A les contes, ràdio d'Esber, si tu rites ràdio d'Esber, la ràdio de Sant Just, l'horant d'Auit-Poll-U. Cinema sense condicions Bona tarda, ja tornem a seguir. Disposats a Passant Jové, a parlar de cine i de sense condicions, evidentment. Per què maltrates el micròfon, Jean? Per què maltrates el micròfon? Ara l'has tocat i ja no se'n sent. No se'n sent, ara? No. Què, què passa? Ara sí? Sí, no toquis. No toquis. No, sense condicions. Estava una miqueta fluixet, és bé? Ara s'ha sent perfecta. Ei, hem tingut una veu nova aquí. Sí, sí, sí. Tenim un convidat, un convidat que suposo que tant en vindrà. De fet, m'ha promès que ens vindrà un dia a parlar de l'Espilberg. Està signat, això? Està signat, també li fa il·lusió més a més fer-ho. Ens barallarem una mica, potser. A mi l'Espilberg, ai, l'Espilberg... M'agrada i a mi és barallar-me, m'agrada. Vinga, com que estem separats, no arribarem a les mans. Ell és abogat, o sigui que no et pensis tu que preparar-se deu tenir experiència. Però no del diable. Abogat dels normals que defensen els que jutgen. Jo soc més al diable, sí. Ens podem repartir la feina. Esperem que arribi la Carme, que no es trobava gaire bé, i que sabrà un esforç segurament i vindrà. Això no cal dir-ho, tampoc. Doncs no... Esperem que no es troba massa fina i que segurament s'entri a la veu perquè està ben gripada. I avui, si no passa res, tenim previstes, com sempre, tres parts. Heu de preparar part que parlarem de les coses que hem vist, de les estrenes, de les diverses pel·lícules que hem pogut veure i que em sembla interessant comentar. Una segona part, que si arriba el Jaume, faríem sobre el senyor Ígmar Bergman, i una última part, que em tocaria parlar a mi de la fi de la vida afectada en el cinema, parlant que és el que em sembla que desenvoluparé després. Per tant, podem començar directament per les pel·lícules que hem vist. Però que sentem una mica el Sergi, no? Digue'ns tu que les convirà qui és. El Sergi és un senyor que... El Joan va així, Sergi. Fantàstic, fantàstic. El Sergi és una persona que ens coneixem relativament, perquè ens hem conegut els prestrenes de les pel·lícules que passen a Barcelona. Ell és un senyor que perfectament es dedica al món de la bogacia. Per tant, és un senyor que és un hobby, com nosaltres, de parlar de cinema, i arrel dels contactes que hem fet en diverses ocasions, de fet, al divendres passat, vam poder veure la última pel·lícula, la Bruja Esmit, la última pel·lícula del Woody Allen, junts, i arrel d'això, arrel d'aquests contactes que m'han accedint, doncs a mi em va semblar una persona molt adequada per al meu programa i que encaixaria perfectament amb el nostre grup. Per tant, el vaig convidar, ell va dir que sí que li faria gràcia parlar de l'Estilberg més endavant, al principi de desembre, i fora d'això, ja ho coneixeu, perquè ell s'explicarà i dirà les coses que pensa sobre qualsevol punt. Molt bé. Explica'ns que has vist una pel·lícula. Sí. No sé qui la van estrenar fa un parell de setmanes, doncs sembla, Sola Dios Perdona, un ligat Forgives, del Nicolas Winding-Refn, que té un nom així, una mica impronunciable. Ho ha dit bé, ho ha dit bé. Jo no hauria pogut. Tothom coneix aquí una mica per Drive, que va ser una pel·lícula fenòmen d'aquests, va guanyar premis i després va arribar molt bé. Va tenir una vida curta però intensa a les cartelleres. I és curiós que totes les flors que li van tirar a Drive són una mica barapals que li estan tirant a Sola Dios Perdona i a mi em sembla que ho estan semblant, aquella. De fet, em sembla una continuació a nivell estètic atmosfèric d'aquella, que anava d'inhegra, no sé si d'inhegra una gríssima, sobre el món de la màfia bancòquia, una història de venjances i problemes familiars, i que a mi m'ha agradat. M'ha agradat, m'ha convençut, bàsicament perquè aquest home és un esteta, podríem dir, fa una pel·lícula molt estilitzada, una atmosfera molt treballada, unes imatges suntuoses elegants i... Bé, a mi m'ha semblat. A mi m'ha agradat el mateix actor que... Sí, el Ryan Gosling, que jo crec que és un actor, el que passa és que és un actor de perfil molt limitat, però penso que aquest paio, el Nicolas Winding Reef, li explota bé el rol. Els registres que té. Ja li va bé, ja li va bé. A la pel·lícula hi ha un altre actiu molt coneguda, la Christine Scott Thomas. Home, això és super conegut. El que és curiós, a qui li agradi, li recomano que la vegi perquè... Perquè no fan paper habitual, sinó fa paper de dolenta, dolenta, no? Un paper tremendo, no? És un actiu normalment continguda. Jo li he vist, jo li he vist, és una persona que m'estimo molt, perquè m'agrada molt com treballa, i vaig veure unes imatges d'ella interpretant aquesta pel·lícula i vaig al·lucinar, perquè quasi no era reconeixible. Sí, sí, la caractiregació ja és bestial, i després la manera d'actuar és totalment histrònica, i... bueno, i no explico més, perquè... Aquest xicot, el actor, em penso que és un xicot que està de moda en aquest moment, que està pujant, i tinc la sensació que és un xicot que arriba molt bé a la public femení, és un senyor que ens sembla que té molt bona acceptació, el Gosling, sí, i el Gosling. El rei en Gosling, la veritat és que el conec d'una pel·lícula que es coneix poques, diu Half Nelson, una pel·lícula independent americana que va fer fa uns quants anys. Sí, i a la conec també. A mi em va agradar moltíssima aquella pel·lícula, sobre un professor i un alumne, que tenia una relació d'amistat estranya, ell era drogadicta, era una història així. Un alumne, noia, una noia, una noia, una noia, una noia alumna seva, i després l'he vist de diverses pel·lícules, i el que passa és que sempre veig que fa més o menys el mateix, per això dic que té un registre molt acusat. Ja, ja, ja, ja. Ens arriba la Carme, que ens ha promès que vindria, ha complert la promesa, ja és aquí, i hem de presentar que tenim un xicot convidat, Sergi Grau, que... I ara li hem de preguntar com està, ja que hem dit que no es trobava molt bé... Que m'ho trobes, que m'ho trobes. I aquí ve també ho, i al final estarem tots gairebé. Hola, Carme. El temps, el temps té això. Consecustipa quan fa calor. Clar, clar. Se't nota una mica amb la veu, eh? Se't nota que et coneixem, veiem que tens la veu una mica... No et farem parlar massa, com que ja som quatre, i ara arriba ja un movidal, també, que de seguida entrarà, doncs podem anar fent tranquil·lament. Jo, si volem parlar alternant, tens més coses a parlar del xicot aquest? Jo voldria parlar de la pel·lícula que vam coincidir més a més amb la preestrena, que és l'última pel·lícula del Woody Allen, que és Bluges Mint, i dic que Bluges Mint és un film que es situa molt lluny del tradicional cinema que fa Woody Allen, o que està en una línia una mica més radical que altres pel·lícules que hem vist, com Badge Point o coses d'aquest estil. M'han dit que estaria una miqueta