Cinema sense condicions del 12/11/2013

Cinema sense condicions. Bona tarda i aturem a seguir. Disposats a passar-nos-ho bé, a parlar de cine i de sense condicions, evidentment. Per què maltractes el micròfon, Jan? Per què maltractes el micròfon? Ara l'has tocat i ja no se't sent. No se't sent ara? No. Què passa? Ara sí? Sí, no toquis. No toco jo. Sense condicions, sense condicions. Estava una miqueta fluixet el veu i ara se sent perfecte. Ara se sent perfecte, molt bé. Ei, em sento una veu nova aquí, què ha passat? Sí, sí, sí. Els ulls estaran dient... Tenim un convidat, un convidat que suposo que de tant en tant vindrà. De fet, m'ha promès que ens vindrà un dia a parlar de l'Spielberg. Està assignat a això? Encantat de la vida. Està assignat i també li fa il·lusió més a més fer-ho. Ens barallarem una mica, potser. A mi l'Spilberg... A tu t'agrada molt, no? A mi m'agrada i a mi és barallar-me, m'agrada molt. Vinga, com que estem separats per un vidre no arribarem a l'Smart. Ell és abogat, que no et pensis que per barallar-se deu tenir experiència. Però no del diable. Abogat dels normals que defensen els que jutgen. Jo sóc més el diable, sí. Així que ens podem repartir la feina. Esperem que arribi la Carme, que no es trobava massa bé i s'haurà un esforç, segurament, i vindrà. Això no cal dir-ho, tampoc. Ja ho hem dit. De fet, un espòiler. L'esquella m'ha dit que no es trobava massa fina i que se li volia centrar la veu perquè estava engripada. I avui, si no passa res, tenim previstes, com sempre, tres parts. Una primera part que parlarem de les coses que hem vist, de les estrenes, de les diverses pel·lícules que hem pogut veure i que ens sembla interessant de comentar. una segona part que si arriba el Jaume doncs faríem sobre el senyor Ingmar Berman i una última part que em tocaria parlar a mi de la fi de la vida reflectida en el cinema o d'un tema semblant que és el que em sembla que desenvoluparé després. Per tant, podem començar ja directament per les pel·lícules que hem vist. Però presentem una mica el Sergi, no? Exacte. Digue'ns tu que l'has convidat, doncs qui és? El Sergi és un senyor que és advocat. El Joan va així, eh Sergi? Fantàstic, fantàstic. El Sergi és una persona que ens coneixem relativament perquè ens hem conegut als preestrenes de les pel·lícules que passen a Barcelona. Ell és un senyor que professionalment es dedica al món de la bogeria. i per tant és un senyor que és un hobby com nosaltres de parlar de cinema i arreu dels contactes que hem fet en diverses ocasions, de fet el divendres passat vam poder veure la última pel·lícula de Bruges Mint, l'última pel·lícula del Woody Allen, junts, i arreu d'això, arreu d'aquests contactes que hem anat tenint, doncs a mi em va semblar que era una persona molt adequada per al meu programa i que encaixaria perfectament amb el nostre grup. Per tant el vaig convidar, ell va dir que sí que li faria gràcia parlar de l'Stilberg més endavant, em sembla que és el principi de de desembre i fora d'això ja l'aneu coneixent perquè ell s'explicarà i dirà les coses que pensa sobre qualsevol punt. Molt bé. Explica'ns que has vist una pel·lícula. Sí, últimament, no sé quin, la van estrenar fa un parell de setmanes, em sembla. Sólo Dios perdona, diu Only God forgives, del Nicolas Winding Refn, que té un nom així una mica impronunciable. Ho ha dit bé, ho ha dit bé. Un director danès que tothom coneix aquí una mica per Drive, que va ser una pel·lícula fenomen d'aquestes que va guanyar premis i després va arribar molt bé. Va tenir una vida, diríem, curta però intensa a les cartelleres. I és curiós que totes les flors que li van tirar a drive són una mica barapals que li estan tirant a Solo Dios Perdona. I a mi em sembla que va estar semblant aquella. De fet em sembla una continuació a nivell estètic atmosfèric d'aquella. És una òpera... Anava a dir negra, no sé si dir negra o negríssima, sobre el món de la màfia a Bangkok i una història de venjances i problemes familiars. Que a mi m'ha agradat, m'ha convençut bàsicament perquè aquest home és un esteta, podríem dir, i fa una pel·lícula molt estilitzada, una atmosfera molt treballada, unes imatges somtuoses, elegants, i a mi m'ha semblat Torna a repetir el mateix actor que... Sí, el Ryan Gosling, que jo crec que és un bon actor, el que passa és que és un actor de perfil molt limitat. Però penso que aquest paio al Nicolas Winding Ref li explota bé el rol. Els registres que té. Ja li va bé. A la pel·lícula hi ha un altre actriu molt coneguda, la Christine Scott Thomas. Home, això és super conegut. El que és curiós, a qui li agradi, li recomano que la vegi. Perquè no fa un paper habitual, sinó un paper dolent. Un paper tremendo. És una actriu normalment continguda. Jo l'hi he vist, jo és una persona que me l'estimo molt perquè m'agrada molt com treballa i vaig veure unes imatges d'ell interpretant aquesta pel·lícula i vaig al·lucinar perquè quasi no era reconegible. La caracterització ja és bestial i després la manera d'actuar és totalment histriònica i no explico més. Aquest xicot, el lector, penso que és un xicot que està de moda en aquest moment, que està pujant, i tinc la sensació que és un xicot que arriba molt bé al públic femení, és un senyor que té molt bona acceptació. El Ryan Gosling jo la veritat és que el conec d'una pel·lícula que es coneix poca, es diu Half Nelson, una pel·lícula independent americana que va fer fa uns quants anys. A mi em va agradar moltíssim aquella pel·lícula sobre un professor i una alumna que tenia una relació d'amistat estranya, ell era drogadicta, era una història així... Una alumna noia. Una noia alumna seva. I em va semblar un gran actor i després li he vist diverses pel·lícules i el que passa és que sempre veig que fa més o menys el mateix, per això dic que té un registre molt acusat. Ens arriba la Carme, que ens ha promès que vindria, ha complert la promesa, ja és aquí, i l'hem de presentar, que tenim un xicot convidat, el Sergi Grau. Què tal, Carme? I ara li hem de preguntar com està, ja que hem dit que ens trobava molt bé. Mira, aquí ve també, ui, al final estarem tots, gairebé. Hola, Carme. El temps té això, que un se'n constipa quan fa calor. Clar, clar. Se't nota una mica amb la veu. No et farem parlar massa. Com que ja som quatre i ara arriba Jaume Vidal també, de seguida entrarà, podem anar fent tranquil·lament. Jo, si volem parlar alternant, tens més coses a parlar del xicot aquest? Jo voldria parlar de la pel·lícula que vam coincidir més a més amb la preestrena, que és l'última pel·lícula del Woody Allen, que és Blue Jasmine, i