SINÈMA SENSA CONDICIÒMS SINÈMA SENSA CONDICIÒMS SINÈMA SENSA CONDICIÒMS demanar sentit al llarg del programa i tot i que no parlem tota l'estona d'això, però ens pot donar una miqueta un fons musical. La música sonava molt bé, eh? És maca, és maca. Jo no la recordava, no sé de quina pel·lícula correspondria. Doncs de Ringo, que això que deia en Ringo... I cantat en italià, clar, com ha de ser. Clar, és perquè tio Ísten. Exacte, mira, mira. Molt bé, molt bé, molt guapo. No m'he pensat que era perquè té tanta força que sembla de l'Enium Morricone. Sí, m'imagino que igual que el Sergio Leone, després en parlarem, tot i que no va ser l'iniciador de l'espàquete western, ni molt menys, però sí que va ser el que li va donar un... I el descobridor de l'Enium Morricone, es pot dir que el Sergio Leone era amics d'infantesa, va ser el que va llançar l'Enium Morricone a la fama amb les seves pel·lícules. Doncs per això, així que com ell no va ser el descobridor, però sí que li va donar una volta completa. Enium Morricone tampoc no va ser el que va començar a fer música per l'espàquete western, però és el que, veritablement, ha quedat com a referència absoluta per algunes cosetes que també aniran caient per aquí i anirem sentint. Bueno, doncs saludem els nostres ovidors. Avui estem aquí en Francesc Aguilar, darrere dels vidres, i el Control, el Jaume, que és el capità aquí del barco, doncs aquí al costat meu. Això és el que m'haig de quedar, si això en sorra, vols dir. Exactament, exactament. Tu t'has de quedar fins al final. Bueno, doncs queden les rates, potser, també. No pensis, eh? No quedaré sol, vaja. Andreu que vindrà d'aquí una mica, Déu Ferran que vindrà d'aquí una mica, i en Joan Morros, que és qui us estava parlant en aquest moment. Sí, senyor. Avui tenim previst, com estava allà anunciant a Francesc, teníem previst fer les tres coses de sempre, primer parlar de les pel·lícules que més o menys hem vist, una segona part podíem parlar del Sergio Leone, que és un senyor que, com sabeu, va fer l'espàquete western, i el Franz Andreu ens parlarà específicament de l'espàquete western. Aleshores comencem per les pel·lícules que heu vist. Joan, què has vist, per exemple? Mira, jo, el que em vaig quedar ahir a boca vedat, va ser amb aquesta pel·lícula de l'últim rei d'Escòcia, que passaven ahir per la segona cadena de la televisió. Bon avís. Bon avís. Duríssima, eh? Duríssima. Molt, molt dura. És una pel·lícula d'aquelles que dius, és que dius, ostres, no et pots quedar de cap manera indiferent, no? Recordeu que està inspirat amb el doctor... Bàsicament el protagonista no és que sigui el doctor, però hi ha un metge, oi, que és el doctor personal d'Idiamin, que va ser doncs un senyor caugant de la fe de tot i molt en quant a violència, en quant a sonmetre, doncs a tots els que tenien el seu entorn, i el poble en general, doncs, a una dictadura absoluta, no? Ja. Bé, la pel·lícula comença que és com una mena de retrata amable del que és aquest senyor, Ídiamin, i de mica en mica, doncs, i a més a més tenim també el projecte d'aquest metge, i de mica en mica anem descobrint que, darrere de tota aquesta amabilitat, d'aquesta empatia, fins i tot, m'atreviria a dir, doncs, el que es va sortint, el que va sorrant, és tots els males que en definitiva tenen totes les persones, en primer lloc que no maduren. Jo penso que això és un... O sigui, que aquest és un valor que d'una manera molt natural llueixen el film, no?, que no maduren, fins i tot el propi metge, oi?, que fins que no... fins que no se n'adona de tot el que hi ha, vull dir, no reacciona d'una manera molt clara. I, evidentment, la pel·lícula doncs acaba anant a parar, doncs, amb una situació de solució, si voleu, però que, en definitiva, doncs, et queden totes les emprentes d'aquesta violència que ha xistit, doncs, xistit i xisteixen aquests països que no han començat ni el desenvolupament, no?, sinó que tot és l'admiració, doncs, a la divinitat, que en definitiva tenen com a icona, i totes les altres coses, res, a veure, amb el que cal i amb el que... vosaltres, malgrat tot, sí que estem acostumats ja, malgrat el que ens està passant, no?, doncs, sí que estem acostumats a que tot vagi amb una situació si més no, però vàlida. Jo no he vist la pel·lícula, però sí que em recorda, és a dir, quan parlem, en moltes vegades d'aquests països subdesenvolupats, jo vaig estar, per exemple, vivint dos mesos a Buenos Aires, fa bastants anys, i em va sorprendre a descobrir que, en aquell moment, estaven arribant a la democràcia, i la diferència que hi havia per als raons de l'economia era tan gran que coses que aquí no es donaven, en allà es donaven per la pròpia pobresa, és a dir, i llavors, en aquests països pobres, pobres, pobres, no parlo de les gentines, sinó de països com el que tu us mentaves, que jo no he vist la pel·lícula, la mateixa pobresa genera una mena de corrupció, és a dir, ja els líders són corruptes, hi ha unes castes, doncs, que exploten descaradament, doncs, a les classes baixes, les classes pobres, i llavors la cosa és que hi ha d'haver molt, molt, molt invivible i molt diferent del nostre societat, és a dir, nosaltres tenim una classe mitja, que en definitiva amortís a les contradiccions, i aquests països no les tenen, i llavors poden passar qualsevol cosa, és a dir, les coses són horroroses o horribles o horripilans, és a dir, molt, molt fortes, eh? Jo penso que sí, que agafem tot el que acabes de dir i fas una anàlisi de cadascuna de les situacions que has fet, la veritat és que és per entendre moltes coses que ens passen i tant que sí, i a vegades el problema... bueno, a vegades no, el que és clar és que aquí, amb tota aquesta tranquil·litat en el qual vivim, malgrat la crisi, que això vol dir que genera molts ciutadans no acostumats, doncs, una situació crítica, doncs, malgrat això, doncs, la situació, doncs, és prou bàlida, com jo esmentava, el que passa és que això no treu que hi hagi doncs situacions de corrupció, que francament caldrà fer un pas més, no sé quant ni com, un pas més perquè tot això desapareixi del mapa natural de la convivència com cal, amb els drets humans com cal i tot això. He de recordar de totes maneres, s'ha dit moltes vegades i penso que més o menys tothom ho té en la ment, però que tota aquesta situació que hi ha en els països africans, concretament, prové de les repercussions que tenia el colonialisme, de la manera com de França, de Gran Bretanya, d'Espanya, de Portugal, de com es van repartir els diferents països i com quan van marxar d'allà, perquè era insostenible, però ja no en si sortia a compte, doncs, llavors, simplement van fer un quadriculat allà, van tirar línies, van dir d'aquí, aquí, d'aquest país, d'aquí, d'aquí, de l'altre, llavors van trencar completament les zones dels