Cinema sense condicions. Aquí estem, en tots vosaltres, per parlar de cinema. Què tal, Joan? Molt bé, molt bé. És que estàs així, grascat, eh, que sí? Com sempre, com sempre. El que passa és que no he pogut veure masses pel·lícules d'estrenar això, perquè he tingut feina, però bé, doncs podem parlar d'altres coses, el que hagis vist tu, per exemple, o el que hagin vist els altres. I el que ha vist el Francesc. El Francesc té viscoses. Aquí estem, aquí estem. Aquest no sabeu... Ara fèiem temps, eh, no començàvem la sintonia... l'encavalcàvem amb una altra música. A què no imagineu, de quina pel·lícula es tracta... o és la banda sonora d'aquesta música? És molt romàntica, crec que. És la meva obsessió d'aquestes últimes setmanes, d'una pista. Una pel·lícula americana, no? Exactament. Em sona música americana, però no sé... Take shelter. No l'he vist, no l'he vist. Ja ho sé, ella. No, no l'he vist. És que estic intentant que tothom vegi aquesta pel·lícula, perquè un dia parlem amb ella. Jo, avui, com que hem de parlar, eh, a la segona part de... d'Almanya, la pel·lícula que vam quedar, que seria la... la pel·lícula del mes, el film del mes, doncs jo, mentre la veia, vaig fer els deures, aquest dissabte... No, el dimens, ja el matí, perquè ja la fan en molts pocs llocs. Aquest va ser un dels arguments, eh, que es va donar la setmana passada per veure-la. Doncs vaig poder anar a veure-la en el cinema. Si cària hi ha una sessió matinal... Exacte. I... i bé, bé, bé. Llavors, el que passa és que, com que ja t'he dit, que estic tan obsessionat amb aquesta pel·lícula, en el sentit de la banda sonora, vaig fer un experiment curiós, és que vaig anar comparant-la a les dues. Són gairebé incomparable, no tenen res a veure. Però ja ho veureu, jo aniré... aniré col·locant, eh. Més sure que anem parlant d'Almanya, doncs aniré dient per què també aquesta pel·lícula... bueno, les diferències i les complementaritats que hi ha entre ells. M'he desamuntat el seu programa especial, ell, eh. Només per la segona part. Bueno, per la primera, també, jo. Com va? Encara no ha començat a dir, hola, ja havia posat la música. Vale, vale, vale. Estàvem tornant a escoltar-te, no tenim cap problema. Doncs vinga, va, començo, no, a la segona part. Ja parlem, ara van arribant les fèmines de l'equip. Un sentit per qui no ho sàpiga, que jo crec que tothom escolta ja la veu de Jaume Vidal, i el reconeix, la de Joan Morros també, i ara estan aquí mirant d'acumudança, doncs... Carme Nabot i Rosa Maria Alcalá, eh. I, bueno, de vegades passen aquestes coses que no està tot tan preparat com caldria. Però, com deia, nosaltres parlarem en aquesta primera part dels cinemes sense condicions, de totes les pel·lícules que hem vist al llarg de la setmana, i, a la segona part, parlarem, sobretot, d'Almanya. I una miqueta, eh, com ja diu el Jaume, com jo he mirat de muntar-me, doncs en ve de Tex Shelter, a veure si us anima a veure-les. Si no, ja sé que no farem cap pel·lícula del més de Tex Shelter, i val molt la pena. Jo em complemento públicament, a veure-la. Vinga, ja he aconseguit alguna cosa. Jo ho he de parlar perquè, si no passa res, la veuré. I sabrem avui de què va, la pel·lícula? Sí, ja us explicaré alguna cosita. Però val la pena saber de què va, o és millor... És igual, ja saps la meva opinió, que no importa saber de què va, com acaba. A mi m'afecta, eh. Jo sí sé una pel·lícula de què va, a vegades em faig les meves il·lusions, i m'imagino coses, i no trobo res el que m'he imaginat. Llavors és un fregàs, perquè...No et quadra. Jo depèn d'aquí m'ho ve, depèn d'aquí m'ho explica, i no ho sé, no ho sé. Perquè ets una persona racional. Ah, sí? Que esperes, això, i jo, i jo, i jo... Ah, sí? No, perquè parlava d'obsessió, ell. Molt bé. Rossa Maria Alcalá, que serà racional, passional, totes dues coses. Una d'hora magnífica, una d'hora magnífica. Sóc un cóctel. Hola, una tarda. Bona nit. Hola, bona nit. La Carme és doctora en matemàtiques, llavors això vol dir que és racional, 100%. Sí, però per veure el cine no sé què dir-te. No sé què dir-te. S'ha de tenir la basalta al rege. S'ha de fer aquest cóctel, sí. Diria. Sí, és necessari, els espontèvils. És com per llegir, també, la literatura. No m'ho plantejo de manera racional. De fet, quan vull una cosa, és un esatx, o una cosa d'aquest tipus. Faig un altre tipus de lectura que no té res a veure amb una novel·la, o ficció, o poesia, per dir-te una gent. Però sí que jo estic contenta de pensar que som més versàtils del que ens pensem. Jo vull si hi ha temps, perquè si no hi ha temps no voldria forçar-ho. Volia parlar d'una cosa que he llegit del Mario Vargas Llosa, que ara que tu vas deies tot això em m'ho suggeries, perquè hi havia un article al diumenge a l'Extre de l'Extre, que es titula, més o menys, los intelectuales nos extinguimos como los dinosaurios, y es a base de un llibre que acaba de publicar, que es diu La civilización del espectáculo, i, per tant, liga una mica amb el tema del cine, etcètera. Jo, si surt, ja et sé a temps, si no, no. Però em sembla que és força interessant el que diu respecte a la civilització que estem en aquest moment, que ell diu que no es diu... Tendria tendència a carregar-se-la o no? La cultura actual. Sí, sí, se la carrega, absolutament. Comencem per aquí, ens pot donar un bon argument i després anar lligant entre històries. Se la carrega, absolutament, i justifica per què se la carrega. No, parlem-ne d'altres que ja ho farem després. Jo, jugant, me'n recordo quan era molt jovenet, eh, que van estrenar una pel·lícula que es deia La Casa, de Calgo Sal. Vaig anar al cinema i vaig dir, ostres, tu no hi entens res, però per què fan aquestes coses tan difícils? Som vajos. Llavors, al cap d'un temps, esclar, vaig començar a entendre una mica de què anava tot allò, i la veritat és que, en l'època, jo defensava, com tu dius, intel·lectualment tot el cinema més seriós. Però esclar, La Casa no m'entrava... No entrava d'aquests esquemes. De la meva comprensió. Llavors, jo penso que totes aquestes opinions, que, bueno, que estem perduts, que aquesta és la realitat que en definitiva ja estem, i que vagi a que desapareixerà tot el que pugui tenir, que pugui tenir una qualitat i un interès, la veritat és que sempre m'he quedat molt lluny d'aquesta firmació. Bueno, ell fa una firmació més general al llibre, em penso, jo me'l compraré ara, per Sant Jordi, perquè m'arreglarà algú, que sàpiga que tinc interès en llegir aquest llibre. Jo crec que és força interessant el que diu. I penso que no s'aplica únicament el món de la cultura en general. Jo diria que té raó el que diu. D'altra cosa és que hi hagi matisos i que hi hagi observacions, i que això respon més de gata l'últim període que estem parlant en aquest moment. Potser als anys 60, com és la casa, etcètera, doncs la cosa era una cosa diferent, no? Si voleu començar això, me n'és igual. Sí, jo encara voldria fer una altra matis. Jo, precisament, vaig recuperar una