Cinema sense condicions. M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord. Aquest és el començament de cançons per després d'una guerra amb el Sílvia Martín Patí. Gràcies per recordar-ho, Joan. Gràcies per recordar-ho. És el començament de la pel·lícula que té molt a veure amb el tema que anem a parlar avui. El que és curiós és que fa bastants anys que vaig veure una pel·lícula del senyor Pedros. Era un curmetratge i vaig escoltar la internacional allà. No he hagut manera de trobar-la gairebé per el lloc suposo. Però jo a tu, això d'internet, l'he de trobar segur, fàcil. Aquesta és la... Què vols que te la posi? Anem forts avui. Jo crec que és una petició indirecta. Disco solicitado. No cal que la posis, ja la sabem també, oi? Bueno, saludem els nostres uïdors. Bona nit. Som aquí un dimarts més per fer cinema sense condicions. Avui som 4. El francès que està al darrere dels vidres, controlant-ho tot com sempre. En Jaume, que és el jefe de personal d'aquí. Ah, sí? Sí. I... Avui és el jefe. Has d'escollir, has d'escollir. I després tenim aquí el convidat mensual. Un col·laborador que ve habitualment a vegades el més, quasi sempre, que és el senyor Ferran. Bona nit. Andreu Ferran. Andreu. Andreu, que era més bé. I finalment, jo, Joan Morros, que heu salut-ho en nom de tots. Escolta. Avui la... Això t'agradarà. A veure, a veure. Sí, això. Això és de la... Interesional. En català, en català. No, no, no, no. Doncs no t'ho caixerà, Joan. No, no, aquest és un artista, oi? No t'ho caixerà, Joan. Una regla moderneta, oi? Ah, sí. Rapidet, rapidet. Sí, sí, rapid, rapid. Doncs expliquem-nos els loïdors, que avui ens toca parlar de dos coses. A més a més, d'inici, els plegues que hem vist, i el que recomanem, i el que s'estrena el divendres d'aquesta setmana, jo puc parlar de més d'una interessant, curiosa. Jaume Navis Dugas, que ens en parlarà després. La idea és que el francès que ens parli de Jaime Camino, que és un autor que es va dedicat durant molts anys a fer pel·lícules sobre la guerra civil espanyola, i l'Andreu, aquí present i aquí convidat, ens parlarà de la guerra civil espanyola passada al cinema. El cinema sobre la guerra civil espanyola. Intentarem. Intentarem. Farem memòria avui, doncs, oi? Moltes gràcies. Per tant, tu, Jaume, has vist dos pel·lícules. Explica'ns, explica'ns. La primera d'elles és l'Apocalitzós Nou, que es veu Carai Tu, que és bolló. És impressionant. La versió del director. La versió del director, sí. Almenys jo vaig interpretar que sí, tampoc ho puc dir 100%. La passàvem pel Paramun aquesta setmana passava. I llavors també vaig veure Breu en contra. Una pel·lícula d'Edavine Dugas. El David Lindsay, sí. Ja l'ho estic en contrast, una amb l'altra. Però, veritablement, és quan... No sé, jo penso que entres, quan veus pel·lícules així, i trobo molt encertat, això que deies, que si miraríem de parlar de pel·lícules que tenen uns quants anys, jo penso que és quan, realment, te dones del que saps, també. Que això també és bo. A vegades ho descobreixes bo i parlant, no? Però altres vegades, no, com amb la pel·lícula aquesta del Francisco Alcòpola, apocalitzós nou. No, ja ho sabies, i llavors allò t'ho refresca la memòria i n'has sentit a parlar tantes vegades, ha llegit tantes crítiques, t'ha quedat tan ben situada. La vieja memòria, no? Allò que, sí. Com dius? Que no, què vols? Una pel·lícula... Que així, home. La cosa va bé, no? I llavors, la veritat, és que em va semblar, sobretot els últims compassos de la pel·lícula amb el Marro Mrando com a intercal, i de la manera que arriba, i tota aquella postre nascena, tota aquesta tragèdia, tot aquest infern al cap i a la fi, que no deixo d'estar en la terra, perquè allò jo penso que sintonitza perfectament. A mi em va fer pensar, fins i tot, en Vàtil·la. Vàtil·la Rí dels Uns, no? Que me'n recordo, que fa molts anys que la vaig veure i m'agradaria tornar-la a veure aquella, també. Suposo que deu ser fàcil, ja ho sé, Joan. Bueno, ja ho veurà. Aquesta és la qüestió d'Aitardè. De buscar-la. I llavors, doncs, què deies? Gram, això és la personificació del mal, tanta preocupació que tenim gairebé tots plegats, que ningú ens critiqui i per comportar-nos bé, perquè tothom tingui de nosaltres molt bon criteri. Això de petit, sobretot, ho tens molt clar, no? I llavors veus això i dius, carai, quin contrast, oi? Molt bé. Vaja, impressionant, vull dir, no cal descobrir-la, és molt clar. Jo em veig que penso que és una pel·lícula, el que ell s'esneu, que captura molt bé la atmosfera de la novel·la en què es basa. El cor de les tenebres. Sí, que s'està envientada amb un impacte diferent. Sí, però això no importa. Això és el que més importa. És una famosa novel·la, és una novel·la molt bona. La setmana passada parlàvem precisament d'això, d'adaptacions, de novel·les i grans novel·les al cinema, i aquesta no la vam esmentar. Jo el que sí que voldria destacar és aquest infern, en tot cas, aquesta mena de baixada o els inferns del final de la pel·lícula, i la voldria posar com a contrasta amb el principi de la pel·lícula, quan ell veritablement està començant el viatge de baixar fins als inferns. Vull dir, la manera que viu aquell... amb aquella bogeria, vaja, vull dir, estem parlant d'una bogeria no precisament genètica, ni, si no, producte dels fets que et trobes i el mal que et fan, i com això li busques compensacions, no les trobes, i acabes anant a parar d'ans al lloc. Molt interessant, també aquest punt. I llavors és el gran camí de la vida que pot derivar de diferents maneres. Evidentment, amb aquest home, probablement, el pitjor de tot és que li ofereixen el que li ofereixen, i això és el que el condiciona totalment a la vida. Molt bé, molt interessant. Francesc, has vist alguna cosa? I quan l'altre, no, potser que acabi. Ah, és que el Joan va... No, no, no, no. Em semblava que ja l'havies liquidat l'altre. Home, la pel·lícula, si no, perdona. També, d'alguna manera, és com un breu en contra. Molt diferent a la del David Linn, no? És diferent, sí. Jo penso que breu en contra és aquella pel·lícula que tota la frivolitat que moltes vegades acompanya el fet de tenir relacions sexuals, sobretot, però també amoroses amb altres persones, o que hi hagi una cinturia, quan, veritablement, estàs completament situat en el teixit social d'una manera fins i tot correcta. Lògicament, en el moment que tu pots arribar a trobar, doncs això que se'n diu, la fascinació, que és el que en definitiva veiem amb aquesta noia, i com ho viu d'una manera molt intensa i paral·lelament alguna cosa has tocat, i això s'ha mogut, eh, les Francesc? Ara, bé, com ell viu tant la història, amb sí que lògicament ha de ser engrescadora i no podia ser d'altra manera, i paral·lelament com pateix aquest engrescament, no? Perquè és clar, vull dir, té el seu marit, i el final de tot és genial, no? Perquè és clar, pel·lícula és molt femenina, perquè està explicada des del punt de vista d'ella. Ella ho va explicant tot, i el que sé, i tal, no? I al final de la pel·lícula el seu marit li diu