Cinema sense condicions del 29/4/2014

Cinema sense condicions. M'agradaria que tinguéssim una mica de mà. M'agradaria que tinguéssim una mica de mà. M'agradaria que tinguéssim una mica de mà. M'agradaria que tinguéssim una mica de mà. M'agradaria que tinguéssim una mica de mà. Tots els qui serem avui és clar, perquè això no vol dir... No em digueu que últimament no ho rep una música maca, eh, quan entreu a l'estudi. Bueno, clar, l'altre ja no estava, però l'altre ja també, a Tiziana i a Joan Morro, doncs en el moment que entraven ja anaven sentint la música de pel·lícula que parlaríem. Igual que avui, que entrava per aquí Carme i sentia exòtica. Exòtica. Que no l'has vist, pensament. No l'ha vist, però us escoltaré amb molta atenció. Et consideres exòtica, Carme? Si tu vols. És que la... el titulo... Això no es consideres. Bueno, escolta, primer haurien de dir què vol dir exòtica. Però bueno, ja arribarem, arribarem. Home, mira, aquí tinc una pel·lícula del senyor Estal i Kubrick, per exemple. És molt exòtica, aquella nòria, no? Es diu l'Ola. Ah, l'Ola, l'Ola, sí, l'Olita, sí. Molt exòtica. Que és molt bona. Bé. Sí, sí, bueno, és otro estilo, no se puede... És una altra cosa, sí. Sobre la història... Però fa les mateixes víctimes, no? Sí, també hi ha víctimes. Per què? Per què? Però la víctima és exòtica... Bueno, no sé si vamos a hablar ahora de exòtica. No, entre lui. No, entre lui. Però deixem-ho. Arrodonim una mica el que hem començat, no? Perquè, si no, sembla això. Jo sempre hi hago més clars. No, jo el que crec que és que aquell pregunta sí sabem què vol dir exòtica i creiem que sí. Perquè, en tot cas, hem de dir que és que avui teníem pensat de parlar del director Atom, no? Atom i Goyan. Goyan i la seva pel·lícula exòtica. Bé, si voleu, després barregem estrenes, però perquè, si no, és una mica... No sabíem de què parlar. Sí, exactament. La gente no se... Ha pensat que estamos cada vez más loquitos. Sort que está la karma para posar una mica d'ordre, efectivament, Atom i Goyan, aquest director amb nom de... Atom, eh?, un nom de particular... Segurament, nom... Goyan, almenys, segurament, és Armeni. Sí, és d'Armenia. És que un canadiense de Goyan... Sí, en aquest tipus d'un nom d'aquesta mena, el Goyan, en parlem d'armeni. Sí, sí, és d'origen Armeni. I té molt sentit que sí, sí. Tots els que són al món després han passat per Estats Units o Canadà o han viscut bàsicament a Estats Units o Canadà que els ha fet importants o anomenats però ells són d'origen Armeni que els pobres Armenis, realment, s'han passat la vida fugint de totes les bandes. Sí, sí, sí. Hi ha dents països que acaben de reconèixer el genocídio... Sí, esclar. Però Turquia, todavía no lo reconoce. Lo reconoce, pero no considera que debe pedir perdón. Exactament. Una cosa sí, una cosa d'aquesta mena. I una de les pel·lícules de Atom i Goyan, doncs precisament tracta d'això, del genocídio... Armeni. Armeni. Armeni. Però, bueno, això... Escolta, jo penso que s'escau perfectament. Un petit treball que tinc aquí a les mans que parla d'un cineasta del control i veureu per què té un sentit. Diu, el senyor Líbert Assalles ha apuntat un possible... Una possible, perdona, ha apuntat. No és que sigui ell, el protagonista. Una possible manera de dividir els cineastes, els de la bandó i els del control. Mira, s'escau, això, no? I Líbert Assalles, que suposo que el deu coneixer bé, doncs jo diria que és del control, eh? És del control, bé, però aquest és el que ho diu, això. Jo crec que això és una definició que es pot dir per a qualsevol artista en realitat, no només per al cine. De per a un o per a l'altre. L'altre és que és per a qualsevol artista, un pintor, un escritor, hi ha els que controlen tot i els que es deixen llevar per l'insfiguració i només l'insfiguració. Hi ha els que controlen més tot el que estan fent, el pintor i tot el que tenen més esquema. Tenim com unes eines que són cadascuna d'elles diferents i que el poeta, la seva misió, per dir-ho d'una manera, o el seu objectiu, ha de ser connectant totes aquestes diferències, d'interioritats que tenim cadascú. Va ser molt interessant, no? I penso que també lliga amb el que diu aquí, perquè és clar, després parla d'estar a l'ecòbric i penso que estar a l'ecòbric és el del control, oi que sí? Ah, sí, sí, tot estàs. Molt, molt bé, ells. Jo crec que en general tots els gran sinastres són de control, sinó que no els sortiria bé. Si només... Quan depèn d'una sola persona, pot ser, pot ser l'abandó. Però quan depèn d'un equip i quan depèn de tants factors diferents i que cadascú té un rol tan completament divers de l'altre, si no hi ha algú que realment quadriculi una mica allò, això no sol sortir. No, però és veritat que hi ha com una marca de fàbrica d'alguns directors i estic pensant ara, per exemple, segurament aquesta caracterització de cinema independent, que de vegades que potser la Tomegoyan està dintre d'aquesta caracterització, potser permet moltes més coses que no només la tècnica del control. Estava pensant ara mateix amb un director com el John Cassavets, que jo crec que treballen molt el tema aquest de deixar que les coses flueixin i no està tan preocupat per tenir un guió... Una cosa és que ho sembli que flueixin. No, no, no, estic d'acord, estic d'acord. És que tu acabis percebent que han fluït. Sí, sí, sí, això estic d'acord. No hagi tingut abans