Es pot trobar? Sí, és això. Si no volia fer-hi un photocop, ja ho volem. És el que s'ha de fer, baixar-ho d'internet, en el bloc, com hem dit. Molt bé. Ah, que no se sent des d'aquí. Vale, molt bé. Vinga, doncs seguim. Què fem? Parlem de les estrenes o de què fem? Avui he vist el Caballers sense Espàs aquest migdia del Franca. S'aguanta molt bé, s'aguanta molt bé. Hi ha una part molt tova, d'enamoraments, que probablement tal com està filmat, doncs queda com una mica lluny o no. Això és dels anys 30. Però l'he trobat genial, sobretot el que he trobat genial d'aquesta pel·lícula és de la manera que planteja el sistema capitalista, i no ho sembla, però el fan capa, tira amb dars d'aquells que ara parla al mig del Dus, m'ha semblat genial. No l'he recordo gens. No sé ni ni l'argument. Sí, no sé si és molt senzill. És un senyor que el trien, i posarem ara que el puguem manipular. Allò que diu de l'ordre de l'estrambler. D'arribar a Palla. D'arribar a Palla, que el podrem governar i tal. I a partir de trobar el James Stewart, és el protagonista, que és molt jove, tu diràs. És molt jove. Sí, sí, igual, igual. I bé, vull dir, és un fan senador, perquè hi ha braços, això, ui, això, mira de conya. Llavors l'home, doncs, proposa, per una casualitat, que això em sembla una mica maco, i no sent, proposa que es faci, precisament, un campament per nens que no tenen cap tipus de possibilitat social de sortir fora de la capital on viuen, que tinguin, doncs, un campament on podrem desenvolupar, doncs, sense cap competitivitat, per dir-ho d'una manera, és que això ho explico jo, perquè és la valoració que m'he fet. Doncs que vagi a que, encara que siguin pobres, d'una manera o altra, el fet de tenir un campament es formaran com homes, i seran molt valits pel teixit social que és d'Orta Bèrica. Ostres, tu, ho he trobat també, i resulta que ho vol fer amb un punt que hi ha un negoci brut i amagat, i comencen a aportar, precisament, doncs, tots aquests manipuladors des de la premsa, fins a dalt de tot, oi, de la manera que els tracta, és que molt bé, molt bé, no? Hi ha una sèrie de pel·lícules...Això que deiem de la pel·lícula d'artis que ho vas posar, doncs aquesta també, eh? 15 anys són aquestes pel·lícules. És curiós que ell treballa amb un guionista, i quan totes les pel·lícules que fa d'aquesta època són amb el mateix guionista, que és molt bo, i llavors els resultats són extraordinaris. Potser són vistes des d'ara, són massa... com massa càndides, o massa idíl·ligues, o massa... O ingenues, més aviat ingenues, però en realitat els temes que toca estan molt ben tractats, és a dir que... Quan parla d'ingenuïtat, que hi estic completament d'acord, no deixa de manifestar que la ingenuïtat... la ingenuïtat no és bona, també. Vull dir, la pel·lícula acaba parlant d'aquesta constància. Ell, quan es desperta, va dir... Caram, tu, em podies avisar? Li diuen bé, home, que estava fent una mica el bec, no? I és clar, ella és quan... llavors no sé com ho fa anar argumentalment, i llavors amb ell li surt l'arena més ideològica, per dir-ho. Però no dir-hi biològic com ho entrem aquí a Europa, sinó com crec que ho entenem als nord-americans, no? Diu, no, perquè aquí el que cal, el Roosevelt i tal, de la manera que va parlar i tal, i llavors veus que amb ell li va sortir, en això, i quan ella el va mirant d'una manera absolutament enamorada, oi? I, Caram, tu, doncs que molt bé, fa evident la ingenuïtat, però que la ingenuïtat, el cap i a la fi és el motor de tot allò que no es produeix, i que de cap manera tenen els altres, que són uns cínics. Ens entenem, no? És clar, no, és que ingenuïtat no és sinònim de tonteria. A vegades, com totes les coses poden anar juntes i separades, però ingenuïtat no és sinònim. És que és una tonteria més exacta. Després d'ahir també vaig veure una pel·lícula del Mel Gibson, que protegeix a un xicot que és autista, que descobreix una clau, una clau... Sí, l'heu vist, aquesta, segur. No l'he vist, no? És un nen petit, que descobreu una cosa... Sí, d'uns 8 o 10 anys, sí. Del pantàgon, o de l'FBI, o de no sé què, dimones, i ells... Oh, bé. Ah, sí? No l'he vist. No l'he vist, no l'he vist. Molt a l'estil del protagonista, que és el... És un nen, no? El Mel Gibson, no, l'altre, el que fa Paul Fickson, precisament. L'altre, l'altre. L'altre, el Bruce Willis. Ah, sí? El Bruce Willis. Vale, vale. Voleu una pel·lícula que, caram, tu, comença amb un atracament que ell està allà, que s'ha pogut posar dins a l'avant d'aquell. El nen. Ah, no, ell. Molt dolent, ser l'alabant. I està en una situació crítica total. I de la manera que intenta que no hi hagi víctimes, sobretot uns delinqüents joves que han fet l'atracament aquest, no? I d'aquí passem en aquesta altra història, la casuística, que, bueno, un parell diu... Saps què? Diu, per provar el sistema aquest, perquè això és una soparalleta, representa i tal. Diu, ho posarem en un passatemes d'aquest. Clar, llavors, el nano aquest, que ja sabem tots... O sigui, el que destaca la pel·lícula és les virtuts d'aquests nens o nenes que puguin tenir... Esclar, els efectes ja els sabem, eh, Carme? Però les virtuts... I a partir d'aquí, desenvolupar, doncs, bueno, una història de persecució, que ja entrem en el tòpic, no? Però també... Déu-n'hi-do. És que ara és veritat que a la tele pots trobar una cartellera molt i molt bona, si la vas buscant... Bueno, avui una cosa curiosa, no sé si et parlen d'això, perquè ha sortit, el dia 28 fa un any que Antena III fa això de fer pel·lícules triades i tal, no? Trobo superinteressant, perquè passen moltes pel·lícules que aquestes bones, que són ben triades i tal. El que m'ha sorprès és que el mateix diari feia una informa de l'Antena III... I de la Sexta III? De la Sexta III, m'he equivocat, m'he equivocat. M'he equivocat. Volia dir... M'he equivocat, perdoneu. Volia dir la Sexta III. Que fa un any, el dia 28, que fan això del cine. Avui a les 10 podeu veure el pianista que ells han pagat. Sí, sí. Boníssimes. I a mi et feien polfetxos. A mi el que m'ha sorprès i volia connectar amb una pel·lícula, aquest matí ens han passat al Verdi, any de Gràcia, que és l'última pel·lícula d'Aventura Pons. I en un moment determinat és relacionar les dues coses, però explico per què et dic això. Aquest matí, oi, no sé quan ho vaig llegir, la