu que el pare no s'almoreix. I ho creu honestament. No per pur oportunisme. Però és l'únic investigador nat, i coherent, i consistent de tota la colla que hi ha allà. Els altres, mira una altra escena, en la qual el pare entra, en una escena, algun que diu m'he perdut, no sé què estàs dient, perquè estan fent frases sueltes per aquí i per allà. És com la d'allò, la conxorxa de tots els ineptes, que estan allà parlant. Hi ha una altra escena que parla. Una escena molt significativa és quan el fill busca el pare i el final, que sigui una referència. Sí, és veritat. Al final, tres minuts. No, al final, quan hi ha un moment determinat que el pare busca el fill i el troba, reunit amb els seus amigatges, que estan en tallada la noia aquella rosa, que no se sap què significa, i que a mi em sembla que quan està en el final on de fer l'entrega, aquella dona està més endavant i agira la cara, en realitat, ella no s'acaba de creure que li hagin donat el premi amb ell. És a dir, que en el fons, en el fons tots, inclús els amics, d'ell, del pare, són conscients de que el millor... No pot ser, si són 20 anys d'haver-se presentat i mai no li han donat, i tota l'acadèmia està en contra d'ell. És que no pot ser, la gent que ho coneix està clar que no s'ho creu. Em deixo dir com a final, només, que el que sí que m'ha semblat... Sí, que tu has començat amb la pel·lícula càbala, tu. Com a significativa del món, el que sí que em va fer a mi pensar, d'escriure una història concreta, una... és tota una història especial de pare i fill ben descrita, però sí que em va fer pensar fins a quin punt el món joeu és d'aquest tipus... d'escriu sempre obsessions, i unes obsessions absolutament inflexibles. I el món acadèmic en general, que pensem que és un món épicur i de grans virtuts, però en realitat són enveges, els que es mouen i a veure qui publi davant. Això seria el generalitzable, però el que és específic per ser joeu és justament la cosa obsessiva. Per això deia, ja no tenim temps, però comparar-ho amb les pel·lícules de real jove, com els Coen amb la pel·lícula que hi ha un nombre seriós i algunes coses del budiàleg, perquè hi ha una cosa que és constant, que és aquests perfils de personatges literalment obsessius, i el pare és un personatge específicament d'aquest tipus de perfil que em va fer pensar que és més genèric, això, que sembla amb si mateix la pel·lícula. Doncs valgui aquesta conclusió de Carme, que també era el plantejament inicial per la qual va recomanar la pel·lícula per recomanar-la perfectament, i a més perquè l'heu de veure amb uns cinemes els quals heu d'anar, perquè són els bolits, no hi ha lloc més. Jo diria que en el món, en el món, que es passi per el seu original, sobretot el català, i que hi hagi un bar tan maco i amb gent tan amable, que se veix a les begudes i al menjar amb tanta fabilitat. D'un minut, per qui és l'Oski, si us sembla, que seria únicament dir que és un director del qual és difícil... Polac? Sí, Polac, amb la trilogia, amb el trinomi d'Andrei Bagda i Roman Polanski, doncs serien els tres més coneguts i més internacionals dels cineastes polacs, i que, efectivament, són més conegudes, sobretot, les seves últimes pel·lícules, el de Calac, i després la doble vida de Veronica, i, a més a més, la trilogia, que és la que més es coneix. Es considera el de Calac la millor de les seves pel·lícules, i, veritablement, de fet, el Jaume Avant ja ha definit una mica tot, i si s'havia de fer alguna presentació, l'ha fet ell abans, perquè ha acabat dient o ha arribat a dir que el que és l'Oski doncs estava especialment obssessionat, o convençut que hi havia un sentiment de culpa i que això era real i que existia. És un director veritablement obssessionat pels temes de les constants catòlics, perquè venia d'aquesta rell, però sí que és veritat que també ho tractava tot amb una característica d'indegació a cap a la individualitat i cap a la superació, fins i tot d'aquesta culpabilitat, que és meritori amb una persona que prové d'aquesta serrell. És un director a descobrir, es considera un dels grans directors autors del final del segle XX i algun de les seves pel·lícules, el de Calac, per exemple, estan considerades de les millors pel·lícules de la història del cinema directament. És un director que s'ha de veure i no podíem deixar de passar, ja que l'havíem proposat un documentar-ho, perquè els ullens, si no coneixen prou la seva obra i nosaltres mateixos, igualment, se l'apuntin i la vegin ràpidament la setmana vinent. Joan, vinga, tu que tens aquí a comptar. La setmana que ve ens toca... L'ogi dels actors i les actius professionals, que ho fa el Jaume, i VenturaPont, que ho faràs tu al final. La setmana que ve seguim parlant. Si anem sense condicions, ho faré. Adéu.
