Cinema sense condicions del 8/4/2014

Cinema sense condicions. Bona nit, tornem a ser aquí un dimarts més a l'últim d'aquest trimestre, per estar amb vosaltres i explicar-us les coses que hem vist, les coses que us aconsellem, les coses que considerem que val la pena de veure en el món cinematogràfic. Avui, amb en Jaume, amb la Tiziana... Hola. Hola. I suposem que arribarà també la Carme. El francès no podrà venir i tenim a control tècnic, doncs en Carles, que avui sostitueix el francès i que ens oferà la malallosa membre. Aleshores, podríem, com sempre, farem tres parts en el programa. Una primera part, que parlaríem de les coses que més o menys estan previstes, que s'estrenin o que hem vist, però que considerem que val la pena de comentar. Una segona part, que portava partítol Pasolini, i que en Jaume ens explicarà què pensa d'aquest important autor cinematogràfic i també poeta i escriptor. I l'última part, jo em m'hauré de disculpar perquè ens havíem compromès en alguna mesura a veure la pel·lícula l'Evangelio Segons San Mateo, i jo confesso que no he tingut n'hi ha hagut manera de poder veure la pel·lícula, no he tingut temps de poder-la veure, he vist altres coses que han estrenat, tot i que crec que puc parlar-ne, però no passa l'Evangelio Segons San Mateo. Però com que tenim aquí també la presència d'una Tiziana que ve d'Itàlia i que està aquí per participar en el programa, ella també ens podrà pensar donar la seva visió de com des d'Itàlia es contempla aquesta important figura intel·lectual del món italià i seria molt interessant com ho veu el Jaume i la Tiziana. Jo intentaré escoltar i aprendre el que he de dir, usaltres digueu, perquè confesso que el Pasolini no és la meva especialitat, és dir, en altres coses que en conec una mica, però confesso que el Pasolini hauria vist dues o tres pel·lícules i a més a més les tinc sumament llunyanes. I tu sí, oi, Tiziana? Tu sí que ets especialista amb això. Bueno, he vist moltes, he vist moltes, clar, però en Itàlia Pasolini... És un mita, quasi, no? Sí, en Itàlia Pasolini, Fellini, hemos crecido con eso, no? Por suerte, lo malo es lo que pasó después de eso, pero bueno... Sí, perquè la seva mort no està encara... No està encara entesa perquè va morir, que va passar amb la seva mort, no? No, no se sabe. És una cosa molt estranya, molt... Todavía sí, bueno, se queda como toda su vida, al final se queda como un misterio y todavía no se sabe, todavía bueno, hay suposiciones, hay... bueno, hay ideas sobre eso, pero sí. Hay gente que dice que fue asesinado para motivos políticos, pero hay otra versión más, digamos, de que todo el mundo habla, que fue más que él haganchó a un chico, a un jovencito, a este jovencito que lo mató, y que quería algo de él... Ja, ja. Ja el xaval es va defensar. Ja, es va defensar, oi? Ja, home, explica'ns el que has vist. Has vist alguna cosa de cine, etcètera, què vol dir, de pena de parlar-ne? Bé, jo vaig veure aquesta del celló, de l'hotel, aquest, de Budapest, que no? Va, que és molt interessant. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que... Jo vaig a confessar, per exemple, que vaig néixer amb el déficit, no? Vull dir, amb el déficit de no entendre, de no abarcar moltes de les propostes que moltes vegades et proporcionen les pel·lícules, sobretot les autorals, no? Les altres també, eh, val a dir-ho, però les autorals, aquelles que estan concebudes com a gran obra, i, en definitiva, els que la fan tenen aquesta il·lusió, que per mi no és mai pretensió, sinó que és il·lusió. Llavors, el celló, ho és Anderson, és un realitzador d'aquells que sempre que li he vist les seves pel·lícules, sempre no m'he quedat així. Carai, què et vols dir, aquest paio, que sigui tan complexa d'interpretar, no? Perquè quan és fàcil, diríem que no costa gaire, ja t'ho veus i ja està, no? Però quan veus amau, o és Anderson, com dic, doncs la veritat és que et quedes així molt obert. Recordo altres pel·lícules d'ell, perquè pràcticament les he vist totes, no? Vull dir, des de... no sé, ara potser el títol no em sortirà, però d'aquella de 3 germans. Dos tornavans, la família tornavans? Sí, aquesta també la vaig veure, però aquella de 3 germans. Ah, sí? Diàgea, no sé què. Anderson, sí. Aquella em va quedar molt, aquella sí que crec que la vaig avestar gairebé tota, no? Molt, molt. Per què? Doncs perquè hi ha una cosa, en aquella pel·lícula que em va cridar molt l'atenció, que no estem amb la mare típica, sinó, ni tòpica, ni pensari, sinó tot el contrari, no? Una senyora que, a més a més de la seva mare, doncs tenia una concepció de viure la vida, que era que els espavilen, encara que siguis el meu fill, que jo també tinc dret a moltes coses, i en definitiva viatxava, i jo que sé la quantitat de coses que feia. Això em va assoptar molt, m'ho diria, és el que em va quedar present. Perquè a vegades, al cap i a la fi de les pel·lícules, et queden present aquelles coses més potents, no? Allò que més absorpten, allò que dius, l'estruc, quin atreviment, i tot, no? Doncs amb aquesta pel·lícula també, també m'ha passat, però no l'he abarcada. Aquesta l'haig de tornar a veure, és allò que dius tu, a vegades, no puc dir que no m'hagi agradat, perquè ja el conec, aquest senyor, lògicament, vaig al cinema i vaig expressament a veure les pel·lícules que ell faig, perquè m'agrada, i molt, això no vol dir que abarqui tota l'emplada. Consequència, aquesta és una pel·lícula que la deixo així, i la anirem... Sí, la anirem vetificada. Jo encara no l'he vist, encara no l'he vist, i, per tant, no puc aportar. A tu et va agradar, em sembla, no? Sí, sí, sí, sí, me gustó, me gustó, però estic d'acord, no és la... no creo que sea la mejor pel·lícula que el Sanderson ha hecho, no. Però sí, divertida, no? Entretenida... És una diversió, no? Sí, sí. Una diversió en total, és així. Sí, perdona, Ticiana, però no és el mateix com apresenta aquesta que esmentava del viatge a la recerca de la mare, que tot és un plantejament de família, per dir-ho d'una manera, per molt a típica que sí, i vull dir, val a dir-ho, que és molt de típica, però precisament, però no deixa de ser prou fàcil, tot allò, no? És, bueno, mira, veig com un reacció en quines coses fan, que aparentment, fins i tot, podries dir, per llasant, no? Vull dir que hi ha com una exageració d'actuació i tal. Però què li agafes? Però aquí jo crec que