Cinema sense condicions del 28/1/2014

Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem, com cada dimarts, a fer-vos companyia parlant de cine, que tenim sense condicions al francès, can Joan i jo mateixa Carme. Sense condicions, però amb música, això sí. Ja ho veiem. Però aquesta música ja em sona molt coneguda, no sé què és. És una música que apareix en una pel·lícula que, en principi, hem de parlar avui. Això és una infermenia? No, la infermenia la sentirem després. A veure si m'he equivocat de pel·lícula. Avui no havíem de parlar de quina pel·lícula havíem de parlar avui, a part de cap altra. No, jo no estic fent un embolic. Bé, jo m'he vist Invictus. Invictus, perdona. La setmana que ve. La setmana que ve. Doncs ja la tinc vista, llavors. Aquesta cançó és xoloza, eh? Sí, la del invictus. Clar, però fem el canvi. Aquesta cançó em ve a tothom en certa mesura, perquè Pitsígar cantava aquesta cançó, i a Pitsígar va morir ahir. Ah, mira. I avui, en Cajaris, no hi ha hagut temps de que poguessin parlar-ne, em penso, una més, dels de la notícies, però suposo que avui és una cançó famosíssima, que ell també la interpretava en els anys 60 i 70, i per tant, mira, serveixi com una atxa. Has estat involuntari, ja ho heu vist, vull dir, que no conec el meu valor, però val la pena, perquè serveixi com una atxa d'aquest gran home de la música. Però, mira, hem fet el canvi automàticament. Sí. És difícil d'any que hauria de tenir. 95 anys. 95 anys. Quina bestiesa. Vosaltres creieu que aquest director, l'Àstria, era arribat tan gran, tenia aquests cinemes? No ho sé, no ho sé. Jo després... Jo tinc poques coses a dir de la pel·lícula aquesta, quan en parlem, i preferiria que el que li agradi molt, i tal, que em parli ell, perquè intentaria que em convencers de quines coses positives té la pel·lícula, perquè li trobo molt poques. És a dir, m'entusiasma la interpretació de l'Uma Thulman, el tros d'aquella petitat que es fortella. Trobo que és extraordinari. Sí, és impressionant. Però fora d'aquell tros, ho confesso, només no ho acabo d'entendre. Si a tu t'ha agradat, estaria disposat a escoltar-te. Cocó, que no ha pogut venir avui, tenia moltes ganes de parlar d'en Infomaniac, doncs, bueno, directament deixa un missatge, dient que és la pel·lícula de l'any, juntament amb la de Polanski, que sembla que heu vist tots dos. Aquest matí l'han passat, sí. Aquest matí ens l'han passat en la Florida Blanca, en la Florida Blanca. Doncs les dues les considera com pel·lícules de l'any, del 2014. Tenien en compte que fa molt poc que comença l'any, però vaja. Jo crec que hi ha una altra, que, si voleu, en parlaré. Em sembla que la Carme ha vist una pel·lícula que volia parlar-ne. Jo tinc 3 estrenes d'aquesta setmana, i puc parlar, per tant, he vist 3 coses que estrenen els propers dies, i no sé si comença jo, com vols començar a tocar-me, què vols fer? Jo puc parlar de 3 propers estrenes, les dues primeres les estrenen el dia i vendres, i jo em pensava que la Cocó, que aquest matí també estava en el cine, en la Florida Blanca, i han passat aquestes venus de les pieles, que és la pel·lícula d'ultima del Roman Polanski, ella en parlaria, no? Ja volia haver vingut ja, però seria acumulant la feina. No passa res. No passa res. No està voluntari. Jo parlaré una mica de les venus de les pieles, del Roman Polanski, que les tenen al divendres. La gran estafa americana, que també les tenen al divendres, i ens l'han passat després. Aquesta és el que es diu, es diu... David o Russell? Sí. Però la veritat és que... Jo confesso que no entenc per què l'inaltat és Òscar, perquè la veritat és que tothom estava molt pendent d'aquesta pel·lícula. No li han donat encara, eh? No, no. Està ultramega nominada, això sí. Està nominada de tots els premis. Sí, però dubto que s'ho mereixi, però això en parlem després. I la tercera pel·lícula, que aquesta sí que penso que va la pena destacar-la, i que per mi es podia convertir faciment en la pel·lícula del mes, de la propera, del proper mes, perquè l'estrenen dins la de 15 dies, és la Nebraska, del director, Alexander Peinck, i que suposo que sabeu qui és el que havia fet... Últimament, doncs, havia fet los descendientes, però els que més a més havia fet, a propòsit de desmit, en el 2002, entre copes, en el 2004... José José Clonny. José José Clonny. De dirigir a ell, amb un sam, que és un guió també d'ell, i aquesta Nebraska també és un guió d'ell, i confesso que és molt superior a tot el que ha fet fins ara. Sí, espero que sí, que siguin millor que els descendents. Molt millor, molt millor, de tot el que ha fet fins ara. Jo també, si el dels descendents es la salvava, la trobava bona. Sí. Justeta. Doncs aquesta és molt, molt, molt superior, és a dir, una pel·lícula francament interessant. Nebraska. Si parlem primer, sí, Nebraska. Primer de l'últim Polanski, que l'estrenen al divendres, és a dir, es podia dir que és una obra menor, en certa mesura. Això què vol dir? Vol dir que no és de les grans obres del Polanski. És a dir, no passarà la història com una de les grans obres del Polanski. Està ben feta, es nota la seva professionalitat, fa intervenir la seva dona, la menel senyora que ho fa perfecte, ho fa molt bé, molt bé, molt bé. És a dir, fa un paper de xavacana d'una banda de persona molt refinada. És una obra de teatre a l'estil d'un diós salvatge. Ens recordeu que aprofitava una obra de teatre de la Jasmina Reza i llavors fèiem la pel·lícula. En aquí, el Gafan també, una obra de teatre, fan la mateixa versió. Però el que passa és que aquí és una pel·lícula... La obra de teatre ja estava inspirada amb una famosa novel·la del segle XIX de Leopold von Sachsen Massock, del qual prové, com suposo que sabeu, la paraula massoquisme, és a dir, la novel·la de l'Avenus de l'Hospels, que es deia en català, l'Avenus de l'Hospeles. Mira, això no ho sabia. Sabia que del Sade tenia el massoquisme, però no sabia que del Massoquisme... El massoquisme ve d'aquesta altra novel·la. Aleshores es veu que aquesta mateixa novel·la o pel·lícula o obra de teatre, ja l'han portat quatre vegades al cinema, el Jesús Franco m'ha portat a fer una, un espanyol, que feia pel·lícules més o menjaròtiques. Hi ha una versió italiana amb la Laura Antonelli de quants anys després, que és relativament recent del 95, i ara de cop i volta el Polàgic es posa a fer això. Jo deia que és un obra menor, perquè comparat amb les coses que ha fet, que