Cinema sense condicions del 27/5/2014

Cinema sense condicions. Bona tarda, som aquí de nou a Cinema Sense Condicions, una setmana més. Avui molt ben acompanyats perquè tenim sorpreses, tenim personatges que habitualment no poden venir i, a més a més, tenim un director de cine que acaba d'estrenar el seu primer documental. És un polifacètic, és mestre, educador, director d'una escola, ha estat director d'una escola, és escriptor, ens ha portat d'avui la seva novel·la, i editor i creador de NoSoloCineNet, que és un portal d'internet on ell fa crítica cinematogràfic. I ara, a més a més, acaba d'estrenar, aquesta setmana, estar al cinema un documental que tracta de la vida de Pedro Borrezo, les tres vides de Pedro Borrezo, que és un músic, i moltes més coses, allà ens ho explicarà ell. Per tant, avui presento una mica els que serem. Hi ha, com sempre, el francès que està a la cabina, pot portar la control. Després hi ha el convidat que tocava, que és el senyor Lluís Bacian, el metge, que s'ha preparat el tema d'alcohol i cinema. I, finalment, el convidat especial, perquè té l'estrena en cartell, que és el José Josep López Pérez, que ja ha explicat una mica, que és un senyor polifacet i que fa moltíssimes coses. És per convidar-me, molt bona tarda. Bona tarda. Comencem segurament, perquè tenim també cans. Concretament està anissa en aquest moment la nostra corresponsal, diríem, que ha anat al festival de cans, i que ens faria una mica de resum. Abans de començar, mentre no entrem en contacte amb ell, explicaríem que el programa d'avui tenia tres parts. Una primera part, que parlaríem amb la Tiziana. Una segona, que el Josep López Pérez ens explicaria la seva pel·lícula, el seu documental. I la tercera part, que en Lluís Bacian ens explicaria el tema que havíem previst, que és cinema i alcohol. Amb les pel·lícules, havíem dit de fet, havíem suggerit tots, que potser una de les pel·lícules més recents, més actuals i més en color, i que els espectadors no us poden comentar més fàcilment, era leaving Las Vegas i, per tant, hem intentat poder veure leaving Las Vegas abans del meu programa. Jo no li he acabat tota, però he començat aquest matí, em faltaven els últims 10 minuts, però ho confesso que he quedat impressionat, perquè la pel·lícula té molta força. Jo no me'n recordava, feia molts anys que l'havia vist, és una pel·lícula del 1995, i la veritat és que té força. És a dir, tant l'interpretació de Nicolas Cage, que li van donar un Òscar, com a millor interpretació, l'any 95, com a l'Elisabeth Chou, estan brutals, que estan realment extraordinaris. No sé si podem entrar en contacte amb la Tiziana, Francesc? Sí, sí, ja la tenim aquí, un momentet, i ja parlem amb ella. Bueno, mentre tant, com ho fem, això? Comencem a parlar una mica. Heu vist alguna cosa interessant de cinema? Dic que els nostres huïdors, quan no tenim convidats, i la primera part que fem del programa és explicar una mica què hem vist de cinema, quines són les estrenes que recomanaríem als nostres huïdors, quines són les coses que ens han agradat últimament, hi ha alguna cosa que heu vist, que me'n esperem parlar amb la Tiziana, que podíem recomanar als nostres huïdors? Hi ha una pel·li que fa molt de temps que està en cartell, però que em sembla una obra mestra, que és la gran belleza, que encara està en cartell, però la trobo en magistral. Molt bé, molt bé. Amb el Toni Sotilo es diu? Sotilo. Sotilo. Sotilo. Que ara acaba d'estrenar una altra pel·lícula d'ell. És una sàtira política, que no l'he vist. Viva la Libertat, es diu, que està francament bé, és a dir, jo no l'he vist ni una i l'altra, confesso que no l'he vist ni una i l'altra, però a l'última m'han comentat que ella està brutal i que la història és molt original, perquè són dos germans, un és polític i bessons, un és polític, aquest polític entra en problemes, i aleshores resulta que el mateix partit decideix que anar a buscar el germà de Soc, exactament igual que ell, i fer-li fer el seu paper mentre l'altre es recupera. Resulta que la història va de que són dos personatges contraposats, un és un polític més empresonista de cadena i tal, i l'altre és un filòsof, perquè és un senyor que surt al psiquiàtric, en aquell moment ho veig de passar dos o tres anys en el psiquiàtric, i un senyor completament innovador, i clar, fa una revolució per començar a fer parlaments que no són habituals i que, en certa manera, en cresc a la gent. I el Toni Servilo, que fa els dos personatges. Viva la Libertat. Aquest és el títol de la pel·lícula italiana, igual que Tiziana, que ja la tenim aquí, a l'altre banda del telèfon, ha costat una miqueta per poca habilitat meva, però ara sí, Tiziana, molt bona tarda. Tizana? Tiziana. Serà possible. L'hem perdut per culpa meva de nou. Així que podem continuar parlant de les pel·lícules que s'han passat, que és molt bé la idea, perquè si es coneixem una miqueta millor. Jo la vaig veure també, la gran veletxa. No em va entusiasmar, la veritat. No em van dir, escolta, aquest director, el Paolo Sorrentino, està molt bé. I vaig buscar algunes pel·lícules més, les conseqüències de l'amor, per exemple. Hi ha una altra que es diu Il Divo, amb el mateix actor tot. Hi ha una altra que es diu Un Lugar Per Quedar-se, amb l'actor aquest, amb el Sean Penn, i les tres són impressionant. I la gran veletxa també, una pel·lícula allò per contemplar, per gaudir, de la música, del paisatge, de la manera com roda aquest home. En un primer moment no em va entusiasmar, però hi va entusiasmar molta gent, perquè... Jo també sóc... vaig sortir una mica sèptic de la pel·lícula. És a dir, formalment hi ha algunes coses interessants, i el personatge, sobretot, diguéssim, l'actor és un gran actor, i porta tota la pel·lícula. Però després, diguéssim, el tema de fons, i així, una mica mostrant la societat romana, de cadena i així, no em va acabar de convèncer, això. És una qüestió d'agusto, i una altra que he vist últimament, i que m'ha agradat molt, és una pel·li de l'Índia, que es diu The Lunchbox, i dos pel·lis índias també molt bones, Gang Sobhuasipur per primera, i Gang Sobhuasipur per segona. Tres pel·lícules de la Índia, diferents, però que les tres són magistrals. Va la pena dir que ell és un senyor habitualment fada crítica, i segueix totes les prestrenes. Perquè, a vegades, no puc anar a ler totes, però ell sí. I, per tant, està molt més al dia, segurament, que tots nosaltres. És a dir, que segueix molt bé... No sé si m'ho he explicat, té