A l'escoltes, ràdio d'esper, si tu n'hi t'has ràdio d'esper, la ràdio de Sant Just, durant la bit.com. Ràdio d'esper, durant la bit.com. Ràdio d'esper, durant la bit.com. Ràdio d'esper, durant la bit.com. Ràdio d'esper, durant la bit.com. Ràdio d'esper, durant la bit.com. Bona nit, ja tornem a seguir. Avui un dimarts més a cinemes sense condicions. Dimarts o dimecres? Dimarts, dimarts, tot el dia, matí, tarda. S'ha creat el dubte, qui... Jo que em va equivocar, i em va fer... Què estaràs pensant? Estava pensant que demà vaig al cine. Ah, amb el teu fill? No, amb el teu fill encara. No el vull aquesta nit, no... D'acord, no. Aviam, avui tenim la presència entrenyable i que feia més a més molts dies que no podia venir de l'UGO. Hola, bones. Bona nit. T'havien dit alguna vegada entrenyable, avui? No, el Joan no, encara. No, mira, alguna vegada havia de ser la política. Gent jove, gent jove, que puja en fertilitat i en força, i sempre estem pendents de les opinions d'aquesta gent jove que promet el futur, que promet que canviarà coses i que farà deixar aquest món millor de com l'ha trobat. Sí? Que sí. Bueno, aviam. També som-ho... saludem el Francesc, digues-t'hi. I què t'ha posat pressió, eh? Ara li deia, no em posis pressió. Ara t'ha posat pressió, eh? Has de canviar el món i deixar-ho millor del que l'has trobat. Mira, doncs això podíem parlar, també avui amb tu. També, també podíem parlar. Què canviaria luego, eh? La gent de la seva generació, per el que parla. Sí, sí, sí. És un tema, és un tema interessant. Bueno, de fet, de fet, a veure... Després parla una pel·lícula, que és curiós, com pinta una mica la gent jove i, bueno, en parlant després, però si no em volcarem les coses i no serem massa clars. La dèria dels vidres, la dèria amb control, controlant-ho tot, com sempre, el Francesc Aguilar, i el que us parla, Joan Morros, ens ha posat aquí, ens ho passant jo bé, una hora, fins que siguin les noves vespre. Sí, senyor. I parlant, entre d'altres coses, d'aventura a ponts, oi? Sí, exacte. Em tocava fer una altra persona, però llavors de dir-hi que no podia venir aquesta persona, i ho faig jo, per tant, doncs m'ho he preparat molt de pressa, però jo alguna cosa farem... Sí, ho va proposar Sergi, i Sergi ara va deixar de venir per qüestions professionals. Exacte. I ja, home, que ens havia de parlar dels actors i dels atrius professionals, doncs no podria venir, i bueno, ja deixarem aquest tema per una altra dia. Exacte. Mira, no sé... Avui tenim l'Ugo, jo, si voleu, presento una de les pel·lícules que s'estrenen al divendres d'aquesta setmana, que és Estocolm, és una pel·lícula espanyola força interessant, ara en parlem. Estocolm. Estocolm, sí. És una pel·lícula del Rodrigo Soragoyen, que és un senyor que és lliçenciat a mi història per això de Madrid, però que es va dedicar al cine des de fa molt de temps, i aquesta pel·lícula, en concret, és la seva segona pel·lícula, ha rebut a ell el premi, el millor director, al festival de Málaga d'aquest any, del 2013, i també el premi, el millor guió nou, també del festival de Málaga d'aquest any. És curiós que aquest senyor, al 2006, es va estrenar amb un llar metratge, que es deia Ocho Cites, i que va guanyar un premi, també, al festival de Paníscola, un xicot que és jove, tenia 25 anys en aquest moment, ara en deu tenir a la vora de fer-ne 30. Però després d'aquesta pel·lícula inicial, això les va dedicar a treballar per a la televisió, dirigint moltes sèries televisives diverses, concretament amb els sorpres que, d'una sèrie televisiva, jo no sé gaire com és la sèrie televisiva, i per tant no m'ho parlo gaire. Jo no gaire, tampoc. Però he vist consultant que ha dirigit 221 episodis de la sèrie, la recerca de... No, la PC era de Eva, que jo no sé de què va això. Doncs jo tampoc. I ha fet 6 episodis, que han fet vàries, ha fet 6 episodis, després de la vida loca. 10 episodis d'impares... Premium, sí senyor. I 43 d'impares, simplement. Sense premium. I la majoria de les quals ha participat també com a guionistes. És un senyor que dirigeix, però també que ha fet alguns guions. I en aquest moment, a més a més, ha dirigit 13 capítols d'una sèrie televisiva que passa en part de la TV5, que es diu Fragible, que jo tampoc conec, però clar, això... Jo penso que una de les coses que es nota en aquesta pel·lícula, que ara comentarem, que és esto, Colm, és que, darrere d'aquesta direcció, hi ha un senyor que dona la sensació que té tot i ser molt jove, té una certa experiència amb dirigir actors, amb... Si ha fet tots aquests capítols... És evident que això se li nota, perquè hi ha una mena de maduresa a nivell de llenguatge audiovisual, tanta utilització de la música, com dels plans, com de la càmera, que això és molt evident. I a part que la televisió, tothom que treballa dins d'aquest medi, ja diuen que dona moltes taules, perquè has de treballar molt ràpid, has de saber gravar molt exacte, tens un guió, però aquell guió s'ha d'anar transpassant sobre la marxa, moltes vegades, perquè ha de ser un capítol que has de fer, potser has de gravar tres capítols un dia, i has de solucionar molts temes. No sé si això es nota a l'hora de fer cinema. Jo crec que sí que es nota... Vaja, si fos la seva segona pel·lícula sense haver fet tot això, jo crec que no tindria la maduresa que notes que té aquesta pel·lícula. Molt madura, tècnicament, molt madura, a nivell de direcció d'actors, i jo ho he justificat quan he vist que aquest senyor tenia un currículum de producció cinematogràfica, encara que fos televisiva, molt gran, i, sense això, crec que això no s'hagués pogut produir. Tu segueixes alguna d'aquestes seves televisives, tampoc? No, no, la veritat és que no. Si seguies alguna, ens podies donar una informació que... No sonderàs més conegudes. A mínim, a mi no. A mi em sona d'antena 3 si no m'equivoco, però no en idea. No hi té poc sé de què van, és a dir... Però sé que va estar allà, o sigui... De tele 5, és. Però estava en prem-time, o sigui que... Sí, sí, no, no, ni idea. Doncs mira, reconeixeu-me. Aquesta pel·lícula que estrenen a l'Odi Vendres, que es diu StoColm, és la primera pel·lícula que ell fa en solitari, perquè fins ara, quan havia dirigit alguna altra cosa, sobretot de cine, ho havia fet amb altra gent, i és una obra que jo diria que sembla petita, però que no ho és. I crec que això ho justifica els premis aconseguits, com que acabo d'esmentar abans, el Festival de Màleg. Va la dir que és un film que ha tirat endavant, gràcies al micromassanatge, és a dir, que aquí n'havien parlat en algun moment de la tècnica del micromassanatge, de desenes de petits productors que han posat el seu gra de sorra, perquè el projecte pogués tirar endavant. De productors, no exactament d'això, de desenes de persones particulars que s'interessen... Jo suposo que hi havia algun productor, no ho tinc clar, això, és a dir, suposo que tenia algun productor, diríem, més o menys important, però que no ha posat tot els diners, i aleshores hi ha hagut tota una sèrie de seguida gent, petits col·laboradors o petits productors, que han posat el seu gra de sorra, la seva col·laboració amb petites quantitats de diners. Això és el que he intentat per la informació que jo he recabat. Si seguim una mica explicant aquesta pel·lícula, que és interessant, caldria dir que, o recordar, que el síndrome de Stockholm és el nom que es dona a la reacció psicològica en què la víctima d'un segrest acaba per desenvolupar una mena de vincle