Cinema sense condicions. Bona nit. Som aquí, un dimarts més, a Cinema Sense Condicions, disposats a parlar de cinema i de cine i de... Què en loa? Que em sembla que això que està sonant és de Tierra i Libertat pot ser? Efectivament. La banda sonora de George Fenton, que com que avui és una pel·lícula de qual li dediquem un espai, si és que ens donem temps, en tot el contingut que tenim, que és molt i variat, doncs efectivament estem sentint aquesta música tan maca que després vindran, que no passarà ni coses d'aquesta revolucionària de l'arquista. Avui el Francesc diu això, perquè tenim dots previst, primer, parlar una mica de les pròximes prestrenes, de lo que hem vist, de la Galagoya, que s'acaba de celebrar, ja sabeu el diumenge, si tenim una mica de temps. Amb una segona part, que potser serà d'aquí 20 minuts, o 25 minuts, aproximadament, intentaríem... Bueno, segur, intentarem contactar amb Berlín, on tenim una col·laboradora, la Tijana Pulello, que ens explicarà, doncs quines impressions li ha produït el que he vist del festival de Berlín, i com que aquest any feien un homenatge en el Kent Loac, doncs havíem triat, si és que hi havia temps, si és que hi havia temps de comentar-ho, una pel·lícula d'ella, vam triar Potser Tierra i Libertat, perquè fa referència també a la guerra civil espanyola, ens afecta d'alguna manera, i va ser una pel·lícula molt interessant en el seu moment. Està sonant, sí senyor. Es posa una mica la pell de la llina, perquè no diró. Sí, sí, sí, perquè no diró. Doncs escolta, a part de tot plegat, tu diràs, potser aquesta pregunta no s'escau, com ho fas per aconseguir aquests contactes, Joan, per tenir ja una destacada? No, amb la Tijana ens vam conèixer amb un passe de premsa, sèiem al costat perquè és veritat, vam començar a xerrar, penso que ens vam caure bé motivament, i aleshores ella em va dir que anava a Berlín, jo li vaig dir que havia anat a Berlín, però que per problemes personals i familiars no hi podia anar, i aleshores va sortir la conversa, i va ser quan li vaig oferir mira, si vols col·laborar amb nosaltres el dia que em tocava a mi estar a Berlín, i allà es va oferir lliurement, cordialment, ajudant-se a omplir aquest espai que havia en principi, l'havia de fer jo, però que ara el farà molt bé la Tijana. I a veure si s'anima a venir aquí un dia quan torni a Berlín? No, ella viu a Barcelona, per tant... Per això, per això? Doncs quan viu a Barcelona, quan vingui, la convidarem a que vingui també a l'estudi, el plantó nostre, per col·laborar en aquest programa. Doncs d'aquí una miqueta parlarem amb ella, si tot va bé, si les comunicacions funcionen, que no tenen per què no funcionen. No tenen per què no funcionen. Potser per començar ja que tenim la gala dels Goya a sobre, i vam poder, encara que no vulguéssim, comparar-la amb el que havíem avançat la setmana passada sobre els premis Gaudí. Estem de prèmia, prèmia festival, què està passant aquests dies? Ja t'ha arribat els Òscar, o sigui... No, el que faltava. Que no estem aquí per res. Doncs estem de res. Allà tindrem un contacte també? De moment no. Ei, doncs espera, espera, no em provoquis. Va, ja veurem, ja veurem. Vale, vale, vale. Vinga, som-hi. Doncs primer que s'ha de dir, és que, bueno, contràriament al que va passar amb els premis Gaudí, que van tenir una acceptació popular i mediàtica, perquè tots els diaris i les ràdios, etcètera, m'han parlat amb orgull i amb satisfacció, i dient que s'ho havien passat molt divertit i molt bé, desgraciadament, desgraciadament no podem dir el mateix dels premis Goya, perquè tothom, no és una cosa unànime, ha dit que va ser una gala llarga, avorrida, sense ritme. Tothom del món sense? Del món sense, mediàtica, em refereixo, periodistes i gent de premsa. Per exemple, el Dilluns, el dia següent, el país deia una gala que n'ofregó gràcies a alguns inexplicables números musicals, hi ha un ritme irregular. Avui, aquest matí, jo estava llegint a la venguardia el Pedro Vallín, que es creia des de Madrid, i deia, Manuel Fuentes va sortir a perdre i va perdre fent enyorar la precisió i la gràcia amb què Eva Hache defensa els acudits dolents. Fuentes en va fallar fins i tot als bons, que n'hi havia algun. Tot un home de ràdio i de televisió, que mira, potser té els seus moments baixos. Jo reconec, Joan, que vaig sentir la gala per la ràdio. Cosa curiosa, perquè dius, normalment, el que vol és veure les cares i tal, però és que no em venia de gust. És que passa que vaig veure com la prèvia, jo que comencen a entrar als actors, i van fer tant una presentació, tant del corazon, saps, que vaig dir, mira, saps que no em va venir de gust posar-me a les deu a veure tota la gala. I llavors vaig anar sentint, va emocionar a força, vista per la ràdio, tot i que hi ha una cosa que em va molestar molt. I ara ho dic així directament, i és que no sabien ni qui era la Neus Vellús, que estava nominada com a millor director novell, i van dir, no us... i la plaga, i ja està, ja no van dir res. Però hi ha hagut un incident, no sé si sabeu, hi ha hagut una incident, no sé si sabeu, ja ha arribat la informació, que ha molestat molt amb una persona, que és la Núria Vidal, perquè quan a mitja de cada any es fa, en memòria, se esmenten les persones que han mort, etcètera, etcètera, doncs es va anomenar una famosa crítica que vivia a l'estranger, però que feia crítica, ens sembla que la feia a l'ABC, qui era la Beatriz Sartori, però van posar la fotografia de la Núria Vidal, que és la crítica d'aquí, de la fotograma. Sí, no sabia això. I es veu que hi ha hagut un escàndol, perquè volem dir que la gent no s'informa, no li van demanar, van agafar la fotografia, es veu d'un anuari que hi havia de la Núria Vidal, i es van confondre per això, però no li van demanar ni l'opinió, ni res, van agafar-ho així. És a dir, una certa mala organització, que és el que era vist per televisió, donava la sensació, que avui, jo ara, quan venia, estava llegint, bueno, quan he arribat aquí, estava llegint, una carta al director feta per un periodista, en que t'ho diu, mala gala, mal cine. I quan aparecia, això és del periódic de avui, eh?, i quan aparecia que en els anàlegs de les gales de televisió no podien alzar-se cotes més altes de Sopor i de Bochorno, llego Manuel Fuentes, xistes manidos sobre el ministro, el anuncio de la Ludería, Mario Casas y el Relaxing Cup, tan solo destacó Joaquín Reyes y su destapé al estilo fremen, lo que nos hace pensar que quizás fuera mejor dejar la ceremonia en manos de un grupo de cómics. Tampoco el reparto de premios arregló el esfuerzo, no acaba de duda del ingenio de David Treva en el discurso, un talento que no termina de reflejar-se en vivir, és fàcil, con los ojos cerrados, cinta simpática y amable, pero que no puede representar lo mejor del año del cine español. Ninguna de les principals candidatas, ni