un portal d'Internet, que es diu NoSoloCine, on va col·locant habitualment totes les seves crítiques, i, per tant, si se'l vol seguir, se'l pot seguir perfectament amb això. Estem en condicions de parlar amb la Tiziana? Ara sí, a veure si no fico la puta. Va, saluda-la a tu, perquè si la saludo jo, em sembla que ho tinc agafat, avui. Bona tarda, Tiziana. Com estàs? Bona tarda. Bé, ni tu com estàs. No tan guapa, ni tan jove, com tu, ja lo sabes. Ai, que adulador! Bueno, i... Explica'ns una mica... Tiziana, explica'ns una mica com ha anat el Festival de Cans. Quina és el que més t'ha agradat, si estàs d'acord o no, amb el festival, amb els premis i els galardons que han donat? Amb els palmarès que han donat. Com ho veus? Yo estoy contenta de cómo fue, porque la Palma de Oro, ya lo sabéis, imagino, la dieron a este Winter Glip, del realizador turco Nuri Bilge Cilan, que es un realizador que es de casa, en Canes, se le va no sé cuántas veces, y hace tres años ha ganado el premio para la realización, y luego con Three Monkeys, un año después, con Once Upon A Time en Anatolia, ha ganado un otro premio, el de la Juría. Entonces, sí, es un realizador muy amado por Can, es un realizador muy amado por la Juría de Canes General, y que lo que siento y lo premia, y en esta vez, para mí, ha hecho la cosa más justa. Yo personalmente decía el mismo día de los palmarés, yo decía, espero que van a ver la Palma de Oro a este film, porque es una película que sí es tan larga, un poco larga, porque es como tres horas, más de tres horas, casi medio. Y es lenta, no es una película que dice, pero hay movimiento, no sé qué, no, no, es lenta. Es muy, mucho diálogo, poca música, es muchísimo, muchísimo, muy psicológica, como decir, porque la historia es de este hombre que hacía el actor, antes y ahora es el dueño de un hotel en Anatolia, entonces en Turquía, en Anatolia, del centro, y vive en este hotel, pasa el invierno con su mujer, que es muy joven, más muy joven de él, y muy bonita, muy guapa, y su hermana. Y al principio los vemos como que todo va bien, pero luego, poquito a poquito, las cosas se complican y empiezan con las conversaciones y con los actos también, solo las miradas y todo, vemos que las cosas no van bien, porque este hombre se revela a un hombre muy egoísta, muy arrogante, que no es, bueno, tan bueno como lo pensábamos antes, es un hombre que es el dueño de su mujer, también es un hombre que no va a gustar al final de la película, entonces es muy intimista como película. Bueno, pues la tenemos que verla cuando llegue a España. ¿Qué pares ha vivido para la mejor actriz y mejor actor y todo esto? ¿Cómo ha ido? Pues mejor actriz fue la Julianne Moore para Next to the Stars de David Cronenberg, que no sé cuándo va a salir en España, pero imagino que sí que va a salir, porque está muy vestida, me habíamos hablado la semana pasada. La Julianne Moore hace este papel de un actriz, bueno, un actriz que Hollywood no quiere más, que nadie llama, que está obsesionada para el hecho de que, bueno, su belleza va a acabar pronto y que está obsesionada para el fantasma de su madre, que era un actriz mucho más bonita, mucho más linda y más buena, como triste que ella, y entonces es una chica, es una niña que nunca ha crecido realmente. Y lo hace particular, como fantástica. Aquí he oído comentarios en el sentido de la francesa con la que ya los hermanos de Arden, que hace la, ¿cómo se llama la famosa? La Marion Cotillar, que la había hecho muy bien en esta película. Yo pensaba que incluso le darían algún premio. ¿Tú la has visto, la de la Marion Cotillar? Sí, lo he visto, lo he visto. ¿Y qué tal? Es verdad que podría también ganar un premio. Sí, sí, sí. La película está bien, está bien. Es muy actual sobre esta mujer que va a perder su trabajo y que lucha para no perderlo, pero que al mismo tiempo sucede depresión. Entonces, bueno, es tú. Desde el principio es una mujer muy deprimida y que la vida le cuesta, cada minuto de la vida le cuesta. Sí, lo hace muy bien, este papel. Pero es verdad que la Julian Moore... Se lo merecía, según tú. Entre los dos, lo daría a la... A Julian Moore. ¿Y para hombres, para actor masculino, ¿quién ha sido premiado? ¿Lo sabes? Para hombres, el Timothy... Sí, el Timothy Spauld, que es un lector inglese del Mr. Turner, de Mike Lee. Entonces, el que hace el papel del pintor, que hace del pintor que ha vivido entre el 1700 y 1900, el pintor de la luz venía llamado. Y esto es un hombre muy escéntrico, que no le gusta estar con la gente, o que si está con la gente es muy cínico. Bueno, que lo miras de lejos está mejor, pero al mismo tiempo es muy sensible ver su arte y ver hacia unas personas, pero solo unas que elige como su padre, que muere casi al principio y para él es un desastre, y como una mujer que encuentra hacia el final de su vida y que pasa el resto de su vida. Bueno, los últimos años... Si tuvieras que hacer una valoración global de todo el festival, ¿qué dirías? ¿Qué nos dirías? Pues fue un espectáculo. Pero bueno, el concurso creo que el año pasado fue mejor que este año, fue más espectacular. Vale, o sea, las películas serán mejores las del año pasado que las de este año. Creo que sí, creo que sí. En este año han hecho algo de este año. Hay películas que todo el mundo se decía pero ¿por qué está en concurso? Como no sé si te acuerdas, la semana pasada, pero la semana pasada os he dicho también, hay una película en un encerta regal, en español, no, la Tourist, de este hombre de Suecia, que si no va a ganar, va a ser una revolución, me acuerdo que he dicho eso. Si ha ganado, ha ganado sí, porque era una película... ha ganado no el premio principal, pero el premio de la judía, y si era, por ejemplo, esa era una película de concurso, no, una película de encerta regal, como en el concurso, había películas que ya no se sabe por qué, realmente. ¿Pudiste verla de Rosales, la de Jaime Rosales, la última? No, el final no. Pero todo el mundo hablaba muy bien de eso. Sí? Vale, vale, vale. Sí, sí, sí. Alguna cosa más porque tenemos dos invitados que queremos exprimirlos aquí, como un limón. Però és un privilegi, eh? És un privilegi tenir la Tiziana, parlar des de Anitha, tot el que ha passat a Canys. Moltes gràcies, moltes gràcies. Ja saps que esperem aquí. Alguna cosa important. Sí, dime, dime. Segundo mes. Ya lo go da, que ha sido premiado. Sí, l'horíficament, sí. La juría sí ha sido premiado con Adiós Langas, que sí que no era la película porque