CINEMA SENSE CONDICIONS Amb aquesta sintonia que ja tots coneixeu, o esperem que la coneixeu tot, i si no benvinguts al programa per primera vegada, comencem aquest cinema sense condicions, avui segurament com mai, primer programa de l'any 2014, es diu aviat, i un programa podíem dir que una mica minimalista, tothom té altres coses a fer, un dia com aquest, i sí que tindrem, que també té coses a fer, i ara ja li donem entrada, perquè no estigui esperant més allà, en una circumstància no gaire favorable, és la nostra companya i una mica Anna, molt bona tarda, molt bon vespre. Estàs aquí? Espero que tu no estiguis passant massa fred. Bueno, no explicaré més detalls. No, no estic passant massa fred. Com has començat l'any francès? Doncs bé, bé, la veritat és que una mica igual que el vaig acabar. Fem vacances, perquè és el que tenim els professors, que fem aquestes vacances tan llargues, i llavors veiem força cosetes de cinema, i mirant també una mica la revista, Quine Toscat, són una mica aquesta revista, una revista digital de cinema català, que és una de les que m'agrada molt. Sí, estem parlant per qui no la conegui, hi ha una persona que ja va parlar amb nosaltres per telèfon, fa un temps, un parell de mesos, i va estar aquí també en el programa, és Anna Martínez, la responsable d'aquesta revista de Quine Toscat, la persona que l'ha portat a terme pel que va decidir, Anna, que el cinema català es mereixia i que calia donar una informació que potser no estava, amb altres llocs, o no estava sistematitzada de cap altra manera. Exactament, era una mica això, agafar tota aquesta informació que podia estar rondant per diferents espais i arribar més d'allà, aprofundir una mica més en tot el que t'ha de veure en el cinema i que passa a Catalunya, que hi ha molta cosa, i això hi ha molta, molta cosa a dir i molta cosa a explicar. Escolta, hi havia una revista, que no recordo el nom, tu sabràs millor segur que es feia en paper, però no sé si es continua fent. No, no, aquesta revista tu parles de cine. És veritat que es feia en paper, però va tancar. Va tancar, veus? No estava prou. I de fet van arribar a tenir també portal digital, però no existeixen, ara mateix. Hi ha portals que parlen de cinema en català i que parlen de cinema català, però no hi ha cap específic, cap mitjà de comunicació que sigui només per parlar de cinema català. Aquesta és una mica la identitat de Quinetos Cat. I no sé si existeix, cap revista tampoc, que tingui un programa de ràdio oficial, que en aquest cas és Cinema Sense Condicions, que ens vam autoanomenar així i et vam demanar permís. I ens agrada molt tenir aquesta connexió entre Quinetos Cat i Cinema Sense Condicions, perquè està molt relacionat, nosaltres també parlem aquí força de cinema català, parlem de tot. De fet, a la revista Quinetos Cat també es parla una miqueta de tot, que no es pensi ningú que entrarà ja només hi haurà cinema català, també es parla d'altres cinemes, de la taquilla catalana, però hi ha tota una sèrie de pel·lícules que són les més vistes o les més taquilleres, i que també es parla de la cartellera, hi ha un apartat que són estrenes, cartellera d'estrenes, ja parles una miqueta de tot, oi? Sí, diguem-ne, però per nosaltres una mica això és el que passa a Catalunya, no? Perquè és tu a Catalunya tens una sèrie d'estrenes, potser no fas una crítica de totes les pel·lícules perquè no són catalanes, però perquè la gent tingui una orientació a fer aquesta peça setmanal de cartellera d'estrenes que normalment la fa el meu company, el Cristian J. Carlos, per posar una mica de això, contextualitzar quines són les estrenes que ja malgrat ho siguin o no siguin catalanes. És important aportar aquesta informació també. I després, quan parlem de festivals, per exemple, també es troba informació de produccions que no són catalanes. Fem una enfasi més gran en aquelles que sí que són, però, per exemple, al cas de l'alternativa, al mes de novembre, hi havia moltíssima producció que es projectava que no era catalana, i nosaltres intentàvem donar una mica de cobertura de difusió, una mica de crítica i d'anàlisi també d'aquelles produccions que van tenir la possibilitat de veure festivals, doncs intentem fer una mica aquesta relació, o bé, producció catalana, també en català, o ben allò, produccions que, per alguna raó, són protagonistes a Catalunya. Mira, per no estar prou atent a Quinet Óscar, resulta que se'm va passar al Festival Internacional de Cinema en un mes, que em sembla que, si no m'equivoco, era la segona edició. Aquest desembre ha passat, perquè a la primera sí que vaig estar més atent, i vaig conèixer algun dels directors que es presentaven, i bé, és el que dic, s'ha d'estar atent a Quinet Óscar, perquè, si no, ens perdem coses tan interessants com aquest festival. Sí, és que es fan moltes coses. S'han moltes moltes coses a Catalunya, hi ha molts festivals, mostres, cicles, interessants... Nosaltres intentem fer una difusió a la programació del Museu del Cinema, a la programació de la Motèca de Catalunya, i creiem que és important no tenir només una informació molt concreta, sinó també poder contextualitzar tot això, i que la gent sàpiga quins són els cicles que són a la Filmoteca, però també una mica més, quines són aquestes persones, de les quals ens fan aquest cicles. Clar, perquè Quinet Óscar doncs vol arribar a tots els plans del cinema, i fins i tot també, com tu deies, a la distribució. Clar, jo preguntava, és que no només parleu de cinema català, és que aquí a Catalunya es distribueix molt cinema, perquè el cinema també s'ha de parlar. Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció és veure que en els Gaudí es presenten 90 candidatures diferents. Això vol dir que hi ha 90 pel·lícules que es poden considerar de producció catalana de l'any 2013. No és poc. No, perquè aquí estaran incloses les d'Europèes. Ah, d'acord. Ara no recordo quanta d'Europèes eren candidates, però podran unes 10, doncs si treus 10 en tens 80. Està clar que aquí serien considerades. Unes 80, que no està malament, tampoc. Això vol dir... Està molt bé, però també has de pensar que d'aquestes 17 són pel·lícules documentals. Ni havia, si no recordo malament, una dutxena de Cormacrach. Vull dir que tens també els diferents gènere i formats que són importants que l'agència apiga, que el gener documental, precisament aquest any, ha endoblat el nombre de pel·lícules candidats dels Premis Gaudí, candidats de les nominacions, volia dir. S'ha endoblat. I precisament és un dels fets que l'acadèmia del cinema va destacar i que va tribuir, a més, la manca de recursos, com una sortida per produir que no té una despesa tan forta com podria ser una producció de ficció. Clar, i és una manera d'explicar històries, igualment, i fer-ho d'una manera una miqueta més econòmica. Això tica, Francesc, aquí a Catalunya hi ha tradició de documental. Sí, sí, sí. Com que ho pensi que és això, ara, com que hi ha la crisi, doncs es tira en tot cap aquí, no, no, sempre hi ha hagut tradició de documental. S'ha de dir que potser aquest 2013 o 2012 aquesta situació ha favorit que hi hagi més documental. Doncs no vull entretenir-te massa més, perquè sé que estàs ocupada en... Doncs sí, perfecte. Bueno, espero, o si vols tu, vaja, que abans d'acomiadar-te de deixar aquest programa per avui, que esperem que aquesta temporada encara veurà per aquí unes quantes vegades més, doncs ens donis una primícia del que estàs preparant ara, però això ja depèn de tu. Però sí que des del dia que vas estar aquí que van comentar que tenia l'entrevista Jordi Cadena, el director de la por, doncs heu introduït un parell d'entrevistes més a la ciutadania que ja vas destacar tu d'intentar parlar amb persones que avastin, que arribin a tots els llocs diferents del que és la producció i la distribució del cinema. I, en aquest cas, podem veure que hi ha dues entrevistes més una, el director del Zoom Psych, que aquí... Bé, les teves envernades que aquí vam destacar, que s'havia obert aquesta sala per promoure el cinema independent, i també teniu l'entrevista Alaritz Sirvian, que és un... Exactament no sé qui és, vull dir que si m'expliques i per què no m'ha donat temps a llegir-ho. No, tranquil, Alaritz Sirvian és un productor que fa moltes coses. Té una productora amb el ressòcis, que es diu Primitive Films, però, a més, va ser reconegut per el British Council aquest 2013 com un dels joves emprenadors de l'any. I, de fet, va estar a Londres amb un forn d'emnídia i d'audiovisuals molt, molt interessant. I és una persona que té molta consciència de com funciona la producció ara mateix, i que té molta d'idea sobre el voltant de com ha de funcionar la producció, tenint en compte els nous formats. Per exemple, la possibilitat que et dona a tenir iPhone, a tenir iPad, la possibilitat que dona que la gent, l'audiència estigui cada vegada més connectada amb els productors, amb els creatius, aquesta relació de crowdfunding. Per exemple, no també existeix. L'Alaritz Sirvian també és una persona que en sap molt de crowdfunding, i a mi em va semblar que eren moltes qüestions molt, molt interessants a parlar amb els productors. I, de fet, l'entrevista em va semblar que està molt bé. Si vols entrar-te una mica de què s'està fent, o de quines idees ronnen. Ja no espanya o a Catalunya, sinó fins i tot a fora, aquestes idees que has comentat. Per cert, l'Alaritz Sirvian està suminat als premis crowdfunding per la millor producció, per la pel·lícula Otelo, del Hamou i al Regmons. L'Alaritz Sirvian també és productor enactiu, i no és només un productor d'oficina, sinó que també és enactiu, i va ser l'altre dia que estava nominat als premis crowdfunding per la millor producció, per la pel·lícula Otelo. Pel·lícula aquesta, que si jo no estic més equivocat, encara no s'ha estrenat de manera generalitzada, però sí que l'has trenat un cinema. No sé si ho saps, això. Ara t'agafo, ara t'agafo. Bueno, no sé què van fer les tècniques d'un sexe. No, no, jo, el que puc parlar, això que em dius ara no em sona, sinó dels multiciners, la bailet de San Vicent dels Horts, que tenim contacte també, perquè sí, tenen un contacte molt important a més plens del film, amb la distribuidora, i van fent com passis, no passis de premsa, com prestrenes podríem dir allà, durant una setmana o dues, el que dura les pel·lícules, el problema que ja és que de vegades no duren suficientment perquè o la gent no les coneix o no criden especialment l'atenció, però ja estan, i és curiós. Tu dius perquè potser no seria... No sabia, eh? I de fet és una pel·lícula que s'estrena el 24 de gener, aquest mes s'estrena. És una pel·lícula que recomano que és molt interessant. Ja l'has vist. Sí, sí, jo la vaig veure a l'alternativa. Ah, molt bé. La van projectar allà, i a més vaig tenir l'oportunitat de parlar una estoneta amb el Hamod i el Regmón, ja anem a Perelló, una de les actrius, l'actriu brutalista de fet. I crec que és una pel·lícula molt interessant que diguem-ne que fa una nova mirada a un clàssic, que és hotel o de xèxtil. Sí. Però aquesta nova mirada li dona una altra cosa. Sembla que sigui com per això estava l'alternativa, com un cinema experimental entre cometes, però en realitat el Guió Cat és molt clàssic, i la història narrativa ve en parlant, és molt clàssic, i connecta molt bé amb la gent. Vull dir que ningú es pensi que és una pel·lícula així, com per filòsofa massa, saps? Tampoc cal això. És una pel·lícula que té coses innovadores, però que en el fons la vegada és molt clàssica i funciona molt bé, i és una pel·lícula que jo realment recomano. Per entendre'ns no seria com un cinema d'Albert Serra, per comparar-lo amb un altre cinema molt diferent, segurament el que dius. No, no té res a veure. És el Serra Malhamudí, el menjar en el cas d'Otelo. I el que deia en les entrevistes, és veritat que jo considero que s'ha d'ensenyar, sinó d'ajudar a que tothom tingui més coneixement de què és el que hi ha i de com funcionen les coses. No només en el cinema, penso que en general a la cultura hi ha molta desinformació, i que hi ha molta gent que vol saber, però no s'hi dona l'oportunitat de saber. I crec que és interessant donar aquesta oportunitat també. I, a