Cinema sense condicions del 6/5/2014

... Cinema sense condicions. ... Sense condicions i sense més companyia, avui de moment que la nostra, Joan... Molt bé, molt bé, però no passa res. Ja n'hi ha arribant la gent, avui hi ha problemes de circulació, que a vegades no pots resoldre i ja... Sempre que sigui de circulació amb cotxes, que no sigui de la circulació sanguina, doncs no passa res. No hi ha problema. Exacte. Avui com sempre? Bueno, farem com sempre més o menys, però... Ja m'ho imagino. Està en funció de que vingui la gent. Perquè en realitat hi hauria una primera part, com sempre, que parlaríem, doncs, de les coses que hem vist, de les properes estrenes, de les coses que aconsellem. Tot i que s'ha de dir, almenys jo tinc la sensació que tampoc hi ha tantes coses extraordinàries per veure en aquest moment. És a dir, la cartalla era fora de dos o tres pel·lícules, que ara que podem esmentar, com tu deies, miel, hi ha una altra que en fi, no n'hi ha, no n'hi ha tantes. Jo aquest matí ens han passat una, que la veritat és que no la recomano pas, però ja en toquem. Per tant, primer hi hauria una part, doncs, que parlaríem d'estrenes, de coses que vindran, de coses que podem aconsellar als nostres oïdors. Una segona part, que suposo que vindrà la Carme, arribarà d'aquí una moment o l'altra, i la Carme volia parlar d'un tema curiós, que és Illes de pel·lícula. No sé quin enfoc li donarà, perquè no n'hem parlat. I a mi em va suggerir, ella em va dir que, com que em tocava parlar d'una pel·lícula referida al seu tema, em va suggerir dos o tres pel·lícules, i una d'elles era Papillón. Jo no l'havia vista, confesso, en el seu moment. És residencial, sí. I aleshores em vaig plantejar de veure-la, i, finalment, l'he vista. Llavors ho puc parlar de la impressió d'una pel·lícula provida fa 41 anys, amb dos actors carismàtics en aquell moment, com eren l'Esti McQueen i el Dustin Hoffman, i, bueno, una pel·lícula potser molt llarga, dos hores, 30 minuts, però una cosa curiós. Llavors, com que està referida o connectada amb el problema, diríem, de les Illes de pel·lícula que volia parlar a la Carme, quan veiem l'enfoc que li dona a la Carme, doncs podem una mica precisar si la pel·lícula ajuda o no ajuda el que ella vulgui explicar sobre aquest tema. I aquí sentim la música, el tema principal de Papillon, que és Ben Maco, que és el Jerry Goldsmith. Ha costat perquè ha entrat la com, ha entrat a l'espotify, però, bueno, a la tercera, ha entrat Papillon. Em sembla que la pel·lícula està nominada, si no recordo malament, per la música, precisament. Tinc una sensació... Està nominada, un Òscar. Hi ha una cosa curiosa que he posat avui, aquest famós llibre, que és un llibre que recomanem els nostres oïdors, al llibre. Si és el llibre. Mil una pel·lícules que haig de veure antes de morir. És una pel·lícula editada per a Grig Halvo, la feina per uns especialistes americans. Després és difícil, clar. No, no, no, esclar. No es pot, no es pot. S'ha suposat. Ara arriba la Carme, per tant, ara ens explicarà la Carme, què és el que vol fer sobre això de les elles de pel·lícula. I el curiós és que aquesta Papillon la recomanen també aquest famós llibre, que us recomanem. Justament la música que està sonant, que és la de Papillon, va ser nominada com a millor, o va guanyar l'Òscar, la millor música, però no estic segur, deixa'm-ho mirar. Doncs és bonica, és bonica. I mentre ho vas mirant i Carme allà es va preparant, doncs mira, aquí la tenim, aquí la tenim la música. Va ser nominada l'Òscar, però no el va guanyar. I ja tenim aquí la Carme. Ja tenim la Carme. Bon vespre, Carme, què tal? Aquí hi ha trofagada amb papers, exactament. Aquesta és la salutació que farem ara cada dimarts. Només començant. Incondicionals, clar que sí. Incondicionals, de cinema. Has vist alguna cosa interessant que recomanis als nostres huidors? Sí, perquè al moment estem pessimistes. Estem dient que no hi ha gaire cosa a veure. Ah, sí, també. Ah, home. A veure, he anat a veure, he anat a veure, és que ara no me'n recordo com es deia. La del Jeremy Irons. Ah, sí, el 30... 30 medianoches en Lisboa. Doncs sort del Jeremy Irons. Perquè la pel·lícula es fuixa. Per mi, és molt fuixa. És molt fluixet. Jo, aquest director, que el director és... a veure què ho trobi, perquè no... No m'agrada com es diu, eh? Sí, home, el Suec aquest, que vas comentar tu. Billy August. El de Pele el contestador. Exacte, jo havia vist Pele el contestador, que a mi m'havia agradat moltíssim. Tant ben tractada, aquella pel·lícula. Que són els suecs, que a mi han de marxar de pobresa cap a Dinamarca, em sembla, que és, clar. I llavors ells pensen anar a Estats Units. Però la situació és tan duríssima, a la pròpia Dinamarca, que ells entren al servei d'una persona que té un isenda, i estan tractats bàsicament com es claus. La veritat és aquesta. La pel·lícula es podria dir com era ser una vegada a Dinamarca. Una mica fent la comparació amb... No, no, no, era ser una vez en América. Era ser una vez en América, aquestes pel·lícules, que presenten la dificultat d'arribar a un país nou, i adaptar-te i moure-te allà. Doncs, bueno, exactament no és això, però, per entendre, per fer una miqueta de broma. I a mi és una pel·lícula que la feia el Max Bonsidom, que recordo perfectíssim, que recordo que era prou feia, molt i molt bé. Era una pel·lícula d'una solidesa, perquè no era fàcil, era una pel·lícula que et sumergia amb aquell tipus de duresa de la vida dels que emigren amb una època en què això era duríssim. Duríssim, bueno, sempre ho he estat, però bé, en aquella en particular ho era. I vaig pensar que era una pel·lícula que jo la recordo sempre. Quan vaig veure el director i vaig veure que hi ha el de pel·le, vaig pensar, home, la vull veure. Sí, però el Joan ja va comentar que totes les que havia fet entre mig... És que després no hi havia més gràcia. Jo també. I llavors vaig veure aquesta amb una certa il·lusió. I la veritat és que està basada en una novel·la del Pascal Mercier... Que potser que la novel·la estigui bé, eh? Podria ser, perquè, clar, què passa amb aquesta novel·la, que amb aquesta pel·lícula, que és la història d'un professor de llatí d'un institut, que està anant cap a l'institut i veu una nana, una jove, enfilada en un pont del riu que pensa llançar-s'hi. I llavors la salva. I el començament és relativament suggerent. O sigui, està bé perquè, efectivament, veus aquell impàs, està molt ben fet, li cauen els papers, està plovent, la noia fugi, ella es queda amb el... Llavors la nena, ella va amb ell fins a l'institut, l'institut, després, ella se'n va, i només li queda un llibre i el xupesquiros de la gardena, o de color granat, eh, de la noia. I aquí comença la perica. El començament és bastant suggerent. El que passa és que això deu ser una