una reflexió... Sí, i un procés estrenament complex, divers i controlat en el fons. I després que flueixi moltes coses, en algun moment pot dir a qui no paro i continuo, perquè això em sembla millor que el que tenia pensat i quadriculat. Això segurament tots ho tenen una mica. Però no estaria de tot d'acord amb aquesta divisió en els creadors cinematogràfics, eh? Escolta, permeteu-me, ara que parlaves del John Marrari, que em puc resistir a posar això. Experiència d'una pàtria. És el John Marrari. Sota la tarda radiant d'estiu, escalàvem les roques bora al mar. Jo amagant el vertige enorgullós de la complicitat amb el meu pare. Però llavors va trepitjar aquell niu. Les vespes furioses van sortir cap a mi que pujava a darrere d'ell. Roques avall fins a llançar-me el mar, ple de fiblades a la cara, els braços, un nen davant l'horror. Ell va quedar-se immòbil, repensa a la roca del niu, a dalt de l'espedat, que solitària va ser la tarda. La tarda blava i rosa que retorna des del port de la selva l'any 50. Hem aratat un àmbit furiós, i clàssic, ruda i trist, amb nius de vespes que sempre s'han llançat contra els poetes. Si anem sense condicions, ja podem continuar. Era una petita pausa per sentir el poeta, ja que l'havíem esmentat. I, curiosament, aquesta poesia d'ell, moltes d'ells, està plena d'imatges. Curiosament aquesta castria, el que has trobat. Molt cinematogràfica, en certa manera. Almenys d'imatges, d'imatges i més coses, però d'imatges també. Doncs bé, el que deia, amb la veritat, és que ara que està dient això del deixar fluir, jo també volia posar l'exemple d'un programa de ràdio, un programa que seria de l'abandó, del control. Segur, no. Això no vol dir que no tinguem una idea del que volem parlar. Volem parlar de Tomecollán, de les estrelles. La Carme fa molt de temps que no venia, fa com a mínim unes setmanes. Segur que has vist unes quantes coses per això. Segur que tens coses per veure. Segur que Cocó ha vist unes quantes pel·lícules d'avançament. Una d'elles va parlar el Joan de la Semana Passada, que és l'última pel·lícula de Miyazaki, que tu dius d'una manera cocó, que jo gairebé no sé de què em parles. Com ho dius? Se llama El viento se levanta. Sí, però el nom del director... Ah... Miazaki. Miazaki, el apellido, però el nunca me acuerdo. Ideo, sembla que és. Sí, i és una pel·lícula molt, molt bonita. Tal vez yo la encontré un pelín larga. És un dibuix, com a tot el suspense, és el director del viatge de Chihiro. Chihiro. I és bonita, perquè és una història... és la història d'un aprentissage de la vida, de la vida personal i de la vida professional, d'un... com es diu? Un entrenill de l'aviació japonès, que tampoc me acuerdo de su nombre. Cocó, qui? Una cosa així, sí. Rigo, algo. Sí. I que, per un culpa d'un amic opia, que ria ser piloto, però com que no puc ser piloto, decidió dibuixar, ria ser crear, crear l'esaviones. I sigui el seu suigno a tota la vida, a la seva mort. I és tot l'aprentissage, és una història, és la història d'aprentissage, roman d'aprentissage, film d'aprentissage, no sé si a qui es diu, és pel·lícula d'aprentissage, novel·la d'aprentissage, d'on seguim tot la seva història, tota la seva vida des que és petit. I és molt bonita, perquè és una història, una veritable història, com un conte com es contava antes. És molt clàssica. I el dibuix, per clar, és preciós. Sempre com a totes les històries de Miyasaki, i sempre com a mucha poesia, hi ha una frase tota la pel·lícula, és una frase de mon escritor francès, que se llama Paul Valéry, que és, le vent se lève, tèixant de vivre, que significa, el viento se levanta, intentemos vivir, sigamos viviendo. Y toda la, es para decirla, a pesar de las dificultades de la vida, porque las dificultades las encuentran, el personaje principal, el griego, como, por ejemplo, él, hay uno, como se dice, un terremoto. Un terremoto, un terremoto. Això és el que anava a dir jo també, que comença la pel·lícula amb el terratrèmol aquest. Que ja me també l'ha vist, a la prel·la. Estàveu en la mateixa sala, segurament, i no us ho veu bé. Sí, sí, que hi havia tanta gent. Però, malgrat tot, ens abraçàvem. Ah, que bonic. No, però si vols, la busco. No, la pel·lícula és molt bonica. És com seguir a pesar de totes les dificultades, sobretot, hi ha la guerra també, en Japó, contra Estados Unidos, hi ha un montón de... Home, aquest senyor és el que va inventar els avions, que després van destrossar pel hardware. Exactament, exactament. Sí, sí, sí. Tot això no ho amaga el realitzador, ni pensar-hi, però ho tracta molt bé, jo crec que sí. I la poesia és que ell està amb sus sueños de volar, de hacer aviones, el sueño de la libertad y del avión, de volar. Acabes de dir una cosa. A vegades nosaltres, en la nostra cultura, bàsicament, vull dir, mirem de ser coherents amb el que volem fer, tot i contemplant els objectius que perseguim. A canvi, la pel·lícula, aquesta, això, no s'ho planteja. Vull dir, aquí tenim un senyor que és, és, bueno, un nen, encara, vull dir, que després es farà una mica gran, que es planteja que volem, serà fantàstic poder volar. El que no es planteja és que, aquell avió que ell acabarà construint, doncs serà utilitzat per destruir... Exactament....coses que nosaltres fem, no? Sí, sí. O sigui, aquesta és una d'aquelles, que s'ha trobat com a inconvenient en la pel·lícula, i en canvi jo trobo que ho tracta