Cinema sense condicions del 25/3/2014

Cinema sense condicions. La 하겠습니다 és una torna sense escaches. No peasòpols mestres. 'll be there. El fred que estés en declaracions. Hola, bona nit. Aquí estem com cada dimarts. cinema sense condicions, els de sempre. Molt contents de poder continuar parlant de cinema amb tots vosaltres. El francès... Ja tens que no ens veia més, Carme. Hola, francès, hola, francès! Hola Carme, què tal? Hola Tiziana, hola Tiziana. Hola, hola, hola. Hola Joan. Hola, hola, Carme, hola Carme. I aquí tenim Bernat, també. Qui és Bernat? No ho sé, no el conec. Who is this man? No sé qui és. Però és molt jove i t'ajudarà, t'ajudarà. Vol aprendre. Vol aprendre, això és molt interessant. Estava intentant posar el tràil de la plaga, però la cosa no acaba d'entrar avui. No passa res. Sí, perquè avui, com sempre, farem tres parts en el programa. En el primer, parlaríem una mica de les pel·lícules que hem vist, de les novetats, la Tiziana, per exemple, m'explica que ha vist alguna cosa també interessant. He vist també la gent... Jimmy Pé, completament. I pot comentar coses com el que va dir la Cocó a l'altra via i altres coses que ha vist també. Després la idea és parlar una mica de la plaga, que era la pel·lícula del mes, en Jaume vindrà avui. I a mi me la preguntes. Que diu el Beckham, no? Sí, se suposa que sí. I després parlaríem, doncs, de la plaga. Per què preguntaves, parlant de la plaga? Perquè ja ho entengui la relació. No, perquè... No, s'ensenyarem. Perquè jo he pensat que el millor de la plaga, que us comentem abans amb la Carme, no sé si dona per tanta, per omplir la segona part del programa, i el millor seria interessant, doncs, parlar de la plaga que deixa de ser un documental, diríem, de creació. I llavors, doncs, podríem parlar una mica dels temes, dels documentals en general, que és un tema enterós. La plaga dona part molt. Ah, sí? Ja us ho dic jo. Tindràs la paraula. En qualsevol cas... Si no, parlar de documentals és... De totes maneres... Jo també us vull proposar, però no sé si coneixeu molt o no, a l'Òscar Aiber. Jo no. Em sona un nom, però ara no sé... L'Òscar Aiber, director del Bosch, del Gran Bázquez... Sí, jo sí que el conec, també. Autor de tres llibres, un d'ells de cinema, que es diu Making of, parlant de... de tot el procés de realització de Toiadero, que és un altre de les seves pel·lícules, que es veu que va ser un desastre total i complet, una cosa similar al que li va passar el Terry Gilliam, com va intentar rodar el quixot, si no recordo malament, allà, en el dessert. Per part, el Terry Gilliam no va acabar, i l'Òscar Aiber sí que va tenir habilitat suficient, però veritablement li va passar de tot. I és un director que, demà, doncs és el tema de la tertulia de cinema, d'envoltats de cinema, de la biblioteca, les voltes. I, bueno, van parlar amb ell. La veritat és que és una riquesa de detall, de matissos, de tot plegat, interessantíssima. I, bueno, si després voleu, també podem parlar una miqueta de documental, d'Òscar Aiber. Doncs Òscar Aiber, a mi em va agradar molt tant el Bosch com l'altre. El gran Bázquez. El gran Bázquez que la vam presentar a Sant Sebastià, quan jo estava allà, al Festival de Sant Sebastià, em va saber molt de greu que no hi havia cinc apremis, perquè és el Marexia. Realment, era una pel·lícula que destacava de lo que hi havia d'Espanyola. És veritat, jo ho vas comentar. I també Platillas Volantes, que és una altra pel·lícula que tinc pendent de veure, perquè tothom diu Marabella, del retrat que fa dels anys 60. Però, bueno, pràcticament estem ja parlant de l'Òscar Aiber. Doneu la veu avui per començar el Pizziana, que ens explica una mica què li sembla. Què has vist? Això de què has vist? Jo he vist Jimmy Peh. A veure, a veure. La del martes, el passat martes, que ja has parlat d'això, amb la Cocó. La Cocó, sí, sí, sí, sí, m'agradaria partir d'ell. Perquè soc d'acord amb la Cocó, que és una bona pel·lícula. Soc d'acord amb ella, que segur que els protagonistes... Bueno, ella ha parlat, sobretot, de Matilde Marric, que és genial, la pel·lícula realment és la seva interpretació de Dio, i Venicio del Toro, també. Venicio del Toro, jo crec que és un actor molt d'úctil, capaç de fer coses molt diferents. Diferents, sí. Hi ha a la pantalla, el sol. Exacte, és un pantallón, els surets. Té aquesta agressivitat, quan vol, té aquesta duresa, i això... Simultàniament pot ser tendre, tota aquesta barreja és una acturació. Tendre, en aquest cas... Realment, sí, sí. En aquest cas és l'indio. Però me lo creo, porque él tiene esta dubtilidad. Sí, sí, y con su cuerpo, enorme. En el mismo tiempo. Lo puede hacer todo el chico. Realmente bien. Es su interpretación. Bueno, los dos, realmente bien. Repitimos, Benicio del Toro es un indio que llega de la guerra, que hizo la guerra, y tiene problemas. Bueno, trastornos mentales, no sabe qué. Y luego va a este centro donde encuentra Mathieu Amaric, que es una psychoterapeuta, un antropólogo y un etnólogo interesado. Sobre todo el atribú de dónde viene Benicio del Toro. Sí, y este... La pel·lícula, que es una historia verdadera, es el mismo de Verrero, que era este antropólogo que ha escrit el libro sobre su terapia con el indio. Bueno, esta es la historia de la pel·lícula. Entonces, lo que entiendo de que Coco decía que en França, cuando salió, había mucha crítica, dijo que era quizá un poco aburrido. Yo no pienso que sea... Aburrido porque tiene poca movimiento, porque tiene... porque es lenta... Yo no creo que sea aburrida. Yo no la veo aburrida, pero sí que no me ha convencido al 100%. Porque lo que yo he visto es que llega un momento y muy temprano en la pel·lícula en el que es como si ya lo sabes que él va a hacer... bueno, a estar bien un día que no va mal, que no está mal. Entonces, es como si el conflicto ya se acaba. No tiene nada más que... Això és de guión, perquè, claro, claro, es de guión. Bueno, digo yo, porque a lo mejor lo sería vale. Y esto para el espectador es un poco... tiene poco aliciente entonces. Si ves ya qué pasa. Esto pasa con muchas pel·lícules, claro. Esto es un as que el director ha de tener, el guionista y el que monta todo esto. Claro, no sé, no l'he vist. Y por tanto, en eso lo puedo recordar. Pero si dices esto... Claro que no. Me imagino que no sea fácil de hacer una pel·lícula sobre una teràpia. Porque hay más atores, supongo. O es mucho más... Hay más, pero es sobre todo sobre los dos. Ya está. Tocar-me, has vist alguna cosa? Jo he vist que l'última vegada que