M'agradaria que tinguéssim l'esquadra de l'esquadra de l'esquadra de l'esquadra de l'esquadra. Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Ja som aquí, nuevament, nou dimarts. Com tot. I, a més, avui, amb companyia. Perquè tenim una convidada, l'Anna Martínez, que ens vol presentar la seva revista. Ha fundat una revista de cinematografia. Que valenta. I aquí la tenim, aquí la tenim. Per tant, el programa d'avui farem, intentarem, també, com sempre, fer tres parts. Una primera part que parlaríem amb l'Anna. Una segona part que explicaríem... O que ella explicarà, explicarà com això de la revista, com la muntada, quines pretensions té, com li va, i els seus objectius, etcètera, etcètera. I per què s'estima el cine? I per què s'estima el cine, perquè li agrada el cine, que m'ha explicat mentre venia cap aquí, que és una de les passions seves. Una segona part, que parlaríem de les estrenes que pel·lícules que haguessin pogut veure, o podem començar a parlar-ne. I la tercera part, que tenim, com toca una vegada al mes, la pel·lícula del mes, i que tenim per discutir, o sigui, obrir una pel·lícula que és un remake... Una família de Tóquio, que és un remake de Lóso. De Lóso, que era Quentos de Tóquio. Exactament. Et vaig enganyar la setmana passada sense voler, eh? Ja t'has adonat. Ja m'he adonat, sí. Però, a més a més, he investigat i he trobat la raó. Cosa curiosa. És que em té dues amb color. Més de dues, fins i tot. El Lóso. Parlem de l'Ozo. Aquesta, en particular, és en blanc i negre. És en blanc i negre, ja. El Joan ho va dir en blanc i negre i tal. Jo li va dir, no, que és en color, o què tal. No hi era jo. Resulta que després de molts anys, perquè jo havia estat a la filmoteca final del segle XX, queda lluny això, queda guai dir-ho així, no? Perquè sembla que sigui una altra època. Si t'encanta pots ir al segle XVIII. No, el final del segle XX és quan jo vaig anar a la filmoteca a veure algunes pel·lícules del Lóso. Vull dir, és així. Vull dir, quan es va fer tot el centenari del cinema, cap al 96, després van continuar fent cicles. Doncs una de les coses que jo recordo és haver vist alguna pel·lícula del Lóso. Estava convençut d'haver vist la de Tokio Monogatari, dels contes de toque, però resulta que no. Era una altra. Havia vist l'última pel·lícula del Lóso, la que va fer en color, que es diu... No recordo com es diu. Al gust del T, traduïd literalment del japonès. Es veu que es diu així. El Saki, no? Sí, del T de Saki, del Saki. Sí, exacte, del Saki, no del T. I llavors estan protagonitzades de fer del Curiós per la mateixa família, que els contes de Tokio. És que ell és una trilogia, això. És una trilogia perquè després fa el casament de la filla, que és la continuació de la història de Tokio, que ell es queda amb la filla i el beri, i després aquesta filla es casa, que la interpreta la que fa de Nora, i és en blanc i negre també. I suposo que aquesta, que dius tu, deu ser una trilogia, aquesta no l'he vista. Doncs gràcies a la recomanació del Joan, he repassat la meva pròpia història. Has pogut veure-la de una família de Tokio. He vist una família de Tokio, llavors he vist la dels contes de Tokio també, llavors m'he adonat que no l'havia vist. Tots els deures, tots els deures. A l'actors sí que l'he reconegut, i hi ha un pare, que és un dels habituals de l'Ozo. És un fixe d'ell, és un fixe d'ell. Doncs bé, jo ja em frego les mans, esperant a la tercera part del programa, perquè és que hi ha molt suc, la comparació amb les dues pel·lícules és... És interessant, molt interessant. Jo també he vist les dues, he fet els seus deures. Ah, mira-te'l, mira-te'l. Ens hem portat tots molt bé. Els veig molt treballadors. Aquesta, la de contes de Tokio l'he vist aquesta tarda. Sabíem que venia a la rectora d'una revista i han dit que anem a fer els deures, perquè si no queden... Que anem a la revista. No és per tant, no és per tant. Doncs potser que comences per presentar-nos la teva revista. Quina és Toscat, no? Quina és Toscat? Quina és Toscat? I que et expliquis quina és l'original nom, com va ser que vas tenir aquesta iniciativa. Primer vull-li adonar-vos les gràcies per convidar-me. I per convidar-me a presentar la revista, i jo us farà un mes que va néixer. Que jovenita. Una cosa molt perida, si encara estem... A veure, la revista neix fa uns mesos. Fa uns mesos la idea amb això que estàs buscant una manera de guanyar-te la vida a l'hora que... fer-nos donar les teves passions. I vaig anar pensant, pensant, pensant què podia fer. I vaig arribar a la conclusió que era una molt bona idea crear una revista que fos de cinema català, que donés un espai al cinema català, tant el que és producció catalana com el talent català quan se'n va fora. I que també donés un espai a tot allò que té a veure amb el cinema, que tingui lloc a Catalunya. Certaments, festivals... Exacte, exposicions, museus... Hi ha moltes coses que es fan i que realment no tenen un espai per encabir-se totes juntes, no? Per dir-ho d'alguna manera. Tens festivals que tenen una bona cobertura dels mitjans de comunicació, com podria ser Sitges. Però després tens altres festivals molt interessants com podria ser el Figma, per exemple, el Festival Internacional de Cinema de Mediambient, que va ser el primer del seu gènere en tot el món, o com podria ser l'Inédit, que és un festival de documental musical, o com podria ser l'alternativa, que vam tenir la setmana passada de cinema independent. Hi ha moltes coses interessants que es fan i que és interessant poder tenir un espai, un mitjà de comunicació, que et doni no només la notícia que tindrà lloc al festival, sinó poder anar-hi, poder fer una cobertura, poder parlar amb els creadors dels festivals, amb els autors que presenten les seves pel·lícules, etcètera. I una mica, donant-li voltes aquestes dues idees, vaig arribar a la conclusió que podríem crear aquesta revista. I no m'ho vaig pensar gaire, eh? Tirem-ho endavant i som-hi, com deia el Francesc Valens. I la pregunta és, és de paper o és online? És online. És una revista digital, online, la periodicitat és diària, podríem dir, gairebé cada dia, fer en publicació... Té aquesta riquesa d'online. Sí, i la idea, no sé, en el futur, si podríem arribar a fer una edició en paper, però això queda molt lluny encara. I de fet, hi ha moltes coses de la concepció de la revista que encara queden lluny perquè després de quatre setmanes no hem pogut arribar, encara ha fet tot allò que volem fer. Però estem en el camí i crec que és això, no? Una finestra més, però una finestra única d'altra banda, perquè no n'hi ha cap revista digital de cinema català, de fet, ni digital ni en paper, que tingui tan marcat el territori i el que vol cobrir, no? Ho has dit molt ràpid i molt ben explicat, sembla fàcil, tal com ho has dit, però jo diria que és més complicat, perquè hi ha molta cosa, veritablement, a seguir. Si et poses a gratar una miqueta, es fan moltíssimes activitats, que de vegades és veritat que passen de ser percebuda, i