SINEMA SENSE CONDICIONOS SINEMA SENSE CONDICIONOS SINEMA SENSE CONDICIONOS Bona nit, aquí estem, com cada dimarts... amb una convidada, que és la CoCo Bernal. Us dic que espereu un moment, un moment, un moment. Que tenim una petita, un petit regal per començar el programa. Endavant, CoCo, quan vulguis. Hola, que tal. Bé, perfecte. Hoy que tenemos preparada alguna cosita. Sí o no? Sí. O com ho tenim? Com ho tenim, això, aviam. Bueno, pues... Un poema, o no? Sí, sí. Si queréis os leo un poema que escribo en poesía. Y que está relacionado con Antoine Doenel, y la nueva vague, y François Truffaut, y Jean-Pierre Léo. Venga, allà ara et presentem, llavors, va. La presentació que sigui aquest poema. Quan vulguis. Le paris perdus des villatristes de Modiano, au cours se folle d'Antoine Doenel, des desirs dans les rues et des cafés au petit matin. Détectives. Les suivres, boulevard au marché. Je t'attends quelque part du côté de la rue Saint-Antoine, c'est l'autonne, il ple toujours. Ce sont les larmes de la ville. Le paris perdus des villatristes de Modiano au cours se folle d'Antoine Doenel. Vers la plage, je m'arrête et observe l'horizon. Vois mon paris perdus. Tu et partout et mon coeur comme celui de Doenel pour Colette, vol toujours vers toi et ces six ties-là. Le paris perdus de Montparnasse et de Bastille, de la place Saint-Michel et du café B. De Ginceberg sur les Champs-Élysées. Mon paris perdus, t'élarmes de pluie sur le parvis et sur tes grands boulevards. J'ai rêvé des nuits entières. Antoine Doenel matant, il fume une cigarette au cavalier bleu. Mon paris perdus, d'où personne n'est parti. Molt bé. I és sota la música de fons que és dels 400 cops. Un aplaudiment per Cocó. Molt bé. Ens hauries d'aclarir si aquest poema ja estava escrit o l'has preparat especialment per al programa? Ja en tenies escrit. Especialment que l'ho escrivia i està tard. Està tard i més tard. És una meravella. Un poema inèdit només per a nosaltres. Que bé, que bé. M'inventen el poema un rendezvous amb Antoine Doenel. Exacte. I hem fet un repàs i un camí per molts llocs de París. Sí, sí. Doncs els de París, ell segueix, perquè arribarà de Mar. Sí, sí, sí. Maten del Mar, si recorda el París perdut. Exacte. Llavors els trobassos de París que ell recorre quan fumo el cigarrer. Doncs millor presentació. Que avui tenim aquí, com hem dit abans, la Cocó Bernard, que ja es veu que és francesa, que ens parla del Nouvell Bach, de Trifor i de l'Antoine Doenel. Havíem també pensat que faríem, com sempre, tres parts, en un primer part que parlaríem. Jo proposava ràpidament, sé que la Carme i el Francesc han vist algunes pel·lícules, que ens podrien parlar una mica, que ens aconsellen les nostres ullens, de veure aquests dies. Però ja que estem... Informènia. La primera part seria fer una primera part de presentació, o de veure... Ara us explica el que jo suggeria. La segona part seria Cocó Bernard parlant del Trifor, de la Nouvell Bach, etcètera, i l'última part podíem comentar específicament, si tenim temps dels 400 cops. Jo d'entrada mentre venia, pensava que ja que aquest any hem acabat un any, i ara comencem, doncs, un curs nou, i hem deixat enrere el 2013, pensava quines pel·lícules podríem esmentar, perquè els nostres uïdors, les que no hagin vist, doncs es puguin recuperar, sigui amb CD, sigui, doncs, a través de les biblioteques, que actualment proliferen moltíssimes pel·lícules, i volia fer ràpidament per destacar-ne algunes, a més que hi penso que, grades, que també, doncs, moltes les hem opinat, les hem comentat aquí a la sessió, diríem, a la programa, i deia que pensava, per exemple, que a finals de l'any passat van estrenar l'altre any, van estar de d'Òxido i Hueso, que ens va agradar molt. Jo no sé si hi va haver una pel·lícula francesa, també. No sé si recordeu les sessiones, no sé si aquí algú la coneix, és una pel·lícula d'un... d'un pel·lític, diríem, complet total, que no té... es vol iniciar sexualment, i que té una apterapeuta. Ah, sí, ja sé quina és. Una pel·lícula molt interessant, amb bé... Amor, la vam veure al Janer. Del Haneke. Del Haneke. De Master, que a mi no em va agradar tant, però al francès hi va agradar molt, també és del Més de Janer. Lincoln és també del... ...del Spielberg, és de principis de... finals de Janer, principis de... principis de febrer. Janco té 100 cadenetes del Més de febrer. Searching for a Sugarman, que jo l'hi vista ahir, la vaig veure ahir, i vaig quedar impregunat, i si voleu, després en Pablo, perquè... Jo l'havia comentat aquí, en el programa, perquè... Sí, però no l'havia vist. Llavors ja està. No, no, perquè està bé la opinió del Joan. Vinga, va. Jo el que deia és que, com que aquesta, a mi m'ha passat, que fent aquesta reflexió, aquesta no l'havia vista, estàvem d'EVD, la teníem d'EVD, i la vaig veure, i vaig quedar absurdament impregunat. A Puerta Fria, que vam tenir l'aportunat de portar aquí, doncs, el seu director, el Xavi Puebla, la Caza, que també s'ha dit motiu de molta discussió, i tant, podem tornar quan vulgueu. Quan vulgueu. Tom Boyce, jo recordo que és de pel·lícula, també francesa, que anava d'una nena que volia ser noi, etcètera, etcètera, molt interessant. El juny, ja van estrenar Hannah Arendt, una pel·lícula alemana molt curiosa. El Juliol, la millor oferta, aquesta pel·lícula fi... Mutt Matt, és una pel·lícula interessantíssima del mateix, que li agrada tant el francès, que és del mateix director de Tech Shelter. La vida de Teller és una pel·lícula que ha portat polèmica, també, perquè és una pel·lícula francesa que va guanyar a la Festival de Cans, etcètera, etcètera. Una pel·lícula espanyola que ha passat bastant desapercebuda, i, en canvi, penso que és una pel·lícula que va l'apena d'estar cap als nostres oïdors, és Estocolm, del Rodrigo Sorogoyen, és una pel·lícula... És una pel·lícula basca, feta en financiació popular, molt interessant, i em penso que és una pel·lícula digna de la seva beure. I, de l'última època ja, a Fejodoma, si s'obrecudeix algun altre títol, a mi, pel cap, a Bluges Mink, una família de Tòquio, el fi. Bluges Mink, en particular, l'aquest... Blancher li han donat el premi, el globus d'or, ahir, abans d'ahir... M'he agressit, m'he agressit. És extraordinari el paper que fa