... Cinema sense condicions. ... Tantan! Oh, merda! Això arriba trop tard. Si és per la Venus a la furia, són tots partits, a una de mi. Nous allons programmer d'autres auditions sous peu. Moi, mais je suis là. Ça m'évitera de revenir demain. J'ai mal un costume. Laissez-me juste vous montrer comment elle me va. S'il vous plaît. S'il vous plaît. Allé. Merci. Non, non. Quand vous voulez. Vous trouvez pas que ça existe? Et le tout puissant, le frappat et le livrat aux mains d'une femme... Je ne fais que citer le roman de sa charmazoc. ... Bona nit. Tornem a ser aquí un dimarts més a Cinema Sense Condicions, per parlar de cinema i per parlar de les estrelles que venen, de les que ja hem vist, de les que veurem. I, a més, avui tenim un tema, que és el tema de... de... Clinisburg, com el director, de les pel·lícules que vam decidir que la veuríem, que és Invictus i que parlem l'última part del programa. I tenim polèmica. Bueno, polèmica. Tenim aquí la... Tenim aquí la Cocó, en francès, darrere dels vidres, en Joan, aquí, en el micròfono, i com que la música que esteu sentint correspon... Bona nit. Com que la música que esteu sentint correspon... Ara recorda. ...a la Venus de les Pieles, d'una pel·lícula del Polanski, doncs... I ella és francesa, ja sabeu, la Cocó, i potser et podria explicar què li sembla la pel·lícula. Bueno, la pel·lícula me gustó, no, porque soy francesa. Ah, no, no, però la pel·lícula... Està rodada en francès, és francesa de nacionalidad. No, però a partir d'ara ho farem així, no. El Joan, com que és català, doncs li agrada la pel·lícula. Bueno, lala. La pel·lícula és sobretot amb la esposa de Roman Polanski, amb Emmanuel Seigne, i transcurre en un teatro que existe en París, que se llama El Teatro Eberto, en el districto de... No m'acordo qualsevol, el 18, jo crec. I tota la pel·lícula transcurre en este teatro, la única escena exterior, és el Boulevard de Béitignol. L'entrada i la solida del teatro. Sí. I bueno, la pel·lícula és fantàstica. Però Joan va dir que era fluixeta, la pel·lícula. Jo canvi com a francesa, que és... No, no, no, no, no. No. Hay peleas porque no estoy en nada de acuerdo con lo que dijiste. Ah, sí? ¿Lo escuchaste? Ah, muy bien. Y si me pusieron los pelos de puta... Ya tengo una oyente. Una oyente que discrepa. No, no, no, bé. A mí me parece muy bien que discrepe. Yo la misma opinión es que es una pel·lícula menor. Escolta, l'Àn. Sí, me acuerdo que empleaste esta palabra, dijiste una obra menor de Polanski. Oh, y eso para mí fue horrible. Y para mí, al contrario, es una de las mejores de las últimas que hizo Polanski. Bueno, pues explica, ¿por qué en qué ciudad escoltaremos? Pues, ¿por qué? Porque es toda la historia del cine y del... como se dice, del... del teatro. Lo que pasa entre un director de cena y sus actrices, y sus actores de manera general, que ya sabemos que, por lo menos en Francia, tienen la costumbre los directores de teatro de ser muy dictadores con sus actores. Y entonces hay que ver la doble lectura de la pel·lícula, la doble y la triple lectura. Hay que pensar también que es una adaptación de la obra de teatro de un americano que se llama David Hives, y que adaptó, el mismo, la obra de... de Leopold von Sachard Mazock, que es la gran obra del Mazockismo, que la palabra Mazockismo viene de Sachard... Sí, sí, vam dir l'altre dia, jo. Y entonces la doble lectura y triple lectura de la pel·lícula es sobre la dominación, y toda la pel·lícula nos cuenta también la historia de Emmanuel Señé y de Roman Polanski, sabiendo que Emmanuel Señé y Roman Polanski están casados desde hace 25 años, y que se conocieron, creo que, en el rodaje de Frantic, creo, de Luna de Fiel, no me acuerdo. Creo que es Luna de Fiel, pero no, bueno, es igual. A mi, Luna de Fiel me gusta mucho. De Giel, de Giel. Sí, en català Fiel, bueno, ya. Ah, bueno, bueno. Ah, bueno. Y lo que también es importante, no sé si se sabe aquí, pero en Francia, Emmanuel Señé estuvo mucho tiempo considerada como un actriz muy mala, que no sabía actuar. Y en esta pel·lícula se ve muy bien, que al contrario también habla de eso, que llega una chica malvestida, muy vulgar, y el director de Stena piensa que nunca podrá ser de Vanda a Vanda, que es la dominatriz de la obra de Sacha Mazar, que es la chica que domina a Severín en el siglo XVIII o XIX. XIX, sí, sí. I llavors veiem que la Vanda, que també se llama Vanda en la vida real, la chica que viene para la audición en este teatro, para el papel de Vanda, pues a pesar de ser vulgar, cuando sube al escenario, es una actriz fantástica. És a dir, que és una bona actriu que ha de fer d'actriu dolenta. No trobo que no sóc fàcil. No, no, no, no. Ella és una, diríem, una... ha de fer d'actriu bona, però quan ella es presenta és vulgar. No, però en revés, ella, la triu, és una triu bona. La que s'ha de fer de la triu dolenta. Però ha de fer de la triu dolenta. Bueno, dolenta, depèn de com interpreteix, i si fas de... Sí, sí, sí, sí, sí. Bé, ja, sí, sí, sí. I, bueno, i també Polanski utilitza lo que les gusta hacer, el llibiclo, no sé com se llama aquí, cuando una obra de teatro o de cine transcurre en una sola... en un solo decorado, a un solo... Però això ja l'havia hecho, en una... Sí, lo hizo con Dios salvaje. Sí, sí, sí. Le gusta mucho hacer eso, y es muy interesante la puesta en cena, por supuesto, porque podría ser aburrido y no te aburrido. Jo respecto molt la teva opinió, però... Jo tinc molta ganes d'agafar aquesta partida. A mi no té cap interès que això representi la vida del senyor Polanski, o no, és a dir, no em trobo que això aporti res. I, a més a més, a la pel·lícula, és a dir, tinc la sensació que és veritat que està ben fet, ha vist que ella ho fa bé. Tot i que ja vaig dir l'altre dia quan estàvem parlant d'això, que és una actriu que desgràcia de mi, no m'acaba d'agradar massa. Reconec la cosa... Ella no es massa bona actriu, segurament, perquè les coses que va fer després, com es deia, una cafèia amb el Robert Redd, amb el Harry von Fork, que anava... no m'ha agradat com es deia, que arribava amb una... a París i la seva dona desapareixia i allò... Això és fràntic, fràntic. Frenètic, fràntic. I jo penso que, a mi l'única pel·lícula que realment m'ha agradat ella, perquè penso que el paper li anava, és, com deies tu, l'una de gel, o sigui, o l'una es de gel, no importa si és de gel l'una o l'una es de gel. Allà sí que trobo que és una... part d'aquest excel·lent pel·lícula del Polanski, que és el paper que feia la meva senyem, m'agrada molt. Que és també sobre el saló masochista. Sí, sí, i ella fa un paper, també, una mica com de dolenta. Fa de dolenta, no és la bona, no? Sí, sí, i és ella la masochista, i està dominada per... Però fora d'aquella pel·lícula, fa d'aquella pel·lícula, a mi no li he vist tampoc cap cosa que ara està aquí. I aquí és veritat que ho fa bé, doncs, tot i que a mi em fa pensar