quina sort que has tornat. No importa on t'hagis estat, el que és important és que hagis tornat. A mi em sembla que és molt bo, molt bona. Vaja, vull dir, genial, amb tots els conceptes. David Dine és molt bo. El David Lindem recorda aquests dies, perquè suposo que tot sabeu que s'ha mort el Pit de Tull, i a les hores tothom sap que el Pit de Tull va ser carismàticament famós a partir de l'Ònes d'Arabia, i que tothom el recorda bàsicament per aquesta pel·lícula. Suposo que la veurem aviat. Sí, la passarà, evidentment. És un gran senyor. David Lindem és un... I també ha mort la Joan Fonten. Sí, senyor. Ahir, abans d'ahir, la Mory, que és la germana de l'Olivia de Javilan, eren germanes, i que ha fet coses amb Hitchcock, també altres coses, no me'n recordo ara dels títols, però tenia una jarra que eren aquelles famoses de Hollywood, que tenia 80 i pico, quasi 90 anys, em sembla, no? Sí, sí. Ho sento abans de dir-ho. Passem a Francesc. Has vist alguna cosa a Francesc? He vist, però no destrena aquesta setmana, perquè he trobat més dificultats que altres per anar al cinema, però sí que he vist una pel·lícula que és el motiu de la tertúlia de l'envoltat de cinema, demà a la biblioteca de Sant Vicent, a la biblioteca Les Voltes, per si algú s'hi vol passar, a les 6 de la tarda, que havíem parlat aquí, que el Sergi Rada i la companyia havien passat a la Silicon Group Topia, que en el seu moment havia tingut molts premis i que tothom que la vista parla meravella, jo també faré el mateix, perquè la veritat és que és impressionant. És la pel·lícula Incendis, aquesta pel·lícula canadenca del director... No recordaré el nom. Passada amb un obra de teatre, que és molt de teatre famosa. I que fa, no gaire, estrenat una altra pel·lícula que es diu Pressoners, que em sembla que encara està cartellera i que t'he preparat una altra pel·lícula, ho he dit un director que ara mateix, força jove, però que no para. La veritat és que la pel·lícula és impressionant, és el començament al final. La manera com està feta, la història que t'explica, els refons del que et vol comentar, jo diria que deixant de banda, o potser fins i tot afegint-la, o passant-la per sobre, de la pel·lícula alegat contra la guerra que va ser la de l'Estanley Kubrick, la de... Volamos sobre... Està a l'Estanley Kubrick, la pel·lícula de la guerra, vols dir? A la Jaqueta, sí. Jo en referia a l'anterior, ah, tu vols dir, que t'havia vols dir... Això, camins de glòria. Deixant potser aquesta de banda, o potser no, incluent-te amb aquesta, jo diria que és la pel·lícula més ben pensada per fer estar tota l'estona al espectador, pendent amb unes actuacions fascinants, com una història habitablement duríssima a tota l'estona, i quan entens, veritablement, el que ha passat amb tots els personatges, com es relacionen entre sí, i una pregunta que es fa al final, el germà que està buscant, l'altre germà, que li pregunta a la germana, va sona, li diu, però, un mes, un, pot ser... pot ser un, ha de ser dos, necessàriament, la germana és matemàtica, i en un moment determinat de la pel·lícula, jo ho és mento, perquè ja estimo que no estigui carme, en principi, no té res a veure, ni amb el cinema, ni amb res, però és que la pel·lícula la comenten, i em fa molta gràcia, perquè parlen de la... ella és una ajudant d'una càtedra de matemàtiques. Llavors la presenten al començament de la pel·lícula, aquesta noia, que és la que veiem pràcticament, durant tota la pel·lícula, fent la recerca d'un germà perdut, va del seu lloc d'origen, sembla que és a França, va a la recerca en diferents països, passa pel Marroc, i va veure què ha passat amb la seva mare, què ha passat amb el seu germà perdut, i el començament de la pel·lícula es la presenten com una matemàtica, com una ajudant d'una càtedra, i la... la presentació que fa el càtedràtic, és, ja, tot un... un reflex del que després passarà a la pel·lícula. Venen a dir que, ara, oblideu-vos, li diuen els alumnes, oblideu-vos de tot el que heu vist fins ara, en matemàtiques, concretament, ja t'està visant, els espectadors també els està dient, oblideu-vos dels problemes que es resolen fàcilment, les coses que anem fent i que anem treballant, a partir d'ara entrem en problemes que són irresolubles, que no tenen cap mena de solució. I el primer que diu, quan presenta l'ajuda en aquesta, que ja està pensant en els seus temes, perquè hem vist com a un notari on els diuen, a ella i al seu germà, que és la seva mare, que és una herència molt peculià, perquè diu que ha d'anar a buscar el seu germà, entregar-li un sobre, mentre no el troben, no poden ferrar-la de cap manera, això és el començament de la pel·lícula. I el moment que l'hagin trobat i que l'hagin donat al sobre, llavors ja poden posar-li l'àpida, etcètera. El germà ha de fer caldo, això no ho puc fer, vull dir, jo he d'entrar la meva mare com cal. I la germana diu, bueno, algun motiu ha de bé. I ha dit que quan la presenten com a matemàtica, com a d'allò, la primera que diu, començarem per la conjectura de Syracusa. I no sé, m'ha intrigat tant que m'agradaria que estigués aquí, la Carme, per dir, sí, home, ja sé quina és. La conjectura de Syracusa, us l'explico, breuament, perquè és que em fa gràcia, consisteix en una propietat dels nombres, molt senzilleta, que és qüestió d'agafar. Si agafes un nombre, el que vulgueu, un nombre per ell, llavors l'hem de dividir entre dos. Si és un nombre senar, l'hem de multiplicar per tres i sumar-li un. I aquest procés, tota l'estona, així, agafant un nombre, doncs anà fent aquest procés. Sí, com si no tinguéssim res més a fer, vaja. Bueno, hi ha gent que s'hi dedica, això. I resulta que es troben propietats dels nombres que després són útils per tot, però hi ha gent que considera que les matemàtiques no són útils per res. Això depèn. Jo considero que sí. Jo no soc d'aquests. Bueno, no, no, per suposat. Llavors, arriba, sempre que vas fent aquest procés, interactiu, es repetint, arribes a un. Partecis, partecis del nombre que partecis fent aquest procés, dividint entre dos si és per ell, multiplicar per tres i sumar-li un si és senar, arribes a un. Per això no s'ha trobat la demostració matemàtica de que passi per tots els nombres, perquè s'ha aprovat, passa això. D'acord? Llavors ja... És una curiositat matemàtica que apareix a la pel·lícula i que ja ens està dient la dificultat també que trobarem per interpretar el que passa. Llavors, la segona part matemàtica, ja que pel final de la pel·lícula és aquesta. És la pregunta que sembla una nimetat, una absurda, però que dona la clau de la pel·lícula, que és 1 més 1, pot ser 1. Només hi ha una altra possibilitat. Només pot ser 2 o pot ser 1. Llavors, bueno, partir d'aquell començament de la conjectura aquesta i la pregunta d'aquesta del final aritmètica, doncs passa per la pel·lícula. Li preguntarem al gener. Impressionant. La explicació que ha fet? Genial. Terrible la història. Ara acabà dient que 1 més 1 pot ser 1. Això és bastant dubtós, oi? Bueno, però jo ho trobo interessant com a plantejament. Heu de veure la pel·lícula. Està lligat el que ha passat a la història, suposo. Spoilers. Aquest 3 macoces. 