Cinema sense condicions del 18/2/2014

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit, tornem a ser aquí un dimarts més a CINEMA SENSE CONDICIONS, disposats a parlar de moltíssimes coses. Avui, a més a més, amb un convidat, amb un important i grandíssim amic i convidat, que és en Joan Segué, que ens parlarà, com sabeu, de la importància de les actrius i els actors en el cinema asiàtic. Que, a segon, no sabem res d'això, personalment, vaig a confessar que sóc un ignorant, però sé que el Joan en sap molt i ens explicarà les enormes importàncies que ha tingut tots aquests actors al llarg de la història del cinema. Quin tema més interessant i més intrigant, jo l'he dit el Joan ara quan ha arribat, que estic, veritablement, interessat en poder participar amb això, amb el que tu dius, Joan. Joan, Joan, aquí sou majoria, avui, doncs... Esperem no decepcionar. Eh? Esperem no decepcionar. No, no, no, en cap cas, segur que no. De fet, ja et comentava que he estat veient aquests dies Rassumont, que és de la pel·lícula d'aquí també parlant, com a part d'aquest homenatge o... Jo l'he vist aquesta tarda. Jo l'he estat veient també, he acabat de veure-la també aquesta tarda. Estem sentint de fer la banda sonora. La banda sonora, molt maca, per cert. Sí, que és curiós, la referència tan directa que fa aquesta a l'obra, ara no en sortirà el voler o de rebel. El voler o de rebel. Hi ha molts moments que penses que és el voler o de rebel. No, és que és clavat. El canvi, ara més una mica, perquè no es noti tant. Però és el voler o de rebel. Sí senyor, avui ho he vist el mateix. És curiós. Doncs bé, imagino que tu, Joan, has vist alguna pel·lícula, perquè sempre ho fas. Sí, sí. Jo volia ràpidament comentar, clar, han coincidit, aquest cap de setmana, dos premis, els finals dels premis de la Berlinale i els finals dels premis de la BAFTA. Sí. I, curiosament, hi ha una mena de discrepància important d'opinió, perquè mentre la Berlinale ha premiat el cinema asiàtic, que ha estat el gran triomfador del festival, li han donat a l'Osso d'Or un tril·liat xino, que es diu Backcowl Thin Eyes, del reisador que jo no conec, que es diu Diao Jianan. Joan Segueia s'ho està apuntant per fer una especial aquí. I han premiat també en el Richard Linklater, és aquella que l'havia fet després, antes de l'Amanecer, després de l'Amanecer d'allò, per una pel·lícula que es diu Boy Hood. I aleshores m'han parlat que està molt bé, però no te puc ser amb referències, però mentre aquests, i una altra cosa curiosa, és que tant la millor actriu és japonesa, el millor actor és xinesa, i són gent que no coneixem. I els BAFTA, que són els premis de l'Acadèmia de Hollywood, de l'Acadèmia Britànica de les arts, de televisió i cinema britànics, han premiat coses molt més properes a nosaltres, diuen que és l'antassala dels Òscars de Hollywood, la millor pel·lícula... Properes, perdona, a la seva indústria propera. Nosaltres perquè ens ho han impusat, i estem col·lunitzats i ens ho fem una altra cosa. Per col·lunització, estic absolutament de cop. Amb aquesta col·lunització que vivim, han triat com a millor pel·lícula, 12 anys d'esclavitud, això millor pel·lícula en general, com a millor film britànic gràviti, que jo em pensava que era en Marica, és britànic. Per què deu tenir una part important de producció britànic? No ho sabia, no ho sabia. I com a millor director, Alfonso Cuarón, millor... Bueno, després hi ha l'Acaig Blancher, com sabeu, per la del Woody Allen, etcètera. La majoria dels premis els ha guanyat gràviti. Molts d'ells tècnics, i semblava que 12 anys d'esclavitud no havia de guanyar res, com anava el desenvolupament, i al final van donar el premi a això, a la més gran sensibilitat. Això seria així, a nivell general. L'altra cosa que podíem parlar és d'algunes pel·lícules. Abans d'haver deixat donar la opció de que en Joan ens pugui començar a parlar dels actors i actrius asiàtiques, parlar de les pel·lícules que jo n'hi he vist, bàsicament, 3. Una és Cuento de Invierno, que està per estrenar el divendres de la setmana passada, que és una pel·lícula americana, amb un conte de science ficció, barreja science ficció en realitat, amb un conte, no sé si parlant-nos o per adults, que confesso que em va deixar molt poc interès. No penso que és una pel·lícula que pot passar sense pena ni glòria. En canvi, una pel·lícula de la que sí que voldria destacar, perquè penso que és una pel·lícula que se'n parlarà, és la pel·lícula que s'estrena, no sé si aquesta setmana el divendres o de l'altra setmana, que és Filomena, que és una pel·lícula de les Stephen Frears, que, curiosament, com hem comentat aquí més d'una vegada, les Stephen Frears últimament, després de The Queen, va fer coses molt fluixetes. Recordeu allò de Txerri, Tamara Hue... Tot allà era molt fluixet, i en canvi s'ha de confessar que aquesta és una extraordinària pel·lícula, amb una brillantíssima interpretació, que només tenia un Òscar a l'ajuda i genge, perquè és la història d'una dona, que és Filomena, una dona islandesa que després de quedar embarassada, de molt adolescent, de molt jove, es veu obligada a donar el seu fill en adoptió, i 50 anys més tard, ningú sap això ha passat, 50 anys més tard ella decideix, vols saber què ha passat amb el seu fill. Aleshores hi ha un periodista que ho fa molt bé també, que és el Steve Cogan, que intenta ajudar-la, aquest fill desaparegut, i que és el que ha passat amb aquest fill. La pel·lícula té moltes nominacions, té quatre o cinc nominacions als Òscar, ella la té a la millor actriu, és un drama més ben acabat, segurament, dels últims anys, i especialment, de les Tifens Fries, és una pel·li tremendament estimulant, tremendament brillant, molt ben interpretada, no sembla que tinguis res a veure amb les últimes pel·lícules de les Tifens Fries, una cosa de moltíssima més categoria. Doncs ben vingut, o ben tornat a les Tifens Fries, el programa del gran cinema, perquè és un gran dissin director, ha fet coses que l'han col·locat moltes vegades en el candelero, jo què es diu, del cinema, les han estat perilloses, i el mussol de banderia. No sé per quin motiu últimament les coses que havia fet, després de The Queen, que havien fet molt flujetes. Com ens passa aquí el programa, de vegades teniu més inspirat, de vegades menys, surten programes de més altura, bueno, això ja passa, avui és d'altura. Jo sé que tu has vist a l'Alama, explica. Bé, m'agradaria abans de re, Joan, demanar-te, si no t'importa, recordis una mica el que vas dir la setmana passada, o l'anterior de la pel·lícula, que no t'havia acabat de convèncer, que va desconcertar una mica, oi? És que volia recordar una cosa. Ara mentre es venia amb el cotxe amb en Joan ho estàvem comentant. És una pel·lícula que trobo que té una banda sonora brutal, que el folk diríem o country americà... Aquesta que sentim de fons. Una miqueta a la manera dels Coen, oi? Sí, sí, sí. I unes veus, eh? I canten en directe els dos. Els dos canten són els dos actors. Són cantants de Bluegrass, que jo no recordava molt bé que volia dir això, però és el que es considera el gènere de la blues o de country més pur de tots, que està interpretat per 5 instruments d'acorda i 5 