Cinema sense condicions del 13/5/2014

Cinema sense condicions. Tot batant de pressa, que no t'intenta pensar. Sent un món convolta, en tot cal un seguit. Tot sembratant en quant ja està enfrontat, tot el que no en fa senter. Té el amor que ho fos, que el sisena també està vivint. I tant que ens morim reals, no morim res més. Cinema sense condicions, per parlar-vos de cinema, de l'un que hem vist. Avui, a més, amb una cosa especial perquè tenim un convidat, que ens plau molt que estigui avui a l'estudi, que és en Joan Ritvik, perquè, com sabeu, ell és un director de cine català. És un senyor polifacèdic, perquè aquests dies que he estat mirant una mica la documentació sobre ell, he descobert que és fundador d'una productora. A més a més, no en són només una, sinó que en té dues. L'altre la té amb la Belfolk, és edicionista, muntador, editor, director i compositor. Fins i tot fa música per a algunes o fragments de les seves pel·lícules. Hi ha una que tota la música és d'ella, i, en el cas d'Extrems, tota la música adicional està feta per ell. És un personatge realment... Jo vaig de confessar ja d'entrada perquè, idealment, mentre ara veníem cap aquí a l'estudi, que m'he quedat molt sorpres de la seva pel·lícula, no m'imaginava honestament que tingués tanta qualitat. M'ha semblat que... Quina poca confiança, Joan. Li deia que no em pensava com que en el seu moment és una pel·lícula que a mi em va passar desapercebuda. Vaig pensar, doncs no... I llavors descobreixes que hi ha coses que són boníssimes. Aquestes són les bones, les que passen desapercebuda. La seva va passar absolutament desapercebuda. Aquesta ha fet una primera pregunta que jo penso que és millor que quasi que invertim els termes. Jo he de començar a parlar per les pel·lícules d'Extrems, perquè li sembla les coses que li anem preguntant i que ens expliqui què en pensa. Hi ha una cosa que d'entrada a mi m'ha xucat, i que d'alguna vegada no em preocupa, i és que com és possible que un film em digui a mi mateix, de tanta qualitat, com a Extrems, amb un guió esplèndid i un muntatge d'imatges potentíssims i originals, somament original, jo no he vist mai un muntatge de l'estil del que ha fet aquest xicord, aquest senyor que tenim al costat, que és el muntador, com és que a mi personalment em va passar desapercebuda en el seu moment. I preguntar-li a ell, que era un producte català, és perquè es va promocionar malament, o a pare teu hi ha altres raons. Nosaltres fem la pel·lícula. Bona tarda. Sí, sí, el Joan s'ha llançat avui, ni ens ha presentat el Jaume, ni a Carme. Hola, bona nit. Estic molt contentíssima que estiguis aquí, perquè també visc a Extrems i m'ha semblat formidable, realment. Moltes gràcies. Estic emocionat, sí. Ja està, només volíem presentar-nos. Realment, estic d'acord amb en Joan, jo tampoc la vaig sentir i no la vaig veure. I ara l'he vista, i penso que és un producte realment a tenir en compte, perquè realment en molts aspectes. És una pel·lícula, en primer lloc hem d'agrair a Televisió de Catalunya, que ens donés la confiança de poder fer aquesta pel·lícula, i a més a més amb el risc que tenia, perquè després ja us ho explicaré de quina manera l'hem anat fent aquesta pel·lícula. Però era una TV-Movie, que després nosaltres la vam poder tenir en sala durant set set setmanes. Poca broma. Poca broma, poca broma. Sí, sí. El cine, aquell que hi ha a la Rambla de Catalunya, a l'Alexandre. I va estar set setmanes que van a funcionar bastant bé. El que passa és que tu tens el pressupost per fer una pel·lícula, un pressupost reduït, que vam poder fer el que vam poder fer. Gràcies a que la pel·lícula és una pel·lícula que té l'objectiu d'ajudar la societat pel tema que tracta, perquè volem que la pel·lícula sigui una pel·lícula que ajudi a la gent. I gràcies a això, en poc pressupost, vam poder fer això que vosaltres heu vist. És la quantitat de actors bons. Com nosaltres volíem fer una pel·lícula per ajudar la gent. I, a més a més, qui més, qui menys coneix algú que està en aquest problema, tothom s'hi va avocar de cap. Molt per sota de la seva, dels seus queixers. Perquè, a més a més, els va agradar molt el tema i els va agradar molt la proposta que nosaltres els vam fer. Clar, és que el format és el sorprenent. I el format realment xapó. Clar. Jo, quan la comences a veure, tinc quieta, però no t'arriba a enganxar quan la comences a veure. Però, realment, el sorprenent de tot és que és realment una pel·lícula, perquè hi ha històries i tu acabes entenent les històries. I això xapota el que m'ho heu fet. Aquesta enfrontament actor, element real, això és molt i molt bo. És que constantment t'està dient... Tu estàs veient ficció i cada... Clar, te l'esclaves. Dos minuts, pam, dius no, no és ficció, és veritat. I aquest pam està molt ben fet, mira. Aquest pam és extraordinari. Perquè aquest pam forma part de l'elecció que heu fet, del ritme que té la història. Doncs explicava tot això perquè, clar, quan s'ha acabat la pel·lícula s'ha acabat els diners, i llavors el que tu necessites és una altra cosa, aquella quantitat de diners, o més per donar-la. Clar, és que la promoció és un problema enorme. A part de que tenim un problema amb la cultura important, doncs l'altre problema greu que tenim és la difusió de la nostra propia cultura a nivell internacional, ja, Pablo. Ja no parlo a nivell petit nostre. Que jo no sé com ho han fet els francesos últimament, que treuen coses de... Els francesos són formidables. Mira, la pel·lícula aquesta ha estat seleccionada a un munt de llocs, i un dels llocs va ser el Festival del Caire, que és de classe A. Era la única pel·lícula espanyola i catalana seleccionada allà, i era la única pel·lícula del país que es projectava. En el Caire hi havia 5 periodistes espanyols acreditats. Cap d'ells va venir a veure la nostra pel·lícula. Ningú, de veritat, ningú va parlar de la nostra pel·lícula. No hi ha hagut ni cap article. Per tant, aquí hi ha una altra de les coses de la difusió del nostre cinema que tenim. I per altra banda, en allà el Caire resulta que els francesos van venir dues noies, que era la productora i la directora d'una pel·lícula que es diu Llerizo, meravellosa pel·lícula, i en l'aeroport hi estava el cotxe oficial de l'ambaixada francesa esperant-les. Se'ls la van emportar i ells anaven en cotxe oficial durant tota la setmana que van estar allà. I a més a més, l'ambaixada els va preparar un sopar amb tota la premsa, perquè ells fessin la presentació. Aquesta és la diferència. Jo m'ho crec, perquè els francesos seran jovinistes, però saps que et dic que aquest jovinisme té algunes parts positives i una seria aquesta. Es poden creure el ritme amb bo, però al final, quan tu creus ho acaba sent. És que els anglesos es miren i la gent com pugen, ajuden a la gent a