diferents hènies, dels diferents pobles, i llavors allò va ser i continua sent, amb bona part el que deia vosaltres, camp i qui pugui. És a dir, que hi ha una injustícia, però que prové d'una situació històrica molt bèstia i que ningú no s'ha preocupat d'intentar. L'únic país que s'ha sortit amb moltes dificultats, de moment diria jo, és Sudàfrica, segurament, que ha arribat a un punt de concòrdia tot el que sabem, d'un mandal, que per cert està en punt de sortir una pel·lícula sobre la seva vida, el Nelson Mandela. Nelson Mandela ja s'ha fet alguna, com Invictus, per exemple. Però, bueno, la veritat és que sempre hem de tenir un compte, una miqueta, això. Jo, d'aquesta pel·lícula, sempre recordo, perquè em va quedar completament gravat de l'últim rei d'Escòcia, que comentàveu, l'escena final, l'escena final no és de la pel·lícula, ja. L'Escòcia del real i diamin, del dictador real. A mi em va posar la cara de gallint els peus de punta. Va fer més por, aquella escena, no sé per què, del rostre d'aquell home, que la resta de barbaritats, que es veu a la pel·lícula, que al cap i a la fi no deixa de ser una ficció, una recreació de la realitat. Aquell rostre que, en principi, no destilava res especialment terrible, m'és aviat una certa mabilitat, si les recordes, ja, home, doncs no sé, no sé, et fa agafar una mena de terror, una mena de por, sabent el que hi ha dintre d'aquell home, i que no és fàcil d'haver-te plenament arribar al punt de saber interpretar-ho, de saber veure-ho, sinó que s'ha desenvolupat al llarg dels anys i al llarg d'una carrera de plenament esfereïdora, que vaig oblidar-me completament del Forrest Wittaker, que és el protagonista, que és el que interpreta la llot, tot el que l'home fa per esforçar-se, per donar el paper, i vaig dir, uf, bé, allò, esfereïdor. Vas dir una cosa que t'esforcis, perquè la veritable imatge és aquesta. Sí, sí, sí, aquí estaríem posant en qüestió la pròpia representació de les coses. Sí, jo el que crec és que el que tu acabes de dir és bàsic, també, no? Jo crec que nosaltres tenim un creixendo, podríem dir-m'ho, vull dir que va augmentant el que és la realitat i no pas tota aquella part que és més... O sigui, és molt amable, i fins i tot, ja diria, no pas cria torera, sinó crec que correspondria una adolescència. I dic això perquè cap al final hi ha una sequència que una de les coses que diu el mateix dictador, diu és que tu has vingut aquí a jugar amb els negritos, amb nosaltres, com si la vida fos un joc, i això no és un joc, això és una realitat. I el cap i a la fi després, quan ja gairebé acaba la pel·lícula, abans d'aquesta imatge que tu acabes de dir, llavors ell li diu en el propi dictador, diu és veritat, ets com una criatura, no? Vull dir que en definitiva no has superat el que és natural amb les criatures, que no entenen d'altra cosa, que resoldre les coses amb la contundència i el poder que genera la pròpia, fins i tot, gairebé na dons, no? Vull dir, els primers anys de la nostra vida. Bé, tot això encara que sigui molt fàcil, i segur que psicològicament qualsevol psicòleg diria... però no deixa de tenir un sentit en el film, i penso que encara que sigui molt elemental, és per tenir-ho present. Doncs ja que hem fet així una miqueta el sal enrere en pel·lícules de fa unes temporades, jo, si voleu, faig un sal encara més enrere a una pel·lícula que vaig veure d'aquests directors que són imprescindibles, però que de vegades ens oblidem una mica d'ell, és normal, perquè hi ha tantes estrenes i tantes coses, però ens adonem de la grandessa i de la capacitat narrativa d'uns directors com ara el Luis Buñuel, que bé, que estem acostumats a dir meravelles, però que veien una pel·lícula com una que es diu El, la pel·lícula protagonitzada per aquest actor mexicà, el de Córdoba. Ara no recordo el nom de Pila, però ara buscaré de seguida, mentre en parlem, doncs... Arturo de Córdoba, et sembla? No, Arturo no. Arturo... Sí, Arturo de Córdoba, ja ho dius. Sí, ho has dit perfectament. Doncs la veritat és que et quedes impressionat, per la capacitat d'un director d'agafar una història, que ja està novel·lada, que ja està feta, de la Mercedes Pinto, una escritora canària, i agafar els plans perfectes, agafar la simbologia del que vol explicar en cada escena, d'anar dient-li a l'espectador una miqueta abans del que passarà, doncs el que ha de passar, perquè tu està ensenyant d'alguna manera o d'una altra, però amb el temps just, ni allò per fer-ho previsible, ni per fer-ho avorrit, sinó per tenir-te completament agafat a la pantalla, a les actuacions de dos actors, que no sé si són grans actors o no, però que estan dirigits d'una manera mil·limètrica, que no es poden sortir en cap moment del que el director vol que expressin, i una història veritablement terrible, no molt llunyana a altres històries que hem vist de casos patològics, de malaltia mental, veritablement, perquè el que ens reflecteix aquesta pel·lícula, que es diu així, com hem dit ara, ell, simplement amb el pronom personal, la tercera persona, doncs ens pinta un personatge aparentment normal, admirat per tothom, un bé. Com sempre, el cap i a la fi, doncs, algun jo l'acaba fent, un bon seguidor de les presentes de la iglesia, i de la família, i de les propietats privades, i de les possessions, i de tot, però que té un desequilibri bé. El cap i a la fi utilitza Buñuel, doncs, per fer una miqueta el de sempre, per criticar la classe mitjana, per criticar la burgècia, per criticar l'església, però d'una manera tan dissimulada, tan, no sé... Intel·ligent. Sí, vull dir, sense que te n'adonis, d'alguna manera. Perquè, clar, tot és tan maco. Hi ha una escena que jo admiro especialment, perquè tot és tan ambientat, una bona part de la pel·lícula, tan ambientada amb una casa d'aquestes grans pairals, amb una mansió que el protagonista, el personatge que interpreta l'arturo d'acord, de la que ara en deien Francisco Galvan, doncs és un luxe, el seu pare l'havia dissenyat, no era arquitecte, però sí que havia donat les idees, perquè les idees perquè es dissenyés tal i com era, tothom que entrava doncs quedava impressionat, una mena d'obra modernista, de gaudir, per entendre'ns. Hi ha un moment, que és el moment en el que la noia, de la dona, de la que ell s'ha infatuat completament, s'ha enamorat de manera boja, que és una trio argentina, que es diu Délia Garcés. Doncs en el moment que comença per la meia, perquè ha fet una mena de combinació, perquè ella vagi amb el que està compromès, que és un amic seu, i llavors els convida a la casa, per mirar de la meia, de conquistar-la, perquè està convençut que és l'amor de la seva vida, en el moment que comença a parlar per primera vegada, se sent un soroll, i el soroll és el seu criat, que està trastejant amb un traste, precisament. Llavors la