profundeix sobre coses molt potents, vull dir, molt disperses al mateix temps, no? Des de la individualitat, fins a la col·lectiu, com a... Sí, jo crec que aquesta vegada s'ha apuntat més sobre el càsting, saps? Perquè, bueno, los actores... Sí, no, però ser millor, sí. Y el hecho, bueno, jugando siempre con... como le gusta siempre, con el hecho de ver a actores, bueno, sí, personajes, que actúan como si fuera... bueno, haciendo cosas como si fueran normales, pero que no lo son para nada, no? Entonces, con la realidad y no realidad, y su real mal... Diguem-ne que uns actors, quan li diu aquest senyor, diu, mira que actuaràs, diu, oh, mà! L'oportunitat de la meva vida, una mica com el... com el Bode Allen, i probablement més que el Bode Allen. Perquè jo penso que hi ha unes diferències molt clar, Bode Allen, si que sempre l'agafes per tot arreu, no? T'explica, és prou evident. Jo el trobo molt bo. Jo crec que això és el bon cinema, és el que t'agradarà més o menys, i que, com dius tu, hi haurà pel·lícules que realment seran entusiasmans fins i tot, perquè hi entenem prou, com per dir, aquesta és la millor o aquesta no tant? Sí, sí, sí. Aquesta última potser no és tant, però molt bé, també. Molt, la veritat, eh? Sí, va saber la gent. I tu, Titiana, has vist alguna cosa que puguis parlar de...? He vist... he vist Noé. Ah, Noé? Oh, Caranya. Sí, sí. I tu l'has vist? Jo també l'hi he vist, i jo també l'hi he vist amb coincidia, el dia de la prestrena, i em sembla que no estem coincidents, perquè el sortir del cine... No coincidíem, aviam. Jo ets a dir que... em va sorprendre, és a dir, no tenia cap referència a la pel·lícula. I de la Vernoski? Sí, de la Vernoski, sí, el director, si que el coneixia. Encara que no m'havia vist dues coses d'ell. La Requiem per un... Requiem per un... Per un senyor. ...un senyor, i l'últim, el Cisne Negro. Potser perquè a mi no em sembla que recordeu que a mi no em van entusiasmar les dues anteriors, o em va agradar, potser, més Requiem per un senyor que el Cisne Negro. Doncs, bueno, anava una mica així, fred, i com si no... A mi no em sembla que passi, no? I la zona esclar, és un blockbuster, és a dir, ara s'ha posat de moda aquesta mena de paraulotes, doncs en lo secsonos... Vol dir producció d'alt pressupost destinada al mercat de masses. Ui, tantes coses amb una... Amb una sola, com que tenen cara, i com deia mare venint cap aquí, la pel·lícula ha costat 130 milions de dolors, 130. I clar, són molts diners per una pel·lícula, i clar, per què? Perquè en definitiva es pretén una pel·lícula per una pel·lícula. Jo crec que ho serà. L'únic que va passar, i això va quedar molt clar el dia que ens la van passar a l'alicària, quan ens la van passar, és que hi havia una absoluta discrepancia d'opinions entre les crítiques. Hi havia un tant per cent important de gent que la considerava una obra interessant, ben fet, que era això, era un blockbuster, però... Tu, entre ells. No, no, em va agradar més anar a dir que amb ella. Sí, això s'ha d'invertir dels papers. A mi em passa que... A veure, com ho diria... És una pel·lícula... És una pel·lícula... eh... Com dir-us? Aviam si tinc aquí algun moment que tingui algú d'això apuntat en algun moment. No, no ho tinc aquí apuntat. És igual. Jo diria que és una pel·lícula... Aviam, el que deia allà va dir. Jo, entre la pel·lícula, estic a l'espectativa, no tinc cap mena de prejudici de l'espectacle. L'espectacle és extraordinari, la interpretació és extraordinària, les imatges per mi són extraordinàries, i com que estan fetes en molta... Des d'un punt de vista, diríem, cinematogràfic, en molta qualitat, perquè s'han gastat diners perquè quedi bé, això es nota. Com a espectacle de massa, jo penso que sí que funciona, penso que sí que arribarà, que serà un èxit comercial. La cosa més discutible, el millor seria el que t'estan dient, si hi ha una cosa a vista, o, com deia la millor, si aquest realitzador li encaixa una obra d'aquestes característiques, perquè ha fet abans coses, o més ambicioses, o més personals, i té la sensació que aquesta no és tan personal, és més una cosa pel gran públic. Però jo considero que, tenint tot aquestes condicionaments globalment, bueno, hi ha un discrepància d'opinió, hi ha gent que la defensa, però a mi m'agrada. Si hagués de aconsellar-la, és una pel·lícula que val la pena veure, molt ben feta, molt ben interpretada. M'agrada molt, sobretot, el personatge del Russell Crout, el que feies de Gladiator, que torna a fer un paper d'aquest tipus que només pot fer ell, segurament, i que està molt lograt, els demés també el fan bé, però ell per mi destaca i ho fa molt bé. Però la gent de Connell també ho fa bé, i jo he gravat amb ella per un sueño, i havíem fet coses junts, i a mi és una noia que m'agrada molt. La vaig descobrir, suposo que se'n recordeu, a l'any 74, quan devia tenir 15 o 16 anys, era ser una vez en Amèrica. No sé si la nena que balla, quan l'estan, és ella, ella que tenia 15 o 16 anys. La fameditat per excel·lència. És la fameditat per excel·lència. És una nena preciosa, encantadora, i que em sembla molt bé. Però el treball d'ell, el treball de la nena que m'agrada molt ella, el trobo superior, el trobo que és molt difícil fer el que fa ell, i ho aconsegueix molt bé. Això és la meva versió. És el protagonista. Sí que lo vemos más, que su papel es más importante que el de su mujer. Exacte. Tu què opines? Tu vas a consejar-lo. Jo no voy a no aconsejar-lo, eso seguro, porque sí que estoy de acuerdo contigo de lo técnicamente todo está. Perfecto. Sí, la fotografía, el montaje, los actores y los efectos especiales. De hecho, son cosas que el director nunca había hecho. Los efectos especiales también nunca había trabajado con eso. Es algo de nuevo. Entonces, sí que lo ha conseguido de una manera. És un auto que més a més s'ha posat en el camp de la professionalitat i ho fa perfecta. Eso, eso no estoy segura. Más que eso, a mi me parece que es algo que podía hacer, que sabía que como budget y como todo, tenía la... Podía ir haciendo lo que quería. Para mí es más un ejercicio para conquerer el resto de la gente que no lo conocía antes. Vienes con una historia que todo el mundo conoce, Bíblica, Blockbuster y todo, y lo haces muy bien. Tienes mucho dinero para hacerlo. Así que las otras personas que ya no te conocen, ahora te conocerán y que para mí es un