vaig venir la Tidjiana va parlar del... del gran hotel Budapest i l'he anat a veure. Perquè jo, d'aquest director, d'aquest director del... Wes Wenders. Ah, s'ha anat a veure el hotel Budapest? Sí, sí. Volia anar a veure aquesta. A mi m'agradaria esperar una persona perquè vingui a veure la pel·lícula amb mi. Com que... Està molt bé, això. Si hagués estat en el Renuà, la de Jimmy Pehl hauria anat a veure, però no hi era. Llavors vaig anar a veure, no n'estop. No n'estop. Estic força d'acord amb tu. És una pel·lícula adrenalítica, sense una profunditat molt gran. Però t'he interromput, així, vilment, eh? Vilment, vilment. No t'ho pots fer. Ni al gener, ni a l'edat, ni... Nada, nada, nada, por el suelo. Bueno, a veure... No n'estop, no, simplement això. Endavant, endavant. Però ja continuo amb el Ja me'n vull. I tant, i tant. A veure, jo d'aquest director només havia vist la del viatge a... Targeline. Que m'havia agradat moltíssim, perquè jo no sabia res d'aquest director, i m'ho vaig passar molt bé en aquella pel·lícula, perquè és una pel·lícula tan sorprenent, des del primer moment que... Que realment... I els tres germans són una cosa tan ben dibuixada, tan ben dibuixada des del principi al final, i constantment et sorpren amb bogeries, però que tenen sentit, finalment, que a mi aquella pel·lícula em va agradar molt. I vaig pensar, mira, a veure si m'hi fixo amb aquest director, i quan hi hagi algú més, vaig veure. I quan la Tiziana va dir que era aquest director, perquè ella va citar unes quantes, vaig dir que aquesta sí que l'aniria a veure. A veure, què dic d'aquesta pel·lícula? Què dius? A veure, m'ha agradat. Em va agradar més l'altre. Però, per què? Perquè l'altre té un punt de humanitat que aquesta no arriba a tenir. Aquesta és un conte magnífic, d'un cercasma, d'una... d'una ironia molt ben jugada sempre, d'una aposta en escena, d'un gran rigor, d'un tracte del personatge esquisit, tots ells. Tot. Tot li posaria molt bona nota. Però no deixa de ser una historieta de còmic. Vull dir que realment tu agafes un TV i ho fas ben fateta a la pantalla, i li ha sortit això amb molts ingredients, amb molts ingredients. No la minimitzo perquè... És perquè està molt cuidada, la fotografia, la imatge... Exacte. I hi ha un moment, jo, que és un ascensor que puja al principi, que és tot vermell, que hi ha els dos boys, el de l'ascensor i el de l'Obi. I el... el fins i la... i la balleta, que és la que és mort, que està asseguda. Allò que quasi és una foto fixa, perquè és una foto de còmic, allò. Extraordinari, extraordinari, com se li ha corregut això? Però després fa guinyos molt bons, fa una persecució, una persecució, que és una persecució de un... contra un dolent, dolentíssim, però que després la transforma en un salt d'ostacles, perquè fa una carrera d'ostacles allà al mig, imprevistament, i juga amb tu. Aquesta cosa que un director es permeti, jugar amb l'espectador, i l'espectador ja estigui d'acord, perquè això no sol passar. Ja. Doncs està bé, està bé. Però jo, que ja no sé, jo encara triaria la de... El viatge. Perquè els tres personatges els tres personatges tenen caricatura, però tenen un fons real. I allà hi ha un problema real. I allà hi ha un problema entre germans, desconectats, i una relació... Exacte. I hi ha una relació que, d'alguna manera, es va reconstruint sorprenentment d'altra banda. És un viatge. És un viatge de lliberament d'ells i de reencontre d'ells. Per tant, és una mica més que aquesta pel·lícula. Tot i aquesta pel·lícula, jo sí que la recomano, perquè segur que tu passes bé, és segur que et sorprendràs, és segur que riuràs, però el Albert Fins ho broda, i el nano aquest que m'he apuntat més, Toni Rebola, el Revolori, és fantàstic aquest nen. És que té 16 anys, així, de... De botones, oi? De botones, sí, de l'Obi. Aquí es diu així. L'Obi Boy. Però fa també, fa una composició de cares, que és, primer, és entrenyable el nen, perquè, a més, el nen es diu 0, és a dir, 0 patatero, perquè ell li va preguntant coses, i cada vegada el va suspener, i el va suspener i acaba dient-se 0. No, és 0. Però acaba... Aquest sí que és un personatge entrellant de tota la pel·lícula. Bé, després, clar, uns acturassos... Tots els actors. I a l'anterior pel·lícula de Mons Reis, no sé com es deia, que anava d'això. D'això, ja... Tots els actors eren brutals. Aquesta se parece como estructura, como... A esta, la última. Sí, con más personajes, con todo este mundo, enorme de cosas... Sí, el Jude Law surt la Tilda Swinton. Sí, la Tilda Swinton fantástica, no? Una cosa fantástica. Que no semblen ells, no? S'han tots caracteritzat i no semblen ells. Aquesta, però... No, perquè... Per què se'n compta? 85 años. Que no es un ligue más viejo, eh? Sí. No, claro, claro que no. Claro que no. Y cuando... herveda de prensa a la Berlinale, a Berlín, le preguntaron una periodista, le preguntaron... entonces veiéndote así que piensas que ahora bueno, ahora tu carrera se acaba o no sé qué va, se acaba a acabar o no sé qué. I ella la mira i li diu, ella realment és una... se parece una estatua, no?, una escultura. És molt alta, és molt prima i té tot un esquema bastant. Sí, sí, blanca. I ella li contesto, sabes qué, que realmente mi cara es como la ves en la película, es que me ponen... siempre me ponen maquillaje y luego... Estan molt ben caracteritzades. Tots ells, tots ells, perquè ens surten una pila i tots ells... Això, és un còmic... És un còmic divertit, ben estructurat, ben fet, ben compaginat i que tu tu passes bé, amic, és una... Sí, però, Carme, has de veure les altres pel·lícules del Wes Anderson per acabar d'entendre el seu univers. A part de fer el que tu dius, el format és de còmic, diguéssim, de vinyetes, no?, però en realitat et parla d'una part humana també. El que parles és que el que deies d'Argelin Limited, del viatge d'Argelin, és la pel·lícula així com més oberta amb els paisatges de la Índia, amb aquell tren que es perd. No m'enrecordo que es perd un tren i jo l'hi dic, però com es pot perdre si va per ràils, no?, doncs es perta ja, no saben on és tan el tren és impressionant. Però, veritablement, aquest director, el que, a part del viatge d'Argelin, el que em fan totes les seves altres pel·lícules, el viatge d'Argelin és com una excepció, d'alguna manera, però a l'acadèmia Rashmore, als Tenen Bones, per exemple, a la vida l'aif aquàtic amb l'Ester Cisor, amb el Bill amb el Bill Murray i el Montreys Kingdom, que abans parlàveu. Sí, el dels escuts, no? Més aviat el que fa sempre és