molt bé. Perquè és clar, és una mica aquelles coses, i la Carme, vull dir, pot fer una mica de memòria, dir, però és correcte que jo faci això, és correcte que jo col·laboro amb un fet com aquest, no estaré entrant amb una contradicció. Si jo, com es pregunta, avui em sento això, i això és una altra cosa, vull dir, la pel·lícula, doncs, ho relativitza, això. O sigui, que això no vol dir que el que planteja massa ja que sigui el correcte i nosaltres, no? Jo penso que nosaltres ho són molt de correctes, plantejant-nos a cada moment on està el final o l'incomadient de cada cosa, és important això també. Sí, sí, sí. No, molt bé, eh? Una pel·lícula per... No, a mi m'ha vist molt. L'únic que l'encontré un poquito, jo ho hauria quitat 10 minuts, un quart d'hora, però és molt, molt bona, haig de veure-la, és molt bonita. Ah, i una cosa molt important, l'última pel·lícula de Miyasa, que va dir l'any passat, que és... Jo crec que sí. Bueno, sigue siendo el director del estudio Ghibli, enfin, director, no sé, pero trabajaba... Es una comunión de grandes cineastas, que hay otros que no me acuerdo, pero que son también otros muy grandes... Aquest és el que va fer Marco i Feidia, eh? Bé, una responsable, una responsable. De fet, el director que va ser director va ser el que van parlar, que era el director de la... aquella de les Lucernegas, que va empallar amb el John Segué, una pel·lícula tan trista, però, bé, el Miyasa aquí estava allà, com a part dels estudis Ghibli, com a responsable, també, de tot plegat. Bueno, espero que tengáis razón y que no sea la última. No, espero que no, perquè home ho fa molt bé. I si no, serà col·laboració, trobarà col·laboració, perquè és que, de fet, ell ja ha creat aquí una fórmula. Sí, tiene un universo tan intenso. Que no té res d'aim... O sigui, que és molt clàssica tot el que vulguis, però, bé, és un classicisme riquísimo. Sí, sí, elegante, poético, muy literario. Es literatura en la pantalla. Molt bé. Ai, quines ganes de veure, no? Ah, sí. La anirem a veure perquè... Mira, ara tota la última part de la temporada ens passarà un dia en el mateix, perquè no tenim pel·lícula del mes, sinó que aquesta la podíem fer pel·lícula del mes. Bueno, en podem anar parlant, si l'anem a veure a tu i jo, doncs... Aviam una mes. No, és que l'altre dia, un escritor també, que es diu Pep Lliéra, de tant en tant, toca la fibra, i a mi, sobretot, vull dir que gairebé és de bé com un poeta. I ha fet un article sobre cinema que fa unes quantes valoracions molt interessants. Per exemple, de la pel·lícula de Abes, que és el sabor de les cerezes, diu que jo tenia previst anar a veure-la, perquè ja n'havia vist algunes d'aquest director, com ara, la Maravallosa, a través de los Olivos, que conté per mi uns dels 10 minuts finals més bonics de la història del cinema. O sigui, em va sobtar molt, no? I tal. Llavors, més endavant, també parla d'una altra pel·lícula, com, per exemple, pot ser l'arbre de la vida, Terrens Malik, que ja havia vist el cinema, i que l'altre dia, jo també... La van passar per la tele. Jo també la vaig repassar. Quedeu perdre, no?, amb la tele, perquè les imatges, primeres imatges... Bueno, depèn de la tele que tingui un, no?, però en general... Si les proporcions són bones, no passa res. És la proporció, no?, la mida. No, tampoc. És una frase... La veritat és que m'interessa molt. Per pensar-hi. Potser sí que, a vegades, també mitifiquem una mica el fet que la pantalla, com cal, i la petita pantalla, ho fa tot malbé. Tampoc em va ser tant. Les primeres imatges d'aquesta, tota l'altra part, no és tan... Però les primeres imatges, les que se suposa, aquelles tenen una especial magnificència, que jo diria que la petita pantalla... Però no són les primeres, eh?, aquelles de la història del nivell, van com en el mig, tan col·locades en un moment com molt curiós. No me'n recordo, no me'n recordo. Però en tot cas em referia a aquestes, que penso que... Igual no, eh?, o sigui, no puc assegurar-ho, però diria que gran pantalla i bona resolució són importants. Jo tinc... O sigui, tinc com a valoració feta d'aquesta pel·lícula, que aquesta és la part que menys em va interessar. Això no vol dir que no sigui... vull dir que no estigui integrada i que no tinc molt d'interès. A mi el que em va entusiasmar és de la manera que fa un retrat, en definitiva, del que és família, com les dificultats que atribes, que és impressionant. Vaja, vull dir, difícilment es pot fer tan bé, i en tant de riquesa i en tant de sugeriment, i m'atreviria a dir fins i tot una altra cosa, en tanta perspectiva literària, diria jo, o sigui que la imatge no t'ho dona tot, el teu cervell funciona i acaba d'encaixar tot allò que no mostra en pantalla. I això ho vaig trobar fabulós, vull dir... Treballar tant el que es veu a la imatge com el que queda enrere, recordeu el que em va passar a mi en aquesta pel·lícula, oi? Vaig estar molt de temps dient que no... Vaig ser agradat molt, i en canvi vaig començar a veure-la de nou, i vaig captar la idea del que volia dir, llavors vaig veure com estaven integrats tots els elements narratius, això que tu dius, la imatge, el so, el fora de camp també, que no ho havia pensat, però tens raó, i com això confeccionava, no només una pel·lícula de guió, sinó una pel·lícula dels sentiments, una pel·lícula d'interiorització, d'un sentiment, d'una vivència, d'un dolor al