en aquesta pel·lícula. M'estic deixant és tot, perquè m'agradarà, però, bueno, entenc que... Això et dic que afegiu vosaltres aquelles pel·lícules, que us sembla que els uïdors pot ser interessant de recordar una llista diferent, suposo. És molt fort el que diré ara, però, a més a més, estan aquí i coco, perquè he estat revisant les estrenes dels últims mesos, i encara no sé per què, volia trobar una explicació, però encara no l'he trobada, fa molt de temps que no veig cinema francès, molt de temps. L'última, crec que va ser Holy Motors, però, evidentment... La vida de Déu no l'has vist, la vida de Déu? No, per exemple, aquesta no l'he vista. Tienes que veure la vida de Déu, que és una de les mejores pel·lícules franceses que s'han fet els últims anys, i que han sortit aquí, en aquest país, perquè crec que la resposta la tinc, si no has vist més pel·lícules franceses últimament, és que no salen les bones pel·lícules franceses. Ah? Hi ha molt poca distribució de les bones pel·lícules franceses. S'estrenen poques, si és veritat. La vista que ella ha dit, hi havia diverses coses que no és freqüent. Òxido i hueso, tomboy... La vida de Déu... No és freqüent amb l'escacitat, que n'has citat... Doncs per això tenim aquí a Cocó, perquè ens vagi destacant aquestes pel·lícules, i a veure també si les podem veure d'alguna manera. Me da mucha pena ver que el cine francès que sale aquí, sobretot el cine comercial, o el cine que tiene palmas de oro, que tiene premios, pero hay un montón de buenas pel·lícules francesas, porque sigo vivo aquí, pero miro lo que sale en Francia, y sale un montón de pel·lícules buenas. Però en aquest aspecte el mateix que el cine francès, tots els altres, perquè el que mou el cinema al final, que arriba a totes les bandes, és la comercialització. I aquest problema el té el cine francès i el té qualsevol pel·lícules. De fet, nosaltres també el tenim. El cine espanyol no acaba de sortir a fora, i no arriba, no es coneix. Perquè és una pel·lícula Stockholm, que penso que així no l'heu vist a Valapena. Valapena és una pel·lícula que va passar més o menys desapercebuda, és una gran qualitat, i crec que no arribarà massa, no tindrà massa recorregut fora d'aquí. És molt triste, el cine europeo està molt mal, tenim totes aquestes pel·lícules americanes, si el cine europeo se queda... Sí, és cert, és cert. Tot i així que n'hi ha, són moltíssimes en aquest moment. Moltíssimes, que és un moment d'una grandíssima oferta. Sí, sí, sí. Amb aquesta primera part, parlem si vols, Carme, del que has vist tu, del que creus tu, que val la pena recomanar els nostres oïdors. Jo he vist l'última dels coins, he vist de tal paret, de l' hijo d'un japonès i una xinesa, que és una vida senzilla. La que vulgueu, la comentem. Una vida senzilla no l'heu vist. Si vols comentar la de tal paret de l' hijo, que tu sí que l'has vista i podem compartir... Quina, quina? De tal paret de l' hijo. Aquesta és una pel·lícula japonèsa del... del Corea Eda, que no sé si recordeu, jo només he vist d'ella Milagro, que és aquella pel·lícula de dos nens que viuen, els pares estan separats i cada nen viu amb el pare i l'atavió amb la mare i decideixen trobar-la quan s'inagura el temps, perquè veuran passar el tren bala. I és una pel·lícula, jo la recordo, d'interpretació extraordinària i que està basada en un tema de família, que aquest també, per tant, deixa una temàdica que li agrada aquest director. I l'altre que he vist, que jo no l'he vist, sobre uns germans que són una història real que es parla sempre d'aquesta pel·lícula, Nadie Sabe. És una cosa impressionant. Jo no l'he vist, però això és d'aquesta, sí, la història és d'una mare que deixa 4 nens, que és una història real, per l'ho vist, i llavors és com sobreviuen i el problemàtic. Per tant, és un home interessat amb la problemàtica familiar. Exacte, això t'anava a dir, sempre parla, per el que tu saps, no només de la família, sinó de la descomposició familiar, per això em pregunto. No ho sé, a la pel·lícula de tal pare de lijo sí que parla de la família. La història és dos matrimonis molt oposats de nivell social i cultural i de formació de taranar, que, quan tenen dos fills que tenen 6 anys, que han nascut el mateix dia i l'hospital els avisa que han intercanviat els nens. I llavors, a quina és la problemàtica? I tornen a intercanviar els nens i cadascú es queda amb el nen que... de sang o... o queden a l'hora de ser. I la veritat... És qüestió, una vegada més, el paper i la funció de la família. No només de la família, en aquest aspecte està vist des de l'òptica sobretot de pare. No està vist des de l'òptica de mare. Doncs això és molt interessant. És molt interessant, perquè l'òptica de pare, i això està molt ben vist, crec, per part del director, perquè l'òptica de pare, sí, que prevaleix ideològicament, o sigui... el seu concepte vital, està per sobre la idea de sang que la idea de criança, que és l'altra... l'altra contrapunt. I llavors, aquesta història és com barreja aquestes dues visions. Has... té un punt, un punt, una mica estereotipats les dues famílies. Una és la família rica, la família legana, i la família de gran nivell social. I l'altra és la família... Modesta. Senzilla. Però que el pare, a la vegada, o sigui, tenen paper diferent, mentes, que el pare, de classe social alta, està absolutament preocupat per la feina, pel treball, i és a dir, que tota la seva energia guanyarà diners. L'altra, que és un senyor de classe més llat modesta i tal, té una intervenció o una preocupació pels fills, que l'altre no té, no? I les hores, clar, els metges nanos noten aquest fet, i clar, això desencaden encara un conflicte que es va agraujant a alguna mesura. I l'òptica està ben vista, perquè si fos òptica femenina, seria completament diferent. Aquí he optat per l'òptica masculina, que és al final l'òptica que condués la societat en aquest moment, encara, i és una òptica que es veu, és factible tal com està descrit a la pel·lícula, que sigui revisat tal com està descrit a la pel·lícula. Ja no dic com acaba, perquè la gent l'ha d'anar a veure. Malgrat els estereotips de tot, el forma en què condueix fins al final és una forma molt intel·ligent i molt ben vista. L'altra cosa, que és extraordinari, és la intervenció