Cinema sense condicions del 1/4/2014

CINEMA SENSE CONDICIONS Hola, bona nit. Aquí estem, com tots els dimarts, per compartir amb vosaltres els de cinemes sense condicions, el que hem pensat, vist, comentat aquesta setmana sobre cinema. I aquí estem, el Francesc. Podíeu dir Ulysses, si voleu. Molt bé. Has tornat a Ítaca? Perquè estem a Radio Ítaca, no? Com va això? No hi ha cap penel·lo per aquí? Jo he tingut la meva petita audícia per arribar, però per no avorrir a ningú, doncs ja... Ja ets aquí, ja s'ha arribat. Ja som aquí. La Coco. Hola, bona nit. Hola, Joan. Bona nit, Carme. I el Bernat. Ja el Bernat. Molt bé. Ja apareixen. Podem començar a parlar, com sempre farem les tres parts habituals, la primera parlaríem de les coses. Tinc la sensació que està com ressonant, no sé per aquí. Sí, és clar que hi va desit. Estàs ressonant la veu, no sé per quin motiu. Però el millor és que hi hagi un valor. No ho sé. I, bueno, ara sembla que algun moment ha marxat, però ha tornat... ha tornat. Però bé, en qualsevol cas, em sembla que podem començar a dir que, com sempre, farem tres parts. I, a part, intentaríem parlar de les novetats, les coses que hem vist, de les coses que aconsellem, de les coses que vindran. Una segona part que podríem començar a parlar de l'Elia Cazan, perquè avui tenim un petit problema, que és que el Jaume havia de venir, i li ha sortit un problema, no pot venir, havia de presentar la vida parlada del Pasolini, i resulta que ho farem la setmana que ve. Però és fantàstic, perquè la setmana vine vindrà la Tiziana, que és italiana, com el Pasolini, i ja ens parlarà, clar, ens parlarà... Exacte, clar. Molt millor del que havíem previst. Exacte. Molt millor del que havíem previst. Sembla calculat i tot. Avui farem l'Elia Cazan, i la pel·lícula que hem previst de la Sobrella, seria la Ley del Silenci, a banda de les que sigui. Les que sigui, que sortiran, perquè, clar, jo pensava poder-la haver vist, però hi ha hagut tant precipitat al canvi, que tu sí que l'has vista, ja tenim algú que l'ha pogut veure. La Carme ha vist ida, que també hem vist la Cocó i jo, i podria ser interessant que comencesis a t'ho explicar, que t'ha semblat ida. Jo vaig veure ida. No sabia res d'aquesta pel·lícula. És el millor, eh? És l'humidor. Sí, m'ha agradat molt. Ah! Has de dir que sí que la recomano, que sí que... Nosaltres també la recomanem, eh? Ja està, va, anem a veure. Un d'animitat. D'acord. El director és un pàbel Pabli Fauci. Sí, un nom raro, perquè és polac. Perquè això costa molt. És nascut a Polac. Ell va néixer al... Ho tinc apuntat, perquè jo no coneixia res d'aquest senyor. Sí, no. Em sembla que arriba d'aquí, eh? Puevo de buscar, però bueno. Va néixer a Bersòvia el 57. Els 14 anys... Els 14 anys van marxar cap a Alemanya i després a Itàlia, i finalment va arribar a Londres, a Anglaterra, i, per tant, la seva formació... És més anglèsa. I tot el que ell ha fet, per l'ubis prèvi, a aquesta pel·lícula, és de re a l'anglèsa. Tot així és la primera vegada que roda a Polònia, i roda, suposo... Perquè torna a Polònia per fer la pel·lícula. Torna a Polònia per fer la pel·lícula. Això és un petit resum d'aquest director. De la pel·lícula. La pel·lícula es diu Ida, i és la història. Està centrada sobre el 60, l'any 60. La protagonista és una novícia que està en un convent de monges, suposo, en un convent petit de monges, i que ha de fer el jurament del seu compromís com a monge, i la monja del convent, li proposa que abans de fer això, se'n vagi a veure la única familiar que ella té de les que ella es tenen referència, perquè ella és orfa, i la superiora li diu que sí que es van posar en contacte amb la seva tia, la única familiar que li queda, i que no la va voler acollir, i que els hi va deixar amb elles. O que ella vagi, i que abans de fer el seu compromís definitiu amb el convent, la conegui. I aquesta és l'història inicial d'aquesta pel·lícula. Ara faré una pregunta tonta d'aquestes de les meves, però de monges només hi ha de catòlices. És que ara m'ha vingut el... Sí, sí. En general... És que no ho sé, m'ha vingut ara el dubte. Ja sé que és catòlica, perquè he vist el trailer. I d'altra banda, a Polònia, és molt catòlica. Clar. Molt catòlica. Jo vaig ser a Polònia l'any 79, que era amb règim... Amb règim comunista. Comunista. I hi havia... Hi havia esglésies funcionant. M'actiu. Que a Rússia no se'n veia ni una. Bueno, si recordeu tot el tema de la transmissió... I per tant... Sí, la porta... La església la portava un to de empater. Està quedadíssima. Sí, que a Polònia té una real, en aquest aspecte, molt profunda. És una església catòlica molt... Molt retrograda, per dir-ho d'una manera. Molt conservadora. Molt conservadora. Aquesta església particularment. Però, bueno, no surten. Aquesta història no hi té res a veure. És a dir, aquesta història no és una història que estigui centrada, ni amb la religió, ni en el fet que a ella sigui una novícia. Sí que ho és en el sentit de solitud i de per què ha anat a raure allà. Però no diria que... No hi ha cap mena de... Cap mena de... cosa que es transmeti de qüestió religiosa específica. La història és aquesta nana que, finalment, conèixer la seva tia, descobreix que jove. Per tant, és una jove que pretén ser monge catòlica, que ja és una mica sorprenent. Però no ho sabia ella, al principi. Ella no sabia ni que tenia aquesta tia. Per tant, és un drama que jo, quan vaig veure la sinopsis, vaig tenir la por de que fos una més d'aquestes que posen els dolentíssims i els boníssims, i que els soviètics van ser tan terribles, i que la operació polònia va ser tan terribles... És una pel·lícula d'una grandíssima humanitat. Sí, per això salvo aquesta pel·lícula, perquè tot i que podia haver sigut això, no ho és en absolut. És una pel·lícula que és el transformar d'aquesta nana que té 18 anys, que s'enfronta a un món que desconeix, amb una història que no l'explico perquè aneu a veure la pel·lícula, però sorprenent, perquè no és res de lo que ella podia imaginar-se mai. I jo diria que sorprenentment, aquesta pel·lícula que la protagonista és aquesta nana de 18 anys, la protagonista acaba sent la història de la tia. Perquè ella... Molt ben