que per això aquesta iniciativa, jo concretament trobo que és molt, molt valuosa. Es fan fins i tot petits passis de pel·lícules, parlant d'un tema determinat, no sé si fins aquí voleu arribar. La idea és arribar allà on puguem. Per això he de dir abans que cada moment hem arribat fins a un punt, i poc a poc anirem ampliant. Per exemple, els Tineclubs, moltes vegades programen cicles que són molt interessants, que ens fan l'oportunitat de veure en projecció pel·lícules que no tenim al nostre vest i que la gent no va perquè no se n'entera, per exemple. Això és un drama, moltes vegades. És impressionant, perquè hi ha projeccions, com tu dius, interessantíssimes, no va ningú, no va ningú. Tu estàs allà i dius, què ha passat aquí? Quin és el problema, la difusió? No sé, no està clar. Vull dir, ningú no té una explicació clara, amb la gent que jo he parlat. És com un petit braç. Jo recordo que quan nosaltres érem joves i fèiem aquestes coses a molts anys d'això, hi havia la revista Destino, i la revista Destino tenia una partat que portava el Figueres on parla i el Quisner, etcètera, i que cada setmana, perquè era una revista setmanal, tenies tota l'oferta de totes les projeccions de cineclub i, a més a més, es fèiem moltes menys coses que les que es fan ara, perquè ara totes les bandes, a tots els barris, a tots els centres cívics, hi ha moltitud d'oferta. Però en aquest moment no hi ha res, és veritat el que diu ella, l'Anna, és veritat que en aquest moment no hi ha res que una mica centralitzis, és dir, que tu no tens un canal d'informació que et faciliti tot això, que abans no n'hi havia tantes, però que te t'entraraves, Ara, avui dia, no te n'assabentes? Per ser justos, sí que trobes, per exemple, un portal on tinguis una agenda amb al cineclubs, inclosos. Però aquest portal serà d'agenda, no serà una revista on puguis trobar a l'hora l'agenda i els revistes, i reportatges, i una cobertura d'un festival, i una reseña exacta. Llavors, la idea és una mica... trobes molts portals, de fet, no? Portals digitals, ara mateix, webs, n'hi ha moltíssimes, i que parlen de cinema més encara. Llavors sí que trobes portals que et parlen de cinema català, un tema més dintre dels que tracten. Però nosaltres el que volem és això, agafar totes aquestes coses que potser pots trobar en diferents espais, i fer-ne de la revista, entre cometes i humilitat, un referent del que és cinema català i del que és cinema més catalunya. Llavors, el que feu és recull del que trobeu, o feu vosaltres crítiques directament... És producció pròpia. Sí, sí, per mi era molt important quan vaig fundar la revista, que la revista fos a Tingués Identitat, i que la identitat passava, evidentment, per tenir producció. No agafar el que fan els altres, sinó ser nosaltres... Perquè llavors fa recorta i pega... Exacte, la idea és nosaltres, en la mesura que anem poguent, per dir-ho així, produir. Per això anirem omplint el cercle a poc a poc. Però bé, en el moment en què ha decidit ficar dintre, per exemple, de moment no seguim rodatges, rodatges de pel·lícules catalanes. No estem parlant de quins són els rodatges de pel·lícules catalanes que s'estan fent. Però el dia que aquest tema entri a la revista serà perquè entrarà, i el podràs trobar sempre. No trobaràs ara sí, ara no. Aquesta era una cosa que per mi era molt important donar una mica de professionalitat a la idea de la persona que entri a Quinet Óscar ha de saber què és el que troba allà, i saber que el que donem, el donarem sempre, no ara sí, ara no, per una qüestió de... ens ve de gust, o no. Volem ser una revista professional. I no feu distinció per generar cinema, perquè parleu de tot. A la mateixa estic mirant les entrevistes que teniu ja fetes a la revista, a la pàgina WebOnline. Té una entrevista a Jordi Cadena, el director de la por, a Manuel Carvallo, el director de Retornados, el director d'Alfa, Joan Cotrina. Vull dir, generes molt diferents dintre del món del cinema. Vull dir, no fer una selecció de dir, doncs mira, aquest és el cinema que ens agrada, si no... De fet, el darrere et queda molt marcat amb el fet que sigui cinema català, que arribar més enllà ja seria una mica bogeria, però no només volem arribar als directors, que, de fet, tenim una entrevista que ja va una mica més enllà. Per exemple, la Conchita Casanovas, que és crítica de cinema de Radio Nacional d'Espanya, li van fer una entrevista amb ella, i la idea és també donar veu, ja que som, per dir-ho d'alguna manera, acutats territorialment, també podeu donar espai a veus que normalment no tenen veu, com podria ser un crític de cinema, com podria ser un distribuidor, com podria ser un exhibidor, un director d'art, un muntador, un director de fotografia. Aquesta part també és molt important, com deien al principi, que el talent pel que fa a la indústria, però també la gent que forma part de la indústria, encarregant-se d'altres coses que són més alienes a l'audiència, com aquests perfils que deien, que puguin també tenir una manera d'explicar a la gent com es distribueix una pel·lícula, o com es fa una crítica, o per què, com funciona el festival, perquè penso que moltes vegades la gent té interès, vol saber, però no li donem l'oportunitat de conèixer. Sí senyor, i això ho aconseguiu, busqueu fent només amb la pàgina web, sinó amb totes les seines imaginables, que ara mateix permet internet, amb Facebook, també amb Twitter, quina diferència hi ha entre el que poseu a la pàgina web i el que poseu al Facebook? Diríem que la pàgina web absolutament és producció pròpia, només trobareu coses que hem produït nosaltres, sigui una recenya, sigui una entrevista, un reportatge, una cobertura d'un festival. El Facebook ve a ser una mica el que fem a la pàgina, més alguna coseta més, alguna notícia, per exemple, alguna activitat que es faci al film de Caga Catalunya, que no li han pogut donar cobertura per poder fer una peça a la revista, potser sí que li donem un espai al Facebook. A Twitter trobareu tot això, més notícies, que tinguin a veure amb la producció catalana, que tinguin a veure amb el cinema català, però que ja queden molt enllunyades de la nostra producció, però que són interessants i que la gent pot tenir això, un interès per conèixer-les. Tota l'estona parles en plural, però jo de moment només et veig a tu, a tot arreu. No sé quanta gent sou i quanta gent mou. Jo he de preguntar-te. El grup que heu format... La infraestructura una miqueta. Ja passa aquestes coses, ja passa això. Jo parlo en plural perquè som un equip de molta gent, de molta gent no, això seria mentida, però som un petit equip amb molta il·lusió. Jo vaig fundar la revista i el meu voltant tinc col·laboradors, com per exemple podria parlar de la Lídia Vilamajó, que em va fer el logotip, que m'ajuda amb el tema del disseny del web, podria parlar del Robert Campillo Carrera, que és un director de fotografia que farà col·laboracions amb mi per poder fer anàlisi de tot el que té a veure amb la direcció de fotografia del