pel·lícula, tu t'ho he comentat, abans del programa, que és dels germans d'Ardent. És aquella pel·lícula que no havia vist d'ells encara, i vaig pensar, ostres, tu calia, que no sé ben bé quina és, saps? Jo em pensava que era la del noi aquell, que el pare et met en dins del tallet i no, és la que segueix concretament de... Ara, mira, aquí no portarà l'any que va ser fet, eh? Ah, sí, Vèlgica, 2005. El que jo vaig veure en aquest film és precisament tot el contrari. Quina pel·lícula és, com s'ha dit? El nen, es diu, el nen. El nen. Sí, dels germans d'Ardent, del 2005. És l'última que s'ha estrenat d'ells i tal. Jo veig tot el contrari. Aquesta és una pel·lícula que ja que la setmana passada parlàvem del grup set, i destacàvem totes aquestes fiabilitats que plasmava el realitzador i posàvem en dubte i tal, la veritat és que veient aquesta pel·lícula del nen, és tot el contrari d'això. No hi ha cap dubte, es tracta d'explicar una història d'un nen, que en definitiva no ha arribat a ser home encara, que coneixem una noia, s'enamoren tots dos perdudament, la noia ja té una criatura, i llavors, ell, com que no és el pare, atina, a la ben, i ja en farem una altra, li diu, després, amb ella. És que m'he de vendre.Sí, així mateix. A la cosa en venda?Sí, la ben, a la criatura. Llavors, esclar, dius, uf, com comença això, com acabarà, això, no? Venir de seguida penses, i dels germans d'Ardent, i això no lliga. Doncs, mireu, és una de les pel·lícules més engrescadores que podeu trobar, i precisament parla d'aquesta facilitat que un pot arribar a una conclusió, no tenen un dur, no poden comprar res, i, lògicament, la venda d'una criatura, o la compra d'una criatura, genera un negoci per dir-ho d'una manera, no? I a partir d'aquí, entrem en el que podria ser, en el moment que es produeix això, dius, caram, tu, què és això, de mica en mica anem veient com això es transforma en una redremció que havia a la fi, no? Molt, però que molt interessant. Els germans d'Ardent són especialistes, a fer un punt de partida. Jo diria que no entren el cinema que fan, dintre del que normalment parlem com a cinema francès. De fet, són belgas, no?Sí. A partir d'aquí, segurament, hi ha algunes diferents. Però són especialistes amb això, agafar un punt de partida absolutament irreverent, o absolutament corprenedor, si no recordem només la pel·lícula del fill, en la qual el nen que ell intenta adoptar és el que ha matat el seu fill, ja, per començar, un plantejament tan descarat com aquest, doncs és difícil. Un altre, jo diria que és l'última pel·lícula seva, ara m'estàs dient que és aquesta, però aquesta del nen de la bicicleta, és l'acte final de la bicicleta. Bé, aquí, bé, aquí, sí, molt bé, també.Doncs aquesta part és d'un nen que no és acceptat pel seu pare, directament sempre hi ha aquesta problemàtica, entre fills i pare, de la manera més radical possible... Està molt bé aquesta última.Molt, molt, molt. El que passa és que tinc la sensació, Jaume, que tu parles d'un cinema en el fons minoritari i el senyor Vargas Llosa parla de la cultura en general i més aviat massiva, la que el millor domina Hollywood, o domina el mercat, diríem, cultural. Ell diu, per exemple, que el seu llibre és una reflexió sobre el fenomen preocupant, la transformació de la idea de la cultura en alguna cosa que fa que ella d'ella sigui un entreteniment, només. Llavors diu que si convertim tota... El que l'estan entrevistant, perquè és una entrevista que li feien a la venguàrdia, li pregunta, bueno, què té de dolent, entretenir? Diu, no, entretenir no té res de dolent. Jo crec que la cultura ha de ser entreringuda, que és una forma superior d'entreteniment i de diversió. Però fins fa poc no es va contentar amb ser únicament això, en tant que avui sembla que sí. El món actual, el primer valor a la taula de valors és l'entreteniment. Convertir la natural propensió a passar-ho bé en un valor suprem, ell creu que consisteix, que és un error, es analitza la cultura, es analitza la febilitat i es polifera el periodisme xismogràfic. Jo crec que estem immersos en un món... Si tu mires la televisió i mires molts dels programes d'aquests que són massius, que veu no la minoria, sinó la senyora Felissa, la d'allò, i el que li agrada i tot allò, són aquests tipus de xismorreo, de pros superficials, de que gent que es baralla i no té res a dir, perquè és una gent que no té cap preparació de res, i que diu tonteries, i que opina sobre coses que no tenia per què opina. I això és el que la gent veu i la gent valora. I en el món de la cultura o del cinema i de la televisió, que passa el mateix, diu sorprende, diu el mateix entrevista, que vostè reivindica l'importància amb el llibre de la religiositat. I on ell contesta? La cultura ha estat sempre molt a la vora, a vegades confosa amb la religió i l'espiritualitat. I això només una minoria molt petita pot remplaçar completament una cosa per l'altre. O la fe... Una cosa que no sigui la fe per la fe. Diu, la gent necessita creure que aquesta vida no és única, viure una vida amb sentit. I això explica la peranitat de la religió. Ell ens es comenta, per allargar-ho, que la ciència havia intentat donar-li la volta en això i usroplir aquesta... i no l'ha aconseguit, que segueixen la religió, la que imposa més o més les seves idees. Diu, per el que vostè... Diu, però vostè no creu, vostè no és un creient, i estic en canvi, està defensant això. I què fa, que... O què opina, vostè? Què pensa vostè de la fe religiosa? Diu, jo vaig perdre la fe quan era molt petit, quasi un nen. Diu, en el meu cas, la cultura ha remplaçat perfectament la força vital que dona la creença a en Déu. Però m'adono a compte que això... Soc un cas excepcional, que, com jo, hi pot haver molta gent que... Però que la majoria de la gent això no li funciona. És a dir, el cruix de la població, ell creu, necessita, diríem, aquesta... aquesta idea. Bueno, segueix defensant. Perquè ara me'l rullaria massa, em sembla. Per entrar amb dialèctica. Jo ara estic sentint a molts, dient que... la banalització de la cultura està transformada en la pròpia cultura, que és el que em dic. A veure, què és el que és diferent entre la cultura actual del segle XXI i la de... El que és diferent entre la cultura actual del segle XXI i la del XXI o la de la major part del XXI. Els últims tampoc. A mi em sembla que... la... la... generalització dels medis audiovisuals i de comunicació i últimament, en el XXI, dels... dels Facebooks, Twitters, i de més maneres de comunicar-se, han fet que gent que, per exemple, els anys 50 o 60, o incl. 70, si es comunicava, es comunicava amb cercles reduïts, i llavors aquests cercles reduïts podien ser de gran cultura o de cultura popular, que se'n podia dir llavors, no... no atravesaven el poble, el barri, o cercles exactes, o el carrer. Què passa ara? Està ultrapassat? Sempre. Sempre. Sí que hi ha barri, sí que hi ha poble, però, a més, a més, hi ha món. És global, tot això. Llavors, quan és global, el