Cinema sense condicions del 21/1/2014

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Som aquí en el Babel. Som aquí un dimarts més a CINEMA SENSE CONDICIONS. Parlar una estona de cine, parlar una estona del que hem vist. I tenim a més avui un convidat especial, un bon amic en Lluís Beciana, que és metge i, a més a més, és aspirant a ser reconegut en el món de l'agost. No dic això, m'està dient que és broma. Li agrada molt la gastronomia i pensa ser un expert en gastronomia. Volria, desitjaria. Crec que ja ho és. I ell diu que no ho és, però jo penso que sí que ho és. I un expert en cinema, també. I un expert també en cinema. Per tant, la idea de vi, com sempre, és fer tres parts del programa. La primera part faríem una mica les coses que hem vist, les coses que aconsellem en els nostres oïdors, les coses que ens deixaran més interessants que estan per venir. Una segona part que en Lluís ens parlaria, com a metge i com a gran aficionat, diríem, a la gastronomia, del tema de gastronomia i cinema. I l'última part, tots aquí, els presents, a més a més, hi ha la Cocó, hi ha Joan, hi ha Lluís. El Jaume vindrà més tard. Hi ha també el Francesc, darrere dels vidres. Cocó, em sona aquest nom. Hola, què tal? La nostra poetesa. No hem explicat a Cocó que ens vam conèixer amb un recital de poesia. Ella era una de les que recitava. Sí, no es coneixia. Jo vaig veure l'altre dia, quan recitava en Francesc, un poema dedicat en el frifó i en el Antoine El, i em va quedar agorrativat. No sabia que teníem una poetesa aquí, aquí, al nostre costat. Doncs sí, sí. Jo també anava amb Patricia Muñiz i Alejandro Cano amb els instruments. Ell va ser un recital bonic i que ens vam conèixer allà. I llavors, en Cocó va dir, jo vull anar al programa. Ja som aquí. Fichada. Abans de parlar, si voleu... Ella diu que ha vist diverses pel·lícules, però em pot parlar una, que és l'última del procés. Joan, perdoneu. No cridis l'atenció perquè sona aquesta música. Són aquesta música perquè forma part de la banda sonora de Julien. Julien, si és la pel·lícula que parlarem. El Baixel ha anat amb una pec. Ja està, ja ha acabat. Jo l'he vista, que confesso que l'he vista. A mi, a més, l'he vista amb grup, amb gent, amb més gent, en honor del senyor Lluís, que aquí present, perquè ens la va recomanar, va dir que era una pel·lícula que podíem triar per fer aquest programa, i la veritat és que ens ho van passar la nit i ens ho van passar molt bé. Però no me'n recordava de la música. Té molts temes. La part de l'escor que era l'encentim de fons, i té també un soundtrack amb moltes peces, i, si us sembla, ens anirà amenitzant la conversa. Hi ha també una cançó de los Talking Heads, Servial Killer. Aquesta t'interessa, oi? Doncs la buscaré. Potser acabarem el programa aquesta, si et sembla. Si voleu, ràpidament, abans de començar, a donar la veu a la Coco, que ens expliqui la pel·lícula i el discurs que ha vist i com que opines, etcètera, etcètera, la Carme, que no ha pogut venir avui, ens ha enviat la programació de cinema baix, i jo volia destacar la pel·lícula Nymphomania, que la tenim prevista per fer la setmana que ve, com a pel·lícula del mes La Fan, és la segona setmana que la fan, fan els records glaçats que n'havíem parlat en aquí sobre la pel·lícula del fill del Soletura, Albert Soler, que és de una pel·lícula francament documental interessant, però la cosa que jo no sabia i que he descobert aquesta tarda, quan ho he llegit, és que hi ha un cineforum de la Sierra de Terol, la famosa pel·lícula de la guerra civil espanyola, en Francisco Prieto, que serà el que suposo que portarà el col·loqui, el dia, amb única sessió, el dia 4, perdona, el dia, la primera setmana, no, la primera setmana del 24, o sigui, deu ser, doncs, però no veig que d'aquí un dia això deu ser el 4, però no ho sé, un dia d'aquests, del 24 a 27, hi ha una única sessió, aquí posa a la sala 4, dedicada a aquest cineforum. Només heu de consultar la pàgina web del cinebaix.com. Exacte, per veure tots els papers que fan. Les altres que fan, que en fan també moltíssimes. Moltes, eh? Jo no les he vist. Jo he vist, a propòsito, de l'Ewin Davis, que si voleu en podem parlar després, però les altres no les he vist. I ja, no sé, fan la Dora de Libros, mandell l'Almito de l'Hombre, Giselle, Ernest i Celestin, el mèdico, que tu sí que l'has vist, ja podies, en el teu cas, comentar més tard, si vols. Doncs, aquí tenim una mica la programació del cinebaix. Donem la veu a la Cocó. Pues he visto el Lobo de Wall Street, la nueva película de Martin Scorsese, y de verdad hay que verla. No es la verdad, son tres obras de divertimiento total. Es una crítica de los traders, y de toda, como se cae la economía, a través de un trader, que es Leonardo DiCaprio, que hace de traders, completamente loco, completamente chiflado. La película es desquiciada, y perfectamente desquiciada. Es una... es muy muy divertida, porque sabemos todos que el... que el ámbito de los traders son todos unos ladrones, así que roban el dinero a quien puede, a quien pueden, y van mucho... hay mucho trabajo, y siempre están con la cocaína, con las drogas, y hay escenas increíbles, donde toman unos kueiluts, que era un medicamento que se tomaban hasta el final de los ochenta, que ahora está prohibido, que era un medicamento para dormir, un somnífero, y que si te pasabas de la raya, pues acababas completamente colocado. Y hay una escena fantástica, donde con su amigo, su amigo traders, se toman unos kueiluts, pero que están pasados de la fecha, que son de los ochenta y uno, y ya estamos en el dos mil... dos años, dos mil días. Sí, sí. Entonces hay una escena increíble, que dura por lo menos veinte minutos, y que es que toda la sala se estaba partiendo de risa, y que el Dicaprio, si alguien tenía dudas, pues ya no hay dudas, es un gran, gran actor. Qui tenía dudas? Yo no. Yo tenía dudas? Pues ya no las tengo. Home, amb gran gats vi, demostra