la angustiosa caníbal, ni la sobrecogedora a la herida, están a la altura de las cuatro obras maestras europeias que competían por Ungoya. Reflexionem-nos a estos films, Transpassaron Fronteres, Conaudacia i Cinq Grandes Presupostos. Jo, en alguna mesura, estic d'acord, i penso que hi ha una pel·lícula que ha passat molt desapercebuda, en canvi, per mi, mereixia més destacar, més premies, etcètera, etcètera, que és Estocolm. M'he perdut una mica, amb això que deies, perquè quines eren aquestes quatre obres maestres que competien? Amor, amor, les pel·lícules estrangeres que competien, aquí eren Amor, la vida d'Adel, la francesa, les quatre que estaven nominades a... Ara ho entenc, m'havia despistat. És el que deia ell, oi? Sí, sí, sí. Així el que comentava, és un... es diu Paul Morales, i és periodista de Barcelona. Bé, dit això, així podríem seguir-hi, i penso que no val la pena continuar per aquesta línia. Gratant la herida, oi? Potser sí que val la pena destacar. Com va agradar el discurs del David Truéva? Sí, sí, sí, sí. Quan va dir que va fer un homenatge a la Concha García Campoy, que, com sabeu, al principi de curs, s'havia mort, i va dir després que fa dos dies, una persona que potser no conegueu, que conegueu menys, perquè aneu poc a Catalunya, cosa que us recomano, que feu anar-hi més i dir-los que els estimeu molt, o que els estimem, i part d'anar-nos a destacar que havia mort la titiana Sisquella. A mi m'ha semblat que aquesta il·lusió, ell viu aquí, a més a més hi he descobert aquest matí, que no ho sabia, que parla perfectament del català, perquè hi ha les entrevistes que li feien en aquest matí, en el RACU, parlava perfectament de monòscul d'octubre. No em va ha estat casat amb qui ha estat casat. Molt de temps, amb l'Arián Nagil. I té fills que deuen ser catalans, lògicament. I l'Arián Nagil surta a la pel·lícula. És fàcil, les ojos cerrados. Al principi, al principi, la família està a ell. I la seva filla, una de les persones que surten allà, és la filla d'ell mateix. Que suposo que deuen parlar català, m'imagino, entre ells. Per tant, em va semblar molt interessant aquesta referència, que no sé si es va donar a compte que la van aplaudir. A tothom molta gent allà va aplaudir aquesta... Hi havia molt català, allà, molt nominat, molta gent. No hi havia pel·lícules catalanes, excepte Cipizàpia i alguna cosa més. Hi havia una fotografia que el van premiar al final. Sí, sí, sí, però... Però llàstima és una llàstima que aquesta gala no funcionés. A mi em va ser molt avorrida, la vaig gravar. I vaig tenir temps de veure-la tranquil·lament. I que comparada amb els Gaudí, desgraciadament, no tenia punt de comparació. No hem vist cap de nosaltres, em sembla. Ni Jaume que acaba d'arribar a Can Ibaloi. Jo tinc moltes ganes de veure-ho. No l'he vist, tampoc jo. No puc parlar. Espera, Jaume, que no et sentim. Un segon, un segon, ara sí. Se m'ha d'escoltar perquè si no, perquè parlaria. Si no perquè vins, oi? Havies vist Can Ibaloi? Quina? Can Ibaloi? És que Can Ibaloi és un altre pel·lícul. Jo m'he equivocat. Sí, sí, sí. Perdona, jo m'he equivocat. Jo tampoc l'he vist. Si no ho he dit prou vegades, sí, perquè és de Manuel Martín Cuenca, que és un dels grans directors que fan pel·lícules per aquí. Vull dir que està allà. La tinc pendent i amb moltes ganes de veure-la. Doncs això és el que va passar. Mira, és curiós. La veritat és que no havia llegit gaire crítica, i aquesta comparació entre la gala del Gaudí i el Goya és curiós. No l'ha fet massa gent. Curiosament no l'ha fet massa gent, perquè hi ha més diaris. El període que d'avui encara era més radical, però no cal llegir-ho. Em sembla que ens agrairia massa, i necessàriament. Però, en general, tothom no comparant amb el Gaudí, sinó dient, parlant de les gales mateixes del Goya, i que s'hauria de renovar perquè la cosa no acaba de funcionar. I que el menú fuent és que potser no arribava a l'alçada, ni de l'Ebama H, ni del... No es diu de bona fuent. Això és el que més o menys es pot resumir del que ha sortit a la premsa. Bé, tothom sap, això no cal gairebé dir-ho, però ja que estic donant la informació, que les bruixes de Zogar Ramurdi es donen a portar la majoria de premis tècnics, diguéssim, i la pel·lícula del David Troeva, doncs, els grans premis. Jo estic content. A mi la pel·lícula em va semblar, tot i que ja sé, jo en què tu no t'havia agradat gaire, em va semblar una pel·lícula, aparentment... Un component de tornar-la a veure per revisar si és que estic equivocat. Jo diré per on l'analitjo, perquè després m'he adonat, si recordeu un director que és el Miguel del Badalejo, jo crec que la pel·lícula del David Troeva va una miqueta per aquí, i segurament no havia fet mai el David Troeva un cinema d'aquest estil. Pot ser. Canvia volgut fer una pel·lícula, en principi, o en aparència tova, fluixeta, que no tingui blanca... Però aquella, a mi la primera del Badalejo, que va ser l'últim dia... La primera noig de la meva vida. Això és extraordinari, eh? Sí, sí, sí, i tot el que ha fet, pràcticament. No, no, hi ha últimes coses, no? La primera és la que per mi... No, no, no, jo no estic d'acord. Té una obra molt consistent i molt forta. A mi em va agradar molt la primera, però molt, eh? Fins i tot, fins i tot, la primera que va fer de Manolito Agafotas és una delícia, és impressionant. En el meu moment, t'enganxa amb el moviment de càmera que fa, la manera com passeja la càmera pel poble, i la primera frase que diu el Manolito Agafotas, és que la recordo sempre. Diu, este es mi abuelo. Se'ls veu l'avi anar a un banc, este es mi abuelo. I diu, molt a què t'he quedat? Te dius, més que no sé com ho fa, el Badalejo. Sí, sí, és que no sé com ho fa, però ja t'enganxa i no et deixen anar en tota la pel·lícula. Una pel·lícula, apareixment, això. Que ho fes, o que aquesta no l'hi vista, eh? Doncs és això. Cinema molt similar, alguna forma, a l'última pel·lícula del David Treva, i té aquesta característica de cinema que et fa reflexionar, que et fa pensar, sobre una sèrie de valors, sobre una sèrie de personatges que es mouen més aviat amb la periferia, que no són guanyadors, però que tampoc són partadors. Vull dir, un professor que estava allà a la gala dels Gaudí, els Goya, van parlar molt d'ell, i Juan Terron, si no recordo malament, ja de 90 anys, doncs és un home que mirava de donar classes, simplement, de fer la seva feina bé, i a part li feia molta il·lusió parlar amb el John Lennon, i aquest era l'objectiu de la seva vida, pràcticament, i no sé si és veritat o no, però tal com va la pel·lícula, la cosa funciona força bé. A mi se me cultura cosa bastant interessant, ja que heu arribat a aquest punt de conclusió d'aquesta qualitat. Si comparem aquest cinema amb tot el que es feia, per exemple, als anys 70, és que dius, a on tenem, no? Quin tipus de pel·lícula et refereixes a