cantants, i que va posar en el candelet, una altra vegada en surt la paraula, en boca de tothom, doncs el que és Bill Monroe, i que d'aquí també ve una de les parts de la pel·lícula, que en realitat es diu The Broken Circle Breakdown, però que llavors, internacionalment, és que ho neix com a la banda Monroe, perquè és el nom que li van posar a França, i és el nom que és més fàcil de pronunciar que l'altre, no? Jo és una pel·lícula que destacaria, com a coses positives, dos coses, bàsicament. La banda sonora, o tres coses, una és la banda sonora, que trobo brutal, quan canten ells, a l'escenari, sobretot al principi, és el principi, estàs emocionat, només sentir-los cantar. La segona cosa és la interpretació, que trobo que és brutal, és a dir, no sé si saps que el xicot principal és el que ha escrit la història. No, no ho sabia. El actor principal havia fet es veu una cosa, una cosa mòbil de teatre, sobre el mateix, i es veu que ell no va voler dirigir la pel·lícula, i va ser dir, diríem, el guió amb un altre director. Fèl·lis van groninguent. Està filmada la pel·lícula en Flamenc, en mi dium, a Flamenc. Sí, sí, sí. I l'altra cosa curiosa és que ell no va voler, diríem, tot i que era el guionista i l'autor de l'obra, no va voler participar, sinó que l'altre el dirigís. I la tercera cosa que em sembla molt aconseguida és el salt en el temps que fa. És a dir, la pel·lícula constantment salta i ho fa molt bé. És a dir, això està perfectament fet. I què sóc que no t'agrada, perquè de moment tot és bé. A mi el que no m'acaba de convèncer és que trobo que al principi els presentatges els veus molt coherents, molt allò, molt simpàtics, molt ajustats, és a dir, els creus en alguna mesura. I de cop i volta, cap al final, a la segona part de la pel·lícula, fan una sèrie de gestos i de coses que no es trobo creïbles. És a dir, tot el que passa a la segona part de la pel·lícula, al final, bàsicament, de la pel·lícula, no m'ho crec. És a dir, no em lliga la primera part de la pel·lícula amb la segona part de la pel·lícula. No em lliga la primera part de la pel·lícula, de diàlegs i de què ho diu, ni com espedalla. No em lligues. Però el que està clar, Joan, és que hi ha un canvi que no podem dir que sigui forçat. És forçat perquè la vida ja de vegades porta a que la situació sigui tan forçada com el que el si passa a ell, que una nena petita que han tingut, doncs es posa... Bueno, no volia dir-ho, però a mi m'és igual que es diguin spoilers. No passa res, vull dir, la història de fet tampoc és una intriga, és una cosa que ha sigut intrigat per saber què passa. A mi m'agradaria dir-ho, s'explica amb un muntatge molt interessant, que no és forçat en cap moment, però que et va portant d'un temps a l'altre de l'acció, i la veritat és que això la fa molt atractiva, i gens forçades, gens, com dic, artificial, i llavors jo penso que això que tu dius, aquest punt de canvi de la actuació, de la relació entre els personatges, ve donat per aquest fet, vull dir, es veu clarament com, sobretot, la dona, en el moment que la nena ja està malalta a l'hospital, hi ha una escena que és significativa, que és el punt d'inflexió, entra una infermera amb el menjar, i la nena s'havia aconseguit dormir després de molta estona, si estan allà al pare i la mare cuidant-la, i llavors la infermera ve i diu, no, s'han de mantenir el solari, i els altres diuen, però és que s'acaba de dormir després de molta estona, i llavors la mare ha entrat en una crisi, no havia passat mai en cap moment, i dius, espera, i clar, tant a dones, que és que aquesta dona, amb aquesta malaltia, i amb tot el que va passant, està entrant en un punt de bogeria que no pot controlar, llavors comença a passar-li aquest tipus de coses, i comença a buscar enfrontaments amb el marit, i quan la nena mor, en un moment determinat, per la mirada de la pel·lícula, llavors ja, és que la dona no sap què fer, realment, no sap cap on tirar, llavors per això hi ha aquest canvi, és a dir, no crec que estigui, que hi hagi poca justificació, al contrari, el que també m'ha fet molta gràcia, per dir-ho d'alguna manera, que a solitats aquests dies, per altres referències, ha arribat el relat del corp de l'Alanpoi, i m'ha fet gràcia perquè aquesta pel·lícula fa una referència més o menys directa allò, en el fet que, d'alguna forma, a proposa que els esperits, o com a mínim, és una creença possible dintre de la pel·lícula, es poden reencarnar, potser, en això, enaus negres, més aviat, no ocells macos i blancs, sinó en ocells que fan aquests sorolls més aviat desagradables, i que tenim una certa mania, doncs, corps, per exemple, i llavors llegint el poema de l'Alanpoi, vaig pensar, mirar quina curiositat. Jo penso que la pel·lícula té tota una sèrie de trets simbòlics que s'haurien d'analitzar, està més ben plantejada del que aparentment ens semblaria, perquè l'acció es deixa veure, més o menys, amb molta lleugeresa, les cançons aquestes tenen aquest puntet que sempre fan avançar la història. És que el que està molt lograt és que, mentre van cantant, la història continua, i estan molt ben, és a dir, la música, el que fa és lligar les escenes, que encara que són d'èpoques diferents, totes encaixen perfectament. Això, des de punt de vista tècnic, està molt lograt. I la disquisició que hi ha durant tota la pel·lícula entre les diferents maneres de viure, la transcendència, la mort, la religió, cada vegada va entrant amb unes qüestions més interessants, la postura que té el pare, que defensa que la ciència és l'únic que hi ha, que quan s'acaba la vida no hi ha res més, però que en realitat vol intentar creure en alguna cosa més i té algun moment, en algun espectacle, quan està encantant, que fa unes horengues al públic, que sembla que s'hagi ja tornat. Tot això és el que no em lliga. No em lliga amb tu el que he vist abans. Per què és el desequilibri que ha provocat aquest drama tremendo? Que jo crec que es pot entendre. Jo diria, sense volguer, doncs ara entrant, perquè et volia donar a veure per fer-me'n, diria que això ja s'ha produït. És a dir, que diríem que la cosa ja s'ha produït abans, perquè també n'ha de desequilibri fatal, que ha provocat la mort de la nena, i en canvi, això no ens desencadena fins al final de la pel·lícula. Per mi, és a dir, doncs l'ascensió que vaig tenir jo. Però per què té aquest muntatge que deia abans, que està creuat, que et van donant... Clar, hi ha moments en què la pel·lícula torna enrere, i et fa reviure moments molt feliços de la família, moments que la nena, per exemple, que és molt emotiu, que està ja força malalta, llavors, que hi ha un ocell en el porxo de vidre que han fet, i llavors et dona a pensar molt, també, sobre la mort, i és quan, per primera vegada, surt la necessitat d'intentar explicar a una nena petita per què un animal es mor, per què les persones es moren, i a tot aquest punt de reflexió d'aquest tabú, que en realitat és la mort a la pel·lícula i de les maneres diferents de plantejar-la, i a més a més hi ha un discurs molt clar en contra de la postura d'alguns governs per evitar una sèrie de qüestions, com, per exemple, el que està passant als Estats Units i fa molt de temps, el que està passant també, la