mateixa Sexta III feia una mena d'informe de quines són totes les pel·lícules que han fet el llarg de l'any que han tingut més audiència. I llavors m'hi ha quedat una mica... Desabicionat. Perquè ha interessat més a la gent. És Khalil Sucio, Jacques No sé què... Totes eren coses bastant banals, bastant superficials. Home, Khalil Brut. Bueno, potser... era potser de les úniques que estava més o menjar en aquesta línia. Però les de més eren conegudes, inclús per el títol, no ens semblava que d'allò, però no eren pel·lícules de la qualitat, sinó que tens la sensació que, clar, per molt públic, hi ha més menys jove que no han vist aquestes pel·lícules per la gent gran o menys jove. Si les ha vistes no les torna a veure, no ho sé. Doncs el que havien detectat és que hi havia una quantitat de pel·lícules en el fons molt comercials i molt superficials. Jo, quan parentava... No sé, la sensació que he tingut jo, veurà la llista. És a dir, que no hi havia res que destaqués fora de Khalil Sucio, per això me'n recordo. Les de més eren molt banals, ni me'n recordo els títols. Jo leia això, perquè aquest matí ens han passat bé, ja doncs, l'olàndegràs i l'aventura Pons, que l'estrenen aquí 15 dies. Llavors he vingut a compte que és una pel·lícula d'aquest estiu, una pel·lícula comercial, superficial, divertida, però... No sé si algú ha vist aquestes jugues maripílios, en recordeu, que és una cosa festiva, una cosa festiva, divertida... Doncs només pretén això. El que passa és que suposo que, per aquest públic que no és massa exigent, deu ser una cosa que funciona. A mi, per exemple, no m'ha acabat de convèncer. Però entenc que, si no vas massa als pretensions, si vas a veure una cosa per passar a l'estona, i simplement vols això riure en una estoneta, doncs aconsegueix el seu objectiu. Llavors, perquè hi ha altres pel·lícules d'ales que podem parlar, que ja venen amb unes pretensions, i aquesta no, aquesta va d'entrada amb una cosa, dretament senzilla i d'allà. No vull anar parlant d'altres coses que hem vist. Què més? Jo n'he vist diverses, però no sé si ara començar, sí? Sí. Jo n'he vist diverses, una que es trenen al divendres d'aquesta setmana, i que no les recomano, és Inferno Blanco. Simplement, és per dir que no... No sé, és que el trailer ja es ve, també. Vull dir que no val la pena, perquè no passa res. Aquí és, aquesta. És un accident d'avió. És un accident d'avió. A quina zona, també, gelada? És una zona del nord, no sé... No m'agrado si ho diuen. En unes condicions endoscèriques extremes, de molt d'afert, o sigui, de neu. És un home que ja viu, a la diria, amb contacte de... El Nilson. Ah, pues aquest és molt bon actor, per això. No parlo de l'actor, parlo de la pel·lícula. És que la història va d'això, d'un accident d'avió, que es queden a la mig de la neu, de les dolentes, i a sobre apareix una mena de monstres, una mena de llops, que comencen a menjar-se d'un amunt, els que van sortir, i no hi ha més històries. No passa res més que això. Tanta cosa, per explicar-me això, no sé si val la pena. Ja està estrenada, no? Em sembla que l'estrena el divendres que ve. Jo diria que ja està estrenada, perquè sí. Ja està bé que em parlis. Pot ser, eh? És una estrella de la Quina. Aconsellar o desaconsellar. Que ja veiem que has desaconsellat. Hi ha una altra, jo també tinc aquí que l'estrena en aquest divendres, que és Sheim. La deixen pels núvols. Ja està, també. Sí, s'ha estrenat. Sí, perquè està bé. Doncs la deixen pels núvols tothom, eh? Llavors, aquesta, jo confesso que no entenc massa d'on està la gràcia. És a dir... I Sheim, que sempre es diu... Bargonya. Bargonya, en anglès, sí. Bargonya, vol dir? Sí. Bargonya. Perquè representa que és un senyor que és una dicta al sexe. Llavors, aquest senyor... Juga de moda amb un actor, que està de moda, que és el Michael Fassbender. I no sé si està de moda, perquè és molt guapo, o es porta que és molt bon actor. Això no ho tinc clar, encara. És l'actor. És l'actor, és el protagonista de la pel·lícula, i la Cara i Molligan és l'altra, la seva germana. Però jo no entenc massa bé perquè a tota la crítica, és veritat, l'ha deixat pels núvols, la posen, que és meravellosa, i jo confesso que no entenc massa. D'aquestes que li posen les quatre estrelles? Sí, sí, directament. Però jo no sé si bé d'això que algun festival l'han deixat molt bé, llavors, com que ja arriba amb aquest prestigi d'haver guanyat alguna cosa amb algun festival, doncs ja la... Però la pel·lícula, sí, jo diria que no és una cosa que... Entenien que ho feia molt bé, per això. Ell té molt de prestigi, eh? És a dir, ell, com actor, ha fet bastant escoles últimament. Jo la he vista i no sé si... Bueno, no sé... Va fer la pel·lícula del... Sí, del Freud. Ell feia de... Sí, feia de John. I ha fet més coses, eh? És guapo, aquest home? A les dones, considero que és guapo? Jo, clar, el Freud no l'he vist. Jo considero que és guapo. Sí? Sí. A Malheïts Bastards també feia un paper important. Quina era la Malheïts Bastards? Sí, que se sent tan impressionant en el bar, vull dir, que ha de fingir que és un alemany a tota costa, i llavors ho aconsegueix. Ell és d'origen alemany, segurament. No, no, ell és de la resistència, ja la pel·lícula. Per recordar-lo, eh? Sí, sí, bueno, és un dels... que té un paper destacat, no potser dels protagonistes, però va destacar molt en aquella pel·lícula. A partir d'aquí li van venir la resta de papers. Bé, més coses. Més coses, de més tinc dues coses. Més que seria. Tenim qui ha parlat de Kevin, que no sé si les tenen la setmana que ve, per exemple, que no l'ha estrenat, que la fa la Tilda Sweetson, que tu i jo ens agraden molt, perquè era la protagonista de Sonora Lamore, te'n recordes? Ah, sí, Sonora Lamore. Que surt també el curioso caso de Benjamín Baton, i que penso que és una bona, molt bona actriu. El que passa és que la pel·lícula que va d'un cas, també, d'un senyor que no m'he denominat faccions i es diu que és un personatge estrany. Jo penso que la pel·lícula no t'agaves ni d'entrar, ni d'entendre, ni saber què et volen dir, ni saber si van per una banda a una altra, i tot queda absurdament difeminat. Els actors ho fan bé. També surt el que el rei, el que sortia d'una... No, aquella és el Barge de la Polanski. Un dels quatre que sortia, el més conegut, però és que és