retratar, primer, la infància, tant com la adolescència i el que queda de nosaltres també, d'aquesta infància, aquesta adolescència. Sí, que ell té un refons d'una certa consistència, això ja no t'onego, això no, però és que això també ho té, jo que sé, el Tarantino, també ho té. És que pot tenir coses com una, també és un còmic amb sang i feixa, també és un còmic amb sang i feixa, amb molta més acció desgavellada, però és un còmic, i jo, en canvi, el defensa el Tarantino, perquè el Tarantino fa molt bon cine. I el que passa amb el viatge d'Argelin és que, en realitat, és una pel·lícula una mica més clàssica, també, amb components psicoanalítics, que això sempre entra millor, perquè estem tan acostumats que ens suposen a tot arreu, com una sopa, en realitat és fantàstic. És veritat, en canvi, en canvi, en canvi, tot aquestes pel·lícules de les que parlem, doncs, els tenen bon, per exemple, no saps per on agafar aquella pel·lícula de vegada, no saps de què estan parlant, quina colla de gent, i quan la penses una miqueta més, tan adones de què està reflectint, bona part de la gent real, que no has vist mai en pel·lícules, i que el Wes Anderson té la gràcia, la capacitat, la sabidoria, i Carles, dintre d'un guió, guió de l'August Wilson, per cert, que són companys d'acadèmia Rasmol de Nadal, o d'acadèmia de cinema, i que van aprendre junts, i que fan un tàndem molt impressionant. Per tant, és veritat, que viatja d'argent és una pel·lícula fantàstica, però les altres són més característiques d'aquest director, de fet, tota l'altra. Jo crec que un dia, segurament, ja a la temporada vinera, ho hem de dedicar a un programa, és que jo tinc la gràcia de que les he vist, jo les he vist tot, excepte el Fantàstic Mister Fox. Jo no. Confesso que jo recordin setmanes més i vist la dels scouts, i vaig acabar d'entrar, i el problema que em va semblar és que l'altre, aquesta el viatge que dius, que ara tant no la conec, i els scouts em vaig quedar una mica fora. Jo potser ho vaig ser, i ho vaig conèixer en aquest món, i no m'hi sentia massa identificat amb res del que pintaven allà. Prensa aquests dos nois es capen de totes les normes, i que anem a la nostra. I després, quan tu la vas citar, l'he vist algun trosset de tràil, i recordo quan es va estrenar així. Clar, jo no vaig... no vaig anar-hi, no recordo per què. Però la veig... Perquè el títol és molt raro. No, no, perquè... I perquè és una mica caricatura. Exacte, és una mica esperpèntica. És el seu estil. Sí, aquesta també ho és, però em sembla que... que ho resol molt bé, aquesta. Jo crec que és millor que em plategem quan deies tu, per una ocasió més endavant, veure més pel·lícules i parlar d'aquest director. I llavors, que desculpa. Abans de que la Llititziana ens torni a parlar... que vol parlar del director de Gràbiti, de la Fonso Cuarón, jo us volia comentar, perquè el divendres estrenava una pel·lícula que ens l'havien passat fa 3 o 4 setmanes, que és del Neyl Jordan. El Neyl Jordan és un director, que ja sabeu com he dit més d'una vegada que m'agrada molt, perquè és un director del Michael Collins, el director de Juego de l'Àgrimes, que és una estradionària, pel·lícula. I el Michael Collins també. Sí, sí, el Michael Collins també ho és. Encompañía de lobos, entrevista con el vampiro, Mona Lisa, el fin del romance, etc. I, bueno, em feia il·lusió, i la veritat és quan fa 3 o 4 setmanes l'han passat, d'aviam què era això de Byzantium. El Neyl Jordan té una... És un senyor que té experiència cinematogràfica, perquè ha rodat 21 pel·lícules, però confesso que aquesta estaria amb la línia d'encompañía de lobos, sobretot entrevista amb el vampiro, i que, per el meu punt de vista, no aconsegueix les cotes que allà havia aconseguit. Per amants del gènere vampíric, busquen alguna cosa més que els amors d'institut, doncs segurament aquesta pot ser vàlida, perquè no és una cosa simplement adolescent. Recupera cosa ja. Pel farts de crepusculo, vol dir. Sí. Pel farts de crepusculo. Pel farts de crepusculo segurament això és millor que aquestes. Però, si compares amb altres coses de les que ha fet, en el fons és una mica decepcionant. Per mi, recupera coses ja vistes sense ni interès, ni massa identitat, però, com deia, se la pot situar en un esgló per sobre de la moda juvenil de vampios que fa crepusculo i coses més o menys semblants. Jo, honestament, no li posaria més concis si tingués de posar una nota, perquè penso que desgràcia de ment tot i que en Jordi, que té coses que mereixen un 10 o un 9, un excel·lent. Quin perill, si comencem a posar nota. Jo estic acostumat a posar notes. Sabeu que cada dia, allà, a la feina, vull dir. I aquest és estar en època de devolució, no? Calla, calla, no m'ho recordis. Doncs no t'ho volem recordar. Simplement que és la pel·lícula que no dona per massa, per massa cosa, però la Tiziana ens parlarà del senyor Cuaron. Té una reverència. A Tiziana hi ha Alfonso Cuaron també. T'he gustat, Francesc? Doncs coincidim tots aquí, eh? Sí, Bernat també. El Bernat no em sembla que els coneixen, encara. Ai, por. L'he agafat. Gràvit i no l'has vist, encara. Ja l'ha agafat. Ja l'ha agafat amb el teu pare. Gràvit i l'has vist, Bernat? Gràvit i l'has vist, Bernat? No, no l'ha vist. Tinc moltes ganes que parlis d'aquí. Doncs sí, no. He pensat de parlar d'ell, perquè, per fi, he vist la teva pel·lícula i la teva mare també, que ja va anys, volen veure-la, i per fi la vista. Extraordinària. Sí, sí. La veritat és que sí. Està ordinària. I sobretot si veus el que ha fet després. Perquè sé. I la teva mare també, que ha fet després. Fue antes de que se puso, bueno, un realizador, un director de ciencia ficción, y sientes una sensibilidad en este hombre, que realmente me he chocó. Fue una descubierta, pero ya lo sentía. Y uso los actores, porque no sé si sabes que la Maria Albertú se puso como de moda a partir de esta pel·lícula. Pero Maria Albertú es la que hace la actriz. Y luego está el Gael... Gersia Bernal. Y el Diego Luna. Y la aventura, como se llama... Todos los actores son muy buenos actores. Diego Luna, Diego Luna. Todos son muy buenos actores. Sobre todo, la Maria Albertú, creo que aquí creció, y a partir de esta pel·lícula empezó a hacer cosas mucho más interesantes. Yo encontré una pel·lícula delicada, maravillosa, y una pel·lícula final, sorprendente. Sí, sí, sí. És també un viatge. És un rod-trip general, perquè sí que es van a la playa, els adolescents, que estan a la edad, que estan a la edad on es creen, que son hombres, que lo