cap i a la fi, que és el que sent aquella dona pel que ha passat pel seu fill, és veritablement... Novatós i espectacular. I la paraquesta documental que destacava Carme, sí, encaixa molt bé, la veritat, és que et treu per un moment, de tot el que està esperant, ho relativitza tot, llavors li dona un significat diferent, ho humanitza, o ho deshumanitza primer, per humanitzar-ho de nou. És a dir, fa tot un camí d'anada i tornada, veritablement molt interessant. La veritat va acabar perquè penso... Fa una glosa d'una pel·lícula com és la gran bellesa, és sugerent, aquesta pel·lícula, perquè gairebé tothom en parla i tothom que l'ha vist, el senyor... Té que ser l'única persona que no l'ha... Doncs jo sóc l'altra. Jo sóc l'altra. Doncs aquesta diu no és una pel·lícula fàcil de veure, i encara menys d'explicar. Reduir-la a la consideració de post al dia de la Dolce Vita em sembla un flac favor de totes dues... O sigui, a totes dues meravelles, perquè, per una com l'altra, per ell ho és. El mateix temps tinc la sensació que conté tantes coses que es podria parlar de manera inacabable. Només sé, i és l'únic que puc dir, sense dubte, que les dues vegades que ja l'he vist, m'he sortit profundament convogut. Faridament trist i a l'hora confortat, desesperançat i a l'hora conformat, com el protagonista, el senyor Gècga Bardella, com la Roma que retrata, com Europa, com el món, com la vida, en definitiva i, sobretot, meravellat per tanta belleza. Estic completament d'acord. I fa molt poquet que vam parlar de Sorrentino, amb un altre espai de cinema, el nostre amic a Dolce Iol, i vam arribar a la conclusió de que sabia de veure la resta de l'obra d'aquest home, del Paolo Sorrentino, perquè les conseqüències de l'amor que l'he pogut veure jo és una petita meravella també, amb el contrast que aconsegueix amb l'interior i l'exterior dels espais, amb l'allum. Veritablement sap morar a la càmera i sap tractar els espais pràcticament com ningú, molt similar, d'alguna manera, el Terrens Mal i per això està molt bé treure-ho aquí. I el Divo, que és una altra pel·lícula seva, també és una gran delícia, i aquest altre, que es diu Un Lugar para Quedar-se, protagonitzada pel Sean Penn, que jo he vist només al començament, també pràcticament es pot dir amb veu de Dolce Iol, que és una de les seves millors i que també s'ha de veure. És un director que s'ha d'agafar i s'ha de recuperar. Anem per les estrenes que has vist. Vinga, Carme. Bona estrenes, perquè vosaltres veieu estrenes. Jo veig cine. Jo ni ni cine. Està ben dit això. És igual, és igual. Nosaltres el que veiem són pre-estrenes. Jo veig cinema amb una pantalla d'ordinador últimament, així que això ni ni cinema, ni res. I hi ha YouTube de vegades. Ai, por favor. Aixòtica l'estan mirant a trossos, que gairebé no es veia la imatge. No, no habràs hecho eso con esta gran obra. Doncs sí. Però com que... Però com que estan suggerent... Sí, no me lo puedo creer. No, no, però això m'ha passat perdoneu, perquè hem tallat a la Carme, però això m'ha passat alguna vegada amb obres, com... Mira, recordo dues molt clarament. L'Obrins d'Arabia, del David Lin, la vaig veure a la televisió, amb un format que era un desastre. I, bueno, em va quedar com la imatge de l'obra mestra, que va passar amb una altra pel·lícula que tinc idealitzada, molt diferent, que és Reservoir Dogs, també. Amb una versió que jo no sé si encara la vaig veure doblada fa molts anys. No la vaig veure amb el cinema. Les altres sí, eh. Ja pel Fiction i companyia ja no. Vaig poder estar d'anar a veure-les totes. És que ell li reposa cada dia d'un temps, i em va dir que pot fer el que vols. Disposava. Ara ja no me disposa ni de temps. La pel·lícula em veu. Igual les heu vist, les dues que he vist. No, aquesta no l'he vist. He vist miel i he vist l'EPC. Ah, l'EPC, que era verla. Dicen que està molt bé. L'EPC la va veure a Tiziana, allà, a Berlín, i parlava amb meravelles. A veure, miel, us dic que puc dir de miel. Miel, més de... Jo és que no sabia res d'aquest director. Valeria Galín, no? És que és un actriu tota la vida, i ara s'ha passat a la direcció. I per tant, no sé què dir-vos. Llavors, és una pel·lícula d'un tema... dur, valent i sòrdid, tot. Tracta de l'autonàcia. I tracta, és un personatge, la noia, la protagonista, és un personatge que es dedica a assistir a persones d'una certa poder adquisitiu, perquè li paguen per això, per tal de fer que persones d'un estat terminal o malaltes terminals, que la família o la pròpia... Bàsicament la pròpia persona ho demana... de morir. Això és molt sòrdid. Hi ha pocos països d'on està autoritzada? No, de fet, ell ho fa... Hi ha pocos països d'on està autoritzada? Exacte, no ho fa. I miel, de fet, miel, és el seu sobrenom. És el sobrenom ella com a gent que fa això. Està en contacte amb un metge que li fa que tingui clients per dir-ho d'una manera... i aquesta és la història. Així se'n varia sòrdida i dura, però la veritat és que el personatge està molt, molt, molt ben dibuixat. És una noia jove, és una noia sense rails de cap mena, que li permet aquest tipus de feina... Ella va buscar el que utilitza per fer la feina a Mèxic, i fa aquests viatges, tornava... té amics temporals... És a dir, que té una vida, una vida sense cap mena de rail, i que fa aquest tipus de feina que fa uns dos o tres anys que la fa. En principi, aquesta seria l'esquema de la