efectiu amb el seu segrestador. Situació que també podíem traslladar. Lògicament, els relacions de parella, quan un dels membres acaba per fer-se depenent de l'altre, malgrat que potser l'altre mostra-hi un cert desinterès. Jo ho dic, suposo que han agafat aquest títol, perquè la pel·lícula va d'això. És a dir, és això el que juga, i el director juga amb tots aquests elements amb els seus personatges. Bàsicament, la pel·lícula és molt senzilla, aparentment, és un noi que coneix noia típic dels pel·lícules americanes, un noi que desplega els seus encants per encandilar en aquesta noia, i quan t'esperes que passi una mica el que passa a totes les pel·lícules que moltes vegades hem vist, és una sorpresa, perquè la cosa t'agafa a contrapeu i no passa res del que tu t'havies imaginat. És un film que té clarament dues parts. Una primera, en què s'ha rodat de Madrid, en què els personatges... És una nit que un dels personatges, els dos personatges estan en una discoteca, es coneixen allà, i després d'aquest ball d'aquesta discoteca, surten al carrer, i Madrid, i els carrers de Madrid, fan de testimoni amb una mena d'exercici de bons i joves, i amb uns diàlegs sobretot, els diàlegs són bastant curiosos, són molt joves, molt jovenils, molt moderns, i tenen una certa gràcia. No crec que sigui lenta, tot i que el sortir del cinema ens l'han passat aquest matí, mentida, ens l'han passat ahir al matí, i tot i que quan va sortir del cinema vaig veure que molta gent de la crítica l'havia trobat lenta, i l'havia trobat que... Jo vaig a confessar que no la vaig trobar lenta, com deien alguns crítics, per mi ha estat tot el contrari, un plantejament, que és veritat que em feia pensar, no sé si us en recordeu, d'allò d'antes de l'Amanecer, del 1995, amb el magnífic film protagonitzat pel·let en Walk i la Juli Delpi, que va d'una parella que es troben, i que passaven la nit amb Vela, passejant pels carrers de Viena. Aquesta primera part passa el mateix, simplement que passeja amb els carrers de Madrid. En aquesta primera part del film, se'ns mostrarà uns personatges que no són un llibre obert, que tenen racons amb agatalls, que no sabem si es troben... A poc sabem si es troben bé psicològicament, o si ens diuen la veritat, i si són mentiders o ens estan explicant la veritat, tot això, com deia amb un diàleg molt desenfadat, molt divertit, molt jove, molt jovenil, perquè el que mostra és una generació que pot tenir 23 o 24 anys com a màxim, i tot això vestint aquest intent que hi ha al xicot, que intenta fritejar, que intenta conquistar en aquesta noia que s'ha conegut. La segona part del film, de mica en mica, molt turbador, molt supergent, ascendint-se en un terreny més complicat, on la màgia desapareix i la realitat ens colpeix, perquè és una pel·lícula culpidor, en alguna mesura. El director, i sobretot els dos actors, que són Laura Garrido, que jo no coneixia, ja es veu que ha fet moltes sèries televisives també, i unes pel·lícules conegudes, ara en parlarem, i el Javier Pereira, que és l'altre xicot, també, que havia fet la jove, actor jove, que ha fet moltes pel·lícules també a Espanya, ens parla de decisions difícils, dels errors conscients, i de la felicitat o infelicitat més o menys conscient. Jo no coneixia, ja ho he dit, que hi ha una pel·lícula que s'ha indicat a la Laura Garrido, que es veu que s'ha fet coneguda per la pel·lícula El cuerpo, ja no he vist, i per tant no puc parlar-ne, donant-li la rèplica a l'Ugo Silva. O participant es veuen en algunes de les millors sèries televisives espanyoles dels últims anys. Però cal reconèixer que l'actuació d'aquesta noia és molt destacada, i el mateix passa en alguna mesura amb el xicot, amb el Javier Pereira. El Javier sí que el coneixia, l'havia vist en alguna sèrie televisiva, com el sèrie de clàssic, en qualsevol d'on es va conèixer, i després amb una pel·lícula de la Maria Ripoll, que em va agradar, i que ell feia el poder principal, que es deia Tu vida en 65 minuts. Sí, en 65 segons, crec. Exactament, si sàpigues. Tens raó tu. Sí, sí, en 75 segons. Es veu que participa després que no l'hi vista, no tingués miedo i que on estava també molt bé, i en 8 cites, que és una pel·lícula anterior d'aquest director que estem esmentant en aquest moment. Crec que és una pel·lícula inquietant, sorpresiva i tan real que, a moments espanta de debò, sobretot si es mira més enllà de l'aparença de la trama, que fa que tot guanyi sentit, i que et manté atrapat fins i tot quan surts de la sala, quan surts de veure la pel·lícula, penso que encara segueixes pensant el que has vist. La fotografia és molt cuidada. Per això deia parlar de la professionalitat d'aquest director. Molt bona la realització, els encuadres molt adequats a cada situació, bons moviments de càmera, el muntatge és proporcionadíssim, molt bona la realització, i també la realització de la pel·lícula. El muntatge és proporcionadíssim, molt adequat a cada moment. Els molt bona direcció d'actors, és a dir, es nota que el xicot domina aquesta trama de cada actor el millor que tenen. L'argument de fet és etern, com dèiem abans, la diràtica de la veritat i la mentida, la relació a l'inici entre un home i una dona, i el desig que això genera tot i la velocitat del temps d'avui, que tot passa curiontalment, potser els plebos americans l'enxixen, amb 15 dies, aquí tot passa en una nit, i a la nit i la matinada. És una pel·lícula que no deixa indiferent, ja que res és el que sembla, no tinc clar que agradi a tothom, per això que ara hi ha dels crítics, que alguns els va semblar una mica lenta i tal, i en canvi tinc la sensació que és una pel·lícula que la gent jove el pot atraure moltíssim. Les crítiques negatives, potser es poden centrar en el final, que és una mica sorprenent, i que alguns es salvarà bo, a mi m'ho sembla, i en canvi hi ha d'altres els pots semblar que... Però al final, el final, com passa amb el cuerpo? No, aquesta segona part que has dit, que dóna un gir... Sí, i llavors prefereixo no explicar el final, perquè penso que m'enteria amb la sorpresa, i que deixo-ho en aquest moment aquí. Doncs quan estaves parlant aquesta pel·lícula, amb aquest nom, Estocolm, hi ha més d'una característica, que ara destacaré, doncs no ha vingut al cap una pel·lícula que m'havia deixat una amiga i torcruz, company d'infiltrats, un altre programa de cinema, que vaig veure aquest dissabte, de fet, en dues parts, no l'he deixat amb DVD, i que, de fet, me l'havia deixat una mica abans que parléssim aquí del Sydney Lumet, i jo no havia caigut que la pel·lícula del Sydney Lumet es tracta de Tarde de perros... Home, en una gran pel·lícula. I que jo, la veritat, és que no coneixia de res, no sabia ni que existia aquesta pel·lícula, protagonitzada per l'alpatxino, i altres actors, el John Casay, l'Altshaas Dannin, el James Broderick, i el Chris Sarandon, sobretot protagonistes masculins per una part, però també hi ha tota una sèrie de dones allà, tancades en el banc, aquella en el que entren a robar, i que té alguns punts en contacte que m'han semblat curiosos amb aquesta pel·lícula que deies. No és que tingui res a veure. Jo no la tinc fresca, et reconfeixo que no la tinc fresca. Jo sempre me'n recordo, que la pola llista fa poca. Sí, sí, per això comento, que quan parlaves de fer la pel·lícula aquesta que comentaves es diu Stockholm pel Síndrome, aquí, en aquesta pel·lícula, jo hi vaig pensar en un moment determinat de la pel·lícula que existia una relació