dels nens, que ja era molt bona aquesta que us deia jo del Trenvala, que jo la dels nens de Nadia Saber, quan la vegis, ja veuràs també, és impressionant. Vull dir que deu ser molt bon tristor de criatures, molt bon tristor de criatures, perquè els nens, en aquesta, i el que jo li he vist, que no n'hi he vist cap més, ho trobo excepcional. I aquesta pel·lícula, la càmera és molt bona, tracta molt bé els nens a propar-se amb ells, la visió, com sa llunya, com sa propa, tot i que per nosaltres és llunyà, perquè el trenar d'una cultura com la japonesa no és la pròxima nosaltres, en canvi la problemàtica és general, la problemàtica per no dir universal, per no dir eterna, perquè es pot donar amb un context o un altre, però la problemàtica està molt ben vista. Em sembla també quan vaig comentar la pel·lícula que en algun moment va fer la presentació, va fer un passe de premsa, em sembla recordar. Vaig dir que havia passat, com vaig dir a la pel·lícula, que havia fet una relació en paris tèxels. No recordeu que és aquella pel·lícula de Minvenders, que hi ha un senyor perdut al mig del desert i que en un moment de mirat descobreix que hi ha un fill pel mig i que la seva dona, per entendre'ns, hauria d'assumir el fill, que aquest fill està amb mans del seu germà i no pas amb mans de la mare. En aquell moment recordo que eren 16 anys 70, aproximadament, una pel·lícula de 17 anys 70, si no recordo malament. La problemàtica és el plantejar la mateixa. Què ha de fer? Què pesa més? La sang alguna mesura o pesa més l'educació? Pesa més la convivència? La criància. Més que l'educació és la criàcia. És fer créixer el nano amb un entorn que és el teu. I és veritat que en el fons, d'alguna manera, quan la mesura que avança en la pel·lícula, diu-lo contrari que deia peris tèxels. Peris tèxels es queda amb una versió i jo diria que aquesta pel·lícula en el fons es queda amb una versió possiblement més femenina i que penso que és més realista. Podríem continuar parlant perquè la comparació entre aquesta pel·lícula i una família de toquis també seria interessant. Sí, perquè té un punt de osso. Aquesta pel·lícula hi ha un moment que surt el nano té un àvia que viu a la manera tradicional. I em va fer gràcia perquè torna a agafar la càmera, saps que l'osso agafa la càmera de molt a prop del terra perquè la cultura japonesa tradicional viu amb el catàmic i viu més a renda terra. Sí, però jo deia una família de toquis. Una cosa és el contes de toquis, de l'osso. Sí, però jo estic de parla de l'osso. Jo crec que aquesta és la costa. Hi ha un trosset que li fa... Més el cinema clàssic, diguéssim. Sí, perquè li fa una certa... una certa... consideració o un record o alguna cosa... Nomenatge. Bueno, no sé si és tant com una referència. Una referència. I aquest trosset de l'àvia? D'aquest trosset de l'àvia? A mi també em va fer pensar en l'osso. En l'osso, eh? El trosset de l'àvia, jo recordo que l'osso és tan potent que l'altre no és igual. És a dir... Una família de toquis està molt bé. Està molt bé. A mi m'agrada molt la pel·lícula, però confieso que quan ve el trosset de la abuela en la barandilla aquella té una força que en el cas d'una família de toquis no té. Una família de toquis està avassada. És la mateixa història que contes de toquis monogatari i aquella pel·lícula. És impressionant. Una cosa que sí que fa gràcia, i és el que deia la Carme, el sentit d'aproximar dos pel·lícules diferents, és que en el fons de la sensació que en els japonesos el tema de la família és un tema important i els interessa, perquè amb totes les pel·lícules aquest tema és el que està primer termes. Tant amb la família de toquis com aquesta que acaba de dir ella en què veus que a la família és el núcle central de la pel·lícula. I la problemàtica, curiosament, és una problemàtica universal, perquè aquesta és una problemàtica com la problemàtica dels nens del milagro, que són de dos parelles separades i que no hi ha els nens, el que voldrien és que els pares tornessin i clar, és un impossible el que estan volent dels nens des de la seva infantesa. I això sí que és universal, perquè, curiosament, unes cultures tan diferents i un tracte tan diferent, la reverència, el contacte de coses diferents com és el del japonès i el occidental, tan diferent, en canvi la problemàtica dius, la problemàtica de fons és la mateixa. Jo us puc parlar breuament perquè s'acaba ràpid que la pel·lícula dura dues hores i mitja o així, d'Adermèdicos, d'Almecha, l'adaptació de la novel·la que no agordon, una pel·lícula entretinguda, no t'avorreixes en cap moment, ara, precisió històrica, no la busquis. La què? La què? Precisió històrica i respecte el que seria, doncs, una mica un desenvolupament o allò, d'intentar que les coses coincideixin científicament, històricament... Però si està ubicada el segle XI, o d'anys, o d'anys... Sí, és una bogeria, vull dir, acabes, que no saps si... Però la novel·la li deu passar. Sí, clar, està agafat de la novel·la, el que passa és que, clar, una novel·la de mil pàgines està fet en dues hores i mitja, les bestieses que es cometen encara són més grosses. Es veuen més clar. Ara, la pel·lícula no t'avorreix en cap moment, això s'ha de dir. I jo diria que és com una mena de resposta o d'intent de la indústria alemanya, perquè hi havia la Fios, una pel·lícula... Una resposta al cinema... Europea, al cinema de Hollywood. El que passa és que potser hauria d'intentar jugar unes armes una mica diferents, perquè juguen amb les mateixes armes, sembla que estiguem veient un peplum d'aquells, que no és un peplum exactament, però una pel·lícula de gran producció és una pel·lícula de Hollywood, on no importa res en absolut, sinó només l'espectacle. I està bé, està bé. No et deixes d'estar pres allà, mirant la pantalla en cap moment, però acabes sortint de la pel·lícula i ja dic, no saps si reure o plorar, o què fer, exactament. Per tant, s'ha de veure, però vigileu després, no aneu dient als amics, però sí que ha après molt d'història. No, heu vist una pel·lícula entretinguda i interessant. Ui, quin sorollet hem sentit. Una cosa, algun missatge, o alguna cosa cantat aquí del Facebook, és que estem connectats al Facebook a tot arreu. I l'altre que jo he vist, que és una veia científica, és