pel·lícula, i finalment, ell entra en una contradicció amb aquesta seva feina quan troba un personatge, que és un... un arquitecte, em sembla, que és... gran, que li demana el mateix, no dic la història, i l'arriba a posar en contradicció amb el que ella està elaborant, pensant que, primer, que és una feina, i després que... que per què no. I aquesta és la història. Ella és una noia jove, que ho fa extraordinàriament bé. La càmera i tots els personatges estan molt ben descrits. És menys trinca, es diu. Ho fa molt bé. Perquè té aquest punt de joventut, de vitalitat, de fer, i aquest punt de desarrealament que li permet aquesta feina, i li permet no lligar-se amb res fins que descobreix que aquest no lligam què em fa d'ell. I trobo que està bé, és una pel·lícula... i s'ha de saber que es va veure aquest tipus de tema. I vas a veure aquest tipus de tema... està molt ben tractat, està molt ben tractat. No és sòrdit, no és sòrdit. El tema n'és, es diu així, perquè... però no és sòrdit en el sentit de fer-te mal estèticament. No, està molt ben cuidat. Després d'haver vist les invasions bàrbares malament, és que no tenen res. Diria que no té res a veure amb això. És el mateix tipus de tema. Té una miqueta preparada. Cap i a la fi, és parlar de la mort, d'una manera o d'una altra, de la manera d'enfrontar-nos. Hi ha una frase que ella diu quan entra en crisi que diu que ningú no vol morir. Hi ha coses que no suporti la vida. I és d'orillo, això, perquè això és el que acaba la reflexió. Incluso amb situació molt dura... Sí, m'agrada això, el d'orillo. És per posar-hi una mica de suavitzar. Per posar-hi una mica de suavitzar. Perquè aquesta és el que ella es troba, finalment, en tots els casos. Estan molt terminals. Són diferents tipus de problemàtiques. I és una reflexió profunda a mi em va semblar. Ella és una noia jove, vital, i que entén que la vida home viu. Per tant, és una reflexió relativament profunda. Podem aclarir que és això que em té intrigat des de que vaig llegir la sinopsia de la pel·lícula el mal de Grimaldi. Jo vull llegir això. Arriba un dia en què ella ha d'enfrontar-se al mal de Grimaldi. És que és l'últim personatge que li demana això. Em sembla que es diu Grimaldi. Em sembla que és... És un síndrome creat gairebé per la pel·lícula. Potser no existeix amb aquest nom clínicament. D'acord, d'acord. És que vaig buscar i no vaig trobar. És un esquet... Un mag-guffy. No. Bona, un mag-guffy emocional. Podria ser-ho. Una espècie d'esquet de llançament de la pel·lícula de Gancho. Per què diguis d'aquesta parlant? Diria que és més això perquè és l'últim personatge. Tinc moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. És molt bona. És molt bona de càmera. És la primera pel·lícula que fa. És com el trio. I l'encerta... No sé si el tema és... És excepcional per tothom. Vull dir que no tothom vivia d'agús. Però tot així la tracta molt bé. No es veu bé. Perquè ella té una història. Té un desenllas i té un parquet de la pel·lícula. De fet, defensa la vida. I l'he passat. L'he passat. Sí, que defensa la vida complexa. Això en parlàvem la setmana passada. La complexitat de la vida. I la història de la pel·lícula. I la història de la pel·lícula. I l'amir. Jo no em parlava la setmana passada. A mi em va agradar més la història. Aquest director. No recordo el director. Fahadi. A veure. No recordo el director. No recordo el director. No recordo el director. Per argumentar. Potser em va agradar més. És perquè la primera pel·lícula passa al Iran. Sentada l'Iran, un món que ell és el seu. I nosaltres desconeixem. I això té un potencial. I és el món nostre. Vís des d'un òptica d'un Iran. Desenvoluc una temàtica semblant. Aquí comença la pel·lícula. Quan un dels protagonistes arriba de l'Iran. A París. I es troba amb la seva ex-dona. La seva ex-dona. La seva ex-dona que fa 4 anys que s'han separat. I ve a signar el divorci. Aquest tema l'interessa. Els dos pel·lícules que jo li he vist. Parlen del mateix tema. Això és com comença la pel·lícula. És aquesta temàtica. Una altra personatge que s'ha introduït. La seva ex-dona. La seva ex-dona li demana que signi el divorci. Ella té dos filles. Que ja tenia quan estava casada amb l'Iran. I el personatge que es vol casar amb ella té un fill. Aquí hi ha tres adults. I tres un adolescent. I dos nanos. I tota la pel·lícula es mou amb aquests personatges. Tots s'aguanten drets. Tots ells tenen consistència com a personatges. Tots estan molt ben vist. Cada un d'ells ha fet una anàlisi molt ben fet de cada un dels personatges. Que no era fàcil. Perquè podia fer estereotips i punto. No n'ha fet. Sí que et fa pensar el nostre. És que no hi ha un pare, una mare, un fill. No, res de tot això existeix. Hi ha un pare, una mare, la mare sí. El pare... El pare pretén casar amb un que té un fill. Per tant, ella no és la seva mare. Ell en canvi té dos filles. El ex no és el pare d'aquestes filles. El pare té un fill. El pare té un fill. El pare té un fill. Aquesta esquema tan complexa sí que vol mostrar aquesta situació líquida amb la que vivim al món occidental. Que res és... O permanent. O permanent. I sí que el cartes de joia una dag Давайте SEE es decir que per ara descobre quin és el d'ğı. I tenim aquí del que pot haver a l'iran i aquests països. Ja diria que aquest director busy està fent el que està fledant. No occidentalitz femme, el que volia