l'any 70? Sí, bé, vull dir, esclar, que jo vius amb l'anga i aquells, però no, jo no em refereixo a què és. O als 50 i als 60. Jo em refereixo més aviat a tota aquella mena de, no sé, de banca de respecte per... Ja, ja, ja. Per les persones en general, que tot eren... No sé, vull dir... No, jo l'únic que dic és, vull dir, abans de començar el programa en el francès, a mi em cau molt bé el David Troeva, però em cau molt bé, sobretot, per a nosaltres, d'aquesta lamina, inclús, li diria abans amb ell, que en 1987, que és la pel·lícula última que li havia vist amb el Sacristà, és molt superior en aquesta, i tinc la sensació que era el típic perdedor que l'havien nominat set o vuit vegades. Primer pels guions que havia fet, la nina de tus ojos i molts guions famosos, que havia col·laborat amb el seu germà, i després, com a director, l'havien nominat moltíssimes vegades i els guions ja us tocaran, no us preocupeu que el temps passa i són molt joves i més tard o més de los els donaran. Però jo crec, honestament, que se'l mereixia per altres coses que no per aquesta pel·lícula, però, bueno, això és molt opinable. I em comprometo a tornar-la a veure per veure si realment... Jo continuo dient que té moltes càrregues de profunditat, més de les que aparentment, perquè aparentment és una pel·lícula toveta per tota la família, estil al va d'alejo. És que jo crec que millor definir, se'n va a córrer últimament, com ho vaig pensar, crec que és el millor que podem fer. Aquest matí ha explicat ell, a la ràdio, que té 60 còpies noves, al dimecres d'aquesta setmana, i que hi ha molt cines. Per tant, es podrà veure. I, en canvi, curiosament, la Plaga les segueixen fent només amb un sol cine, i a la 5 de la darda o 5.45 de la darda. Doncs aneu a veure-les, sí, podeu. Tot i que demà, el dijous, on sembla que és, les neus balluses presenten el bolitge per comentar amb el públic la pel·lícula de la Plaga. Ho va fer ja la setmana passada. I el dijous també, amb el bolitge? Doncs és igual a l'hora que la facin. És igual si la fan amb els jocs. Aneu a veure-la, perquè és una meravella. Hi ha gent que ja l'ha vist amb la nova, perquè l'han passat molt poqueta gent, també. I també, de notícies que jo tinc, ja els hi han cantat. És que no és una pel·lícula diferent, diferent. I jo estic molt content d'haver parlat d'ella, després de tornar de l'estiu, quan es va estrenar i continuar donant-me molta satisfacció. Doncs jo tinc ganes de veure-la, sincerament. Però ràpidament, perquè tinc por que la Tatiana que ens està estrenant a Berlín... Que sí, pacientia, ja a Berlín. Volia, ràpidament, parlar de dues pel·lícules que estrenen la setmana, aquest divendres, d'aquesta setmana. Una és la primera, és una pel·lícula que es diu La Segunda Mulher, que és un film estrany, inclusificable, que et deixa pensar com deuen viure les noies o les dones musulmanes al món occidental, al nostre món, a Europa, concretament. Perquè és una noia, la pel·lícula comença amb un casament que es produeix a Turquia, entre un nano relativament jove, de 27 o 28 anys, amb una altra noia, de 27 o 28 anys, i de cop i volta, doncs, compta que aquesta gent sembla ser que es trasllada en aviana, a Ústria, i allà aquesta noia es converteix amb la esposa del seu pare, o la segona dona del seu pare, perquè la seva dona, la seva mare, segueix viva. I mentre ell ho accepta, i pràcticament impactat, això amb els seus pares, amb els seus pares, fer això, les altres germanes més grans, també, de les de la teva edat, no ho accepten, i, aleshores, aquí comença... Clar, el que passa amb aquesta pel·lícula és que te'n dones compte que és com viu una gent que té una mentalitat musulmana i que té uns principis, que tu no estàs molt lluny, que no els acabes d'entendre com funcionen, instal·lada aviana, instal·lada en una ciutat d'Europa. Llavors, clar, aquí la interpretació és brutal, la interpretació de les dues noies, els principals, que són la mare i la nova esposa, la segona esposa, és brutal, molt pulca i molt acadèmica des del punt de realització, però potser amb elements que, sincerament, et costen d'acabar d'entendre, d'acabar perquè la cosa s'ambulica, no vull explicar què és el que passa, continuació, però la cosa s'ambulica, i s'ambulica de tal manera que costa una mica, doncs, captar tots els... costa, captar, diríem, la profunditat de l'ull d'estandir, perquè veus el que passa, però no saps com analitzar-ho, perquè no tens elements d'ajudir-s'hi perjudicar aquell comportament d'aquelles persones. La segona mujer. I la segona pel·lícula? No, és la tercera pel·lícula. No, no, vull dir per anar al xamp, però si volies dir alguna cosa més, digueu, perquè anem trucant, mentre parles de la segona pel·lícula, anem trucant a la segona pel·lícula. La segona pel·lícula que volia comentar l'hem vist aquest matí, també és una pel·lícula sorprenent, que va amb Amon Rohe, una pel·lícula belga, i, a més, era rodada amb Flamenc, a mi dium, a Flamenc, que m'ha fet pensar una mica amb el fenomen de volver-anpezar. Jo no sé si us recordeu que fa molts anys, el cembre de la 82, el José Luis García, va guanyar el primer... Volver-anpezar! El primer Òscar espanyol que vam tenir de pel·lícula estrangera a Hollywood, i veient la pel·lícula després aquí, que la vam veure tothom, doncs ens han d'anar a compte que no ho sabem perquè no n'hi havia per tant, possiblement nines de les pitjors pel·lícules que va fer el Garci. Va d'un professor, com sabeu, de literatura medieval de la Universitat de Berkeley, que és escriptor i que li acaben de donar el premi Nobel, i arriba a Jijón, que és on ell és, i resulta que amb tot això, amb tot això, s'ensalça els americans. És a dir, se li dona coba, perquè ell parla molt bé dels Estats Units, i tal. I tens la sensació que li van donar a finalment aquest Òscar perquè els americans quedaven molt bé, molt xulos. És una mica el que passa amb aquesta pel·lícula de l'Obama Montroy, que és una pel·lícula flamenca, una pel·lícula que està nominada curiosament a l'Òscar, a la millor pel·lícula extranjera. Em deien el mateix motiu, perquè és un grup de gent que canta country, que fa country, i canta molt bé, però té una mena de contrast, diríem, de dos maneres de fer. És a dir, hi ha una primera part que tots els personatges són molt ben elaborats, molt ben significatius, dels creus i tal. I de cop i volta arriba una segona part en què tot sembla que no saps per què passa tot el que passa, que no tocaves de creure, que no et sembla que els personatges sigui lògic que reaccionen com reaccionen. Per tant, és una pel·lícula que no saps què dir, que no saps què pensar, ni quina és la cosa que pots opinar. Llavors, jo he sortit bastant desconcertat i us prometo que encara estic pensant en quin sentit m'agrada, i desclase encara en aquest moment. Necessito madurar-ho i veureu una mica més clar. La