xinesa, és d'una directora, l'Anne Uhuy, que és de Hong Kong, té formació anglèsa també, de cinematogràfica i tal, i és una pel·lícula molt curiosa. Tu la veu vista. A veure, la vaig trobar una pel·lícula excel·lent, perquè és una pel·lícula que era molt difícil d'encertar. La història és viure a Hong Kong, aquell món... Va anar a dir espantós, però aquell món espès dents, perquè té una densitat de població i una forma de viure... Com una mena de Blake Runner, per entendre'ns, però... Exacte, sí, sí. I llavors és la relació entre el personatge masculí, que és un productor de cinema, de cinema, de gran format, d'acció, i la seva minyona, que ha estat de minyona durant, no sé, 50 o 60 anys a la casa dels seus pares, i, al final, ella el cuida amb ell i es posa amb l'alta. I quan es posa amb l'alta, ella decideix que se'n va amb una residència. I aquesta és la història. I llavors, sorprenentment, quan els dos estan sols, i sorprenentment, ell li surt de dintre del seu sentiment que l'ha de cuidar i que ha d'estar per ella. Llavors, la descripció de la residència on t'està, com ell va i ve, com li porta les coses, la dignitat que ella, amb la que ella viu tot allò, i la relació entre ells dos, que és realment una història senzillíssima, està extraordinàriament ben explicada, i podria ser una cosa un pamfleto, i podria ser una cosa explicada, i això, amb això has muntat una pel·lícula, bueno, posa'n muntat una pel·lícula, estrenament. Amb una interpretació d'ell, sobretot de la dona, una interpretació fabulosa, però perquè a més és de primers plans d'un moviment de càmera que està amb ell, amb els seus ulls, la seva mirada i el seu comportament de dona malalta que es ve fràgil quan és una dona sentimentament potent, llavors és... és bonic, perquè et fa pensar que els sentiments que s'acaben freguant dintre el cor humà, inclús els que els té, no n'és conscient de que estan allà dins, que és una mica el que li passa amb ell, ell és un home d'acció que va i ve que ell li posa els manjars, que li col·loca tot perfecte, i com qui diu que no està ni present a la seva presència, ni la té en compte, i quan passa algo, algo hi havia dintre d'ell que el fa que la cuidi, sorprenentment. Quina subtilesa, no? Sí, i això és extremament subtil. Doncs ens sembla que a part d'aquesta fantàstic comentari m'agraden molt, doncs també has vist aquesta altra pel·lícula. Bueno, es veu que té que veure, perquè m'han dit que tenien alguns punts en comú, però clar, jo no n'hi he vist, la que comentaré ràpidament ara, que és Senging for a Xugament. Que... Al moment de fer la llista em van dir que era una de les pel·lícules més bones de l'any, en un documental, famós, que va guanyar l'Òscar, 1912, 1912. És que no sé si es veu un documental allò, però, bueno, que format de documental. En qualsevol cas, la història explicada ràpidament és que estem a finals dels anys 60, i dos productors de Detroit queden fascinats per un misteriós cantant, que es diu Rodríguez, li graven dos discos, aquests discos pensant en ells, aquests productors que ell es convertirà en un dels grans del folk, que és una cosa que està de moda en aquest moment, però l'Àxit no va arribar mai. El cantant va desaparèixer amb el rumor que s'havia suicidat entre tant un disc que va arribar a Sud-Àfrica, fortuitament, i de més a més el porto una noia i porto una còpia clandestina, que em fan allà una còpia clandestina i comences que em parso per tot Sud-Àfrica en l'època de la partit, aquesta música d'aquest senyor. El disc es va anar passant, per tant, de mà en mà, de forma, diríem, piratejada, i en pocs anys Rodríguez, aquest personatge que ningú sap qui és, amb un icon de la llibertat, de la llibertat, com el Serrat, per entendre'ns una mica, va ser-ho a Argentina, o el Llaco, el Reimono, ha sigut aquí a Catalunya, durant molt de temps. Molts anys després, dos dels seus seguidors, que no tenen cap informació, perquè tenen l'etapa del disc i la seva fotografia, però no saben res més d'aquest personatge, es posen a estudiar, a esgrinar, què s'han fet d'aquest personatge, que s'han fet d'aquest senyor. Però volen saber on van a parar els diners, que encara genera tot aquest disc, els discos que es van venent, qui se'ls queda, llavors, a través d'aquest mecanisme, la pel·lícula es converteixen, a veure, aquest documental, en una manera de pel·lícula de espionatge, o de suspens, o de suspens... Sí, tu penses, realment, està mort o no? Tu t'arribes a suspendre que estigui viu? Sí, a tu i a més, perquè finalment el troben que està viu, i el troben que, clar, hi ha moltes coses pel·lícules molt interessants. Una és la contrast que hi ha, la presenta que és un home de Detroit, perquè finalment descobreixen que està a Detroit, i descobreixen que és un simple senyor que treballa a la construcció... El Detroit de Cadent, que ha tancat totes les fàbriques de cotxes. Totes les fàbriques de cotxes, i és el Detroit més... dèrboli, més fosc, eh? Llavors, la pel·lícula, al fons toca el tema de què és l'èxit, guanyar molts diners, ser guapot, perquè he definit tothom, l'admiri i t'envegi, s'ha envajat per tot el planeta, és una cosa que és el que concedeix l'èxit. I, clar, quan veus que és un cas real, i quan en vell el troben, resulta que en el seu poble de Detroit, als Estats Units, no és ningú, és un sense sostre, i en canvi, en la Sudàfrica, és un mit, és un ídol, és un ídol... El contrari és tan extraordinàriament, perquè quan ell arriba a Sudàfrica, el fan anar a Sudàfrica, i quan veus que és un cop si és veritat o mentida, si és tot un muntatge, o realment és la veritat, i llavors, clar, quan el senten cantar, i veuen que és la seva veu, i veuen que és ells la veritat. Perquè a més, té un aveu molt peculiar, un aveu boníssim. I clar, la pel·lícula té... És interessantíssim el documentari, perquè va introduint, en el mateix temps, amb totes les cançons que ella ha fet a Composat, que no sé si es recordeu. El meu amic, no? El nostre estudiant de batxillerat, que ha fet el seu treball de recerca aquí. Ell ens ha explicat que aquella nit anava a continuació, al cap de dos dies, anava a veure el que havia estat aquí cantant. És una cosa... En el fons de la fons de la pel·lícula, el que ve a dir, és que no són els diners o l'èxit