Cinema sense condicions del 3/6/2014

Cinema sense condicions. Bona Tarda. Un dia març més. Bona Tarda. Un dia març més. Bona tarda! Un dimarts més som aquí, a Cinema Sense Condicions, la ràdio del cinema o el programa de cinema d'en Justesbert, dedicats avui amb la presència d'una convidada, la Lara, en Jaume, que acaba d'entrar, i d'aquí una estona arribarà la Carme, que m'ha dit que arribaria una mica més tard, que tenia uns problemes de... I atenció, Joan, que a mi no em presentes, però no importa. I a tu, a tu, que a més a més que presentar el francès, ara el francès intentarà posar-se d'acord amb la Coco, i entrar a posar en contacte, per tant. Ja estem d'acord. Ja la tenim aquí. I per això estem sentint, présament, aquesta música de Josep Van Vissem, a l'Escur, al gust de la sang, de Tés o Blat. Bona tarda, Coco! Hola, ¿qué tal? ¿Cómo estás? No tan guapos como tú, pero bueno, vamos haciendo, ¿eh? ¡Oh, gracias! Bueno, echándote de menos, eh, trobant a faltar. Jo trobo de menos también. Me quedé mucho tiempo en París. Bueno, lo positivo es que vi muchas pelices en 15 días, y precisamente está de Ginjarmus, que es una maravilla, y que saldré aquí el 13 de junio, y que, por favor, no os la verdáis porque es una maravilla. No, no, no. Jo de Ginjarmus no em perdo res. Ah, molt bé. I si la recomanes tu, encara menys. Ah, gracias. ¿Qué pasa? ¿Qué pasa amb aquesta pel·lícula? ¿Por qué es tan especial? ¿Only lovers left alive? Porque, bueno, primero, porque es verdad, es una... es un punto de vista de Ginjarmus sobre la eterna historia de los vampiros, y de una historia de amor eterna, porque son dos vampiros, que se llaman Adam y Eva, que no es casualidad tampoco, y que Eva es tipo de Swinton, que está maravillosa, y, como siempre, y Tom Hiddleston, que es el amante, el amante eterno, que hace siglos que están juntos. Él vive en Detroit, en Estados Unidos, es una ciudad que es un desierto, ya no hay nada, es una ciudad abandonada en Estados Unidos. Y él vive en Tanger, en Maruecos. No sé cómo se dice en castellano Tanger, enfin, es la ciudad muy importante de Maruecos. Quina ciudad? Tanger, Tanger. Tanger, Tanger. Sí, en castell. Y la pel·lícula es una visión muy peculiar de los vampiros, dos vampiros modernos, que siguen, que son muy aristocráticos, muy underground, muy cultos, muy así. Él vive en un mundo que no corresponde, y la única persona que corresponde a nuestro mundo es la hermana menor, la joven hermana de Eva, de Tiddleston, que es una vampira muy moderna, muy adaptada a nuestro mundo, y que ya viene a romper algo dentro de la pareja, no puedo decir más, pero... ¿Es bueno la pel·lícula? Sí. Es que hay que dejarse llevar por el... Es una pel·lícula para mí de atmósfera. Es una pel·lícula de atmósfera. No hay que buscar un gran guión, no hay que buscar... Es una pel·lícula de atmósfera, donde también aparece el gran, gran actor John Hurt. Sí, fantástic. Sí, sí, maravilloso. Que está maravilloso, que tiene un papel muy interesante. No puedo decir más. Es la banda original, la banda sonora, la más bonita que he escuchado en años. Es preciosa, sí. La presentaron en cans, no? Sí, sí, la presentaron en cans el año pasado. Imagina't. Sí, sí. Hay que verla, no sé cómo decirlo más. Si veu que t'ha gustado mucho. No, no, no, ha quedat recomanada. Ens deixes amb la mel i amb la sang, amb ganes de més i espera, perquè hem fet aquesta introducció, i encara hem de parlar més de tu, però deixem que Joan faci la seva presentació de sempre, allò que li agradaria a ell. És que anava presentant-te a tu i a presentar-la amb ella. No, no, no, no. Teníem moltes ganes de sentir-te, i així que ja ha estat una manera molt maca. Molt directa de parlar amb tu. Volem que ens expliquis tot això que has vist a París, perquè sabíem que no podies venir avui a l'estudi, i ho faríem via telefònica, però volem que ens segueixis explicant tot el que has vist a París. Però aquest programa tindrà, com més o menys sempre, una primera part que seria tu, explicar-te què ens expliquis, a més a més del que hem vist nosaltres. Veig que el Joan ha vist Hermosa de Juventud, la pel·lícula d'Adult. Mua o sí? Sí, doncs ja podem parlar d'aquesta pel·lícula. Jo també, jo també. Tu l'has vist? Jo no l'hi he vist, no l'hi he vist. Ah, no, que estaves traduint, d'acord? Jo no l'hi he vist. Molt bé, molt bé. Amb una segona part, la Carme, que arribarà d'aquí una estona, ens presentaria un personatge, un actor brillantíssim, dels clàssics, que és el Burlán Caster, que ella s'estima molt, perquè realment és molt bo. I jo, a l'última part, inventaria parlar una mica d'una pel·lícula que he revist en aquests moments, en 1960, veus una pel·lícula en 1960, del Richard Bruce, que es diu El Feu a la Palabra, i és una pel·lícula que confesso, que m'ha tornat a enganxar, i de la qual puc dir moltes coses i que recomanaria, si la gent no l'ha vist, que la vegi, perquè és una extraordinària pel·lícula, no es dirà el Mergantri. Es diu el Mergantri amb la versió original. És que, clar, imagina. Perquè està basada en una novel·la del Cíncer Lewitz, que es diu El Mergantri, el que passa és que després, quan la van doplar s'ha de canviar el títol amb castellà. Però, evidentment, en anglès és el Mergantri, que és com es coneguda quan li van donar l'Òscar, justament en l'únic Òscar que té al Borranca és per aquesta pel·lícula, i penso més i més que s'ho mereix. La pel·lícula té molts anys, té 54 anys, i, per tant, les coses les han canviat, però en el fons, en el fons, si no t'hem d'entendre el que la pel·lícula ens indica, on s'ho llegeix, on s'explica, serà l'última part del programa, el que farem això, penso que segueixen molt vigèni. Però, mira, tenim la música preparada. Exacte. Va, que de l'altre... És una música bastante nominada, l'Òscar, també, aquesta música, i, per tant, una cosa molt extraordinària, molt interessant. Doncs la deixem aquí, la deixem aquí una mica sonant. Tornem a tot el cas a la Coco. Exacte. Tornem amb ella. Què has vist a París, a més d'aquesta alginya? Jarmuix, què més has vist? He vist a Jim Jarmuix, he vist altra pel·lícula americana, molt així, que és aquest tipus de pel·lícula sobre la vida real, que se llama States of Grace, que és d'Estin Daniel Creton, que