entre Badge Point i... i delitos i faltes, eh? Un tal Sergi que ha vingut per aquí. És possible, és possible. No estaríem d'acord, no estaríem d'acord. Però és una cosa una mica diferent de la que hem vist fins ara. No és un film gens simpàtic, tot si no tot el contrari, i crec que és un film dur, provocatiu, fins i tot diria que cruel i àcid, un canvi de registre important em sembla la carrera del Woody Allen, que ja que acaba sent un drama. Bueno, que venia de fer des de Roma conamor, que és una comèdia simpàtica, una comèdia favorable, bàsicament. Tot i que en aquesta també té elements de comèdia, però en el fons i en el fons estem davant d'un drama. Sí, però és risa congelada, eh? Sí, sí, risa congelada, la comèdia. Perquè és molt dura i molt... molt sarcàstic en alguna mesura. El drama on el... el drama de que parlem o de que parla la pel·lícula són els diners, ja que els diners són a la centre de la drama, mostrant la vacuitat, l'estupidesa i en alguna mesura la dependència de les persones que només pensen en els diners. Potser és una mica fàcil pel que estàs dient. Perdona, eh? La interrupció és que jo no... No, no, no, no, no. No és fàcil, no és fàcil. Perquè el personatge, que és el que en aquí guanya importància, no és un dels personatges habituals. Deixem que... Deixem que... Deixem que Jaume saludi o com ho veia. Hola, què tal? No, no, el més important és escoltar també. Bona nit, Jaume. De fet, Bluges Mint és la història d'una dona que es passeja tranquil·lament a la vinguda de Nova York. Ja sabeu, tot sabeu que el film suposa el retorn de Baudial en els Estats Units després del seu periible, diríem, per Europa, Europeu. Una dona, per tant, que es passeja per la vinguda, sincana vinguda als Estats Units, que passa de tot el que l'envolta, tot el món, i fins i tot a la seva pròpia família, fins que un dia ho perd tot, es queda sense casa, sense diners i sense més luxes que un volt de primera classe que es paga per anar a San Francisco on l'espera la seva germana amb un petit apartament minúscul que amb prou feines hi caben les seves luxoses maletes de l'Ui Botón. Ella és una representant de la classe treballadora, la germana, l'altra ve de la Crem, de la Crem... De la Crem de la Crem, no Yorkina. Kate Blanchett, diguem-ho tot. Kate Blanchett és la que no fa malament. Dica-sigues. S'ha macut una pregunta, però pot passar, realment, una persona que vingui de la Crem... De la forma que passa, sí. De la forma que es produeix el fenomen aquest, sí. Sí. I Déu cabra tot. També són víctimes, aquests, vaja. No, jo crec que parla... És una perigua que barreja la típica introsprecció psicològica que fa el Woody Allen amb elements de denúncia o comentaris sobre la crisi econòmica. Perquè és el típic el marit, que és a la Lake Baldwin, que també ho fa molt bé, és el típic especulador... I fa de tot, eh, a vegades? Sí, trupea el gansterisme. La Lake Baldwin ha fet sortir a l'anterior. Sí, de Roma. I fa de l'especulador aquest inversor mil maravilles, que es van forrar venent fum, i que després d'un dia per l'altre va venir l'FBI i se'ls van portar... A tots a la presó. I per això la dona es queda... La dona viu d'aquest home, no s'ha preocupat mai de cap altra cosa, que de les seus diners, i ha passat de tot, i de cop i volta que no té un duro, i ha de recórrer a la seva germana. Que tampoc en deu tenir, no? Que en té molt menys. No, el que passa és que llavors, a partir del moment que entres en contacte amb la seva germana, s'estableix una mena de lluita, no de lluita, s'estaveix una comparança de roles, és a dir, la senyora que és de l'altre, i la senyora que és de classe baixa, amb els comportaments diferents que cada escoter. Sí, és correcte tot això, però avui parla d'Albertman, em sembla. Avui em sembla, que el Woody Allen, que és un seguidor d'Albertman, i se li nota, en aquesta perigua explota molt bé una de les seves majors virtuts, que és la capacitat que té per que a l'espectador empatitzi amb una persona que en realitat és patètica, és a dir, aquest Blancet també ha ajudat amb la interpretació superlativa que entrega aquesta senyora. Tu pots questionar, ja has de questionar, realment et convid les coses que fa i és aquesta senyora, però per altra banda et conmou el seu patiment, perquè és una persona que pateix molt. I llavors per això deia allò del riure congelat, jo a la sala el passe de premsa sentia algunes rises, i sí, feia gràcia la situació, però hòstia, paties molt paties molt per aquesta persona, per molts qüestionaments ètics que impliques la seva pròpia situació. Però fins i tot el final, jo penso que la deixa tan malament, quan no explicarem coses, perquè si no... No expliquem coses, perquè em penso que et mataríem la gallina de los huevos diors que representa la pel·lícula. Té N.I.C. Williams i un trenvi allà de ser el personatge de la Blanc. Sí, sí, és que això és així. Estava clar, ja ho he llegit. Sí, la gent ho relaciona, i penso que és veritat, és veritat. És una versió personal d'aquesta obra. Però a mi m'ha passat una cosa curiosa, que no l'hi vaig insinuar, i em va passar una cosa curiosa que és mentre veia la pel·lícula i que és que no deixava de preguntar-me d'on havia tret aquell personatge tan negre, que estem dient de l'acall planxet, que ho fa extraordinàriament bé. I en algun moment em vaig dir que ja tenia la resposta que és la que ara intentaré explicar. Avui, per tant, faig una cosa que no faig mai, i que fins i tot em costa de fer, que és especular de forma arriscada sobre un punt que el més fàcil és que no pugui provar mai que és veritat o és mentida, o que sigui verificable. Els crítics de cine es dediquen a això. Ens ho passem bé, fent això. I, a més a més, faré una cosa que tampoc m'agrada fer, que és fer de cotilla. També s'hi dediquen, això. Sí que em vas dir alguna cosa. Però ara t'ho vaig insinuar, però no t'ho vaig explicar. Però és que us asseguro que mentre veia la pel·lícula no podia evitar de plantejar-me el que ara us explicaré. Ens entens? Sí, estàs fent aquí un trilet. Un trilet absolut, oi? S'ha de preparar. Per entendre el que em sembla, crec que cal una mica d'informació. I la informació seria la següent. Bluges Mines va estrenar a Nova York a finals del mes de juliol passat, i ara a Río Barcelona, i s'estrena, com deia, el Sergi el divendres de cada setmana que ve. Però, a principis d'aquest octubre, a la revista Vanity Fair... Perdona, Joan, el divendres d'aquesta setmana... Aquest divendres, aquest divendres d'aquesta setmana. No ho sé que he dit. De la setmana vinent. Vanity Fair. Però, al principi d'aquest octubre, la revista Vanity Fair, la revista nord-americana que es dedica a la cultura, la moda i també a la política, encara que una forma em sembla bastant comercial, va fer una entrevista a la Mia Farrow, on donava una notícia que no ha deixat-hi diferent a ningú. Mia Farrow, en aquesta entrevista, va