en última instància, el que et fa feliç, sinó que l'èxit és continuar sent un mateix en tots els canvis que la vida genera. Us informo, perquè si no ho sabeu, que els quatre que esteu aquí dins de l'estudi, heu vist la pel·lícula, perquè ho estic veient amb els vostres ulls, i a tots us ha agradat. Ja ho veig, ja ho veig. M'encanto, m'encanto. Sí, l'has vist de tu. És boníssim, molt bona. És una pel·lícula. Aquesta encara és millor. Quina? Aquesta, que els germans coen. Ah, no l'hi veis, no l'hi veis, no l'hi veis. Bueno, no sé si és millor, és una altra cosa. El que està clar és tal com ha plantejat l'èxit o el fracàs, en aquesta és tot una altra cosa, però això sí que hi estic d'acord. És que aquest és el fracàs, sense pel·liatiu. O no. Som-hi. Clar, perquè si és important ser rico o no, o ser popular o no, que és el que tu preguntaves, allà està plantejat d'una manera. Amb el coen. La qual sí, no. Amb el coen es planteja una altra cosa. La del coen és més dramàtica, perquè és un fallo total. És un fall. És un perdedor. Aquest no arriba a ser un perdedor. Ell és un home que viu, certs i infertiuament, és un... No és ben bé un perdedor. És un que no ha trobat ben bé el camí. No li han reconegut el seu avalgo? Sí, però ell en alguna mida. Ell va fent coses. Mentre estan que... L'altre sí. L'altre no. L'altre és que és un personatge tan ben traçat, el dels germans coen. És un perdedor claríssimament dels que els coen ja els agrada. És un... És sobre els anys 60, a Nova York, al barri, al barri de... Sí, com es diu el barri, tan culturalment famós. De huïns, potser. No, no. No me'n recordo. Dic alguna cosa, perquè no. Es diu, no em surt el nom tampoc. Bueno, ja ho diríem. És un gran viatge. Un gran viatge. És aquest barri, de l'any 60, dels cantants de fòlgica... I dels intel·lectuals, i dels contractes culturals, i tota la gent estava anagà. Sí. I el personatge és un personatge entre... té un potencial, té... té alguna força, i té una deixadessa interior que l'impedeix lluitar per quasi res. Que això és... això és el que el fa... ben dibuixat, perquè... perquè no és un Bob Dylan que realment es posa amb el personatge i arrenca amb tot allò. No, ell és un personatge deixat anar, que dorm els sofàs de les cases dels amics, que no té casa, i que... es deixa anar per la vida, més que conduir-se'n sobre la vida. Que... que aquest personatge del Sergi Aferciol Amant amb alguna mida ell fracassa, però la condueix la vida. Sí, perquè és casa, té filles, té fills... es presenta Alcalde de Troit, es presenta Alcalde de Troit, no guanya, però ell es presenta... Exacte, és molt diferent de personatge. En canvi, el del Coen la història del personatge aquest passa amb tres o quatre dies, és una història d'un nano que va... comença amb una cançó, una cançó de personatge que representa qui interpreta, que ho fa molt bé, el personatge... Sí, la que sentia mare de fons, sí. Sí, és un actor extraordinari, perquè ho fa molt i molt bé. I llavors és... aquest dia em volar buscant un futur que no controla i que no preveu. Perquè, per exemple, a la seva germana li diu que llenci una caixa que té tots els seus... els seus... Els records. Però, per exemple, té el paper que li autoritzaria a poder embarcar-se en un... en un bar pesquet. Ell no fa cap previsió mai de la seva vida, i la no previsió forma part de la seva manera de ser. Dibuixat està molt ben dibuixat com a personatge. Molt bé, molt bé. Perquè és un... que ell, la gran seva potència, segurament, és la cançó i la creativitat. Aquesta creativitat del folc... el folc... dur, com si diguéssim, el folc... ácid, el folc ataca. Però... Jo prefereixo que deixem aquí i que passin, deixem pas a ella, perquè... perquè jo tampoc l'he vista, llavors... Ah, no l'has vista? No m'he vist encara, no m'he vist encara. Jo també, jo també. Comença quan tu vulguis. Me gustaría recomendar una película que salió la semana basada, y que es fantástica, y que es la nueva película de Juan Caruay, el autor de... de Seando Amar, y que es una maravilla. Claro, la gente puede quedarse un poco asustado, porque es sobre la... les artes marciales, no? Las artes marciales. Yo también tenía un poco de miedo, pero pensé, bueno, es Juan Caruay, voy a ver. Y no me arrepentí, porque es fantástica. No es solo sobre las artes marciales, es también sobre el famoso código de honor japonés, y sobre un hombre que quiere alzarse, y ser una persona... con... ser una persona buena, y ser la mejor persona posible. Y también hay una historia de amor, muy... así, muy... muy Juan Caruay. Y... siempre con poesía. Y a nivel visual, igual que todas las películas de Juan Caruay, hay que verla, sobre todo para esto. Cada escena de... de kung fu, es una danza. Hay una verdadera coreografía, y es un gran coreógrafo japonés que hizo las coreografías. Y a nivel visual es tremendo. Hay que verla, hay que verla, aunque sea solo para las imágenes, y la música... La película que es diu The Grand Master, és sobre el professor, de fet, està basada en la història del professor de... de Bruce Lee. No deixa de ser una curiositat força gran. Com diu ella, d'entrada no lliga gaire amb el director, és a dir, t'imagines una cosa molt estranya, dius, bueno, com pot ser que aquest senyor que ha fet aquestes coses, ara faci això, no? Això és briscet. El primer, i després, quan la ves, hay que dejarse llevar por el... por el atmósfera que hay las imágenes y todo. Es muy el estilo Juan Carvá, y siempre... Molt bé, molt bé. Està molt dispuesto a l'àmbit... Escolti-te. ...que Cocón s'ha presentat amb aquesta música. Ah, és la música de... Ves als robadors? A Butsuf, no? Sí, exactament. A Butsuf. New York's Keralt Tribune. Jeans Seberg... Per a mi, Jeans Seberg és la... Sí, per a mi també. No hi ha paraules per descriure Jeans Seberg. Un angel, un angel dins del cine... del cine... bueno, era americà, no era francesa, però... Però això, el millor que he fet va ser en França, també en Rodó amb Otto Pröminger, però va ser a l'Egèria, a la Musa de Godard i de la Nouvelle Vague, de la Nouvelle Vague. Ah, hi ha aquesta escena fantàstica en el Campo Celiceos quan va vendre el New York's Keralt Tribune. Sí, sí. Con Jean-Paul Belmondo, que també tenia Godard l'ofreci a un paper fantàstic