lágrima, està apropant les històries... O sigui, la configuració de l'Iran és també una separació que es permeten la classe alta, que és la classe econòmicament consistent d'aquesta societat. En canvi, la separació aquesta que es dona a París és classe mitjana baixa i amb dificultats de tota mena. I amb tot, vull dir, que no té res a veure el que està passant a aquest sector, a la classe baixa del seu Iran, això és impensable. O sigui, que això sí que és diferent. I la classe baixa no la tracta. Sí que la baixa, sí que la tracta. Si tens la bona de París, i tant, i tant, i tant. La noia que denuncia la cuidadora del senyor Quetzalzheimer, que això és l'altre sector. I el marit, vaja. I el marit, no, no. O sigui, justament si aquesta pel·lícula tracta els dos sectors i es tracta com a diferenciats, i aquí no. Aquí no. Per tant, sí que tracta bé les dues... Com dos buenos sectors, no? O sigui, ella és la que va fer Diartis. Benvingut. Benvingut. Que ho fa molt bé. Diartis, vaig pensar era massa nina, aquí fa tot un personatge. Fa tot un personatge. I l'altre que aquí fa l'home amb la quina, amb la quina ella es vol casar, és el que feia el profeta, no sé si el recordo. Boníssim. Boníssim. I aquí també... No m'ha aconseguit el nom perquè... T'ajarraim. Sí. T'ajarraim. I ho fa molt bé, molt bé, perquè... Perquè és un personatge. Perquè al final res... La temàtica és el sentiment de culpa. Perquè hi ha un problema greu que ha passat de la dona d'aquest home, i hi ha un grup dintre d'aquestos que tots ells tenen el sentiment de culpa. I això està ben observat. El sentiment de culpa és vivencial, és circumstancial, i a vegades paradògic, i a vegades mentida. Doncs tot això surt aquí. I està ben observat. Doncs jo penso que és un bon moment parlant de complexitats en quant a relacions familiars, en quant a relacions d'amistat, sobretot familiars, diríem, un bon moment per entrar a Matomegollán. Precisament. És un director que planteja unes complexitats en les relacions personals. Una cosa que de vegades et sembla que siguin inventades, i després, quan les analitzes ves, te n'adones de que no, que són una anàlisi profunda al comportament humà. Escolta, Francesc, fem-nos un favor. Has fet unes quatre pel·lícules d'ell, encara que siguin quatre. No creguis que si es mento les coneixerem tot. Alguna sí. Alguna sí. Aquesta és la més coneguda. Exacte. És la primera que vi, jo, que crec que és la primera que vi de Matomegollán, un xoc molt impressionant. Con el Yama Holm, que és un gran actor americano. Que fa de l'abucat. I la pel·lícula que fa molt intensa, increïble. Les més conegudes, perdona, serien aquesta. Ara en parlem una miqueta més, el viatge de Felícia, que també és una pel·lícula impactant com ella sola. I ara, ara, jo diria que són les més conegudes. I el Fallo fue Kloé, una de las últimas. Creo que se llama Kloé. Es un remake. És un remake d'una francesa, d'una pel·lícula francesa. No ho sabies? No, no, no, com a francesa. Atenció. Doncs ara, tu diré, és un remake d'una pel·lícula que segur que coneixes. I que ara hauria de buscar, però sí, de la pel·lícula, Natali, que potser te'n recordes. Doncs Natali és una pel·lícula que et parla d'una dona, i Kloé també, que s'han adonat que el seu marit l'està enganyant, i llavors contracta una prostituta per seduir el marit, i llavors té l'evidència que és així. I és d'una complexitat també força gran. Per això la Tomé Goyan va dir que l'agafo cap aquí i l'adapto. A la meva cultura. A la seva manera, sí, a la seva manera de fer-la. No estic bé, està. Però no està malament la pel·lícula, no et va agradar. No està malament, però comparando con el estilo. No es para que hubo en un pueblo, todo un autobús lleno de niños, un autobús escolar, tuvo un accidente y todos los niños murieron. Prácticamente todos. Se salva una noia, que és la que va davant de tot, que queda paralítica. Sí, sí, sí. És molt fort la pel·lícula, perquè llego a él el abogado en un pueblo así. No me acuerdo de todo, que la vida hace mucho tiempo está. Jo també, però he repassat una miqueta a l'argument, no l'he tornat a veure, però he repassat i per això... M'impacto molt, perquè és molt l'ambient de l'atome Goyan. Sempre hi ha molta melancolia, molt... Per mi l'atome Goyan és el director de les atmosfèries. Sempre hi ha atmosfèries molt melancòlica, si molt no sabem molt bé on ens hi va, fins al final de la pel·lícula, no sabem molt bé què ens vol dir on ens hi va. És el que passa amb exòtica. Vols dir que? El realitzador no és un senyor que aprova de mostrar-nos unes coses molt difícils de aconseguir, perquè els sentiments i les emocions juguen un paper importantíssim. Clar, perquè Goy t'ha imaginat aquests familiars de la manera que estan allà, i l'advocat va dir-li, t'heriu dret, t'heriu dret. I els protagonistes segons d'àrvios, perquè té un paper molt important en les pel·lícules de l'atome Goyan, són les grames que poden viure els nens, i les grames que viuen els adults per les perdides dels fills. Perquè és el que passa en exòtica, el tema és el drama d'una perdida. Qui és l'algú? Exòtica és la història de Francis, un home que és inspector d'imposts, i que té una vida molt aburrida, i al camí de la pel·lícula veiem per què té aquesta vida aburrida, el que passa, perquè al principi comença tot en aquest club eròtico, que se llama Exòtica, que és un club molt kitsch, on