molt clara amb aquest síndrome, perquè a mesura que anava passant l'acció, les noies que estan allà dintre del banc aquell que entren a trecar els tres personatges, però un surpi tant només començar, perquè no es veuen cor de tirar-ho endavant, i es queden els altres dos, l'alpatxino i el John Casay, de mica en mica van sentint-se més identificats, i van sentint-se identificades, perdó, amb la seva causa, i fins i tot una mica excitades pel fet que estan vivint com una mena d'aventura i que pot passar qualsevol cosa. I el més curiós d'aquesta pel·lícula, que ja he dit que parla de l'aventureta real, que està basada en un fet real, i en un article que es va escriure al voltant d'aquest fer real, doncs el Cine Lumet aprofita per fer tot un retrat d'una societat i de les seves mancances, de les seves carencies i de les seves il·lusions. És molt curiós, perquè de mica en mica la gent que es va apropant al banc en curiositat pel que està passant venen a ser primer gent, bueno, de tota mena, que tenen curiositat pel que passa, i que quan veuen la primera actuació de l'alt personatge intervedat per l'alpatxino, es posen una miqueta a favor seu, perquè el personatge s'enfronta una mica la policia, el poder establert, surt allà i el si diu, ei, ei, ei, però què feu, treieu les pistoles, però si jo vinc disarmat, d'acord, que he entrat a fer això, però jo no vull mal a ningú. Després, quan descobrim que està casat amb una dona, té uns fills, però que quan ell pregunta, perquè vingui la seva esposa, ve, en realitat, un home, i es descobreix que ell és també homosexual, és una barreja de coses molt curioses, doncs llavors també venen a veure, ja, reculsar-lo, tota la comunitat gay d'aquella zona, llavors empancar-te, la veritat és que la pel·lícula va agafant un to, mig de comèdia i mig de drama, que en cap moment fa perdre l'interès pel que està passant. La veritat és que la pel·lícula la porta amb bona mesura l'alpatxino, amb els seus canvis d'humor, i, a més, amb la seva capacitat per fer-te creure, i, a més, tu creus, al moment determinat que és tot un home, després que és un, bueno, això, homosexual, una marieta, però tot ho fa amb un equilibri i amb una capacitat de regir transformadora molt subtil, molt, molt interessant. I ja dic, coincidències amb aquesta pel·lícula que tu deies, doncs això, que hi ha aquesta part del síndrome d'EstoColm, i també tu deies que aquesta pel·lícula d'EstoColm està enrudada o està ambientada o passa, transcorre una nit, doncs aquí també és una tarda, és una tarda, i tot passa en aquella tarda, nit, i tot l'argoment està concentrat, i la veritat és que molt ben plantejat. Una pel·lícula, pràcticament, no ho sé, jo la veig com mitja experimental, no és una pel·lícula que tingui un gran desplegament de mitjans, tot transcorre en un lloc molt limitat, tot i que després sí que surten perquè intenten agafar un avió, que els aconsegueixin per marxar a un altre lloc, bueno, una solució, doncs així que es fan, que en realitat ja es veu que estan abocades del fracàs, perquè ja veus el muntatge policial que hi ha al voltània, i jo és impossible de sortir-se'n endavant, però la veritat és que tu mateix com a espectador sents un cert síndrome de stucol. Volies que estigués inèxits. Aposes de part del dallò, perquè són, en el fons, bona gent, gent que pots trobar en qualsevol moment i que tenen els seus problemes, i que en realitat el que volen, i a mesura que va passar la pel·lícula ho vas veient, sobretot del personatge del patxino, és que tothom que està al seu voltant doncs estigui bé, i la pressió que sent perquè la seva dona poc i tenia el millor, perquè aquesta dona, aquest home amb el que s'ha caçat, doncs també pugui tenir un canvi de sexe, que és el que vol, és el que li fa robar el banc. Per tant, és un aspecte molt curiós. És com una espècie de Robin Hood, no? Sí, tot i que en pensant només amb la seva intimitat, amb la gent que està al voltant seu, amb un sentit més social, més ampli, però que acaba implicant molts sectors de la societat d'una manera molt curiós. I vaja, la volia esmentar ja que tenia aquest punt de contacte, ja que l'he vist fa poc, perquè i que, a més a més, havien parlat fa poc de l'Homet, que no sé si l'havíem esmentat aquesta pel·lícula, no? No me'n recordo. Jo com que no... És que jo me'n recordo, la tinc burrosa, però no tinc fred, és que faig una pel·lícula, que és les anys 60, això. Sí, 70, 75, veig que està feta. Interessant, interessant, vull dir, que es volgui apropar, la veritat és que no queda gaire. Em penso que els faria gràcies que luego ens expliqués què és el que ha vist últimament, què és el que et distiu... Jo, com sabeu, cada dia veig pel·lícules més antigues, no? Llavors, no sé quina serà la següent, però aquesta és una pel·lícula britànica del 1949, que es diu El Tercer Hombre. Hombre? I m'ha agradat moltíssim. La coneixem, la coneixem. Carol Ritt, Carol Ritt. Sí, sí. I la veritat és que m'ha encantat i... La música és extraordinària. La música i la fotografia m'han imparacionat moltíssim amb uns plans increïbles, que li donen una dinàmica a la pel·lícula que és superbona. I la veritat és que no sé... És a dir, els veus no es fa de gens passada, ni res. És molt agradable, la veritat. A més, a més, hi ha una cosa curiosa. Suposo que sabeu que és un conte del Graham Greene, que està passat al cine. I el Graham Greene no volia que acabés com acaba, no volia que acabés malament. No volia que acabés bé. I el director es va entestar que volia que acabés com acaba la pel·lícula. I que, com que hi ha aquella música tan extraordinària, va ser un èxit fabulós en el seu moment. És una pel·lícula dels anys 40 o 50, no recordo, és una pel·lícula de 49. 49, aquí va arribar el 50. Ambientada als 47, o sigui que... Sí, després de la Segona Guerra Mundial, la Viena, i resulta que la pel·lícula va ser un èxit extraordinari per la música i per la interpretació dels ciutadans on wells. Va sortir el cariat de gent superconaguts. De fet, la música es va convertir en un hit del moment. Sí, en un hit del moment, sí. Claríssimament, perquè té molta qualitat. De l'Anton Cares, la música és el... És un senyor que va trobar el mateix director, com es diu, el director de l'Òlibat... Al Rit. Al Rit, anava per Viena un dia, i se'l va trobar tocant amb el carrer. O sigui, a l'Anton Cares. I aleshores el va contractar i va decidir que ell fes... O ja tenia la música composada, no ho sé, o li va fer que composes la música. Va ser un hit extraordinari en l'any 50, perquè tothom és una música que sentia a tot arreu. És a dir, perquè jo era petit, llavors... Sí, sí. No sé, de fet, el meu pare mateix... No se'n recordava la pel·lícula, però dius... Aquesta cançó m'encanta, diu, l'he escoltat mil cops. Clar, clar. Sí, sí, estava encantat. Així que te estàs tornant o te has convertit, tu, en una mena de Benjamins Baton. Sí, sí, no, no, totalment. Va escapar enrere, no? Sí, jo vaig que van radellar, aviam. Saps què passa? Tu te n'enfots, el senyor Francesc, de la relació amb el meu fill, perquè tenim una relació curiosa de pel·lícules. No m'han enfocat un absolutament. Simplement que endavino quan estàs a punt de parlar d'una pel·lícula que és visamell, ja està. Que el meu nano també li agrada... Curiosament, la gent actual no es agrada en els pel·lícules amb blanc i negre. En els pel·lícules amb color, de si col·locien o no. Doncs el meu nano està veient pel·lícules amb blanc i negre, i jo crec que moltes