Cinema sense condicions del 20/5/2014

Cinema sense condicions. Sóc d'aigua, de naturalesa, d'una muntanya sagrada, que sentim aquí el començament del cinema sense condicions d'avui, perquè ja els ullens es vagin ambientant i nosaltres mateixos, d'un dels temes, les pel·lícules, els directors que parlarem avui, gràcies al convidat que tenim de nou aquí, com sempre, un plaer, jo en seguia, tenim d'entre nosaltres per parlar sobretot de cinema siati, en aquest cas d'un altre gran director japonès, que segur que qui s'hagi accedit a la seva filmografia no haurà quedat indiferent, i sobretot amb aquesta pel·lícula que parlarem de la balada del Narellama, la veritat és que jo l'he estat repassant, m'ha quedat una miqueta per veure al final uns minuts, però jo he arribat a la conclusió que no hi ha una altra pel·lícula com aquesta, la història del cinema, de la profunditat, de la cruesa, de la manera com està dirigida, com està perpatrada, com està tot, el concepte que té del paisatge, de la humanitat, de la música, de tot, no sé, la veritat és que estigui impressionat. Pararem d'això, d'aquí una miqueta, si et sembla, suposo que vens preparat, no sé si saps d'acord amb aquesta apreciació, una mica exagerada a meves, que sóc així, una mica passional. No, jo vaig comentar l'altra vegada que mi realment en aquesta pel·lícula quan tenia 25 anys em va impressionar molt, vull dir, perquè realment és una pel·lícula molt dura. I vista ara, vull dir, ara que tenim una edat més avançada, diguéssim, no cal que diguem quanta, doncs a mi m'ha tornat a impressionar. Potser no tant, és veritat, però ja estàs aversat a una sèrie de... Tenim el Joan Morros aquí, que és el que presenta últimament el programa i sempre diu allò de que, com sempre, tenim tres parts, però, bueno, efectivament, tindrem tres parts, com sempre. La primera part, amb el Joan Morvidal, que també està per aquí, doncs parlarem de sobretot de les pel·lícules que tu hagis vist de la Cartellera, de la Preestrena, perquè avui l'hem carregat d'això. Tindrem una segona part en la que contactarem amb la nostra corresponsal a Cans, van parlar amb ella des de Berlín, va ser la vegada que la vam conèixer, Tiziana Pulello, i va, bueno, ja és col·laborador del programa, ve cada dos, dues setmanes o així, i ara la tenim a Cans destacada. Bueno, la neteia, de fet, però no és que l'haguem portat nosaltres, però parlarem avui d'aquests cinc dies, sis dies, ja, de festival, al qual, com us podeu imaginar, una persona com ella ha pogut veure una quantitat de pel·lícules, que ja li ha dit que vagi a poc a poc, i que no ens atabal·li massa, i hi ha coses senzilletes, perquè, veritablement, clar, una persona que va a un festival pot arribar a explicar tantes coses del que ve o del que està fent, que no la puguem seguir de cap manera. I una tercera part, doncs, que parlarem d'això, del que dèiem, de la vegada del Narayama i del seu director, del xoei Imamura, que jo la veritat és que no conec gaire cosa més, però en Joan segur que sí, així que ens donaràs una bona visió de la seva filmografia. Així que comencem amb això, Joan, tu ets l'encarregat, ha quedat clar de parlar-nos, de ficar-nos a l'actualitat, també podem fer els altres una miqueta, però tu ets el que vas a veure, passis de premsa, tens aquí els teus paperets, les teves crítiques, els teus comentaris, i ens pots destacar el que veig és més destacable de la setmana i del que has anat veient. Sí. Com ho tenim, això? Bé, he vist un parell de pel·lícules, sí, de parestrena, li comentava el nostre amic també, i jo penso de tota manera que hi ha una cosa que també n'han recollint durant aquesta setmana, i és posar-me el dia del que s'està estrenant concretament a Canes, que és on hi ha l'amiga que deies. Mira, de vegades fent-ho una introducció, jo la vaig trucant, si et sembla. Sí, hi ha una pel·lícula que es diu Hermosa Joventut, exhibir de la secció paral·lela, és un certain regard, que en definitiva és del senyor Rosales, una pel·lícula que, avui diria, el tenim molt preser en aquest realitzador, és com si li afecim reverència, que de vegada que parlem amb ell, doncs ens surt una veu així profunda i admirable de la seva capacitat. Bé, jo crec que li aferna un esment de tot això, és una pel·lícula que després de la soledat i també, quan explora d'una manera intimista, el patiment a causa d'una tanta terrorista no ha identificat, mentre que a les hores del dia, una altra pel·lícula i suenyo i silència, que també ha fet ell, doncs es va presentar a la quinzena de realitzadors quan va ser l'any que pertocava, no? Rosales, doncs, ha convertit en una habitual d'allarcanes, sense fer el sal a la secció oficial competitiva, però trobant-hi un públic que, com es va fer present, això era la setmana passada ja, es va fer present, doncs, al presentar aquesta pel·lícula hermosa, Juventud, doncs va ser que va estar molt ple i que en definitiva del que ens parla és d'una jove parella a la Tur, que evita en una barriada de l'extra-radi de Madrid, té un suport fonamental en els seus actors, sobretot en la ingrit García Johnson, que fins ara havia fet paper secundaris al cinema i la televisió, encarnat en un personatge que es barraja la ingenuitat amb detalls de maduresa. La jove actriu dona el torn interpretatiu a la resta i, lògicament, com ja és habitual, amb ell aconsegueix una pel·lícula entrenyava i actualitzada. En definitiva, què vol dir això? Actualitzada vol dir que parla de problemes no pas que passen ara, només que passen ara, sinó que, a més a més, els toca a partir de la perspectiva que d'ara, i com que és un bon realitzador, lògicament, tot espectador entreurà, diríem, matitzos, aspectes, plecs del que representa tant aquesta realitat que vivim com la viuen aquests personatges. Mentre parlaves del Jaime Rosales i de la seva participació a Can, no sé si has esmentat, és que, com que estava trucant, no estic del tot segur, si has parlat del tiro a la cabeza, que sí, oi també, oi que sí? Aquesta és la que recordo més d'ell, que m'ha impressionat molt especial, perquè, home, vull dir, tractar aquest tema és una mica i va a la tiro, el que avui m'explicava, doncs, sobre la pel·lícula, los ocho pedidos básicos, no?, d'un