tendència que hi ha ara a l'Estat espanyol, que hi ha la dificultat de promoure una investigació cap a les cèl·lules mares, per exemple, tot això també hi ha com una mena de reacció brutal, com pot ser que hi hagi persones que no vegin que això pot salvar vides, i que tinguin una mania tan gran a considerar que uns embrions, que són de la mida de la punta d'un alfiler, doncs això no pugui portar-se a terme una investigació cap a això, quan en realitat estem veient que el drama de les famílies, el drama de les persones, que podrien tenir la possibilitat de salvar aquestes vides, això tot això és el que surt a la pel·lícula. Jo diria que la vòlícula en conjunt em va agradar, és a dir, el que passava és que em fallava això per això. Hi ha una nota en aquesta pel·lícula, si posaria un set i mig, volíem dir que la consideri una pel·lícula, però a mi potser en aquell moment em va passar que al veure aquesta mena de contrast tan violent, tan fort, i que no m'acaba d'encaixar les reaccions dels personatges, no m'ho acabava de creure, però entenc que, amb una segona visió de la pel·lícula, doncs canviaria d'opinió. Jo crec que està ben agafat al punt de la vida mateixa, la vida que provoca aquests contrastos, perquè havia passat allò i comencen a buscar culpabilitat. Que això sí que es parsemblen, això sí que em perdats. Jo penso que la resta també dins d'un context de persones aturmentades, dins de persones que també tenen una capacitat crítica cap al que veuen de l'actualitat, està lligat de fet amb la reacció que va haver a partir dels atemptats de les Torres Bessones, que hi va haver un tancament brutal i una agressivitat dels Estats Units cap a les polítiques dels països foranis, potser alguna cosa una miqueta massa tapaït, però jo penso que està ben trobat. De fet, la pel·lícula s'ha de reconèixer que va tenir en general ha tingut molt bona crítica. És tan il·luminada que això a mi m'importa un rava, també ho he de dir, com a millor... Jo vaig dir i tinc aquesta sensació, que sí que la tinc, em sembla que és una cosa que vaig explicar, que de la mateixa manera que voler empezar, que era una pel·lícula que posteriorment va passar sense pena i glòria aquí a Espanya, perquè no era massa bona, va ser nominada perquè en el fons era la història d'un professor espanyol que donava classe, doncs no sé si era Cambridge o una ciutat d'aquestes americanes famoses, i llavors torna a Jijón, i llavors fa una vocació de la seva vida, i deixa molt bé els americans. Jo diria que anar aquí, en el fons, amb aquesta música que és típicament americana, amb el plantejament de la pel·lícula, de les coses que tu estàs olidint, deixa molt bé els americans. En el fons, en el fons, hi ha un cant... Jo diria que sí. Fins a un cert moment de la pel·lícula, fins a un cert punt, perquè l'home és molt admirador de la manera de viure americana, però hi ha un moment que comencen a sorgir les crítiques, i comencen a sorgir, ell critica d'ella la seva característica religiosa, perquè considera que és una mica fonamentalista, quan ella tampoc es decanta en cap moment, tampoc no manifesta massa, i en canvi ell es va sentint cada vegada més dolgut, i ella va una mica aprofitant per dir-li, és que als Estats Units és com tot, hi ha llums i ombres, no et creguis que allò és un món perfecte, allò té una mica idealitzat. Però hi ha una mica de cana, al principi de la pel·lícula, es comença a parlar. Amèrica és el lloc on es pot fer tot, on es pot viure millor, on es pot progressar, com si l'Amèrica fos la seva... Llavors això es manté amb bona mesura la pel·lícula. Jo no crec que... Jo penso que això ha influït. M'agradaria pensar que no. Això ho decideixen també les acadèmires de cada país. Però en aquest cas ho han decidit les acadèmires americanes. Els americans han decidit que estigui nominada a l'Òscar. Ah, sí? Això no és que tampoc no se me sap com funciona. D'acord, d'acord. Jo la tria, i després ja la tria, de tot el que s'han presentat, els americans trien les que es collen, i n'hi ha tres o quatre. No pot guanyar, perquè va arribant un moment en què la pel·lícula es converteix en una pel·lícula molt, molt dura. És dura. És molt dura i pessimista, és a dir, una mesura, perquè acaba malament, és a dir. No expliquem més coses, però... Jo no l'he vist encara. Doncs només falta explicar-te com m'acaba. Toc a cosa més. El director és una mena de la stria. No que tinguis res a veure el seu cinema, sinó amb el pessimisme, amb el que veu l'humanitat. Té un altre pel·lícula que ara buscaré el títol, que és un títol supercuriós, amb fotència, de la humanitat sencera. Són una colla de poca soltes, un títol molt curiós. Que, curiosament, això és un tema que, a la fons, també toca el reixamón, el senyor Malkorossava. L'hi he acabat d'haver aquesta tarda, i estava inclús buscant informació sobre reixamón. Tinc la sensació que el punt de partida del reixamón, quan comentem reixamón, és veure que els homes, la humanitat és egoista, que és el conservador, i només pensa en ella mateixa. I que la veritat, tots ens enganyem a nosaltres mateixos per justificar les nostres idees. És molt difícil saber la veritat, perquè n'hi ha 4 diferents, i aquestes quatre habitats cadascú s'inventa la seva, la que a ell li va bé, li convé. I es pensa que és veritat. En canvi, a aquesta pel·lícula m'agrada la comparació, perquè és el que m'agrada a mi. Estemàticament poden, en canvi, a l'abama Monro, aquesta pel·lícula que té un títol més llarg, però que li direm així per entendre'ns, sí que proposa una part bona de l'espècie humana, i és la seva capacitat per culturalment expressar la seva pena, la seva alegria, que és la música, o és la literatura, o és el cinema, i fins i tot en els moments més dus de la pel·lícula, apareixen els músics, en el moment que la nena petita torna a casa, és maquíssim, perquè hi ha cançó de The Lion's Leap Tonight, és preciós, en el moment del funeral de la nena petita també. És una cosa que no saps ni on posar-te, ni on d'allò, perquè és que comencen allà de manera espontània una cantada, una cançó maquíssima, una cançó de braçol, en realitat, per dir-li que, bueno, bona nit. La veritat és que, bueno, no sé, ara m'estic emocionant. És brutal, no, musicalment estic d'acord amb que és molt emocionant. I, a més, és que et fa recuperar, jo inclús ja et diria que de les últimes pel·lícules americanes que toquin aquest tema, aquesta és la que la música m'agrada més. I penso que la música està terriblement ben triada. I així com la... La primera, quan comença la pel·lícula, que estan ells i se les enfoca, allò és brutal. I que després t'han adonat que és el moment en què... Oh, t'he tot plegat. T'he tot plegat, està ben tramada, està ben pensada. Què anava a dir? Ara se m'ha oblidat el que volia comentar. Tirem endavant. Tirem endavant. Jo penso que hi ha, per les dones que estem, i tenint aquí el convidat que tenim, que jo he tingut una llepeua que en jugant. I després fem curts, eh? Aquesta setmana he vist un parell de pel·lícules, i vius a Niberasca, que realment m'agrada força. Em sona aquesta pel·lícula. No sé si la pel·lícula del més de... De la setmana vinent. Et va agradar. Em va agradar força. En canvi, la