que em sembla que ha passat sempre, que... que podries dir jo què sé, la cultura dels xiquets de ball, o la cultura de la sardana, o la cultu... per dir, coses concretes, no? Mm-hm. Bueno, posar una cultura popular, que en aquell temps, si tu la comparaves amb la... jo què sé, l'Ortega Ced, o... o les escrites de la Zorin, o quan se vol, o... és igual, o... o generós, diries. Allò era la gran cultura, i el xiquet de ball és la cultura popular. És a dir, que això ha existit sempre, primer punto. I crec que la cultura que treu més llum, l'usa també de la cultura popular. I continua passant. Jo crec que... no em resgaria les vestidors com fa el Barguers Llosa. Diria... que això és una... una veritat, però no és una veritat que provoqui la no existència de cultura. No, sempre hi haurà una cultura que... que és a dir, és una cultura que veurà de la popular. El que passa que la popular té aquest aspecte, té un aspecte en aquest moment global, té un aspecte, si vols, poca solta, o el que vulguis, però igual n'ha sigut sempre això així. I després hi ha la que d'això entreu un... un què profund, que pot ser en moltes hòrbites, no? En l'hòrbita del cine, en l'hora de la literatura, en l'hora de la filosofia... Bueno, no em resgaria les vestidors en l'estil que fa el Barguers Llosa. Jo... jo tovo sugerent el que dius, eh? Sí, jo no ho dic que no. A més a més, el que sugereix és que el demogratiu és una mica... Creu que hi ha diversos nivells de cultura. Clar, és que això passa sempre, eh? Aquests nivells de cultura fa que, doncs, tu podies... tu podies, doncs, per exemple, i diu, els anglosaxons van produir una distinció entre la cultura de la Gceja Levantada, que diu ell, que seria el Joyce, i la cultura de la Gceja Licaida, que seria el Hemingway. Perquè aquest senyora és més accessible, i no tan com a la Casa que deies tu. Però diu... El que diria, el que està passant, és que es dona, a l'un culte, el Xabacà, la mateixa distin... Dignitat que la Casa Cinta. Jo això no ho crec. El que passa és que es guanya més diners amb això. Però això no vol dir que valgui més. Bueno, però és que ell diu... Com que es guanya més diners amb això, però això és com si en diguessis, que les... les revistes... d'aquestes de Xafardeu vulgaríssim... Venen més que les dues altres. Clar, que venen més. I tant, que venen més. Però això no les fa més... No les fa... no les fa menys banals. Però ell diu... El moment que s'ha volgut, diríem, unificar la cultura i baixar-la, que existir és només una sola cultura, el que ha passat és que s'ha baixat tot. No ho creguis. Diu, som la primera civilització que ha eliminat la distinció entre preu i valor. Un obra d'art val el que val la seva cotització. Això en canvi sí que estaria més d'acord. I això és aberrant. En el cap de la pintura, la victòria dels farçans és total. I les arts plàstiques són un joc i farça res més. Amb la complicitat dels crítics pepennates que confien. Això ara ja li encanta, això. Bé, són tòpics. No, no, amb això li... Tenim... Tenim artistes que defecen en públic. Fúsicos que se planten ante el piano i no toquen una sola tecla. Diu, això a la literatura, i, per tant, també pel cinema, no sempre passa de la mateixa manera. Per exemple, ningú creu que en el món de literatura, aquell que coneix més, que el millor escriptor és el que guanya més diners. No, no. En sembla que estem d'acord. No, inclús també crec que en el nivell de la producció... artística en general, tampoc es continua creient. Tampoc es creu, inclús ara, que guanya més diners signifiqui una millor qualitat d'art. Això crec que continua sense ser... Però si afliquem això més o menys al cinema. Jo diria que al generalitzar i volguer, per exemple, a Hollywood, jo diria que als anys 40, 50, i el cuidava molt dels guions, intentava fer una cosa de certa qualitat, importava directors famosos d'Europa, perquè fessin una cosa que tingués qualitat, i avui dia pesa més, com que el que es vol és aconseguir aquest gran públic, i també els efectes especials, pesa més coses més superficials. I en aquest sentit sí que li donaria la raó. Em sembla que només volia apuntar que em semblava interessant. Sí, però que això sempre ha passat. I a veure, és veritat, estem vivint amb una economia de metpercantilisme de totes que comparteix amb una mercaderia, totes compra, tot té un preu. Però això és generalitzant molt. Clar, clar, clar. Què has vist? Jo, mira, és que precisament llegant a aquest tema, dir com encara hi ha mitjans de comunicació, que ja és tu, Carme, que sí que s'està apostant per fer una programació de qualitat, o digna, una programació digna, no? I ara, per exemple, el que està fent TV3, 17 de setembre, em penso que és a les 10 hores. Passen una bona pel·licòria. Estan passant una bona pel·licòria, una pel·licòria. 17 de setembre van passar al Gran Turí, no? El 17 de setembre serà... abans que el dia a pla sàpiga que hem mort. Ah, sí? Sí, està molt bé. És molt boníssima, dir com el Potsapò és una iniciativa molt bona, no? A part que hi ha cadenes com, no sé, la dos, per exemple, també, que fa una setmana, tu que va passar també Circus Colombain. Ah, sí? Una pel·lícula genial. Vull dir que sí que n'hi ha, no? I això sempre hi ha un. I en aquest moment que hi ha la Sexta 3. El Barcallós està ressentit també amb el món. Ell sempre ha anat una mica per aquesta línia. Ha triomfat molt, perquè és veritat que és un intelectual, i és una persona amb moltíssima capacitat, hi ha molts coneixements. Però també sempre, per el meu gust, ha pecat una miqueta d'aquest ressentiment. Sempre ha estat massa crític. No sé si li ve de l'Abbassant, potser la millor política, que es va voler també dedicar, però per el meu gust ha estat posant... Jo li coneixia, no sé, conèixer una, que es diu, l'Orgía Perpétua, que és un estudiador flóver i sou de l'Amor Bòbaric, que em fa semblar extraordinària. És fantàstic, és fantàstic, és fantàstic. I després he llegit els novel·les d'ell. No totes prou, mirem les quantes. És boníssim, és boníssim. Però és molt crític, sempre. Molt crític amb la societat, que l'envolta, és veritat. Però, clar, és una miqueta, potser, tremendista, també. A veure, la cultura sempre ha estat el candelero, sempre ha estat el candelero, i sempre ha estat motiu de discussió. Jo penso que val la pena trencar una llança en favor de que encara es fan moltes coses. El que passa és que és el que explicava una miqueta la Carme, que els mitjans o la difusió han canviat i estan evolucionant, i són molt diferents. És que ens canvia també fins i tot a l'hora de treballar, a la feina. Jo volia anar a veure, que tot això està canviant. Suposo que ara ens toca aprendre a moure'ns amb aquests altres, amb la situació, és diferent. L'estat de coses és diferent, ara també. Jo volia anar a veure, perquè empalmava una mica amb això, encara que no ho havia lligat, la pel·li que acaba d'estar en l'altre, que és aquesta de Madrid, 1987. L'heu vist? Algú l'ha vist? Jo no he