que és un gran actor. Sí, és un gran actor. I aquí hi ha la partícula Quentin Tarantino, últimament, del Tarantino, ha la del... la del Django desencadenado. També fa una gran paper. Sí senyor, sí senyor. I aquesta pel·lícula del Lobo de Wall Street, està basada en fets reals, no? No, no, no, no. És totalment inventada. És totalment inventada, però em sembla un d'aquests llibres de Bret Easton Helis, que escriviu Glamour Gammard i... I el psicòpate aquí, no? Sí, sí, sí. És completament així, en plan, con chicas por todos lados, por sexo en el despacho. Es todo completamente... Parece que estamos en una novel·la de Bret Easton Helis y sobre todo con el tema de la cocaína y estas cosas, que no tienen ningún límite y así gestionan el dinero de pequeñas empresas y roban a empresas que... y estafan a todo el mundo. Y lo más gracioso en esta pel·lícula es que vemos que son todos unos capullos para hablar claramente. Has holes, has holes. Has holes, sí, sí. Pero el espectador está del lado de los malos. Això no és una mica perillós, però... Sí, sí, però... No, perquè ens vol fer... a nosaltres també fa desitjar. O sigui que no defensa res, sinó que, en tot cas, defensa la maldat, en alguna manera, la corrupció. No, però entendemos porque... Entendemos porque son todos así, bueno... porque quieren dinero y es lo único que cuenta en sus vidas, el dinero, el poder, lo que pueden hacer con este dinero, porque pueden hacerlo todo, porque ganan millones y más robando. Y todo va por también todas las drogas que se toman. Creo que también la pel·lícula... No sé si hi ha... Cocó, perquè no l'he vista a la pel·lícula, hi ha alguna relació d'alguna forma, alguna crítica en el sentit que si aquesta gent fa això, en el fons és perquè el sistema ho permet. Sí, sí, clar. Jo veig que per aquí pot anar la cosa, perquè això amb un sistema que posés una mica de límits, doncs segurament aquesta gent no podria actuar amb aquesta impunitat. O sí, no ho sé, perquè l'està l'FBI, per allà ficar... Ah, hi ha l'FBI, que apaga la pel·lícula... I ells s'ho passen pel forro, igualment. Sí, sí, el ridiculis en l'FBI, que és una policia, una pobra policia, que li diu al dicaprio que gana, hi ha milions, i recibeu el policia en su gran llat, i el policia li diu, pues sí, yo vuelvo a casa en metro. Y el pobre policia, pues piensas tu espectador, pues el dicaprio tiene razón, que es el que tiene razón, que lo entendemos, lo entendemos. El que passa és que tinc una sensació també que en aquest moment està com de moda, fer coses diferents del que s'ha fet més o menys sempre, i per exemple, a mi em recordava quan ara, l'última pel·lícula dels Germans Cohen, a propòsito de... Lluïn Davis. Exacte. Que doni la sensació que aquesta pel·lícula, per exemple, en lloc d'encelsar, defensar, posar de manifest els valors que va tenir el Folxon durant els anys 60 i 70, es limiten o pretenen ridiculitzar-lo. I aleshores, a mi, possiblement perquè està de moda, perquè està com de no es pot ser tan ingenu, no es pot ser tan bona persona, s'ha de ser una mica fill de puta. No sé si això realment és una moda, però fa por una mica. Si això es posa realment de moda, i està acta de que el que té valor és ser un fill de puta, doncs no sé si fins a quin punt es va ser bo. Els Germans Cohen sempre fan històries de peredors. No sempre, però... I a vegades fan fer grans pel·lícules, però tant aquí... Jo, per exemple, després, si hi ha temps, no ho sé, vas poder parar d'una pel·lícula que he vist, que es diu Oslo 31 de Gosc, que la van estrenar al Divendres, i és una pel·lícula franquament interessant, per diversos conceptes que es devés explicar a ser. He vist també aquesta, dels Germans Cohen, i la veritat és que m'he quedat molt decebut. I no sabia, perquè quan veníem ara amb el cotxe, doncs el Lluís em explicava que un famós crític del Gollera, un famós crític del país, doncs se la carregava solemnament, no ho sabia, jo no ho sabia, però mentalment me l'havia carregat també sortint del cinema. És a dir, no en tenia per què els Cohen feien una pel·lícula de tipus. Sobretot perquè jo crec que hi ha pel·lícules, no sé, Fargo, Morten de les Flores, n'hi ha moltes pel·lícules dels Cohen, si vegem una llista en sort, que marres, després de ler, que no només són divertides, sinó pel·lícules que són franquament bones, franquament interessants. I en canvi, aquesta és veritat, que té una fotografia excel·la, extraordinària. És a dir, l'Italià, que no m'agrada com es diu, que li fan... que estic segur que li donaran un premi, un Òscar, la millor fotografia és extraordinària, és a dir, amb la fotografia ja el trobo al principi, és meravellós, és molt guapo estèticament, però si analitzes la pel·lícula, te'n dones compte que va d'aquesta línia que deia la Coco, de que res val, tot és efímer, i jo no crec que tot valgui, ni crec que tot sigui efímer, i penso que hi ha valors, que hi ha coses que són positives, i llavors en pel·lícules aquestes, que simplement per anar contra corrent, i que fan els altres, posen de manifest aquesta mena de manera de fer, doncs no m'acaba de agradar. Això ha passat com a mi, Joan, que quan vaig veure la pel·lícula no vaig acabar de connectar, però després de que he sentit a parlar amb tanta gent, amb tants detalls i tanta profunditat del que aquesta pel·lícula et dona, he anat canviant d'idea, ho sento, però jo també vaig pensar una mica com tu, vaig dir a mi, aquí només hi ha cançonetes, hi ha pocs valors, però la veritat és que si ho mirem bé, hi ha una qüestió d'un reflex, molt concret, hi ha una... bueno, la habitual manera de funcionar dels germans coins, que introduixen entre la mitologia, diferents elements mitològics, amb el gat per exemple, no per allà, hi ha una part d'entreteniment, però hi ha una part també d'això, de la manera com es relacionen, el dibuix del personatge, el retrat del personatge, és veritat que és impecable, i tot això s'ha d'anar