Cinema sense condicions del 11/3/2014

CINEMA SENSA CONDICIONES CINEMA SENSA CONDICIONES Hola, bona nit. Com tots els dimarts, estem aquí, cinema sense condicions, per parlar de cinema, tots els que us vulgueu escoltar, i a tots us agradi el cinema. Aquí estem, el Marc, Tiziana. Tiziana, el Joan i jo mateixa de Carme. Bona nit a tothom. Aterrat avui a Barcelona. Sí, que... I com sempre farem tres parts en el programa. La primera part faríem una mica les pel·lícules que hem vist, el que ens assujereix a l'actualitat, etcètera, etcètera. Una segona part, que parlaríem de Bob Foss, i la tercera part, parlaríem de... Sí, aquesta part la faríem a l'actualitat del principi. El que jo faria és, per exemple, el millor si veig jaume o per al jaume, perquè això el millor t'agràs més i deixaré parlar a la Tiziana. I, en la última part, parlaríem de Ol Tatjàs, que, de fet, hem fet un petit canvi, perquè, a més a més, com ha explicat ja la Carme, doncs no tenim avui el francès que ens agradi molt que digués aquí, perquè li agrada molt també Ol Tatjàs i li agrada molt el Bob Foss, i seria un contribuint important per parlar de la pel·lícula, però també està ocupadíssim en aquest moment i no pot venir, i per tant, doncs, bueno, ho farem nosaltres, sense ell. I un altre dia ja recuperarem, si podem, alguna de les idees també que ell pugui tenir sobre aquest director, que és el Bob Foss. Per tant, ja que el jaume no ha arribat, m'ha dit que vindria, però veig que encara no... Sí, sí, hem parlat nosaltres per telèfon amb ell. Que venia, molt bé. Doncs, en tot cas, com que tenim aquí la convidada d'Itàlia, tenim aquí la Tiziana, ens podria parlar... Ella ha vist una pel·lícula que es tenen en breu a Barcelona, que és... es diu... La de Wes Anderson. La de Wes Anderson, que es diu... El hotel de Budapest, no? El hotel de Gran Budapest Hotel, no sé... No sé com és. Gran Budapest Hotel, en inglés. Sí, sí, sí, esta que sale mañana, creo. Bueno, mañana la presentan, mañana hacen el Paso de Prensa, pero creo que la estrenan, si la estrenan, es este viernes. Este viernes, el viernes. Y fue la película de abertura del Festival de Berlín, que no es una sorpresa, porque a menudo eligen Wes Anderson para abrir los festivales. Para mí es una buena idea, porque en general sus películas son muy divertidas, muy entretenidas, entonces es como... Sí, como decir... Bienvenidos a la fiesta, ¿no? Muy bien, muy bien, muy bien. Sí, sí, sí. ¿Y de qué va esta? De qué va? Y esta también es de tono. Divertido? Divertido. Sí, sí, sí, sí. Va exactamente en Lina, con su manera de hacer con las otras películas. No sé, como... Sus películas más importantes son la familia Los Tenenbaums. Yo no lo he visto. O el tren para Darjeeling, no sé... Ah, sí? Y ahí, bueno, la que presentaron... El tren es aquella de... que los hermanos que van... Sí, los tres hermanos... Ah, pues acá está muy bien, aquella película. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Y sí, un poco... Bueno, va siempre en esta línea como... Un tono entre ácido y humorístico, pero está bien. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Estás溢ada, estos personajes, que bueno, que no son seriosos, pero que fingen de serlo, ¿no? Que como si la historia fuera algo de serioso, pero no lo es, ¿no? Bueno, ye da mezcla, entonces, ya ve... Bueno, en esa película que quizá ya es la única, que he visto de él, no sé... Sí, yo no he visto ninguna del confísono, que esta sea la primera, porque de estas que has citado no conozco ninguna. El tren estava muy bien, sí. No, pero,atever, has visto... de la que presentaron en Cannes hace dos años, que es la de los Boy Scouts. Ah, esa sí, es verdad, es verdad. Esta sí que la vi, esta sí que la vi, no me acuerdo cómo se llamaba. Sí que va de los Boy Scouts, que es un grupo de gente que va de excursión y le pasan... Sí, no me acuerdo cómo se llama. No me acuerdo el título. ¿Os gustó? ¿Os gustó, por cierto? Bueno, a mí a medias, o sea, no me he desagrado, pero quizá me había... es esto, que a veces creas un expectativo, porque te hablan muy bien de un director y te vas dispuesto a que sea una maravilla, i doncs, quizás, un poco... vaig trobar una mica de sabut, perquè m'imaginava que seria molt més bona el que acabem de trobar. Però com que no conec el director ni visc més coses, em sembla que no tinc una opinió encara formada sobre aquest personatge. Aquesta que has vist, tu, aquesta que... Aquesta, sí... Bueno, a mi me gustó, perquè a mi me gusta su estilo, me gusta reír cuando ve al cine, y no es fácil ser reír en el cine, no es más fácil de... de ser... de llorar, ¿no? Haces más cómplices. Sí, sí. Y luego creo que la... su elección de los actores siempre está perfecta, porque sí, bueno, en esta... Era muy bueno ser los de... los de Scout, era muy bueno. Los del tren, también. Sí, sí, sí, sí. Y también hay Adrián Brody, que estaba en el tren para... Darjeeling, y hay Ralph Fiennes en esta, que es el antagonista total. Bueno, esto es muy bueno, claro. Perfecto, en esta película... Bueno, no es aquí, pero en general es fiable. Sí, sí, sí, sí, sí. Y él y quien... Tilda Swinton, Edward Norton, Edward Norton estaba en la de los Boy Scouts. I la temática? La temática habla de, bueno, este hotel, gran hotel Budapest, que no está en Budapest. Bueno, en... Como es Sanderson, también los nombres, por ejemplo, los inventas todos, y son parte de la historia, no, de la parte divertida, no, de todo, que solo los imaginas, y bueno, y esto, este hotel está en la República de Zubrasca, que no sabemos dónde está, nunca lo sabremos. Es una mezcla de Zubráunic. Sí, no se sabe. No se sabe. Y él está bien. Y cuenta la historia del actual, hoy día, propietario del hotel, pero la cuenta, bueno, de cuando él entró en el hotel como un chiquitito que ayude como ayudante de este concierge, que es el Ralph Fiennes, este concierge, súper excèntrico hoy, y él, este chico, muy bueno no en ayudarlo, y todo, y que deviene... bueno, ese se pasa en los años 40. Y que se pone, bueno, se pone en amigos, y como Ralph Fiennes empieza a protegerlo también, y bueno, se construye esta historia, y luego hay todos estos personajes alrededor, y historias de... bueno, Ralph Fiennes es un concierge que al mismo tiempo es muy furbo. ¿Cómo es el furbo? Listo. Listo, sí, exacte. Listo, y por ejemplo, hace, no sé, se ve con todas esas mujeres mayores que van al