baileixen xiques, però que no les poden tocar. No les poden tocar. I cada nit pide que baileix a la mateixa xica. I que té vestidors, està vestit com una xica, que té l'uniforme escolar. Cristina. Sí, Cristina, sí, sí. L'actrista és molt guapa, és genial. L'actrista és la meva Kirchner. I l'acte principal, Francis, el inspector d'impost, s'hi diu Bruce Greenwood. I a poc a poc veiem per què va cada nit a veure aquesta persona, per què pide sempre aquesta bailarina. I no passa res amb ella. No veiem això. Va al club, va a bailar, i després va. I cada nit és així. I parlen, parlen molt els dos, parlen d'una manera molt sensual. I ens preguntem per què va cada nit a veure aquesta xica, i què passa, i per què parlen tant i tot. I és que hi ha una història comuna entre aquesta jovent xica, que és 20 anys, i aquest senyor que ja té més de 50, i que aprenem que hi hagi una filla, i que... I no us puc dir el punt comú entre Cristina, la bailarina de Streptease, i aquest senyor que ve a veure-la. I al principi pensàvem... Ah, fins i tot pensàvem que hi hagués una història d'incest, o alguna cosa així, però no. No té res a veure amb això. Podem explicar que hi ha unes imatges que es van intercalant amb el Club Exòtica, i amb el regalador d'impost, amb l'inspector d'aquest impostos, que està mirant a veure amb una botiga d'animals exòtics, també, curiosament. Està intentant investigar si l'home que porta la botiga, que se'l troba al començament de l'aeroport, doncs està traficant amb animals exòtics, també, és a dir que... Doncs el que sí que veiem és que són unes imatges del passat, on hi ha una sèrie de gent, en la muntanya, en un camp, que estan fent una batida, estan buscant algú. Això sí que ho podem explicar, per crear una miqueta més d'intriga. Entendem-vos molt bé, des del principi, que estan fent nota que estan fent una... Una batida, una batida. Sí, per buscar un quart. De tota manera, jo penso que a vegades no tampoc estan qüestiós de saber què és el que passa, sinó què és el que et sugereix, el que passa, què és el que et fa sentir. És l'art d'Atom Egoyen, això és de suggerir. Hasta el final, porque de verdad, hasta la última imagen no sabemos muy bien. Y hay una historia, porque también hay, como se llama, hay otro actor, que está enamorado de Cristina y que está muy celoso de este Francisco que viene cada noche y que cree. Y él se imagina que quiere ligar con la chica, pero en realidad no, no es una cuestión de eso. I que té embarassada, perquè és el que fa el que fa de presentador al club d'exòtica, de les noies, perquè el que fa de DJ té embarassada la propietària del club, però tampoc no està massa vinculat amb ella. Unes relacions superdifícies d'acaptar, d'interpretar, d'acabar de... És tot l'acte d'Atom Egoyen, de llevar-nos en varios caminos i intentar juntar todo, es como un puzzle. Y hay que juntarlo todo. Tenemos diferentes piezas y nosotros al espectador tenemos que juntar las piezas para hacer el cuadro. Y ese sol, las películas de Atom Egoyen son muy así todas. No és una història d'amor com a Poppeia, per exemple, no? No, no, no. És l'amor el meu i la Julia. No és una altra cosa. No hi ha història d'amor en exòtica. Al contrario de lo que podríamos imaginar cuando vemos las primeras... Ni titànic, home, ni titànic. Descartau. Descartau. Descartem cosa. A Atom Egoyen estarà aquest any en el Festival de Cannes amb la seva nova pel·lícula, el Festival de Cannes, que és del 14 al 25 de maig. I la seva nova pel·lícula és també una història de... de... de... de... de mortes. És la... Se llama de captives, los captivos. Y sobre un secuestro de una chica, 8 años antes y 8 años más tarde, pues... van a pasar cosas. La manera de evolucionar. Estan en la competición oficial del Festival de Cannes. Y estoy muy contenta. Muchas veces seleccionan... Cada vez que hay una pel·li nueva de Atom Egoyen está seleccionada, porque es un buen buen buen director. De fet, ha guanyat la Palma Dora Cans en una ocasión, per una pel·lícula que es diu Adoration, Adoration. Sembla que sí. No és de les més conegudes seva, però sí, sí. Com a mínim, les dades que jo tinc, ara ho confirmo. Adoration. Palmdor. Ah, no, nominació, nominació. A mi m'agradaria, perquè suposo que coneixes el... que avui tenia el Ripstein. Arturo Ripstein. Arturo Ripstein. Arturo Ripstein. Arturo Ripstein. Més xica. Vull dir-ho més xica. M'interessa molt, perquè jo els tinc, com posats en la mateixa alçada, amb les mateixes preocupacions, i, bueno, que les diferències no les sé veure, no? Perquè, veritablement, és un senyor que ha fet pel·lícules, sobretot la que em queda més... És principio i fin. És impressionant allò. Llavors, quina diferència hi veuries, entre un i l'altre? No sé, què és el que més? Pues, Atomecruyan es el ambiente. Es lo que decía al principio. Atomecruyan es el ambiente a nivel de las imágenes. También es todo muy casi onírico, sobretot en exótica con estos bailes, vemos la chica bailar, con su uniforme escolar y todo. Con la música de... Hay una escena bastante impactante, cuando llega con la música de Leon Arco en... ¿Cuál es la canción? ¡Ay! Ahora la gusta, no recuerdo. Everybody knows, creo que es everybody knows, todo el mundo sabe. I va molt bé amb la pel·lícula que todo el mundo sabe, todo el mundo sabe, pero el espectador... Ni idea. Vamos a... Es como si estuvieramos... Estamos descubriendo