anunciar que Francinatra podria ser el pare del seu fill Ronan en lloc de ser-ho algú diàlen. Que 25 anys després del naixement d'aquest nano, d'aquest fill, ara, sense més ni més, Mia Farrow faci aquesta afirmació, afegint en la mateixa entrevista, que Francinatra sempre va ser el seu amor, i que mai va trencar la relació fins i tot quan estava casada amb algú diàlen, en fa olor de venjança. A mi personalment. Sobretot quan el mateix fill, que ara té 25 anys, aquest Ronan, no ha volgut entrar en la polèmica, no ha volgut dir ni blanc ni negre, ni la viuda de Francinatra ni... No, perquè ell tampoc ho sap, el fill, clar. Bueno... Està situant la cotilla amb un punt que no... No, no, avui faig la cotilla. Ja ho saps, que avui anava de cotilla, cosa que no he fet mai, fins ara. Bueno, bueno. I que ni la viuda de Francinatra... És un altre registre possible. És un altre registre possible meu. I que ni la viuda de Francinatra ni el mateix diàlen, el que està dient la Mia Farrow. Cal dir també que si això fos veritat, Francinatra hauria estat pare d'aquest xicot, quan tenia més de 72 anys, cosa que també és possible, però la pluja de crítiques que la Mia Farrow ha rebut a partir d'aquesta firmació en aquesta revista, ha estat espectacular i li retreuen sobretot que hagi exhumat en aquest moment una persona que ja està morta i que no pot parlar com és el Francinatra. Estic d'acord, això només interessa pocs. Només per fer mal. Només per fer mal a l'OBI Allen. Això li han criticat. Què em va passar a mi mentre veia la pel·lícula? Que com que aquesta informació l'havia llegit feia poc, no vaig poder evitar de preguntar-me tota l'estona per què Mia Farrow, 25 anys després del naixement d'aquest nano, tractava de fer-hi directe i brutalment el seu ex-merit. Era una venjança perquè la pel·lícula m'agradava alguna cosa que molestava particularment a la Mia Farrow. Em vaig preguntar. Allò que molestava era com es dibuixava el personatge interpretat per aquell blanxet i sobretot que algú pogués pensar que aquell personatge era ella, era la Mia Farrow, o era simplement perquè l'OBI Allen tornava a Nova York i llavors tractava de dir-li que la guerra continuava. No ho sé. Estic ja ho sé, descrivint un col·laborot. Sí, i tant, i tant. Us ho asseguro que no tornarà a repetir. No passa res, no passa res. Em va passar, veient la pel·lícula, volia explicar-us la meva... No, però té una certa continuïtat, això, amb altres històries a l'OBI Allen. Si no recordo malament, com a mínim a Manhattan, i a de Constructing Harry, a de Construint a Harry, apareix aquest tema, apareix la persona que mira de perseguir i que es veu ofesa pel fet que el personatge del Bodi Allen ha escrit unes coses sobre aquella persona amb una al·lusió directa. Bueno, però el Marió Simoferes era una al·lusió directíssima. Per això volia que... I ell se'n tenia el Bodi Allen amb la Júlia-Lluís, em sento recordant aquella pel·lícula, que venia a fer el que havia fet amb la seva fillastre, l'Assun, no sé com es diu, un que està molt aconsegual. És una constan... És una constan de fet en el Bodi Allen. Segurament, jo tinc la sensació d'aquells recull coses, que segurament el personatge aquest de la gent no és la meva farro, totalment. No m'estranyaria que si ella ha respost un mes després de que es tenia la pel·lícula a Estats Units, amb aquesta mena d'endenada, dius, bueno, això, a què respon? És a dir, a què ve tot això? Està rumiant, rumiant, rumiant. Estic preu de l'autèntic essència de la pel·lícula. Deixar-me estar a mi a fer, però, home. Doncs s'ho ha passat bé, s'ho ha passat bé. Jo m'ho he passat bé explicant. Deixem de tota manera el col·laborat i parlem de la pel·lícula. Bodi Allen canvia de registre amb aquesta pel·lícula. És una cosa que encara em recordava el Midnight in Paris, que deus, Déu meu, és tot de què va. No, és que és una cosa bastant diferent de la idea de Midnight in Paris, o de l'última de Roma, això és una altra cosa diferent. Sí, perquè aquestes són les pel·lícules amables, que ja li estava bé amb ell fer-les amables. Hi ha aquestes molt amarges, a dir, si penses, externalitzes el personatge. Ell és a marca, en Gens. El deixa fatal, eh? El deixa fatal, eh? Exacte, sí. La pel·lícula, aquesta, s'arrisca, juga fort, critica un cop més la societat adinerada, la societat més rica i també més poderosa, i mostra que això, segons ell, no la fa feliç. Jo crec que estic d'acord amb que és una pel·lícula que serà un èxit, és a dir, penso, ha sigut la que ha tingut millor recaptació dels Estats Units, de les seves pel·lícules. Doncs aquí no n'hi era bé. No? Bueno, això és el que diu... Jo crec que n'hi era com sempre aquí, no? Perquè el Bodi Allen aquí té com un target, que no valia, no? De fet, a Europa li va més bé que a Estats Units, sempre, sempre. Per tant, no m'estranyaria que n'és bé, eh? Tot i que hi havia... A mi sempre m'ha fet moltíssima gràcia que al final d'una pel·lícula cera, que es deia un final Made in Hollywood, feia una broma costa d'aquest fet bestial, que deia que era un director que estava quedant sec i no podia fer la pel·lícula, i al final feia la pel·lícula sec i s'estrenava i era una merda. La pel·lícula, perdona, i ningú la veia, però dèiem, a Europa ha agradat molt, no? A mi també, a l'autocrítica o al comentari, sí, sí. Jo crec que la pel·lícula, en general, en Lloberna, pel muntatge que té dos temps present i passat, per la seva fotografia és per cert l'espanyol Javier Aguirreceró, que la va conèixer fent persona Cristina, com és d'allò? Viqui. Viqui i Cristina Valarra. És un gran fotògraf. És l'únic bon, aquella pel·lícula. Per la seva pel·lícula. Ja tornem a recuperar la polèmica de Viqui. A mi em va agradar. A mi no em va agradar. En qualsevol cas, també penso que agradarà, perquè aquesta, com deia abans el Sergi, és una persona d'adaptació del tenis i Williams d'un tramvia llamador de CEO, perquè hi ha el mateix conflicte de les dues germanes, per com reflecteix les dues classes socials que són antagoniques, evidentment, però sobretot per la beta tragicòmica, festigosament buida i snop, jo dic que patolant i bastant ignorant, que em fica que la fa patètic aquest personatge que deia ell, de la Jasmine, que interpreta una forma meravellosa l'acat Blancet. Sí, perquè l'acat Blancet, aquest paper convidava a una interpretació histrònica. I no la fa. I l'acat Blancet tira per la introsprecció dramàtica, molt sorprenent i és molt... Llavors, quan arriba algun moment d'intensitat cap al clímax de la pel·lícula, hi ha un parell, una amb l'àl·lic, una altra secuència amb l'àl·lic, una altra secuència amb el Michael Stohlberg, que és un tio que fa de dentista, hi ha un parell de secuències que... Però això és direcció d'actors, no? Jo crec que no. Jo crec que hi ha un talent natural que s'ha de poder explotar, però que, si no, existeix. No s'explota. M'ha la pena dir que el Woody