ja penso que són meravelloses, és a dir, que són extraordinàries, aquesta es passa més o menys bé, no hi ha massa cosa a dir, és a dir, és una pel·lícula que ve interpretada, la de França, suposo que és molt barata, perquè hi ha dos actors, hi ha un escenari que és el mateix teatre, que van barrejar en la vida dels dos actors, amb la vida, amb la obra, diríem, el que els hi passa als actors que interpreten l'obra, els presentatges de l'obra, i bueno, no té més cosa a dir. És a dir, tinc la sensació també, com que és una cosa que posa de manifest el massoquisme, potser agradarà més per la sensació que he tingut a la sortida, parlar amb alguns crítics, agradar més a les dones que els homes, però no tinc clar, és a dir, no tinc clar. Què estàs volent dir amb això? Estàs enviant a l'audiència. Això agradarà més a les dones que els homes, i jo no entenc massa bé per què. La Cocó, per exemple, diu que estàs entre les pel·lícules, que s'imagina que poden ser millor. No sé massa bé el motiu, volíem de preguntar la Cocó, perquè a les dones els hi pot agradar més que els homes. Jo no m'agrada més això, és a dir, que hi ha pel·lícules que agrada més les dones. Bueno, si ho han dit, que per alguna raó ho hauran dit. No ho sé, ella m'ha dit. Em temo que en general les pel·lícules estan distribuïdes amb els dos sexes, amb els gustos. Jo no diria que hi ha... Home, alguns gèneres potser sí, però pel·lícules, especialment... Ella ha dit, no, que aquesta crèdia que ha sortit ha dit. Jo crec que això agradarà, no és que sigui està de defeta, sinó que agradarà més a les dones que els homes, perquè els homes, ella donava entendre com si quedessin una mica ridículs. Però jo no ho tinc clar, això, és a dir, sincerament no ho tinc... Per cert. No, no, no, en aquesta noia en concret. Introduir una mica, perquè això no deixa de... Sí, bueno, escolta, no el comentari, que no és seu, no és teu, ja vols. A mi m'ha sorprès, perquè jo no he pensat d'això. Però una de les coses que penso que queda l'atenció en el segon volum d'Infomènia és en un moment determinat, la defensa que fa tan curiós el personatge de l'interlocutor, de la joè, parlant de la dona. D'acord, tu pots sentir-te culpable, pots sentir-te com sigui, però si això mateix que tu has fet, tu hagués fet un home, uns homes, és curiós en aquest moment en el que fa com un resum de tota la vida. I potser és de les primeres vegades que l'Arstrier és tan explícit en defensa de la llibertat, sigui el tipus que sigui de la dona, en el seu paper, perquè sempre és una persona més aviat aturmentada en aquest sentit. Però ja en parlarem després. Jo heu esperat anar posant pinduletes. Molt bé. La segona pel·lícula que també estrenen el Divendres és la gran estafa americana, que jo penso que s'ha fet més o menys famosa, perquè té 10 il·luminacions a l'Òscar, incluent millor pel·li, millor pel·lícula, millor director, millor actor i millor actriu, i a més a més li han donat tres premis dels globos d'or. No es pot negar que potser els americans és una pel·lícula que els agrada molt, perquè està basat en un cas real que va comprometa a un sonador condemnnat a la fi dels 1970 a 6 membres de la Cambra de Representants, amb l'intervenció d'un fictici xeic àrab d'Orient Mitjà, que se li inventa, etc. Potser els americans és una cosa que coneixen, com aquí podríem conèixer el cas, el cas Roldan o el cas Várcenes, i a millor això els imotiva que la pel·lícula toqui un tema que ells coneixen, però a nosaltres em sembla que no és això que ens queda lluny, ens queda fred, no ens diu res, i tot i que els actors... Doncs hi ha una lenc d'actors, vull dir, brutal, és a dir, des del Robert De Niro, que fem paper molt petit, fins a Imi Adams, que és extraordinària, com actriu, i el... Vale, vull dir, el Richard... Bé, tots són molt bons, però la pel·lícula et tinc la sensació que és avorrida, és pesada, no passa res, s'entretorolliga amb l'acció i tal, i estic la sensació, jo he sortit també comentava més amb més gent, que et sobra una hora, és a dir, que si ha durat quasi 3 hores o 2 hores i mitja, amb una hora i mitja n'hauria tingut més que suficient. Després, bueno, tampoc potser... És el director i està admirant, tampoc és un actor que hagi fet tantes coses bones, és a dir, per tant... Per mi no té massa interès, per nosaltres no té interès, i m'estranya, tinc la sensació, tenia la sensació quan tothom estava superengrescat amb aquesta pel·lícula, perquè s'ha estat nominat, tants hores, que dir del pensant que era una cosa meravellosa. Llavors tens la sensació, a vegades, quan surts d'aquestes pel·lícules, que hi ha hagut un muntatge publicitari llançar una pel·lícula que la millor no hagués funcionat, donar-li tant zosca, després no sé si li donaran o no, i efectivament, la gent ha quedat una expectació per veure aquesta pel·lícula que no respon a la realitat. Com que és el tema dels zosques, i saber que no soc especialment aficionat, tampoc no m'ho vull ficar, però també és veritat que cada persona veu l'esclodada d'una manera molt seva, molt particular, i el que queda clar és que quan parlem d'una pel·lícula, i això quan parlem de l'informènia, crec que també ha de sortir, moltes vegades estem parlant dels nostres gustos personal, de les nostres aficions, de la nostra manera de veure la vida, de profundir amb els temes, m'imagino que en aquesta pel·lícula deu passar una mica el mateix. Sí, però jo el sortí, parlo també en tres o quatre, i tothom li ha passat la sensació que era excessivament llarga, quan coincideixi ja no solamente els tours, sinó que coincideixen en tres o quatre persones, penses, potser la teva sensació no és tan aïllada com t'has imaginat, perquè la crítica, alguna crítica l'ha deixat bé, i en canvi, la gent que estava aquest matí, perquè ha sigut aquest matí, en els verds, a partir de les 12 i mitja abans de l'an passat, ha sigut a les tres que han sortit del cine, doncs, va, doncs no... Estava cansat, llavors, ja, que havíeu vist una altra pel·lícula... Havien vist a base del Polarski, que és molt més bon, el Polarski... No havíeu dinat encara, pleat. És mosat perfectament, pel·lícula i pel·lícula, i no tenia pas gana, o sigui que no hi ha hagut aquí influències externes. La tercera pel·lícula que les trenen dintre dues setmanes, aquesta sí que les recomano, perquè penso que podríem triar-la perfectament, com he dit abans, com la pel·lícula del més, és Nebraska, i té també curiosament 