Cinema sense condicions del 4/3/2014

SINEMA SENSE CONDICIONS Little piece of a big soul. The one big soul that belongs to everybody. Then... Then what's up? Then it don't matter. I'll be all around in the dark. I'll be everywhere. Wherever you can look. Wherever there's a fight so hungry people can eat. I'll be there. Wherever there's a cop beating up a guy. I'll be there. Jo diria que és la veu del Henry Fonda, no? Sí senyor, John Morrose, estàs en totes. No falla ni una últimament. Jo pensava que era fer-ho. Sí, sí, sí. No és... És Jim, és Jim. És una dos musicia. És ell, és el gran Henry Fonda. Aquest discurs final de Graves of Wrath. Sí, sí, molt bo. Raim de la... De la ire. De la ire, sí senyor. De la ire. Les ubes de la ire que xiva potser té més conegut perquè vam tenir més emparció castellana, que potser té la gana, però... I una magnífica pel·lícula, eh? Sí, sí. No està malament, no està malament. No, està malament. Ah, vinga, no comença ja, no comença. Sí, l'havia vist. L'havia vist fer-hi atents i ara he tornat a recuperar. Jo no l'havia vist. Jo no l'havia vist i sembla que ens parlarem una mica, perquè jo no estic tan entusiasmat, però ja en parlarem el seu moment, vull dir. No en parlarem. Doncs precipitem, oi? Doncs precipitem. Exacte, no cal. T'hi parlarem d'aquesta pel·lícula, oi? T'hi parlarem d'aquesta pel·lícula. Avui faríem com sempre, com sempre, i farem tres parts, una primera part que podem parlar, si voleu, d'una mica dels Òscars, del que ha passat, etcètera. De què? Què és això? No sé, és un premi que donen en algun lloc. No sé si és a Sant Boi o... O no sé si el donen... O el Corollà, oi? O el Corollà, oi? No sent el donen. Després podíem parlar una mica de herb, perquè em sembla que hi ha molta gent que l'ha vista. Més d'una persona. Però que acabes de dir de Sant Just, no el sona. No sona Sant Just, no? Doncs deu ser de... De la manera que ho haurien tard, oi? Ja l'hem vist tot, Ger, ja potser... Fem pel·lícula del mes, ja, avui, sense... Estaria bé, estaria bé. Estaria bé per més endavant, perquè avui no toca, perquè tenim a més l'altre, no? Amb una segona part, jo també es volia parlar, vull parlar, quan haguem parlat més o menys d'això, de dos o tres, una tripla informació, lligada amb la Neus Vallús, amb la Plaga, ja sé que tots sabem, que hi ha moltes ganes. Aquesta nit la passen. A 3, 4, 12. Puc cantar, puc cantar. Per la TV3. Neus. Neus. Però a més a més, a més a més hi ha una altra notícia, la dic ràpidament, perquè volia reservar per fer allò més endavant, demà la venen amb el periódico, o sigui, demà, amb un preu especial, que no arriba 10 euros, amb DVD la venen, i hi ha una tercera cosa, que en tot cas... Amb el periódico de Catalunya. Amb el periódico de Catalunya. I aquesta nit la passen per TV3. Per tant, si la voleu veure, el 3, 4, 12, abans passen una cosa sobre el germà en roca, i després passen la pel·lícula interna. Ja podràs parlar d'ella, perquè tothom la coneixerà. Clar, clar. La setmana veient. No, si ja ha parlat més de la vegada. Jo n'he parlat molt, jo n'he parlat molt. Jo estic motivat. Jo confesso que estic motivat, perdona la pel·lícula, i tinc moltes ganes de veure-la, per la motivació que... Quan la veieu direu, quan la veieu direu, no pel·lícula del mes, no pel·lícula de l'any. De l'any, de l'eca de... Com s'ha dit això del micromassegatge? Es diu com es diu un micròfonding, no? Segur que ell ha tingut part, perquè és clar... No t'estranyi, no t'estranyi. Amb aquesta no, però he participat en una altra, però el part, Joan, i avui la notícia també és que tenim aquí, de nou, a Carme i a Coca-Overnà. Estem al complet, avui. Portant la control aquí, els efectes especials, la música, el so del Henry Fonda... La postproducció... La postproducció. Tot això ho fa, realment, els vidres, el senyor Francesc, que estan aquí, no te'ls el veiem vosaltres, no, però en fi us imagineu. En Jaume... En Jaume, que també... Tenia una vista fantàstica. Una vista fantàstica, que no es pugui veure a tots, que cosa que nosaltres no... no ens passa al domísmo. En Jaume, que només podà estar una estona, perquè té compromisos. Sí. La Carme ens parlarà del Henry Fonda, i després podem discutir sobre les uves de la ire, i la Coca-O, la Coca-O, i jo, doncs, que aquest matí hem vist una pel·lícula, potser hem parlat més endavant, perquè és d'aquí un mes, i de la cosa que hem vist, de les coses que hem vist, podem comentar... Però que està bé. Està bé. Sí, està bé. La pel·lícula que hem vist aquest matí està bé. I de Jaume, és la pel·lícula polaca en blanco i negro, re, nial, re... Ah, jo he vist el trailer d'aquesta pel·lícula, ja sé de què va. És fantàstica. La puesta en cena és increïble, és una fotografia en blanco i negro, que sembla que cada imatge és un quadre, és una obra d'art. És veritat. No, no. No sé, no la ve. És diferent. No, perquè he vist el trailer de Nebraska, i no he vist el blanco i negro. Això sembla que és més bé al blanco i negro de Hanuk, la cinta blanca. Sí, sí. Està d'acord, estic d'acord. És el mateix estil. Estic d'acord, estic d'acord amb això. És gran pel·lícula la cinta blanca. Bueno, pot discutir. Ah, no, por favor. No, dius que no. Poc discutir. Com a canyar que gustó. L'encanta, m'encanta dir que no. No, no, no, no. La que sí que és una mica tova és de artis, la vaig veure ahir. De artis és molt tova. La de artis, jo també vaig ahir la feien i vaig pensar, fixa't, el que és efímer. Ho veus quan ho tornes a veure, i això que ens va agradar quan la vam veure, i li vam veure gràcia, i li vam veure frescura, i el crec que en parcís. Però una barbaritat, eh? En parcí. Mira, aquí em doneu la raó, llavors. Jo ja ho vaig dir en el seu moment, eh? No sé sempre ho encerto, eh? Sí, sí. Aquesta vegada... No, hi ha un jane que passa, que jo soc un gran admirador de jane, que, Coco, perquè tu no... Potser no ho saps, però la cinta blanca... Sí, ho saps, sí. Ho he dit moltes vegades, la cinta blanca va voler demostrar que era bo, i a mi això no m'agrada. Ja sé que és bo. Llavors va voler dir, mira, jo soc com el Dreyer, així, en planxulo, jo soc tan bo, eh, que faig un clàssic, i guanyo un Oscar, si fa falta. A mi el que m'agrada molt faig és que sembla que en Trialament el creador. Sí, jo crec que els creadors... Sí, és com si sabés el perquè he fet aquest acord. Però la meva percepció és que els grans creadors mai pensen coses d'aquestes. Què va? No les penses, però no les pensen, però els