que el Pirandè l'ho feia molt millor que aquesta obra de teatre, és a dir, que ja utilitza aquests màgeis de recurs, d'utilitzar els actors, i que els actors, al mateix temps, visquin la seva vida. És a dir, que hi hagi dues accions a la vegada, la dels actors, i la que explica la obra que està interpretant. I em penso que, per exemple, els 6 personatges que busquen autor, o si té personatges que busquen autor, és extraordinàriament més bo que això. Llavors, no és que això sigui dolent, és que, bueno, està bé, és a dir, es pot veure, però jo no li trobo... Totes aquestes coses tan fantàstiques que tu li veus, jo no l'hi he trobat, sincerament. T'agrada la teva opinió, és a dir. Sí, és una de les actors més prestigials de França. Jo crec que és veritat, això és veritat, estic d'acord amb això. A més, s'ha fet moltes coses diferents, a més, a més, molt. Sí, sí, estan les pel·lícules d'Arno de Pleixant, que haig de veure... I sempre hi ha papeles de Locito, i li va molt bé. No, ho fa tot bé. I fàcil, el que faci, ho fa tot bé. Llavors, aquí, jo penso que tots estan bé, perquè ha estat també l'alçada d'aquest actor, que està bé. I crec que ell és realment el que fa d'estar vulgar. I després, quan ell es posa a fer el paper, de ser absolutament delicada, sensible i tal, ho aconsegueix, està bé. Però jo tot aquestes coses... A mi em penso que m'interessa més l'obra en sí, o el que m'aporti, l'obra que no pas que sigui un reflex de la vida del senyor... del senyor Polàstic amb la seva dona. Però el que destaca Cocoy és una llàstima que jo no la vaig poder veure, tot i que tenia moltes ganes, dissabte, però és que és tota una reflexió pel que ella diu, sobre el món del cinema, és tot un metalenguatge... Bueno, no hi és, això. Jo crec que no hi és. Joan! Bueno, per mi no hi és, per mi. Està bé en Cocoy, que és, tampoc no. No hi és, perquè no hi és. Si per ella hi és, doncs ella és per ella, vull dir. És una pel·lícula com varies capa. Si haig de veure capa de la pel·lícula. Jo m'he quedat amb una capa, només, eh? Aquí està. Ara ho has dit. Sí, m'he quedat amb una capa. No he d'escober les altres capes, sincerament. Una capa del sadomasoquismo, per supuesto. Sí, però a veure... Això és com, no sé, a mi no m'interessa massa, doncs, aquest tema, al fons. Una mica, quan veig pel·lícules així, que t'acten d'això, passa el mateix amb l'infomenia, no? Exactament. Va passar igual. Que no m'interesses, un tema que no m'interesses. No crec que hi ha altres coses molt més importants i molt més interessants. Però no vol dir que no hi siguin totes. No, si això hi és, això hi és. El més important és el dia a dia. El sadomasoquisme existeix també en el dia a dia. Són temes que fan part... són parters de la vida, de les nostres vides, el sadomasoquisme, el sexe. Jo crec que hi ha grans directors que fan pel·lícules sobre aquests temes. I, per descomptat, l'Ars Ventrer moltes gràcies. Moltes gràcies a l'Ars Ventrer per parlar de sexe de manera tan lliure. Fa falta. Jo estic d'acord. Perquè, és veritat, ningú no s'atreveix a fer-ho. Llavors ells d'únic que diuen, escolta, estem en un segle, en el qual ja està bé de tòpics, ja està bé de tabús, ja està bé de no voler passar d'una escena determinada perquè em fa por que em censurin, i aleshores, al final, el que passa és que ens acabem autocensurant, i llavors ell, estic molt d'acord amb això, tira cap endavant i parla amb el màxim de profunditat, ja sigui de la manera explícita amb el sexe... Aquesta idea estic d'acord. No discrepo d'aquesta idea que esteu dient. No estic d'acord. Inclus diria que molts moments, que tu l'heu deies l'altre dia, em sembla que coincidia perfectament amb el que deies, que quan hi ha una pel·lícula que hi ha una escena eròtica, o que veus venir una escena eròtica, i la tallen, et sembla absurd. I em sembla completament absurd a mi també, és a dir, que coincideixo perfectament a això. El que em passa a mi és que trobo que quan valores una pel·lícula, no valores només això, sinó el conjunt d'una obra, i la música, i tot. I aleshores, què passa? Que amb el que has de tenir informania, per exemple, a mi em passa, que la primera part, en el fons, penso que s'aguanta, i més o menys m'agrada, però quan veig la segona part, s'emdesmorona moltes coses. Llavors, penso que, com a pel·lícula, rodona no ho és, que té per mi moltes llacunes, i moltes coses se li escapen de les mans, i que no... El volment de si estic d'acord o no és tan bo com el volment... Com el primer. I què passa? Doncs que, bueno, penso que tot és opinable. Jo respecto molt el que diu la Cocó, intentaré veure més capa, si no, si no em fotis la meua ocasió, doncs la tornaré a veure, però ara, per ara, no les he descobert. Bé, bé, bé. Doncs tenim dues possibles pel·lícules de l'any, que serien aquestes dues. Infomaniac, tu tens d'altres, tu tens les teves, com Nebraska, que ja vas parlar la setmana passada. Tenim una altra pel·lícula... Jo puc, digues-hi, que per mi, crec que, com a mínim, un petit esment s'ha de fer. I és la Plaga. La Plaga ja la vaig veure l'estiu passat. Explica, explica per què. Ja vaig destacar que era una delicadeça, una meravella, una de les grans joies que podria donar al cinema destilant el més sensible, parlant d'unes persones d'una manera com poques vegades s'ha fet. I últimament he llegit una cosa que m'està donant voltes en el cap i que em crida molt l'atenció. I és que sembla ser que, pel que diuen els experts en fotografia, i amb estètica, i amb narrativa, la pel·lícula està feta com un western. Això em crida molt l'atenció. Jo no ho havia pensat, la veritat, quan la vaig veure i no ho he pensat en cap moment, no m'ha donat cap a pensar. Efectivament, una mica, ja pel paisatge de gallecs, que ja és peculiar i és molt arit, ja recordo una mica el que seria el paisatge habitual de l'UES, com la manera de rodar els plans, com els personatges, el tractament, la relació entre ells, la soledat, però que en un moment determinat tenen punts en contacte. La veritat és que és una pel·lícula que creixen el temps. I, de moment, els premis d'audir, han donat la raó una mica això, i han donat el premi tots els possibles pràcticament. El més bo és quan dutella. No sé de quina és la pel·lícula, però... Neus Vallús, no? Neus Vallús, com a directora coguillonista, justament amb Pau Sobirós, que és el productor també, tots dos han fet això. Durant 4 anys, 4 anys. Durant la pel·lícula, que mentre que ella i ells es dedicaven a rodar altres tipus de documentals i això, aquesta pel·lícula, que en principi s'havia catalogat com a documental, finalment no està dintre de categoria documental. Sí, perquè he vist el trailer i no entenia molt bé si hagués documental o... És una mezcla, és una mezcla de dos coses, no? Jo és aquelles pel·lícules per les que m'agradaria dedicar algun tipus d'espai, o pel·lícula del mes, o algun espai, per exemple. Com que