de... de... de... de mauvais garçons, de ce que podria traducir, mauvais garçons... Enfraterribles, mauvais garçons. Enfraterribles. Les pel·lícules diuen que... que és la... és la pel·li de la Nouvelle Vague. I a mi m'agrada molt. La Nouvelle Vague nasió així, en plan, uns amics que hi van haver molt de cine, François Truffaut, Claude Chabrol, Godard, eren fans de cine. No, no és que havien estudiat el cine de manera acadèmica. És que tot va començar així en plan, som els amics, som els fans de cine que li van haver tres o quatre pel·lícules, o més, en els cineclubs que havien muntat en en París, hi havia el cineclub objectif 49, objectif 49, que era el cineclub d'un d'ells van tots. Després, sobre la... També, per supuesto, la cinemateca, la cinemateca, la filmoteca, de Jacques Langlois. No, està a cerca de la Tour Eiffel, està a cerca de la Tour Eiffel en la... Callée Ulm. No, en Palet d'Eixelló. Exactament, en Palet d'Eixelló. Très bien, très bien. Jo he estat d'allà, he estat a París. Sí, sí, sí. Ja l'he trobat tres moments, en Palet d'Eixelló, per les cinemateques. Ah, molt bé. A mi, la cinemateca, jo també he tingut la sort d'anir en la cinemateca, i per a mi, fos un gran evento, perquè la cinemateca és un símbol d'això, de la nouvelle vague, de tot aquest cine... Ayer vi perquè havia après l'inici i m'ha fet gràcia perquè el començament, les primeres imatges, surt el Palet d'Eixelló, on està la cinemateca. O sigui, quan ell fa la descripció i els títols de crèdit, jo no m'havia fixat mai en això, com que jo la conec bastant, perquè està... està aixecat, si no coneixes molt bé, no ho distingueixis al Palet d'Eixelló, que està davant de la Tour Eiffel, que és aquest palau que hi ha. I allà t'allà la cinemateca, i jo hi havia anat... Bueno, quan aquí hi estaven prohibides moltíssimes pel·lícules, moltíssimes pel·lícules que estan prohibides, jo les he vistes en allà. Molt bé, molta suerte, perquè és una suerte haber podido ir allí ver las buenas pel·lícules. Bueno, la Nouvelle Vague és això, és un pla, uns amics, que començaron así, viendo pel·lícules, i després les calles du cinéma entraron en les calles du cinéma, i les calles du cinéma eren la revista de la Nouvelle Vague, d'on descrivió, empeçó, así, la França Truffaut, que és mi cineasta, mi director de cine preferido de la Nouvelle Vague, perquè és el més... el més llibre, és el més aventurer, perquè ell, la seu... en una família, on les coses s'hi van molt malament, no... Su madre era molt fria amb ell, no tuvo... Lo que cuenta en los 400 golpes es su vida. En realidad, la... Todas las pel·lícules que han entrando en él, cuenta su propia vida, cuenta su infancia, y toda su juventud. Ayer me lo pregunté, mientras veía al inicio de la película, que no pude terminar, y me lo estaba preguntando, porque primero que me sorprendió, fue cantando en él, como se llama el actor, era tan joven, pero tenía 12 años. Jean-Pierre Léo. Tiene 12 o 13 años. Tenía 14 años. Él es el más pequeño, el espectre. Porque el papel tiene 13 años. Sí, porque el papel tiene 13 años. En la película tiene 13 años, pero el actor Jean-Pierre Léo tenía 14 años. No parliu malament d'aquest actor, que cocó, se us diensa a la llogular. Se us diensa a la llogular. Ho fa molt bé, ho fa molt bé. Tots els nens de la pel·lícula ho fa molt bé. Sí, ho fa molt bé. El seu amic te lo fa molt bé. El outro niño lo hace muy bien. És que és una pel·lícula sobre la infancia, sobre la infancia de François Truffaut, com el papel de Jean-Pierre Léo, però sobretot sobre la infancia, otra vez es un tema universal. Y François Truffaut rompió con todos los clichés que teníamos sobre la infancia en las películas. O sea, François Truffaut, quiso hacer una película donde se podía ver que la infancia no es siempre algo fácil, no es siempre algo... Ni feliz, no? Ni feliz. Y se ve muy bien en la película. Se lo pasa muy mal. Sí senyora. Se lo pasa muy mal. La otra cosa muy bien vista, pensé ayer que la veia, esa cosa tan bien cogida de la infancia que no pretende prevenir, vive el momento cuando el niño dice que su madre se ha muerto, que es lo primero que se le ocurre cuando viene el maestro a reñirle, no piensa nada de lo que pasará 10 minutos más tarde cuando aparece su madre, ¿no? Y eso está bien visto en todos los niños, porque el otro que sale, que tiene su padre... Ellos viven al momento y van haciendo... Ahora escondete aquí, ponte allí, ya te iré a buscar, lo va a buscar... Viven el momento, que en aquel momento sí que es un instante de felicidad o no, pero el momento les permite vivir la vida sin, sin un angustia terrible, que es lo que sería si fuera un adulto. Y eso está muy bien visto en esta película. No había pensado yo antes, y cuando la veías, Rache, pensé esto. Sí, pero el curiós del personatge d'Anton Doanel és que no només en la seva infancia, sinó que durant tota la seva vida, el que veiem després a les altres, que no es pot sentir. Però aquí, en aquest aspecte és un... És un estereotip, perquè la visió infantil, o el pre-adolescent o d'aquesta mena, té aquesta característica, i en aquest aspecte està ben observat. Hi ha molta gent que no preveu res. Mira el mateix que jo, d'aquesta pel·lícula del coin, però llavors ja no és un estereotip, Mentre estan aquí, sí que és un estereotip de tots els nens que surten allà. Sota aquell Gitanillu que surta, que fa les taques a la llibreta, 50 taques, i que a la plomilla... Són molt divertidors els nens. Bueníssims els nens, no? Sí, sí. També les gustava rodar amb els nens. També hi ha la pel·lícula L'Argent de Poche en els anys 70. Crec que sí, hi ha moltes més tardes. I François Truffaut decía que les gustava rodar amb els nens perquè podria estar a la llibertat que tenien. I que, quan les pedia a fer una cosa, nunca salia com les havia pedido a hacer, pero salía mejor que lo que les había pedido. Aquí es va dir la pel·lícula, perdona, La piel dura. No tens res a veure, perquè en el títol original és calderilla, és la moneda que tens a la butxaca, les gent posi. Sí, la font posa, sí, sí, sí. Per tant, la piel dura, directament. Com diuen que els nens ho suporten tot. I que, precisament, curiosament, que té un famós llibre d'entrevistes al Hitchcock, parlant amb ell, el Hitchcock li deia