està molt bé, és sobre una escola per a nens amb dificultats, nens que passen amb dificultats socials. Conflictius, sí. Y nos damos cuenta al hilo, viendo la pel·lícula, que también los educadores, no sé cómo se dicen los que... Sí, sí, los profesores. També son conflictivos. Sí, que también ellos tienen problemas muy grandes, personales y todo. Y es una pel·lícula muy muy recomendable, no sé si saldrá aquí, espero que sí, se llama States of Grace, estados de... De Gracia. Ah, d'acord. Y muy bien con un actriz que había visto en otra pel·lícula que se llama Brie Larson, que es una muy buena joven actriz americana, de cine independiente, y ha visto una pel·lícula que estaba en el Festival de Cannes, en la sección Un Certan Regard, y que es de Mathieu Amalric, que está detrás y delante de la cámara. Ah, com a director també, el Mathieu Amalric. És la seva primera incursió, la direcció, potser? Ah, no ho sabia. Es diu La Chambre Bleu, oi? Està basada, em sembla, recordar i llegir la novel·la, una novel·la del Simenon, no? Que la novel·la és molt impressionant. Jo recordo que és una novel·la del Simenon, he llegit moltes, perquè el Simenon no s'anava a poc, em va agradar molt. Era una novel·la impressionant, aquelles que destacava, i no era de l'inspector seu, sinó que era una novel·la, diríem, clàssica. Però molt bona, molt bona. Sí, pues la voy a leer, la voy a leer. Yo no la he leído, pero viendo la película me dio muchas ganas de leerla. I com a director, que tal, Amalric? Sí, com a director. Yo solo había visto tourné, que era sobre un equipo de teatro de burles, con chicas muy así de teatro burles, que era fantástica, muy de con muchas luces, muchos trajes de colores, mucho estras, mucha noche, vida nocturna y todo. Y esta es todo lo contrario, es un Simenon, y es muy el estilo de Chabrol. Es una película sobre un adulterio, una pareja de adulterios. De adulteros, sí, adulteros. Y entonces la primera escena, vemos que están los dos en la habitación azul, que se encuentran los dos en secreto a escondidos, porque están los dos casados. Y el plano siguiente, él está con las esposas delante de un policía, y le hacen preguntas, está acusado de, lo veremos más tarde, pero los dos, el marido y la mujer de los amantes han muerto. Ah. Y son acusados, ellos dos van omicid. Sí, los dos están acusados. Y lo que es peculiar es que la chica que hace de amante de Mathieu Malric, que también es el actor principal de Mathieu Malric, es Stephanie Cleo, que es la mujer navidad real de Mathieu Malric, y que está muy bien, muy, muy buen actriz. Y la película, la puesta en cena, es una maravilla, una maravilla. Tot queda a casa, llavors. Res a veure amb l'Aixam Berth, llavors, aquesta pel·lícula. Que és la pel·lícula del trufó, res a veure. El trufó, que és una de la más particular de la pel·lícula. I què més, perquè també has vist una altra pel·lícula, aquesta vegada, amb la Cadellin Denev. Ha vist una con la Cadellin. La Cadellin. Ah, la Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La Cadellin. La veiem com a l'actriz, molt de paquets glacers, molt intocables. Sí. Vull dir que no és així. Hi ha diverses pel·lícules últimament, on és molt natural, més cercana a la vida real. Sí. Fins i tot una mica de comèdia en algun moment. Sí, sí. I inclús comèdia. Doncs, escolta, que abans de continuar, ens expliquis una miqueta això d'aquesta pel·lícula d'Ansley Curr, oi? Sí, d'Ansley Curr. Acabem d'entrar, acabem d'entrar, acabem d'entrar a l'estudi. El Jaume ja el tenim a estona aquí, però no el deixem parlar massa. I a la Carme, doncs, a la Carme també ha arribat. Vull dir que ja estem tots... Això de no deixar es pot fer, oi? Sí, perquè apuc deia el micròfon. Com de fet, havia fet sense voler, que consti que no ho havia fet amb tota voluntat. Però, bueno... No, no, no, no ho fem mai. I què tal la pel·lícula amb la Catherine Deneuve? De qui és? De què va? La cura és de Pierre Salvadori, que és sobre pel·lícula com el Guillaume de Bardieu. A mi m'agrada molt la escena de Pierre Salvadori. És un bon director. No és un gran de gran, però per mi és un bon director, que és pel·lícula molt intimista, molt sobre la vida del dia a dia. I és sobre un encontro molt extraordinari entre un músic que acaba d'acumplir 40 i que ho deixa tot, deixa tota la seva vida. I està buscant un treball, i hi ha un encontre de concert. Concert? Sí, sí, concert. En un edifici de París, on hi ha aquests edificis de París, que estan dins d'un patió, hi ha un patió interior, i hi ha dos altres edificis. I hi ha Catherine Deneuve, una anciana que está a punto de devolverse loquita. Y hay una amistad increíble entre estos dos, que están completamente perdidos. Yo pensaba que era una comedia para reírse de verdad, y no, no, no, no, es bastante triste. Y casi lloraste, ¿no? Sí, casi. Casi es muy como movedor. Y hay un actor francés, que en Francia es bastante famoso, precisamente, por ser un cómico, y que tiene aquí un papel, que es todo lo contrario. Se llama Gustave Kervern, y es un buen buen actor. Yo lo descubrí en esta peli, estaba que solo era capaz de hacernos reír, pero en esta peli es un papel muy grave, bastante serio que tiene ahí. Ens encanta les teves recomanacions. A més, no s'ha estenat cap d'ella d'aquí. Estarem pendents de quan arribin. Estarem pendents de quan arribin. No sé si tens alguna coseta més que explicar-nos. Suposo que sí, però clar. Dijo que era una gran pel·lícula molt crítica amb el sistema de famosos, diguéssim, d'allà dels Estats Units i tot el món de Hollywood, que se'l carrega força, i va parlar força bé d'un... A mi també m'agradava. A mi m'agradava molt. No és el Ronenberg, completament extrafalària, fa de ser extravagant. Ja ho coneixem, sí. Sí, però sí, ja, des de... des de com... la de sobre Jung... Sí. Creo que esta tercera pel·lícula bastante tranquila que hace. La tranquila, en el sentido, no es de Estats Felices. Ah, mira. També vol sortir per la ràdio. Ah, que maco, que maco. Que me dice que hablo demasiado. Sí, no, jo diria que és la quarta, perquè va fer dues, allò de la violència, i després l'altra, que van ser com un... no me'n recordar, com es diuen. Però després va fer aquesta que parlaves del Jung, i aquesta seria la quarta