Allen té fama de que deixa molta llibertat als actors i que no els dirigeixi, i que, per tant, el que està dient ell és bastant parsemblant. Perquè, a més a més, jo he llegit en alguna entrevista a la llet Blancet, que a ella diu que no, que li va semblar que el Woody Allen hi deixava fer la seva aportació, com li donés una mica la gana, perquè ella sentia més menys el personatge. Per tant, és un film que penso que funcionarà, és un film que podria convertir-se fins i tot pel millor, segons com el veieu, com us agradi, pel final del mes de la propera sessió. Doncs ja que has introduït el tema del fulletó, que estàs buscant, perquè això de col·lebró, ja que estem normalitzant coses en català, fulletó seria una manera correcta. Però col·lebrot es pot dir, col·lebrot es pot dir. A la TV3 ho ha dit molt col·lebrot. Sí, en els problemes de futbol. Sí, sí, sí. Voleu dir que això no és una serp d'aquesta... TV3 no parlo d'aquell com serp. El col·lebrot sí que es fa servir, s'accepta. Doncs col·lebrot, fulletó, el que sigui. Jo vull fer aquí, en el cinema sense condicions, obrir dos fulletons més, dos. Un sobre pie de pàgina, que ja ho heu anunciat amb un missatge contestant a Carme, explicant que jo penso que després del que vam parlar, el dia que vam parlar fa dues setmanes d'aquesta pel·lícula... Ara tinc menys present que quan vam parlar, però no sé ben bé quina problemàtica proposaves. Ja t'has desconectat una altra vegada. Tocas el micro i s'espatlla. A veure, ara no s'ho t'escoltaràs, vas demoure una miqueta o fer alguna cosa. Això és ràdio en directe, està clar, que fem periodisme a Gonzo. Sí, ara sí. Ara, no toquis. Qui et demanis? Esclar, esclar, desconectes, està una mica afluixet. Doncs bé, aquella pel·lícula després del que vam parlar, que sí, el pare era un esquí, perquè no aplaudia el fill, etcètera. Després de... Esquí no és la paraula. És el que va sortir aquí, quan se vol que. Jo després em vaig a donar, després del que us vaig sentir a vosaltres, del que vau dir sobre la crítica al sistema educatiu, etcètera, de les diferents referències que fa el director en la pel·lícula, des del començament, des d'aquella escena que van comentar, que el fill s'atgecava i la càmera es movia llavors, i enfocava el pare directe i la reacció del pare. Fins a l'última escena, que no sé si la recordeu. Que també és el primer pla del pare que està entrant, quan li donen el premi. I que també... Perquè et deixa allà clavat. Sí, però què hi ha, a més del pare en aquella escena? Hi ha tots els altres, que fins a aquell moment, no t'havien dit que hi havia més premiats del premi Israel, però hi ha tota una fila de gent, de diferents categories, que també la premien. I ell és l'únic, l'únic que està fora de la fila, aquella. Si afegim això... Perquè el pla no va amb ella, o sigui... Llavors, rumiant una miqueta amb això, i en diferents aspectes que després es poden anar fent coincidits, tot coincidés amb el que vol dir el director. El director està lluvant la única figura, la única figura que, durant tota la pel·lícula, defensa la seva manera de funcionar, defensa el que és veritablement la investigació veritable, que és el pare. Els altres els deixen com dracs bruts, com dracs bruts. Ja me'n recordo que aquesta era el TVT6. Però no ho tenia tan clar. Ara està claríssim. Molt bé. Doncs me n'alegro que la tinguis tan clar, perquè jo... Rumiem vosaltres, no. Jo no estic d'acord en el sentit següent. Ja vaig atacant. És que si no... No penso que s'hagi de... Això no era col·laborat, era comentari, detects... Jo crec que... És una visió possible, és a dir, jo penso que la teva... No, no, no, és la visió. Però també això ja no m'atreveixo tant. No m'atreveixo tant en categòric i dir que jo tinc la veritat, no m'atreveixo. Jo sí, jo sí. Jo no m'atreveixo. Jo crec que per mi, pel meu cas, si et posa el carme pot explicar la seva versió, jo tinc la sensació que hi ha un enfrontament de dues maneres de funcionar, de dos tipus de valors, perquè els valors d'un i de l'altre són diferents, però sí que em sembla... Sí que em sembla que hi ha una contradicció respecte al que tu dius, que per mi tota l'estona el director pinta en el pare com un perdador, per mi. Vull dir, jo no crec, com deia la Carme, que el perdador sigui el fill, jo no ho crec. Jo crec que el perdador és el pare, i tota l'estona, el que vas donant voltes i el que es vas d'allò, en el fons el fill és un vencedor, era un senyor que se'n sortiràs, un senyor que no tindrà problemes, i en canvi el que sempre ha tingut problemes és el pare. I aquesta mena de contradicció, per mi, li prové, d'una mica de l'obsessió d'entencar-se en el seu propi món i no sortir d'aquell món, i no veure res més que aquell món. És veritat que és eficaç, des del punt de vista d'esbrinar coses, això és veritat. És l'únic que no és mou pel camí de les aparences, per la imatge, era l'escena que hi ha, recordeu-la, de nou. L'escena en la que ell entra, en la festa que s'està fent, anomenatx el seu fill, que l'han acceptat a l'acadèmia de ciència, és surt, sí, i després torna a entrar. La xerrameca que ell està sentint, que tothom està dient barbaritats, que no diuen res, simplement estan fent com una conxorxa de suposats entessos en tema, i no diuen res, en realitat. No diuen res en cap moment. Però ja amb el Francesc. Però això hauries d'analisar-ho si aquest senyor, quan es posen a parlar en sèrio, diuen tonteries o no. És a dir, dic que amb uns senyors, quan estan tres hores reunits, com el millor nosaltres, dient tonteries, doncs és normal. És tan molt clar el que et vol explicar el director, en les diferents... Jo crec que és opinable. Sí, és opinable. Però a veure, aquesta pel·lícula... Havia que us agradaria la meva. Sí, m'encanta. Ens provoca, ens provoca. No, però és que és així. A veure, aquesta pel·lícula... Ojalá fos tan... Tan clara. Exacte. Aquesta és una pel·lícula complexa, i els dos personatges en són de complexa. Jo cap dels dos. Fins que l'analitzes fins al fons. Jo t'he deixat dir tota la teoria. A veure, és més complexa. Jo crec que la potència d'aquesta pel·lícula és aquesta complexitat. Aquests dos personatges... No hi ha aquest manicaisme que tu dius. Podria dir... Jo podria dir, per mi, el blanc és el fill, i el negre és el pare. Quan tu has dit que per tu el blanc és el pare, jo no diria mai cap d'aquestes dues coses. Primera, perquè crec que realment és la complexitat. El tipus d'investigació que fa el pare és un tipus d'investigació que, d'alguna manera, a mi em sembla, i ja respecto la teva deposició, que el que està dient el director és que està ultrapassada aquesta forma de fer. I que potser la del fill és més banal per dir-li un bon adjectiu, potser, però en tot cas... És més actual. És més actual. Llavors, el pare té... Són dos egos molt potents. Això sí que és veritat. Són dos egos tan potents que no hi ha cap altra solució