hotel, y ellas, como se enamoran de él, y luego empieza la historia, una de ellas, que muere, muy, muy rica, que le deja como todo lo que tiene. Sí, y desde ahí hay... La historia. Pero una historia que... La divertida. La veremos. Si es este director, que al menos yo en esta película que solo tengo esta experiencia, me lo pase muy bien, yo. A mí también me gusta divertirme. Hay que decirlo. Todas y yo voy a hablar de dos dramones. Fes-ho, ja pot ser-ho, vinga. Jo... parlaré de dos melodrames, unes, 12 anys d'esclavitud, i l'altra, a l'Ebam a Montroy. Sí. Per alabar una i no alabar l'altra. La realitat és aquesta, però els dos són dos melodrames. El 12 anys d'esclavitud, jo no l'havia vista, és de confessar que no l'havia vista, però com que va tenir tants osques, vaig pensar potser més per dotar algú. I per tant, la nap, vaig anar a veure aquest cap de setmana, l'altra cap de setmana. Haig de dir que té... el guió adaptat del John Ridley, és l'Òscar Electorio Secundari de la Lupita Nyong'o. Sí, la negra, sí. I, per tant, té tres Òscars, que jo sàpiga, per tant, devia ser algú em pensava jo. Queda dir, és una pel·lícula sobre, basada en un fet real, del segle XIX del 1850, d'un negre que viu lliure, que és lliure al Salomón Nórjo, que ha estat, i és venut com esclau, i se l'emporten a la banda oest o sotoest. Per tant, el contrast té entre ser lliure i ser esclau. És una història real, que llavors ell finalment és alliberat, és tota aquesta història, i ell fa l'autobiografia, i per això té el John Ridley, té el premi a l'Òscar, el millor guió adaptat, perquè segurament, té una certa coherència. Això haig de dir que... Ho donem per suposat. Exacte. Quin tipus de pel·lícula és? Perquè jo volia parlar en aquestes dues pel·lícules, de la diferència entre com mostra el cine, el dolor i el sofriment, que en general són dues coses diferents. Dolor, vol dir una cosa física, com un tefret o calor, no sé què, té dolor, però el sofriment és molt més difícil de demostrar cinematogràficament. Fixa't que el canvi de registre del que tu parlaves, perquè tu parlaves de los jucos, jo m'ha menjat el melodrama, però mira, ho sento, no sabia de què parlaries tu. Bé, llavors el sofriment sí que és una entitat cinematogràfica, perquè mostra un sentiment personal d'algú que pot ser que pateixi un dolor físic, evidentment, però el sofriment és molt més que tot això. Llavors el cine és una eina per mostrar això, una eina importantíssima, a mi em sembla. Llavors, les dues pel·lícules que he triat, que són 12 anys d'escovidot i a l'Ava Monroe, les dues parlen de sofriment. A l'Ava Monroe, per què parla de sofriment? És una parella molt diversa entre els dos, ell és un cantautor i ella és una... ella fa tatuatges. Són dos personatges molt dispersos entre sí, que finalment... La música els uneja d'alguna manera, que canten jo, que això és magnífic. La pel·lícula és millor. La millor, la millor. Boníssim, això. Finalment, són una pel·lícula, una parella molt dispara, però els unejo un amor profund, tenen una nena i aquí es desenvolupa el conflicte, perquè la nena me l'alteix. És un drama. Llavors, quina... Què passa entre aquestes dos pel·lícules que mostren sofriment? A la primera, el meu modo de veure és una pel·lícula feta al segle XXI en mentalitat de XXI i en visió de XXI d'una cosa del XIX i que, per tant, mostra el sofriment que no és el real de l'època. A mi em sembla que fa una trampa una fotografia terrible que consisteix. Em fer còmplics, fer-se còmplics, és a dir, és un plantejament d'èxit assegurat perquè l'espectador és segur que juga aquesta carta. La carta de complicitat d'estar a la banda de la víctima que és el fals esclau, o l'esclau que acaba de venir. Llavors, què penso? Home, hi ha una cosa absolutament deformada. Jo, la meva visió de l'home entès com a eina de treball, és a dir, com un animal que és el que era un esclau del XIX en aquell moment, la meva visió del món agrícola que té animals que són eina de treball, com són els caballs i els gossos, els gossos de Tura i gossos, no es malteta mai, perquè més costen molts diners i són molt eficients. I per tant, aquest metracte gratuït que surt a la pel·lícula, perquè per motivar l'espectador amb una espècie de solidaritat estranya, que és quasi... no sé, la mateixa que hi pot tenir ara, els que són antitaurins, a mi em sembla que és una visió tramposa, absolutament tramposa. Jo no dic que aquell patiment fosse veritat, és veritat, perquè aquell home va passar de ser lliure a una humiliació per perdre la dignitat. Però aquesta perdre la dignitat, la mateixa cinematogràfica, un sofriment real. Aquesta costa de veure-la, perquè és un personatge molt lineal. Tots els personatges són lineals, al meu moda de veure, accepta el que fa el... No, no me'n recordo, perquè és un actor boníssim. El Làpid. No, el Làpid no el vaig trobar especialment. No, no, jo tampoc. El Mike es fan d'hermet, fa una grandíssima interpretació. Que en totes les pel·lícules, sempre Steve McQueen, lo llaman en sus pel·lícules. I Sam, no? Sí, Sam i Anger també. Anger és el de l'aire, el de Lila. Anger és el de l'aire, el de Lila. Sí, Anger, perquè és el personatge de Lila. De Lila, sí. Este, el és, hijo de Noirlandesa. Sí, sí, sí. És el que morió, el personatge que l'encarna. Sí, sí. Para la huelga de Amre, sí. No la he vist tampoc, molt bona. Però este sí que hace un papel complejo, perquè el que no pots pensar és que els bons són boníssims i els dolents són dolentíssims. Aquest és un home complexíssim, que perd la xaveta per l'escola negra, que fa un paper estrany entre uns i els altres, però és un home d'una certa complexitat. I és el millor de tota la pel·lícula. Bueno, la pel·lícula després és molt bona. La imatge és boníssima, la càmera és molt bona, els primers plans estan ben agafats, vull dir que fa bé cine, aquest home. La pel·lícula m'ha semblat tramposa. En canvi, a la Bava Montrou és una pel·lícula d'aquesta parella que pateix la gran tragèdia, la gran... Ah, mira, ara entra en Jaume, que me la va recomanar i quasi la vaig anar a veure, perquè ell l'havia trobat bona. Ho sàpigui, Jaume. Està parlant de la Bava Montrou. M'agrada que estigui influent. Llavors, gràcies, Jaume. Bona nit, Jaume. Doncs és una parella molt dispara entre sí que finalment soneixen sentimentalment i tenen una nena. La nena en malaltès i aquesta és el drama de la pel·lícula. És un