un actor de tota la vida, de secundari, també ho feia. I la que deixa molt bé, però jo no l'hi vista, l'estrenaviat és My Week with Marilyn, que és una història d'un nano que va amb un rodatge de la Mayday Monroe i s'enamora d'ella i té una merda merda amb el platònic, és bo que està molt ben feta, però jo no ho puc dir per la veritat. Totes són anglèses. Totes són... Shane és anglèsa. Kevin també és anglèsa. I aquesta My Week with Marilyn és americana i l'any de la Gràcia és catalana. Bueno, sí, aquesta l'has dit ja abans. Sí, sí. A més, pel·lícules. Abans m'heu preguntat si jo trobo guapo el Michael Fasslinger. A mi això de que ens volguin impulsar o de que ens hagi d'entrar a un actor per guapo o no guapo, no, em nego. A mi, per exemple, m'ha semblat molt guapo el protagonista de declaració de guerra. El Francesc. Sí, també trobo guapo. Sí, sí. 20.000 vegades més. Perquè és una persona real. Sí, però a mi és una mirada molt maca. Ah, és encantador. I parlant amb Francesc és una cosa que... Pou, a sobre... Home, he fet treure-li ferro, perquè d'on i del que passen, ahir... T'ha fet prendre Francesc. T'ha fet prendre Francesc, està clar. Jo el parlo, si voleu. No, però sempre val la pena haver-ho a les pel·lícules enversions. És el que tenim. A mi m'ha agradat. Força, tirant al. De qui no parles? D'acord. D'on i del. Suposo que tots ens han sorprès la idea de que no és un drama d'aquells lacrimògens, perquè d'on i del, si la situació donava de sí, per haver pogut recrear-se amb el morbo d'aquella malaltia d'aquell nen i del patiment que poden estar... Patint els pares. Patint els pares, la família. Per això que cal dir que és una pel·lícula que la directora és la mare del nen, el protagonista és el pare del nen. I que jo l'han fet els dos. I que jo l'han fet els dos. Sí, si és la història de la malaltia gravíssima del nen. Exacte. I el procés que passen. Ja té un 2 entre els 3 anys. Es veu que en realitat, amb una entrevista que vaig llegir, es veu que en realitat el malaltia que van tenir realment no era tan dolenta. Ells estan en una malaltia molt més suau, però al moment de fer el guió, de fer la pel·lícula, volen carregar les tindes en aquesta direcció i van inflar la malaltia. Però en realitat no la van passar. Tan dolenta. Però Déu n'hi do, jo trobo que és tota una lliçó de valors i de fortalesa i és una pel·lícula fresca, sorprènement, amb la temàtica que té, que si l'expliques dius, oi, això no ho vaig a veure jo, perquè per on dir-me en la miseria, no, no, és una pel·lícula fresca d'una càmera molt àgil. És una càmera... T'he evitat, t'he evitat les escenes més crues d'hospital, tu només veus el nen que ja està ingressat, que està una u, però ja està, no veus ni una prova, no veus ni ningú ni res d'això, de fet no és tan... El protagonista és el nen, però el protagonista són ells dos. Exacte, perquè no és el fet de la malaltia, sinó dir, a veure, en l'agradiv, ens ha portat això, a veure com ho superem. I fan el paral·lelisme amb la guerra, perquè... Sí, és la guerra en l'Idaq. I ells s'entrenen físicament per superar tot això, perquè saben que serà una marató, que serà una carrera de fons, i que hauran d'estar forts perquè no saben quant de temps poden estar així. Pot durar aquesta situació. I jo l'he trobada, això, molt interessant, l'he trobada que valenta, perquè una mare que ha passat això, després, després, ha hagut de fer un exercici d'allunyament per poder-ho explicar, sense enganxar-s'hi. El meu modo de veure ha fet un exercici d'allunyament tan potent que una mica ha deixat la pel·lícula un... un pèl freda. Podia tenir més força. Podia tenir més força. Donar tota la problemàtica, donar la problemàtica. Que la trobo... Sense arribar als plots i arribar allò, però simplement tenir més força, pot tenir-la, jo penso. Home, hi ha moments que, de unido, se et posa un nos a la gola. Sí, de unido, també, no? Sí, potser una miqueta... S'ho hau. Perquè, clar, en molt pariria aquí. Es veuen les escenes que ells surten de l'hospital, i encara es veuen amb els amics, i se'n van a aquell parc de tració. Això està ben vist. Sí, això està ben vist. El meu modo de veure què no està ben vist és la línia... lleugerament plana de la història, efectivament, parlant. Perquè una situació d'aquestes que es passen per moments que realment el risc de morir a la criatura no es pot aguantar, no es pot. Sí que hi ha aquells moments que està ben vist, que està ben observat, que de repén ell ha dit, bueno, por res-ho, i es posa a rezar. Però això està ben vist, perquè... Perquè es pot donar la realitat. Exacte, perquè allò sí que està molt ben vist. Està molt ben vist. Perquè es poden fer coses absolutament imprevistes, inclús des de la pròptica personal. Es poden arribar a fer coses d'aquelles que, si amb ella, que és una arquitecta i és una noia amb el món real, li hauria sentit que faria, segurament, que no hagués dit mai que es posaria a rezar. I en canvi ho fa i, per tant, està ben observat, això. Exacte. Això ho troba bé. I la pel·lícula, que quan l'expliques, a qualsevol, li expliques l'argument, podria dir, ui, això no ho vaig a veure perquè trobo que és excessiu carregar una estinta sobre una problemàtica d'aquesta mena, però la veritat és que es veu bé la pel·lícula. Sí, és importable. No tens aquelles. I ells ho fan bé, jo penso que els dos... Tienen algun premi d'algun festival, no sé d'on, però... I la família, totes aquestes sectors... Sí, totes les famílies també. Molt bé. Sí, jo sí que ho recomano. La pel·lícula d'almenys, aquesta, no? Ah, sí, voleu? Podem parlar-ne... Una mica d'haberatòs, d'altres altres candidats més que tenim. Però en qualsevol cas sí que la recomanem. Sí, es pot recomanar de totes totes, sí. Molt bé, més pel·lícules... Jo no en tinc cap. Tot està ja funcionant. Jo les que he vist també són repescades, de la tele que abans ho comentàvem, una va ser Infiltrados, per mi la millor de les courses és allà. Sí, és genial, ja m'havien agradat molt. Abans de dos ho fan molt. És que és genial. Jo me'n recordo la primera vegada que la vaig veure al cinema. Jo no reconeixia qui era el Matt Damon i qui era l'altre... Està l'interiat que sí que s'assemblen. És que són massa més de la mateixa edat, són els tipus físics que és molt semblant, també, i l'aire que tenen, de bons