propera setmana. Doncs jo, a part de veure Tira Libertat, de la que després, si tenim temps, parlarem una mica, tornar-la a veure, perquè era això que tu deies, la pel·lícula aquesta, la que li fan un homenatge a aquest festival. Aquesta edició, espera, quina edició és? És que és impressionant. La 64 edició. Vull dir que estem parlant de 28 edicions del Goya, 6 del Gaudí, però aquí porten ja una bona colla d'anys fent festivals a Berlín. Doncs, bueno, Tira Libertat m'ha sentvat impressionant. Però, bueno, després en parlem. No recordava tots els detalls, i és que és una enorme pel·lícula, l'Amiris per on l'Amiris. Estiguis d'acord amb les coses que t'explica, o amb el plantejament que té el Kent Loach, en qualsevol cas, veritablement, no sé, no sé. Jo crec que és de les millors pel·lícules d'aquest directiu, i mira, que en té de bones. Bueno, va ser una de les que li va donar més res, a la so, és a dir, que ens ha fet cap mena de dubte. I vaig anar a veure, ja ho havia anunciat, portava dues setmanes anunciant. Vull dir, era jo la visió de la pel·lícula Polanski anunciada, doncs vaig a veure la del Polanski. I el que em va resultar molt curiós, i us ho dic perquè parlé una miqueta d'aquesta pel·lícula, mentre contacto amb Tiziana, que em sembla que ens està trucant, perquè jo l'he trucat, i llavors ha sortit el contestador, etcètera, doncs ara la tornaré a trucar, doncs que parlé una miqueta, de la pel·lícula del Polanski. Jo el que destaco és que per mi és com complementària de la pel·lícula, ara tu comentava, fora d'antena, Joan, de l'Arstrier. És com si, on no arriba una, arriba l'altra, està clar que no s'han posat d'acord, però és que jo no veig que siguin, que tinguin un caire diferent, tenen un format absolutament divers, una és una pel·lícula feta a partir de retrospeccions, d'anar mirant el que li ha passat una persona, tot i que està fet a partir d'una conversa, també, vull dir, que són dos personatges els que estan enfrontats, o a través d'un diàleg, de fet, sí que hi ha un enfrontament, i sobretot al final es veu clar que s'havia de produir aquest enfrontament, final del segon volum. I en el cas de la pel·lícula del Polanski, la Venus de les Pieles, que encara no havia dit el títol, doncs és tota l'estona, cara a cara entre dos actors, entre el director d'una obra de teatre i l'actriu, però veritablement, és que tot el que va sortir en la pel·lícula i sobretot l'evolució del personatge femení és impressionant, vull dir, allò. A mi el que veig em va agradar, eh? És que jo penso que... jo penso, a veure que us sembla a vosaltres, que des que la veus al començament de tota l'actriu, que entra per la porta, que la veus que és a prop el teatre, llavors la veus amb ella, no, no, no, abans d'això, espera, espera, la veus que està mirant el director, la veus mirant el director i sents com està parlant per telèfon, no sé, em sembla, que amb la seva xicota, jo crec que en aquell moment, ella decideix, és la idea que m'he fet, decideix fer tot el que fa després, és a dir, ella agafa el personatge, agafa, i l'evolució que veiem després és la seva decisió del que farà amb aquella persona que ha sentit a dir és que necessito una noia que no sigui vulgar, que sigui capaç de dir la paraula inextricable, a partir d'aquí diu, un moment, estic davant d'una impresentable, i llavors li explicaré com funcionen les coses, em sembla en aquest sentit màgica a la pel·lícula, perquè les passos que va fent, la manera com ella intervè, com el va manipulant, tant a dones de que és una persona i ell mateix, el director, es va donant de que ella té i en tal lli pregunta, tu ets molt culte, però després comença a dir que ets bastiesa, bueno, la veritat és que trobo que és una petita joia, una petita obra d'ara estic més d'acord en aquest sentit amb la Cocó. No passa res, no passa res. Vaig a trucar de nou. Si voleu parlar una mica també d'aquesta pel·lícula, doncs us deixo aquí en el Ruedo. Què has vist? És que he vist aquesta, si vaig estar amb tu, vam estar junts a veure aquesta. Jo el canvi difereixo una mica del que ell diu. Vull dir, sí que és interessant el que diu, perquè això és el que li has suggerit amb ell. En canvi, jo el que crec és la reconstrucció d'una obra. De fet, ella s'ho sap molt. Vull dir, és com si fos aquella Eva Aldesdodor. És com si fos això. És una dona amb una capacitat enorme i una cultura impensable. I llavors, el que fa precisament és apoderar-se, ja no d'ell, perquè jo penso que ella és el que més importa. Ella ha fet una obra i aquella obra, diríem que li mancaria, doncs, aquella qualitat, que en definitiva li posa a ella. Això és el que més m'agrada de la pel·lícula. És el que jo hi vaig veure, vull dir, després de pensar-ho, perquè el moment que la vam veure tu i jo junts, doncs és clar, em vaig quedar impressionat, perquè dius, això és el principi, el fi de tot per mi. Ja t'ho vaig dir, no? Precisament m'agrada molt la pel·lícula, perquè abasta tot aquell concepte, tot aquella volada cultural que en definitiva jo no he controlat mai. I això és el que m'agradaria arribar a controlar-ho, arribar a saber-ho, arribar de... Adéu. Bé. Tu que has vist la Nebraska. Nebraska és una pel·lícula que és prou interessant, amb molts aspectes. Aquest senyor treballa molt estèticament. Sí. I això és el que la fa molt, molt bàlida. Hi ha tot un seguit de registres a nivell del que representa una societat amb crisi. Vull dir, en aquest cas, hi ha altres pel·lícules que ens han plantejat. El mateix Clinisbo, amb el Torino, doncs ja ens ho ha plantejat. Tot això, la baixada de qualitat en determinats punts dels Estats Units. I aquí, doncs, ens fa, doncs, una passejada, també, per un d'aquests punts. L'Espanya, ahir, l'Amèrica Profunda. És l'Amèrica Profunda. No exitosa, dir-ne. No exitosa, però que està carregada de valors. És una pel·lícula, per mi, francament interessant. Jo diria que és una pel·lícula per la pel·lícula del mes, perquè jo és una pel·lícula que estic disposada a tornar-la a veure, perquè em va impressionar tant la interpretació com la fotografia, com el guió, penso que està carregat de matisos de com evolucionen els passionatges, de com van, etcètera, i em va semblar una excel·lent pel·lícula. Jo crec, honestament, que en aquesta temporada, les dos pel·lícules més interessants que podem veure són aquesta, que estan a final de mes, i llavors penso que l'hem d'aprofitar, perquè té també una interpretació i un guió francament brutal. Sembla que hem pogut connectar, finalment, amb la Tiziana. Buenas noches, Tiziana, ¿cómo estamos? Bien, bien, y nosotros. ¿Estás con frío en Berlín, o sin frío? ¿Cómo estás? Bueno, hoy sí, pero la semana estuve perfecta, tengo que decirlo. Normalmente hay nieve y todo el mundo que se los muere de frío, pero no, este año es como... Aquí dicen primavera, pero bueno... No hay primavera para