malo drama tramebundo. Però, així com a 12 anys d'escoblitud, és una mica els personatges són de cartó en piedra, aquí els personatges són de debò. I aquesta és la gran diferència entre aquestes dues pel·lícules que parlen del sofriment, no tant del dolor com del sofriment. I el sofriment cinematogràficament ha de ser amb molts matisos. I aquesta és una pel·lícula de matisos. Llavors, la interpretació d'ells dos és boníssima. La nena inclustant bé. És boníssima. Llavors, són dos personatges cultes. Ell és l'autor de la història. L'actor. Perquè era una obra de teatre. Era una obra de teatre feta per ell. Llavors, ell va adaptar... al director, el guió, perquè la dirigis no te posa. Si el director és Salisban Granqui, jo no sé qui és jo. Jo tampoc. No és coneguda, sembla. Llavors, és un personatge... Ells dos són molt diferents. Ell és un home rígid, en el fons, i ell és una dona més líquida. Diu, així. Llavors, ella flueix i ell és més rígid. Però s'entenen. No va semblar extraordinari. Amb molts aspectes, només al final era que m'ha exagerat el contrast que hi ha. A veure, jo vull dir... Deixem acabar el meu rendiment. Fa el que fa el sofriment. Què vaig trobar de veritat? Jo vaig pensar... Ho vaig pensar llavors, veient la pel·lícula, vaig pensar en el fons, el sofriment, l'autèntic patiment, és sempre una situació solitària. Sempre està un sol patiment. El gran patiment. Home, si és una coseta de res, no sé què dir-te. Però el gran patiment, que és el d'aquestes dues persones amb la nena, amb una situació terrible, aquest gran patiment els fa solitaris. I això és el que els aïlla. Perquè els dos estan patint el mateix, però no poden compartir de cap manera perquè el patiment és solitari. I això és d'una grandíssima densitat explicativa cinematogràficament. Per això la trobo rica. És tan divers que ell, que és una rígid, acaba sortir-se de mare i ella, que és més real, toca de peus a terra i no pot s'ho portar. I aquesta és la realitat final. Llavors, per això la trobo... I la pel·lícula està molt ben feta, perquè, malgrat que aquest melodrama que acabo d'explicar, és una pel·lícula molt ben narrada, perquè van davant i endarrere, i quan la música és boníssima... I està molt ben encadenat el muntatge, aquest. La música. El muntatge amb la música. Des de la primera imatge que surt cantant ells des de la primera imatge és bonic. Aquell color... sèpia que hi ha a les primeres imatges. És molt bonic. Els primers planos són molt bonics. I llavors no t'acabes d'ofegar amb el melodrama. I no t'acabes d'ofegar i, en canvi, tu entens el que està passant allà. Aquest... sofriment insuportable que no es pot unir, perquè no el poden compartir en el fons. I això, en canvi, ho trobo profundíssim. I acabar d'explicar-te això cinematura, físicament, no era gens fàcil, no era gens còmodos, i l'apel·licme t'ho acaba explicant. Molt bé. Per tant, doncs això... I tu ja ho m'hagués vist? Sí, bé, aquesta... Quina? La moralista sense moral, no? Sí, tu també l'has vist. La joven i vella. La joven i bonita. Jo no l'he vist. Tu també l'has vist. Sí, sí, sí. Sí, sí. Jo no l'he vist. I tu què trobes, aviam? A veure, jo... molt bé. No, molt bé. És boníssima. És boníssima, el que passa és que... bé, crec que a tot el contrari del que tu acabes d'explicar de la pel·lícula aquesta d'aquestes dues persones, penso que és una pel·lícula que és difícilment una persona com espectador la veu i l'abasta tota. Vull dir, hi ha un munt de matitzos diferenciats i contradictoris que la transformen en una pel·lícula... jo diria que superior, no? El que passa és que... Aquesta és la de la noia que es fa prostitut a tots els 17 anys. És la francesa. És la francesa, sí. El mateix en la casa. Ens recordeu aquella... Ah, d'aquell escriptor, d'aquell professor de literatura. Exacte. I en la piscina. I en la casa m'hi acuerdo. Bueno, en té moltes, eh? Home, en la casa estava bé, eh? És la millor per mi. La casa és la millor per mi. És molt ingeniosa la manera de tractar-te'n. És que també era la misma tensión, esta tensión sensual, sexual... És com el... El ozone és molt... Molt així, sí. Sí, i estem d'escor que les persones tenim aquest component, sempre, o... Tu i estàs d'acord? Sí, sí, sí. És una forma d'això, no? Jo la veritat és que... De seguida vaig buscar a veure quin sabia més que jo, i automàticament no vaig buscar a veure què deien i tal. Hi ha una... Hi ha diferents punts que he senyalat, però és molt curt, eh? Diuen les relípsis, s'assucceixen abruptament amb cançons, a la manera de signes, de puntuació brecniana, i deixant amb suspens qualsevol mena d'explicació racional. Això m'ha cridat molt l'atenció, no? Quan ho he llegit, perquè és clar, nosaltres, i jo mateix, no ho puc negar-ho, sóc una persona que miro de racionalitzar les coses sempre, perquè és una manera d'interpretar-les i, en definitiva, de portar-hi alguna cosa que pot tenir algun matís favorable sobre aquella qüestió. Però aquesta és una pel·lícula que se t'escapa totalment. No hi ha... Ni està satisfet. Exacte, això. No hi ha un per què. I gana tot aquest diner, però ho posen a part, que nunca ho utilitzen, que nunca se compran nada. No ho fa per diner en el fons? No, al diner no li interessa, però no li serveix. I tot el bàsic li serveix? No ho sé. Què li serveix? Sí, és un rego, és un rego. Quan ella va per primera vegada anar a un hotel a veure-la... Quan la menys la pel·lícula presenta que és la primera vegada, que a veure amb un senyor adult que li pagarà per prostituir-se i entrar a la seva habitació, ella explica... Quan vaig cap allà, no sento res. Estic de freda, no tinc cap de... Quan entro dintre, també estic més o menys així. És quan surto i penso el que he fet, amb definitiva l'experiència que he viscut. L'experiència que he viscut. Però li gusta sentir la mirada de los hombres sobre ella, este interés, esta tensión. És una pel·lícula que fa pensar... Tu te m'ho ha de fer amb el de jur, del Buñuel i... Sí, però allò és... És una altra història. Bé, acaba, acaba. A mi personalment confesso que... Jo n'he vist... És un senyor que, incluso, vaig veure coses que no he arribat aquí a França, a París. Hi ha algunes pel·lícules d'ell que m'agraden molt, i algunes pel·lícules d'ell que sempre trobo que donen voltes sobre allò mateix. És a dir, en la casa, per mi, trobo que és una gran pel·lícula, penso que és una pel·lícula de les