càmera entra dintre d'aquest traste, i aquest traste no és una altra cosa, que la ment desordenada d'aquest home, ja t'està dient, a partir d'ara, preparat, perquè tot aquest ordre que veiem per fora, tota aquesta meravella de l'arquitectura, en realitat amaga tot això, que està aquí tancat en aquell lloc, i això és el que veritablement ha d'anar sortint, perquè és el que té aquest home dins. I com això continuament, continuament fent metàfores, referències, els petits moviments de càmera, perquè són molt suau, són d'una expressivitat increïble, no sé, és que jo ja veieu que estic grativat, estic impressionat. Deveu haver vist una petita joia... Ens passa un pel·lícules així, que són autèntiques joies, que són obles mestres, et passa, les tornes a rebreure, i segueix movent les entrenyes, i a una mesura et tornes a estar comut per el que t'estan explicant. Jo no l'havia vist mai, és la primera vegada, no em són molt aficionats a tornar-les a veure, però a partir d'ara la tinc com altres de Buñuel, com a referència, com l'Àngeles Terminador, o altres d'aquest estil, que marquen un tempo, un ritme, que conceptualment són potentíssimes, i que li pots anar treient referències al que era l'època, a l'actualitat, a la lluita de classes, a tot el que vulguis. Allà està col·locat, veritablement, i bé, és una història que alguna persona, comentant, perquè aquesta era una pel·lícula de la que parlarem en el programa de cinema, d'Arabius Envoy, aquest divendres, i llavors una persona que comentava, aquesta no és una pel·lícula sobre maltractaments, perquè jo, quan encara no l'havia vist, perquè deia aquest comentarista, el Xavier Sanchez Guerra, que és un amic que està molt relacionat amb els programes que fem en diferents espais, comentava això. I Xavier, mirat a la ve, perquè aquesta pel·lícula és una pel·lícula sobre maltractaments, però a la bèstia directa, és a dir, comença amb maltractaments psicològics, però acaba amb maltractaments físics, i hi ha veritablement de tot. És una salvatxada, per a tot, de la manera com està feta, tot. Doncs convidem els uïdors de que la vegin. Tot i que a vegades passa que molts uïdors no estan acostumats a agafar els dvds i veure-los a la casa. Potser per això valora pena destacar que el divendres d'aquesta setmana estrenen una pel·lícula que sí que veuran, i que és, jo voldria destacar-la, perquè em sembla que serà la pel·lícula estrella de la propera setmana. És d'una autèntica obra d'art japonesa, i que s'estrena, com deia, aquest divendres, i que es titula una família de Tokyo. Ara, abans de començar a parlar com que havíem de triar quina podia ser la pel·lícula del mes, jo crec que, en principi, és una pel·lícula cap al tema, per la dimensió, per la fórmula que té. Si ha tingut espresta realment el seu pel·lícul del mes, doncs no comentarem les coses per no xafar la possible debat que poguessin fer la setmana propera. L'agafem com a pel·lícula del mes. L'agafem com a pel·lícula del mes. Perquè tothom que vulgui veure la més a més que s'estrenarà el divendres com tu dius. Llavors la pugui, el dimarts, i puguis sentir els nostres comentaris, participar-hi, etcètera. Jo crec que és una pel·lícula honesta, senzilla, amb un tema universal, amb la perpetració dels actors japonèsos que no coneixia de res en absolut, doncs m'han sorprès d'una forma brutal. Pel propi director de la pel·lícula, perquè és un senyor que fa com 60 anys, que fa pel·lícules, és un senyor del que ens hem hagut de tenir 80 i 80 anys en aquest moment, deu ser la seva 60a pel·lícula, etcètera, i aquí no n'ha arribat pràcticament cap, excepte les dos o tres últimes, i per tant és un personatge i d'una qualitat extraordinària, perquè és realista i perquè a la vegada té un contingut d'aquells que et deixa pòsit. Per tant, per totes aquestes raons, perquè penso que és una pel·lícula que s'ho mereix, és una pel·lícula que té fons, és una pel·lícula que la gent em pot parlar, em pot discutir, i a més a més és commovadora, en alguns moments toca la fibra sensible, també s'ha de dir que clar, els japonèses s'han posat de moda últimament, també com els americans, a fer remakes. Però em sembla més justificat, en aquest cas, perquè és un remake d'un famós clàssic del cinema universal. Deixa'm-ho dir, deixa'm-ho dir. Tokyo Monogatari. Sí senyor, sí senyor. És a Los Cuentos de Tokyo, de l'Ozo, que passa per ser, per alguns crítics, la millor pel·lícula de la història del cine mundial. És a dir, una de les pel·lícules, un clàssic d'aquells... Jo no l'he vista. I a més a més em va passar una cosa... A la filoteca, quan estava allà serà. Em va passar una cosa, i vaig sortir del cine la mateixa productora ens va regalar tots els assistents a la presstrena, la còpia de l'any 53, de Cuentos de Tokyo. I vaig arribar a casa tan emocionat per la pel·lícula, com m'havia agradat aquesta que us estic recomanant en aquest moment, que vaig dir, no la veigis, no la miris, perquè llavors voldràs comparar, voldràs... i et quedarà l'esperit aquest que t'ha quedat tan intens, que tant em ganes de tornar-la a veure, jo estic segur que abans del dimarts la tornaré a veure, per poder donar-hi fresques les coses que he vist. Però mira, l'altre també, el que seria interessant és per dimarts, fins i tot, que poguessin fer una miqueta de comparació. Jo tinc també una proposta, això he quedat clar que... Jo no descarto veure també la del Yasuhirof, intentaré. Jo doncs no estic segur que la vegi. En qualsevol cas, el sortir del cine, que va ser quan he conegut una noia que ha fundat una revista, aquesta noia es diu Ana Martínez Medina, i aquesta noia ha fundat una revista que es diu Quin és Tocat, i Quin és Tocat vol ser una finestra diu en la seva presentació, vol ser una finestra, com a revista digital, per les produccions catalanes i el telèfon català, com per tots aquells esdeveniments relacionats amb el cinema que tingui Loca Catalunya. En aquesta noia li vaig... va sortir el convers que podia venir la ràdio, doncs ella també va dir que estava disposada a venir, no vam concretar si podia ser el dimarts que ve o el dimarts de l'altra setmana, per tant, intentarem parlar amb ella i que vingui, per explicant-se què pretenen la fundació d'aquesta nova revista, i vaig a dir que aquesta noia, com que vam sortir a veure aquesta pel·lícula, em deia que ella havia vist l'altra, i per tant, si ve el primer dimarts, serà motiu perquè també opini... Jo no la vull veure en principi, i quina comparació feia? Ella diu que la tenim molt fresca, que feia un mes que l'havia vist, i va dir-me que potser ella preferia la versió antiga, més que la versió moderna, però com que jo encara estava empapat per les imatges, perquè la moderna, l'altra és del 53, en blanc i negre... No, en blanc i negre, no. No, no, és un color... és