senyor que també l'ha vist. Quina diferència, eh? Com gairebé, sí, molta diferència. I és una mica el que deia. Un tiro en la cabeza és una pel·lícula que tracta precisament de persones que viuen en aquesta estructura que ha viscut el país bas des que es va acabar la Guerra Civil, que en definitiva era, doncs, l'organització clandestina i utilització de les armes per imprimir una dinàmica que en definitiva la utilització de les armes es devenia com a punt d'equilibri. Potser hi ha molta gent que no li agradarà aquesta definició, però el que és cert és que un tiro en la cabeza ens parlava d'aquesta constant, no?, i, a canvi, és el que em deia aquest company, veí de casa, sobre els apellidos básicos. No hi ha dret, de la manera que tracta, doncs, en la... a la... a l'organització, en definitiva, i també del partit que us reculsava política i també se suposa, com deia, això és prou complexa, doncs, militarment, també, no? Doncs anem a veure què ens explica, ja que hem introduït cans i hem introduït aquesta comparació entre 8 apellidos básicos, clar, i un tiro en la cabeza, la veritat és que ens sembla molt adient, molt adient la comparació, estic molt d'acord que l'has distret, perquè són dues pel·lícules molt diferents, però les dues parlen d'aquest tema que tu has esmentat també. I a veure si tenim ja aquí, que en principi sí, a Tiziana, a Tiziana, bona sera, bona... Estàs aquí escutxant-nos a parlar, i te quería preguntar, así para empezar, estamos hablando con cans, cuidadito, cuidadín, cuidadín, hablamos Tiziana, o la tenemos aquí en el estudio, o la tenemos en Berlín, o la tenemos en cans, vaya, impresionante. I volia preguntar-te, ja que estàvem parlant, si et sona, que potser no, tampoc passa res, si et sona aquest director espanyol, que es diu Jaime Rosales. Claro, claro, claro, Jaime Rosales con una hermosa juventud en Tiziana... Sí senyora. ...està en una certa regal, en una sección paralela, y hasta ahora ha sido, bueno, la gente, los críticos hablan muy bien de esto. Yo confeso que no pude verla, pero si habla muy bien, como que sea un relato sobre, bueno, la situación de ahora, de crisis, y dos jóvenes que intentan de hacer su vida, y, bueno, de querer un hijo, y son una pareja muy unida, pero claro, pero esta situación de crisis en España no les ayuda mucho, entonces, bueno, lo que yo he oído es que está hecha muy bien, es que es de grande impacto, y como dirección, como por los actores, para muchas cosas. Sí, se oide muy bien. A mi m'acabes de demostrar que, efectivament, està a tot el que passa a Can's, perquè vaja, ens acabes de donar una demostració de què sigui, i el cinema espanyol en general. Digues, Tiziana, si creus que ja has vist entre les pel·lícules, que no sé quantes són, quantes pel·lícules en aquests sis dies que portes a Can's des del que es va iniciar el festival, si creus que ja has vist la pel·lícula que guanyarà a la Palma d'Oro? Eso de la ganadora no estoy segura, no, que hasta ahora no ha sido, no sé, hasta ahora no se habla mucho de Palma d'Oro, porque quizás este año a las pel·lícules no son tan fuertes como el año pasado. El año pasado el concurso fue realmente algo de espectacular. Este año, bueno, hay pel·lícules que son, que no están, que están súper bien, pero bueno, de Palma d'Oro o Palma d'Oro, quizás ayer fue la vuelta del Cronenberg, de David Cronenberg, con el Maps de Stars. Y esta, bueno, ha gustado a mucha gente, ha gustado universalmente casi, como que es, no sé si sabéis de qué habla. No, no massa, tu l'has pogut veure? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, a mi m'agusto muchísimo. Es una comedia, bueno, comedia sàtira sobre Hollywood, el mundo de Hollywood, del movie business, y de todo lo que está alrededor. Entonces, bueno, de la gente que vive en este mundo, entonces las estrellas, y bueno, es una exageración también, pero es una, es como que le toma un poco el pelo a esta gente que vive de esta manera con todo su dinero, y su propiedad, y todo lo que tienen, pero al mismo tiempo que no tienen nada, como que todos entre ellos van buscando una libertad que nunca realmente podrán obtener, es muy divertida, muy divertida realmente. El script, el guión es fantástico, y si hay muchos riferimentos sobre películas, sobre malas películas, especialmente, y en primer plan hay una familia, bueno, los niños son dos stars, bueno, uno es un niño star que tiene como 13 años, y ya está como dependente de la droga, tiene visiones, tiene una obsesión, como que ve una niñita que aparece de vez en cuando, y está completamente flipado porque es un star, un súper star que vale millones de dólares, y su familia, sus padres, bueno, viven así también, bueno, sobre todo ellos viven por eso, por el dinero, y el cast es increíble, porque hay el John Kusak, que es como el padre del niño, y que es un guru espiritual que procesa una sort de terapia a New Age, digamos, y bueno, luego hay Nia Vasikopska, que hace el papel de la hija, porque tiene una hija también, que es una pirómana, y sobre todo la Julianne Moore, que interpreta una star, que le gustaría tanto ser una star, una estrella de nuevo, pero que la gente no la quiere, y que se habla de eso, por ello se habla de palma, porque su interpretación, su performance, es algo de... Escolta, Ticiana. Ticiana, escolta, jo he llegit una mica, i a més a més t'ho has afegit, que el que es produeix aquí, que és un actriu i la filla d'aquest actriu, que arrossega per aconseguir un paper, en definitiva encarnar la seva mare a la pantalla. Exactament. Això seria com una mena d'inspiració d'Eval des Nudo, no? Sí, no... Ella està obsesionada per aquesta segura de la madre, perquè la madre fue un actriz más todo de ella, más bella, más brava, más todo. Entonces, ella sabe que nunca puede llegar a este punto, y para ese confronto con su madre, por eso nunca realmente creció. Entonces, como si fuera una chiquita, una niñita, siempre y nunca encontró su sitio en el mundo, ¿no? Y en el mundo de las estrellas, sobre todo. Entonces, sí. Esa figura de la madre es muy importante. Maps to the star, la pelicula de Vikronenberg, que dona el teu qualificatiu en Facebook, que ho has escrit així com Gran de Kronenberg. I que, a