nanos, segons com, que jo no els reconeixia. Ara sí, aquest últim dia, jo que deia que l'ho bo que té, els reconeixen les pel·lícules, les rebeures, i m'he fixat en moltes més coses, no? I m'ha tornat a agradar molt, m'ha entusiat, i m'ha quedat molt bé. Jo sóc pel·lícules cor séssec, últimament, i vius més vegades. Penso que he vist-ho 3 o 4 vegades, perquè més hi havia algunes idees dintre, a nivell de història que m'interessaven. Hi ha un Nikolson també, fa un paper. Són dels seus, des del seu. Des del seu, que és increïble, també. I com juga, també, amb tots. Com juguen tots, amb les policies, amb els seus, amb tots. Com arriba ja l'estribat? On deu desbodejar? Ah, sí, sí, sí. És una cosa, és una cosa. I pobra, també, la tortura psicològica que està passant, de donar-te-ho, dic, cap riu, fent de policia infiltrat, allà amb aquella màfia. És pobra, nano, com estava destrossat. És que ja li veus, li veus que ni dormen, ni només que prenden pastilles, intenten anar a veure la psicòloga o la psiquiatra que tenen del cos de policia. Tots, és que estan tots genials, no? Fins i tot el policia, el Matt Damon, que és el policia, que és el... Fins i tot ja l'altre, el que fa de jefe, no? El que fa de jefe, el son din... No sé com es diu. El son pen, el son pen és el... Els diant dos només que saben, la veredera identitat del policia que s'ha infiltrat, que és un d'ells, és el son pen. Ah, sí, l'altre és un... L'altre és un que no sap ben bé quin paper jugues, trobo que és una carta que es guarda el director i la treu al final, no, ja. Per dir, bueno, posar aquí, faig neteja de tot, a més et quedes la mà de tranquil·la, perquè dius, ja tocava, no? Que aquest no pot quedar sense càstig. Perquè, a més, si la compareix a aquesta, que és de sang i feixa, amb sèrio, i la Pulphyxon que feien, i ni la del Tarantino, clar, no tenen res a veure, perquè no tenen res a veure en el sentit de com et situes com a espectador. El Pulphyxon, de seguida, de seguida... Veus que és una broma, i veus que és una broma... I de seguida es diverteix, malgrat el que passi, i aquesta no baixa l'atenció en cap moment. Aquesta estàs patint. I estàs mirant de que triomfi la justícia, no? I la veritat, també, no? En et prens partit. Pulphyxon pot fer-te partit tres o quatre vegades, durant tota la pel·lícula. I vas canviant, també. Amb el Harvey Keitell, fent de senyor Lobo, que soluciona problemes. Jo el que veig amb aquesta, que també la vaig veure, potser no ve tot, sí, aquesta dels infiltrats, és que és una pel·lícula nova, quan el que tu deies hi ha coses molt interessants, que tracten sobre el tema, i sobretot sobre les dificultats determinades persones, afrontar greps tan enormes, no? És el que em va semblar més important. Potser... No recordo si la vaig veure acabar, però tota la trama del començament, i tot allò que dius tu, de la manera que li fa passar, el jacni que el sona l'altre, l'organització que tenen, en definitiva el material que mouen, també. Ja no és allò de les màfies organitzades, en quant a droga, és tot un altre concepte, molt més potent, que ens desferia massivament, per dir-ho d'una manera. Jo ho vaig trobar molt important, i com és lògic, com que el que sempre m'ha agradat moltíssim, és el que he fet el Francis Ford Coppola, en aquest tema, doncs aquesta penso que l'acus supera. Vull dir, ho actualitza. Potser que no sigui tan bo. El padrin és el que va fer. És diferent. Jo encara crec que no ho la supera, el padrino. A veure, no en quant a la qualitat del padrino, però sí en quant a la novetat. Això és el que jo també vull dir. Jo ho valoro molt, això. No sigui molt més actual, que aporti persones o situacions que siguin novatoses. A mi una cosa que m'ha sorprès últimament... Una cosa que no fa clínis, per exemple. Això sí que jo hi estic de mà. Una cosa que m'ha sorprès últimament, i més hi ha producte de lectura de novel·la negra. Jo he vist molt cine de novel·la negra, però entenc molta pel·lícula negra, però no havia llegit tant novel·la negra. I ara, últimament, m'he dedicat a llegir novel·la negra, i comparar incluso amb pel·lícules i coses d'aquestes. I una cosa que m'ha sorprès descobrir és com la consideració... Per exemple, l'altre dia vaig estar amb una conferència, que han fet la setmana negra, suposo, aquí a Barcelona, i hi havia una conferència de tres latino-americans, escriptors de novel·la negra, i hi havia un que era colombia, que explicava unes coses que feien riure, però que al mateix temps et feien veure que el món d'allà i el món d'aquí són completament diferents. Ell explicava, per exemple, que quan està a Colòmbia, diu, jo veig un policia, i prefereixo parlar amb els lladres que amb el policia. Diu perquè el policia és absolutament corrupte. Quan vinc aquí a Barcelona, és un altre món. Diu, jo veig que no estem parlant de lo mateix. És a dir, la consideració que tenim vosaltres de la policia, no t'arrescaverà amb què en xocarem nosaltres. Llavors, jo llegint la novel·la negra, la novel·la negra... Molt bé. La novel·la negra que estava llegint dels Estats Units d'Anys 30, totes aquelles pel·lícules, i que han passat-les amb novel·les famoses, m'endono compte que, clar, en allà hi havia una corrupció real, brutal, entre la mateixa policia que era corrupta i tal, per això van sortir aquelles obres, que són d'aquella manera. En un moment, jo tampoc sé si... No m'agrada quan estan filtrados, de quina època és. A l'època que està ambientada? Està ambientada. Això és molt actua, és molt actua. És que és això. És això que em fa pensar, és això que em fa pensar, que al fons segurament, Estats Units, i les converses que tenen... I tenen mòbils. I és això que em fa pensar... No són petits. No, són petits. Fixa't aquest... El que ell té l'últim... Sí, anys 90, fins i fins del 2000, fins i tot, sí. Sí, anys 90, fins i fins del 2000, fins i tot, sí. Perquè, de fet, el mòbil en aquesta pel·lícula juga un paper importantíssim. Clar, sí, sí. Perquè realment un es descobreix a l'altre, perquè un es queda al mòbil, i llavors ell truca la última trucada. Exacte. I la última trucada descobreix qui és l'altre. Perquè sense el mòbil, aquella pel·lícula no podria ni muntar-se. Exacte. En canvi, el padrino això ja veus. És que el padrino no és ben bé una novel·la negra. Parla de màfies, de policies, i parla de