estaba, pero escucha, ese hombre, 84 años, llega con una película en 3D. Ya, ya, ya, ya. Bueno, merece más, más y mucho más que eso. Y una curiosidad, que ese era el Premio de la Juría, y lo dieron a él, y que era el mayor del concurso, y lo dieron también al menor del concurso, que era el más joven del concurso, que tiene sólo 25 años, y la primera vez del año, es un canarejo de 25 años a la cuarta película, 25 años. Vamos muy bien. Te esperamos aquí, a sabes en el estudio, ¿cuándo regreses a Barcelona? ¿Cuándo regreses a Barcelona? ¿O no sabes todavía? Mañana, mañana. Pues bueno, te esperamos aquí en el estudio, y sabremos más cosas en directo de lo que has vivido en Canys, después que te has pasado en Berlín, y luego no sé dónde irás, porque no paras de moverte. Muchas gracias, Titiana, desde Barcelona. Titiana, hasta pronto. Hasta pronto. Igualmente. Bueno, aquesta és la primera part, i volia convidar-te a especial que tenim avui. Però mira, mira, que anem a posar aquesta música molt significativa, i que... que és el que dona començament a la pel·lícula, i així ja podem començar a parlar amb José López Pérez. Directo de las tres vidas de Pedro Burruézo. Recordeu-vos. Jo vaig de confessar, quan estava amb els cinemes... els cinemes Bailent, quan va estar a la pel·lícula, que no coneixia la música del Pedro Burruézo, i que em vaig quedar meravellat. És a dir, confesso que la ignorància musical és supervi, ja ho veieu, jo no havia tingut oportunitat d'escoltar-lo amb ell, i sobretot el concert que fa a l'auditori, que la vas gravar amb quatre càmeres, amb tres càmeres, i que queda és extraordinari. És a dir, és realment extraordinari. Doncs em vaig quedar, i quan després, en l'entrevista, i amb la pel·lícula, sobretot, explica a ell qui és, què fa, per què ho fa... Bueno, penso que... Bueno, i cas i el primer que et volia preguntar, és com neix aquesta idea? Com neix la idea de fer la pel·lícula? D'una manera molt senzilla i molt natural. A mi m'ha agradat sempre molt la música del Pedro, en l'època de claustrofòbia, com a la Bohèmia Camerata. Ja el volíem entrevistar amb profunditat, quan va treure el primer disc amb la Bohèmia Camerata, que es deia Barcelona Intimíssimo Café. Però, bueno, per coses que passen, moltes de les entrevistes que penses fer no s'acaben de fer. La gent que entra en un sol cine sap que publiquem moltíssimes entrevistes. Llavors, bueno, quan va sortir el Misticíssimus, jo ja coneixia la trajectòria també ecologista del Pedro, i un dia simplement el que vaig fer és enviar-li un mail, ell és el director de la revista d'ecologies, a l'entrevista demanant-li una entrevista. Això va ser un divendres, i ja em va contestar directament, i per sorpresa meva em va dir que, l'endemà, el dia següent, ell ja estaria a Barcelona, perquè la seva mare viu a Zanz, i ell dormia aquella nit allà, perquè feien un assaig de la Bohèmia Camerata, i jo visc a Caliolanc, i llavors van quedar amb una cafèteria molt coneguda del meu guardi, i allà, bueno, jo amb la meva gravadora, que tu ja coneixes i sempre porto a sobre... I abans d'això, perdona, no ens coneixia personalment. Ens coneixíem, el que passa és que, amb el que ara explicaré, entendràs tot el procés de... Ens coneixíem, però relativament, poc. La qüestió és que jo porto la meva gravadora, i jo li començo a preguntar les temes que jo coneixia, és a dir, la seva trajectòria musical, tots els discos que els tinc tots, i d'ecologia, una mica, perquè no sóc esper d'ecologia, i ell tota l'estona em parlava d'això, però sempre sortia en temes, dir que aquest món va cap al desastre, coses relacionades amb el sofisme, amb les seves creences, i va estar parlant ell sol, pràcticament, i jo escoltant, amb molta tensió, quasi 6 hores. Casi 6 hores. 5 hores, 50 minuts. I jo, l'endemà, precisament, marxava a Madrid d'un rodatge d'una pel·lícula, i, doncs, el que vaig voler és, el tornant l'Ave, que tornava una setmana després, començar a escoltar, perquè ja sabia que era molt llarg, aquesta entrevista. I al començar a escoltar l'entrevista, per transcriure-la, de cop i volta ja vaig donar un títol, que ja surta, no solo cine, que és les 3 vidas de Pedro Gurezzo. Jo aquell dilluns al turnar, ja vaig trucar al Pedro, li vaig dir, oye, Pedro, si no te parece mal, la entrevista a la vida titular és directament les 3 vidas de Pedro Gurezzo. Ell va quedar molt sorprès, em va preguntar de quines vidas parlaven, perquè realment és 3 vidas, però realment és una sola vida del Pedro, és una única persona, i unes setmanes després ja li vaig proposar de fer aquest documental, en el qual es parlava de la seva trajectòria musical, que és la part troncada de la pel·lícula, que ho impregna tot. D'ecologia ha donat que ell és un gran esperant la materia des de fa uns anys, tan escrivint a diferents publicacions com a ecòlogis, i també és membre de la Socesió Cultural Vidaçana, que, com molta gent sap, són els organitzadors de la Fira Biocultura. Una Fira que es fa des de fa 30 anys, un documental que jo estic preparant, el documental dels 100 anys de biocultura, és una carrera que m'han fet biocultura després de veure el resultat de la pel·lícula. La primera Fira es va fer a Madrid, després a Barcelona, que porta 23 anys, i ara també es fa a València i a Bilbao. I, finalment, amb aquest conglomerat, tot el que era al principi li vam dir espiritualitat, pensament, fins que, finalment, donat que el disc també és diumisticíssim, va entriar, doncs això, que les 3 vides del Perú Rézo fossin, exactament això, música, ecologia i misticisme. Està segmentada de la pel·lícula, menys els primers 15 minuts i menys el final, però tota la pel·lícula tot està una miqueta comparat, amb un intent de que sempre hi hagi humor, que hi hagi ironia, i que no sigui una cosa molt gru, ni molt passada, ni sobre l'ecologia, ni sobre el món actual, ni sobre tot el contrari. La idea, no sé si ho he aconseguit com llunista, o dir tota la pel·lícula, però la idea era, bàsicament, aquesta. Jo crec que està molt aconseguit, i com es va dir amb la roda de premsa, que hi havia altres crítics que van comentar, que ja ho saps tu, la teva pel·lícula, la gent deia justament que hi havia un crescendo molt ben aconseguit de climes, a propòsit, i que el final, que jo penso que és extraordinari... El final, per mi, és una mica de la pel·lícula. El final, potser es pot començar a avançar una mica, que no s'expliqui massa cosa, i és que ell va proposar... Va la pena