més, aprens molt. Vull dir, fent aquestes entrevistes... Tu també ho fas això, oi? A mi ja em passa. Jo ja faig aquesta tècnica d'entrevistar persones que m'interessen, especialment per aprendre'n d'elles. Veig que tu també utilitzes la mateixa tècnica. Penso que sí, que no hi ha cap problema. És un termòmetre que potser servir i pensar que jo, com a usuari normal, tinc interès per saber més sobre aquest tema. Si la resposta és que sí, és que hi haurà molta més gent, que segurament també dirà que sí, aquesta pregunta, llavors, és interessant donar-li aquesta cobertura. De fet, aquest vespre, si no va res malament, publicarem una entrevista amb el president del Col·legi de Directors de Catalunya. S'ha dit que segurament aquest vespre publicarem una entrevista amb el president del Col·legi de Directors de Catalunya, amb el Santilapeida, que és director i guionista, i que també van parlar amb ell a fa unes setmanes, i que també va ser molt interessant conèixer el suptom de vista respecte a com està ara mateix la situació del cinema, com està el nivell de la situació del cinema, com està el nivell de la situació del cinema, com està la situació de la situació de la situació de la ciutat, el nivell del talent català, en quant a directors, en quant a guionistes, i és una d'aquestes veus, com deia abans, que és interessant escoltar. Doncs efectivament, perquè com tu dius, és una persona que també treballa, que a part de ser el president del Col·legi de Directors, també fa pel·lícules, és a dir, que sap molt bé com funciona la història, i pot parlar des de dins i des de tots els àmbits possibles. Jo penso que sí, aquí en el programa de fet, i jo personalment és un tema que crec que és bueno, una de les qüestions primordials. Ara el que sí que tenim l'aventatge és que ja han anat sorgint i algunes han tancat ja fins i tot, i això potser és una mica trist, però bueno, el llei de vida, moltes escoles de cinema, està moltíssima gent ara mateix formant-se i preparant-se, i jo estic en contacte amb algunes persones molt joves de la producció molt petita, d'algun curmetratge i això, i és molt curiós veure la naturalitat amb la que s'apropen al món del cinema, el llenguatge audiovisual, la preparació d'una pel·lícula, coses que, com tu dius, com a usuària, com a espectador, mai no t'havies plantejat, perquè simplement veies una pel·lícula i prou, doncs ara hi ha una generació que està aprenent a que una pel·lícula no es fa de qualsevol manera, sinó que s'ha d'organitzar, s'ha de planificar, s'ha de tenir un equip, cada persona ha de tenir una feina molt determinada i molt clara, s'han de buscar l'ocalització, s'han de tenir una direcció d'art, i tot això de vegades no te n'adones, tu veus la pel·lícula i penses, ah, doncs, està bé, m'han col·locat una càmera ja i han posat una mica de música i ja està, i en canvi, no, hi ha tota aquesta feina que forma part de la gràcia, de l'interès, i que quan tu saps tot això, gaudeixes molt més d'una pel·lícula, ets capaç de que t'ha contemplat tots aquests detalls. De fet, en aquest sentit farem, durant tot el mes de gener, farem una cobertura una mica especial dels nominats, els premis gaudits, no podrem... ha bestat totes les categories, aquest any no podrem, espero que l'envinem si pugui ser, però sí que farem una especial d'una dutzena de categories. Molt bé. I la intenció també és aquesta, ajudar la gent a entendre què és el que es valora en aquestes categories. M'entendre que és valora quan es valora el guió, que és valora quan es valora la piracció, que és valora quan es valora la fotografia, que són de les categories que segurament tindran aquesta cobertura especial durant les properes setmanes. I ho fem d'alguna manera també amb aquesta voluntat, de portar un afegit a una cosa que tothom li sona, tothom ha sentit a parlar nominat a millor fotografia, però quanta gent sap exactament què fa un director de fotografia o què pot fer o què s'està valorant, doncs és com tu d'elles, després disfrutes molt més. També té la seva altra part, quan saps començar a entendre segons quines coses després no costa allunyar-se, de mirar la pel·lícula una mica relaxat. Sí, deixar-te anar, però és com tot, perquè és com la música que sempre es diu, la música sobretot més elaborada, això que sé de Bach o de qui sigui. Una vegada que tu entens com està fet allò, les claus de l'armonia, del ritme, doncs llavors, veritablement et pots ficar dintre de la història, no pots valorar-ho, però suposo que sí, que és el que tu dius. De totes maneres sí que és veritat que moltes vegades ens dediquem a una pel·lícula a mirar les errades que hi ha en aquella pel·lícula, o hi ha gent que s'hi dedica a això. Si tu ja saps que aquelles errades estan fetes per una cosa determinada o passen, que no hi ha més remei que passin, doncs també és una manera de no descatalogar simplement una pel·lícula per una errada, per unes qüestions que tu hagis vist i que, veritablement, potser allò s'ha rodat i després no hi ha hagut l'ocasió de tornar a rodar-ho de nou, perquè el pressupost no dona per més, no? Són coses d'aquestes, clar. Sí, sí. No m'has dit res dels golles. No, i els tens també aquí ja preparadets, sí? Sí, després parles. Parlen dels golles una miqueta del que... Sí, sí. Podria per conèixer quin és la teva opinió, dels nominats. Bueno, sí, veig que... Estàs molt curiosa, no? Perquè, per exemple, a Quinetos, que tens les dues notícies nominats a Premis Goya i dius, ostres, quina diferència, com pot ser, no? Com pot ser que les dues pel·lícules més nominades catalanes, les dues pel·lícules més nominades catalanes als Premis Goya d'aquí d'any, siguin a la crana Enamorado i Siti Sàpia, el club de la Canica, que no les trobes en lloc en els nominats als Premis Gaudí. I penses, què està passant d'altra banda? Els Premis Gaudí tens els últims dies, tots volem el millor parella, i fill de Caïn, com a grans nominades, grans protagonistes, i no les trobes gaire bé, gairebé direm, perquè sí que hi ha algunes nominacions i algunes molt importants, com seria el cas de l'actriut Nora Naves, de tots volem el millor