cinema. I podria parlar, per exemple, de la Sandra Astor, que és periodista, que normalment va als festivals de cinema de terror, de cinema fantàstic, que ja em va fer una peça un dia, o un altre col·laborador, que és el Christian Jecarlos, que és un noi que ja ha fet moltes coses dintre del que són plataformes digitals de cinema, i que ara d'aquí poc s'incorporarà també. Hi ha molts col·laboradors, el Robert Montero, que és un director de cine, sortit de l'escac i que està fent cosetes, que encara potser no és gaire conegut, però serà conegut. Recordeu-vos del que estic dient el Robert Montero. Robert Montero. Per exemple, ha estat un dels directors de Los Inocentes. D'acord. Llavors hi ha molta gent, però sí que és veritat que de moment, si tu entres a la revista i mires els articles, i mires les persones que han fet els articles, no trobareu tota aquesta gent, però hi ha molta d'aquesta gent que està produint ara mateix les seves primeres peces, que estem acabant d'acorda per on aniran, i que hem de donar una mica de temps a tot plegat, perquè acabi rullant. I com ho feu per decidir els continguts, el que poseu, en principi torno a dir un senyor que tot passa per tu. Sí, jo soc la fundadora i l'editora de la revista, i la principal redactora ara mateix també de la revista. Això que he deia amb no dels col·laboradors. L'estat enmercada, que és més o menys fàcil de decidir què fas. Clar, tot el que fa referència a Catalunya, és a dir, ella suposo que va per aquesta línia, és a dir, tot el que veu que... Clar, però el que deia el Francesc Abans és veritat. Ara mateix hi ha molts cineclubs, que estan fent coses i no les trobes a la revista, perquè encara no arribem. Encara no arribem als cineclubs, perquè encara no són prou gent per poder arribar a aquesta informació. Jo em fixo uns mínims. En aquest sentit, per exemple, hi ha activitats que siguin molt destacables, que has de donar-li un espai, i encara que sigui amb un cineclub també entraria ara mateix. Però per exemple, pel que fa a les estrenes, tampoc estrenen setmanalment tantes pel·lícules catalanes. Llavors donem l'espai a les pel·lícules catalanes o coproduccions catalanes que s'estrenen setmanalment. I pel que fa als festivals, intentem donar cobertura als més importants, en un sentit molt general, és a dir, parlar del festival, explicar des del punt de vista de quines són les produccions catalanes que hi haurà, perquè això ho trobareu. Una de les característiques més interessants que té la revista és que si entres a mirar com plantegem un festival, per exemple, el Figma, per posar un exemple, trobareu en 15 hores es projecten les pel·lícules catalanes que participen. És a dir, sempre intentem donar-li una mica la volta. I si parlem d'un festival que es fa aquí, parlarem del festival, de les pel·lícules més importants, encara que siguin de fora, però donarem un punt afegit, un plus, a tot allò que tingui a veure amb la producció catalana, que passi dintre d'aquest festival. I penso que això sí que no ho pots trobar al lloc. Vull dir, aquesta especialització, per exemple, pel que fa la programació dintre del festival, de allò que és català. Jo estic calculant el temps que deu portar això, i calcular unes 35 hores diàries, més o menys, perquè és molta tela. És molta feina. Són ara mateix. La idea em sembla curatjosa i em sembla il·lusionant. En seguirem. Entraré a la web, et miraré tot això, que no m'ho he mirat, i espero que això marxi, que tirin davant, i que la il·lusió teva ja es nota. I a la gent que sàpiga, primer, que sàpiga que el web és quinetoscat.com, que és la revista, que sàpiga que el Facebook i el Twitter ens poden trobar posant quinetoscat molt fàcilment, facebook.com, barra, quinetoscat i Twitter igual. I que també si volen posar-se en contacte amb nosaltres pel que sigui, tenen un correu electrònic, calmirem, calmirem, que es diu... Sí, sí, a mi en consta, perquè vaig enviar un missatge i em vas contestar força ràpid. En 24 hores de retard. No m'ha dit això, no m'ha dit força ràpid. Un dia està bé per contestar un missatge. De vegades és massa tard, segons com, segons per quina es proposta. Exacte. Doncs mira, tu oferim mana des d'aquí, a veure què us sembla, ja un macarme, i ja hem d'estar aquí. Joan, doncs, ser el programa oficial de la revista, directament. Seguir la revista, doncs, por menoritzadament, i anar donant una miqueta. Sí, perquè vaja, trobo que, que realment la proposta és interessant. I que ens donen molts arguments a nosaltres també, per anar parlant i contactes, eh? I tot això, vull dir que la gent que tu ens vulguis destacar, nosaltres mirarem de contactar amb ella i de fer-nos ressò. Perfecte, doncs, perfecte, em sembla perfecte. Tenim una gran col·laboració aquí, i aparem, sembla, que t'agrada parlar de cinema. M'agrada molt parlar de cinema, però no m'agrada anar de parlar de cinema, no sé si m'explico, i penso que està bé que hi hagi tertúlies com aquesta, que la gent pugui expressar-se, i que tothom té dret a parlar de cinema. És que hi ha algunes persones que es pensen, no sé, van bé què, saps? Que se nos risa el mambo. I jo penso que el cinema és l'art... No, no ens volem, no. No cal, però prometo que no estava pensant en ningú, eh? Però vull dir que el cinema és l'art més universal, i la gent en parla perquè s'ha de parlar, i és una bona manera també que continuï sent l'art més universal, no? Però en aquest sentit sóc una mica humil, no? Jo parlo de cinema, però no crec en veritats absolutes, i mai no penso que s'hagi de dir una pel·lícula esbona o dolenta, perquè això és molt subjectiu. Això m'ho va ensenyar a la Conchita Casanovas, no és pas meu. Però és veritat, no hi ha pel·lícules bones o dolentes dintre d'uns marges. També depèn del moment que t'agafa. Hi ha pel·lícules que t'agraden, i pel·lícules que no t'agraden. No, i pel·lícules que agraden a moltíssima gent, i pel·lícules que no agraden a quasi ningú. I llavors, quan agraden a moltíssima gent, agraden per raons molt sovint diverses, però que si tanta gent agrada, has de posar-te a pensar que per què. Clar, i llavors, en tot cas, el per què. Perquè han fet molta publicitat, per exemple. Això també pesa, això també pesa. Evidentment, evidentment. Perquè arriben a molta gent. Depèn de amb qui veus la pel·lícula, no, Joan? Moltes coses, moltes coses, clar. Perfecte, no, deia això de que em sembla que t'agrada parlar de cinema, perquè nosaltres tenim aquí la tertula de cinema, i perquè t'hi afegeixes, t'afegeixis i t'interessa. Sí, sí, sí, jo també em quedo i a parlar de què tal. Doncs vinga, perfecte, el que hem vist últimament, o li pregunto... Ja que ella diu que ha entrevistat en el Jordi Cadena, a mi em sembla que s'ha d'interessant parlar una mica de la por, i de com l'has vist a tu, i que et va dir el Cadena, etcètera, etcètera, com ho veus? Tu saps, Joan, que tenim una visió... No ho posava, però diferent, amb aquesta pel·lícula. És possible que sí, sí, crec que sí. Vam sortir del cinema amb una mirada diferent. A