el español y los italianos todo es primavera para nada. Nosaltres estem encantats de poder parlar amb tu, mare meva, una italiana a Berlín. Això podria ser una pel·lícula, no? Podria ser el títol d'una pel·lícula. Lo he dicho, Juan, que es verguenza, ¿no? Verguenza, no. Sabemos que entiendes el catalán, aunque lógicamente te expresas mejor en castellano, y lo hablas muy bien. Aquí la gente está interesada en saber qué te ha parecido Nymphomanía, que creo, vaya, que has las visto en versión entera, íntegra. Bueno, realmente no hay mucha diferencia y todo el mundo dice eso, no soy solo yo, porque... porque sí hay como una media hora más de la otra versión, pero... ¿Qué más hay? Hay algo de sí. Contenuto más explícito, quizás, sexual, porque dicen que él también ha declarado que no en la rueda de prensa, porque no estaba en la rueda de prensa, pero sí que ha declarado que es la versión donde él expresa su idea sexual, digamos. Entonces, era como... sí, hay más detalles sobre este tema, pero no es... la diferencia no es rellevante, no es tan importante. No creo que... bueno, yo personalmente, creo que la versión cat, está mejor que la ANCAT, porque la ANCAT, finalmente, está más larga. Ja, ja, ja, ja. Però tu, haciendo la valoración global de toda la película, ¿te gusta o no? ¿Te parece bien, a medias? ¿Cuál es tu opinión? Es muy interesante aún. Hay momentos que... bueno, muchos momentos que tiene días, porque comparar los detalles que introduce y no sé... hay... no sé... la presencia de este hombre con sus digresiones, sus insertos y... no sé, hay muchas... es como si... hay la parte sexual, sí, pero al mismo tiempo hay otra parte. Hay una parte intelectual también, y bueno, los actores son preciosos, porque sí, ya las de Gensburg y... La Uma Turma, yo pienso que hace un papel solo solo hace un momento y llenó la pantalla. Para mí es una de las escenas... bueno, Uma Turma, para mí, se presta maravillosa en esta película, en el poco santo que sale. Sí, sí, me gustó mucho, me gustó mucho. Absolutamente de acuerdo a la Uma Turma en que estaba en una rueda de prensa. Sí, sí, sí, y mucha gente, muchos periodistas han preguntado cosas a ella, que sí que tiene este papel como decías tú, de como cinco, siete minutos, nada más que eso, pero todo el mundo la encantó, sí, sí, sí. El no fue, no? La Sontria no fue la rueda de prensa? La Sontria solo se presentó, no sé si imagino que sí, al fotocall con una t-shirt que decía persona non grata un t-shirt seleccional de Cannes, y luego no fue a la conferencia de la rueda de prensa, y a la rueda de prensa había Stacy Martin, la actriz que hace la joven, y ella y luego, así, había como se llama el nórdico. Saya de Breast que interpreta el único, casi, amor de su vida, pero no lo sabemos, porque amor no se puede realmente decir, pero él estaba, pero estaba completamente, no se sabe si borracho o bueno, no estaba aquí. Entonces la única pregunta, sí, y la única pregunta que le hicieron, digo, dijo algo como una broma, no sé qué, como dos una frase y se fue. Que cosa no te parece, que eres lo que más te ha gustado, de lo que has visto? De Berlín, de la Berlínale, bueno, hoy ha sido un buen día para la competición, creo, por el concurso, porque ha sido la película de Alain Remès, siempre es Alain Remès, poco... Siempre sobre su estilo... Sí, bueno... És allà de Emèr, Guàrdia i Chante, no? Emèr, Guàrdia i Chante, con sus actores fetis, con sus actores que utiliza siempre, no? Sí, sí, sí, como la... con su llamada Sabina, Sabina Gemma, entre disolier, entonces con sus actores preferidos y bueno, siempre una película muy coloreada y con un plato de teatre donde esta gente hay como 6 o... Sí, 6 o 8 personajes que se... así que ensayan para una fiesta de teatre. Eso fue interesante y otra película de hoy, del concurso, fue superior, todo el mundo la gustó muchísimo y era la Noruega, que se llama The Pigeons muy, muy, muy interesante que luego el protagonista es el mismo de... Escargas, sí. Sí, sí, una mica impronunciable, sí. Ja sabem qui és, ja. Sí que últimament no para, perquè també va bastant a la pel·lícula del metge, del mèdico, és a dir, que és un rostre que ja el veiem a tot arreu. ¿Y qué te ha parecido la pel·lícula de George Clooney? Oh, por favor, la he destrozada como que... Finalmente no lo he publicado, tampoco le he publicado el artículo, porque era demasiado... No, todo el mundo... no solo yo, todo el mundo la detestó, porque no. Es una tomadura de pelo para la gente que realmente crea en el cine... ¿De qué va, de qué va? ¿Es de monument, no? Sí, de monument. ¿Y de qué va la pel·lícula? Sí, como es un grupo, es George Clooney, con un grupo de gente que son históricos de arte o conocidores de arte en general durante la Segunda Guerra Mundial. ¿A qué quieren salvar, no sé, de obras de arte, no? Sí, sí, sí. Bueno, la historia es interesante, más que interesante, y es algo de muy importante para nuestra historia de todo el mundo, esta gente es un hecho que realmente se pasó y esta gente ha conseguido salvar como, no sé, como 5 millones de piezas de arte que los nazis iban a... destruir, no sé, a destruir... ¿Pasa en París? ¿Pasa en París o pasa en otros sitios? Eso se pasa, sino en todo el mundo, que envían la gente en todo el mundo a ir a encontrar estas cosas. Entonces, la historia está bien. Los actores son, a veces, una escuadra de... famosos, es una escuadra de, no sé, George Clooney, claro, Matt Demmel, Bill Murray, Kate Blancet, John Dujard, hay todos los actores más famosos del momento. Pero la historia... ¿Cómo la hizo él? Sí, como decía, lo siento, pero es una tonalura de pelo, porque es solo... es llena de... está llena de... que sé... de los momentos que quieren como ponerte en esta situación emocional de, no sé qué, con frases, sí, con palabras escritas como apuesta solo para chocar el público, pero no diciendo de nuevo, ¿no? Y solo políticamente correcto y... Me han dicho también que era como muy nacionalista, muy nacionalista americano, o sea, defendiendo la nación americana de una forma muy superficial. ¿Es eso? Es eso, absolutamente no, los americanos son... para esta película los americanos son la gente más buena del mundo, ¿no? Como que no hicieron nada de malo, pero no, nadie se lo crea, los americanos tampoco, creo. És una llàstima, perquè el George Clooney ens havia encantat a la pel·lícula de Good Night, Good Luck, Noche es buena suerte, i pensaven que potser hauria fet una altra bona obra com a director, però vaja, quina desil·lusió. No, sí, sí, sí. Ahir has podido ver, no sé si la están haciendo, lo tienen que hacer todavía, es el Somni, esa pel·lícula de los Hermans Roca. Bueno, yo he intentado, pero no he podido, porque había demasiada gente que quería ir, y como prensa, no puedes conservar, quieres pedir el ticket y yo no lo conseguí, porque ya... No, era por