dit amb polar. És que l'actrícia és molt bona. Les dues actrícies són molt bones. La jove no es vol dedicar al cine. És la primera que fa una pel·lícula i diu que no vol fer més pel·lícules. En canvi, l'altra és una gran actriu. L'altre és una gran actriu. A més, té una cara molt... A més, el tipus de personatge que fa, perquè ella també jove, és una jove comunista que ha cregut amb la ideologia i que parla raons que sigui de la seva història personal, s'ha fet malbé, de dins. I és aquesta la història profunda, perquè és aquesta la contradicció que t'emportes a la pel·lícula i enfrontant aquestes dues dones, que les dues són fortes i que les dues pretenen entendre tot això que ha passat i, malgrat el desencontre inicial, finalment, elles tenen una entesa d'alguna forma que realment és d'una grandíssima humanitat, allò. Les dues estan buscant, estan fent un camí de vida, cada una està fent un recorrido en su propia vida i cada uno tiene un camino a la vez diferente y se juntan, al final, se encuentran las dos. Al pesar de ser tan diferentes, una tiene una vida muy... está en plena redemción, redemción, porque... És molt espiritual i l'altra sembla molt realista. Sí, sí. Més que ella, el que se la mostra, és que ella està convençuda, en principi, té una certa solidesa serena, malgrat els 18 anys, i és aquesta serenó, el que la fa potent, que crec que la deu tenir ella humanament, a banda de l'entorn. Ella és d'una serenó, durant tota la pel·lícula, que estranyarà ben contundent. Estàs parlant de la tia? De la chica. La tia o la chica? No, la chica. La chica, perquè la tia... La serenidad, des de la chica. Exactament. No, no, l'altre no l'hi ve, la serenidad. La altra té una bomba interior, a punt d'explicar. No, no, no. No vamos a contar el final, però... No, la realment és serena. La realment serena, sòlida, i que enfronta el que té al davant, amb una solidesa, és la nana, és la nana de 18 anys. I llavors és una nàia que és molt guapa, té una mirada preciosa, i una mirada que transmet tot aquest tipus de manera d'anar pel món, perquè ella accepta allò d'anar a casa aquesta tia estranya, i ella tira endavant. L'altra cosa que volia dir és que és una pel·lícula amb blanc i negre, amb un blanc i negre preciós, amb uns encuadres d'un grandíssim... És una pel·lícula relativament estàtica. Fa un pensar jo amb el Treyer, amb el Bresson, vull dir, que és aquest tipus. Ella posa allà la càmera, i vol que tu... M'ha arribat que el que pretén el director, en aquest cas, és justament, fa blanc i negre, 3x4, o sigui, no fa ni panoràmic, el tipic clàssic dels anys 60, i a sobre, amb la fotografia, la dinàmica de moviments de càmeres, típica dels anys 60. Quan estàs veient la pel·lícula, penses en qualsevol pel·lícula dels anys 60. Per cert, ara amb el cap, perquè no ho veia pensat, aquest, que va ser el dissabte del domenge de la nit, van passar per TV... No, per TV, una pel·lícula que es diu Noche de verano, que és una pel·lícula del Jordi Grau, de l'any 63 o 62, i és una pel·lícula que... m'hi ha fet pensar, no amb el contingut, amb el que passa, sinó amb la formalitat. És una pel·lícula rodada a l'any 62, que passa a Barcelona i que pinta diversos llocs de Barcelona, i que fàcilment es podia empalmar amb aquesta pel·lícula, que està rodada ara, i que intenta alguna mesura reflectir com es vivia o com era la mirada, els paisatges, la decoració típica dels anys 60 a Polònia. Per tant, em sembla molt lograt això, em sembla que ajuda a que entri a la pel·lícula i entengui els personatges. Està buscada de la fotografia i de planes tan perfectes. Molt bonic. Me recuerda Antonio Ni, solo que Antonio Ni... És molt preciosista, Antonio Ni. Sí que pot ser, pensar en aquest sector de cine. Però al meu moment de veure, aquest no és preciosista, sinó que necessita allò per explicar-te la història. I l'Antoni Ni s'hi regala una mica, amb tot el que fa. Jo crec que aquest director necessita allò, i t'ho explica en funció de com ho necessita. Llavors tots els planos, i tot el que fa a la nit, aquella cosa que no és bonica, és que no n'és, perquè allò és tris i de cadent, i sense l'e. I tant ben d'escrit allò, tant ben d'escrit els somres i els foscos, i la pel·lícula allò... Sí, que va molt bé. Molt bé, molt bé. A mi el que em queda el dubte és d'aquí dels 3 us ha agradat més. És pel·lícula del mes, no?, pel·lícula de l'any. Sí, però hi ha el que passa, que com que tenim les setmanes... Les setmanes que ve, les setmanes que ve. Si no, jo sí que el que és proposat de mes, ja t'ho dic. I hi ha altres, no sé si... No m'acordo de saber molt saber-ho de ella, però hi ha altres molt bones pel·lícules. És de les Buyers Club. De les Buyers Club. Ja no l'he vist. Jo sí que l'he vist. És fantàstica, fantàstica. El Matthew McCogney és increïble. El Jared Leto, que no lo reconoci. Ah, sí, ara no sabia de quina parlava, sí? La guanyadora de... no sé quantos Oscar. Sí, que tuve... no sé quantos Oscar. Oso, dota la bella l'actual i van donar un Oscar. Bé, millor interpretació. Sí, i el Jared Leto, el millor actor de repasso. Però jo discrepo, eh, jo no ho sento, però no... Bueno, a mi d'això sí que hem estat d'acord. A mi d'això sí que hem estat d'acord. A mi d'això sí, a mi d'això sí que hem estat d'acord. A mi d'això no l'he vist. Hem de tenir puntuació en d'aquella, com amb la ginnassa arremica, no? No cal, no cal. No, l'únic que podíem és que estem bastant d'acord amb aquesta atre. Potser no, no passa res. La història és interessant. És com veure una espècie de documental sobre els principios de les teràpies per acurar el SIDA, perquè és en l'85 o alguna cosa així. I, entonces, todavía no hay las teràpies que hay ahora, no mueres del SIDA, es como una enfermedad crónica y está. Pero en aquella época había un tratamiento que se llamaba la CETA-T y que estaba comercializado por cada laboratorio de cada país, enfin, en Europa. Y que mataba más, mató más que corró, porque mataba el resto de las células sanas, la sintoxicaban. Pero como había el poder de los laboratorios, siguieron sabiendo eso, siguieron vendiendo este tratamiento y seguramente que hay muertes, que hay gente que murió de SIDA en aquella época