tingut temps a veure-la. Simplement perquè em semblava que era una reflexió curiosa. Es veu que el s'ha cristan pel que m'ha arribat, que no l'he vist i no sé si és veritat. Ah, i aquella del professor que es queda tancat... No és un professor, sinó que et sembla que és una mena de... de Manel Vicente, un gran escritor que fa de periodista... Que es queda amb tancats. Amb una habitació amb una periodista molt jove, els dos despullats, i aleshores d'allà, com cada dia més que fes, es posen a xerrar, i sembla ser que hi ha una manera de reflexió de l'intel·lectualitat on els anys 80. Hi ha una cosa que penso que és certa. En els anys 60, 70, 80, hi havia un bàsquet Montelbano, hi havia una sèrie de gent que marcaven idees, que marcaven pautes, que eren un referent intel·lectual. Això sí que tindria raó. El desaparegut, això no hi hagi avui dia. El diu... Los intelectuales nos extinguimos como los dinosaurios. És que em penso que això és veritat. Crec que avui dia no hi ha referents intel·lectuals. I els referents que hi ha moltes vegades estan manipulats pels partits i no te'ls pots creure, perquè són l'acord de transmissió, del PP, del PSOE o de qui sigui. Llavors, clar, això no passava abans. I abans hi havia un senyor... Independents. Que deia unes coses i te'l podies creure, t'ho podies escoltar. I avui dia, aquest fenomen, que per exemple el país hi havia moltíssima gent, amb el Montelbano, hi havia moltíssimes persones, interessantíssimes, que això no hi és ara. Vull dir, no saps qui llegir en aquest sentit. És un sentit que ha crescut la dependència. Això és veritat. Dependència de mitjans, o dependència de grans grups, o de dependències econòmiques. Això sí que és veritat. Amb això té segurament té raó. I la dependència sempre... Si no anula, el menys fa, per el que està fora, resele, un resele assegurat. Inclus dels que podrien dir grans coses, només el fet d'estar pagats per fa un resele assegurat. Però això està passant... Mira, la gran crisi econòmica americana de... Del 29. La dada, jo dic la del 2007. Part del problema, com es veia la pel·lícula del... Insetjoc. Insetjoc. De que els grans pensadors econòmics de Harvard, es van posar el servei del diner. Llavors, això sí que ha creat un tipus de situació inèdita. És aquell, me'l creia, perquè aquell era un premi nòvel. I, per tant, el premi nòvel tenia la independència de que havia dit una veritat amb un no lligada a un grup o un altre. Què ha passat, ara, últimament? Que això, a menys amb aquest sector, jo no dic amb els sectoris genès, però amb aquest sector s'ha lligat a una dependència política i econòmica. I, llavors, sí que deixa orfes a la ciutadania d'escoltar una paraula que tu abans l'interpretaves com a valuosa. Carme, de tota manera, jo penso que aquests personatges que, en definitiva, tothom apunta com a culpables d'aquesta crisi, jo penso que... No, no, sí, sí, algun sí. Algun sí, eren premis nòvels, eh? Sí, sí. Bé, jo poso... A veure, tampoc... No, jo entenc que... Pagats, després, per aquí vulguis, però... Intel·lectual, sí? O sigui, no li treu la intel·lectualitat al fet que s'hagi ben venut. Però això no li treu. No és això el que volia dir jo, eh? Tampoc... D'altres maneres, jo, amb aquest comentari del Vargas Llosa, estic pensant i escoltant-vos, penso que també hi ha com un camp de... de... bueno, de intentar mantenir un estatus, que potser... Doncs sí, com un... bueno, no, no, no, perquè això voldria dir que és una persona que ha tingut aquesta categoria, que ha llegit força al Vargas Llosa i penso que és el millor escriptor del món, directament, per la capacitat... Home, llegiu la guerra del fin del món, per exemple, això és millorable. No es pot fer una nomela com aquesta, però crec que també hi ha una postura per part de molts autonomenats intel·lectuals, bueno, ell segurament està clar que ho és, que defensen, d'alguna manera, el mantenir un estatus que no tenen, perquè mantenir eternament. Ara, a mi em sembla que el fenomen que destacaria més, més encara que aquesta pèrdua d'aquests valors, d'aquestes persones que tinguin aquesta capacitat, que jo crec que sí que n'hi ha. Vull dir, ja veus que estan parlant, s'ha d'escoltar i sí que estem molt massificats, i, bueno, hi ha una sèrie de poder fàctics, o economis que miren d'aïnundar tot, de la seva opinió, però sí que hi ha aquestes veus. No sé, estic pensant en una... A veure, hi ha moltes persones i totes poden ser discutides, perquè hi ha un Arcadi Oliveres, per exemple, que té una veu pròpia, que està a donar una visió determinada, que pot ser discutible, però, per exemple, hi ha molta més gent que està parlant, que s'investiga una miqueta d'on vas fent. Però el que no és pot obviar és que el gran canvi que hi ha hagut en quant a la cultura dels últims 20, 30 anys és la popularització, la democratització. Aquella cultura popular, d'alguna manera, ara està a l'accés de tothom. Era el que una miqueta també destacàveu. Llavors, qualsevol persona pot escriure un llibre. Això és bo, és dolent, això és el fenomen que hi ha. Jo, des de fa molt de temps, no llegeixo grans novel·les, de grans autors, i penso que, d'alguna manera, això ha passat a la història. No fa falta llegejar aquests clàssics. Tenim coses molt més properes, molt més properes a nosaltres, perquè el cap i a la fi aquests clàssics, aquestes grans obres ens col·lonitzen, també. Ens dona una visió molt concreta de les coses, excepte que la obra sigui una veritat universal, que ens faci pensar sobre la naturalesa humana, però d'aquestes hi ha poques obres, així, a la literatura, amb el cinema. En canvi, el que arriba del que tens al costat, de l'experiència compartida amb una altra persona, que és capaç d'expressar això en paraula, de posar, doncs, a partir d'una temàtica de ficció, doncs, explicar la seva pròpia vida, i que tu puguis compartir, a través del que llegeixes, a través del curmetratge que fa aquella persona, de la novel·la que et fa l'altra, del poema, gent molt a prop teu. Fins i tot, mira, us parlaria de obres que no són de literatura tal i com s'entén normalment, de narrativa ni de novel·la, sinó d'excursions a la muntanya, per exemple. Aquesta cultura, tot això està accessible d'una manera com no havia estat mai. I jo crec que aquesta és la veritable revolució que s'ha donat. Llavors, el fet que hi hagi una intel·lectualitat, que hagi baixat la capacitat per arribar en general al públic, té un valor, per mi, ratiu. No crec que sigui tan important, perquè les ideologies, en general, han quedat molt en l'acord de fluixa. Però el que ell diu que sí que té raó... No és tant això que amb això estaríem tots d'acord, sinó amb el gruix de la banalitat. I amb això sí que té raó, eh? Hi ha un punt que en té. La potència de la banalitat. Hi ha un moment que contesta això, ell diu. No sé si estem allà al massa amb això i passem a alguna pel·lícula. Això és veritat. El que ve a mi tanquem el tema. Ell diu, la cultura de masses és bona. Li està