surt d'aquesta manera. Sí, abans de començar les pel·lícules que hem vist com Ger, etcètera, doncs comentem ràpidament... Mira, mira, mira. El Coco vol dir que això és... Jo vull dir una cosa que... Hi ha una cosa molt tristesa, que morió a l'àrea, i això és una gran perdida per al cine francès. A més a més, que amb 90 pico d'anys m'ha presentat el Festival de Berlín, la seva última pel·lícula, i es veu que, jo no sé si estava bé o no, no tinc ni idea, però... La última pel·lícula que s'adrena a França al final d'STMS, se llama Emé Boire enchanté, Amar, Bebert i Cantar, i és, per el que he vist, una... Una meravella. Sí, una... He de vivir. Sí, exactament. Mira, jo no crec que a l'Ènres Ne, he vist 3 o 4 acusacions, no crec que hagi fet mai, com el Hanek, amb la cita blanca, mira que us dic, mai no ha fet cap concessió a la... A l'Ènres Ne. A l'Ènres Ne. Però ara ho estic matisant amb una altra directora, avancem, jo crec que és un dels grans, dels grans directors, els grans creadors de la història del cinema, indultablement. Revoluciono, porque estaba y no estaba con la Nouvelle Vague. No. No estaba completamente con ella. Estaba más bien con el Chris Marker y esa gente que hacía en documentales, porque a la arena empezó con... Noche y niebla. Sí, sí. Era bueríssim, un documental sobre la Segunda Guerra Mundial. Sí, exactament. Sí, sí. No, com es deia? Noche y niebla. Y niebla. Y niebla, perdón. En franceses, nuia y brulla. Ni te voy. Muy buena, muy buena. Un documental extraordinario. Sí, sí. Y después, claro, como se llama, el año pasado... La guerra efinía. Sí, sí. Y también Hiroshima Mon Amor, que se fue hasta los de la Nouvelle Vague Godard. Jean-Luc Godard estaba muy celoso de esta película, porque para él era... Era la Nouvelle Vague. Sí, sí. Vols dir, el Godard se lo sona. No, no. El Godard estaba celoso, pero no tiene nada que ver y Hiroshima Mon Amor con cualquier película de Godard. Clar. Perquè és un estil molt diferent. Home, en casa blanca, és la mateixa història? Sí, sí. No, no, no, no. Mira, jo he vist dues pel·lícules més seves, que la estic aquí buscant per recordar-les. Una es diu Providence. Providence con Dick Bogart. Barbaritat de pel·lícula. Una sala marchada, una bestiesa. Y Smoking no Smoking. Tot un experiment, amb dues opcions. Un personatge, en un moment determinat, decideix o fumar, Smoking o no fumar. I la pel·lícula és això. Vull dir, cap a un cantor o cap a un altre. És un director absolutament experimental. Experimental, perquè jo sé que he vist quatre o cinc pel·lícules. Vull dir, no he arribat més lluny, però penso que és d'esquí. Realment val la pena. Està molt bé que cocó l'hagis recordat i... T'ha baixat l'últim moment. Sí, molt gran. Tenia molts anys. I una cosa també que me n'alegro que hagi passat. No sé si us en recordeu, que jo em vaig carregar solemnament... Com es deia allò de l'Amèrica, que al final tenia 10 nominacions i no l'hi han donat cap. L'estafa americana. Perquè em penso que al final... Però això em fa pensar, m'ha fet pensar aquests dies últimament, que els americans són realment uns grans venadors. Perquè resulta que l'estafa americana ha tingut un èxit brutal, i és una pel·lícula fluixa, molt dolenta, però ha tingut un èxit de comercial. Perquè resulta que la van nominar 10 vegades, tenia 10 nominacions pels Òscars, però més a més li van donar diversos premis anteriorment, abans d'arribar als Òscars, i clar tothom la van a veure perquè era molt... Ara més a més ha parat una altra cosa. Nebràs, que passa't igual. A mi m'estava tan nominada. Com paris, eh, una amb l'altra? No, Nebràs, que no té res a veure... Fava nominada 6 Òscars, tothom diria... No, Nebràs que 3. Nebràs que 3 Òscars? No, 3 Òscars estava nominada i més li he d'agafar 1. Que és el millor guió. O sigui, jo més original. No, guió... No, guió original és el de Gert. És el de Gert. És el de Gert. Ho té una més un, té una més Nebràs que té un premi. Però no tenia masses nominacions, Nebràs. Jo em pensava que anava a renul·lar, quan vaig anar a veure-la posava 6 nominacions. És el que m'ha quedat en el cap. A quina surt? Jo estic aquí, tinc la llista aquí, i no estava ni nominada, pel que veig aquí, pel que jo tinc la llista aquí davant. Perquè hi havia Gràbit i que en tenia, com també molts, 12 anys d'esclavitud, que és el que ha guanyat, i que penso que ha guanyat per quedar bé, per ser correcte políticament, però no perquè realment sigui una pel·lícula que s'ho mereixi tant. No ha guanyat res més, i jo pel·lícula i el maquillatge. Té 3, sí, pel·lícula, actriu de repartiment i guió adaptat. Dos anys d'esclavitud, però millor pel·lícula, és el millor pel·lícula. Gràbit és la que en té més, que té 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 7 Òscars. Tots els tècnics. Però el que anava a referir-me és que... El millor director, això ja ho vaig anunciar jo, que qui era capaç de treure... Sí, la pel·lícula era capaç de treure. Una actuació tan bona de la Sandra Bullo, havia de guanyar... Jo estava comentant això de la part comercial, perquè en definitiva ens venen molt bé el producte, i ens creiem tots de 4 grapes, i creiem a veure finalment la gran estafa americana, quan de fet no s'ho mereix. I ara hem fet una altra jugada, que és molt curiosa, que és que hi ha una pel·lícula que es diu Dallas Byer Club, que la fa aquest xicot que es diu... Que es diu... Exacte. És realment molt bon actor, i no sé si es recordeu, havia fet mad mut últimament, molt bé, molt bé, molt bé. Li ha donat un premi, jo penso que és una manera de llançar també la pel·lícula, i de que la gent la vagi a veure, perquè en realitat la pel·lícula és dolenta, jo crec que és dolenta, i en canvi, és que és cert que ho fa molt bé, i li han donat al fons el premi, perquè simplement s'ha primat, no sé si Vinky, o no sé quan, allà està caràbèric, perquè fa el paper d'una persona que està capaç sida... Però com ho saps? Perquè els l'han passat la setmana passada, abans dels Oscars. I és dolenta, no? És dolenta, bueno, dolenta. És dolenta. És fluixa, és dolenta. Jo vaig veure el trailer, i el trobo... el trailer no és ni sugerent, sí. No és una pel·lícula, no és una bona pel·lícula, però el que passa és que també la gent... Ara deu tenir movida, i deu tenir agafar molts sectors, molts sectors... Jo crec que és una pel·lícula així com Gert, així com Gert, penso que és una gran pel·lícula. O, per exemple, Nebràs, que és una gran pel·lícula, o inclús em sap