pujar dalt d'un màstil. Els francesos s'ho miren, i els espanyols esperem que estiguin nadal per tirar perdona. A veure si encertem i cau. És forma part del caràcter que tenim. També tenim coses bones. No em resisteixo ara que parlàvem d'aquest elenc, d'aquesta quantitat d'actors, d'esmentar-los tot, perquè tinc aquí la llista. La llista és l'Àlex Casanovas, l'entrada d'Animals Films, que és la productora d'en Joan Silvia Munt, Marta Marco, Ana Azcona, Mireia Xalar, Silvia Bel, Pep Planes, Miquel Sitxà, Àlex Casanovas, Eduard Farello, Àlex Alvareda, Mar Ull de Molins, Enric Majó, Daphnis del Dud, Jofre Borràs, Joan Pere, Àngels Guanyalons, creïble aquesta dona, Marta Angelà, Ja acabo, Jordi Rubio i Dolo Bertran. Fins a 70. I això són els principals. Això és com un micromassanatge, no? Sí, sí. Ho vau fer, això? Aquesta pel·lícula va néixer, perquè un germà meu va tenir un greu problema amb l'alcohol, l'any 2002 va ingressar en un centre de rehabilitació, i allà jo vaig conèixer aquest món. Sí que sí, ho seria. No ho seria, no? Bueno, rehabilitació, desintensicació. I allà vaig entendre que l'alcoholisme o els qui es droguen no tenen... No tenen un... No tenen un bici, com és el que es diu normalment, sinó que és una malaltia que es diu addicció. I jo vaig pensar, com és que es promociona tan bé i tothom sabem sobre la sida i tots sabem sobre el càncer, i que és el que s'ha de fer, i el tema de l'alcohol i el tema de les drogues no se'n parla, no ho entenc, perquè aquí estem en un lloc tancat, ara ja no es fumen els llocs tancats, però abans, en un lloc tancat, si hi havia algú que tenia algun càncer de pulmó, tu deixaves de fumar, i en canvi, si tu estàs en un lloc fent una festa i algú que té un problema amb l'alcohol, tothom veurem el qual és igual, ell que, bueno, tu no en veguis, cap problema. Duríssim, eh? És molt dur, i clar, jo vaig pensar, això s'ha d'explicar, s'ha d'explicar en el món, i la gent ho ha d'entendre. Una cosa que m'ha sorprès, jo fa 8 anys que soc voluntària de justícia i paio, vaig a la modelo, i, clar, hi ha un món de gent jove que tots venen de l'addicció, i tots venen. M'ha sorprès, inclús, que no hi hagi cap, que hagi passat per allà, saps? Perquè t'ha segur que això... A la nostra pel·lícula, tots, o el que ha sigut la majoria dels nostres personatges, han passat per la presó. És que hi ha sorprenia, això, eh? El que passa és que totes les nostres personatges ho expliquem des de la normalitat, perquè no són personatges marginals. No, no, sisplau. El dintre del món del cinema, quan es parla de... És que els restaurantes de dintre no en són, eh? Ja, però... L'espectador s'ho pensa, potser. Però és que els que hi han passat per la presó és precisament perquè es van ficant dintre del món, dintre del món. Al final han de fer trapitxueles, que s'han de pagar el seu propi consum, i arriba un punt... És un punt sense retorn, eh? És un punt sense retorn, eh? Es converteixen en uns traficants... Bueno, i que arriben allà fets un trap, eh? I que, a més a més, no ens som conscients, perquè com estan tot el dia ficats, estan tot el dia amb el sovidor, doncs, clar, és un altre jo, que això els provoca amb ells el tòxic, que els provoca que ells siguin un altre jo. I això és el que intenta explicar. Jo crec que acabes de dir una cosa, Carme, de si això que deia sense retorn... No, no. No, hi ha retorn, eh? El que passa és que aquest retorn és molt com... Sí, hi ha retorn. Però sempre serà una persona afectada per aquesta marròria. Això no t'enganys. Però això és com les alèrgies. La gent que és alèrgica, quan no menys el seu tòxic... No es curen, és un problema d'estar... Però si deixen de prendre tòxic, tornen a la normalitat. Sí, sí, sí, i tant, i tant, i tant. Jo conec molts, però inclús allà dintre, entenc? Mira, en la pel·lícula tots els nostres personatges s'han anat en sortit i la pel·lícula acaba bé. Estava positivament, precisament, perquè el compromís que vam tenir amb els nostres personatges és molt bé. Nosaltres et regalem les nostres vides, però dues condicions. Una, no volem que remenis la merda, és a dir, clar, nosaltres que hem estat en el consum, hem anat fins al fons i hem tocat molta merda, i això en el cinema és el que més els agrada, perquè totes les pel·lícules que parlen sobre tòxics, sobre edicció i sobre alcohol, els personatges remenen la merda fins al fons. Això no ho volem. I després, per una altra banda, volem que sigui positiva, volem que acabi bé, perquè nosaltres el que volem és que sigui una pel·lícula que ajudi la gent. La pel·lícula, malament, si resulta que hi ha centres que tenen més del 70% de recuperació positiva. Però inclús allà dintre, també. Sí, sí, sí. I això era una de les condicions. Evidentment, a nivell cinematogràfic, potser la tercera part de la pel·lícula, que hi ha tres parts molt clares, potser algú no li pot agradar o no li agradarà gens, però més igual, és el meu compromís que jo teníem aquesta gent, i nosaltres el que hem fet ha sigut realment explicar les seves vides. A mi el que em va agradar molt des del punt de vista, ara és cinematogràfic, ja parlarem d'altres temes, és que al principi vas veient la pel·lícula i com que no se sap que val el tema de les addiccions, perquè no es diu, sinó que veus que les personatges fan coses estranyes, et va creant un enigma, dius, com és possible que passi això? Què passa? Què passa? I llavors, i resulta que això, en principi, la primera part, atrapa l'espectador perquè ho trobes com gairebé increïble, a la segona part s'explica. Llavors, és com si diguéssim, tot queda lligat, perquè no hi ha cap cosa que estigui sense justificar. Però al principi em sembla molt aconseguit, que suposo que és una decisió d'aquí jo, de no mostrar tota la cosa, sinó mostrar, a més, uns elements que no saps per què passen, però després sí que estan justificats. Però, a primera part, et desconcerten, l'espectador està completament desconcertat. Això està fet expressament perquè representa que un dels greus problemes que pot tenir una dicta és el coadicte, que l'ajuda a no sortir-se'n, i a deixar-lo sol, perquè... Llavors, el que volíem és que els espectadors entenguessin el que és un coadicte. I, per tant, els hi expliquem la història, com si ells fossin coadictes, de no entendre absolutament res. Perquè un coadicte... A veure, una parella que viu, on un d'ells consumés, potser ella o ell, no se n'adonen, i, en canvi, gent de fora ho veu claríssim, i diu, però com és que no se n'adonen? Però què és tot, o perdó? Com és que no se n'adonen? I llavors, per això, el primer terç de la pel·lícula està explicat d'aquesta manera. Està explicat que tu, com a espectador, no entens absolutament res del que està passant. Per què passa això? Llavors, hi ha un punt, que no ho diré, perquè, si