novel·la, o un conte, i les novel·les necessiten atmosfera, perquè siguin creïbles. Jo pensava, més increïble, que és la pel·lícula Herr, quan te la descriuen, que una persona s'ha enamorat del sistema operatiu, del seu ordinador, és una tonteria tan subparlativa, que penses, home, ningú ha pogut fer res consistent amb això. I després, a la pel·lícula hi entres. I això és mèrit de com s'ha fet la pel·lícula, com s'ha elaborat, amb quina sugeriment tu acabes entrant, i tot això fa una pel·lícula, que la diferencia d'un altre. Aquí, que podria ser una cosa així, una cosa sugeridora, d'atmosfera... No te la acabes de creure. No te la creus gens, gens. La professora deixa la classe i tota la forma que està fet. No, és que no te la creus. A partir de que ha passat aquesta primer impasca, llavors ell es queda a llibre de la noia, llavors aquest llibre és molt sugeridor, llavors dins de llibre hi ha uns billets del tren, aquest famós d'Averna Lisboa, que ja m'explicaràs, que per anar d'Averna Lisboa és com impossible anar així, però bueno... Sí, no sembla una combinació molt bona, no? És ben bé, novel·la. És com anar de Sant Jose a Barcelona. És novel·la. Més o menys, és complicat. És novel·la, però bueno, podria haver-s'hi inventat això. Si estigués ben justificat. Si podria haver-s'hi inventat això, i tot podria ser, llavors arriba a Lisboa, què s'ha de dir per salvar la pel·lícula? La fotografia és molt bona, el tracte de Lisboa és molt bonic, és realment bonic com queda Lisboa, que és una ciutat de tants desnivells, la fa bonica, i després el tracte, tirant darrere i tirant davant de la revolució dels clavells dels anys 70s, i el tracte dels que actuen en contra del règim dictatorial que està del Salafarca i està establert, allò no t'ho creus, allò no t'ho creus de cap manera. I, per tant, salve la pel·lícula als actors. El Jeremy Ayrons, és que el Jeremy Ayrons, el posis entre el posis, és que ho salva tot, i clar, aquesta pel·lícula salva ell. I els actors que hi ha, perquè incloreixen la Charlotte Ramplin, que apareix com a germana, i és dur el paper que fa i, en canvi, el fa molt bé. Els actors ho fan tot molt superiorment bé, respecte de la pel·lícula. Per mi faig de la història perquè no està adaptada al cine. Bé d'una novel·la, que jo no sé si és bona o no, però si fos bona la novel·la, la pel·lícula no ho és, perquè jo no està adequat al llenguatge cinematogràfic. Llavors, no entres en la pel·lícula, no t'ho creus, llavors veus fals i bueno... I acabes sortint i dius, bueno, me n'aniria, me n'adonis, et quedes igual. Doncs res, no hi ha manera de checkar avui el pessimisme, les condicions. Jo també l'he vista, després de tu l'he vista, i m'ha agradat molt, la veritat. No m'agrada tant, confesso, vaig sentir l'altre dia el programa vostro, perquè no vaig poder venir però vaig sentir en diferit, quan parlàveu del passat coincidia, bàsicament, me'n recordo amb tot el que diries tu, perquè és una pel·lícula, a mi, aquest director, des que vaig veure el propósito d'Eli, que és la primera que va arribar aquí a Espanya, em va engrescar molt, la segona, que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula extranjera... Incidia, a mi, una història d'una separació. Una separació, una història d'una separació. Aquesta té un Òscar. Aquesta té un Òscar, la millor pel·lícula... De parlar en anglès. Llavors, ell és extraordinari, és molt bo, perquè me'n recordo que ho va explicar, que el francès l'ha vist més tard, i que li va entusiasmar. I, en canvi, aquesta no la trobo tan bona com aquella. No, jo tampoc, ja ho veig bé. Però sí que té... Són del principi. Potser la part final és la que em falla més en algun moment. La part final, que és ingeniosa, tal com fa el final, perquè és sorprenent, i et va intrigant, o sigui, té el punt de suspens, tot el final, en canvi, és un pul de folletón. I es passa, es passa. Es passa de volgar intrigar tant en el possible espectador, tal, que realment que dius, bueno, però no calia fer tot això. No calia, no calia. Llavors, resulta que em penso que el que m'agrada molt d'ell és la forma en què dirigeixes els actors, els actors estan brutals, brutals. Els nanos mateixos. Estan extraordinaris. Els nanos és una perla, allò. I també diríem la forma de planos lents, tranquils, que te'ls creus, que veus que allò és cine, molt interioritzat, molt convençut, molt segur del que està fent aquell senyor, i allò segueix sent el mateix registre i la mateixa calidad que tenia l'altra. Però com que la història, que també és d'ella, la història, curiosament, és el mateix director de la pel·lícula, no... Ah, no ho sabia, sí. És una història d'ell, però en el fons no té la força i la convinc... no sé, el convenciment i la... És una història tancada, l'altre moment tancada. I aquesta, aquí, en el fons, a algun moment queda oberta, i no saps moltes coses per què passen i per què han passat. Això potser tens raó. De totes les formes l'actuació, la protagonista, la noia que havia fet, d'artistes... Jo, d'artistes, vaig pensar, no sé què és aquesta noia. Si la poses una altra cosa que no sigui una nina, què passarà amb els recursos? I ara he de dir... Que ho fa molt bé. Ho fa molt bé. Jo, al principi, no tenia dubtes de si ho era o no ho era, i al principi també has estat molt guapa, la noia aquesta. Sí, sí. I llavors, la seva interpretació, honestament, em va semblar extraordinària. Extraordinària, sí. Sí, tots, tots. Tot i així jo trobo millor... El que ve de fora. Exacte. És que aquella ho fa molt bé. És el protagonista del profeta. I el profeta ja ho va fer molt bé. És un gran actor, aquest noi, i en aquí ho fa molt bé. No, el paio és francesa, perquè hi ha la produïda de França. Tot i que ell ja sabeu que és iranià, i que alguns dels actors també són de fora. Però confesso que és una extraordinària pel·lícula. Però, bueno, molt bona. És a dir, comparat amb el que més o menys fan. Perquè jo, per exemple, he vist... Vaig anar el cap de setmana amb el meu nano, i ara el francesa estarà content. Ah, què has vist? Sí, he vist Capitán Amèrica, perquè el meu nano volia anar a veure un desastre. A mi m'han dit que és millor que Spiderman. Ah, sí, això sí. Sí, has vist també Spiderman. No, no, l'he vist amb el meu fill. I jo que també és més bona que Spiderman, jo no l'he vist. Però en canvi, haig de confessar també que comparant Capitán Amèrica, que no em va agradar amb Los Vengadores, segueixo pensant que Los Vengadores és una bona pel·lícula. I estic segur que, si la tornés a veure, tornaria a dir més o menys el mateix. No tinc sensació de que posis... Jo no estic tan segur. Farem la prova. Tindràs paciència. No l'he vist. Tindràs paciència de tornar a veure els 20 anys. Tindré paciència perquè les Carles Johnson... Ah, bueno. Sí, fer. Ella, però és ella. No físicament, perquè