més greu encara que no l'hagin donat res a la Filomena, que penso que és una extraordinària pel·lícula, i que heu de veure si és una l'aerobista. Jo sóc la mateixa comenta i sóc. Harry Filomena. Ah, doncs en podem parlar? Ni al lloc de Wall Street tampoc l'hem donat gaire a cosa. Ah, però estic contenta. Li han dado el premio de la meja actriz, Aquest Blanchet, que està maravillosa en la pel·lícula de Woody Allen, que la pel·lícula de Woody Allen no és una gran obra, però menys mal està. Però competia amb Judi Deng, i la veritat és que Filomena Judi Deng l'aborda, eh? Ah, no està d'hora de dir, està d'hora de dir. Jo crec que... El que passa que l'altra és, és mucho más, ser doctor su papel, mucho más general, i està clar. Però l'oborda, l'oborda en Filomena. Salva Filomena, eh? Sí. Jo crec que Filomena la Judi Deng es mereixia realment l'Òscar molt millor que les altres, penso que és veritat. Però de l'argon, és una gran actriz també. És una gran actriz, todo terreno, por otra parte, és una mujer de teatro, y entonces cuando aterriza en el cine se lleva la cámara, se la lleva entera, y puede hacer lo que quiera delante de la cámara. Y entonces en esta pel·lícula, que si no fuera por los dos actores, ella y el que es... Sí, el Cuban. Así que es escodirector y cogionista. Son dos personajes que si no esta pel·lícula había un dramón, un poco pasado de vueltas, un poco manido de estilo, pero estos dos personajes hacen de esta pel·lícula algo... Home, i a les Tiffenfries els dirigeix més. A les Tiffenfries havia de fer casada en les últimes pel·lícules. Exacte, el Tiffenfries té de tota la seva vida. Aquesta et penso que recupera una mica... Perquè mou molt bé la càmera, molt mou bé els personatges, i després explica bé la història. I el guió és bo perquè li dona el toc d'humor que necessita perquè allò no es converteix en un dramón, la crimoge, no constant. Perquè és una història tòpica, a partir d'alguna manera. La transformen els dos personatges al guió i supersobre a les Tiffenfries. Però a les Tiffenfries ha fet altres coses que m'han semblat relativament dolentes. Ultimament sí. En canvi, aquesta és la salva. No és per portar-te a la contrària de Joan, però una mica sí. Però sí que nebràs que estava anomenada millor fotografia, millor guió original. Sí, millor actor principal, millor pel·lícula. Aquí diu la laminació premi i aquí no surt. O sigui, està en la llista que tinc de la Vanguardia d'avui. La tinc aquí davant, en aquest moment. No ho tens bé, això. No, no, la Vanguardia, la Vanguardia s'ha equivocat. La Vanguardia. Ja demanarem... faré una carta a la Vanguardia. És per favor. La llista no m'ho lesteu a francès. La llista de nominats o la llista de premiats, tens? De nominats, no? La llista de nominació i la premió. Doncs has de veure aquesta nominada millor director. No hi és. I Gràviti té l'esclavitud d'Alastal, Frozen, Gran Gratsby, Gerr, Blugesmín i la Gran Villes. Dona'm el telèfon de redacció de la Vanguardia. Ha anat el d'un anet. Seguiré el dono. Doncs de records. S'han deixat. Una altra cosa curiosa, ja que han parlat de la Neus Vallús i que aquesta nit passen a TV3, la seva pel·lícula, i que demà la venen, és que avui hi ha un article d'ella, la Vanguardia, que parla dels Òscar. I tinc por de fer-ho massa llarg, de llargar-me massa. Però és articles francament interessant. Si vols, ràpidament intento... Dona'm franges. No, jo vaig de confessar, ella comença l'article aquest de la Vanguardia d'avui, jo vaig de confessar que mai a la vida he vist una ceremonia d'entrega de prèmit sencera. Òscars inclosos. Llavors segueix dient... Està d'acord amb la Cocó. Jo es comptaré una anècdota que passava a tu. Convirem a Neus Vallús a venir al programa. Home, per mi encantat. A més, molt jove i molt guapa. No hi ha cap problema. La coneixes bé, tu, eh? Bueno, li he vist a la TV, no la conec, però li he vist a la TV. Jo la tinc una mica en el Facebook. Potser si li dic que vingui, s'anima. Digue-li, digue-li. No és provar-ho, amb Cocó li vaig dir i va venir. Llavors ella, la tísa cosa, és que a mi em sembla interessant comentar-la, que sigui molt ràpid. Més endavant diu... Tothom sap que aquesta imatge d'èxit i de glamour que es passegen per la catifa vermella és una construcció. Una espectacle de focs d'artifici calculada minuciosament per la indústria del cinema i el màrqueting. Un mal necessari, segons ens fan entendre, per tal de vendre més entrades i generar expectació al voltant de allò que és realment important, les pel·lícules. Una vegada, Joana, una vegada això li vaig dir a una xicota. I que em penso que això dels Òscars no cal promocionar-ho. Va sol, això. Hi ha moltíssima gent que se'n preocupa d'això. Es va enfadar molt a mi. No, però nosaltres ho vam fer bé, perquè la setmana passada ni ho vam esmentar. Avui fer reflexió sobre el tema, que ja ha passat, però tampoc no és fer propaganda, perquè ja ha passat, al cap i a la fi. Ella posa en dubte... Bueno, jo tampoc... Digues, digues. Ella posa en dubte que el model americà sigui el beneficiós per nosaltres i diu que ella va assistir, per primera vegada, amb una gala, ara a la Berninale, quan vam presentar la seva pel·lícula, la Plaga, i després, ella arriba a dir que hi ha una gran confunció entre el que és el cinema i què caga el fer per veure'l. I acaba, però no llargar-ho més, acaba dient... I en el cas d'altres tipus de cinema i realitat, és a dir, ella s'afereix que això és millor esvàlid per a Estats Units, per a Alemanya, etcètera, però per a una economia com la nostra, l'espanyola i la catalana, cal fer tot aquest muntatge de com que fan els americans, i per què imitem el seu model? Estàs referint això. No ho concreta, però suposo que refereix a la catifa, on passen dues hores d'entrar en gent, i que d'això és el que la gent es fixa més, que no pas amb la pècara de les pel·lícules, i acaba dient... Potser no caldria utilitzar el mateix model aquest. Jo, com a cineasta, em sentiria francament més còmode en un context on es parlés més de cinema i menys de vestits, i posats a demanar un lloc on necessites un debat real sobre la qualitat i la novetat de les pel·lícules que s'hi presenten. Això potser sí que faria que el públic es dirigís en massa cap al cinema, perquè fins ara s'ha demostrat que els vestits i el glamour tampoc no estan salvant la tequila. Ara entenc perquè estava tan emprenyada a la gala del Gaudí, i vam donar tots els premis, però estava... estava més