algú la vol veure, que l'empugni veure amb tota la tranquil·litat del món, hi ha un punt que és el punt d'inflexió, que això els hi passen, i els nostres personatges que de cop i volta dius, ara ho veig clar, i com no he sigut capaç de veure-ho abans, això. I, clar, per això està explicat així, perquè tu, com a espectador, et passes per aquest mateix procés. Arribes al punt que dius, ostres, ara ho veig clar, però, clar, quan te n'adones, ja estàs en el pou, ja estàs amb un espiral sense sortida, ja estàs allà patint com un boig, ja no saps què fer, ja no saps com sortir-te'n, de manera que pots resoldre el problema, ja no tens solució. No pots contestar el pou, és molt difícil. Sí, però la persona que viu amb la persona... No, la persona que hi està, amb el pou també està igual, perquè entra en el mateix estat de barrena, o una de dos, o agafa, jo agafo i me'n vaig, i en la pel·lícula... Que és el personatge, un de la parella, uns... Hi ha un personatge que li diu al lector, li diu a la Silvia Bel, mira, amb un clic s'acaba tot, i aquest és un dels clics que hi ha en la pel·lícula. Sí, sí, sí. A mi m'agradaria que expliquessis dues coses, una, que jo entès pel que em van dir, que em deies que tenia 16 històries, 16 personatges, i que al final es volia aprofitar 6, que es volia triar, però m'agradava molt més encara, quan es venies ara explicant-m'ho, que els actors no sabien de què anava, i en el moment del rodatge, es va fer improvisar, explica-ho, que em estava molt interessant. El mateix rodatge? Sí, sí, sí. Estava apagat en la següent manera. O sigui, nosaltres coneixíem les històries complertes dels personatges. Que ja havíeu triat. Sí, exacte, que ja havíem triat, però hi havia coses, elements d'altres personatges, que també els vam incloure, perquè era molt interessant i molt important que la pel·lícula tingués tots els tics que té una persona dicta. Encara que sigui de coses diferents. Exacte. Perquè té un efecte embut, si veieu, són persones brillants i explèndides, que són totalment independents, i acaben que tots acaben comportant-se igual. Tots tenen el mateix tipus de comportament. Sí, això està molt ben vist, molt ben vist. Hi ha un efecte embut amb tots els personatges. Llavors ja és igual. Els nostres personatges, quan vam veure la pel·lícula feta, perquè el nostre compromís era, primer veieu la pel·lícula, si hi ha algo que no us agrada, no us preocupeu, soc jo també el muntador, tallem i ja està. Que la muntatge... I llavors, quan vam veure la pel·lícula, tots ells, tot el grup de 16 personatges, van dir, mira, a partir d'ara, que sempre quan em pregunten quin és el meu problema, jo diria, mira, mira't aquesta pel·lícula i ho entendràs perfectament. Perquè està explicat. I el moment de rodatge deia com ho feies pels actors. Sí, això. I el moment del rodatge és que el que vam aconseguir és que nosaltres sabíem les vides dels personatges, de dalt a baix, i els actors els explicaven només una part. Però volíem que el resto, els hi expliqués... El mateix, el mateix, malalt. No que és el que es veu a la pel·lícula. Exacte. I llavors deia, mira, a aquesta secuencia, va d'això, però no te l'acabo d'explicar perquè avui que te l'acabi d'explicar el personatge. Llavors el personatge li acabava d'explicar i llavors rodàvem sense saig. Això era l'addicció d'actors, això? Provocant una sensació de... Oh, no, eren molt bons actors. Per això, per això. I ahir confiaven molt. És tant per part de l'actor, com per part de tota l'equip que rodàvem. I això, amb això que aconseguíem, aconseguíem un efecte més natural i un efecte més, digue-li entre cometes, documental de la pel·lícula. Incluso acabàvem de rodar el plano i l'equip deia, repetim, repetim, no, no, no, repetim, ja està bé. Oh, però és que se m'ha marxat de quadro i aquí no sé què, i he perdut foc, és igual. Llavors ho reclamo a muntatge, super. No, ja és molt més creïble això. El muntatge és important, el muntatge. Sí, sí. Perquè el muntatge... Per mi la pel·lícula, fer una pel·lícula és com cuinar, que m'agrada molt la cuina, i sempre faig aquest paral·lelisme. Si vols cuinar i tens que ensenyar la teva cuina amb algú, primer has de fer el guió, que seria el menú que tu faràs. Un cop que tens fet el menú, has de fer els elements. Llavors, quan te'n vas a comprar la plaça, és el rodatge. Per mi el rodatge és la part més estressant de la meva feina, perquè no tens temps per fer res, i per tant has d'anar al gra. I clar, quan vas a la plaça tens uns diners, molts o pocs, i en funció dels diners compres unes coses, unes altres. Quan acabes el rodatge, que és quan surts de la plaça, entres a la cuina, i llavors, allà és on tu disfrutes, perquè allà és on tu vas regent els elements, vas tastant, això no m'agrada, això sí, posa, faci-me això, faci-me allà, i t'hi passes tot el temps que calgui, perquè després, només en mitja hora, la gent s'ho menji, tu disfrutis veient com estan saborejant... Però això és a la potència del digital, eh? Sí, clar, clar, això abans no es podien. Però clar, el fet de treballar en digital, també hem pogut utilitzar el color com a llenguatge. Hem pogut utilitzar el so com a llenguatge, bé, això també, però el so el pots tocar allà mateix, no has d'esperar arribar a la sala de so per fer una prova o fer una altra, i hem pogut experimentar amb efectes especials increïbles, que n'hi ha pocs, però els pocs que hi han, estem molt contents, som molt bons, una de les productores deia, fixa't tu la de pasta que ens hem gastat amb aquest efecte especial i no el veu ningú, perquè quan arriba el moment tothom està pel sols, perquè realment, fa molt impacte tothom baixa el cap amb una sala de cinema, o és que tothom baixa el cap. Però, bueno, estem molt contents. Quanta més, a més, els actors van sovint passar molt bé. Clar, perquè el pel·lector és un repte. És una experiència interessantíssima. Molt bé i molt malament, alhora. Perquè hi ha següències, per exemple, que ells interpretaven tenint els personatges reals allà mateix. I, per exemple, hi ha una següència de la Silvia Mun, espectacular. Una de l'escala. A part d'aquesta, que per mi és molt brillant, és una cosa extraordinària. Està nominada als Gaudí, jo pensava que li donaria el premi, però no ho vas a dir. La pel·lícula tenia 11 nominacions dels Gaudí. No em vam recollir ni un. En fi, és igual. Estava d'ahir això perquè... Igual o millor. No, des de la Silvia Mun. Sí, a la Silvia Mun hi havia una sequència on la filla li està donant pastilles, i ella està amb el delirium tremus. Sí, ah, sí. I aquesta sequència estava en la mare i la filla veient-ho. I van acabar en el plató, tots ploren, tots ploren, perquè elles es van posar a plorar i van dir, és que era així, és que era així, oi, moltes gràcies, Silvia, que ve... Bueno, increïble. Doncs