Cinema sense condicions del 10/6/2014

Ràdio d'Esbert, sintonitzes Ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert. Cinema sense condicions. Nous aurons enfin une société aux actes de justice et de liberté. Bona nit! Bona nit! ¿Has vivido una revolución y una guerra? Pues sí. ¿Y has visto muchos muertos? Unos cuantos. Vaya, de pasada. Cuando les digo de dónde soy, me miran como si fuera salvaje. Para ellos somos unos fanáticos que se pasan el día peleándose. ¿Y crees que es motivo para renegar de tus orígenes? ¿No te acuerdas de lo que dije? Sé siempre íntegra contigo misma. Tu, tu, tu. Aquí està, amb aquests copets de Tiziana, animant i veient que això va de debò, que avui parlem, entre altres coses, de cinema iranià, de cinema iraní, amb aquest tràiler de Persepolis, que sempre m'ha encantat, quan comença a cantar, a la pel·lícula ja és maco, quan comença a cantar aquesta cançó de l'Eye of the Tiger, és impressionant. Estem aquí de nou, Jaume Vidal. Hola. Què tal? Ui, em sembla que no et sentim massa, espera. Vinga. Espera, espera, espera, espera, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, que dius, que dius, que... Dic que t'he donat una cosa que és molt interessant i si t'ho mereixes, doncs durant una hora et regalaré una altra que també és molt bo. Bueno, bueno, però Jaume, el regal és el que avui tenim aquí a Tiziana a Pulello de nou, eh? Home, no em diguis que no. És que ara ja no sé com posar-me, ja no sé què dir jo ja això. Ara, ara no està tan fort això. Avui em tocava a mi, eh? Avui et toca a tu parlar, però de valent, eh? I a Tiziana també. A veure, avui no tenim a Joan aquí, però ho farem com ell. Avui, com sempre, tindrem tres parts en el programa. És que m'encanta això. Tindrem tres parts. Primer, una part en la que parlarem de les estrenes, de les pel·lícules que hem vist durant la setmana, que no sé si heu vist alguna. Bueno, Tiziana ha vist moltes últimament. Suposo que ha vist pel·lícules entre cants... No sorten ara. La única que he visto no. La única que he visto es la Grace de Mónaco. Sí. Pero bueno, ya se puede hablar de esto. Sí. ¿Vosotros la habéis visto? No. Me n'han parlat. Bueno, sé d'una persona que sí que l'ha vist. Y no, bé, me han comentat que no estaba malament la historia, la manera de estar feta. No estàs d'acord. No. Per què? Què esperaves d'aquesta pel·ícula que no et va donar? No lo sé, sempre és la misma cosa quan és la pel·ícula que abre el festival, sempre te esperes algo más. No sé, quan ha abierto, no sé, hace dos anys había Murray's Kingdom y esa fue una pel·ícula que dices, ok, vamos a ver un buen festival y todo. Pero esa fue esa Grace de Mónaco, para todo, para un poco la opinión común, fue un poco como el año pasado la del Gatsby, el Gran Gatsby. Poco más enfocada sobre la atención, sobre la grandeur, sobre demostrar toda esa belleza y no sé, nada de realmente íntimo al final, nada de... emociones... El gran Gasby, això. Bueno, té de tota aquesta pel·lícula, eh? No sé, no sé. Bueno, però dèiem això, que parlaríem de les pel·lícules que hem vist, de la que encara podem veure demà, perquè ja us dic que demà es pot tornar a veure encara. La pel·lícula del nostre amic José López Pérez, que va estar aquí fa dues setmanes i que ens va parlar de la seva primera pel·lícula com a director, que és Les tres vides de Pedro Borruezo, que encara es pot veure demà, ja dic, en els cinemes Girona. amb sessió de dos quarts de vuit, únicament, amb cineforum posterior, on estarà ell i el propi Pedro Borruezo i un editor també, que ara, perdoneu, no me'n recordo com es diu, ara ho buscaré. Ho dic perquè, si voleu veure aquesta pel·lícula, doncs demà és una ocasió pràcticament única, perquè només ha estat l'últim mes, doncs només als dimecres. I demà, ja dic, és l'últim dimecres. Jo intentaré anar-hi, però ho tinc una mica difícil... I a part tenim la possibilitat que si algú ens demana dues entrades, doncs poder regalar-les. Així que, bueno, ja ho sabeu, oients, poseu-vos en contacte amb el programa a través del telèfon, podeu trucar i us agafaran el telèfon per aquí, o podeu escriure'ns també en el Facebook del programa, en el Twitter, i d'una manera o d'una altra ho rebrem, i donarem els vostres noms allà a l'entrada als cinemes i podreu entrar dues entrades, una entrada doble gratis. Sí que ja ho sabeu, una pel·lícula interessant de la qual el director ens va parlar, amb aquest personatge interessant, interessant que, bueno, la pel·lícula es diu així, Les tres vides de Pedro Borruezo, perquè és una persona que és