agradable. Jo reconec que això és un número, és un número, però el món que cada vegada és més petit, aquests números, per molt que nosaltres els despreciem, diguem que està mogut exclusivament per raons econòmiques que maneguen molts i molts diners amb tot l'assunto, el qual és veritat i que, per tant, no discuteixo, a banda d'això, hi ha una motivació que deu ser més fons del que ens imaginem, que agrada. Jo no dic com veure a la reina d'Inglaterra que resulta que hi ha gent que li agrada, o fent peripers estrans que la gent li agrada. Jo diria que hi ha algo profon, a pesar de tot, que les manifestacions culturals o pseudo-culturals, o alguna cosa d'estribu... Tinguin alguna aposta amb escena que enganxi a la població visualment. I això és el que fa els Òscars, el Gaudí, els Goya, i tot el que vulguis. I això és el que discuteix la Neus Velluz, la Valeressa d'Aixó. Jo el que dic, d'acord. Però al món americà, justament amb això, és capaç de crear la contra-reforma, és capaç de crear els sandals, o és capaç de crear el cinema indi. Clar, ells són capaços de crear les dues coses. I amb això són potents, per això són potents, perquè a Nebraska tampoc és una pel·lícula d'Òscar, d'aquest tipus de cine. I encara hi està allà dintre. Com es talla dintre? No ho sé ben bé si t'haig de dir la veritat. Però es talla dintre. Per tant, el món del cine, encara que està dominat, el diner jueu, tot dels tòpics que vulguis, que són veritat, encara que em diguis tot això, és capaç de crear això que mou globalment el món, el diner del món. I, a l'hora, la rèplica d'això, on hi ha un altre cine que també s'hi sent còmoda, i crea les dues versions de tot això. I llavors, jo que sé, la Sanchin de la pel·lícula... Miss Sanchin. Per exemple, a Los Coens, tots aquests estan en un sector, i aquests estan amulats. I arriba un moment que es barregen, sorprenentment. Per tant, jo diria, jo estic d'acord amb tot el que dieu, i no faré propaganda d'aquest tipus de coses, però una cosa és no fer propaganda, i d'altra cosa, el despreci institucional. No es pot fer perquè té alguna raó profunda de ser. Que si no s'hagués posat els jueus aquí en el seu moment, estaríem nosaltres, com a productors de cinema, al màxim. És la conclusió que tret després del que has dit. No ho sé. Jo no he dit això. És la conclusió que tret ells. M'encanta que traguis aquesta conclusió que jo no he dit. Per fer pensar una mica. D'alguna manera, aquí, si el que sí que hi ha, també són aquestes gales, que són còpia dels Sòlscars, i també hi ha els festivals, i també hi ha els festivals de Sant Sebastià, i el festival de Málaga, de Maragall, que segurament estaré per allà. Però per què té contrarèpliques? Té contrarèpliques perquè això existeix? Sorprenentment. Hi ha una cosa que els premis sempre han sigut un recurs, en alguna mesura, per amogar-les. Que vagi molt bé. Aquesta música saps que surta de la pel·lícula? Sí, l'he intentat buscar, però no hi ha cap manera. M'han sortit de tot. Aquest programa hi va haver un moment que tenia partit, el parquet de tot plegar molt pretenció. Teníem gades de... Però ara s'està propant. Ara sí, està propant. Ara es diu sense condicions. Ja, home, fent la propera... Jo el que crec és que els premis, la prova està que els premis també n'hi ha de literaris, i els premis noòbils, és a dir, els premis sempre són un recurs interessant per promocionar o per d'allò. Aquesta música, en tot cas, com que aquí juga amb les artistes, i en els últims temps, jo vull llegir d'últimament aquests dies, es boca que tots els dissenyadors de moda utilitzen la passarella, per promocionar els seus vestits, cosa que no passava fa més de 10 o 15 anys. Això és opinable. Hi haurà gent que això li agradarà molt, li seduirà molt, hi haurà gent com la Neus Ballús. És una senyora determinada, que això la posa molt nerviosa. Mira, són possibilitats que ho farem. La realitat... Jo estaria més d'acord que és més interessant parlar de cine, però això és una cosa. I una altra cosa és dir que el món no es tractament gira amb les línies que algun li agrada. Curiosament, avui que parlem del Henry Fonda, potser és un exemple dels actors que no s'ha mogut mai pel glamour, ara estic pensant, una mica, amb aquest tipus de plantejament. No sé si estic de tot d'acord. Jo tinc la sensació que... L'Estar System, sí. Ell va estar afitxat per als anys 35, per als anys 28, i va ser un contracte que li obligava a fer entre 3 i 5 pel·lícules anuals, i que ell es vol desprendre després d'aquest contracte, i quan arriba als anys 50, quan comença a fer tot el seu home, que ja està alliberat d'aquest contracte, és molt més interessant. Però farà 113 pel·lícules allà de la seva carrera. Ha treballat molt aquest home. Ha fet moltíssima cosa, moltíssima cosa que no totes han sigut grans pel·lícules. Hi ha hagut moltes que han sigut coses de comercial, de passar o de donar la cara. El que sí és veritat, i potser que ho deixem que ho expliqui a la Carme, és que em ve una cosa que m'has sorprès perquè he llegit aquesta tarda, és que es veu que ell tenia la fama de One Take Honda. Amb cine, com tots sabem, és molt important no tenir que fer repartir una escena moltes vegades. I es veu que ell, amb una sola vegada de filmar-li, ja n'hi havia prou, no calia repartir l'escena. I per tant era molt econòmic, des de punt de vista de rodatge, era un senyor que sortia molt barato. I per això el volia contractar a tothom, i per això va fer 113 pel·lícules. Exactament. No només per això. No, però simplificant una mica. Abans de parlar de Harry Fonda, deixeu-me dir que contraposada a Filomena, Filomena és un tema tòpic, o un tema que és la història d'una dona gran que busca el nen que li van prendre quan ella va obtenir de Duda Bassín unes monges que el van vendre en abducció sense el seu consentiment o amb una dificultat específica. Llavors és la història entre ella i un periodista que busca en el seu fill. Basada en un cas real. I un llibre escrit per aquest periodista que és real. Aquesta és una història una mica més tòpica, i jo he dit que la salven els dos personatges, la grandíssima interpretació dels dos, i el joc cínic i divertit, i moltes vegades amb un gust irònic, molt finet, molt anglès, i per tant de salve jo. T'estan que Ger és una pel·lícula sorprenent. Absolutament sorprenent. Molt més original. Jo quan vaig veure el resum, no sé de què està parlant, perquè el resum deia, és un informàtic d'aquí 25 anys, que s'enamora