curiosidad, però ja l'han estrenado, l'han estrenado ja en Berlín? Sí, ahí es la... la noche, y hoy había otras, y si sabes que aquí hay muchas, para cada pel·lícula hay como, no sé, 7 o 8 proyecciones, porque hay el mercado, que es muy grande, la prensa, el público, y... pero sí que hoy había... había críticas muy buenas sobre eso. Sí? Había críticas buenas sobre el Somni? Sí, sí, sí, sí. Vale, vale, vale, vale. Dirigida per Fran Galeu, produïa per Mediapro. Mediapro, i con Ferran Adrià, Miquel Barceló, Rajoy Dargullol, Joan Pons, i és una cena que hacen juntos, creo que en Santa Mónica hace unos 4 o 5, 6 meses, nos reunió los Germans Roca, era una idea de los Germans Roca, y eso es como un especie de documental, imagino yo, pero no tengo más información. Sí, documental, però que barreja també la ficció amb l'esatge, amb l'animació, es veu que és una pel·lícula polimòrfica, diguéssim, i una part d'aquests que dius surten una quantitat de persones, d'artistes i creadors, impressionant, la justa és interminable, comença per Pérez, continua per Luca Francesconi, Pedro Alcalde, Marta Raquena, bueno, jo tinc aquí una llista com de 50 persones, deus ser una pel·lícula amb una densitat, impressionant, ganes de veure-la allà, a veure si ve... La pel·lícula de la sobrina de Vargas Llosa, la de Nollore Escuela, o a Lof, todavía no la he estrenado, me parece, ¿no? No, a Lof se estrena mañana, mañana, y mañana me voy, entonces estoy triste por eso. Todo el mundo la espera, porque si todo el mundo piensa que va a ser algo de bien. La verdad es que el concurso no fue hasta ahora, pero no solo el concurso, todo, no fue fue un poco decepcionante para todo el mundo. Todo el mundo dice que que no hay nada de particularmente de ese... que dice esa ok, esa es la pel·lícula del año... O sea, que no se... no se vislumbra cuál puede ser la ganadora. No, no, no, no, no, no creo. Esta, la de Noruega, que te decía antes... Ah, sí? Sí, sí, sí. El público estaba loco y las críticas también y he hablado con la gente priorista, si no, después de la película y todo el mundo estaba perfecto. Sembla ser que és com un western, pel que estigui veient i que té moltes referències als germans coin, la pel·lícula. Ah, sí? Ah, no, no, és una pel·lícula de revenge, de vendetta. Sí, de vengança. De vendetta, sí. Tenen perfectament vendetta. Y el título lo dice ya todo porque es in order of disappearance. Entonces, desde el principio hay mucha gente que se muere y porque el protagonista que le mataron el hijo quiere y quiere vengarse y por eso, sí. Y, bueno, mata a mucha gente. El título és curiós, sí. En ordre de desaparecció. Anirem veient de quina manera va desapareixent la gent amb quin ordre. És curiós, sí, sí. Doncs un altre pel·lícula. El cine italiano ha presentat alguna cosa? Hi ha alguna cosa interessant? El cine italiano sí, algo... Cualquier cosita, pero sí, yo he visto la de director del Festival de Turín, ¿no? Que habla de los homosexuales, de los gays, en los... En teoría, debería hablar de cómo en el fascismo se trataba este tema, ¿no? Y cómo los gays eran tratados. Pero, finalmente, no me pareció Johnny Amelio, Johnny Amelio, que es muy famoso, era como director. Y por eso me fui y estaba curiosa, pero al mismo tiempo me decepcionó también porque, finalmente, era como un documental solo que hablaba, que mostraba, me enseñaba gente que es gay y que cuenta su historia, pero no hay nada de especial. Una pel·lícula interesantísima, sabes que hay muchas secciones aquí, hay el concurso, pero también son las secciones más grandes, hay el panorama, el Forum, la Generation Plus y en el panorama hay una pel·lícula que todo el mundo adoró, que se llama Free Range y es de Estonia. Pero sí, este festival es un poco así, siempre las pel·lículas de que la gente habla, raramente luego las veces en casa, en tu país. Sí, sí, sí. ¿Cómo se llamaba esta última que has dicho? Se llama Free Range, Free Range, muy interesante. Range, o sea, venganza? Sí, es interesante, es interesante porque en este festival bueno, ya el otro año, el año pasado estaba así, pero este año creo que es peor, se habla mucho de social, de crisis, de gente que pierde su trabajo, de gente que cambia su estilo de vida y que, no sé, de buena gente que empieza a matar otra gente porque pierde su trabajo, porque no tiene dinero, por todo eso. Y esto es interesante porque un poco el mismo tema, pero no es un drama drama, es como habla de este chico que tiene, es un escritor, le gustaría escribir, tiene muchas buenas ideas y tiene una buena cara, pero al mismo tiempo no puede acostarse a las reglas de la sociedad que le impone la sociedad, entonces no puede hacer nada realmente, intenta le trabajar pero no lo puede hacer, no puede conseguir, tiene una novia que está en la sala pero no sabe cómo cómo tomarlo y, no sé, dicho así quizá no parece demasiado interesante pero la manera de contarlo está muy derecha. Sí, es muy delgado, muy delicado y poético, muy poético. Una miqueta com si fes una pelicula Sundance, diguéssim, així, independent, pel que estàs explicant, Estònia, Free Ranch, no és Free Revenge, o Range, no sé com es diria, però tampoc sabria traduir-la, però estic mirant aquí el cartell, també sembla molt interessant, no sé si hi ha alguna cosa més, perquè et preguntaríem allò de per què te vas, perquè dius que marxes de mà i encara el festival arriba fins el dia 16, oi? No pots quedar, tens altres compromísos, t'agradaria potser arribar fins al final, però és que m'has de saltar a Barcelona, tengo que volver a Barcelona. Quan tornis... Te esperamos, antes lo decíamos, te esperamos aquí, nos gustaría mucho que vinieras al estudio. Estàs convidadísima, com diu Francesca, al próximo martes, o l'altre martes que puedas venir al estudio. A mi me gustaría también estar... Nos acabas de explicar qué es lo que has acabado de ver y cuál es la impresión de lo que te ha parecido a Berlín y su estancia de allí, pero tú es el séptimo año que vas, ¿no? El noveno. El noveno año que vas. O sea que ya prácticamente eres una experta en el festival de Berlín. Pues esto es lo que queremos que vengas a la radio y nos lo expliques detalladamente, Tisiana. Muchísimas gracias por... Pues bueno, ya nos veremos por... en los pases de prensa, ya te invitaremos a que vengas aquí a ver qué opinas sobre las películas que ves. Con mucho, mucho piaceres. Muchísimas gracias. Fins la propera, muchas gracias, Tisiana. Gracias a vosotros. Chau. Doncs aquí ens quedem amb aquest bon gust de boca de sentir una persona que està virtualment allà, immersa en aquest festival, i com deia mare, no parlem, ja només parlem de premis, de festivals, oi? Aquests, sense condicions, ja. Però és diferent, mira, l'altre dia, em recordo que venia a parlar-nos dels festivals, bueno, dels César, que són els premis francesos de cinematografia. És que tampoc