Cinema sense condicions del 20/12/2022

Cinema sense condicions Cinema Sense Condicions Hola, molt bona tarda. Benvinguts a Radio Desvern Cinema Sense Condicions. Una setmana més i aquesta la iniciem amb ella al darrer programa d'aquest curs amb el comentari de la pel·lícula de la setmana, de la qual hem sentit, ara hem pogut escoltar un fragment de la música que va fer Michel Legrand, es tracta de les 24 Hores d'Elements de l'IAC Katzin, una pel·lícula dirigida l'any 1971, interpretada i parcialment produïda per Steve McQueen, un grandíssim aficionat al món del motor, que volia fer amb aquesta la pel·lícula més important sobre el món de l'automobilisme que s'hagués fet mai. Ho va aconseguir parcialment, perquè a la pel·lícula tothom l'ha reconegut com un excel·lent reportatge o documental sobre el món de l'automobilisme. Més tard parlarem, ja m'està fent senyes al amic Ignasi, que és el que va promoure aquesta pel·lícula, perquè té ganes de parlar-ne. Jo només volia fer cas d'introducció i no pensava dir res més fins que ells ens il·lustrés amb molts motius que l'han portat a considerar la clàssic de la setmana. És a dir, que dit això, bona tarda, Vial. Bona tarda, tots. Bona tarda. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Bona tarda. Et se deixo la paraula perquè ens parles de les 24 hores de les mans. Aquesta és la pel·lícula que jo proposava, en el sentit, que és una pel·lícula que passa per documental, per una banda. Jo no m'acabo de trobar còmode considerant aquesta pel·lícula un documental, perquè en certa mesura també és, al llarg de tota la seva producció, la lluita per aconseguir fer una història. És curiós com hi ha un aspecte del fet de Hollywood que és més comú del que sembla i que, quan m'hi ha cementat, m'he quedat esturat. El Jonas Turges mateix va començar la gran evacció sense que jo acabat. És a dir, és increïble, grans produccions de Hollywood on s'estan jugant una quantitat de milions impressionant i ja en època de la gran evacció, és de parlar de, si no malament recordo, dels anys 60, i s'atrevien a fer les pel·lícules sense que jo tancat. En el cas d'aquest ja és extrem. Jo em preguntava a Jonas Turges, que finalment va abandonar la direcció de la pel·lícula, que fa Jonas Turges acceptant un projecte que no té ni jo. O sigui, en el cas de la pel·lícula d'Estif McQueen, és encara més extrem. És a dir, comencen, perquè evidentment corria pressa, suposo, pel fet que el 13 de juny del 1970 ja feien les 24 hores d'alemans, del 13 al 14 de juny, la idea era rodar, curiosament, amb un cotxe que el propi Estif McQueen va utilitzar per una carrera prèvia. Era de la seva propietat, era un porge, un porge en 908, que va utilitzar a les 12 hores, a les 24 estats units, a la Minasota, en una zona de Minasota, Severing, va utilitzar un porge de la seva propietat, l'ofició dels cotxes, tots sabem que Estif McQueen li ve de lluny, perquè era la cosa que s'assemblava més a les 24 hores en territori americà, no en territori francès, sinó en territori americà. Va guanyar, no, va quedar segon, va quedar segon, però a molt curtíssima distància, però va quedar segon amb el porge i la casa porge es va entusiasmar amb ell, el va felicitar el president, i probablement és a partir d'aquí que guanyés el porge, que era segon, vaya, en aquesta carrera de Severing, probablement és que quan va lligar caps, és un tema que no se'n parla gaire, que ha intentat esbrinar-ho i tampoc hi ha gaire cosa, però segurament és aquí on Estif McQueen va lligar la seva relació amb porge, i d'aquí que el porge 917 amb tant en màgic i tant des de petits, és una pel·lícula que personalment la tinc impregnada, que tenia 8 o 9 anys, doncs probablement el gulf porge, l'escudaria gulf porge, doncs curiosament aquell año 1970 porge guanyava, però amb un altre 917, hi ha un porge 917 de color blanc, és el que guanya, realment és el que guanya els elements de 1970, mentre ells estan rodant amb aquest altre porge, el 908 material, que és evidentment un gruix de material, i crec que molta part de la pel·lícula és aquesta filmació en directe, perquè recull l'ambient, recull des del... La pel·lícula és molt ordenada al nivell, sembla mentida, sembla un caos, tothom parla de què va ser un caos, però evidentment en el muntatge aquí potser ha d'estar, si tu podràs dir-ho... Sí, jo crec que és del que més podrem parlar. La pel·lícula comença amb un ordre, o sigui, amb un ordre de primer presentar elements, la catedral després, mica a mica es va presentant la gent com fa cua per anar a arribar fins a elements, com la gent prepara els petits estants de venda d'entrepants, les tendes de cap vall, molt típic i propi del 70, i aquesta és l'altra de les coses que a mi em queda com una reminiscència, perquè evidentment jo de petit anava de tenda de campanya i l'ambient de tota la gent que està allà a mig dels pits esperant la gran efemèrida és clavat. Molt sedentera, però. És molt de finals dels 60 i principis del 70, ara que la pel·lícula evidentment s'estranya l'any 70 i està rodada al 70, però l'ambient 60, l'ambient anys 60 és absolutament inconfusible. Clar, des d'aquest punt de vista la pel·lícula és un document, és un document en el sentit que és una cápsula de temps, recull, capta, alguna cosa que, fins i tot m'atreveria a dir, evidentment l'opció d'estir marcoines és la carrera de cotxes, però la pel·lícula, si té un poder magnètic, és perquè abans de captar el tema de la carrera de cotxes, capta l'època, capta el moment, capta el temps, i això és la que jo crec que en certa mesura la converteix en màgiques, si més no, pels que evidentment a finals dels anys 60 ja existia, viataria amb suficient d'edat com per tenir una certa memòria del moment. Aquestes són les coses magnètiques per mi de la pel·lícula, i després, evidentment, que amb el