saben todo, pero no, que no lo saben para nada, porque finalmente, ellos creen que se traen esta chica, que es más mayor que ellos, tan bonita y todo, y que van a hacerle cosas, pero finalmente es ella que les enseña la vida, y cosas que... Perdona, Ticiana. A quina edat els homes ja ho sabem tot? A quina edat els homes ho saben tot? Què dius que aquests nois encara no... Se creen, se creen. No, però aquests nanos es creuen, que ho saben tot, i que encara no tenen l'edat. Depèn de persona a persona. Per a les homes és més tard. Molt més tard, oi? El Joan segurament ho sap tot. No ho sé, no ho sé, no ho sé. Molt bé, molt bé, m'ha semblat un... Són també les classes masculines, les classes masculines, o això, inferiors. Què més, què més ha fet el Quarón? I, bueno, i amb aquesta pel·lícula, ganó, ganó, per a ell, perdona, guion, i sí, m'agradaria recordar que aquest home és un geni, ho fa tot, fa el director, fa el productor, fa el guionista, fa el muntatge, i cada pel·lícula que fa, ho nominen o ganen alguna cosa, cada vegada alguna cosa. Bé, ho sabem ja, que amb Gravity ho han nominat per, no sé, 10 o 12, i ha ganat, entre altres, la fotografia, m'agradaria recordar, perquè... La fotografia de pel·lícules també? La fotografia la fa sempre, ha treballado con este hombre, que se llama Emanuel Lubezki, me gusta decirlo, porque los fotógrafos, los cinematógrafos, normalmente no los... No se habla de él, pero sí que es muy importante, en este caso, sobre todo, en sus películas, y qué más, bueno, ha hecho los hijos de los hombres, por ejemplo... Yo no la conozco. 2006. De qué va esto, de qué va? Esa es ciencia ficción, entonces, un poco cuando empezó a hacer ciencia ficción, con Clay Bowen, y Julianne Moore, entre otros, bueno, Danny Houston, también. Y es una película, bueno, ambientada en Londres del 2027. Es una idea, para mí, muy original, es de 2027, cuando en el mundo, cuando el mundo está completamente arrasado por guerras, terrorismo, nuclear, los inmigrantes, que a los inmigrantes está prohibido absolutamente pasar de un país al otro, y sobre todo, la gente lleva 18 años siendo completamente estérile, no se pueden los hombres, no pueden tener hijos. Al final de la humanidad? Esa es el final de la humanidad, sí. Y la película empieza, justamente, con el chico más joven del mundo, que se muere, entonces, el mundo llora, porque el chico tenía 18 años, y era la esperanza de todo el mundo. Y luego, bueno, luego sigue, porque luego lo que pasa es que hay una chica que sí que está embarazada. Una noia de color negra, que es muy importante, una inmigrante que acaba siendo la esperanza de la humanidad. Exactamente, pero no se sabe cómo dejar que tenga este hijo, porque como inmigrante qué va a hacer. Y luego ahí, ella pertenece a este mundo, bueno, un grupo terrorista también, que quiere que lucha contra, las injusticias contra los inmigrantes, pero bueno, finalmente quieren utilizar su hijo, por eso entonces sí, un poco luego el protagonista intenta de hacer que esta chica tenga este hijo. Que sigui ella la que escollir, el que vol fer. És una pel·lícula increïble. Jo la vaig veure, a més a més, quan es va passar a Sitges, ara deu fer uns 5 anys o 6, no sé si tens aquí les dades, anar a l'hotel Melia, allò ple, vull dir, a la sala del Melia, i vaja, tinc un record impressionant. I no te'n vas a que l'han passat per la tele? Segurament, segurament. La televisió ja pràcticament no sé què és. Sona una mica, no? No l'encenc. No, sincerament no. Pots a vegades fan pel·lícules? Sí o no? Sí, fan una cosa molt rara, una gent d'una puntada de peu, una pilota, no sé, no acabo d'entendre molt bé. La veritat, gent que es baralla continuament, que crida, així com aquí parlem de temes interessants, allà la gent es baralla, i no acabo d'entendre. No acabo d'entendre. El pare amb el que fan, normalment... Per mi segons com el que passa a la televisió és una mica com el que explica Alfonso Cuarón. El final de l'humanitat, eh? És que ja no trobes el camí. Recordo que li van preguntar al Delibis, que si tornaria a viure ja l'home estava molt bé, i va dir jo, per tornar a viure amb el futbol i la televisió, no. Si em treieu això, potser sí, perquè seria un món una mica diferent, però ja està. A mi el que m'ha sorprès d'Alfonso Cuarón, aquesta tarda, doncs ella, i mirar una mica per sobre, dos coses. Una que es veu que, des de molt petit, molt petit, molt petit, volia ser director de cine, i després d'altra cosa, hi he descobert que és guionista, una guionista important. Per exemple, una cosa que tampoc sabia, perquè la vaig veure i em va impressionar com a documental, és la doctrina del xoc, no sé si recordeu, que és una cosa molt semblant allò del... com es deia, allò del... que va anar sobre la crisi econòmica, quines són l'origen, i al final el xoc és una cosa molt, des d'un punt de vista, molt d'esquerres, en certes mesures. Insights Jops, vols dir? Insights Jops, és una cosa semblant, paral·lela, Insights Jops, i doncs... No el Margin Cole, la Insights Jops. No, Insights Jops, que és el documental... També, Margin Cole seria una altra, eh, perquè estaria en la línia d'anàlisi. I en aquesta línia, el guionista, perquè no fa la pel·lícula, però el guionista és ell, és a dir, el que fa l'autiva del xoc és el mateix, Alfonso Cuarón. L'altra cosa també que em va fer gràcies, que participa en la París de Temp, que era una col·lectiva, ell també hi ha un dels capítols, l'última cosa que m'ha sorprès, que explicava en aquesta línia, és que, ell, des de petit, no només volia ser directora de xinesis, sinó també astronauta. I a les hores... I a les hores, a les hores d'unes dues coses, perquè algunes de les pel·lícules, el que explicaus d'aquestes de los hijos de los hombres, és de ciència ficció, futurista, i Gràvidia és evident que és per la feta per astronautes, és a dir, no... I té nàssus, perquè ha fet també una pel·lícula que podien considerar, com d'època, una adaptació d'una novel·la, com es diu això aquí... Grans esperances? Sí, grans esperances, vull dir que curiós, també, com a guionista, i ha participat... Bueno, hi ha fet una de les parts de Harry Potter. Sí. La quarta. La part que jo no la sé vist, jo vaig anar a la primera i vaig dir, ja està, ja n'hi ha, però... Jo tampoc compesso. Però tothom diu que la part que va dirigir ell, doncs, veritablement, és la que té més foscor, la que té una profunditat també més gran, perquè és un director que està clar, que s'ha fet la història seva, un director que treballa