tens i brillant. Sí, sí, sorprèn, perquè estem acostumats a les pel·lícules japoneses d'aquesta època, que són en blanc i negre, com les d'Aikiro, que parlàvem l'assembrador, això és un color brillant, molt sorprenent. I em va dir que ella li havia agradat més l'altre, sobretot pel tema de llenguatge cinematogràfic. Però que la història era la mateixa, i jo, comentant i vegeint coses, he entès que l'han enriquit en alguna mesura, perquè jo entenc que els clàssics, com, per exemple, passa amb el Hamlet, quan s'ha volgut la Txéspir, que els teatres les repeteixen, quan són obres clàssics, obres mestres, obres que sempre pots trobar alguna cosa, que t'aporta alguna cosa nova. I entenc que aquesta pel·lícula, com que està carregada de contingut, carregada de sentiment, carregada de valors, doncs em sembla que és una pel·lícula superinteressant, entenc que la gent fes un remei. Per tant, sabent que és en color, potser em convidaria més a veure-la. Vinga, perfecte. Surtint del cine em vaig dir que no la veuria fins que n'hagués tornat a veure una altra vegada la pel·lícula. Doncs vinga, seria fantàstic que vingués aquesta persona que deies. Anna Martínez. Perquè, a més a més, per la setmana vinem, per coses que tampoc nosaltres, de vegades, controlem de tot, doncs no havíem posat temes. Simplement havíem posat pel·lícula del mes, i ja la tenim, que és aquesta que tu dius, la família de Tòquio, seria fantàstic que vingués ella, i llavors li preguntaríem també pel que és el tema de fer una revista, i com s'organitza això, i el tema dels col·laboradors. Estic mirant per cert la pàgina web de la revista, que és molt senzilleta, però un disseny molt atractiu, i el Facebook, que sabeu que ara una cosa no pot anar sense l'altra, i repassant bé et parla de moltes coses. L'alternativa, que és el festival de cinema independent, que es va inaugurar fa uns dies, i que ara està en marxa aquests dies a Barcelona, i entre d'altres coses et parla, i la veritat és que està molt activa la cosa, hi ha moltes entrades en el Facebook, et parla d'una pel·lícula que vaig veure al dissabte, que és Quema Tovambi, perquè aquesta pel·lícula té una part de producció catalana, i em devino que aquesta revista, i Neto's Cat, doncs va molt, oi, en aquesta línia, cinema de producció català. Què et va semblar? Doncs sorprenent, perquè per ser una pel·lícula que veus en el tràiler, i perquè tothom en parla, i pels actors que apareixen, recordem el Quingutier, el Julián Villagran, Clara Lago, Ernesto Alterio, doncs semblaria una comèdia purament esbujarrada, sense gaire transcendència, doncs és una miqueta més peculiar i imprevisible del que t'esperes. És una comèdia negra, molt negra, molt bàrbara, en algun moment es fereixen, i en aquest sentit, doncs bé, s'apropa ja no tant el gènere de comèdia intrascendent, sinó s'aproparia més una miqueta el que seria més o menys, la comèdia, aquesta nova comèdia americana, la que podien entrar aquí dins moltes històries, no? Per exemple, sí, o moltes d'altres, Virgen a los 40, aquest cúmul de directors i de productors que estan renovant la comèdia dels Estats Units, perquè aquesta pel·lícula va per aquest camí, no volen fer una comèdia a l'espanyola, com sempre, ni especialment costumista, com a tu no t'agraden gaire, Joan, ha quedat clar per les últimes que has vist i que no t'han fet una gràcia especial, i aquesta, jo crec, que vol establir unes bases una mica diferents, et queda el somriure congelat, en més d'una escena que dius, vol riure, però és una miqueta tan bèstia el que t'està explicant, jo abans de veure-la, la comparava o pensava que havia llegit que potser anava una miqueta pel camí de Fargo, dels Germans Coens, i no ha estat enallunyat, tot i que no parla del mateix, temàticament, no té res a veure, però la dinàmica i la manera d'establir la relació entre els personatges, tots són personatges veritablement perdedors, vull dir, fora de qualsevol possibilitat d'establir un vincle emocional sa i equilibrat entre ells, veritablement, la crítica el pal que fa a la lluita de classes, també que abans en parlàvem en relació guanyuel, doncs és demoledora, la repercussió de la situació econòmica actual queden reflectides, en clau de comèdia, vull dir, en cap moment es fa una referència directa, això està molt ben tramat, i entre d'altres coses, perquè jo vaig anar a veure aquesta pel·lícula, perquè em va cridar molt l'atenció que està dirigida per Santi Amodeo, que és el director Agafeu de Cabeza de Perro, una pel·lícula que no té res a veure amb això, que és una pel·lícula pràcticament existencialista, en un cas més o menys real d'una persona interpretada pel Juan José Vallesta, per aquest noi que l'hem anat veient creixent al cinema, i que aquí fa un paper el més comedit i el més precis de tota la seva filmografia amb el paper d'un noi que té una discapacitat mental, que no sabem ben bé de què prové, segurament, d'una mancança de matèria gris, vull dir, d'algun problema físic, simplement, que el cervell el té desenvolupat d'alguna manera, però aprofita el Santi Amodeo per fer això, una crònica de la societat actual, de la manera com establir una sèrie de criteris, que aquests són han de ser els vàlids, i com aquest noi els va trencant d'alguna manera, i va fer una vida tot i la seva mancança més vàlida que la de la majoria de nosaltres, per dir-ho així, una vida rica, matisos i de recerca i de buscant i d'intentar situar-se. Llavors, tic Santi Amodeo, cabeza de perro. Qui em matava amb mi? No m'encaixava, no m'encaixava. Vaig a veure-la, i veritablement té el seu punt de coherència, tot i ser un gènere completament diferent. També havia fet, i aquesta tinc moltes ganes de veure-la, després d'haver vist aquestes dues astronautes. No sé si l'heu vist, un dels dos, però també tinc moltes ganes per veure, per seguir una mica la filmografia d'aquest home, que jo sàpigues el tercer llar metratge, i bé, d'aquests noms, Santi Amodeo, que ens hem d'apuntar perquè... Ja que estem, doncs també podem parlar de la pel·lícula del Budi Allen, que passa exactament al mateix. També amb una manera molt diferent, doncs sorprenent, perquè el Budi Allen no saps mai per on sortirà. Vull dir, tant pot fer una comèdia sensible, una comèdia esbujarrada, l'última pel·lícula que havia fet, que no va tenir molt favor de la crítica, ni del públic, potser que a mi em va agradar molt. Tot s'ha de dir que era aquella enviatada a Roma, i ara vaig trobar deliciosa i molt interessant. Jo crec que també tenia una part de crítica social, acid, dels medis de comunicació, de la manera com ens relacionem entre nosaltres, doncs a mi em va agradar molt, però era comèdia, era comèdia a l'italiana, fet a per Budi Allen, ja està. Doncs això és una altra història. Seria més aviat una mena de tragico-mèdia a la