més a més, pot llegir el teu comentari doncs a GQ Italia. Per tant, podem fer una miqueta el recorregut que tu has fet ara, aprofundir una miqueta més i llegir-ho amb més tranquil·litat. Què més has pogut veure aquests dies, que t'hagi agradat i que ens puguis comunicar? T'hi diena. Por el concurso, se habla sobre todo de, muy bien, de la pelicula de Mike Lee, que es Mr Turner, que habla un biopic de este artista del 1700. Y efectivamente es algo de muy bonito, porque era este pintor y ese pintor da el carácter un poco particular, como que la gente no le gustaba mucho o que al mismo tiempo le tiene mucho humor, sabe el sentido del humor, pero bueno, es difícil contarlo así, pero es una biopic sobre este pintor, sobre todo sobre su pintura y por eso los paisajes, lo que ves en la pelicula, nunca sabes si estás viendo una pintura o la realidad, pero los paisajes que están son de sueño. Y la dirección también está muy bien hecha y el actor, el protagonista Timotris Paul, lo hace perfectamente. Y luego de que se habla de Atomegoia, me estaba también y se quedaste de Atomegoia. D'Exotica, que va guanyar la Palma d'Or precisament fa uns anys? Exacte, hace 20 años. Sí, sí, sí. Y este año está con esta pelicula, se llama de Cactus, y es un thriller sobre un secuestro de una niña, y en el cast está Rosario Dawson, también Ryan Reynolds, y bueno, Rosario Dawson, guapísima, hace el papel de una policía. Investigadora, oi? Investigadora, sí, sí, sí. Y esta pelicula se habla bien y se habla mal de esta, tengo que decir. Es un poco controvertida la respuesta de la prensa, sobre todo, de los críticos, pero porque quizás para la gente que conoce el Goyan, no es tan raro las críticas que hacen eso, porque la crítica principal es que está demasiado construida, pero de hecho es lo que siempre ha hecho el Goyan con sus peliculas. Entonces, bueno, es verdad que a veces hay momentos en que te dices, bueno, esta es pura ficción, y entonces hay gente que no lo toma bien, pero ahí también hay mucha gente que a quien le gustó. I un altre dels grans, Jinxarmus, també ha estat per allà? Jinxarmus, no, no, no, no. Ah, doncs ara ho tenia, ho tenia jo malament fixat. Doncs mira, m'hauria fet il·lusió. Potser ho he sumiat. Otra es, por ejemplo, la de esta mañana. Ah, no, ya, bueno, una que me gustó mucho, que es muy divertida y realmente es una comedia muy bien hecha, es la de Damian Cifron, es la Argentina que se llama El Atos Salvajes, donde ahí también hay Ricardo de Ricardo Darín, el actor, un famoso argentino. Sí, y tal. Y esta es una comedia que vale la pena de ver, bueno, no sé si va a ganar la palma de oro, pero que vale la pena de ver, porque juega un poco con las cosas de la vida, con las cosas que te joden en la vida y que exagera mucho. Y bueno, esta es la ver. He barregat, em sembla, la Berlínale, com canso, perquè Jinxarmus va estar allà i ens va parlar d'ell, i ara he barregat les dues coses. Però bé, Quiana, Marrecha, Luis Mignarro, et sona, que són gent de per aquí també, catalans. Perdón, no sé, no sé, esto no la he... No es col·lucionado. Bueno, ja et farem la presentació, com cau. Alguna coseta més que ens vulguis dir, perquè, bueno, suposo que moltes més coses no dona temps a tot. No, no, però supongo que quizás, cuando vuelva, podemos hablar de otra cosa más. Perfecte. Pero hay una película que está en un certo regal, que si no gana nada, creo que van a hacer una revolución. Mucha gente se llama, el título es Tourist, y el director es Ruben Ostlung, viene de Suecia y ha hecho algo de especial, que no ves a menudo, algo de... Es una historia de una familia, de una familia, sobre todo, de la pareja, de la mujer y marido, que se van de viaje a la montaña, y que hay una avalancha, a un momento hay una avalancha, están sentados en una terraza, la avalancha no es demasiado fuerte para matar a nadie, pero sí que mata su relación, porque el marido se escapa, cuando ve la avalancha se escapa, dejando a la mujer, con los niños, y solo para salvarse y salvar su iPhone, sobre todo. Y ahí parte con estas situaciones de pareja y de cosas difíciles a arreglar, que tiene una sensibilidad y una manera de decirla. Hi ha una situació que no és molt estranya, perquè ara, de fet, el mòbil és el més important a la vida de les persones. Vull dir que ja podria passar, una cosa com aquesta. Exactament. Malament, si el referem masculí o el agafem a partir d'aquest senyor. Vull dir, no, anem bé. Escolta, Titiana, t'esperem aquí, guapninguis. Una cosa titiana de cineasiàtico, hi ha alguna pel·lícula que recomiendes? Justo he vist la pel·lícula de la Anàomica Base, la japonesa, que està en concurso, y esta se llama Still the Water. Y está muy bien, a mí me gustó mucho. Es muy delicada y muy... Sí, tiene una fuerza particular, una fuerza femenina, digamos. Sí, está también, a mí me gustó mucho. Luego no sé cómo reacciono, pero no sé un poco que la gente no está... No está para la labor. Sí, porque no es una estar de Hollywood, entonces quizás hace hablar un poco menos. Tu preguntava el Joan Segué, que es el nostre especialista en cineasiàtica. Hoy coincide que también hablamos de la balada de Nala Llama, que estuvo premio de Cannes en el año 83. Palmador, de fet. O sea, de hecho, soy Imamura, que también hablamos de este director. Es el único director japonés que ha ganado dos veces la Palma de Oro. Dos veces. Sí que es raro, porque sí que... que los asiáticos no ganan muchísimo en nada. No, no, por eso me... Es una tona, porque yo también... Segué, tú eres un experto del... Ué, sué, sué. No sé si eres un experto, pero a mí también me gustan muchísimo las películas asiáticas y eso va pena, que no ganen bastante. No, a lo mejor también. A veces depende del año, la calidad también a lo mejor es menor. No lo sé. Doncs recomanem que els ullents que vulguin segueixin les teves crítiques, els teus comentaris, ho poden fer... O no ho poden fer, és que és mimutant-hi, per exemple. Ens expliques una miqueta perquè tothom pugui connectar i vas escrivint sobre el festival, Tiziana? Sí, sí, sí, escribo per a mi blog i escribo sobre... para otras revistas también y películas, y hablo con vosotros. Una semana interesante. Que parlis amb nosaltres, ens