millonetes que ha fet, però totes les altres sempre gira al voltant de... En la casa, us recordo, que és aquella pel·lícula d'un professor de literatura. Que s'encarinyi amb una alumna. Diu que els alumnes expliqui el que han fet cada dia. Hi ha una alumna que explica el que ha fet i el que vol fer i ho barreja i fa una gran creació literària. I, llavors, s'estableix un lligam entre el professor i el nano en relació amb una casa que és externa a ells, però que ells estan com dins. I això és una creació sorprenent, molt ben trobada. Carme, hi ha un component de maldat, en aquella pel·lícula, no? Maldat. Ah, no? Un noi que s'introdueix a dins a casa i que comença a condicionar-los a tots. Sí, però no és exactament maldat. És interès per palobra, per fer una cosa més o menys... Per la creativitat. Jo diria més la creació. Perquè, clar, conduir la casa és crear l'història. El millor novel·lista té això mateix, eh? El cap. El cap, molt bé, però que condicioni a tot. Mira, precisament amb la pel·lícula del jur, que penso que és escaient d'esmentar-la com a diferència, ve el de jur per teixer del que se'n diu, dius, escolta, dius, tota la vida ha de ser així, no? Però la protagonista no ho diu. No, que això no. Això no és el que jo espero. Vaja, vull dir, crec que hi ha emocions que es poden experimentar i que s'adonen diferents. I llavors, bé, se'n va i experimenta i troba un mot de coses, no? Jo crec que el senyor Uson, que precisament l'altre dia vaig escoltar per part d'un xicot company meu, diu, no és ni la posmodernitat, i tot el que fa aquest senyor no val res. Jo vaig pensar, val més que callis, oi? Perquè sí, perquè diu que... Sí, això és com una continuació, podríem dir, perquè és clar, històricament, a França hi ha la Nova Elbach, però que la Nova Elbach ha tingut una continuació, ha tingut el seu contingut i la seva fórmula i tal. I en canvi, ara això ja no és res. Això ja és com aquell que remena sobre les coses, però que en definitiva no ens aporta, i menys racionalment no ens aporta res. Això és el que va dir, esclar, quan aquí he llegit això, dic, home, ja lliga això una mica, no? Però a veure, jo entenc que el que cal és anar a buscar sempre alguna cosa més de tot allò, que probablement sí que aquells que tenen una capacitat, perquè s'han format més bé per dir això no és bo o això sí que és bo, doncs ens poden servir per orientar-nos, però després hi ha tota una altra història, jo crec. Parlaves de la pel·lícula de la Mama Monroe, no? I llavors també parlaves del patiment. I que el patiment, difícilment, fa tenir la trobada, en definitiva, fer-se acompanyar per no patint tant tots junts. I tu vas dir que això no és probable i que... No, no. Bueno, jo dic que el gran, gran patiment... És individual. És individual. Jo no dic que no hi hagi algun moment de competir, però el gran patiment tinc la sensació que hi ha, fixat. És dur de dir això, però aquesta és la pel·lícula, no que ells no s'estiminen ni tan sols. Si nosaltres, per exemple, partim de la base que els dos protagonistes, una és creient i l'altra no, com ja entendrem una mica més alguna cosa. No, però no és aquesta la raó, no. No importa això. Jo crec que no. Jo canviaré. Hi ha una cosa que tu sugereix això. Si ho anem descartant... Bueno, però això xisteja, això és real. Hi ha una persona que és la noia, que és creient, i el xicot que diu no. Però no compta això. En canvi, el que sí que compta és les maneres de ser. Jo, el meu deure, és una dona fluida, que el món li entra... Anecdòticament és creient. La marina sí que ho és. I ella té una certa fluïdesa, i per això el món va amb ella, el món roda amb ella. I això sí que és veritat. I si això anacdòticament és creient, és una constatació més d'aquella roda amb un tipus de món. I ell no roda amb aquest món. Però això no és... El meu deure, no és la causa que els es separa. La causa que els es separa és el sofriment. Jo també trobo, Joma, del que dius, que no ens podem basar en... Aquest senyor té la seva opinió, però no ens podem tenir una opinió completament contrària i ser tan valida com la seva. Sí, però tu a vegades ha sortit del cinema, suposo, completament desconcertat. Vols buscar algú que no ho estigui de desconcertat? Probablement és el que busca el nombre. Sí, és el que vulgui. Però aconseguir aquest desconcert... I aquest senyor diu això, no val res. No, no. I nosaltres li podem trobar valors. No, no. Però llavors el que passa moltes vegades és que aquesta gent que busca el desconcert, a mi és el que em passa a vegades amb la esbonteria, i em passa amb gent que utilitza aquesta argumentació per epatelebujoar, per sorprendre el públic, a vegades juga en brut, perquè et posen en una situació, et col·locen en una situació que realment és insostenible o no s'aguanta, o simplement és tan inversamblant que... Que bueno... Te la creus o te la creus? Vull dir, entenc jugues amb coses que... Llavors, a mi, si depèn de... Clar, en cada cas és un cas concret, hauríem de posar-nos a analitzar una casa concreta. Però, i crec que és justiu que fa una pel·lícula, dir, bueno, aquesta passa això, aquesta no passa això. Però aquesta gent que... I l'ofen té una per mi, una mica la tendència, aquesta, d'utilitzar provocació del sexe en alguna mesura per desconcertar una mica... Perquè clar, una senyora de 17 anys que faci això i que no té cap raó per fer-ho, dius, bueno, per què ho fa, és a dir, entens? Llavors, jo crec que ell ja és conscient que això provocarà un cert desconcert i aquest desconcert és el mateix que utilitza per mi a l'Enz Montrier quan fa una sèrie de coses i la gent diu, bueno, això com s'agafa, és a dir, però aquest que no sabia com s'agafa, no vol dir que ell mateix sàpiga com s'agafa, a mi no ho sap tampoc. Simplement, ha jugat d'aquesta manera per desconcertar-te, però ell no té les solucions, és a dir, és simplement... I respetuosament, llavors, no? Depèn, és a dir... Jo el que trobo és que s'hauria d'analitzar cada pel·lícula. Però jo penso que en la casa és una pel·lícula que... que tot i que a mi no hi ha coses que no m'entenc, és Maria en trobo, que és una pel·lícula rodona, i a mi, personalment, aquesta, en el fons, surto del cine, que és el que et vaig dir de tu, vaig dir, a mi això no m'aporta res. Ara, clar, igual hi ha un senyor com aquest que li aporta, i, per tant, jo respecto, que amb aquest altre personatge li aporti i li vagi bé