descobreix que són fabuloses. O sigui, si t'expliqués les que li agraden, hauries que també n'hi ha moltes que són realment antigues. O els Hermans Marx també, sí, sí. Per exemple. Quina, quina, ara ens has deixat? Quina li agrada, per exemple? A mi meu fill està enamorat, ha vist unes 15 vegades, objectiu vermània del Howard Hutt. Aquesta és en color, eh? No, és molt negre. Doncs ara la tenia jo més aviat situada en color. Objetiu vermània és una pel·lícula de l'Errol Flynn, de l'any 43 o 44. Amb l'Errol Flynn, sí. Ell, el meu fill em pregunta com és possible que l'Errol Flynn ho digui a un Òscar. No ho entenc, perquè considera que l'Errol Flynn per aquesta pel·lícula li ha vingut a l'Òscar. És d'un grandíssim director, l'Errol Wolls, que aquí em van parlar, que em sembla que... Em sembla que va ser Carme, que va fer una explicació. Potser no me'n recordo, però és un dels grans directors de... Hi ha una gran pel·lícula. La veritat és que et sorprèn completament, perquè al començament de tot de la pel·lícula ja ha acabat l'objectiu. Per tant, l'objectiu de tot plegat, a partir d'aquí, és tornar a casa. És a dir, ells tenen una missió, d'estagament aquell, d'anar a atacar una estació de ràdio, i ho aconsegueixen en els 5 minuts inicials, amb una escena de guerra molt ben rodada i tot plegat. A partir d'aquí és la lluita per la superdivència, perquè no els agafin, perquè no els matin, i la veritat és que és brutal, brutal. De les grans pel·lícules... Em sorprèn perquè l'he vist a unes 10 o 12 vegades, o 15 vegades, que va pel·lequina, no estic segur per quina va, eh? És a dir, no... Però encara no has vist el Tresenomri, i l'ha de veure, li recomano, li recomano. Sí, sí. Si ens està sentint, ja ho tinc d'anar en compte. Quina més, ugo? Tens més enrere? D'aquestes que estàs veient cap enrere, mal tens? Sí, bueno... Tens límit, ho saps, no? Vull dir, més enllà de la final del segle XIX. No, jo crec que hauria... No sé si ho heu parlat al programa passat, però ara fa poc va sortir una conmemoració i tot, perquè no sé quant anys va fer de la guerra de... de los mundos. Ah. Sí, a Sitges, va fer una exposició i... Home, és bastant adient per aquest programa, aquesta pel·lícula, no? Sí, sí, no... Va sortir i vaig dir, mira, la comentaré al dimarts. Quina has vist, per què? En setmana hi havia vàries d'aquestes. Un parell, ja... Passada amb la del Wells, passada amb la del Wells. Ja dirigeix, no sé, no m'agrado jo, no la tinc present, és igual. És igual, va agradar? Sí. No la tinc present, eh? Sí, sí, però la que sí que em feia més il·lusió parlar d'avui, però clar, ja acabaré, es ficareu amb mi perquè hi ha el meu ordre cronològic, és una cosa... Volia parlar de la vida de Brian. Ah. M'ha encantat, tu. Molt alegre, molt amena, una pel·ligoníssima, no? És una pel·li que perdura, del Montipitón, i és un senyor que... A la gent que li agrada les coses o més o menys humorístiques, és d'aquelles que perduren, que la gent la veu més d'una vegada. Sí, inclús jo la ficaria al grup una mica amb què m'he passat a d'Octora. Bueno, seria una comèdia semblant, no? Sí, sí, que aquesta és un altre que a mi sempre m'ha agradat molt, li he vist moltíssims cops, també. Ja, no la tinc present, jo, eh? Com es diu, Francesc, tu sabràs segur? Sí, l'actriu aquesta que canta és Jueva, ara no em surt a mi tan poc al nom. Ja sortirà. Ja sortirà, mira, ho poso aquí en el buscador, què m'he passat? Doctor, i li dono a l'Enter, i surt... No surt. No arriba a sortir a la primera. És del Peter Bogdanovic, el director, això sí, una comèdia. I surten com actors al Buck Henry, el David Newman, Robert... I ja sortirà, ja veuràs, quan diguem el nom tothom dirà... És que canta, no? Sí. Barbara Stresen, potser. Mira, perfecte. Barbara Stresen, sí, sí. No, està molt bé, o sigui, tot el problema apareix quan hi ha una sèrie de persones que coincideixen en un hotel i tenen les mateixes motxilles. I a partir d'allà es fan les confusions que una agafa la que no toca i el que hi ha dintre de cadascuna, jo molt recomanable. Ara, la relació amb la vida de Brian, en costa veure... La relació és que és una comèdia, però... Sí, però... ...os temàticament i en quant a l'argument i tot, són molt diferents, no? Perquè una comèdia així una mica bàrbara sobre la religió, sobre la vida del sucri, sobre les creences... Sí, però jo ho dic sobretot per l'ironia en què es tracta tot, no? Sí, sí. Però no sé, és que les vaig dir, ostres, mira, la ficaríem a aquest grup. Potser, potser. Sí, o sigui, a una tarda... El tipus d'humor potser és un humor irònic, i llavors... A la vida de Brian el tinc més present, però a l'altra no la conec. No la he vist, no sóc conscient d'haver la vista. I la vida de Brian és una pel·lícula que la tinc molt lluny. O sigui, no me'n recordo massa la vida de res, no podia parlar. Doncs és molt fàcil, a la mateixa època, el mateix dia de fet, que neix Jesucrís, doncs neix també Brian, i llavors el reis mac, quan van a donar-li els regals, confonen el Brian, fins que s'anaden amb el de que no és... Confonen el Brian amb el Jesucrís de que no és, doncs li treuen els regals... Ja no me l'he guardat, va de si l'hòstia. Llavors van corrent a donar-li el veritable destinatari, i a partir d'aquí tota la pel·lícula és una confusió, tothom confon el Brian amb el Jesucrís, llavors el van perseguint, ell intenta desempallegar-se, però no hi ha manera, perdo una sandàlia en un moment determinat, i tothom diu, aquesta és la sandàlia del Salvador, i llavors uns se'ns fan seguidors de la sandàlia, i altres que no, que van cap a l'altra banda, i té a alguns moments la pel·lícula, i te'n plegament es bujarrat. Jo recordo sempre, i és que no em puc oblidar d'aquella escena, a la que l'estan perseguint els romans, i llavors cau d'una torre, i en aquell moment passa un platell volant, tal qual, i se li emporten a donar una volta per fora de la terra, i llavors torna, i cau allà sense haver-li passat res, perquè alguna característica mig divina de la tenia aquest Brian, sinó que no el confondria, i moltes coses més, és un clàssic, la veritat de la comèdia... Una escena que em va fer moltíssima gràcia, és estar corrent el Brian perquè el persegueixen tots els romans, i mentre està corrent, mira cap enrere, i just cau, això cau en un forat, i en aquell forat hi havia un sàpig que portava 20 anys meditant en silenci, i llavors li fa una bronca al Brian, i li diu, escolta, porto 20 anys en silenci, m'ho has fastidiat tot, no havia dit cap paraula 20 anys en silenci, i ara per culpa teva, ara per culpa teva m'has fet parlar perquè fa un crid, que va sobre un home, i ja estava enfadadíssim. Sí, sí. A veure, tu em sembla que has vist Gràbiti. Sí, és veritat, ja n'hi m'en recordava, tan parlant de la vida de Brian, doncs sí, sí, ja vaig comentar aquí en un programa que era una de les pel·lícules que volia veure, i que m'estava acostant a anar al cinema, i volia veure-la amb una persona, però al final la vaig anar a veure amb una altra, però bé, bé, bé. I bé, ja havia sentit a parlar molt, ja pràcticament sabia què passava a la pel·lícula, tampoc no és una pel·lícula que tingui un grau de sorpresa enorme, és veritat. Si no, que més aviat el que interessa, doncs té tot el desenvolupament, tota la relació entre els personatges, la nea com està feta, i sobretot el que... Bueno, hi ha dues coses que em van sorprendre ara del plament. Hi ha algun detallet que potser crec que va anar a abusar massa, o ha