té meravellàs. És la cosa, clar, és la cosa precedida. Bueno, bueno, bueno, bueno. Doncs imagina't per nosaltres el que significa. I efectivament ja ens quedem en ganes de que vinguis en el moment que acabi el festival, doncs que passis per aquí, acabis de fer-hi una crònica completa i de com ha anat el palmarès i de tot plegat. Que vagi molt bé, eh? El gust és nostre. Moltes gràcies, Tiziana, fins la torna. Igualment que veigis molt més cinema. A reveure una abraçada, vagi bé. Tenim a Tiziana ja, com veieu, al màxim veiem tot el que pot. I efectivament escrivint aquest blog seu, que es diu Scermimutanti, i va fer una crònica de cada dia del festival i amb altres llocs. Jo crec que fins i tot no passa res si busqueu el seu Facebook, que és una cosa pública, una pàgina pública, i allà també teniu més referències de diferents pàgines i diferents revistes per les que va fer en els seus comentaris. A més, pratica una miqueta de l'italia, parlant de cinema asiàtic, ja que tenim aquí, has vist últimament alguna pel·lícula de Cartellera, d'Estrena, que t'hagi cridat l'atenció? Vaig molt poc ara al cinema. Volia preguntar, per l'última de... He tingut nano de 12 anys i no tinc temps. Va, ja ha posat una bona excusa. Volia preguntar per aquesta que s'havia estrenat de Snowpiercer, no sé si tens notícia del John Boo Ho, es diu, del director de MemorySoftmarter, del Corea. Has vist les altres? Has vist MemorySoftmarter? No sé quina opinió tens d'aquest director. Molt, molt bona. Conónica de un assassinato. Exacte. Aquestos són molt bones. A veure què és tal. Albert Rodríguez, que ens parlava, que sí que l'havia vist, que és una pel·lícula que no és perfecta, però que és fascinant, el que t'explica i com ho fa, i no m'estranya, perquè a més a més la producció és del... Ja diré, del parx amb buc. Puc dir que la direcció d'aquest director i producció d'aquest altre pot ser una cosa de la veritat. Sí, sí, sí, s'ha estrenat fa un parell de setmanes, vull dir, que es pot anar a veure. Fa molt poc. Trencaneus, oi? Sí, seria traduita, literalment, però ja deien en el programa, en el galliner, el recornellà, que a veure TV3 quan l'estreni, perquè segons el títol que li posi, doncs potser els nens diran això, no? Jo vull veure això, no? Trencaneus. Trencaneus, Trencaneus, sembla tot molt infantil. En realitat és una pel·lícula, sembla que molt dura, molt profunda. A veure si els nens et faran una exhibició i s'hauran d'inferenciar una cosa a l'altra. Doncs segurament sí, segurament sí. Em sembla molt bé que hagi dit això. Tinc ganes de veure que estic ocupant del David Cronenberg, he comentat això que era el Mapt of the Stars, que era molt semblant al... bueno, la Eva del Desnudo, recordo que la Eva del Desnudo era, diguéssim, doncs no era mare i filla, però que realment és una pel·lícula que em va agradar molt, també de petit. Jo penso que és una introducció, el que és el psiquanal, i precisament, vull dir, com que aquí, la crítica que tenia, que és per això li ha fet aquesta relació, sobra la mare que vulgui superar la pròpia... Ai, i la filla que pugui superar la pròpia mare. O sigui, perquè aquí hi ha una cosa que jo penso que és molt important. Vull dir que és allò de dir, jo t'interpreto a tu, i lògicament, si tu n'interpreta amb una altra, el que està passant és que el posa en un estadis superior del que pròpiament és, i això és molt important, jo crec, no? Jo crec que he, des d'una hora, la gran virtut que té és aquesta, precisament, no? Perquè aquella dona imitant-la a la vida real, però després interpretant diferents personatges en el escenari, el que va a la recerca és dir, i si aquests són els petits us que veu cobsar en la interpretació de la meva figura, ara ja us en faig uns altres, perquè és clar, és el que diem, l'actualitat d'una manifestació artística està precisament, amb això, en superar sempre aquell original. Exacte, que és molt difícil. Doncs a veure, aquesta màbstua d'estats del David Cronenberg, que pel que ha dit Tiziana, jo he interpretat que no guanyaria res a Hollywood, de Òscar, la crítica ha estat tan feroixa, però a Cannes és possible que sí, fins i tot amb aquesta rivalitat. Europa, Estats Units, que sempre és tallar a Cannes, és possible que, imagino que a Cannes no li donaran un premi per això, sinó si, veritablement, la seva qualitat intrínseca és prou gran. No sé si abans de començar, amb el xoe i memura, i la balada del Narayama, Jaume, perquè hem deixat una miqueta tallada dels teus comentaris de pel·lícules, havies comentat una i hem entrat en Cannes directament, si hi havia alguna cosa que havies vist, que em sembla que sí, que vulguis comentar, i després ja entrem en el cinema japonès. Bé, jo vaig veure que té una pel·lícula francesa. Bé, anem que... Però esclar, això ho associo molt. I d'això, amb participació alemanya en la producció. La pel·lícula porta partit al Dues Mares Perfectes, i quedem situats, que aquesta sempre és una qüestió que moltes vegades hi ha tomba, sobretot quan es tracta de comèdia, no? Perquè dius, va, ja tothom està amb la gent privilegiada, que té en definitiva. És com si sintonitzessis en metròpoli, i parléssim de la gent que està a sobre, no els que estan a sota. I llavors, aquesta pel·lícula comença amb aquesta... amb aquesta meravellosa vida, que té oportunitat de viure moltíssimes persones. Això no priva que sigui molt cultes, i això, lògicament, és el que provoca que tu puguis arrancar d'elles mateixes, malgrat una vida amb moltes vegades prou inútil, doncs arrancar d'elles aspectes humans, que són prou interessants. Doncs, bé, esperant, això és el que passa amb aquesta pel·lícula. Dues mares perfectes, que en definitiva tenen dos fills probablement també molt perfectes, segons el que es desprend a la seva forma, a la seva manera de filmar i tal, i que ens porta, doncs, a... No pasava un qüestionament, sinó que senzillament ens porta, doncs, a una dinàmica d'alternatives amb diferents, en dos finals, com a mínim, la qual ens parla de la moral. D'aquestes coses que, curiosament, crec jo, doncs, se'ns en parla molt poc, que se'ns en parla molt, però molt poc al mateix temps, perquè, quan es tracta de moral, és com si passés una mica