preguntant el que li fa l'entrevista amb ell. Diu que la cultura de masses és bona. Crec molta gent. Perquè implica una democratització del saber que tots poden accedir a aquest saber. Però vostè diu que no. Llavors ell argumenta. Diu que va ser una idea, en general, creure que la cultura podia arribar a tots de la mateixa manera. La cultura té graus, té nivells. Diu que explica més coses, però ho resumeixo. Es partia d'un bon sentiment, d'una bona idea, d'un bon propòsit. Diu, però l'única manera que la cultura arribés a tots era empobrint-la. Es va imposar la idea que la noció de la nit era antidemocràtica, però no desaparegut a les elitis. Si no que el que s'aparegut és la cultura. Però és molt... Molt radical, no? Jo penso que hem dit que ara és col·legonstra. Podem passar una altra cosa. I el que cal és que... Vosaltres, que ens escolteu, traieu les vostres conclusions, que és el que cal. Per què ho visc? Què més ho visc? Jo ja, a part de les que vaig comentar l'altra setmana, l'envenció de Hugo, si està molt bé que insisteixo que val molt la pena, després el Manja, però Manja ara ha de comentar. Ho comentarem tots, no? Jo n'he vist una retrospectiva, però no sé si val la pena parlar d'això, parlar d'alguna que heu vist vosaltres. Ahir, aquest matí l'hi acabada, dos en la carretera de l'estat l'Endone. Ui, aquesta... És de l'any 67. Té 45 anys. Té 45 anys. Qui són? És de l'estat l'Endone, i és l'Aldi Hepburn, i és l'Albert Fielday. Hi ha un ajacalim viset que jo no... sembla que la segona pel·lícula de la joveneta, d'uns 20 anys, aproximadament, és d'una pel·lícula que em deia de l'any 67, amb un guió, curiosament, després mirant a internet, de un tal frederic Rafael, que és el que va escriure... Eys White Shat, amb el senyor Stanley Kubrick, ha escrit la puta del rei, que no l'hi vista, i lejos de muntar en el ruïdo. Aleshores, jo haig de confessar que la pel·lícula m'ha enganxat, sobretot pel muntatge, no perquè la història sigui terriblement original, sinó que té un joc de muntatge bastant original, bastant novedors, bastant meravellós, que t'atrapa i que et fa a veure els personatges. S'explica la història d'una parella, d'una molt normal, no tant normal, però molt americana, però per semblant, amb 3 etapes diferents, quan es coneixen, el primatatge, quan estan ja casats, i es comencen els seus problemes, i finalment, a la seva, diríem, quan ha anat a adulta, quan ja tenen una filla, i tenen problemes i tensions rics, o tenen tots una feina segura, i el que els hi passen a aquesta relació. Les 3 mons estan sumament ben lligats, estan sumament interessants, hi ha una anècdota, potser que a sobre, com una que passa... Perquè quan aquells van de viatge des de l'Anxixanta, van de viatge a Itàlia, i a Itàlia es coneixen, i llavors van passant per viats sus mons, però d'alguna manera, amb el Mediterrani. Una cosa que m'ha xucat molt, i això de manera que els xes costigues d'aquí, perquè ell és un expert i ens podria informar, perquè m'ha xucat molt que ser una pel·lícula als Anxixanta, l'estètica dels Anxixanta és una pel·lícula que ens rebota més a nosaltres, ens molesta més que l'estètica dels Anx 40 o 50. Tu vas a una pel·lícula, avui dia, dels Anx 40 o 50, del cinanèquel que sigui, i, bueno, no ho sé, te l'enpasses bé. Veus una pel·lícula com aquesta, l'Anxixanta, on hi ha una estètica, l'Anxixanta, i dius, què és això, cabell, què ha passat de moda? És a dir, una cosa que m'ha sorprès, perquè no feia temps que no m'adonava com tot això. Què és el que... Com ho destacaries? On t'està el nou? Que, si tu veies, és una... Una pel·lícula... És igual de l'època de la Genaire. No... És a dir, si és prou antic, et fa menys mal, que el 60 hi pico, perquè llavors veus els pantinats diferents, veus el vestit diferent... En canvi, si tu veus cumbres borrascoses, o veus sentides sensibilitat, o veus la d'aquestes... O és igual, on diquens, que això ja ho tens a... Així m'hi vas. Sí, ja tens la configuració de l'època, no li veus, però si tu veus un pantinat, de l'Odri Gepur, dels anys 60, si clar el veus, canta. I llavors, el que canta és l'estètica... L'estètica. L'estètica estrictament de la dona, quasi diré. El home no canvia tant, i per tant, el home l'aguantes. Però la dona sí que coneixerà més la moda del moment. Canta per això, més que res. També la diferència amb els anys 80. Les sabates, els talors... Tot aquest tipus de coses, crec que és el que més... Ja donem de realment que el temps està passant. Tu, Francesc, havies vist coses que volies comandar, no? Què has vist? Doncs la veritat és que, bueno, es continua obsessionat amb el tema de Take shelter, eh? Sí, sí, jo penso que és la pel·lícula. Ja la veurem, la veurem. La veurem, la veurem, tu. Ja m'hi comproves, ja l'he d'anar a l'hora. Ja has segurat que l'anirà a veure. Però són pel·lícules així una miqueta recuperades de la filmografia, el Ridley Scott, per exemple, mentre he tingut a veure. La veritat és que donaria i dona molt de sí, eh? He pogut veure quatre de les seves pel·lícules, que no ha vist mai, els dualistes. He vist també la pel·lícula que es diu Legend, que hi ha pel·lícules amb el Tom Cruise, a tot aquell món de fantasia. I també aquesta... A veure, una altra història, que és l'última versió de Robin Hood, recordeu que havia fet el Ridley Scott, i... I l'última que vaig veure és aquesta d'un buen any, amb el Russell Crowe. Una altra vegada el mateix que estic dient sempre últimament. La pel·lícula d'un buen any, del Ridley Scott, és una pel·lícula feta aquí a Europa, entre Gran Bretanya i França, i veus que aquest director s'adapta perfectament al cinema francès, o al cinema europeo. Llavors, no t'explica per res la història romanticona, la història de manipulació, de les sentiments, que per exemple Robin Hood, que és una pel·lícula excel·lent, d'aquesta versió de la història d'aquest lladre legendari, perquè, a part de la història d'amor que tenen la Lady Marion i ell, hi ha una ambientació que sembla que estiguis veient com entren, els vaixells, allà a paltar més sis fins arribar a la torre de Londres, és una cosa, veritablement, impressionant. El que passa és que, si anaritzes una miqueta, el que t'estan explicant és això, i ho van forçant tant perquè l'espectador estigui dient, aquest és el bo, aquest és el dolent, que al final de la pel·lícula que vas dir, ja està bé, no em venguis més, la mateixa moto de sempre. I en canvi, a un bon any, això no ho pots agafar per enlloc. Hi ha una irreverència, la manera de relacionar-se als personatges, hi ha una manca de possibilitat de l'espectador de dir, doncs aquest és el que porta una pauta negativa, aquest és el que porta una pauta positiva. I això sí, hi ha la diferència entre el món rural i el món urbà, això ho deixa molt clarament establert. I és una diferència que va establint amb molta sabidoria, a través de trucades de telèfon, personatges que per una banda es mouen amb l'enveja únicament, mirant d'arribar on no han