aquest divendre es tornarà a reposar, es tornarà a poder veure en alguns cinemes... No, no, la fan avui... Ara l'estan fent, a les 8. La feien en el bolitge. Amb la presència de Neus Vallús i del productor per poder parlar amb ells. Però la faran, suposo, tota aquesta setmana, el bolitge, no sé si ampliaran, perquè ara més la feien a les 8. Jo volia anar-hi, perquè confesso que no l'hi he vist. No, no. A partir de divendres es tornarà a passar. A una sala. Jo vaig de confessar que em vaig quedar amb les ganes, una perquè vas dir-ho tu i després perquè no em pensava que tingués la repercussió que he tingut en els premis de Gaudí, i també perquè vaig seguir la gala. La veritat és que s'ha de dir que la gala va estar francament bé, o sigui, la vau poder veure. Jo vaig estar allà, però jo era només la part inicial, on anaven entrant tots els protagonistes, els convidats, i s'anaven fent fotografies amb el fotocòle, i després ja vaig deixar-ho estar. I jo, fent una mica de periodisme a Gondzo, també volia destacar el fet que el que destacava molt era que tota l'estona que anaven entrant convidats, i etcètera, i nominats, hi havia una manifestació fora, molt important dels companys de la TV3, que estaven fent molt soroll per intentar que se'ls sentís, per tot el que estan passant ara mateix. I jo crec que això també s'ha de tenir en compte. No sé el tractament televisiu, no sé si hi va haver referències a la gala, o algun va parlar-t'ho, que la vas veure, Joan? Bueno, és que ells estaven tots molt preocupats, per el que vaig deduir, perquè com que et comptaven amb que ho farien per TV3, i de cop i volta es van veure que no podia entrar a transmetre-ho per televisió, van tenir que improvisar una solució d'emergència, i les de les vocages músics, i la xarxa de televisions, que són del Barcelona Televisió i altres televisions locals, al final van fer un pacte d'última hora, per poder-ho solucionar d'aquesta manera. Vull dir, quines referències es van fer? No, la presidenta... La presidenta de la... Sona Pasola. La presidenta va fer un discurs bastant guapo, per cert, bastant coherent, i va treure el tema dient que ella considerava que entenia el problema, que representava pels obrés o el que estaven fent, i que entenia també que no s'havia fet per perjudicar en la gala, però que havia coincidit. Per tant, doncs que no estaven... No va dir-te després que m'ho estic llenyant, perquè no estaven enfadats, ni molestos i res, sinó que ho entenien i havia coincidit. Perfecte, trobo molt bé. Això és el que va dir. L'altra cosa que jo volia destacar és que... Jo vaig veure-ho des de casa, vaig gravar-ho, i va coincidir amb el debat famós d'entre el Mas i el Felipe González, que feien a Malévola i a la Sexta. Però el Mas estava allà... Sí, sí, perquè... El dia 27, la gravació es va fer uns dies abans, perquè l'hi vols i va demanar per poder-ho muntar, gravar, dir que quedés més o menys maco. Això ho ha explicat el mateix, ja volia, a la premsa. I com que jo volia veure també el programa, el vaig gravar als dos, i la veritat és que em vaig estar fins a les 4 a les 5 de la matinada veient coses, perquè vaig poder-ho de tota la gala sencera, i també el debat, aquest, del Felipe González i el Mas. Vaig de dir... Vaig de confessar que igual que l'any passat, la ceramònia que va conduir el Bonafuente va ser extraordinàriament divertida, mena, guapa, etc. Aquest any, l'Àngel Jatser no té res que envejar, a la gala que li va fer l'any passat el Bonafuente. Ho va fer molt bé, el guió era molt bo, era uns acudits molts subtils, molt intel·ligents, molt irònics, i molt crítics en molts moments, en moltes coses del govern o de la... A tothom, a tothom van ser crítics amb tothom, i hi havia un muntatge molt ben elaborat, de participació de la gent, etc. I va ser, bueno, que va durar dos o tres hores, i va passar volant, perquè la cosa era molt mena, molt divertida i molt... Que hi ha un bon equip de guionistes també darrere. Molt, molt bo. És a dir, no sé qui són, però realment ho van fer molt bé. Els de TV3, segurament. Suposo, suposo. No sé qui va fer-ho, però ho va fer molt bé. És a dir, que estava, realment... Bueno, ho ha dit la premsa. Jo, el dia següent, el dia lluny, vaig estar llegint la premsa, i tot arreu ho posàvem pels núvols de la Catalunya. Nosaltres ho refiem sobretot de la teva opinió, en aquest cas, en aquest cas, en aquest cas. Ho van deixar molt bé, ho van deixar molt bé. És a dir, aquesta és la veritat. I llavors la sorpresa, jo confeixo també que no vaig veure un moment la plaga i a veure que li donaven tants premis i que hi havia un consens generalista. Vaig dir, oi, va, el francès tenia raó. Volia fer barola ahir, perquè venia avui aquí per parlar, però no he tingut temps. N'ha anat absolutament de voli, ni avui tampoc he pogut. No, hi ha part que és molt difícil veure-la, perquè no està en cartellera la mateixa. Està a les 8 del vespre. Sí, sí. Està en el mateix moment en el que estem fent el programa. Per tant, no podíem venir. És impossible. Per nosaltres. Bueno, si voleu seguir, i podem presentar la idea d'avui és de 3 parts, dir. Volia dir una cosa. Ayer, amb Joan, vam veure una pel·lícula molt bona, que és l'altre final de mes, i parlarem d'ella, i és la nova pel·lícula de Spike Jonze, amb Dragonfenix. No es dirà fer. No es dirà fer. I és amb la veu, però no se ve, és amb la veu sublime de Scarlett Johnson. Extraordinari, eh? Ja parlem. Si millor més endavant la setmana que veu així, és que no... si sovrem temps, podríem parlar-ne avui. Però a mi el que diu ella és realment extraordinari. Jo em vaig quedar molt sorprès, perquè m'agradava tant la veu de la d'ella, que no sabia qui era, i era un moment determinat, vaig deduir que era la Scarlett Johnson. Vam adéu, quin actriu. Perquè s'ha de veure, en aquest cas, confesso que s'ha de veure amb anglès, perquè si no es veu amb anglès, no es pot valorar el treball de Scarlett Johnson. En versió original. Com s'ha de veure una pel·lícula, si no? Com es pot veure en versió dublada? Perdoneu tot el col·lectiu de dubladors, que són molt bons. Però, home... Aquesta en particular ha regut això. És veritat, és veritat. Estic d'acord, totalment d'acord, amb la Coco. Jo puc parlar de quatre estrenes que es fan aquestes indivendres. Ai, va, quina bona veritat. La primera em vaig parlar la setmana passada, que és Nebraska, i, per tant, ja en parlarem, doncs, no sé, si voleu, doncs... Jo penso que és una pel·lícula, perquè fos pel·lícula del mes. Vas dir que estava molt bé. Coco, també la vas veure a Nebraska? Me la perdí, no pude ir desgasellament. No sé que és molt bona, allà hi ha un munt de crítiques... Sí, tothom la deixa molt bé, té moltes nominacions, també. Per millor pel·lícula, millor guió, millor actor, també. Moltes, eh? També està molt nominada la gran estafa americana, i no et va agradar gens. Però, en canvi, l'Hers sí