manera de delictes i faltes, que hi ha un company d'un altre programa, que ara ni me'n recordo del programa, que ens ho va comentar la setmana passada el nostre convidat, el Sergi. Sí, el Sergi, allò ens va dir que estic molt d'acord amb el que va dir la setmana passada, de veritablement és una dissecció allò quirúrgica d'una altra vegada, de la lluita de classes, avui pareixem que sí que era bé el tema, però jo crec que en aquest cas el Budi Allen es decanta clarament, fa un discurs social un es decideix completament per afavorir a part de tot el que tu vas dir la setmana passada, les referències de la seva vida íntima a la relació amb la meva farro, que hi són, està clar que hi són d'una manera o d'una altra, però sobretot jo crec que ell entre dues maneres de viure és de cantar per una clarament, és de cantar per la manera sana, espontània, d'una classe no especialment afavorida per l'economia, però que té, com a mínim, l'authenticitat de si s'ha de plorar perquè has d'intentar recuperar la parella plora, i això no és una vergonya, i si aconsegueixes recuperar-la ve, i si no, mira, vas fent, vull dir, la veritat és que el contrast entre les dues germanes, la Kate Blanchett, que és la Vivian Ley, diguéssim, moderna, com deia la setmana passada, seguint la línia del tramvia anomenat de Sitch, traduint, pues mira, ja ho traduïm, i la germana, que no me'n recordo el nom de l'actriu, doncs és descaradíssim de cantar cap a la germana entre cometes pobra, vull dir-ho així, vull dir, és que està claríssim. És que ridiculitza, i més a més és que quan penses tot el personatge, bueno, no ho dic perquè si algú la veu la pel·lícula li mataria una descoberta final, final, que és per què ha passat el que ha passat, llavors et cau tan malament la Kate Blanchett, que li agafes odi. Sí, no, no, és difícil agafar-li simpatia, i s'ha de dir, i s'ha de dir, i també ho veu destaca, que ho fa tan bé, vull dir, és sena, darrere, sena, és que no saps per on sortirà, però és que la va clavan una darrere l'altre, darrere l'altre, quan parla per telèfon i que està esperant que la truquin, i llavors ella fa veure que està parlant amb algú, i es recomposa una miqueta i torna a parlar, i comença a fer la seva dissertació de ficció perquè, per convèncer l'altra persona, és impressionant, és impressionant el que fa aquesta dona, s'ha de dir. Una cosa del personatge, que és detestable, una altra cosa és l'actriu, que és inconvençurable, però mira, ara donarem la benvinguda amb aquesta música que teníem ja preparada, que ja hem començat a sentir, abans, doncs el nostre amic Andreu Ferran, abans, també, que preguntaves, Joan, de quina era la música, la primera que sentia amb la de Ringo era de Bruno Nicolai, que tinc aquí la informació, i la que hem sentit després de Carlos Sabina, vull dir, hi ha una sèrie de compositors que, a part de l'Ennio Morricone, també hem fet música a l'Especati West. Ens ha arribat aquí, bona nit, bona nit. Molt benvingut de nou. Ja hem dit que arribaries el més tard. Però no sabíem que tant. Per causa és totalment alienes, el meu voluntat. Això ho diuen tots. Estava aquí d'esprit, amb un cos no hi era, però... També teníem present. Totalment aquí, amb esprit i cos, doncs disposats també a sentir les teves disartesions, el teva reflexió sobre l'Especati West. No deixem ni que respiris. Voleu començar per primer pel... Sergio Leone o l'Especati West? Home, cronològicament, i fins i tot jo diria que emocionalment és normal... Fins i tot anar compaginant-los, però l'Especati West va abans que Sergio Leone. Va abans i després. Jo crec que hauríem de fer allò un matxembrado, que es diu, començar amb una cosa i deixarà el Sergio Leone i t'has tocarat. Evidentment, evidentment. L'Especati West és un gènere que jo sempre... he reivindicat una mica, perquè penso que és molt interessant de cara a veure què ha passat amb el fenomen del Western, perquè... El Western va arribar, va ser un gènere molt potent en el cine, i hi ha molt bons directors del cine que es van sentir atrets per fer una pel·lícula Western. Del Guà, Joan Ford... Hi ha moltíssims, perquè n'hi ha molts, i a més han fet unes pel·lícules excel·lents. Amb uns continguts, unes temàtiques, molt interessants, el racisme, el pacifisme, la lluita contra la natura, la superació de l'home, en fi. Podríem allargar-nos molt, però el que és interessant, des del meu punt de vista, és que aquest gènere, cap als anys fins als 50 o 60, va patir una crisi. I van començar a ser un gènere que potser no va, en aquell moment, a traure l'atenció ni del públic ni dels que feien cine. Excepte Europa, que Europa va haver-hi com una mena de... reivifada, en la qual el gènere va patir com una mena de reinterpretació. I sembla ser que tot neix arreu de algunes pel·lícules que es van fer a Nartamèrica, com, per exemple, a Veracruz, en les quals el gènere, d'alguna manera patia una transformació, els personatges ja no eren tots molt bons, i altres molt dolents, molt dolents, que eren humans per primera vegada, eren arquetips. Hi havia una certa... com ho diríem, els personatges eren cínics, eren... eren, fins i tot, traïdors, i, diguem-ne, et creia un cert to canallès qui brut, no? I sembla ser que aquest tipus de enfoc van començar a agradar, van començar a treure l'atenció, i tant aquí a Espanya, com a Itàlia, doncs van... El públic no es va desentendre del genera western, al contrari. Escolta, va haver-hi com una rebifada i un interès molt gran. Clar, és que no hem d'oblidar, perdona, Andreu, que el western tradicional és el gener per entonomàcia dels Estats Units, clar. És el que defineix una mica la seva idiosincràcia com a poble, fins i tot. I per ell és la legenda, és la seva manera d'explicar la seva història, i, d'alguna forma, és tot. Ja pots tocar, que com tu dius molt bé, Veracruz segurament, doncs és la pel·lícula que comença, i el Sergio Leone la tenia com a referència, doncs comença a tocar aquests models, doncs això comença, efectivament, a... A fer mal a la ciutat americana, perquè els americans us rebutgen, en canvi, a Europa, no. A Europa, no. I, a més a mi, jo penso que, a més a més a western, era molt, molt, molt local de... centrat en la història americana, de la conquesta, del west americà, etcètera, etcètera. Jo, en realitat, veig que en tinc... i veig moltes connexions, per exemple, amb les pel·lícules japoneses sobre samurais. Amb les pel·lícules espanyoles sobre bandolers. I és que em dona la sensació que totes siguin jugant amb la idea aquesta de la persona que està en un mitjà molt, molt agressiu, amb poca civilització, enfrontant-se amb uns senyors poderosos que intenten engrandir el seu poder i... maltractant el poble, i aquest poble rebel·la. I aquest poble rebel·la. I al mateix temps, hi ha el tema de la natura entre