anat a abusar massa la pel·lícula d'allò, d'aquell lloc que el personatge doncs està a punt d'agafar-se a una nau, a algun lloc determinat, o està a punt d'escapar-se-li i l'agafa en últim estrem, això potser ja massa com a aventureta de pel·lícula que no correspon massa, no la podríem haver fet una miqueta més seriosa en aquest sentit. Però tant el que és el desenvolupament de la trama, el fet que, en un moment determinat, doncs... bé, hi ha un gir enorme, i un dels dos personatges que consideràvem, o que en una pel·lícula de Hollywood, en principi, haurien considerat indispensable fins al final, doncs cau de la trama i dius, bé, correcte, apareix en un moment determinat fent una referència a una pel·lícula clàssica, diria jo, com és Solaris, perquè apareix allà com una mena de somni, llavors li dona informació a l'altre personatge que ha de fer una sèrie de coses, ha de continuar en un moment en el que ja havia deixat davant de tota l'esperança. Doncs el que a mi m'ha resultat interessant, sobretot ha estat el fet del protagonisme enorme que té la dona, que té la Sandra Bullock, vull dir. Li fa molt bé, fa molt bé. Realment, ella és la protagonista absoluta de la pel·lícula, i ho fa molt bé, realment, vull dir, sí que és... Jo és la millor pel·lícula que he vist amb ella. No ho has destacat tu el dia que vas parlar de la pel·lícula, i a mi em va sorprendre molt agradablement, molt variada l'actuació, passa amb moltíssimes coses diferents, i ella sap estar sempre a l'alçada, i una altra cosa que em crida molt l'atenció, i és que potser s'ha destacat que la pel·lícula no té massa interès pel que fa a la trama d'interpretació, jo penso que sí, que té moltes coses. I a part de tot, a part d'això, que ara en podem parlar una miqueta, si vols jo en tu que l'has vista, i potser ho també té alguna referència. Jo no l'he vist, però m'han parlat i m'han dit que està molt ben ambientada, però que té un problema i que és que és una mica lenta. Aviam, jo us ho pregunto, què penseu, perquè jo és que no l'he vist. Això se li ha de preguntar a la persona que ho diu, 2001, audició de l'espai, és lenta. És molt lenta, però és molt bona. Clar, és que això de ser lenta, depèn molt de la veritat, és que no costa gaire entrar dintre de la trama de la pel·lícula. A mi no em va resultar gens avorrida cap moment. A mi tampoc m'ha fet avorrida. I estèdicament és tan poderosa, té tant de poder, el que t'estan ensenyant, que és a dir, que eres atocat, és a dir, et voldries estar allà, perquè el cel, els estels, la nau, és impressionant, realment és impressionant. Hi ha un aspecte que volia destacar, entre d'altres, el fet que la pel·lícula, clar, com que passa a tot, fora de la influència, o força lluny de la influència, de la gravitatòria de la Terra, estem en un lloc on les forces inercials, on les lleis de Newton, clàssiques, es compleixen, no, funcionen completament. A la Terra és molt complicat, perquè hi ha tot de forces, de frecament, de l'aire, del terra, allà no. I això està cuidadíssima de la pel·lícula. És una lliçó de física, que és per passar-ho a classes de batxillerat, o a l'universitat, i anar estudiant cada setmana quina llei física estan aplicant, perquè estan un bon grapat d'ella, o podíem dir gairebé que totes. És una lliçó de física de pé a pé, del començament fins al final. Hi ha una escena, per exemple, que em va agradar especialment, que és en el moment en el que ella, la primera vegada, que perd contacte amb la Nau i amb el seu company de problemàtica, llavors comença a donar voltes, llavors la càmera, el director, té la decisió de fixar la càmera amb ella, amb les voltes que va donant. I a ella la veus aturada, completament. I llavors veus a darrere, que és la terra, la que va girant al voltant seu. Donant-te tota una lliçó, d'explicar-te tota la discussió que hi ha hagut durant milers d'anys de si era la terra, la que girava, no es novia. Clar, si tu, com a sistema, que això es diu, sistema de referència no inercial, perquè en aquell moment està girant, llavors no és un sistema que es mogui a velocitat constant, sinó que té una força centrípeta, llavors si tu col·loques que és el que ens passa a nosaltres a la terra, nosaltres estem subtulats a la terra, i si no observem una miqueta més veiem que és el sol, el que es mogui al voltant, quan en realitat sabem ara que és a l'inrevés. I allà et fa amb un petit detallet una explicació de tot això magistral, veient com la terra va donant voltes al voltant d'ella, apareixent i desapareixent. Doncs igual que això, està plena la pel·lícula de detalls d'aquest tipus, d'un darrere a l'altre, d'un darrere a l'altre. I en aquest sentit és un gotge, a part de visual, de lliçó de física, vull dir, és com si estiguessis veient, tot el que t'han explicat al batxirat, i jo també ho vaig estudiar a l'universitat una mica, em van recordar de coses i anava gaudint molt en aquest sentit. I és mexicà, no? Alfonso Cuarón, el que passa és que treballar a Hollywood fa ja va temporada. Però va fer alguna pel·lícula màgic, per exemple, a mi m'agradava molt, no sé si l'heu vist i t'ho mamà també. Sí, una gran pel·lícula. I va semblar una pel·lícula, és a dir, rodada amb actors màgicans i espanyols, i és una pel·lícula, realment recomanable. Sí, és d'aquests directors que ha estat capaç de traspassar les fronteres del seu país, de deixar-se en mirallar-se, de deixar-se emportar pel mirall, per la fascinació de Hollywood, però mantenir la seva idiosincràcia com a director, com a filòsof, perquè quan va fer Hijos de los Hombres, per exemple, va donar una lliçó del que era fer un homenatge a tots els gènere's de la ciència ficció i del thriller, un darrere l'altre, com si es tractés d'una sèrie B, el que estava fent, però amb una magistralitat, amb una capacitat per això, per fer referències i per estar pendent a cada moment del que passava, enorme, i aquí se n'havia parlat, i és el que també vull destacar, ja per acabar d'aquesta pel·lícula, el meu comentari, vaja, que ho estem fent, entre tots, però que m'has preguntat tu per ella. Doncs la qüestió és que aquesta pel·lícula s'havia parlat que no tenia gaire transcendència, però jo crec que sí, jo crec que et parla de moltíssimes coses, et parla de l'amistat, et parla de les decisions que has de prendre, de vegades, per sacrificar-te perquè una altra persona pugui continuar endavant de la humanitat mateixa, de la finalitat que podem tenir com a persona, de la utilitat, de què podem fer amb la nostra vida, de ser veritablement tenim importància per nosaltres mateixos, o és més important el que fem pels altres, i parla de moltíssims temes, i té una escena final, que no cal esmentar, però que la veritat és una petita meravella, una petita meravella, és un goig veure el moment en què ella decideix fer el que fa... Ara dient això, en Francesc m'ha recordat una mica el Magadón. No l'he vista. Del Bruce Willis. No l'he vista. Doncs mira, podia ser. Sí, sí, és totalment el mateix gènere. Hi ha una referència a Gravity, també, a Magadón. La veritat és que ara, a Fanogaira, vaig saber que era la pel·lícula preferida d'un director que havia estigat a Fanogaira, Dani de la òrdea, havia estigat a Barcelona a Niç d'Estiu, tu dius que fa un director que li ha... la seva pel·lícula preferia és a Magadón, fent Barcelona a Niç d'Estiu, que tota una explicació, no? Però la qüestió és que volia també comentar a Gravity que hi ha un moment, no sé si te'n recordes, Joan, que es veu