Porsche 908, que estava pilotat per dos pilots professionals, en l'estit va arribar a contractar 47 dels pilots professionals, aquest Porsche 908, amb el qual va quedar segon a la carrera de Sebring, tenia 3 càmeres, i és magnífic, jo no sé com s'ho fan, perquè l'equilibri, l'estabilitat de les càmeres és total, es veuen uns laterals del Porsche 917 o del Ferrari, és un altre tipus de cotxe, estil, lamans, productius molt macos, la manera com estan rodats aquests tràblings laterals, i el propi circuit, és magnífic. Evidentment, això té un punt de documental. L'entrestant de Queen va perdre, ell volia ser el productor, a través de la seva productora, Solar Productions, ho va fer en concordància amb una altra productora televisiva, que estava amenada per Bob Rosen, que tenia un cert prestigi dins de la producció de televisió, més aviat, i aquest va veure una escena, el soci d'Steve McQueen, fins als nassos, perquè ja portaven com 5 o 6 setmanes, en John Sturgess ja havia marxat, perquè John Sturgess volia fer una mica com Grand Prix del John Frankenheimer, en què combina, jo crec que malament, però evidentment la de John Frankenheimer intenta combinar tota la fascinació de la fórmula U, en aquell cas de Monaco, amb un seguit d'històries d'alguns dels pilots, en contres, desencontres, tot això. A mi el Gran Prix m'agrada, és una pel·lícula magníficament rodada, tampoc és cert que sempre presenten aquesta pel·lícula de Steve McQueen com la Pionera, amb un atreviment de rodatge, posant braços als cotxes per què filma. Un cop han filmat elements que ho feien el 908, evidentment després era una requerció, un Rhinacmen, per tot el que és la resta de la pel·lícula, i aquí utilitzaven productius d'aliments, amb braços, amb càmeres penjades, evidentment el Porsche 908 també era tot plegat, però no és veritat, John Frankenheimer ja ho va fer. John Frankenheimer ha aconseguit uns planos, uns planos des de la pista, dels cotxes de fórmula U absolutament magnífics, i unes presses aèries, evidentment McQueen també va llogar un helicòpter, per aconseguir unes presses esplèndides, però clar, aquí s'han de dir les coses totes, i Frankenheimer ja d'alguna manera va revolucionar el rodatge de les pel·lícules de carreres. És curiós perquè Gran Prix és dels 66, i després tenim Winning, les 500 mitges del Paul Newman, que és la pel·lícula que li va despertar l'afició pels cotxes de carreres, abans no passava una mica, però a partir d'aquí es va convertir en pilot, i va acabar, Paul Newman va acabar estant a la carrera d'Alemans, fins i tot. Quan estic amb McQueen ja ho va deixar, perquè aquesta pel·lícula, i suposo que el llarg del que parlarem a continuació, anirà sortint, la pel·lícula el va destrossar, gairebé que no va voler saber res més de cotxes de carreres, és tremendo i es va arruinar personalment, el van fer fort de la producció, va acabar sent només actor, aquí també potser tu que teniu molt d'experiència a nivell de rodatges, pots afegir alguna consideració pel que fa, realment, a com de temps de vegades pots ser un rodatge, i com pot acabar destruint els nervis d'alguna gent, és el que jo crec una mica el que va passar l'estif. Perquè la productora de televisió, quan va imposar el director, el Lee H. Katzin aquest, que era un director de televisió, l'única cosa a jo, que jo destaco el que fos de Tia Lis, que és una producció del Robert Alman, i que gairebé jo crec que l'hauria pogut dirigir el Robert Alman, el Robert Aldrich, i el Robert Aldrich l'hauria pogut dirigir, però no sé per què la va dirigir ell, i va fer aquesta llum per ell més i se'n va tornar a televisió. Una pregunta, perquè jo tenia entès, que de Dirtidosen és d'ell pot ser. Dirtidosen no és d'ell, no. Per què consten alguns llocs com a... Deu ser guionista, potser, de la pel·lícula. El Katzin, no. És que consten alguns llocs i em va sorprendre, perquè no té res a veure amb ell, ni temporalment pràcticament, però em va semblar que constava... El Dirtidosen, si no malament recordo, és de l'Àldrich, però no del Katzin. Sí, sí, algun paper hi devia jugar, perquè després, sí, sí. Crankament no ho sé. Bueno, en una paraula, és una pel·lícula que sobretot té un valor com una pel·lícula que s'està fent, mentre s'està fent. És a dir, no hi ha guió, no més fan que rodar, hi ha tres guionistes, només consta un, però hi ha tres guionistes lluitant per veure qui doni idees d'una manera plàquina a Steve McQueen, mentre té el control del producte. Res li plau. Estarges se'n va emprenyat, perquè ell vol incloure més argument del que hi ha. Steve McQueen té la idea de que el que importa és la carrera i les coses de la carrera de cotxes. I el de més, és absolutament secundari. Estarges no estava d'acord amb això, de cap de les manes, se'n va anar. Katzin també va voler posar simplement ordre, el guió que finalment firma el Harry Kleiner, perquè de fet, hi ha altres, hi ha dos guionistes més. És un caos, és una pel·lícula que és un caos, però és... Quan la veus, amb el temps, que és una pel·lícula que va ser un fracàs de guixeta, però quan la veus és una pel·lícula que ha anat guanyant-se... Ara, 50 anys després, s'ha convertit en gairebé com el resplandor, que era una de les pel·lícules considerades menors de Cúbric, i ha acabat sent una de les més valorades, doncs tres quarts del mateix. S'ha tornat una icona, una pel·lícula, que es fa i es construït sobre la marxa, i que aconsegueix una frescura i una realitat, una persenblança d'impercabuers, està captant la realitat, que jo crec que és el que acaba d'impergnar el producte, i per això la volia oferir en aquest programa final. Un reonat. És una pel·lícula absolutament fascinant. Molt bé. Pep. Jo no comparteixo la fascinació en primer lloc, perquè tampoc tinc una fascinació especial pel món del motor, però després la