6 nominacions a l'Òscar, també nominat com a millor pel·lícula i com a millor director. I a mi m'agradaria que guanyés aquesta i no l'altra, per diversos rons, perquè és semblant, i a la vara, diferent a una història verdadera del David Lynch, que es reguleu del tractor, que aquell que va buscar el setman, el seu germà, etc. Era un tractor, era una talladora de gestes. Sí, té coses amb cubur. Perquè és que ell no té títol. Exacte. Teniu raó. S'assembla en alguns elements en aquella història, tot i que és diferent. Mala crec, és divertida, entrenyable i refutable, per un punt de vista perfecte, perquè és costumbrista, allò que també el francès li agrada, de l'Amèrica Profunda, en blanc i negre, amb una tria d'actors genials, tots els secundaris, el més petit personatge, està adequat, excel·lentment triat, per fer aquell petit personatge, i hi ha un Bruce Dern, que és el que fa de l'home gran, l'home vell i tossut, una interpretació que és el que penso de la seva vida. El Bruce Dern, jo no ho visc fins després, va ser ahir abans de veure la pel·lícula, que vaig descobrir que era el que feia la trama, que era un dels últims pel·lícules del Hitchcock, que anava de... El personatge que conduit el cotxe és el Bruce Dern, però aquí s'hi han passat, no sé, 40 anys... Estan anys més. No és reconeixible. Jo no he sigut per aquí, he vist una fotografia, i he vist el mateix. Però ha fet com ser en pel·lícula aquest home. Sí, aquest home ha sigut un senyor que ha fet moltes coses, té prestigi, com un gran actor, i això és el que passa a la pel·lícula de la seva vida. I justament perquè és home gran, a mi no m'estanyaria que li donessin algun premi, Òscar, encara que fos un càl·lec, un orífic. És també un estudi brillant, en mercat en els personatges imperfectes i alhora reals, perquè és un guió senyor matemàtic, que no falta ni sobre res, és a dir, tot està lligat, tot està explicat, tot encaixa perfectament, perquè el director mostra la cara per mi més humana i més patètica de la societat, i perquè és un film a gradols que aborda amb intel·ligència i agrable humor un tema tan delicat com és el pas del temps, i les penúries i les renúncies que això obliga, això genera, que això obliga a la gent. I en definitiu, perquè és un film rodó, i que, pensant també en que tu t'agraven les coses costumbristes, jo tinc la sensació que és una pel·lícula que perfectament podria vocar el machado, quan diu que una pàlida rama polvorienta sobre l'encanto de les fuentes de la Fuente Límpia. És una pel·lícula recomanable, és a dir, no m'estranyaria que repeteixo si aquesta guanya a un Oscar o li dona a algun premi, crec que serà una cosa molt, però que molt merescuda, i m'agradaria que la poguessin fer com a pel·lícula de més. Jo, si fa servir el machado ja, bueno, el que vulguis. Molt bé, molt bé, dintre de la crítica. Molt bé, no? Doncs mira, hem començat molt, ha començat fort, no, el Joan? No, parlant de tres, bueno, un triplet aquest, impressionant. Ja tenim avançada per tot el mes, i diré el proposta de pel·lícula del mes, que jo no tinc cap inconvenient a acceptar. Ja que heu acceptat la meva proposta, sense problemes. Sense problemes? Doncs vinga, perquè no. Molt bé. Carme, explica-lo després. Jo què he vist? He vist Oslo 31 d'agost. És una pel·lícula noruega del director Joaquim Trier, que em sembla que igual té alguna relació amb l'excusi d'unyar. És un noi jove, és la seva segona pel·lícula. És una pel·lícula basada amb la pel·lícula del Luis Mal... o toque el mateix aire de la pel·lícula del Luis Mal, que és dels 60, 62, 63, por aí, del Fuego Fato, del Mauri René, que allà és un home que... la sinapsis és que és un home que surt d'un procés de desintoxicació de l'àvit d'alculisme. Aquí, en canvi, aquesta està ficada als anys 60, que l'autoritat ja és la droga. Aquí és la droga, i el personatge és un personatge semblant. Per tant, és una pel·lícula que treballa l'existencialisme en el sentit del parquet de la llavida està justificada vitalment. I què dic? Jo crec que és una pel·lícula molt ben feta. El personatge està ben travat, i l'història està ben explicada. És un noi d'uns 30 i pico d'anys, 33, 34. És metge en la realitat? Sí, és metge. Sí, ho he llegit. I periodista, em sembla. És un... com actor, jo crec que ho fa molt i molt bé, és un personatge que, quan comença la pel·lícula, el comença a la pel·lícula està molt ben fet, perquè ja et fica d'entrada en quin angoixa està passant aquest personatge. Surta, va a Oslo, després d'haver estat 10 mesos amb un centre de desintoxicació de drogadictes, i que ha estat aquests 10 mesos net, com si diguéssim, i es relaciona amb... tinc companys de Noruega, va als entorns, aquell freqüentava, i és la història d'un dia, és la història d'un dia d'aquest personatge. Dit això, què crec que està molt bé? Està molt bé... és la història d'un perdedor. En el sentit de que no troba la real d'ell mateix enlloc. La manera en què està descrita, primer surt del centre, troba un amic, és un diàleg amb l'amic, que li veus el passat, i com ha viscut el passat amb ell, passat relativament recent. Allò és molt pànco, està molt bé. Està molt bé, perquè són dos primers planos molt ben lligats, però l'amic està casat, té criatures, té tota una situació completament diferenciada, i tu veus aquell contrapunt que està molt ben fet. Després, ell té una cita de feina, allò està molt bé, perquè a la cita de feina ell presenta el currículum, ell és un periodista, un periodista d'una certa contundència, està molt ben fet a l'entrevista, la violència que ella acaba exhibint quan manifesta que és un... Un extrogedicte. I el pas següent, quan ell torna a Oslo a d'envolar pels carrers, està molt bé, perquè fa la visió del personatge, i amb ell, com el vull, del silenci, i només veus les converses i el que està passant al seu buntant. Entra en un bar, i veus la conversa de la que està al costat, i la del que està al costat, i amb un banc, i amb un altre. Està corregent el món exterior del qual ell no em forma part en absolut. I això està molt, molt ben descrit. Molt ben descrit. Per què és el fons del seu problema? Llavors va una festa, bueno, és igual, després hi ha la història... De moment tot molt bé, però fa la impressió que tens un pero per aquí. Perquè clar, et dic que és un perdedor. És la història d'un perdedor. Per tant, és la història d'un personatge que no afronta vitalitat la seva pròpia vida. I aquesta és