situacions d'aquest tipus, en el rodatge em van haver de dir Mun. Hi havia moltes... Silvia, Mun. No, no, és que, probablement, la Silvia hi ha un moment que t'impressiona, no saps on pot arribar aquesta dona de sensibilitat. Sí, sí, sí. Hi ha també un altre aspecte de la pel·lícula que m'ha interessat especialment, que m'agrada una mica jo del cinema, dintre del cinema, i és el moment en el que es veu també fins i tot l'equip de rodatge, per allà, l'equip de fotografia, les càmeres, això per què ho fas? Encara per donar més naturalitat, perquè es vegi que no hi ha trampa ni cartró. Exacte. En el DVD, que es ven a través del diari ara, hi ha un mes de dos hores d'extres. Llavors, entre els extras hi ha les converses que van tenir els actors amb els seus personatges reals, editades també, però senceres. I llavors, te n'adones, i allò que et diuen que ja no hi ha trampa ni cartró, vol dir que ha estat les converses sense música i sense res. I allà, te n'adones de que no ens hem inventat res, i el més divertit és que amb els actors, abans de parlar amb ells, els hi deia, mira, tu, quan parlis amb ell, pregúnteli sobre això. I amb l'actor no li havíem explicat res d'aquella part fosca de la vida d'aquell home. I amb aquell home li deia, el actor et preguntarà sobre això. Tu explica-li això que ens vas dir. Clar, que tu... Que provocaven amb això. Sí, que provocaven. No hi anàvem ni interveníem, anàvem amb una càmera i ells ja està. Neu on vulgueu i greveu. Ara entenc els gis de molts actors escoltant a la persona que estava explicant. Clar. Perquè els actors comencen, hola, com estàs i tal, fent d'ells, i de cop i volta es convertien en persones humanes, perquè clar, quedaven totalment col·lapsats del que estaven escoltant. No acabaven de fer creus. I començant a imaginar-se el que havien d'interpretar. I llavors immediatament dius, ara anem al plató i fem-ho. No ho sé si podré. Va, anem a rodar. No, no, anem a rodar, rodem, rodem. No acabarem, m'ho vas veure. Sobretot la feina de la Bel, que vull dir l'altra mitja toronja. Això t'anava a preguntar, perquè alguna vegada ja ens hem trobat en pel·lícules que s'han co-dirigit. Per exemple, el Fénix. El Fénix i Tret, doncs la van fer entre el Joan... Jo el Joan. I l'altre. Ui, però que diferent. Ara me'n recordo. Sí, sí, concretament molt diferent. Però bueno, jo sé que per exemple els dos s'ho van organitzar de manera que un dels dos va fer la part més dels actors i una altra, la part més de la fotografia. Com ho va organitzar a vosaltres? A veure, de l'òptica endavant, ell té 35 anys d'experiència, van més. I això ja ens avala. Ja tenim... Ja fem un U. Mitja toronja, mitja toronja. Ara, això no vol dir que jo no m'hi pugui ficant al seu terreny, i ell no tampoc s'hi pugui ficant el meu. Evidentment, ja ens anem ficant. És a dir, que ell fa més la part d'actors, diguéssim. Tu més la part tècnica. Però som un. Som com una parella. I a més a més ens ho passem molt bé. I és que és imprescindible en una pel·lícula, perquè jo almenys penso que un no pot estar pensant que tens la... la visió de tot i la... És molt complicat. I llavors sempre necessites un mirall, perquè et vas indient, potser sí i potser no. Ets guapo o ets lleig? Clar, o sigui, tu... Quan tu veus una situació clara i algun dubte, vol dir que no està tan clara. I això a cada cop que vas a rodar un pla no passa. Vull dir, això no és bon. I això ho passes... Ho passes no sovint. Durant tot el rodatge. Llavors, clar, és un estrès i un neguit. I si tens... Si som codirectors, tens el 50%. Vas com una mica més relaxat. I per una altra banda... I per una altra banda, clar, quan tu estàs per la part tècnica no pots estar per la part tartística. I quan estàs per la part tartística, no pots estar per la part tècnica. I d'aquesta manera et distribueixes la meitat. I a l'hora de muntar, llavors... I a l'hora de muntar, no, li prohibeixo que vingui. Sol, muntatge és molt... No, ja diré per què. Perquè tu, quan muntes, perds l'objectivitat. I llavors, el fet que tu estàs 10 dies muntant una sequència i arriba un moment que tu ho estàs veient tantes vegades, que a lo millor no te n'adones que hi ha un plano que estàs ensenyant una cosa que sobra, que estàs donant una pista als espectadors que no cal. I en canvi ell, que coneix també la pel·lícula, també com jo, i que ha estat en el rodatge, a cap de 10 dies, bé. Diu, hòstia, això no funciona. Ah, llavors clar, està molt bé. Està molt bé. Hi ha una cosa que és, la pel·lícula explica les històries barrejades. Les va rodar independentment en cadascuna o barrejades? Vam rodar en funció de totes les dates dels actors. O sigui, que era un problema de producció. Aquest actor pot aquest dia, aquest dia, aquest dia. Durant quant de temps, quan va durar el rodatge? 22 dies. Molt poc. 200 sequències, anàvem amb 10 sequències al dia. Això és una proesa. Sí, a nivell de producció, aquí, els equips de producció van fer una tasca realment espectacular. Bé, tot l'equip que vam tenir va ser espectacular com vam treballar, perquè era una pel·lícula impossible. Si tu miraves els dies que tenies de rodatge, els diners que tenies, i tal, dius això, no ho fareu, ni vam, ni... Perdó, l'expressió artós de vi, no. Però no ho fareu, de veritat. Compteva, què dius d'això? Ara que parlem d'addiccions. No, però és que, inclús, la primera setmana, part de l'equip pensava... No podrem. No podrem. I, bueno, que estava tan ben organitzada, el timing, el pla de rodatge, que vam anar tirant, tirant, tirant, tirant... Això també, l'ha d'haver treballat en el videoclip i l'ha d'haver treballat en presopostos tan, tan, tan minços... Clar, això et dona un bagatge i et dona molta... Una cosa, i l'heu passat per centres educatius, educatius, etcètera, i com us ha funcionat. Molt bé, molt bé. Al final, si hi ha debat, acaba sent una teràpia. Segur. Per exemple, fa dos setmanes es va projectar la Blanquerna, a quart i cinquè de... a quart i cinquè de psicologia. I, bueno, superimpectat. Segur? Sí, sí. És que és un molt bon element de discussió, de posar sobre el tapeter problemàtiques. És que és fàcil. El dia que es va estrenar, sí. Fàcilment. Jo proposaria per allò dels centres penitenciaris. Sí, sí, sí. Hi ha un món. Sabem de moltes escoles que les projecten i tal. Una de les coses que ens preocupava és que aquesta pel·lícula l'ha de poder veure nanos de 12 anys. És una miqueta de sexe, i tot això no es troben els sostenidors, perquè no volíem que ens la classifiquessin de més de 16. Volíem que ens la classifiquessin més de 12, i efectivament la pel·lícula ens l'han classificat així, i vam dir, bé, perfecte. Perquè és molt important que els nanos de 12 i 13 avessin aquesta pel·lícula. Amb el qual actualment és que ha baixat moltíssim l'edat d'entrada. Sí, sí, sí. És