que podría estar aquí todavía. Si no fuese por el gran poder de los laboratorios que venden... I tota la pel·lícula és, en certa mesura, com l'actor principal, que s'ha primat 21 quilos per poder fer la pel·lícula. És que està cada veri. És que està cada veri. És el que feia MUD, no sé si ho recordeu. Sí, sí. És un actor molt bonic. És un actor molt bonic. I reconeixible, sí. Jo no vaig pensar que el vaig veure als premis, els Òscar. Aquest actor començó molt mal sucarreja, o com elles molt tontes, i ara, des de dos o tres pel·lícules, ha subido... i descobrimos todos que es un gran actor. De veritat, yo me quedé alucinada. Jo què passa és que... Tots que la millor interpretació, perquè aquesta pel·lícula, de la qual era el Fénix, molt més que aquest, però entenc que a Hollywood la fa molta gràcia, que un actor per fer un paper s'atreveixi a primar-se a 21 quilos. No puc recar-se, no puc... És molt del actor, us encant. I llavors això, comó una mica, sembla ser el jurat, i llavors l'hem premiat per això. Però, honestament, no no t'has van passar la pel·lícula. Bueno, jo dic, no en té per a ningú que coincidis. A mi m'han passat la pel·lícula abans dels Òscar, i confesso que... que vaig trobar... Vaig tenir por que li haguessin el premi per tot això, que és el que va passant definitiva, i crec que és una forma de promocionar. Em sembla que ho vaig dir aquí. Per cada quilo que es va primar, un vot del jurat, que és el que està suggerint. Més o menys, i llavors va resultar que va ser una forma de promocionar la pel·lícula. Perquè li van donar a l'Òscar la millor interpretació amb actor masculí, principal masculí. L'altre xicot que surta amb ell, que també ho fa molt bé, és un acte conegut, que fa de homosexual, i ho fa molt bé, molt bé. Exacte. El problema per mi és que... per mi, és a dir, entenc que hi hagi opinions diverses com passen tot. Aquesta setmana, ahir, ens van passar, no, eh?, la pel·lícula aquesta de la que no podem parlar, perquè les productors ens han compromès de tota la crítica que no en parléssim fins al dia de l'estrena, i us prometo que vam sortir del cine. Ens van dir que... Vaig sortir del cine, i la gent que entre nosaltres sí que podíem parlar, hi havia una discrepància d'opinions absoluta. És a dir, hi havia un que deia 0 i d'un que deia 10. Per això et dic que això és molt subjectiu, molt relatiu i molt... A mi no m'hagi agradat, no m'hagi agradat la pel·lícula, però no puc agradar molta gent. O la meva pregunta és, els que li havia agradat la pel·lícula coneixien la resta de la obra del Nobski o no té cap connexió? M'explico. No sabé apreciar el que té una pel·lícula. Igual que passa una miqueta com la pel·lícula del gran hotel Budapest que la vaig anar a veure al dissabte i encara estic al·lucinant, directament. Encara estic al·lucinant en aquella pel·lícula. Tot el que et presenta amb la màgia que té allò, amb tot, amb tot, absolutament amb tot, amb la història, amb la potència, amb la duresa, amb els decorats, amb les interpretacions, és que no m'ho puc creure, com viure un somni, directament. I jo potser... Penjo que potser hi ha persones que no ho han apreciat. Bueno, també sabeu que vaig estar esperant una persona per anar a veure-la. També la companyia era grata, per tant, potser també. Ah! Frenses, que això ens ho amagaves. Nosaltres d'entrada no sabíem... No sabíem que li bra del tot. De cop, sí que jo la vaig posar molt bé. Però no... No pujava el cel, i tu acabes de pujar el cel. Això és una miqueta com quan el Joan diu, és que jo he vist la pel·lícula amb el meu fill, i jo he vist la pel·lícula amb el meu fill. Clar, clar, clar. No sé, no sé. Però ho deien aquest sentit, que les persones que no coneixen molt bé la hora de l'Ues Anderson, la troben una mica més difícil, potser, d'entendre-la. Aquí coneixes l'univers, que és molt particular. Exacte, quan ja tens les claus de construcció, de totes les proves, jo demano a les pel·lícules que la gent no conegui res. Vagi al cine i li agradi. Jo això a mi no m'agrada aquesta... Jo també. Exacte. Jo crec que el que fa cine, com que el que fa literatura, ha de fer un llibre, tu l'agafes, o fas el cine, te'n poses el davant, i allà, allò, t'agafa o no t'agafa. I si no t'agafa, no t'agafa. I és així. Per tant, el fet de conèixer... És innegable, l'argument és molt bonic. És que jo crec que una obra sola del Xespi... Això és com amb les persones. Una sola, no cal haver fet totes les altres. Ja pensaries que allò val la pena. El fet de que et li hagi sortit una de bona tampoc vol dir res, llavors. El Xespi les de conèixer... El Xespi les de conèixer també per admirar-lo. L'argument és bonic, però a mi no m'ha acabat de convèncer. A mi m'agrada el fet de pensar que mentre més ens coneixem la persona... Això és com el programa aquí, en el cinema ens acondicions. Sempre tenim zero condicions, però a mesura que ens hem anat coordinant, estem més contents, estem amb més ganes de rebatre, no tenim cap problema, no ens emprenyem, perquè ens ataquem, però amb bona intenció i llavors es fa divertit. Això és igual com tot. És una mica el que explica una vegada més a l'Arstriera en Infomènia. Amb la cena menys sexual, potser, de totes, que és la cena en què t'explica la polifonia de Bach a través de tres històries de amor i sexe de la protagonista. Si tu coneixes les claus de com sentir una peça musical i coneixes l'autor com treballa, com ha investigat, com ha fet, és clar que en un sentit ideal, en un sentit platònic, és molt bonic això de si m'arriba l'amor, si m'arriba la obra, però és una miqueta intel·lequi, jo crec que m'entra més a profundetges més guanyes. A mi m'ha passat una mica, la pregunta teva no l'hem contestat, que era que si la gent coneixia, la gent que hi havia del cine coneixia, la naus que jo no coneixia, i contestant això jo diria que en general, tota la gent que vaig parlar de la sortida, que eren crítics, les havien vist, no totes potser, perquè jo tampoc les he vist totes, però la majoria de gent tenia opinió, que m'ha agradat més aquesta, aquest altre i d'alguna altra. Per tant, per exemple, a mi em passa tot això que estem dient i ve en certa mesura també a Lliga, jo, ahir, o abans