que també expliquis més endavant, perquè la gent ho entengui, que ens està escoltant. Clar, perquè en la teva pel·lícula intervè moltíssima gent. 54 persones parlen al marge de la Bohemia Camerata, de Pedro Borrezo i de la Coral Sipsella. I, a més a més, aquesta gent resulta que expliquen també, que queda molt clar, com de mica en mica es van anar implicant en el projecte, perquè, per exemple, la Babani, també, la roda de premsa, la directora de la Coral... La Montigaldón, la Coral Sipsella, San Felío Guixos... Sí. I, clar, resultava que quedava molt clar que em veure la música, la que produïa el Pedro Borrezo, em veure que ells podien encaixar perfectament amb aquella música, que els agradava, que s'entrociaven, i, sobre, que estaven emocionats de poder participar en aquell concert. Clar, tant, doncs, compte que és un fenomen col·lectiu. Jo suposo que tenia una idea inicial, que vau rodar moltíssimes coses, i quan passéssim amb els documentals, va arribar un moment que, en funció del que havíeu rodat i el que tenia i el que havia sortit, vau anar acabant muntant la pel·lícula, no? Sí, hi havia un guió des del començament, i la pel·lícula també es veu, perquè hem fet una miqueta de meta-cine, perquè s'entengui, i és que jo anava fent entrevistes a diferents persones, i d'aquestes entrevistes que jo havia preparat, van triar el que ens semblava més intrans, i sempre fugint de la idea de la veu a mof, i tot això que ho trobo molt artificial. Sí, senyor. Llavors, contestant una miqueta, el que deies, la pel·lícula acaba amb una cançó, que jo li vaig proposar el Geric Sagristà d'agravar-la, amb un secret, sense saber-lo al Pedro, que és el tema central, el que hem començat a escoltar. Ui, que és això que estàvem sentint, que estem sentint, i que et volia preguntar més a ell, perquè és tan especial. Està explicant molt bé, és a dir, ell va fer una mena de regal amb el Pedro Bruet, a dir, et farem una cançó que ell no sabia res, totes és amics col·laborant amb la cançó, que és aquesta que està sonant, i que té tres parts, a més a més, de cançó, com les tres vides. Hi ha una part que la canta, la maia canant, i que és molt semblant a la música de la col·lícula, per mi la maia, a part de tocar la viola, té una veu, jo sempre li dic el Pedro, que hauria de cantar més en els concerts, perquè a mi m'encanta la veu que té, i, llavors, fer-la cantar, com a veu solista en un disc, per primera vegada, a mi m'ha fet molta il·lusió, i aquí col·labora tota la voèmia que ha mirat després, en el mig de la cançó, hi ha una rumba amb músics de la voèmia, però també amb gent del carrer de la cera, amics del Pedro i amics meus, com el Ramonet, que el Ramonet és aquest cantant Rombero, que va composar aquest famós tema, marxa, marxa, que ha fet tan popular la Rosario. I, al final de la cançó, hi ha un rap, que a part de la lletra del rap, és meva, que canta el Jorge Ragnan Peiser, que havia començat col·laborant en el Pedro Borrezo, quan eren jovenets. A més a més, en aquesta cançó, que participa moltíssima gent, he tornat a reunir el grup claustrofòbia, DEI D'Òlvaro, que va lluitar i de Maria Josep Pena, per fer-li a sobre un homenatge molt gran... I la idea era que tingués un coru rombell molt xulo i que s'assemblés i crec que això és una de les coses boniques a aquell coru antignós. Si no en recordeu de, tots els gatos són pàrdsos del gato pèret. Llavors aquest coru... Que ell admira molt! Ja més jo estava a la gravació i aquesta és una miqueta, la lladra de cançó. La pel·lícula acaba aquí i després... I per puntualitzar que estic d'acord amb això que estàs dient, el que a sobre li dona una força extraordinària és que està muntat en un ritme cinematogràfic brutal on es va barrejant les cares dels amics, les cares de la família, les cares d'ell i d'altra gent que ha col·laborat de l'orquesta que han participat, dels cantants que han participat en el coro de l'orquesta. Queda d'una cosa emotiva directa amb una força cinematogràfica brutal. Bé, m'estan agafant unes ganes de veure el documental. L'està bé, l'està bé, l'està bé. Jo t'hi preguntaria una cosa. En aquest documental, t'has deixat alguna cosa per fer? Per fer o per posar el teix del barrer, segurament sí. Sí, malauradament sí, perquè el documental havia de durar 89 minuts. I la veritat és que ens hem hagut de deixar coses molt bones que teníem, però... i diverses persones que vam entrevistar, diverses, que no han pogut sortir en el muntatge final, que li he demanat sempre disculpes, però no volia que el documental fos més llarg de 85 al començament. Hem acabat amb 89. Sí, és clar. Ara que Lluís demostra aquest interès pel que estem dient de la pel·lícula, potser és un bon moment per dir on es pot veure i quant. Sí, es pot veure totes les dimecres, les 19.30, el cinemes Girona de Barcelona, Carre Girona 175, amb un format de pel·lícula i, a l'acabar, la pel·lícula Cineforum. Això amb una sessió, només. Amb una sessió als dimecres a les 19.30. Exacte. També es podrà veure aquest dissabte format Cineforum, bastant a prop d'aquí, al cine baix, de Sant Pabiu de Lloral. Aquí al costat, i tant. On va tothom d'aquí. Com va tothom d'aquí. Aquest dissabte, el 19.30, també. I a les 19 hores, i patrocinat pel Club 3D del Periódico, estarem també al dijous 5 de juny, a la sala Montpou de l'Esgai. I, bueno, la pel·lícula estarà on la gent la voli veure. No cal que sigui una sala de cinema. Pot ser qualsevol lloc on la gent estigui interessada. Tu has apuntat tot, Lluís, per anar a aquest llocs? Sí, sí. Amb un no tinc prou. En qualsevol cas, bueno, aquest programa... No, perquè tu tenies poc... Tinc entès que no he rebut cap mena de subvenció. Al contrari, jo estic en contra de tot aquest tipus d'ajuda a ETC, i de l'alpiment moment em vaig plantejar que no volia demanar absolutament res. I, per tant, voleu intentar recuperar els diners? Però faria un distribució, diríem, als llocs on es pugui passar la pel·lícula. Un distribució artesanal, que és el que jo crec que s'ha de fer amb una pel·lícula com aquesta. Encara que estem, hem estat al Festival Internacional de Cinema Social de la Barclays, i anirem a festivals de fora d'Espanya. Però la idea, diguéssim, d'aquest documental, no és guanyar calés, evidentment, però menys perdre. Clar, clar, clar. La idea és intentar recuperar la inversió que s'ha fet, perquè aquí, a part dels calés, que, bueno, tenen el seu valor, hi ha hagut molta gent que ha treballat, molta gent que ha col·laborat, i, bueno, a