mig, una natura que és molt present, que és molt potent, també. I... i que juguen tots ells amb aquesta història, que jo penso que tot sense treu molt, no?, aquesta temàtica. A mi m'agradaria posar aquest punt la pel·lícula Oritzons de Granès, encara precisament la va passar aquesta setmana. No l'he vist aquesta vegada, eh? Però que, a més a més, doncs, aquesta és una pel·lícula que, per mi, té una facultat extraordinària, gairebé transforma la història en un fet bíblic, no?, vull dir, el pare que ha gestió el seu propi fill, i tal. Llavors, allà, sí que hi ha o conspiració de silenci, no?, també, o després aquella altra conspiració de silenci seria una, però aquella llança trencada, una pel·lícula amb Spencer Tracy, amb els seus dos fills que també té una constant bíblica, no?, jo penso que allà és on precisament el western deixa de tenir aquesta encant que tu deies, perquè és clar, és que és que barreja en coses que dius ahir, què passa aquí ara, que és que hem de estudiar la Bíblia a partir de la pel·lícula, aquesta o què, no?, vull dir-ho d'aquestes, i llavors ve quan hi ha un desencís, o... perquè tot era molt més simple, els bons, els dolents, això que deies. I aquí a Europa, jo penso que es van tomar això i es va dir, no, anem-ho enfocades a un punt de vista més canallesc, més brut, i a més a més anem-hi a posar dosis de violència. Home, més brut que això que t'acabo d'explicar. Sí, sí, però fins i tot jo em referia, potser, més... Llavors i dolents, o sigui, en lloc de ser bons i dolents. Però també des del punt de vista estètic, no?, un oest més cutre, per dir-ho així, més agresta, més brut, més deixat, no?, uns aspectes de uns herois, que dius quan veus l'heroi, dius, no sé si és el bo o el dolent, no tinc massa clar, perquè té un aspecte que té la marinera. Bueno, jo penso que aquest enfoc va tenir èxit i aquí es van començar a fer pel·lícules i a d'Itàlia, a Txinexità, es van fer moltes pel·lícules d'Espagueti Western, aquí a Espanya, el Maria, el Chorizo Wester, li deia Maria. Això no m'havia sentit mai. Però això també és una... Aquí a Espanya també se'n van fer moltes, i aquí a Catalunya, si no recordo malament cap aquí, al Baix Llobregat, hi havia uns estudis. Esplugues, oi? Aquí al costat, doncs... Aquí al costat hi havia també uns estudis, que alguna pel·lícula es va fer sobre Espanya. Força, força, per preparar-te a córrer. Sí, oi? Aquella és bona, és bona. Hi havia de tot, com us podeu imaginar, hi havia pel·lícules molt bones i hi havia pel·lícules molt dolentes. Aquestes, com deiu, que regalaven amb la prestrena de la pel·lícula aquesta, aquesta que deies tu, que regalaven el toc i ugo, no? Aquesta és el que la regalin, perquè jo no, no, ja te la pots quedar. No la vull ningú, no la vull ningú. Sí, allà a Bones, jo penso que una de les renovacions que va tenir a sobre a part de la temàtica aquesta, clar, hi havia pel·lícules des de molt, molt, molt interessants, des d'un punt de vista del guió, hi havia pel·lícules, diguem, més, que es podrien obviar, més aviat, però de totes maneres, totes elles van tenir una força, una força seguiment pel públic, pel públic europeu, pel públic d'aquí, i van despertar l'interès. I això és el més interessant, penso jo, dels directors americans. Això ha passat uns anys, perquè aquesta època de les paquetes i westerns va durar d'entre el 60 i el 70. Va entrar en declío. I el western es va tornar a revifar anys més tard. I, de fet, aquesta nova revifada del western, que es va experimentar cap als finals, als anys 80, vivia bastant, paradoxicament, del que va ser a l'espaiet i western. Perquè aquelles pel·lícules que es van començar a fer, sobretot el clínic gut, amb el genet pàlid, les pel·lícules que es van fer com si hi haurà. De fet, tenien, prenien, moltes coses d'aquell espaiet i western que s'havia desenvolupat aquí a Europa. Molts actors, bons actors nord-americans, van participar en pel·lícules. Sí, sí. El que se me la fa de la sensació és que es volia mantenir, com si fos americà, els actors genar-americans, la visió eracològicament d'un western americà, es volia mantenir aquesta ficció, diríem, i clar, es van agafar... El clínic es volia ser estrena fent pel·lícules aquí. Exacte, sí. Nosaltres estrena als Estats Units, fent pel·lícules amb el Stregi Oleone. Sí, estava agafant una sèrie televisiva. Estava agafant una certa fama, però sí, sí. Van participar actors entre actors nord-americans o el Charles Bronson, el James Coburn, el Clint Eastwood, el Henry Fonda. Hi ha una llista d'actors que estan força bé. I després actors d'aquí, com, per exemple, en Franco Nero, també va participar 11 actors, el Fernando Rey i el Francisco Raval van fer pel·lícules d'Espaguet i Western. La llista és força llarga. Ja no parlem de l'última pel·lícula del Tarantino, de Django, que precisament estem sentint la banda sonora de Django l'últim killer, que és una pel·lícula d'Espaguet i Western. Sí, es diu, Django, l'últim killer. Aquí havíem de patar, perquè realment el Quentin Tarantino fa un homenatge a l'Espaguet i Western amb una pel·lícula... L'homenatge. L'homenatge. No tan sols una història d'Espaguet i Western total, una estètica que també ho és, sinó la música. I això està molt bé que hagis posat la música a França. És perquè una de les coses que va ser la música. Aquí hi ha un compositor, l'Ennio Morricone, que va fer banda sonores mítiques, en aquest sentit. Sí, però encara no hem sentit cap de l'Ennio Morricone. Ara estem sentint música del Roberto Pregadio. Vull dir, abans hem parlat del Carlos Sabina, del Bruno Nicolai, abans ho comentàvem, al començar el programa amb el Joan i el Jaume, que així com el Sergio Leone va entrar a l'Espaguet i Western, ni molt menys. Va entrar quan es va acabar la moda dels Peplum, així al Maria, que van venir tots els estudis de Hollywood per intentar fer pel·lícules barates i que, si fos inrentable, el Sergio Leone va entrar allà i va participar en moltes de les pel·lícules d'aquest estil de Peplum. Va ser com ajudant la direcció de pel·lícules com ara aquesta famosa al Cuobadi, que fins i tot té una anècdota curiosa, que sembla ser que el Sergio Leone presumia, s'adjudicava, que aquesta escena l'havia dirigit ell. L'havia dirigit ell, en realitat, és fals completament, i estava demostrat que per res, exacte. Però llavors ja havia estat i havia après de fer bona part del seu ofici d'aquesta manera. Però el que volia dir és que així com el Sergio Leone no va iniciar el Western, no va iniciar la música de l'espagueti western. El que s'hi van fer tots dos junts i amb una relació indissoluble i d'una potència impressionant va ser renovar completament l'espagueti western agafant la referència del western clàssic americà, agafant també la referència de l'espagueti western que s'havia fet