que no s'havia de treballar mai amb nens i amb animals, ni amb gossos, no? El Hitchcock era una persona molt angustiana. Que té més coses. Jo veient de nou els 400 cops, m'ha semblat veure més referències a Hitchcock de les que havia vist mai, el cinema americà. Perquè no veiem que trufó al cap i a l'afís. No veiava molt tot el que la Nouvelle Vague. Sí, la Nouvelle Vague s'inspirava més de l'autopreminger i de Hitchcock que de los directores. Sí, sí, sí, de tot això. De los clásicos clásicos. Porque el cine francés era bastant estancado en estos momentos a final de 50, 60 grans, un cine muy clásico. Y menos mal, la Nouvelle Vague vino a salvar este lado grandio justo antes del 68. És veritat. Però què suposa, a part del que diem de la primera pel·lícula i inaugurar-hi pràcticament de la Nouvelle Vague i la primera de trufó o marllar metratge, què suposa el personatge Antoine L? Perquè tu has dit molt bé, és tot un canvi de paradigma respecte a la manera de tractar la infància, però després veiem com creix. I com creix després? No ho sé jo tampoc. Antoine L simboliza, por supuesto, es el doble de trufó que no tenia la que ver y después cambió la idea. Sí, que era una especie de doble. Alterego, eh? Sí, alterego, sí, sí. Era también una... Yo lo veo así, después no sé, no lo leí en los libros, lo veo yo así. Veo que Jean-Pierre Leo Antoine L es el simbolo del lado oscuro-libertario de François Truffaut, que a pesar de todo, cuando empezó a ganar dinero, mucho dinero con los 400 golpes, tenía una vida muy burguesa. Y creo que necesitaba seguir haciendo películas sobre la libertad, porque dentro de él, a pesar de ser muy conservador en temas políticos y cosas así, seguía con el recuerdo de su juventud y de las cosas que hizo como acabar en una casa donde iban los niños malos, no sé com se dice aquí, para la reformatoria. Y que son cosas que existían realmente, que vivió François Truffaut, estuvo encerrado en casas así y estuvo también a le golpear a un policía, todo muchos problemas cuando era niño. Y creo que, a pesar de tener una vida bastante burguesa y de tener ideas políticas muy conservadoras, seguió la lema de la libertad. Quiero ser libre y por lo menos en mi manera de crear, de la creatividad. Y por eso estaba con la Nouvelle Vague y por eso siguió con el personaje de Antoine Donnel, que es el símbolo de la libertad. Siempre está corriendo hacia la libertad, por eso es infiel. Y por eso lo vemos en Bésevolet y en domicil con Jugal, todas las películas que siguieron los 400 golpes. A Tons Robats, que es Bésevolet, i a domicil i con Jugal, jo vaig traduint, tot l'estuixen. Estoy hablando y no me lo acuerdo. No, no, el problema, perfecte. Y entonces es eso, es la búsqueda siempre de la libertad. Ya está en sus últimas películas, que tuvieron mucho éxito las películas de Truffaut como el último metro que tuvo un montón de éxito y que claro hablaba de la guerra toda la película transcurre en un teatro donde tienen que esconder al judío, que es director del teatro. Y eso es siempre la libertad, la libertad. Yo creo que es eso que me gusta mucho en el cine de Truffaut también. A pesar de cosas que siempre las películas transcurren en ámbitos bastantes burgueses también, en la vida que llevaba a él, vemos que lo ha tuado en él, siempre se está revelando. Siempre se está revelando. Y eso es genial. En estas otras películas... Quantes estaria això? En estas otras películas que...? Me encanta Bes de Volé y después... Besos robados, ¿no? Sí, Besos robados a Bes de Volé, porque también hay la Clogade, que era una actriz fantástica, con una belleza muy juvenil y que François Truffaut estuvo a punto de casarse con ella. Y lo dejó en el último momento, la dejó por no sé caso con ella para ir con otra. Eso era también la vida de François Truffaut, igual que la vida de Antoine Donnel, que se pasa la vida engañando a las mujeres, porque solo no es que las engañas, es que necesita la libertad, la libertad, siempre. La veritat és que la filmografia de François Truffaut és sorprenent. Pensant, veient als 400 cops i veient també, com he vist, patons robats o a Bes de Volé, m'ha semblat que tota la seva filmografia està basada a part de la seva propia vida, les seves propies obsessions. És molt autobiogràfic. I a part també obsessions llogables, ni imaginoculturals, és a dir, als 400 cops, per exemple. I aquest curmetratge, que és de fet la segona aparició d'Antoine Donnel, que és Antoine et Colet. És dins d'una pel·lícula en què hi ha diversos directors. L'amor als 20 anys, oi? Si l'amor a 20 anys és l'amor als 20 anys. Doncs en aquesta pel·lícula es veu la seva obsessió amb aquest curmetratge per la música. La música és com fonamental. Va fer una pel·lícula que per mi és una referència de la ciència ficció feta per un director europeu amb pocs mitjans i amb pocs recursos, diguéssim, del que serien efectes especials, per fer una pel·lícula de 451, que és increïble. Aquesta pel·lícula s'estaca molt tant. Perquè, a més, Nadia, no havia ningú director francès que havia de ser a la ciència ficció. I, a més, França Truffaut, li feia aquesta pel·lícula perquè no havia d'anar ni a la ciència ficció, ni a la rebrat de Boré. I això és una pel·lícula perquè parlava dels llibres. Com era un gran lector, i el tema de la pel·lícula és dramàtic, és un futur on els llibres queden, perquè és una dictadura, la ignorància és el poder. És el poder. I és la reacció per la qual França Truffaut fa la pel·lícula. Sí, sí, per... Està tu molt èxit aquí, en un moment. Sí. D'aquell del salvatge. El salvage, el salvage. Con el niño salvaje. Ah, l'enfant salvage, és una pel·lícula real. Una pel·lícula real. Sí, que va d'un nen que ha estat perdut en el gos. Alguna manera de tarzan, per exemple. I que s'ha relacionat amb els animals i no parla pràcticament. Llavors és la descoberta aquesta i la relació que s'estableix. Em sembla recordar entre una mena de metge o de tudor, o no sé qui és, i ell, no? Sí, sí, sí. És una de les meves pel·lícules favorites. És una pel·lícula que, a Espanya, va tenir molt d'èxit, igual que la... I quin altre mes d'aquestes exitoses, exitoses? Bueno, el Consell d'Escop, jo penso que va ser un cop. Jo crec que, en el fons, el nivell memorialístic, i els