la història d'aquesta pel·lícula. No, però vull dir alguna cosa que no t'ha agradat de la pel·lícula. No, no, perquè no m'hagi agradat. És una pel·lícula... Curiosament, Oslo, que és una ciutat de Noruega, relativament... Bueno, jo quan la veig fosca i una mica grisa, doncs la... està descrita amb molt lluminosa. Mira que bonica aquest Oslo, que es diu. Es nota que el director s'estima Oslo, que és un dels parcs i va... se senta als bancs i va a la ciutat. Realment pensava que no és el que és tan bonic d'escriure, per una història d'un personatge que està vivint una angoixa. En canvi, això ho fa molt bé. Ho fa molt i molt bé. I les noies que surten també estan... Bé, és una pel·lícula... Jo crec que com a pel·lícula està ben lugar. És una pel·lícula trista. És una pel·lícula... No ho expliquem al final, perquè penso que hi ha una cosa. No, no, no. De totes unes, què dic? M'ha fet rumiar el següent. Home, hi ha una pila de pel·lícules de perdadors en aquest moment. Últimament sí. Jo veig, a la del Woody Allen, el personatge de... Aquest Blanchett. És un perdador amb majúscules. És una gran perdadora. La pel·lícula dels Coen, és una altra pel·lícula d'un perdador. Són diferents les tres. Jo, que vaig veure per la tele, no fa massa el Gran Labosqui, és un perdador. I si unes mires totes aquestes pel·lícules, es pregunta per què tenen gancho les pel·lícules de perdadors? Que n'hi ha moltíssimes. És que la història no està plena. I m'ho he preguntat. Jo preguntava. És perquè en el... en el lloc de perdadors hi ha... pot ser perquè s'hi tenen el mal, perquè s'hi tenen el débil o la moral. Són diferents tipus de perdadors amb aquestes tres categories. Però tenen gancho. Jo penso perquè l'espectador li agrada sentir-se que està millor que allò que està veient a la pel·lícula. I això tranquil·litza. Perquè hi ha uns punts del mal que tothom comparteix. Però hi ha uns punts de la debilitat, que són trets del perdador, que també comparteix. No l'he vist. No, però... Hi ha alguns punts... Hi ha alguns punts sobre la moralitat que també compartim tots. Fixa't totes aquestes pel·lícules que tenen tant la del aquest blanjet. L'infomeria també està més de l'espoir de la perdadora. Però està vist amb l'òptica... Per exemple, les dues del Coen. El gran l'Obsky, aquest fet en Jet Bridges i aquesta, la última que han fet la del... A propòsito de Lewin... Lewin Davis, sí. Clar, una és en Claud d'Homor, que és un personatge estripat, que... L'Obsky. En Claud Còmica, però estripat i que... i que no troba mai on ficar-se. Però ell hi ha una cosa que el diferencia absolutament dels altres, que és el grau de vitalitat. És desbord de vitalitat i els altres desborden l'enguidesa. O debilitat. Els dos són dèbils, com a personatges. Però m'hi ha fet rumiar quan he vist aquestes dues. Sembla més interessant del que dius, és que segurament la figura del perdedor, que de sempre havia estat molt establerta, literàriament i cinematogràficament, potser aquestes últimes propostes que estàs comentant tu, redefineixen, perquè no són perdedors típics en el sentit de que se sentin perdedors. Potser hi ha una categoria diferent. No, aquest sí que se senten. En particular, el de... El de Oslo potser sí. Però els altres no necessàriament. El gran l'Obsky no, el gran l'Obsky per exemple, en absolut. I d'aquell blanxet amb la seva inconsciència que la fa flotar i la fa aïllar-la amb una espècie de bombolla. Però jo crec que hi ha un punt que sí que, que si no se'n sent racionalment, se'n sent anímicament. Clar, però la definició és que... A veure, amb aquesta proposta... Em refereixo a la del Burial. Sí, l'ullesmint. Aquesta proposta tan àmplia, tan variada de pel·lícules, sobre perdedors, m'ha semblat que calia i que caldria fins i tot redefinir el concepte de perdedor que sempre hem tingut i que potser ara, en el món actual, és més ampli i no es pot considerar, com sempre, no necessàriament un outsider, no una persona que està fora del sistema, sinó que és una altra cosa diferent. I potser... A mi haig de confessar que és una dominació, això de Winner, Loser, perdó, el meu guanador, que a mi... És molt americana, és molt americana. Amb molesta o següent, perquè els americans tenen molta tendència, inclús per anar amb ells i per les amb ells, te'n dones compte que et surten, a vegades, aquests temes. Sí, com el tema del diner. Cosa que no surta a Europa. A Europa, són més alemanys. Aquest Loser sempre té perquè ells en el fons consideren que l'únic que guanya és el que guanya diners. El que ha tingut exideral és el Winner, el vencedor, i a l'altre és un perdedor. A mi aquesta dominació molesta, sincerament, per això tinc tendència a no utilitzar l'altre perdedor, perquè la trobo que no és el que jo m'agradaria per definir-m'ho. Però sí que és veritat que en el fons per configurar això, sí que és veritat que en els últims temps hi ha moltes pel·lícules que van d'això, inclús pel·lícules catalanes. Si una vis la última, com es deia aquella de la Vallús, com es deia aquella de totes les que va de la mateixa, d'una noia, que és la que va feia Panegra, que va també d'una noia que està inadaptada, que no es troba al seu lloc. L'Ouïda, un altre pel·lícules, no sé si la recordeu també espanyola, tira d'un basc, també anava de lo mateix, és dir, una persona que no acaba de trobar al seu lloc. Jo més que... perquè perdedor, en aquesta dominació és amb contraposició el que vens. I el que vens pels americans sempre és el que guanya diners, el que triunfa, i el triunf sempre està lligat en alguna mesura, el luxe, els diners, a tenir una casa meravellosa, i ara amb visió. En canvi, a mi em sembla que una pel·lícula que també toca el tema de la perdedor, ja anem parlant dels dies anteriors, una pel·lícula que toca el tema de perdedors, de gent que perd, però en canvi em sembla una pel·lícula digna de ser mesurada, meditada, revisionada, etcètera, etcètera, és Searching for Chugament. Searching for Chugament és l'història en certa mesura d'un perdedor, però per mi és un vencedor. Perquè això dels perdedors i vencedors és molt subjectiu, és molt relatiu, és a dir, per un a la millor li sembla que si no guanyes diners ets un fracassat a la vida. Clar, potser el problema són els estereotips, és la manera com el sistema, com nosaltres mateixos acabem definint aquests conceptes. Evidentment. Jo ho deia en el context d'aquestes últimes pel·lícules que jo he vist. Si tu et mires