dir que Blue Jasmine és un film que situa molt lluny del tradicional cinema que fa Woody Allen. o que està en una línia una mica més radical que altres pel·lícules que hem vist com Badge Point o coses d'aquest estil. A mi m'han dit que estaria una miqueta entre Madge Point i Delitos y Faltas, m'ho acaben de dir. Un tal Sergi que ha vingut per aquí... És possible, no estaria en desacord. Però és una cosa una mica diferent de la que hem vist fins ara. No és un film gens simpàtic, tot i si no tot el contrari, i crec que és un film dur, provocatiu, fins i tot diria que Cruel i Acid, un canvi de registre important, em sembla, en la carrera del Woody Allen, ja que acaba sent un drama. Bueno, que venia de fer des de Roma con amor, que és una comèdia simpàtica, afable, bàsicament. Tot i que en aquesta també té elements de comèdia, però en el fons estem davant d'un drama. Sí, però és rixa congelada, eh? Sí, sí, sí. Rixa congelada, la comèdia. Perquè és molt dura i molt... molt sarcàstica, en alguna mesura. El drama on... el drama de què parlem o de què parla la pel·lícula és són els diners, ja que els diners són el centre de la trama, mostrant l'evacuïtat, l'estupidesa i en alguna mesura la dependència de les persones que només pensen en els diners. però amb un discurs potser una mica fàcil pel que estàs dient. Perdona, eh, la interrupció ja saps que jo no... No, no, no. No és fàcil, no és fàcil. No és fàcil perquè el personatge, que és el que aquí guanya importància, no és un dels personatges habituals. Deixem que Jaume saludi o com ho veia. Hola, què tal? No, no, el més important és escoltar també. Hola, Jaume. Bona nit, Jaume. Bona nit. De fet, Blue Jasmine és la història d'una dona que es passeja tranquil·lament per la cinquena vinguda de Nova York, ja sabeu que el film suposa el retorn de Woody Allen als Estats Units després del seu periple per a Europa, una dona que es passeja per la cinquena vinguda dels Estats Units, que passa de tot el que l'envolta tot el món i fins i tot la seva pròpia família, fins que un dia ho perd tot, es queda sense casa, sense diners i sense més luxes que un bol de primera classe que es paga per anar a San Francisco on l'espera la seva germana en un petit apartament minúscul que en prou feines i cauen les seves luxoses maletes de Lluís Botó. treballadora, la germana, i l'altra ve de la crem... de la crem... de la crem de la crem noiorquina. Kate Blanchett, diguem-ho tot. Kate Blanchett és la que fa... la que fa... digues, digues. S'ha acut una pregunta, diria, però pot passar, això, realment, que una persona que vingui de la crem pugui... De la forma que passa, sí. De la forma que es produeix el fenomen aquest, sí. A Nova York hi deu caure tot. També són víctimes, aquests, vaja. No, jo crec que parla, és una pel·lícula que barreja la típica introspecció psicològica que fa el Woody Allen amb elements de denúncia o comentaris sobre la crisi econòmica. Perquè és el típic, el marit, que és l'Elic Baldwin, que també ho fa molt bé, és el típic especulador. Això que fa de tot, a vegades no. L'Àlex va sortir a l'anterior de Roma i fa de l'especulador aquest inversor mil meravilles que es van forrar venent fum i que després d'un dia per l'altre va venir l'FBI i se'ls van portar a la presó i per això la dona es queda a veure la bancarrota. La dona viu d'aquest home, no s'ha preocupat mai de cap altra cosa que de les seves diners i ha passat de tot i de cop i volta es troba que no té un duro. i ha de recórrer a la seva germana. Que tampoc en deu tenir. Que en té molt menys. No, el que passa és que llavors, a partir del moment que entres en contacte amb la seva germana, s'estableix una mena de lluita, no de lluita, s'estableix una comparança de roles. És a dir, la senyora que és de la classe alta, dialèctica, i la senyora que és de classe baixa. Amb els comportaments diferents que cadascú té. Sí, és correcte tot això, però avui s'ha de parlar del Berman, em sembla. A mi em sembla que el Woody Allen, que és evidentment un seguidor del Berman i se li nota, en aquesta pel·lícula explota molt bé una de les seves majors virtuts, que és la capacitat que té per a l'espectador empatitzi amb una persona que en realitat és patètica. La Kate Blanchett també ha ajudat amb la interpretació superlativa que entrega aquesta senyora. Tu pots qüestionar i has de qüestionar. Realment et convida a qüestionar moltes coses que fa i és aquesta senyora, però per altra banda et conmou el seu patiment, perquè és una persona que pateix molt. I llavors, per això deia allò del riure congelat. Jo a la sala, al passeig de premsa, sentia algunes rises, i sí, feia gràcia la situació, però ostres, paties molt per aquesta persona, per molts qüestionaments ètics que impliqués la seva pròpia situació. Però fins i tot al final jo penso que la deixa tan malament, és a dir, quan no explicarem coses, perquè si no... No, no, expliquem coses perquè em penso que mataríem la gallina de los huevos de oro que representa la pel·lícula. TNC Williams i un tramvia llamada ODC, el personatge de la Blanc. Sí, sí, és que això és així. La gent ho relaciona i penso que és veritat. És una versió personal d'aquesta obra. Però a mi m'ha passat una cosa curiosa que no li vaig insinuar, però no li vaig acabar de dir a en Sergi. Em va passar una cosa curiosa, mentre veia la pel·lícula no deixava de preguntar-me d'on havia tret aquell personatge tan negre, que ho fa extraordinàriament bé. En algun moment em vaig dir que ja tenia la resposta, que és la que ara ho intentaré explicar. Avui per tant faig una cosa que no faig mai, i que fins i tot em costa de fer, que és especular de forma arriscada sobre un punt que el més fàcil és que no pugui provar mai que és veritat o no, o és mentida, o que sigui verificable. Els positius de cine es dediquen a això. Ens ho passem bé, fent això. I a més a més faré una cosa que tampoc m'agrada fer, que és fer la cotilla. També s'hi dediquen a això. Sí que em vas dir alguna cosa. Però jo ara t'ho vaig insinuar però no t'ho vaig explicar. Però és que us asseguro que mentre veia la pel·lícula no podia evitar de plantejar-me el que ara us explicaré. Ens entens? Estàs fent aquí un thriller. Un thriller absolut. S'ha de preparar. Per entendre el que em sembla crec que cal una mica d'informació. I l'informació seria la següent. Bruges Min es va estrenar a Nova York a finals del mes de juliol passat i ara riu a Barcelona i s'estrenarà, com deia el Sergi, el divendres de la setmana que ve. Però a principis d'aquest octubre, a la revista Vanity Fair... Perdona Joan, el divendres d'aquesta