del sistema operatiu, de la veu del sistema operatiu que carrega el seu ordinador. Jo deia, això és una tontada, no? Perquè no... Quan vaig veure aquesta sinòpsis, bueno, la vaig anar a veure, malgrat d'això, perquè vaig dir, bueno, que m'agradaria veure com ho trasglueixo. Doncs xapó, xapó, perquè quan entres, penses quina xorrada, però després la pel·lícula realment t'agafa, com a temari. T'agafa i tu entres dins d'allò i ho trobes plausible. I et trobes l'altra banda, s'ha de veure el meu món d'entendre, en versió original, perquè la veu és de l'Escarlet Johansson, i és formidable. Jo no ho sabia, que l'Escarlet Johansson... Mira, m'han dit que l'altre... que fa el dublatge també ho fa molt bé. Ja sabeu que no se'l partirà. No ho fa bé, no ho fa bé. No l'he vista, no l'he vista. Jo l'he vista en versió original també. L'Escarlet Johansson té una veu trencada i sèxi. Una vegada que defensa un dublatge. Sí, sí. Potser sí, potser sí. No sé qui la dobla, però no té una veu sèxi, la xica que dobla... La sentit. No té una veu sèxi. I l'Escarlet Johansson en tota la pel·lícula té una veu molt sèxi. Trencada de vegades, amb dos tons diferents. Exactament. Hi ha una escena magnífica. D'acordes que hi ha una escena on ell li diu, si ets aquest tono conmigo, ¿por qué me hablas con esta voz? Porque, claro, esta voz también le está... És que enganxa l'espectador. Jo no sabia que la doblava l'Escarlet Johansson. I quan vam sortir del cine, vaig mirar. I posava els actors, hi havia Lami, Adam Adams, el Fénix, i l'Escarlet Johansson. No m'he entrat que ha sortit. I em va dir que hi havia l'Escarlet Johansson. Em va passar això. I n'és Blafi. Però em va passar sorprenentment. I després vaig pensar, no em diguis que era la veu. Perquè allà vaig pensar que la veu tenia un gran contingut i llavors vaig pensar que era la d'ella. Però jo no m'ha enviat donat. I vull anir a dir que això és un gran treball d'actors. També la voz és molt important per a un actor i que no apareix. I segurament té un cabajo molt... Aquí ho havíem dit i estàvem d'acord inclús amb el francès que l'Escarlet Johansson és una gran actriu. Jo li recordo haver revist en Los Vengadores, que és una pel·lícula que el millor és una pel·lícula que no té. I ella està brutal. Fa un paper habitual i la fa és una gran actriu. És cert que és guapa, és sexi, etc. Però a més a més és una gran actriu. Lost in translation. Sí, és veritat. És veritat. Escoltem-la. La dobladora. Perdona, perdona. Inés Blázquez. Lo siento, pero para mí... Una mica masane, un trapuche. Sí, sí, sí. No es una voz sexy. És que quan comença i ell li pregunta que com se diu que ella diu que es diu Samantha que hi ha llavors t'enganxa. I diu dos frases, eh? Però és que... Potser és la voz d'Escala. Ara vaig, ara vaig, està clar. Ja veig. És una pel·lícula amb un guió extraordinàriament intel·ligent. M'alegro que li hagin donat els osques al guió. Per tant, penso que ha passat els osques de tant en tant en cert. I aquest era un guió extraordinàriament intel·ligent. I després una pel·lícula tristíssima. És una pel·lícula... Melancòlica. Perquè para de la soledat dels dos individus, tant de la M.I. com dels Josep Fènix, també està sol, no? Incluso el veu al final és un eco solitari. Sí. El pròpia veu. Ara, ara arriba, ara arriba. Ara, en aquest moment, estem fent-li... Hello, I'm here. Hi. Hi. Hi. Hi. Espero que tothom hagués notat la gran diferència de les dues bosses. What do you guys do, Samantha? I want to learn everything about everything. I love the way you look at the world. I love the way you look at the world. Cara de Hanson. What do you mean? I didn't know that you could break up. I didn't know that you could break up. Doncs a mi el que m'inquieta una mica, i ara em direu frivol, se'n tirareu a sobre. No ho farem. Doncs que em m'inquieta una mica que hagin estirat aquesta pel·lícula una mica abans del Mobile World Countless. Ho sento. M'inquieta, m'inquieta. Sembla com un anunci. Jo he fixat, avui que sentia... Hi ha els sons, allà, que hi ha la pel·lícula, i tot a l'estona el que sentim, el que jo sento en el tren continua. Sí, sí, és que és un món que posi... Està aquí, que està aquí, ja. No és un món de dintre de 25 anys, un món d'ara. Jo parlava amb la meva Nora, que està amb aquest tema, i em deia, escolta'm, és que això ja es fa ara. El de borrar, es borrar... Missatges, que rebots. Amb la veu. Demanar coses directament a l'ordinat amb la veu. Això ja és. Sí, sí, sí. És un fotuco que ja està aquí. A mi, de totes maneres, deixeu-me que us digui una cosa. La pel·lícula, pel que fa el tractament de la història romàntica, a mi em sembla excessivament... excessivament manipuladora. Vull dir, el programa aquest, de vegades té unes habilitats impressionants, de vegades resulta que no tenia idea de res, llavors se li ha d'explicar tot, perquè és una part humana. No m'acaba d'encaixar del tot ara. La para existencialista de la pel·lícula m'encanta. És a dir, té una connexió amb 2001, per exemple, que va començar a fer el Hal 9000 perfecte. El que Hal 9000 era en el seu moment, que era un ordinador, que com sabeu comença a estar desconfia de la tripulació de la nau i comença a cometre no errada, sinó cometa malifeta en contra de la tripulació, perquè el més important és la missió. Aquí una mica la GER comença a fer el mateix. Ella comença a tenir vida pròpia. I em sona molt també això. Em va fer molta gràcia a les històries que explica el Bodial en moltes vegades. És com una mena aquí de Pink Malion, perquè ell el cap i a la fi és com el mestre d'ella. Li està explicant com som els humans. I de mica en mica ella, com m'aprenen tan ràpid, al final dius, mira, saps què? Jo, com a bona galateria, m'independidixo de tu. I vaig a la meva, i llavors m'enamoro d'aquest altre, i m'enamoro de dret a 8000. I aquest sentit, diguéssim, de la connexió amb la part literària que té i la connexió amb la part d'intel·ligència artificial, que recordo de la pel·lícula de Spielberg, també anava per aquí, el nen que sent emocions i que tothom, com que és una màquina, es poden fer el que vulguem amb les màquines, perquè no tenen emocions. En canvi, és el dubte que planteja la intel·ligència artificial, i aquí també es planteja. Les màquines són capaces de viure. Tot aquest component m'ha semblat molt adequat. L'altra part, suposo que és una pel·lícula que també intenta tocar la fibra sensible de tots els espectadors. I sobretot em penso que