molt important que hi hagi difusió. De fet, fixa't tu el dia que es va estrenar TV3. Abans, hi havia el programa Van d'Ambla, vam fer un debat sobre el tema de l'alcohol, que aquell programa va ser el programa més vist i de més audiència de la seva història, del programa. Del Van d'Ambla. I després la pel·lícula es va començar a projectar les 11 i mitja de la nit. Fic allà tard, amassador, que era molt tard. I vam tenir una audiència de més de 450.000 persones. O sigui, vam fer un xer molt alt. I clar, això és el que et diu que el problema existeix en la societat i que hi ha una necessitat de trobar solucions. I quan hi ha un programa que parla d'alcohol o parla de les drogues, o una pel·lícula que pretén ajudar la gent amb aquest tema, doncs clar, la gent s'hi evoca. I tant que hi hagi aquest problema i tant. De costos, beneficis... Vau cobrir despeses o no? La pel·lícula s'ha fet amb els diners que teníem i no ens hem gastat ni més ni menys. I nosaltres, de la nostra butxaca, hem fet els impossibles, perquè aquesta pel·lícula es projecti allà on sigui. Però m'has dit, te'n deies, que s'ha tingut més èxit a l'estranger que aquí? Bueno, en el sentit que anem aquí, ja estem molt contents, perquè a Catalunya, amb en 450.000 espectadors, està molt bé, està molt bé. Està molt bé, i després només vam poder projectar amb un cinema, però amb un cinema vam tenir mil espectadors. Hi ha pel·lícules que es projecten en 40, 50 cinemes i diuen que tenen 30.000 espectadors, però si es divideixen per cinemes, estan per sota dels mil. Però estem molt contents i, a més a més, la resposta social que tenim a través de les xarxes és increïble. Hi ha altres televisions i no televisions? No, el problema és que s'ha de doblar, hi ha tots uns costos, però estem més enlloc. L'estranger s'ha projectat en molts llocs, en català, en subtítols, amb l'idioma, que sí, i amb anglès, i ha funcionat a la perfecció. No acostumem a fer això, que diré ara, però jo crec que va la pena recordar els ullents que s'hagin incorporat una miqueta tard, que estem parlant amb Joan Ritbeck, director d'extremes, perquè potser esteu sentint el programa i diuen que no és el format habitual, i estan parlant amb una persona que no coneixem del tot, i d'unes temes que, a més a més, no sabem si estan parlant de cinema o de temes socials, perquè és una perícula en la que, precisament, costa molt de distingir les dues coses. Ja ho estem barrejant nosaltres, aspectes cinematogràfics i aspectes socials. Jo volia preguntar, en aquest sentit, Joan, obrir una miqueta al camp, i jo obriré el camp i parlant de cinema en general, si tu creus en general que el cinema s'hauria de dedicar una miqueta més a això, a ser útil, com tu dius de la teva pel·lícula. Jo, una de les assignatures pendents que tenia jo del meu ofici era aquest, perquè quan has treballat en publicitat i has treballat amb segons que t'han encarregat o t'han contractat per fer segons quines coses, que potser no hi estàs del tot 100% d'acord, però és la teva feina. Es refereixes a esports comercials o... O altres tipus d'aprogrames. Ella ha fet videoclips del Serrat, del Sabina, ha fet moltes coses. La Bercia, el Estopa... Però segons quines coses et fan fer, doncs dius, va, fem-ho i està a formar part de la feina, evidentment. Però jo sempre penso que el llenguatge audiovisual també pot anar més enllà. I jo tenia ganes de fer una cosa d'aquest tipus, fer una peça que no servís per guanyar-me jo a la vida, sinó que servís per ajudar a la vida dels altres. I vaig tenir aquesta oportunitat de poder fer això. Jo sé que... I m'han vingut molts fítbacs de gent que m'han dit que els hi ha anat molt bé i que han tingut... Els hi ha anat molt bé la pel·lícula i hem pogut veure coses, no? Jo ho vaig fer-ho, perquè el meu germà tenia aquest problema. El meu germà, malauradament, va morir fa dos anys, per culpa de l'alcohol, però gràcies a ell va ser el que em va obrir els ulls i el meu homenatge per ell, perquè gràcies a ell, existeix aquesta pel·lícula. Ell va passar allò que en diuen els metges, l'umbral. Va passar la línia de no retorn, en diuen. I això és els que ja porten molt consum, molt consum, ha arribat un moment que s'han tret en tant espatllat les neurones, que ja no volen deixar-ho. I aquí ho diu d'una altra manera. I aquí diu que la gravetat és prou alta, com perquè no hi ha retorn. O sigui, una mica contestant... No volia acceptar-ho, jo, perquè quan em vaig entrar, no volia acceptar-ho, és més, va estar ingressat en el hospital molt greu, tan greu, que clar, era un home jove, 40 pocs anys, tan greu que llavors el van tenir intubat, i amb com a induït, no sé quant de temps, però si no té sortida, per què? O és que és la nostra tasca, és el que hem de fer. Llavors el van salvar, el van salvar, i un cop que el van salvar, el crer. Doncs és que no, no, no hem... La nostra societat no es va ben pensada en aquest aspecte, en aquest sentit, perquè realment, si s'entengués que això és una enfermedat i molt greu, potser, clar, han de canviar moltes coses, però potser es podria haver fet un ingrés en algun centre obligat durant dos, entre dos i cinc anys, que és el que diu el que s'ha de fer, i el millor que tothom encara ara viuria. Però, com s'ha d'aprevaldre el dret a la llibertat del malalt... Això passa amb totes les ediccions. El que passa és que el qual és el que més es veu està al carrer de tot arreu. Sí, sí, és una cosa terrible actualment, és el mateix. Hi ha aspectes que emparenten aquesta pel·lícula, i l'Adebel Folk amb el gran cinema que s'ha fet sobre aquestes pel·lícules, dies de vi rosses, per exemple, en el moment en què surten aquests insectes, pel·lícules... A mi m'ha fet, en aquest sentit, una certa gràcia, i tu volia preguntar, ja que sabia que tenia vocació de parlar amb tu, em feia una gràcia especial preguntar-te, perquè hi ha un moment en què hi ha fins i tot una investigació d'una mèdia, que els recomana que posin a sota de llit, una llimona, que la veritat és que fa mig riure, perquè la cena és mig ironica, tot i que sabem que hi ha tanta gent que s'ho prenc seriosament, que no saps si riure o no. Ja fins i tot un moment... Supreta-me seriosament, i és que l'angoixa és tal, que quan se vol cosa s'hi ha d'arribar... No és tant, eh? Sí, sí, sí. Bé, la meva sogra va dir, anem a la mèdia amb aquesta, perquè el que fa aquest home no és normal, és una cosa... Algú n'ha esperit que el cal les dar. Segur, segur. Hi ha una cosa que té la pel·lícula que ens agrada molt, que és la barreja d'estils, i que constantment estem fent pinjallades de diferents estils, perquè pensem que l'espectador s'ho mereix, perquè la pel·lícula és tan bèstia i hi ha moments que hi ha tanta tensió que necessites una mica de relax. Hi ha algun punt de... De poder