d'ahir, no sé quin dia va ser, potser el divendres, ens van passar una altra pel·lícula franc. Bueno, d'un director francès, que és la primera vegada que roda en anglès, que es diu Pascal Chomeil, que jo no ho coneixia, jo sabia que havia fet... No, no lo conozco, no, no. Es va fer famosa, es veu a França, per haver fet-lo ser doctores, i lliva a mi a l'una, que són comedies, que són comedies, i jo confesso que vaig veure l'altre dia, a millor d'altre dia es diu la pel·lícula, les treuen un parell de setmanes, aproximadament, és una famosa... Es veu que hi ha un globalista britànic de molt èxit, molt exitós, que és Nick Holby, que torna perquè ha fet... És el que havia fet, que si jo havia fet altra fidelitat, o sigui, la novel·la d'ella va passar al cinema, amb el nom d'alta fidelitat, An Education, que és una pel·lícula, molt exitosa. Tot això són novel·les d'aquest del Nick Holby. Un niño de grande y fuera de juego, i moltes més. I aquesta, mejor otro día, es veu que va ser un best-seller en el seu moment, com a novel·la, com a novel·la anglèsa, i aquest xicot, aquest, el Pascal Chomeil, que, doncs, ha fet rellevada i incursió anglèsa. La pel·lícula està produïda per la BBC. ¿Cómo se llama? Mejor otro día. A menos es el título que la han puesto en castellano. I tu la recomanes? Jo sí que la recomano, però la recomano amb un petit matís que voldria introduir que és seria perfecte, ideal, cosa que no és, que tota la gent que és al cine la pogués veure sense saber res de la pel·lícula. Si saps alguna cosa de la pel·lícula, et maten tots els gags que, en certa manera, es poden anar produint. ¿Quanto és nedant? No pensava explicar res. Jo vaig entrar al cine, no sabia res de què anava, i em va convèncer a sorprendre, però avui estava mirant per sobre què havia dit la crítica. Com que la crítica, la primera frase, ja et diu tota la història, dius, m'agradaria, si t'expliquen tota la història, si llegis alguna cosa d'aquesta pel·lícula, una cosa més extraordinària, es nota que els dits britànics són brutals. Els actors britànics siguin pel xespi, pel teatre, pel que siguin, estan en una cavitat extraordinària. Els més continguts, els més sutils. helping men. Aron Pol, Pris Brosnan... Com la que està brutal, i no la coneixia de res, no la sabia ni qui era, és que es diu Imogen Puts, que no s'hi diré. Està extraordinària, no es coneguda. la veig amb aquesta pel·lícula, però deu ser una actriu britànica de molta categoria, potser és una actriu de teatre, però que té molta categoria es nota, perquè només amb un somriure, amb una rialla, amb un gest, t'està dient moltíssimes més coses que tots els altres, quasi bé. Jo crec que és una pel·lícula recomanable, les tenen aquí en parella de setmanes, em sembla. No pots dir ni tensòcies comèdia o és drama, per si acaso... Sí, sí, sí. És una pel·lícula de terror o de vampiros. És una comèdia molt anglèsa, és a dir, en alguna mesura amb un humor típicament britànic, que a lo millor ni els francesos ni els espanyols ni els catalans ens acudirien a fer, que no faríem, no ens assortiríem, i en canvi amb ells els surt natural. O sigui, que llavors té un humor que, clar, si saps de què va la història... No, no, no, ja hem quedat que no. Tu estàs perdent tota la trama i tot el que passa, i en canvi, si no saps res de què va, doncs t'ho sorprèn des del primer moment. Llavors, jo soc una pel·lícula que trobo recomanable i a mi em va passar el següent. Arrel d'això, vaig anant a veure les pel·lícules anteriors que havia fet el mateix director, aquest Pascal Chomell. Aquest que sí que pots parlar, no? Los seductores... Los seductores, la viesta, pero no me acordaba del nombre de los seductores. La verdad es que me decepcionó, me decepcionó, y la otra, que la también la tengo para ver, pero no la he visto todavía. Sí, perfecto. Un plan perfecte. Un plan perfecte? No, perfecte. Són tores franceses, entonces. És francesa, sí, és francès. Sí, però com que ha rodat a Anglaterra... No, la primera pel·lícula. No, aquesta, aquesta. Aquesta està rodada en anglès i es diu el millor d'altre dia, però el títol en anglès... Along, way down. Ja em diré tot el tradutor per tornar a matarlo. Along, way down. Bueno, és igual. No us explico res, no? Bueno, bueno, difícil de traduir. I altra pel·lícula que ha fet últimament, que també és una comèdia, perquè sembla que aquest senyor feia comèdia, i per això li van assinar alguna mesura, aquesta pel·lícula anglèsa, de la BBC, es deia Lleva-me la luna, que era amb aquestes actrius famoses. Jo no sé com ho sé ja. En frances com es deia Lleva-me la luna... Em met a la luna. Em met a la luna. Ah. Però no sé si... No sé perquè no la conozco a la pel·lícula. No, no sé. No, no ho sé. En qualsevol cas, jo crec que és una pel·lícula recomanable, a no sé que sàpigues masses coses de la pel·lícula, perquè no tens allò al sorprès. Ho has fet també, que no en tenim ni idea de la pel·lícula. Què més? Queria dir-te que todavía no la vi, pero el contrato me parece interesante. Enemí. Enemí, perquè... M'agrada molt bé, sí. Sí, de una obra de José Saramago, el hombre duplicado. Ah, sí? Ah, sí? No, no. Però tinc ganes de veure-la, eh? Sí, jo també. De 9 un canadiense, i con el actor Jackie Galenar, i Melanie Laurent, una francesa que és molt bon acte, i Isabella Rossellini. Sí, sí. I sobre el tema del doble, el número que s'encontra contra el doble. Me parece muy interesante una especie de doble. La crítica la ha dejado muy bien, eh? Ah, sí? Sí, sí. La crítica ha dejado muy bien, i és bo que la interpretació hi fa dos personatges, i la seva doble, i ho fa perfecte, ho fa perfecte, i la Melanie aquestes va fer famosa per amb el Tarantino, amb el Dia de Pastardos, us recordeu? Sí. O sigui, la noia del principi. Denis Villeneuve, director canadien, efectivament, que és director ni menys que incendis. Incendis. Una pel·lícula que té amiga, tela, i tot el que vulgueu. L'obra de teatre també pot ser. Sí, però bueno, hi va dirigir la pel·lícula. Sí, sí, és el mateix, és l'obra de teatre. I a més a més també va estrenar Fano Gaire, que va estar a la cartellera amb el mateix actor, amb el Jean Guilenthal, prisioneros, i amb el Hugh Hammond. També