està lligat a la sol·litud. És a dir, com que els personatges estan sols i necessiten efecte, amor, o digli com vulguis, això és el que, en una mesura, reflecteix la pel·lícula. I amb això penso que arriba la gent. Té el Joaquim Fénix, ho fa. Mareixia veus? Per mi mareixia més. Ell, a l'Òscar, la millor interpretació que no passa que li han donat. És molt bo, el Joaquim Fénix. A més aguanta uns primers planos quan està parlant amb la Samantha. És un primer sols que només tens el seu lleuger canvi de rictus i de mirada que és lleugeríssim, perquè tu el captis. Per tant, això és magistral. Si ella es la veu, ell és el gest, clar, ell l'estàs veient tota l'estona. I els orgasmes, que fins i tot, és impressionant. I el seu de venir, quan està a la feina i quan està sol, perquè sempre està sol, de fet, aquesta d'envolar perquè pel món és extraordinàriament ben agafat. Perquè tu t'acabes ficant amb la història. Jo anava molt poc receptiva perquè pensava que això és una tontada. De veritat, us ho dic. I, en canvi, el final és una història que t'agafa. Has de dir per això que no sap com acabar-la. Li costa acabar-la i té un problema amb el final. Això és una... El deixo obert, perquè els deixo de patir. No sé com fer-ho. Això sí que diria que és la pega grossa que li trobo a la pel·lícula. Però, en terme general... Un final obert, com diu Joan. No és tant perquè és obert, sinó perquè no sap com fer-ho. Perquè planteja... Això ja, com deia el Jaume, és que t'estàs ficant en el cap de la jo que està bé. Si sapigués com com fer-ho, jo ho veuria més clar. Ell té aquests dos personatges, la meva i el Joaquim Fènix, que li sembria massa relamido a deixar els ajunts però tampoc pot... Però saps què passa? Hi ha gent que interpreta que suïciden. Jo no ho crec tampoc. No, és que simplement... Simplement els deixa allà junts. Perquè no sap com fer-ho. Però ja està bé. A mi m'agrada bastant bé. No em molesten. Simplement, si no els importa. Són humans i els deixa allà amb els seus interrogants com humans. A mi no m'ha molestat, no m'he trobat que faltés... I en canvi, les màquines ho queden molt més clar. Diuen, mira, vosaltres ja us hem situat. Ja sabem de què aneu. Nosaltres anem a la nostra. El punt positiu és que acabant ell i la seva amiga que ha interpretat la programada, els dos solos en el techo del edificio, sin màquina, sin mòbil, sin nada, i ara què fem? La pregunta, clar. Exacte. Aquesta és la qüestió que volia destacar el director. Què fem sense màquines? Podem sobreviure sense ella? Jo no ho havia pensat així, però trobo que va per aquí la cosa. Una pel·lícula molt recomanable, de totes totes. Ingeniosa i molt ingeniosa. Si els Oscars fossin uns premis a la qualitat, hauria guanyat més premis. Estic d'acord. Què fem? La gent rifonda. Una cosa que em va sorprendre quan vaig mirar alguna cosa és que justament és de Nebraska. Sí. Jo també m'ha sorprès. Com és que un home d'aquest aire, d'aquest aire tan cosmopolita, perquè té un aire urbà? No, jo aquí no. I de ciutat no té un aire de Nebraska que allà? No. No. És curiós. I d'aquell tipus de món de l'Amèrica profunda? Perquè si Nebraska és ara el que es veu a la pel·lícula, imagina't quan va néixer la gent rifonda que va néixer el 1905. O sigui, corregida i augmentada. Però dir que jo sempre estic sempre estic molt enamorada de la gent rifonda. Era tan guapo. I tota la família fonda. És veritat. M'agrada molt sector. Sí, jo sóc polia amogosa. Jo no sóc sector. Doncs m'ha sorprès agradablement, perquè va néixer el maig del 1905 a Nebraska i després, clar, mort a Los Angeles, a Califòria. Descriu una mica la seva història. Passa de l'Amèrica profunda a Los Angeles, que és el món del món. El centre del món que ella visc. Amb rajó a l'espectacle, per suposat. Però a Nebraska, que no devien tenir ni cine, el 1905, vam-ho segur, ell mort el 82, a Los Angeles, que és el centre de l'univers cinematogràfic. Però a mi la veritat és que... O ell ha passat la època dels productores de totes les grans productores. I ella ha recorregut tot aquest interval. Però ara que comentes aquesta anècdota, que no és una anècdota, que és un origen de la persona, a mi no em resulta tan estrany, vull dir, jo el seu gest així podíem dir, com estupefacte, una mica, potser respon això, ha dit, bueno, què faig aquí? Perquè és un actor molt bon actor, no sabria explicar, segurament tu ho explicaràs millor, però que tampoc és un actor excessivament expressiu, no és un actor, ni de molts gestos. Llavors sí que moltes vegades sembla que no. Però suposo que el sexe femení arriba perquè és guapo, no? És guapo d'un tipus de guapo. Sí, una belleza molt particular. Una belleza molt americana. Sí, és molt america. És un maco que et mira, perquè hi ha macos que no miren tant. Ell mira, que hi ha els bons actors sempre que miren a la cara. Això és el tipic de tota la família Forda. Ella també la fonda. La gent fonda també. I la més pequena, que la pobra no té... Bridget. Bridget fonda, que té una carrera molt especial, no entiendo lo que pasa con ella, perquè jo crec que és una bona actriz també. Perquè té uns desequilibris i unes addiccions brutals, es veu. Ah, no s'ha mirat. Però jo crec que el fons del Henry és la seva forma d'estar davant de la càmera. Que, comparant jo que sé amb els clàssics del John Wayne o el Gric Rupert o tots aquests, el meu modo de veure té una posició molt més elaborada com a home, que els altres que són més estereotipats. Ell és menys estereotipat al meu modo d'entendre, com a actor. Doncs una sensació d'una estada. Creïble. És un personatge normal. El seu gran gran fa aquest paper que reflexa aquest tipus de mirada transparent. És veritat que en canvi té algunes pel·lícules que ell és més fosque. Les hoves de la ira no és un home transparent, que és la que comentarem després. Ell comença a anèvres. Justament una cosa curiosa que he trobat és que la persona que li impulsa a ficar-se al món del teatre és la Dóna Tibrando que és la mare del Mar Rambrano. No ho sabia. He trobat curiosos. Curios com els xarxes són sorprenents. Perquè un pensa que les coses passen sorprenentment azerosament però que quan les llegis penses com és que es van trobar. Quan ho he llegit ja era una dona que tenia aquesta visió. I que la mare del Mar Rambrano ja estava ficada al món del teatre. Llavors ell comença a fer un teatre i després passa del teatre al cinema. Treballa amb grans directors del moment. Treballa amb el Fritz Lang. Treballa