3 coses, va. Jo us puc explicar, aquesta setmana, només he vist una pel·lícula d'Estrena, que la fan el Divendres, que es diu What Macy New i que està inspirada, suposo que adaptada, però, bàsicament, la història és la mateixa que la famosa novel·la, que es deia What Macy New o lo que Macy sabia, traduit del castellà. És el 1897 del Henry James. Aleshores, va d'aquella època, també, en un divorci d'una parella. Ella és una... No sé si amb l'època, lògicament, en aquella època no podia ser una estrella del rock. Però, aquí, la dona l'han feta, una estrella del rock, és la Julian Mur, que ho fa extraordinàriament bé. Ella és un marxant d'art i tot està vist, i això és molt més interessant de tot, des del punt de vista de la nena, que té 6 anys, i que s'adona a compte dels conflictes que van passant els seus pares, que ja es troba al mig, no acaba d'entendre bé en profunditat el que s'estan discutint, el que s'estan passant, però l'espectador, que sí que entén el que s'està passant i el que està vivint, s'adona a compte que són dos pares absolutament aguistes que donaran la seva, i la nena, tot i que no acaba d'entendre, et fa... cada vegada estàs més apenat, diríem, per l'egoisme, la situació en què es troba aquesta nena, que s'està explicant tot, però la cosa és complicada, de mala manera. És una pel·lícula molt ben feta, molt ben rodada, segurament, no es desplèn d'algun dels tòpics típics de Hollywood i d'un final més o menys curiós i tal, que es veu potser una mica venir, però en general, el que és la identificació de la nena, amb els problemes que té, com veu els pares, com els més o menys ell, que no poden entendre el que fan i per què ho fan i com. I hi ha una cosa curiosa, que els pares t'en donen compte, que d'alguna manera estimen en aquesta nena, però són incapaces de ser bons pares, són uns pares horribles, horrorosos. D'alguna manera, aquest estimació es converteix en un egoisme perquè poden apropiar-se d'aquesta nena, quedar-se-la sense entendre els problemes que pugui tenir aquesta nena. És una pel·lícula, penso aconsellable, sense ser una obra més, que està inspirada amb una novel·la famosa, però que, digues, digues. No, no, que reprenen el tema de la setmana passada de nou, el Henry James també, tampoc vaig pensar la setmana passada, però suposo que és un tema d'aquests que anirà sortint, que és recorrent. Doncs el Henry James ha estat adaptat la seva obra una altra volta de Rosca, que és una novel·la molt consistent. Doncs la va adaptar el Jack Clayton en el 1961, amb una pel·lícula, i aquí es va dir Suspense, els innocents, d'innocents, i és una obra mestra, també. És d'aquelles pel·lícules que sí que aconsegueixen aquella equació que l'altra setmana vam intentar descobrir, de com aconseguir passar una gran obra, una gran novel·la, al cinema. D'una manera veritablement màgica. Si heu vist l'Orfanat, que suposo que sí, si heu vist los otros, va per aquí la cosa. Ara, si us atreviu a veure els innocents, quedareu garrativats. De com un petit moviment de càmera. Et diuen més coses que 20.000 imatges d'una pel·lícula feta així, com de vegades passa, de qualsevol manera, per explicar una història. I que et fa pensar que, veritablement, en el llenguatge cinematogràfic és d'una potència impressionant. És una de les grans pel·lícules... Aquí és una pel·lícula molt famosa, és de pel·lícula molt. Sobretot pel tema de, perquè juga una mica amb el terror, amb la Suspense... Sí, però d'una manera molt subtil. I és la càmera, la que t'explica, aquest punt de que no saps exactament què estàs veient. I jo crec que molt poques persones han sabut fer-ho, això, com aquest director, el Jack Clayton. La veritat és que molt... Bueno, amb guió per cert, de Truman Capot i de William Archibald, que tu potser em sembla que has parlat alguna vegada d'ell. Bueno, res, que suposo que aquest tema de la setmana passada anirà sortint. Sí, perquè en el fons ja vam dir-ho l'altre dia, és que vam parlar l'altre dia de les obres de... de la llibertat universal passades al cinema i vam descobrir que no n'hi havia tantes, com podíem imaginar, que n'hi havia moltes menys, però que les que aconseguien una adaptació o una presència cinematogràfica en aquelles que s'havia adaptat al cinema, és a dir, que s'havia agafat la història i posàvem com exemple carismàtic, segurament, la insuportària del cert, perquè és una pel·lícula que mateix Milán Cundera va treballar... Una cosa que no em vaig dir l'altre dia, i és interessant, és que el francès que treballava amb el que es diu ah, no em surt d'ara el nom, que treballava amb el Buñuel, que ha fet les guions de Buñuel, el francès que es diu Jean-Claude Carrier... Jean-Claude Carrier, sí. És el guionista, també. La fan entre Jean-Claude Carrier i el Milán Cundera. I a les aves hi havia coses, que és el que comentava l'altre dia, que hi havia coses que estan a la novel·la i que no estan a la pel·lícula, i en canvi, tant una com l'altra, estan dient el mateix, amb llenguatges diferents. Això fa que siguin complementàries, perquè tant doncs compta que, comparant les dues coses, una complementa a l'altra. Quan s'agafa una novel·la, que es volia discutir amb l'altre dia, i simplement, sense adaptar-ho, cinematogràficament, escòpies, s'adaptes, sense res més, la majoria de vegades no acaba de funcionar. Nosaltres sembla ser... Són llenguatges diferents. Sí, exacte, i sembla ser que estem a punt d'assistir a l'estrena, el 25 de desembre, concretament, perquè dos companys que van venir al cinema del Gajiner, de Cornella, a parlar-nos del metge, del mèdico, de Noah Gordon. Sembla ser que, pel que diuen ells, i pel que diu tothom, que l'ha vista amb un passi de premsa, amb una sessió així especial, doncs és una adaptació de la novel·la del Noah Gordon increïble, una pel·lícula alemanya, rodada en anglès, i que tots els que han llegit la novel·la, que sembla ser també, que jo no l'he llegit, que és una novel·la de referència dintre del que és el gener de novel·la històrica, doncs no queden gens de sabut de la pel·lícula. Sembla ser que és impressionant, vull dir, que també per apuntar-la, perquè la setmana vinent ja no tindrem programa, doncs ja podem anunciar que el 25 és tenint aquesta pel·lícula, que val la pena veure-la. Doncs bé, si no hi ha més estrenes o més pel·lícules que hem vist, podríem passar pel tema i començar pel francès que ens parli del Jaime Camino. Doncs jo, com acostumo a fer, no es donaré una visió exhaustiva del tema ni del director, sinó que m'havia donat una versió personal. I per començar, el que volia rellegir, de fet, és traduir de l'anglès un comentari que hi ha a l'IMDB, que, com sabeu, és la base dades més exhaustiva, això sí, més extensa de tot el món de pel·lícules, i IMDB, que és Internet, Movie, Database. No, internet, no lo internet. És igual, de setembre, de setembre, fincada en principi a Estats Units, el servidor és d'allà, i us ho tradueixo. Potser