que no em va agradar gaire va ser el logo de Wall Street. Ah, per què? Ah, molt bé. M'agrada el que no t'agradi, perquè tothom diu que sí, que és una meravella, i a mi no em ve massa de gust. Molt de nardo de cap. Reconec que treballa molt bé, però la pel·lícula és molt previsible, i realment sempre és el mateix. Ni me'n va acabar de començar. Joan, tu fas una cosa. Tu que ets un estudiós del cinema ciàtic, mires el cinema occidental a mulls de estudios de cinema ciàtic? Pregunto. Perquè, no sé, em ve el cap una mica acostumat a veure, segurament en moltes més pel·lícules que nosaltres, vas posant aquest punt de comparació, de dir, home, jo he vist aquesta altra pel·lícula, i per exemple, el mateix Scorsese havia fet infiltrats, una pel·lícula que estava basada... Amb una pel·lícula de Hong Kong. A una pel·lícula de Hong Kong. Llavors no és difícil moltes vegades veure la relació que hi ha. Ara m'ho estava mirant. I ara tinc curiositat, perquè el que ho aguantava amb el Joan, que ara estrenaran aviat All Boy, que és un remake d'una pel·lícula coreana. Ja està estrenada. Es va estrenar fa una setmana. Ja no sé si està... Espaig John? Sembla que sí, crec recordar, que era el director. Ara t'ho diuen, no recordo. El Boy no està estrenada, jo què ho sàpiga. La setmana vinent s'estrena d'Espai Jones, una que és hair, que tinc moltes ganes de veure. Això sí que ho recomano, ho recomano. Doncs ara buscarem aquesta Dolboy, perquè no recordo. I també tens ganes de veure per poder comparar amb la del Parxambut. Exacte, el Parxambut que aquest és... Allò és brutal. Li recomanava el Joan que la n'he sabut. Jo no la conec, no l'he vist. D'acord. Doncs vinga, quan vulguis. El silenci aquest era expressiu per una altra espai. Poblis donar el començat tu a explicar. Quan vulguis. En general, quan es parla de cinema asiàtic es parla de pel·lícules, i principalment dels seus directors. Però no es parla pràcticament mai d'actors o d'actrius. És veritat. Si jo preguntés quants directors asiàtics coneixeu, probablement m'en diríeu potser més de 10. Potser no de tants, però bé no. Però més de 5 segons, en canvi, quants actors asiàtics... Ah, ja, ja, que ens posaran un compromís. Un, Toni Lleu, sembla que cap altre. Perdona, Joan, que tenia Rau, Spike Lee, és que ara l'estava confonant amb Spike Jonze, estava fent un embolic mental. Sí, sí, el boy dirigida per Spike Lee, que és curiós, que aquest home diria així, una versió de... Sí, aquesta l'han fet. Sí, que l'han fet. Està estrenada. Té Rau un parell d'altres de setmanes. Sí, sí, sí. Em confoni amb un altre que com es diu... Bueno, ja en parlarem després. Un altre que es diu Oh Boy o que l'han presentat a veure. I es diu Boy Hood, que és la del Richard... La del Richard Linklater, que ha guanyat... Jo m'hi confoso amb aquesta, es diu Boy Hood. I ja confoso a la Spike Lee amb Spike Jonze. Bé, deixem parlar el Joan, que ja estem interrompent, que no hi ha manera. Digues. Aquest programa de ràdio que voldria destacar, doncs això, els grans actors asiàtics, que a la meva opinió han fet també grans directors i grans pel·lícules asiàtiques. Sí, sí. Parlar d'actors asiàtics és com si ara diguéssim, parlem d'actors americans. Doncs, clar, n'hi ha moltíssims. Jo ho he intentat clasificar en quatre països, japon, xina, corea i també la india. I dins, realment, potser el més important, el que realment n'està més reconegut internacionalment, seria japon. En primer lloc, crec que el més important seria el Toshiro Mifune, que això... Tothom que no el coneixem. Sí que el coneixem. Anem apuntats al que coneixem. Aquest, de fet, no va atrapitjar el japon fins que va tenir 21 anys. Va néixer a xina i els seus pares eren missioners i van anar ara, doncs clar, bastant 21 anys, diguéssim, allà de... Però ell era xinès, llavors? I va néixer a xina. Sí, sí. Va passar els seus pares sense japonesos. Ah, d'acord. Sí, sí, sí. I els 22 o 23 anys ja va tenir que fer el servei militar al japon. Va estar, diguéssim, com a director de fotografia. Vull dir, em sembla que rodava també el tema dels bombardejos. Tot això em sembla que ja... Estava ficat al món del cine. Exacte. Mifune va treballar amb els grans directors japonesos, amb els clàssics, diguéssim. Principalment amb la Quira Corosagua. Exacte. I després també va estar amb el Xironda. També vas fer amb el Hiroshi Inagaki. Amb la Quira Corosagua va fer 16 pel·lícules, de les 30 pel·lícules que té Corosagua. 16, també. 16 les va fer amb la Quira Corosagua. A mi em va saber, bueno, va saber greu, i que realment l'any 65, no sé ben bé el motiu pel qual, va entrar en cada relació. És l'embarall dels dos? Sí. Em sembla que va ser més el Xiron i Fune, que tenia un caràcter bastant fort. Això te n'ha de dir, que m'imagino que aquí hi ha una qüestió de caràcter. Sí. I després, a partir d'aquesta data, la Quira Corosagua va tenir que buscar un altre actor, que també crec que és un gran actor, que és el Nakadai Tatsuya, que és el que va fer Ran, ha fet moltes pel·lícules també, Jaraquiri, el Masayar... I aquest era l'actor preferit del Masaki Kobayashi, que és el que va fer la trilogia de la condició humana. És una trilogia molt important, també, del cinema. Hem d'aprendre mole, aquí. Sí, sí, sí. Escolta, Xiron i Fune, que per cert és el protagonista de Rashomon. Sí, sí. Això volia parlar també dels sectors de Rashomon, dos, quatre o cinc. Tots són... Tots són boníssims. Jo, aquesta tarda, quan estava veient Rashomon, i visc que, clar, que no me'n recordava d'això, que l'actor principal d'Aikido, que es diu Takashi Shimura, és el que fa de l'Enyador, no? De Lletaïda. Sí, sí. I que, clar, té aquella cara tan expressiva, i tant d'allò que és la que fa de bona persona, l'única bona persona que gairebé dius que hi ha allà és ell. Sí. Llavors, no me'n recordava que era el mateix d'Aikido, perquè Aikido fa borda. És a dir, li van donar molts premis per a Aikido. Sí, sí, sí. I és que, realment, amb aquella cara que té, vull dir, doncs, ho borda. El Takashi Shimura n'ha participat 21, les ventes, encara, encara més. El Takashi Shimura era la Miki Íntima, alguna mesura de la Quira Kurosawa, i per això jo vaig anar l'any passat, no sé quan va ser, vaig estar mirant, vaig veure que l'actor que havia treballat més vegades amb el Kurosawa era aquest. El Takashi Shimura. El Takashi Shimura. No, no, no, anem posant cara a diferents actors. Segur que hem vist pel·lícules d'aquests actors, però no estem acostumats a relacionar-los, la cara i el nom. Sí, sí, doncs, vinga, va, interessantíssim, això. Va ser el Toshiro Mifune, va ser el primer actor que va guanyar hi ha premis internacionals, va guanyar la Copa Volpi en el Festival de Venècia per dues pel·lícules, per Jo Jimbo en l'any 61 i Balba Roja en l'any 65. Jo crec que realment ja va ser el... El personatge, sí, més destacat, o més famós pel pro-occident. Jo, una de les pel·lícules que m'agrada més de la Quira Kurosawa, que intervet també el Toshiro Mifune i també el Takashi Shimura, és el perro rabioso. A mi m'agrada molt el cinema negre. I la Quira Kurosawa sempre l'han criticat, perquè ha fet moltes pel·lícules occidentalitzades. El perro rabioso. Aquesta és una que té molts