ho fa molt bé. Per a mi és una gran actuació. És molt actriu. Llavors penso que aquí demostra, en aquell paper que no és el que fa habitualment, que ho demostra que ho fa molt bé. Per seguir parlant de poses pasimistes, perquè no hi ha massa cosa a carregar. Carregaràs més pel·lícula d'avui. D'avui ens han passat una cosa... Una cosa? Acaba d'adjectivar. Tots he estat muertos. Em sembla que la pel·lícula també ho està. Curiosament, després ho he vist més tard. Quin país és? És una pel·lícula magicana, alemana i espanyola, però suposo que és més una coproducció espanyola-magicana. Aquesta és una aquesta feta amb diferents episodis. No. És que potser l'estic confonent. Amb tot apocal·líptic. Va, té fantasmal, perquè es apareixen fantasmes. Però no, no té cap... És d'una noia que no sé qui és, ni que ha fet, que es diu Beatriz Sandros... Sanchís. O Sanchís o Sanchs Sanchos. Sí, Sanchís. Està agonitzada per Elena Nalla, és que ja tinc la informació. Elena Nalla, Carina Garcia, Angelica Aragón... La pel·lícula és del 12. Fins que fa dos anys que heu de posar aquesta pel·lícula. A mi em surt del 14, aquí. No sento i visc que era el 12. Perquè és poc que aquesta pel·lícula li va donar el premi, un orífic a la Elena Nalla, que va donant aquesta pel·lícula. Clar. Va donar una dona tancada a casa seva, que té agafòbia, que no vol sortir, que la seva mare convents, perquè vingui un germà que ha mort, i ha mort en un accident... És una cosa que és inaguentable, i llavors, per tant, no me la pena ni parlar-ne, ni fer campanyes de res. Carai, carai, carai. Exactament no em ve de gust, perquè és que he sortit... És que he marxat a mitja pel·lícula, si no l'he sigut... Jo només pel fet de ser una directora d'aquí, de parquí i tal... No sé si és perquí o es mexicana, no sé on tens. Bueno, no sé. La producció és espanyola, però no sé la Beatriz on és. Ara ho buscaré. La Elena Nalla s'ha de confessar que ho fa bé. Ella és una bona actriu, i penso que aquí... passa una mica amb el mateix d'allà dels Jeremy Irons. Ella ompla una mica la pel·lícula, que passa que la pel·lícula per mi no s'aguanta, però no s'aguanta la Elena Nalla, que la compareixi amb el Jeremy Irons, penso. Ha fet coses molt macos, Elena Nalla. És una cosa que ha fet molt de bal mateix, ha fet moltes coses. És veritat. I amb el medium, i molta gent. Penso que és una persona interessant. Però la pel·lícula no s'aguanta, i per tant no val la pena parlar-ne. La passada que hem parlat, una que està en setmanes de setmana, que ve 10 mili quilòmetres, que és una pel·lícula catalana, amb el David Verdaguer i una noia que és anglèsa, i va estar bé, una pel·lícula curiosa, però ja no en vam parlar en el seu moment. I clar, jo de lo de més que hi ha... Escolta, escolta, Saffarets, Saffarets. Mira, acabo de veure una notícia que potser... Bueno, no ve a terme, però és que la Elena Nalla i la directora, Llevea Tri Sanchis, són nòvies. Ah, però de veritat? Sí, sí. Vull dir, es veu que va... Va ser ja van per Madrid i tot allò. I bueno, que sí que sí, que estan enamorades. Ho acabo de veure amb una notícia d'aquesta revista gratulita que es diu... Què punets? Saffarets, Saffarets. Saffarets, Saffarets. Això no fa que ella és molt anglèsa. Jo penso que ella es m'ho fa molt bé, i no té res a veure amb tot això. Jo no puc parlar de res més que sigui d'aquest estil, perquè no puc parlar de res més. I Llea Tri Sanchis, perdona, és valenciana. Vaig agafant dades. Dades. I què més ha fet? Ha fet alguna altra cosa, aquesta noia? Doncs suposo que sí. Ara buscaré, mira, si li dono aquí a Llea Tri Sanchis, a la referència que hi ha a Film Affinity, que és una revista que no està malament, ha fet una altra, que es diu, mi otra mitad, amb la Nadia de Santiago, i una que es diu La Clàssica, que és un documental. Aquestes tres coses. Suposo que és una directora juveneta. Si fos per aquesta pel·lícula, la veritat és que... Jo em quedo de sabut. Però no és del XII? No, és del 2014. Aquí figura com del 2014. En el Film Affinity. S'hauria de confirmar de vegades. No sempre encerquen les coses. No sé si està rodada el XII. No ho sé. No té importància. No té importància. Si hi ha alguna cosa més, i si no, passem allà al tema... Tu n'has vist alguna cosa? Jo és que, últimament, em costa, d'anar al cinema, no sé per què, passo etapes, passo fàcil, i mira que... Sí, mira que les pel·lícules de les que parleu, sobretot de les que va parlar l'altre dia a la Carme, la de Miele, i quina l'altra, la de La Passe, també, crida molt l'atenció. Hi ha una pel·lícula que no sé si vau veure, que m'agradaria preguntar-vos per si la vau veure, per saber la vostra opinió, de la que va parlar un company del programa de Cornellada, el Gahiner, que em va cridar molt l'atenció, i va parlar molt malament d'ella, però a mi em va agradar molt el que va dir, i m'ha cridat l'atenció, que és una pel·lícula sobre amors i sexe homosexual, amb una platja... De l'ago. La deixen molt bé, ell diu que no entenc per què la deixen tan bé, perquè la pel·lícula és molt fluixeta... De quin país és, eh? En principi és francesa, sí. Vaig estar mirant una mica el tràiler, i estic una mica intrigat per la pel·lícula. És curiós, que de vegades et diuen una cosa molt dolenta d'una pel·lícula, i per la manera com te l'expliquen, dius, això tal com està... El que estàs dient de la pel·lícula m'interessa. Parlava que no s'explicava re dels personatges, re del context associat, sinó simplement del que fan allà en aquella platja, que van una estona, van a parlar, fan sexe... Únicament això és com una mena de... La gairebé documental de la relació que van tenir, i no sé, em va semblar curiós. Jo he vist també algun tràiler, i et confesso que em va cridar l'atenció. Va semblar que devia ser una pel·lícula interessant. No l'he vist, per tant, no puc jutjar. Però la crítica, en general, ha deixat tothom bastant bé. És que no es pot veure tot, eh? Tothom l'ha deixat bastant bé. Hi ha temporars que veus més i temporars que veus més. Jo també em passa, en aquest moment, de Nebraska, Filomena, Gert, Ida, Matterhorn, no he... Jo penso que la noiva la pena. El viento que se levanta, que és aquesta de l'animat. Ah, hi ha moltes ganes de veure-ho. Però tenia unes quantes que estan bé. Però si les has vistes, penses, pots veure-hi, de l'altre que no he vist, només Miele no he vist. Van estar dalt al John Turturro. Diuen que és molt dolenta. És molt dolenta amb el Woody Allen, que fa d'actor. Però, bueno... No em ve d'agost. I te l'han parlat tan malament, que no em ve d'agost. Jo no he llegit res. Sí, sí, jo sí. A mi m'agrada molt el John Turturro com a actor. Però és bo que ella fa de director. Jo sé, jo sé. I la segona part de Carmiina... No l'he vist. No l'heu vist. Ja vaig veure la primera, Carmiina. A mi m'agrada molt. Amb