que està nominada, i penso que s'ho mereix. És a dir, està nominada el mateix, també, per millor pel·lícula, millor guió i millor director. I penso que Hers s'ho mereix. La pel·lícula, també, que estaria al nivell de... no s'hauria dit quina és millor, si Nebraska o Hers. Tu has vist la gran estafa americana? Todavía no, pero quiero verla, pero Jordan me dijo que no estaba bien. Bueno, no sé... Realment no cal que ni me veguis. Si Joan diu que no, no. La segona pel·lícula que puc parlar, que l'estrena en aquest divendres, és Happy Family, que és del Gabriel Salvatore. Recordeu que és un senyor que es va fer famós per la pel·lícula Mediterrània, que li van donar a un Òscar la millor film estranger, una pel·lícula italiana. El tercera pel·lícula és un documental molt interessant, titulat Pussy Riot, una pregària, a punt, que la havien d'estrenar aquest divendres, però en canvi els de Zoom, Zeig l'han avançat i l'estrenen aquesta nit a les 10. El nou cine... El nou cine que és molt bé, molt bé. Cine alternatiu, on surt la mesura. La quarta pel·lícula és una pel·lícula francesa, que es diu Guillom i los chicos a la mesa. És una pel·lícula francesa de Guillom Gallien, que jo els preguntaré després qui és, perquè deu ser un senyor molt conegut pel que veig. Però us puc donar la notícia, una notícia primícia, que el programa de la setmana vinent que ens toca parlar de la Festival de Berlín, tindrem un col·laborador, de fet, una col·laboradora, perquè és Tiziana Pulello, és una persona italiana, que està aquí a Barcelona instal·lada però que treballa per revistes italianes, que ens informarà des de Berlín, en directe, com ha anat el festival, com va el festival. Perquè serà ja... El festival comença el dia 6... Tenim una francesa, una italiana, un catalana... Som molt... Moltes llengües, aquí. Ella... El festival comença el dia 6, és a dir, el dijous d'aquesta setmana, i es pronuncia fins al 12 o 13 de la setmana que ve. Serà molt interessant. Allà, a l'11, que és el dia que tenim nosaltres, ja li vaig dir que vam quedar cada 8 o 9, doncs es posaríem contacte amb ella, doncs ens farà una mica... Fem un resum bastant, penso, interessant. Ella vol participar, de fet, amb la tertúlia, perquè ens ha escoltat 3 o 4 dies, i veu que li agradaria, també, participar, i, per tant, doncs, i podem donar canxa que pugui participar en el debat. Ella es diu... Tiziana Pulello, treballa per la Manitifer d'Itàlia, la Heco d'Itàlia, i en algun dia d'Italià. Però està vivint aquí a Barcelona, i és la setena vegada que va al festival de Berlín. Impressionant. Molt bé. Però anem molt ràpidament per a les estrenes que es va dir que eren les més interessants. Primer és Happy Hamily, que ja ha dit que és una pel·lícula del Gabriel Salvatore. Va la pena dir que és una pel·lícula, potser no massa bona. La prova està enca arriba 3 o 4 anys després del seu rodatge. És una pel·lícula rodada al 2010, i crec que no és un film en el fons massa interessant. Tot i que té una bona fotografia, un guió bastant irònic, la pel·lícula avança sense massa de direcció, per mi, de mon punt de vista, pretén ser divertida, però ho aconsegueix molt poques ocasions. A mi m'ha fet pensar, mentre la veia, perquè ens l'han passat aquest matí, oi, no m'agrada, quan he vist, m'ha fet pensar amb 3 vodes de màscar, que tu deies el dia que vam fer la crítica, que tu ho troaves en Tania, és potser que molta gent li agradés, perquè una pel·lícula més o menys comercial, però que en el fons et donaria, t'hi havia fet riure molt poques ocasions. Jo confesso que és el que va passar tant a mi. Sí, 3 vodes de màscar són tipus d'humor una mica engrossut, de sobretaula, a Tele5, per dir alguna cosa, de fet, està produïda per Apache, que és la productora de Tele5, i, bueno, has de tenir una mica d'estómac per aquest tipus d'humor. A mi no em va entusiasmar, ja vaig dir que m'havia agradat molt més la de... crec que he matat a Bambi, és un humor molt més negre, molt més àcit, molt més social, i que té per mi molt més d'interès. Sí, sí. Ara, el que és segur és que, igual que potser passa amb aquesta, no ho sé, el que és segur és que aquesta happy family no té gaire profunditat en pensament, i crec que potser per això, i pel que no té tampoc un interès massa especial, arribar amb 4 anys de distància. Crec que és un divertiment. Té una bona colla de pel·lícules d'aquest director, eh? A part d'aquesta Mediterrània, que és del 91... Jo el que crec és que les de més han sigut tan fluixes com aquestes, i per això no n'ha arribat massa aquí. És a dir, la Mediterrània va ser un bombazo, va ser una pel·lícula que va ser Òscar, que va ser la millor pel·lícula extranjera d'aquell any, i sembla que és del 2009, si no recordo malament. La Mediterrània, no, té molts anys. La Mediterrània, o deia, del 1991. Ah, sí? Sí, sí, sí. Imagina't. Doncs, i de fet, després, moltes pel·lícules, perquè aquesta va ser un èxit, i penso que no n'hi ha acabat de funcionar. No n'hi ha acabat de funcionar, eh? O això, o el que passa amb el cinema francès, que ens va dir com ho, que no arriben, no sabem, la distribució no està prou ben establerta. La tercera pel·lícula que us puc recomanar, aquest us la recomano més, perquè la trobo molt més interessant, és un documental que es diu Pussy Riott, una pregària punk, que aquesta també la passen en el Thumbfake. La via en d'Estrena també, un dia d'aquests, i els de Thumbfake l'han avançat en el seu estrena. És un documental molt interessant i molt aclaridor, perquè s'apropa personalment els tres membres femenins d'un grup Pussy Riott, és el seu nom, que van ser enviats a la presó per fer una interpretació satírica a l'interior de la capital de Moscú. Exactament, tres noies anomenades Masha, Càtia i Nadia, el 21 de febrer del 2012, van improvisar una oració punk amb el nom de Mar de Déu, fes fora a Putin, perquè era la moment que hi havia les eleccions amb el Putin, com a president, a l'actual de Cris Salvador de Moscú, durant la campanya electoral del primer ministre Putin a la presidència. Acusades de gambarrisme públic, l'acusació va demanar 7 anys de presó per les 3, i no van ser alliberades fins després de quasi 2 anys de presó, encara que van alliberar amb una d'elles perquè era mare i perquè el seu nano necessitava de la bandera uns mesos abans, i això va passar el desembre passat, no és que faci massa temps que ha passat, sinó que el documental mostra imatges de fer un parell de mesos, no arribarà un parell de mesos, a la que es parla d'això. Tenim aquí l'esposi Rajot. En directe, ràdio des de... Resulta que aquesta gent és molt maca, la pel·lícula. El documental és molt guapo, té ritme, té energia, és bastant trepidant. Como ellas tienen una energía y el valor de haber hecho eso en un país donde no se puede hablar. El documental ha guanyat el premi del Festival d'Assundants, i és, com deia ella, pura adrenalina, és a