i l'entengui i el que sigui, però no és el meu cas, no és el meu cas, el que no passa a mi, és a dir... Llavors, a mi la zona em sembla un senyor que, bueno, aquesta pel·lícula se la van carregar a Hans, eh? Sí, sí, sí, sí. I per què es la cargaron? Me... no... No, por algo diría, ¿no? No, però a mi me parece que este hombre, a él le gusta, hace películas, ¿cómo le gusta a él? A él le gusta la... la... la joventud, lo puede decir. La joventud, la belleza de la joventud, y ver estos... sí, bueno, estas sexualidades, estas sensuelles... Yo creo que él va para las películas, las historias que él quiere ver, elige sus musas y... I les elige bien, eh? Sí, les elige bien, sí. I ho fa bé, ell, ho fa bé. Sí, sí, sí. Perquè a la casa ho faia molt bé, eh? No creo que... bueno, el... Yo creo que también está sobrevalorada. Yo creo que sí que lo hace bien, pero no sé si también como la gente dice... A mí, es mi opinión personal. Es a dir, però... perquè et trobo un resbé, és molt guapa, és una model, molt jovaneta, 17 anys, i, clar, jo no estic guapíssima... Però des del punt de vista de com actriu, no sé si té futur, això, saps? O sigui, no ho sé, no ho tinc clar. No ho tinc clar. No? A mí me gusta el hecho que sea tan fría, ¿no? Parece tan fría esta... Y luego no lo es realmente. Mmm, clar, no sé. Este contrasto me parece... Però en qué momento no lo es fría, ella? Eh... bueno... Eh... no, pero las cosas que hacen no son frías, finalmente, ¿no? Su elección, lo que decide de hacer no es algo de... A mi me... no me parece como... Al fons que el que passa és que no l'acabo d'entendre, llavors suposo que això... Com a personatge? Sí, no l'acabo d'entendre, no l'acabo de saber ni què busc, ni què de persegueix i a mi queda com una cosa, en el fons, per mi, superficial. Llavors... I m'ho prenc com una provocació més de les diferents pel·lícules que he fet de l'Othon, perquè l'Othon... Jo no sé si recordeu que es deia Amigos Assassinos, una acabada, un conte, que són una noia... Una noia que convèncem un xicot que mati el senyor que l'està perseguint. Llavors, finalment, ho fan, llavors s'escapen i l'heu vist aquesta... No, ja l'he vist. Que és una de les primeres pel·lícules de l'Othon, també de la seva època. A mi em va agradar molt una, que es deia 8 Vides, una cosa d'aquestes... 8 Mujeres. No, 8 Mujeres no és. Sí, sí, 8 Mujeres és d'ell, també. Un altre que es deia... No m'agrada com es diu, ara. Que va de... Gotes de agua sobre piedres calientes. Caram. No. Quin nom. Bajo la arena. En sembla que es deia Bajo la arena, la que dic jo. Aquesta em va agradar perquè estava feta la germana de la Bruni. Saps que ja té una setmana d'aquest actriu? Sí. I ho feia molt bé, molt bé, molt bé. Però les de més pel·lícules sempre trobo que juguen el mateix i és un joc que a mi em cansa. O sigui, no m'aporta gaire cosa. Ara... Vull tenir la raó, és a dir, no vull tenir la raó. Jo no... Si voleu parlar, potser que passéssim el tema següent, perquè si no ens quedarem sense possibilitat de poder parlar de... Del Bob Foss. I del jazz, no? Exacte. Jo, si parlo una mica de... El Bob Foss, perquè després puguem parlar una mica tots plegats de... Oltat Jazz, hauria de dir que Bob Foss va ser actor, ballerí, coreògraf i director de cinema nord-americà. I, per tant, és un home que està lligat d'alguna manera a un gènere, o un dels gènere cinematogràfics més típics dels Estats Units, el musical. Tot sabem que el musical va estar de moda des de l'aparició del sonor, des l'any 27-29, aproximadament, fins als anys 60, i ràpidament a tots ens venen el cap... Ell és del 27, ell va néixer al 27. No, però ell no és... Ara explicaré. Jo vull dir que a nosaltres ens venen el cap, quan parlem del sonor, del musical, ens ve el cap ràpidament personatges que són d'aquesta època, com Alfreda Sterry, la Ginger Rogers, les altres pel·lícules del Lúvitz musicals, com la, no ho sé, desfili de l'amor, la Vido Alegre, etcètera, etcètera, les altres pel·lícules, el MinCross, Vilfrancinatra, fins arribar pràcticament a Website Story. Tot això, tot aquest paquet que hauria d'arribar a finals de la 60, constitueix l'època d'horada del cinema musical americà. I Bob Foss, i això ara et dono la raon a tu, Bob Foss és el director, que és el director que avui ens toca comentar, per tant, a la dècada següent, per tant, a l'època en què el cinema musical no està de moda, ha deixat de ser una preocupació pels Estudis de Hollywood, i ells vol seguir fent pel·lícules musicals. De fet, es podria dir que durant aquesta dècada que comença a partir del 70, aproximadament, només es pot parlar com a home de cinema musical, d'ell, i de fet, de dues pel·lícules, que són Cabaret i Old Adjas. Que clar, que Cabaret és una grandíssima pel·lícula. Una grandíssima pel·lícula. Ah, sí. Que, de fet, em va allargar perquè va guanyar, no sé quantos, vuit òscars em sembla, entre ells, el de millor director. Bob Foss, neixes a Chicago, és fill d'un actor i un cantant norego-nortamericà, que això ja ha sort reflectit a la pel·lícula, si l'heu vist a Old Adjas, hi ha un moment que hi ha l'usió a la seva mare i el seu pare. Amb només 13 anys, ja fa una gira amb un número musical propi. Als 15, dissenya i crea la seva primera coreografia amb un tema d'alcohol porter i el 1948, debuta com a ballerí, inicialment va ser ballerí, a Broadway, i sobretot estesfica del món del teatre. Cal avançar, ja d'entrada, que ell és un home més de teatre que de cine i que els seus grans èxits, sobretot des del punt de vista, diríem, de la gent del públic dels Estats Units, s'aconeix més per la seva activitat teatral a Broadway, que no pas per la seva activitat, diríem, cinematogràfica. De fet, ell mai va abandonar i en canvi sí que, si mirà amb la seva carrera de cinematogràfica, també es va acabar fent quatre o cinc pel·lícules. De manera cal dir que en aquestes quatre o cinc pel·lícules ell s'ha fet un lloc en el món de la història del cinema. Un lloc en el món, diríem. En els de... Quan ell arriba a aquests d'èpoques d'Aurada, i ell és molt jove, amb l'època d'Aurada d'aquest cinema musical, treballa amb l'Estanley Endonent i amb el Vicente Mineli, que és un lloc de cinematogràfica. És a dir, en molts moments fa coreografies per a alguns d'aquests grans directors. I debut a com a director de cinema, amb una pel·lícula basada en el Fellini, amb una obra de Fellini, les Noches de