a Hollywood i és capaç de fer un xil de noument, no és un director qualsevol, perquè és que a Hollywood, ja ho sabeu, vull dir, els productors es mengen als directors, i acaben fent una mica el que és el show business, i ja està, en canvi, Hijos de los Hombres, una pel·lícula conceptualment potentíssima, potentíssima, vull dir, jo tinc ganes de tornar-la a veure, i per fi va fer Graviti, no? No sé si volies dir alguna cosa. I Graviti, sí, Graviti... Creu que és hablador de Graviti. Sí, sí, Graviti no és un... a tots molts. Sí? Creu, veia en general. Sí o no? Tu també, Joan, no ho recordava. Sí, sí, m'agrada molt, me'n Graviti. Però sobretot veur-la en tres dimensions, perquè penso que és una pel·lícula que serà dos dimensions a de perdre forçosament. I en canvi, tres dimensions, és un espectacle, o sigui, des de la punta de vista de contingut, potser no és una pel·lícula que tingui molta matèria o molta cosa, però en canvi, com a espectacle, quan veus aquell cel, aquelles estalades, aquell moviment, tot allò, és impressionant. Però no només és un espectacle, com ho poses tu. Graviti, si la mirem bé, conté un resum del que és la ciència ficció, o la... les pel·lícules d'anticipació científica, de moltes. Vull dir, ja està contingut 2001, està a Solaris, en alguna escena, i hi ha també una... una història, jo penso, que força profunda d'una dona que no té cap mena d'esperança, que és morir, i en un moment determinat ho vol fer, i llavors quan apareix el moment Solaris, allò que el fantasma del company que havia tingut fins llavors, del George Clooney, obre la porta, i tu dius, això no pot ser. Vull dir, sortiria això disparat, i ja quedaria congelada, i bueno, no encaixa, llavors és el moment Solaris, perquè a Solaris, si recordeu, ja hi ha aquelles aparicions, i en un moment aquest és quan ella reacciona i comença a trobar una miqueta de sentit de la seva vida, i hi ha un final increïble, que per mi és una cosa deliciosa, de caure a l'aigua i sortir d'aquella manera de l'aigua. Ho trobo molt metafòric i molt ric de detalls. Jo no crec que sigui una pel·lícula únicament espectacular, no ho crec, no ho crec. Per mi pesa més l'espectacularitat que l'altre, perquè l'altre el trobo més fluixet, però confesso que és una pel·lícula digna... Com que la tornaràs a veure amb el Bernat, més tardo, més d'hora, més tardo, més d'hora, deixarem copint el Bernat quan la veiem. Molt bé. Estic supercontent que he vingut avui amb ganes de parlar d'Alfonso Cuarón. Sí, clar, molt bé. També productor de l'Abrinto del Fauno. Sí, és un personatge... Veient el que ha fet, jo, per exemple, aquesta tarda ho estava mirant, veient el que ha fet, ja era quan venia amb el cap aquí, per mi ha ser revaloritzat, perquè és veritat que Gravity és una pel·lícula que ha fet pujar, però en realitat s'analyses les que hem esmentat bàsicament, que són l'esquivís jo, i demà també, i els hijos d'altres, però ni se'n diuen parlar molt, dius, per exemple, la de París Getem, el seu capítol, és un personatge sumament interessant. Sí. I quan veig també que ha fet el guió de l'Euclidina del Xoc, penso, doncs és un personatge... Però ara no sé si posaré en un compromís, és que jo no recordo quina escena de París Getem fa ell, no sé si tu et veu cap... I visc que era una de la rotonda, no recordo quina és la de la rotonda. He llegit que és la rotonda, però no sé quin capítol correspon amb mi màxima. Curiosament, curiosament, ara que dius això, el Wes Anderson, abans parlàvem, també té un capítol de París Getem que està connectat amb l'enriatge d'Argelin, que surt un dels germans, el que menys surt a la pel·lícula, surt també aquesta triola en Atali Portman, i allà amb una habitació d'hotel. Sí, l'hotel. És tota una curiositat. És una pel·lícula, no? Sí, sí, sí. Dura 10 minuts, però és una pel·lícula... I estan llassades. Si tu veus el viatge d'Argelin i és la mateixa història que el germà, tu dius això, és impressionant. El Wes Anderson també l'hem de regular. Molt bé, com Alfonso Guaron. Ei, espera'm. A veure què se sent. Per aquí se sent alguna cosa, no? Que has trobat la plaga. Ah, hi viene la plaga. No. Molt bé. Jo l'he vist aquest matí, eh? La música em sembla excel·lent. La música em sembla excel·lent. Mira, música, a què us sona aquesta música? A quin tipus de gènere? Perquè jo vaig llegir una cosa i... És com americana. O sigui, és com... Aquí està, aquí està. Però la música és excel·lent, eh? Podria ser Paris Texas. Una miqueta. Podria ser, podria ser. Sempre li canvio de nom per un... Hasta el punto, hasta el punto, hasta el punto. Clar, això tot el punt. Això és quan es comença, no? Lloita lliure al principi. Joan, tu que la tens recent. Jo puc dir que... Jo quasi preferiria d'entrada com que és un documental de ficció i nosaltres hem treballat en aquí algun moment al llibre del senyor Joan Diballó. Perdona, Joan, m'encanta perquè... perquè cants metitjant estan comentant les vistes. No, d'aquí, en directe. Hablàvem-ho, es apuntàvem les coses. Sí, sí, sí. Comentàvem-ho. Sí, perquè si no, Joan s'enrotlla i llavors no... Jo anava a dir que nosaltres... em sembla que apreciem molt, amb el més al Francesc i jo, perquè l'hem viscut al llibre, un llibre del Jordi Balló, que es diu La llevoi mortal. Ah, sí, tant, i tant. És un documental de creació del qual la Neus Ballús és la protagonista. És a dir, aquest és un documental que ha nascut de la mà, diríem, del Jordi Balló o del seu màster. Vol dir que és alumna, Neus. Ella és alumna i el treball aquest és el treball, diríem, final de curs, en què es fa l'exercici, diríem, final de carrera. Aleshores, jo penso que va la pena destacar que doncs aquest màster, aquest senyor Joan Diballó, que pretén formar joves documentalistes, promocionant una sòlida preparació tan teòrica com pràctica a la realització de documentals, porten ja 8 edicions fetes i, per tant, han produït 24 pel·lícules que han anat presentant a sus festivals o a tots nationals i internacionals i, a través d'aquest programa, han passat l'Isaqui, la Cuesta, la Mercè des Álvarez, la Montadora Núria Esquerra i el director de fotografia d'aquesta pel·lícula, que es diu Diego Düssel que ha fotografiat la Plaga. És un famós xicot que està pujant ara, com el director de fotografia. El màster inclou la creació d'un documental com el projecte final i el projecte final que han fet és el de la Plaga. Bueno, jo quasi, si voleu, podem començar a parlar de què us sembla o parlar dels documentals general o parlar directament de aquesta... Primer