el to aquest de comèdia... Realitat és comèdia negra, eh? De l'estim, de Berranga... I la dona, que és la Carmiina, que és la mare del Paco Leon. Sí. Fa de perla, sí, sí. Perquè també surt la germana, la Maria. La Maria li regala una escena que potser dura massa, no? Que li dona mà perquè en llueixis. Però la veritat és que la pel·lícula... És consistent, eh? Es deixa veure molt bé, té una part de comèdia esbujarrada, una miqueta absurda, surrealista. I tota la gent que ha anat a veure la de Carmiina i Amén, que, curiosament, la van passar. Si no recordo malament, d'i març o d'imecres passat, per tant, clarament, durant tota la tarda, amb una sèrie de cinemes. Amb l'Eron City, per exemple, podien anar tothom, només s'agafen entades i els cinemes es van omplir. Què vol dir això? Que la gent vol anar al cinema. Que la gent vol anar, clar, segons com. Sí, sí. Hi ha un altre canvi en crida d'atenció, només fer un petit esment perquè no l'he vista. Aquesta és l'Anxbox, la Carmanyola. Una pel·lícula india, arriba en poques pel·lícules, india. I llavors, no sé, em fa gràcia, el fet de... És l'únic, això, però no sé res més que això. Hi ha una francesa, també, i l'àstima que no tinguem a la Cocó, que és aquesta de no... no s'accepten devolucions, un home que s'han carregat un nen, però després comença a tenir problema. Per això deia que, a veure, és que estaven pessimistes, però em van començar... També es va presentar fa dues setmanes que no tenien programa, no podien comentar-la, o no la van comentar aquesta de azul, i no tan rosa, que era la venezolana. Jo sí que l'hi he vist. Ah, l'has vist aquesta, oi, ja posa'm a la cara. La vaig veure amb el director... A guanyar, us en recordeu, el Goya, la millor pel·lícula... Sí, de Pablo Espanyola, de Pablo de l'Espànica, però perquè és venezolana. Saps què passa, aquesta pel·lícula? Què passa? És el següent, és a dir, tant d'on es compta... Jo, per exemple, fa molts anys vaig estar dos mesos a Buenos Aires. Ah, ja, ja. I em vaig adonar de que Buenos Aires i Espanya... Hi havia coses que eren superinteressants, perquè no ha estat molt culte, la gent llegeix molt, hi ha molta activitat teatral, hi ha molta activitat de molts tipus, i fan pel·lícules, inclús, interessants. Però em vaig adonar que la mentalitat, perquè anava amb família meva i de la meva dona, que per allà coneixia, em van adonar a viure-ho a casa d'ells i per a l'altra, tant d'on es compta que en el fons hi ha un decalatge cultural de 20 o 30 anys. És a dir, que ells, en el fons, parlo de fa 20 anys, no parlo d'ara. Hi ha una mentalitat d'aquí dels anys 50. És a dir, que determinades coses que aquí donaves per superades, ells, en aquell moment, encara no la tenien. Aleshores, el que em va passar a mi, em va veure aquesta pel·lícula, que va venir el director, i ens la va presentar ell mateix, ell és homosexual, perquè s'hi va escaldar, i la pel·lícula toca el tema de la mosaxualitat, a Venezuela. Resulta que la pel·lícula, tant d'on es compta, que el millor, en aquest moment a Venezuela, ha sigut la pel·lícula més vista a Venezuela, ha sigut un èxit brutal, i suposo que per això també la van premiar, etcètera, etcètera. Però, en el fons, està dient coses que les veus una mica enllonyes, quiques, i que aquí ja estan anys lluny. És a dir, que això, una pel·lícula d'estil es fes en aquí, als anys 50, entendries que el públic sorprendria. Però que, en aquest moment, aquella pel·lícula tingui èxit, vol dir que la mentalitat encara és molt endarrerida, hi ha coses que li sorprenen quan aquí fan gairebé riure. Llavors, hi ha un problema cultural, si hi ha un problema de decalatge cultural. Això plantejaria un tema inquietant així, en 5 minuts, abans de començar, és que es comença el tema tan ràpid, no sé si, o sí, Carme, o donaria per mitjora. Sí, sí, que deia. Però per ràpid, ràpid, ràpid. Això podria passar entre el cinema o la cultura que tenim aquí, al voltant nostre, i altres... Jo crec que sí. Un entorn parici, per exemple, de París, però un entorn... No saps què passa, és que, en el fons, jo parlava, però agrada, feries països subdesenvolupats, o sigui. Si parles de la cultura occidental... Europa, Europa. Europa, inclús Amèrica, estem en mateix sac. És a dir, no hi ha moltes diferències, perquè en el fons veiem les pel·lícules americanes i veiem les pel·lícules franceses, i ells veuen les pel·lícules espanyoles i italianes, i per tant, no hi ha masses diferències. La diferència està... És veritat que hi ha diferents registres, les pel·lícules mediterranyes, o les pel·lícules del sud i les pel·lícules del nord. Però culturalment no hi ha tanta diferència. Estem molt a prop. I, en canvi, tu saltes, que sé jo, la sorpresa per mi va ser que, a lo millor, la pel·lícula estiraniana de Nadere i Samina, una separació, que t'imagines que és un país molt suddesenvolupat o... T'imagines, no ho sé si ho és, perquè n'és del mai, Iran. No sé com és, Iran. Però a vosaltres en comptes que pinten una societat de la classe mitja alta iraniana, i t'en comptes que està més o menjar el mateix nivell que nosaltres. Sí, és una de les coses sorpres més de la pel·lícula. Està feta per un home que té registres europeus. Clar, i que ja ha estudiat a Europa. En el resultat que, tu, en canvi, te'n vas a què sé jo. Això que et dic, jo recordo que he estat a Argentina, i, per exemple, el tema de l'homosexualitat, jo vaig anar a sopar un dia amb la família de la meva dona, heig de parlar amb ells, i deies de demanar les coses, i te'n donaves compte que... Els escandalitzaves. Els escandalitzaves perquè no havien assumit, encara, denunciar el rol. Però això també potser depèn de la persona amb què et trobessis. Penso jo, no? No sé si es pot dir, pot extrapolar tota una societat. Vaja, penso que la societat, jo, pel poquet que sé, que hi ha d'oïdes i d'altors... No era gent que fos marginal, era com la majoria de la gent, i, llavors, això, quan tu trobes 3 o 4 vegades seguides, en diferents ambients... I el que passa en la pel·lícula aquesta és que està molt bé fet amb molt bona intenció. En una sergentina, recordem-ho, si no, que és benesolana, però... Que segurament els argentins ja avui dia no farien aquest tipus de cine, segurament una cosa més avançada, jo crec. Però a Venezuela encara notes que això a Grinyoles, que estem amb dos mons una mica diferents, i que allò que els fa tant de gràcia amb ells, a nosaltres ens sembla, doncs, una mica... No diguis ridícul, però no ens acaba de treure, i ho veiem una mica com en Dicuat. Interessant comentària. Tenia en compte, per analitzar la diferència que de vegades hi ha, és veritat, entre països, i, en canvi, estic pensant ara en les pel·lícules de Asia, que parlem molt a l'últimament, de John Segué i això, les pel·lícules coreanes, que jo crec que ens porten