Cavies, i la pel·li de pel·lícules Un fracàs, una dèdic fracàs, i els especialistes diuen que segurament aquest fracàs és l'origen de les grans aportacions o de les novedoses aportacions que farà a partir d'aquest moment, tant en el teatre com en el cinema. Aquestes noves aportacions amb la nova concepció del musical i l'ús de la càmera que en fa, i això es concreta, repeteixo, com deies tu, amb Cabaret. Cabaret és el següent film que fa, a continuació d'aquest fracàs. Has d'haver un èxit internacional amb 8 Òscars, incluent el de millor director i millor actriu per a l'Elisa Mineli. I ell competia amb el padrino del Francisco Coppola, eh? Sí senyora, sí senyora. És un escàstic, i està considerat un dels millors musicals de la història del cinema. Va l'apena a anticipar una cosa que repeteixo, de fet, jo penso, amb molta jazz, que és que les escenes musicals, cosa que no passava amb anterioritat, tenen certa versamblança que ja que provoquen o sorgeixen del mateix argument. És a dir, totes les cançons són cantades, per exemple, al cas de Cabaret, en el Cabaret, amb ell, el que sugereix, que veu pel carrer com canten un ind, doncs, dels nazis. Hi ha una mena de forma o de nivell de fer avançar la trama a través d'aquestes cançons que es canten, en el cas de... Per exemple, a mi hi ha 3 o 4 coses que m'agraden molt després de parlar amb del tejà, però podem ja avançar-ne alguna, que és, per exemple, hi ha una escena que és com la novia i la filla li fan una dansa en l'Eubis d'això. Quan està a l'Eubi. No, quan està a casa, abans està malalt, ella arriba a casa seva i es troba la novia. Ah, la nena. Ah, sí, que estan al final, elles. No, que estan a dalt de l'escala i baixen a l'escala. Sí, sí, sí, sí. Posen uns barrets i li fan una... En blanc i negre, elles. Hi ha un moment en què ell dansa amb la seva filla, li està ballant amb la seva filla, hi ha una conversa dintre, i després hi ha una altra escena, que la dona i ell, el seu ex dona i ell, estan també ballant, i ells segueixen parlant de coses quotidanes mentre el mateix temps estan ballant. Sí, sí, sí. I amb la filla, també. I amb la filla, també. Una altra cosa que introdugeix, és una puntuació rítmica, molt rítmica, és una de les coses que a mi, per exemple, bueno, i després us preguntaré, perquè jo, quan venia a la notitziana, ho comentàvem, clar, jo és una pel·lícula que haig de confessar a casa, per ajudar-la a la pel·lícula que anirem després, ja ho t'haig de veure, suposo, l'any 80 o l'any 79, per tant, fa quasi 40 anys que vaig veure aquesta pel·lícula, l'he tornat a veure aquest matí, i, clar, suposo que hi ha coses... El Passo del Tiempo. El Passo del Tiempo es nota, però a mi em segueix seduint algunes coses de la pel·lícula. L'estètica, sí, hi ha una estètica potentíssima. Que em segueixen seduint de la pel·lícula, tot i que algunes coses, evidentment, les trobi més o menys a passades. Però això m'interessa molt saber, si l'heu vist a vosaltres ara, quina opinió en teniu, i ho deia amb la Titziana, perquè ella és molt més jove que nosaltres, i potser podrà opinar sobre què l'hi ha semblat. Però sí que és veritat, i amb aquesta pel·lícula et torna a passar, igual que passava en cabaret, que utilitza un muntatge molt àbil, és a dir, el muntatge és molt suggerent, perquè munt de coses que són gairebé experimental, i sugereixen una quantitat de coses i d'informació, que per mi és realment original. Que obliguen, i a alguna mesura, jo diria, una indirecta participació de l'espectador. No llargar-ho més, és a dir, el 1974, dos anys més tard, roda una pel·lícula completament atípica, que és Lenny, una pel·lícula protagonitzada pel Dustin Hoffman, o si la teniu amb l'any negre, que no és un musical per cert, sinó una bibliografia de Lenny Bruce, que interpreta com deia el Dustin Hoffman, i que és un personatge de la contra-cultura, que com ell, com el mateix Bob Foss, es va criar o coneix dels nai clubs de Nova York, i de totes les ciutats, més o menys americanes, i és un senyor que, com ell, sembla ser que havia fet, i que criticava el govern, criticava, a través d'un monòleg, la societat nord-americana, l'American Way of Life, etc. etc. La pel·lícula no va tenir tot l'èxit que se suposa havia de tenir, i quan fa continuació, si us recordeu, hi ha un moment de la pel·lícula que representa que és Lenny, que és la pel·lícula aquesta, que està fet en blanc i negre, no ho diu en cap moment, ho has d'interpretar, si l'has vista, jo no l'he vista i no ho vaig captar. I tot això, ara, com deia abans, és un home que al fons va continuar treballant a Chicago, a Broadway, va continuar treballant més amb el teatre que amb el cinema, i a continuació d'aquesta pel·lícula, que estava fent, muntant de fet, la pel·lícula de Lenny, suposo que sabeu que va muntar un espectacle de Broadway de Chicago, que va ser un èxit espectacular, però, amb aquesta mena d'intensitat que ells i la pel·lícula, després, ho veurem treballar, doncs va tenir un infar. És el Chicago, del Chicago, després del Chicago? És el Chicago, com que amb ell no li van deixar fer, molt més tard. Vull dir, la pel·lícula de seta Jons i del Guèr, el dirigeixer Guèr, amb guió d'ell, però no dirigeixer de parell, però ell ja havia mort, suposo. Perquè Chicago és dos mil cinc o sis. Ell va fer la proposta, li van aconseguir, diríem, fer la pel·lícula, però va tenir un infar real, que és el que reflexa d'alguna manera, la pel·lícula, perquè llavors, després de l'infar, torna el teatre, segueix fent Chicago, que va ser un èxit molt gran a Broadway, i es posa a escriure, doncs, oltatges, que és el que li passa a l'infar, les seves visions, la seva fantasia, el que va passar, suposo, segurament, perquè va intentar suplir la seva direcció per una altra persona, llavors, tot els conflictes que hi ha, amb la nova direcció, i, bueno, doncs, és curiós, també, que oltatges, en el fons, s'inspira amb una pel·lícula de com és el 8 i mig de Fellini, i coses curioses que es podrien dir, és que guanya la palma d'or del Festival de Cans, que va ser el 4 Òscars, oltatges, per això, la millor direcció artística, millor muntatge, que jo penso que s'ho mereix, millor vestuari i millor banda sonora, perquè les cançons també són excepcionals. El actor que interpreta el paper principal, també, curiosament, és pràcticament exacte com era, físicament, el va triar perquè s'assemblava moltíssim, ho