setmana. Aquest divendres. Aquest divendres d'aquesta setmana. No sé què he dit. D'aquesta setmana. Vanity Fair. Però a principis d'aquest octubre, la revista Vanity Fair, la revista nord-americana que es dedica a la cultura, a la moda i també a la política, encara que d'una forma em sembla bastant comercial, va fer una entrevista a la Mia Farrow on donava una notícia que no ha deixat indiferent a ningú. Mia Farrow en aquesta entrevista va anunciar que Frank Sinatra podria ser el pare del seu fill Ronan en lloc de ser-ho el Woody Allen. Que 25 anys després del naixement d'aquest nano, d'aquest fill, ara, sense més ni més, Mia Farrow faci aquesta afirmació afegint en la mateixa entrevista que Frank Sinatra sempre va ser el seu amor i que mai va trencar la relació fins i tot quan estava casada amb el Woody Allen, Em fa olor de venjança, a mi personalment. Sobretot quan el mateix fill, que ara té 25 anys, aquest Ronan, no ha volgut entrar en la polèmica, no ha volgut ni blanc ni negre, ni la viuda de Francinatra. Està situant la cotilla en un punt que no... Ja us estic dient que avui anava de cotilla, cosa que no he fet mai fins ara. És un altre registre possible. És un altre registre possible meu. Es creu en el que està dient la Mia Farrow. Cal dir també que si això fos veritat, Francine Atre hauria estat pare d'aquest xicot quan tenia més de 72 anys, cosa que també és possible. Però la pluja de crítiques que la Mia Farrow ha rebut a partir d'aquesta afirmació en aquesta revista ha estat espectacular i li retreuen, sobretot, que hagi exhumat en aquest moment una persona que ja està morta i que no pot parlar com és el Francine Atre. Estic d'acord, això només interessa a pocs. Ens interessa a pocs. Només per fer mal al Woody Allen. Això és el que li han criticat. Què em va passar a mi mentre es veia la pel·lícula? Que com que aquesta informació l'havia llegit feia poc, No vaig poder evitar de preguntar-me tota l'estona per què Mia Farrow, 25 anys després del naixement d'aquest nano, tractava de ferir directe i brutalment el seu exmarit. Era una venjança perquè la pel·lícula mostrava alguna cosa que molestava particularment a la Mia Farrow? Em vaig preguntar. Allò que molestava era com es dibuixava el personatge interpretat per aquest Blanchett i sobretot que algú pogués pensar que aquell personatge era ella, era la Mia Farrow? O era simplement perquè Woody Allen tornava a Nova York i llavors es tractava de dir-li que la guerra continuava? No ho sé. Estic, ja ho sé, descrivint un col·labrot. Us asseguro que no tornarà a repetir. No passa res. Em va passar, veient la pel·lícula, volia explicar-vos la meva versió. Però té una certa continuïtat això amb altres històries de Woody Allen. Si no recordo malament, com a mínim a Manhattan i a Deconstructing Harry, apareix aquest tema. Apareix la persona que es veu ofesa pel fet que el personatge del Woody Allen ha escrit unes coses sobre aquella persona amb una al·lusió directa i se sent ferida. era una al·lusió directíssima i se'n tenia el Woody Allen amb la Juliette Lewis, em sembla que recordant, aquella pel·lícula, que venia a ser el que havia fet amb la seva fillastra, l'Sun, no sé com es diu en aquesta noia coreana. És una constant de fet en el Woody Allen. Segurament, jo tinc la sensació que ell recull coses que segurament el personatge aquest d'aquest platge no és la Mia Farrow totalment. però no m'estranyaria que si ella ha respost un mes després de que estrenessin la pel·lícula als Estats Units amb aquesta mena d'andenada, això a què es respon? A què ve tot això? Està rumiant, rumiant, rumiant, rumiant. Ens treu de l'autèntica essència de la pel·lícula. Deixa-la estar la mia farra, home. S'ho ha passat bé, s'ho ha passat bé. Jo m'ho he passat bé explicant tot. Deixem de tota manera el col·laborat i parlem de la pel·lícula. Woody Allen canvia de registre amb aquesta pel·lícula, s'arrisca... Nosaltres encara recordàvem el My Note Midnight, És una cosa bastant diferent de l'última de Roma. Aquestes són unes pel·lícules amables que ja li estava bé fer-les amables. I aquestes molt amargues. Si penses en el personatge, el deixa fatal. Bé, la pel·lícula aquesta s'arrisca, juga fort, critica un cop més la societat adinerada, la societat més rica i també més poderosa i mostra que això, segons ell, no la fa feliç. Jo crec que estic d'acord amb que és una pel·lícula que serà un èxit, és a dir, ha sigut la que ha tingut millor recaptació dels Estats Units de les seves pel·lícules. Doncs aquí no anirà bé. Jo crec que anirà com sempre aquí, perquè el Woody Allen aquí té com un target públic. De fet Europa li va més bé que els Estats Units. No m'estranyaria que anés bé. Tot i que a mi sempre m'ha fet moltíssima gràcia que a final d'una pel·lícula seva, que es deia Un Final Made in Hollywood, feia una broma a costa d'aquest fet bestial, que deia que era un director que estava quedant sec i no podia fer la pel·lícula, i al final feia la pel·lícula sec i s'estrenava i era una merda la pel·lícula, i ningú la veia, però deien Europa ha agradat molt, no? L'avent també practica l'autocrítica o el comentari. Jo crec que la pel·lícula en general enlluverna pel muntatge que té dos temps present i passat, Per la seva fotografia és, per cert, de l'Espanyol Javier Aguirre-Saró que el va conèixer fent Barcelona Cristina. Com es deia allò? Vicky. I és un gran fotògraf. És l'únic bon aquell pel·lícula. Tornem a recuperar la polèmica de Vicky. A mi em va agradar. A mi no m'agrada gaire. En qualsevol cas, penso que agradarà perquè aquesta, com deia el Sergi, sembla ser una personal adaptació del Tennessee Williams d'un tramvia de CEO, perquè hi ha el mateix conflicte de les dues germanes. Per a com reflecteix les dues classes socials, que són antagòniques, però sobretot per la veta tragicòmica, fastigosament buida i esnob, jo diria que petulant i bastant ignorant, que em fica que la fa patètica aquest personatge que deia ell, de la Jasmine, que interpreta d'una forma meravellosa la Kate Blanchett. Aquest paper em convidava a una interpretació histriònica. I no la fa. I aquest blanchet tira per la introspecció dramàtica. Llavors, és molt sorprenent i és molt... Llavors, quan arriba algun moment d'intensitat cap al clímax de la pel·lícula, hi ha un parell, una secuència amb l'Àlex Baldwin, una altra secuència amb el Michael Stolberg, que és un tio que fa de dentista, hi ha un parell de secuències que... Ostres... Per això és direcció d'actors, no? És el Woody Allen que li ha dit. Jo crec que no. Jo crec que hi ha un talent natural que s'ha de poder