veure, a mi la por em va semblar que estava ben construïda i que era una pel·lícula que aconseguia el que pretenia, que és engoixar-te. A mi em va engoixar la pel·lícula. Jo vaig sortir del cinema pensant quina capacitat d'engoixar-te tant, sense ensenyar-te re. A mi em va mostrar que hi ha violència, però la mirada dels personatges, els petits detalls dels personatges del guió van calant. Exacte. I surts d'allà que et queda com una sensació que no queda allà durant hores. I vaig pensar, això és que ha fet bé la feina al Cadena, que ha aconseguit realment el que volia, que era generar aquesta sensació a través de la pel·lícula. Més enllà d'això, a mi em va recordar de l'Alhaneke, en el sentit de l'Alhaneke, que depèn d'aquí, li diu d'una manera o d'una altra, que allò de la idea aquesta d'amagar la violència, i que penso que és molt poderosa. En aquest sentit, potser em quedaria amb l'Alhaneke, però sí que li veig una mica la reminiscència de pel·lícules com la Cinta Blanca, que recordava, per exemple, aquella imatge del nen que agafa la vara de fusta, no sé si la recordeu, i se'n va dins de l'habitació, tant que la porta a l'espectador es queda fora, mirant aquella porta, i sentint el soroll del càstig del pare al nen, i aquesta sensació sensorial de sentir el que està passant per no veure'l, és més poderosa segurament. Que si ho veguessis, que si ho veguessis. I penso que en aquest sentit, el que tenen sí que aconsegueix transmetre el que vol. I per què deies que tu tenies una visió diferent? És que hem sortit al cine i no coincidíem amb tot, i no l'he vist. L'estan fent ara, la van estrenar la setmana passada. És una pel·lícula, la crítica penso que l'ha deixat molt bé, potser per mi massa. Jo potser tinc el defecte o la característica, o un passa, que com que he vist l'anterior, que es deia l'Issa, que no sé si la coneixeu, de fer-te dirigida per ell, i per la seva parella, que és l'ajudit col·lell, a mi em sembla que aquella és una pel·lícula molt aconseguida, que és una pel·lícula des del festival de San Sebastià, perquè la van premiant allà. I em va semblar una excel·lent pel·lícula, que crec que mereixia més premis dels que li van aconseguir, tot i que li van aconseguir premis, que la interpretació de l'inheclotètera brutal, que és la millor institució que havia vist, feia molt de temps en aquesta noia, que és molt bona, i em vaig quedar meravellat. A veure això, a mi em va burrir una mica, però confesso que sí que és bé el que té, per mi, una força molt important al final. Té un final sorprenent, que no t'esperes, i aleshores em vull dir xoc, és a dir, penso que l'espectador que era tocat per aquest final sorprenent. Però com que jo no me l'acaba de creure, hi veia una mica de distorsió entre tot el que passava al principi, i aquest final tan fort, tan contundent, tan sorprenent, que és fòric, que t'afecta, però que jo racionalment no me l'acabo de creure. Llavors és una pel·lícula de contradicció. Però crec que possiblement la gent li ha agradat més que a mi, i la crítica és una mostra que en general han deixat més bé del que jo estic dient. Te t'hi queda a reconèixer que sortint de la pel·lícula també ho deia, que a veure, és una pel·lícula molt dura, i potser no tothom té ganes d'anar a veure una pel·lícula d'aquestes característiques al cinema, jo mateixa. Jo mateixa pensava, a mi ara mateix, em ve de gust veure un altre tipus de cinema, i potser no... No la patiries, la tornaries a veure. No tornaria a veure aquesta pel·lícula, d'una pel·lícula, no? Jo la torno... Ja sabeu que a mi m'agrada molt tornar a veure les pel·lícules. Estic segur que aquest cap de setmana tornaré a veure una família de Tòquio, perquè la vull tornar a veure, després per què. Però aquesta segur que no la torno a veure, perquè és que a més a més no em va acabar d'interessar, és a dir, entenc que... En qualsevol cas, ara que parlem de la por i del Jordi Cadena, ja que tenim aquí Alana, i que s'ha dedicat des de fa molt poquet, que d'alguna manera estem aquí... En primers. M'imagino que ja has parlat amb molts més mitjans, però la veritat és que està bé agafar una cosa així tant al començament. Doncs jo sí que volia també preguntar-te, Anna, com veus tu el tema del cinema català actualment? Jo penso que a través de les escoles que ja abans no existien, o que ara ja porten un temps, algunes han tancat fins i tot, ja vull dir, tot un procés allà de... Doncs en quin moment podem dir que està? Jo diria que hi ha molta varietat i que hi ha molta empenta, però no sé tu des de dins, diguéssim, com ho veus? Jo crec que hi ha molt talent, i que passa com amb qualsevol altre territori, o amb qualsevol altre art que han de tenir la finestra. Perquè, per exemple, l'alternativa, que vaig estar cobrint l'alternativa per la revista la setmana passada, vaig tenir l'oportunitat de veure quatre pel·lícules, de quatre cineastes catalans, que fan un cinema que potser és una mica diferent. I te n'adones, aquesta gent, quines coses més grans estan fent, i veurem si tenen o no el ressò que haurien de tenir. Llavors, per exemple, el Rubén Margalló, un documental a Nicaragua, que es diu La Tierra quieta, que està molt bé, és una mirada molt diferent d'enfocar la visió del documental, molt pausada, que trenca una mica amb els codis narratius del documental, però que a l'hora aconsegueix endinsar-te, amb la història que t'està explicant, el Hamud i el Ramon Font, que és un cineasta que es trena a òpera a Prima el 5 de desembre, o Telo, que es va projectar l'alternativa, que és una pel·lícula que potser és més clàssica des d'un punt de vista narratiu, perquè conserva d'alguna manera la narrativa clàssica dels actes, del clímax, del conflicte, però que és innovadora en la manera de fer, en el metacina que suposa, la pel·lícula ens hi mateixa, i també en el fet que el director és protagonista, és muntador, és co-gionista, vull dir, maneres de produir, independents, també, per dir-ho així, i penses, si estan fent moltes coses d'una banda tens el Ballona, fent grans produccions, ja reconego moltíssim, a nivell internacional, i interessant seguir-lo, amb un tipus de cinema que et pot agradar més o no, molt del Ballona, però respecto molt el que fa, i entenc que el que fa és interessant, i que ell té un talent que per això se li reconeix, i després tens altra gent, com podrien ser els que comentava, que fan coses diferents, que paga la pena seguir, però com passa tot arreu, no sempre tenen la finestra per donar-se conèixer. Clar, esclarim que l'alternativa, la que parlaves, és el festival de cinema independent, és com una cosa completament a part, és fins i tot difícil accedir, difícil de... No és que sigui difícil, però... No arriba la informació tan fresca com amb altres temes. Clar, llavors, quan s'omplen les sales, aquest cap de setmana, aquest dissabte, sobretot, i el Domingo també, que està tallat pel cinema Renoir, i per altres cinemes, mirant les cues, dius, per què hi ha tanta cua aquí, perquè s'estrenen els