riure, sí. A mi m'agrada molt, a mi m'agrada molt, potser una de les coses que més m'agrada, hi ha moltes que m'agraden, els actors, l'història, però una cosa que m'ha sorprès, perquè he trobat sumament original, i a més a més no l'havia vist en cap moment, i ho he destacat abans, però la pena que penso destacar-ho és el muntatge. Jo penso que el muntatge té una riquesa, té una originalitat, que no és habitual, o sigui, és una pel·lícula completament inacostumada, però és una cosa d'aquesta. Per tant, jo en aquí et felicito, perquè concretament, mentre veia la pel·lícula, i us aia la granita amb la meva dona, que la veia amb els dos, mira, mira, estàs fixant el que ha fet, perquè el muntatge fa, el muntatge fa endavant, enrere i tal, perquè tu et quedis allà, i llavors això està logradíssim, o sigui, sincerament et felicito perquè em va semblar una cosa superlograda, i com que sé que tu ets el senyor que monte, per això et felicito de tu personal. Perquè clar, el format seria... El primer que s'ha tocut. I clar, no n'és. No n'és, no n'és. És una espècie de docoficció. Explica'ns una mica com és l'origen, com has arribat tu al cinema. Comença, ja t'interessa des del principi, de jove. Jo, de petit, quan em preguntaven què vols ser quan siguis gran, jo deia director de cine. Vas estudiar periodisme, i, a més a més, vaig estudiar l'Institut de Radio-Televisió, que en aquella època, a Sant Ignasi, va ser la primera promoció que vam fer de imatge, això. Clar, jo estava fent periodisme allà, amb la Bilaret, i amb gent estupenda, i amb el Montalban, i tot era fantàstic, però jo volia tocar càmeres, i allà no en teníem. Ara és molt diferent, perquè ara tenen molts mitjans, i tenen accés, i evidentment la tecnologia avançava. Però no ho teníem, això. Nosaltres ja havíem de practicar i fer un reportatge. Jo què sé, la batitació que havíem de fer, i havíem d'esperar, no sé quant de temps, perquè ens deixessin una càmera de televisió, i clar, no anem bé. I total, que, a més a més, vaig aconseguir feina dintre del món del vídeo, i vaig dir, jo més igual, jo el que vull, i la carrera allà va quedar. Algun dia la recuperaré segur, però allà va quedar, i des de llavors no he parat. Però has fet 14 anys. Jo tinc aquí, ja, el famós IMDB, la fase de dades americana del cine, que tens 14 crèdits com a directors, i 14 productes teus, que comences el 1994. Bé, sí, com a director, sí. Que fas Capitanciam, al 2002 ja fas Gaudí Güell, un projecte comú, que és un curmatratge, vas fent coses i tal, fins que, perquè fas moltes coses, no, fas coses inclús participes amb els pastorets, amb una miniseria, no? Faig de tot, faig de tot. I, de fet, et llences, podríem dir, com a primera pel·lícula. Primer, allà, el matratge, és extrem, és extrem per primera vegada, que tu fas una pel·lícula, diríem? Amb la Bel, jo, ja, de jove, quan veia una pel·lícula on sortia ell, com a actor, pensàveu. Jo, si algun dia fa cinemae, jo vull treballar amb ell. I un dia, estem en l'oportunitat de fer aquesta del Gaudí Güell, un projecte comú, que era parlar en Gaudí. Era un curmatratge que parlava que tenien el Gaudí i el Guell, entre ells. I vam fer un invent molt estrany. Però el que més em va agradar és que, clar, jo a la productora, que no teníem masses d'inès, dic, mira, com actors, jo vull el Madaula i el Folk. Va dir, hola! Tires alt! Doncs sí, és una pel·lícula que són dos tios sentats, amb un carruatge xerrant, doncs necessito bons actors. I el Ramon em va fer del Gaudí, i la Bella em va fer del Guell. I allà ens vam conèixer. I la Bella diu, com és que no has fet cinema? Doncs mira, perquè tinc molta feina. No m'ha deixat, no m'ha deixat, no ho veus. I ell diu, jo també en tinc ganes. I, quan ens vam anar coneixent i hem anat fent projectes, tenim un calaix ple, ple de guions d'històries meravelloses i possibles. I mira, la primera que ha caigut ha sigut aquesta, que pensaven que seria una altra. Estaven preparant altres pel·lícules, i estaven preparant produccions potents, i li vaig explicar això que es va passar amb el meu germà, i ens vam anar enganxant, vam anar a conèixer això. I mira, és la primera que hem fet, que no pensàvem pas que seria aquesta. I després hem fet desclassificats, i ara ho veurem, ja ho veurem. Ja tenim coses... Desclassificats, s'hau fet, ja, després d'aquestes? Desclassificats, sí. Has estat nominada també a l'última any? Està nominada a la millor pel·lícula per televisió, i és una pel·lícula que és una adaptació a l'obra teatre de l'Efectriera, i que parla del poder que tenen la premsa i la política. I, bueno, és un enfrontament entre aquests dos poders, amb dos personatges meravellosos... Enfrontament? Sí, perquè és una periodista que ha de entrevistar a un president de govern aquella nit per televisió directa, i té unes dades que pot ensorrar el país, que no pot ensorrar el govern, perquè té unes dades bastant... Com aquella del Nixon, no? Sí, sí, bueno, és com allò, però ha fet molt poc pressupost. Molt petit, molt petit, molt petit... I, bueno... Molt bé. Estaré... És una TV-Movie, es va estrenar per TV3... Sí, no l'he vist. I bé, és que tu hauries d'heure a batar, perquè no m'han passat quan feien a batar, que m'han portat tota l'audiència. M'hi ha d'haver. Això passa, a vegades, això passa. Tot i anar a batar en l'altra cadena, nosaltres vam tenir quasi 300.000 espectadors, que passa, clar. I parlant de batari del 3D, també ets un gran aficionat de treballar en noves tecnologies, i has fet molta so, i ets pioner de la tecnologia del 3D, vull dir que t'interessa. Sí, com vinc de la postproducció, i vinc del muntatge, i m'agrada molt la tecnologia, i l'internet, i els nous llenguatges, etcètera, doncs qualsevol l'oportunitat que tinc de tocar en noves facetes, doncs en millenço de cap. Per exemple, el primer videoclip rodat amb sistema alta definició, el vaig rodar jo amb el Vicente Amigo, i amb la primera càmera la vaig tocar. Era acte, i després aquesta càmera se'n va anar a fer Lúcia i el sexo. I després, el primer videoclip rodat integrament amb estereoscopia, amb dues càmeres i un format de 2K. També el rodat jo, que el vam fer amb el grup Pastora. I, bueno, ja estic provant el 4K... I què vol dir això, si us plau, 2K i 4K, perquè m'he perdut. És la dimensió digital de captura. És a dir, la resolució, diguéssim, d'alguna manera. I llavors, clar, contra més resolució, els que feu fotos, tindreu que tinc una foto de 12 megapíxels, de 15 megapíxels. Doncs serien, com parlava, de megapíxels. El que passa és que, si anem a tenir la capacitat de capturar a megapíxels, amb la possibilitat de fer 25 imatges per segon, com aniríem. Però, bueno, ara això no és una realitat. El que passa és que és una qüestió de tenir disdu, molts disduzos... I el tema de rodar mòbils, per exemple, que