pel·lícula... En fi, com a pel·lícula, em sembla que no té massa recorregut. Sí, que ha tingut i té, i segurament tindrà com a document. Llavors, en aquest sentit sí que és una pel·lícula recomanable, perquè precisament les carencies que té de tipus argumentals són virtuts, es converteixen en virtuts, al fer l'exposició del món del motor. I això la fa una pel·lícula excel·lent com a documental. Sí, però és que no ho és ben bé, tampoc. No, jo estic d'acord que no ho és ben bé, però bé, tinc el que vol dir amb documentals, sí. L'estit McQueen venia d'ell mateix, ho reconeix, fa... amb la seva dona, munten les soles produccions, venia de guanyar molts diners, i ell va voler, va tindre el capricis, de fer la seva pel·lícula sobre el món de la fórmula... i el del motor, no? I li va semblar que li van ser el màxim. I es va preparar molt, i segurament ho tenia molt clar. Però hi va haver un pecat per mi de voler fer de miur, quan potser el que tenia que fer és si havia agafat el John Asturges, que també el havia portat amb l'ocieta Magníficos, i també el havia portat amb la gran evacció. El John Asturges va deixar el rodatge dient textualment... Una paraula per Rue. ...soy demasiado viejo y rico para aguantar tantas helipolletes. Tantes torrecullonades, la titancató. Llavors tu ja ho has apuntat, però per exemple un excelentíssim guionista, que per cert després d'això ja va deixar de fotre guions i també es va tancar a casa seva i tal. Com era a l'entrusman, que a més a més, havia sigut un home que havia portat de la mà intelectualment amb el Steve McQueen, perquè el Steve McQueen es ventava de nom de es vellegir d'un llibre a la seva vida. Aquell llibre era... És l'Alexandre Wagner. Alexander Wagner. I d'ell li havia quedat una frase de l'Alexandre Wagner, que he pogut conquerir tot el món, però no he aconseguit conquerir-me a mi. A mi em sembla clau, aquesta frase, per un altre element que podrien discutir després. A més, més ruptures durant el rodatge. Trenca amb la seva dona. Es posa a lligar amb la Louise Elding, que era una de les actrius. Després ja sabem que va estar casada amb la Emma Crau. Va trencar, com s'ha dit, també amb el John Sturges. La vinguda del Caspman va ser una mica... Una cosa d'aquelles de... Bueno, va, fem què hi ha per aquí disponible. Caspman posa fosa amb el Caspman. I llavors, per fi, els de cinema-center films que tenen... La productora televisiva. De producció, va agafar la renda i li va dir... Escolta, tu he quedat ja definitivament com actor, i deixes-nos altres, que nosaltres ensenyen d'això. Tot i això es va desviar un millor mig de dòlors, el pressupost. De 6 a 7 mitjans. Va costar, l'apareix, que no hi he trobat enlloc la dada, i no he portat papers, avui, en 7 mitjans. 7 mitjans finales del 60 eren diners. La veritat és que va fer una ciutat, sol o vil·laix, allà a prop d'aliments, que era una cosa espectacular. Va fer una ciutat de producció. Si els que ens escolteu, sou aficionats al món del motor. I sou també addictes d'estif McQueen, que a mi em sembla un actoràs. Té una colla de pel·lícules, que són fantàstiques, i ell és un actor de rasa que es deixava la pell amb les interpretacions. Hi ha una pel·lícula del 2015, que és un documental d'1 hores i 42 minuts. Molt interessant. Rodat per Gabriel Clark i Joan McKenna, que es titula Estif McQueen de men en les mans. Estif McQueen, l'home i les mans. És exclusivament... Fonèticament amb la fonètica. Sí, jugueu amb la fonètica. L'home de les mans. I aquí, exclusivament, es dedica a tot el recorregut que va tindre aquest exerós recorregut, que va ser caòtic, una cosa terrible. El va destruir. O sigui, literalment, Estif McQueen el va destruir. El va passar molt malament. No va anar ni a l'estrena. No. No va anar ni a l'estrena, l'any 71. No va anar ni a l'estrena. Estremendo. Interessant de veure aquest documental d'UC, eh? Sí. Està a filmi, no està a Netflix? A filmi. Molt recomanable. I us el recomanem. Va, va, perfecte. Molt bé. A mi ja... Perdona. No, no, tira, tira. No, no, no. Simplement perquè el tema, quan ha citat això d'Alexandra Magna, que doncs diu... d'Alexandra Magna... Sí. Segons el llibre, suposo que... He conquerit el món. He conquerit el món. Però no m'he conquerit. Sí. Això m'ha fet reflexionar, i això és una processió meva molt personal, després d'haver vist Gran Prix, 500 milles, i, aviam, les 24 hores alemans. Si us fixeu, hi ha una constant en els conductors, que es veuen en totes les pel·lícules, no? Frank Heimer també li agradava conduir. I jo crec que tot i aquell no crec que s'encaixi amb el que ara diré. La veritat és que s'encarrega de posar-ho en molts dels pilotes de la seva pel·lícula, també. Són l'acònics, tendeixen a ser... No parlen. I no tenen... Que això alemans, a més, en un moment, quan parla amb la noia sueca aquesta, que va, per exemple, perquè l'Ian McQueen li ha matat el seu marit en una altra carrera de l'any anterior. O sigui, no tenen ni punyateria idea de per què corren. És a dir, perquè això a Gran Prix... A Gran Prix també ho comenten. No sé per què corren. No sé per què corren. McQueen va més enllà de la pel·lícula i diu, perquè tinc sensació de llibertat, tinc sensació de pau, fins i tot. Això a mi, personalment, m'ha fet reflexionar sobre un aspecte, aquesta incògnita. Per què corren? És absurd, no? A més, la noia sueca li diu, no? L'Isa, no? Li diu, per què corres? Hi ha una atracció del perill extrem. No, però això és una atracció. Sí, sí, d'acord, tot el que tu vulguis. Però jo crec, personalment, que allà és... Un immense buit. Segurament. Un immense buit, però gigantí. En el cas de McQueen, perquè el protagonista alemany, a la pel·lícula, l'actor havia arribat a tenir una certa amistat amb McQueen, i el diu, és que sempre al vella, amb ància, com si estigués buscant, permanentment... Per