avantatge. I aquestes vegades, per la capacitat que tenen de sintetitzar, no sé si avantatge o... No, no, no, no, narrativament. Per la potència que arriben a tenir les històries, que expliquen, que no ho sé. Estan venint al camp unes quantes, algunes que tenen a veure amb les illes, precisament, que em quedo aquí d'allò, no sé si l'has afegit a la llista, però ja posaré... Però bueno, la pots afegir tu? Sí, tant i tant. Si volem, comencem amb el tema de les illes. Vinga, doncs ja tenim aquí de fons de nou a Papilla. No sé com ens passa sempre, sugerim un tema, i després, quan et poses a estructurar-lo, penses, per què el devia dir jo? I no ho saps, perquè... Llavors és quan entra la creativitat. Bueno, això seria una mica rogan. No. Per suposat. Llavors, a l'estructurar-ho i pensar, bueno, és que no sé per què vaig triar el tema, però tirem-ho endavant, no? Bé, per què cinematogràficament una illa? Perquè quan un director tria, tria diverses coses, tria la història, tria els protagonistes... I, bàsicament, el que li dona força amb una pel·lícula, en moltíssims casos, és la ubicació, l'atmosfera, i on t'està rodat, allò. I allò, que quan un veu la pel·lícula no es para a pensar com és... Un poc para a pensar... Com és que ha triat el Henry Fonda o ha tirat les Carles Johansson? Això es para a pensar-ho, però no es para tant a pensar la ubicació. I, en canvi, la ubicació sí que canvia una pel·lícula. Llavors, una illa és una ubicació molt específica. Quan tria un director o una illa per rodar una pel·lícula, està triant molt més que una sola escena o un moment que vol d'escriure. Està triant ja alguna cosa més que vol explicar que estar lligat amb que allò sigui una illa. I això és el que he pensat. Per què? Doncs perquè una illa significa un tancament i un tancament que suposa diferents tipus de pressupòsits. Un, la pròpia duresa que implica una illa... Si vols narrar una autosuficiència dintre de la illa, que això no passa amb la situació continental. Perquè el paisatge acaba imprimint un caràcter que pot estar lligat als personatges que l'eviten, a l'Azard o una mica on està situada la illa en aquest món. I és això el que m'ha fet estructurar pensant una mica en cada una d'aquestes opcions, quines pel·lícules em sugereixen cada cosa. Pel que fa a la duresa de l'autosuficiència que suposa triar una illa i desenvolupar una història amb una illa, jo n'he triat dues, n'hi ha... Per tant, Francesc, pots dir les que vulguis, eh? Tens dues, només, bueno, bueno. Dues, perquè si no, això és molt llarg, perquè són quatre partats, i, per tant, he triat dues de cada. Bé, bé, bé. Unes que lliga a la idea de duresa, una altra, a la idea que una illa és una d'en un cel dins la terra, que això és un somni, i un somni l'úbiques, potser, dins de l'illa, una altra és la illa... la illa com a... com a il·lea d'allament forçat, que llavors pot ser un alcatrat, perquè allò no es tria de cap manera, i perquè és la manera assegurada de tancar, i llavors són les illes de pressió, de pressió d'alcatrats que n'hi ha moltíssimes, que van lligades a fer, justament, en un lloc inaccessible. I per qui entra la papilló? I l'altra, la idea de l'Axar. Jo l'he agafat, papillons, són dues coses. La idea del tecament, perquè és una presó, i la idea de l'Axar, com és que la història d'aquells dos personatges, finalment, acaben lligades. I la illa també... llavors, això són els punts que jo lligaria amb la idea de la cuna illa d'escriu quan la tries com a element cinematogràfic. Llavors, pel que fa a la duresa, jo he triat dues, perquè mira, una és Hombres de Aran i l'altra és la Isla desnuda. Hombres de Aran és del Flàgherty, és del 34, i la història és... Jo, quan vaig estar a Irlanda, és una illa, és una illa que està davant de la part mitjana que dona l'Atlàntic d'Irlanda, i són unes illes properes a la costa, però sols. Quan jo vaig visitar... i vaig voler anar, perquè havíem vist illa... La poligó. I, realment, és que és una terra que no hi ha més que pedres. I a la història de l'Hombres de Aran, jo la recordava perquè és una cosa extraordinària, com que només és pedra, fan un forat a la pedra, baixen i treuen la terra i l'aigua, i amb la terra que treuen de sota de la pedra, creen els ors per poder cultivar les patates. És una cosa d'una duresa que a pocs llocs pots haver vist, una duresa d'esquadra. El Flàgherty d'escriure la vida d'aquests homes que jo no sé, jo què sé, doncs les urdes o llocs així, no he vist res més dur que allò, eh? Bueno, em fa pensar tot i que no és una illa. De fet, sí que és una illa, del que parlaré ara, però el que passa és que és molt gran, i ara ben pensem d'ella com un continent, seria similar a la vida dels orígens australians. També és una illa, però clar, és un tros d'ella. Ja viuen al desert i també treuen aigua allà de sota de la sorra. Però només que l'oritjo no sigui... És que l'oritjo d'una illa acaba sempre, sempre aigua, eh? Mentre és que l'oritjo, que pot ser Austràlia o pot ser un lloc d'aigua més gran, quan l'oritjo és una altra cosa, el sentiment d'aïlla no ho tens, eh? Sí, si ho consideres com a la para que està marítima. Perquè és això l'aïllament. Perquè és això l'aïllament, que no és fàcil sortir. No és fàcil arribar, però no és fàcil sortir. Ni a sortir, ni a anar-se'n. I és aquesta la idea fonamental d'aïlla. L'altra, no sé si la recordeu, la illa desnuda, que és del Caneto Shindo. Sí, jo me'n recordo. I era una cosa magnífica, aquesta. Un blanc i negre. És un matrimoni que té un fill que també van pujar en l'aigua. És una cosa magnífica de fotografia. Aquesta la van posar a la clave fa molts anys. Recordo d'haver-la vista allà, que tenen un tonel, un barrel per banyar-se allà. I l'última que es banya és la dona, oi? Sí, sí, sí. Aquesta és una cosa de vida que és impensable amb una altra atmosfera i una tantor que no sigui aquell. I això te la fa... No solamente te la fa, perquè podries dir que és un punt d'exotisme. No, no, no, és molt més que un punt d'exotisme. De totes maneres, fent aquest punt de d'ampliació amb la paraula, etimològicament, d'aïllament... Aïllament. De fet, qualsevol lloc que estigui... Mira, ara estic pensant en Dogville, que és una pel·lícula de la que fa poc m'he hagut de dedicar, perquè un cineforum d'aquí de la biblioteca les Volta anava sobre això, i per casualitat, també un cineforum de Sant Andreu de Palomar, de Barcelona, també anava sobre el mateix tema. També és una aïlla. També en l'Abon Trier ho planteja com un poble completament aïllat. I extrapolar una miqueta, la pel·lícula que té punts de similaritat, o de comparació possible, la del, com es diu, el bosque. Sí, el bosque del Shyamalan. També estaríem parlant d'això. Sempre que una gent decideix a aïllar-se, o està aïllat geogràficament, o pel que sigui, fins i tot si no hi