no tan transgressora, com les que havia fet anteriorment. Sí, sí. M'encanta aquesta actriu. M'encanta. Molt versatiu, molt versatiu. Sí. Va fer tota. Sí. Sí, sí. Sí, sí, sí. Doncs subrayat queda, coco, i nosaltres quedem aquí amb ganes de veure't. Deveure't. D'aquí 15 dies, perquè a la setmana que ve ve la Tiziana, i tu vindràs a l'altre. Si ve la Tiziana, tu no pots venir. Això funciona així. Us heu convidat vosaltres. L'últim dia sí, no, Joan? L'últim dia vindrem tots. L'últim dia, deixem que vinguin les dues. Llavors ens veurem d'aquí, i si puc, m'hi posem a xupar. Molt bé. Un abraço. El plaer és nostre. Si és la propera, que vagi molt bé. A mi em sembla molt interessant que el Jung ens comença a parlar una mica amb el Rosalés, perquè no l'hi he vist. Jo sí. I vosaltres què dieu? El Jung m'ha avui sentit que li ha semblat, perquè la vaig veure primer, ja vaig parlar davant d'ell amb un altre espai, i ara m'agradaria saber... Ara escoltarem el Jung. Sí, a mi em va sobtar... Sí, estic bé. Però ara... A mi em va sobtar que tu, francament, t'agradés tant. Em va sobtar molt... És qui és el Rosalés. A mi, com m'agrada un director... És el que és diferent de les altres. Ja començo a conèixer. És un fiel, llavors. És una mica apassionant, amb les persones que li agradaven. Em manca una certa... D'un cert rigor. D'un cert rigor. Sí, per mirar-t'ho. No tinc rigor. No és res, sinó que és distància. Ja ho saps. Llavors, la veritat és que la Mosa Juventud és una pel·lícula com tu dius, que és molt interessant, però que crec que té unes constants, o defensa, o aparentment defensa, o si més no, jo les vaig interpretar així, que també compta. Clar, jo també. Ja, ja, ja. Que la veritat a mi em van deixar com fora de joc, no? Perquè, no sé, donaré un exemple. Jo, per exemple, fa una persona que fa una persona que conec, que té dificultats en el món del treball actualment, i ell em va dir que què podria fer, i jo li aconsellava que, bé, en els temps que estem, penso que defensàvem, o més ben dit, ja portem uns temps bastant llars que hem de defensar els jocs de treball i que hem de fer d'una manera correcta i que hi hagi que ho sap fer molt bé. Llavors, jo apuntava cap als sindicats, com una forma de defensa, podria ser un altre, no? Aquí no. Aquí la... A la pel·lícula estàs parlant. A la pel·lícula no. Vull dir, no hi ha que ni apareixen. Perquè l'automàtica és? Sí, l'automàtica és que, bueno, que estem en el món actual, la torta és molt alt... Passa entre gent jove, em sembla, no? Hi passa on? A Barcelona, no? Sí, està per aquí, això. Sí, perquè vaig veure... Amb un moment de tal mirar, vaig veure a Vilerova, dic mirar què és això. És la gran ciutat i... Sí, és que hi roda amb productores d'aquí, des de fa un temps, és madrilell, em sembla, però treballa per aquí. Sí, per això pensava que igual era marit. I bé, com deia, estem en aquesta situació de poques oportunitats i, sobretot, això sí que ho vaig trobar interessant, amb persones que no tenen una formació massa altra, que lògicament, això també pesa. I, llavors, esclar, l'alternativa, l'esventava és una altra molt diferent. I amb persones que no saben ni què és un sindicat. Tu dic així, de cru i de dur, perquè són persones que únicament han viscut, doncs, allò, el botellón, nits, de farra, de festa... Però sí que saben, allà, el van aparar. Bueno, intenten situar-se una mica, però, bueno, la sortida que tenen és completament fora d'allò, que està clar. Digue-m'ho clarament, el que és, el que s'ocorreix per guanyar diners és una pel·lícula pornòmater. No és una pel·lícula porn, en tot cas... Bueno, una pel·lícula porn... No, no, ue, és veritat, són unes escenes, que són gravades per una persona, i els hi paguen per això. Llavors, pensen que això guanyarà en molts diners i és una cosa... No, tampoc, tampoc. Simplement, ho fan una vegada, i pensen, bueno, a veure què tal, ho podien continuar fent o no, però es dona la circumstància que una miqueta després de fer-ho, tu que t'agrada saber una miqueta l'argument, Carme, t'ho explico una mica més... I tu, Carme, no cal que t'expliquis com acaba, eh? Doncs de seguida... No, no, no, a més a més no s'ha d'explicar, per aquest cas, però, bueno, tampoc, no. No, la veritat és que... Però, bueno, és contundent, al final, tot serà dir, és... desesperançador, una mica. I llavors el que li passa... a la parella és que de seguida descobrim, de seguida que han fet això, de gravar aquesta escena amb una persona, que els hi dona instruccions, la seva vida sexual i això, per fer-ho sentir còmode, de seguida descobrim que la noia s'ha quedat embarassada, no en aquella escena, sinó que, bueno, per a algun altre moment anterior, i a partir d'aquí, doncs, que la tot canvia molt. Ja, va, va. És una pel·lícula que jo diria que és absolutament... moderna. És a dir, no es pot fer una pel·lícula més ficada amb la veritat actual que aquesta. Això està clar, vull dir, és evident. Si veiem a les persones com es comuniquen ara mateix, es comuniquen així. Es pot dir diferent. Es pot fer una pel·lícula diferent mostrar la realitat que vivim. Això també ho hem de deixar clar, que és bona i que està molt ben fet i que és moderníssima, no hi ha cap mena de dubte. Estaria amb les antípodes, alguna manera, del que fan els germans d'Ardent. Potser amb això estaríem d'acord. Germans d'Ardent donen tota una visió, més aviat també desesperançada, al món laboral, però molt passional. A mi el Rosales tot i que s'apropa una mica els personatges i s'identifiquen ells, però manté la distància. Rosales sempre manté una distància i fa que les seves pel·lícules siguin com una radiografia, com anar tallant amb un bisturí i ensenyant-te això. És una certa distància. Vull dir, com si fos un... Cronista. Un cronista del que està passant. Fins i tot hi ha aquella escena, que a mi em va semblar molt novetosa. No sé si molt valuosa, d'estar veient bona part del que ens explica la pel·lícula, ens ho explica en uns 3 minuts o així, en la qual el que surta a la pantalla és la pantalla, precisament. El que sura a la pantalla projectada del cinema és una pantalla de mòbil, on anem veient les 300 o 300 fotografies que s'han fet en el període d'uns mesos. Deu segons. Sí, ho anem veient. Ai, espera, que