explotar, però que si no existeix no... No s'explota. Val la pena dir que el Woody Allen té fama de que deixa molta llibertat als actors i que no els dirigeix, i que per tant el que està dient ell és bastant versemblant. Perquè a més a més, jo he llegit en alguna entrevista a aquest Blanchet, Que ella diu que no, que li va semblar que el Folialen li deixava fer la seva aportació com li donés una mica la gana, perquè ella sentia més o menys el personatge. Per tant, és un film que penso que funcionarà. És un film que podria convertir-se en el millor, segons com el veieu i com us agradi, pel film del mes de la propera sessió. Ja que has introduït el tema de Folletó, que he estat buscant, perquè això de Culebron, ja que estem normalitzant coses en català, doncs Folletó seria una manera correcta de... Però Culebrot es pot dir, Culebrot es pot dir. A la TV3 s'utilitza molt colabrot, en els programes de futbol. El colabrot sí que es fa servir, s'accepta. Jo vull fer aquí en el cinema sense condicions obrir dos folletons més. Un sobrepiede pàgina que ja ho heu anunciat amb un missatge contestant a Carme, explicant que jo penso que després del dia que vam parlar fa dues setmanes d'aquesta pel·lícula... És que no sé ben bé quina problemàtica proposaves. Ja t'has desconectat una altra vegada. Toques el micro i s'espatlla. A veure, ara no se t'escolta. Has de moure una miqueta o fer alguna cosa. Això és ràdio en directe, està clar, que fem periodisme a Gonzo. Sí, ara sí. Ara, no toquis. Qui et demana? Qui et demana? Esclar, esclar, es desconecta, està una miqueta fluixet. Doncs bé, aquella pel·lícula després del que vam parlar, que si el... El pare era un mesquí perquè no aplaudia el fill, etc. Després del que us vaig sentir a vosaltres, del que vau dir sobre la crítica del sistema educatiu, de les diferents referències que fa el director en la pel·lícula des del començament, des d'aquella escena que van comentar que el fill s'aixecava i la càmera es movia llunyament i enfocava el pare directe i la reacció del pare fins a l'última escena, que no sé si la recordeu, que també és el primer pla del pare que està entrant quan li donen el preu. La recordo perquè et deixa allà clavat. Sí, però què hi ha a més del pare en aquella escena? Hi ha tots els altres que fins aquest moment no t'havien dit que hi havia més premiats del Premi Israel, però hi ha tota una fila de gent de diferents categories que també la premien. I ell és l'únic que està fora de la fila aquella. El plànol va amb ell. Però és l'únic que està fora. En diferents aspectes que es poden anar fent coincidir, tot coincideix amb el que et vol dir el director. El director està jugant l'única figura que defensa la seva manera de funcionar. defensa el que és veritablement la investigació veritable que és el pare. Els altres els deixa com dracs bruts, com dracs bruts. Jo me'n recordo que aquesta era la teva tesis. Però no ho tenia tan clar. Ara està claríssim. M'alegro que la tinguis tan clar, perquè jo... Romieu-vos-ho de nou. Jo no estic d'acord en el sentit següent. No ho heu pensat prou. Ja vaig atacant. No penso que s'hagi de... Això no era col·laborat, això era comentari, de text... És una visió possible, penso que la teva és una visió possible, però jo no m'atreveixo a tant categòric i dir que jo tinc la veritat, no m'atreveixo. Simplement el que jo crec és que, per mi, i després la Carme pot explicar la seva versió, Jo tinc la sensació que hi ha un enfrontament de dues maneres de funcionar, de dos tipus de valors, perquè els valors d'un i de l'altre són diferents, però sí que em sembla que hi ha una contradicció respecte al que tu dius, que per mi tota l'estona el director pinta en el pare com un perdedor. Jo no crec, com deia la Carme, que el perdedor sigui el fill. Jo crec que el perdedor és el pare, i tota l'estona el que vas donant voltes, el fill és un vencedor, és un senyor que se'n sortirà, no tindrà problemes, i en canvi el que sempre ha tingut problemes és del pare. I aquesta mena de contradicció, per mi, li prové d'una mica de l'obsessió d'entancar-se en el seu propi món i no sortir d'aquell món i no veure res més que aquell món. És veritat que és eficaç des del punt de vista d'esbrinar coses, això és veritat. és l'únic que no es mou pel camí de les aparences, per la imatge... Mira, la cena aquella, recordeu-la de nou, la cena en què ell entra a la festa que s'està fent en homenatge al seu fill, que l'han acceptat a l'Academia de Ciència, ell surt i després torna a entrar. La xerrameca que ell està sentint, que tothom està dient barbaritats, que no diuen res, simplement estan fent com una conxorxa de suposats entesos en tema, i no diuen res en cap moment. Està molt clar el que et vol explicar. Jo crec que és opinable. Jo crec que és opinable. Sí, és opinable, però a veure, aquesta partitura... Sabia que us agradaria la meva... Sí, m'encanta. No, és que és així. A veure, aquesta pel·lícula, ojalà fos... Tant clara. Exacte. Aquesta és una pel·lícula complexa. I els dos personatges en sonda complexa. Jo cap dels dos... Fins que l'analitzes, fins al fons. Jo t'he deixat dir tota la teoria, completa. És més complexa. Jo inclús crec que la potència d'aquesta pel·lícula és aquesta complexitat. Aquests dos personatges, no hi ha aquest manicaisme que tu dius. Jo podria dir, per mi, el blanc és el fill i el negre és el pare. Quan tu has dit que per tu el blanc és el pare i el negre és el fill, jo no diria mai cap d'aquestes dues coses. Primera, perquè crec que realment és la complexitat. El tipus d'investigació que fa el pare és un tipus d'investigació que d'alguna manera a mi em sembla, i ja respecto la teva de posició, que el que està dient el director és que està ultrapassada aquesta forma de fer. i que potser la del fill és més banal per dir-li amb un objectiu, potser, però en tot cas és la correcta. És més actual. Ni bona ni dolenta llavors. Llavors el pare té... Són dos egos molt potents. Això sí que és veritat. Són dos egos tan potents que no hi ha cap altra solució que el joc frontal. I jo crec que cap dels dos, cap... Usa la generositat. Té un punt aquesta pel·lícula que és fosca. Hem de tornar a veure la pel·lícula perquè hi ha unes claus en tot això que ja us asseguro que... Està claríssim, està claríssim. Jo penso en una pel·lícula perquè no el més d'una vegada. Això estic convençut. No, no, jo a mi ja no em cal, a mi ja no em cal. Però bueno, l'altre folletó, l'altre fulebrot seria, no, la pel·lícula que vas comentar la setmana passada, la del David Truéva, que la vaig anar a veure perquè, mira, no