noms diferents. Jo no l'he vista. Que és el Segrest. Sembla que la confonc amb una altra. En anglès em fa aquest doc estreu. No estic segur. Si és el segrest del fill d'una indústria. No, aquest em sembla que és l'inferno de l'Òdio. Ah, això, sí, sí, sí. La confonia. El perro rabioso es tracta, l'argomèndia és molt senzill. No l'he vist. Són dos detectius i en mundells li roben la pistola, on estava l'autobús li roba la pistola, un lladre. I a partir d'aquí, quan és aquest lladre, comet crims amb aquesta pistola. I això és l'angoixa que té, que té un detectiu per intentar aconseguir... Recupar la pistola. Recupar la pistola i atrapar la lladre. I els dos actors són aquests. Exacte. I els dos actors són el teu xisomifone i el teu xisomifone. Intervenen moltíssimes pel·lícules. Els 16 Amorais també. Sí, 16 Amorais sortien també. Són els dos, diguéssim, que és més importants. Hi ha un altre actor que també intervè a Raxomor, que també m'ha agradat comentar, que és el Chieco Minoru. Aquest és un actor secundari. És un actor secundari que va actuar a 17 Amorais. De fet, va ser el primer samorai que mora de la pel·lícula. Però, en canvi, va ser l'últim del samorais que va morir a la vida real. I aquest, el Chieco Minoru, jo sempre el recordo, són aquests actors secundaris, que a vegades també poden fer grans pel·lícules. En el cinema americà, jo recordo una sessió en recordeu, el Walter Brennan, o aquestes secundaris que realment dius... Comple la pantalla i sols, quasi. En Río Rojo, aquest tipus de pel·lícules, doncs el Chieco Minoru seria l'equivalent. Aquí és el que fa, diguéssim, de Pala Grí. És el que fa, diguéssim, de Llanya Taira. Aquest, diguéssim, després, evidentment, pel que fa el Yejurio Oso, sempre havia triat com actor. Amb la que vaig buscar, eren de les 54 pel·lícules, 52 les va fer, ahir, amb el Yejurio. Aquest, realment, va ser l'actor preferit per al Yejurio Oso. I a mi, realment, és un actor que té molt crisi, i el Japó era el número 1, també. Ara fa no gaire aquí, vam comentar els contes a Tòquio, devia ser el pare, m'imagino. El pare. Ja dic, per anar situant les cares. Unico va fer moltíssimes pel·lícules. Aquella, hi havia un pare, també deu ser el mateix, això. Exacte, un pare. Sí, aquest tipus de... Jo vaig triar 3 o 4, que són les que realment m'agraden, m'agraden més. Impressionen a tots, sí, fantàstic. Després dels antics també, m'agradaria també parlar del Masayuki Mori, que aquest és el que fa de Samurai a Rassomón. Aquest actor no ha fet tantes pel·lícules amb la Kiro Kurosawa, i n'ha fet algunes amb el Kenji Misoguchi, que també és molt famosa, que és Cuentos de la una pàlida de Bosco. És la que realment són dels actors principals, i després n'ha fet alguna amb el Miki Nauruse, però realment també volia nominar, quan parlem de Rassomón, almenys que quedi... Els 4 actors principals, vull dir que és el Toshiro Mufune, el Takashi Shimura, el Chiaki Minoru, i el Masayuki Mori, jo crec que els 4 han sigut molt importants pel cinema de Seattle. I l'actriu que apareix a Rassomón, la coneixes? La Machiko Kio, aquesta també és molt famosa, no és tan famosa com la més famosa de totes, és la Kinoyo Tanaka, que era l'actiu preferida del Kenji Misoguchi, fins i tot el Kenji Misoguchi li va demanar que es casés amb ella, però ella sempre la va rebutjar. I la Kinoyo Tanaka, que és la segona que m'agrada més d'actriu japonesa, va arribar a ser directora, va ser la segona directora japonesa de films, de pel·lícules japoneses, va ser la segona directora. Jo, quan vas parlant, tinc el privilegi de tenir internet, i estic veient aquí el seu rostre, i sí que és identificable. A mi m'agrada més com actriu, ara que anem a actriu ja una mica així ràpid, seria la Sechuko Hara. La Sechuko Hara, si la gent que pugui mirar per internet, si veu la imatge, s'ha de dir que també actriu, que ha fet moltíssimes pel·lícules. Em sembla que va fer la vida d'Ojaro, no sé si la va fer juntament amb la Kinoyo Tanaka. Però era el que anomenaven ja el Japó, la Verge Eterna, perquè realment té aquesta cara angelical. A mi m'amierra... La que fa la versió de Cuentos de Tòquio, que és la noia, diríem, que la més bona, diríem, de la pel·lícula, quina actriu és aquella? Jo la pel·lícula nova, la tinc ganes de veure. La vella, la vella. Jo el vull dir a la Lozo, la pel·lícula de Cuentos de Tòquio, que equivala a una família de Tòquio. Jo diria que una és la Kinoyo Tanaka i l'altra és la Sechuko Hara, però no ho sé segur. Perquè la vaig veure fa temps, i no ho sé segur. Però diria que era ella feia, la Sechuko Hara feia, la segona, la filla, i la Kinoyo Tanaka era la que feia de mare. Sechuko Hara sí que m'apareix aquí contra la Tòquia, i la Kinoyo Tanaka també sí. A veure, aquí tenim... La Kinoyo Tanaka. Sechuko Hara, i... No m'apareix, aquesta... No, la Kinoyo, no. Mira, jo és que de vegades... Imagina't, Joan, si estic de jo, que de vegades em costa distingir si són homes o... O homes pel nom... Estigues tranquil, no et passarà res a tu. Estigues tranquil, no et passarà res a tu. La Sechuko Hara, que és la noia que tu deies, Haruko Susimura, entenc que és una noia, i tu di per si te'n recordes d'aquests noms per relacionar-ne amb la persona que buscaves, però... No, no, la Kinoyo Tanaka m'he equivocat. Sortia a la vida d'Ojaro i també surat contes de la luna pàlida. S'ha de tenir memòria, i haver estudiat una mica japonès, diria jo, com tu, que coneixes, oi, l'idioma, que coneixes força, doncs... Doncs parlant de l'actriu de Rashomon, que és la Machiko Kio, a part, diguéssim, de la que hem comentat, que també va actuar, com a geixa, a la casa de tel de l'1 de agosto, del Daniel Mann. Ah, la pel·lícula americana. Amb el Marlon Brando. A part d'aquestes pel·lícules, tampoc no van fer eres pel·lícules, així com la Kinoyo Tanaka o la Sechuko Hara n'han fet moltíssimes. Realment, la Machiko Kio, potser, no va fer tantes pel·lícules. Carai, estem sort que li hem donat pas abans, de temps, perquè portem una bona estona, i estem pel Japó, però això és fantàstic. No ens ha de servir aquest programa com a referència, com que després es pot sentir les vegades que es vulgui, com ja sabem, com recordem sempre al final, si anem sense condicions, www.pop.com, s'ha d'anar apuntant això. Si ara us perdeu alguna cosa, torneu a posar-ho, i anar apuntant, i veient aquestes pel·lícules, i mirant els rostres, perquè això és fantàstic. El que no coneixem... Tenim la sort que podem mirar per intent. La imatge és... Sí, les cadres. Sí, que la recordo. Perfecte. M'he parlat del que són les actrius o actors japonèsos realment antics. Ara podríem parlar, si voleu, de les que són més moderns, que realment estan més de moda actualment. Actualment. Quin seria? El que hi ha en Guatenave, que ha sortit a cartes des d'Aiguajima, del que hem viscut, va sortir també en memòries d'una geixa, és el que s'enamora la humaneta d'aquest, i n'ha fet moltes. Va fer una pel·lícula un clàssic del cinema japonès, que és Tampopo, a la 1985, que ja era molt jove. Molt bé. Un altre actor també, que no m'agraden tant, però realment tenen molta fama a nivell internacional i també a nivell de Japó. Va ser el Sonny Chiba, que va actuar