d'altres, l'Antonet, no les tinc present, les que no les recordo, però la del Consell d'Escop va ser un bombazós, fer una pel·lícula que, igual que la del Godard, de... Si són les dues pel·lícules... Sí, sí, sí. I les que més s'han mantenit. A més, otra cosa, que, debut de sufler, és una guion de trifó? Sí, exactament. És un guion de trifó? Sí, sí, sí. I què queda ara de la Nouvelle Vague? Què penses tu, que ha quedat com a herència? Ah, doncs ara la Nouvelle Vague ha quedat com a herència a Arnaud de Plechon, que és un gran, gran fan de França Truffaut. Hi ha un montón de cineastres. Hi havia, bueno, les pel·lícules per allà, que també, és un gran director francès, que va fer una pel·lícula en 1990 amb Jean-Pierre Leo, i que estava molt bé, que no m'acordo del títol, però que crec que es pari sevell... No m'acordo del títol, però... Ara l'agusco, no pateixis. Hi ha grans directors franceses actuals, com en viu a concert per les pel·lícules d'Arnaud de Plechon, que va fer, per exemple, reyes i reina, com en 429, i que és una pel·lícula que dura dues hores i meia, però que passa volant, perquè és extraordinària. I de quants anys és això? No m'acordo, de la Caterina de Neus. De los años 2000, però no m'acordo exactament de... Reyes i reina. I totes les pel·lícules d'Arnaud de Plechon, per a mi, és la herència de França Truffaut, perquè també és el tema sempre de l'amor contrariado, no sé com dir-lo. I... I de famílies un poco así, de historias con gente un poco loquita entre comillas. No es que sean locos, noróticos, de verdad, pero siempre tienen alguna locura. Y este es lo que hace la maria de estas historias, porque son personajes freras de lo común. És a dir, que es pot restrejar, veritablement, l'herència de la novel·la en el cinema actual, amb aquests directors que ens dius, amb Olivera Sayas, i amb aquest altre, que no aconsegueixo ni pronunciar el nom. M'han anat parlant més d'una vegada. Això mateix. Sembla que no he vist cap pel·lícula seva. A la Sayas, sí, que el tinc. A més a més, tinc una pel·lícula, la Sayas, curiosíssima, que no sé si has vist o he vist algun, que es diu Demon Lover. La pel·lícula estranya, com ella sola, que és la introducció en el món dels videojocs, i, al final, arribant fins i tot a les snapmovies, una veritable malson, no molt lluny, i aprofito, i no puc resistir-me, de parlar de Hollywood. Ho sento, però... Sí, me iba a olvidar de hablar de Leo Caras. Fanàtica, com jo, de Leo Caras. Sí, que és una pel·lícula fantástica. La gente que no la ha visto, tiene que ir a verla. I la que la ha vist i no li ha agradat, la de tornar a veure. No lo puedo entender. Explica'ns per què aquesta pel·lícula té la potència. Tu, a més a més, has parlat amb l'actor, que és un actor impressionant. L'actor és boníssim, perquè fa tots els papers del Hollywood. Doni Lavant, la gran suerte d'entrevistar a Doni Lavant, que era per una obra de teatre, perquè també està molt en els escenaris teatrales en el teatre en París, i és una persona encantadora, molt marxa, és una persona molt tímida. I és un gran, gran actor. És un gran actor. És una pel·lícula sobre els actors, és sobre l'actuació. Tota la pel·lícula és això, perquè mira aquesta pel·lícula i penses que per què passa? És un actor de veritat, és un... va a matar, perquè hi ha escenaris que han de matar la gent, i penses que les va a matar de veritat o... I els va a matar en cimes les cloacas, eh? Què hi ha? I... Per mi és una gran, gran pel·lícula. L'Oscar X també és la nova nuvel vague, perquè encara és... és un dels directors de cinema amb més invencions, amb més... creativitat. I novedades, perquè cal veure les primeres pel·lícules que hi són. Sí, sí, les amants du bon nom. M'agrada molt, m'agrada molt aquí, no? Que hi ha molts problemes, és la pel·lícula maldita, perquè... Estaven junts, creu, amb la gent de minors, no? Ah, això no ho sé. Pero puedes ser los de... Yo creo que estaban juntos con Julio el Minors, y entonces hubo la ruptura, y entonces creo que... Me están rodando esta pel·lícula, creo, ¿eh? Pero sobre todo tuvieron muchos problemas técnicos, porque rodaron de verdad en... en l'Oscar X, no... no recreaon eso en estudio, y entonces... Estaban obras hoy en aquel momento. I... Sí, en la pel·lícula aparecen obres, eh, en la pel·lícula? Sí, sí, pero eso... eso no me acuerdo si... Yo estaba en París durante el rodaje, pero no me acuerdo. Es todo muy... porque están... están antiguas, esta pel·lícula. Pero... De quin any és això? No, tení 10 anys, això. 10 anys, no? És molt més. Està molt més, eh? Intentant, potser vini tot, ja ho sé. Doncs... Escolta, tenim un expert ja introduït en el programa, en cinemasiàtica, el Joan Segué, i ara tenim un expert en cinema francès, eh? L'hem de aprofitar, l'hem de aprofitar. És un plaer tenir-li aquí... És un plaer estar aquí, és un plaer. Doncs el plaer és nostre. Mira, la setmana que ve tenim un altre expert, d'aquest cas, és un doctor, que és expert en gastronomia, i que ens parlarà de gastronomia i cinema. I ens ha convidat que veiem la pel·lícula Juli... en Julià, que era aquella pel·lícula de la... de la Meryl Streep i la Amy Adams, que ara per cert ha guanyat un premi amb l'aviso d'Ordar, que està francament bé i que toca el tema de la cuina. I no ens recomana algun plat especial, perquè... Ella és cuiner, ella és cuiner, i a més a més puc assegurar que cuina molt bé, perquè hi he menjat coses cuinades per ell. Ah, mira tal, que bé, que cuina. I sé que és un expert de debò, és un senyor... ja el voleu. En fi, ho deixem aquí, si voleu, doncs per la setmana que ve, vinem, continuarem. Que apuntes a tornar, Coco? Ai, sí, moltes gràcies, m'ho pesem molt bé amb vosotros. Doncs ja sabés on estan vos. Moltes gràcies. Recordeu, cinema-sensecondicion.com ha entrat el Jaume Vidal a parlar, però ni l'hem inventat, Jaume Vidal. És que no, no cal. Com estàs? Com va tot? Va tot una mica tard i ara s'ha col·locat aquí. I per si algú no ho sap, aquest és el segon programa de la temporada, no, de l'any 2014. La setmana passada també vam parlar amb Anna Martínez, parlant jo de fet. Ja ho sé, ja ho sé. I va ser molt interessant. Doncs felicitat de cine a tots. Perfecte, cinema-sensecondicion.com per tornar a sentir aquest programa. Bona nit, adéu.