desapercebut, no? Llavors, aquí, quan la veieu, aquesta pel·lícula, que jo os recomano fervorçament, penso que estem fent una disacció de la validesa, de tota una dinàmica de formació, ja no només vàlida per afrontar la vida i les seves dificultats amb el que té de competitivitat, sinó que, paral·lelament, aquests personatges, també viuen aquells moments de passionament, que els hi marcarà la vida i tal, i la veritat és que és aprofitable de totes totes, dues mares perfectes, que tenim oportunitat de veure molt properament, espero que sí. El director, què és, el director? Bé, no, això no t'ho puc dir, perquè és que ho tenia, però la veritat, saps allò que dius, portes papers, però aquest m'ha quedat allà, m'ha quedat enrere, i en aquests moments no t'ho puc dir. No és popular, no és ni gent local, ni és qualsevol dels francesos, ni dels alemanys que puguem conèixer, i a canvi sí que et puc dir el realitzador d'aquesta altra pel·lícula, que aquesta l'he vist aquest matí, que ens parla de la llibertat, visca la llibertat. En principi, perdona, Jaume, com que això d'internet funciona tan ràpid, la pel·lícula dues mares perfectes està dirigida per una dona amb fontent. Sona molt. Sona molt. Que ha començada per Now My Wots i tot això. Tens Now My Wots i Robin Wright. Robin Wright, que està incomançorable. Us asseguro que llueix d'una manera especial. Jo penso que no us l'heu de perdre, és una pel·lícula de gran contingut, que et fa pensar en els millors realitzadors de cinema, que després en parlarem també de Narayama i tal, però per exemple del mateix Berman i tal. Jo crec que sí. Puc equivocar-me molt, perquè a vegades aquestes coses, allò que et sorprèn, és que la crítica autoritzada, que dic jo, no, doncs diu que no, que no sé què li passa, que no sé què, i tal. La veritat és que jo no la qüestionaré mai, la crítica autoritzada, perquè per això està aquí, perquè està autoritzada. Nosaltres som comentaristes, no més, no? Llavors anem per l'altra pel·lícula, que és aquesta, que diu visc a la llibertat, una pel·lícula italiana, aquesta sí, que et puc dir per qui està interpretada, que és Roberto Andó, i que en definitiva, és una pel·lícula que ens parla de la corrupció política, de la incapacitat dels polítics atrapats en el seu protagonisme per desenvolupar allò que se'n diu política vàlida per tots els ciutadans, i a partir d'aquí tenim un argument que té molt... Ves per on, una altra pel·lícula clàssica, que té molt a veure amb altres també, eh? Però sobretot amb el presoner de Senda, m'ha fet pensar a mi, no? Que en definitiva és quan el rei Noval, a veure si trobem algú que pugui substituir-lo per fer una revolució, encara que sigui més aparent que real, que en definitiva és el que veurem al llarg de la pel·lícula. Va a dir que jo almenys he tingut temps de preparar si és sobre la vida d'un personatge com Cal, o sigui, com Cal vol dir que xistita a Itàlia, jo crec que no, sincerament, però sí que està molt ben situat. És un personatge que representa l'oposició, l'oposició a Itàlia ha passat diferents etapes que ha estat fatal, perquè no hi ha manera, per l'usconi, per gravanda, per l'altra, i a mi el que m'ha semblat és realment molt interessant, també amb finals que no interpretes a la primera i que probablement cadascú de nosaltres ho podrem interpretar d'una manera diferent, i m'ha semblat també molt rica de Matitzos, molt ben feta, sincerament, una pel·lícula també molt recomanable. Doncs que bé, no? Que bé, que bé, que tinguem tantes pel·lícules d'estrena o de propera estrena que ens facin així obrir els ulls, i que de vegades no passa, de vegades estem així, com esperen que arribi una cosa bona i no hi ha forma. Doncs bé, si voleu, no estaria malament ja, oi, Joan? Començar a parlar del Xoè i Mamura i en concret d'aquesta pel·lícula i de les altres que has vist d'ell i de l'essència d'aquest director, que a mi m'intriga molt veure com funciona aquest home, com treballa, com desenvolupa aquesta història d'una manera tan profunda. Però em vols començar? Per el director, per la pel·lícula? Sí, per el director, i quan arribi, diguéssim, a la pel·lícula de la Palma d'en Arayama, doncs per la pel·lícula de la Palma d'en Arayama. Perfecte, i tant que sí. Molt bé. Doncs, bé, Mamura, com ja hem comentat abans, ha guanyat dos cops la Palma d'Or, el Festival de Cans, la primera va ser l'any 1983, per la Palma d'en Arayama, i la segona, l'any 1991, per l'Anguila, que també és una gran pel·lícula que comentarem. Això a Ima Mura va néixer a Tòquio, l'any 1996, i és un dels grans directors de la novel·la Bac, que podríem dir, dels anys 60, 70, del Japó, juntament amb el Nagisa Oshima, que és el que va fer a l'imperior de la passió, va fer també molt bones pel·lícules. Un altre director, Dú, per la manera que em planteja les seves històries. Va tenir un infantès, i el seu Ima Mura, relativament, bastant còmode, va néixer, diguéssim, el tercer fill d'un pare que era doctor, i quan els moments més difícils va ser a partir de l'any 1945, de la Segona Guerra Mundial, que hi tenia 18 anys, que es va tenir que guanyar la vida, amb cigarretes, licors, i va estar un cert temps, diguéssim, doncs, una miqueta més dur. De totes maneres va poder estudiar a l'Universitat d'Aguaceda, va estudiar Història d'Occident, a l'any 1951, i en el mateix any va entrar en els estudis a Xoxico, on va iniciar la col·laboració amb el Yasujiroso. El Yasujiroso va fer, diguéssim, 3 pel·lícules, 3 pel·lícules, que va ser Principios de Verano, El sabor del té verde con arroz, i la clàssica que tothom l'ha vist, Cuentos de Tòquio. Jo he vist les 3, i les 3 em semblen pel·lícules genials, es poden trobar per darrere d'actualment. I quina va ser la seva col·laboració amb Lotho? Ajudant de direcció. Ajudant de direcció. Es pot dir que aquí va ser on va aprendre una mica l'ofici, per dir-ho d'una forma amb Lotho? No ho ha reconegut mai, el xoi i memura, fins i tot, vull dir, va ser i que va deixar els estudis, perquè no estava d'acord, potser sí amb la manera de filmar les pel·lícules, de la manera que ho feia, però no estava d'acord amb els temes que plantejava el jazzurioso. El jazzurioso, realment sempre ha filmat la família japonesa tradicional, amb