poco eso. Es un poco ese ejercicio. El vídeo de negro ya fue un espectáculo masivo de éxito popular. Yo creo que ya llegó al gran público. Pero es más psicológico. Es diferente, no tiene nada que ver. Es tan difícil de hacer una cosa tal, o el régimen per un sueño, o el pie griego de su primera película, o la cura infinita. Por eso, para mí, es un poco más difícil. Es un poco más difícil. Y no sé cómo lo venía. Hay una parte de gente que está acostumbrada al estilo de este director y que por eso no salió. Hi ha discrepància de la piensa. Jo penso que era previsible que passés això. En aquest cas, com el Joan esmenta Jo vaig anar així una mica indiferent. Jo penso que una acaba aprenent, de mica en mica, que cada cosa té la seva posició o la seva actitud, no? I a davant del senyor Aradofi i a davant d'un munt com aquest, dius, bueno, a veure, per què l'ha fet això? Intentaré entendre per què he fet una cosa d'aquesta. Per això et deia jo, jo et penso, que és un senyor que en definitiva, allò que diem dels grans professionals, a l'estil de gens càmeron, per exemple, que jo no crec que hi hagi cap pel·lícula de gens càmeron que sigui molt bona, molt interessant pel tema, en tot cas, és perquè ho fa molt bé. Això sí, doncs jo penso que ell diu, això tampoc és tan difícil, no sé. Vull dir, no? Vull dir, és el que... I llavors dius, vinc, aquí ho teniu, bueno, eh, tal, amb unes pinzallades de la meva autoria o de la meva capacitat autoral i tal. No esperava gran cosa més, vull dir, perquè... Tu també l'has vista? No, però ja, vull dir, no, però ja. T'ha anat sent-hi parlar. Ja l'ha conversat. És que hi ha pel·lícules, saps que passa que arribarà un moment, que encara que no les vegi, les sents o un i l'altre... Ja la veuré, vull dir. No, no, no, jo no... Estic d'acord amb què no se l'ha de deconsellar, és de com he de dir ella, però jo la conselleria, és dir, jo inclús considero que és una pel·lícula que té elements interessants, incluso el tema familiar, és a dir, doncs és gran diluqüent, amb molts menys, és veritat, és fantàstic al mateix temps, drama familiar, aventura, catàstrofe... És a dir, hi ha una barreja de coses que penso que estan ben conjugades. Llavors és un gran espectacle i la gent, doncs, em penso que s'ho pot passar, si no és molt exigent, a lo millor, doncs s'ha punxarament bé. Això, simplement això. Hi ha una cosa que m'agradarà l'atenció, que passa és que ara no sé ben bé les paraules, perquè no m'he portat l'article, però... De la pel·lícula aquesta? De la pel·lícula aquesta, sí. Una de les coses és la... O sigui, allò que està escrit a nivell bíblic i el que ell ja porta com a... L'ha canviat, doncs. Sí, ho ha canviat. La porta final ha canviat. Llavors diuen, com a mèrit, que això ho fa prou bé. O sigui, que enllaça prou bé el que podríem considerar, l'opinió d'ell sobre el que és la bíblia, i la bíblia, en si mateixa, que et cal com està escrit. Perquè és clar, tots ho sabem, això, no? Vull dir, podem llegir un mateix llibre tu i jo, i ens cridarà a mesos. Llavors això és el que em va sotant. Això està per dir com, això que m'interessa. Això és com el... Com a mira per posar un exemple, que no és un autor de gran allò, senyors Pilbert, no? Quan va fer el president... El Líc. Vull dir, en aquelles pel·lícules sempre m'agraden sempre molt, això, no? Perquè, en definitiva, et parla de coses que ja tens prou coneixement, i a més a més t'hi posen aquelles pins allades, que, veritablement, un realitzador que sap fer cinema, doncs ho resalta el personatge, la situació, i tal. I això és interessant. Això no vol dir que t'ho hagis de creure tot? No, vull dir, és una opinió, que en definitiva la vol contrastar amb tu. Sí, sí. Jo, aquest matins, han passat una cosa curiosa, que ens han avisat l'última hora que feien la preestrena, perquè la estrena és el divendres o l'altra divendres, que és 10.000 quilòmetres. És una pel·lícula d'un català del Carlos Marqués, Marcet, que per ser-hi ha guanyat el festival de Málaga a les 5 prèvies més importants. Millor pel·lícula, millor director, millor actriu, i 3 o 4 prèvies més. Aleshores, jo no sabia qui era aquest Carlos Marqués, Marcet. Després m'he informat que és un editor i director, perquè és la seva primera llar matratge, però ells ho havia ategat sobretot com a muntador de pel·lícules, com a editor. Es veu que va aconseguir, de manera més jove, doncs no fa pas massa anys, una beca de la Caixa, per fer un màster de direcció a la Universitat de Califòrnia i a Los Ángeles, i aquesta és la seva primera pel·lícula. M'ha sorprès, perquè és una pel·lícula de dos únics actors, és la relació que estableixen un noi català i una noia anglèsa. L'actriu és anglèsa, és la Natàlia Tena, que també li ha donat premi i la millor... Com els noms vascos, vaja. Bueno, no l'he vist els noms vascos, no sé de què va massa. Però aquí és un noi català, el David Verdaguer, que és un actor de cine fins ara de mater, que ho fa molt bé, i té molta gràcia. Jo l'he vist amb teatre, i aquí, sobre el sur, en la seva actuació. I la nana aquesta, que deu ser més coneguda, la Natàlia Tena, que és esbòquet anglès d'origen, i és la parella, la seva relació, primer quan està a Barcelona, quan són parella i volen tenir un fill, i després quan ella es veu obligada a marxar a Nova York, per la feina, i el que desencadena tot això. Aleshores, jo crec que és una pel·lícula curiosa, interessant, potser una mica llarga, potser podria haver escoçat una mica, perquè arriba a 85 minuts, i el tema no dona per tant, i podés faltar una mica més de contigues. 