ella com entra la primera vegada a la Nau de Salvament i fan també una referència a 2001. És molt àbil, el Fonso Cuarón, perquè ho fa d'una manera molt subtil i, bueno, ho pots deixar passar, no?, però ella està esgotada, està pràcticament a punt de desmayar-se per la falta d'oxigen i llavors va com oscilar una miqueta col·locant-se en posició fatal i els caples de la Nau, que estan per dalt, fan com d'acordó umbilical, unbilical. I fan referència que hi ha escena final de 2001, i en el que es veu aquell és, ara, nascut de dues civilitzacions creuades i aquí no és exactament la referència de la mateixa, però sí que té tant informat que aquella dona té un nou neixement a partir d'aquell moment i que és un representant, d'alguna manera, de la humanitat sencera, no? Trobo que està molt bé en aquest sentit, també, que no és una pel·lícula intrescendental, que se li pot donar moltes voltes. I això...M'alegro que t'hagi agradat tant. A mi m'estranyava que l'Alfonso Cuarón no ho fes. Ara, tot i que es parlava tant de les 3 dimensions, que era molt important, sí que alguna vegada els cargolets tenies ganes d'agafar-lo. Jo vaig anar a agafar un cargol en un moment determinat, perquè venia cap a tu, però també s'abusa una mica d'això. Jo penso que tampoc és tan important. La podia haver vist en dues dimensions... Estèticament, jo tinc la sensació de que guanya en 3D. Estèticament, sí. Perquè està pensada per 3D. Estèticament, tu ho has dit, però narrativament... No, narrativament no. ... i filosòficament... Narrativament no. La veritat és que no. Fins i tot hi ha, en algun moment, una mica, un abús. És a dir, doncs vinga, ara vaig a fer una miqueta al mateix lloc, no? De fer que les coses estiguin volant per aquí, i tu et sembli que les pots agafar. Una mica reiteratiu. És l'únic que jo li veig a la pel·lícula, que es fa reiteratiu en les escenes d'acció, que es repeteixen, que hi ha bé de la mateixa manera. A mi no m'ho va semblar en aquest sentit. En reiteratiu, m'ho va semblar que, al contrari, estava en un moment conjuaminat. I potser el que a mi em passa, que no li vaig trobar tantes coses, com tu l'has esmentat, que potser trobava que la història era una mica massa simple, massa senzilla. I és possible que tinguis raó quan dius que sugereix coses, que a la millor, amb una segona visió, potser també li trobaria. A mi no em desagradaria veure-la, i em passen molt poques pel·lícules. A mi no li vaig trobar tantes coses com veig que tu li has trobat. Tot i que reconec que la pel·lícula deixava molt bé. Va fent pincellades, va deixant caure cosetes, i queden aquí, a mi m'ha quedat en la memòria, i de tant en tant hi vaig pensant. Una pel·lícula força transparent, també, i jo crec que es veu força clar els efectes especials, i no tenen tampoc un truc així enorme. Però es veu que ella aquesta pel·lícula, a mi m'ha arribat, no sé per on, si ho he llegit, ho he sentit, que aquest senyor tenia pensat d'aquesta pel·lícula, feia molt de temps, però es veu que fins que no ha arribat, una situació, diríem, tecnològica, que per matí ha fet tots aquests efectes, s'ha esperat, no l'ha rodat. Com a abatata. Llavors em sembla que realment... Jo tinc la sensació que és dels primers pel·lícules que jo gaudeixo de la visió amb 3 dimensions. Normalment ja saps que estic una mica maniàtic, no m'acaben de agradar les 3 dimensions, perquè penso que no aporten res. I en canvi, en aquesta tinc la sensació que sí que aporten alguna cosa. És a dir, aporten una dimensió que habitualment no tens en el cine. Jo... Amb aquest aspecte estic amb tu. Jo directament no hi vaig a les sessions a 3D. Vull dir, no ho sé valorar. No n'ha fet, em fa mal el cap... Però aquesta penso que... Bueno, és a dir... Crec que sí que guanya. Val la pena. Penso que està pensada, bàsicament, per haver-se vist en 3 dimensions. Jo encara sí que sóc partidari de la 3D. Sí, però bé, més pel·lícules, va. Jo tinc una altra pel·lícula que la van estrenar, crec que al divendres de la setmana passada, que es diu Don John, no sé si el s'ha dit parlar, es va presentar a la Verrinale fora de concurs, i John, que és un jove addicte al sexe en general, i el por nom particular és la història, intenta exercir algun tipus de control sobre si mateix, i això seria una mica el plantejament. John, el que personatge principal de la pel·lícula, té tendència a deshumanitzar-ho tot, el seu apartament, el seu cotxe, la seva família, la seva església i les dones, i això no obstant, fins als lligues més sofisticats, no poden comparar-se per ell en el plaer que li suposa veient en pornografia, en amb el seu ordinador. Perdona que faci una pregunta. A fora de contexta. Potser hi impertinem fins i tot. Això que estàs ara comentant ho has escrit tu? Això... Jo crec que sovint ho fas, oi? Això que estic fent ara és el que presenten els productors de la pel·lícula sobre la història de la pel·lícula, com la presenten ells, i al moment d'explicar ara vindrà el que jo penso. Això és el que m'interessa... Però ells es diuen, perquè entengui una mica d'aquesta història, donant aquesta mena de sinopsis de la pel·lícula. Tu creus que això que acabes de llegir parla molt de la pel·lícula, o no, o es queda amb... Explica la història, sí. Va d'un personatge que, curiosament, aquesta pel·lícula està dirigida per un actor, que és la seva primera pel·lícula, i que, a més a més, fa d'actor de la pel·lícula, fa d'actor principal, ha escrit el guió, i ha dirigit la pel·lícula. Joseph Gordon Levitt. Exactament, sí senyor. I és un senyor que... que, insatisfet, diríem... Això va d'un senyor que prefereix la pornografia a les dones reals. És a dir, ell, cap de setmana, va amb una discoteca, en aquesta discoteca lliga amb alguna persona... Digues, digues. Que no donis cop a la taula. Pots pensar que el llenguatge de gestos ja ens entendríem, però... Resulta que aquest xicot va cada cap de setmana amb una discoteca, conèixer noies guapíssimes, se les lliga per anar-se'n al llit amb elles a continuació. Però el dia següent se n'oblida absolutament, i, curiosament, doncs, cada cap de setmana, si el domenci del dematí va a missa, es presenta missa, i es confesa els pecats que ha realitzat, per altra banda, ell prefereix la pornografia, que prefereix les noies que coneix, i, aleshores, doncs, per exemple, en el moment de demanat, coneix amb una noia que seria l'Escarrit Johnson. Johansson. I aquesta, doncs, és la seva dona preferida, però ruta que, en un moment de demanat, ella el troba veient pornografia, i, per tant, ell prefereix la pornografia en aquesta noia. Llavors, tota la història va de que... Tot aquest procés, diríem, doncs, de confusió, diríem, en el fons d'ell, fins que no conèixer tan... talla amb la seva promesa aquesta noia, que la posa, doncs, en quarantena, perquè li fa veure que està fent coses contradictòries. I, aleshores, el que passa és que conèixer la Julián Mur, una dona molt més gran que ell, i, aleshores, amb aquesta Julián Mur... Johansson i Julián Mur, malament. Jo ho vull veure, aquesta pel·lícula. Acturassos, acturassos, els dos, però fa una mena de revolució a partir de la coneixença del segon personatge. I no expliquem massa més perquè em sembla que... Ell fa un retrat, diríem, aquest xicot, fa un retrat del que seria el don Joan Actual, el don Joan del món actual. D'aquí, el títol de la pel·lícula. Sí, d'aquí. L'únic que hem de jugar i l'altre personatge, que es troba amb aquestes circumstàncies, ens pinta el seu