parella, que sí que està nominada al Goya també, però són aquestes coses una mica estranyes, que tenen a veure amb sistemes de selecció i coses així, que de vegades no s'acaben d'entendre, però també són les complexitats del sistema que es fa servir en el cas dels Goya, en el cas de l'Algaldí, que cadascú té la seva manera de fer-hi i que sorprèn, no? Sí, sí, sorprèn molt, la veritat, que a més a més poc catalanes es veuen, així a primera vista, a l'Acrena Morado i Cip i Zappe, així dites d'aquesta manera, no? Digues, digues. No, no, perquè consideres que és una producció catalana en el moment en què hi ha una part de la producció, una productora implicada que sigui catalana, que sigui domicilià de Catalunya. Després passa com altres anys, que per exemple hi ha una pel·lícula que la productora no és catalana, podria ser el cas més clar, seria lo imposible de Juan Antonio Vallona, productora no catalana, director català, director de fotografia català, gairebé tot l'equip tècnic català, però no era producció catalana, llavors el Gaudí no va poder competir com a producció catalana, va competir com a producció europea. Sí, sí, sí, sí. Llavors sí que és veritat, en tot cas, malgrat que les dues pel·lícules nominades siguin poc catalanes entre cometes, les dues pel·lícules més nominades al Goya, que siguin catalanes, com tu dius, sembla que no siguin molt catalanes, hi ha molt de talent català entre els nominats als Goya d'aquest any. Si mires, si busques una miqueta, trobes molts noms que estan a moltes pel·lícules que són catalans. És gent de casa, podríem parlar, doncs, el Mariano Barroso, el director de totes les mujeres, que està nominat a millor guió, adaptat, podríem parlar... El director de totes les mujeres que és català, podríem parlar del Pau Esteve Virba, el director de fotografia que ja va aconseguir el premi a millor fotografia al Festival de San Sebastià, que incomprensiblement no està nominat als Premis Gaudí, però que sí està nominat a la millor fotografia als Goya, per aquesta pel·lícula de Martin Escuenca, ara no me'n recordo, Manuel Martin Cuenca. Sí, Can Ibal. Exacte, Can Ibal, correcte. El gran director. Tu saps la memòria, estàs gairebé sense llegir-ho, perquè sé que no ho estàs llegint, estàs dient tot l'article pràcticament que estic mirant jo ara, aquí, sobre això, sobre el talent aquest català, que tu dius, i sobretot a les persones, home, això és una feina, maca, la veritat, és que s'ha d'agrair perquè és que si no, qui ho faria això? Qui ho podria mirar? Qui se n'adonaria que aquestes coses són així? Perquè hi ha persones que tenim molt a prop, que podem parlar amb elles fàcilment. Fa una il·lusió especial veure que també està nominada a una estatueta. Ara tu en diràs a Quina, perquè no ho veig aquí exactament, la Neus Vallús, per la Plaga. Sí, millor als Goya parlàs, oi? Sí, sí, dels Goya. Sí, millor direcció novell. Sí senyora, sí, és veritat, ara ho he vist. Sí, sí, sí, que estava aquí. Vaja. Sí, els Vallús que diuen les travesses, diuen que és una de les grans favorites als Premis Gaudí, amb les 5 nominacions que té per la Plaga, inclòs de millor pel·lícula, millor direcció, millor fotografia, ara sí que estic parlant de memòria també. No, molt bé. I no me'n recordo a les altres, però que són en les travesses com una de les apostes fortes de l'any dels Premis Gaudí, ja veurem, és una pel·lícula molt mà, i és una pel·lícula increïble. Sí que l'he vista, i per mi és una de les pel·lícules de l'any passat, no catalanes, en absolut. La vaig trobar increïble, impressionant, que es pugui fer això amb una càmera, amb aquesta delicadesa, amb aquesta capacitat per aprofundir en un paisatge, amb uns personatges, per relacionar-los entre sí, per fer-te riure, plorar, per... No sé, no sé. Vaig tenir ocasió també per parlar, suposo que tu també, amb la Neus Vallús, conversa telefònica, i també vaig escriure amb el Facebook, vaig comptar també, i li vaig dir que per mi havia resultat una veritable meravella. Una pel·lícula, fins i tot, li feia una miqueta de broma terapèutica. Jo, Anna, sincerament, em vaig relaxar tant, veient aquella pel·lícula, no m'havia passat mai. Em vaig oblidar de tot, i vaig entrar en aquella història, i a més a més que tot és tan positiu, que falta una mica, a veure, positiu, excepte les adversitats, diguéssim, climatològiques, que no necessàriament és tan... Però la gent tot és tant, amb tantes ganes d'ajudar, tantes ganes de col·laborar, que les coses vagin bé, que jo penso que també el cinema ha d'anar per aquí, que de vegades estem veient els problemes que tenim, i no sé, el cinema penso que també està molt bé que aporti maneres de fer, maneres de viure, que ens donin una miqueta de llum, al dia a dia. Ho dic perquè també estic veient per ser la nit d'estiu, que també és una pel·lícula que passa el mateix, una pel·lícula prou positiva, tot i que té tan bé llums i hombres. El que t'estava dient, que la plaga em va entusiasmar, em va encantar. M'imagino que tu també, oi? Per què dius? Sí, tot i que he de reconèixer que ara vaig veure amb una projecció que hi va haver un problema tècnic, i no van sortir els subtítols. Jo crec que hi ha idiomes en aquella pel·lícula. Va ser una cosa curiós, però ara tindré l'oportunitat de tornar-la a veure amb això de les nominacions als Premis Gaudí, tinc moltes ganes de veure una mansió completa. Però fins i tot, sense els subtítols, em va semblar una pel·lícula molt humana i molt sincera, sobretot. Cada vegada es costa. Trobes molt cinema, molt impostat, que intenta construir-se pel que se suposa que ha de semblar. I aquesta pel·lícula la trobes molt sincera, que és molt humana i molt sincera, que és el que és. I per això suposo que t'absorbes tant que et fa connectar tant amb els personatges que surten i la manera d'explicar de la Neus Vallus és això, sense res, despullada, és una mirada despullada. I això sempre ajuda a connectar. Quan no hi ha dobles possibilitats d'interpretació, sinó que la vida d'una persona que té els pros, els contres, els blancs, els negres i que pot tenir una situació millor que la