arribat encara, per saber sobre l'altre, i en canvi veu ell que la vida al camp, o diguéssim, el que ell... li ha correspost per herència, aquelles vinyes allà perdudes, amb una mansió de França, doncs allò és un altre tipus de vida. Simplement, no és que sigui millor o pitjor, no entra a valorar això. És una altra manera, no hi ha aquesta competència, és tot molt més directe. Si tu me la fas, me la pagues. Si tu intentes matar-me, ni que sigui sense bolet, jo intento matar-te a tu, de la manera més festiva si voló, però també més seriosa. Llavors, clar, ell acaba estant entre els dos mons, i es decideix per un dels dos. No us diré més. Per això, a mi, aquesta pel·lícula em sembla que és la... La millora de totes aquestes. Sí, i jo he sentit a parlar un bon any. He sentit a dir que és molt fluixa, aquesta pel·lícula. Per persones que han vist tota la seva filmografia, jo penso que és fluixa, segons com la miris, per això, no? Perquè és difícil d'agafar, difícil de saber de què van els personatges, com es mouen. No és una pel·lícula previsible, són les mateixes pautes de sempre, que són les que marca una miqueta, el Hollywood, que podíem dir, clàssic, que són uns personatges determinats, escrit d'una manera determinada, i que porten i et condueixen a que treguis tu unes conclusions, que ells ja t'han col·locat amb paquetadetes prèviament. Llavors, aquesta, no, aquesta deixa oberta ja, bueno, què està passant aquí, no? I llavors, tota una experiència. Doncs amb aquestes dientes. Perdó. Sí, sí, m'ha sorprès molt. Jo el coneixia poquet, de les pel·lícules ja clàssiques, de Alien, i d'aquesta futurista de... Sí, com es deia, sí. Doncs m'ho mirarem una altra. Sí, perquè no hi tinc tendència, jo, aquest cine, i per tant no n'he vist, i ara potser aquesta me la miraré d'una altra manera. Jo, aquesta concretament, per donar-hi una miqueta la connexió amb l'actualitat, la comparo amb els descendents. Sí, recordeu. La pel·lícula entre copes, que també era... Més que eres per la temàtica, és una miqueta. Sí, és una barreja, entre copes, i on descendent? És una barreja de la vida urbana, amb la tranquil·litat o la idealitat de la vida de la campanya, o en aquest cas era... els viñeados, aquells a les viñes que n'hi ha a... Sí, a França, no s'ha entès. No, sí, entre copes és a Califòrnia. Estats Units. I els descendents és, doncs, a Hawaii. A Hawaii, també. Sí, doncs, el que té els descendents per mi del mateix, dels defectes, segons el meu punt de vista, d'aquest cinema de Hollywood americà, no? Al cap i a la fi, doncs, està tot... donat i venut, ja, avui. No hi ha res a fer, no? La interpretació que et donen és d'una adolescència gairebé... fastidosa, no?, segons com ho mire. I en canvi, aquesta, d'això, no n'hi ha res. És complicada, és una història complexa. Són les ja adultes. Que radicals, però, avui. M'estic tornant radical. Estic tornant radical, ho reconec. Comencem a... Voleu comentar alguna cosa més? Comencem a comentar... Comença, tu, vinga. Bé, matrícia. Doncs faré res una breu, una hora senyes, i no un resum de la pel·lícula. A veure, és la història d'una... A veure, tot comença d'un nen, uns 6 anys, que comença a l'escola. Ell és alemany. Ell ha nascut alemanya, de mare alemanya i de pare, també alemany nascut alemanya. Però els avis sí que són turcs. Molt bé la música, a francès. És la música de la pel·lícula. Sí, és l'imnatur, però versionat així, amb una barreja de... Ah, bé, sí, l'hem agudat, no? Que el ballen, aquests tros, no? Que el ballen? Sí, hi ha un moment, em penso, que sí. Sí, hi ha un moment que l'avi l'ha arribat a ballar. Sí, sí, sí. No és aquest nen que ja comença a l'escola, i és que és important perquè tot ha arrancat d'aquí, no? I comença l'escola, i llavors el primer dia de classe, la maestra els pregunta, d'on veniu vosaltres? Hi ha nanos que dius, mira, jo soc alemanya, nascut aquí, tal. Dic, sí, però, bueno, però hi ha els teus pares, o hi ha els teus avis. Quins són la vostra procedència? I aquest nan, que el nan ho explica jo, som de Turquia, però jo som d'Anatòlia. Sí. Com que és àsia, doncs no arriba al mapa. Pobre, i la seva xinxeta de quedar allà fora d'acabada. Allà, allà també. I llavors, bueno, vosaltres a partir d'aquí, és que és anècdota, no?, de com ell vol... I dona a peu ja explicar... Sí, té gràcia. La història de com van venir ells fins aquí. I és veritat, i a més ho tanca. Al final, la tanca, aquesta idea. Perquè al final... El porta al mapa, acaba tot el mapa... I ell veu perquè ell s'ha trobat, també. Jo veig que és una miqueta la metàfora. Jo m'hi he trobat, ja sé d'on sóc, ja sé d'on vinc. És molt maco, la història. Llavors, bueno, és l'altra, la cuina, que també és alemana, també nascut aquí. És alemanya. I, bueno, ell explica, ella és la que explica una miqueta, la porten veu d'aquesta família, no?, és la era d'aquesta tradició oral, no?, de la seva història. Quan la primera viva va anar a viure a Alemanya, perquè eren els alemanys. I això és molt important, em penso, perquè eren els alemanys que hi anaven a buscar els treballadors. Buscaran vos treballadors portuguesos, espanyols... Sí, efectivament. Però aquí, clar, els fan una... Es deixen molt bé, diu-me, és que després van venir a buscar els tuts, que eren els millors treballadors qualificats, que dius, bueno, molt bé, no? Bueno, doncs, expliquen com els feien les revisions mèdiques. O sigui, passaven un control de qualitat. Veus com tot és mercaderia, el que deien abans, Joan, tot és mercaderia. Llavors, els que eren aptes i estaven sants, eren forts, doncs sí que es contactaven i tenien una possibilitat de tenir un futur i de tenir una vida millor a Europa. Aquest tema és important. I, bueno, aquest després va al test, el dos ja va buscar la seva dona i llavors fa la recuperació familiar. És interessant la contraposició de les dues formes de vida a totes les nivells econòmics, material, de recursos, de relació, de cultura, de relació amb els veïns, amb la comunitat, allà a la Natòlia. I a vegades veu que va ser molt difícil de reconstruir, perquè ja no és tampoc com estaven els anys que podien ser anys 60, el millor, quan aquesta gent va començar a lligrar. Sí, es vencen els 60. A la Natòlia hi ha les muntanyes aquelles que es veu que a l'actualitat tampoc són així ja, perquè ja totes tenen les seves antenes parabòlices, supermodernes, i que és difícil trobar un reconeixement d'on encara et quedi una cabana. Estan connexionats al món. Una miqueta de la història, per començar això, no hi era a partir d'aquí, totes les relacions que s'estableixen a nivell de la família, les relacions generacionals, els problemes que poden tenir... A nivell de feina no es veu, és... Em penso que queda molt clar que estan ben situats econòmicament, no passa amb coses. De fet, realment. Treballen tots, han fet els seus estalvis, l'havia arribat a comprar una casa, un edifici, on viu tota la família, i ara acaba de comprar, això diu, ha comprat una casa també allà