mirant, s'ha de saber interpretar, perquè la veritat és que jo ja dic i et veig a tu una mica amb la mateixa situació, t'ho dic perquè tenim de sentir... Jo m'he dedicat, justament perquè si tenia temps volia parlar-ne, m'he dedicat a llegir moltes crítiques, no he llegit l'agullero, però sí que n'he llegit altres, i la veritat és que coincideixo, lament tu, doncs, compartir la opinió de la gent que no els agrada la pel·lícula, i no és perquè sigui dolenta, perquè ja he dit que formalment és excel·lent, sinó perquè el meu pare no té res que pugui resultar mínimament interessant per mi pels espectadors, és a dir, no sé, és fridat que l'he dit, que la fotografia, d'una altra manera, quan un biòptic es fa un biòptic, la vida d'una persona és perquè consideres que aquesta persona havia tingut o té alguna característica més o menys interessant, o havia fet alguna cosa destacada en la seva vida, o potser també hi haurà algunes vides de fracassats que ens ha rodat interessants, però aquesta, en concret, a mi no m'aporta res, jo no li veig, i prometo que no... no ha sigut una cosa de només sortir de la pel·lícula i pensar això, sinó de llegir uns quants comentaris. Tu vas veure un tipus sèrio? Em va agradar, em va agradar un tipus sèrio. Ah, ja té la també, el personatge, la miseria, que va acumulant el pobre durant tota la pel·lícula. Però per mi no és el mateix, i sobretot, sobretot perquè, com deia abans, al principi, i no pensava parlar d'aquesta pel·lícula, veig que m'estic enrotllant amb aquesta pel·lícula, sobretot perquè jo crec que el folk maricar que va tenir una difusió mundial, Pitsiga, després també doncs el Joan Baez, el Bob Dylan i moltíssims més, va tenir una influència fonamental i positiva en tot el món, en les anys 60 i 70. I en canvi, aquí no solamente això es margina, es senula i es pinta un senyor que no aporta res la seva vida, sinó que tot és un fracàs, tot és un negatiu, i tot és no positiu, i aleshores no sé per què es fa això. És a dir, no en tinc... Jo confesso que sempre em passa una mica això, hi ha una sèrie de pel·lícules com aquesta que deies tu, o el que marques després de la era, o Fargo, però aquella del Bardem, que no és país per a viejos, em va semblar una cosa desestrosa. Jo no em va agradar. Jo no he vist la pel·lícula, però les pel·lícules han de transmetre alguna cosa. Si després de... Si no et transmeten res al final de la pel·lícula, o et transmeten coses que no t'agraden, és una mica fracàs a la pel·lícula. Després de la millor sí que és veritat que et poden anar donant idees, reflexionant, i això recupera una mica la pel·lícula, però al final el que queda és el que tu et sents quan has acabat de veure-la. En això, per exemple, segurament que heu comentat aquí la història del 6 de rodríguez, aquell documental estrenat en 2013 i que ha guanyat, és una altra història completament diferent. Justament toca el mateix tema. Jo, mentre venia, també pensava el mateix que estàs dient-ho ara, toca el mateix tema i, en canvi, searching for shugament és una extraordinària documental, una extraordinària pel·lícula, una cosa que digna de veure perquè t'aporta moltíssimes coses, i en canvi, crec que aquesta pel·lícula que toca de fons el mateix tema, no t'aporta res. És un documental que ha sigut molt currit sense que t'hagi fet vi branca. Si això sí, està formalment molt ben fet. Això no ho nego, i crec que segurament la fotografia es mereix a l'Òscar la millor fotografia. Però això no fa una pel·lícula. Tu et molesta el que has dit abans, Joan. Això és de reconèixer el fet que hi hagi un personatge que no té uns valors que aporti, segons el teu pare, res a l'espectador. Però has de reconèixer, a part de tot això de l'especte formal, que hi ha un retrat de la vida d'una persona, que com hi ha moltes, vull dir, que viuen sense agafar-se res, perquè no saben com organitzar-se la seva vida, llavors han d'anar vivint en cases dels altres. Jo he trobat amics fins i tot que ho fan, això. És a dir, que el reflex d'aquest tipus de personatge, de persona, no es mereix a qualsevol altra pel·lícula. Però jo com que penso que aquesta gent no es mereix una pel·lícula, com que jo penso que això no aporta res, és a dir, viure d'aquesta manera, que és una manera, diguésiu, oportunista, simple, miserable, etc. No aporta res, doncs, a l'espectador. Per això me la carregues. Com era aquella del Dustin Hoffman, que era similar, tot i aquella encara era més dramàtica, que anava a la ciutat, que té aquella cançó tan famosa. És que era on ve el cap. Tu vols dir la del... Midnight's Cowboy. Això és molt bo. Estem parlant més o menys del mateix. No, per mi no. Quina diferència hi ha. Allà hi ha una història, una història d'amistat. En aquí el personatge aquest és absolutament sol, no està amb ningú, s'aprofita de tothom, i no fa res. I això el fa menys vàlid, com a persona. Per mi sí, per mi sí. Sobre aquesta pel·lícula, el personatge és alguien que no sabe comunicar i és un gran problema, és per això que falla sempre en tot el que intenta hacer, perquè és incapaz de comunicar-se. I d'organitzar-se. Quan fa allò, que li ha dit a la seva germana que llenci tot, sense recordar-se, que hi ha un carnet que li pots servir per treballar, és un personatge que no sap mai, i d'això, a veure, està ple, en realitat, la vida, el món, està ple d'aquest personatge. Que no aportin res a la vida, no ho sé, però que són reals i que existeixen. Jo el millor entenc, que una persona que sigui d'aquesta manera o que estigui propieta. Jo, per exemple. Això ho dius. Això ho dius. Que es pugui sentir més o menys identificar o que s'hi senti proper o que l'entengui. Jo el puc entendre, però, en el fons, no el valoro, és a dir, no puc valorar una persona així amb aquesta radicalitat que mostra la pel·lícula. I, en canvi, penso que sergi en forxugament, tot i que és un fracassat, tot i que el senyor és un fracassat, en el fons, a la llar de