té molt bona fama, la gent que ha vist en Amy, a Sitges, que la van passar, va quedar impressionant. Ah, sí? Sí, sí, sí, sí. Diguem-ho a veure. Què pensàveu vist? Vinga, que veig. Tu veig de més que has vist Francesc, vols parlar d'aquesta de la que he vist? Ja us ho he dit, ja us ho he dit. Allò és fantàstic. No, però, al fin, vaig anar a veure guió milos xicos a la mesa, que m'agradaria... Ah, jo també volia veure-la. Ja l'he vist, jo, ja l'he vist. I m'acuerdo que he dit, el dia que abrimos de la pel·lícula, que va ser una estonteria muy tonta sobre Guillaume Gallien, que era un artista que venia del... como se dice, del one man show, y me resta... No, no, no, viene del teatro. El teatro de Francesc. El viene de l'academia. De la comèdia francesa. La comèdia francesa. La comèdia francesa. Sí, sí. Com aquí, la comèdia... Sí, sí, com actor, com actor, jo crec que destaca, eh? Sí, sí. A més, la història... El ha hecho ésta misma, bueno, la pel·lícula, la hacía como actor, haciéndonos 50... o no sé cuántos personajes, el solo. El solo. Aquí hace de él y de su madre. Sí. Pero en el teatro... Lo obra es de él, eh? Lo obra es de él. Sí, sí, sí. Él hacía todos los personajes. Era una solo... Era un solo actor, eh? Sí, sí. Ha ganado 402 césars. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Si no se atreve cualquiera, eh? No, no, eso es... Pensaron a Nadalís que había guanyado 4 o 5 kilos. Digo, más, la otra había perdido 20 o a que te ha guanyado. No, no, no. Creo que a ti, Joan, no te gustó mucho. A mí no me gustó mucho, pero... Yo sé que con los cojones que me dijo, bueno, es una gente en Francia, que me dijo que no entendió porque ganó tantos césars. Yo tampoco. Yo tampoco. Habría otras cosas, quizá mejor. Mucho mejor, sí. Lo que pasa es que como es la primera película de él, y había sido una obra de teatro que había funcionado bastante bien, pues quizá la han querido... Él como... Él destaca como actor, ¿no? Como actor destaca lo hace muy bien. Pero yo creo que lo que falla es la historia... Y claro que la Mara también, ¿no? ¿Ah, esto puede llamarle? Me parece que para él y su madre. Sí, sí, yo esto no había leído. No us sembla la película, però no us compta que és ella. No sé si se ho ha donat, però des que tenim a Cocó en el programa, comencen a estrenar moltes pel·lícules franceses. Fem parlar molt de cinema francès. Ha portat el cinema entre nosaltres, Cocó. ¿No hablabais de cine francès? Sí! És que no hi havia. No ha arribat a la conclusió que últimament el cinema francès... És que és una altra cosa. Sí, ha arribat molt. Sí, sí, és veritat. Però anem a passar al cinema americà, i a parlar de, per la segona part del programa, a parlar de Lelia Cazan, d'un famós director del cinema mundial, que, com sabeu, és un senyor que va néixer, doncs, a Turquia, doncs, un bufet petit de Turquia... A la Capa d'Òsia. A la Capa d'Òsia, i que després va saltar, primer va saltar a París, va estar, doncs, amb la família, quan tenia dos anys, i després els quatre anys va saltar a Nova York. Fondador dels actors d'estudi, amb el Lídia Strasberg, és un senyor que va formar, doncs, el Marlon Brando, el Montgomeric Cliff, el Paul Newman, i tants d'altres, i era fill d'un comerciant d'alfombres grec, de cosa que surten moltes de les seves pel·lícules, més o menys, autobiogràfiques, tant del compromís, fer com Amèrica Amèrica. Amèrica Amèrica és una història... Més o menys autobiogràfica. Perquè fa... Hi ha coses que deuen ser del seu oncle, coses del seu pare i coses que són del... La rara que està música de fons, mira, és una suït sinfònica de On the Waterfront, que és la llei de silència. Leonhard Bernstein, la podem anar sentint de fons, segurament. Però això és perquè és la llei de silència. És la llei de silència, també, una gran pel·lícula. La segona pel·lícula que avionen l'Òscar, el millor director, i guanya 5 o 6 l'Òscars per a les diferents coses. És un director al·lucinant. És boníssim. És el que hizo gigante, y no es el que hizo gigante, y no es el que hizo gigante. El rey de la llibertat és la altra, es rebelde sin causa. No, no. No té la rai, la rai. Que vergüenza. No té la rai. A l'est de l'Ezén. A l'est de l'Ezén? Ah, aquesta, aquesta. Sí, és que és veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. Go... Is veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. d'una bona educació, acaba anant a la Universitat de Jalé, on fa estudiar art dramàtic, i ràpidament també arriba a Broadway i ha començat a fer els seus pinitos, primer com actor i després com a director de teatre. En primera vegada treballa amb el Humphrey Bogart i la Marguerite Sullivan, ell fa per fer un acte petit, però els altres es fan estar a Broadway fent com grans actors del teatre. La llibertat es va revelar com un dels directors més innovadors, això passa allà a l'any 43, ens vaig més tard fondaria el que hem dit abans de l'actors de l'estudi, i en aquesta època avanç precisament de convertir-se en un gran realitzador cinematogràfic, ja porta al teatre un tramí a llamar-ho de CEO, la gata sueltejado de 5, la muerte d'un viajante, per tant treballa amb l'arttermiler, amb el tenes i williams, i té un prestigi extraordinari. El cinema comença l'any 44, l'any 45, es veu que primer fa pel·lícules més o menys d'encarreg de la foc, si no recordo malament, falazos humanos a la 45, mar de hierba a la 47, la justícia a la 47 també, i la vereda invisible, que és on li dona el primer Òscar com a millor director, i llavors passa una pel·lícula també que ha tingut un cert resson al seu moment, que és Pànic on les calles del 50, però jo diria que és a partir d'aquest moment quan té les pel·lícules més destacades, més reveladores, més importants de la seva filmografia. El 1951 fa un tramí a llamar-ho de CEO, que no és la transposició de l'obra de teatre que també ja havia fet amb el Marc Rombrando. Per mi la vaig començar a agafar poc, i em va semblar que havíem ballit, és a dir, és una obra de teatre en el fons, i és molt teatral tota la disposició cinematogràfica, es nota que el temps ha passat i que no té el mateix registre, la mateixa força que potser tenen per mi d'altres pel·lícules. El text