por los personajes, cosas. Mira, a veure si la... Hi ha la cançó de Coen, i hi ha esta escena genial, d'on baila molt bé la chica en Cristina. Doncs ara de seguida la sentirem, perquè ja està aquí mig preparada, i és veritat que és impactant aquesta escena, i és impactant el ball, i ara està buscant també l'Arturo Ripstein, perquè és una comparació molt bona. Jo diria així, amb breu ment, amb una pincelada molt ràpida, que l'Arturo Ripstein seria més d'alguna forma existencialista. Fins i tot en la manera com narra la seva història. I, en canvi, l'Atomegoyan és més vivencial. No crec que es plantegi el fet del sentit de la nostra existència, com ho fa el Ripstein, sinó que es planteja de la manera com nosaltres ens relacionem. I és com si fos un antropòleg, que està investigant... Mira-la, mira-la, mira-la. I és aquesta cançó. I sempre està bailant de segureta cançó. Tu com ho saps, com tu dius? Jo crec que és una bona elecció de l'Atomegoyan. L'importància? L'importància d'escullir les músiques i les cançons? Sí, sí, és un guim molt important. L'Atomegoyan té molt de cuidada a la banda sonora. I això és tan important a veure si Hollywood s'entén d'això. I no posa en música aleatoriamente, no? Simplement perquè entra dins del ritme que et volen explicar. La música et pot estopar una pel·lícula. Sí, està molt elegint. Uf, estic veient a la YouTube. Perquè hi haurà diners exòtiques i es veu l'escena aquesta en què fa el ball eròtic. I no podem veure. Si voleu, ho giro, però no sé si és arribar a la vista. El que sí que té també al local d'exòtica és una ambientació impressionant. Podria entrar allà i estàs com en una mena de... Sí, és bastant. És un bon actor, també. Don Maquela, que és el DJ Malo. I la propietària del local. Que és la dona d'Atomegoyan. Sí, que la vien en otras pel·lícules. Ah, perquè són la vien en otras pel·lícules. Clar, clar. És la seva dona. És la seva dona i apareix en molta de les seves... Es diu Arsine Canjant. És d'origen també armènic, com l'Atomegoyan, però en escuda a Beirut, l'Ivan, així com... I ara m'ha dit això. És una dona impressionantment maca. No és una actriu a l'ús típica, i a més a més, si mireu el psicorrículum, és impressionant, perquè és una dona que té aquesta gràdua de francès en espanyol i la necessitat de concòrdia d'allà del Canadà. Té també un màster en ciència política de la Universitat de Toronto. És una persona completa, és una dona increïble. És actriu, és productora, i a més a més té una mirada, una encana, una manera de funcionar. És espectacular. Sí, sí, bona comparació. Gràcies. També em dedica... No, no, exagerat, res, és una comparació amb qualsevol altre. També em dedica la música de la pel·lícula, que m'he estat sentint de fons. La banda sonora és molt bona. És el Michael Dana, que és el compositor habitual de l'Atomegoyan, i que ha fet moltes coses com a compositor, i normalment no parlem dels compositors, per exemple, per l'Atomegoyan, el viatge de Felicia, Ararat també l'ha fet per ell, i a part va guanyar el globus d'Oscar també per la pel·lícula de la vida de Pi. Això, el Michael Dana. Per tant, és un director de gran recorregut. També la banda sonora de Moneyball, Capote, de moltes coses, un gran compositor. La música principal d'Exotica és molt melancòlica. És molt animada. Té un D, té un D. No hay que mirarla un día de lluvia en casa. Por cierto, la miré un día de lluvia. Hace la décima vez que la veo. Siempre es un placer. De pel·lícules, puedes ver a veces y veces siempre ves cosas, porque a nivel visual es un encanto también. No t'has recuperat la vera. Jo el que sí que l'altre dia vaig prometre, perquè com que havia dedicat un dia, ja anirem arribant als altres. De fet, al Jaume li he dedicat moltes cançons, però com que la Tiziana li vaig dedicar un dia una cançó, volia també, vaig dir quina era, i em continua a semblar una gran cançó. Sentirem per acabar avui el programa, la cançó de... Encara estem sentint aquí el Leon Arcoen, que és resistent a marxar. És una veu que sí és persistent. Porta anys i anys cantant de la mateixa manera, però sempre boca. Sentirem per acabar. Entrenem dia en 15 setmanes de la setmana passada, i recomanem que mireu la resta de la filmografia i la complexitat de tota la història. És espectacular. Acaba donant-te una visió de la naturalesa humana, de la psicologia humana, molt més àmplia del que pot donar qualsevol altra filmografia. I el il·loconductor de la filmografia és la perdida. Una miqueta com aquesta cançó que sentim ja de fons. Saco evanzetti de Joan Baer, que també és una pel·lícula que es va fer sobre aquests dos anarquistes que van matar als Estats Units per la seva activitat de protesta, que vagi per tu. Protesta i activitat. Va molt bé aquesta cançó. No tenim el Joan aquí, i no podrem recordar els temes. És que menys mal. Què tenim per la setmana vinent? Illes de pel·lícula. No pots faltar. La pel·lícula és papillones. Una pel·lícula. És una illa de pel·lícula. Perfecte. A partir del 7 de maig s'hi escoltarà des de París. I mirarem de fer-vos coincidir a Titziana, que estarà allà a Canç, amb tu que estaràs a París. Per què? Perquè ens deia que vol parlar del cinema iranià. També tindrem una bona dosi d'aquest cinema. Ara sí que ja ens hem d'anar acomiadant. Cinema sense condicions. Per tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu. Que vagi bé. Correcte.