ha el mal al voltant, però pot haver-hi una esmuntanya, o pot ser simplement que es limitin, que es limitin. En el cas del Bosch, del Shyamalan, és un límit ideològic i de convicció personal. Però una cosa és limitar i una altra cosa és aïllar. I la idea de no poder sortir perquè hi ha l'oceà, perquè mira, el Mediterrani té un altre color. És un llac gran. Exacte. Quan hi ha el Pacífic, o l'Atlàntic, o una cosa d'aquestes característiques, encara que tu quan estàs a aïllar no ho saps, això té una altra contundència. I unes tempestes i unes onades que no tens les canales del Mediterrani. No té res a veure, allò és ingrat de mena. L'altra opció que jo deia és la idea d'un edent o d'un cel a la terra. Els homes descobreixen que allò és un somni que no pensaven mai que haguessin pogut trobar. Allà vam dir trobar, he triat, perquè clar, n'hi ha tantes, no? Queimada, el rebelión a bordo, i l'última perquè m'hi va fer pensar, els descendientes, perquè al final és la història... Sabia que l'atreuria. Li dedico... Dic, haguai, clar, l'acte aquest, el George Clooney, i dic, ja està, segons, segons, segons. Molt bé, moltes gràcies, perquè no m'has intervenit. Tot i que és una illa grossa, haguai. No és una illa petita que tingui la impressió de gaire aïllament. La sensació no és que res, perquè tal com l'he d'escriure a la pel·lícula, és una illa que pretén ensalvar. Perquè la pretén ensalvar de la construcció i de la utilització del sol per fer-ne un negoci urbanístic. I, llavors, aquest, per no trencar, que té vent. Per això no l'he pensat només en funció dels francesquers. L'he pensat per què? Perquè realment també és aquesta idea. Després, queimada, no sé si la recordeu, que va des del Gilo Pentecorbo, del 69, que és del Marlon Brando. Marlon Brando, sí senyor. I és... la història és una... És una escolarització, és a dir, una illa que no sé si era espanyola i que el Franco va aconseguir que, en lloc de ser queimada, fos queimada. I van transformar una illa espanyola amb una illa portuguesa. Perquè, com que la pel·lícula... És que la pel·lícula és que ells hi van allà per intentar baixar la insurrecció dels contraos portuguesos amb la intenció de quedar-se l'ells, clar. Doncs...realment passa. El Marlon Brando és un mercenari. Aquest mercenari és el que s'encarrega de jugar amb el rebel·lió. Utilitzen el negre, que és un actor que no és professional, que feia molt bé per cert. I, doncs, però, la cosa curiós és que inicialment el guió del Gilo Pentecorbo era sobre Espanya, i llavors el Franco per negociacions va aconseguir que transformessin en portuguesa. Perquè Espanya, que des del marge de la... Que és neta. La música és de... La música és preciosa. Una música magnífica, la recordo jo. La pel·lícula és que aquesta gent va anar allà amb aquesta intenció, i llavors allà hi troben un edent. De fet, troben que allò és un món somiat, que llavors tothom deixa d'interessar-los, perquè la seva opció és quedar-se allà amb una illa de somni. I aquesta és la història una mica d'aquesta pel·lícula. L'altra és el motin de... El queim. El Montri. Que també és una mica aquest tipus d'història. Sí. I que al final el queden tots amb una illa, no? La illa, perquè ells també... A mi em fa pensar, no sé si la coneixeu, recordeu una pel·lícula que es diu Mediterrani, no? La coneixeu? No. La conec de nom i m'han en parlar, però no a la vista. És una pel·lícula que va d'uns italians que durant la Segona Guerra Mundial queden aïllats amb una illa, i aleshores ells es pensen que la guerra continua, i ells s'estan allà fent complir el digital, i la guerra ja s'ha acabat, i ells encara continuen allà. Fins que se n'assabenten, se'n donen compte que la guerra s'ha acabat. Llavors és el procés del que pensen ell sobre l'Itàlia, el moment que hi ha el feixisme... A partir de la guerra? Segona Guerra Mundial. Llavors passen els anys, passen els anys, i a tots som ells, i acaba la pel·lícula, tots retornen a la illa, per acabar la seva vida, perquè en el fons no els agrada la societat que... Que han trobat. Llavors és una pel·lícula curiosa, la idea de la illa com a punt final, com a punt de viure entre els amics i dalt, i amb un entorn que han creat ells mateixos, doncs es feien bastant curiosa. És la mateixa idea de den i de cel a la terra, que és l'altra idea que pot provocar la sentiment de illa. I l'altra és la d'aïllament forçat, que és la dels presoners. Clar, jo aquesta havia triat El Hombre del Catrat, que és una pel·lícula protagonitzada pel Burlán Caster, una de les millors interpretacions del Burlán Caster. Ai, ai, ai, que et perdem. Si marxes massa del micròfon, tan, tan, tan... Què t'ha passat? És que és Déu seu telèfon. Què sona? Bueno, no passa res, deixa-ho sonar, home. És inevitable que hi hagi mòbil. Si vols contestar-ho, o cap problema. Podem sentir en directe. Ho sento, ho sento. Ens hem de vergonyir d'això, ara. Sí, sí, sí. I els resultats de soniquets de tot. Jo pensant en això que anaves a fer tu, sí que m'hi he plantejat de dir que és curiós. Vull dir, moltes presons, des de l'antiguitat, des d'Austràlia, etcètera, els anglesos, una feia amb el joc amb l'Austràlia, com les famoses, les famosíssimes, les que s'han fet, suposo que, a través del cine, doncs una cosa identificable a part dels espectadors, com són el Catrat, com és l'aïs al diable de les guanyes franceses d'aquest labor, com és, doncs, què sé jo, la veia de Marsella, el xatodo dif. Ah, sí, bueno, la pel·lícula, el conte de Monte Cristo. La isla de Corea, el Dakar, el Senegal. Tots, curiosament, són tot illes. I aquestes illes, per què hi ha una persona allà? Perquè el que dèiem abans és difícilíssim escapar-se. És a dir, l'estan voltat d'aigua. A més, en un lloc on no pots tenir pràcticament, perquè no hi ha fusta, pots construir-te tu, doncs una barca, doncs, clar, el que et diré. És impossible poder fugir d'allà, no? Jo havia triat l'Hombre del Catrat, que és aquesta, que és basada en una història real d'un presoner, que és el... que l'interpeta el Burlán Castell, que acaba sent un grandíssim científic especialista en bocells, perquè a la seva finestra de la seva cel·la hi hi va un petit ocellet, ell el cuida, el salva, i llavors acaba sent un gran sabir reconegut mundialment com a espert amb bocells. Urnitud, sí. És real, és real. Jo havia triat un altre, és la de la fuga del Catrat, que és la del Don Siegel, que la fa el clínic, que està molt ben trobada, també, aquell sentiment de no poder sortir, de no poder sortir, i la manera que troben de sortir, i abans de descriure tota la idea de presons americanes, que això, les dues ho descriuen, però està ben feta amb aquesta idea de tancament, que és que jo l'he contraposada a la idea de l'Eident contra la idea de la presó, i les dues... Un és l'inferna i l'altre és el