ara no podem sentir a l'ara. A veure, tornem-hi. És que clar, ja tants... Potser sí o no. Deu. Tornem-hi a aprovar. És que no sé si tens aquest micròfon connectat. Prova l'altre sí. Aquest millor. Com es nota. Això t'ha agradat això de la pantalla de mòbil. Per aquí jo a l'ara li volia preguntar precisament sobre aquesta pel·lícula, sobre el que comentaven dues coses. L'ara és una dona molt jove, està estudiant últim curs de periodisme, ha fet cosetes per televisió, t'estàs buscant una mica la vida, el món laboral ara mateix, has fet coses que deia de televisió, volies també provar la ràdio, t'agravo el cinema. Sí, no havia provat la ràdio, i a sobre, aquí parlem de cinema. Llavors, com veus el món laboral, com veus el tema? No pateixis, ja vaig regulant ja una mica. Tu l'has vista aquesta pel·lícula? No, aquesta no l'he vista, i per això també m'interessava l'argument, perquè m'ha semblat curiós això que heu dit que hi havia una pantalla de mòbil i van sortir en futur. I mentre surten les fotografies, van entrant missatges de WhatsApp, per suposat, continuament, i llavors és tal com es comuniquen la gent ara. A més a més, jo encara no m'ho havia vist en cap pel·lícula, el fet que ells dos, quan estan al costat de l'altre, com fem vida, podem dir, d'amics, de parella, doncs estan mirant el seu mòbil i mirant els WhatsApps, contestant els missatges, tal com jo veig la gent que es comunica ara... A mi no m'han donat un compte, que això ha canviat molt. Tu tens nosaltres a la nostra generació, tenim una manera de treballar, i la gent jove treballa d'una altra manera. I ara ens ho pot dir, això, com ho veus tu? Sí, és que a vegades ens ho hem de replantejar, perquè potser hi ha un grup d'amics i estan tots mirant el mòbil i dius, per què quedem? Us esteu adonant d'això, potser una mica, o aneu veient? Sí, sí, jo m'adono, hi ha gent que és el problema que no s'adona, perquè per això no quedis, i llavors jo crec que la societat s'està fent més individual, perquè realment estem en grup, però no estem fent res. I el tema que parlàvem del món laboral, dintre del cinema el que tu has vist i dintre de la realitat, com ho veus? Perquè tu has fet això que deia en coses, en televisió, com ho veieu també? Com pot una persona amb una situació tan complicada com hi ha ara, mirar d'inserir-se, acolar-se d'alguna manera en el món laboral. Hi ha altres maneres, eh? Sí, sí. La pel·lícula es posa una, però clar. No, n'hi ha altres. El que passa és que suposo que si algú està en un moment de desesperació i ara amb la crisi, la tour, doncs acabes fent... Suposo que cosa és que ni t'has replantejat, però bueno, la cosa és anar a trobar en feina, tenir esperança... Jo recomano, recomano veure aquesta pel·lícula, hi ha una que el Joan Fano gaire va comentar, perquè li havia recomanat jo, que és Nubes Passajera, que tracta un tema similar... Qui és el directe? L'Aquí Caurismàqui, que té director... A mi em va sorprendre i em va agradar molt. Em va agradar, eh? Per això, quan... Nòrdica és una pel·lícula nòrdica més nòrdica que d'aquí, però no tan freda com el que fa el Rosales. Ah, sí? El Rosales està... Bueno, sembla... del cercle pololàrtic directament. No? Diu que no, el Joan. Estic d'acord. Que sigui fred, el Rosales, tot el contrari, penso que s'acosta molt i no es passarà. La veurem i seguirem, perquè si no... La veurem i en parlarem. No és una possible pel·lícula del mes, si voleu, eh? Si passaria ja... Es passaria una mica el Burlán Caster, perquè així no tenim temps d'acabar el programa. Tenim moltes coses, eh? Sí, que últimament ens passa, comencem una mica tard... Ja no sabem... No podem acabar. Vinga, anem pel Burlán Caster. No, s'hauria dit Burlán Caster. Burlán Caster. Com vulgueu, podem dir-lo que sí. Ella fent no es deia ni Burlán Caster. No, no, no, no. Com es deia? Ho tens aquí? Sí, ara... No me'n recordo. Es deia Barton Stephen Lancaster. Ah, mira. Jo sé que hi havia alguns canvis, perquè s'ho va demanar una part del seu nom. Bueno, Barton s'ha d'anar i deia, el Bart encara és un trosset. Estic fent, no, i l'Ancaster sí. És una barreja. El que sí és que és d'origen irlandès, que això no ho sabia, que era de Belfast, la família, i que arriba a Estats Units al segle final. Ell és de la família, perquè ell és del 13 i mor el 94. Sí, sí. Per tant, ja és un clàssic del cinema. Sí. És un clàssic... amb molts aspectes, perquè ha treballat amb els directors, amb els clàssics. Sí. I perquè ell mateix és un tipus d'actor que... Ell és un fill... El seu pare treballava a Correus, i eren 5 o 6 germans, a Harlem, i era un tipus de personatge i un tipus d'imagino de fill i de nano que va viure al carrer, bàsicament. Sobretot en aquesta època que ja era bastant comú en aquest tipus de barris. És un... És un actor que és bastant... específic de... comença, perquè és guapo, i perquè... Atlètic. Atlètic, perquè és... la corbàcia li és... perquè ell és esportista de natural. I tot això ho té de manera natural. I es transforma finalment en un gran actor. Que no és segur que això pugui passar. La Málvar Lancaster sí que passa. Sí, molt gradual, molt a poc a poc. Ell és un actor que s'enganxa bé a la càmera, és bo a la càmera, i té molts recursos. Físics, de tota mena. Bersat, molt bersat. És molt bersat, exacte. Però finalment, finalment és un gran actor. I és això el que fa... I s'adapta als personatges que li toca interpretar. Perquè ha fet moltíssimes pel·lícules. Llavors, jo havia... Com que després parlarem d'una de les seves pel·lícules que hem triat, ell és un actor que ha treballat en clàssics amb el Stanley Kramer, amb el... Jo he triat unes quantes pel·lícules, com que aquesta situació, amb Mios Conti, Alberto Lucci, europeus i americans. Ell comença amb els americans, perquè és americà. Ell fortuitament arriba a la... a fer cine. Perquè primer intenta fer teatre, el contracte amb per fer teatre, i no s'en surt. I després el contracte amb per fer una pel·lícula amb la Begarner. I llavors allà encaixa bé a la pantalla. The Killers. I és això el que el fa saltar. És el que el fa saltar. D'un nivell del Hermes Hemingway. Ah, és veritat. Curiosament, aquest Killers, Forajidos, està escrit sense que constin els títols de crèdit, el mateix que el