el clàssic del perdedor, de l'apartament o del Billy Wilder, del Jack Lemon, aquell és un... Un senyor que perd, però que guanya, perquè en el final de la pel·lícula... Clar, però és una americana i és un Billy Wilder. Sí, sí, sí. Jo no em referia a aquest tipus, perquè d'aquestes també hi ha moltes. I aquest és el de l'apartament, l'apartament és un tipus de personatge amb el que tu t'identifiques, que tu ho salves i que d'alguna manera al final redimeixes. I ell mateix agafa dignitat al final de la pel·lícula. Clar, aquests altres que jo t'estava dient, no és això. I la pel·lícula... També és això que deia el Joan, que és una visió americana. Incluso l'apartament també és una visió americana del Billy Wilder. I mira que fa anys que d'aquesta pel·lícula també és una visió americana del tipus de personatges que usen d'uns altres com a... Però jo tinc la sensació que mentes, que l'apartament és un personatge que, en el fons, és d'aquesta manera, perquè tu et pots identificar fàcilment amb ell. És a dir, la majoria de la gent no són entre cometes aquests vencedors que arriben a dalt del top, del tend, doncs màxim, sinó que és una gent que, de classe mitja, què passa, què pinta? Per què l'apartament té aquesta força que té detractiu? Perquè tu et sents identificat amb el Jack Lemmon. És normal, corrent, que es troben a ser de vicicituds, que li ofereixen un set de coses, que ell es deixa comprar en alguna mesura i, al final, ell renuncia a ser comprat. I aquesta és, diríem, la part positiva de la pel·lícula. Jo deia els tipologies d'aquest tipus de personatges amplis, perquè jo estava dient relacionat amb el mal, el dolent, el dolent absolut, relacionat amb el dèbil, l'apartament seria un amb el dèbil, i amb la moral, que, per exemple, a l'altra pel·lícula, que jo ara pensava anar a comentar, és el logo. Aquest no seria un perdedor, diguéssim. En el final sí. En el final sí. Perdedor moral, seria. No, moral, no, és real. Va a la presó. Però tampoc no, pel que m'han dit, no. Li afecta molt. No li afecta, perquè ell és un paranaic, però la vida és com un frontón. I, per tant, podria ser que no l'afectés amb aquesta mida, però no perquè, objectivament, ell sigui el guanyador que ell pretenia a ser. A veure, comento el logo d'Agulla Estret. És una pel·lícula de la darrera pel·lícula de l'Escorcerse, protagonitzada pel Di Caprio, que també... Us va molt bé. Molt bé, molt bé, molt bé. És una pel·lícula que està basada en un fet, en un personatge real, que va ser un personatge que va tenir una agència... bueno, una agència de Borsa. Suposo que a l'època dels 80s, 90s, que no hi havia regulació, i que, per tant, és l'època que es van poder fer els grans fraus. I és el tipus de personatge que... El personatge està d'escrit com és un Robin Hood que roba a los pobres per a ell, o una cosa així. Això és el mateix vent. El mateix vent. O el mateix vent, no se me'n recordo aquesta frase. Ell és un personatge que, en realitat, el món de les finances és una guerra entre integrants potències de diners. Aquest és un personatge miserable, moralment, de fet, està fa els pobres. I fa... es fa riquíssim, i... És com el que venen les preferents, per exemple. És aquest tipus de personatge. El senyor que venen les preferents sent conscient... Un sol personatge. És un gran venador, que té una fàcie d'enorme per ventre. No, perquè ell és un histrionic. I té gràcia, té gràcia. Hi ha moments de la pel·lícula que està amb tot el grup, que els fa tot una horenga, un comediant i un histrionic, i realment acaba tenint tot un clam entre tots els seus seguidors, com si fos una secta. Realment, l'escorcesi utilitza tota... Aquesta pel·lícula, l'escorcesi... se va de madri, no? És una pel·lícula que, com que el personatge el troba fora de... de tot el natural i despobocicionat... Hi va haver sexe, droga... Droga, amb totes les mides... De fet, la pel·lícula comença quan aquests... d'aquest grup de l'agència, de borses d'ell, estan jugant amb una diana i estan tirant... un nan... El tiren contra la dana a veure aquí, en certa, tira un nan, una persona, contra la dana. La pel·lícula comença amb això, i després va cap a un d'obsenirats i dels propòsits, perquè tot és... tot és superlatiu en aquesta pel·lícula, desproporcionadament superlatiu, en el meu moment d'entendre. La pel·lícula, com a... jo... no en té, és una pel·lícula desproporcionada i... i desorbitada tota l'estona. Ara, què té? Molt bona càmera, molt bons actors, molt bona interpretació, i acaba dient el que vol dir. En aquest aspecte, el discurs és el que ho ha fet, però res a veure amb Casino, per exemple, em sé si recordeu-la del... de Niro i aquell altre, que clar, allà també vol posar de... però clar, són gàsters, són un tipus de... de la màfia i és un tipus de món, submón, però... que ja és conscient que està amb la delinqüència. Ell no pretén estar amb la delinqüència. A mi em veu les seves armes del diner, pel pôr diner, per entrar amb el frau. Ara, la pel·lícula dura 3 hores, és terrible. Jo crec que a mi em feia por, mentre veia la pel·lícula, però després vaig pensar que potser jo estava equivocat. És l'altre dia quan la Cocó comentava que havia vist la pel·lícula, jo encara no la he vist, i em feia por que és una pel·lícula que en definitiva doni la sensació, volia donar la sensació que està parlant dels vencedors, de la gent que triunfa en la vida, en riquinça, no importa el mitjà, el final és que hagi aconseguit la pasta. Tenia por que hi hagués una exaltació d'aquests dolents, entre cometes. En alguna mesura tinc la sensació que no hi és perquè finalment aquest senyor va parar a la presó, però també tinc la sensació que és ambivalent. Exacte, ambivalent, ambivalent. D'algun moment com que és tan simpàtic, si ets tan frances bromes, que pren tanta droga, fa els viatges que vol, i fa el que tothom no és de gana, es presta a un cert confusiónisme. Jo, per exemple, considero que és una pel·lícula ben feta, està ben de llor, el que ho hem de fer és ser un senyor cansat, però la història en sí em sembla massa americana. Absolutament americana, i de vegades no sé si a nosaltres ens aporta massa. En canvi, la pel·lícula que ja deia que pinta l'Amèrica oculta o l'Amèrica més profunda dels Estats Units, en el fons està tocat coses i temes que són propers a tu i que et pots sentir identificat i que pots entendre que allò mateix pot passar perfectament a Catalunya, Espanya, França, París, on