5 minuts, sí. Però en canvi, el que està molt bé és la forma d'estar relacionat als personatges. És a dir, les actuacions són realment de mèrit. És a dir, tens la sensació que, només hi ha els dos actors tota l'estona, tot l'estona estan a Nova York o a Barcelona, o s'estan a través dels mitjans de comunicació. Però no estan sols, oi? Sempre estan sols, però estan comunicant-se, ells a través del mòbil, a través d'un departament d'ordinador, o estan junts en algun moment, o estan junts al principi de la pel·lícula a Barcelona, i la pel·lícula es fa entrenyable. És a dir, en una mesura, els dos personatges te'ls arriba a creure, els creus per semblants, i et sembla que allò podria passar. És a dir, les actuacions d'ells són realment molt realistes, molt, inclús, tranquil·les. O sigui, hi ha una relació, hi ha diverses escenes eròtiques o sexuals, de relació d'actes sexuals entre els dos, i te'ls creus, els veus molt autèntiques, molt reals. És una pel·lícula que les trenen amb breu, aquesta setmana o setmana que ve, i com que ha sigut un èxit del Festival de Màleg, doncs suposo que se'n parlarà. Molt bé.Què més heu vist? Jo voldria destacar una cosa que és molt antiga, però que he recuperat per la televisió, una pel·lícula feta per un professional, d'aquests que filmen tan bé. No tant de pressupost com per fer aquests grans muntatges, elles diuen Melvin Douglas o Gordon Douglas, en sembla. Un clàssic de... Quina pel·lícula? Txuca. Ah, no l'ha vist a txuca. No la conec. Txuca és una pel·lícula... és un western, de fet. És una pel·lícula interessant, entrenyable. Ja que vas utilitzat aquest mot, em sembla que és així. Perquè estem davant d'un pistolet, en definitiva, un home que el contracten fàcilment, perquè és molt ràpid, i per resoltre coses, a vegades pot deixar tot i que, d'una manera o altra, seria com un magnífic, com aquell del set magnífic, que en tot cas que el contracte és pel bé, i no per fer el mal, per dominar, i tal. Bé, vull dir, això... Però paral·lelament, en el personatge, hi ha dues noies. Una és la... o sigui, és la tia i l'Anna Boda, i la tia és la que havia tingut una aventura amorosa. Però bé de la classe, allò que pensem, a vegades, que els Westerns tots eren iguals allà, o en tot cas qui era més era el que tenia el nom del ratxo, però tots els altres, a la mateixa alçada. No, no, això no va així. I em va agradar molt aquest detall, perquè, en definitiva, es troben tots dos, es reconeixen, i, lògicament, es desperten vells, allò que se'n diu l'oportunitat perduda, per dir-ho d'una manera. I llavors, al vell mig d'un d'això d'un tancat, d'això com se diu, un fortí d'aquests, o un fort. Un fort d'aquests sí, com el fort, al amor, eh, i tal. Doncs allà hi ha un seguit de soldats, que tot són soldats castigats, o sigui que no són marexadors de... de... de... de batalla, tot el contrari, no? Són defectors. Ostres, tu, quina combinació d'elements per treure una pel·lícula, la qual l'únic que llueix són ells dos, no? Però molt, molt relatiu, eh? I per petites coses, acaben... no acaben salvant-se, però diem-ne que això és el que més importa. Em va semblar molt interessant, saps? Per tot aquest seguit de tallets que dic, hi ha alguns altres, eh? Perquè el capital o coronel del lloc, el servilisme d'un Ernest Borneig, incommensurable, com sempre, doncs la veritat molt interessant. Volia destacar-ho, perquè em va cridar molt l'atenció. Si a vegades passa que és una pel·lícula, hi ha alguna cosa a tu més que hagis vist també, que vulguis comentar? Bueno, de nuevo, he vist el tren por Lisbonna, el tren de Notte de Lisbonna, pero si no, sí, bueno, siempre veo pel·lícula. He vist... he vist... esta semana he visto... una de... aquí, que haurís maquí, que me gusta mucho. Sí, sí, sí. La que se llama luce a la... luce a la terdecer, creo, en español. Sí, pot ser, no la he vist. Pot ser. Algo así, sí, sí. No la he vist. Potser no és exactament així, com es diu, però aquest m'agrada molt. Veus, aquest és un altre... Sí, sí, sí. Que veini passades, això, no? Saps allò que a vegades dius, però després quan acaba dius, carai, però aquestes... bla, bla, bla, bla, no veigis. Quina riquesa de... humana, no? En tots els sentits. Molt real. Molt real, amb ell, amb mal, barrejat i competint una amb l'altra. I a veure qui domina i tal, molt bé. Normalment sintonitza amb la pobresa, aquest senyor, eh, que sí? Sí, sí, la... la pobresa i... Sí, històries sencilles, oi? Sí. Sempre, són sencilles molt... Molt, molt. Sobre 1 o 2 personatges i... Sus problemes que tots podem tenir o... Les convivència que tenen, molt bé. Sí, sí, molt bé. Interessantíssim, que ara es macri tant. Jo he vist una cosa, també, que es trenen, suposo que aquest divendres, o el dia 16, en el que he sentit, però estic segur, que és d'un francès que es diu Cadrice Clàpiz, que a mi tenia un cert interès en veure'l, perquè em havia agradat molt una primera pel·lícula, que aquí va ser el que li va donar nom, que era una casa de locos, que en franceses deia l'Oveja Espanyol, no sé si la coneixeu, que és de diversos estudiants de l'erasmos que es troben a Barcelona, amb un apartament, viu en junts, i hi havia, doncs, una sèrie d'actors francesos molt coneguts, com el Roman Doris, l'Àduit Tatú, l'Aquí Reli, que és una anglèsa, catalanes, com la Cristina Brondo, o la Irene Montalà, que recordo que no s'hi recorda, sortia despullada per Barcelona, perseguint en un dels personatges, o la perseguint en ella, és un personatge que em va interessar molt per aquesta pel·lícula, després va fer una segona part, que era continuació dels mateixos personatges, l'any 2005, que es deia les monyeques russes, que eren els mateixos personatges en un altre context, i em va agradar encara més que aquesta, i precisament per això, l'altre dia ens va passar una cosa que es diu, no hi va haver d'en Nova York, que és dels dos personatges d'aquests, que es representa que s'han casat, i que tenen dos fills, i que viuen junts a París, quina és la situació com es trobaran en aquest moment? Representa que el Xavier, que és el personatge principal, que és el Roman Doris, té dos fills, la seva dona ha de marxar a Nova York, hi ha una sèrie de conflicte, la dona s'endua als nanos, llavors ell no pot, diríem, resistir aquesta situació, però no pot estar fora dels nanos i de la seva dona, i també decideix marxar i anar-se'n a viure a Nova York. Malauradament, jo que tenia tantes expectatives, que em pensava que seria una continuació, i que això en alguna mesura seria la culminació de les altres dues pel·lícules, en lloc de ser una culminació, és un desastre, perquè no hi ha res que s'aguanti, no hi ha res que tingui interès, i encara, i fa malbé, diria, les coses que havies vist amb anterioritat. Per tant, simplement la pel·lícula l'estrena en aquest divendres, però jo, si teniu bon record de les dues primeres, doncs no sé si aquesta realment us aporta massa coses, sincerament. Això és el que podria explicar. Jo encara he vist més coses, però no sé si val la pena. Com, per exemple, esmento ràpidament. Una cosa que també es trena en aquest divendres, que es diu 9 messes de condena, és que també fa una pel·lícula