mi si em paguéssim encara que només fos a 5 euros l'hora, de totes les hores que he treballat aquí, realment hauríeu guanyat molts calés. El que va portar més feina, que va ser el pels producció o la muntatge? El que va portar més feina va ser la producció, sense dubte, perquè van gravar moltíssimes hores, van rodant molt, i jo he sigut l'únic, òbviament, que he vist tot el material, i la producció ha sigut complicada per descartar, per muntar, i sobretot per fer això que t'ho dius, que és donar-li algun espai de la pel·lícula un caïne molt, molt cinematogràfic. Això està molt aconseguit. El final és brutal, eh? És a dir, s'ha de reconèixer que la col·laboració que has tingut del director de cine també, que és el xico d'aquest que m'està igual. La pel·li l'hem muntat entre els dos, però és que ell és un gran director de fotografia i un gran amic, un gran director que ell ja ha fet dos pel·lícules de va, que era una pel·lícula sobre la sexe del 2011, i una altra, que ara encara la tenim en posproducció, que es diu Crísis que Crísis, que és una comèdia esbullarrada sobre la crisi, i que al títol ve una miqueta d'aquella famosa cançó de Supertramp, que sou que recordeu, els ja veteranos, que es deia Crisis o Crisis. I tot això a través del que podíem anomenar una productora, Verne Films. Exactament, Verne Films, a la qual Verne Films realment abans era el Santiago Lapeira, el president de col·legi dels Tots de Catalunya, i molt bon amic meu, i ara som el Santi Lapeira, i aquest humildíssimo servidor, Josep López Ferrer. Doncs si hem sentit la música amb la que acaba la pel·lícula, que és compèndi musical, que ens ha s'ha explicat tan... tan... hermosament, tan vellament, doncs ara estem sentint la cançó amb la que s'inicia la pel·lícula. Enlloc sí que ho decidiria. Exacte, una cançó que el mateix Pedro presenta, i que està ja rodada a l'auditori, que crec que val la pena que sentim una miqueta, perquè és espectacular. No, no és aquesta, eh? Perquè ara ha passat, ha passat de cançó, la teníem preparada, però això s'ha arreglat aquí, ràpid. Tens tota la raó. No, però hi ha hagut algun problemet aquí, perquè ja et dic que el Tile 5 del disc que m'has deixat estava preparat, i ja el tenim aquí de nou. A veure. Ara sí, oi? Sí, ara sí. És que és un... Ara menta, sentim aquests compasos inicial. És un gran músic, Pedro. Aquesta, a mi és la cançó... del misterísimus que més m'agrada, i per això la vaig triar com a cançó d'inici, a més a més, amb la cura que de tot m'ho rodó, i la meva idea era mostrar al públic mis poderes. Y bueno, aquí está, al Pedro Urrezo, cien por cien. Ostia, los dinos modes se que tiene... I que també es reflecteix, a aquesta cançó, la part mística del Pedro, perquè ell fa referència a un misteri cristíà que té influències sofistes. Nicolás de Cousson, aquest cas. Exacte. No ho és menta, en sembla, la pel·lícula, el nom del... No, perquè es va oblidar. No, que sí. I que és sofista, una mica com ell, que hi ha d'aquí també la part. El disc parla de les tres cultures que hi havia a Espanya, que és la cultura ara, la cristiana i la morisca. I aquesta cançó, que té lletra en llatí, menys cines de sidèrio, parla de l'amor i parla que, bueno, la vida sense amor no té molt sentit. Em recordo una miqueta, i no sé si la comparació amb moltes altres estudios, o li trobes algun sentit, el Franco Batllato. El Franco Batllato és que és un músic pop, el Pedro Guás, i ara fa una música molt diferent. Doncs va sentir una miqueta més, perquè val la pena. ... A mi el que més va sorprendre, la primera que la vaig sentir, i primer que la vaig veure al documental, vaig descobrir el Pedro Borrezzo, és que és una barreja de música antiga, de música clàssica i música moderna. Hi ha un poti poti en allà tan lograt i tan aconseguit i tan diferent del que és habitual. Mira, diu que no entenc de música el Joan, però mira, quina crítica m'agrada. És que la música m'agrada, confesso que m'agrada, i no el coneixia. I l'altra cosa que em va sorprendre molt, i em va agradar molt del documental teu que has fet, és que jo crec que és un documental molt català, en el sentit següent, que em sembla que ja ho vaig explicar. És un que reflecteix realment com més la societat catalana, és a dir, la barreja de gent. És a dir, el Pedro Borrezzo, hi ha una cosa que és bastant maca que fa ell, que és entrevistar la mare del Pedro Borrezzo, que és una senyora Andalusa, i que explica, clar, com era de petit, com era de petit el seu fill. A més, l'interessava la música, i que passava tot el dia a tocar la guitarra, que no volien jugar a futbol, ni volia anar a veure el cinema, només volia tocar la guita. Llavors, clar, ell, que s'ha sent català, que la forma de premsa ens va dir, jo ho sento català. És d'Alvària Sants, i viu a Sant Fridaí. Però això mostra com molts dels que vivim a Catalunya tenim gent que tenim antecedents de que som de fora d'Espanya. La majoria. I aquesta gent que ens hem instal·lat aquí, que hem compartit, que hem creat una cultura nova, és el producte de la perreja d'aquestes gent. És a dir, no és que hi ha fos en aquí, no? És el resultat de la gent que ha vingut en aquí, ha anat aportant. I això crec que la pel·lícula ho mostra d'una forma extraordinària. És a dir, com els... Gràcies. No, no, jo crec que ho mostra d'una forma extraordinària. És a dir, hi ha un moment que ja voreu que surt la entrevista a la directora de la Coral, una noia típicament catalana, amb un català, etcètera. Clar, veus que és una cosa que és la realitat. És com és Catalunya, com és la nostra societat. Llavors, això em sembla que està logradíssim. És una força molt guapa. Doncs abans d'entrar a l'espai de cinema i alcoholisme, que t'he preparat el Lluís, t'ho deies també que Josep era una persona polifacètica, i, efectivament, ara t'he editat i està movent... Bueno, acaba de... Una novel·la de cinema negre. Sí, de cinema negre. De novel·la negre, vaja. Ell és mestre, hauria sigut director d'educador, per tant, director d'un centre, escriptor, ja ho veiem aquí, editor i creador, doncs, ja ho he dit abans, de non-solo-cinè, net, que és un portaveu d'internet, que tothom pot entrar allà i obrir... Segueixi de molta gent, sí senyor. I a sobre ara és director de cine, o sigui, guionista. O sigui que podem dir que treballa amb el que li agrada, que és un privilegi. És un privilegi. I, efectivament, avui hem dit el que en considero és un autor multimèdia, perquè puc escriure una novel·la, puc