sabia quina escollia allà, la Flòria Blanca, i vaig dir, mira, doncs aquesta ja em ve... Ai, és que la vas criticar i em sabia greu. Sí, no vas parlar... No m'agrada gens, no m'agrada gens. Hi ha gent que li agrada, ja ho he vist molt. És una pel·lícula delicada, una pel·lícula molt tendra, una pel·lícula d'una profunditat del retrat d'una època, una època en què la violència està latent i, a més a més, està acceptada socialment, institucionalment, i això apareix en quatre o cinc escenes que no te les esperes. És tòpics, per mi són tòpics. Jo deia que més que tòpic és un retrat. A mi em sembla que hi ha dues coses. Hi ha el costumisme, que potser... Segons quines persones, potser a tu et passa, no t'agrada massa un costumisme a l'espanyola, per dir-ho d'alguna forma. I després també... Ho sento. No el situï. Tu no l'has de situar. D'alguna manera havia d'explicar-ho. I per una altra banda, està també un exercici, que jo us recomano a tots, i a tu, Joan, particularment. que és el que diu el professor que fa cada tarda, cada nit abans d'anar a dormir. No sé si te'n recordes, no sé si els altres l'heu vist. Que diu que és llegir un poema, en aquest cas, de l'Antonio Machado. Llavors sintonitza molt més amb la poesia que té aquesta pel·lícula i d'altra, i de vegades és això el que ens falla. A mi m'agrada molt l'Antonio Machado, jo el conec, i en canvi no relaciono absolutament aquesta pel·lícula d'Antonio Machado. Doncs la pel·lícula té, la pel·lícula té. Jo no el relaciono, per mi no t'arreglava. Ja està. Ara ja hi ha dues opinions. Et sabia greu que em quedés més una versió de les condicions. Què has vist Jaume? Jo he vist una pel·lícula que diu Solo Dios Perdona. Ah, hem parlat abans. Sergi l'ha comentat. Què t'ha semblat? Jo vaig gaudir d'una manera potentíssima amb aquesta pel·lícula. Qui és el director? Nicolas Winding Refn, el director de Drive. Ah, és que Dreyf a mi em va agradar moltíssim. A mi em va agradar molt. I aquell actor era boníssim. Hi ha molta gent que no ha disfrutat molt la pel·lícula. Allà va agafar un personatge, Dreyf. Un personatge extraordinàriament ben creat. I el tipus de climes que aconsegueix és de gran creador. No sé el que ha fet en aquesta pel·lícula, però Dreyf... S'assemblen una mica. Jo aquesta no la recordo, si l'he vist no la recordo. És aquest que té una doble vida durant el dia, és un personatge que és un mecànic normal i a la nit fa... Treballa per la màfia. M'encondueix. Era com la remake una mica de driver de la pel·lícula de Walter Hill. Jo crec que això és més potent. A mi m'agrada més aquesta. Però tot i així el personatge que crea allà, aquella cosa... Diversa. Jo aquests personatges complexos, així que no saps mai on ets del tot, jo els trobo i ho fa bé, aquell nano. Bé, és el mateix cas aquí. El protagonista també és una persona, un raro avis, no? En definitiva no és dels que creu que només deu perdones, sinó que ell actua d'una manera podríem dir, pre-assemblant, buscant un punt de racionalitat, que en definitiva els homes, segons aquest realitzador, ens costaria una mica detenir-lo. Això seria el discurs més fàcil i que penso que lliga perfectament amb allò més clàssic d'explicar històries, de la composició d'explicar històries, perquè la pel·lícula és tremendament violenta, però que aquesta violència, jo penso que es correspon amb allò que és tan diferent que feia el senyor Clint Eastwood quan el dirigia el senyor, i potser alguna vegada quan es dirigeix ell mateix, però sobretot quan el dirigia aquell del... Com es deia? Don Sagan. Don Sagan. O el Sergio Leone. Sergio Leone també, sí. Però Sergio Leone, penso que ja va més cap aquí, i en definitiva acabes avorrit la... la pròpia justícia, o la no justícia humana. Si és que estem parlant de justícia, a tu què et sembla? A mi, em sembla que aquesta pel·lícula... Humana. Per mi, tota la història és una plataforma per a un exercici estètic, neo-noir, postmodern, fascinant... No hi ha dubte, ho deixava per a l'última. Però sí que és veritat que utilitzar conceptes bíblics, luteranos, la justícia, la misericòrdia, L'odi, la redemció, tot el rato es mou amb això. Però jo crec que li funciona molt bé. Com un taxi driver modernitzat d'alguna manera. Tindria alguna cosa, però visualment també és molt diferent. El taxi driver és una pel·lícula molt seva. Per això, per això. Allà estava el Paul S. Radder, que és un altre senyor de formació. Talvinista, em sembla. Jo penso que és el que dèiem i acabem dient que és un exercici fantàstic. Vaja, això supera el propi art, no? El fascinant, el fascinant. Exacte, el cinema... Que la recomaneu. Si és així, la posem de film del mes, que d'aquí dues setmanetes ens toca, a veure. Però hi ha tanta contingut que vols dir argumental. Això que ens ha passat amb el Pino Báfina. Les polèmiques poden néixer d'on vulguis, poden arribar on vulguis. Mira els polítics. Les nostres polèmiques són sanes. Hi ha pel·lícules que no hi ha interès al darrere. Per això són sanes. Jo penso que hi ha pel·lícules que es presta a discutir perquè el tema ja és un tema que punxa, que té aristes i que en definitiva pot fer l'interès que hi hagi dues posicions. Hi ha pel·lícules que estèticament són precioses però que al millor no tenen tema darrere. Anem a veure. El Woody Allen donarà que parlar perquè és un Allen com tu has dit, diferent i crec que important i d'una sabratia dramàtica que no li ho recordàvem des de fa gairebé una dècada, Match Point. Solo Dios Perdona és una pel·lícula que Bé, precedida de molta polèmica des de Cannes. Se va guanyant, se'n va guanyar? No, no va guanyar. Li han pagat pals per totes bandes. Però és per un tema de la violència. Imatges violentes que Drive també tenia. No és una pel·lícula violenta en l'exposició. És una pel·lícula violenta amb fets puntuals. No sé com explicar-ho. És molt litúrgica i contemplativa. El relat el va marcant com si fos un ritme amb seqüències ultraviolentes. Hi ha una escena d'una tortura a un senyor en una mena de bar d'allà de Bangkok. De luxe. Aquella seqüència és tremenda. Una mena de Tarantino també. El Tarantino no pateixes amb el Tarantino. Clar, és recreativa. Aquí no és recreativa tampoc. De violències hi ha moltes persones. Però és parenta de la que apareixia a Drive i si algú l'ha vist, una que es deia Valhalla Rising, que és una playback nèdita d'Espanya. També d'aquest mateix director. I té una trilogia que es diu Pusher. Jo no he vist una només, he vist la segona. Jo tinc moltes ganes de veure les totes. Aquella segona estava bé. Jo crec que és Suprem. A mi també em va semblar molt bona. És