és una miqueta llar, però no gaire. Potser més que res, serà lenta la tradució, però intentaré fer àgil. Sobre la vieja memòria del Jaime Camino, que per mi, de les que he vist seves, que tampoc és que hagi vist moltes, però és que aquesta em va impressionar tant que, bueno, que cumbreu completament amb aquest comentari i ara, quan us digui de qui és, doncs ho entendreu més. Allà, en el IMDB, el comentari que hi ha és el següent. Diu que aquesta és una excel·lent pel·lícula d'entrevistes sobre les opinions i memòries de diferents participants, guanyadors i perdedors de la guerra civil espanyola, que va anar del 36 al 39, d'acord amb el format clàssic del documental, que d'alguna manera aquesta pel·lícula, imagino que ajuda a fixar el que és el documental clàssic, doncs agafa o recull fets que van tenir lloc al voltant de Barcelona en els comencaments, en els mateixos comencaments de la guerra. I el muntatge està fet de manera que pots veure un diàleg fictici entre polítics de diferents partits i ales de dretes i d'esquerres. La veritat històrica és per suposat impossible de copçar i, finalment, acabes tenint la impressió que la realitat mateixa s'escapa de tu. No pots acabar d'agafar-la. Cap pel·lícula de ficció pot fer el mateix també com una bona pel·lícula documental. Per exemple, Roger Ioh, de Michael Moore, 1989, Hotel Terminus, La Vida i i els Temps de Klaus Barbie, de Marcel Lofos, 1989 o els films de Fred Weisman. He de dir, això diu aquesta crítica, que la longitud de la pel·lícula, al voltant de 4 hores, és similar a algunes d'aquestes que hem inventat. I cada part d'aquesta pel·lícula, és tan excitant i amb tan densitat d'informació com la millor de les que hem inventat. Us ho puc assegurar. Aquesta... Ara segurament riureu una miqueta, però per això està fet aquest punt de començament. Aquest comentari, que està ja a l'IMDB, el va fer una persona, un senyor que es diu Francisco Aguilar, el 6 de gener del 2000, ara aquesta persona ha datat una mica el seu nom al català, i llavors, bueno, la qüestió és que quan vaig veure aquesta pel·lícula, vaig buscar aquí a l'IMDB, vaig veure que no hi havia cap comentari, i em va encantar, em va agradar. I el vas fer tot. I aquests comentaris. Bueno, mira. Ho hem deduït. I aquest comentari que fixeu que dono referència del màxim. Potser et redueixes també l'anglès directe, no? No, costumo a fer-ho, bueno. Sí, cosant, no. Sí, no, però m'ha acostat, m'ha acarronit, ja dic, no sé qui l'haurà escrit, però és un anglès d'aquella manera molt estrany. Però la qüestió és que en aquella època, sí que és veritat, era el 2000, doncs, jo m'imagino, perquè no me'n recordo gaire, ni qui és Alfred Weisman, però sí que recordo que és un director de documentals afamat i famós, i el Marcel Ofus, doncs que també havia dirigit, sí que me'n recordo, he vist aquesta pel·lícula de la vida de Klaus Barbie, que era un nazi, que tenia un hotel a Berlín, si no m'equivoco, no recordo malament. Llavors, la vieja memòria per mi és això, que vaig posar en aquestes línies. És una pel·lícula que transcendeix la capacitat que té a qualsevol tipus de cinema d'explicar-te una història, que transcendeix també la diferència que hi ha entre pel·lícula, entre realitat i ficció. Hi ha la impressió que recordo molt vivament d'haver-la vist, és que hi arriba un moment, com comentava ara llegint el que deiu aquí, que tu oblides, veritablement d'intentar esgrinar que va passant aquell moment. Perquè estàs veient imatges d'arxiu i de cop veus la passionària, veus altres personatges de partits completament diferents al seu, de l'altra banda, de la ideologia, i cada escut explica la mateixa escena a la seva forma. I tot encaixa perfectament. No hi ha manera de decidir si el que està dient un és el que va passar o el que està dient un altre. Amb la qual cosa, la pel·lícula, no sé si voluntàriament o voluntàriament, de Jaime Camino, ve a ser com una mena de demostració que les imatges són il·limitadament susceptibles de transformació, d'interpretació... Per molt documental que sigui, vaja. És que precisament el fet que sigui documental la fa encara més inquietant en aquest sentit, perquè la realitat es dilueix i la realitat es dilueix. I com tu dius abans, Joan, Jaime Camino, pràcticament tota la seva filmografia, curiosament va néixer el 1936, l'any que va esclatar la guerra. No crec que tinguis res a veure, però és una casualitat molt bona part de la seva filmografia, pràcticament tota a pel·lícules d'aquest tipus... Connectades amb la guerra seva? Sí, connectades o relatives. L'altre més conegut de la seva és la llarga vacació del 1936. Clar, precisament, d'on hi ha el títol ja ho diu. Són tres anys de vacances. Les escoles, fora, la feina, tampoc et pots dedicar. És una burgessia catalana que se'n va al Maresma i ens hi estaven allà per viure fora del perill que hi havia, que significava estar a Barcelona. Exacte. I llavors ha fet moltes altres. A mi una que hi he de fet... A mi una que m'agrada molt, la que m'agrada molt, la que coneixeu. Bueno, està basada... Panero, oi? No, no, no. L'arquiverne és un guió del romà govern del Joan Mercè i no sé quantes coses, quantes persones més, aquestes més o menys famoses. I té a veure amb una família catalana que ell, un d'ells, és membre de la Generalitat, que té un germà que és fatge, llavors és la confrontació entre dues famílies, els poten fora, diríem, de la seva casa, i ell es veu obligat, doncs, a fotre en la presó, i llavors la casa, com que és propietat de la família, i bé, el fatge que viu a Madrid i s'hi instal·la en aquesta casa. És una de les últimes pel·lícules, però després d'aquesta més em va fer una, que és sobre dels nens de Rússia. Sí, els nens de Rússia, sí. Aquesta és la més recent, el 2001. Aquesta, jo diria, que és una pel·lícula digna de tornar-se a haver vist, perquè planteja molts temes que no surten amb el cine, i com que ell planteja, des de punt de vista, diríem, d'aquí Catalunya, és una pel·lícula francament interessant. El Largo Invierno. A més a més, amb un repartiment internacional. Ah, bueno, hi havia el... L'Elisabeth Farland, el Jean Rochefort, l'Alfa Marcillac, també. L'Alfa Marcillac és el que fa de germà dolent, del germà que és fatge. És una extraordinària pel·lícula, jo l'he vist a diverses vegades, i les recomano. És una pel·lícula que d'ell segurament seria de les més interessants. L'altra cosa que m'has suggerit, el que has explicat sobre la vieja memòria, és que és veritat, és a dir, com que el documental permet que tu puguis posar-hi la teva cullerada. Hi ha una cosa també molt clàssica, que no sé si segueixen fent ara la filmoteca. La filmoteca feia fa uns anys, feia enredera, quan estava, potser, més de moda, el tema de la guerra civil espanyola. Feia una cosa bastant divertida, que era passar a tots els documentals del bando feixista, tots els documentals de la bandó, diríem, de la República. I te'n donaves compte que s'utilitzaven les mateixes imatges, que eren les uniques, que s'havien rodat per explicar