fa molt bé, ho fa molt bé. És una de les primeres interpretacions de l'Anx, és a dir, les lligades que es fa de mort, està guapíssima, està joveníssima, és de les primeres vegades que surt el cine, i jo diria que amb aquesta intercalació que hi ha de muntatge, hi ha una relació, diríem, amb la infància, perquè hi ha un escena de la mare, una escena del pare, d'ell que quan els primeres vegades jo va interpretar amb els naiclubs, que us recordeu que hi ha una escena de les dones per allà, i ell no pot controlar-se, el principi de la pel·lícula. El principi de la pel·lícula ell representa que és jove, és molt jove, és un flashback, i ell té de tenir 15 anys o 16 anys, primeres vegades que surt a l'escenari, i abans de sortir, hi ha unes quantes noies que van per allà, des de les pollades, el grapegen, el toca i això li provoca una reacció. Ah, sí, al principi, és ell, és ell. Ah, sí, és veritat, sí. Ah, jo no ho havia captat, que era ell. I representa que és de les primeres vivències, del pròpia personatge, perquè en definitiva, com suposo que veieu, ja no us heu esposat vosaltres, que començava a parlar, si us sembla bé, d'ultratges, el que heu vist i el que us ha semblat, en perspectiva, perquè jo encara tinc la memòria de quan la vaig fer la primera vegada, té la perspectiva que és tota una revisió de la seva pròpia vida enfrontant-se amb les coses que ha fet bé, amb les coses que ha fet malament, en funció de la mort que seria pròxima. Curiosament, no sé si us sabeu, 10 anys més tard, va morir justament d'una manera de la mateixa manera que surta la pel·lícula, en la realitat, premonitòria. Per tant, va ser una pel·lícula premonitòria, va ser que el seu testament, d'un cinematogràfic, va morir quan estava dirigint una obra terminada. Jo, que la vaig veure, perquè havíem de parlar d'ella, jo no l'havia vista. Clar, que és de dir, entre Cabaret i aquesta Cabaret. Perquè, bàsicament, perquè la història de Cabaret té una potència que aquesta és si és autobiogràfica i són flashback d'ell, anant i tornant, i això, si de quan era jove, de quan de què passa amb la dona, amb l'ex-dona, amb la nena, amb la mà, amb l'altra mà. Amb sí, amb sí, no té història. I llavors, l'altre moment, ho suggerent, en aquest aspecte. Cabaret, jo crec que és una pel·lícula per no oblidar, i aquesta és una pel·lícula que les imatges, en canvi, són potentíssimes. Té la gran potència de... La primera imatge que surt, no sé si recordeu, però és una imatge de ballerins i està tot allò que és... Ja et quedes parat allà, perquè té tot l'escenari ple de nanos que et xecen una cama, que els ha de triar. I ho munten d'una forma brutal. Molt bé, i només allò, ja t'enganxa, o sigui, jo vaig pensar, no sé què em vol explicar aquest home, però aquella imatge i tot com ho fa fluir allò, ja vaig trobar que era boníssim. Has de dir que, en canvi, com a història, la trobava menys... m'atrevava menys. Però les imatges, el naïvení, o la potència de quan ella està ingressat a l'hospital i té aquelles visions i... Les al·lucinacions... Tot allò és potentíssim, com estètica. Com estètica et deixa... I, fixa't, jo no havia pensat allò del felinear, i vaig pensar, però és felinear des del principi al final, i no ho sabia jo. I, en canvi, veient la pel·lícula, vaig pensar això. Cosa que no havia pensat... Em caberé, clar, potser ja t'ho deien més, però aquí, que no havia pensat res, jo, de manera natural, em va venir aquest tipus de pensar, jo crec que ja n'hi he. I imatges extraordinàries, la història... El muntatge també és molt bo, per mi m'ho ha de veure, per la història. Tu t'has semblat, tu l'has vist també? Me m'ha encreït tant. Tots hem fet els deures. Digueu. A mi, per mi és molt fort el personatge, és molt fort la manera com està representat. A mi em sento molt... Aquesta història autobiogràfica, potser és per això que dius que la història no és... No t'enganxa completament, perquè sí, se sentia que era com una cosa que ell volia fer per dir-ho. Però el mateix temps és una cosa que m'agrada, perquè, al mateix temps, la visió de la mort, que tens, és molt liada al seu deseo de viure, i això ho sentes realment... És molt fort. Perquè ell només vol viure, ell només vol... I viure per això? I viure, sí. Perquè estan tractant l'art. I fumar, i beber, i fer-li. I liar-se, i liar-se, i tot. I sempre liar-se. Sí, sí, sí. Aquesta causa està bé fet. Aquesta causa és bé fet. Per mi és molt llarga, la part... I per això és el d'acord contigo, que a la història hi ha un moment que... Sí, sí. Jo trobo que hi ha dos coses que m'agrada molt. Un és el començament, aquest, que dius tu, de com presentaríem aquella mena de tria d'actors, i com es fa treballar, allò em sembla brutal. Però sobretot és un tema de muntatge, i de riar les imatges, com deies tu. I l'altra cosa que m'agrada molt és que en anglès té una potència brutal que diu bye-bye love. Primer diu, després bye-bye life. Ah, life. Adéu vida. Diu happiness, bye-bye happiness. I think I want to die. Em crec que vaig a morir. Vaig a morir. M'he largoi. Hola, l'Àngines. Hola, solitut. Això, cantat d'aquella manera, que és el final, que està morint. De manera estripada, estripada. Jo trobo que allò té una força extraordinària. És una força extraordinària. Home, és com l'última imatge que puja la cremallera. Clar, clar. Podentíssim, eh. Les imatges... I l'altra cosa que també jo reconec que, doncs, que heixo pensant que té molta força, és ell és un home que és un coreògraf, que és un senyor que diríem que li agrada, que dissenya molt bé els espais, les imatges, els moviments, la combinació. I aleshores hi ha dos o tres valls, que són, per exemple, aquell que és tan sexual, que cal que els agrada en els empresaris, perquè el troben que... M'has por dir la pública familiar, diu, si no recordeu. Ah, sí, sí, sí. La dona, l'ex-dona, que li diu la veritat, diu fill de puta, és el millor que has fet. Bueno, perquè ella, en el fons, ella, és una apassionada també pel... pel ball. Doncs aquell és... Bueno, no hay que decir qué. Però, com a... professional, el troba boníssim. Sí, sí, sí, sí. És la veritat. La contradicció, justament, és aquesta de les persones. Al fons, diríem, quasi, quasi dir, la maldat de l'home, segurament, profundament, el millor, doncs tots podem ser dolents, i el millor això es caracteriza o es destaca més en els artistes. Potser. Perquè són més lliures. Bueno, està