què es falta alguna cosa, eh? Com si permanentment estigués buscant. És clar, els orígens de McQueen són de pobresa considerable, pare que se'n va, que li passa el mateix a la neu, la seva dona primera, no? Per això es van trobar. I mare, que no estava a part de la feina. El pare desapareix i la mare no està per ells. Aleshores, això psicològicament vulguis que no, com a nen, en marga. Aleshores, i a més, McQueen tenia un complex de no tenir estudis, de no ser una persona prou formada, culturalment, intelectualment. Amb la qual cosa tot plegat, això li acaba fent una pilota, jo crec, que, jo no dic que sigui el cas de cadascun dels pilots, evidentment, això seria absurd. Que ja molts dels pilots, tampoc diré que en tots, evidentment, jo crec que Frank Heimler no encaixa en absolut en aquest quadre, però jo crec que molts pilots no saben per què corren i s'agafen el corre, perquè evidentment, és tan intens, l'experiència és tan intensa, a part d'haver de demostrar una certa habilitat, tota la mitologia que hi ha entorn dels cotxes, dels produtipus, de les marques, de l'ambient. Sostituèix, d'alguna manera, l'immens pòl intern que molts d'aquests pilots tenen. Perquè és curiós, perquè això, en el cas de Paul Newman, a 600 milles, que potser és la pel·lícula que més drama té, gairebé que les carreres és un background, amb el personatge de Paul Newman, també hi és, també hi és aquest buit immens. Jo no sé què em penseu del teu. Jo el que penso és que quin és el plantejament que es fa a l'escalador o a l'opinista que puja a 8.000 metres, amb unes condicions terribles, que sap que quan surt de determinat camp intermitx, ja està enfrontant-se a la mort directament. El mateix, amb aquest documental que hem comentat, estic macoint l'Emen en les mans, hi ha un moment en què diu, si no torno a dir-ho, aquestes coses doneu-los amb aquests, allò altre ho doneu a l'altre. És a dir, ells saben que van a una experiència límit. Però clar, aquesta experiència límit és el que els dona el plus aquest de dir quan es treuen el casc i baixen del cos i diuen, ho he superat. I ara aquí tinc que dir una cosa que els que ens escolteu, que sou joves, penseu que quan veieu una cursa de fórmula 1, rarament veureu un accident mortal i fins i tot rarament estrenca alguna cosa. Amb aquells moments era rara la cursa en què no hi havia algun mal. Algun mort, és veritat. Amb el qual encara s'accentue més aquesta experiència de portar la vida, la vivència al límit. Sí, sí, és aquesta cosa. Però en la producció de la pel·lícula van haver tres accidents, un protagonitzat pel pròxim acuïne, l'anit abans de començar el rodatge i dos accidents... Un d'ells va perdre la cama. Li van dir que tallava la cama. David Piper, que era un que portava un Porsche 917 de color verd, que és el que es veu, i al costat portava una càmera filmant. Sí. Aquest home sempre es va queixar perquè ell va perdre la cama per culpa que no hi havia guió. Perquè, si hi hagués hagut guió, ell s'hagués senyit a les instruccions de la presa, i, a conseqüència, hagués pogut evitar aquest derrapament que el va fer tombar... Per cert, el McQueen era molt bon tio. Això m'ha entrat que s'està acabant el temps. És que no té temps... Ara, en menjant-se, no us deixé de temps per parlar. La pel·lícula és a la setmana. No, és que, si no, no em queda temps. No és que tingui molt a dir, però és que, si no saps que... No, al contrari. El contrari, jo crec que tens molt a dir. Sí, perquè és una pel·lícula. Abans volia començar una mica l'intervenció en aquest sentit. En parlar del tema que és una pel·lícula perfecta, que jo, estranyament, hem deu anys estant a l'escac durant classes de cinema, no la vaig utilitzar mai, vaig utilitzar d'altres, però aquesta no. I que, en canvi, veient l'ara, he pensat... Falta de memòria meva, perquè l'havia vist, la pel·lícula. És un excel·lent pel·lícula per parlar de determinades coses. Tota pel·lícula és bona per parlar de determinades coses, de muntatge, de llenguatge cinematogràfic. Però aquesta té unes coses magnífiques, perquè explica exactament què és l'alentiment temporal, què és aquest... Que es congeix amb aquest slow-motion, utilitza, com s'estira el temps. És una pel·lícula que et sentint magnífica. A nivell de llenguatge, jo estic d'acord, la pel·lícula és magnífica en aquest sentit. Té coses realmente excel·lents. Té una mecànica de rodatge complexa, però que jo penso que acaba redondant en una pel·lícula, que en aquest sentit sí, és rodona. És a dir, està molt ben feta la previsió de com hem de... què hem de rodar, què ja tenim rodat, com convinarem les dues coses. Això és, realment, un tren que closques, que encaixa de manera perfecta. Però, en canvi, jo penso que on falla la pel·lícula és una altra cantó. Però ara que deies, tallo un equip momentet per anar a enganxar amb les ganes d'entrar en un moment. Que és el tema que es dit de la personalitat dels pilots. Jo he tingut el plaer d'estar 48 hores al circuit d'aquí, de Montmeló, a l'any 93, per fer un esport per la marca Shell. Shell brasil·lent, aquell esport de Shell de Brasil. I ells anaven amb cena, lògicament. El que parlàvem, anàvem a entrevistar, a seguir, a estar vivint al costat de cena durant 48 hores. La dels entrenaments del dia anterior i el dia de la carrera. Clar, jo he estat ficat dintre d'un món que a mi em fascinava. I allò em va donar una ocasió d'estar enganxat, realment, amb el cena al costat i tot el dia enganxat. I després, ja, per més casualitat, al vespre ens trobava un restaurant de Barcelona i estava tot l'equip allà amb el cena, també. Realment, en el cas del cena, per exemple, aquest fet era extrem. És a dir, era d'una timidesa, d'una contenció, d'una concentració, que era el paradigma d'això que estaves dient. Jo penso que hi ha el famós refrany, diguem, del