de la Plaga, després... És que està molt bé que hagi estreat el tema aquest del llibre de la Llewoll Mortal perquè, en certa manera, tampoc havia pensat en això. Cada vegada que penso que escolta alguna cosa sobre aquesta pel·lícula, crec que la impressió inicial que em va causar que va ser... com entrar en una dimensió diferent en un tipus de cinema que no havia vist mai amb una cosa original, veritablement. I, a més a més, recordo perfectament la calma que em va proporcionar la pel·lícula, la tranquil·litat, l'estalla... És que és molt tranquil. El ritme és un ritme... El ritme ha deixat anar. Explica'm una mica, són cinc històries... són cinc històries entrecreguades. Entrecreguades. Un és... un pagès que conreia unes... unes terres... A Gallecs. A Gallecs, en un territori rural, aquell que hi ha entre mullet, parets... Sí, sí, és molt maco de visitar per ser, estar aquí al Madrid. És molt... Sí, tu pots anar allà passejar. Era una cooperativa, jo he anat a alguna vegada... Val molt la pena, eh? L'altre personatge és el noi que l'ajuda, que és un noi que és de l'ES, que no té els papers correctes aquí, l'ajuda... I és... i fa lluita grecor romana, i pretén... viure d'això. Forçut, eh? Aquest dos, precisament, quan es va fer la gala dels Audi, doncs van entrar tots dos primer. Jo, quan es vas veure, acabava de saber qui eren, i després ja va venir Neu, dic, i sí, clar. Són aquests dos. Forçut, perquè, perdona, hi ha un moment en què ha d'agafar... La pel·lícula comença amb ell. Sí, sí, ha d'agafar aquell... aquell feix de branques... En canvi, el començament sí que és molt... El començament té... molt vigor. Està molt ventriat que comenci amb ell, perquè comença amb una lluita és la lluita que... és la lluita agafada de prop, però pretén ja començar-nos la pel·lícula que serà, en tots els casos, una lluita, eh? I això està ben vist, i això està ben vist. Llavors, bueno, acaba els personatges, perquè els que ens escolten... és aquests... el pagès, l'ajudant, que és aquest noi de l'est, una... una balleta que... que és una cosa extraordinària, impressionant, impressionant. Impressionant, impressionant. Perquè, a més, és estrafeta i té problemes de mobilitat. I va morir molt poquet després de acabar-se la pel·lícula, eh? Està dedicada a ella, de fet. Sí, Maria Ros, em sembla, que es diu. Sí, sí, sí. Llavors, aquesta senyora viu amb una caseta, en aquell tros, també, allà, no pot continuar, perquè té problemes de respiració, té mobilitat dificultosa i va amb una residència. L'altre personatge és una Filipina, que és una cuidadora que està dins de la residència. Impressionant personatge, també. També, també. És que, per favor. I l'altre personatge és una... una prostituta de camins, dels camins d'allà, que el noi... el pagès, quan va amb un llavall, perquè ella sona, se la troba fortuitament, moltes vegades, entra amb la roda. A veure, tenen diferents gruix, potser jo diria la menys consistent, és justament aquesta, és la... perquè no arribes a fer-te la història. Té la gràcia que cadascú es va presentant a poquet a poquet, per això té un ritme molt peculiar. És un ritme deixat anar... I els va presentant, o sigui, per lligar-los després, de mica en mica tots. I tu sí que et fas càrrec de quina és una, la seva lluita per la vida, el seu perquè de castellà, i com... i com lluita, perquè el mateix pagès està allà sol tota la setmana. Està amb uns pares grans, amb una... Amb els nanos a la platja. Amb les nanos a fora, sol... Tot allò és dur, dur de passar, diferent de la duresa del... del treballador de l'est, perquè és una altra cosa completament diferent. Però sí que... És ingrat, tot plegat. Tot i així la pel·lícula és extraordinàriament solellada. O sigui, és una pel·lícula claríssima. És una pel·lícula com diàfana de llums. Ni quan trata la balleta, que és una... és una història dura, dura, i tristíssima, és una supervivent fortíssima, una dona que... que ja té una... una infraestructura corporal, molt difícil, i ha sobreviscut en unes condicions que han de ser ingrates sempre, i lluita fins al final. I la seva... la seva manera de lluitar que se'n fa amb la cuidadora, que la vol dutxar, i ella no vol, i tot aquell... que és aquella lluita dels ballets que no tenen més manera de fer-se ballet, que contradint el que... el que els cuida, o... Jo veient el trailer, quan encara no havia vist la pel·lícula, pensava que era una pel·lícula de terror. Perquè es veu la dona com està cridant, dient que no, un crid desgarrador, que tu penses, no sé què està passant aquí, a més a més a les fosques, després descobreixes que el que li passa és que no vol anar a dutxar-se, perquè li molesta moltíssim l'aigua que li cau. Respira malament, respira malament, i jo tens la sensació que ella té la sensació... Tu entens, vaja, que tens la sensació que respira malament, que tu l'entens a la balleta, l'entens, i que aquesta és la única... Primer, que és un personatge d'una grandíssima personalitat, potser és el personatge... Més consistent de tot. Perquè ella té un diàleg amb la cuidadora, i ella... Estem si mateixa. Inclus quan arriben, el metge els diu que és una persona que segurament no es farrajarà amb els altres, perquè vol mantenir-se sola. A mi una de les coses que més m'ha agradat, el que més m'ha agradat de tot, és que cada personatge té trajectòries diferents, i en general, força allunyades de la nostra cotidinitat, de lo que tu habitualment et trobes. I això no obstant, presenciem una vida, tot allò se'ns fa proper i real, és a dir, que allò ens ho creiem. I en conseqüència, clar, en aquest cas és un documental que té la sensació que està fet amb persones que són les que interpreten el seu prova i personatge, és a dir, que no són actors, sinó que són reals. És un documental... És així, que ara es cufa de la seva feina. Sí, deus ser molts metros rodats, i després... I triar el que és més consistent. No, no, no. Amb la balleta l'ha de seguir molt temps. La pel·lícula que té la impressió és que es mou en un terreny que no s'havia fet mai d'aquesta manera. Per això ens sorprèn tant. És a dir, està en la frontera del que és clàssicament el documental, del que és una pel·lícula de ficció, i no estem acostumats a que una pel·lícula faci això. Llavors, la Neus ha decidit agafar personatges que interpretin la seva vida, però el s'hi fa fer una història de ficció, en realitat. Clar, està clar que en el moment en què està rodant-se la pel·lícula no hi ha aquella tempesta, no hi ha la tempesta de calor, t'he