jugant que en el món aquest, que ell coneix, perquè en el fons, una cosa que tenim a veure de la pel·lícula, és que mostra, l'interior, com és Broadway. És a dir, com es mou tot el tinglado. El tinglado del diner. Per exemple, quan arriba el nou... el nou director, tots són... És una comèdia absoluta, perquè... Allà s'enemburla, ella. S'enemburla, sí. Diu, no m'interessa el diner. Ja sé que tu no t'interessa el diner. Però quan cobrava l'altre, què li pagàveu a l'altre? Tot és un cinisme. I la vegada la cosa que em commou, en alguna mesura, és com... ell, cruament, mostra els seus propis defectes, i com no s'exculpa. Perquè en el fons és com una reflexió... Sí, això està bé, això està bé. És com una reflexió sobre la seva pròpia vida, i s'endona compte d'on l'ha cagat. Com, per exemple, al principi de tot, quan s'apromete la seva filla, que sortirà amb ella, i surt a la porta i diu... Quim el pare, què és? És a dir, no és un bon pare. Clar, és que en aquest aspecte ell és un personatge tota la pel·lícula que no et sedueix realment com a personatge. Ell és... Aprofitar-ho sí, eh? Al final, jo tampoc diria... Davant de la mort. No, davant de la mort la presenta, però ell no et vol fer còmplics d'ell mateix. Ell... Et fa fora. Et fa fora perquè fa fora tothom. Incluï de l'espectador. Ell és la seva pròpia història, el seu pròpia deliri de feina, i la seva pròpia obsessió de l'estètica que vol aconseguir. I tot l'Àtena li importa. No li importa ni quedar bé. I a la pel·lícula, per això penso que no... No vol quedar bé. No és un personatge que tu diguis ah, mira, jo li tinc un carinyet al final. No, es mort, es queda dintre de la bossa de plàstic, puja a la cremallera, i això és el que passa a la pel·lícula. És duríssim en aquest aspecte. Ell és dur amb si mateix, eh? Sí. Ell és duríssim amb si mateix. I ell et transporta aquesta duresa, i tu te'l mires amb la duresa, que ell t'exposa, eh? Perquè és un perfeccionista, en el fons és un perfeccionista. Llavors, quan els hi fas repetir, a mi em recorda molt... A mi em recorda molt, quan llegia, hi ha una cosa que, com es deien, hi ha un documental fet per uns, quan el Chaplin va morir, l'Ona Chaplin els va deixar entrar en uns historiadors bridànics, a casa seva, i per ensenyar molt de material que tenia el Chaplin, que era inèdit, perquè no puguessin estudiar. I aleshores aquests historiadors van descobrir que un perfeccionista es havia passat a alguns casos, una escena l'havia repetit com 500 vegades, i tenien 500 vegades la mateixa escena repetida, fins que no sortia com l'havia trobat. I, inclús, per exemple, parlesaven trossos, de trossos de la Quimera del Loro, d'escenes que havien eliminat, o va fer un viatge a l'Alaska, i és un viatge a l'Alaska, de tres mesos només va aprofitar una escena, un plano que s'enfonsava. Tot el de més ho va descartar. Llavors, clar, penses, la pel·lícula havia de sortir perfecte, perquè després d'un esforç tan brutal. Bueno, però a vegades no. No pensis, no. Però amb el cas d'ell hi sortia, perquè després d'un esforç tan brutal, i aquest, de la sensació que passa al mateix, és a dir, perquè ell, quan està preparant una d'aquells valls, que la música és molt guapa de principi, i es va queixant que no li surt, no li surt, la dona li diu, no facis cas, li diu, amb el músic, i després hi ha aquesta sensació, per no les orientar-nos amb l'altra. Per tant, jo trobo que és una pel·lícula, en el fons, aviam, no t'ho que el temps ha passat, no em va passar quasi 40 anys, però segueix tenint una força per mi, i a mi no em molesta, potser perquè sóc una persona que el tema de l'amor és un tema que sempre m'ha agradat molt, és a dir, per això pel·lícules, com del que ho sabeu, l'Iquiro m'agrada molt, o Mivida 5.000, o coses d'aquestes, que és un tema que em sedueix, per exemple, com dèiem abans amb la Tisiana, venint aquí, que és un tema que l'amor sempre fa plantejar la vida, és a dir, quan tu perds alguna cosa, et planteja el que perds. Si tu t'estàs morint, t'estàs plantejant el que perds. No llegegona mesura, tota aquesta reflexió que fa sobre la seva vida és vital, perquè s'està plantejant tot el que ha fet. Tot de la pel·lícula és vital. La comércia amb l'amor és d'un servei de contrapunt per justament posar... Com la posaries amb el setè, amb el setè és a gil, per exemple, que també hi ha la conversa amb l'amor. Jo penso que és aquí, també, on està una qüestió important, no? Ja. No sé com ho veus, tu. Que t'has explicat i has deixat obert el tema. Clar, hi ha altres pel·lícules que la relació amb l'amor, doncs, et xisteja, i a Berman està plena. Però aquesta és estripada i la de Berman és en sèrio. Clar. La relació amb l'amor és diferent. Molt bé. Jo ho matiso. Però les estripades són sèries, eh? Jo el que trobo és que, mentre la del Berman és molt racional i arriba per la racionalitat, en aquesta ja arribes pels sentiments. És a dir, que en aquesta és més propera en el fons al públic que l'estèpida i el sagell. Si la racionalitat vol dir dones maduresa, aquí hauria una certa immaduresa. És un immadur. El personatge segurament... Però és un immadur. És un immadur. És un senyor que s'ha quedat amb unes coses determinades i no ha madurat. I per això el tolerem. El tolerem perquè és genial. No perquè sigui immadur. I perquè ha focalitzat la seva vida amb una cosa que n'hi ha tret un fruit. Si hagués fet una xapusa, diríem que era immadur xapuzero. I un gran creador. És un fascional. És un gran creador. I en conseqüència, penso que s'en surt molt bé. Tu penses quan fa Cabaret, quan fa l'Eni i quan fa aquesta pel·lícula i jo trobo que són... Aquest senyor, com deia abans, s'ha fet... s'ha arribat l'hora. S'ha fet un lloc en el món del cine amb 3 o 4 pel·lícules. 3 o 4 pel·lícules i Broadway. I Broadway. Bé, estem arribant al final d'avui, de cinema sense condicions. Anyorem que el francès no estigui avui amb nosaltres, però tenim un altre personatge que ens ha ajudat. Gràcies, Marc. I la setmana que ve, tindrem dos convidats, en certa mesura, que seran l'Andreu Ferran, que deia parlant-se de la tomba de les Lucirneges. I jo ens segueixo, que és especialista del cinema asiàtic, que ens vindrà a parlar del director d'aquesta pel·lícula, que és Lissau Takenata. Per tant, bona nit a tothom. Us esperem aquí d'aquí una setmana i us desitgem que veieu Bob Cine. Que vagi bé. Bona nit. Bona nit. Bona nit.