que el joc frontal. I jo crec que cap dels dos, cap, usa la generositat. Té un punt, aquesta pel·lícula, que és fosca. Hem de tornar a veure la pel·lícula, perquè hi ha unes claus en tot això que ja us asseguro que... Jo penso en una pel·lícula perquè no és d'una vegada. Ja a mi ja no em cal. L'altre colletó, l'altre... No, la pel·lícula que vas comentar la setmana passada, la del David Trueva, que la vaig anar a veure, perquè no sabia qui n'escollia allà, la Flori de Blanca, i vaig dir, mira, aquesta ja em ve... Ai, és que la vas criticar i em sabia greu. No m'agrada gens. Hi ha gent que li agrada. Hi ha una pel·lícula delicada, una pel·lícula molt tendra, una pel·lícula d'una profunditat del retrat d'una època, una època en què la violència està latent, i a més a més està acceptada socialment, institucionalment, i això apareix en quatre o cinc escenes, que totes les espera. Tòpics, per mi són tòpics. Jo diria que més que tòpics és un retrat. A mi em sembla que hi ha dues coses. Hi ha el customisme, que potser a segons quines persones, si a tu et passa, no t'agrada massa, un customisme a l'espanyola, a partir d'alguna forma, i després també... Ho sento. Tu no l'has d'explicar. D'alguna manera havia d'explicar-ho. I per a una altra banda, està també un exercici que jo us recomano a tots, i a tu, jo en particularment, que és el que diu el professor que fa cada tarda, que cada nit abans d'anar a dormir. No sé si us en tens record, no l'he vist. Jo no l'he vist. Un poema, en aquell cas, de l'Antonio Machado. Llavors s'intunitza molt més amb la poesia, que té aquesta pel·lícula i d'altra, i de vegades és això el que ens falla. A mi m'agrada molt l'Antonio Machado i el conec, i en canvi no relació amb l'absolut, aquesta pel·lícula amb l'Antonio Machado. Doncs la pel·lícula té, la pel·lícula té. Jo no el relació, no, per mi no t'ha quedat bé. Bueno, doncs ja està. Ara hi ha dues opinions, ens servia greu, que en quedés només una versió... Què és la condició? Jo he vist una pel·lícula que diu, sol o diós, perdona. Hem parlat abans. Sergi l'ha comentat. Què t'ha semblat? Jo vaig gaudir d'una manera potentíssim, amb aquesta pel·lícula. Nicolas Winding Refnall, director de Drive. És que a Drive a mi em va agradar moltíssim. A mi em va agradar moltíssim. A mi em va agradar moltíssim. Hi ha molta gent que no m'ha agradat molt. És que a Drive allà va fer un personatge a Drive, un personatge extraordinàriament ben creat. I el tipus de climes que aconsegueix és de gran creador. O sigui, no sé el que ha fet en aquesta pel·lícula, però a Drive s'assemblen una mica. Per mi s'assemblen una mica. Jo aquesta no la recordo. Si l'hi visc, no la recordo. Sí, és el que té una doble vida. Durant el dia és un personatge que és un mecànic normal i a la nit fa... Treballa per la màfia. Exacte. Jo era com una remè econòmica de Driver, en la pel·lícula de Walter Hill, la 70. Jo crec que això és més poter. A mi m'agrada més aquesta. Aquella era bona. Però tot i així és el personatge que crea allà, aquella cosa diversa. Jo aquests personatges complexos, així que no saps mai on tens del tot, jo els trobo i ho fa bé. Bé, a la mateixa casa aquí, el protagonista també és una persona, un raro avis, no? En definitiva no és dels que creu que només deu perdones, sinó que ell actua d'una manera... podríem dir, presemblant, buscant un punt de... no sé, de racionalitat, que en definitiva els homes, segons aquest realitzador, ens costaria una mica de tenir-lo. Això seria el discurs més fàcil i que penso que lliga perfectament amb allò més clàssic d'explicar històries, de la composició d'explicar històries. Perquè la pel·lícula és extremament violenta, però que aquesta violència, jo penso que es correspon amb allò que he estat diferent que feia el senyor Clinisbut quan el dirigia al senyor. I potser hi ha alguna vegada, quan es dirigeix, ell mateix, però sobretot quan el dirigia aquell... El don siga, el don siga. El don siga, potser. Ser Quio Leone, potser. Ser Quio Leone també, sí. Però Ser Quio Leone, penso que ja sí, i en definitiva acaba s'avorrit la pròpia justícia. Hola, no justícia humana. Si és que estem perdent de justícia, a tu què et sembla? A mi em sembla que aquesta pel·lícula... humana. Per mi tota la història és una plataforma per a un exercici estètic, néo nuano, molt modern, fascinant, però sí que és veritat que utilitzar conceptes bíblics, literanos, la justícia, la misericòrdia, l'odi, la redonció, tot el rato és molt amb això, però jo crec que li funciona molt bé. Com un taxi-driver modernitzat, d'alguna manera. Tindria alguna cosa, però visualment també és molt diferent, és que taxi-driver és una pel·lícula molt seva. Per això, per això. Però bueno, ja està el Polis Ladder, que és un altre senyor de formació. Per això, per això. Jo penso que és el que dèiem, i acabem dient que és un exercici fantàstic. Això supera la pròpia art, no? El fascinant. Exacte, el cinema. Que la recomaneu. Si la posem de film del mes, que d'aquí dues setmanetes ens toca, a ballar. Però ja t'han de contingut. Tant tan meravellós. Que vols dir, argumental? Això que ens ha passat amb el... Les polèmiques poden néixer d'un vulgui. Si poden arribar a un vulgui. Mira els polítics. Hi ha pel·lícules. Però les nostres polèmiques són sanes. No, ja hi ha interès al darrere. Per això són sanes. Jo penso que hi ha pel·lícules que després t'ha discutit, perquè el tema ja és un tema que punxa, que té heiristes i que en definitiva pot fer l'interès que hagi d'ugues posicions. Hi ha pel·lícules que estèticament són precioses, però que el millor no tenen temes darrere. Anem a veure. El Woody Allen donarà que parlar, perquè és un alien com tu has dit diferent. I crec que important. I d'una sabratió dramàtica que no li recordàvem des de feia, que ha sigut una dècada, en Matchpoint. Sólo dius perdona, és una pel·lícula que ve precedida de molta polèmica des de Can. Que va guanyant, se'm allà. No, no va guanyant. No sé, li han pagat pals per totes les bandes. Però és per un tema de la violència. Imatges violentes que Drive també tenia. No és una pel·lícula violenta en l'exposició. És una pel·lícula violenta en... Fets puntuals. Sí, no sé com explicar. És molt litúrgica i contemplativa. El relat és... El va marcando, com si fos un ritme, amb sequències ultraviolentes. I una escena d'una tortura a un senyor, en una mena de bar, d'allà de Bangkok. Que és tremenda, aquella sequència, és tremenda. Una mena de Tarantino, també. Sí, el que passa és que el Tarantino és recreativa. No pateixes, no pateixes. Clar, és recreativa. Aquí no és recreativa, tampoc. La violència es diuen de molt... Però és parenta de la que apareixia a Drive, i si algú l'ha vist, una que es deia Valhalla Rising, que és una pel·lícula inédita a Espanya, és molt bona. I té una trilogia que es diu PUSHER. PUSHER. Jo tinc moltes ganes de veure-les totes. Jo crec que és