aquí al Vil, de Quentin Tarantino. Va ser el primer actor en arts marcials, de Japó. Japó. Després també s'havia seleccionat, però aquests són molt recents, el Lleguira Llulla, que va guanyar el festival de Canes, com a millor actor per la pel·lícula. Nadie sabe, que això és una vegada que heu comentat. Moltes vegades. Aquest tins seria d'entrar de la pel·lícula, perquè ja eren nens, sobretot, el nen gran. Fantàstica pel·lícula així. Sí, sí, m'agrada també. Jo de Japó ja em repassem ràpid, és el que volia anomenar. Després ja aniria el que és el Xina continental. A la Xina, molt bé. Dins de la Xina hi ha... hi ha varios, però jo crec que potser tres són els més importants. Un seria el Gaiou. El Gaiou és el que va ser protagonista de Vivir de San Guimou. Ah, sí, m'agrada. Per mi potser és la millor pel·lícula del San Guimou. Vivir a mai m'agrada molt. És curiós que aquí la va introduir, igual que la pel·lícula del... El Cunosama. Jo també va actuar Adiós Amicón Covina, del Chen Kaige, m'entén la calma, també que San Guimou. Vull dir que és un actor molt reconegut a la Xina. I un altre actor que també m'agrada, que m'agrada força és el Jiang Wen, que aquest és el que va actuar a Sorgó Rojo, amb la Bong Lee, també del San Guimou. Les pel·lícules les coneixem, eh, Joan? Els actors no. Els noms no, vaja, els noms no. No, però en aquest cas potser l'actiu també la coneixeu. Clar, clar, clar. Són actors que són molt, molt importants. No, no, de greu, crec. Els problemes nostres que no tenim prou coneixement. Aquestes pel·lícules, potser també reconec que són noms complicats. Però, bueno, també a vegades és una mica complicat, perquè te'l venen una i una altra vegada. T'has d'acostumar a dir, és Bersenegger i no podem dir això. O no anem a parar. Sí, sí, sí. Després d'un altre que també és molt famós, aquest principalament per arts marcials, serà el Jet Lee, que va guanyar, doncs, Marius, el premis de Guixiu, d'un esport d'arts marcials, i ara ja és un actor que ja és més com el protagonista de Hollywood. A fer el meu, em deuen morir, vull dir que realment, doncs, bueno... Ha fet el salt, diguéssim. Exacte. I el mateix passa, ja parlant de el que són dels de China, però de Hong Kong, el que jo sempre... Anomenem el Hollywood de l'Orient. Una és el que has comentat tu, el Toni Leung. Sí. Aquí n'hi ha dos, i el Toni Leung, si guai, i el Toni Leung, un altre no, perquè un diuen que és el Toni. El Toni Leung baix, i l'altre és el Toni Leung al... Allà, home, jo què pensava... És algo curioso, el més famós seria el Toni Leung, el baix, que és el que va fer, doncs, moltes pel·lícules del Zhong Wu, va fer també el giro amb el Zhang Yimou, també ha fet el cantilador rojo. Ara, que tinc ganes de veure aquesta de Gran Master, d'algun Carguaï, és l'actor també d'algun Carguaï, l'actor favorit, veia? Exacte. Sí, que la Carme m'ha parlat bastant bé, perquè fa un parell de programes, i això tinc ganes de veure. Tenim un ullent. Sí, sí, ens escolta cada setmana. Fantàstic, sí, intento. Després és un altre actor, que també és molt famós, però aquest tipus de pel·lícules no m'agrada, seria el Jackie i el Jackie Chan. Havia de sortir i el Jackie Chan. Seria dins d'aquí, i el Toni Leung, el Kafei, que és el Toni del Yark, com a pel·lícula més destacable, va fer a la màn del Jack Senau. Ah, sí, home. Del Toni Leung Baix, que tu dius, jo he arribat a llegir alguna vegada, i estic força d'acord. Ara no sé explicar-ho, i això també potser hauríem d'intentar fer, si és possible, tampoc ens quedarà molt de temps. Tot i que ens queda temps, però teníem en compte la quantitat de coneixements i de informació que tens aquí preparada. Doncs de Toni Leung, jo he arribat a... del Baix, he arribat a sentir que és el millor tot del món. Cosa que hi ha, dic, no discuteixo, perquè penso que cada vegada que el veig és que no saps què fer amb un actor d'aquesta precisió, d'aquesta sabidoria, no fa un gest de més, molt contingut, però el mateix temps és pressiu, és veritablement espectacular. Va guanyar el Premi de Can, és el millor actor de l'any 2000, per descejant-lo a mar. Clar, és una pel·lícula carismàtica que es va fer mundialment famosa amb aquesta pel·lícula. Aquesta és molt típica, sí. Potser vaig molt ràpid, però una mica perquè... Que va, que va. No podem parar. Després, a nivell de Corea, el que fa als actors, jo nombraria un parell. Hi ha el Choi Min-Sik, que és el que va fer All Boy, que també és molt carismàtica, i a Corea. I una pel·lícula que em va agradar molt, que fa poc que la vista la vaig veure en vídeo, que és Encontré un Diablo. Encontré un Diablo. Sí. Mira, hi ha la cara aquí del Choi Min-Sik. Això d'Internet és fantàstic. Sí, sí, sí, ja recordo, clar. El seu bibliotec, típic. I el Serrella, que li cau a la cara. Si busques All Boy. El que la pel·lícula que està Encontré un Diablo, que la va fer amb un altre actor també bastant important de Corea, el viu Jung Lee, que és el actor que va debutar a Hollywood amb una pel·lícula que no m'agrada gens, que era J.J. Rise of Cobra. No l'hem vist, no l'hem vist. Aquesta és de Corea del Nord, per mi tampoc no m'agrada. L'actuació de nens, que dic jo. I després l'altre actor. Perdona, del Choi Min-Sik, només que sapigueu també que està rodant una pel·lícula que es diu Lucy, que està dirigida pel Luc Beson, interpretada per la Scarlett Johansson i la Morgan Freeman. I a mi és un actor que realment és molt bo, crec. Però la pel·lícula està rodada a la Corea o a Estats Units? No, no ho sé, això. Jo sé que l'està veu dir, ho vaig buscar, que està ben bé, però ho diuen bé. No, a Corea de quasi segur que no, perquè amb aquest directe, vull dir que m'imagino que la pel·lícula està perfecte, algun paper. I després hi ha l'altre actor que volia anomenar, que és el Song Kang-ho, que aquest va fer memòries of murder, acròniques de... Oh, paraules majors. Després també de la trilogia va fer la simpatia for Mr. Vangans. També una pel·lícula... Tornem a part Xambú, s'entén. Sí, sí, sí. I una pel·lícula que se'n van parlar... que a mi també m'agrada força, també, que és GSEI, que seria Joint Security Area. Ah, sí, en sona, aquesta. Aquesta és la relació, diguéssim, entre... que és una frontera, entre el que és, diguéssim, la pel·lícula del nord i la del sud. I després hi ha alguns assassinats i l'on intervè per veure'n el que ha passat. Aquest es diu, doncs, Song Kang-ho, oi? És aquest? Sí. Estic bien bé, d'acord. Estic intentant relacionar-ho tot el que vas dient. Joint Security Area. I Memories of Murder, que és la pel·lícula que jo tinc de referència. Jo també la vaig veure, no et farà... No et farà, especialment... Ah, és que jo penso que és una cosa... del bon Junjo, que també va fer aquella de... Exacte, aquest em costa més, aquest al bon Junjo. No tinc el que apuntar així, no? Sí, sí. Que va fer també aquella, com és la de Losta, aquella del monstre... De Host. De Host, això. De Host visc el que té. Fantàstica, també. De Host visc el Song Kang-ho. Doncs el de Host no recordava que sortia aquest directe. Sí, sí, sí. Jo sé que les dues són seves, perquè les vaig veure amb poca distància, diguéssim, de temps, i vaig dir que ara hi ha quines pel·lícules, tan