dir, té una energia extraordinària. El documental mostra la manca de llibertats de Rússia i la relació de Putin amb els cotinis poc transparents d'aquelles eleccions, va convertir-se en el context que va néixer en el grup femení Pussir Rajot, perquè va néixer justament en aquell moment, i mostra com la protecció del grup, la protesta del grup, en un temple religiós, va provocar l'empresonament de les seves intres... I sobretot un escàndol, perquè per molta gent, el fet que això es produeix amb una església ortodoxa, que és la capella més important que té Moscú ortodoxa, doncs va significar un segle lògic. I hi havia una reacció, llavors va provocar que hi hagués una mena de debat públic que va transferir quan, de fet, aquestes noies, al finalment, són empresonades, això es converteix en una feina internacional. I el documental està brillantment feta, les noies mostren que són molt joves per a la altra banda, que estripen aquestes veus, punt i grder per defensar, a favor del medi ambient, a favor de la mossocridat, de la emancipació de les dones, i ho veiem a través de cadascuna d'elles, perquè la pel·lícula té una cosa molt inginyosa i molt guapa, que és que primer cada un es converteix en personatges i es dediquen a cada una d'elles, però no solamente amb elles sin el seu entorn, la família, els pares, un dels pares inventa una cançó quan veu que es diu santa mierda, perquè quan que estan parlant de l'església, hi veuen que l'església... En anglès, en anglès. Holy shit. Com que veuen que... Bueno, esteu sent rus. No ho he traduït, però... Deus ser rus, que no sé com es diu. Però com que això, i això curiosament, aquesta cançó de santa mierda la inventa el pare d'una d'elles. Per què estan indignats a la fons, a la fons de pel·lícula que denuncia, el documental que denuncia és la cohabitació, l'ajuda mutua que es fan, l'església i el govern, l'estat. I això, elles que són religioses no ho accepten, i per tant es posen a criticar-ho. I, bueno, la cosa és realment deliciosa, perquè van passant de nana amb nana, de família amb família, pas veient tot el context de com arriben elles. Una d'elles és estarien a la seva àvia comunista i és una persona molt radical, amb moltes idees molt clares de les coses, i li sembla que és absurdament absurd que l'església estigui al costat del poder. Per tant, jo crec que és un documental francament interessant, molt ben rodat, molt àgil i, a més a més, molt actual, perquè les últimes coses que passen fa un mes i mig que han acabat. Perquè aquesta noia és, finalment, davant dels Jocs Olímpics i davant de la percusió que ha tingut internacionalment, el Pútic va decidir amistiar-les. Doncs ja, és que el nom del grup és ja curiós, no? És com l'alderoll dels conys, una cosa així, no? És un... bueno, un punky potent. Doncs m'apunto, m'interessa molt aquesta pel·lícula. A més a més, és que hi ha molts moments que... Hi ha molts pel·lícules interessants, eh? Però es diuen que no, que no es trenen res i que valgui la pena. Quant d'actuacions improvisades, curiosament, a les tendes, a les places... En un moment de mirar, quan ja estan a la presó, munten una audició musical, toquen a la taulada de la presó i tota la gent envoltant la presó per veure el que estan dient aquestes dies, no? Són molt maques, molt intel·ligents, i a mateix temps t'adones que són intel·lectuals. És una gent que no és una gent superficial que fa això, sinó que estan fent això com una forma de provocar el poder, tant el ecclesiàstic com el polític, però amb una certa coherència. O sigui, no estan improvisant, sinó que ho tenen molt pensat. Molt bé. Sí, en França hi ha un montón de actors, de gent del mundo del teatro i del cine que apuyó a los posigayotes cuando estuvieron... y que hicieron todo lo que pudieron para ayudarlas, sí. Doncs la veurem una pel·lícula, que també... La veurem una pel·lícula, que també... La següent pel·lícula de les 3 o 4, que volia parlar és una pel·lícula francesa, que volia parlar abans d'aquest guillom gallinent. Perquè jo no sé qui és, no sabia qui era, i és una pel·lícula que es diu Guillom i los Chicos a la Mesa. És una pel·lícula amb tocs de comèdia sobre ell mateix, sobre el cineasta i artista Guillom Gallen. Jo aquí no el coneixia. Jo l'havia vist alguna ocasió en alguna pel·lícula, perquè és un actor que he vist investigant que té 49 pel·lícules com actors. Hi ha col·laborat amb 49 pel·lícules, i hi ha estèric iòbilics, Quiero Ser Italiano, el concierto i Maria Antonieta. Quiero Ser Italiano, que em va agradar aquesta pel·lícula. Doncs bueno, es veu que no sé quin paper feia, però sortien aquí. Perquè jo no... ara, és una cara molt característica, és una cara molt riallera, sempre està rient, no sé si ell també... Sí, sí, sí. No lo conozco muy bien. Creo que lo conoces mejor que yo, Guillom Gallen, que es uno de esos actores que llegaron... que llegaron a tener mucha fama estos últimos años, y como vivo aquí no me entengo mucho de los nuevos actores que tienen fama, solo conozco los que ya estaban. És un senyor que ha fet ràdio, televisió, sèries televisives, que interpreta, en aquest cas, el paper principal, i ell és el mateix director, és la seva opera prima, és a dir, és la primera pel·lícula que dirigeix. Jo de les conegiria, ja ho he dit, l'existència d'aquest personatge. Quan he buscat informació, visc que havia fet 49 pel·lícules, i m'imagina't, per això et volia preguntar a tu, si seria un equivalent a Espanya amb un personatge que tothom coneix, que no vol dir que sempre faci bones pel·lícules, com és el Santiago Segura, és a dir, el Torrente. Seria una cosa equivalent, això? Equivalent a Torrente, en frances? Pregunto, pregunto. No, no me suena, no me suena. No en cuanto actor, sino en cuanto fenómeno de colectivo, un senyor muy conocido. El Guillom Gallen, no. Ah, no, no, no, no. No creo, no creo. Es un conocido, si no me equivoco, entendría que es conocido como humorista y hombre de teatro, sobre todo, de cabaret, de sitios así, si no me equivoco. Sí, sí, aquí vistes que ha fet tele, ràdio, cabaret. Mira, Maria Antonieta de la Sofia Coppola també sortia, aquí repassant la seva filmografia com actor. És un bon actor, és un bon actor. Sí, sí, jo crec que el que destaca més de... La pel·lícula és molt fluixa, des del meu punt de vista. Aviam, no crec que sigui una pel·lícula més interessant, perquè es nota molt que és una primera pel·lícula, però potser el que destaca més és el tema, perquè ell és homosexual i és bissexual. Perquè no m'he terminat, explica que no en aquesta pel·lícula, en el pel·lícula no surt, però sí, doncs, després hi ha gent que m'hi ha sabentat que és bissexual, però està casat i té un fill. I a la vegada, doncs, ell, tota la pel·lícula, va del tema de la homosexualitat, que ell, en certa mesura, regenta... És un gran problema en França, últimament, que estan manifestant d'altres els catòlicos, perquè