cel. Exacte, exacte, que seria aquesta hòprica. I llavors jo ho havia lligat amb la idea de l'Axar, que cinematogràficament, l'ús d'una illa trobada per Azar, clar, n'hi ha moltíssimes de la des de la de Robinson Crusoe, a qualsevol d'aquestes, però he triat el naufregó del... Don Hans, no?...del Don Hans, que és una experiència lligada d'aquest tipus, que exclusivament és l'Axar, que lliga la història. Finalment, ara parlem del Papillón, que és la pel·lícula que havíem dit d'Adrià, i jo de totes formes m'agradava tancar, tancar tota la idea que a les illes de pel·lícula, l'última que hem descobert és la que ens ha proposat el Rajoy, perquè és la isla de Robinson, doncs oblidem. Saps de què va, no? Jo no estic gaire posat en l'actualitat, jo us volia dir... Ara m'ho expliqueu, si voleu, però jo us volia dir que... Però parlem del Papillón. I tant, que el Brad Pitt li va regalar fa un temps a la Angelina Jolie una illa en forma d'acord. Ja comptaríem els diners. Aquesta és de les que he triat jo de opcions, la del cel. I amb la illa de Robinson, què ha passat? Expliqueu-me, perquè jo no... Simplement, el Rajoy diu que, si ens fem independents, quedarem vagant per els cicles de l'univers, o serem una illa de Robinson Crusoe. Podem trobar els nostres viernes. Està passant el temps i jo tinc por de no ser... La Carme, com hem dit abans, va dir que volia tractar el tema aquest, el tema de les lles de pel·lícules. I em va suggerir dos o tres films, entre ells, Papillón. Jo tenia la sensació que no l'havia vist en el seu moment. És un film de com a dit ella, del 1973. Tot i que recordava que havia tingut molt d'èxit en la pel·lícula d'èxit. Els dos actors, per això, el Dustin Hoffman i el... Sí, el... Steve McQueen. Aleshores, com en efecte, no l'havia vist. I el llibre, i el llibre aquest, que s'he portat aquí, que es diu Mil una pel·lícula Skycabare antes de morir, també la recomanava, vaig dir, l'Alt de Beure. I l'he vista aquests dies. El film, quan tots sabeu, està basat en una famosa novel·la, purament autobiogràfica, escrita al 1969. Però que un any més tard, en 1970, va venir un autèntic bestseller mundial, i del que es van vendre centenars de milions d'exemplars. Aig de confessar que tampoc vaig llegir, que en aquell moment la novel·la, tot i que sí, he recollit alguna informació de l'actors que la coneixen, que l'havien llegit, i després el francès, que va entrar, ens ha dit que l'havia llegit. Sí, ja fa una bona colla d'anys. La pel·lícula sí que l'havia vista. L'he tornat a veure, però l'havia vista. La novel·la, pel que jo sé molt extensa, va venir 500 o 600 pàgines. És gruixuda, sí. Explica la història del pròpia autor de Henry Tseller, que és un personatge francès, pariseng, anomenat Papallona, perquè portava un dibuix d'una papallona, el portava tatuat al pit, i és una novel·la d'aventures, com la pel·lícula i de lectura fàcil per la novel·la, i sembla ser molt amena. Però és també un obra de denúncia, ja que, a la vegada que mostra les entranyes del sistema penitenciari de les pròpies franceses, ells l'envien a allà perquè són franceses i els castiguen en aquest lloc. La guaiana francesa. Mostra també alguns aspectes molt crux i tortuosos del tracte de les persones en aquella època, i, sobretot, de l'esforç humà del personatge principal, l'Àric Cas Papallona, és a dir, l'Estigma Queen, per aconseguir la llibertat. La història, de fet, és senzilla, perquè tota l'estona gira al voltant de com ell aconseguir la seva llibertat, i quins estratgemes monto per obtenir-ho. Bueno, i contraposar dos personatges completament imposats, jo crec que és la gran troballa d'aquesta pel·lícula, perquè els dos són dos supervivents. Dos supervivents i els dos són dos homes positius, perquè davant de l'adversitat tenen maneres de lluitar davant de la supervitat. Tot i que aviam, són diferents. Com a completament diferents. El que passa és que, mentre diríem que, o si seguim al fil de l'explicació, és a dir, el Xerrier és un condemnat, és un parisenc condemnat per un crim que ell sempre diu, això no se sap mai, no sabrem mai, que ell sempre diu que va ser aquest nou acometre, que ell era innocent. És enviat a la illa del Diable, a la guanyada francesa, on la vida és duríssima, en mig de la misèria i de l'ordinació. Tot i que els especialistes que he llegit aquests dies posen en dubte la veritat de tot el que s'explica la novel·la. També hi ha un moment determinat, en què l'explicació és realista i inventa coses que segurament no van passar. Però el que tothom n'està d'acord és que l'explicació de la novel·la és molt vívida, i és una explicació molt forta, molt intensa, de les condicions sobretot infrahumanes en què viuen els reclusos, que es fa terriblement interessant per qualsevol lector. Però el que es veu que encara la fa, sobretot més interessant, és la persistència d'aquesta mena de desill d'escapar-se, és a dir, la tendència de l'escriptor i del mateix autor, demostrar que res és impossible, i que la llibertat és un dels menys més preciats de l'Issar Omar. Que això està... La manera d'expressar-ho és a l'Esti McQueen, que per sobre de tot prima la llibertat. El Dustin Hoffman, que també és un personatge de cap lliure, de cap lliure, és més covard, i, per tant, en canvi és un home positiu que sobreviu amb totes les situacions, amb molt més serviment, molt més indignament, per dir-ho d'alguna manera, però és un supervivent. Vull dir que, en alguna manera, s'entenen aquests dos personatges, perquè ells dos trien els semblants. I ara, de bon començament, el Dustin Hoffman se'n dona a compte que necessita un protector. Clar, perquè ell és covard. I que l'altre li pot fer de protector i li salva la vida. Ell està condemnat perquè ha foscificat, no? No, el Dustin Hoffman sí. Perquè és el suficient paper de l'estat. Paper de l'estat? Clar, és un altre tipus de personatge. Jo, de totes maneres, ara que parlaves del llibre, el que recordo, que ho vaig llegir fa molt de temps, més aviat és el fet que en el llibre es destaca que el personatge principal hauria pogut viure, perquè ell s'escapa pràcticament en un primer moment, després d'haver passat un temps, no gaire extens, allà a la presó, i té una vida, que s'organitza amb una tribu que es troba, fins i tot té dues dones, són germanes, adolescents... A la pel·lícula això es margina. Sí, sí, sí. Però en el llibre, més aviat, hi ha com una mena d'esperit migmassoquista, perquè ell ja té una vida muntada i viu molt bé, i llavors decideix deixar aquella vida i anar a la recerca de la venjança, sabent que el que trobarà de nou és la presó de nou, perquè el que havia de fer l'estan buscant i el trobaran. Per tant, hi ha una part com més fosca a la novel·la, lluminosa per una banda, o d'esperança, que un pot escollir el que vol, i que moltes vegades el que fem és