suprim. A mi em va semblar molt bona. És fora del que és normal, i t'aporta moltes coses. Preguntes el contingut. És clar, és que dius... El títol és un títol important, perquè mira Drive, no dius res. Aquí què t'estan dient? El que cal saber si la traducció és correcta. Només que ho perdona. Si tu realment el que valores d'una pel·lícula, i això em passa a mi, molt als continguts, aquesta és una pel·lícula que diguem que els continguts no són novatosos. El que és novatós és tota la concepció d'ella. No podem parlar d'àrter. No és que no. És una vella d'ecotomia. Hi fa pel·lícules per qui crea imatges per il·lustrar una història, o qui, com feia el Hitchcock, utilitza històries per crear imatges. Aquesta pel·lícula seria la segona, clarament. Maniaristes, sí, totalment. A la imatge, o en el muntatge, o en la cenografia. Clar, el que és l'excús argumental, per mi no té molt, però està molt ben servit en imatges, amb el qual és una pel·lícula interessant de recomanar. La podem veure i ja ho decidirem. Si podeu venir el proper dia. És molt dolent, te n'agraden gens. El que passa és que jo he sentit això. Va semblar més una minimitat. En aquesta m'ha semblat que hi havia una divisió d'opinions. Hi havia gent que la carregava i gent que la defensava. És més radical pel que està explicant. Al fons podies veure segons com un entreteniment. Estàs posat de moda, curat. Hi ha perigües que es posen de moda, i quan es posen de moda no les poden ser. La vida d'Él, que m'ha agradat molt. M'agrada moltíssim, però la última hora potser no és tan bona com la primera. De les tres que dura. Li podria trobar alguna cosa i discutir-ho, però sembla que no podem discutir-ho. Amb la perspectiva del temps va canviant. Com el Joan, que ja t'has desconectat de nou. Ara sí. Si us fixeu i recordeu quan vam projectar els temes de la temporada, vam mirar que tinguessin una mica de relació. La fi de la vida reflectida és del cinema. Que has de presentar a tu, Joan. La veritat és que té una força de relació. Si voleu, podem fer l'experiment. La setmana vinent també passa el mateix. Pagetti Wester, que presentarà l'Andreu. Vinga, un i l'altre, anar combinant. Posem-nos drets, que parlarem de dir-me'l. Però què segurs, no. Vinga, comença. Jo li pluralitzat molt cap a una banda i no sé si reflecteix realment, perquè quan vaig començar pensant el tema, que m'agradava més plantejar d'una altra manera, que no és pacíficament vàlid pel dir-me'l. El tema, quan em vaig pensar en el tema, era la fi de la vida reflectida en el cinema. Però no sé si és el títol que reflecteix el que m'interessava d'aquest tema. Potser hagués estat més exacte, titular-ho, només ens adonem de lo meravellós que és la vida quan ens enfrontem a la mort. Però segurament era una formulació massa llarga o una formulació que en aquell moment no se m'havia acudit. Molt diferent. Personalment, crec que sempre m'ha interessat el tema de la mort, perquè m'ha fet pensar en la vida. O millor, encara, perquè m'ha obligat a preguntar-me sovint, o la fa tant, no tant necessàriament, molt sovint, què en faríem la meva vida? I crec que si alguna pel·lícula li digui aquesta reflexió, més aviat personal, aquest film és, sense cap mena de dubte, és una pel·lícula increïble. La sé, perquè tu me la vas recomanar, jo la vaig veure aquest estiu i estic encantat de la recomanació. És una pel·lícula increïble. Aquest matí, buscant internet sobre aquest tema, he descobert que hi havia una llarga llista de més de 100 pel·lícules que detectaven el tema de la mort. Si mirem algunes d'aquestes pel·lícules, podria parlar de mala d'entro, d'auro, d'aquestes pel·lícules que veieu del Rob Rayner, que va de dos personatges, que són el Jack Nicholson i la Morgan Freeman, que són malalts terminals de càncer. Sí, però clar, en clau d'humor. En clau d'humor, que decideixen, abans de morir, fer un viatge junts. Que la pel·lícula no la salvaries i la salven ells. La salven ells. O 21 gramos de l'enversal i en roti, les imatges bàbales del Tenis Arcan, que a mi m'agrada molt. Potser perquè veig aquelles pel·lícules que té molt de tema, més a més, Muerte en Venecia del Biscòntic, que tots coneixeu, el Corio Escals de Benjamin Baton, i moltíssimes, moltíssimes més. Però a mi personalment m'interessa destacar-ne dues, que són Iquiro i Mavida sin mi. Ai, mira, no anava a dir que aquesta no l'has dit. I segurament perquè és una obra més acabada, i més completa, m'interessa més Iquiro, que no pas Mavida sin mi. Aquesta obra mestra del cine, no solamente japonès sinó que jo diria que és una obra mestra mundial, es va ser rodada al 1952 en l'època de la postguerra japonesa. Per mi és la millor pel·lícula del Curosaba i per tant una de les millors del cinema de tots els temps. Farteix d'una idea que és que l'Esarumà és una criatura curiosa i força absurda, perquè no sap apreciar el que té fins que està a punt de perdre-ho. Curiosa vols dir amb curiositat o peculiar? No, el sentit de peculiar. Imagino que tots coneixeu el seu argument i tots potser sabeu de què va o potser hi ha algun oïdor que no sap de què va i tant s'hauria d'explicar ràpidament de què va la història. És la història d'un home vell que treballa en un ajuntament de Tokyo. És un petit cap de negociat d'aquí els companys i els subordinats l'anomenen la mòmia per considerar que ja està mort. I un dia aquest funcionari va al metge i descobreix que té un càncer i que li queden només tres mesos de vida. L'home reacciona d'una forma singular, curiosa, potser habitual pel que com ella era, i és que comença a fer tot allò que no ha fet mai, dir la pida de tots els seus estalvis de tota la vida, comença a intentar suïcidar-se, comença amb les putes, amb les meuques, comença a veure alcohol i drogues, i finalment arriba l'última conclusió que cap d'aquelles coses l'interessen, que cap d'aquelles coses l'omple. I el més dramàtic de tot arriba la conclusió o s'adona que ha dut una vida buida i sense cap sentit. Però que aquesta encara ho és més. Que la que porta ara encara ho és més. Clar, ell se'n dona compte del que està fent en aquest moment, no té cap sentit. Per tant, això és important. Jo vaig veure aquesta pel·lícula quan ens vam que tenia 18 o 19 anys, i sempre he recordat que de sobte la pel·lícula feia un salt brús narratiu, a mitja pel·lícula, a mitja pel·lícula, i que l'home ja havia mort, i nosaltres els espectadors presenciàvem la seva, diríem, el seu dol, la seva avella mortogòria, l'estil japonès, on amb un retrat de la figura, allà tots els homes sentats i dones sentats al voltant, peninsàquia, etcètera, parlant, comentant coses del mort, donant el dol a la família. I el més curiós era el que deien els companys i amics en aquest dol. Cap en tenia l'entestament de la mòmia d'aquest senyor ja mort, d'aquest cap de negociat. Perdona, jo volia comentar que, de fet, hi ha un elipsi, el que s'anomena, tècnicament, que és