la pel·lícula, hi ha un... un exemple sud-àfrica i va a cantar. Bueno, jo penso que l'aspectador plora. Sí, però sergi en forxugament és un documental, és una història real. Sí. No crec que podem comparar-la amb la pel·lícula. No, és un personatge també real, eh. S'ha inspirat en un cantant real i, per això, dic, que han agafat un cas d'un fracàs i, mentre, en un, és un fracàs que, en el fons, fins i tot està discutint si l'èxit és l'elujo, el dinar, i l'èxit és la realització o no. És a dir, en el fons tu ve, te das cuenta de que, aparentemente, este hombre, el Sixto Rodríguez, aparentemente es un fracasado y en realidad es un triunfador. Mientras que el otro es un fracasado radical, falsedado radical, porque no estás realizando nada y encima se ha aprovechado los demás. Es decir, no hay nada que puedas aprovechar de esta persona. Però ja veus el personatge de DiCaprio al Wolf de Wall Street? No, no et pregunto tu. Jo ja he apuntat que em feia mal, em feia el trobar perillós destacar, ja ho he dit abans, em sembla. A dir, que segons tu el cinema ha de representar personatges que tinguin valors humans, que tinguin alguns amics, és una visió molt superior. Que et serveixin per pensar, és a dir, si tu aquesta pel·lícula o la d'Aixugament o la que fos et fes pensar, et fes reaccionar, et fes plantejar de coses, et sorties del cine i, hòstia, ja he après això, que et fes un positiu. Jo ja he après a partir del que els altres m'han dit de la pel·lícula. I tothom ha anat destacant cosetes diferents i he vist que té molta més riquesa de la que jo pensava al començament. Ho reconec. Doncs deixem-ho corregit, deixem-ho així com a possibilitat. Jo la meva és aquesta, però no vull dir que tinguin la raó. Jo simplement estic explicant el que més perquè hi ha crítics amb aquesta pel·lícula concreta. Ningú no ha dit que tinguin la raó, però aquesta pel·lícula concreta jo em dit abans, jo no estava d'acord amb quals... Hi ha molts crítics que l'han deixat pels núvols, que l'han deixat molt bé, i jo no acabo d'entendre per què i a molts crítics se l'han carregada. I jo em decanto... Has de fer com jo, escoltar el que et diuen als altres, i a veure si alguna cosa de la que et van dient veus que sí que té algun valor. Fins ara no ho he trobat. Una pel·lícula que es pot parlar, que és la que em feia gràcies de parlar, que és el segon film de Johatjim Trier, que és un talentós director noruec, nascut a Dinamarca i cosida el nostre famós, Lansbond Trier, cosit directe, va néixer a Dinamarca i en aquest moment viu a Oslo. El títol de la pel·lícula, que es diu Oslo 31 de Goss, fa referència a la idea que, contràriament al que diu el calendari, la vida o el curs o les coses comencen després del 31 de Goss, a l'1 de setembre. Per tant, el setembre marca l'inici de l'any, l'inici d'un nou curs, el retorn del treball, el retorn de la ciutat i la autèntica ruptura que es produeix en alguna mesura aquest 31 de Goss. És el que li passa a la pel·lícula i el personatge principal, que està en un centre de rehabilitació perquè ha acumulat drogues i vol rehabilitar-se. I, en aquest moment, li donen l'oportunitat de sort anar a la ciutat, anar a Oslo i parlar amb els seus amics, intentar té una entrevista de treball, aprofitar-hi amb si cop pot aconseguir i a aquell acabat la seva rehabilitació a començar a fer un treball nou del Caféia. I, bueno, està acta d'un jove introvertit, sensible i inadaptat, però reconec que la pel·lícula sent tot el revés de... I sent també fins i tot un perdedor, perquè no explico com acaba, però millor ens podíem ser de... Explica com acaba. No, no, no. Quin problema. Nunca hay que contar cómo se acaba. Sí, home, sí. Hem de donar-hi la volta. La pel·lícula està molt ben feta. És la segona pel·lícula d'aquest prestigiós director relativament jove comentats. El seu pare era, doncs, estava al Departament de Sò, d'una gran productora de Oslo. I és una pel·lícula que està basada en una famosa novel·la francesa d'Alpier Druid de la Txotrochelle, que es deia L'Efé Follet, i que, concretament, a l'Uimal, el 1963 va fer una famosa pel·lícula amb el Mauriz Donet... Sí, com a Mauriz Donet, que està genial en aquesta pel·lícula. És la mateixa història. Ella ha agafat lliurement la mateixa novel·la i l'adaptat, diríem, en el cine. L'ha modernitzat, l'ha actualitzat, l'ha posat amb el que seria la mateixa problemàtica en el món actual, però, a més a més, amb un reflexa d'Oslo, es nota que el director s'estima aquella ciutat, i això està molt present en tota la pel·lícula. Aleshores, el treball de direcció és boníssim, per cert que el lector principal, que és com una mena d'actor fatitge per aquest director, perquè la segona pel·lícula que fa servir és metge, i es veu que, per la pel·lícula, aquesta tarda estava llegint una entrevista que li feien amb una revista i deia, què utilitzarà la nova pel·lícula amb aquest actor? Diuen, no diu perquè és metge, i vol operar. Va dir que no, perquè vol... li agrada més operar que fer cine. Bueno, ja he explicat tot això. És un cinema poètic, un cinema el millor incòmode, perquè va d'un tema de part de dos. Una que és la del German's Coen, t'hagi disgustat tant, i una altra que, per clar, no l'hem vista, llavors no podem comparar-la als altres, t'hagi provocat això. Jo crec que potser parla més de qui veu la pel·lícula, que de la pel·lícula mateixa, segons com. Això és possible, el que passa és que, mentre en aquesta tinc la sensació que els crítics la deixen tots bé, en el cas dels German's Coen, hi ha una part que la deixen malament i una part que la deixen bé. Per què el senyor Boyero, com deia el Lluís, abans se la carrega solem de ment i parla de malament? Sabrà, jo què sé. Bueno, a veure, el Carlos Boyero, ja sabem, és bastant radical, és bastant radical, i quan es decideix que una pel·lícula no li agrada, la port descuartitza. Sí, sí, és veritat. Però bueno, ja el coneixem i aleshores, quan