escriure un guió, puc dirigir una pel·lícula i puc portar continguts periodístics a una pàgina, com no se l'ofina. La novel·la, diguem-ho, que em sembla que no ho hem dit, és Tierra de Portmèdia. Sí, la de Portmèdia està editada per la busca de 97 edicions, i, bueno, explica la història d'un... period... d'un... detectiu, que es diu Luis Costa, d'Espanya. El que passa és que hi ha elements històrics, començo parlant de paràmetres, hi ha moltes referències de música, perquè a mi m'agrada molt la música, de cinema, i hi ha moltes diguescions de la novel·la negra, clàssica. El Proleg me l'ha fet a l'Otto i Rodi Marxante. És un crític de cinema, eh? És un dels crítics de cinema més coneguts a Espanya, escriu a la BC, i l'any passat va guanyar el premi al Fonso Sánchez, el millor crític espanyol que dona l'acadèmia espanyola de cinema, i que també surta a les tres vides de Pedro Costa. Sí, sí, sí. Bueno, estem molt agraïts que hagis vingut. Estaríem molt contents que la gent es decidís a veure el documental. Jo confesso que va la pena no perdre-se, va la pena veure'l, i recomanar-lo a altra gent, i, en infinitat, si el passa en algun moment de mirar, perquè tens un documental, que anirà corrent per diferents llocs, anar presentant a diferents espais, que aprofitin l'ocasió que tinguin de veure'l, perquè no sortiran molt contents, molt impressionats de la figura i de la figura, diríem, de la direcció que ha portat, en aquest cas, José López Pérez. Moltes gràcies, Josep. Moltíssimes gràcies a Cinema Sense Condicions, i francès i Joan, moltíssimes gràcies per convidar-me. Bon honor i un plaer. Ja convidem, gràcies a tu, convidem a continuar ara i a afegir-te a la resta del programa per parlar d'aquest tema, que la vida és que es força, afasionen, i bé, estic intentant posar aquesta música, a veure... Bueno, estic intentant posar una miqueta de música, però no sé si m'estic aconseguint de llegir les vegas, que era la pel·lícula una mica central, a partir de la qual... Jo haig de confessar que l'Hivista comença a veure aquest matí, m'ha impressionat, ens hem acuidat abans, però jo no hi he la veu i la carta blanca, en el Lluís, que comença a presentar-nos el seu tema. Moltes gràcies per convidar-me, també. La veritat és que quan comences a repassar el cine i l'alcohol, és increïble el món que hi ha en aquí, i bé, ja quasi podem dir que el... El col en el cinema és oblicu, està ficat d'una manera... extensa, extensíssima. Hi ha llistes de pel·lícules relacionades amb l'alcohol i així, però hi podem fer 50.000 llistes diferents de la manera, però, en el fons, vol dir que l'alcohol està ficat dins de la nostra societat, i, per tant, el cine ho reflecteix igualment. Podríem dir que, potser, hi ha dos... dos classificacions o dos categories, el cine que parla de l'alcoholisme, en sí, dels danys que produeix l'alcohol, que són molts, l'alcohol no oblidem que ho haig de dir, és una droga més perillosa que hi ha, i que, a més a més, està tan alabast que, desfer-se'n d'ella, és molt més difícil que les altres. I, per tant, en aquest sentit, és bastant perillosa, no? En aquí, el que sí que és veritat, és que el cine ha tractat l'alcoholisme per una part, però també ha fet pel·lícules, on l'alcohol, diguéssim, forma part de la cultura, forma part del plaer, de l'ossi i de les coses agradables de la vida. Per exemple, hi ha una pel·lícula relativament recent, que és entre copes, que vosaltres la recordeu molt bé, és una pel·lícula, diguéssim, que és una comèdia que ben interpretada pel Paul Giamatti, és una pel·lícula feta per la Sandra Payne, del 2004, i està feta amb sensibilitat, tracta el tema del vi, és un viatge, diguéssim, per anar a Pabali, per Califòrnia, on hi ha grans vins i això, els que ens agrada el vi ens agrada la pel·lícula aquesta, i realment és una aconseguida. Una altra pel·lícula simpàtica que parla, diguéssim, de l'alcohol d'una manera, diguéssim, agradable, és el Ken Loach, la part de los Ángeles, que és la història d'uns nanos que estan una mica descarriats, que estan rehabilitant, i com el whisky, diguéssim, a través del whisky i d'entendre el món, m'onten una història que està també molt bé, que és molt, molt, molt agradable, jo no l'havia vist, vaig veure la setmana passada i em va agradar. Ara aquest, si és el whisky, el que rescata els protagonistes. Exacte, exacte, exacte. Una cosa molt poca habitual, normalment, és el contari, que és l'alcohol, el que et fa fos fatina. Exacte, exacte, exacte. I això s'agraeix, no? Perquè, clar, no hem d'oblidar que els humans, hi ha la majoria dels homosàpios que circulem pel món, no tenim una dependència de l'alcohol quan consumim l'alcohol, però hi ha una part petita que... Diguéssim, es de bé dependent, i es de bé alcohòlica, i això, la persona que li passa no pot escollir. Clar, o li passa o no li passa, i a un no li passarà, i a altres els gastarà... I l'alcohol, i lo terrible d'aquestes persones, és que estan vivint amb l'alcohol per a totes les bandes, i els hi costa molt d'esperçant, i inclús hi ha molta gent alcohòlica que no sap que ho és. I tot això ho parla, aquesta altra part, llista de pel·lícules, que hem comentat una mica abans. Jo m'agradaria comentar, per exemple, una mica per ordre cognològic, hi ha, per exemple, la pel·lícula Dia 5, allà. Ray Millan, protagonista. Sí, Ray Millan, que va guanyar premis a Canzi, a l'Òscar Hollywood... Billy Wilder. De l'an 45, en 1995. Una mestre de Billy Wilder. Molt, molt. És una pel·lícula molt ben estructurada, molt ben feta. Diguéssim, amb aquesta... amb aquesta esquema de escritor fracassat, el whisky, la nòvia que el salva o que el vol salvar, i el tractament de l'alcolisme, des del nostre punt de vista actual, és molt escamàtic, molt bàsic. Pensem que és... llavors, diguéssim, hi ha... Era també dels primers pel·lícules, el Billy Wilder. Però allà hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció, que hi ha unes escenes que el porten amb un senatori per curar-lo, i, realment, és impressionant la crítica que fa el sistema sanitari, i, llavors, per tractar l'alcolisme. És un sistema totalment obsolet, castigador, sense cap mena de estructura sanitària ben muntada. I això està parlant vosaltres. Com diria el John Mavidal, estigmatitzador. Sí, estigmatitzador. Que té una característia com aquesta, el considera culpable de tenir un bici, i no se'l considera com una malaltia. No, no, exacte. I, a més a més, ho he dit totalment ineficàstic, en aquest