francesa de l'Albert Dupont, que va d'una jutge, una dona que és jutge, molt estricta i molt puritana, que descobreix de sobte que està embarassada d'un delinqüent que està en busca i en captura. Si ets acostant a ser ella o... Ella no sap com ha passat, una nit que és de cap d'any, s'emborratge, etcètera, no sap què ha passat, i posteriorment entra en contacte amb una setmana de casualitats amb aquest delinqüent, i ella, molt posteriorment, quan ja està embarassada i vol saber com és que ha arribat, es posa a investigar què va passar aquella nit. Llavors, descobreix, a través de les càmeres del jutjat i del metro i de molts llocs, que és el que ha fet ella, que no s'ho creu perquè fa coses que no són habituals amb ella, és una comèdia, és una comèdia, bueno, simpàtica, de tal. L'argument és curiós, no ha deixat de ser interessant, perquè crea un conflicte entre ells dos, entre el delinqüent i entre ella, però no té més cosa per passar a l'estona, doncs una comèdia més o menys interessant. I l'altra... Però no és que ja va a dudar si tenen elijo, no, solo... Bueno, al final sí que hi ha un moment que, clar, ella decideix tenir la criatura, en alguna mesura, i llavors, de mica en mica, entra en contacte amb aquest delinqüent, i llavors ja s'està veient la relació entre ells dos, llavors no expliquem més coses, no. Deixem-ho obert així per veure com acaba, però... Estaran anant, encara. I l'altra film, si voleu, que és l'últim, l'últim que podem comentar, encara que tinguis la sensació que tampoc coincidim amb la Tiziana, però això no té cap problema, avui no coincideu. Però s'ho agafa bé amb tu. Curiós, això, no? No, perquè no, jo respecto molt la seva opinió, i ella també respecta la seva opinió. Però això no ha passat amb tothom, eh? Però això és lo bueno, no, de... de... de hablar de cine de esta manera, que sea una secuya. És caro, eh, no? I sé que ella també respecta molt la meva, per exemple. Sí, sí, claro. Bueno, aquesta bada és una cosa basada en una novel·la que deu ser literàriament més o menys bona. Després d'una trobada casual amb una noia que no explicarem com és aquesta trobada que us hau per donar pistes per la pel·lícula, un professor de llengües, que ho fa molt bé per cert que és el Jeremy Irons, un professor de llengües suïs, decideix abandonar la clàssic, que està fent classe de llengües antigues, i se'n va a Lisboa esperant trobar un determinat intelectual i poeta que ha descobert, doncs, en aquesta situació. Llavors és una pel·lícula del Billy August, no sé si us veu, suposo que sí, que el coneixeu, és el de pel·le el conquistador, que va ser la primera pel·lícula que va donar fama. Les mejores intencions, que també li va donar molta fama, perquè és la recredència de la vida de l'Ingmar Berman, amb els seus pares, etc. Em va demanar que fos ell el que dirigís aquesta pel·lícula. La tercera cosa ja va ser un desastre absolut, perquè va ser la casa dels Espíritus, basada en la famosa novel·la de l'Isabel Allende, amb el, des del punt de vista d'èxit, no va funcionar gens. Jo crec que no va funcionar, sí, metogràficament, perquè la novel·la és molt coneguda i molt bona per cert, la novel·la i la llogida, l'Arem i l'Iron, la Meryl Streep, la Glenn Close, i bueno. I després va fer... Esmila, una cosa també horrorosa, que és una cosa policial, que jo també l'he vista, i que no em va dir de gens, i últimament, los miserables, amb l'Uma Tulma, la versió anterior, no la musical, sinó el anterior que sabia fer, i tal. I ara fa això. Llavors, jo, honestament, ja sé que no... no calia coincidir amb ella, però a mi m'ha semblat que no és creïble. És a dir, no em crec massa gens de què passa, no crec que aquest professor, que allò fa bé... No tenés que creer-lo, l'Arem. Ah, no? Creiem d'ensenyar, sí. Ensenyame, ensenyame. Que tengo que aprender de esta película. A ver, dime, dime. No, però no creo... Yo no tuve la impresión que... Sí, que tengáramos que... que tuviéramos que creerlo, realmente. Era... es más un cuento, ¿no? Para mí, es más un cuento una... És un cuento increïble, para mí. No... No acabo de... A mí me gusta mucho... bueno, a mí me gusta mucho él. És que... el Jeremy Aaron es que... És veritat. Además, ahora... Parece que... No tener nada que aprender. Y... y luego... Bueno, a mí me gusta el contraste, ¿no? El contrasto, ¿por qué? Porque empieza que el Jeremy Aaron se sabe... Es un profesor muy aburrido, su vida, la odia, y no puede dormir por la noche, la noche juega, juega a la... El Jeremy, com està? Sí, odia su vida. Y luego encuentra estas páginas... Estas páginas, algo que les suena de vida, ¿no? Les páginas? Sí, una de les que t'autoca. De un libro que encuentra... Bueno, en la historia... No lo decimos todo, pero... Encuentra este libreto y decide departir, debarcharse pero así, ¿no? Porque encuentra algo en las frases que están en el libre que le hacen pensar... Bueno, vamos a ver. Y se va a... A Lisboa. Una vez que está en Lisboa, todo cambia, radicalmente. Esa es el contraste que a mí me gusta. El frío del gris, del aburrido, de su vida de antes, que pasa... A Berna. A Berna, sí. Y pasa a Lisboa con sus callitas coloreadas, con toda su vida, con una historia enorme a descubrir, porque tiene que empezar desde el principio, y va a descubrir la historia del autor de este libro, que también era un doctor, era una... Bueno, sobretot un activista, polític, i que és el Jack Houston, que es el hijo del Demi Houston. Un desanganyat ideològic, ell, doncs, perquè lluitat per un ideal, i tot això es queda... Ell no, el que... Ell és el metge, diríem, que l'escriptor que ha dit el llibre, el que ve la impressió. Ell, en definitiva, és un aburri, té un senyor que... Però, en el fons, que dona llengües, doncs... Això l'acaba, això l'acaba. No, no, no, és això. Sí que sí que. No, no. I llavors, l'altre és el que és, diríem, el intelectual, el compromès, el que... I ell, doncs, és un altre personatge diferent. Llavors, jo el que passa és que no m'ho acabo de creure. És que jo no hi vaig entrar, em vaig quedar a fora, i, bueno, respecto la gent que li agradi, però tinc la sensació que no és molt complicat de... Bueno, ella ho fa molt bé, els actors estan bé, però la història no me la crec ni... Sí, sí, sí. Però eso puedo hacer de acuerdo. No es muy, muy, muy realista. No te lo puedes creer. El primer minuto, cuando se... se