increïble, perquè tu el veus, el home, que agafa el seu abric, surt corrent darrere de les dones que estaven protestant, perquè hi havia un desperfecte als carrers i tal, i ja està, la història acaba aquí, i llavors veus el que tu estàs descrivint, et quedes impressionant. Perquè està mort i el tenim allà ja mort. Sí, és un impacte emocional brutal per a l'espectador. Dèiem que els amics i els companys en aquest dol comencen a... manifesta que cap en tenia l'entestament d'aquesta persona en suprimir un racó insalobra i transformar-lo en un parc infantil, ni d'on li sortia l'energia, que el feia quedar-se a les nits a l'ajuntament treballant, ni al seu enfrontament amb l'alcalde, ell que considerava en tots que era l'home, la mòmia, el senyor treballador exemplar, que mai escaixava, pacífic, assenyat, etcètera, etcètera. Això van comentant la gent que està en aquest dol. I en diversos sals d'enrere, perquè això està intercalat en sals d'enrere, que veiem el que ell havia fet en aquests 3 mesos últims de la seva vida, el film revela com l'home, ens mostra com l'home en el recurs dels últims 3 mesos, ha remut ser literre per tard de aconseguir el projecte del parc. Al final del film, que he vist aquests dies, perquè li he tot de veure, feia molts anys que no l'he vist a la pel·lícula, i tot de veure aquests dies és impressionant. La mateixa nit de la seva mort, l'home es dirigeix al parc ja acabat, se seu a un grunxador infantil, entre es balanceja i cantoseja una cançó japonesa que afirma, i per tant és importantíssim veure-ho amb subtítols, perquè si no et perds el que està dient la cançó, la cançó diu que afirma que la vida es curta i que el veig l'intencament, perquè no hi haurà pas demà. Ell, l'home es mira amb efecte al jardí infantil, i allà ha construït i enfrueix tendrament. Que és un llei motiu, aquest de la perió. Ja l'havia cantat abans, i és un que li feia recordar la seva dona, i la música és extraordinària, la cançó és extraordinària, i que t'arriba quan la primera vegada que ella la canta en el bar, és com una bufetada, és que... Escolta, Joana, a mi em sembla que una de les coses bones, les dues coses més bones de tot el que has dit com a discurs, és precisament que aquesta pel·lícula el que mostra és que probablement hem de ser molt vius quan estem vius, i en definitiva no espantar-nos la mort, no sé, interpreto això, no? Llavors jo penso que aquest senyor, el que ha fet, el senyor Ingrid Verma, Ingrid Verma, perdona... No, la Quira Corosada. Aquesta és la Quira Corosada. Ai, perdona. La Quira Corosada. No, és que ja me'n tinc ganes. És igual, és igual. És que sí. És que el que en definitiva ens proposa és que això, que tenim por a la mort, i que no ens en adonem de vegades de la vida que portem, i que precisament, doncs, això, que desbarrem en el moment de dir, eh, això que, en fi, he viscut. Jo crec que això, en l'època que va estar feta, molt bé, i el que cal, en sembla a mi, és veure de quina manera ens ho proposen més, no sé, no sabria com dir-ho ara, però diríem com és que abans ha utilitzat el terme d'això del senyor Hitchcock, i m'ha sobtat, m'ha agradat molt, perquè és clar, vull dir, és una mica a veure com nosaltres mateixos, com espectador, acabem naixant de tenir por a la mort, vivim la vida d'una manera correcta, ho aprenem amb un realitzador que ho sap plasmar amb una història, i en definitiva també acabarem avorrint, probablement, el mateix Hitchcock, perquè el que es feia era explicar històries que el que havia a la fi no tenien, eren més, una lucrobració, una exageració que no pas a propè la realitat, com és aquesta? Potser no ho explico prou bé, però jo el que entenc és que, amb el Berman encara es veu més això, és que jo em creia que pensava, parlaves de les maduixes salvatges, no sé què ha sortit allà d'aquí. Perquè el tema, jo t'has envolvat el tema de la mort, i m'ha convertit, sobretot, en aquesta pel·lícula de la Gira Corosava, perquè és la que potser m'ha impressionat de mi. El tema de... Sí, sí, bueno, acaba, acaba. Jo deia que la cosa que he descobert, ja he dit aquesta pel·lícula, feia molts anys, l'he vist aquests dies, i una cosa que m'ha sorprès molt, he descobert la interpretació brutal del tecà Xiximura, que és aquest vell funcionari, és realment extraordinari. És una cosa, bueno, m'he quedat sorprès de dir la qualitat que té aquella interpretació. Poques vegades, poques vegades, confesso, havia vist a la pantalla algú que em semblés tan honest, tan real i tan màgic com aquest senyor. S'ho rebàries del Corosava. Totes, és a dir, després he averiguat el vell d'això, i he estat aspirant, i he dit que... El mifune, el mifune i ell eren els... Sí, sí, eren sor més ells que el mifune, és a dir, en un moment de mirar la bibliografia que jo he perdut, i un soldat explica que surt més aquest que el mifune, perquè surt pràcticament a totes. Inclus, l'última pel·lícula que parlo del Corosava també sortia... La deia sortia també. De totes maneres, com em diuen els alumnes a la classe últimament, dues coses. Una, el fet que m'agrada tot això que tu has explicat, i que aquesta pel·lícula, les situes dintre d'aquest tema de la vida reflectida del cinema, jo diria que el tema de la pel·lícula no és aquest. No, no, no, no, no, no. No és exactament això, si no. Jo crec que aquesta pel·lícula no és tant el fi de la vida sinó el sentit de la vida. I, a més, el sentit social de la vida. La manera com en racionem entre nosaltres. Sí, i potser s'alplanteja perquè és el fi de la vida. Quan se li acaba, es planteja si en té de sentit. I és el sentit el que li dona sentit. Per tant, no és ben bé el mateix. Totes les pel·lícules que parlen del fi de la vida una mica han de parlar del sentit que té haver-la viscut. Perquè el mateix, jo què sé, el milion d'euros baby, de fet, una vida sense sentit no la vol viure. És al final el que ve dins el clínic. Però jo dic això de Iquiro perquè el Quiro Saguà és a dir que durant molta estona, molt metratge, a mostrar-nos a l'home, hi ha una vegada que sabem que és mort, però vivint el que ha viscut, amb tota aquesta intensitat, però amb la relació que té amb les altres persones. És a dir, la manera, no només ell, sinó tothom, la manera com es relaciona, la jerarquia com està establerta, la forma que tenim tots en general, i allà el Japó sembla que encara més d'acutar el cap, no crec que encara més, jo crec que tot arreu. Acutar el cap amb el que ens digui el nostre superior, de no aixecar-li la veu, de si et fa una mirada... Especialment disciplinats. Però aquí tampoc estem tan allunyats, vull dir. Fem una autocrítica. Llavors, com que li dona tanta importància a la pel·lícula, jo diria que el Quiro Saguà, en bona part, el que vol és donar-nos un cop, també, d'avís, de dir, ara voleu dir que val la pena, val la pena viure d'aquesta manera. Et queden tres mesos o et queden tres anys o et queden 30. Tampoc té