també, sembla? El text és un clàssic, el text sí que em semblava a seguir sent bo, però és molt bo. La forma d'estar realitzat, que em va semblar una mica teatral, i és del 1951, és molt... Però també és nominat, encara que no hi ha el premi, em sembla recordar, és nominat a l'Òscar com a millor director per aquesta pel·lícula. A continuació d'aquí comença a fer coses més interessants, per mi Viva Zapata dels 52, Viva Zapata, que també el fa el... Amb el Anthony Quinn, i el Marc Rombrando, per el món d'Escafada Zapata. Fogitiu és el terror rojo, la llei de Silencio, que és quan també descobreja l'eva Maria Sany, i el Marc Rombrando, que és... Actress de Hitchcock, no? La Hitchcock posteriorment, amb l'amor de Nostalones, i aquí obtindria el seu segon Òscar, la llei de Silencio, és una extraordinària pel·lícula, que al meu tu no pots parlar, si és que l'has vist. Jo l'he vist avui, perquè com que havíem quedat... Va, ja l'he pogut, l'he pogut. Dica-t'hi, que t'has semblat. A veure, que continua pensant que és un grandíssim director, perquè la construcció de tota la història està molt ben feta. Ja ho sabeu, és una pel·lícula posada als estimadors de Nova York, on tallen les màfies que dominen els sindicats, i el Marc Rombrando és el germà d'un dels poderosos d'aquesta màfia, dels dos poderosos que porten aquesta màfia. Ell i el seu germà són orfes i, per tant, una mica uns supervivents, però ell és el petit i és com el malcriat dels supervivents. Aquest és el personatge inicial del Marc Rombrando. Per tant, és un personatge tou, fet malbé, i que, llavors, es dedica a apolular. Llavors, la història comença amb això. Aquest nano viu sense treballar, viu molt bé, és el mimat del gran jefe, fins que, un dia, quan comença la pel·lícula, ell cuida, tenen coloms els terrats, aquests terrats de moltíssimes pel·lícules. Però jo crec que ell inicia aquest món, que tenen coloms, i llavors ell, amb un amic, li diu, mira, t'he trobat aquest colom que esteu, que se t'ha perdut, te l'envio cap a dalt, vés a buscar-lo, el va buscar i llavors el maten, perquè ell ha sigut un soplón, allà el que no es pot ser de cap manera és un soplón. I ell no n'és conscient que fa això, perquè ell és un nano, una mica tou, com sé, no? Un soplón, curiosa paraula. Sí, no sé com es pot dir. Un delator. Un delator és com serios, seriós. Un soplón és tirau, és tirau, saps? El resum és que ell no n'ha sigut conscient que això podia passar, perquè ell no viu massa en aquell món. I el resum és que és el germà de l'Efmeri Sán. I llavors ell la coneix, havia anat a l'escola quan eren petits, se n'anamora, i llavors, quan ell per raons de que... També hi ha un capellà que és el Carmauden, que ho fa molt bé, fa un paperat. És un dels actors que va impulsar ell. Ho va fer, ho fa molt bé. I llavors és un personatge en aquell món sòrdid que defensa els estivadors en front d'aquella utilització corrupta dels ells. L'anana vol... vol banyjants... Només que banyjant, perquè ell és una bona nana que està en una escola de monges, i que ha vingut només a veure el seu pare i el seu germà, perquè no tenen mare, i llavors ella acaba quedant-se allà perquè s'acaba sentint implicada amb aquell, amb tot allò. Ella és una nena de monges i angelical, però forta ell se n'anamora i canvia de bàndol. I aquesta és el fons de la història. El canviar de bàndol es converteix amb l'enemic del grup poderós de la... De la màfia. A més que maten amb un altre, que la policia ve, la policia el s'acita, un diu que sí que anirà a la citació, llavors el maten, la màfia aquesta, i això va desencadenant que el Marlon Blando, que és un personatge que ni aquí ni allà, al final, entre això i que s'ha enamorat de la nana, pren partit, que és el que el fa gran, com sigui. De fet, aquesta pel·lícula, el Marlon, passa de ser un xiclet de nano, a fer-se un home que decideix a quina banda esposa. I aquesta és com la història de la pel·lícula. Aquesta és una pel·lícula que, a més a més, destaca, jo recordo que la vaig veure al seu moment i després puc servir-te alguna altra vegada, posteriorment, i recordo que unes coses que més en van impressionar, i després ja li he parat alguna vegada del Boris Kaufmann, perquè està fotografiada per aquest rus, que és el germà del Bertock, el que havia fet l'Hombre Càmera, i que és un senyor que també va fotografiar una pel·lícula que, un dia, n'hauríem de parlar, que és l'Atalante, de Jean Viggo, i que té una fotografia que és típica. És a dir, tu mires la fotografia de l'Atalante, mires la fotografia de l'Eloi de Silència, i dius, ara està feta per la mateixa persona, perquè té una realitat brutal. Hi ha unes càmeres posades a dalt, quan l'estivador està baix cap a un de caure, centrat allà, llavors cauen totes les caixes, que tu estàs veient, però amb una potència té aquella càmera posada allà dalt, que tu ja veus la petitesa de l'home allà sota, que tu et sents allà soltant. L'altra cosa, que jo no sabia, llegint coses, però fa temps, no ho tinc fresca ara, que es veu que el Boris Kaufmann insistia que per la fotografia funcionés bé, que hi havia una llum que era a les 5 o 6 del dematí, perquè era quan es veu quan sortia el sol, i es veu que hi havia una llum que a mi li interessava, i es veu que la majoria de les escenes que són del por, estan rodades duríssimament al dematí, i que dona aquella atmosfera tan peculiar, que dona la pel·lícula. Jo passava que algunes eren a mig, entre llums ja, perquè hi ha com una boira també, que la fa tan bé potent, quan els persegueixen ells dos, és molt, molt, molt, molt bona, molt estaca. Dos coses que té molt potent, és la història que està ben conduïda, la fotografia i la música. El Leon Arbeixten, ell és un gran compositor, és un gran compositor de symfònies, de West Side Story, és el de West Side Story. Però és que aquí es va enfadar amb l'Elia Cazan, perquè clar, ell és un compositor, i fa una symfonia, i ell fa una symfonia, i quan fa un pianíssim, el que vol fer resulta que el Clarelia Cazan li posa sobre la veu del... del... del Marlon Brando, i li destrossa el seu pianíssim, i el West Side es va enfadar moltíssim, perquè, clar, un músic pretén que allò... Que no destaqui. Destaqui