jocs de l'ambre. Llavors, clar, això és el que ombla una sala, no és la pel·lícula més interessant de la Cartellera, ni molt menys. Llavors, clar, aquí estem jugant en contra, o jugant estupant amb molins, com el Quixot. És a dir, estem estupant amb unes gegants distribuidores que passen una miqueta per sobre de tot, i no sé què es pot fer amb això. Aquesta, precisament, va ser una de les raons per les quals vaig decidir que el primer festival del qual faríem una cobertura diària, seria l'alternativa. Primer, perquè fèiem 20 anys. Segon, perquè és un festival important. Que ningú pensi que no, malgrat que sigui un festival de cinema independent. I tercer, perquè és un festival d'un tipus de cinema desconegut. I vaig pensar, bé, no és el festival que donaran més popularitat, perquè és un cinema que no tothom segueix, però d'altra banda és una oportunitat també de donar veu a aquest cinema. I jo vaig sortir de l'alternativa amb una idea molt clara, i és que qualsevol cinefil o qualsevol persona que li agrada el cinema, encara que li agradi el mainstream o que li agradi els blockbusters, ha d'anar a l'alternativa o ha de veure una mica de cinema independent, perquè t'obre els ulls. Jo dic que és un cinema alliberador, que allibera l'espectador dels canons i dels tòpics del cinema, i et dona l'oportunitat d'explorar les mateixes pel·lícules que estàs veient. I tu trobes i necessites de vegades encaixar-ho, perquè pots trobar-te en una pel·lícula que diguis, ostres, el cineasta m'està donant una llibertat que no sé com agafar-me, perquè no estic acostumada, estic acostumada que m'agafin de la mà i em portin, primer acte, segon acte, ara passa això, ara vindrà el conflicte, ara l'explosió narrativa i s'acaba. I de cop i volta et trobes que et donen com la pilota, perquè tu puguis fer interpretacions, perquè omplis els buits, i te n'adones que això acaba enriquint molt més, potser la pel·lícula, potser en alguns casos més que en d'altres, però penso que s'ha de viure, encara que sigui per decidir que no t'agrada, però que s'ha de viure i entendre que això existeix. Aquesta sí que és tota una declaració d'intencions, de la Martina, de... Potser és una d'una mica... No, superinteressant, i penso que els uïtors, si escolten amb deteniment el que ens està dient a aquesta senyeta, trobaran molt interessant el que està dient. Bé, podem començar... O el que hem vist, el que hem vist. Tu has vist-lo del Budiàleg, al final? Jo he vist-lo del Budiàleg, sí. Molt bé. Ja us vaig dir que a mi... Ja està. Molt bé. Una altra cosa. No. Encara que tothom li va agradar i que la vau posar pels núvols i tot, a mi el Midnight Imperis... per no dir-te que el Cristina Barcelona així no em va agradar. Això coincidés molt. Per tant, les vaig trobar tan banals, que ara que ha fet aquesta pel·lícula, la trobo una pel·lícula consistent. Una pel·lícula consistent. Jo, des del Matchpoint, no havia vist una cosa que m'interessés de debò. Es veu de gust, la Midnight Imperis, per suposat que es veu de gust. Però aquesta és una pel·lícula en consistència, amb uns personatges molt ben elaborats, molt ben interpretats, i l'Àngelt ho fa un paper on, en aquí, però és que, a més a més, el personatge s'aguanta bé. És un personatge que te'l creus des del primer moment, ella ho fa estrenadament bé, té uns primers planos que els aguanta magníficament. I la història, és una història actual, és una història creïble de dos germanes, no són germanes perquè són adoptades i per tant... No se sap ni què són. Exacte, són el que sí. Reflexen dos personatges antagonics, i que viuen la vida... Les dues són dos perdadores, però dos perdadores amb móns completament diferents, i està molt ben descrit. Acabes pensant que la gran perdadora, que finalment el seu món salitanca sobre ella mateixa, i és aquest planxet. I la germana, malgrat que és perdadora d'entrada i manifestament outsider, és un personatge que respira positivitat, i aquesta positivitat li dona la volta sí mateixa. I això està molt ben descrit. I això està molt ben descrit. Diria que tots els personatges accepten el personatge final creat per contrapunt que seria el personatge del qual referà la vida d'aquest planxet, el guapo de la pel·lícula, aquell és un bluff, i no existeix ni com a personatge. O sigui, aquell sí que és un fallo del bodyàleg, perquè allò és un... Potser se l'ha imaginat ella i tot. Sí, potser, sí. Si em diguessis això també seria creïble, però és fum. Tots els altres no són fum. Tots els altres, els nòvios d'ella de la germana, són d'una grandíssima consistència. Per tant, a mi aquesta pel·lícula del bodyàleg molt bé. Segurament tampoc no explica res de nou aquesta pel·lícula, perquè ja havia dit altres vegades el bodyàleg més o menys el mateix. Però mai havia fet un personatge femení tan negre, tant... Quan arribes al final de la pel·lícula, i entendons que fins i tot ella ha provocat, suposo que es pot explicar perquè el tenia en la vista el suicidi, del que està a la presó... Ja m'ha trencat la pel·lícula, que no la dius. Llavors és que és tan fort, que tota la persona va de víctima a alguna mesura... Sí, sí, és un malvítiu. És un malvítiu, però és un malvítiu. És un malvítiu. A veure, és un personatge que s'ha centrat de si mateixa, i la raó de viure és ella mateixa. I clar, quan la raó de viure és un mateix exclusivament, pot sortir tot. No, però en aquest sentit, el que fa... Mira, ja ha parlat ja un mateix, ha arribat el jaume fa un moment... No, no, ha arribat fa estona, però estava aquí, en Badali, descoltant Anna, parlant de cinema... A banda de tot, la manera que està explicada a la pel·lícula, aquest naït tornar, naït tornar, naït tornar, i tu agafes tota la pel·lícula, està molt ben fet, eh? Està molt ben fet, o sigui que xapó, xapó... Perquè mesura que va avançant la història... Tu la quadres, la quadres, la vas lligant... I tot lligant... Per tant, està molt ben explicada, perquè el lligament entre a la banda i el després, i després del personatge central d'ella, no era tan fàcil amb una estoneta relativament curta, que tu enganxessis tota l'història, inclús la que ha explicat el Joan, que no havia d'haver l'explicat. No ho farem mai més, mai més. Podia haver dit que, de fet, és curiós que la història és molt similar de l'última pel·lícula de Sergio León, que no el van parlar la setmana passada. Vull dir, el fet que... La de... Era si una vez en América. La pel·lícula en la que el Robert De Niro tota l'estona, veiem que fots d'un passat, sentim aquella trucada insistent, que t'arriba a angoixar, que no saps d'on surt, i és una història molt similar, curiosament... Per l'estona masculina d'aquest tipus de perdedors, n'hi ha més femenins... Aquest tipus? No et pensis que en trobaríem tants, eh? El del... Sí, però ja... Saps què passa als del trambia? Que el trambia és un personatge que viu sentiments reals. Vull dir, s'enamora, viu una vida... Ella està en un núvol. Però, i en aquest aspecte, és el mateix personatge que la de Vodial, de la