a la Natòlia, a la Turquia, i vol que tota la família hi vagi allà per ajudar-lo. Diu ell per ajudar-ho. Una casa d'estil. A arreglar, sí, a arreglar la casa. No vull dir que econòmicament no tenen problemes, s'han introduït molt bé i... La imigració els hi ha canvi. El senyor et ve, clar, i és la reivindicació que són... Ells són alemans, ells són totalment... La última generació, la última generació. La segona d'una idònia. Perquè l'avi no vol ser, en el fons no... No, clar, aquells són els primers. La primera generació encara té el cor... És que va ser una pèrdua molt gran, també, no? I ell sí que és veritat. La dona també d'una idònia. És que la dona és la més elàstica. Ella diu, sí, però jo... Ella sí que ha millorat. I ara tenim passaport a Alemanya, tu, ja som... És el principi de l'edat. Cartadientita a Alemanya, això és una categoria, no? Ja se sent, realment, una persona de ple dret. Una ciutadana de ple dret. Perquè ja ho havia passat molt malament, si us en recordeu. Quan ella va comprar, perquè va a la pobra, ella es pensava que es quedaria vivint allà a l'Atòlia, el seu marit estaria a treballar, aniria enviant diners, i, bueno... M'agrada l'Odu de la separació, però, bueno... I quan es troba aquella, també ha d'anar cap allà. Cap a Alemanya. I el primer dia que ha d'anar a comprar, no em digueu, ho resolen amb molt bon humor, però jo... et poses a la pell d'allà d'hora i us agorro. Pobreta, que no he sortit mai de la... del poble, no? I, bueno, per cegues, per... Això és una cosa que s'ha criticat de la pel·lícula. Per homenomatopelles, allà dient el que molt comprar. I com va evolucionar, fins que, al final, li sé, ara que dius que jo ara ja sóc alemana, ja tinc fins i tot la nacionalitat. De fet, quan... El tros que... que els dos avis... s'arreglen perquè ja tenen el... Sí, la catnàs. La port a Alemany. Les dos versions, la d'ell i la d'ella, no tenen res a veure. Ella està contentíssima, i ella s'ha... s'ha aconseguit una... una fita que, per ella, era important, i està contentíssima. I, en canvi, la nostàlgia d'ell és molt més potent. Quan els dos, elles, vol posar un vestit maco, està contenta d'anar i tal... I, en canvi, ell té una certa margó del que això li significa, perquè el nostàlgic és ell, i la realista és ella, com també sol passar. D'altra banda, amb la història de la pel·lícula, hi ha un moment, hi ha un moment que tenen un problema, no ho expliquem, no? Tenen un problema quan estan de viatge a la casa que compra l'avi, i hi ha un moment que ells han d'entregar el paper com a Alemany, i ells han de passar... No sé si no recordeu que ells... Llavors, però si nosaltres som turs, turs de... Exacte, de tota la vida, que tenen un problema important, que ells, culturalment, no... no paeixen bé, perquè és veritat que, en aquell moment, se n'adonen del que significa ser alemany quan han tornat. Que és que... que en aquest aspecte potser és l'única... A veure, la pel·lícula està vista des de l'òptica de la tercera generació. I això la fa... Més suor, més suor. La fa amable, la fa amable. Perquè si estiguis... Estastaria la duresa, realment, de la migració. Sidelitza, sidelitza la situació. Clar, sidelitza. La duresa no... Aquí hi ha dues coses. Una, el to, amb què està descrit aquesta pel·lícula, i és un to tot ell amable, inclús amb una... amb una... amb una ironia, i amb un sentit de l'humor... Els malsons d'ell... De la Coca-Cola. I de l'avi, quan ja ha d'anar a recollir el passapost, que són allà menjant salsitges... De por, de por. Perquè no pot que som musulmans. Això està fet amb una òptica de ironia i de... Un to que és agradable de veure. Una mica naïf, no? Sí, sí. A mi m'ha sobrat una mica... una mica l'ho de la Merkel. A mi també. A mi també. Allò vaig pensar, allò està posat aquí, perquè els hi donin una subversió. Per fer la pelota. És una cosa que jo... Justament he vist, per comparar-la, l'Amèrica de l'Elia Cazan. Clar. Llavors, clar... Jo hi vaig pensar quan la vaig veure al sortir, li vaig comentar amb en Josep Maria Fixat, quina òptica tan diferent, l'Amèrica Amèrica de l'Elia Cazan, i la... que és del Sant Gixanta, la... Hi ha una espanyola, no coneixeu aquella del... Un Franco. No, no, una més antiga, que va d'un xicot que es veu al món d'Andalusia, que arriba a la Costa Brava, ja veu que... Ah, algo del sur. No es diu del sur. La piel cremada. La piel cremada. La piel cremada amb l'Aquínega. Amb l'Aquínega. L'Älia Cazan també, tota la pel·lícula és amb l'Aquínega. I quan les he comparat, clar, què passa, que l'Älia Cazan, ell és el que va fer la transformació. I llavors és una pel·lícula infinitament més dura, però infinitament més dura que la pel·lícula alemanya. Perquè ell va viure el procés... El procés d'anar-se'n també. Ell és turc amb una zona que hi ha armenis i turcs. I allà els turcs són... És grec amb una zona que hi ha armenis i... I que estan en lluita, estan en guerra. I de fer la raó és la misèria, també. Però la raó és la supervivència. Com tot i migració. Jo també vaig pensar, inclús, en aquesta pel·lícula amb les ubes de l'Aira. És una pel·lícula americana, però la raó per la quina es mouen a cap a Califòrnia, no lloc? De les ubes de l'Aira, perquè van a ser llogats per... És la penúria estrictament dura de la supervivència. Clar, a la pel·lícula alemanya això no hi és, però és la tercera generació que això no ho ha patit. És que les noies són dues germanes, que serien, per entendre'ns, la noia que li explica el conte en el nen, el que quina embarassada, jo m'imagino, que avocen, diríem, que és com una mena d'homenatge a la seva família. A la seva família. I a l'avi suposo que el que li va passar no sé si va passar realment o no, però em penso que tot plegat queda com un homenatge. Això dolcifica la història i no és, com deia molt bé la Carme, no és que ella visqui directament el que és l'emigració, sinó que ells avocen el que és l'emigració dels seus avis. Exacte, queda molt clar que ella està... Ara novelant, està novelant. Tot i que val la pena dir una cosa. És una tradició oral, és una història que li ha passat amb ella. Oralment el seu avi... I que algunes coses han viscut, perquè, per exemple... Mare, ja ho he explicat el seu cosinet, que és més petit. Sí, sí, sí. Jo recordo que he llegit quan la Van n'estran a fa mesos. Bueno, ens ha passat a premsa fa mesos. Vaig llegir alguna cosa i recordo que hi havia una entrevista amb les dues germanes, els guionistes, que l'he llegit una, però les dues són les que han escrit el guió. I explicaven, les dues germanes, que la cena que hi ha aquella del Nadal, allò els ha passat amb més. El de l'Abra, és a dir, elles van anar a l'escola i volien fer com els de més nanos, que els de més nanos celebraven el Nadal, i ells no el celebraven. És autobiogràfic, o sigui, allò... Allò sí que té més vivencialitat. Perquè allò està viscut per elles, pels pròpies guionistes. Però com tot l'altre, el tema, diríem, de la migració, és un referent que