fora del que és normal i vaja, t'aporta moltes coses. Tu preguntes el contingut. A veure, és clar, és que dius... Ja t'ho he dit. El títol és un títol important, perquè, mira, Drive no diu res. Un títol enfàtic. Exacte. Aquí què t'estan dient? El que cal saber és si la traducció és correcta. Sí, només que ho perdona. Exactament. Llavors, a veure, si tu realment el que valores d'una pel·lícula, i això em passa a mi, molt als continguts, Aquesta és una pel·lícula que diguem-ne que els continguts no són novetosos. El que és novetós és tota la concepció d'ella. És clar, estem parlant d'art ara, no? Poètica no. És que no. Però aquesta és una vella dicotomia entre qui fa pel·lícules per... qui crea imatges per il·lustrar una història o qui, com feia el Hitchcock, utilitza històries per crear imatges. Aquesta pel·lícula seria la segona, clarament. Manierista, sí, totalment, evidentment. Com el Hitchcock, com l'Orson Welles, com tants altres. Per això no vol dir que no tingui una substància a la imatge o al muntatge o a l'escenografia. L'excusa argumental per mi no té molt però està molt ben servit en imatges amb la qual cosa és una pel·lícula interessant de recomanar. Bueno, la podem veure i després ja decidirem. Si podeu venir el proper dia. Ostres, és molt dolent, no m'ha agradat gens. Segur, eh? Polèmica. No, el que passa és que jo he sentit això. O sigui, d'aquesta pel·lícula en concret, així com Driver va semblar més una minimitat, en aquesta m'ha semblat que hi havia una divisió d'opinions. Hi havia gent que se la carregava i gent que la defensava. Llavors, clar, no saps... Per què és més radical pel que està explicant? Hi ha pel·lícules que es posen de moda i quan es posen de moda no se les pot toser. A mi és una pel·lícula que m'agrada moltíssim però penso que l'última hora potser no és tan bona com la primera. Jo li podria trobar alguna cosa i discutir-ho però sembla que no podem discutir-ho perquè és una pel·lícula intocable. Amb la perspectiva del temps va canviant. Doncs com el Joan toca d'una altra vegada el micròfon, que ja t'has desconectat de nou. Mira, falten 20 minuts de programa. Si us recordeu, quan vam projectar els temes de la temporada, vam mirar que tinguessin una mica de relació. I home, la fi de la vida reflectida és el cinema, que has de presentar tu, Joan, i l'Imma Berman, doncs la veritat és que tenen força relació. Si voleu podem fer l'experiment, perquè la setmana vinent també passa el mateix. Paquetti Wester, que presentarà l'Andreu, i Sergio Leone, jo mateix. Per tant, estan implicats... Comencem a parlar del... Sí, sí, del... Vinga, un i l'altre. Anar combinant. Posem-nos drets, que parlarem de l'Imma Berman. Bueno, bueno. Drets... Per què seguts no? Home, Berman... Vinga, calma, comença. Jo l'he polaritzat molt cap a una banda i no sé si reflecteix realment perquè quan vaig començar a pensar en el tema després vaig pensar que m'agradava més plantejar-ho d'una altra manera, que potser no és específicament vàlid pel d'Himel Berman. El tema, quan em vaig pensar en el tema, era a la fi de la vida reflectida en el cinema. Però no sé si és el títol que reflecteix el que m'interessava d'aquest tema. Potser hagués estat més exacte titular-ho, només ens adonem de lo meravellosa que és la vida quan ens enfrontem a la mort. Però segurament era una formulació massa llarga o una formulació que en aquell moment no se m'havia acudit. i puc dir Allen, no? Tot el que volia saber sobre el sexe, però molt diferent. Personalment crec que sempre m'ha interessat el tema de la mort perquè m'ha fet pensar en la vida, o millor encara, perquè m'ha obligat a preguntar-me sovint, o de tant en tant, no necessàriament molt sovint, què em faria amb la meva vida. i crec que si alguna pel·lícula li dic aquesta reflexió, més aviat personal, aquest film és, sense cap mena de dubte, Ikiro Vivir de la Kira Kurosawa. La sé perquè tu me la vas recomanar, jo la vaig veure aquest estiu i estic encantat de la recomanació. És una pel·lícula increïble. Aquest matí, buscant internet sobre aquest tema, he descobert que hi havia una llarga llista de més de 100 pel·lícules que tractaven el tema de la mort. Si mirem algunes d'aquestes pel·lícules, podria parlar de Mar adentro, d'Aura o Nunca, no sé si és una pel·lícula que la coneixeu, del Rob Reiner, que va de dos personatges, que són el Jack Nicholson i el Morgan Freeman, que són malalts terminals de càncer, Un clau d'humor que decideixen, abans de morir, fer un viatge junts... La pel·lícula no la salvaries i la salven ells. La salven ells. O 21 gramos del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... del... Mira, no anava a dir que aquesta no l'has dit. I segurament perquè és una obra més acabada i més completa m'interessa més Ikiro que no pas Mi vida sin mi. Aquesta obra mestra del cine, no només japonesa sinó que jo diria que és una obra mestra mundial, es va ser rodada el 1952 en l'època de la postguerra japonesa. Per mi és la millor pel·lícula del Kurosawa i per tant, una de les millors del cinema de tots els temps. Parteix d'una idea que és que l'ésser humà és una criatura curiosa i força absurda. perquè no sap apreciar el que té fins que està a punt de perdre-ho. Curiosa vols dir amb curiositat o peculiar? No, en el sentit de peculiar. Imagino que tots coneixeu el seu argument i tots potser sabeu de què va o potser hi ha algun oïdor que no sap de què va i en tant s'hauria d'explicar ràpidament de què va la història. És la història d'un home vell que treballa en un ajuntament al de Tòquio. És un petit cap de negociat de qui els companys i els subordinats l'anomenen la mòmia perquè consideren que ja està mort. i un dia aquest funcionari va al metge i descobreix que té un càncer i que li queden només tres mesos de vida. L'home reacciona d'una forma singular, curiosa, potser inevitable pel que tal com ella era, i és que comença a fer tot allò que no ha fet mai, dir la pi de tots els seus estalvis de tota la vida, comença a anar intentant suïcidar-se, comença a anar amb les putes, amb les meuques, comença a veure alcohol i drogues, i finalment arriba a l'intima conclusió que cap d'aquelles coses li interessen, que cap d'aquelles coses l'omplen. I el més dramàtic de tot arriba a la conclusió, o s'adona, que ha dut una vida buida i sense cap sentit. Però que aquesta encara ho és més. Que la que porta ara encara ho és més, clar. Ell s'adona que el que està fent en aquest moment no té cap sentit. Per tant... Això és important. Jo vaig veure aquesta pel·lícula quan em sembla que tenia 18 o 19 anys i sempre he recordat