llegim les seves crítiques, ja agafem una distància i ja està. No, no, jo simplement, digues que, mentre amb una, no sent tampoc una obra mèsta, jo que penso que aquesta és una pel·lícula més a més, que com que no tinc la distribució que correspon les pel·lícules americanes, arribem dos anys de la tard, perquè és una pel·lícula del 2011 o del 2012, i en canvi, les altres han arribat totes molt, molt més d'hora. Llavors, és una pel·lícula que ha guanyat molts premis als festivals, que ens tot arreu. És una pel·lícula molt premiada, l'ambuntria molt valorat, però jo simplement la dic, és una pel·lícula, crec que és recomanable. I ens ha servit perquè surti el nom de Lui Mel, del qual ara que a més a més tenim a CoCo aquí, que ens pot donar encara una visió més àmplia, algun dia hem de dedicar-hi un especial, aquest grandíssim director. Perfecte. Doncs bueno, podem passar a la... A què passem? Passem, potser, a Lluís, que tenim temps d'explicar la seva famosa... No, els seus coneixements sobre cinema i gastronomia. Quan molt amablement em vas convidar a venir aquí, me'n vaig agafar moltes ganes, sempre veiem, amb gràcia i amb satisfacció, moltes pel·lícules que tracten al menjar, a la gastronomia, però... I et queda un bon record, però mai m'havia parat a fer un recull de pel·lícules... de molts tipus relacionades amb el menjar, o a vegades no relacionades amb el menjar, però que formen part de la meva memòria. I, diguéssim, me'n recordo de veure, per exemple, Confidencies, una pel·lícula... El Visconti. El Visconti, dels anys 70, que hi ha una escena, que algú del Rancaster, en aquella mansió italiana, mostra un rebost impressionant, amb una quantitat d'embotits penjats i així, que és aquelles coses que et queden gravades, no sé per què, però, i després, quan ho has vist una altra vegada, et continua impressionant, i això dona una idea, una mica, que el director és sensible amb aquestes coses. Com, per exemple, també... És a dir, també hi ha altres, com, per exemple, hi ha un altre... Per exemple, hi ha un altre director italià, que és l'Eitori Escola, que, per exemple, té escenes culinàries, vàries en les seves pel·lícules, per exemple, a la família, hi ha un moment que la família està allà, muntagada en la taula, mengen espaguetis, i, com són italians, agafen el rallador, el parmesar, i suposo, enrallat, a sobre els espaguetis del pla. Aquest detall gastronòmic també diu molt de les aficions del director. En canvi, hi ha directors, per exemple, directors francesos de la Nouvelle Bac, pobres, no sé si els agradava, perquè el Claude Chabrol... Li era molt gastrònom. El Claude Chabrol va fer un comentari que recordeu molt, que és el festín de Babet. Ah, esta película... Sí, exacto. Fue la mujer de Chabrol, i aquesta pel·lícula, bueno, tothom la coneix, però explica la història d'una cuinera anglèsa del segle XIX, és una novel·la de l'Isaac Dinesen, i explica... És el mismo personaje que és el seu dònim. Sí. Futs de la revolució de la Comuna de Pris, el 1871, sembla que és, i ha de fugir d'una marca amb un polet, fugint de la repressió després de la comuna. Resulta que és una cuinera famada del cafè anglès. I, bueno, organitza allí una confrontació entre la bona vida francesa, però amb molt bon sentit, i, diguéssim, l'austeritat portada en el límit d'aquest poble d'anès l'otarà, i aquesta confrontació la porta molt bé el Gabriel Axel, que és el director. Però, des del punt de vista gastronòmic, tot i que les imatges gastronòmiques estan la majoria bé, hi ha una que estic d'acord amb el Clotxabrol que és quan fan les gualles amb sarcòfac, que en Francesc, com es diu això, perquè és un nom aquell en sarcòfac. Gualles on perdife, per si ets bé, ja ets de pista. Ja hi, però no ho sé. Resulta que el sarcòfac és una terrina de pasta de full, i la posen les gualles senceres amb el cap i tot sobre això. Des del punt de vista gastronòmic, sabem que no es pot fer això, i que no queda gens bé. Va ser un assassinat gastronòmic que va fer el Gabriel Axel que potser no estava ben assessorat. Potser en aquella època sí que era permissible i evolucionat amb el temps. Però a lo millor va ser una concessió a la fotografia, perquè anés bé per allò que es volia narrar en aquella escena. Però no és una escena reaixida des del punt de vista gastronòmic visualment. Una altra cosa és el que passa per exemple a la Gran Buff, que allò és... És una evolució exagerada del menjar de la crítica a la burguesia. Jo, quan tu estaves parlant del Lobo de Wall Street, que expliquen els accessos, jo no l'he vist al pel·lícules, expliquen els accessos que fan, m'ha recordat la Gran Buff que vol criticar la burguesia i expliquen que estan en una casa i els hi van portant menjar, menjar, menjar, cada vegada més sofisticat i més això, fins que peten. Vull explicar-te al final... Vull estar pendent. Perdona, Lluís. Volia fer una cosa que no he fet mai aquí. Escolteu això un moment i t'ha ver si se sent bé. Molt bé, molt bé, exacte, exacte. Per si alguno... No he entès... Això serien les gualles en sarcòfac amb el traductor de Google i el lector que té aquí d'idioma. Espera, que torno a posar. Què és la tradució que dona el traductor, que no sempre és fiable, però diu que sí. Jo ja ho dic en totes les prevencions. Era un petit detall. És a dir, que la relació amb el cinema amb el menjar sempre ha sigut molt... molt variada. Ara, per exemple, m'agradaria parlar d'una pel·lícula que l'he tornat a veure i m'ha agradat molt, que és Batell, que és aquest personatge històric de Lluís XIV, François Batell, que se li encarrega una recepció de tota la noblesa de Lluís XIV perquè l'enfitrió, que és un príncep conde, que és l'explicació de la pel·lícula. És una espècie de concert, més que gastronòmic de tot el reportòric que té el François Batell per humanitzar a tots els convidats. És una tensió constant. Hi ha una direcció artística molt bona que et recries, no amb el