corrupció. Però no és novel·la negra. És... jo crec que és... Bueno, però el que jo em referia, en el sentit de que el padrino pinta un món determinat d'una època determinada, una corrupció determinada, l'ha existit o existeix, inclús en aquest moment la millor itàlia, però que a la millor i en altres zones d'Europa no existeix de la mateixa manera. Llavors, donava entendre aquest escriptor és que a Europa no t'ha rescat a veure amb el fenomen que passa a la Tino-Amèrica. I llavors em preguntava a ell mateix, en funció d'això... Però també en Espanya i a Suecia. Estic segura, o a Itàlia, i a Dinamarca. Espanya i Suecia són molt properes en aquest sentit. Penso que el tipus de policia que tenen és molt semblant. I a Catalunya hi ha una altra cosa. És a dir, que a Itàlia no és a Espanya, i encara, però a... a l'Itàlia del sur... Deu haver-hi molta corrupció. Deu haver-hi molta corrupció, molta màfia. El que vull dir és que a mi el que em sugereix l'infiltrador, la idea que em sugaria del que estava dient, és que segurament, encara que tenim molt idealitzat Estats Units i tal i que ens pensem de les coses, quan tu arribes a Nova York, agafes un taxi i t'enganys contra que t'estafen des de portar-te des de l'Europa i t'enganys en el lloc d'estat d'estat social. Això no és tan idili com jo em semblava que era. És a dir, això no és tan guapo o tant de lloc on jo em pensava que eren Estats Units. M'explico, és a dir, que jo estic la sensació que quan posen infiltrados a la època doncs tan al·labora vol dir que en alguna zona, no dic a totes, encara hi ha una certa corrupció que, a l'alguns zones d'Europa, fora d'Itàlia, a l'ho millor no passen, de la mateixa manera. Sí, bueno, això ho ens ascarteixem. Això agafa... No ho sé, no ho sé, jo per dir-ho com una... Perquè la realitat sempre supera la ficció, perquè aquest el mixatge seria aquest, no ho sé. El que passa que en aquest moment sí que veient que s'està destapant políticament la quantitat de corrupció que ens estem envoltant, penses, bueno, almenys són uns innocents i es penseu que aquí no passa res i aleshores estan passant moltes coses. Que no es destapa. Mira com està actuant la policia ara, amb la manifestació de València, amb els nanos d'unidor. No, però això no és corrupció, això és una altra història, això és una repressió i és compliódre. No és el mateix, no és cosa. Ja ho sé que no, però vull dir que segons com sí que estem com els anys. Francesc, anem per la segona part del programa. Doncs sí, quan vulgueu, ja tenim aquí la llista que ens ha portat Carme, que és la presentadora per proposar aquest espai dedicat a aquest actor. I, bueno, tenim un munt de pel·lícules per parlar. Jo, si em permeteu, no sabia si encara era una miqueta d'hora per dir-ho, però jo penso que sí, que ja està en marxa i vull que us apliqueu vosaltres també i tots els doyents al Facebook del programa i al Twitter també. Qui vulgui comunicar-se a través d'aquests dos mitjans en directe doncs ho pot fer quan vulgui. Dir-nos què li sembla el programa, dir-nos la seva opinió i fins i tot proposar-nos la pel·lícula del mes que voldria, perquè nosaltres havíem dit que segurament faríem la declaració de guerra, però l'hem parlat molt d'ella. Vull dir que, abans que acabi el programa, ho decidim i ara, doncs, quan vulgueu, ho podem parlar de... Tu l'havies vist a declaració de guerra. No l'has intervingut. Volia saber què pensaves. No, perquè estava fent fotocòpies. De les pel·lícules de moltes. Puc preguntar-te què em pensaves? A mi m'ha semblat un boníssima, boníssima. De les millors pel·lícules que visc últimament, en quant a sentiments, el que tu deies també Carme, que heu s'estat sentint així una miqueta a la llunyania, de... de novetositat, també, quan l'ha posada en escena. Vull dir, és una pel·lícula sense... Diguéssim, sense referències, altres narratives, que s'haguéssim fet anteriorment. La pel·lícula de Cinevida. I fins i tot jo diria, seguint la línia del que parlaves, tu, Rosa Maria, que és una pel·lícula que no es basa en cap moral concreta, ni en cap teoria tan poc psicològica, ni psicoanalítica particular, sinó que crea una pròpia, una diàmica pròpia amb els personatges, no ens dona una idea de per què els personatges actuen com actuen, sinó que saben posar-se d'acord entre ells dos, sobretot, entre la parella, entre ells dos, sobretot, entre la parella protagonista. També la família té una importància molt gran, però no és una família típica. Això és una cosa molt interessant. Vull dir, no són la típica mare que viu totes les noves. Doncs hi ha una possibilitat de relacions diferents. Per tant, és una pel·lícula molt fresca, plena de possibilitats d'interpretació. I moderna. I molt moderna. Vull dir que té tota una sèrie d'ingredients que la fan molt recomanable. I al mateix temps jo diria, i això potser podria ser un hàndic, per mi no ho és, però difícil també de veure. Perquè clar, el que fan, que comentaves tu, Rosa Maria, als dos pares, hi ha molta gent que no ho entendria segurament. Sí, ho entendries, jo va ser. El saber qualsevol. El saber, ara, jo penso que els de l'hi passen en general els pares. Que estan veient la pel·lícula. Jo per exemple em va passar una mica l'altra. Quan a mitja pel·lícula em vaig plantejar si tot hagués passat una cosa de aquestes... Estem dicis pitjocs aquesta gent, perquè estaries a les Ximers. Jo penso que això li passa qualsevol que sigui pare. Qualssevol que tingui una criatura i vegi una cosa d'elles, en el fons se n'identifica. Aquesta pel·lícula et dona una idea de com podrien reaccionar els pares, perquè ells no reaccionen en fonçança. És el més interessant de la pel·lícula. Però, en general, els pares, sobretot d'un nano molt petit, no s'enfonsen. No poden. En general, eh, jo no et dic que hi hagi totes les posicions. Però, en general, és tan claríssim que aguanten ells o allò no aguanta, que tots els pares aguanten. Jo, que he vist moltes situacions d'aquestes, t'asseguro que tots aguanten. Sí que és veritat que aguanten en diferent resistència. En diferent melodrama o en diferent extroversió. Això és veritat. Però tots ells d'un nen molt petit, tots aguanten. Perquè ets conscient que el nano necessites. El sol no pot sortir-se. Llavors, com que tu no ets conscient d'això perquè vas tan petit a negar, t'impliques, vull