que de sobte la pel·lícula feia un salt brus narratiu, a mitja pel·lícula, i que l'home ja havia mort, i nosaltres, els espectadors, presenciàvem el seu dol, la seva vetlla mortogòria, a l'estil japonès, amb un retrat de la figura allà, tots els homes i dones sentats al voltant, parlant, comentant coses del mort, donant el dol a la família, I el més curiós era el que deien els companys i amics en aquest dol. Cap en tenia l'entestament de la mòmia d'aquest senyor ja mort, d'aquest cap de negociat, en suprimir... Perdona, jo em volia comentar que de fet hi ha una elipsi, el que s'anomena tècnicament, que és increïble perquè tu el veus a l'home que agafa el seu abric, surt corrent darrere de les dones que estaven protestant perquè hi havia un desperfecte als carrers i tal, I ja està, la història acaba aquí i llavors veus el que tu estàs descrivint. Et quedes impressionat. Perquè s'ha mort i el tenim allà ja mort. És un impacte emocional brutal per l'espectador. Deia que els amics i els companys en aquest dol comencen a manifestar que cap en tenia l'entestament d'aquesta persona en suprimir un racó insalubre i transformar-lo en un parc infantil. ni on li sortia l'energia que el feia quedar-se a les nits a l'Ajuntament treballant, ni el seu enfrontament amb l'alcalde, ell que consideraven tots que era l'home, la mòmia, el senyor treballador exemplar, que mai es queixava, pacífic, assenyat, etc. això ho van comentant la gent que està en aquest dol. I en diversos salts enrere, perquè això està intercalat en salts enrere, que veiem el que ell havia fet durant aquests tres mesos últims de la seva vida, El film revela com l'home, ens mostra com l'home, en el recurs dels últims tres mesos ha remugut cel i terra per tal d'aconseguir el projecte del parc. El final del film, que he vist aquests dies, perquè he vingut a veure, feia molts anys que no l'havia vist a la pel·lícula, és impressionant. La mateixa nit de la seva mort, l'home es dirigeix al parc ja acabat. s'asseu a un grunxador infantil i mentre es balanceja una cançó japonesa que afirma que la vida és curta perquè no hi haurà pas de mà, L'home es mira amb efecte al jardí infantil, que ja ha construït, i enflueix tendrament. És un leitmotiv aquest de la periola, ja l'havia cantat abans, i és un que li feia recordar la seva dona. La música és extraordinària, la cançó és extraordinària, i quan la primera vegada que ella la canta en el bar, és que és com una bufetada, és a dir, és que... Escolta, Joana, a mi em sembla que una de les coses bones, o sigui, les dues coses més bones de tot el que has dit com a discurs, és precisament que aquesta pel·lícula el que mostra és que probablement hem de ser molt vius quan estem vius i en definitiva no espantar-nos la mort, no sé, interpreto això, no? Llavors, jo penso que aquest senyor, el que ha fet el senyor Invermer... No, la Kira Kurosawa. Ai, perdona. La Kira Kurosawa. Bueno, és que jo em té gana de parlar... És que el que en definitiva ens proposa és que això, que tenim por a la mort i que no ens en adonem de vegades de la vida que portem, i que precisament, doncs això, que desbarrem en el moment de dir, eh, això que he viscut. Jo crec que això, en l'època que va estar feta molt bé, I el que cal, em sembla a mi, és veure de quina manera ens ho proposen més... no sabria com dir-ho ara, però diríem com... és que abans he utilitzat el terme del senyor Hitchcock i m'ha sobtat, m'ha agradat molt perquè és una mica veure com nosaltres mateixos, com a espectador, acabem deixant de tenir por a la mort, vivim la vida d'una manera correcta, o aprenem amb un realitzador que ho sap plasmar amb una història, i en definitiva també acabarem avorrint probablement el mateix Hitchcock perquè el que es feia era explicar històries que al cap i a la fi eren més una locubració o una exageració que no pas apropi a la realitat com és aquesta. Potser no ho explico prou bé, però jo el que entenc és que, i amb el Bèrman encara es veu més això, és que jo em creia que parlaves de les maduixes salvatges, no sé de què ha sortit. Jo t'he desenvolupat el tema de la mort a partir, sobretot d'aquesta pel·lícula de la Quina Coroçava, perquè és la que potser més m'ha impressionat a mi. El tema de... Sí, sí, bueno, acaba, però Joan. Jo deia que la cosa que he descobert fa molts anys, i una cosa que m'ha sorprès molt, he descobert la interpretació brutal del Takashi Shimura, aquest vell funcionari. és realment extraordinari. És una cosa... M'he quedat sorprès de dir la qualitat que té aquella interpretació. Poques vegades confesso que havia vist a la pantalla algú que em semblés tan honest, tan real i tan màgic com aquest senyor. Totes. Després hi he averiguat el real d'això. Totes potser. El Mifune i ell eren... Sí, sí. Surt més ell que el Mifune. És a dir, la bibliografia que jo he perdut i consultat explica que surt més aquest que el Mifune. Perquè surt pràcticament a totes. Inclús l'última pel·lícula que va rodar el Kurosawa també sortia a ell. De totes maneres, com em diuen els alumnes a la classe últimament, dues coses. Un, el fet que, malgrat tot això que tu has explicat i que aquesta pel·lícula la situes dintre d'aquest tema de la fi de la vida reflectida des del cinema, jo diria que el tema de la pel·lícula no és aquest. No és exactament això. Jo crec que aquesta pel·lícula no és tant el fi de la vida sinó el sentit. El sentit social de la vida. La manera com ens relacionem entre nosaltres. I potser se'l planteja perquè és el fi de la vida. Quan se li acaba es planteja si en té de sentit. I és el sentit el que li dona sentit. Totes les pel·lícules que parlen del fer de la vida una mica han de parlar del sentit que té haver-la viscut. De fet, una vida sense sentit no la vol viure. És al final el que ve dins el clínic. Però jo dic això d'Eikiru, perquè Kurosawa es dedica durant molta estona, molt metratge, a mostrar-nos a l'home, ja una vegada que sabem que és mort, però vivint el que ha viscut amb tota aquesta intensitat, però amb la relació que té amb les altres persones. És a dir, la manera, no només ells, sinó tothom, la manera com es relaciona, la jerarquia com està establerta, La forma que tenim tots en general, i allà al Japó som la que encara més d'acotar el cap, no crec que encara més, jo crec que a tot arreu, d'acotar el cap amb el que ens digui el nostre superior, de no aixecar-li la veu, de si et fa una mirada... Són especialment disciplinats. Però aquí tampoc estem tan allunyats. Però no per disciplinats. Com que li dóna tanta importància això a la pel·lícula, Jo diria que el Coroçawa, en bona