la noia, amb la vestida Kimono, la dona emnagada, sempre el marit. Vull dir que aquestes pel·lícules que hi haguessin tan clàssiques, que fins i tot diuen que els japonesos es volen veure així, a aquesta manera. Aproximar-se, semblar-se al model que... que curiós. En canvi, el xoi i memura sempre diu que no és todo oro, molt més crític, oi? Exacte, molt més crític. I sempre ha fet moltes pel·lícules de classes socials baixes, de prostitució, de maltractaments, de pornografia, evidentment ha sigut un director molt diferent del que pot ser el Mizoguchi o el Ozoo. No gaire habitual el Japó, això. Si una persona sigui tan crítica amb el sistema, o si? Pregunto. Ara potser més. Exacte. Ell sempre diu que va ser el primer en fer aquest tipus de pel·lícules. Després va ser el Nagisa Oixima, després el Takashi Mike, el Takashi Kitano, també ja fa aquest tipus de pel·lícules, però ell va ser realment l'iniciador del tipus de pel·lícules. Vull dir que realment... Sempre ha criticat d'altra banda, perquè hi ha hagut, sempre ha criticat molt, també, el pas de la societat nipona de la tradició al consumisme. O sigui, ha criticat molt tota aquesta vida moderna del consumisme, que la gent només es preocupa amb els diners. I també ha deixat de banda aquesta tradició. Això es veu amb algunes de les pel·lícules que has vist, Joan? T'ho dic perquè, com que jo la que conec, és la balada en la llama i és un retratal. Arribarem rural, tan concret i tan clar, de com funciona tot allà, la societat, la manera com viuen, l'autonomia, la ferocitat que tenen, no em faig molt bé la idea de la resta de pel·lícules. Doncs ja es tractaria que que fessis el llistat de pel·lícules que fes. Sí, ara arribem, no, si el Joan les té preparades. El problema és que, clar, ell, amb els 45 anys que ha estat de director, li ha filmat 19 pel·lícules. La de les 19 pel·lícules jo només n'he vist 5, perquè realment la resta ha vist... Sí que hi ha hagut crítiques i així, però realment no es troben. I tu les has buscat, es pot dir que no... No he mirat, per exemple, l'arxiu de la filmoteca, que a vegades realment es poden trobar coses, però tampoc no he tingut temps. Jo confio que un dia podré mirar-ho, perquè n'hi ha dos o tres que m'agradaria veure-les. Després de dir la crítica i això, realment poden ser grans pel·lícules, també. Molt bé. Molt bé. De fet, la primera pel·lícula que va rodar va ser l'any 1958, que es va nominar de Sig Perdut, que aquest no l'he vista. Després va fer un altre, que és Cerdos Acorazados, que aquest criticava molt tot el tema de... que tampoc no l'he vista, que criticava el que és, diguéssim, els americans, tot el tema de la posguerra, o si de la posguerra, doncs els criticava molt. Totes les penúries que va tenir que passar la societat japonesa. Amb molt matòmiques inclòs. Exacte. Bueno, sí, després de tot això, més aviat a la posguerra, una miqueta... Sí, exacte, a partir d'allà, exacte. El boycott, que devia tenir econòmics... Vull dir com aniria a viure la gent, la prostitució, així que hi ha pel·lícules d'aquest tipus que t'arregta... Vull dir que, bueno, sobretot, aquesta en concret m'agradaria veure-la, perquè realment parla molt bé les crítiques, i no l'he vista. Després d'una altra pel·lícula que tampoc l'he vist, aquí l'actriu va guanyar el Festival de Berlín, el sou de plata, és la Mujer Insecto, que és... i això, el que és l'Imamura, fa molta referència sempre a la naturalesa, i també a tot el tema d'animals. Sempre... Sí, sí, sí. A la balada, mira quin cric. Perdoneu, però estic veient les últimes escenes de la pel·lícula, i ja aprofitant que parlem, i estic impressionant. Arriba allà. Hi ha la serp, hi ha una certa percepció. I, a més, encaixant perfectament amb el que t'està parlant en aquell moment, i fins i tot utilitzant-los com a espectadors, dintre de l'escena en què estàs, vull dir, no sé, molt, molt sorprenent, perquè si tu col·logués d'una manera diferent, se'n la diria com un documental, una mica fora de lloc, però no, no, és completament expressiu, i t'està dient, t'està complementant una mica el que passa a la pel·lícula, amb les serps, amb els ratolins, amb les aigliques, vull dir, clarament espectacular. Sí, sí, ara aprofundim, ara aprofundim, jo tinc molta d'anar d'arribar a parlar de la Malallama, però, bueno, no falta molt, no falta molt. Aquesta és la mojada insecta, que és a l'any 63. Aquesta vaig veure el trailer, per internet vaig poder veure el trailer, però realment ja són 12 minuts i mig. I aquest, per el que és l'argument, doncs, bueno, diu que és una dona que ha nascut també de família classe baixa, on és maltractada pel seu pedastre, el pare. De jove, amiga de la seva poble natal, per treballar a la fàbrica, o manter una aventura amb el seu cap, i posteriorment es guanya la vida com a criada i, finalment, com a prostituta. Històries gens complens, gens complens, està clar. Exacte, sempre, diguéssim. I després els pornògrafos, que és a l'any 66, aquesta també és una pel·lícula també, que tampoc no l'he vista, la següent ja l'he vista, que realment és també la relació entre una dona viuda, amb el seu fill i la seva filla, i després segueixeu amb la parella, amb la qual, diguéssim, s'ha ajuntat. La dona es pensa que és un venador d'instruments quirúrgics i realment està venent material pornogràfic. I aquí hi ha la relació també entre el fill, també hi ha el complexe de dipó que té el fill sobre la mare. Bueno, vull dir coses d'aquestes, diguéssim, que també crec que pot ser una gran pel·lícula per veure. Es pot considerar pel que estàs dient, a part de la crítica aquesta de... Ara entrem en les pel·lícules que ja has vist, i amb la veritat de Narayama, però un director, fins i tot pels estudis, què va fer de la història occidental? Una mica occidental, també, igual que el Kurosawa, que es considera sempre un dels directors japonèsos més occidental, o no necessàriament? Aquest no ho crec, tant. Sí, sí que Kurosawa potser sí que, realment, jo hi ha moltes pel·lícules que sí que jo crec que estan, que m'agraden molt, però que estan una mica occidentalitzades. A l'Imamura jo no ho crec. Pel que he vist i per el tipus de pel·lícules, jo les veig... amb la societat japonèsa. El