dir, és que no tens... I com que és una cosa teva, molt teva... I el que sí que és veritat... Perquè ells també paguen un preu per tot això. Sí que és veritat. El que sí que és veritat, que estàvem vist des de la pel·lícula, és això que us comentava abans. Que les reaccions són inclús per ells sorprenents, perquè les maneres d'aguantar no són fàcils. Que en aquest aspecte és una mica plana, la pel·lícula, perquè és una mica plana. Perquè és molt més que això. Podria fer treure les dues coses. Perquè no es veuen ni com s'emponsen ni com... A mi una cosa que també em va fer pensar en els pares, no creieu? Al final no es van separant. No me'n recordo. Explica-la, veu-ho. És una cosa que em va fer pensar amb una cosa que jo no conec, però que sí que m'ha arribat, que és que generalment quan uns pares perden un fill, o quasi sempre, al final del procés, acaba amb una separació. La majoria de vegades. Hi ha un 80% de casos... O acaben sense acompanyar un amb l'altre, seria diferent. I l'experiència del que m'ha arribat. La que m'ha arribat és que molts s'acostumen, acaben separant, perquè sempre, com si culpabilitzin una altra, que no saben bé què és. No ho sé, potser jo he fet també una mica la reflexió, sí que l'he fet també, ara en d'aquesta pel·lícula, i penses, i per què? Perquè potser clar, al principi, si només són parella, funciona l'un per l'altre. Ara, al moment que hi ha criatures, sembla que hi ha funcions per a les criatures. Potser ja es perd una miqueta el sentit de la parella, que no hauria de ser això. Aquesta no és la raó. La raó, en general, jo penso que està... És l'evolució, i l'evolució que es fa, també. Sí, però hi ha un punt de culpabilitat profunda allà dintre, que segurament emergeix de la manera més menys adequada possible. Però tampoc ho sigui. Sí, o de pena o de dolor. A mi, el sentit de culpabilitat, crec que és una cosa que sí, que pot ser molt bàlida per molta gent, però la meva impressió és que moltes vegades, més que culpabilitat, és dir, quina opinió tenen els altres de mi. Això és molt preocupant per molta gent. Que s'ho pregunti. Perquè és clar, quan et trobes en una situació com aquesta, hi ha re el precisament del que heu presentat, que encara no l'hi visc, del que heu presentat que és com un pel fred. O sigui, que d'una manera o altra, l'entorn espera una reacció de tu mateix. I automàticament això pot arribar a generar un sentiment de culpabilitat en aquella persona, perquè no sent o no acompleja aquelles expectatives. Jo la raó no la sé. Jo tampoc la sé. Jo crec que justament és una tipus de situació que la visió externa importa molt poc. Molt poc. T'has jugat pel nano, tant un com l'altre. Tens tanta atenció a això. Sí que he d'anar a lesir a la pel·lícula. És una pel·lícula interessant. Anem al Morgan Freeman. A veure, així és veritat. Tothom coneix el Morgan Freeman, perquè la visen moltíssimes pel·lícules, i moltes d'elles valen molt la pena. És un home que va néixer el 37, per tant... Sí. Te hi ha tinyets? Sí. És una pel·lícula que està en la feu de la vida. Sí. Jo me'n recordo d'haver pensat en ell de fer... Perquè havia vist aquesta... No és la millor d'ell, ni molt menys, i realment és una pel·lícula fluixa, incl. A veure on nunca. És una pel·lícula que no és una gran pel·lícula, i és una pel·lícula amb el... El tema és bo. Exacte. Són dos... dos malalts que es troben en un hospital. El Jack Nicholson és un millonari que vol anar a l'hospital. Que és el propietari del hospital. I vol anar allà perquè fa de Jack Nicholson, això per suposat. I llavors, els dos tenen càncer, i els dos estan amb situació terminal. I ell, l'altre, és el Morgan Freeman, que és un negre, i que, per tant, ja es veu de classe baixa... Baixa, i que es barallaran entre ells. I que es barallaran entre ells. Jo recordo d'haver pensat, fixat, en aquesta pel·lícula, que el millonari és el Jack Nicholson, que és un patam de molt de cuidar-ho. L'alegant... Amb tota la pel·lícula és el Morgan Freeman. Té una elegància... Ho dic, això, perquè té una elegància natural... Una dignitat. Que traspua tots els seus personatges. I si us mireu els personatges que he fet... Inclus quan fa de dolent, eh? Inclus quan fa de dolent, té un tipus de dignitat especial. En quina pel·lícula fa de dolent? Per exemple? Que ara no em ve cap al cap. A mi m'agrada mirar la llista aquesta. Totes les que recordo ara mateix... No, em fa alguna de les... Alguna, segurament. Jo diria que, si a totes... Les importants... Jo recordo un d'ells que fa de mató que ha de matar algú, eh? I ara no recordo quina era, perquè no la tenia apuntada. Això no la tenia apuntada. Pot ser un sicari allò, amb un sentiment... És un sicari, és un sicari, sí. Però vull dir que no és el paper habitual. És una persona per petó que l'he vist fa molt poc fa. No sé si està convicta... Sí, però aquí sí que està l'altra banda. Però està de bo, va de bo. El que veig és que això sí que no me'n recordava, és que està amb l'amistat d'Estine Sodenberg. Ai, Spielberg, perdó. Spielberg, ella ha fet coses amb la Spielberg. Curiosament, és un actor que ha fet pel·lícules amb moltíssim directors molt diferents entre sí. Perquè per suposat que ha fet moltes... i d'importants amb el clínico. Però ha fet amb el David Fincher. Ha fet Seben amb el David Fincher. No sé si la recordeu... Seben per cantar aquesta pel·lícula. El que fa un paper és el que ve en aquesta pel·lícula. Jo, bueno, ja, continuem. És que jo l'he vist fa molt poc. He vist aquestes dues, la de Canena per Petó, la de Seben. I les dues... Jo la que ve de per Petó és una pel·lícula. Jo les detesto a les dues, una mica. Però ja ho sé gaire. Seben li ha passat del temps. Sí. Jo la vaig veure en el seu moment. Clar, jo això sí que ho vaig pensar també. Segurament en el seu moment devia ser molt. Segurament. Jo imagino que el Fincher... són de les primeres que comença ell tenint a tenir importància, perquè després el que ha fet després és considerable. I Seben, jo... Ara, clar, fa molt anys que no l'he vist. Jo també. Jo diria que el David Fincher, a Zodiac, llavors sí que va aconseguir agafar una història similar... Molt més potent. Sí, perquè aquesta és una mica caricatura, perquè el que ha vingut a Espècie, que és el assassim en sèrie, que em sembla recordar... Perdoneu, que més a