sigui. És clar, no ho sé, és a dir, jo, per exemple, vaig sortir del cine pensant, bueno, mira, està bé. De totes formes, de l'escorpal·lícula... A mi em sembla que aquesta... és veritat que el context és molt, molt, molt, absolutament americà, però aquesta ambició desmesurada de l'home capaç del que sigui... Per aconseguir diners. Per aconseguir diners i... Vist que l'estat social està lligat dels diners. Exacte, i estàtus. I això és més genèric del que la pel·lícula mostra. Més genèric, vols dir? Més universal. El més segur, és a dir, ja... El que per què en el fonsa... Jo no dic que aquests valors, és a dir, la sobrevivència comporta que això cap a sobreviure, és a dir, és un mínim, és a dir, si no tens un mínim, no pots sobreviure, és a dir, això és segur. Ara, un cop tens aquest mínim, llavors ja entra en discussió que seria, si vols, un altre histori, un altre... L'ambició. No, l'ambició, sí, en alguna mesura sí. Per exemple, jo sempre parlo d'aquest tema, amb bé el cap, una famosa pel·lícula de l'Elia Cazan, que és El Compromissor, que, com sabeu, va de Giro Douglas, que és el que està, perquè és una novel·la autobiogràfica, basada en la seva pròpia experiència amb l'Elia Cazan, que va ser un best-seller com a novel·la, i després la va convertir en els anys 69, si us recordo malament, en pel·lícula, que és l'home que està en certa mesura dividit entre per què es presenta aquell volia ser escriptor, i per guanyar diners has devingut un gran publicista, en què s'infla de calés, però no és feliç, no està content amb el que fa. I aleshores arriba un moment que tota la dicotomia de la pel·lícula és això, és... hem de fer el que sigui per aconseguir molts diners, o hem de fer el que sigui per viure bé, per ser feliços i fer una cosa que tingui algun sentit i que ens permeti viure amb el que aconseguim, amb el que fem sense tenir que ser el Ser i el Mambo. És una pel·lícula dels anys 60, si això és una pel·lícula del 2000. I per tant, el context ha canviat, perquè avui dia, jo diria que en aquest sentit, aquests valors que venen segurament del perdiador i el guanyador, s'han imposat més ara que no al llavor. Al llavor, encara es podia discutir, inclusive el maig francès, que podia posar de manifest o criticar, i avui dia el món està més conservador, és a dir, està més conservador, i l'únic que compta per les solitats de la sensació, l'únic que compta són la pasta, és a dir, si tu tens molta pasta, estàs molt valorat, i si tens poca pasta, no tant. I això és el que, en alguna mesura, durarà d'entendre que estic amb contra, és a dir, no estic d'acord amb aquesta valoració de les persones. Per mi, la millor persona, per dir per un exemple tonto, és professor i està fent una feina molt maca, encara que no sigui el millor doncs ric, per mi és un vencedor, i en canvi, per al senyor aquest que és ric, que té tantes coses, per mi és un perdedor. Jo vaig treballar una vegada amb una empresa que estava portada per un gangster, i aquest senyor no donaré noms, perquè la millor doncs això podia acabar malament, però un senyor que tenia 10 o 12 empreses, i jo per casualitat de la vida vaig anar a parar amb una empresa amb la que jo accidentalment em vaig veure obligat a fer de GF de ventes. I recordo, jo tenia 7 o 8 venedors que depenien de mi, i aquest senyor venia, se sentava al meu costat del despatx que jo tenia, morros, quiero hijos de putas en esta empresa, no seas tan buena persona. Clar, llavors, quan tens tu, aquest era un senyor que era ricíssim, posuda que li havia de pagar, li havia de pagar, havia separat de totes les dones que havia tingut, havia tingut problemes amb tothom, li havia de pagar en el seu xòfer, perquè tenia un cotxe a les impresionats amb un xòfer, perquè els caps de setmana jugués amb ell. Perquè estava sol. Aquest senyor és un vencedor? Jo estic d'acord, perquè això és el més probable que estem aquí, bastant d'acord, però després la complexitat humana és això, i llavors n'hi ha d'ambicions, d'afons, d'acord, que viuen la vida amb ambició, i llavors l'ambició la pots, i un premió Nobel també és una ambiciós, no et pensis. Vull dir, que hi ha ambicions i ambicions. Ara no fem més filosofia que em tenen. A mi m'agradaria, com que jo sé que Joan després torna a sentir el programa, anar sentint-ho en la clau d'infomènia, perquè sembla que haguem estat tota l'estona, anar introduint-nos, anar apropant-nos a tot el que proposa aquesta pel·lícula. Com que Joan demanava arguments per veure la pel·lícula amb l'interès que podia tenir, doncs jo et proposo això, vull dir que vagis pensant en la pel·lícula i amb tot el que hem anat dient al llarg del programa, perquè tots aquests arguments, jo crec que estan continguts en la pel·lícula de striers, i alguns més, segurament. Descriviu-la una miqueta, perquè encara abans d'entrar en el que és la pel·lícula, amb el que és el director, perquè m'agradaria també si us sembla aprofitar, ja que tenim encara un quartet d'hora, fer una mica de recorregut, del que vosaltres recordeu i del que jo recordo, que és força, perquè és un director, que ja sabeu que segueixo molt, de la seva propia filmografia, perquè aquesta pel·lícula està més relacionada amb les pel·lícules d'aquest director, que a qualsevol altra cosa, perquè fa moltes referències, és molt curiós, però fa autoreferències, que no són incòmodes perquè fan avançar la història, i fa que tingui una mica de sentit, excepte una escena, una escena és la única que no hem acabat de convèncer del segon volum de la pel·lícula, però el que volia dir és que, jo parlava, Joan, es fa una pel·lícula, i es parla d'aquest home, com es parla, com es parla les corses, del llop de Wall Street, no vol dir que hi hagi ningú que estigui defensant aquest home, es fa un retrat d'aquesta persona. Si tu veus una pel·lícula, parlant d'aquest gangster, que tu dius que seu al costat d'un altre, i li diu això, doncs, no vol dir que s'estigui fent ni una defensa, ni un atac, s'està fent un retrat, del que, com deiau ara també, la naturalesa humana pot ser, o pot servir perquè la gent que ho observa li serveixi per aprendre també per saber quina mena de persones hi ha al món, i per estar avisats d'alguna forma, per saber que en un moment determinat s'ho poden trobar. Si aquestes pel·lícules no existissin, doncs tampoc no podria entendre aquest accés a tot això. De vegades penso que hi ha una tendència a valorar una pel·lícula excessivament