m'interessa molt, perquè, bueno, en el cap i a la fi són premis que es donen ells mateixos, dintre de la pròpia professió, a ells mateixos, per tant, ens feia. Però jo crec que els festivals, sí que... Llàstima que avui no ha pogut venir cocó, trobem a faltar cocó, jo personalment també, ja no sé, els altres, segur que també. Doncs... Jo m'imagino que sent un festival és diferent, perquè, clar, un festival, el cap i a la fi, és una mostra, hi ha un jurat, llavors no és una cosa tan endogàmica, tan... tancada en si mateix. I jo penso que en aquest sentit és més interessant. Ella suggeria una cosa, que jo, a San Sebastià, vaig tenir una ocasió per comprovar el mateix, que és que, a més a més, de la secció oficial, i també hi havia aquest any, que és on estava aquesta del ferrer del German Rock, hi ha una secció dedicada que ens ho va donar, i ara dia el xicot que va venir, el Lluís... el Lluís Beciana, sobre la... Ah, sí, és veritat, sí, sí, sí. El resulta que en aquesta pel·lícula, el Somni, està dintre d'aquesta secció, i hi ha dues seccions, que són les més famoses, que una és l'oficial, i l'oficial és la que es presenta, les pel·lícules que van a concurs, però després hi ha, a San Sebastià passa el mateix, tres, quatre o cinc seccions, per exemple, a San Sebastià hi havia la tria de les millors pel·lícules de tots els festivals, de cinema basc, etc. I aquí, ella ha comentat ella, hi ha la secció panorama, i la secció panorama fan una mica la mateixa. Costumen a recollir pel·lícules d'altres festivals, les que consideren millors, i per això ella parla d'aquesta pel·lícula que ens ha destacat com la més bona, que la millor ruta que costa d'arribar o costa d'allò, però a la millor, en comparades amb les oficials, tenen molta més categoria que les oficials. Jo recordo l'any passat, quan vaig estar a San Sebastià, em vaig veure una a la secció aquesta, diríem, de tria, que era molt superior al que feien oficialment. És a dir, molt millor que el que estava per premis. És a dir, no... I és que, en qualsevol cas, el denominador comú d'aquests festivals és que atabalen. Atabalen per la quantitat de coses que programen, que són inabastables. Hi havia 400 i pico de pel·lícules per veure. Clar, és una setmana i mitja. Què fas amb això? Bueno, si tinguéssim aquí el nostre amic Sergi Errada, potser sí que es veuria a la meitat de les pel·lícules, quan va així, dormint al cine i tot. Jo penso que també cal puntualitzar una cosa. Jo crec que el festival, com deia la Titiana, sí que hi ha coses que difícilment arribarà ni que les posem a veure i que tenen una qualitat extraordinària. Ens podem preguntar per què passa això, no? Però, paral·lelament, també hi ha un munt de... de coses que és inabastable. És que això ens passa. Però, com no coincideixis, no tinguis aquella informació correcta i utilitzis el temps que estàs amb un festival d'una manera correcta, és el que veus. Però jo no sé com funciona això. Vols dir que no hi ha una selecció i que la qualitat és prou alta? És que no us... No, amb lo que és... És dir, trien una mica el que... per competir oficialment, però estarien les millors que poden anar, perquè una ja ha anat a un altre festival i, per tant, no la poden agafar. Això seria, per exemple, aquesta panorama que han triat de diferents festivals, diferents coses, però clar, com diu ell, de veritat, com que en passen moltes, no totes són bones. Llavors, a vegades, tampoc tens informació suficient i costa saber quina és la cas d'anar a veure, perquè t'ofereixen, doncs, per premsa, per exemple, tens passi al dematí, al migdia, a la tarda i a la nit. Llavors, bueno... Sí, però aquí està la gràcia, també, perquè llavors tu vas a veure, a mi, per exemple... No és que hi ha gent molt a Sitges, al llarg dels últims anys m'he passat per allà, i allò que agafes un perquè et va bé per l'hora, el Prado o on sigui, no?, en el cinema, i de vegades et trobes cada pel·lícula molt poc coneguda, que després, fins i tot, ni es comercialitza, però que és una gran sorpresa i que t'ompla, t'ompla, és allò que dius, carai, no m'ho esperava, i llavors això té la veritat, és molta gràcia amb aquests festivals, no? Sí, però penso que hi ha una contradicció, o sigui, nosaltres, que acostumem a anar al cinema, que és allò que s'estrena, no? I tenim, doncs, aquella opinió feta a partir de tot el que s'estrena, sigui cinema espanyol, ella ha parlat de l'Alan Resnès, l'Alamany, i ens arribarà coses de per aquí i per allà. Aquest, o sigui, aquest volum de pel·lícules és molt important perquè nosaltres ens formem cinematogràficament i culturalment, no? Llavors, tot allò que va a més a més, que no arriba, tot allò sí, però només són quatre, que només són quatre, però només són quatre, que no en poden ni parlar. Llavors, sembla una contradicció, perquè el que cal és de quina manera popularitzem. Això és exactament el que passa amb aquestes cadenes de televisió que passen tot el dia pel·lícules, no? Normalment la repeteixen 24 vegades, i en un any, 48. Però és molt poc interessant, has de tenir una informació com cal, i dir, aquesta, aquesta pel seu director, aquesta per la... Hi ha una cosa que també em penso que em depèn de la nota del que ens acaba d'explicar, la pel·lícula del Josh Clooney. Ho sento, tu ho has apuntat, tu has dit, home, però sembla mentida que aquest home no hagi atinat a fer una cosa coerent amb el que he fet fins ara, no? I és, i pel que he explicat, jo penso que és prou interessant de la manera que es va organitzar a nivell mundial on seguir un exercit, per dir-ho d'una manera, per recuperar, i això és un valor. El que passa és que hi ha... Ell ha dit que el tema estava bé, és d'Arde París, no sé si recordeu de la pel·lícula Arde París que toca el mateix tema, que és que un general alemanes nega a cremar tot el dubbre, etcètera, però el que està dient ella i el que ha dit tothom, perquè ahir llegia jo de la vanguardia, el Salvador Llupar, el Llupar que està allà, es carregava, diu que tothom s'ha carregat sol, però també és veritat que hi ha un fenomen en aquests festivals, sobretot quan es passa a una determinada pel·lícula, d'un determinat caire, que jo crec que es crea allà, apuntant una mica amb el que comenta el Jaume, que es crea com una mena d'ambient que aquella pel·lícula se l'han de carregar, i ha passat algunes vegades, que han acabat avent, doncs, allò, a Butgeos, no sé com es diu en català, que gent ha estat xiulant, han estat excreçant, han hagut tota mena, fins i tot, del Daruls, per la qualitat d'aquella pel·lícula, i sembla que hi hagi com una mena de, no sé com dir-ho, elitisme, podíem dir, fins i tot, dintre del que són aquests festivals. Que coincideixen molta gent, és a dir, jo crec que, de la forma perquè jo he llegit sobre aquesta pel·lícula, el que deia el Llupar, a la Vanguardia, i el que deia, no sé com es diu, el que