filòsof grec, que diu, coneix-te tu mateix. Penso que la cosa anava a l'Alfrança d'Alexandra Magna també anava per aquí. És a dir, és el més important, és conèixer tu primer, saber les teves limitacions, saber les teves... Llavors, clar, aquesta gent, a penso que són gent, tal com s'ha explicat molt bé, i tu també, són gent que tenen les limitacions. A vegades, fins i tot, culturals. Realment, d'haver escoltat en fantàstic, sobretot en el passat. Fins i tot en el sent, segurament, aquest era el tipus de gent que accedia a vegades, no eren gent riques, en general. Hi havia alguns, però no tots. I encara més el passat, encara més. I després hi ha un joc, que és el joc de eros i sanators. És a dir, aquesta gent saben que s'estan jugant la vida. I això els genera una adrenalina i una trempera, en general, que creia també aquesta dicció. Hi ha tal quantitat d'endorfines que es descarreguen en aquests moments, que jo entenc que això genera una edicció. Si passa amb la gent que va al gimnàs, això genera endorfines al gimnàs. Imagina't això, que és una pressió, però també és un plaer, i sobretot quan guanyes, perquè guanyar, encara que crein que no, és important, doncs encara més. És el més important. Això es diu en totes aquestes tres pel·lícules que hem citat. Guanyar és l'objectiu. Doncs a nivell de llenguatge sí, efectivament. El que deia abans em va perdre una ocasió perfecta. Vaig perdre per parlar-ne en l'escola de cinema. La pel·lícula comença, realment, com has dit tu, a França, en una narració molt neta, en què hi surt d'una casa maca, d'un casc impalau, un camí, la càmera segueix al seu porig, el va seguint, arribem al poble, el poble perfecte, passa per demanda càmera. L'identifiquem un instant amb ell quan passa just per pendicular la càmera, fins allà, no sabíem qui conduia, i a partir d'aquí ens porta ell el circuit. És a dir, la narració és molt neta, perfecte. Ja preis l'Elisa, comprar unes roses, és a dir, la dona del pilot que estava involucrat amb l'accident en el qual estic macoint també. No li diu mai, però l'Elisa l'acusa. L'acusa d'haver-li matat al marit. L'actitud, aquesta de les coses, és això. És injust, perquè ningú vol matar ningú, evidentment. Per dir que la pel·lícula, la pel·lícula, la pel·lícula, la pel·lícula... La pel·lícula està plena de moments excel·lents. Aquesta arrancada, per mi, és bona. Ja no parlem dels moments de la pel·lícula. Hi ha magnífics com són el moment de l'accident, evidentment, amb si, l'accident aquell que es produeixen a la hora i pico de pel·lícula entre els dos cotxes. Evidentment, és magnífic. El vol d'aquell Ferrari, tot el procés aquest, que per cert, un any abans es havia fet Grupo Salvaje. És a dir, a veure aquest rel·legiador, que haig de veure aquest rel·legiador, per fer aquest tipus de cena. Perquè realment, si alguna cosa recorda, a mi, particularment, és a pec impar. Jo crec que li va dir el que ell va dir. Bueno, és possible, és possible, realment, això. És que no sé si... No he acabat de descobrir si aquesta cena, que evidentment, és la més impactant, és la més bèstia, la va fer... M'acuït, o Cancine. Jo diria que, quan Cancine es va incorporar, tinc la impressió que ja està aquesta cena. En Cancines junts es havien pogut veure perfectament Grupo Salvaje, i saber que ja estava allà. Però un detall, precisament quan el pilot surt, el cotxe és d'estrosa, que per cert, era un cotxe de lamans que ja no es rotllava. Estava obsolet i li van posar una carcassa de Ferrari al damunt. Però el pilot surt i va com a batzagar-les tot. És a dir, hi ha moments en què la càmera lenta és suau, i la càmera lenta és suau, i com a volta ho accelera. Va a velocitat normal. Encara que ens assembli que va ràpid, és normal. D'alena normal. Però dona la sensació de celebració. Dona un impacte frenet. Molt important. Està molt ben fet. La primera de fet de les escenes d'aquest tipus és la de la bandera, la baixada de bandera, la sortida de la carrera. La baixada de bandera. Callada amb els planos de preparació. És el cel. És magnífica. Reproveix també el documental del 2015. És veritat. Igual que l'arribada. Les dues escenes realment pertanyen a aquest àmbit de tipus de escena que amb llenguatge cinematogràfic es diuen, que us he dit alguna cosa que ja heu dit, de muntatge. Si s'utilitza la paraula francesa, muntatge per definir unes secuències en què s'avidencia el muntatge. Perquè una de les qualitats que té el muntatge és fer-se fonadís. I en canvi, en aquests casos, el que es vol és que es vegi. Que la gent digui, ostres, aquí hi ha un treball de... No la gent no sap com es fa això, però noten que hi ha una percepció que hi ha una dificultat que em crea allò. I això crea un benefici que al espectador se sent recompensat per aquest esforç. Jo penso que en aquest cas, que a la pel·lícula, quan va a l'inici, una vegada arriba el circuit i va per anar al punt en què s'ha produït l'accident, que després recordarem, ella en allà hi ha un flashback. Aquest flashback ve precedit d'un moviment de càmera de 180 graus que comença a l'espatlla de la dreta de McQueen i que el va agafant fins que arriba a pràcticament frontal, 180 o 190 graus, i hi ha un llibre de 50 graus. Aquesta és la pel·lícula que hem de fer. Hi ha una pel·lícula que ens veu que s'ha de fer un moment que és una pel·lícula que és una pel·lícula que és molt eficaç. I a partir d'aquí, els ulls, el perpedets, i en el perpedets, t'allem i entrem en el flashback, entrem en aquest recordar com va passar allò en el temps passat. O sigui que té re, la pel·lícula, coses magnífiques. És cert, si no hi haguessin segones traves, ens quedarien exclusivament amb una pel·lícula sobre la carrera d'Alemans. Un treball d'estudi, d'anàlisi, d'emocional també. Jo crec que la manca de guió és el que va fer sortir finalment els