amb el Willem Willer. Amb el Henry King. Amb el John Ford. Les lloves de l'Aires del John Ford. A veure quines més... Amb el Hitchcock també. Amb el Hitchcock. Amb el Falso Culpable. Sí, sí. El Falso Culpable està molt bé. En el Falso Culpable ell és un personatge no és el personatge habitual que tens... El cine l'humet a les 12 amb la simpiedat. I la tempestat sobreguassin tot que és una pel·lícula el meu mot important de l'època que és l'Otto Primoge. A mi m'agrada molt, no sé si la coneixeu. Un dels dies dels trampossos que coneixeu el Kirk Douglas aquesta és una pel·lícula de l'última època del MacKenzie i és una pel·lícula extraordinària. Penso que va la pena de recuperar. És una pel·lícula amb color que va d'un cap d'una presó i el Kirk Douglas és un senyor que es vol escapar de la presó i la relació que s'està amb la gent de les dues. Frencament bé. Jo he remarcat alguna, si voleu, la que va fer amb el Fritz Lang que és del 37. És de la primera època. Sí, de la primera època. El 38 fa amb la Betty Davis i amb el Willem Wheeler Hefebel que és una gran pel·lícula. La Betty Davis ja es mostra com una grandíssima actriu. És una història del seu codi nou o al principi del 20 m'imagino una història d'alta societat, de morts i de samors i de casar-se per interès. I el personatge del Henry Fonda és un personatge en aquí, sí, que és un personatge transparent, recte. I, en canvi, la Betty Davis és un personatge complicat, complexa, com els bons personatges d'ella. I és un personatge que se n'anamora d'ella, el distorsiona, va bé i finalment el troba amb circumstàncies complexes. Però és una pel·lícula molt ben feta. Quina carreguda d'ull, la Betty Davis. Si ara que l'estic mirant aquí a la cartell de Yes, I, de la càmera, per exemple, es faré així. Aquesta actriu segons quin personatge, perquè no pot fer qualsevol personatge a la Betty Davis. Així és com hi ha gent més... Comèdia, difícilment. Exacte. Així és com, jo què sé, que hi ha gent que pot. Hi ha moltes registres. Hi ha dones d'una gran capacitat que en tenen menys de registres. Després, fa amb el joven Lincoln, el John Ford, que era un gran, gran admirador del Lincoln. Després, el 40 fa les ubes de la Ira, que és la que comentarem. Les ubes de la Ira està basada amb la novel·la de l'Esteimbeck. És un escriptor que va guanyar el Premi Nobel, el 62, i amb aquesta va guanyar el Pulitzer. Jo crec, jo encara l'he tornada a rellegir, la vaig llegir fa moltíssims anys i al buscà això l'he tornada a rellegir. He rumiat la diferència. L'Esteimbeck és un grandíssim escriptor de descripció d'entorns. Perquè aquesta és una novel·la plural de molts personatges, més que els que surt a la pel·lícula. I que es veu que centre amb la mare més que amb el... És que la mare és el gran troncal, és el personatge troncal. Després la comentem, si voleu acabar-ho, amb el John Ford té Forta Pache, té Mr. Roberts... Comenteu moltes, té 313. Jo he sentit algunes, guerra i pat, no sé si recordeu, que et peteu un tindidor. Però, clar, el personatge que fa... S'han fet diverses guerres i pat. Home, és de les primeres que es fa, és de l'any... 56. Jo l'hi he vist, últimament. No l'he pogut acabar. Sí, jo no l'he pogut acabar. És una mica rotllo de pel·lícula. Ho fa l'Egepur, no? El Ferrer i ell. El Ferrer i el Ferrer. Clar, el paper d'ell és el marit, suposo. És... És un paper... Lineal, és un paper estable, és un paper... Jo penso que la complexitat és que és molt complex agafar una pel·lícula, crec que sigui de 3 hores, de la densitat d'aquesta... És el que em parla una vegada. És molt difícil, molt difícil. Les grans obres de la literatura... És molt difícil d'adaptar. Després fa amb el Hitchcock, és un paper còmode de 15 hores, és un paper culpable, jo la trobo bona, que aquesta pel·lícula està molt bé. Després fa amb el cinema i l'Umet, salto molt, és del 57, les 12 hores sempre he d'at, després treballa amb... És quan ell ja s'allibera del contracte que té amb la Fox i comença a fer més coses. El cinema i l'Umet és en aquell moment un director independent i que fa, sobre tot, Ve d'una obra de teat de televisió, de film de televisió. Després fa amb el Dimitri, l'Hombre de les Pistores d'Hora. Tempestat sobre Washington, del Otto Preminger, que fa, home, és de les primeres pel·lícules que es fica amb el tema del govern americà visper dintre, amb una certa valentia, i té aquest valor. Després fa, a veure quin els recordo més, bueno, que jo es tenia a punt de... Bueno, després, l'última d'ella és el Estanque Dorado, que li dona... Segurament els meus pares estan sentint el programa, i la meva mare és una fanàtica d'aquesta pel·lícula. Henry Fonda, Catherine Heppard... Catherine Heppard i la gent Jane Fonda. És una pel·lícula amable, en el fons. És una pel·lícula de dos grans, si no fora, perquè és el Henry Fonda, i la Catherine Heppard, aquesta pel·lícula seria una pel·lícula de les que ens haurien ja oblidat. El que passa, aquells dos, que són un matrimoni de vells, que la filla els porta al nano, que no sé ni si és filla o filla d'ella, però perquè ella se'n va de vacances i deixa el nano, i ell és un vell enfadat amb la vida, amb tot, i té aquest punt de renconiós, i llavors és al final l'antesa sorprenent, i una mica forçada, potser sí, entre el Henry Fonda i el nano. Però, mentre tant, descriu els dos personatges que són els dos àvils. Henry Fonda i la Catherine Heppard, molt ben descrit, i aquesta és el grandíssim fons de la pel·lícula. I també li donen el nom a l'Òscar, però no li donen l'Òscar, li donen les gems d'Estyward per a mateixes anys, per a les païs de Philadelphia. I ens hem deixat una pel·lícula que van comentar aquí quan van parlar del Sergio León i de l'Esparroquí Huéster. És veritat, és veritat. On s'apones, un de West. Hi havia una vez en América. Que va rodar la barra d'Itàlia, em sembla. Clar, ella ha fet 113 pel·lícules. Per tant, ha fet de tot. Aquesta és de les més potents, de totes les que hem parlat. Potser aquesta és l'obra mestra. Alguna més, segurament, la de Oves de la Ida. Si voleu la comentem, que ja no ens queda gaire temps. Les Oves de la Ida és basada en la novel·la de l'Estemic. L'hi heu gerament diferent, perquè la pel·lícula està basada en la necessitat és després del crac del 29, quan hi ha una grandíssima crisi econòmica a Estats Units, i hi ha un canvi estructural i la producció. I climàtic, també. El llibre es veu, i la pel·lícula no cal. El llibre és molt més manifest. Però