va a tomar el tren, ¿sabes? Así, por la noche, deja la clase. I a la clàssia, els altres es queden a l'aula i se'n va. I no els diu res. No els diu res ni el director ni ningú. Se'n va... Se'n va a Lisboa, no? No se'n va aquí la cantonada. M'imagino que un senyor que ha estat professor... Li costa entendre això, sí. Li costa en això, eh, diu... És això, perquè... Això no me l'havia pensat. Sí, és que no me l'havia pensat, que ell ha parlat de profe, també. Això és un professor? Clar, clar. Molt bé, molt bé, doncs vinga. Podríem passar, jo penso, allà, senyor Pasolini. Quan tu vulguis. Tu que el coneixes tan bé, perquè és... És de casa teva, no? Sí, bueno, lo conozco, lo conozco. He vist moltes coses d'ell. Moltes o totes? Moltes, quasi totes. Casi totes és difícil, ¿sabes? Perquè les famoses les tenen allà, però després hi ha... Hi ha moltes coses, escurtometrages o moltes coses més... Sí, més curtes o menys importants, diguem que... que luego, cuando las descubres... Yo tengo una pregunta que hacer. Tengo la sensación de que él se hizo antes de famoso, como cinematógrafo, como director de cine, como poeta y como escritor, ¿no? Sobre todo, sobre todo. Hay gente que lo reconoce solo como un poeta, sobre todo. Dice, bueno, Pasolini es un poeta. Era un poeta. Eso es. Pero, bueno, la poesía siempre la hizo. Poesía hasta el final de su vida. Y, de hecho, sus películas eran... En sus películas ponía sus poesías... Sus cuasías. Eran sus poesías en películas. Y él decidió de pasar a las películas en el 61, cuando hizo el Acatone, que fue su primera película, y lo decidió sin conocer nada de cine, nada. No sabían nada de cine, de técnica, nada de nada. Y lo hacía todo ahora, contaban cosas como que... quizá, no sé, que rodaba un plan aquí, y luego un mes después, más tarde, hacía el control plan, ¿sabes? Técnicamente... No lo miraba. Era un lenguaje, no era muy técnica. Era más un lenguaje, porque para él la cosa más importante era expresarse a la gente. Y él decía que había pasado al cine, porque pensaba que el cine, que la película, era más capaz de expresar cosas a la gente, más que la escritura. Entonces, por eso dejó las novelas, los relatos, porque él hacía eso también para mucho tiempo. Pero la cosa más importante suya, desde el principio, era su amor por Italia, primero, muchísimo amor por Italia, pero al mismo tiempo su odio para... lo que era la situación política, claro, hablamos de los años 40, 50. Entonces, justo atrás era de la guerra y del fascismo, entonces había los neofascistas, había la burguesía, y él estaba con los proletarios y su proletario. Pero aún él venía de la burguesía, porque había nacido de una familia burguesa. Entonces, había este... como le hizo mucha impresión lo de ver una vez llegado a Roma, porque él llegó a Roma en los años... en el 50, llegó a Roma. Y una vez llegó a Roma, se da cuenta de que existe este mundo, y que este mundo... nadie lo escucha, nadie existe, pero no existe, porque está escondido en las sombras, no tiene nada, esta gente, tal vez, son inocentes, no pueden hacer nada, son realmente... Basura, sí. Sí, son basura, no. Casi, no, para él no, pero para el mundo sí, para los demás sí, porque, finalmente, lo que la sociedad de este tiempo es eso, ¿no? Bé, jo penso que... jo agafaria aquestes paraules últimes que tocaves de dir per dir que aquest és el gran error de la burguesia, en tot cas, i sobretot dels que creuen que hi ha classes socials i que s'han de mantenir, vull dir, estaria, i és clar, això és el que defensava el senyor Pasolini, o sigui, ho veig així, també. Vull dir, estic completament d'acord amb ell, no? Llavors, a veure, ja... no sé, fent un petit repàs, jo me'n recordo que, quan vaig aprendre les primeres coses del cinema italià, no pas abans de veure pel·lícules, sinó posteriorment allò que t'interesses per interpretar tot el que té tan molta, no? I una de les coses que recordo és que es parlava de Pasolini com el poeta cinematogràfic, es parlava de Biscòttic com el historiador, en definitiva, el que era capaç de reflectir la història, però no només reflectir, amb una... Buscant el per què de la situació, així com el Pasolini li molestava, el per què, el posava frenètic, el Biscòttic, que per altra costat hem de saber que venia de la aristocràcia, hem de tenir en compte això, doncs Biscòttic, no, deia, no, jo fins i tot faré una traïció, ell va retratar l'aristocràcia en tota la seva... Bé, amil·legato, perdó, no veigis, jo és impressionant, no? I llavors també hi ha el senyor Victòrio de Sica, que era el sentimental, que era aquest home que ve, sí, bueno, potser sí que no són prou bons, però bé, es goita a quines virtuts, al llarg de bicicletes, que es troba en aquell comuní, em pregoita com el seu fill d'estima, i tal. I després tenim aquesta altra, que és el senyor Fellini, no? El Fellini era el... no sé, el que s'ho mirava, potser d'una manera absolutament profunda, però també intentant recordar unes característiques humanes molt pròpies dels italians i que, en definitiva, doncs no s'han de menys tenir, al tot el contrari. Però també profundia, perquè hi ha pel·licudes, sobretot, les últimes, que és un de la sall d'aquesta ingenia, d'aquesta capacitat. Allí, llavors, centrat, no sé, amb el senyor Passellini, el que està clar és que ell va fer moltes coses que no tenien èxit, és clar, que no, comparat amb els altres, tampoc, oi? Però després va dir, calla, vaig a fer una cosa tan interessant, vaig a fer un retrat del que és la frivolitat, i, a més, a més, la sensualitat i l'erotisme i tal, i va agafar el de Cameror i tal, aquelles tres pel·lícules. L'última part, no? Exacte. I va fer una meravella. El que passa és que allò no s'ha valorat encara avui, eh? No s'ha valorat, eh, allò? No, a un d'aquí estava criticat i tot... Així que queda així com... Sempre lo criticaron. La cosa principal era criticar-lo. I que posteriorment, un cop va haver fet això, o sigui, quan ja va veure que tot s'havia pres tot el contrari de la intenció que ell tenia, perquè, en definitiva, com a tal poeta compromès i respectuós, com deia i tal, allò que pretenia és, precisament, destacant que estaven les tramolles, les trampes, no? I esclar, quan va haver fet això i va veure que no funcionava de cap manera, que en tot cas ens havíem quedat amb la cosa més superficial, allò es va fer Saló, els 100.000 dies, de