personatge, sinó amb els acurats, i la veritat és que a mi m'agraden molt tornar a rebreure. No sé si les recordes. No l'he vist. És molt... Com va ser la teva afició a la gastronomia? Jo sóc metge i m'agrada molt la medicina i no puc deixar de ser metge. Això sí que ho tinc molt clar. Però jo et vaig aficionar a la cuina que en tinc consciència a partir dels 5 anys. Jo vaig fer la meva primera truita a la francesa quan tenia 5 anys, i a casa la meva àvia, i des de llavors ens posés seguit la meva trajectòria, a veure, bàsicament, perquè m'agrada menjar. És una... A mi m'agradaria ser gastrònom de veritat, és a dir, els gastrònomes no saben cuinar, només caten i degusten, i van d'un cantó a l'altre fent això. Això és la meva gran afició, quan l'altra vida seré això, però de moment no em toca més remei que cuinar. Però això també és molt agradable cuinar per els de més. Sí, jo he menjat alguna cosa, he menjat alguna cosa cuinada per tu, i he de dir que ho fa molt bé. No, i pensàvem que potser portaria alguna cosa. Això és el que ha faltat. La teva intervenció de moment molt bona, només ens faltaria això una mica. Escolteu, que et poso una miqueta, a veure si em devineu a aquesta pel·lícula. És relacionada amb el tema. Això és una escena d'una pel·lícula, que diu dos xefs a la cuina, i no sé si recordeu el castellito, i una altra noia que no me'n recordo el nom. No és la d'Espanyola? No, aquesta és Deliciosa Marta, una pel·lícula que no sé. Deliciosa Marta, per cert, hi ha una entrada del queitjarret de música a la primera escena de la pel·lícula, que em sembla que mai són, que és deliciosa. La pel·lícula és titula Deliciosa Marta, és una pel·lícula... per mi molt... Molt recomanable. A veure, no és una supergran pel·lícula, però és deliciosa, la pel·lícula, vull dir. És molt més deliciosa que Sin Reservas, el mateix guió fet per Hollywood, per la que tenen set agents, que la veritat és que no li arriben ni la salada del sabat. Deliciosa Marta, que és alemana? Sí, em sembla que ella és la Franca Potente, un nom que sempre m'ha quedat molt l'atenció. No recordo... l'actriu. És una de les pel·lícules de referència per mi, que m'agrada molt. De fet, el que recordo és una escena, que em va resultar divertidíssima, que és quan el Castellito, que és un xef que contracta la empresa on treballa aquesta noia, que és una noia alemanya, molt obsesionada pel perfeccionisme, per fer les coses d'una manera molt correcta, per fer el seu modus operandi. Hi ha una escena en què estan fent una receta, seguint les pautes d'ell del Castellito, i amb la música de Volare. Llavors hi ha un moment en què la música para, i tothom es queda parat, i esperen que la música continuï. D'alguna manera el que tu dius, la música amb el ritme de la cuina també té importància, la manera de cuinar, m'imagino, que estan a veure amb el cinema, perquè és molt cinematogràfic. Al fet de veure unes persones cuinant, una persona degustant aquesta cuina. I crea passions. Aquí la protagonista és una persona que és molt perfeccionista. Per ser un xef d'alta cuina, necessàriament has de ser perfeccionista, no has de passar, penseu, per exemple, que els alumnes que van a aprendre cuina el accord d'un blau, que és la escola francesa, per excel·lència, passen allà com si fos una mili, la gent normalment va allà i plora, aprenent a cuinar. Els hi ensenyen una mica la perfecció, i aquesta protagonista de Dirició Samartha té una dificultat de comunicar-se amb el seu entorn. És un acte que ve el personatge, que és un gran actor, i trenca una mica els esquemes de tot. Està molt bé aquesta trencament, explica aquesta història, i com després es resol la pel·lícula, jo crec que va la pena veure-la. No sé si gastronòmicament és fàcil comparar, el fet que ja deu treballar amb ingredients més del nord, l'italia més mediterrani. Sí, efectivament, hi ha un contrast entre aquesta perfecció, aquesta alta cuina, i la cuina de bistró, la cuina senzilla, però només suculenta, i amb ingredients senzills pots aconseguir el mateix nivell de satisfacció i de passió. És un discurs que estarà ara, en els cercles, en la gent, molts restaurants. Hi ha una pel·lícula inclús que és un cuiner que deixa 3 estrelles per abandonar, i això és un llibre també que ha estat publicat d'un cuiner que tenia un restaurant a França de 3 estrelles i que va abandonar aquest restaurant per fer un bistró. Això és una realitat que està passant aquí, a Catalunya també. Jo hi ha un fet que ara estic pensant, quan parles i comparem cinematografies, fa un temps vaig llegir una contra d'aquestes de la Vanguardia, que de vegades són molt interessants, hi havia un gran cuiner espanyol, però que en realitat era una espera en cuina japonèsa, un dels grans coneixadors de la cuina japonèsa, més fins i tot que alguns japonesos. Llavors, ell deia una cosa en relació a la cuina occidental i a l'oriental, que potser la podríem extrapolar al cinema, i ara ho penso perquè ho pensem una mica. Ell deia als occidentals el que fem és barrejar els ingredients per fer els plats que sigui. Els japonesos el que fan és combinar els ingredients. La diferència entre barrejar i combinar, no sé si a mi em va semblar molt interessant, perquè efectivament, si sabeu com és la cuina japonèsa, és allò d'agafar un element, combinar-ho amb una altra, amb una mica de salsa, amb una miqueta d'espectes diferents, i llavors això tu pots escollir si li poses més o menys. No sé si el cinema japonès, que últimament hem parlat força, també podria anar per aquesta banda. Allò de l'olor de la papaya verde és japonesa o és de Hong Kong? No, aquesta és japonesa. Vientemita. A veure, l'olor de la papaya verde no té referències, que han referència gastronòmica, excepte el títol. És a dir, que explica la història d'una família amb una població de Vietnam, i és molt poètica, té un ritme molt lent, i està bé i va a veure. No té. Hi ha altres pel·lícules orientals que