teva, pitjor que la teva, però és igual, com tu mostren amb aquesta sinceritat i amb aquesta humanitat realment connectes amb les emocions humanes que viu aquella persona. I jo crec que és una mica això el que transmet la plaga en aquest sentit. Ara no me'n recordo com es diu aquesta dona gran, així, pràcticament, plegada en si mateixa, va morir una miqueta després. Sí, Maria, és veritat. No sé, et classe el cor. De l'authenticitat, això que tu dius, del gest que té, de la manera d'expressar-se, de quan crida, que quan veus el trec, sembla que sigui la pel·lícula i algú m'ho havia dit, és una història de terror. Segons com ho miris, sí, perquè el temps passa per tothom i de vegades ens veiem veritablement plegats. Han estat també parlant amb tu, m'has dit que no tenies prou quan vulguis anar a fer la teva feina, i aquí vaig fent, i la veritat és que és una meravella. Ja que estem, en el moment que tu hagis... Vaja, no sé els ullents, no sé els que ens estan escoltant. Jo penso que no, que és tota una alineada d'aire fresc que ens estàs donant, a part de parlar de la revista, de Quinet Òscar, que d'aquí venia el començament de parlar amb tu i de la idea de parlar amb tu, però després es pot parlar de cinema també, perquè m'ho preguntaria, ja veus en una miqueta de la teva paciència, i del teu temps, quines pel·lícules has vist últimament en el cinema que t'hagin agradat, catalanes o no catalanes? Tens alguna que diguis aquesta és la pel·lícula d'aquests dies que m'ha marcat. Si he de ser sincera, durant el Nadal no he demanat el cinema. Ja m'ho imaginava, ara ja. He de reconèixer que durant el Nadal no he pogut anar al cinema, i l'última pel·lícula que vaig veure, però aquí sí que en sortim d'utilment del discurs que estàvem tenint, va ser la segona part del Jòbit. Ah, sí? Aquesta és l'última pel·lícula que he vist al cinema. T'agrada aquest tipus de cinema també, Ana? A mi m'agrada molt aquest tipus de cinema i m'agrada molt la fantasia, i de fet m'agrada molt tothom, però al Jòbit no m'agrada gaire. No? I per què vas a veure-ho? No, perquè al Jòbit, al llibre, però la versió del Peter Jackson, del Jòbit, no. Seria la meva resposta. Ja saps que la gent que va veure el Jòbit, hi ha dos grups. Els que estan a favor, ja s'encontra. Jo no estic en contra. Penso que està bé, però penso que s'ha equivocat fent una atribuixia, que és una de les idees que pensa molta gent, i també suposo que l'ombra del senyor dels anells és massa llarga, i sempre ho serà. A tu t'agrada aquest tipus de cinema? A mi m'agrada, però em cansa una mica. En cansa aquest plantejament primer de fer, per començar, la idea de fer una nissaga, de fer tres pel·lícules, que estàs com obligat a anar passant pel cinema. La veritat és que em costa molt seguir, tant el que és el Harry Potter, com aquest tipus de cinema que es va llargant i que és pràcticament com una sèrie. Doncs de Harry Potter, per exemple, vaig veure la primera. Ja està bé, no em va desagradar, però tampoc no em crida l'atenció de seguir veient. Del senyor dels anells, sincerament, vaig veure la primera també, no he vist les altres. El llibre sí que el vaig llegir fa temps. Em va agradar aquest univers de Tolkien. Penso que és una de les grans obres. Aquí ens hem quedat sense Anna. I em sembla que de totes maneres havíem parlat ja prou amb ella i el seu mòbil ha dit que ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou que ja us heu passat prou del temps que té, perquè com ens ha explicat, estava ella elaborant aquesta entrevista que havia realitzat a Santiago Lapeira, el president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i la volia penjar avui. Per tant, si no es penjava el telèfon, Anna no acabava l'entrevista i no podia tirar endavant amb el seu projecte. Així que ja ha estat bé que la cosa hagi anat així. En qualsevol cas, agraïm moltíssim. Sembla que està trucant per a una altra línia, així que mirarem de fer una cosa. Posarem una miqueta de música de l'última pel·lícula dels Coins i ara mateix tornarem a parlar. Ja veureu què maca aquesta música. Si és que se sent... ara. Well, my honey Fare thee well. I remember one evening In the pouring rain A near my heart Was a naked lady Fare thee well My honey says well I can't give a bloody for my unborn child Fairly well, my honey, fairly well So short some birds flyin' high above Life ain't worth living without the one you love Fairly well, my honey, fairly well Fairly well, my honey, fairly well Doncs amb aquesta cançó tan magistralment interpretada diria jo per a l'actor protagonista de la última pel·lícula dels germans Coen i que és la que dona començament a la pel·lícula la pel·lícula es diu Inside Llewyn Davis que bé, que és com una recreació de tot el que és la música country la música folk als Estats Units la veritat és que els germans Coen ja havien demostrat que aquesta música els agrada molt perquè Albrother, per exemple, havien fet tot un ventall de temes diferents i ens havien fet gaudir molt d'això del que és el procés de gravació d'una cançó Doncs aquí en aquesta pel·lícula, ja que entrem una mica d'aquesta manera tan subtada a Ana Martínez de Greenlee, tota l'estona que ha estat aquí parlant de cinema, de la seva revista Quinetos Cat i de tantes coses, com heu pogut sentir doncs entrem una mica el que és el comentari de pel·lícules i el reflex del que hi ha aquí a la biblioteca de Can Ginestà també com a novetats del catàleg de DVDs i moltes coses més que us venia explicant ara us venia explicant jo concretament ara fins al final del programa, que queden uns 20 minutets o així doncs com us deia, aquesta pel·lícula del German's Coen reflecteix això, sobretot, el gust d'aquests germans per aquesta música les cançons que s'interpreten a la pel·lícula s'hi senten senceres, és una de les coses que són més destacables i sense ser una enorme pel·lícula no et deixa bocavedat com altres històries seves que ja estem acostumats a que no m'ho puguem tancar la boca en cap moment tot el metratge d'una pel·lícula del German's Coen perquè són així d'esplèndids i de bons directors i guionistes, doncs amb