tema, diguéssim, o més real, diguéssim. Realment no és només el concepte de tant bo i tant respectuós, sinó que també hi ha l'altre tema. I amb la veritat de Narayama queda claríssima, l'egoisme i tot els conceptes de... Sí, com a supervivència, les pot dir, perquè, clar, ja estan al límit de sucumbir a la fam, i a tot, si no tenen una miqueta de cura, se'n van, és així de dur. I la primera pel·lícula que has vist llavors, aquesta, que es diu... És a partir de l'any 79. La vengança és mía, que és, diguéssim, un criminal, que com a plè, el que fa és matar, diguéssim, doncs per diners a vegades, i després un dia s'ajunta amb una prostituïta. Els dos s'enamoren i també hi ha la relació d'ell amb el pare, que despreixi molt el pare, perquè quan, realment, dins del que era la guerra mundial, doncs el despreciaven, el pare el rebaixaven, i ell no jugava mal, ell sempre tenia una persona unitat molt feble, i això sempre li va daltre molt. Això també és una constant, diria jo, eh? Això de l'anàlisi de les generacions, de la resposta dels pares, de les mares, dels fills, de banda de la tradició, perquè també a la balada també apareix una manera molt punyent. Sí, però aquí hi ha una aspecte que també és molt interessant, a vegades només que el pare sigui feble, sinó que l'exigència de la mare o de la parella és molt alta. Això també s'ha de tenir molt present, jo penso que l'imamora ens en parla molt, això també. I fins i tot de la tradició mateixa, que has de complir amb una sèrie de preceptes, i si no compleixes fins i tot amb les qüestions més fredes i més inhumanes, doncs ets considerat un parella, ets considerat que no admereixes el pertany amb una societat com aquesta. Però ara ha canviat, això. Ah, sí? I ara, realment, tot això ha canviat molt. Ara estem parlant d'aquella època, sí. Aquella època, realment, era així. El recorregut que de moment has fet amb les pel·lícules, el que tu deies, un director sense contemplacions, amb la societat japonesa... Hi ha algunes més, però tampoc me les he vist, he hagut de dir-les, perquè si no les he vist, he pogut llegir crítiques, però tampoc... Esmenta les que queden, a veure què tal. La següent ja seria... Eijanaika, a l'any 81, que tampoc no l'he vist, també diuen que és una gran pel·lícula, i després, a l'any 83, ja seria la balada de Narayama. Aquí es dona a conèixer, l'imagino, aquí a Europa, guanyant la Palma d'Or, com tu molt bé estàs tancat. Sí, aquí realment, doncs, és quan l'oxidin el comença a conèixer. I què diries, d'aquesta pel·lícula, del teu punt de vista...? L'argument, si voleu, ho comento un moment. Sí, tant. Era una bella història, diguéssim, d'un poble molt llunyà, d'Anara, que hi havia la muntanya, que es deia Narayama. Perdona, el començament de la pel·lícula és que la tinc tan recent, que la tinc aquí ficada en el cap, de com arriba el poble espectador, aquell, amb unes vistes aèries, amb tot nevat, amb tot assolat completament, i com de cop es plantallen el poble, i t'ensenya el trosset de poble, que serà l'escenari de tota la pel·lícula, pràcticament, excepte quan banca per la muntanya serada, és espectacular, està rodat amb una mestria que allò que et produeix vertigen, com has d'arribar allà, ja t'està dient que vas a veure una història dura, dura, sense, realment, contemplacions. L'argument és molt senzill, vull dir que realment, doncs, quan arriben la gent, quan arriben els 70 anys, a davant d'una poble, hi ha d'anar, diguéssim, a morir, a dalt de la muntanya, d'anar a la llama. I a partir d'aquí, doncs, vull dir, és tota la trama va una mica d'això. Saps què m'ha passat a mi veient la pel·lícula? Que és una impressió molt curiós, que m'ha recordat, primer, aquesta escena en què es veu el poble, aquest, després del passeig que et parla neu, m'ha vingut al cap, només veure el poble, com el presenta, de cop, d'hògbil. Perquè, clar, és un trosset de poble, de no re, està allà per les muntanyes, i saps què t'explicarà la història d'aquelles persones, de la manera més profunda possible, i, efectivament, és ficant les cases, i he pensat, vols dir que el trier no ha agafat, i després hi ha altres històries, que també em fan pensar, amb altres històries de l'esbon trier. Vols dir que aquest home, quan vol agafar una història nova, per exemple, de la dona que el marit, quan està a punt de morir, li demana que vagi passant de granger a granger, pel llit de tots, perquè, com una mena de promesa, a mi m'ha recordat molt a trencar en les ones, per exemple, amb aquesta història que també el marit està al·liciat, després d'un accident a la plataforma petrolífera, li demana això a la dona, però tantes coincidencies sembla que no poden ser. Hi ha alguna cosa que ara no recordo, i la impressió que m'ha fet és que el trier diu, m'he quedat sense inspiració, vaig a veure la balada del Narellama, i llavors agafo un altre fil. He tingut aquesta impressió, tal qual, i ja sabeu que l'estrier és un director que m'agrada molt, vull dir que no ho dic en sentit negatiu, sinó que potser també, com que la duresa que et planteja aquest director és paral·lela, la que és capaç de plantejar el trier, doncs potser són directors similars, fins i tot el dinamarca, els països nòrdics potser tenen punts en contacte. De fet, diuen que aquesta pel·lícula, està ambientada no tant al Japó, sinó a Hongria o països més nòrdics, vull dir que està basada en fets de fa 200 anys, en pobles molt aïllats, que podria ser d'Islàndia o països d'aquest tipus. És el lloc de recordar d'on venim, suposo, això, que venim d'aquestes tradicions, en definitiva, d'aquestes necessitats també, perquè això d'anar a morir a partir de l'edat que has dit, és precisament perquè hi ha molta misèria. Exacte, el que ha comentat el Francesc, és que realment, si els nens petits s'han de menjar, doncs algú ha de deixar de menjar, perquè realment... Jo el lligaria una mica amb el discurs que actualment podem fer, precisament tota aquesta crisi que ens està envoltant. El que fa tema és que tot allò que teníem ja estructurat i en definitiva en garanties de ser atès, o sigui, la nostra pròpia mort, d'una manera com cal, sense necessitats d'abandonar res, ni molt menys a la família estimada, doncs la