no es poden tenir les parelles homosexuals... No es poden casar. Bueno, si al final hi ha passat la llei, poden casar-se, però ara estan manifestant, perquè no es poden tenir fills... Ja, ja, ja, ja. Està basada la pel·lícula en un espectacle d'ell mateix, del propi autor del 2008. M'agrada molt com actua ell, l'actor, però no m'acaba de convèncer com a pel·lícula amb un conjunt. Bueno, creo que es una comedia. Yo vi unos trocitos, no la vi, pero creo que es una buena comedia por las críticas que leí... Lo que me ha sorprendido es que tiene 10 nominaciones a los César. Sí, sí, lo he visto. Bueno, no sé... Bueno, los César, para mí, no son una referencia. Bueno... Ah, no? No sé, es la... Perquè no es un premio dado por el público. Es la profesión que da a los premios. Y siempre... Bueno, es mi punto de vista muy personal, pero no me fío muy bien de estas cosas cuando es la profesión que da premios a otras personas de la profesión, porque siempre son... Però això seria igual que els Gaudí, que els Goya, que els Òscar... Perdón, perdón. He metido la pata. No, no, no, al contrari, al contrari. Molt interessant, al punt de vista crític. Como los premios literarios, el concur, que siempre son cosas entre amigos y cosas así, y te doy el premio, el año próximo me lo das tú, o sea, no sé, no acabo de... No estoy muy convencida por decir... De sintonitzar, en aquest tipus de plantejament. Y además, los César y incluso aquí, como se llama... Los Goya o los Gaudí. Siempre dan premios a películas muy conformistas, y a mí no me... A mi una cosa que m'has sorprès, si d'Espanya, i que tinc la sensació que és una mena d'influència del PP, és una sensació que tinc jo. L'hi han donat, han passat a l'Òscar, com a millor pel·lícula extranjera, la gran família, els amagatius. La gran família, l'heu vista? No l'he vista, però... Que és una pel·lícula que es posa passada de moda, amb un tema d'una Espanya profunda i passada de moda. I per què l'hi han donat? Perquè hi ha moltes altres pel·lícules que s'ho mereixien molt més, que aquesta, per exemple, Estocolm, és una pel·lícula que jo recomano. La gran família espanyola, de la Nier Sanchez Zarevalo. Que, curiosament, el Gerard Evoler... És un gran directe per aquesta pel·lícula. No l'havies, una pel·lícula concliche sobre la família espanyola. És concliche, és que és una família espanyola, que en un moment que se van a casar, coincideix amb la victòria d'Espanya, com en el futbol en Sud-Àfrica, en el qual va ganar el campionat del món. I llavors, hi ha una mezcla de coses, que no lliguen i que tot es parla de dir... que els espanyols som meravellosos, que els tècnics i tots els fem bé. No és així? No és així. A mi em sembla oportunista, sin base, un guion que no està treballat, i els personatges no s'aguantaran. No podem opinar. A mi m'han dit que la vista està molt bé, però de poc no sé quins arguments tenen. Ara, com que es presenta això com a candidata, potser la tornaran a posar i la podrem veure. L'enganxa de l'Evalo sí que és un director que ha fet una pel·lícula molt interessant. La primera i primos. Jo pot dir que la primera i primos estaven bé, però després no sé quina altra va fer... Gordos, també. Aquesta és la pitjor de tot. Amb diferència. Va de bé cap a malament, segons la teva opinió. Un dia l'haurem de dedicar a un programa, i llavors aprofundir una mica la seva filmografia. Bé, no està malament. No sé si realment havíem previst de parlar del Clint Eastwood, però ja me'n veig que no he pogut venir avui. No. Jo volia voler la pel·lícula francesa. Com que jo em gallien, que jo em gallien, que m'he pagat molt bé. Aunque no lo conozca muy bien, por lo que he visto y leído, es un buen actor y merece un apoyo europeo. Doncs el seguirem, també. Nosaltres ens hem d'anar apuntant, sobretot per fer de tenir aquí... Jo confesso que m'agusta molt com actor, però, clar, esta és una pel·lícula com a director, perquè hi ha un guion d'ell, o sigui, és tot d'ell. Ella fa directora, de més principal, i és la seva vida. I, llavors, penso que això no li acaba de funcionar. Però, en canvi, com actor, és un actor que sorprèn, perquè tota l'estona està rient, a més, és una cara simpàtica, fa molt bé el paper d'homosexual, perquè representa que és un nano que, des de petit, ja tens el conflicte amb la seva mare. I tota l'estona, doncs, ja la mare, etcètera, i ell és homosexual i tota la família, com si no li acabés d'acceptar la seva situació, que se n'enfotessin, no? I, aleshores, ell ho fa francament bé. És a dir, com actor, com actor li posaria un deu. És que hi ha un tipus de cinema, que jo crec que correspondria aquest tipus de pel·lícula, i un tipus de cinema francès, no només francès, és a dir, el cinema de la Nier Sanchez de Révalo, també entraria dintre d'aquesta categoria. De pel·lícules que potser no són enormes pel·lícules, que no entraran dintre de la categoria de clàssic mai, però que tracten un aspecte social, que és important que surti, i que la gent pugui veure. Jo, bueno, ho dic perquè, per exemple, amb aquesta que comentàveu abans, que pareixia aquest actor, la de jo quiero ser italiano, és una pel·lícula petitona, però tracta temes... Perquè l'italiano està molt millor que això. Bueno, bueno, però no sé si era aquesta, amb el que destacava que ara fa un moment de tota la situació de l'home socialitat de França... Jo crec que la comèdia és una bona manera d'explicar coses importants, també. Així, a més, atrae a un públic, a més públic, i amb la diversió, i amb l'humor, pots comptar moltes coses importants. Segur, segur, segur. Chaplin és un exemple. Però si es fa bé, si es fa bé, esclar. Queda clar. Queda clar. És clar. No sé si val la pena. Jo, Ger, em sembla que és una excel·lent pel·lícula, però que sí preferiria parlar un altre dia, perquè com que l'estan molt més endavant, i com que ens queden, ens queden un quart d'hora, doncs podríem parlar una mica del Clínic But. Vinga, anem per Clínic But i per Invictus. Per on començem, Joan? Jo confesso, haig de confessar que no havia vist Invictus, i el que va proposar... Jo tampoc. L'he vist ahir, abans d'ahir, amb la família, i vaig quedar sorprès, perquè m'esperava una cosa molt més fluixa. Per què? Si t'agrada molt, el Clínic But. Però no sé per què, no la vaig veure en el seu moment, potser perquè em va... No ho sé. Repassant una mica les coses que ha fet, perquè real d'això he agafat una mica la seva bibliografia, la seva filmografia, i veure tot el llistat de pel·lícules que aquest xicot, aquest home, ha fet, crec que realment... Mira, mira'm ràpidament. A partir de sense perdó, a partir de l'any 92... Aquest xicot de més de 80 anys. Tot sigui dit, el Clínic But. Per això, per això. A fer gràcia que deia aquest xicot. Bueno, que està bé. No, està bé. A partir del 92, amb sense perdó, un mundo perfecto, els pons de Madison, i tot el que ve a continuació, més o menys, té una