sentit. A veure, una altra pel·lícula que jo crec que és, diguéssim, per mi és una de les pel·lícules que tracta l'alcolisme millors, és la Díaz de Bení i Roses, del Blake Edwards, amb el Jack Lamont i Remic. Jo crec que aquesta pel·lícula té un guió estructurat molt senzill, però brillant, no sobre res a la pel·lícula, i t'explica el problema de l'oscolisme per d'una manera descarnada i claríssima. Jo crec que és una pel·lícula, però genial, per mi. Diguéssim, si hi ha alguna pel·lícula, haig de dir quina és la que parla d'alcohol amb més habilitat, és aquesta. De fet, hi ha una animitat, tothom, quan et parla d'aquesta pel·lícula... Jo penso que és veritat, i també hi ha una altra cosa. Aquest matí que estava veient Living Las Vegas, a mi em destacava, que és que Living Las Vegas són dos personatges, diríem, que estan en el límit, una com a prostituta, i l'altra com a persona que es vol suicidar amb la beguda. La pel·lícula està molt bé, però són casos extrems. En canvi, el que em sembla molt interessant i intel·ligent de dies de minuts rosses és que són dos personatges normals, sobretot la noia, si vols un senyor que és més veuador, etcètera, que com entren de mica en mica en aquest món, com a elles es troben alguna más dura la vida, i com, finalment, inclús, es inverteixen els papers. És a dir, ell aconsegueix sortir-se, i ella, que no era ni... Simplement li agrada la xocolata, es torna a dictar, i no pot sortir del món de l'alcohol. I amb ell li agafa un pànic terrible, perquè diu... No tinc cap solució o renuncio a la nòvia que s'ha tornat alcohòlica, o em torno una altra vegada a l'oculisme. És terrible. I la filla ens em va llenar. I després... No, el que passa és que aquí, a més a més, s'ha de tenir en compte que és la primera vegada que surt la teràpia de grup. I, bueno, vull dir, és de 1962. La veritat és que hi havia alguns anys que els psiquiatres d'Estats Units ja sabien, diguéssim, l'autoritat de les teràpies de grup amb certes aspectes amb el dia psiquiàtriques, i en l'alcoholisme, sobretot, i jo crec que... També apareix aquí... Penseu que aquí, vull dir, a l'any 62 surt la pel·lícula, però aquí a Espanya, diguéssim, estàvem... Si seguíssim al segle XIX, amb aquest tipus de detectaments. Jo recordo una pel·lícula que es tractava d'això, antiga, que era mi tio Jacinto, no sé si la recordeu, la història d'un sortí al Pabrito Calvo, de petit, i era un torero que no podia fer la seva feina, un maletilla, perquè cada dia agafava una bona cursa, no? I era una pel·li dels anys 50, el de Franco. Clar, perquè aquí hi havia molts turistes, perdona. Perdona, dirigida per l'Adrizlao Bagda, l'acabo de buscar, ja no la conec, vull dir que és un dels grans discurs. I protagonitzada per l'Antonio Vico, i com tu dius pel Pabrito Calvo. És una bona pel·lícula. És molt bé, només el franquisme. Sí, sí. Em sona molt el títol, però ara no hi viu. I parlant de Living Las Vegas, que una de les coses que ja ens diràs tu m'ha impresat molt a part d'aquest acte de l'alcoholisme, de la música. Jo no la recordava tan impressionant. Jo no sabia que era del mateix Mike Figgis. Jo aquest matí quan he posat la pel·lícula, i també els títols de crèdit, posa música a Mike Figgis. No ho seria, és a dir, jo m'he fixat... Estic sentint de fons, aquesta música. M'he fixat, perquè he estat analitzant el tema de la música en relació a les escenes, que en moments clau, la música és realment excepcionalment ben posada. Perquè la pel·lícula té varios elements. Hi ha alguns que són molt cutres o molt dus, i molts moments que són molt sensibles, perquè és una història d'amor, en definitivament, dels dos. I això està molt aconseguit, i possiblement la força que té la pel·lícula prové d'aquest fet, d'aquesta història d'amor de dos personatges, tant en situacions extremes. Però quan aquest amor es manifesta, o quan aquest amor es plota, quan té aquest amor és sensible, la música, d'una forma extraordinària ajuda que es vegi que és sensibilitat. Jo, clar, aquesta Living Las Vegas és una pel·lícula de l'any 95. I hi ha una pel·lícula d'abans, que és El Borracho, de... Llevar Fly, Mosca, Llevar, del Bucosqui. Exacte. Prodeneix-me pel Miquel Rourg i el Fai de Nouei, que, amb guió del Bucosqui, del seu llibre, i que és el Bucosqui, ja em corregiràs, però és el representant del realisme brut americà. Andre Grau. Exacte. Escriu d'una manera molt minimalista, i que, lo important, no és, diguéssim, la literatura que acompanya en això, sinó, el que expressa, i aquest món una mica fosc, i de persones normals, una mica degradades i així. I que quasi fa apologia del consum de l'alcohol, el Bucosqui, eh? Perquè tota la seva vida és això, no? És això. Ell defensa que algun se l'ha emborratxat, no? Sí, sí. Bé, doncs, sent aquesta pel·lícula El Borracho bastant segundona, bastant... Més mediòcre. Perquè la intervenció del microurc, francament, és bastant mediòcre, és triònica, és massa exagerada, i no te'l creus. En canvi, el Nicolas Cage, en el límit Lesvegas, és molt més ponderat, ho fa bé, hi ha el de Lídium Tremens, altra molt okey i tot això. I, a més a més, és una evolució, en el sentit de que ja no és un escritor fracassat, és un final. És a dir, és accepta l'alcolisme, que accepta que l'aranya l'ha atrapat del tot, i simplement és una fugida, diguéssim, total. Exacte. Us en recordeu una mica amb aquesta línia, però potser amb un caire més existencialista encara, la pel·lícula de Hermano Olmi, l'agenda del Santo de Vedor, amb el Roger Foward, tota una història... Una novel·la del Ros, no? Sí, sí, em sembla que sí. Ara t'ho diré. Sí, del Filipe Ros, oi? Sí, sí, sí, efectivament. L'únic que volia dir, també, del límit Lesvegas, és que l'autor és un... Brian, que es va suïcidar... Abans d'estrenar la pel·lícula. Dos o tres setmanes després de saber que es faria una pel·lícula sobre el seu llibre, i que té trets autobiogràfics... La novel·la. I, bueno, la veritat és que... Única novel·la que va escriure, i, a més a més, això... Jo no sabia les setmanes. Poc temps abans de clas la pel·lícula, amb un tret al cap es va suïcidar. No ho sabia. Ho he llegit aquest matí, no ho sabia. Home, no podem deixar de fer una referència, Joan, a la pel·lícula del Joan Rittbeck, que va estar aquí fa unes setmanes, potser López Pérez, per parlar-nos, com ja sabeu, si ho he sentit al programa o el podeu tornar a sentir, quan vulgueu, ja ho sabeu. Val la pena, perquè seria el mateix. Tu no sé si l'has sentit. Abans