pel que la pel·lícula ens mostra moralment, i pensem i jutgem la pel·lícula si el personatge, o si el que se'ns explica, és moralment correcte o no, com a pel·lícula, de vegades ho fem, sense voler, jo mateixa, puc fer en algun moment. Jo crec que la pel·lícula en general, no ho sé, però en general, el valorable és el bloc de la pel·lícula, el que pretendi, i si ho ha aconseguit dir, i s'ho ha dit bé, i llavors pot ser divers. Doncs aquí estic força d'acord, perquè llavors el que fa l'Arstrier, jo li he tret el bon si no ho sabíeu aquí encara sense condicions, jo crec que sí, doncs ja us ho dic, perquè s'ho va posar ell, el bon, per tant jo li trec l'Arstrier, el que fa és fer un retrat d'un personatge i...fem venir sí, fem venir i masculí, perquè en realitat és un doble personatge, que la cançó aquesta que sentíem abans del grup aquest de música electrònica alemanya Ramstein ho diu en la lletra i és la primera cançó que se sent a la pel·lícula d'alguna forma ve a dir la lletra que som dues ànimes unides, que si tu s'agnes, doncs jo ploro i també gaudeixo, de vegades quan tu plores vull dir, aquesta relació que hi ha tota l'estona d'amor, odi de comprensió durant la pel·lícula entre el personatge del jo, que és el personatge de la noia de la Charlotte Gainesburg, que per mi no sé, és impecable, vull dir, és que no fa... A mi ja m'agrada molt. No fa ni un gest ni de menys, fins i tot. La jove no m'agrada tant però ella ho fa bé doncs la jove té molt valor també amb tot el que fa, penso, però bueno tampoc no sé si estic capacitat per valorar les actuacions però jo penso que es complementa molt bé i et sorprèn molt quan fa el canvi de la adolescència, la maduresa quan la veus venir a ella de lluny, que no saps que encara és la jove, llavors la veus amb ella jo penso que és un retrat que el que vull destacar el començament del comentari és que no crec que el que s'ha destacat més de la pel·lícula sigui el tema no crec que el sexe, ni la pornografia ni res d'això sigui el tema de la pel·lícula ni molt menys, hi ha molts més temes segurament algun d'ells, el propi director s'han carregat de destacar i ha anat sortint al llarg del programa per això m'ha cridat tant l'atenció al llarg de la pel·lícula hi ha algun moment el personatge de jove, de la Charlotte Gainesburg ho diuen un moment determinat que la constant de la societat humana en general és la hipocresia llavors jo penso que aquest és un dels temes de la pel·lícula, el fet de que les persones som capaços de dir una cosa i de pensar una altra la manera com justifiquem molts fets quan en realitat no estem en absolut d'acord i a l'inrevés, quan estem donant tota una sèrie d'arguments donant-nos entendre que nosaltres tenim una cultura i en realitat tenim per sota una sèrie de pulsions, d'instins que no deixem sortir, però que estan allà això és el que passa amb el personatge aquest interlocutor de Gainesburg com el director, no me'n recordo del nom però que també ho fa perfecte que és un actor que apareix en el médico també que apareix al començament llavors el curiós d'aquesta pel·lícula és això jo pensant una mica en maneres de comparar-les i d'entendre m'ha fet pensar cosa que en principi no té res a veure a la pel·lícula fa pensar en busca del fuego però sí recordeu que és una pel·lícula que jo sempre anomeno de la meva predilecció en la qual hi ha tota una història on van apareixent l'excusa en la recerca del foc això és una excusa, és com un meguffin és el de Menys el que importa és anar donant-nos entendre que la espècie humana té una veritat de comportaments impressionant, enormes des de la contemplació de les estrelles per tant la filosofia també l'investigació científica fins al cannibalisme fins a l'utilització, tot això que estic dient ara surta en busca del fuego l'utilització del sexe com a un fet recreatiu, simplement, com a diversió com a oferir a un hosta a una persona el sexe de les dones de la teva mateixa tribu per oferir-li perquè estigui còmode ja que l'has acollit a aquella pel·lícula no sé si sou conscients i recordeu però totes les les diferents personalitats la gent que surt d'aquella pel·lícula són de l'espècie humana no l'has vist d'aquí és aquesta pel·lícula del Jean-Jacques Anott és una de les pel·lícules jo crec que més curiosa que s'ha fet de quan és? cap als 80, filles de 70, 80 i on passa? la pel·lícula s'utilitza per explicar-la per història perquè representa quan l'home descobreix el foc i són tribus, encara molt primigenies que no han descobert el foc i llavors descobreixen i veus el procés que arriben a això històricament es deia que hi havia una mena de cosa que no era certa que era barrajaven coses que havien passat en millons d'anys però estem parlant de la pel·lícula no d'història i entenc perfectament el que està dient clar, perquè el que fan a la pel·lícula és voler explicar aquestes diferents varietats de l'espècie humana que sí que són diferents civilitzacions però tot és humà tot és de homo sapiens llavors tot allò que surt de la pel·lícula forma part de la nostra cultura interna, de la nostra genètica i això en el cinema moltes vegades al cinema sense voler o volent o amb manipulació de certes grups d'opinió, doncs tendeixa a explicar-nos sempre la mateixa història a més a més de la mateixa manera i amagant tota una sèrie de característiques que per algun motiu som molesta o que aquest mateix grup de persones s'han carregat que això sigui molest o sigui incòmode per una sèrie de persones el sexe, que és no el tema sinó l'argument de la pel·lícula de l'Arstrier, doncs és una de les coses que des de sempre en el cinema, des de sempre no a partir del famós Cody Hayes es va anar deixant enrere es va anar dient que allò no podia ser que sortís sexe explícit i encara en el segle XXI hi ha gent que s'esclama quan surt un penis a direcció quan surt una felació és curiós, vull dir que en aquesta època en la que en principi jo penso que hauria d'estar més que superat que no hauria de ser un problema perquè no sé si us ha passat alguna vegada que heu trobat a faltar en una escena d'una pel·lícula que tallin que tallin quan la relació de dues persones doncs està arribant en un punt determinat i penses, home, la veritat és que queda tallant, queda lleig que en un moment determinat tallin la escena així hem fet uns petons i ja està penses, depèn de la pel·lícula depèn del moment, depèn de la història penses que estaria bé que