justament el contrari. És a dir, veies unes imatges i significaven una cosa, i les altres eren exactament les mateixes imatges i significaven tot el contrari. Llavors, això permet aquesta mena que estigui la sensació que el documental és neutre, com la ficció, que no, que el documental pot ser tant de ficció com qualsevol altra pel·lícula de ficció. El Jaime Camino, la viaja memòria, té la diabilitat de fer les dues coses a la vegada. És a dir, les mateixes escenes o una... re, amb un petit tall de diferència, les veus interpretades d'una manera i de l'altra. I, veritablement, a veure, tu et pots decantar, està clar que ideològicament tot se'ns decantem, cap a un cantó, cap a un altre, en principi, et pots decantar, però si ho mides d'una manera el més objectiu possible, és que no pots distingir, perquè, simplement, mira, doncs aquestes imatges que estem veient signifiquen això, i els altres, allò altre. I, ja dic, que tot encaixa. És una miqueta terrible, dir-ho així, però és la impressió tan forta que em va quedar i per això vaig voler parlar sense ser, ja dic, un expert de Jaime Camino, però penso que amb aquesta pel·lícula va aconseguir una cosa que donaria per fer tesis doctoral sobre el tema i sobre la profunditat que pot tenir un documental. A ella, el Jaime Camino, doncs, a part, s'ha pot considerar un d'aquells directors d'una miqueta, un dia, que és l'escola de Barcelona, i, bé, ha fet pel·lícules com... com... com a guionista, perquè, també, que la majoria de les pel·lícules que ha fet, doncs ha estat guionista, també, a part d'aquestes que m'he inventat, també té Espanya, una altra vez, mi professora particular, la campanada, volver a començar com a guionista, també, com a escriptor, Dragon Rapid, que és la que es mentaven, i Luzes i Sombra. I, Anna, el primer premi gaudir a tota una carrera, doncs se li va donar a Mell, el 2009, vull dir, a Catalunya, i allò, doncs, tot i personal. Perquè va tenir mala sort, per exemple, en aquesta llarguivert, era una pel·lícula molt més llarga, també, quasi de 4 hores com la Vieja Memòria, que estava fet amb dos pel·lícules en la primera part i la segona part. Sí, sí, sí. Doncs es veu que la llarguiverta també la volien fer molt llarga, i volien fer, doncs, que... i es veu que va tenir molts problemes de distribució, i tal, hi va haver-hi, doncs, conflictes de jutjat, entre els components de la producció, i al final, la pel·lícula va tenir problemes de distribució. I ell va quedar gairebé arruïnat, és a dir, va invertir molts diners en aquesta pel·lícula, i a real de tot el fregàs aquest que va suposar, no li van... va tenir una setmana de coses, i va tenir... bueno, va quedar arruïnat, és a dir, una paraula, és a dir, llavors li va costar molt més, va fer-lo dels nens de Rússia, no sé què, però a partir d'aquí, ja em sembla que el home va veure que la cosa era molt complicada, i va deixar una mica, doncs, de fer cine. Que quedi dit, dos detallets més sobre la Vieja Memòria, i sobre això, que era el que jo volia, sobretot parlar, perquè és el que em va quedar tan... tan gravat, que a part de Jaime Camino també és guionista, el roman govern, que és una altra personalitat de la crítica que hi ha a Catalunya, i que, si no recordo malament, Joan, una de les coses que tu feies molt, sobretot abans, ara ja no tant, és agafar la classificació o la mitjana de les votacions que surten, això potser ho feia una altra persona que venia al programa, de l'IMDB, i en aquest cas, sobre 10, amb els 26 usuaris que han votat, la pel·lícula Vieja Memòria té un set com avui, una nota que no està malament al teta. Jo no ho faig mai, això, però en aquest cas, mira, em sembla curiós. És una pel·lícula que, en el seu moment, pensa també de les maneres que, de quina manera és el 79? 79. Pensa que, en aquell moment, acabam d'arribar, diríem, a la democràcia, en alguna mesura, en Franco havia mort feia 4 anys, el 75, i, per tant, tot això estava molt... i a més a més, penseu que, durant la franquisme, la majoria d'aquestes imatges i aquestes pel·lícules hauria estat prohibides, i, per tant, hi ha una mena d'accés, d'explosió, de voler explicar tot el que havia passat durant aquests anys, i aquesta és una pel·lícula que, com que està basada, com deies tu molt bé, amb documentació filmada i històrica, és a dir, amb document real, doncs, clar, va tenir una força impressionant. I agafa el moment just, per ser al moment en el que, com tu dius, ja es podia començar a parlar una miqueta del tema, hi havia molta gent, encara, viva, que havia viscut al conflicte, llavors, parla, una quanta de les persones que apareixen, el Diego Abad de Santillán, Francesc Venages, Eduardo Guzmán, José Luis de Villalonga, Federico Escofer, Raimundo Fernández Cuesta, Ramon Fernández Jurado, Fernando García Teresa, Julián Gorkín, Dolores I Barruri, la Passionaria, Fabi Hatón, Ricky Líster, John Mamar Miravillas, Federica Montseñ... Clar, i també per una cosa, en aquest moment, el partit comunista tenia més pes, diríem, que posteriorment, quan les eleccions seran guanyades, en el 82, pel Felipe González, etcètera, i aleshores, jo penso que... que tot el documental és un documental d'esquerres, és a dir, és un documental que està propi al partit comunista, jo diria. Sí, però... Jo no l'he vist, però... Sí, però, amb aquesta característica. Descriu el francès com una mena de catàresi, el documental, com una mena de... d'intent de... A veure, jo... Després d'escoltar el francès, i ara escoltar el que acaba de dir el Joel, i el que crec és que el que ell defensa és l'incusible. En definitiva, que les mateixes imatges, i tu també ho deies, que les mateixes imatges, l'espectador no tingui capacitat de diferenciar qui, segons una veu, que pugui anar explicant, perquè això també que sí que és cert que passa, doncs no pugui descifrar que és el que veritablement va passar, això amb teoria, i cinematogràficament em sembla una barració, perquè és clar, llavors, i que bé, vull dir, que com a espectadors el que fem és embrutir-nos, i és que no ho sabem fer, i jo crec que hem de saber-ho fer, que la veu no ens pot distreure de la imatge tal com ell la filma, perquè per tant hi han reportatges tot allò. Jo penso que... Tu acabes de dir una cosa que és molt interessant, diu abans el Partit Comunista tenia un pes que ara no té, o si no ho has dit així, molt... Sí, sí, sí. A veure, jo penso que no és una qüestió de pes, això tampoc, perquè és clar, vull dir el que és cert, és que el comunisme que em deia una vegada, un professor que per cert, ara està amb tota la història aquesta, és el senyor Terricabras, amb aquesta història destacant tot un seguit de coses. Diu que l'única revolució que s'ha fet en el món és la comunista. Les altres han estat més o menys, però és aquesta la que veritablement es va fer, i per això va tenir una vigència francament potent, en tots els conceptes, és evident, i això penso que sí que és cert que en els anys 79, com tu dius, que va fer aquesta pel·lícula, això era d'una potència extraordinària que no hi