a Europa, a l'Itàlia, a Espanya, com tu deies molt bé, Andreu, però desposeint-lo de tota intelectualitat per una banda que això a l'espagueti western ja s'havia fet d'alguna manera, però a més a més, fent-lo més lúdic encara del que s'havia fet mai. I amb una relació entre la música i les imatges impressionants el Sergio Leone sembla ser que això m'ha sorprès molt, jo no ho sabia, sabia que ho havien fet altres directors amb altres compositors, però no aquests dos demanava a Lenny Morricone que composés la música primer. Llavors a partir de la música rodaven les escenes, les escenes rodaven sentint la música perquè resulta que no es gravava la música els són directes, sinó que es feia un doblatge. Això es veu que els que veníem d'estats units de Hollywood no ho entenien perquè allà sí que es rodava la música, no la rodava el son directe, diguéssim, quan s'estava fent, i aquí no. Llavors aquí el que es feien era posar la música i anar rodant a mesura que s'escoltava. Amb la qual cosa, quan veus una pel·lícula d'espagueti western, clar, després es fa el doblatge, no és la música que sent allà que després sentim... Potser totes es movien d'acord amb aquesta música. Exacte, i queda una implicació entre les dues coses, impressionant. És veritat. Això és impressionant, és impressionant, sobretot, quan hi ha un DVD que, de la última pel·lícula que està considerada l'obremesta del Sergio Leone, que era si una vez en América... Hi ha un parell, perquè l'altra de la que parlarem també s'hi adopta de quina és millor de les dues, perquè són les dues... Aquesta, per mi, l'altra potser no la conec. T'haig de confessar que l'altra no sé si l'hi he vist. Hasta que llego su hora. En sembla que no l'hi he vist. En realitat, era una volta i el West. Era la gent fonda. La del Henry Fonda. No l'hi he vist. Per tant, no puc opinar. Jo, en canvi, soc conscient, perquè vaig estudiar en algun moment, sobretot perquè veient el DVD la informació extra que hi havia, que va morir el 60 anys. Després d'uns diversos atacs d'acord que va tenir, per la baralla que ens va produir entre ell i la Warner Brothers, quan la seva pel·lícula, que durava quasi quatre hores que era aquesta, era una vació en América, li van massacrar, li van tallar una hora, i li van canviar l'ordre, etcètera, i el tio va agafar una malaltia. Llavors va estar valellant-se constantment amb judicis, fins que la final es va guanyar, i va poder, abans de morir, la seva pel·lícula, tal com ell la volia. Però va ser el trauma de la seva part final de la seva vida. I la filla, en aquest DVD de la pel·lícula, ho explica totes les coses que li van passar, i és feridor. Això que ho havíem explicat alguna vegada, això que diu Sara, però resulta que el trauma aquest i la relació amb l'estrena, amb la distribució als Estats Units, venia de més lluny. No havia començat amb aquesta pel·lícula, sinó que va començar ja des que ell va decidir fer, perquè el que va passar amb el Sergio Leone, i jo m'he agafat molta informació d'un article, que recomano a tothom que llegeixi, que busqui internet, perquè es troba de seguida de l'Emilio de Gorgot, que fa un article en dues parts, parlant de la primera part, del nen, Sergio Leone. I la segona part, de l'Oma. I ara us explico una mica que consisteixen les dues parts. És molt fàcil d'entendre i és molt interessant. Doncs el que et comenta és que ja, des de la primera vegada, que es va trevir a fer, i a trencar d'una manera tan salvatge, en aquesta pel·lícula que llego su hora, als Estats Units, agafant un personatge com el Henry Fonda, que sempre havia fet papers de bo, mai ningú l'havia agafat el Henry Fonda, com un personatge. I aquí, a la primera escena de la pel·lícula, hi ha una massacra salvatge d'una família, i que surt el nen, que és l'únic supervivent, i va al Henry Fonda, i quan diuen el seu nom, li diuen ara que has dit el meu nom, no pot sobreviure aquest nen, i salcarrega, així comença la pel·lícula, amb uns 10 primers minuts, que està considerada, i hi ha part de la crítica, així de metogràfica, que considera que aquests 10 minuts, és potser la millor arrancada, abans que parlàvem de la millor pel·lícula, com la del OZO, potser és la millor arrancada, una de les millors de la història del cinema, una cosa similar, a la que fa també el Tarantino, amb la de Malaïcs Bastars, que jo crec que fa també una referència, tot i que no és el mateix, i després no vol explicar el mateix, però aquella primera escena, que potser dura 20 minuts, que potser hauria pogut estallar una pel·lícula, de per si, de fet, és un cormetratge, fa una referència a això, jo diria també el Tarantino, veu molt més del que pensem fins i tot, de l'espaquet i l'Uest. Doncs, des d'aquesta primera pel·lícula, de Chirona Volta i l'Uest, els Estats Units ja la cosa no va funcionar, perquè va trastocar tant els esquemes que teníem, tot el que estava proposant, i tot el que li va passar després, un altre que va fer que jo, la veritat, o no he vist o no recordo d'haver vist una pel·lícula que es diu Agachate Maldito, doncs tampoc, tampoc va funcionar especialment bé, i també el mirava, es veu que no és una pel·lícula tan aconseguida, però que té coses molt interessants, tampoc va funcionar especialment, i després va venir la que tu dius, era ser una vez en Amèrica que li va passar tot això. Perquè us deia que fa aquest article de l'Emilio de Gorgot, és fer una distinció doble, una distinció de dues parts en la carrera, per ser una filmografia força escassa, vull dir, és un director que té, com a molt, no arriba 10 pel·lícules, no tenia molts més projectes, però no els va portar a terme, precisament per això, perquè no va aconseguir el favor de les productores ni de les distribuïdores, i distingés aquest article entre la primera part, que li anomena el nen, que diu que aquesta trilogia del dòlar, que és la que comentàvem ara, la que comença per un grapat de dòlars, continua amb la mort tenia un preu, i després el bo, el lleig, el dolent, doncs és com la fascinació del director, del Sergio Leone des de petit, d'anar jugant pels carrers de Roma, sembla que ell era d'allà, disparant, com si fos un pistolet, i llavors agafar i fer això al cinema, passarà al cinema, la fascinació dels revolvers, de la brutícia, que deia, ara Andreu, amb la transformació que havia patit el western d'Estat Units aquí, i en realitat el que fèiem aquestes tres pel·lícules era jugar, era un joc, no li donava més importància, però el que va aconseguir amb aquest joc era desposeir-ho de la importància cultural intelectual que se li estava donant en altres llocs del món, en els Estats Units, que ja en realitat havia fet que hi hagi l'interès pel western i donar-li una forma, una forma que va fer reneixer el western perquè tenia una característica artística i