ara se'n parla molt, es plantegen, perquè la resolució que tenen alguns mòbils és tan gran. Mira, l'extrem, l'extrem que està rodada el 2008, ja han utilitzat 15 formats de càmeres diferents. Hi ha en següències fetes amb mòbils, en següències fetes amb microcàmeres... Això m'ho havia semblat, també, perquè veia una barreja d'estims, fotografies... Llavors, clar, el cinema, si volen una textura concreta, posen una pel·lícula concreta. Jo, si vull una textura concreta, me'n vaig a un tipus de càmera. I, per exemple, totes les entrevistes que van fer els actors amb els seus personatges és un tipus de càmera molt poca agressiva, molt senzilleta, perquè quedi la cosa com més familiar. Les següències potents estan rodades amb una mega-càmera, era la primera càmera digital de l'Arri, la D21, era un... Mons de pèl·li. Bona pell, allò, fem cinema, no? Però si després necessitàvem velocitat, perquè hi havia següències on la gent corria i tal, per què complicar-nos la vida, perquè tenim molt poc temps. Hem de fer 10 següències al dia, busquem altres elements i altres formats, on jo mateix agafi la càmera, em posi a córrer al costat de l'actor i ja pugui fer el plano. Perquè, clar, si m'ho he de plantejar tot amb la càmera grossa, ballugar aquella càmera és complicadíssim. Un tràblin real, això és complicadíssim. I llavors representa que no faries 10 següències, sinó 10 planos al dia, que és el que fan els americans. I així, llavors, ja per curiositat en termes de producció, dona aconseguir aquest material, perquè tot aquest material és valuós. Home... Contacte, és contacte. El meu amic de Ovid, el Sergi Ovid, que també hi ha participat a la pel·lícula ajudant-nos al màxim. Tu demana el que necessitis, perquè, escolta, això ho hem de fer, ho hem de tirar endavant. Si no, si em permeteu, jo ja sé que vols preguntar moltes coses, però només una, doncs... Perdona, perquè abans ha quedat una mica penjada la pregunta, no m'estranya, perquè tenim tantes coses a preguntar-li al Joan, la pregunta que volia fer, que anava una mica més enllà del que estava dient, que el format aquest de parlar només he terminat d'uns mèdiums, hi ha un altre moment en el que apareixen... Ah, sí, que hem deixat penjar... No passa res, ara ho reprenc. En un altre moment apareixen les llums, com si fossin extraterrestres, sobretot quan està conduint. Deixen, bueno, que ho veus, però sobretot en la part del mèdium, i en la part de l'estaterrestre. A mi em va venir el cap i t'ho pregunto a tu, si volia fer aquesta impressió, que a l'espectador pensés això, que d'alguna manera volia donar entendre que tota d'aquestes històries, que sigui de mèdiums, que sigui d'estaterrestres, és una mica fora del que diré, però està provocat per el que estan prenent aquests personatges i aquestes persones. Em va resultar curiós relacionar una cosa amb l'altra. Vosaltres ja teniu aquesta postura... Amb una paraula i perquè què dic? Amb un estat natural allò no pot ser. No. Pensa que moltes de les paranoies que ens van explicar no estan ni fetes perquè vam dir... No s'ho creuran. L'espectador no es creuràs i ara explicaven jo, és que no s'ho creurà i a més hem posat per aquí al mig. I llavors hem explicat només unes quantes de les paranoies, les que vam pensar que eren... Més accessibles. Sí, i més cinematogràfiques. Sí, perquè hi havia algunes paranoies que hem viscut aquests mesos. Creïbles, no, cinematogràfiques. Sí, clar, clar. Però jo t'ho dic en el sentit així, una miqueta, d'anar més enllà, en el sentit cinematogràfic, que d'alguna manera és com si diguéssiu molt bé tot això, que si té, que sí, pel·lícules d'aquestes, però a veure, parlem una mica de la realitat. I la realitat és com diem ara. Tot això no deixa de ser una ficció, una cosa que ningú no pot demostrar i estem parlant de... Em va donar aquesta impressió, que em va criticar d'alguna forma, amb molt cinema d'entreteniment, que no es basaven res en concret, i no sé si va per aquí, a Neutant Juny, o per què no. Per què no. Doncs jo vaig agafar així. Nosaltres el que hem de fer és proposar els espectadors, i els espectadors, que cadascú es construeixi. Clar. I amb desclassificats, per exemple, això és la feina número que hem fet amb aquesta pel·lícula. L'espectador ha de construir la pel·lícula no en nosaltres. Nosaltres només anem ensenyant coses. I cadascú que es la construeixi. L'agradarà o no agradarà? Però és una altra aposta. Em deixes fer una pregunta. Què tal, si et proposessin fer una pel·lícula l'entorn de buit cognoms catalans? Jo, com a molt, el Chapellidós Vascos. Crec que existeixen professionals que ho fan molt més bé que jo. Que t'ho oferies per vocació? No, no, no. Jo, per mi, que truquin el qui ha fet tot Chapellidós Vascos, que és meravellós. Estic home. És una cosa fresca, senzilla. Ah, sí, sí, sí. I que és una proposta que funciona perfectament. I aquest home ho ha demostrat diverses vegades. Perquè també ho va demostrar a l'altre lado de la cama. I ho ha demostrat amb pel·lícules que són fresques. I que agraden a la gent. I això també és cinema. I es veu que agrada... Per mi el cinema és... Sí, jo no em tanco amb banda. Per mi el cinema és una biblioteca, és una muntanya russa. Per mi el cinema... És evasió. És distracció, hi ha multitud d'ofertes. El que no pot és si vas a veure una pel·lícula de Berman. Pensant que aniràs a veure una muntanya russa, el vas equivocat o al revés. Si pretens anar a veure una de l'Espielberg, pensant que veuràs una cosa profunda del Berman, doncs també tot i que l'Espielberg ho intenta, no? Bueno, a veure... No ho aconsegueix, vols dir? Bueno, a mi em sap greu. Molt bé, molt bé, molt bé. M'agrada molt com treballa aquest home. Jo soc molt fan de tot el que fa. Però les pel·lícules més profundes... Li falta. No ho sé. Tot i que sí que trobo que és una pel·lícula fresca, és una pel·lícula amable, és una pel·lícula de molt bon guió, perquè el guió està molt ben estructurat. Els estereotips són excessius per mi. Et trobo que... Jo no l'he vist, eh? Diuen que els bascos queden com a tontos. No sé si és així o a tontets. Jo, si fos basca, m'ofendria. Ja m'ha dit, ja m'ha dit. Una pregunta, eh? Això no té res a veure. Em dic que el cine i tal com està tractada la pel·lícula. Això no té res a veure. El fons és una altra història. Jo, si fos basca, no estaria tan contenta. Si vols que et digui la veritat, això és el que penso. Però això no treu... Que la pel·lícula estigui ben feta, no? Exacte, i que el guió està molt ben trevat. No l'he vist, no l'he vist. Borja Coveada, un gran guionista. Sí, sí, sí. Jo veig que és un personatge, tu, senyor, un creador polifacètic, que fas de productor, de guionista, de muntador, d'editor, de director i de compositor. Quina d'aquestes facetes t'agrada més? Eh... Diré que és el moment