Saló. Perquè Saló era... En principi, hauria de ser una trilogia. Com la de llamada Trilogia de la vida, la de que hablaste. La segunda, hauria de ser la Trilogia de la Muerte. I era aquesta, que empezava amb Saló. Però, luego, lo mataron. Sí, no va acabar. Però, quizás, mejor, desde. Porque Saló, Saló... Saló és... Saló és un poco demasiado. Jo volia... L'he esmentat més d'una vegada, eh? Però jo crec que Saló és la part més bèstia d'una pel·lícula que també vaig veure com... i el per què s'havia creat el feixisme o com era el feixisme. Jo penso que la creació i com és, doncs, ha d'anar a conjunt, perquè, si no s'acaba d'entendre, que és una pel·lícula que es deia El Jove Torles. És una pel·lícula que va fer el senyor Slòndor, si no recordo malament, i que és una meravella en quant, a profundiment, sobre el que representa la preparació que, des de la manya i des de l'intel·lectualitat, van provocar i van crear, doncs, precisament, el nazisme. Jo crec que Saló es complementa perfectament amb tot això, però és una més descarnada, perquè no hi ha cap tipus... Així com, per exemple, amb el de Camerones, fins i tot simpàtica, de la manera que es relaciona un uns amb els altres i un fa la trampa a l'altre, i en definitiva no ens hem de refiar un dels altres, perquè això és el que ens expliquen els contes aquest, i que això ens divertit sense aprofundir més amb ell. En canvi, en Saló diu, no, aquí, això ho enganxereu amb tota la seva potència, aquí no hi haurà... No hi haurà taps, hi haurà precisament obertures, no? Aquí, per a ell, era per a denunciar el poder, com el poder utilitava els cuerpos, el sexe... I per a ell el poder és el feixisme o el nazisme, no? Sí, sí, sí, sí. Feixisme a Itàlia, no? Feixisme, sí, sí, sí. Molt interessant. Això és passolini, i a més a més en poètica, no? Què és el que ha destacat? És un crescendo. Crescendo, per dir-ho, però, de su carrera, no? És un clímax, no? Sí, sí. Seria la culminació... No, un clímax seria, no sé, un crescendo. Sí, sí, un crescendo. El que pot ser... Probablement també és destacable, que això també ho ha fet Lluís Buñuel, és aquesta afició de plantejar el qüestionament religiós en general, diria jo, i sobretot el Cristian, no? El senyor Buñuel també ho ha fet, no pas fins a l'última pregunta, ni fins al final de la seva carrera, però sí, els primers fils i molts d'ells ho va fer. Llavors tenim aquesta pel·lícula, que és la que ens movia una mica aquest dia, l'Avengelli II San Mateu, no? Que, veritablement, és una meravella. Jo, difícilment, he vist una pel·lícula sobre Cris, i el mateix temps, que espotuosament, concebeixo jo, que aquesta és la gràcia de les coses, perquè jo sempre he destacat una cosa. Avui, precisament, que hem tingut una oportunitat d'escoltar treves presentants catalans a les Cortes Espanyoles, i hem tingut un seguit de registres, de rostres i de superioritats i tal. Jo penso que això no és una bona cosa, perquè això alimenta moltes vegades la desinformació, en la qual estem són mesos, malgrat que tinguem la sensació que se'ns informa el dit i el moment. Llavors, jo crec que el senyor Pasolini, el que va saber poder fer, va ser precisament tot el contrari. Ell sempre ens informava molt bé, no? I amb la pel·lícula, en Agil i segon San Mateu, és una informació catagòrica i lògicament qüestionable. Precisament perquè és catagòrica. No s'hi alejó per a nada de la realitat, en este caso. Ho volia... Diguem-lo d'avui, perquè penso que és interessant. El general, el director de la realitat, no? El li gustava mostrar les coses tal com eren. Exactament com era, l'home, com vivia la vida... Quan veníem tu deies que em sembla important destacar-ho, perquè em sembla que s'entén... Tinc la sensació, com deies, que potser pels que no som italians, ens pot costar d'entendre més algunes coses, moltes de les seves pel·lícules estaven molt lligades al moment històric que estava vivint. I aleshores, com que nosaltres no vivíem a Itàlia, i nosaltres, a més a més, ens mirem a algunes d'aquestes pel·lícules, les hem descobert més tard, al moment de la seva realització, però és clar, no saps... A mi, per exemple, una cosa que llegint em subtava, és que es veu que ell a l'empresor, en em sembla uns mesos, d'aguda que ha produït com una mena de sacrilegi amb la malvàtica, o amb l'església, o un bisbe, no sabem qui, i el foten a l'empresor, i quan surt de l'empresor, el primer que fa és fer l'Evangelis II al Mateu, que resulta que el mateix bàtica, i per més ínri, per més ironia, la considera la millor pel·lícula que s'ha fet de les... D'aquest moment, dius, aquí com s'interpreta, això. És a dir, el foten a l'empresor, per d'allò, i quan surt, veus que és una provocació? Saps per què passa això? Passa això perquè nosaltres, des de la base que deia a mi, que ell sabia molt bé de la majoria de persones, el que va contra una cosa a l'altra, l'altra aplica amb disgust d'aquella cosa, no? I això és una elementalitat, això no és ben bé cert. Això és un espectacle per mantenir-nos com ell creia, i tu afirmaves que el que feia era... Vaja, a dir, desorientar-nos, perquè no sabéssim, realment, no sabéssim interpretar realment el que passa. Aquesta és una de les qüestions bàsiques, no? Jo he trobat una crítica, diu l'Avengelli de les Marabelles, és una pel·lícula, que la va fer Artur Orwipstein, que jo la ignorava, però com que jo tinc afició a escriure, com a màgica, fa molt de temps que ho vaig escriure això, la va interpretar la Cati Jurado i el Francisco Raval, i la crítica que jo vaig guardar, com si fos una joia, perquè les guardo com tot es diu, l'aparella formada per la guionista pas Alicia García Diego, i el cineasta amb exitat Artur Orwipstein, proposen aquesta vegada una mena de bufetada l'Estil Buñuel, un crid de filiació bíblica i esprit sacríleg, on deixen anar tota la seva ràbia envers les constants d'aquest final de segle i milèni, on els pobres i els desarralats de la seva, de la terra, només troben consol amb les decadents, perverses i pel·lículeres, utopies, tenides de dolor, ignorància i misèria. Sí? Sí, sí. Segueixo? Segueixo. Llavors, deia, es podria dir que estem davant l'àctea de Rhipstein amb la qualitat iròrica i reflexiva del nostre temps. L'Avenjali de les Maravelles queda situada des de la trinxera de la irreverència profana a la tradició més iconoclàstica del cinemac bíblic. Explica