més, abans que parlàveu... i ho volia dir abans, i ara no sé si toca molt, però és que m'ha cridat molt l'atenció. Abans no s'ha volgut conficar-ho, però el personatge, el que ha vingut a Espècie, es diu John Doe. Es diu John Atendue com el personatge de Fran Capra. I no sé com agafar-ho d'això, de cap manera. Si algú li troba una explicació... No, perquè jo com que ja he dit que la tinc molt fresca, em va sorprendre molt, no? Que li han agafat i li han posat el que nom per fer una miqueta, com d'ironia o de reflexió, però no sé de quina mina. Jo crec que és un dels despropòsits de la pel·lícula, però... És igual, deixem-ho aquí. Jo tenia unes quantes de sopallades. Jo tenia, si em perdon, del 92 d'Alquinismund, Cadena Perpeto, que és aquesta que t'ho estàs dient. Jo crec que aquesta és la calvalla en Sant Vell, o sigui, Cadena Perpeto és la calvalla. Jo, encara que a tu no li tinc... Jo, és de les que puc tornar a veure tranquil·lament, i m'hi enganxo segur si la trobo a la tele que l'estan fent, és segur que m'hi enganxi i me la sé, eh? O sigui, que un sap tot el que passa allà. I tot i així, tant el Tim Robbins com el... Jo penso que al final... El final d'aquesta pel·lícula, el cant de l'amistat que hi ha, al final d'aquesta pel·lícula, t'arriba... Una pel·lícula que et deixa bé. T'arriba sempre, és a dir, és un clàssic. Sí. Bueno, Seban, també l'havia seleccionada. Bajo sospecha, que era de la gent hackman, però no la recordava massa. Perquè és... Jo aquesta no la recordo. Estava assenyalada com a important d'ell. Les nominacions d'ell són... Les nominacions del que són. El reportero de la Calla 42, que és del 87, Pasean Tomies Dacey, del 87, també. Cadena Perpeto, que és aquesta, que és el 94, i Invictus del 2009. I té l'Òscar, per actor de repartament, del milion d'alert Baby, que és del 2005, del Clint Eastwood. Llavors, jo les que us sembla, les comentem, perquè tots les haureu vistes, i que ha de dir-ho a la seva versió. Pasean Tomies Dacey, milion d'alert Baby, ara o nunca és aquesta que us he comentat del Nikolson i... Que molta gent no l'ha vist. És una pel·lícula que és curiós, perquè és molt maca. No sé per què molta gent ha passat a la por segura. I Invictus. A veure, el Simperdon del Clint Eastwood és del 92, és una pel·lícula... de l'Oeste, de John Ford posada a través de la versió del Clint Eastwood. I és... La història és, no sé si la recordeu, si el Clint Eastwood és un home acabat, viudiu que té dos nanos o nanos, no sé què té, i li demanen, ella havia sigut un... Pistolet. Un pistolet, un cicari. I li demanen que faci una... Matalgo. Llavors, com que ho necessita, hi va amb el Morgan Freeman. I l'altre personatge és el Morgan Freeman. El que fa... El que hauria de ser de víctima. Segur que al seu moment sí. Sí. Bueno, és una de les primeres de direcció del Clint Eastwood, que el meu moda d'entendre va demostrar que era capaç de dirigir. Quan tothom pensava que només era un actor dels... dels Pagetti... Western. Va demostrar el meu moda de veure de fent un tipus de pel·lícula de Western, però amb una certa personalitat. I sí que ho té, això, el cimperdon. Va la dir que el senyor Clint Eastwood, abans de cimperdon, havia dirigit... Sí, sí, però que sonin, que sonin, aquestes són amores. Unes no sonen, perquè eren prou fluixes, però les altres, perquè eren prou bones. Sense perdó, coincideix amb popularitzar una vegada més el Western, que estaven de ballada, però baixada, sense aturador. I allà, guà, tothom va dir, caram, tu! Jo em va dir això. És filmerado, també, és a dir, a l'altre, que la va dirigir curiosament el d'això, l'Aurés Kasdan. Són les dues puntes que treuen el cap, eh, d'aquests anys 90, que precisament es fan aquestes dues pel·lícules. El que passa que es considera, també, que és un film al post-Western, és a dir, les acabes del Western... I un altre, un Western com humanitzat, és a dir, el Western, que es fixa amb el personatge humà més polièdric, perquè el Western és només els bons i els dolents, i aquests guanyen, els desperten, i jo diria que aquesta té com a... com a... com a especificitat, que... que ni és bo, perquè no és ni un bo com bo, ni un dolent... Compte del Western, eh? Dualitat, sí. Coloreta, té més color. Molt bé que un és bo o dolent, segons el que ha decidit, i segons el que ha decidit, segons la circumstància. Bueno, això és veritat, però els Western mai et donen aquesta visió, normalment, i estan situats, i el xerif bo és una cosa i l'altra una altra. Aquest dia vaig veure una de dos germans, un Western, també, i havia aquesta dualitat, eh, estava en dos, dos com a tracadors i tal, no recordo, ara que la protagonitzava, ell era el Morfi, ah, sí, el Jim Zestiu era, era precisament, eh, i tenia aquests joques, també, i el senyor John Ford, també, i va tocar força, aquest. Bé, bé, seguim, seguim. Jo, a mi, tinc especial... M'agradaria... No, no, tendresa, tendresa per al passejant de Mischdeiji, triving Mischdeiji. Jo la vaig trobar en una pel·lícula tendre. Són pel·lícules clàssiques que el francès dirà, que des del punt de vista... No, no, no, a mi aquesta, des de l'esquerda... Jo crec que la versió del Morgan Freeman, que jo em crec més i que a mi mentre més, és aquesta, del personatge sense gaires dublex, sense gaires dificultats... Amb aquella dignitat i amb aquella... I amb aquesta sensibilitat que té per tratar els personatges. Hi ha una pel·lícula que jo sí que crec que ha vist molt poca gent, del Morgan Freeman, que és aquesta, que es diu... En anglès és 10 productes o menys, aquí es s'ha ligat a 10 razones. 