i descrigui el que està passant, perquè les symfonies descriuen històries, les symfonies modernes. Descriuen històries i temàtiques, i ella és molt bonica, perquè quan surt ella, quan surt l'Edmarisant, canvia completament de música, i fa una música celestial, d'una pureza, i del... Fixa't, està descrivint... La música està descrivint l'Edmarisant. És una cosa extraordinària. Mentre estan que quan surt el... El que també ho fa molt bé és el... L'Ejo de Compte. Fa el dolent. Bueno, doncs la música també... també descriu aquella sordidesa i aquella potència del dolent. Però està molt bé. És una suma de coses, que no és la música de les pel·lícules actuals. Crec que va tenir set Òscars, potser. Sí, el tio tenia. Li va donar set Òscars a la pel·lícula. Mira, tu digues els Òscars que té. Té, la millor pel·lícula, el millor actor al mar de l'Embrando, el millor actriu de reparto a l'Edmarisant, el millor guió original... Sí, el butx, no sé com es diu. Sí. El millor... el millor muntatge, el gent Milfort, i el millor direcció artística en Blanqui Negra, el Richard D'Ei, i el millor fotografia en Blanqui Negra, el Boris Kaufman. Sí, sí. I després en tenia de més, perquè el Beste també estava candidat. Clar, clar. Però, vull dir, que després tenia més candidats. Tenia el G-COP. Jo la volia veure. M'agrada pel·lícula, sí, sí. Ara, què diria? Sabeu què pensava, jo, quan veia aquesta pel·lícula? Que el temps ja ha passat, perquè, clar, res a veure, a banda de la història amb si, el món... Actual. Són quatre robots que fan això. Exacte. El element humà, no existeix. Tot el món dels estivadors. Que lluiten per la feina. Clar. El seu raó de ser i la seva raó social de lluita és aquella feina. El món del segle XXI, això ha deixat d'existir en aquest context. El port de Barcelona, que és un dels ports més importants del Mediterrani, són robots, i els contenidors els agafen d'una banda i els posen en bon altre dos persones. Clar. La crisi és actual. No sé quina fora la història, però aquesta no. Aquesta no. S'ha dit molt d'aquesta pel·lícula. Més o menys a l'Institut Homo Sap, però crec que s'escau tornar a comentar-ho. És que el director ell li agafen... Segurament va agafar aquesta història, com podien agafar qualsevol altra, perquè li interessaven, d'alguna forma, justificar-se per tot el que havia passat, per tenir-se a la presó i per la seguretat. És el que va fer el Lluix. El Comitè de d'activitat antiamericana. Sí. La paganoia americana. Sí, literalment. Perquè ella havia denunciat companys de feina. Sí, igual. Hi ha una cosa que jo, aquesta taula de llegint, i de tant en llegir coses ràpidament, m'he recordat que ell, quan era jove, quan estava a la universitat, es fa del Partit Comunista. per saber que van Feedback s'acompanya fer les dades. Sisplau des d'on venien? Feia a mi, Fluorat, Busani i es preveu amb un control amb els coneixements. Pots allà votar. Pot arribar a pensar que la deluncia sobret allà que il·les havia un problema conves furious? No. que són per mi les millors, junts amb la Laïda de Silència, seria l'Este de l'Edent. L'Este de l'Edent està basat en una novel·la de l'Este... La part final de l'Este de l'Edent de l'Esteimbeck, que com sabeu, és Tami Nobel, i la veient la pel·lícula és extraordinària. Una primera pel·lícula amb color que el cacen... Aquesta és la primera pel·lícula que fan color ell. Tecnicològic. I descobreix com hem dit abans el James Dean i el Jensen, perquè a partir d'aquesta pel·lícula l'hem volgut treballar amb el James Dean. Després fa una altra pel·lícula, que és... Babydoll i Babydoll. Babydoll, la Río Salvaje. Babydoll. També és molt... amb el Montgomery Cliff i la... Com es deia ella, la... Ai, com es deia, la noia... La cafeia... Sí, amb la Roseta Tammacka també la va descobrir ell. La cafeia... Río Salvaje. Com es diu la noia? La cafeia Díaz de Vénios Rosas. Ah, sí? La lìremic? Líremic. La lìremic. La lìremic la descobreix el mateix a la caca. No m'agradava que feia aquesta. Molt bona triu, la lèmica. En Díaz Divino y Rosas fa una cosa... Un pel·lícul, un pel·lícul. La millor pel·lícula que hi ha sol el tema de l'alcoholisme. De llarga, eh? De llarga. Encara no se n'ha fet cap que superi Díaz de Divino y Rosas. Doncs, bueno, faràs presa aquesta com a... Libin Las Vegas, potser. Bueno, és veritat, Libino y Rosas no el tratem. És una altra tesitura, no? És un altre plantejament, eh? No és un altre plantejament, no es pot comparar. Són coses diferents, eh? Però a Libin Las Vegas m'agrada molt, també. És un festival que m'agrada molt. Ja, molt bé. Després d'aquesta caritella, de l'Oberaclif i del lìremic, fa esplendora en la hierba, que és una altra. Aquestes pel·lícules totes d'aquesta època són grans èxits populars. És a dir, tothom coneix aquestes pel·lícules, tothom les ha vist i, a més d'una vegada, són els volors èxits comercials de tot arreu del món. Em fa un altre despest posteriorment basat en una novel·la o un guió seu propi, que és Amèrica Amèrica, que aquesta ell explica que quan els productors li van, perquè va parlant en blanc i negre, quan els productors expliquen que, si aconseguia els calés, li deien que no tindria un èxit comercial. Jo crec que és un pel·lícul. El problema és que des de punt de vista comercial... És que és molt llarga, eh? No va tenir l'èxit que van tenir les altres. Però, des de punt de vista cinematogràfic, és una pel·lículasa. Amèrica Amèrica és una pel·lículasa. I després, ja ve, també per mi, una de les grans pel·lícules d'ell, que aquesta també està basada en una famosa novel·la de L'Elia Cazan, que és iorrenjman, el compromisso, que és de l'any 69. Jo crec que és un èxit que no recordo jo. Sí, hem parlat molt aquí en el programa. Jo la vaig veure com a recomanació, que hi ha recomanacions famoses de l'estiu, jo la vaig veure com a recomanació del Jan i encara l'ho sí. És una pel·lícula que la fa. És el Marlon Brando, perquè la història de la pel·lícula té senzilla. L'Elia Cazan va perdre 3 dones, van morir abans les 3 dones que ell, ell va morir amb 94 anys, no fa pas massa, de fet potser 10 anys o així, i crec que és la segona dona, se li mora l'any 63 o 64, i ell, molt fotut, se'n va per ells i