és ara, perquè ara el que no es pot negar és el que hi ha, i el que hi ha hagut, i ara això, en tot cas, està dissimulat, o s'hauria fet un camuflatge, per dir-ho d'una manera. És una altra època, i les coses han evolucionat, i el que va passar va ser que tot sabem que el partit comunista, abans de la transició d'un franquisme, fins als últims anys el franquisme, tenia un pes decisiu a la ciutat espanyola, i això quan arriba a la transició, tot i que ja sabeu que es reconeix el comunisme, el carrilló arriba a Barcelona, a Espanya, i la transició s'ho permet, que faci pública la seva presència, i la passió no hi arriba al Parlament espanyol, quan arriben les eleccions, no van anar com molta gent no millor s'esperava, i llavors el que guanya és el Felipe González, llavors el socialisme és el que puja, i el comunisme, per radical, o perquè algú us va imaginar que era molt més radical del que potser inclús era, es va quedar més diluïta. La mobilitat que va xister el 23è, que va jugar un paper molt important. Però en dir que a part de la Viaja Memòria i de l'Espèl·la de Jaime Camino, tenim algunes pel·lícules més o la Guerra Civil. I justament connectant amb això que deies, de la importància de les imatges, la Guerra Civil d'Espanyola, jo penso que va ser una de les, diguem, moments històrics, moments històrics que han rebut més atenció, sobretot per la banda de la propaganda, perquè aquella època va ser l'època de la inclusió de la propaganda com a sistema de guanyar-se les masses. Utilitzant el cinema, eh? Utilitzant el cinema, sí senyor. I jo penso que la Guerra Civil d'Espanyola, i després, evidentment, la Segona Guerra Mundial, va ser, diguem, un camp de batalla en aquest sentit, de batalla propagandística, no? I després el que diferencia a la Guerra Civil d'Espanyola, a la Segona Guerra Mundial, és que potser la Guerra Civil d'Espanyola encara estava, que això és molt discutible, però estava envoltada d'una certa aura romàntica en tots els vàndols, tant el vàndol d'escarres com el vàndol de darreres. Això a la Segona Guerra Mundial no va passar, perquè allò va ser un conflicte amb genocidi, inclòs, cosa que, en realitat, a la Guerra Civil d'Espanyola també va passar, però com que ho van tapar convenientment, la cosa va quedar així. Però va ser un conflicte molt especial, i a més a més, ha rebut molta tensió per part del cinema, i durant una època, bàsicament, per la banda del vàndol guanyador, clar, que era el que podia fer més pel·lícules, no? I llavors, la veritat és que hi ha una de les coses que jo penso que hem de comentar, i és que, si els uents estan interessats en obtenir més informació, perquè és molt difícil, ara, amb tan poc temps, tota la filmografia que hi ha a l'especte, tenim una pàgina web que el francès segur que posarà en el blog, que permet connectar amb un recull de pel·lícules i documentals sobre la Guerra Civil d'Espanyola, que ha realitzat l'Enrique Martínez Salanova Sánchez, que la veritat és que el Joan i jo ho hem vist i el Francesc també, i és realment un recull fantàstic. Sí, sí, les tinc mirant aquí. No sé si exaustiva, però... Jo penso que és exaustiva, jo penso que és exaustiva. Bueno, troba falta una. Mira que ràpid. El bosque. Però això és molt més actual. Clar, és molt recent. Aquesta arriba fins al 2011. El bosque és d'ales l'any passat, no? Sí, sí. Hem de dir a l'Enrique que l'ha fet així. Ràpidament. Però realment és un gran recull, i aquí trobaré moltíssima informació. Les dues pel·lícules que jo potser començaré a comentar, jo he fet una mica una selecció. També va se'n va amb pel·lícules que jo he vist, perquè, clar, hi ha moltes pel·lícules que no puc veure. Jo em començaria per dues. Potser amb ordre cronològic, l'espoir de l'André Molro, i després, raza. Rodada, no sé, usats per la generalitat, o sigui, ja li va posar diners, perquè el Molro pogués provar aquesta pel·lícula. L'espoir té la característica que es va rodar durant la Guerra Civil d'Espanyola. La Guerra Civil d'Espanyola no s'havia acabat. I és una pel·lícula sobre una història, en realitat, d'un rescat d'un aviador que cau en camp enemic. Això és un tipus d'història que després s'ha anat repetint moltíssim. Hi ha diverses pel·lícules fets posteriorment que tenen un esquema semblant. I després, raza, que us saps ja dir. Raza. El famós guionista Jaime de Andrade. Famosíssim, perquè en realitat es deia Francisco Franco de la Monde. Jo no l'he vista, mai, encara. Sí, jo sí que l'he vista. Jo penso que és una pel·lícula que va l'apena a veure-la per copçar el pensament del dictador. Sobretot al final, al discurs final. Exacte. Hi ha una curiositat que justament envís amb aquesta pagina web que és que raza té, en realitat, es va estrenar dues vegades. Es va estrenar com a raza en 1941, el 1951 es va tornar a estrenar com a l'espiritu d'una raza. Quina diferència hi ha entre les dues pel·lícules? Doncs que la primera es feien unes mansions molt explícites a l'antisemitisme i es glorificava el feixisme italià i el nazisme. I a la segona, com que els amics americans... I eren aliats. Boliance-aliats. Boliance-aliats del Franco, tot això es va esborrar, convenientment, i es van treure aquestes referències. Els amics americans volien ser aliats. No, era el Franco que volia ser aliats. El Franco volia ser aliats dels Estats Units per quedar aquí. Sí, van arribar a una cosa. Sí, van arribar a un pacte. I sobre això estic veient a la llista que estem esmentat, que hi ha una pel·lícula també d'un director que jo també ve en el sentit del documental idolatro d'aquí m'inclino, que és Gonzalo Erralde, un documental que es diu Raza, el Espíritu de Franco, el 1777, també agafant precisament aquestes dues històries que tu dius i analitzant la figura de Franco a partir de la que s'explica aquí. Amb aquesta segona versió de Raza, doncs quedava clar que a Espanya mai s'havia sigut feixista. Això estava claríssim. Després venen més pel·lícules, una molt famosa, perquè endoglen les campanes de Sant Gut, del 1943, que jo sincerament està bé, però no... No és cap cosa a l'altre lloc. Estaves ara molt a la novel·la del Hemingway, perquè potser per això li va donar ressonància, però la pel·lícula en si no té... Els americans després han utilitzat les referències a les referències espanyoles. Perquè aquí va venir molta gent dels brigades internacionals. Exacte. I llavors feien aquestes referències, com per exemple, les nieves de Clima en Jaro, no massa reixides, perquè en aquesta pel·lícula, el 1952 del Henry King, els republicans quedaven com una colla d'incompetents i de negats, que fins i tot la censura franquista no va tocar. O sigui, l'estava bé que apareguessin com uns inútils. Imagina-vos. Sí, però molts anys més tard, curiosament, el Kent Loach va fer una cosa similar, molt més documentada, però arribant a una conclusió similar, i més inquietant, potser, perquè precisament estava molt documentada, que a Tierra es llibertat. Que ara fa la idea que, veritablement, la desorganització que hi havia en el camp