dirigirà pel John Huston, no, John Huston... Robert Sion-Max. El que parla, el que fa Richard Bluster, els guionistes d'aquest conte són el Richard Brooks i el John Huston. Que no consten amb títols de crèdit. I se sap posteriorment que ells dos hi ha un contracte que no pot figurar els seus noms com a guionistes. Però heu dit que la pel·lícula, si la coneixeu, és d'extradunària pel·lícula de cine negre, brutal. És una cosa de les milloretes de cine negre. I ell destaca, perquè no sé si veu la història, bueno... És que el Robert Sion-Max és molt bo. Representa que ho veig a la pel·lícula, que és molt fort, que ell està amb un garatge netejant. I arriben gàsters i pregunten per ell, i tenen compte que van anar a matar. I un la vista, un que està al bar, va a la seva habitació i diu, escolta, han vingut aquests a matar-te. I diu, bueno, i es queda allà al llit esperant que el mati. I aquí acaba, em sembla, el relat del Hemingüe comença el contracte. La pel·lícula comença així i té una força extraordinària, una cosa brutal. Perquè tu dius, perquè s'espera que el mati. És a dir, perquè no fuig. I anem veient la pel·lícula, per què? Ell ho fa brutal, és a dir, és que està més guapíssim, perquè és joveníssim. És curiósament, va ser la seva primera pel·lícula, com dieu, i era una pel·lícula dramàtica. I després va passar a fer coses que no era... Aquelles pel·lícules que dius, algú va apostar per ell i va apostar bé. I li va canviar la vida, clar. I llavors ell vols dedicar a fer pel·lícules. Jo la que sí que recordo, perquè l'havia vista, és a l'alcònia de Fletxa, que... i el temible Burlón, i ell treballava, no sé si recordeu, amb aquell que era mut. Ni crava. De fet, és amic d'ell, del barri, des que tenen 9 anys. Van anar a l'escola, o algo així. Des que tenen 9 anys són amics, i són amics fins a la mort, ells. Fins que ell va morir en amics aquests. I aquest tipus de personatge feia de mut, perquè ella parlava molt malament, tenia un anglès dolentíssim, i van triar que era molt millor fent mímica que parlant. I llavors l'alcònia de Fletxa em recorda perquè és mut, allà, fa de mut, i fa el del personatge que acompanya el Burlón Castel, que és el xico de la pel·lícula, i ell és... una espècie de la cerilla, que l'acompanya allà. I... era un parell de personatges que van crear un model de... Sí, van fer fins i tot un duo de cròvats, tots dos, que es veien blanc encravat. És que els dos s'havien format el mateix barri, tenien aptituds semblants, una era més guapo que l'altra, però podien... Tot és qüestió de gustos, això. Exactament. Però jo et dic el just en general, la prova és que l'altre... Estalísticament, no és? Exacte. Però, en qualsevol cas, triomfen junts i fan moltes coses junts. I com a amics, es mantenen amics fins... sempre. Una història molt maca, sí. Llavors, després, ell fa... fa Veracruz, el 54, amb el Robert Aldrich. Quin salt, sí, sí. Sí, jo he triat unes quantes, perquè clar, en té tantes, jo havia triat, d'aquí a la eternitat d'Alfacir Meran, havia triat el Veracruz, del Robert Aldrich, el Robert Aldrich. Està produïda per ell, griusament. No sé si sabeu que ell té un productor. Hi ha una cosa que jo no sabia, que ho he descobert aquesta tarda, és que resulta que una pel·lícula d'aquelles que mai imaginaries que hagués produït el Burlán Castellers, és Martí. Jo també l'estava mirant ara. Martí, Martí, ningú la volia fer. Ningú la volia fer en una pel·lícula d'un guionista de televisió i de teatre, que ningú la volia fer, resulta que l'any 55, que es produeix Martí, i guanya el primer Òscar, i fa famosa en el d'Esborgi, que fa el personatge principal. Jo no sabia que ell era el principi del productor. D'aquí, ideològicament, és un personatge molt poc classificable, bastant contra la guerra de Vietnam, bastant contra el mercatisme. És un personatge que no el posi. És el punt de vista d'esquerres o progressistes. No sé si arribaria tant. És un senyor progressista. Hi ha una cosa molt famosa, molt important, que és que a l'any 1963 la famosa marxa sobre Washington, que fa Martín Luther King, els únics actors que hi van, són Marlon Brando, Sammy Davis Jr., Juli Garland, Harry Bellafonte, Sinai Puatier, Junior, Paul Newman, i ell. És un senyor que més o més és una altra cosa. En aquell moment estava donant una pel·lícula a Europa, agafa l'avió al cap de unes hores, i des d'Europa segueix finançant, segueix portant diners en el senyor Martín Luther King. Per tant, és un senyor que no és d'esquerres, d'un senyor que no estaria partit comunista, per entendre'ns, però era un senyor que era progressista, que era d'esquerres i que volia... És més, ell amb les minories, ell és apostat per les minories. És un home que quan... Com a Marlon Brando. Exacte, sí, però ell era amic del reculte, i quan aquest va declarar que tenia el sida i va manifestar la seva mossoxulitat, ell el va fer costat cosa que no era fàcil al Hollywood de l'època. Per tant, és un home que, en aquest aspecte, ell té una personalitat pròpia que labora i que, per tant, no és només una cara ben tractada a la pantalla. Una cara bonica. És molt més... Jo he estat llegint últimament, perquè, abans de venir, de coses que expliquen del personatge, i una cosa que m'ha sorprès, no ho sabia, però la he constatada amb dades, és que és un personatge que estava disparat a fer amb més d'una ocasió, una pel·lícula, baixant el pressupost, és a dir, si li agradava el guió o li agradava el director que l'havia de... Per tant, no tenia gens cregut el tema dels diners, que era una obra que ell considerés que valia la pena. Quan munta la seva productora, aquesta que fa Marti, després fa Apache, Vera Cruz, Trapecio, El hombre del que traz, que és una gran pel·lícula, la té produïda ell, fa que l'interpetació, però està produïda per ell. Bueno, i després fa Benceres i Bencillers. Benceres i Bencillers de l'Estarine Kramer, que fa el personatge aquell que era un advocat de l'època nazi, i que no respon a cap de les preguntes, fa un personatge que fa un papeló en allà, perquè... Un papeló. És veritat, és veritat. Perquè omple la pantalla la seva cara, exclusivament la seva cara, i és un un home de l'època potentíssima del nazisme, ell és l'únic que té un sentit que allà ha passat