escollir, brisament, ficar-nos de nou a la illa, a la presó, per algun motiu... Ell és un inquiet natural, és un inquiet que... l'altre s'acenta, el lloc on viu. El Dosting Home és un personatge que, allà on està, s'acenta a la presó de la novel·la. I l'altre no, al final de la pel·lícula és això. Un es queda a la illa i l'altre se'n va. Dosting Home també, el personatge que fa, és un personatge que a la novel·la apareix molt poquet. Jo crec que el tenien allà, el tenien com estrella cinematogràfica a la pel·lícula. Però és que ho fa molt bé. I li dona diverses opinions. Però ho fa bé perquè li dona el contrapunt a una història que, si la poses sola, la història segurament com a novel·la funciona, i com a pel·lícula menys. El contracte sempre és igual a la pel·lícula. Jo he de confessar que... Aviam, primera o dos coses. Primer, abans de parlar d'això, de què m'ha suggerit que estàvem tractant una pel·lícula que és del gènere, diríem, carcelari, del subjecte de carcelari. Com són cadena per pètua, a l'espesso de Medianoche, un profeta que deies tu abans, la gran evacció, que, curiosament, deu anys ha fet avat, deu anys abans que aquesta, el mateix personatge principal és el mateix Estim McQueen. I que el dia d'acà, que jo penso que la interpretació, sobretot l'Estim McQueen, està molt bé, molt bé, m'agrada molt, però, per mi, i això, potser no estarem tots d'agor, però a mi m'agrada més el d'Austin Hoffman. És a dir, el d'Austin Hoffman no era possiblement tan famós, perquè he estrinat que, en aquest moment, l'any 73, l'estim McQueen era l'actor més ben pagat del món, i, en canvi, el d'Austin Hoffman, tot just havia fet graduado, era un secret més jove i que començava a fer. Però, en aquest cas, a mi, honestament, comparant les dues actuacions, m'agrada més el d'Austin Hoffman que l'estim McQueen. Però, sobretot el que m'agrada és el sentit de la lleialtat que engrandeix l'amistat entre els dos personatges. De fet, això sí que la pel·lícula ho destaca, i, si hi ha sobre la pel·lícula... El guió és d'Alton Trumbo. Sí. És a dir, el guió és d'Alton Trumbo, però jo diria que, amb raó, amb raó la gent que em s'esmentaré continuació a les coses que he llegit, la gent té algunes pegues, segurament, des d'un punt de vista de la pel·lícula, i és que una de les pegues que havien llegit la novel·la diu és que la novel·la és tan extensa que han fet un resum. És a dir, que l'Alton Trumbo s'haurà obligat a resumir molt la pel·lícula per fer-la en dues hores trenta, que ja és massa llarga, i, en canvi, ells diuen, els senyors que ja en tenen una mica, diuen que segurament la novel·la s'hagués transformat millor en una miniseria que faríem avui dia, que, llavors, de l'any 70 no es feia, però avui dia sí que es faria, perquè tenia tots els elements per una miniseria d'una certa consistència. Però jo és veritat que la trobo, inclús la versió de dos hores trenta, la versió cinematogràfica, la trobo exageradament llarga. A mi penso que li treia 3,5 hores o 3,4 hores d'hora, i la pel·lícula funcionava, de fet, meravellosament bé. Ja havia fet, perdona, ara, que matisaran una mica el que deia mare, ja havia fet unes quantes pel·lícules. El 67, el Dastin Hommann havia fet el graduat, havia fet alguna coseta més, Després Cowboy de mitjaní, Petit Prenoma, també, Els Gossos de Palla, i llavors ja va venir, ja era famós, entre d'altres, ja va venir el 73, Papillón, i després el seu meu paper de sempre, el 74, Lenny. Aquí sí que m'he de treure el darrere, perquè el Dastin Hommann no és una tota la preferència. Si analitzes Cowboy de mitjanitxe, fom paperàs en allà, eh? Sí, sí, sí. És una interpretació extraordinària, jo penso que és de les millors interpretacions d'ell, eh? I aquí també, jo penso que en aquí... Jo aquí també, en aquí, perquè aquí és sutil, ell, d'Espressió. La pel·lícula, jo crec que és un can a l'amistat, i a l'honest edat, perquè en el fons d'alguna mesura, sobretot la relació entre ells, a l'interna, entre ells... No es fallen. No es fallen, si no... I amb tot, com deia, l'hi he trobat algunes pegues. Possiblement, la primera és aquesta, que era impossible portar a la pantalla una cosa tan extensa i tan llarga, que el guionista va a veure que tenia que resumir, i a alguns moments penso que queden escenes que estan lligades una mica a la força, des del meu punt de vista, que és massa llarga, i que, per exemple, un d'ells, un d'aquests lectors, si bé és una pel·lícula entretinguda i amb uns grans interpretacions, no la recomano, els que hagin llegit la novel·la. Trobaran masses coses en falta. I un altre que diu, potser que la pel·lícula et decepcioni, ja que no és fidel al llibre. Es veu que han canviat moltíssimes coses que existeixen en el llibre. Jo es podia dir que la vida de Henry Chatur, que és a dir, en Papillón, ciutadà francès, seria l'equivalent, des del nostre punt de vista, des del nostre equivalent, el lute, camina i revientes. Seria una cosa semblant i, tant el film com la novel·la, denuncien la carta blanca, la plena llibertat que tenien en aquell moment els països colonitzadors, que permetien a les seves colònies fer els que els no és la gana. És a dir, que qualsevol d'aquests personatges no es compta que els fan fer coses que avui dia serien imaginables. De fet, en un moment d'ells, és aquell llegit que es veu que aquest home, quan va morir, perquè aquest home, finalment, s'escapa, i si s'està a Venezuela, com els llibres, moren a 73, per tant, molt en seguida, quan això passa, aquest guanyant es francesa, aquesta illa del diable, l'apresor havia desaparegut, l'havien tancat. Per acabar, podíem dir alguna cosa, perquè era de més dos minuts, podíem dir alguna cosa sobre el director, sobre el flanquin J. Shaffer, que a mi, després d'haver-la vist ara, no sé si tornés a veure algunes de les pel·lícules anteriors d'ell que pensaria, però en tinc un record molt potent del planta de los símios, de més que aquesta, de Paton i de los niños de Brasil, que no la tinc tan fresca, però també és d'ell, i destacar, com ja he dit, i que és un resum de el que acabo de dir, que tot i que m'agrada l'interpretació del Steve McQueen, en el fons jo em quedo amb la del Tosting Homer, perquè aquell falsificador que construeix, miop, adinerat, culte i sensible, penso que el descriu molt bé. A mi, tot al contrari, però tampoc no he donat temps a carregar-me ara, perquè estem acabant, estem acabant, i podíem dir moltes coses de la silla, però no, parlàvem de la setmana veient, ràpid. La setmana que ve ens ve un director de cine català, Joan Redwick, que parlarem d'una pel·lícula seva, Xtrems, i que aquest, a més a més, un altre que va ser nominada justament als últims premis que heu dit. Ja està, sí, la setmana veient. Sinó fins a condicions.com per tornar a sentir el programa a rebeure. Bona nit.