10 razones, sí, sí. Una pel·lícula amb la Bad Vega, curiosíssima, i on ell desplega una miqueta igual que a Mischdeiji... No la vaig veure, jo què sé. Doncs tota la seva sensibilitat, perquè s'identifica, però d'una manera també molt tendra, amb una noia molt jove, molt guapa, com és la Bad Vega, que treballa amb una caixa d'un supermercat, a la caixa on no passa pràcticament ningú, perquè és la caixa on... Bueno, han de passar tots els que tenen menys de 10 productes, això sembla que funciona. Les caixes ràpides. Llavors ningú no arriba allà perquè fan el joc d'anar a una altra caixa, perquè llavors els surt més bé, i ell es queda ja sola. I ell, doncs, bueno, van tenir una relació molt maca, ell és molt més gran, i recorda una miqueta de Mischdeiji. Ells són les pel·lícules que el Morgan Freeman borda, i són indiscutibles. Sí, perquè és una acturàs en aquesta, en la passejant de Mischdeiji. Ella és una senyora gran, que comença la pel·lícula, que té una topada amb el cotxe i no pot conduir. Llavors el fill li contracta un xòfer, que és el Morgan Freeman. Llavors ell no el vol de cap manera, perquè ella vol l'autonomia, i vol fer el que vulgui, i li posa una paciència al Morgan Freeman. Molt bé, una sabidoria molt gran. Aquella aire no passa res. I tot i així sí que toca el tema del racisme, perquè ella jove, i ell és negre. I, per tant, per raons diferents, però els dos són diferents. I això...Són minoria. Exacte, hi ha un moment que els uneixen, perquè el tipus de personalitat, finalment, s'arriben a entendre, però està ben vista aquesta posició d'ells dos. Jo, passejant de Mischdeiji, va ser una pel·lícula que vaig trobar encantadora. I no haurien d'oblidar que Morgan Freeman ha fet de Déu. Ah, sí, com a home. Hi ha pocs actors que siguin comodiós. En dues pel·lícules, una en qui es va dir comodiós i l'altra sigui comodiós, que en realitat totes dues es deien amb el nom del personatge. L'únic seria el tot poderós, una era Ivan, i l'altre era el Jim Carrey, i l'altre era que, de toc, no recordo el nom del tòmic molt bo, i ell, en totes dues, feia de Déu. I la veritat és que, tu creies, vull dir, aquest senyor vestit de blanc, negre, però amb barba blanca, amb aquest posat, doncs està fent miracles aquí, i està posant a l'altre, amb un compromís, dient-li que construixi una arca i tot plegat. Jo em vaig divertir molt amb la segona, molt, molt, molt. La van recomanar, i és una cinta d'aquestes per totes les erats, amb una mena de paraula bíblica per aquí, que, bueno, pots entrar en la història o no, però la manera com està feta i el joc amb els animals i tot plegat, és molt divertida, si no l'heu vista, i el Morgan Freeman està molt bé. Jo no l'he vista. L'altre específic del Morgan Freeman és Million Dollar Baby, que ell és l'ajudant del... Sí, l'entrenador. I, de fet, és... la pel·lícula està vista com des d'ell. Això passa moltes vegades, eh? Bueno, de fet, la pel·lícula cadena perpetua també és des d'ell. De fet, és la beua no. Ella és el narrador de tota la pel·lícula, sí. Perquè té aquesta aire de... I que us la versió espanyola penso que el senyor Caldoble li dona un to molt agradable. M'anglès també, és a dir, però penso que està... Ell té una beua molt maca, jo. Vam triar una persona que li dona el to molt bé, molt bé. El Million Dollar Baby és ell, que és un entrenador... que és mitxeco, una cosa així, no me'n recordo. M'hauria estat puxejador i va tenir l'alfagalte. I ell fa aquest tipus de personatge entrenable, que està dintre de la història, que entra al clínic, vol que acaba entrenant a la noia, que ell no vol entrenar-la de cap manera, i té aquella rebiuderia típica del personatge. I el Morgan Freeman és el personatge dintre mig que va llimant la situació. La dificultat, sí. A mi sí que em va agradar, hi ha gent que ha dit més o menys, però a mi és una pel·lícula que em va agradar. De la clínicitat, de fet, que després també fa Invictus amb ell, fa de Nelson Mandela. No sé si l'heu vist. Jo no, jo no, jo sí. A veure, a mi em va... Està vista des de l'especte americà que ponderaria, perquè és des de l'especte de l'esport. Perquè és... De fet, el Mandela, que va estar 30 i pico d'Àngela Presó, surt, és president de Sudàfrica, i a més a més lluita contra l'aparteit, i lluita per una situació d'antesa sense que torni a haver-hi sang. I llavors aquesta és la funció del Mandela, amb una autoritat moral que li dona haver estat 30 i pico d'Àngel Tancat. I ho fa molt bé. La veritat és que la pel·lícula té una visió molt americana, això és veritat, però la interpretació del Morgan Freeman del Morgan Freeman frente al son Mandela, jo vaig trobar-les també molt bona. Jo resumir una mica diria que Morgan Freeman és com la versió una mica amable del cinema comercial d'estats Units. Però bon actor, eh? Sí, bon actor, amb presència, amb empaques, que es podria dir. I sobretot... Són sobretot personatges honestos, no? Personatges que... Que juguen nets. I sense això... No de protecció, sinó de persones amb les que pots confiar. Sense ser un guapo, com és el dents del Washington, per exemple, que és més guapo, com a més atractiu, és més protagonista. Morgan Freeman no n'és, i en canvi... Té més qualitat humana. Jo penso que té molt altre efectiu amb això. L'altre és un personatge més guapo, però que no té la mateixa qualitat humana. M'ha de dir que si el cinema hagués seguit com al principi, allà, a Norte Amèrica, aquests actors no haguessin pogut actuar mai. Perquè a les pel·lícules, els nens que es pintaven en blanc. Ai, el creix. Això anava a dir-ho jo també, vull dir. No se'l sent ni potient, eh? Que va ser el que va començar... El cine petit també era del tipus guapo, eh? Sí, sí, sí. I que m'has actuat al Morgan Freeman pel·lícules com a Batman. Ah, sí? Ens hem deixat de parlar dels noies. I jo penso que... Podíem dir una cosa, però no hi ha temps. Deixem-ho per la propera idea. Un minuter ràpid, que a la setmana vinent tenim els Òscars. Jo vaig disfrutar moltíssim amb el Santiago Segura. Ho va veure. Quan va fer la seva intervenció, va ser brutal. Va ser genial, molt divertida, va deixar molt sòltil. Va estar genial. I va tenir raó, va guanyar Coronado, va guanyar aquí... Va estar molt bé. I tota la festival, tota la presentació, que penso que va estar molt superior als gaudí d'aquí. És d'emergir-ho, a veure els gaudí i els d'ara. La presentadora era la... A veure, he vatxat i el fem molt bé, molt bé, també. El gaudí una miqueta més crític, més indignat. Hi ha aquests més... Bueno, però com a espectacle, com a guió, i tot allò estava molt més... Centralistes, molt més... No, no, no, no. Jo penso que... Potser la Eva la podia haver destacat una mica més, però li van donar 3 Òscars, 3 Goyes. Però, bueno, és a dir, no... El tractor, oi? El trio, concretament. El trio de la Teleport. Presentar per la Samaria Alcalá. Si anem sense condicions, punblospot.com. Per tornar a seguir aquest programa. I des d'allà, amb el Facebook, amb el Twitter, ja anem seguint-nos a tot arreu, on vulgueu. Fins la setmana vinent. Bona nit.