mostressin una mica més no simplement per donar morbositat ni per res, sinó perquè queda bé dintre de la història, doncs el dastir una de les coses que fa és aquesta, és dir, mira escolta, feu el que vulgueu, si teniu problemes d'aquest tipus, de manca de capacitat per veure aquestes imatges doncs jo no les tinc i penso que l'espectador mitja ha de superar això llavors ell, dintre d'una pel·lícula com totes les que fa, de cinema comercial però al mateix temps de cinema de venguardia, perquè és un director molt experimentador que no deixa de fer sempre jo no sabia, per exemple, que en una pel·lícula la que no havia acabat d'entendre massa seva, que és aquella del del jefe de tot, de tot això no l'havia acabat d'entendre, doncs em van explicar l'altre dia una cosa que m'ha fet venir gana de tornar a rebre quan no són molt aficionats a veure de nou pel·lícules perquè em van explicar que el que havia fet allà el director era agafar un sistema de càmeres mogut per ordinador que feia que el seguiment de la càmera fos aleatori una cosa com que et volia mostrar que la història i tot el que s'explicava allà era com confús, allò les oficines, les relacions laborals que es veu en aquella pel·lícula doncs també la manera de rodar la va a fer d'aquesta manera, és a dir, que és un experimentador des del començament fins al final, i en aquesta pel·lícula d'Anifomènia ho fa això experimenta continuament amb la cultura europea amb la música, amb la casa amb el sadomasoquisme que també apareix a la pel·lícula a més a més de Busca del Foc, jo crec que a aquesta pel·lícula li deu molt o és ereba, o segueix molt la continuïtat diguéssim, de pel·lícules bueno, s'ha anat parlant del Pasolini, com a possible referència d'aquesta pel·lícula, però jo veig més el buñuel, per exemple, de Bell de Jur que té escenes, jo diria que més insuportables dins i tot que les que es veuen en aquesta pel·lícula jo no vaig arribar a ser capaç gairebé de veure la pel·lícula vaig acabar de veure Bell de Jur, però realment és fereïdora pel·lícules que han estat capaç o saló del mateix Pasolini, aquesta sí o la pel·lícula de la Caiguda dels Deus, del Biscont i vull dir que ens ensenyen com la naturalesa humana pot arribar a un límit de perversió, de perversitat doncs això sense límit, pràcticament i aquí, en realitat, tot això si ho pensem una mica, ja col·locant amb el límit màxim de perversió humana per dir-ho així, doncs aquí en realitat tot això està suavitzat, aquí el que es fa durant tota la pel·lícula és una reflexió una reflexió sobre la naturalesa humana sobre la necessitat d'estimació que té l'ésser humà sobre la necessitat també que tenim que si ens manca una cosa determinada, perquè en un moment determinat doncs sabem que el personatge l'interlocutor, el que està escoltant la història doncs té una mancança molt concreta i mira, ara no faré les spoilers, mira que m'agrada fer-lo una mancança molt concreta, el Joan que l'ha vist ja ho sap que durant tota la seva vida li ha mancat un aspecte determinat del que configura la vida de les persones habitualment llavors això ha fet que s'hagi dedicat d'una manera força curiosa i força profunda a diferents aspectes de la cultura, això que dèiem a la pesca, a la música a la filosofia es parla... Esteu parlant d'aquesta pel·lícula si tot això va sortir en lloc de la pel·lícula a través de la història que com tu demanaves, expliquem una mica a través de la història que al començament de tot amb aquesta música que sentíem de fons hi ha una dona que està ja tirada en un carreró i hi ha un home que se la troba va buscar el pa cada matí o una pasta i se la troba allà i la recull llavors aquesta dona li comença a explicar la història de la seva vida la història sexual, fonamentament de la seva vida que és el que li preocupa amb ella en algunes mesures aprofita, que ha trobat aquest home per fer com una mena de teràpia per treure tot el que havia estat la seva vida però que no és una teràpia tan poc psicoanalítica de fet es parla en algun moment del psicoanàlici ella té una idea i ell té una altra diferent, ella explica acadèmicament el que el psicoanàlici diu i ella explica el que la vida l'ha ensenyat tot això és molt curiós, perquè es va contraposar en tota l'estona, l'experiència d'una persona amb el que la teoria que és el que ell té no té pràctica, diguéssim, de moltes coses de la vida doncs li ha anat ensenyant tota l'estona a la pel·lícula és això, hi ha un moment molt divertit fins i tot diria jo, bueno, la veritat és que vaig arribar a força a la pel·lícula en alguns moments determinats consideres que és una comèdia? no es pot dir que sigui una comèdia però té tocs, té moments en els que et sorprèn i llavors no pots deixar d'esclamar, de deixar anar una rialla com a mínim a mi em va passar, hi ha altres persones del públic també hi ha un moment en el que quan ell ha explicat una de les històries ara ha de donar una rèplica, ha d'explicar alguna cosa sobre allò que ell li està explicant a ella o dient-li que allò que li explica no és tan greu fins que hi ha un moment que sí que ja li sembla prou greu que ja no sap com entomar-lo i hi ha un moment en el que ell li explica que un nus que han utilitzat i que ja no sap com ha anat doncs segurament prové del nus fèbnic si no recordo malament, que és el cognom d'un alpinista que es va salvar només he terminat en el que va tenir un accident amb un altre company, el company va caure es va d'Espanya i es va matar amb el cordill de les sabates una manera de fer un nus de manera que quan s'afluixava ell podia pujar cap amunt i quan ell feia pressió, estirava pujava i quan afluixava també pujava una mena de nus que es veu que existeix i això, com podeu entendre, si heu vist la pel·lícula ella li explica en relació amb unes relacions sàdomes oquistes que tenen un moment determinat que hi ha unes escenes molt explícites de la pel·lícula i l'altra li comenta, des de la seva experiència de lector i això que aquest home té això en aquell moment ella es queda mirant i diu, aquesta és la argumentació més fluixa que m'has fet de moment, això del nus fer únic a aquest, llavors no pots deixar de riure hi ha una reflexió en aquest sentit durant tota la pel·lícula sobre la cultura, estem acabant no pot ser, si jo pensava que encara quedaven 10 minuts ens acomiadem, ja continuem parlant en un altre moment, perquè això ja acaba què tenim la setmana vinent? Bona nit Bona nit Bona nit