diferents i amb tanta potència. Vaig a confirmar-ho ara, a veure si m'estic equivocant, però diria que no. La Memories of Mother, per l'entensi anys, es va dir crònica d'una sessina en sèrie. I veritablement, és que li dona un repàs a tot el cinema negre que s'ha fet a Occident, donant-hi la volta trobant uns punts d'humor que no s'havien trobat mai en el cinema. Estaves aquí una miqueta de sapastres. Sí, sí, que no saben ni què fan, però que bueno, que van tenir també al mateix temps la seva profunditat humana, és espectacular la pel·lícula. Si no l'heu vista, per mi són de les grans referències del cinema asiàtic sense ser un esper com tu. Això ho deixo clar. No, és veritat. Sí que m'agrada. Del que és la Índia, realment hi ha altres països asiàtics, em sap greu perquè tampoc ho deiran, i tot això, així com d'alguns directors conec, de lo que és la Índia, realment he buscat i he trobat el Sabu, que era un actor índi, que es va anar a signalitzar a Amaricà. Sí, és el que feia pel·lícules d'aquelles... L'Adort de Magac, el libro de la selva... Aquest era el més... El més característic, exacte. I després una altra que va intervenir amb una pel·lícula d'Indiana Jones, El Temple Maldito, que és l'Ambris Puri. Aquest també és... És molt conegut. Molt conegut. I una altra també seria l'Amir Kant, que va fer un film històric molt important dins el cinema asiàtic, que es deia La Gant. El que a mi em fa gràcia és que m'agradaria preguntar... Jo la veritat és que últimament no ho he afiançat, també de dir, però si te'n recordes, Joan, sobretot tu sabràs que he parlat molt del cinema de la Índia, dins d'un cicle que es fa aquí a Barcelona, i a Madrid, des de Ferensia, se'n vull d'haver obregat al nen de la imatge d'Índia, que és de cinema de la Índia Alternativa, el que seria Hollywood. La idea de cinema independent per dir-ho així. I tampoc m'he aconseguit aprendre massa per parlar de cap. La veritat és que són d'una frescura i d'una capacitat actual, força considerable. I el que estava intentant, a part d'això, anant al que seria el cinema índia i clàssic, que s'havia dit res i acompanyia, buscar el nom, a veure si el trobo en breu, de l'home gran, del que feia... No, del que va protagonitzar, del que era l'APU. La primera part em sembla que ja sortia de la segona, que després em va fer molta gràcia, perquè dintre del cicle d'imatge d'Índia, allà a casa Índia, doncs apareixia un home molt gran, i que era ell, que era el que havia fet d'APU a la trilogia, i que s'havia amagat completament, no havia volgut, després de fer la trilogia d'APU, no havia volgut saber res de la fama del cinema, perquè va veure que li venia sobre una fama que ell no volia, i es va amagar. I ningú no va saber res d'ell, ni la seva dona, sabia que havia protagonitzat la trilogia d'APU i la seva dona. Llavors, molts anys més tard, el van rescatar i sortia també fent un paper molt digne, molt interessant, i em va sobtar, perquè fins i tot el director de la imatge d'Índia, aquí a Barcelona, doncs no ho sabia, i li vaig comentar, mira, he trobat això i li va dir, i li va fer molta gràcia. A la Índia la veritat és que també hi hauria molt a parlar, però clar, són aquests cinemes que és el que tu dius, Joan, és una llàstima, és una pena, que no ens arribi més, i que no tinguem més... O per sort, jo crec que li vol dir bo, no ho sé, potser apagar evidentment també... Mira, no ho sé, què vols que et digui? Perquè, per exemple, si arriba alguna cosa de la Índia arriba en cosetes de Bollywood, en canvi, aquestes altres, que són de cinema independent, que jo he arribat a veure cada malevella, que és que no us imagineu, això ha de ser d'una manera molt marginal, amb alguns cicles que es fan a la filmoteca de la Generalitat, o allà s'emboia que el ninjo, i són pel·lícules que la gent no sap que es fan a la Índia. Vull dir, tots tenim la imatge del Bollywood, allò amb els vals, amb les cançons, i aquestes altres pel·lícules tenen també aquesta característica que la música està composada per la pel·lícula, que encaixa a la perfecció amb el que s'està explicant, i són molt poc conegudes. La mateixa Cocó, la nostra estima de Cocó, que l'estem esperant aquí, però està tan enfeinada, que no hi ha manera de que vingui. Cocó, una salutació, també ens deia un dia que del cinema francès... No arriba el millor, el cinema francès, de França! Jo ara estava veient, aquesta tarda, que els premis que havien donat a la Berlinale, veia que aquí el vam descobrir amb una família de Tòquio, aquesta pel·lícula que hem comentat com a pel·lícula del mes. En Joan em va dir que hi ha una cosa que es diu quevei, que és d'ell també, i l'han distribuït amb DVD. No ha arribat ni al cine, és a dir, quevei. I la pel·lícula està molt bé. I ara ha presentat el festival de... jo diria que Berlin és on potser l'han atxecat una mica i l'han llançat una mica o l'han promocionat una mica. Ha guanyat la millor actriu amb una pel·lícula seva i la pel·lícula es diu es diu, es diu, es diu The Little House. O sigui, acaba de fer una pel·lícula ell de The Little House. Volem si arriba. Suposo que arribarà. Però, com que sé que kevei, que també era una pel·lícula seva, molt maca, només va arribar amb DVDs, que no es podia veure, anem a veure què passa. És a dir, amb aquestes pel·lícules. Recordeu també que aquí hi ha la biblioteca Joan Margarit de la localitat de Sant Just Desbert que hi ha al costat de la emissora, de fet. Doncs ens van enviar, fa un temps, un catàleg de pel·lícules asiàtiques i que precisament li vam fer... Ja ho diré bé, això sembla xinès, no? Li vam fer arribar al Joan Segué, que va fer tota una recuperació, una crítica constructiva, va completar, va intentar clasificar una mica algunes petites errades que hi havia, les van tornar a enviar amb l'agraïment, que això comportava per la feinada, que va fer la veritat, és que... bueno, tots ens vam quedar molt parat de veure aquesta quantitat de coses i ara, si poguéssim recuperar-la, perquè jo diria que ho tinc per aquí, m'agradaria aprofitar en aquestes aquí i que et fas, com es diu jo, et fas car de veure, no és fàcil tenir-te aquí. Comentant una miqueta, aquesta llista de pel·lícules podíem dir imprescindibles, però que segurament no serien les úniques. Exacte, crec que encara vaig poder-ho reduir, perquè si no, esclar, es podria ampliar molt. Quina característica podíem dir? Si recordes una mica, tindria aquest arxiu de pel·lícules que es poden veure asiàtiques dintre de la roba, perquè aquí a la biblioteca, en Joan Margarit, així en general, jo diria que més aviat... Quines recomanaries, tu? Per a la gent que ens està escoltant i que pogués anar a la biblioteca a llogar-les, quines recomanaries que llogués, sinó que agafessin de la biblioteca? Em sembla que vivir de Zangiamou, em sembla que estava. Després, el boy del part... També té clar la recomanaria. Després... Encara no hi havien tantes, però no recordo. Ara, de seguida, ho rescatem. Clar, és que t'estem demanant... T'estem demanant un esforç important, perquè això va fer... Va ser fa un període tres de mesos? Sí, les clàssiques. Era bastant clàssiques, totes. Potser diria que una pel·lícula que potser la llista no hi