Jasmine, aquesta. Però té un tipus de sentiments que estan connectats amb algú. Aquesta Jasmine no està connectada absolutament amb ningú que no sigui ella mateixa. I això sí que és específic del personatge. Però jo no sé si l'atiquetaria de perdedores, sinó de massa persona. Jo no sé si realment l'atiqueta és... Perquè els perdedors no necessàriament tenen perquè serien males persones. En canvi, en aquí, en aquí, no hi ha una sensació que, mentre la germana, si vols tu, podria dir, és perdedora. En canvi, jo crec que és molt més que una perdedora. És una mala persona, una persona que inconscient, egoista... Jo hauria una gran llarguíssima d'enjectius oposals en aquesta persona que en quadrarien. La perdedora no sé si realment perquè li podria haver sortit bé. És a dir, li surt malament... És perdedora, perquè li surt malament. Però jo em refereixo a que... Seria una cosa ocasional. En canvi, el fet de que sigui mala persona, sí que això és més definitiu. És el seu ADN. És que... A veure... És mala persona per dir-ho... Bueno, molt bé, si vols dir això... Però jo diria que és complexa. És complexa. I la causa de ser mala persona és el centre d'ella mateixa. Aquesta és la causa. És egoista, és egoista. Més que això. És el que ha de crear una ficció per suportar una mica la vida, per suportar-se allà mateixa. I ella fa fum. Jo per acabar d'explicar la pel·lícula del tot i que així no hagi de... Tu l'has vist, no? Sí. No passa res. Jo ja sabeu que estic per la cultura de l'espoiler. Vull dir que s'ha d'explicar tot. Qui no vulgui, que estapi les orelles. Però en qualsevol cas, el que sí que crec que el Bodialen també ha fet aquesta pel·lícula sí que ho havia fet altres vegades. Està clar que la seva ideologia és una força concreta i tot més o menys ja la coneixem. Però aquí, com mai, entre la dialèctica entre les classes socials està clar, jo penso que la germana per ell no és una perdedora. La germana no és una perdedora. Una persona que viu la vida i que pot fer una cosa, pot provar una altra i va maniobrant. És una positiva. En canvi, ella és una fracassada no? No, no. Jo passaria a parlar l'altra pel·lícula perquè té una sensació que ens estem menjant el temps i no parlarem d'un tema molt interessant com és la proposta d'aquesta setmana, d'aquest mes. No sé, comencem però em vulgueu, perquè a mi, real del que tu vas dir, doncs he decidit també al final veure el Cuentos de Tòquio, que no la volia veure, perquè tenia por de que... De què tenies por, a veure. Tenia por de fer massa referències i comparar-les massa. I com que m'havia agradat molt aquesta i tenia molt interioritzada i em va emocionar en molts moments i em va fer plorar, cosa que no és tan habitual últimament que em passi, doncs tenia molt ficada dintre del cor. M'agradaria saber en quin moment vas plorar. Diguem de què estem parlant. Estem parlant de dues pel·lícules. Una pel·lícula és el del Jaciro Olsú, que és del 1953. Que és Cuentos de Tòquio. I l'alt és la que està en cartellera actualment a Barcelona, que és del Jogi Yamada i és una família de Tòquio. I aquest és del 2013. El que passa és que aquest director és un director que crec que té 82 o 83 anys. 82 anys. Ha rodat 79 pel·lícules. D'Armatratges. I llavors aquest ha fet un homenatge a l'Ozo. Perquè va treballar amb ell no a temporada. I ja ha l'escrit a la mateixa història. Inclus, hi ha frases que són exactes. Jo que he tornat a veure aquesta tarda a la de l'Ozo, hi ha frases literalment exactes. Sí, però no sempre posades en el mateix context. No, després canvia coses. Sí, però hi ha molta cosa, molt fidel. Ella hauria triat amb que és fidel, això jo no ho sé. I el més curiós de tot és que hauríem de parlar d'una tercera pel·lícula que a mi m'ha sorprès molt perquè no tenia ni idea que l'Ozo es va basar al guionista de l'Ozo. I ell mateix com a co-guionista amb una pel·lícula del Dioma Keiri del 1937, si no recordo malament, que es diu Make Way to the Future. Ah, sí. Que és fer-ho passar al futur. Que estan agafats els mateixos personatges d'allà. I és una confesió. S'explica una història similar, tot i que no és exactament el mateix, i que té la mateixa textura de pel·lícula transcendent i d'una densitat brutal, que és la de cuentos de Tòquio, que comença d'una manera molt diferent, comença amb la reunió dels pares i els fills tots en la casa, diguéssim, Pairal, i els pares li comuniquen als fills que han de deixar la casa, perquè no tenen prou ingressos com per continuar apagant-la. És el començament de la pel·lícula de Lyoma Kerry. A partir d'aquí, a veure, els fills intenten desfer-se d'una manera o d'una altra. Una mica té igual què passa aquí, però amb un punt de partida diferent. I el que és curiós és que els personatges sí que estan agafats d'allà. Els dos pares tenen un caràter similar. Els fills són una mica canviats, però estan una mica altra ambana. És tal més responsable, més lògic, que segueixen una línia molt determinada. Però sí, en aquell cas, doncs és el Thomas Mitchell, que és un actor superreconeixible, secundari que ha sortit en totes les pel·lícules d'aquella època. És curiós saber que és l'Ozo, que és un clàssic dels clàssics, doncs té les seves referències, i estan en el cinema de Hollywood. Clar, té la sensació de... Sí, és curiós això. És curiós que ho comentis, això. Sí que té aquestes referències perquè ell té unes quantes fixacions, i una és el problema familiar i després el problema de... Generacional. Generacional. I el problema del comportament tradicional japonès en front de tot el que se li ve sobre quan es transforma. I, llavors, contraposa el tòquio... El tòquio. Exacte. Amb la rel inicial familiar. Això ho fa l'Ozo i ho fa ara, també. En aquest sentit hi ha coses preocupants a la pel·lícula, perquè no sembla que hagi canviat res en el Japó, respecte a la pel·lícula de l'Ozo, de l'any 53, sembla que els roles són els mateixos. Estan establert, fins i tot diria, que a l'any 53 hi ha més obertura que paladona, per exemple, perquè hi ha un petit detall de la pel·lícula de l'Ozo, en el convida al gendre, el marit de la perroquera. Sembla una pel·lícula, això, però és el que passa a la història. El convida als vans, a la pel·lícula original de l'Ozo, van tots dos, s'aixeca la dona i el marit, i van els vans, i se'n van, aquí no, aquí només va el marit. I la dona es queda allà. Fins i tot sembla que hi ha hagut una regressió, segons com ho mirem. Però en el cas d'una família de tòquio, per exemple, el fill pot conviure amb una noia sense estar casat, i no sembla que passi res. Vull dir que en aquest sentit jo penso que també ha adaptat molt bé a actualitzar bé els canons, perquè és veritat, que a la societat japonesa potser té aquest punt, però jo també veig d'una altra banda una evolució, en el discurs del llamada respecte de l'Ozo. És a dir, aquest és un dels grans canvis de la pel·lícula, una respecte de l'altra, perquè a l'original, de fet, el fill aquest que apareix a una família de tòquio, no apareix. Està mort. Està