que millor m'ho passo. En el moment de fer, per exemple, una pel·lícula, els millors moments són quan preparem la pel·lícula... El guió. Allà és quan jo soc molt feliç. Us va portar molt de temps, el guió d'extrems? Sí, molt. Com quan? Tens, més o menys? Dos anys. Dos anys. Els tres, no? Marta Molins, tu i el Abel. Sí, sí. I després el muntatge. A mi que em donin temps en el muntatge. A l'extrems, en dedica de les converses que van tenir els actors, en ells, vam tenir 24 hores de material, eh? I d'aquests 24 hores de material, hem hagut d'extreure aquests petits fragments que apareixen a la pel·lícula. Després, clar, el que vam rodar de la pel·lícula són aquells planos, i és clar, no? És clar, jo també he hagut de dir que l'has de muntar, i me'n dono compte, que és una cosa que m'apassiona també, però et demana una quantitat de temps brutal. És a dir, que sembla que una cosa es farà ràpidament, i en canvi, muntar una següència et porta dies, no, hores, no dies. Sí, perquè tu voldries posar-ho tot, però després, si ho poses tot, veur que la cosa no funciona, la cosa es perforça, i després jo veig la vida... Jo, per mi, el muntatge d'avui en dia, estem al segle XXI, estem a la segona dècada del segle XXI. No podem muntar pel·lícules com es muntaven als anys 50, als anys 60. Sí senyor. Estem en plena tecnologia que ens està oferint 1 milions de possibilitats, i tenim uns nanos que estan explicant coses per internet realment increïbles i molt impressionants, tot en petits mòbils. Doncs anem d'aprendre. Jo cada dia sé que sé menys. Saps que acord enllà hi haurà un festival, ara, que en definitiva... Una mostra. Una mostra que s'agafarà tot això. Ah, sí? No, molt bé. Qual això? El mes de setembre. Molt interessant. Doncs això, tot el que jo faig, intento ficar-me a fons i... I utilitzar tots els recursos. Utilitzar tots els recursos. I jo, per exemple, ara estic aquí, i en un moment estic mirant a tu, estic mirant el micro, estic mirant l'allumeta, estic mirant aquest paper, estic mirant aquesta lletra. Doncs això és una manera de poder-ho explicar, també, amb cinema. Clar. I, a més a més, estic sentint una música i m'està opressionant i... i estic una miqueta i m'està no opressionant els auriculars. Doncs tot això se l'explica. Porto una hora aquí, que no he parat de... Molt bé, molt bé. Estem molt agraïts del que estàs fent, que ho estàs fent molt bé. De fet, nosaltres estem sumament agraïts. Ara dic que sàpigues perquè jo és veritat que abans m'hi saltat qui eren els que avui estava al turisme. Estaves emocionant. El Jaume Avidal, la Carme Nabot, el francès Aguila, i el Joan Morros, que estem sumament contents, perquè ja t'ho he dit abans. La pel·lícula és molt bona. Mareixes que aquesta pel·lícula tingui una més gran consideració que ha tingut fins ara, penso jo. I estic segur que amb el temps aquesta pel·lícula rebar diràs i refloreixerà i tornarà a tenir més... No sé, un prestigi que potser no sé per què no l'hi han concedit fins ara molt, molt, molt, perquè no ha arribat, no s'ha conegut. Quan aquesta pel·lícula es conegui més... No, que va estar moltes setmanes a l'Alexander i la vam veure a TV3 per 4.5 mil persones. Quan més va ser un cinema. No, i TV3, TV3, diem, eh? Pensa que si tu, si la pel·lícula distribueixes en tots els cinemes, no sé que tu facis una gran, gran campanya, qui més veurà la pel·lícula sempre és per televisió. Mai tindràs els espectadors que tens. No sé, més aquest tipus de pel·lícula, que és una pel·lícula com, diguem... Seriosa. Seriosa, seriosa. No és d'humor i no és... no t'ho passagis bé. I dura de suportar-la. Clar, vull dir, que arribarà al final, clar. Clar, clar, clar. Ara que és això de pel·lícules i de muntatges i de guions, de propostes que estan ben ficades en el segle XXI, m'agradaria que donessis alguns exemples de pel·lícules que hagis vist últimament, que diguis... Això, això és art cinematogràfic nou. Ja sigui cinema català, ja sigui cinema de l'estat espanyol, europeus, doncs vulguis. Tu poso difícil, ja ho sé. Però no un programa de cinema, és de preguntar-ho, això. Si no, què estem fent? Dèies de pressionar, no només els auriculars, estan de pressionar. No, no. Però no sé, m'agrada el Richard Curtis, per exemple. El de... El de... El que ha fet... Ah, sí, sí. L'alterior és el guionista de quatre obodes infunerals, l'hiàbria de Bridget Jones... La primera... La primera que l'he vista no sé quantes vegades, però ho veuen passant tot, i mira que l'he vist de vegades. La primera és aquella de l'EuPort, que acaba i comença en l'EuPort de la gent apressant. No sé com és a dir-ho allò. Quina és aquesta? És del dret, del seu. El primer que va fer. Bueno, és que el conec més de les seves darreres. Ah, vale. És que aquesta, per exemple, el que és boníssim és que és el guió. Quan un guió és bo, t'asseguro que... Bueno, és que aquest és el guionista del Mr. Bim. Totes les historietes del Mr. Bim les fa aquest home, vull dir, que... És a dir, que està revaloritzant també la comèdia, que de vegades sembla que la comèdia sí com una germana petita, no? És molt difícil. Jo em trobo molt còmode fer empatia a la gent, però fer-la riure és molt, molt, molt difícil. Tu planteges fer algun experiment, també, per... Sí, estem preparant una cosa que en teoria hem d'anar per aquesta branca, la branca de la comèdia, però ja estic tremolant. Jo hem de pensar molt bé, molt bé. Pensa, quan jo feia el capitenciam, el Miquel, el Viquimoto, i tu sempre mires-te'n aquí, quan ho passem amb aquests fragments, i jo també havia fet el Sant Nicolau Pistolet. I llavors era molt curiós, perquè amb els guionistes dèiem aquí, gag, gag, gag, gag, i després, quan ho passaves, resulta que en els gags segons quins no els reien, i reien altres coses que no eren ni gag, i dius, i ara això, per què arriben? Doncs mira que, a l'última vegada, té un punt de l'humor boníssim, i tots els fers exteriors, que ara devem estar acabant, no? No acabem. Que el muntatge és un valor allà dintre, eh? Sí, sí, sí. Joan Llebeck. Moltes gràcies, eh. Gràcies per haver vingut. Moltes gràcies. I felicitats pel teu pel·lic. Seguim l'Espista, i Joan, l'altre Joan Morros, què tenim per la setmana vinent? La setmana que ve ens ve a l'especialista amb cinema asiàtic, que és en Joan Segué, per parlar de Xohei i Mamura, i la pel·lícula que, en francès, que en principi... La tirem o veurem tots, que és la pel·lada de la llama. Jo ja l'he vista, però la tornaré a veure si cal, recordar també d'uníssima. Avui he vist el Joan i m'ha dit que també si podria la tornaria a veure. Doncs vinga, som-hi. Fins la setmana que ve. Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Pumb les pop per tornar a sentir aquest programa. Efectivament. Gràcies, Joan Llebeck. M'haig de marksar el dret per veure el fet,