està del periódico també a Berlín, i de la forma que se la carreguen, que tenien motius per carregar-se'l, és a dir, i el que ha dit ella, que m'ha semblat que, que anàvem a aquesta línia. Per tant, no necessàriament té que ser. Ja no anirem a veure-la, llavors. No, però penso que pot ser que el tema estigui bé, però que la pel·lícula sigui, perquè deien, jo he sentit, a més a més, molt més radical que el que deia la Tiziana. Jo he sentit que deien que era una pel·lícula pamflatària dels Estats Units a favor de l'exerci d'America, etcètera, etcètera, i que era bastant... que estava mal fet, això. Ah, però això no vol dir res. Que sigui pamflatària, no vol dir que no sigui una gran... Perquè estava mal fet, estava mal fet. Si és una altra cosa. Tot el contrari que li passa a Tira Libertat, que segurament també és pamflatària la pel·lícula. Si la pensem una mica, perquè el... Anticomunista segur. Clar, el Ken Loach vol deixar molt clara una idea determinada i la persegueix, i la, bueno, la puntilla, fins que ningú no pot quedar cap mena de dubte. Tot i que potser... Bueno, jo potser no domino gaire el tema de les salutacions, però hi ha el moment del final de la pel·lícula, quan hi ha el funeral de l'avi, que s'ha mort, i que després recuperem la seva vida a partir de les cartes que havia deixat, i que la seva neta va llegint, doncs que hi ha una salutació. Aquella salutació la recordeu, perquè amb el punt tancat, jo diria que aquella és la comunista. En el funeral també està defensant, o no? La pel·lícula m'ha despistat una mica. La pel·lícula ofenda molt amb els comunistes, perquè hi ha un... El Ken Loach és britànic, i hi ha un famós escriptor que va escriure omanatge a Catalunya del... com es diu, el famós escriptor anglès que va venir a Catalunya d'una guerra civil espanyola. The human being of a Catalonia, que és una famosa llibre d'aquest escriptor, que va estar aquí, durant la guerra civil espanyola, la guerra civil espanyola explica una mica el mateix, és a dir, ella es va posar amb una brigada del PUM, i aquesta brigada del PUM, com sabeu, estava dirigida... George Orwell, clar. El George Orwell escriu a Manatge, Catalunya. Llavors, el Andreu Nínia, el dirigent del PUM, que és aquesta pel·lícula, de fet, s'hi fa referència d'una forma indirecta, i, com suposo que sabeu, a mitjat de la guerra civil espanyola, un bon dia el PUM tenia les oficines de la Rambla, es presenta un quadrill de la gent, agafen l'Andreu Nínia i l'Andreu Nínia desapareix. I després, anys molt més tard, se sap que l'Andreu Nínia el van fosallar i el van matar a Madrid, i que el va fosallar per ordre de l'Estalin. Llavors, clar, vol dir que aquí hi havia una punta, tota la pel·lícula té la discussió... El que l'Andreu Nínia era trosquista, diguéssim, i hi havia una persecució... Exactament. Ell no era trosquista, ell estava proper al trosquisme, ell deia que no era trosquista, però l'Estalin la va considerar que estava de la corda del trosqui. Llavors, com que l'Estalin estava carregant-se a tota la gent trosquista, doncs tocava carregar-se a l'Andreu Nínia. I, de fet, que se sapigués que l'Andreu Nínia... on estava enterrat, que està tocant a Madrid, no s'ha sapigut fins fa molt poc, perquè hi ha una periodista de TV3, la que fa els documentals que tampoc han fotut el nom, van anar a Moscú quan hi havia obertes tot els archius de la KGB, investigant-hi, investigant-me'n, trobar que l'ordre directe de l'Andreu Nínia estava donat directament per l'Estalin. Que això no s'ho sabia fins fa, potser, uns 15 anys, aproximadament. Llavors, aquesta discussió estava que, mentre els anarquistes i el PUM i tota la gent que estava més a l'avor del trosquisme, per entendre'ns, pensaven que primer s'havia de fer la revolució i després guanyar la guerra, els altres, que era el Partit Comunista, pensaven que s'havia de guanyar la guerra i després fer la revolució. I aquest enfrontament dintre de l'esquerra va ser el que en alguna mesura va aprofitar Franco per guanyar la guerra, perquè en definitiva el que va fer que es dividís les forces de l'esquerra. Llavors, la pel·lícula, en aquest cas, el Ken Loak es posa al cantor, diríem, dels trosquistes i d'aquella trosquista, el Ken Loak, o era, no ho ha declarat en algun moment de la seva història, es posa al cantor dels anarquistes, es posa al cantor del PUM, es posa al cantor més o menys dels trosquistes. I, per tant, la pel·lícula durament és una carrega contra el comunisme. D'aquí que suposo que recordeu que, quan es va estrenar aquí a Espanya, el Santiago Carrillo es va en pipa molt i va fer declaracions molt fortes a la presa. Jo diria, a totes maneres, que si em permets, Joan, que no tant el comunisme com a idea, sinó el comunisme com a gran organització, no? Vull dir, com una vegada que s'ha establert, perquè ja vol manipular una miqueta a tot, a partir d'un estat que s'ha format. Exacte, tots són d'esquerres, llavors, i teòricament no hauria d'estar a la vora, no hauria d'avarallar-se, en canvi, és avarallar. La pel·lícula jo volia comentar només, ja pràcticament en els dos últims minuts del programa, que em sembla que la manera, el punt de vista que han agafat per explicar-la, és directament espectacular, és màgic, perquè clar, el que estàs veient és tot el que... totes les impressions que li està provocant a la neta, del personatge principal, l'interpreta, per la Yanhar, per tant, tu pots pensar que tot allò que estàs veient, el que apia a la fi, no deixa de ser una interpretació d'aquella neta, que al final de la pel·lícula te n'adones de que està també una mica involucrada amb aquests moviments llibertaris o revolucionaris. Per tant, és un document dintre del cap d'una persona. Llavors, les parts que vas veient romàntica, les parts que vas veient de lluita, doncs totes estan tenides per aquesta patina tan interessant, que és la de la memòria que estan a les cartes d'aquest home, a través de la visió d'una persona que ho està llegint, i que té una ideologia concreta també. Per tant, penso que en aquest sentit, la pel·lícula és narrativament brillant, rodona, rodona. Per mi és el millor del que en l'Oa, que és el de la llar, que he viscut en totes les coses interessants, la veritat, però aquesta és molt potent, és una pel·lícula molt potent, que va tenir un èxit, a més a més, mundial. Joan, la setmana vinent. La setmana vinent ens toca que vindrà a Joan Segué a parlar-nos de els actors del cinema xinès. Nosaltres també ens farem el propòsit de veure la pel·lícula Rajomont, de la Quira Corosa, i per tant, explicarem també, com sempre, amb una primera part, aquelles estrelles, aquelles pel·lícules que aconsellem, o que són interessants de comentar pel nostre oïdors. Perfecte, escrivem amb la música. Jo ets Fenton Cineba, sense condicions, pubblospom.com per tornar a sentir aquest programa, a rebeure. Bona nit.