tenen molta més referència en el... Per exemple, hi ha una pel·lícula que és... És curiós veure el lluvís, hi ha aquell plano que té grossa i buscant en totes les diferents possibilitats de cuina. Tenim aquella de la Síndria, oi? Aquella mitja eròtica. No sé si és aquesta la que estàs buscant, com es diu la de la Sant Díaz. Jo no la vaig veure. Sí, oi que sí. No puc parlar perquè no l'he vist. No, ja... És una pel·lícula màgicana que... El sabor de la Sant Díaz, ja l'he trobat. És que internet és així, ho tens tot aquí. És una pel·lícula que me'n recordo que en el seu moment va tenir un punt d'escàndol, perquè hi havia scènes eròtiques, i de fet està molt relacionada a la cuina amb l'erotisme. Això és evident. No nos olvidemos de nueve semanas y media. Pero por ejemplo. I després hi ha una de l'Alpeter Griewey que és el cocinero de la dona de l'Onsomergès Isoamante. És una pel·lícula que jo l'he tornat a veure ara fa poc, i m'ha recordat... Jo la trobo una gran pel·lícula que fa servir... L'erotisme, la violència, en un escenari de menjar en un escenari de menjar i de sexe, amb dos escenaris, la cuina, on passen les coses millors, i en canvi, el restaurant, el menjador, on ja està tot vestit de vermell, amb una elegància barroca... Està tancat de greenaway, que sempre és... Sí, sí, sí. Ostres, aquesta és també molt... Com es diu aquella pel·lícula que era inspirada, doncs, el realisme simbòlic dels latino-americans... Com a Agua per a Xocolata. Com a Agua per a Xocolata és una pel·lícula del Fonsa Grau sobre un llibre de la seva dona... La seva dona, o ex-dona, sí. Sí, que es van, després es van separar, que, diguéssim, explica la història d'una família i de les generacions d'una família, que hi estan molt bé, perquè està explicada amb un hiperrealisme, amb tota l'estètica, i, bueno, comença amb la ceba, tallant ceba, la noia, tallant ceba, i explicant la història, que com la cuina, diguéssim, afecta els sentiments, i com els sentiments es trasdaden a la cuina. I amb això transforma, doncs, les emocions que mengen la seva cuina, la cuina aquesta, diguéssim, germana, que ha d'entregar, lliurar el nòvio, la seva germana gran, perquè la seva mare, que és un personatge castrador, li obliga, i és la història aquesta. Una cosa que m'ha sorprès és que, d'aquesta de Juli a Juli... Laura Esquivel és la escritora. Deies que has buscat, inclús, les pel·lícules de la... El que feien l'incapatàvem Juli Juli, la Meryl Streep, has buscat l'autora real, i has vist algun programa de la televisió manicana sobre el personatge que interpreta la Meryl Streep. Juli Child. Sí, Juli Child. Juli Child és un personatge increïble. Clar, era una funcionària de jove, que és ara molt diplomàtic, que es va avorrir amb les destinacions del seu marit, i, al final, haig de fer alguna cosa, i decideix aprendre, perquè estan destinats a París, decideix aprendre la cuina francesa. Però és una persona llesta, intel·ligent, i, al final, convents, diguéssim, per fer un llibre amb unes franceses, per explicar la cuina francesa als americans. Ho fa de talme, amb tanta qualitat o amb tanta talent, que, als anys 60, una cadena nord-americana la contracta per fer el primer programa de receptes per una televisió. I, escolti'm, aquesta cuinera, ja, té... es descobreix, que, a més a més, té talent per la cuina, és bona comunicadora. I, escolti'm, m'he mirat per YouTube els vídeos. Authentics, no, de la teva... Authentics, de la Júlia Schall, que, per cert, l'altre dia, anant amb un gran magatzem es va veure el seu llibre, no sé per què la pel·lícula, però hi havia el llibre de la Júlia Schall de receptes franceses. I explica, és capaç d'estar parlant amb un pla de sequència, de 20 minuts, seguits, sense talls, explicant una recepta d'allagosta i increïble, o sigui, aquella capacitat que tenia... I és possible fer això? Sí. A altres que sou entesos en cuina, d'explicar la cuina francesa dels americans... Sembla completament... La bona pregunta, sí. En té posades, no, les dues. Clar, unes són grans quantitats, l'americana, com a mínim, això és el que ens arriba fins aquí, i jo no soc un gran entès. I la francesa més aviat, en què consisteix? Com es podia definir? Pocas paraules. El primer que necessites per aprendre la cuina francesa, és que, és diguéssim, passió. I als anys 60, els americans tenien una passió per París i que potser s'ha perdut una mica, ara. No ho sé, els hauria de preguntar amb ells, però llavors hi havia una fascinació per tot el francès, i especialment per la cuina francesa. Això ja tenia guanyat, no? Ara, és veritat. Com expliques fer una al·lugració d'una recepta francesa als americans que no tenen massa sapienza culinària, no? Però es va que va tenir èxit, no? Molt èxit, va tenir, molt èxit. La pel·lícula jo la vaig veure al dissabte. La henda de llibres i tot, sí. Com riuen els dos personatges principals, l'Amy Adams i el seu marit, com veuen el programa que, en aquest cas, com si estiguéssim fent el programa de televisió, la Meryl Streep, i ells espeten de riure. O sigui, ells estan allà... Els fa gràcia el que els fa explicant la dona, de la forma que ho expliquen, no? Sí, sí, la manera que ho expliqui. Està bé, jo crec que la pel·lícula, aquesta, Julia, Julia... Funciona, funciona. Perquè són els dos mons, els conecen... Sí, jo crec que... Els actors estan molt bé, eh? Tant Meryl Streep com l'Amy Adams, penso que... Sí, i tant, i tant... És realment que gesticula tant, o sigui, perquè s'ha dit, fent crítica a la Meryl Streep, que en aquesta pel·lícula es passava, o sigui, que exagerava massa. És realment que exagerava... Bueno, a veure, la Meryl Streep ja la coneixem, i és capaç de dir... Sí que, a veure, el Diablo Civilista de Prada, també feia un personatge molt... Hi ha agostes, veu que també ho fa. Jo no l'hi he vist, eh? No. És a dir, que sí que és una mica histrionic, però no, no, està, diguéssim, moderat, eh? Està moderat. Jo crec