certa qualitat, amb destacades moltes coses. Mystic River, a mi l'Ombiv... Intercambio, El Gantorino, Invictus... Invictus a mi m'ha sorprès. És a dir, jo em pensava que seria una pel·lícula mediocre, o sinó mediocre, per passar l'estona, que estaria bé. Té més coses de les que t'imagines. O sigui, està molt ben interpretada, des d'un punt de vista de muntatge cinematogràfic, és excel·lent, excel·lent. És a dir, el llenguatge, les imatges, la forma d'encadenar una cosa amb l'altra, em sembla una bona pel·lícula. No, si vols, no és una ablamestra, però és una bona pel·lícula. Jo vaig anar a la família i la meva va quedar tots encantats. És a dir, no allò diuen, cala'm que bé. Com Matt Damon i Morgan Freeman. Sí, sí, sí. I els dos han estat molt bé, eh? Sobretot, potser, el Freeman més que el Matt Damon. Dos buenos actors. I amb música com aquesta, clar. Que ja la vam posar la setmana passada per un despiste meu, pensant que havíem de parlar la setmana passada, aquestes pel·lícules. Jo la coneixia perquè la cantava Pitsiguer, amb uns famós discos... La cantava Pitsiguer... Jo, la setmana passada, sí. A mi em va fer pensar, em va fer pensar la pel·lícula, sobretot en termes polítics. Jo, la qualitat de la pel·lícula, ja sabeu que a mi en Clint Eastwood, em té una mica fart. Penso que el cap i a la fi, tot el que fa, és anar fent el seu ofici de la manera més comercial possible. Però ho fa molt bé, ho sap fer, no? Ho fa bé dintre d'uns paràmetres molt determinats, d'un paràmetre molt clàssic, però no esperis que t'expliquis res de nou. Simplement, la història les explica amb prou professionalitat. El cap i a la fi, als Estats Units, a Hollywood, tenen un equip de persones impressionant, de guionistes, d'efectes especials, de tot, com per poder explicar una pel·lícula bé. Ara no es pot comparar a Clint Eastwood, per molt que es digui, Sergio Leone, per exemple, que abans ho comentàvem, que és el seu mestre, Sergio Leone. Però saps què passa? Francesc, jo estic d'acord amb això. Per exemple, ja saps que hi ha una pel·lícula que les dues coincidim en que és extraordinària, que és, com es deia, que és una vez en Amèrica, que la troba una extraordinària pel·lícula, i que penso que és molt millor, que possiblement moltes de les coses que ha fet el Clint Eastwood, però, en el fons, si mires i analitzes l'obra també del Sergio Leone, de aquesta pel·lícula, que és extraordinària, però les de més coses entenc una altra, que està bé, però no et pensis que té massa sobres. No té res a veure, van parlar aquí del Sergio Leone, van parlar al spaghetti western, i va destacar que el Sergio Leone té una característica de creador molt potent. Va començar com tothom, admiran un cert cinema, que és el cinema americà, el western, i després va anar... No deia això, Francesc, jo no deia que estigués d'acord amb això, sinó que deia que mentre l'obra global dels Sergio Leones poden ser set, cinc pel·lícules... Sí, va fer molt poques pel·lícules. Si analitzes una mica el que ha fet el Clint Eastwood... Clar, molt, molta més. Potser 36 pel·lícules dirigides per ell, que són autèntiques joies. Dos o tres. Aquesta és la diferència que ja sabeu. Clint Eastwood està dintre d'aquest grup de directors per a mi sobre valorats. Ah, sí? És un gran, gran director. És un cine formal, acadèmic, en la puesta d'encena. Això és veritat. Però per a mi és un gran humanista. Per les històries que compta, és veritat que les puestes d'encena sempre són molt acadèmiques. Això no ho pot negar. Però els temes... El gran Torino, intercambio, el mateix Invictus tenen fons. Invictus, a mi, com deia, el que m'ha fet pensar és amb el líder. Amb la persona que és capaç de portar tota una comunitat de més de 40 persones. I fels de canviar d'opinió. Endavant, i no necessàriament donant la raó a les persones. Això es veu molt bé la pel·lícula, un moment terminat. El rubri aquí està ben agafat per poder parlar de les maneres com es pot intervenir en les opinions de les persones per fer que la cosa tiri cap endavant, que no es quedi estancada. Llavors, tot això està prou bé. No dic que no. I les frases que estan agafades del Mandel, l'imagino, o de la novel·la. No m'informen prou. Són impressionants. Tot el que va dient, no em quedeu de la manera com es posa seriós, com cal posar-se seriós, es posa més tendre quan cal posar-se tendre. El Morgan Freeman ho fa prou bé. Morgan Freeman és diós, perdoneu. Ja ha fet de Déu en alguna pel·lícula. És capaç de fer qualsevol cosa. El Morgan Freeman està en males pel·lícules, però sempre està tan bé en ell que, incluso en aquestes pel·lícules, la amiga és com un mucho placer. No, jo no... Home, hi ha una notícia d'última hora, que suposo que coneixeu, que és la mort del Filipe Seymour Hoffman, que 46 anys impactant, perquè és un gran actor de Hollywood, un dels més grans que ha tingut a la seva generació. I crec que a 46 anys, un home així, i que a més de la forma que sembla ser que m'ordre, fa una mica de llàstima, fica de pena, i sap veure-ho, no? Bueno, era uno de esos actores carismàticos. Sí, carismàtico, y en la vida muy torturado, y creo que es por eso que habrá acabado así. Y hay que ver... Si hay una que hay que ver con él, es la sobre, que se llama Truman Capote, Capote, y que, si es genial, ahí tiene un papel increíble hace de Truman Capote, y cuentador de la historia de como nació al libro a sangre fría. Sangre fría. Y es muy muy especial, es una pel·lícula muy especial en Filipe Seymour Hoffman. En el extremo que han hecho... Hay un remake, dos películas americanas, que hacen la misma historia. No es pot dir que sigui un remake. No, son dos. Pero la mejor es la de... La mejor es la de... Y sobre todo el personaje de Truman Capote, lo bordo es él. La veritat és que és d'aquests actors que, a mi personalment, i em sembla que vosaltres també, i jo diria que gairebé tota una generació ens ha marcat, perquè a través de personatges que poques vegades han estat protagonistes, però poques vegades ha fet de protagonista amb una pel·lícula, sempre que ha sortit, és que... Vaja, et quedes mirant el que fa aquest home, i penses, no pot ser que una persona arribi a aquesta profunditat amb el personatge. Jo recordo dos o tres escenes per fer-li una miqueta d'omenatges, si ho sembla, i si una altra recordeu alguna cosa més, doncs també ho podem comentar, és clar. Doncs recordo, per exemple, a la pel·lícula... Emissió era impossible dos o la tres, aquesta última que es va fer, que ella ha d'interpretar a dos personatges que en un determinat, el personatge del Tom Cruise, es disfressa d'ell mateix. Ell és el dolent de la pel·lícula, llavors és ell, és el Filipe Simon-Holman, i hi ha una escena en la qual el Tom Cruise per aconseguir una història, un maletí, o no sé què, doncs s'ha de disfressar d'ell. Llavors ell es troba a ell mateix, amb una mateixa escena, interpretant una al Tom Cruise