mort. Està mort. Està mort. I la protagonista és la noia, la Nora. A mi m'agrada més. Confesso que una de les coses que m'agrada de la pel·lícula, i que li permet també modernitzar, diríem, el guió. Jo trobo que el guió és un punt de vista. Jo entenc que és una clàssic, i que poques peges li poden trobar en una clàssic d'aquesta categoria. Però com que jo vaig tenir la desgràcia, segurament, de veure primer la de la moderna, i aquests dies després he vist l'altra per influència teva. Per què et vas enganyar? Sense voler. Estic convençut. Ara em trobo en que tinc un contrast de sensacions que fins i tot he pensat ni plantejat que tinc moltes ganes de tornar a veure la moderna, la del llamada, perquè hi ha coses que ara no me'n recordo si l'hi he vist d'una manera o l'hi he vist d'una altra. Quina, per exemple, va pregunta, que aquí tots l'hem vist. Una cosa que a mi m'agrada, i que això es la puc explicar, que m'agrada molt en relació de la moderna, de la de la llamada, és que canvia el paper, és d'aquest fill, que deia ell, que no existeix en la versió primitiva, diríem, en la versió del 53. Sí que existeix, però no apareix. Està mort. El fill que troba Naos Saca, que és un fill una mica despenjat, que ha arribat tard, jo crec que la llamada fa un mix, i llavors exacte, barreja el nano de Saca, que és quan la mare es troba malament un moment, quan fan el viatge, i aquell fill els recullen allà, però barreja aquest fill amb la Nora, amb la Nora que representa aquest virus amb la primera. Una cosa que m'agrada moltíssim, moltíssimit, i des del meu punt de vista, tot i que reconec, que m'agradava que aquests tots són actors carismàtics, del cinema japonès, i que ells sempre han arribat els mateixos, i per tant, passen una mica com el Quiro, que hi ha personatges que són, bueno, inconvassionables. A mi una cosa que m'agrada molt d'aquesta pel·lícula, és que trobo que el càsting està brillantment fet. És a dir, només amb la cara de cada personatge, de la pel·lícula, la llamada, amb color, saps com és cada personatge. És a dir, els rostres, les gestos, la gestualitat, la forma que caminen, la forma que s'asseuen, la forma que comenten, fins i tot diria que hi ha alguns personatges que estan més ben resultats. Per exemple, la peluquera, l'egoïsme de la peluquera, està per mi més ben destacat amb la versió moderna, com la versió antiga. Jo, en canvi, no desinteria d'això. Jo, en canvi, crec que la peluquera, amb la visió moderna, és un personatge relativament dèbil, relativament influenciable, relativament tou. En canvi, a la pel·lícula de l'Osu, el personatge és dur, és pragmàtic, va a la seva, i està molt ben configurat. Amb la pel·lícula de la llamada, jo crec que la peluquera no saps mai si és que és tonta o senzillament va a la seva. En canvi, a la pel·lícula de l'Osu... No diguem al marit. Però en canvi, la de l'Osu està claríssim, el tipus de personatge. Qui és de lluitant, ara, per parlar? Ja veus que al començament et deixaven parlar, perquè era una entrevista, però ara... Una cosa que em trobo molt encantadora, i ja deixo parlar, és quan l'àvia, que no hi és, això, amb la versió primitiva, li dona els diners a la nòvia del fill jove, que jo trobo que té una fort... El fet que li doni els diners, i li explica per què li dona i com les accepta l'altre, em sembla d'una brutalitat, em sembla meravellós. I en canvi, això és una cosa, un detall que no hi era. Està perdut, això. L'altra cosa, també, hi ha canvis com, per exemple, que ells van amb l'ultè... Hi ha moltes coses que estan canviades, però estan actualitzades, no és que varia la història, perquè la història és la mateixa, i el comdèiem es fa més o més de les mateixes. Però a mi, en conjunt, per no llargar-me més, i deixar-me parlar, diria que hi ha entrat més, m'he emocionat més, jo, amb la versió... Perquè a l'altra banda, hi ha molta plana fixa, que és veritat que és molt maco, però a mi l'anteix una mica la història, i en canvi... Les dues pel·lícules són plans fixes, tot a l'estona. Hi ha més muntatge en el segona. La segona dura 15 o 20 minuts més, que la versió antiga. Sí, vol dir que la primera són gairebé dues... No, més de dues hores, dues hores 10, dues hores 7, i l'altra, la mateixa. I les dues hores 30 o 25. És aquell plan de l'Osu que està a 90 centímetres del terri, i que estàs ajunollat, estàs a l'altura del tatami... Però això el llamada no ho fa igual de bé. Des del meu punt de vista, la diferència principal entre les dues pel·lícules no està passant al guió, sinó està en l'estil de l'Osu. Jo penso que visualment l'Osu té molt més estil, o té un estil... Més potència té. Que arriba molt més, que no passa el llamada almenys fent el remake. No parlo del llamada fent altres pel·lícules, no? No ho sabem, perquè no he arribat. Jo no he vist cap altre pel·lícula al llamada. Però la Carme Déia, no, per exemple, on posa la càmera de l'Osu arras del terra gairebé, que quedi com nífric. En el punt de vista d'un home que estigui assegut, amb un tatami, amb un pla fixe, com deia abans, i també el joc que fa amb el fora de camp, i amb les pauses, perquè trobes moltes vegades que dintre d'una conversa la càmera està allà abans de que comenci la conversa amb molta estona, es queda molt temps després, moltes vegades t'està ensenyant una cosa que queda fora de camp, i treballar visualment d'una manera molt potent. Per exemple, unos que fa en els diàlegs l'Osu que no ho repeteix de la mateixa manera és agafar lleis de la càmera, perquè la gent ho entengui, posa la càmera gairebé al davant del personatge, i que sembla que el personatge t'està parlant a tu. I amb aquestes converses... El pare, això ho fa moltes vegades amb el pare, i això ho fa extraordinàriament bé. Inclusió, jo trobo que el gran dilema aquest, que a l'últim de la pel·lícula de l'Osu hi ha un moment que la Nora li diu a la filla, a la filla, a la última conversa, la última conversa, li diu... La filla es queixa dels germans que se n'ha anat, i la única que s'ha quedat és la Nora, i llavors la Nora li diu, no, és que ha de ser així. Perquè tenen una família. Hi ha una sabiesa amb aquell discurs que jo no l'hi he trobat, aquesta sabiesa. Jo tampoc l'he trobat amb el Llamar. Hi ha una sabiesa amb l'Osu, una sabiesa. Aquella... És a dir, acaba dient, no és el mateix ser pare que ser fill, i és així. I és així, ni bon, ni dolent. Però hi ha una ingratitud amb ser fill, i una generositat amb ser pare que ha de ser així. I la Nora diu és que és normal ser això. I Carme, que això també es viu amb una... I això és potentíssim. I és un punt que també es viu amb una conversa entre els dos pares i la gent. No, quan estan al pare i la mare estan parlant dels fills, i estan dient, ostres, que egoista és aquesta, com és l'altra. I de cop i volta es queden parats, són riuen i diuen, però quina sort, que bé que han sortit. Són millors que la mitjana. Perquè al pare d'abans amb els altres ja em diuen que tots hem tingut els problemes. Perquè quan aquests tres s'emborratgen