pel·lícula aquesta t'hi fa pensar precisament perquè ni se'ls hi pot passar pel cap, que això es pot organitzar així, a persones que viuen en un espai com aquest i en una contundència negativa tan potent. Vols dir que segons com anem cap a una situació, que no és tan extrema, però és similar a aquesta. Ei, ei, ei, vigina. No sabem tant. A mi m'ha recordat en algun moment també la pel·lícula de Soylent Green, us en recordeu, que la gent en un moment determinat de la seva vida els agafen, els porten a un lloc, perquè tant... En èpoques de crisi, en èpoques de penúria, no sabem la societat cap a on t'arriba, ens estem posant tètrics. La pel·lícula, la pel·lícula, aquest fet també les noies, si realment el primer havien tingut un nen cap problema, però si havien tingut una noia, normalment la noia ja era venuda. Aquesta manera estaven contents perquè diuen que tindrem diners a la noia. Si tenien un altre nen, aquest el mataven. El segon, el tercer fill, el segon, el tercer fill, normalment ja el mataven perquè no podrien alimentar. És el que és bé, el començament, que el personatge aquest del... El que dius és que has deixat el niño, no sé com ho diu en mi arrozal o en mi campo, que realment hi ha coses molt, molt, molt dures. Sí, sí, no, per donar, entendre una mica la lluita per aquesta supervivència, hi ha una petita escena que potser és insignificant, però que fa entendre molt insignificant, i mig humorística, però que, evidentment, no té res d'humor, que és aquella en la que tenen unes patates en el terra, i s'han de repartir les patates entre quatre. Hi ha un moment que veuen que són tan poques, que diuen, bueno, tres. I llavors ens juguem les patates a la palleta, el joc de la palla, i llavors hi ha un, que és el protagonista de la pel·lícula, complexa, i és el que... bueno, ha tingut una situació amb el seu pare precisament, doncs, molt dura, llavors ara no es planteja per res deixar de fer la tradició que ha de fer, però interiorment sí, exteriorment no. No te'n sembla que és, l'actor és molt famós. Això te n'ha de dir que segur que era un director, és un actor famós. Aquest és el que també va fer la vengança, és mi, que he començat abans també és el mateix que com sembla. No, no, se li veu amb una consistència que toma, amb una capacitat per donar vida i complexitat al personatge molt gran. A mi m'ha impressionat molt. A mi m'ha impressionat que és la pena d'amor, vull dir que realment doncs ja els que van robar, diguéssim, el menjar dels altres, al final els maten a tots, són amb un pou i els s'enterren. Dua generació, eh? Dua generació, és a dir, el fil que està dintre de la mare, a tothom, no tenien en compte absolutament res. I a més a més decidint-ho ells, vull dir, sense cap jutge, sense cap, és una, per això dir que és una població, una societat tan tancada, com una mica de Dogville. Dogville té el punt de sortir del final, que bueno, si l'heu vist ja sabeu com acaba, però aquí són ells mateixos, que pensen que decideixen, a més a més, de la manera més freda possible, perquè primer els acusen, veuen que és veritat l'acusació, que han robat tota una sèrie de menjar, i després, com si no passés res, s'ho van rumiant fins que llavors decideixen i van, com tu dius, a saco. És una cosa brutal. A més, aquella escena, vull dir, de les més bèsties, que jo he vist mai. La veritat és que, a més a més, no tens la impressió que surti ningú d'allà, és que els deixen, vull dir, fins i tot no saps com està rodada aquella escena, jo m'ho he imaginat, jo què sé, algun túnel que els actors surti, perquè els veus que escolgan de terra. Finalment, és garrefant, faraïdora. Hi ha una cosa de Dogville, i a partir del que acabes d'escoltar, del que acabes de dir, m'hi has fet pensar, Dogville, cap vil a fer aquí, govern d'aquí, en definitiu, que es pugui fer aquella experimentació, són gánsters. És una organització mafiosa. Jo penso que això, probablement, té més a veure amb Norteamèrica, o potser Europa també. Però, Màcia, és una altra cosa. Estem parlant d'això, que deia abans, com és possible que, si ets cap nena de contemplació, o sigui, no, no, hem d'assegutar-lo. I això ens marca per molt, molt, molt anys endavant. Perquè és clar, venim d'aquesta realitat. I jo penso que això no és el que ens ha de fer pensar. I hem deixat, com altres vegades, Joan, que m'has de disculpar, deixar-me molt poc temps, perquè ens comentis les últimes pel·lícules que has pogut veure... M'hauria comentat també el fet... El fet, diguéssim, de la mare. La mare, que és per mi, és una gran protagonista, que tampoc és gaire famosa. Sembla que només tenia 47 o 48 anys perquè em digui 70. I com es preocupa per la superviudència, en primer lloc, del seu fill, perquè li busca la dona, li ensenya tots els secrets a la dona, perquè, doncs, a l'escala... L'Ereba. Li busca també una dona amb el seu fill, a segon, perquè també tenia olors corporals, i si ningú no la volia, com es preocupa, diguéssim, per repartre tota la família. Doncs Black Rain, d'Anguila, doctora Caggy, d'Aguativia, bajo un puente rojo. Són les següents pel·lícules d'aquest director. Jovia Negra, Black Rain, és una gran pel·lícula. Aquesta també va estar nominada a la Palma d'Or de Cans, vull dir. I, realment, també és una pel·lícula. Aquesta també l'Evista, l'Anguila també és una gran pel·lícula. No sap greu, no puc rescomentar, però realment... A mi també, em sap greu una veritat a deixar-te. Vull dir, però quan ho sap, que tant Jovia Negra, l'Anguila i la darrera d'Aguativia, bajo un puente rojo. No sap potser no tant, però també és una gran pel·lícula. Moltes gràcies, Joan, per donar-nos aquesta nova lliçó del cinema asiàtic, i em sap greu, que no doni temps, però sí, és veritat. El propèdia que vinguis, doncs deixem una miqueta d'espai. Recordem únicament, ja per acabar el programa, que ens queda no res, que la setmana vinent tenim el Lluís Beciana, que ja va estar aquí entre nosaltres, metge i aficionat al cinema, per parlar-nos de cinema i alcohol, i també tindrem un crític i director, López Pérez, que estrena les 3 vides de Pedro Burruézo. Aquí acabem, el tindrem aquí, aquest directe, cinemasensacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent, a rebeure.