dit, tan terrible. Per exemple, el lluitador de Lluïta de Corromana no es trenca la cama amb la que deia jo. Això d'acord, això d'acord. Això d'acord. Això d'acord. No estem acostumats, a veure, el que passa és que la pel·lícula està feta amb prou habilitat, prou sabidoria, que jo encara no sé exactament com es pot fer una cosa així, perquè ara estem parlant de la pel·lícula sinó que estem parlant de la vida d'unes persones. Això és el més lograt, em sembla, de la pel·lícula, és a dir, que resulta fàcil entendre cada personatge al final i podem captar, fins i tot aquest percentatge angoixa al espectador, podem captar com, en un moment determinat, nosaltres podíem experimentar el patiment que pateix cada personatge. És a dir, tu veus que aquella gent sortim a mesura amb velleix i tu et pots posar a plantar ja que, si tu estigués en aquella situació, ho viuries més o menys d'aquella manera. En el fons tens la sensació que no són revels, cap d'ells, sinó resistents, entusodits, a n'esperar temps millors. És a dir, hi ha un moment, hi ha un moment de la pel·lícula que a mi em va impressionar, que és quan allò li diu amb la... no sé si és en un descansant allò li diu, has d'acceptar el present. Hòstia, allò és molt fort, és a dir, amb la situació en què es troba allà, acceptar el present, que és aquell present, diríem entre cometes, doncs, que no us pinta negre, però que en realitat és molt negre pel que veiem, és molt dur, eh? Clar, jo li trobo, com a gran, gran virtut, que és, bueno, aquesta perspectiva actual del documental, que em fa una història que se sembla, o que té, per a l'espectador, és ficció, però que té un dot especial, que és que l'espectador se sent allò d'estallar invisiblement, que és la mirada invisible que tothom voldria tenir en molts moments, en qualsevol moment que passes de la vida. Tu podies estar amb el metro i veure una acció a prop teu, i tu voldries transformar-te en el que la càmera a vegades pot fer, que és descriure el que allà està passant i tu ser invisible. Doncs en aquesta pel·lícula et fa sentir que tu estàs allà i ets invisible, que és la gran quimera, la gran voluntat del que li agrada observar el món i les històries del món, i el cine, la novel·la, i tot és una mica el producte d'aquesta voluntat humana d'estar en aquells llocs que sugereixen algo que tu vols entendre. I aquesta pel·lícula sí que aconsegueix això, amb un ritme molt pausat, que tu hi vas entrant i tu et sents que també tens aquesta visió invisible que ets allà. Això en recordeu de la pel·lícula Nanook el Esquimal, de la primera, de la pel·lícula Muda del Robert Flaherty. Sí, però me'n recordo mai. Jo, justament... Que es considera i que jo que l'he vista puc dir que és obra mestra. Estic d'acord. Sí, però no la recordo mai. Jo sí, recordo la imatge. La vam veure en el cine ABC, perquè la van estrenar quan van iniciar aquí fa molts anys, molts anys, molts anys, quan aquí van anar abans d'iniciar la filmoteca, passaven pel·lícules i ho feien al carrer Balmest. Una nit ens van passar aquesta pel·lícula i jo recordo com si fos ara que vaig sortir absolutament al·lucinat. És a dir, això justifica una mica... parlar una mica de documentals, en el sentit que ell i Diga Berco, no sé si sabeu qui és, que és el que té una famosa pel·lícula. El nanook el Esquimal és de l'any 22. I el Diga Berco, que és l'ombre càmera, és de l'any 29. Sí, sí, sí. És sumament interessant també, perquè és una de les obres mestres de la història del cine, en el sentit de que és una muntada ukrainea, a Kiev, ella és un director polac, i aquest director polac intenta, donant un dia, ella és la càmera i que és el que veu a la cerca d'imatges d'una ciutat. Va saltant de ciutat en ciutat, van mostrant diverses imatges i llavors es considera que és una cosa brutal, és una cosa... Sí, era la venguardia del muntatge. És la venguardia del muntatge. Nunca s'havia fet un muntatge. Sí senyora, sí senyora. I aleshores a mi em va fer molta gràcia perquè quan estava mirant per comparar a altres documentals, jo inclús m'he fet una llista de documentals famosos, que suposo que la trobaré i us en poder citar, que m'han sorprès, que n'hi havia moltíssims, que eren francament bons, els dos més destacats, que des de punt de vista històric del cine, són Nanooka Leskimal, de l'any 22, de l'exercici, i l'Hombre Càmera. I, esclar, t'endons compta de que... el que era a l'explicar, és a dir, aquest, el Cerco, que es va canviar el nom, es deia Kaufman, i el seu germà era el Boris Kaufman, que és el famós director de fotografia de la Lídia de Silència, que li van donar a l'Òscar la millor fotografia de l'any. Però és que ha fet a l'adelante del Vigo, ha fet moltíssimes pel·lícules, perquè una vegada ho vaig estar... De Jean Vigo, vols dir. És una fotografia extraordinària. És a dir, eren germans, i a l'altre va marxar el 17 de la Unió Soviètica, i se'n va anar a la primera Europa, va treballar amb el Vigo a París, i després a Salta, a l'Estats Units, que s'ha acabat fent coses a Malèlia-Gazan, i, bueno, el primer, el que és un artista, es veu que és una cosa brutal, és una cosa que fa innovació, com deia la neteciana, inventa el muntatge... Bueno, és clar, a partir d'aquí hi ha moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes documentals. I el que passa és que no sé si va l'apena parlar d'això, perquè no millor... A mi em havia fet pensar aquest tipus de documentals que poses la càmera i penses com està aconseguint tot això, en construcció, recordeu la construcció? En construcció del Luís Guirín, José Luís Guirín. Que clar, és una... Grande, grande. Molt bé, molt bé. La referència, fantàstica. Esclar, penses... Al·laborat, i a més a més, com aquesta, que aquesta és la plaga, i en el fons fa la lluita per al cada dia de cinc personatges, que a la vida... No és que sigui un cap drama, ni que sigui un cap tragèdic, una mica sí, tots plegats, però vull dir que allà no està pintat amb cap... Agua Fuerte, no?, però en canvi et fa viure el que és punyent de la vida. En construcció, a mi em va passar el Semblant. El Guirín és gran admirador. Però això m'he pensat un... És veritat. El Guirín explica, jo li haig de explicar amb xerrades i tal, que ella és gran admirador del Nanocalés Quimal, que a la vista millons de vegades, quan està fotut, es veu el Nanocalés Quimal, donava classes a una escola que ha desaparegut i recordo que va anar amb unes xerrades i ell explicava les seves experiències. Per això es dedica a fer documentals, perquè les seves