de totes formes, a les grans terratenents, el que sí que està clar i el llibre molt més, perquè hi ha els grans tractors, i la gran maquinar i les grans colliteres fan, imbàlids, els llogaters que tenen de les terres que cultiven la Terra mà. Llavors, la màquina transforma aquella forma de producció, perquè són produccions de cereals, bàsicament, o de grans produccions que es poden fer. Llavors, aquesta gent s'ha d'anar i canvia cap a Califòrnia, que és on te van, ell va d'Oklahoma a Califòrnia, perquè allà es cull la fruita, i allò sí que necessita encara la mà humana, cosa que les grans màquines deixen de fer servir. I aquesta és una gran transformació de la producció agrícola americònia i mundial, perquè això és mundial. A què t'aspecta? De totes maneres volia destacar del canvi de la mà dobra humana de la maquinaria. Em va resultar molt interessant, perquè em va venir el cap, i mira que fa temps que l'he vista, però és que la comparació era tan directa amb la pel·lícula, si recordeu, de l'EiSense Time, que en el seu moment va fer per l'aparell soviètic, a part de tota l'altra propaganda del sistema comunista, lo nuevo y lo viejo. Precisament es veu això, el canvi de maquinaria, el deixin de banda, perquè no serveix. I aquí està molt posat de manifest, tan dolorós, perquè les migracions humanes tenen aquest punt de dolor, perquè se'n van els més pobres, els més indefensos i amb els menys possibilitats. I aquesta gent fan milles i milles, i villes, campa el món esperat, amb el qual també fracassen, perquè llavors és una mà dobra molt superior a la necessària, i que, per tant, es creen les màfies, es creen la potencialitat de desfixiar el propi mà dobra, i això és el que descriu una mica la pel·lícula. La pel·lícula és... S'ha rebutjat per tothom, i deixant evident la gran quantitat de rebutx que hi ha de racisme que hi ha dintre dels Estats Units, per una gent que ve d'un lloc... A més que racisme, en aquesta pel·lícula, no és racisme sinó diferència de... Quan ells arriben a Califòrnia, els que estan establerts allà, no és ben bé racisme, és que ells consideren que aquella gent que ve de... Però no per raça, no per raça. Però no és per raça aquesta, som l'Àngels. D'acord, d'acord. Jo em penso que esperen dintre alguna cosa que és. Sabeu que estem bé que escriu les millors novel·les que l'agafarà, després, inclusive, la més tard. L'Este de l'Eden. S'escriu a l'època del crac del 29, fins a la Segona Guerra Mundial. I suposo que sabeu que aquesta novel·la, que és del 39, és d'un any abans de la pel·lícula, fa que no va caure mai simpàtica a la gent, li van cremar els llibres públicament a la plaça, el xerri li va recomanar que s'anomenés del poble perquè el podien apallissar. És que és una bella dura, és dura. Tota la reacció que va generar ell va ser un escàndol, es va vendre molt perquè aquest escàndol va generar moltíssima polèmica. Doncs ell es va vendre molt a Europa. Jo, per exemple, estava dient aquí de ella, nunca cayó simpàtico con sus conciodadanos y la publicación de las subas de la ida, en el 38, le convirtió en un proscrito social. Los insultos de los terratenientes y los banqueros son bastante malos y empieza a asustarme el poder de todo esto. Escrivió en aquel momento. La histèria sobre el libro sigue creciendo. Nadie aceptaba alquilar de una oficina, saludaba, y en la oficina de reaccionamiento les maltrataban cuando intentaba conseguir combustible y leña. Ell s'advirtió que, subida, corria a peligro i li aconsegueu que llevara un arma en cima. Bueno, ruta que tot això, una mica quan passa aquesta fulgrada, aquesta que em sufle, diríem, fa la pel·lícula, la pel·lícula d'altres maneres el que jo he llegit, perquè confesso que jo no he llegit la novel·la i, per tant, no sé, diuen que el final és diferent i diuen que mentre... Ja veiem. En el fons et miren en el John Ford, perquè és un senyor conservador i algú que, incluso, el fill de la feixista, jo no m'atreviria tant. I que faci una pel·lícula que, en el fons, defensa les esquerres, on tot això li valoren, perquè, definitivament, és una pel·lícula... És una pel·lícula, perdona, és una pel·lícula de productor. Jo veig, clar, veient la pel·lícula, que de vegades hem parlat d'aquest tema, que és una pel·lícula de producció. Jo crec que el John Ford, fins i tot, va ser encarregat. Estaria d'acord, estaria d'acord. Tot i així fa una pel·lícula molt maca, molt maca, d'imatges, directes de fotografies, directes de fotografies. És boníssim. És boníssim de transcripció d'imatges. És una pel·lícula que vol donar-li. Jo heig de confessar, que sí que ho aconsegueix, del John Ford. Jo tinc la sensació que és una pel·lícula que és un clàssic i que, per tant, s'ha de veure. Però és una pel·lícula antiga. En el fons, quan l'estàs veient, jo no l'havia vist en el seu moment, l'hi he vist en aquests dies, tinc la sensació que es nota que moltes coses estan com passades, com no estan resolts ben resolts. I la pel·lícula s'ha de veure perquè és un clàssic. Però si hagués de comparar com un clàssic entre aquesta i jo, personalment, i la Diligència em quedaria de llarga amb la Diligència. És una pel·lícula però que no està... Per mi no està tot allò que podria ser. Sí, jo em quedaria amb aquesta. Cinematogràficament, jo penso que és molt potent, aquesta pel·lícula. És molt potent, cinematogràficament. Molt, molt, molt. A la manera com mou a les multituds, com vas veient com els travelings que fa, no sé si és moderna o... Jo crec que és molt més èpica. I la Diligència és més... En revés, jo trobo la Diligència que vol agradar més. No aconsegueix agradar perquè és una pel·lícula incòmode. Aquesta és una pel·lícula que a mi em va fer pensar per la temàtica amb en Rocco i sus hermanos del Bisconti. Ah, mira, no la tinc presentada. I perquè, a més, el puntal tant de Rocco com d'aquesta és la mare que pateix perquè es digrega tot. Jo pensava, quina diferència entre això i que ja estan desgragats? Que podíem continuar una hora més, però sense acabar el temps. De què parlem la setmana vinent? La setmana que ve parlem de... del naixement d'una nació, que és la pel·lícula que ens toca, perquè hem de parlar dels recursos narratius cinematogràfics que seria una idea que vas llançar a tu i que tu ens vas demanar que... Potser no puc venir, mare meva. Ja arreglaré una cosa a una altra. De moment deixem-ho així. Fantàstic. Fins la setmana que ve. A veure si anem sense condicions... Adéu, adéu. Adéu, adéu.