quasi un homenatge el saps. És un homenatge. En aquest aspecte sí que és maca, perquè és això que se'n diu una pel·lícula coral, perquè són els dos avis, els quatre fills i dos nets. La història i el marit... Hi ha una única parella, perquè dos fills estan separats. Sí, exacte. Que són els germans que tornen a viure la sena, aquella de les germans que han patit i de gràcia. D'aquí ho està bé, perquè d'aquí ho van palmar en coses, i d'aquí ho està ben lligat. Ben lligat, molt ben lligat. D'aquí ho està molt bé. Hi ha moltes coses molt ben trobades, o sigui, que això és veritat. Jo li vaig trobar això que, com a pel·lícula, és excessivament light. Amable, sí, amable. Tenint en compte les pel·lícules que s'ha fet sobre inmigració... Perquè els han viscut més... A veure, l'integració cultural és un empatit més culturalment, per això que diem les escenes del Nadal, o... Podem menjar els que podien menjar els altres nanos, si ells no. I això sí que hem viscut... Hi ha un moment que el nen, que li diu... Bueno, nosaltres som a la mànx, quan estan al viatge que tenen aquest problema, que no són turs, que són alemans, hi ha un moment que el nen, que és el que se li està explicant a la sola, li diu, bueno, nosaltres som a la mànx i turs. Diu, no, no, la mànx i turs, no. O et poses a l'equip dels alemans, o et poses a l'equip de la burguer, a l'escola, fan dos equips que juguen a futbol, un contra l'altre, i no pots estar els dos equips. Un dia és sonada, o estàs amb una banda amnada. Hi ha coses d'aquestes que estan molt ben enganxades, la manera de transmetre, que aquesta idea idílica de que ets turc i alemany i tota l'home, no, estàs amb un dels dos equips. És complicat, sí. O almenys et passes la vida... A veure, està entre dues aigües. I ara ja parlo personalment, però em recordava moltes coses. Jo li havia dit que hi ha hagut moments que m'he emocionat. És que és molt emotiva, això. És que és tendre, aquesta pel·lícula. És que nosaltres, a més, és que era així, no. Tu vas viscosa. El meu pare li va donar una altra ja. Va aprovar unes oposicions a Correus, i va demanar plaça aquí, a Sant Vicenç del Sostu. I on venia cap a cap aquí tots? I on venia? Jo estava a punt de fer uns anys. I on venies? D'Aguadix de Granada. Jo en trobo a veure la situació de la segona generació. O sigui que havien nascut a l'altra banda... A veure, que no té ni punt de comparació. No té ni punt de comparació, perquè, a més, Andalusia i Catalunya està molt a prop. I tenir molta situació. Exacte, no és una altra. Però una miqueta, com a vivència... Sí, sí, sí. És fort, és orillo, és orillo, és el seu burro. I, a més, coincidia, també, que són 3... O sigui, havíem vingut de l'altra país, veníem. Dos nois, una noia, igual que nosaltres. I després, aquí, va néixer el petit. Que, al meu cas, el meu fill va petit, és el català. A veure, però en canvi, tots ens sentim d'aquí. I una miqueta de la sensació aquella, no? Quan vas allà, Andalusia... Aquesta és la cosa que no està tant. No està tant. Jo se'l dedica a que és una riquesa. Sí, però jo en canvi crec, realment, que el que s'integra, el que se'n diu amb una societat, que, per definició, és més evolucionada de la quina prové, de fet, no... Aquí no està tocat, això, quan torna és un estrany. I aquesta és una vivència duríssima de país, pel que s'ha anat venant. Una mica sí, una mica sí. Sí, sí, sí. Però molt poc, molt poc, molt poc. I, en canvi, hi ha una sena... El proveta que tenen a la tolia, que podria ser una surta, és aquí, anar a Alemanya quan arriben ja amb l'avió, i veuen tota aquella ciutat enorme. Hi ha una sena que a mi m'ha fet molt de gràcia, perquè, a més, jo tinc un cosí que va néixer... va néixer per al Brasil, i jo va viure, a més o menys, el mateix. Va venir aquí, i ja va acabar de venir, doncs no li va quedar de gens. Finalment va quedar aquí a Espanya, no? Llavors, no... El mateix que passa a la pel·lícula, és que ells venen de Turquia, arriben a Berlín, i quan han d'anar a l'ababo, i veuen... Ah, sí, la tasa, la tasa. La tasa de l'ababo... Una sonaritrina, és una... I t'hi has de seure, ja. T'has de seure aquí, i en canvi, quan més tard, quan tornen a Turquia, se'n donen compte com ha evolucionat el món. Com han canviat nosaltres? Això sí que és veritat que està ben vist, el naït tornar. El que no està gens tocat és les relacions humanes de quan tornes. Aquestes, clar, que són duríssimes. Les perspectives dels altres, també. I aquesta no està gens tocat, i aquesta és molt dur. Jo us he dit al començament del programa d'avui que sí que m'agradava fer el comentari o la comparació entre aquesta pel·lícula i Take Shelter, i la comparació és molt curiosa, vull dir, perquè no és per desmereixer ni una ni l'altra. Aquesta pel·lícula d'Elamanya, és una pel·lícula emotiva, com heu destacat molt bé. Segurament, com també heu destacat, no és de les millors que hagin tratat el tema de la inmigració. Fins i tot el padrí no podria ser una pel·lícula que ha tractat això, sobretot a la segona part. Per exemple, la diferència entre ell, que és el que se'n va, i els fills ja, i n'hi ha una diferència vismal. Però el que sí que destaca, el que sí que destaca per mi molt la diferència entre Take Shelter o totes aquestes que hem dit, és que aquí hi ha una cosa que existeix com una mena de reivindicació, i és la cohesió de la família. Tots, d'alguna manera, viuen 3, 4 generacions, fins i tot, amb un sentit que fa que la persona pugui anar una miqueta més enllà. No hagi d'estar preocupat per... Això és una cosa que es troba a faltar en moltes pel·lícules europees, i fins i tot hi ha pel·lícules que ho destacen, això. El fet de quedar-se un fill a casa fins als 40 anys, perquè ha de ser tan dolent, viure diferents generacions conjuntament... El que passa és que la desprotecció, només de la unitat familiar, home, dona i filla, pot arribar a ser tan gran, tan immensa que no té res a veure amb el que parlem ara. Com a mínim aquí, tenen aquesta protecció de la família. Perquè això és la visió sexona i la visió maliterrània, eh? Doncs fins aquí hem arribat. Sense condicions, punblospot.com, per tornar a sentir aquest programa. La setmana vinent... Tocava algú del poder per allò del David. No sé si xofarà o no. Doncs ja em mirarem, a parlar d'un tema o d'un altre. Vinga, fins la setmana vinent.Bona nit. Bona nit. Bona nit. A ràdio d'Esvern. Aquest dimarts, a les 10 del Despre, la música coral més de mil anys d'història. Un programa realitzat i presentat per Pep Quintana. Ei, ei, ei, ei, un taxi, no? No, tio, no vull deixar el cotxe aquí. Va, no et siguis cagat, Quim. Ho has fet mil cops. Mira, no pateixis, vots bé. Les imprudències el volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho. Els accidents són per a tota la vida. El volant RISC0. Generalitat de Catalunya. Ara escoltes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esern. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Escken. La ràdio d'Esvern. La ràdio d'Esern.