que... Transmet el personatge, que és el que es tracta de... Clar, clar, clar... És una pel·lícula que era... ...muchas ganas de cocinar i de comer. Era una amrè, jo la vi... ...muy tarde de noche y... ...tenía unas ganas de comer. I no havia supat. Ja ho veuràs, llavors, quan has dinat, no?, quan acabes de menjar, no? Perquè, si no, potser no et pots esperar fins al final i ha d'anar a la primera currícula. A mi una cosa que m'agradaria que el Lluís, abans de deixar-nos, ens estigués, és que em deia que quan veníem, que es boca ha descobert que també hi ha diversos festivals de cine... de cine i gastronomia. Bueno, sí, a veure, ja els coneixíem alguns, però m'he quedat parat una mica... A veure, ja... De lo que hi ha ara, no? O sigui, Cinegurlant és un festival... només de cine, que fa el País Basc, i que es fa des del 2008, i ara es farà... El festival de Sant Sebastià. No, no, no, no, no t'hauràs que veure. Cinegurlant, un festival petit, un miniformat, però que... Aquest any 2013, 2014, es farà la sèptima edició. Ja. Una altra cosa és el culinari cinema, que es fa al festival de Sant Sebastià, lligat amb la Verneïnale. El Verneïnale també es fa al mateix. I, a l'hora, també, a un festival de cine, que es fa a Polònia, a Pòsnan, que es diu Transatlàntic Festival, i que fan també el culinari cinema, que és un recull, una secció del festival, amb un recull de pel·lícules, perquè vosaltres penseu que jo... Hem estat mirant pel·lícules relacionades amb gastronomia, i, per exemple, si els anys 70, n'he col·leccionat 3, com seleccionat, els anys 80 n'hi havia en 4, els 90, 6, i, a partir dels 19.000, 18. O sigui, l'afició a la gastronomia i l'interès, i, a més a més, els estudis que... els realitzadors que fan cinema gastronòmic en aquests moments, són molts, per tant, dona per fer un festival o una secció de festival. I, a més a més, que la gent l'interessa. L'interessa moltíssim. Vull dir, ara, per internet, els blocs que més creixen i tots són els blocs de culinars, tardes, gastronòmics, restaurants... Això que explicaves d'aquest bloc d'aquests espanyols... Hi ha un bloc que aquest any... Però jo segueixo amb els blocs gastronòmics, però hi ha una parella, que és un espanyol i una nord-americana, que viu a Nova York, i que es dediquen a la publicitat i es dediquen a altres coses, però que tenen un bloc de cuina, de restaurants i així, però aquest any han visitat només el 2013, 33 països, 45 citats i més de 100 restaurants. I ho posen en el bloc. Us imagineu, això? Una persona que no es dedica a això. Aquests aficionats que han anat a Singapur, a Finlàndia, a Perú... Tot arreu, tot arreu. I hi ha gent que... Vull dir, jo no sóc cap aficionat, comparat amb aquests, naturalment. No exactament de gastronomia, però sí que molt relacionat. Vull dir la franca del Penedés. Tenim el Moss Festival, que porta dues convocatòries. És un festival sobre vi, que una mica de relació sí que en té, no? I tant, i tant. Sense un bon vi, sense una bona copeta, doncs, bueno, la cuina, almenys no és el mateix. Doncs aquí, aquí al costat, se celebra cap al novembre, i, si no m'equivoco, aquest any serà ja la setena convocatòria. La setena sí que és veritat que el sentit no ha estat mai, però sí, sí, sí. Realment, això és una altra branca, aquesta, la relació del cine amb l'alcohol. Que té tela, aquí, eh? Dona molt de sí, això, eh? Mentre es venia, estàvem parlant d'això, i ell sugeria, i jo li corroborava, que un tema que ell sent més a més metge, podria fer perfectament, i que més a més amb ell li hauria de fer, jo crec, és relacionar cinema i alcohol. Com això ho ha vist al cinema, i com que, a més a més, amb ell és una cosa que estava parlant abans, ho ha treballat, penso que seria un tema molt interessant. Per tant, jo el convidaria amb ell a continuar per aquesta línia, que segueixi fent, fins a cada vegada, més expert amb l'astronomia, i que, sobretot, sí, de finalment decideix fer alcohol i cinema, doncs tornés aquí a la ràdio i ens expliqués totes les coses que ha descobert. Moltes gràcies, Joan, així esperar. Farem un dia, ja mirem en l'horari. Aviam quin dia podria ser. Perfecte, mira, estem sentint la música que demanava, dels Tolkien heads. Exacte, Seiko Killer, amb la pel·lícula Juli en Juli, que ens servirà avui i farem un canvi per acabar el programa, que sempre acabem amb la sintonia, avui acabarem d'aquesta manera. Potser també anunciant que la setmana que ve tenim la pel·lícula del mes, que toca en infomania. Oh, amb Sona, el director d'aquesta zona. Sona també, que és de l'Alt Montrier, i que, a més a més, amb una característica que és que han estrenat fins ara, a la més de primera part, però que el divendres d'aquesta setmana estrenen a la segona part. Perfecte. El dimarts podem parlar jo de les dues part, 6 dies de temps de veure-les. Estic emocionant, emocionant. Creiem que heu acceptat la meva idea. Dos hores de la primera i dos hores, com a mínim, de la segona. Fantàstic, perquè la setmana vinent tota la hora, dedicada a l'infomania. Perquè no, si dona. Segurament no estarem del tot d'acord. Encara no l'has vist, no? Sí, jo he vist la primera i la segona, perquè les segones l'han passat ahir. Ah, les has vist, llavors? Les dues. Ah, ja veig per la teva cara. Això et dic que les trenen al divendres, perquè jo he vist la segona part, ahir, ahir, la van passar al bolitge. Per dir-vos que s'esperen uns estrenes, unes estrenes de cine gastronòmic, que estan en 2014, que estan molt bé, eh? Recomanen, recomanen. A veure, hi ha una, que és Jadú, que és d'un religiador britànic d'origen indú, que tracta de dos germans, que tenen un restaurant i que es barallen, i que... bueno, és la història. No tenim més temps. Les seguirem la recomanació. Si anem a SenseCondicions, punblospot.com, per tornar a sentir aquest programa, tocó fins la setmana vinent, si pot venir. Joan Morros, moltes gràcies. Ahir a la mes d'agost de l'Àfrica,