món, la seva família, la seva església, perquè això sí, que cada diumenge va a missa i es confessa, i totes les contradiccions que més o menys té. És una pel·lícula... Jo no crec que sigui una gran pel·lícula, però és una pel·lícula més o menys ambiciosa, que trenca segurament amb els esquemes de Hollywood, els esquemes que tu t'has fet. I segurament té un final al fons conservador, perquè no explicarem què va, però en fi, algun es pot intuir. Però, com que és irreverent i alguna mesura fa coses que no són habituals en el cine de Hollywood, sorpren bastant. Per tant, els actors estan brillantíssims, tant la Jonson Scarlett com l'Oligina Moura estan perfectes, i ell no ho fa malament, però tampoc és que estigui... Per mi el que no acaba de funcionar és la història en sí. Però això és molt subjectiu, i el que no li pot agradar. Jo el que he llegit... Buscau una miqueta, quan vaig estar amb aquesta pel·lícula, em cridava força l'atenció, si només fos per aquestes dues actrius, que són de les més interessants i guapes, fins i tot del panorama una més joveneta i una altra més gran, però molt interessant, molt atractiva, la Júlia Mour, que per cert sortia a Hijós de los Hombres, que abans hem esmentat, és que aquest home, el Josep Gordon-Lewitt, el que ha fet és una productora pròpia, però a través d'Internet també, i té un grup de gent, d'actors i d'equip tècnic, que acaben movent projectes. És una persona que es veu que té una capacitat d'organització brutal, i s'ha decidit fer també de director d'aquesta pel·lícula, ja havia fet alguna coseta més. No sé si hi ha armetratges o no. A mi m'ha constat que és la seva primera pel·lícula. Potser com a llar-me-tratges. Sí, després hi ha altres cosetes, però potser són curts o no són bastant destacades. Jo tenia moltes ganes. De fet, era una de les opcions que teníem d'anar a veure aquesta pel·lícula. El dissabte, però al final es va colar gràviti per allà. Vull dir que no em desagradia gens veure-la. I pel que has dit, per poder donar potser una visió diferent, o potser similar a la que dius, doncs no la descarto. Molt bé, don John. Per tant, alguna pel·lícula més. Curiosa. Jo podria parlar de més, però no sé si va la pena, perquè fora d'un equivís del Lúvitz, que suposo que serveu que és un gran senyor, i que va a dir que m'agrada mirar pel·lícules d'aquesta. He vist una pel·lícula amb l'any negre del senyor Ernest Lúvitz, que es diu El Van de Lady Windemere. Sí. I que és basada en una novel·la de l'Oscar Wild, amb una obra de teatres, de l'Oscar Wild, i que és encantador. És una de les primeres pel·lícules que fa Ernest Lúvitz quan arriba a Hollywood, encara és de cinemut, comèdia elegants, comèdia elegants, sofisticada, que té quantitat de coses. Però em penso que, com que estem malament de temps, i hem de parlar una mica del Ventura Pons. Vinga, doncs sí. Tenim molta filmografia, i mira que jo havia volgut veure la seva primera pel·lícula, que tu la destques com les millors i alguna més, i no he pogut. Però unes quantes del Ventura Pons sí que he vist, sóc força seguidor. Per tant, podem anar fent. No, Ventura Pons, el seu nom real, és Bonaventura Pons i Sala, i que és un senyor que és director de cine, guionista i productor català. No l'hem preguntat, o si el coneix una mica, o si ha vist pel·lícula seva. No, no. A veure si algun de les pel·lícules que parlem et sona. Té premi nacional del cinema concedit per la General de Catalunya, té el premi ondes, i ell va començar durant 10 anys, com a director teatral, i va estrenar-se, després d'haver fet moltíssimes coses de teatre, durant 10 anys, va estrenar-se en el món del cine, amb una pel·lícula que, com deia el francès, que a mi sap que m'agrada molt, perquè va començar com un documental, que devia durar uns 15 minuts, i es veu que la cosa donava per tant, que es van allargant, i es va convertir en una pel·lícula d'anor i mitja. És la pel·lícula es ditula Ocanya, retall intermitent, i el Ocanya era un travesti que circulava per la rambla de Barcelona, que és molt famós, i que, per cert, va morir, quan anava vestit com una dona, perquè es li van sentir el vestit, i va morir, doncs... Lluís Llach va ocupar, de posteriorment, el seu apartament, que estava a la plaça real, i aquestes, abans de morir, quan ell, l'entrevista, quan ell, l'entravista, i fa aquesta pel·lícula, era una pel·lícula extraordinària. Fins a l'extrem, que jo no me'n recordava, va ser seleccionada oficialment per la Festival Internacional de Cinema, de Can's, del 1978. Aleshores, és la vida d'ell, seria el llançament que ell fa, com diríem, com a cineasta, és la vida d'aquest personatge, molt interessant, molt bé, i que jo es recomana. El retrat d'una època... I sobretot perquè ell és homosexual, l'Ocanya és homosexual, i jo diria que eren els primers pel·lícules que pintava, en una forma molt natural, i molt original, l'homosexualitat de Catalunya. Això és una constància, la filmografia del Ventura Pons. Ell és homosexual, i suposo que és un tema que sempre li ha preocupat. Tractat d'una manera molt diferent, que a un Almodóvar, per exemple, o... O que altres, mira, seria una cosa interessant d'anar a... És curiós que ell és un xicot, el Ventura Pons, que va arribar a ser vicepresident de l'Acadèmia de Ciències Digemàtrafiques d'Espanya, i que va començar per fer... Després de fer aquesta obra, per mi, a l'Ocanya de l'intermitent, va fer coses molt més comèdies costumbristes, com el Dicari Dolot, o aquest llogues Mari Pili. Després va passar, després, a fer coses de diversos... Si anem repassant les pel·lícules, que, per exemple, tenim aquí... El Dicari Dolot, la Rosa del Bar, Puta Misèria, aquest llogues Mari Pili, aquesta nit o mai... Totes són més... Més o menys comèdies així... És curiós que, a la seva bibliografia, tinc la sensació que és molt desigual. Després d'una cosa que és extraordinària, fa una cosa molt més fluixa... En principi, totes aquestes no tenen producció pròpia, per ells tenim un moment que crea una seva productora i comença a fer pel·lícules. La primera que produeix ell és... Les rambles films. Aquest llogues Mari Pili és la primera que produeix ell, com a productor. I després ja es passa a fer que és la seva època, diríem, més coneguda i més famosa. A partir del 1995, fa una sèrie de pel·lícules que estan sempre basades en grans autors de la literatura o del teatre català. Des de... El Bonetti Jornet, o el Jordi Teixido, o el Joan Oliver, o el Fernando Rén, el Jordi Puntí, o l'Anton Baulenes, o... o el Quim Monzo. Fa moltíssimes pel·lícules que estan sempre basades en obres més o menys conegudes. El parquet de tot plegat és el Quim Monzo, el Trius, sense que és el Benetti Jornet, Carís Cies... Aquest programa que estem fent, abans que comentava a Hugo, durant una temporada es va dir així, el parquet de tot plegat. És una curiositat, no? És un dels llibres de contes del Quim Monzo, i ell fa una pel·lícula. Jo diria que és la primera que vaig veure al Pons, el parquet de tot plegat. Em va sorprendre molt, l'estètica... El correspon molt a la idiocincràcia i a l'imaginari del Quim Monzo i de com ho escriu, al seu llibre de relats. Però, veritablement, és original. Podríem dir que té un punt de contacte amb les pel·lícules d'aquest altre director, que ara no en sortirà el nom. El director de Amanece que no és poco, per exemple. El Rueda. El Rueda, no? No, no es diu Rueda. Ara no en sortirà el nom. Però té aquest punt de sorrealista, en contacte