formal que li permetia a partir d'aquí fer coses noves. Això és el que va fer amb aquesta primera trilogia, però ell no es va quedar aquí. I també es comenta l'article una cosa molt interessant, una distinció entre el que seria, que hem parlat més d'una vegada, entre l'art essa i l'artista, d'alguna manera, i el creador. Aquesta és la característica que Sergio Leone va començar com un artissà, anava fent, però en canvi va arribar un moment en què anava aprovant tantes coses i tenia tantes ganes d'innovar que ho va aconseguir i va convertir-se en un veritable creador. I això ho va aconseguir precisament amb aquesta que deien amb el Henry Fonda, que tenia unes ganes terribles perquè era un dels seus actors preferits i l'admirava absolutament. I amb el Charles Bronson, que també el va voler agafar per la pel·lícula. Era una gran carrera com a creador cinematogràfic. I llavors ja deixa davant de l'espagueti western, i el que fa és un western que pot utilitzar-ho per fer, com tu has dit, Joan, i com he comentat moltes vegades, una pel·lícula com era ser una vez en Amèrica, que no és exactament la temàtica del western, però és que està feta com un western. I llavors ell aprenc com si l'agafés directament dels clàssics, a fer aquells moviments de càmera, d'aquella manera màgica, la qual et quedes completament allò agafat pel que t'estàs explicant. És això. És el que anomenem, normalment, cinema clàssic, que el que s'ha van fer només a algunes persones de la història del cinema, el que deia mare, l'Ozzo, el que parlàvem la setmana passada, el Corosaba, el Buñuel, i el Sergio León està aquí dins, dins d'aquests, és així. La primera part, per això, jo mai no ho havia acabat d'entendre. Ara miram una mica aquest article per comentar-ho he vist. Sempre es parla del Sergio Leone. D'aquestes tres, que són pel·lícules, però tampoc no et diuen, no estan fetes per dir res, cap de les tres. Estan fetes precisament pel contrari, per desposeir completament de tota transcendència el que és el western. Hi ha una cosa molt curiosa, interessant també, és que ell sempre havia dit al començament de la seva carrera que el paper de la dona el volia treure completament de les seves pel·lícules. I a les tres primeres, quan era nen, diguéssim, Sergio Leone, fa papers estereotipats, no tenen més importància, i en canvi, aquesta que diem que no va tenir gaire ex a Estats Units, la gent refunda el Charles Bronson, va agafar una clàudia cardinal, i li va treure tot el suc imaginable d'aquesta dona, la seva bellesa, la seva potència física, però també la seva capacitat dramàtica i va fer un personatge complex. Un personatge que era el mateix temps que la dona de Sitchada, i era la mare protectora, i era tota la complexitat que se li pot donar una pel·lícula. Jo em quedaré curpa molt que digui d'aquest article, perquè et dona una quantitat de matissos i m'impressiona. Em prometo a veure, perquè és que m'has motivat, perquè acabo de llegir ara mateix, el paper que portava diu, tras esta trilogia parlant de les anteriors, diu, no deja la temàtica del western, i firma una de susobres maestres hasta que llego su hora. Tinc ganes de donar. Una cosa curiosa, ell tenia molts projectes per fer, i el que més m'ha cridat l'atenció, i ara, si no ho sabíeu també, és cridar l'atenció a vosaltres, perquè és impressionant, és sorprenent saber que la primera persona que havia de dirigir la trilogia del padrino era Sergio Leone. La Paramount Pictures li va oferir a ell, els pares que, per problemes de diferent índole, al final no va acabar de fer. Però, pensant una miqueta més en això, si us fixeu, el padrino, és la pel·lícula més atípica del Copola. Com a mínim, a mi sempre m'ha passat això, no té el tras pel·lícula del Copola com aquesta, i si li donem una altra volta de rosc, gairebé semblaria que el padrino té com una pàtina del cinema del Sergio Leone. Aquesta lentitud amb les escenes, aquesta expressivitat, aquesta capacitat per culpir-te de les imatges, si pensem en el tras pel·lícula del Copola, no són així, no són així. Llavors és com una volta curiosa, estranya, com si d'alguna manera sense haver fet la pel·lícula Sergio Leone, però hagués penetrat d'alguna manera amb el que el Copola va fer, com si el Copola va dir ah, l'havia de fer el Sergio Leone, i la faré jo, però vaig a mirar-me les pel·lícules d'aquest home, i com si s'haguéssim papat una mica d'això. No ho sé, una cosa molt curiosa, que se'l venen al cap de vegada. Podria ser. Perquè, a més, el Francis Forcòpola és un director molt intel·ligent, que sap molt bé orientar les seves pel·lícules cap a un convé per la temàtica. I ara penso en Apocalipsis Nown, també, que va saber fer perfectament una pel·lícula de guerra ambientada a la selva, amb una temàtica més molt, molt, molt crua, no? I ho va saber fer el ritme de la pel·lícula l'A4, i no m'estranyaria que hagués vist algunes pel·lícules d'especàtics uestres. Doncs sí, si ha estat una reflexió, ha dit venint cap aquí, he dit, a veure, un moment, el padrí, del Michael Corleone, de l'Alpachino, allà, a la porta de l'hospital, sense cap mena d'arma, impedint que entri a rematar el seu pare, el Capone, el Capone, però ens entenem al Vito Corleone, del Capo, de la família, que està en malferit allà a l'hospital, impedint que entri ningú, simplement amb el posat, amb una escena que atura completament que et quedes dient, ara què pot passar aquí? Sembla que estiguis allà, a les escales de l'hospital, com pot ser? I això és Sergio Leone? És que això ho hem vist, era ser una vez en Amèrica, ho hem vist a Chirona Volta i el West, que no li dic estar aquí, perquè ja em molesta dir-ho. Fins i tot quan maten el germà del Michael Corleone, aquella escena, que fins i tot hi ha un tros que és com a càmera lenta, utilitza els recursos d'aquest programa. Doncs fixeu-vos la conclusió que hem arribat a aquest programa, sense condicions. I el padrino, Spaghetti Western. No està malament. Si hem de parlar la setmana que ve, hem quedat clar que tenim una pel·lícula del mes, que és una família de Tòquio, i que segurament tindrem una convidada. Justament també portava... He fet una mica de corresponsal del programa en el saló d'un manga. I us saps a dir que si vau veure les imatges per televisió, us certifico que és veritat. Va ser un èxit complet. I suposo que l'any que ve encara el dotaran de més espai. I espero que algun dia s'animin a incloure una secció de cine japonès. Ja tracten el tema dels dibuixos animats i l'animer. Però jo penso que valdria la pena que els fiquessin també amb el tema del cine. Doncs vinga, recomanació des d'aquí per fer-me l'alt programa. Si ens està acabant el temps, cinemacensacondicions.com per tornar a sentir aquest programa fins la setmana vinent. Et porteu una mica de deciclament a la veritat.