parlaves de situacions extremes, i, precisament, la seva pel·lícula es diu extrems. Precisament per això. Parla de molts extrems, no només d'alcolisme. Parla de tota mena d'addiccions, de diferents drogues, però l'alcolisme també té una part. I com totes desacaben, com has dit tu, amb una teràpia de grup. És l'alcohol, com és la cocaïna, com és el tipus de droga, siguin les que siguin. El final ruta que la pel·lícula acaba amb una teràpia de grup que porta un nen o un senyor que condueix, un metge que condueix aquesta teràpia, i com se'n surten o no se'n surten en funció de la teràpia de grup. I amb el Joan parlàvem el dia que va venir, donant un tema que el Lluís també ha tret al començament, i que jo volia fer una miqueta d'incidió, d'incidir una mica amb ell, perquè tu ets metge, llavors potser ens pots donar una visió a ell deia allà, i tu també ho has comentat abans una mica, que hi ha molta gent que consumim vi, perquè ens agrada i gaudim d'ell, i en canvi hi ha un percentatge de persones que cauen amb una dicció que no poden controlar. Jo et volia preguntar si hi ha una explicació mèdica, psicològica, d'algun tipus que doni per cert per què passa. Últimament s'han fet estudis genètics, i hi ha uns trets genètics que estan relacionats amb la dependència. Però no oblidem que això... no és que... les circumstàncies vitals, tant des de punt de vista les vivències, els portes experiències, i les frustracions, i les relacions emocionals que ens porten a la vida, fan que aquesta possible dependència es manifesteu, no? I per tant, sí que és veritat que amb unes mateixes circumstàncies veiem gent que entra en l'alcolisme i la dependència de drogues, perquè no hi ha massa diferències, i gent que no les té. La pregunta seria, pot ser que sigui genètic, que sigui editària, que sigui familiar... Descartat, totalment, no. No té res a veure. Hi ha factors genètics que incideixen en la dependència, que s'han demostrat per molts estudis des de fa uns anys, però, naturalment, el factor emocional, el factor psicològic, és fonamental aquí. Jo, en una ocasió... jo he sigut professor durant molts anys, i jo feia amb els de primer debut, fa molts anys, feia una mena d'experiment, que un dia que veia que estaven molt nerviosos, i molt així... Vull dir, avui no farem classe, avui farem un experiment, tots que fem un fut de paper, i apunteu el que jo ho suggeriré. Jo els diré, ja... Vull que sigueu sincers, que em digueu la veritat. I jo deia, imagineu-vos per un moment que us vol morir ahir. Ja esteu morts, ja hem arribat al final de la vostra vida, i aleshores resulta que vosaltres, des d'allà, us plantegeu què és el que us agradaria haver fet abans de morir, i tothom escrivia les seves coses. En una ocasió, perquè jo, a vegades, el que feia era comentar sense dir qui ho havia escrit, comentar algunes de les coses que em van dir. I com em donen el paper, una nena de 13 o 14 anys, em donen el paper i em diuen, al meu no el llegeixis, sisplau, i aleshores jo el vaig llegir, però el vaig llegir. I aleshores em posava, el que m'agostaria no beber cada dia. En sèrio? En 14 anys. I resulta que va resultat, després, posteriorment, que la família era alcohòlica, i ella va acabar sent alcohòlica, perquè a mig curs va tenir que plegar, i ser ingressada amb un centre de rebaritació. Tu deia per això, per si això... No, perquè, en aquest cas, a veure, per si que hi hagi factors, però... O sigui, nosaltres veiem que hi ha famílies de grasos, on les mascotes també són gràcies. O sigui, que l'entorn, diguéssim, i l'imitació de la conducta alimentària o de beure, és molt més forta que la genètica o la que sigui. És un avi, veus que es faci, i tot fa el mateix, i, per tant, també acabes fent el producte... Això de m'estudis amb germans bessons separats, unitelins separats de famílies, s'ha vist, també, s'ha pogut comprovar les diferències entre una família i l'altra. Que són populats, en el fons, que són populats. I no creus que la societat actual incentiva el consum d'alcohol? Totalment, no l'incentiva. És exagerat, és exagerat. Diguéssim, el comportament, diguéssim, del consum d'alcohol als adolescents i tot això, és lamentable perquè és molt difícil contrarreçar tota aquesta pressió, diguéssim, a l'ambient, perquè per fer un consum moderat, un consum conscient i tot això, no hi ha prou consciència dels dents de l'alcohol. L'alcohol és una droga que mata d'una manera... mata perquè produeix càncer, perquè produeix malalties cardiovasculars, però també mata perquè produeix accidents i violència, violència domèstica, violència social, en els estats de futbol... Per tant, sí, tenim un problema, des de punt de vista, de societat, en el tractament que fem a l'alcohol. Sí, és un problema. Jo l'estic preocupant, perquè es veu que molts joves d'avui en dia consumien l'alcohol a les capes de setmana, és alliberar-se dies. I això, crec que a nivell educatiu, a nivell social, hem de fer alguna cosa. Forma part de la seva manera de divertir-se, de la seva cultura, d'una bona part del jovent. Nosaltres estem acabant de totes maneres, però és una llàstima, perquè hem encetat aquí un debat que ens portaria molt lluny. Però deixem-ho aquí també en punts suspensius, perquè la gent s'interroqui i fem un resum ràpid del que hem tingut avui, que hem tingut un director, a més a més crític de cinema, a més a més escriptor, el José López Pérez, que li agraïm molt, que hagi estat aquí parlant-nos, sobretot, de les tres vides de Pedro Borruezo, que podeu veure els cinemes girónals, dimecres, amb una tertúlia, amb un cineforum inclòd, i d'aquí a no gaire el dissabte al cine baix. O sigui, que seguiu això perquè val molt la pena. I hem tingut també el Lluís Beciànec, que li agraïm molt una altra vegada, la seva presència, parlant d'alcohol i cinema, un metge i cinefil. I la setmana vinent, ràpidament... La setmana que ve tenim a Burlán Caster, que va a la Carmen, la Carme, i jo comentaré una pel·lícula, El Fuego i la Palabra, que és una famosa pel·lícula del Richard Brooks, que va ser una famosa novel·la dels Cinques Lluís, que, bueno, no hi ha més temps. No hi ha més temps. La setmana vinent, gràcies a tots. Bona nit. Fins la propera. El just a la fusta. A tot el que passa s'enjust. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava a Mell, que fins ara muntis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un basse a Madrid. Pots quedar crucificada per Rida. Vols veure la solució? Just a la fusta. Bona nit.