anarquista, comunista... Allò és una colla d'inútils. Jo penso que a Tierra hi llibertat anava més enllà del Kent Loach, en el sentit de dir la importància de la revolució que volien instaurar els sanarquistes, com una manera de portar la justícia i d'habitar de caure en els mateixos clichés. Jo penso que a Tierra hi llibertat, és molt neutre, el Kent Loach. Bueno, Carrellos va empipar de mala manera quan va veure la pel·lícula, perquè és una lluita entre el comunista de l'època i els anarquistes, com diu ell. I llavors, aquí, jo diria que la pel·lícula en el fons de defensa dels anarquistes. Que en realitat no són anarquistes, són el PUM. A la Tierra hi llibertat són... Potser no me'n recordo d'això, però potser que sigui el PUM. Que, de fet, anaven de la mà amb els anarquistes. I que havíem pelat en el senyor Andreu Nín, que es va desapareixar el PUM, va desaparèixer l'Andreu Nín, un bon dia de Barcelona, mitja de guerra civil, i va dir que l'Andreu Nín va ser l'Estal i el que va donar ordres a que el pal·lícula ja està enterrat a Madrid, els voltants de Madrid. I això no se sapigut, fins que un periodista de TV3... Exacte. I la aquella que fa... Com es diu la... Marta Armangou? No. Una que és responsable de documentals de TV3 van anar a Moscú per fer un documental sobre això, i investigant, quan es podia investigar la TV3 de TV3 de TV3, va descobrir que era directament l'Estalion, i va dir una torre de que el líder del PUM, el senyor Andreu Nín, fos eliminat. Van fer un gran documental sobre això. Sí, un programa deia, però un documental extraordinari. La veritat és que després hem vingut més pel·lícules, el respecte. Per exemple, la canció n'espera després d'una guerra. Fem un sal molt gran, però jo penso que val la pena mencionar aquesta pel·lícula, perquè, a més, es va fer de manera clandestina. Aquesta pel·lícula es va fer al mid-971. Això no ho sabia. El Franco no estava mort. Ha sigut l'inici que ens ha posat el Francesc avui. El Franco no estava mort, i va tenir molts problemes, perquè, bueno, evidentment, anaven al darrere de la pel·lícula. I és una pel·lícula feta per al Vassilio Martín Patino. Després hi ha les larges vacacions del 36, que ja hem comentat, i després hi ha una, que jo penso que val la pena comentar, la plaça del Diamant, perquè està basada en una gran novel·la. Jo, personalment, m'agrada molt. I, a més, la pel·lícula trobo que, amb els mitjans que van tenir en aquella època, no era una pel·lícula... Reflectia molt bé el clima de la novel·la, i un cert clima de la guerra civil d'Espanyola, viscuda a Barcelona. I després hi ha, també, una referència que hem de fer, que és a la vaquilla, la famosa pel·lícula de l'Òscar Berlanga, del 1984, que jo, personalment, em penso que tenim moltes coses bones. Aquest matí estava a mi, i així, que és a la vaquilla, era un guió fet feia com 7 o 8 anys, que a mi em feia franco. No ho deixaven rodar, i que no la va rodar fins a la mort de Franco, però jo estava escrit. El de la vaquilla. Perdona, la vaquilla, m'he equivocat. Vaques és la... tu dius la del... Vaques és la... El Mèdem. Julio Mèdem. No, no, jo dic la vaquilla, perquè estem referint a la mateixa. Perdona, la vaquilla és la que jo no sabia, que es veu que el guió és de la feia d'Òscar Berlanga, i que no els hi van deixar rodar la pel·lícula, perquè va ser la fan després de que Franco mor. En general, la pel·lícula, jo penso que val la pena veure-la. Aquesta és l'elecció, jo penso que val la pena. Vaques més, encara. Segurament, segurament. I després, una pel·lícula que em va agradar molt a mi, sobretot per la interpretació que fa del Franco, el actor Juan Diego, que és Dragon Rapid. Que és el Jaime Camino. I a mi em va agradar moltíssim, no sé vosaltres que em penseu. Juan Diego és el... És el Juan Diego, sí. Juan Echanove. Juan Echanove és un altre. És el Juan Diego. I fa una interpretació de Franco que a mi em va semblar boníssima. La família de Franco, que és un representari de diverses vegades, és ben curiós. El personatge està molt ben captat. I després hi ha... Ai, Carmel, de Carlos Aure, que també és un director que a mi m'agrada molt. I que la pel·lícula, també, en aquest sentit, trobo que té forces en certs. I a més a més, el Andrés Pajares, que és un actor que aquí tenim una mica... per una mica actor com de poder viure d'escrivar a tu, doncs realment fa un paper... La Carme Moura. El que demostra que un actor amb un bon director, li pot trobar molt bé. Perquè estava buscant la pel·lícula de Juan Echanovia, on fa de Franco, és Madre Hilda. Madre Hilda, sí. És un altre també, molt curiós. Franco és jugant a les cartes allà. Un grup d'amics molt curiós. No fa gaire que jo també vaig veure una pel·lícula sobre Franco, que precisament estava ambientada quan Eva Perón va venir a l'estat espanyol. O sigui, quan... Heu de dir, quan va fer la visita. No sé ben bé, però a mi el que em va quedar molt present d'aquella pel·lícula és precisament de la manera que dibuixa, tant en Franco com la seva dona. Llavors, de la manera que la Eva Perón, com Lluïa, com a dona, com a persona, com a coherència fins i tot, perquè ja veus tu la diferència entre un i altres era mínim, però no hi havia manera d'entendre-les. Una pel·lícula que a mi em va semblar molt interessant, perquè aprofundia sobre les constants que jo feixistre al cap i a la fi. Va ser un gran esdeveniment la visita a Eva Perón. A casa meva se'n parlava fins i tot 30 i 40 anys. Això es va fer una pel·lícula? No fa massa, d'això. Un any o dos deu fer màxim. Després jo m'he permès introduir-vos, també aquí a la llista aquesta, una sèrie que a mi em va agradar molt, de Mario Camus, que és la Forja d'un Rebelde. Perquè jo em vaig llegir a la trilogia en què es va ser, que va ser l'Òmnio Varea, que la recomano a tothom. És una gran novel·la i t'explica molt bé el Madrid d'inícies de segle i el desenvolupament de tot el conflicte que va ser la Guerra Civil Espanyola, és una òptica molt autobiogràfica, perquè en realitat és una trilogia que és la vida de l'autor. Però està tan ben escrita que la recomano qualsevol, i aviamment la sèrie també penso que val la pena. M'agrada molt que treguis el nom de Mario Camus, d'aquests directors que ha estat una amiqueta com deixada l'Òmnio Varea, i ha fet-ho molt interessant, els santos innocentes, la referència més coneguda, molt bé, molt bé. Que els santos innocentes no va sobre la Guerra Espanyola, parla de la Guerra Civil, o dels guanyadors, i dels conflictes que hi havia entre l'Original de la Guerra. Hi ha molt cine satèl·lit al voltant d'aquest conflicte. Després hi ha rei llibertat que ja n'hem parlat, que no em va agradar gens. Libertàries. Tampoc em va agradar. No em va agradar gens. Per què? Perquè feia com una intent de copçar una part del conflicte que estava molt, molt, molt desdibuixada. O sigui, es centrava sobre els anarquistes, concretament sobre dones anarquistes, però jo penso que les presentava d'una manera molt, molt... L'únic suau que s'ha mocut és frivolar. Sí, frivolar. Parc de la pel·lícula