part, el que vol és donar-nos un cop també d'avís, de dir, a veure, voleu dir que val la pena, val la pena viure d'aquesta manera. Et queden tres mesos o et queden tres anys o et queden trenta, tampoc té tanta importància. Quan en queden tres mesos, que t'ho preguntes a lo millor? Bueno, jo crec que el que diu el Kurosawa, ens hem d'esperar que ens quedin tres mesos per fer això. Aquesta és per mi la gran pregunta. Jo crec que estic d'acord amb ella quan diu que és una pel·lícula que més que de la mort parla, és una pel·lícula vital, està parlant un can a la vida, i que ens diu que a tots ens manca temps i compassió, la compassió necessària per assegurar el que gira el nostre entorn i el que és, segons ella, essencial. absorbits com estem per la immediatesa del cada dia. Hi ha un moment, una escena en què el personatge principal exclama, que a mi em va deixar com un cop de puny va ser. Diu ell, porto 30 anys sense veure una aposta de sol. I ho diu quan la contempla. i per mi en aquell moment era evident que en aquell moment la pel·lícula ens està preguntant o el Grosav ens està preguntant quanta temps fa que no hem vist una aposta de sol, una simple aposta de sol. I és en blanc i negre la pel·lícula i et quedes garratibat de la fotografia, dius cara i tu com cuiden els detalls d'aquest directe. Em permeteu una pregunta? És poesia això? Creieu que és poesia dins el que... Jo una cosa que... Deixa de ser prosa perquè tot el que heu exposat crec jo tot el contrari de maduixes salvatges, jo crec que és la prosa, és la història, en definitiva. La història d'un individu que s'adona que no d'allò i que tal. Llavors, el fet d'esmentar l'aposta de no sol i plantejar-la, i com dius tu, doncs que sigui una meravella, es pot valorar com la diferència entre un narrador més prosista i un i un narrador més poètic, si és que això té algun sentit. No sé contestar-ho. Més aviat el Sava mostra que és un humanista que valora molt l'individu i en alguna mesura, com diu la Carme, et vol fer veure que que hi ha molta gent morta que no ho sap, que està morta, que no està vivint, i el que vol és que aquesta gent estigui viva. Llavors, l'única forma d'estar viva és tenir un sentit a la teva vida, tenir el sentit d'allò que estàs fent. I si allò que estàs fent té sentit, ets una persona que estàs viva. Llavors, tot el seu discurs, diria, va per aquesta banda. I llavors, el que passa és que està fet amb una exquisitesa. Jo m'he quedat tan sorprès... El Kurosawa és un director de potència lírica, molt important, no? I a més, perquè sincratitza temes religiosos, que per això li diuen el director més occidental de los orientales, no? Però també amb coses del zen i coses orientals, i sempre el tema de que el misticisme tingui un paper important en les seves perigos, i en aquesta és una claríssima, es reflexa amb una certa poètica de les imatges, clarament. I com més anys van passant, tu mires les últimes des d'Odyskadent, Dersu Zala, Los sueños de Kira Kurosawa... Amb el color sobretot es deixa anar l'home, diguéssim. però sí que és un realitzador líric, no poètic. Jo per exemple estaria d'acord amb una cosa mentre veia aquests dies aquesta pel·lícula, i és que tota la part del principi quan ell mostra els terres de Tòquio, la nit de Tòquio, com ell per primera vegada surt al carrer, busca prostitutes o busca doncs companyia i com es mou, allò està fet amb una delicadesa, està fet amb una poesia, si és que us agrada la paraula poesia o... perdó, doncs doncs... No, no, és que la pregunta és ara si l'Ivan Berman és més poètic o més prosaic, clar, i així ja dediquem aquesta última part del programa, aquests minutets que queden... Vinga, doncs. És una bona pregunta, eh. Tornem la pregunta, Jaume, tota teva. El que ha clarit ell ara, penso que és bàsic. Diu que és líric. Jo li faig dir que és poètic. Diu, bueno, parlem-ne, què és això? És una definició imprecisa, no? Perquè jo em quedava, precisament jo quan faig aquesta intervenció em quedava Perdem dels dos. Crec que l'Írica, jo la lligaria si més no... L'Íric no el faria l'Ingvar Berman. No, l'Ingvar Berman no. L'Ingvar Berman per mi és molt més poètic, és una persona que et porta No passa un misticisme, tot al contrari. És un seguit de preguntes amb tot a les seves pel·lícules. I llavors jo li busco noms a tot això. Perquè és que després, un cop parles de cinema, aclarir aquests punts és el que facilita fer els discursos doncs d'una manera àgils i enteradors, esclar. I per això dic, eh, es pot considerar esclar, jo ja ho sé que m'he tirat a la piscina i no sabia la profunditat, però que veritablement el que veig és que el senyor Emmett Berman és molt més potent en quant a qualitat d'aprofundir, jo almenys... Estaríem parlant d'introspecció psicològica. A l'Igmar Berman... Descobreix-m'ho tu perquè és que igual jo tampoc veig... No sé posar-li nom també. És que jo penso que són plantejaments diferents. La poètica és compatible amb l'introspecció psicològica però no és el mateix. Jo crec que a l'Igmar Berman el que fa és que t'agafa l'ànima de la persona i de l'obra i te l'ensenyis. Però des de les raons. No és ben bé des de la intuïció, però no des de la intuïció. L'Aquiro, que jo sàva, és molt més gegant, ho agafa tot. I és un cineasta més segur, amb molta més fe en coses que l'Igmar Berman. L'Igmar Berman utilitza la raó per descriure allò que l'inquieta i que t'inquieta. Però té aquelles pel·lícules, la trilogia del silenci de dios, que li diuen, no? Aquella d'aquest espejo, Los convulgantes, que a mi són de les que més, bueno, en té moltes, són tres pel·lícules que em semblen meravelloses, i allà... No, jo em referia a l'ús últim, o a la mateixa sarabanda, que torna el mateix, la relació entre Jo crec que hem de fer un programa de Derek Marberman. Els dos donen per un programa molt més. A mi, si em permeteu, refraccionant amb el que diu, jo diria que tots dos, el Kurosawa i el Berman, consideixen amb la part lírica, amb la poesia. El que passa és que cadascú planteja una forma molt diferent. Imap Berman és molt més intimista. Kurosawa és molt més social. I pot obrir molt més el camp cap a això, per exemple, com Ikiro, que li interessa el personatge principal, però li interessa com viu i com es relaciona amb els altres, també. Però, efectivament, podríem parlar. Tant que ho hem de deixar en algun moment i hem de deixar aquí cinema-sensecondicions.blospop.com per tornar a sentir aquest programa. Sergi, contem amb tu. Una meravella tenir-te aquí. La setmana vinent un altre Sergi. Sergi Leone i Spaghetti Western. Fins la setmana vinent. Bona nit.