un, se li han mort els dos fills a la guerra, però és un punt de vista tan de pare. I això és tan savi, tan savi. En canvi, jo he trobat, malgrat que l'he trobada bona, l'actual, i l'he trobada bé de transició, la transició feta del 53, ara està relativament ben feta, però sàvia sàvia i profunda l'he trobada de l'Ozo. I a més a més aquesta l'he trobada un punt de col·lebrón, i l'altre és una pel·lícula fantíssima des del cor i ha dit la gran veritat que aquest és el món que s'acaba, que se'n va i que el canvi generacional té aquest preu. I això ha dit, amb una melancolia, però amb una potència que a mi m'ha semblat magnífica. I a l'altre li he trobat un punt de col·lebrón. Jo crec que... Jo crec que el Yamada... Yamada Clarín, el director de la Noga. De l'actual, de l'actual. Yamada, no? A la que està ara en cartellera. Exacte. Jo crec que no tindrà cap problema per reconèixer que ella ha fet una recreació al cap i a la fi una mica trivial, trivial. En el sentit de que tot el que té a la pel·lícula de l'Ozo de transcendent, ell ho ha intentat... Vanalitzat. Sí, d'alguna manera. El Ozo fa arquetips immutables que serveixen per parlar de la naturalesa humana quan ho ha fet ara i sempre. El Yamada, el que ha fet d'alguna manera, és crear uns arquetips, més o menys divertits. És una pel·lícula més amable. Però jo penso que els arquetips de Hollywood... Que són arquetips, en alguna mesura, que també perduraran. És una pel·lícula que, si la gent la veu i la gent li agrada, és una de aquelles pel·lícules que la tornaràs a veure. A veure, que estem tirant coses sobre el Yamada pobroma. No, no, no. Jo penso que una família de Tokio, una família de Tokio, la que tenim ara en Cartellera, és una pel·lícula ben feta, un molt bon humanatge a l'Ozo i que recupera parts de l'essència de l'Ozo i que val la pena anar-la a veure. Exacte. I que explica una història consistent, si això és veritat. I que allú fa molt bé perquè podria haver-ho fet molt malament. Era molt arriscat, això. Una pel·lícula com la de l'Ozo fer un remake, adaptar-la, a veure, es podria haver trobat en una situació molt brica. En Polo, que té un altre tipus d'esquema, i ho resol molt bé. I ho resol bé i la contraposició del món... Actual de Tokio. Actual de Tokio. Exacte. La fa molt bé. Sí, de fet aquí ho parlàvem amb el Joan, que igual que l'Ozo agafa, que és la segona guerra mundial, no tot el que marcava, que era el 253. I com la figura d'aquest fill desaparegut, d'alguna manera, és... Ho deia amb la presència absent de les sequeles, d'aquella segona guerra mundial, en el cas d'una família de Tokio. Tenim, a través del fill d'aquest fill jove, la presència de les sequeles que ha deixat Fukushima. Per què surt? Per exemple, sí. Mentre que a Cuentos de Tokio tenim un desastre com a estatal de Fukushima, vull dir que també busca, d'alguna manera, arribar una mica més. A través del jove, això és nou. És una gran trobada. I mostra la crisi, perquè en definitiu es veu que el Japó, des de fa una mala temporada, està en crisi econòmica, diríem, estable permanent. I què passa? Aquest nano és el que serveix per mostrar justament aquesta faceta. Totes les problemes que té ell són les que s'han de fer. Però tot el que a la pel·lícula de Lotho és important. Aquí se li acaba fent un top. Vull dir, el fet de trobar-se allà que ho elaboraran a Fukushima, doncs a la noia, que bonica que és, que si no m'adelanto, s'adelantarà a algú, tot això no deixa de ser un treure-li ferro, treure-li importància per apropar-ho a l'espectador, per fer-ho més fàcil, per donar concessions al personatge del marit de la perroquera, perquè no m'agrada gaire. No m'agrada la peluquera. La peluquera és molt millor a la Lotho. Com a perfil. Són dos productes completament diferents. Estan basats en la mateixa història, però no tenen absolutament res a veure. És que no es poden comparar. Una és una pel·lícula que està feta no sé si amb l'ànim de perdura o no, però és una pel·lícula absolutament perdurable. L'altra és una pel·lícula que és actual, per fer una estoneta per plorar una mica. Molt estona, perquè és llarguíssima. Sembla que el Joan no està gent d'acord amb tot el que ha dit. Jo no estic gent d'acord. Ella posava per la Dara. Jo en trobaria la Dara. I llavors li veig moltes possibilitats, moltes coses positives. No dic que no hi siguin amb l'altra. Però a mi per exemple amb una reflexa, el drenra, i l'altra està amb el vaixell, que és més important el japo, llavors hi ha moltes coses que per mi estan millorades, el final de la pel·lícula és diferent, el final de la pel·lícula amb una morena a la casa i amb l'altra morena a Tòquil, i llavors tota la resolució del final, del guió per a tu ara, tot el final del guió a mi em sembla molt més consistent, molt més fort, molt més potent el que hi ha de la nova, de guió. Per què és més dramàtic? Per què és més dramàtic? L'Otho era un cineasta, això ho diuen, no dic jo, que es caracteritzava pel buit, per deixar l'espai buit, una mica el que deia abans, perquè l'espectador entengués la transcendència del lloc que es veia, però no necessàriament impactant, sinó simplement amb les imatges que estaven passant. I penso que aquí el Yamada fa un gir, intenta donar-li un plus, que potser és un plus més comercial, com deia el Francesc, o no, però que no té per què ser una cosa que impedeixi a la gent arribar i a la història, però simplement que li doni un altre punt diferent. En qualsevol cas, estic d'acord amb que són dues obres, sinó mestres importantíssimes del cinema, i que, per tant, ens recomanem en els nostres uïdors, que, si tenen oportunitat de la veure aquesta, serà més fàcil, perquè la fan al cine arribar-ho, i no tres o quatre cines més, a molts cines, i l'altre és més difícil, l'altre és una obra que s'hauria de veure... Però que, en qualsevol moment, que tinguessin l'oportunitat... De veure la de l'altre, també la recomanem. La recomanem. M'està considerada, per molts, la millor pel·lícula. La millor pel·lícula és la del cine. Sobretot les cines japonès no hi ha cap mena de dubte. Jo ho acostumo a dir, però avui potser encara una miqueta més. Fichem a l'Anna, no? Li fem signar ara perquè hi ha els juguenins. Doncs no... Jo, si voleu, ho vaig venint. Cap problema. Doncs perfecte, Anna. Doncs sí, sí. Per mi, vaja, per nosaltres, penso que seria un plaer. En qualsevol cas, moltes gràcies per venir avui. Això ja ho tenim fet. Ja no pot tornar-se enrere. I, bueno, recordeu que aquest programa, com sempre, el podeu tornar a sentir a cinema des del gallinè. Cinema sense condicions, que de vegades ja els barrejo. Cinema sense condicions, pumblospot.com, i que la setmana vinent de que parlem, Joan, ho tens per aquí apuntat. Ho tinc, aviam, de memòria. Seria que bé la Carme ens parlarà del cinema Jueu. Sí. I bé el Sergi Grau, que ens parla de l'Espilberg. Perfecte. Molt bé, molt bé. Doncs molta curència. Jo tindré en compte. A vosaltres. Gràcies, Anna. Bon anit. Bon anit. Bon anit. Gràcies. Bon anit. Gràcies.