pel·lícules són documentals, per influència del Flaherdi allú diu, així, descaradament. Llavors, clar, jo de les maneres pensava, quan venia i li comentava a la Tiziana, que m'ha agradat molt la plaga, però clar, si la compareu a altres coses, per exemple, jo últimament hem parlat molt aquí de Sergi Inforsugament, que és una pel·lícula... Està, també ser comparada. Extraordinària, i clar, són dos documentals, són coses completament diferents. Jo trobo que la plaga està, francament, bé, però si la comparo, doncs, què sé, amb aquesta altra que acabo d'esmantar, o amb moltes més que es podrien dir, el triomfo de la voluntat, el desencanto, en construcció, inside job, l'estalmà i el mur, per exemple, tot el bowling for Colombian, Fahrenheit 9-11, el capitalismo, una... No sé, el Buena Vista, social club, tota la sèrie de cosmos, si penses una mica, doncs està fet de l'estil extraordinari. Cosmos? El Carl Sagan? Del Sagan, penso que està feta com un documental, té coses extraordinàries. Sembla que la reposaran a la BBC, vaig llegir una notícia, de, sí, bueno, allò que et va arribar al Facebook. Bueno, hi ha una cosa molt bona, molt bona, molt bona, que no sé si... L'ha acabat de fer, ara, el Naix en el geogràfic, la podeu veure perquè l'estan fent amb una sèrie, no sé quina cadena l'estan passant, l'Anastrana ha de fer mitjana aproximadament al Naix en el geogràfic. Es diu, a poc elípsips, la Segona Guerra Mundial, que és el Daniel Costell, que és un especialista en documentals de la Segona Guerra Mundial i l'Isabel Clark. Fer-la la virtualitat, aquest documental, que deuen ser com 7 o 8 hores, eh?, sense les 8 documentals sobre el mateix, l'explicació de la Guerra Mundial, que, per primera vegada, han colorejat totes les imatges en blanc i negre de la Segona Guerra Mundial amb uns colors tan autèntics, tan potents, que sembla... que ha parlat la vista, i per això està fent... Sí, sí, està dient que segons que diguis, ell parlarà. Que és extraordinari, és a dir, és una cosa realment... amb uns colors... que et creus que siguin actuals, és a dir, tens la sensació que estàs veient la Segona Guerra Mundial i no amb aquella patina negra o gris d'espòligues amb blanc i negra, sinó de pel·lícules que són d'ara i que estan fetes en aquest moment. I té una força extraordinària, és una sèrie que recomano que l'estan passant en aquests moments i que s'estan passant en aquests moments. Jo, de totes maneres, a veure, soc un gran aficionat al gènere del documental, jo el considero un gènere. Sí, és que és un gènere. Hi ha gent que diu... que és com una cosa diferent, però és una pel·lícula o un documental. És un documental, però no podem dir que no sigui una pel·lícula en tant moment. No t'he sentit perquè utilitza... És una pel·lícula documental. Llavors he vist molts, i la plaga és una altra cosa. És una altra cosa diferent. Fa ràbia i a veure si podem subsenar-ho o algú li pot passar, o deia que ets ja no l'haig vist, perquè m'agradaria saber la teva opinió d'aquí a dues setmanes. Es pot llogar un xupós en algun lloc? Sí, sí. Jo vull buscar i per internet la pots veure també. Ah, sí? Tu la vis a internet. No, no, jo la vaig veure. El dia que la van passar per TV3 ho va dir, ho vas dir tu, em sembla. Jo la vaig veure aquella nit. Doncs... Jo, per mi la plaga, que és una cosa que m'havia quedat de dir, torno a comentar, que m'agrada molt la referència que fa que ha fet el Joan al llavó immortal, perquè penso que aquí surten algunes de les constants, de les grans històries de la humanitat, la lluita per la supervivència, la lluita per la comunicació, la soledat... Surten molts temes. Però, a més a més, jo penso que és una de les poques pel·lícules que jo he vist, i que per això crec que em va provocar aquella sensació que poques vegades he sentit. Veia una pel·lícula, és així, potser és d'aquelles coses que et sents com molt teva, que planteja una situació... És una pel·lícula utòpica. És a dir, el cinema, en general, jo penso que és pessimista. En general, planteja, com a hijos de los hombres, per exemple, que parlava mare, situacions en les quals la societat ha arribat un punt sense sortida. Aquesta pel·lícula, jo crec que fa abstracció de totes les dificultats que les persones podem afegir-nos, com a persona, i es queda només amb les dificultats que tenim de sèrie. És a dir, amb les dificultats de la naturalesa. Per això el que tu deies, Carme, que els personatges miren de reculsar-se entre ells. I en un moment determinat, hi ha un personatge que li diu a l'altre com tu deies, Joan. Has d'acceptar les coses. És molt budista en aquest sentit. És molt contemplativa. És a dir, és tota una proposta de vida, tota una manera de fer les coses que seria no atabalar-se, no fer-se massa mala vida pel fet de donar-li voltes, sinó que les coses són com són i anem fent. Llavors, en aquest sentit, jo penso que és una pel·lícula que permet revisions i que és diferent, que no vull dir que es pugui comparar o que s'hagi de comparar amb aquestes grans pel·lícules que has esmentat tu. És una cosa per mi diferent, diferent, simplement. És un ritme diferent, és una proposta de pel·lícula reflexiva, i jo el que li vaig dir a Neus, que vaig contactar amb ell a través de Facebook, li vaig dir que per mi és una pel·lícula terapèutica. És una pel·lícula que la veus i és com si una persona es troba una mica tens, una mica malament, posa't aquesta pel·lícula i sortiràs com molt més relaxat. Tinc una cançó avui per dedicar-li a Titziana, aquesta aquí, que a mi m'agrada molt, no sé si tu t'agrada. Ah, sí? A veure. I així acabarem el programa d'avui. Què ens posa? Una cançó per la Titziana, que ha vingut avui a visitar-nos. Que m'encanta aquesta cançó. Ai, no està molt volumola. No m'hi fa girar, com em posa una pambola. No m'hi fa girar, com em posa una pambola. Això està molt bé. Doncs bé, aquí acabem el programa d'aquesta manera. Què tenim la setmana vinent? La setmana que ve, el Jóman es parlava de Pasolini, i nosaltres haurem tots de comprometre'ns a veure l'Avengelli II Sant Mateu. Doncs ho farem. Ja l'he vist alguna vegada, potser dues vegades. Jo no, només una fa molts anys. Fa molts anys també. És molt seriós aquesta pel·lícula. En sent de llegir l'Avengelli també. No cal, no cal. No tenim temps, em sembla. Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. A partir d'ara ja. Cinema sense condicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Berrata, esperem aquí sempre que vulguis. Digues alguna cosa, va. Bona nit. Bona nit.