d'alguna manera. Un sorrealisme català, per dir-ho així, amb un sorrealisme espanyol, i no tenen una diferència tan gran. És una cosa que quan vaig veure la pel·lícula, o potser no sé si quan la vaig veure, però ara reflexiona una miqueta sobre això, em va cridar l'atenció. El fet de parlar amb una pedra, per exemple, de donar-li protagonisme, i que la pedra semblava que agafés vida dintre de la pel·lícula... Ja dic... No, ara no me'n recordo com es diu el director, però em sembla que no és pocosi, home. No us ve el... És el Rueda, no? Qui és el Rueda? No sé qui és el Rueda. El que havia fet el productor de... El Cuerda. Tu volies dir Cuerda. Sí, el José Luis Cuerda. Doncs té un punt de contacte amb aquesta pel·lícula i aquesta manera de rodar, amb la manera d'explicar històries, i sí que, veritablement, jo diria que és com tu dius. Comença a partir d'aquesta pel·lícula del 95, una època. Trou molt encertada en l'anàlisi que fa. Jo crec que, mira, jo he estat mirant per sobre i diria que del 95, del 95, en el 2003, fa el millor de la seva carrera, perquè després del que fa continuació, des del meu punt de vista, la cosa va cada vegada a pitjor. I les pel·lícules que diria que són les millors comencen pel perquè tot plegat, actrius, carícies, amic amat, morir o no, a nit que no perta el tren, que jo no l'hi vista, i tu sé que les vista, què tal? És una molt bona pel·lícula, molt interessant. També una pel·lícula entre costumista i intimista, entre dos personatges, que són el protagonista del cuerpo. I ella és la... Ella, és ella, sí. Com es diu? Estem així, avui. Hi ha problemes en què ja passa això, la Sardà. La Sardà? La Sardà i el Coronado, que la veritat és que ella, com a taquillera d'un cinema, d'aquests que van desapareixent, i ell, com a usuari que es va enamorant d'ella, la veritat és que és una pel·lícula molt delicada, també un retrat d'una època, sobre una novel·la, precisament, com tu deia, Sabant del Lluís Anton Baulena, i que es deixa veure molt bé, i que no desagradaria fins i tot tornar-la a veure. Jo no l'hi vista, aquesta, per això. Doncs val la pena. En canvi, la que fa continuació, a mi em va agradar molt, menja d'amor, no sé si és una pel·lícula rodada amb anglès, eh... no, com es deia amb anglès, eh... Futloff. Sí, sí, la tinc molt llunyana, però crec que sí que la veig. Jo em va agradar molt. La veritat és que la tornaria a veure perquè estava basada en una novel·la d'un famós escriptor britànic, l'Ebit, en sembla que es deia, i després l'adapte, més o menys, al cine, i penso que funciona molt bé. I diuen, jo no he vist tampoc el Gran Gato, que diuen que està molt bé, perquè va sobre la mena de revisió de les cançons del Gato Pérez, i, bueno, és una famosa... Aquesta perió de per mi és el millor, totes aquestes serien destacables. Després, la cosa baixa moltíssim, perquè després ja, a Mòric i jo, em sembla que és dolentíssima, animals ferits és horrible, la vida més mal, encara no sé si és pitjor, i, en canvi, la que fa el 2007, a continuació que es diu Persona Un Mapa, em va semblar també una extraordinària pel·lícula. Una extraordinària pel·lícula. Jo em permets que discrevi, perquè, sinó, sense condició, no és programa, sinó discrepem tu i jo una mica. Jo diria, i ho estic observant ara, ho reconec, no és una cosa que mai he dedicat a analitzar, que més que irregularitat, que té aventura a Pons, al llarg del temps de la seva filmografia, que té un esticet pel·lícules, són unes intercalacions o una evolució temàtica, podien anar t'agafant diferents interessos temàtics, i els ha anat treballant a fons. Llavors, a una persona li pot interessar més un tema o un altre. Jo ho veig així, perquè no crec que sigui, per exemple, una pel·lícula com a mor idiota, està dintre d'un tipus de comèdia, d'un tipus d'àrbara, un tipus de comèdia, suposadament intrascendent, però que té una potència, també, en quant al retrat d'una època, d'una generació, amb una pèrdua de valors molt gran, que pots considerar que és la pel·lícula que perd valors, o no, o que és un retrat d'aquesta època. Llavors, podríem dir que la primera època que he comentat abans de Ocanya, fins al parquet tot plegat amb Rosita Pliss, que va ser, com tu dius, la seva primera producció, com a productor de les rambles produccions, seria aquesta basant més... costumista, com tu deies, i passant per tots els basants del costumisme, sempre destacant la part més bèstia, més salvatge dels personatges de la societat, de vegades els més humorístics, però sempre amb un component de salvatxisme, sobretot de puta miseria, per exemple, és una gossa bàrbara, i que l'aproparia el que seria el teatre de l'esperpent, d'alguna manera, en algun moment. A partir d'aquí, com tu deies, té la part d'adaptacions de clàssics, del teatre, i de la novel·la, o del conte català, fins a Amic Amat, podríem dir, o potser una miqueta més endavant, i després es dedica a fer aquesta comèdia amb actors, fins i tot, de l'última fornada de còmics catalans, com el Paco, no?, el Santi Millan, que apareix a Moridiota, per exemple, que és com una exploració d'un altre tipus, fins i tot en algun moment, d'entrar en el ridícul, de l'exhibicionisme, que conté una certa època, i la relació entre la televisió. I després, cap al final, s'ha dedicat, per exemple, a Forasters, a retratar una part més del teatre català, que seria la... No l'hi he vist. El cul de sac. Molt interessant. Em va agradar una miqueta més, potser, que l'obra de teatre, que també la havia vist en el Nacional de Catalunya, a la història, i fa que... El que passa, després de Forasters, mira allà, a la deriva, que a mi em sembla que està a la deriva de la pel·lícula, Mil Cretins, que també és un desastre. La veritat és que li he perdut el Gràcia. L'any de Gràcia, que va donar una cosa de Gràcia amb la Sardà, que també és un desastre, i ara està per estrenar dues coses, una és Ignasi Emma, que deu ser el Millet, suposo, que diu que és un desastre, i una cosa per a la televisió, que es diu, un berenar a Ginebra, que jo sàpiga, no l'ha estrenat encara. És una telemobile. I això, doncs, bueno... Jo crec que, en el fons, fora de Forasters, que no ho sé, i el mapa, persona o un mapa, que em sembla extraordinària, tot l'altre, a mi, s'acaba el 2003. En qualsevol cas, insisteixo, penso que és un dels directors potents del cinema català, malalt que tingui... No hi ha ningú més que li faci ombra, és a dir, siguem sincés, és a dir... Té una marca, eh, persona a la bàbrica. I a més, una altra cosa que va a la pena dir, és que dos coses característiques típiques d'ell, que dirigeix molt bé els actors, perquè és una mà de teatre i que sap dirigeix els actors, i segona, que mostra molt bé Barcelona amb les seves pel·lícules. I és valent, és valent. A l'hora de proposar narratives diferents. Ventura Pons, ja l'hem deixat mínimament retratat, ens han quedat... La setmana que ve ens toca... Vinga, ens toca. Ens toca la fi de la vida reflectida del cinema, que em toca fer-ho a mi... Exacte, no pares. I el Ingmar Berman, que ho farà el Jaume. A veure, Ingmar Berman, la Ingrid Berman, no. El director, el director. El director, Ingmar Berman, que ho farà el Jaume. Doncs vinga. I a mi em tocaria la fi de la vida reflectida del cinema. Fantàstic! Hugo, qui, Hugo de Camps, Joan Morros, Josep Seguilar... Avui, amb tots vosaltres, no marxeu tots dos, que farem la foto. Cineba sense condicions, pumblospod.com, per tornar a sentir aquest programa a rebeure. P.A.