Turgis. Hem de reconèixer que ho és. La manca de guió, i pel fet que els Turgis volia incrementar una història romàntica. Romàntica, sí. I ho veien necessari. Per aquell moment, el públic ho demanava. M'acuïne estava per sobre, perquè era productor. Com a doce del Batiflo, ah, i doce del Batiflo, amb la gran evació. El que va fer Marlon Brando amb el rostro d'U.T. Efectivament. M'acuïne va anar a sobre els Turgis fins a Sant Punt. Això jo crec que el va acabar. Evidentment l'absència de guió. I el fet que no li donava peixet, que M'acuïne estava obsessionat, va dir, ja t'ho faràs. I jo crec que durant algunes setmanes, realment el director va ser McQueen, filmant. Simplement filmat, jo crec que filmava. Recreava escenes, ara farem això, ara farem allò. I es van estar unes quantes setmanes així, no? Fins i tot es veu moltes vegades ell, al darrere de la càmera, movent la fins i tot, com vulguin li dir el Katzen. Mira, veus, ho vull així, tu ja no manes, els de central film, la productora que és televisiva, tu ara ja no manes. És més, ni cobres. Li van treure el sou i tot. I tot i així quan va aparèixer el Katzen, li deia de tot. No el podia ni veure. És un director que no l'havia escolti d'ell. No el podia ni veure. Fins que el capdavall de vuit setmanes, perquè això va acabar el 13 de novembre, des del juny, el 13 de novembre, oficialment. El capdavall de vuit setmanes, va començar a parlar amb ell, i va començar a acceptar els diàlegs que el Katzen anava a incluir. Perquè també ell volia salvar el producte. Clar, clar. No li va tocar més remei que baixar. Va tenir que baixar, no? És més, jo crec que si li van treure el poder, és perquè hauria d'haver, per part de central films, algun tipus de clausura... De clausura. De clausura. Perquè si passava alguna cosa així, se li treia el poder. Segur, perquè si no, no entenc com McQueen va acceptar aquesta imposició. Hi ha una cosa curiosa, també, la pel·lícula a nivell tècnic, que és que en la pel·lícula hi ha un moment en què McQueen... Va fer una spoiler ara 50 anys més tard, però de fet hi ha un moment que ell retira la carrera, perquè té un accident, i ja ha de sortir de la carrera. Però a partir d'aquí es troba la circumstància que ha de tornar a entrar a la carrera, perquè el segon pilot de la marca ha d'anar i tu has de seguir. De fet, pot passar. Diuen molt les mans, això pot arribar a passar. No és pel·lículero, això és possible. Just després d'això, al cap d'una estona, hi ha, a la moment de la persecució dels dos vehicles que estan jugant-se a la primera posició, no és la primera, ben bé, però un va d'alentar-me per arribar a seguir a l'altre, hi ha un joc de muntatge sonor que és excel·lent. Fins ara, per mi, la millor música de la pel·lícula no és la de l'Elegrant, sinó la música dels motors en aquesta escena. És la més pròpia i adequada a la pel·lícula. És que a nivell d'imatge està filmat amb paravisió dos directors de fotografia amb una certa experiència. La factura de la pel·lícula és... Els directors ens sembla que un és francès i l'altre americà. Exacte, efectivament. René Guizard és francès i el Robert Hauser que és, potser, el més experimentat perquè ha rodat pel·lícules com l'estranya pareja, un hombre llamado Caballo, soldado ful, alerta misiles del Robert Altric, és a dir, realment, un home... Sobretot Hauser és un home potent. I la fotografia és impecable. És una cosa magnífica. El muntatge, 4 muntadors. Jo crec que anàvem muntats... No, suposo que es van repartir una mica la feina. Suposo que es van repartir una mica la feina. Hi havia algun cap, que no consta qui és, i els altres tres, i els quatre es repartien la feina. Es van agafar parts de la pel·lícula, les escenes romàntiques, difícilment els quatre poden estar treballant sobre el mateix material. Hi ha una certa revisió que fa el cap de tots. Sí, però aquest és un cinquè. I encara hi ha una dona... No ha acreditada. Quatre que t'ho hauria de fer la feina. I un que dirigia. A mi em mereixer d'imaginar... Deien filmar una quantitat de material terrible. Tu em deies abans si en els rodatges poden produir situacions de crisi, i evidentment si poden produir, però són terribles, i entenc en aquest cas que el macoïne arribés a aquests punts d'història, malgrat que gran part també era de la seva personalitat. És inevitable, però som els més grans enemics de nosaltres mateixos. I també hi ha gent que és normal. Però és que no el muntatge, el que a mi se'n fa, quan veig aquest tipus de pel·lícules, em fa quasi mal d'imaginar-me estaficat en una història d'aquest tipus. Perquè jo no sóc muntador d'acció. A mi l'acció no m'entusiasme, no la toco bé, no és el meu. En pel·lícules que he muntat, he deixat les parts d'acció perquè el meu ajudant, una persona preparada, feia aquella part, i després jo quan ho veig desafora, dic, mira, escurso això allarg allò, però jo d'entrada l'acció no m'agrada. No m'agrada. No m'agrada muntar-la, m'agrada veure-la. Entenc, entenc. I en aquest cas em fa mal a l'estómac d'imaginar que podrien estar muntant això. Però realment, aquesta escena que us deia dels aguts i els greus, és clar, el porix és greu, és més greu de so, el Ferrari, que és el so Ferrari, i interior o exterior. És a dir, cada cop és el mateix so del porix més greu encara, perquè està dintre, i el Ferrari una mica més greu perquè està dintre, i va combinant, i si ho escoltes exclusivament no veus la pel·lícula, sents una sinfonia meravellosa que podria ser de... Això pot respondre a l'obsessió del realisme, aquest de McQueen, perquè ell volia que l'espectador també sentís la sensació que té el conductor dins de la cabina. Perquè el conductor dins de la cabina està sol. Està totalment sol. És potser una de les solituds més enormes. I això ho volia transmetre també, no? Ara hi ha comunicació amb el