les seves imatges carregades de ràbia i tendres a la vegada, explica la història d'una comunitat enlluarnada, la nova Jerusalèm, la qual la mare Dorita i el pare Basilio donen protecció a un grup de deixebles a l'espera de la fi del món. Plena de reflexió sobre l'alineació religiosa i sobre la dialèctica entre humiliats i represors que desprenen tant sarcasme com intel·ligència. I ara aprofito per dir que aquest és un discurs dels anys 90 i era molt vàlid. Penso que avui ja no ho és. Ja, ja, ja. Sí, perquè és el que dèiem. Penso que el passen en alguna mesura. En alguna mesura tenia aquesta lectura de dir si coneixies possiblement molt la política italiana podries entendre per què han acabat les coses. Com que moltes d'aquestes pel·lícules, tu en recordaràs igual que jo, que anàvem a França a veure-les, perquè aquí estaven prohibides. I anava gairebé tothom. Jo anava a França i anava al sur de França o París, moltes vegades, al cinematec francès, a veure pel·lícules d'aquestes, perquè aquí estaven prohibides i no es podien veure. I jo recordo que he vist teorema, o he vist aquestes pel·lícules d'ell, molt més tard, al moment en què havíem fet a Itàlia, sinó que es les passava. És una expedició que la gent sabia que ja es passaria en aquestes pel·lícules i la gent es passava allà per veure-les, no? El fet que la gent anava a veure tot això, això va provocar que hi hagués un públic. I llavors aquí ja ens vam espavilar i es van començar a crear els cinemes. Clubs, cinemes fòrums, en definitiva... Coincidia una mica, eh? Tot això ja ho vam veure. Coincidia una mica, és a dir, el cinemes. Molta d'aquesta gent que anaven allà a sur de França o París, o tot a França, era gent de món dels cinemes. Jo, per exemple, per tenir en aquell moment, és a dir, no... I jo també. És que era lògic. M'agradaria gustar, m'agradaria gustar. M'agradaria gustar. Ara que alguna vegada ens quedàvem gairebé sols, eh? No creguis tu que allò s'omplia sempre. No, tampoc era tan fàcil portar allò. És curiós, perquè avui dia m'ha sorprès jo que vinc del món de l'ensenyament. Vaig deixar, diríem, el món del cine. I ara que m'he jubilat i he tornat una mica, m'he trobat que molts dels crítics que aquest matí haurien d'anar al cine veient aquesta pel·lícula que es mentava... No, no, són gent que eren del món del cine-club. És a dir, el Ruy de Villalobos, que és allò... Aquí? Aquí expliques, precisament, sempre venia i suposo que encara ve. El Jordi Valle, Caminal, el Luis Monet Mògic, a tots aquests que estaven en aquest matí al cine, i els recordo d'habiris que estàvem amb el Miquel Porté, moix, que era el pare una mica de tot això, amb el cine-clubs de tot Catalunya, i que, aleshores, va crear un ambient determinat. És curiós que molts d'aquesta gent, alguns van continuar com el Joan Figueres, el Joan Figueres ve també d'aquest món. El Joan Figueres estava en el videoclub de Sant Antoni Abat, amb el Kirchner, que el Kirchner es ho ha deixat, però els havien portat... Totes aquesta gent que es mou en aquest món, encara que vull dir, jo els recordo d'ho haver vist en el món del cine-clubs. Genial. A molts anys. Estem arribant, no sé ni què vas fer a final de la programa, no sé si va la pena dir alguna cosa, explicar que aquest és l'últim programa de la temporada, d'aquesta temporada, aquest segon trimestre, diríem, d'aquest lloc. De dies a dies, de dies tornem a estar aquí. Però, que passades la setmana santa, el dia 22, tornarem a estar aquí, amb un tema curiosíssim. És a dir, sabem que una persona convidada que vindrà, un professor més a més d'una universitat, que és l'Andreu Ferran, vol parlar del viatge de G. Mastorna, perquè diu, jo no ho sé, jo ho ignoro, que és una pel·lícula que va preveure, que faria el senyor Federico Fellini, i per raons que ignoro i que suposo que l'Andreu ens explicarà, no es va arribar mai a fer. Però, en canvi, es veu que hi ha moltíssim material sobre aquesta pel·lícula, i que, per alguna raó que jo ignoro, seria molt interessant, doncs, de discutir. I tu la coneixes, esclar, que aquesta pel·lícula és la casa teva, no? Me alegro que se ha hablado mucho de... I a les altres tindrem aquí, també, la Tiziana. Després de setmana sota tindrem aquí la Tiziana, perquè ens pugui comentar què opina el professor Federico Fellini, i en concret d'aquesta obra, si és que... o en sap alguna cosa més del que pugui explicar, que suposo que sí, el que pugui explicar l'Andreu Ferran. Llavors, simplement que si voleu sentir, com ho diu sempre el Francesc, que avui no està, si voleu tornar a sentir aquest programa, és a veure que, entrant al Google, posem cinemàcines a condicions, automaticament, sobre la pàgina del programa, que podeu escoltar o baixar tots els últims tres o quatre anys, tots els programes que portem fets. Tu recomanes que l'escolti la gent? Home, jo a vegades les escolto i m'ho passo bé. M'ho passo bé perquè ric de les coses que diem, de les coses bones i dolentes, i les tonteries que acabem abans dient, però ens ho passem bé, no? Bueno, jo volia dir per una altra cosa. Digues, digues. No, per tonteries, home. Però vull dir que jo penso que en tot cas sí, sí. Aquest programa ha quedat molt bé i tal, no? Jo crec que, jo crec. Jo crec que els programes... Bueno, crec que portem una temporada que hem pujat al nivell, que tots ens entenem més bé, hi ha més cordialitat, hi ha més bona fe, hi ha més bon rotllo, i, aleshores, amb això es nota, perquè penso que la gent que ens escolta tenim el Joan Segué, que ahir em va dir, el vaig trobar a baix del programa, perquè viu al meu escala, que és l'esperte amb cinema asiàtic, que em va dir que li va agradar molt l'últim programa i li va dir que ja l'he escoltat. Diu-s'hi si li ha sentit. Molt bé, molt bé. Per tant, jo soc un oïdor que us segueixo, el que aneu fent. L'últim dia vam parlar de l'Elia Cazan. Ahà, aquest és molt bo. Doncs ens ho va dir un oïdor permanent, que diu ell que ens l'escolta per sentir... I com que ho sé, perquè me'l trobo a l'escala, doncs... I com que nosaltres esperem que no sigui l'únic, ni molt menys, sinó que n'hi hagi molts més. Desitgem que aneu al cine, que veieu bones pel·lícules, us aconsellem aquí que aneu vosaltres, a la que passeu unes bones vacances de setmana Santa. Fins a la tornada. Ens acomiadem de tots vosaltres. Molt bona nit. Adeu. Bona nit. Bona nit. Bona nit.