alguna cosa greu que l'implica i que el fa culpable, és l'únic... És per la cara, et dona... Exacte, i ell descriu allò. I ho diu i no parla. Perquè no contesta les preguntes i no parla la major part de la pel·lícula quan l'Espècie 3 és el fiscal que fa les preguntes i el Maximilien Schell, que és l'altre advocat, ell no contesta. I en canvi, tu entens el temps i entens el tipus de personatge i, per tant, això només ho fa per això vaig pensar que ja era un bon actor. Els judicis de Nuremer, que és del 61, que ja ha fet el Mergantri, que és la pel·lícula. Aquí jo crec que ja comença o potser ja s'ha convertit en una icona, perquè quan el veus... Però potser quan s'ha volgut, perquè fa els vencedors i vencidos, el juicio de Nuremer, l'ombre del Catrat, llavors ve Europa, el Lluigino Visconti, que fa el Gato Pardo, jo recordo, almenys, el Gato Pardo i Confidencia, és que a mi és una pel·lícula que també m'agradarà moltíssim. I després fa el 9.100, amb Alberto Lluig, aquí ara va que cal tenir-la en compte, perquè som a més de moltíssimes més que fa, però jo havia remarcat aquestes, perquè signifiquen la seva època primera de com es fa un gran actor, que ell, de fet, competia amb el Quirto Gles, perquè eren uns tipus de personatges semblants, com actors. I molt clarismàtics tots tres. I tots tres s'han fet un lloc a la forma de sector americal, però ella més a través d'Europa i d'Europa fa papers consistents amb els grans directors, perquè un Visconti, el Gato Pardo, el personatge que fa és el Con de l'Empedusa. El príncep, sí. Fabrizio Salina, que tinc aquí. No és que he tingut tanta memòria. Tinc un ordinador aquí davant. Doncs ho fa molt i molt bé. I després a Confidències fa, no sé si la recordeu. Jo la recordo perquè he vist a 4 invagates. Perfectament la recordo. És un professor retirat, un gran avi, que viu un palau preciós, que ja ha vist com tenia. I li arriba la Silvana Mangan, que són els trastos tots, i que li destoroten tota la seva vida quadril·lada. I llavors es veu com ell va transformant la seva òptica de vida en funció d'aquesta possible adaptació. Perquè tu creus que és un tipus de personatge completament impossible d'adaptar-se a res que no sigui ell mateix i el món que ell ha creat per si mateix. I ell arriben a aquests personatges li transformen la vida i ell acaben tenent coses que el transformen. Una amiga com el Gatopardo. Perquè el Gatopardo manda amb si mateix sempre. Aquí és com si ell assabteix la seva família. El fons és com si ell dius que és la meva família i la gent que m'ha tocat viure i per tant l'haig d'assumir en alguna mesura. Però és una estadiòria pel·licua de la Biscultia. És de l'74 ja. Jo li volia preguntar ara que està escoltant atentament tot això, el Burran Cáster, recorda, sí, però alguna d'aquestes pel·lícules les vies, la recorda especialment? Alguna m'he hagut de veure per la universitat, però d'aquestes encleses no, perquè clar, però a algunes altres no, perquè com que són més antigues hi haig de posar, perquè hi ha alguns clàssics. Moltes d'aquestes que has mentat la Carme són extraordinàries i val la pena. Me les apunto, me les apunto. Però què et sembla l'ara, parlem massa o... No, no. Com que també tenim l'argument, doncs així, uns s'enganxes. Jo ja me les apunto. Fantàstic. Jo de tots molts també havia citat el d'aquí a l'Eternidad, que és una pel·lícula de 53. És una pel·lícula d'Alfer Cinnamon que té una pila d'o... Va guanyar 8 Òscars. Potser per mi és la valorada, per mi, però això és una pel·lícula personal. Estava interessant. Home, és del 53. Els mitjans no són... Si ens a la mirem des de la visió actual, la trobes... És que va tenir tants Òscars i va dir-ho tant. També els Òscars del moment tampoc serien el que seria ara, perquè ara les propostes que hi ha són molt més altres. En qualsevol cas, ell fa un paper perquè no sé si recordeu que la cena famosa de Débora Ker i ella a la platja. Sí, amb la Débora Ker. Della d'aquesta cena que ningú no li havia fet un pató tan bo com aquell. Això ho he llegit jo en algun lloc. No m'estanyaria perquè la cena és brutal. Són detallets d'aquest, no? Això també pot passar, de veritat. Sí. És un pató d'acinema. Si no, tu imagines... I si no, per al màrqueting és boníssim. Però a més d'un cop hi ha hagut parelles que han sortit després de... Sí, clar, mira, els 8. I els 8 apellidos vascos, aquests. El Brad Pitt, també. I parlarem d'una pel·lícula que és la que manté a continuació. Si tenim temps, perquè veig que estem llacudades de res. Ah, ja ho veig. Justament el director Richard Brooks es va enrotllar, diríem, amb la senyora Jan Simmons. I van acabar de tenir parella, van tragar tenim fills i es va divorciar de la Jan Simmons del seu partener i es va casar amb el Richard Brooks. Per tant, segurament aquestes pel·les van passar. Després de l'Andalina Jolie, després del senyor i senyores mi. Si voleu, entrem amb la pel·lícula que havíem proposat, la de Richard Brooks, que és del 60. Doncs jo potser, per presentar... Per presentar-la... La música és extraordinària. M'agrada molt, eh? Volia dir, deixem-me dir que jo no ho sabia i que m'ha sorprès que la música... Desmuntant la missòla de Ràdio desbèr. Ara que ha marxat el Carles, no passa res. Només ha sortit l'espongeta del micròfon, no passa res. No, és que volia dir que la música de Lenio Borricone... De quina pel·lícula? El 9.100? Sí, exacte, el 9.100. Havia de ser. Vull dir que la volia citar perquè allà s'ajunten un tipus del Robert De Niro, el Gerard de Perdieu, el Bois de l'Anna Castel, la música a banda de la història que explica, però és una cosa que penses... No és habitual. No és habitual. A més, el pel·lícula durarà per 4 o 5 hores, no? Sí, a finals. Sí, són com diferents pel·lícules en una real altra, no sé si són 4 o 5 o 8 hores, jo què sé, una veritat. Tu penses un actor que ell parla en anglès, perquè a la versió americana li deixen la seva... que és magnífica, li deixen la seva veu, però el 9.100, el 2.000. I un actor anglès amb tics... amb tics del Hollywood més... profund. Venir a Europa, fer un 9.100, amb tota aquesta gent, amb tot aquestes ingredients, home, és valuós. Només volia fer aquest petit comentari. Doncs bueno, jo volia dir una altra característica curiosa