Fórmula 1 i amb altres, hi ha comunicació a través de ràdio, per parlar per aquella època, això no existia en absolutes. I ell volia transmetre aquesta cosa tant... La solitud. La solitud absoluta. A més, absoluta. Aquesta és el pilot. Res, això no era una mica aquests comentaris. No tenia massa cosa més a dir. Sigues cert que en escenes, per exemple, par de traccions, com portes bastanta pel·lícula, com s'atura la pel·lícula amb una musiqueta de la gran setantera tremenda, extremament. Simplement és un par de traccions que hi ha muntat al mig del circuit, de la pel·lús, i que no té massa finalitat més que ensenyar aquesta vida paral·lela del circuit. Exacte. A més, el que fa a l'espectament dels nens representa que l'any 70 que ho diuen, en el principi, amb aquest aspecte més documental, és el primer any que els conductors esperen la sortida, la arrancada, des de dins del cotxe. Però es veu un plaer que es veuen uns nens fent-ho com es feia l'antiga. Els conductors corrent cap als cotxes de joguina. És allà en detalls molt bons. Però la música de la gran, sobretot el tema final, de l'espectament entre l'Elisa i ella, malgrat que tenen aquesta ferida al mig que el marit de l'Elisa ha mort l'any anterior, l'Elisa també és un personatge perdut. En el fons... McQueen li pregunta, en un moment d'anar li diu, per què has vingut aquest any? Ja no tens el marit, no? I ella respon que s'ho devia a ella mateixa. Però en realitat, jo crec que és a dir, desorientada. I necessita tornar-hi el lloc on l'ha perdut d'alguna manera, no? El tema final de la gran és intens, romàntic, nostàlgic. És un tema fabulós. Estem d'acord amb aquest. El tema que tanca la pel·lícula no és un tema extraordinari. No, és alguns temes intermixos que són purament il·lustratius. Què dius, escoltats avui? Però a mi m'ha encantat... Hem obert, precisament, amb la música que s'acena al principi de la pel·lícula. A mi em recorda aquest estil de, per exemple, la Noche Semueve, Noche Semueve, Nice Moves, que és de l'Altrumpen. Aquí està la música que va entrant a poc a poc. Xaf també té una música més... Va entrant a poc a poc, i sembla que tot sigui calmat, tranquil, no? Abans a la tempesta, obviu-me'n. Sí, perquè d'ara ben surt el motor... És el mateix que... El brogit del motor. És el mateix que Night Move, perquè és una pel·lícula que deixa la córrer. I en cap i té aquesta busiqueta quarentra, que em sembla molt interessant. Aquesta música d'aquesta sona, ara, precisament. Aquesta. Aquest tema... Aquest tema és preciós. A mi m'ha encantat. Que li hagi pogut influir. Pequipa, sí. Creu que efectivament, Pequipa, el tenien molt present a les oracions, perquè no era molt habitual, aquest tipus de... de palentejament... Home... Acabant aquesta, va fer l'avui d'en Pequipa. És clar, que queda al mig. Jo estic pensant amb Grupo Salvagi, la metrellament final. La metrellament final és el muntatge, a camera lenta, i es nota també. És un muntatge... No, no, són muntatges casos de muntatge. Que sembla com si els metgigans... Clar, el William Holden està disparant la metrelladora, els soldats metgigans, que volen anar cap a ell, van... Però les bales els fan saltar cap amunt, i sembla que estiguin dansant. És increïble, perquè és una escena horrorosa, que jo també la vaig veure de petit, perquè és una pel·lícula... I sembla que estiguin dansant, estan morint, saltant cap amunt. Una cosa... Una pel·lícula... És una petada. Pequipa, algun dia hauríem d'escollir Grupo Salvagi, jo crec. Una altra bèstia corrupte, Pequipa, també veia personatge. Sí, ell era... Ell era... Li agradava... Entrava al bar, després del rodatge amb la gent, provocava els cambrers, provocava una baralla, tothom acabava barallant-se, i ell desapareix. Era intel·ligent, per part seva. Sí, sí, sí. Això està dintre de... He llegit cosetes aquestes... A pensar en Pequipa li he llegit una mica de cosetes, és estremèndol personatge. Estremèndol, estremèndol. Com dic, hi ha tres accidents. Un sí que val la pena esmentar-lo, ràpidament, que és l'altra noia, que ens sembla el que sueca, la Louise Edlin, que resulta que... La Louise Edlin estava per allà, i McQueen es va enamorar... Es va enamorar d'ell, perdutament, d'ella. Es va enamorar d'ella, resulta que el dia abans, no sé per què, no s'esmenta que no és la dona, la dona no anava, i va anar al seu assistent personal i la Louise Edlin a sopar amb els amuls del castell, l'eixator de... No ho tinc a punt de per aquí. Un castell que no estava precisament a prop de la mans, perquè calia... fer uns quants quilòmetres. Ell va llogar un castell per estar allà amb la dona i el fill petit, el chat, el chat McQueen, i tot el que se'n van a sopar, van al castell a sopar amb els comptes, amb els propietaris del castell. El tornar, clar, la Edlin volia tornar a la mans després del sopar, i no et preocupis que jo et porto. I es veu que el McQueen, inexplicablement, li va agafar un... un atac de, no sé, ben bé què, però l'acostiu és que va conduir com un boig, com un salvatge, segons parla l'assistent personal, de tal manera que el cotxe va tombar, la Edlin va... Sí, hi havia un canvi de resant. Però va tombar, o sigui, el cotxe va tombar... 3 voltes. Aleshores, la Edlin va quedar inconscient, el McQueen no li va passar absolutament res, va perdre un moment el coneixement, però es va desseguir de va recobrar el coneixement, i es va pensar que havia matat la Edlin, o sigui, que la Edlin... El assistent personal va sortir disparat per una de les finestres amb un braç tricat, o sigui, poca... poca broma. Total, que quan va veure que la Edlin estava bé, tots 3 se'n van cap a una granja que el McQueen veu un cotxe, el cotxe de la privitat i de la granja, i comença a fer el pont. O sigui, perquè... perquè no, o sigui, perquè no vingués cap a ambulància, vol intentar robar el cotxe. Que ningú sabies perquè podia denyar molt la pel·lícula. Exacte. Tu imagines el McQueen amb un accident, parla de cotxes de carreres, i té un accident gairebé mortal. Perquè va sortir el propietari de la granja amb l'escopeta de futent drets, tot. I això, que és l'Anna França, no estats Units, però tot dia sí. Bueno, però la França és allà, veu aquest tio portant un pont... Però què és això? És el meu cotxe, no? Ui, estem a casa meva, no? Bueno, ho haurem de deixar aquí, perquè portem 50 minuts... Per no ser una pel·lícula unànim, que s'ha donat una opinió unànim, Déu-n'hi-do, el temps que li has dedicat. Jo, com que estem a final d'any, i és moment de fer resums i això, us volia dir que aquest any, amb la de avui, portem 35 programes, i amb aquestes 35 programes hem tingut de convidats el Paco Marín, el director de la filmoteca de Catalunya, Conchita Casanovas, directora del BCNF-1FES, Hernán Javes, directora del BCNF-1FES, de Gisabel, una pel·lícula colombiana, a Venezolana, perdó. La Teresa Enric, que ens la va portar a l'Anastasi, productora de cinema i audiovisuals, a l'Òscar Fernández Orengo, fotògraf, molt preuat per tots els directors, perquè s'especialitza molt... Excel·lim fotògraf. Sí, un excel·lim fotògraf i bon amic. A l'Eduard Amorú, que va parlar, va estar aquí, per parlar dels 30 anys de l'arribada dels indiscris aquí a Barcelona, que ho van fer entre els dos. Elisaki Lacuesta, que ens va atendre per telèfon des de Girona, la Rita Leisner, una directora canadenca que va participar amb el Festival de Cinema i Mèdia Ambient, amb una pel·lícula que es diu Forrest, For the Trees, que va guanyar un dels premis. I després, dic que entre les pel·lícules que hem considerat que tenien que estar com a clàssics de la setmana, hem tingut pel·lícules de Billy Wilder, com a Sánchez Bulever, Peter Bogdanovis, les pictures show, Roma de Fellini, Dracula de Copola, cul de sac de Polanski, Brainstrom de Douglas Trambel, Sanzat Malditos de Cygna i Polak, Akemarropa de John Burman, el padrino de Francis Ford Coppola, Farahó de Cavalerovich, l'aventura d'Antonioni, Vampir de Dreyer, Cabaret de Bob Foss, Blu Velvet de David Linn, el sueño eterno de Howard Hawks, que la vam comparar amb l'altra... Amb la versió del Wiener, del Michael Wiener. Michael Wiener. La sopa de l'aire de John Ford, Van i en la Calle 42 de Luis Mal, l'Àngeles Terminator de Luis Buñuel, Viva Zapata, Elia Kazan, Abud de Souf, que la vam fer, la vam introduir, i li vam dedicar un monogràfic degut a la mort de Jean Ligudard, la conquista de l'Oeste, en què tots teníem... La implicació emocional, diguem-ne. Implicació emocional, ni més ni menys. És que hi ha pel·lícules... que ens marquen. No, hi penso que és lísic, l'he cridat. Gertrude de Carl Theodor Dreyer, monument de pel·lícula, la semilla del diable, una de les grans pel·lícules també de Polanski, les Manos del Bolsillo, de Marco Velocchio, de Seus Humanos, de Frits Lang, cenisses i diamantes, d'André Baixda, el conformista Bernardo Bertolucci, l'efecte de los rayos gamma sobre les marcaritas, de Paul Newman, i tanquem avui amb les 24 hores d'aliments de l'IAC Hudson. Bueno, com veureu, tot això ho podeu trobar a Radio Desben.com si anem a la carta. Ho dic perquè la veritat és que, quan veus la llista de les pel·lícules que hem tractat, creiem que ja, si algú té interès amb alguna d'elles, em sabia el que hem dit i tal, pot ser interessant que acudeixin i ja sabeu que nosaltres no ens importa estendre'ns i, com que tot es ensagraden les que proposem, sempre hi ha uns elements per... perquè el que no sigui sinèfil declarat trobi una mica uns punts de referència en valorar-la i completar el seu coneixement. Dit això, estem al minut 56 no ho sé, per part meva, dir-vos que a tots els oients i en general a tothom, naturalment a tots els que formem l'equip, donar-ho les gràcies per estar aquí presence i treballant fora i ja sabem tots que treballem d'una manera altra vista, amb el qual jo li dono un gran valor perquè això vol dir que tenim una estima profunda pel que fem i això és molt maco i, a més a més, el cinema en sembla que també ho necessiten. Igual ens passa com amb el Quint, tenim un buit... Un buit autonòmic. El completem amb el cinema. M'agradaria també una cosa per dir també al final, que avui he tingut una pècima notícia és que el que va ser el meu ajudant de muntatge, no ha passat res definitiu, però sí que té una malaltia molt dura i molt profunda i m'ha enviat avui un document amb el diagnòstic, que ha sigut una cosa molt cinematogràfica. Ha estat envient un WhatsApp amb el document i va ser el meu ajudant a mat-carreres que vam fer junts una mitja carrera, m'ha millor dit, de la meva cinematogràfica. Vull dedicar una mica tot aquest esforç que hem fet tots plegats aquest any. Jo li deia avui que tenia que tenir molts ànims. No li volia dir que ell fos l'amo de la seva vida davant d'aquest tema. Ningú és amo, la malaltia és l'amo, però d'alguna manera és això. I després desitxar, com diu l'altre amic meu, el Manó Cosó Ferrer, un bon solstici d'hivern, que ell no li agrada la gent creient, llavors ell desitxa bon solstici d'hivern. Doncs això. Molt bé Ignasi. Doncs això, bon solstici d'hivern també. És una bona frase. Molt bé. Tu havia algun desitx per l'audiència? Ens que passin un bon Nadal i unes bones festes. Molt clàssic, però bé. Que aprofitin les festes. Sapigueu tots que nosaltres reprenem el programa el dia 10 de gener. Quan ja tinguem tots els reis a casa ja hagin pogut destapar-los convenientment i fins i tot provar-los. Molt bé. Doncs si us ho semblo, ho deixem aquí. Possem la sintonia i desitjar-vos, com ha dit el Vial, a l'any nou un bon Nadal i uns bons reis. Molt bé. Viva el cinema i ens veiem aquí l'enquivetos plegats. Gràcies. Molt bé. Molt bé. Molt bé.