de Vicent Tarant. Sí, sí, sí. I ja sabem a què toma, quina mena d'icografies. És un director que m'encanta. Aquesta no l'he vista, però a mi el director sí que és dels meus predilectes. Ja passa que tenia més coses bones. Jo penso en aquesta època, jo estic d'acord amb ell en què no m'acaba de convèncer, que no posteriorment, perquè els últims anys ha fet coses molt fluxes. És que depèn de com mira la seva fotografia. Jo la mira amb bons ulls. Vull dir, llavors m'agrada força. Tot el que ha anat veient, que no ho he vist tot, m'agrada força. I aquesta, mira'm a la punta per veure quina impressió em fa. D'acord, d'acord. Després, la nina de tus ojos, que vull de Fernando Treva, està molt bé. Fins i tot a mi em va agradar, potser més la nina de tus ojos, que ve el toc. Sí, místicament. Que és dels mateixos altruemes. El que passa és que no pretén anar més enllà la pel·lícula, que ha de ser, senzillament, una comèdia molt ben feta. Tampoc no anem a buscar missatges, perquè... No, no, no. I després, soldats, és la nina del germà, del Fernando Treva, del David Treva, que jo no lligin la novel·la, la pel·lícula no em va acabar d'entrar. No vaig acabar d'entrar en la pel·lícula. Hi ha certes parts, que sí, sobretot, el que és la part de l'explicació del... Del mal o del vent. Del vent. No, del vent, no. Quan el feixista que se salva, el que es diu, que és un escriptor molt famós, no em surt del nom. L'interpreta el Ramon Fonseré. L'autor és el Javier Cercas. El Javier Fonseré. La novel·la és el Javier Cercas. Però jo està molt canviat. Jo sí que he llegit la novel·la, he llegit i he vist la pel·lícula, i haig de confessar que la pel·lícula, en realitat, l'han enriquit i està per mi molt millor que la novel·la. La novel·la no té la qualitat per l'èxit que va tenir, que estava sobrevalorat, i sembla ser que al final, igual que també passava la pel·lícula, la gent acaba de plorant, els lectures que acaben plorant. Jo en canvi, crec que la novel·la no tenia valor, i en canvi, per mi, el guió que està enriquit, està canviat moltes coses, estan canviades, està bastant lograt, és a dir, penso que és una pel·lícula que no sé ara, perquè fa molts anys que la vaig veure, no sé si ara se me seguiria agradant, però tinc la sensació d'aquelles que pot perdurar, és una pel·lícula... La fa el Sant Xetmar, s'ha interpretat pel Ramon Fotseret, que trobo que és la part més interessant de la pel·lícula. A mi m'agradava molt la part final, quan el Mau, que és un actor català, mort, que vivia en del·losia, la Irene Agil, a la beure finalment el troba, allò em va semblar que estava brutalment aconseguit. Jo era realment d'una potència, per mi... Jo crec que és una pel·lícula interessant, és a dir, per mi jo, si per exemple Panegres, no pel que he tingut molt d'èxit, que toca també, i en canvi, per mi Panegres no té la qualitat, des del meu punt de vista... Ja t'estàs avançant, el que volia dir el Joan. Exacte, un pas fantàstic, perquè... Jo no acabava molt el boss, que si voleu acabem aquesta, sinó que acabava la llista en Panegres de l'Augustí Villarroca, sobretot perquè va rebre un reconeixement molt important, que jo penso que es mereix la pel·lícula. I la variança del Fauno, la trilogia del Guillermo del Toro... Sí, el espinazo del Diablo... El espinazo del Diablo, i ara no me'n recordo quin és l'altre. No me'n recordo, ja te'n recordo. Però ja sabem que... Sí, sí. A mi també, la variança del Fauno em va agradar, i amb termes generals, la pel·lícula la trobo molt aconsellable, per anar-la a veure. No sé fins a quin punt acabarà seguint una pel·lícula que transcendirà, diguem, que es farà... Penso que no, perquè li falta potser una... Potser el toc fantàstic aquest que té, la gent no l'aprecia. Per això penso que no transcendirà. A mi, personalment, per exemple, em va agradar més la variança del Fauno, que són soldades de Salamina. Però són preferències, gustos personals. Clar, no, no, segur que... Jo penso que caldria, una mica, és clar, no hi ha temps, com deia, estic molt bé, no hi ha... Però profundia el perquè, perquè jo de soldades de Salamina em vaig parlar molt quan es va estrenar, la vaig veure i tal, i jo hi vaig veure precisament el que... Tal com hem començat el programa, això que deies tu, de llegir una pel·lícula i tant segons qui t'explica, o qui t'hi posa una mica de notes verbals, doncs acaba tenint el mateix efecte, però hi són dos, o sigui, són contrincants. Amb els soldats de Salamina, jo penso que una de les coses que passava i empànegra també, la veritat, és que d'una manera o altra, el que hi havia és, oi, o ja, en la pel·lícula implicit, és fer aquesta valoració, que tant víctima van ser uns com els altres, no? I en definitiva, tant ho podia passar malament, un soldat de la vàndua nacional com un soldat de la vàndua republicà. És clar, si ho mires des d'aquest punt de vista, no hi ha dubte. Jo, en aquest sentit, tinc una anècdota, que us l'explico molt ràpidament, i és una anècdota real sobre una persona que va durar la guerra civil en el seu poble, que em sembla que era Dalmeria, o no ho sé on, era anarquista, tenia 16 anys, i quan va haver-hi la sublevació, bueno, el van capturar els... Nacionals? Es va llistar l'exèrcit, el van capturar els nationals, el van posar en un batalló penal, va fer la guerra en la legió, en el batalló penal, i quan va tornar al poble, el van impressionar per anarquista. I va salvar la vida per molta sort. Una mica connectant amb això, jo hi ha una cosa per acabar, que si els nostres ullens o uïdors volen una mica documentar-se d'una forma més científica, o més seriosa, o més històrica, del que va ser la guerra civil, jo recomano una cosa que es diu d'Espanya Civil World, la Guerra Civil Espanyola, de la Granada de Televisió, que són 6 capítols de 50 minuts, fets per Luc Tomas, Ronald Fácer, una de les especialistes sobre la Guerra Civil Espanyola, i tota l'equip de historiadors de la Granada de Televisió, que fan uns documentals extraordinaris, són 6 hores de quasi, d'explicar-te tota la Guerra Civil, des del principi fins al final, amb un final que aniria en aquesta línia que esteu dient, és a dir, de com de contraposició d'enfocs i de maneres de reflexionar. És un extraordinari pel·lícula o documental per aproximar-se el que va ser la Guerra Civil Espanyola. Que justament s'ho ha mencionat a la llista que hem recomanat. Perfecte. Està a Valada Trista de Trompeta, que també és una altra pel·lícula més sobre el tema. La Bot Dormida també, la Bot Dormida. Moltíssimes, la veritat. En Corazón del Bosch. La setmana vinent no podem parlar de què parlarem, perquè no parlarem de res, no hi ha programa, i ens tornem a veure... Després de vacances. I doncs el dia 14, o el dia 100, no sé si hi ha programa, jo crec que no, perquè és just després de res. El dia 14, en principi, ens tornem a veure aquí. Doncs aquí serem. Cinema, Sense Condicions, Pumplos, Pumplos, Pumplos, Pumplos, Pumplos. Per tornar a sentir aquest programa a rebeure ja acabem. I bona dada. Gràcies a tots els pistes.