es posa a escriure una novel·la. I aquesta novel·la es converteix en el compromisso d'orrenjman, que és més just, penso, amb el títol de l'anglès, que vol dir l'arreglo, que no el compromisso. Seria més adequat al que passa a la història. Vam morir. Vam morir amb 94 anys. Resulta que el compromisso va d'això, ell ha escrit una novel·la quan està paris exiliat, la novel·la es converteix en un bitceller, una novel·la molt popular, que es llegeix molt en aquell moment, i quan va a Hollywood demana aconseguir diners, i finalment aconsegueix un capital tan important per rodar la pel·lícula. És una pel·lícula que la fa. És una pel·lícula de Marlon Brando, però, com que s'havia embarallat Marlon Brando, i l'Àlia Caffan no l'acaba fent el Marlon Brando, sinó que la fa el Kir Douglas, la fae Danaway, que tenien els primers pel·lícules de la fae Danaway, i la Débora Kerr. Aleshores és una pel·lícula que va d'un senyor que és un publicista, que és el Kir Douglas, que jo diria que és la pròpia vida de l'Àlia Caffan, que vol ser escriptor, però en realitat s'ha convertit finalment en un publicista. Llavors, ell està en desacord amb la seva pròpia vida. És a dir, està en contradicció amb el que fa, amb el que desitjaria fer. I, aleshores, tota la pel·lícula comença que ell va d'executiu, brillantíssim, amb una gran empresa de publicitat, guanyant molts diners amb una torre magnífic, amb un cotxe impressionant, amb uns etcètera, i quan va per el cap a treballar, intenta suïcidar-se, intenta suïcidar-se. No treu les mans del volant i deixa... I el cotxe es posa a sota d'un autobús. Està amb un botellament que va a tothom, i llavors comença a córrer, i ell... Es posa a sota del camió. I, aleshores, representa que comença amb un suïcidi, un intent de suïcidi, la dona, els amics, tothom no entén què és el que ha passat, perquè ell és un senyor plandurós, que té èxit, i tal. I, en canvi, ell, en el fons, no està content de la vida que porta. I, aleshores, tota la pel·lícula és la discussió sobre si els diners val la pena treballar pels diners, o val la pena treballar amb això que un cent o un creu. I, per això, crec que en el seu moment, i més en els anys 69, 70, que és quan la pel·lícula... El 69, sí. ...sort del públic, era un tema que... Jo crec que en aquell moment, com que estàvem, doncs, amb un cert èxit comercial, no hi havia la crisi que hi ha actualment, la gent guanyava diners i podia, potser, triar cosa que no passava, doncs era un tema que, a lo millor, la gent es podia arribar a plantejar. Jo crec que la pel·lícula, a més, és molt psychoanalítica, perquè, a partir d'aquí, es posa a analitzar com ell ha arribat a ser el qui és, i, doncs, analitzar la seva mare, analitzar el seu pare, el seu pare és un fabricant, és aquest menel de fombre que surt, que sabem que, en realitat, té d'així. Però analitza fent avançar la història, no fa flashback, no fa res, no fa cap tremolla, diguéssim, narrativa fàcil, sinó que ho explica amb una agilitat i amb una força, amb una potència, durant tota la pel·lícula... Sí senyor, sí senyor, sí d'acord. I, bueno, doncs, és una pel·lícula... La faida, no ho veia, estava encantadora en aquesta època, perquè era molt joveneta. Sí? Sí. El que fa de pare d'ell ho fa perfecte, és el nom que... Richard Boone. Richard Boone, ho fa perfecte, ho fa... No m'agradava el nom, com es deia, però, doncs, representa aquella segueix sent el senyor que més pensa amb els diners, amb el negoci, amb el vent del fombre, i tal, i no entenc que el fill vulgui deixar de guanyar tants diners i fer una altra cosa diferent, i, bueno... Hi ha una discussió, tota la pel·lícula gira l'entorn d'això, és a dir, què s'ha de fer, quin sentit té la vida que portem? És a dir, què hem de fer amb la nostra vida? Hem de fer el que volem, realment, encara que no visquem també, o hem de fer la que no volem, encara que això ens suposi guanyar menys diners, i, com que això es plantejava amb una certa cridesa, amb grans actors de Hollywood i tal, també és una pel·lícula que va arribar bastant al públic. En canvi, el que fa després d'això, no sé què passa, que no té massa èxit. Fa una de les visitors, que és un guió del seu fill... Sí. Jo no l'he vista ni la record. Sí, jo em sembla que no em va agradar, però encara l'última que va fer amb el Robert De Niro, que és de l'Àsticón, és un desastre, és a dir, una pel·lícula que no va funcionar, i no... Per tant, la cosa s'acaba, diríem, d'aquestes... El 76, això. Sí, perquè després del compromisso va estar una temporada, l'home va començar a tenir els seus anys, va estar una temporada sense que no la van deixar fer re per la roca fos, i llavors va fer-me això amb el seu fill, que era un guió del seu fill i ell el va ajudar, i va anar rodant 13 milímetres, i van anar fent cosetes. Però ell, pràcticament, es va deixar també escriure, com que havia tingut èxit amb la novel·la, aquesta del compromisso, d'Orenjman, es va dedicar a fer novel·les i coses d'aquestes, però no van ser que fossin massa... novel·les massa... massa interessants, eh? Doncs una... Un molt bon repàs de la filmografia de l'Ecafan, que és un dels teus directors favorits. Joan, tot serà dit, que s'ha aprofitat avui, eh, que no parlàvem del Pasolini per fer tota una cròrica. Exacte, per parlar del camí, m'agraden, que són moltes d'aquestes pel·lícules que m'has mentat. Jo recomano, sobretot, l'Este de l'Event. Si algú no la vista, és una pel·lícula recuperada a totes totes, perquè no està gens envellida i té una força extraordinària. Molt bé, així, ràpid, ràpid, ràpid, hauríem de recordar una mica que som el programa, el medi oficial de la Quinetoscat, i que hi ha moltíssimes notícies, sobretot una cosa molt curiosa, i és que en l'últim edició del Festival de Màleg, el cinema català ha triomfat. I al teu 1.000 quilòmetres, és d'allò, hi ha moltíssims actors, moltíssims premis pel cinema català. Hi ha d'estir que Catalunya triomfa també en frances, que tenim en frances un nuevo ministro premier. És veritat, és veritat. Doncs som-hi, cinemes en secundicions, comblos tot.com. Avui anem a Pasolini. Pasolini i l'Evangeli segons Sant Mateu. Vinga, aquí ens adéu, gràcies a tots. Gràcies a tots.