tanta importància. Quan et queden tres mesos que t'ho preguntes a l'Homilla. Bueno, jo crec que el que diu el Quiro Saguà, ens hem d'esperar que ens queden tres mesos per fer això. Sí, està dient això. Jo crec que està dient... Jo crec que estic d'acord amb ella, quan diu que és una pel·lícula que, a més que de la mort, parla d'una pel·lícula vital, està parlant un can a la vida, i que ens diu que a tots ens manca temps i compassió, la compassió necessària per assegurar el que gira el nostre entorn i el que és, segons ell, essencial. Absorbits com estem per la medietesa del cada dia. Hi ha un moment, hi ha una escena, en què el personatge principal es clama, que a mi em va deixar... Un cop de puny va ser. Diu ell, porto 30 anys sense veure una aposta de sol. I ho diu quan la contempla. I per mi, en aquell moment, era evident, que en aquell moment la pel·lícula ens està preguntant, o el gros, ara ens està preguntant, quanta temps fa que no hem vist una aposta de sol, una simple aposta de sol. I és en blanc i negre, la pel·lícula, i et quedes garrativat de la fotografia, i tu dius, cara, com cuiden els detalls? Em permeteu una pregunta. És poesia, això? Creieu que és poesia dins el que... Bueno, una cosa que... Deixa de ser prosa, perquè tot el que heu esposat, crec que jo, a tot el contrari de Meduixa Salvatges, jo crec que és la prosa, és la història, en definitiva. La història d'un individu que s'adona, que no d'allò i que tal. Llavors, el fet d'esmentar l'aposta de la sol i plantejar-la, i com dius tu, doncs que sigui una meravella, es pot valorar com la diferència entre un narrador més prosista i un narrador, diguem-ne, més poètic? Si és que això té algun sentit, eh? És una pregunta. No sé contestar-ho. Jo diria que, més aviat, el Groçava mostra en el que és un humanista, que valora molt l'individu, i en alguna mesura... Bueno, és a dir, ell, com diu la Carme, et vol fer veure que... que hi ha molta gent morta, que no ho sap, que està morta, que no està vivint, i el que vol és que aquesta gent estigui viva. Llavors, la única forma d'estar viva és tenir un sentit a la teva vida, tenir el sentit de allò que estàs fent. I si allò que estàs fent té sentit, ets una persona que estàs viva. Llavors, a tot el seu discurs, diria, va per aquesta banda. Llavors, el que passa és que està fet amb una exquisitat. Jo m'he quedat tan sorprès. El que deia Gualjaume, el Groçava, és un director de potència lírica, lírica, lírica, molt important, no? I, a més, perquè sincretitza temes religiosos, que per això li diuen el director més occidental de los occidentales, no? És veritat. També amb coses dels EN i coses orientals, i sempre el tema de calmistís que tingui un paper important en les seves perigües, i aquesta és una claríssima, es reflexa amb una certa poètica de les imatges, clarament. I com més anys va anar passant, tu mires les últimes des de Do Descadent, del Sozala, els sueños d'aquí de Groçava, i amb el color sobretot es deixa anar a l'home, diguéssim, eh? Però sí que és un neutralitzador líric. Jo la sento. No poètic. Però aquesta sícretic més fresca. És de definicions... Jo, per exemple, estaria d'acord amb una cosa, mentre veia aquests dies, aquesta pel·lícula, i és que tota la part del principi, quan ell mostra els terres de Tòquio, la nit de Tòquio, com ell per primera vegada surt al carrer, busca prostitutes o busca companyia, i com es mou, allò està fet amb una delicadesa, està fet amb una poesia, si és que s'ho agrada la paraula poesia o... Perdó, doncs... No, no, és que la pregunta és, és més poètic o més prosaic, clar, i així ja d'on dediquem aquesta última part del programa, aquests minutets que queda? És una bona pregunta, eh? Tornem la pregunta, Jaume. Tota teva. Sí, no, jo preci... És que, clar, vull dir, el que clarita ell ara, penso que és bàsic, no? Diu, és líric. I jo li faig dir, qui poètic? Diu, bueno, parlant, què és això? És una decisió imprecisa, no? És clar, perquè jo em quedava, precisament jo, quan faig aquesta intervenció, em quedava... Però ara parles de l'Inkberberman. Parlem dels dos, o sigui, crec que... l'írica, jo la lligaria, si més no... L'íric no el feia l'Inkberberman, eh? No, l'Inkberberman no, l'Inkberberman per mi és molt més poètic, és una persona que et porta, doncs, a... no passa un misticisme, a tot el contrari, és un seguit de preguntes tot a les seves pel·lícules, és clar. I llavors jo li busco noms a tot això, perquè és que després un cop parles de cinema, quan parles de cinema, aclarir aquests punts és el que facilita doncs fer els discursos doncs d'una manera àgils i... I en taradors. I en taradors, és clar. Perquè amb quatre d'allò, i per això dic Ei, es pot considerar, esclar, jo ja ho sé que m'he tirat a la piscina i jo sabia la profunditat, però que, veritablement, el que veig és que el segon Inkberberman és molt més potent en quant a qualitat de profunditat, jo almenys... Estaríem parlant d'introspecció psicològica. No? Clar, jo, a l'Inkberberman... Descobreix-ho tu, perquè és que igual jo tampoc el veig. No sé posar-li nom, també. És que jo penso que és un plantejament diferent. És compatible en l'introspecció psicològica, però no és el mateix. Jo crec que a l'Inkberberman el que fa és que t'agafa l'ànima de la persona i de la obra i te l'ensenys, hòstia. Des de l'obra, però des de la raó, saps? No és ben bé, des de la intuïció. Sí, però també des del dolor. Des del dolor, però no des de la intuïció. L'equiro que jo sabe és molt més... llegant. Ho agafa tot. Sí, i és un cineasta més segur, molta més fè. En coses que... A l'Inkberberman utilitza la raó per descriure allò que l'inquieta i que t'inquieta. Però té aquelles pel·lícules, la trilogia del silenci de Dios, que li diuen, que hi ha d'haver un espejo, que a mi són de les que més... Té moltes rebrots, són tres pel·lícules que em semblen meravelloses. Jo em referia a l'ous últimes, o a la mateixa Sarabanda, que torna el mateix, la relació entre... Jo crec que hem de fer un programa d'un d'aquests de l'Inkberberman. És que hem quedat amb l'altre. Els dos donen per un programa. Per un programa molt més. Bé, doncs... A mi sempre em meteu, reflexionant amb el que diu, jo diria que tots dos, el Curaçaua i el Berman, doncs consideren amb la part lírica, amb la poesia. El que passa és que cadascú planteja una forma molt diferent. Berman és molt més intimista. Curaçaua és molt més social. I pot obrir molt més el camp cap a això, per exemple, com Iquiro, que li interessa el personatge principal, però li interessa com viu i com la relació amb els altres, també. Perfectament. Podíem parlar tant que ho hem de deixar en algun moment i hem de deixar aquí cinemasensacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Sergi, comptem amb tu. Una meravella. Teniu-te aquí. Un plaer. La setmana venent, una altra Sergi. Sergi Leone i Espagueti Wester. Fins la setmana venent. Bona nit.