aquesta pel·lícula el que veiem és això, és aquest homenatge és aquestes ganes de parlar d'un tipus de música i d'un tipus de personatges i gairebé en algun moment et fa la impressió al final de la pel·lícula sobretot que tot està pensat per al final que va dient doncs mireu, tot això que us estem explicant doncs dona a peu a que hi hagi en un moment determinat espurnes de gent com les d'aquest jovenet que està cantant aquesta pel·lícula, jovenet que es diu Robert Dylan, Bob Dylan i que ens veia donar la idea que tot el que ens ha explicat durant la pel·lícula era per parlar-nos d'això que hi ha una tradició i que aquesta tradició també s'ha de saber trencar i s'ha de saber fer també com en un moment determinat ho va fer aquest home, el Bob Dylan la veritat és que la pel·lícula es deixa veure molt bé i s'ha de veure amb aquest esperit, amb l'esperit de gaudir de la música i de deixar-nos portar per aquests ritmes i per aquestes melodies i per aquest sentit de l'humor perquè en cap moment em posa cap èmfasi en res especialment truculent bueno, hi ha una escena que a mi em va molestar especialment però més que res, m'ha estat fet a propòsit perquè corprengui una mica i decideixi si el personatge tira endavant amb ell o no jo la veritat és que em va costar tirar endavant és una qüestió amb un animalet que l'abandona per allà perquè em fa mal fins i tot pensar-ho m'ho vaig passar malament amb aquesta escena amb un cotxe, un gat que l'havia acompanyat d'una bona estona i mira, va quedar allà amb el cotxe bé, doncs com us deia, a part d'aquesta petita anècdota sobre a propòsito de Lluïn Davis es va estrenar l'any i es va estrenar aquesta pel·lícula perquè el dia 1 va haver estrenes durant aquests dies igual que el dia 25 també, van haver estrenes han estat uns dies estrenes peculiars aquestes vacances, podíem dir, o aquestes festes d'hivern, i el que us volia comentar també eren les pel·lícules que podeu anar a buscar com sempre fem quan hi ha una novetat del catàleg de la biblioteca, comentem una mica aquí entre tots doncs avui us les comentaré jo, ja que els altres doncs estan cadascun amb les seves feines i amb les seves coses, doncs el que us deia hi ha moltíssimes pel·lícules a la biblioteca que es poden agafar, i té tant en tant doncs hi ha una adquisició de més dvds i us informem aquí de quines són aquestes pel·lícules si us havien passat en el cinema, al moment de la seva estrena doncs que aneu ràpidament a agafar-la que l'agafi algú, que això va depressa Mireu, les novetats del Nadal de fet, perquè aquesta informació ens va arribar just després que acabés la temporada d'aquí dels cinemes sense condicions, per tant, no van tenir temps d'informar-nos, per tant, ho faig ara s'ha estrenat, bueno, s'ha comprat aquí la poder trobar allà a la biblioteca, el Quarteto aquella pel·lícula de la qual vam parlar, perquè la havia vist amb la Maggie Smith dirigida per Lasting Hoffman, la única pel·lícula que com a director ha fet aquest home un actor clàssic i mític, i que sembla ser que és tota una delícia, una delícia per la part musical i per la part també del reflex que hi ha de la tercera edat, de la gent que ja ha arribat a una edat i de les il·lusions que poden agafar també amb el món de la música Una altra pel·lícula que també podeu anar corrent a agafar aquí a la biblioteca Can Ginestac ara ja no es diu Can Ginestac, la biblioteca Joan Marcarit des de fa temps, no sé ara per què estava repetint Can Ginestac perquè, bueno, estem aquí al costat, i per això hem sortit aquest nom Doncs és Amor és tot el que necessites amb els actors Sampirs Brosnar i l'altre any, dir Home que, bé, estarien dintre d'aquesta línia de pel·lícula més o menys igual que el Quarteto, curiosament estan sortint moltes o no tan curiosament pel·lícules dedicades a les il·lusions de persones que ja han arribat a una edat avançada Suposo que és lògic, dic, perquè, bueno, la població va creixent, va envellint i llavors és lògic que sortim pel·lícules dirigides a aquesta franja d'edats i si les pel·lícules es fan amb una suficient sensibilitat doncs la veritat és que són extrapolables a qualsevol edat i es deixen veure molt bé el que tenen per aquesta dirigida és només aquest grup així que el Quarteto i Amor és tot el que necessites diguéssim que seria aquesta part de les pel·lícules que es poden veure, poden agafar qui em presta a la biblioteca Joan Margarit en principi dirigida a aquest sector d'edat una mica d'avançada, però que ja dic que és extrapolable a qualsevol edat Tenim un altre que estaria basada en l'altre extrem de l'edat que serien els nens salvatges que no he pogut veure, quina ràbia em fa perquè és d'una directora, la Patricia Ferreira que alliga per més senyes, però que està treballant des de fa uns anys aquí a Catalunya que la veritat és que sempre m'ha entusiasmat tot el que ha fet des de la pel·lícula Sé Qui En Eres una pel·lícula sobre una malaltia molt particular que fa que oblidis molt ràpidament que ha passat de fa un moment pràcticament cada dia de tornar a començar a recordar les coses a conèixer la gent, d'aquella pel·lícula a totes les altres que han anat fent l'alquimista impaciente, per exemple tot el que fa aquesta dona, la veritat és que és amb una sensibilitat i amb una precisió també, com a cineasta enorme Per tant, els nens salvatges, una de les pel·lícules, que mira si pogués i jo ara agafar-la, però que estic aquí fent el programa haurà trencat, m'imagino, a dos quarts doncs llavors no pot ser. Una altra pel·lícula interessant força interessant, una pistola en cada mano del Césgai, una pel·lícula que ja es va estrenar i que es va parlar moltíssim perquè té aquest repartiment d'actors coral tan extents, tan gran, i que va ser una aposta molt forta d'una productora, d'una passola que va dir doncs aquesta... no, perdoneu, és una passola, no ara ho estic dient malament, la productora d'una pistola en cada mano, que és una coneguda de fet del nostre amic, un company, Joan Morros doncs ara us ho diré, perquè això és tan fàcil com buscar-ho a internet, productora d'una pistola en cada mano i