també del Burlán Caster, és que era teu convençut i que l'áncaster va acceptar la interpretació de predicador evangelista de la pel·lícula que ara comentarem, que és el Fuego a la Palabra, perquè volia fer un anti-vili Graham. Suposo que sabeu que el Vili Graham és un famós predicador dels Estats Units que ha sigut el pare o el col·laborador del fundamentalisme del senyor Regan i del senyor... El creacionisme. Molt dels senyors aquests que han passat i que tenia ràdios, televisions, tenia programes llibres, etcètera, infinitat, hi ha un senyor que es va fer superfamos el 1949, el que es deia l'avivamento de Los Angeles, perquè igual que fa la pel·lícula el Burlán Caster o ella, la noia que representa que és la que és evangelista, que munta amb carpes de circ un festival extraordinari i això el va donar una fama el va fer un ídol nacional als Estats Units. Seria llavors un reflex del Vili Graham? Seria... jo penso que la novel·la era inspirada. Estava basada en una novel·la del 27, segurament no tenia directament res que veure, però sí que aquesta mena de dissecció dels predicadors als Estats Units, que és un fenomen molt americà, perquè no el vivim de la mateixa manera. Ella fa la novel·la, el Richard Brooks, l'adapte al cine, perquè una de les coses més bones que té, jo penso, el Richard Brooks, és que és un perfecte adaptador d'obres literàries, doncs, al cinema. La majoria de les obres que fa, dels pel·lícules bones que fa, són adaptacions seves, de grans obres, del tenés i uiliums, del Dostoy Esqui, d'aquesta jo, d'aquí vulguis, en té moltíssimes. Ella és el perfecte adaptador del truman capot, del truman capot a Sant Grifria, o de com es diu, del Josep Conrad, que és l'orgim. Ah, també és seva. En té moltíssimes, i ell és especialista, que és una de les coses que s'ha fet millor. De fet, a la foia de la Palabra, li van donar a l'Òscar la millor adaptació a guió cinematogràfic. Bueno, i en ell li van donar a l'Òscar, al Barlain, que és cert que Òscar aquí... Aquesta pel·lícula. En aquesta pel·lícula volen que es doni a l'Òscar la millor interpretació. Anem per parts, perquè així no ens barrejarem i no acabarem. A Burlain, Richard Brooks és un periodista, guionista de ràdio, novelista, perquè va escriure tres novel·les abans de passar a ser guionista de cine. Gionista de Hollywood, ja ha explicat abans que ell i el John Huston fan aquesta pel·lícula de Forajidos, i que després ell escriu, el Richard Brooks escriu per el John Huston Callo Largo, que és un guió del Richard Brooks. I, finalment, vas demanir director de cine per la Metro Gondilmalla. Però va la pena dir que tot i això era un director de compromís i tota la seva filmografia, jo penso que està plegada de compromisos i de reivindicació més o menys social. Dirigeix 25 films allà de la seva carrera, però escriu 27 guions. Siguin per ell o siguin per altres persones. Si comentem alguns dels més coneguts, ja hauríem primer lloc la Semilla de Maldà de 1955, que va ser la primera pel·lícula que tocava el tema dels professors que parlava abans i dels alumnes, incluent també Malgrèmfort, no ho heu vist? No, això és del senyor, la Semilla de Maldà, és de l'any 55. Seria aquesta que es diu en anglès Blackboard Jungle, la jungla de Pissarra, la Semilla de Maldà. Sí, la de... Polanski és una altra, és la Semilla del Diablo, que no té res a veure tampoc al titular original, perquè és Rosemary's Babies. Aquí és una pel·lícula que el Joan For... Perdó, el Glenn For fa de professor, és un senyor que ve de la guerra i passa a ser professor, i tots els conflictes que s'hi originen a la classe a un barri marginal, on hi ha també racisme, perquè hi ha en blancs i negres, etc. És la primera pel·lícula que toca aquest tema. El 58, basada en una no famosa novel·la, tot saber del Dostoezki, la gata sobre el Tejada de Cink, que ens vam acabar comentant fa poques setmanes, perquè la vam veure i ens vam quedar impregionats, sobretot a l'adaptació del guió, en el cine, que és molt millor, jo penso, que la mateixa obra de teatre, que jo viig, vosaltres no ho veuríeu, vaig comentar-ho, feia poc, que la vam fer aquí Barcelona, i l'havia vist al teatre. I vaig veure la pel·lícula per casualitat gairebé i era molt millor la pel·lícula que no l'obra de teatre, que és del Tenis i Williams. Aquesta és aquesta novel·la del single de Witz, que ara comentem. Tulfe Pájaro de Comtut, també és una altra pel·lícula, basada en el Tenis i Williams, l'Orgim, que és aquest del Josep Córret, i a Sangue Fria, com ha dit el francès, del Truman Capote. Com es pot veure, per tant, té tendència a utilitzar històries d'altres escriptors i adaptar-les al llenguatge cinematogràfic per dir alguna cosa que ell considerava important. Gran director d'actors, dirigia a famosos actors de la època i aconsegueix que la majoria de les vegades en què ell els ha dirigit, acabin sent nominats o acabin tenint un Òscar d'interpretació, és el cas del Burlán Caster, de la Shirley Jones, del John Simons, de l'Elisabeth Taylor, del Paul Newman, que les dirigeixen, com sabeu, de les gates de la Teja de Cinc, de l'Ijo JotaCop i molts més que van apareixent. Per tant, és un senyor que té una gràcia especial en dirigir els actors. Però parlem del Fuego de la Palabra, que és la que ens interessa. És un film de 1960, per tant, de l'any 54 anys, i que això, en alguna mesura, jo penso que es nota, com la veus, i crec que des d'Europa ens pot escandalitzar una mica, o potser no entenem gaire, perquè, com he dit abans, els trasbalts que produeixen els predicadors evangèlics és una cosa que no passa aquí. Això que hem comentat abans, més que... jo no crec que ens escandalitzi. Jo crec que és un model que és específicament Amèrica. És primer, per la dimensió del país. La dimensió del país americà, en relació als petits estats europeus, que veu escondells molt tancats en si mateix, no té, i després, la història d'Europa. No té aquesta forma de desenvolupar-se que ha tingut l'americana, que ha sigut però pocs o molta gent vinguda d'Europa, que ha fet la seva nova vida des d'una base solitària. Perquè, sobretot, això no sé exactament on passa, però tens la sensació que és una Amèrica profunda entre els charlatans i els embaucadors i la gent de circ es barregen, i són semblants, o la mateixa cosa. I això Estats Units ha creat Iglesias diferents, embaucadors diferents i molts mitjans de comunicació ràdio, que han invertit, perquè és una inversió segura. Enbaucadors, això ja deixa clar que tot plegat és un muntatge. De tota mena, jo no dic que... I deu haver barreja, que fa una funció des d'espiritual, fins a social, fins a totes les menes que tu vulguis, altres, que són especuladors i que barregen això per fer diners. I llavors, les grandíssimes corporacions de divulgació, que són les televisions i els diaris, i la revista, i tot això és una salsa que serveix per guanyar l'acció d'una altra. Això utilitza molt la veritat. La pel·lícula en sí és una aproximació en aquesta realitat, que segurament nosaltres és més difícil de que s'intonitzem, perquè és una soledat diferent de la nostra, però que és una realitat real i que existeix. Jo crec que és un acostament a vegades gens complent, perquè la pel·lícula a vegades tracta els integrants d'aquest món d'una forma brutal, i a la vegada també, curiosament, la crítica i una mena de respecte o de consideració d'aquella persona. I això és una cosa que m'ha semblat curiosa, perquè no és massa habitual. Critica i es carrega aquest món, i a l'hora respecta o estima, jo crec, les criatures que llapareixen pel mig. Només gens fàcil, honestament, resumir en poques paraules la totalitat de les idees i sollerències que inclou, crec, la pel·lícula. Tens 6 minuts. I en primer lloc, és una profunda reflexió sobre les relacions de la espiritualitat i els diners, i el món, diríem, material. Parla també de la naturalesa humana i dibuixa, per mi, magistralment, una sèrie de personatges plens de matisos, és a dir, tant el personatge del Burlán Caster, com el personatge d'ella, com el personatge del mateix periodista, que és un famósíssim actor de l'època a l'art turquènidi, que havia fet moltíssimes pel·lícules. Té molts hombres amb moltes llums. És a dir, van pintant cada personatge amb la seva dualitat o la seva multiplicitat d'afectors que té. I és una crítica, de moment, a entendre molt clara, a la Beatèria religiosa i a la doble moral de molts cristians. Tot i que a la vegada, i això és el que em sembla, que per mi la fa més gran a la pel·lícula, reivindica els principis bàsics de la cristalitat. És a dir, fa un joc completament curiós, perquè reivindica unes coses, es carrega unes altres, i a la vegada et deixa que l'espectador es faci la seva pròpia visió de la jove. Parejat amb aquesta idea del xou, perquè clar, el personatge del Barlain Castellà del Fons és, ell és un seductor, és una persona que pot ser, que pot portar una vida sense control, i simultàniament és un home motiu que pas d'estima i pot ser bo i dolent, tot simultàniament. És una barreja, és una barreja. Jo crec que això té una gran força com a personatge, perquè clar, jo penso que no només és els personatges que és veritat, sinó també la trama com està lligada, perquè és una trama en el fons seriosa, intensa, emotiva, i a vegades fins i tot irrebarent, pel tipus de tema que tracta. A l'Àlex Merganti, que és un personatge d'una gran humanitat, i això que penso que s'aconsegueix perquè el guió és el Barlain Castellà, perquè guió no amaga ni les seves virtuts, ni els seus defectes. Estan molt de moda en aquests moments, sobretot en els Estats Units, aquest neoconsolpadorisme que parlàvem abans, el fundamentalisme dels cristians, sobretot als Estats Units de Repeteixo, i crec que aquesta pel·lícula, en alguna mesura, inclús actualment, tot i que han passat 54 anys, es fa més assària i més actual que mai. Veure-la a Montsulls, entendrà que és una pel·lícula que no està feta ara, sinó que està feta intentant reflectir l'any 60 com era el món dels anys vina als Estats Units. Jo trobo una mica, ja t'ho he comentat, una mica lluny, encara que sigui actualment llarg aquesta disjuntiva, tot i així és la forma... Continua ben, aquest tipus de gent, als Estats Units, aquests... Continua ben-t'hi, i tenen... Suposo que... Tots hem sentit, tots hem sentit... El Viligraha. Nosaltres ens agradàveu que l'any 1998, quan era el 19 de novembre del 2018, ho estava buscant abans, 18 anys més tard de la pel·lícula, a Jonestown, a La Guayana, 914 membres del Templo de Dios van morir en Varinats, de Sianur, per tant, vol dir, per un fenomen religiós. Però no sabia que el 17 de març del 2000, 924... Que te'l troguis ben bé el mateix. Bueno, però que utilitzen recursos, com els que utilitza la pel·lícula a alguna mesura, el 1902, l'any 2000, 924 persones van morir assassinades, con ganzún, ahoganda, pel moviment de la restauració dels 10 manaments de Déu, a causa de les ments, dels seus senyors que l'aportaven, que eren gent molt especial, molt difícil. Jo crec que la música de la pel·lícula, però abans és extraordinària també, segueixo pensant que la mirada de Brux, que crec que està reflectida pel periodista, és dir, el que fa el director, és posar-se en l'apell del periodista, que va analitzar el que va veient i va fer els seus comentaris, que és el que interpreta l'art turquènidi, i crec que això és el que, d'alguna mesura, ell vol deixar constància, vol criticar i vol enfatitzar, tant en un sentit com en l'altre. I si hagués de destacar una escena, primer ens queda en dos minuts, si hagués de destacar una escena, que em sembla extraordinària, és quan el Burlán Caster canta Allon My Way, que entra amb una esleja al principi de la pel·lícula i es posa a cantar, perquè ell és un senyor religiós, un senyor que ha tingut una formació religiosa. De mare, de mare religiosa. No ho practiqui, i això és realment extraordinari. La veu del Burlán Caster, cantant amb aquella grup de gent gastada dins de l'Església, és realment una cosa extraordinària. Perfecte, propera setmana. Propera setmana tenim la Tiziana, que ens parlarà del cinema iranià, i el Jaume, que ho farà de copia certificada per ser polis i les que vulgui. Estàs preparat, Jaume? Segur. L'ara, moltes gràcies, i el programa sempre que vulguis ja saps on estem. D'acord? Doncs vinga, el plaer és nostre. Ens quedem amb la música del mercantri. Recordeu cinemes dins de condicions, com per tornar a sentir aquest programa. Bona nit. Bona nit. Bona nit.