era. També sabria greu. Mira, doncs ara de seguida... Hi havien moltes, també, de l'Iran, de l'abast que arrostaven i hi havia algunes. Sí, ja la tinc aquí. Per exemple, de Corea del Sud, tenim... Valsac, la costura era xinesa. L'havia vist que estava tenint molta cosa al quinquiduc, concretament tres, que em sembla que tu afegies alguna, tenia l'arco, primavera, no tenia invierno, i primavera, hi ha rotres, també. Però també està molt bé, hi ha rotres. Hi ha rotres, és una preciositat. La pel·lícula original... És original, exacte. Dura, com és el quinquiduc, perquè sempre té el seu punt, aquest sorprèn per la violència extrema, insospitada en un moment determinat, que no te l'espera, però que té sentit i que no és violència gratuïta, però no és com el Takashi Miken. Lo considera a ser violència gratuïta del Takashi Miken. Takashi Miken és el director de... Ja t'ho diré, d'aquella de l'assassí, de, com es diu, uno en japonès. Ichi. Ichi de Kile de Seba, oi? La consideres... Oi que no. És la pel·lícula més dura, tal qual, jo he vist mai, i crec que no es pot entendre aquesta. Té cenes explícites de violència, però és que, a part, el contingut que té la pel·lícula, la duresa, la relació amb els personatges, malsana, totalment, absolutament, des del començament fins al final, és un retrat psicològic d'una manera de viure, d'una manera d'entendre la vida i de relacionar-se amb la vida, és veritablement demoledora, i no està tan lluny del que sembla que fa algunes persones. De Taiguant tenim també a l'Anglí, la pel·lícula, la vida de Pi, el banquete de Bouda, el seu pel·lígrot i dragón, no està malament, com a selecció. De la Xina, que ara també en parlaves de... Aquí torna a estar a Balsak, no sé, la teníem a la lluita, també la tenim aquí a la Xina. Tenim del Sankesia platform, no la conec, no la conec, del Tchen Kai-G, que també és una pel·lícula que és interessant, adiós a mi concubina, del Zhuang Lu, Ciudad de vida i muerte, del Zhong Bu a cantilado rojo, ben interessant, del Zhang Zhang, i la Ducha, molt curiós. Del Sangemu, una llista llarga, sorgo rojo, la búsqueda, la maldició de la flor dorada, etcètera, viure també, sí que està com tu deies, amor bajo el espino blanco, que no sembla que és la última. Aquesta està bé, que l'havia comentat. I després passem a l'Iran, que potser és el que avui ha quedat, perquè és que és difícil arribar a tot que tindríem a un cílic vermac a Moçama. Tenim a Esgar Faradi amb una enorme pel·lícula que és un més nadarissimint. Extraordinària. Jo em va ser el primer que la va veure aquí, i va dir, uof, què és això? Doncs ja la vaig veure més endavant, mesos més tard, i vaig quedar, i tothom que la va veure, deia, és boníssima, boníssima. I abans n'havia fet un altre, ell mateix. Sí, amb aquest director, ell mateix, són uns estudiants que van de vacances amb una platja, i no sé si us recordeu d'aquestes. No sé com s'ha deia. No la recordo, però ara la buscaré. No m'agrada com es deia, però una pel·lícula també molt... No tan bona com... Allà es mini ja ser, una separació. Aquella és una cosa brutal. I em sembla que va guanyar a l'Òscar la millor pel·lícula extrema del aquell any. Sí, sí, sí. Bueno, es mereix tots els premis, perquè jo la comparo, la manera boja i bestial d'encatenar escenes que de la pel·lícula un ritme brutal, però amb una... amb una temàtica i amb un argument minimalista, pràcticament, explica molt poqueta cosa, però la relació també amb els personatges, el que vas descobrint, com es van traient en més mateixos, és veritablement això, és espectacular. Tenim més coses, però... passen coses com que... la referència aquí està. Tenim també a la Vesquera Stammy, que comentaves un dels directors d'aquests que em trec al barret, concretament tenim dues, còpia certificada, aquesta pel·lícula que apareixia a l'Ajuriet Vinoj, com a... com a protagonista, i el viento no es llevarà. Tot el que pugui haver a la Vesquera Stammy, hi ha gent que diu que li fa dormir el que sigui, no feu cas. Vull dir, des del començament fins al final... Vues pasajeras és d'ell, no? No, no, no. És que és confona el Chiara Stammy, amb els germans... ja us ho diré, amb els finlandessos, que no té res a veure, i aquí... Ara estic enviant Chiara Stammy. Chiara Stammy és aquest, és a l'Iraní. Els altres són els germans aquí... no ens surt el nom, clar. Estic veient això, i no ens surt l'altre nom. Segur que surt. Aquí Chiara Stammy... És igual, no passa res. Chiara Stammy, tenen aquestes coses, per ser que hi ha molts directors que tenen el cognom començat amb K. És molt curiós. Una vegada em vaig entretenir a mirar-ho, per exemple, un, dos, tres, respondre una altra vez... Kubrick! Un director que comença... El cinema coreà també, eh? Exacte, sí, sí. Bueno, hem comentat unes quantes pel·lícules, però hi ha moltes més. Després entraríem al Japó, que no l'hem inventat, però, bueno, que és un ator i directe, també, ben peculiar i ben característic, i ha fet grans petites meravelles, amb la seva filmografia. Tenim el Coreaeda, que sí que l'hem inventat, el Corosaba, Barbarroja, Dersu Sala, Pran, Los Itesamurais, etcètera, del Takashimi, que també treig assassins, que és l'última que va fer, em sembla, tota una crònica així, de la història recent, de la història del Japó, del Hayau Miyazaki, que tenim pendent, oi? Alguna referència sobre això, que ha de venir l'Andreu. La setmana vinent, jo crec que ja podem anar parlant, del que tenim la setmana vinent, i la següent. La setmana que ve, tenim la pel·lícula del mes, que, com hem inventat ja abans, serà Nebraska, que procurem tots haver-la vist per poder-la comentar, i també recomanem els ullens que la vegin, perquè és una bona, molt bona pel·lícula. L'altra setmana hi ha el Henry Fonda i les ubes de la Ira, i que la Carme ens parlà també una mica de tot això. L'altra setmana, per tant, és més endavant. Jo em pensava que era aquí 15 dies, és de més endavant. El mes d'abril, el 18 d'abril, hi ha la tomba de les Lufièrnegas, amb l'Isao Tecallag, que és la que ell vol venir, també, si pot, parlar amb l'Andreu sobre aquesta pel·lícula. Al final no hem pogut parlar de Rachomont. No hem pogut parlar... Algunes triosesiàtiques que tampoc no hem pogut parlar, una altra dia... Que fort! Sí, m'he posat jo a parlar del catàleg d'aquí de la biblioteca, i hem deixat el Rachomont, em sap greu. No passa res. Reconec que m'he despistat. Una pel·lícula extraordinària, Rachomont, jo m'he tornat a veure com tu, i m'ha semblat, realment, extraordinària, que es va vareixar, que posés de moda tot el cinema asiàtic, per primera vegada a Europa i a Estat d'unit. I la setmana que ve, com deien, tenim una pel·lícula del mes, i la presència a tota la gent que s'està coltingant per discutir, reflexionar sobre aquesta pel·lícula. Moltes gràcies, Joan Segué, per donar-nos aquest ventall tan ampla de... No, no, en absolut. Tenim com a referència. Jo crec que aquest programa és referència per a tothom que vulgui introduir-se una mica el cinema asiàtic, una mica més. Les teves participacions són així. I, com sempre, a cinema, des de la llengua, sense condicions, cinema-sense-condicions.com fins la setmana vinent. Gràcies, Joan. Moltes gràcies.