no, no, no, la passola que ara la tenien al cap perquè és la... bueno, la productora més coneguda últimament per pel·lícules com Panegra, etc. Però... però no, no, és un altre nom, ja estima que no estigui aquí el Joan perquè diria si és la meva amiga, tal. Però bueno, ho busquem en un moment i... i... i no trobo el nom de la... Marta Esteban, això mateix. La Marta Esteban és la productora que va decidir precisament això, va dir no, jo el que vull és tenir un repartiment important, llavors tota la pel·lícula va ser rodada amb més temps del que és habitual dintre del que són les produccions de... un cert pressupost com les que es fan a Catalunya o a d'altres llocs de l'estat espanyol i que, bueno, té un repartiment, doncs, comença per Javier Càmera, Camp de la Penya, Ricardo Darín, etc. etc. etc. etc. que van protagonitzant diferents petits espais i que en un moment determinat doncs totes aquestes històries s'ajunten amb una de sola amb una cohesió, amb una unió, que tampoc no és el més important i la veritat és que per a mi potser va ser el que menys em va agradar. No té un interès especialment gran en el moment en què es troben, en una festa, etc. Però la resta de les pel·lícules, les històries particulars, la veritat és que són molt interessants, les actuacions són molt competents, són actors boníssims, per tant, doncs val força la pena veure-la, i per tant, una altra bona recomanació d'aquí de cinemes sense condicions a Ràdio d'Esber, el primer programa de l'any, aquí amb aquest programa en el que hem parlat amb Anna Fernández i ara Anna Martínez, perdó, de Quinetos Cat, recomanant pel·lícules de la Ilioteca, de Quinetos Cat d'aquí, la que tenim al costat de Can Ginestas, deia abans, ara es diu Joan Margarit. Doncs tenim també els miserables, aquesta gran producció dirigida pel Tom Hooper, sobre el musical ja clàssic, amb el Joe Kammann, el Russell Crowe, l'en Hadaway, del que es va parlar tant, del que es va parlar moltíssim, i jo no sé, no sé, que recomanar-vos d'aquesta pel·lícula, ja la vaig anar a veure, una mica mig per obligació, no m'ho vaig passar malament, però tampoc em va entusiasmar. Jo diria que has de tenir moltes ganes de veure una pel·lícula musical molt espectacular i de deixar-te portar per les cançons, perquè és una pel·lícula pràcticament, sembla ser que hi ha dues versions, és una cosa que em crida l'atenció, hi ha una versió purament cantada, la qual pràcticament no es parla, tothom quan ha de dir alguna cosa, doncs ho fa cantant, que és la que en principi es va estrenar comercialment, jo la vaig anar a veure d'aquesta manera, i hi ha una altra que sembla ser que no és així, el que no entenc molt bé és com poden fer-ho pel tema del dublatge, diguéssim, dels actors, perquè les dues versions, en principi, la imatge és la mateixa, llavors no ho acabo d'entendre molt bé. Però, bueno, aquí està el dubte i la qüestió que alguna persona m'ha comentat, que era una circumstància que es dona, aquesta doble versió de Los Miserables, també és una pel·lícula que tenia aquí, Elefante Blanco, una pel·lícula amb el... bueno, impossible de evitar, Ricardo Daring, que ja hem parlat que abans també sortia una pistola en cada mano, dirigida pel Paulo Trapero, dels directors interessants també, que estan fent cinema amb Argentina, doncs realment profund, i en aquest cas, doncs es tracta d'aquesta pel·lícula Elefante Blanco, de qual no tinc massa dades més, no recordo molt bé de què tracta, però que en qualsevol cas la tenim aquí, per poder veure-la. Tenim també Amor, aquestes sí que són, sí que l'hem parlat aquí, sí que l'hem vist, el Miguel Janeque, una per mi... enorme pel·lícula, gràcies a aquesta pel·lícula, més reconciliat amb un director que de sempre ha estat de la meva predilecció, però que en un moment determinat doncs li veu que ho faré la Cinta Blanca, i si heu sentit alguna vegada aquí les discussions que hi ha hagut sobre aquest tema, doncs la meva posició és que la Cinta Blanca és una pel·lícula excessivament acadèmica, un Janeque el que va voler va ser lluir-se, i això no em va caure, especialment bé, bé esquina cosa, vull dir, haver de valorar així, com a espectador, un director d'aquesta categoria, i que també és veritat que hi ha molta gent que el detesta, per la seva manera de fer cinema, i considera que no té mèrit el que fa. Jo soc dels que creu que sí, que tot el contrari, que és un director moltíssima profunditat, les històries són bestials, i la manera de portar-les a la pantalla són d'una enorme categoria. I aquesta pel·lícula Amor és de les grans pel·lícules seves, perquè amb una cotidianitat, amb una... diguéssim que res del que podíem haver trobat en pel·lícules com la Pianista, per exemple, que és una història molt extrema, aquí es tracta simplement d'una dona gran, que té un problema de salut en un moment terminat, té unictus, això passa al començament de la pel·lícula, i d'aquí és tota la cura que el marit, un fantàstic genluït tritinyant, que no sé quanta temps feia, que no apareixia en cap pel·lícula, ella és la monal riva, tots dos fan una... bueno, el que es diu de vegades, una lliçó interpretativa, un duel interpretatiu veritablement impressionant. Jo és una de les grandíssimes pel·lícules, igual que abans parlàvem en Martínez de la Plaga, doncs Amor també és una de les grans pel·lícules, ja no sé si de la temporada anterior o de la temporada anterior, ara no recordo, perquè ja fa un temps que la van comentar. Una altra pel·lícula també que s'ha estrenat o s'ha estrenat fa temps i que la podem agafar aquí a la biblioteca, és La Noche Mas oscura, una pel·lícula dirigida pel Catherine Bigelow, aquesta pel·lícula que en anglès és Dark 30, bueno, La Noche Mas oscura, deixem-ho així, i és, sobretot, jo diria que destaca, a part de per estar protagonitzada per la Jessica Chastain, que també és una trígola, que està amb produccions molt interessants últimament, recordeu, l'hora de la vida, per exemple, o també és el poder veure amb una d'aquelles grans pel·lícules, que sempre destaquem aquí, jo personalment, com una de les grans pel·lícules de fa dues temporades, que