disfressat d'ell i l'altra a ell mateix. És impressionant, no pots creure que una topogui està fent això a la mateixa vegada. I amb els matisos que ho fa, i ho fa creure, hi ha una pel·lícula extra-mega comercial com aquesta, i de tant en tant també vaig a veure'l. Ja veieu, impressionant. I una altra pel·lícula que sí que fa pràcticament de protagonista, que si no l'hi heu vist és d'una delicadesa enorme, és la família Sabaix, el Sabaix, amb la Laura Lini, també que és una d'aquelles atrius que amb entusiasme, fan una parella de germans que han de mirar que fan quan el pare es posa prou malalt i han d'internar-lo. I llavors tota la pel·lícula és primer, anar coneixent la característica i la biografia de cada germà, d'un bé cadascú que s'ha dedicat, ell concretament és un professor universitari que està fent una tessi sobre l'òpera dels tres pènics, de la coneguda òpera, que ara no és d'Albert Olbrec, basada en l'obra d'Albert Olbrec, i que el veus fins i tot en algunes setmanes cantant quan va anar al cotxe, i la germana és una altra història, és una mica més tarambana, més d'anar fent, i que van passant... A més a més, la pel·lícula és molt interessant per analitzar l'estat de la sanitat pública inexistent, als Estats Units, i de veure com la gent s'ha de buscar la vida, com poden, per trobar això on deixen, a una persona gran, i han de mirar les característiques d'una institució, d'una altra, i de decidir a partir d'elements que són ben peculiars, si es veu tot una mica net, si el tracte és bo, probablement és terrible. I ells dos, Laura Linis, si la recordeu, la triu meravellosa, i ell mateix, també. I la tercera escena, que sempre recordo, quan em ve al cap aquest actor, és la de Punch-Drag-Love, la pel·lícula de... Aquí es va dir... Embriagado de amor, que és una pel·lícula en què ell fa, com una mena de mafios, venedor de matalassos, de colchones, i en què s'ha d'enfrontar amb l'actor protagonista, una cosa impressionant, ell fa de dolent. Se li dona molt bé fer de dolent aquest home, perquè aquell posat que té, amb la barba, ben crescudeta, realment, és fred. Em va impressionar molt. La veritat és que hi ha morts que et colpeixen més que l'altre, com ho van dir, és allò que dius... Però sent tan jove, i a més a més, com deia... Jo no ho sabia, tampoc. Ell havia sigut heroïnom, ha sigut dicta de droga, va superar-ho, i es veu que últimament, fa molt poc, la seva dona s'ha separat de la seva dona, està casat i té tres nanos, i el més gran té deu anys, i es veu que això li va assumir amb una certa depresió, i el van trobar a casa seva amb una sobredòcia. I, clar, doncs sap greu, perquè una persona, si estigués molt fatal, però un senyor que estava a la Cumbre de la Ola, estava a màxim èxit, és a dir, que no era un senyor que sabia treure de sobre els projectes que li demanaven, a tot arreu el volien treballar, que treballés amb ell. I, inclús, a Ilegit, es veu que també havia de començar a la càrrega televisiva, i que, per tant, sap greu, perquè... Ens ho perdem, ens perdem el que podia haver fet en el futur. Hi ha, de manera egoista, per nosaltres, sabem que tot això doncs no serà possible. Però, bueno, l'avantatge que té els cinemes, que queda tot el que hi ha fet i ho veiem, torna, efectivament, efectivament. Ens hem carregat el clínic but en 5 minuts. Està bé, està bé, m'agrada, això. No sé, eh? Si voleu dir una cosa més del clínic, però el dia està bé. Està bé. La imatge que tinc després d'haver vist les últimes pel·lícules a revisar una mica la seva obra, és la que deia al principi, que penso que... que jo no estic com... Tots els autors tenen obres més bones i més dolentes, obres aconseguides, obres menjar aconseguides, i, per tant, això és una cosa que ho porta la mateixa feina. No tot tens sempre un èxit absolut i tot és molt avallós. A vegades fracasses, a vegades t'equivoques, a vegades doncs ho fas molt bé. I llavors penso que veient globalment la seva obra, penso que és un personatge molt interessant. És a dir, no crec que hi hagi masses autors en aquest moment, que siguin capaços de mostrar una obra, en la fons, tan consistent com la seva. A mi, el que em passa, m'imagino que al llarg del temps que vas veient les seves pel·lícules, no les he vist totes, eh? De fet, de les últimes vaig veure Místic Ribé, i em va agradar força, em va agradar molt la pel·lícula, i em vaig quedar una mica aquí. Ni milions d'olars baby, ni les banderes dels nostres pares, ni cartes de Diego Gima... No les he vist. Gran Torino, de vegades. Gran Torino, sí. L'intercanvi també la vaig veure després. Invictus és aquesta que he vist ara per poder parlar avui. A mi em va fer la impressió en un moment determinat, que és d'aquells directors, i això és el que em va fer tirar una mica enrere. Que busca el favor del públic. Jo penso que això és el que cridarà l'atenció d'un públic majoritari. Potser hi ha gent que ja li agrada, que sigui així. Vull dir que hi hagi una persona que tingui aquesta capacitat, per cridar l'atenció de molta gent, com més millor. A mi això em tira enrere. A mi m'agrada que l'autor expliqui la seva història, sense cap mena de concessió cap a l'espectador. L'espectador ja s'ho farà. Ja farà l'esforç per apropar-se. Parlem de l'Artsport Dreer, de Polanski, d'aquest tipus de director. Que et poden desagradar enormment, perquè no saps ben bé cap a on van en un moment determinat, i has de ser tu com a espectador el que facis l'esforç. A mi el que n'he viscut em passa al contrari. Dona massa, massa pistes, massa clau, deixa tot. Invictus, per exemple, passa això. És una pel·lícula blanca, completament. És una pel·lícula per veure això amb família. És una pel·lícula Disney, pràcticament. No hi ha conflicte. El com això, no. El conflicte el dona, la situació de Sud-Àfrica. Però la pel·lícula en sí, no mostra res pràcticament. És súper suave, tot. No hi ha cap mena de problema en aquesta pel·lícula. És molt curiós. La sena aquesta del nen al final, quan estan veient el partit, dius, uf, ja només falta que li posin un sac de sucre, això, i vinga cap a casa. No sé, bé, no, jo m'ho vaig passar bé veient-la. Però d'aquí hi ha una gran profunditat. Veig que s'ha pediat l'hora a sobre. Recordo que a la setmana que ve parlem del Festival de Berlín, que tindrem una corresponsal, la Tiziana Apolello, que ens parlarà des de directe des de Berlín. I que el tema, a més a més, ella sap que el Festival de Berlín fan un homenatge en el Kent Loac, i que, llavors, hauríem triat la pel·lícula Tierra y Libertat per comentar-la aquí. És una gran ocasió per tornar a veure una enorme pel·lícula, Tierra y Libertat. I no s'olvideix d'anar a veure la Polanski i la Venus de les Pieles. Jo la vull veure. Si vull que hi hagi més polèmica a la setmana vinent. Vale, vale, vale. Si anem sense condicions, pumblospod.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres, està clar? Bona nit.