és Take Shelter, la Jessica Chastain, doncs, sobretot jo destacaria pel fet que està dirigida per una directora també, que és la Catherine Bigelow, que ens ha donat ja mostres de la seva capacitat per fer un cinema des d'un punt de vista, no necessàriament femení, sinó, simplement, com una gran directora, com una persona que s'ha de aprofundir molt en les històries, que no es queda, per tant, no es queda en la superfície, i que, bueno, és una mesura, és una mesura important per donar-nos entendre que no només estem massa acostumats, diria jo, de què són els homes els que dirigeixen pel·lícules, en canvi, ella doncs va competir fins i tot en produccions molt importants i va guanyar premis com alguns Òscars, per tant, és una directora de la veritat que hi ha molt de mèrit. I tenim també, com a última pel·lícula d'Estrena, li estic dient jo tota l'estona, de possible exicció, més aviat presta que aquí a la biblioteca, Anna Caradina. Jo no he vist la veritat de la pel·lícula, tothom destaca que és una adaptació molt correcta, tothom no, hi ha persones que consideren que és massa artificiosa i les persones que l'havíem vist aquí, sobretot, que eren Carme i Joan, si no recordo malament, doncs estacaven que la part plàstica doncs era molt interessant, la manera com està enrodada, com està la fet de la transició, entre la manera com es porta a terme la obra, l'Anna Caradina i com es van superposant els diferents escenaris i com tot plegat et crea una sensació realitat i el mateix temps et permet aprofundir en la història, doncs això és força impactant i les uniques crítiques que hi havia és que potser l'adactació i potser la mateixa actriu, la Kira Knightley, doncs no donava el pes amb l'actuació. Hi ha opinions per tot, com sempre, la crítica cinematogràfica, així que una mica cadascú doncs s'ha de quedar amb el que més li convengui i ha d'entrevir-se a veure la pel·lícula per després poder opinar d'ella. Això és el que tenim aquí de la biblioteca que jo margaré com a novetat, però sí que us vull comentar un altre detail, un altre aspecte molt interessant i és que també ens van fer arribar de la biblioteca una guia de cinema asiàtic que la veritat és que... vaya, és impressionant per la quantitat de... de detalls de... de relats diferents, de històries que podem... tenir aquí a disposició de diferents països i per l'esforç que s'ha fet, des de la biblioteca, catalogar-ho tot això, per països i per directors. Amb la curiositat que nosaltres, com segurament sabeu, doncs aquesta temporada hem... hem assimilat, tenim com a part dels col·laboradors de la emissora, el Joan Segué, que és un químic però un aficionat al cinema molt gran i expert en cinema asiàtic. I el Joan Segué doncs ha mirat de fet també una aportació a aquesta llista i llavors a la biblioteca doncs ens han dit que miraran de tenir en compte les aportacions que ha fet el Joan per adquirir algunes d'aquelles pel·lícules que, bueno, doncs, per poder completar aquest catalac tan interessant. Mireu així, llegint i comentant una miqueta per sobre, ràpidament el que a la biblioteca podeu trobar de cinema asiàtic, ja dic, catalogat per... per països i per directors. Tenim pel·lícules de Corea del Sud, un dels països fonamentals. Si només fos ja pel King K.D. que és d'allà, doncs ja podíem dir que la cosa promet del King K.D. podeu agafar a la biblioteca el arco, primavera, verano, toño, invierno i primavera, així es diu, tot això és el títol i ERRO 3, com a novetat, una meravella de pel·lícula que de la qual hem parlat aquí moltíssimes vegades. Teniu Balsac i la jove encostura de Xina, una pel·lícula de gran sensibilitat que vaig poder veure en el cinema feia tres temporades, diria jo, del Li Cheng Dong i tenim una vida nova, del Winnie LeCont. De Taiwán, tenim, fixeu-vos, Angli, que no estic jo del tot segur que sigui de Taiwán, però bé, ho hauríem d'acabar de confirmar. En qualsevol cas, de Angli, un grandíssim director també, teniu la vida de Pi, el banquete de Boda, de Seo Peligro i Tire Dragon. Quatre pel·lícules que donen un ventall prou ampli dels registres d'aquest director de grandíssima sensibilitat de la Xina. La Xina és del lloc on va parlar el Joan Segué quan va venir aquí a comentar-nos, i ens va donar un ventall molt ampli de possibilitats. Aquí podeu trobar també un grapat de pel·lícules. Pràcticament, si ens està acabant el temps, per tant, ens donem temps a comentar-les totes. L'únic que heu de fer, és agafar, caminar fins aquí, fins a la biblioteca i demanar al català que ja us ho deixaran i podreu escollir una... Mireu, també tenia un adericimint, que si encara no l'heu vista, és una grandíssima pel·lícula. La veritat és que una de les grans pel·lícules de fa un parell de temporades, tenia pel·lícules de l'Avaskia, l'Estami, de Jaafar, Panagi, per exemple, tenia el Globo Blanco, moltíssim. Després passàvem al Japó, bueno, fantàstic. La veritat és que és una meravella tota l'oferta que tenen les biblioteques, en general, i la biblioteca... Joan Margarit, en particular. Queden moltíssimes coses més de que parlar. Hi ha moltes més pel·lícules, però sabeu que el repàs del cinema d'aquest Nadal el deixarem per la setmana vinent, la setmana vinent, que la mateixa que avui, a les 8 del vespre, doncs estarem aquí amb tots vosaltres, i ja amb l'equip mal complet, pràcticament, tindrem a Carmen Abott, tindrem a Joan Morros, tindrem a Joan Mavidal, Andreu no estarà, i als altres col·laboradors tampoc, però farem això, farem el repàs de totes les pel·lícules que podrem... que hem anat veient aquests dies de festes, i que no són poques. Us les comentarem i a veure si us animem a anar a veure alguna d'elles. Nosaltres, jo, en aquest cas, m'acomiado de tots vosaltres en aquest programa, en aquest primer Cinema Sense Condicions de l'any 2014, recordant-vos, com sempre faig, que podeu tornar a sentir aquest programa, igual que tots els de la temporada, i els de la temporada passada, i els de l'anterior, a cinemasensacondicions.blospot.com així que, sense res més, us deixem amb aquesta preciosa sintonia fins la setmana vinent. A rebeure!