músic, un molt bon músic, és també un místic, s'ha fet de la religió sofí, curiosament. que és la part més cultural, més peculiar de l'islam i també és un ecologista, té una pàgina que és vida sana o una cosa així, ara no us ho sabria dir exactament perquè encara no he vist la pel·lícula sencera, he vist un trosset I, bueno, una pel·lícula, això, que té molts racons diferents i que pot ser força interessant dintre del que ara mateix es pot veure a Barcelona. I després parlarem, Tiziana, precisament ha vingut avui per parlar-nos del cinema iranià, suposo que de l'últim cinema iranià, Kiarostami i companyia. Sí, sí, sí, Faradí... I dintre d'això parlarem d'aquesta pel·lícula que sentíem la música ara, de Persepolis, de l'autora Satrapi, dels còmics, que van fer, molt interessants, i de còpia certificada, de còpia conforme, em sembla que es diu en francès, una cosa així. una pel·lícula que jo vaig veure fa temps, però que no he entès fins fa poc, perquè he tornat a llegir alguna cosa, la veritat és que em va costar, em va costar d'entendre. Així que m'agradarà molt sentir a Jaume parlar d'ella, a Tiziana també. Així que no sé, Jaume, suposo que has vist alguna coseta aquestes setmanes, tu que vas anant així al cinema, jo és que vaig poquet últimament, no sé per què, no m'acabo de saber combinar. Vaig veure aquesta pel·lícula de la dolça, o sigui, hermosa. Aquesta també la vaig veure jo. Sí. Bé, vull dir, hem parlat la setmana passada encara que fos poca cosa. Però la Tijana està molt interessada en que li diguem alguna cosa a ella especialment, no? Ah, sí? M'agradaria. Sí, encara que sigui un minutet. Jo no la pudeu veure. Vale, per això, que llavors, doncs, no sé. Jo penso que hauries de començar tu i llavors jo, perquè ens coneixem molt bé l'opinió teva i meva, i llavors li fem aquesta... eh, aquesta alegria li donem per on comencem doncs no, comences tu, jo segueixo complemento sí, el que passa és que després em vaig adonar parlant amb tu precisament que m'havia perdut els deu primers minuts de la pel·lícula cosa que, no, no, s'ha de dir perquè clar, tu arribes al cinema i preguntes perquè dius, bueno tinc temps per anar a fer una petita compra i tal al supermercat que hi ha al costat del cinema Sicari em diuen, si hi ha deu minuts d'anunciar deu minuts tranquil·lament i quan torno doncs veig que ja ha començat i llavors em vaig perdre no, em vaig perdre una part important perquè al començament segons el que m'has dit Jaume doncs es planteja el que són els personatges la relació entre la mare i la filla en el moment en què ells dos es coneixen són una parella de nois molt joves de 20 anys o així que en principi el fet que ells es coneguin dona sentit a la seva vida, no és així Jaume, perquè per separat no fan res, ella està tot el dia dormint a casa, no aixeca el cap del seu llit, la seva mare intenta que reaccioni però no aconsegueix, en un moment determinat es troben els dos, que això no ho vaig veure, però ho he vist en algun tràiler i m'ho has explicat una mica i en el moment de trobar-se els dos agafa una mica sentit la seva vida. És que qui l'ha vist tota tampoc ho veu això, vull dir, es marca i punt, vull dir, hi ha un moment que apareix ell per allà en el parc que ell acostuma a anar i un cop... I un cop has vist amb ell, doncs automàticament ja els tenim junts, ja tenen una dinàmica. Sí, la pel·lícula té aquesta característica, que no ens ensenya les coses que passen clarament, sinó que ho endevinem perquè no fa falta tampoc explicar-ho tot. Una relació és el que és, és el que trobes en un moment determinat. No és tot allò d'anar explicant de mica en mica com es troben, com es coneixen, com comencen a estimar-se, sinó que ja està. Allò tan bonic, com de vista, de l'enamorament així espontàni. És que Tiziana potser, i no sé els nostres oients, potser no ha vist cap pel·lícula d'aquest director, del Jaime Rosales. Em deia que sí. Ho tiro en la cabeça. M'has dit que sí, no? Ho he entès malament, doncs. Clar, és un director molt peculiar, molt peculiar. Bé, jo agafaria el que acabes de dir tu, Francesc, això que no ho acaba d'explicar i que tal. En canvi, en el tiro a la cabeza sí que ho explica, encara que sigui a distància, no? Crec que hi ha una variant aquí. Aquesta variant segur que té a veure precisament amb la qualitat del film i el que veritablement acaba sorprenent-te tenint en compte l'altre. O sigui que l'altre hi estàs molt d'acord perquè és el seguiment d'una terra, no? I que evidentment està compromès amb la lluita armada en contra de l'estat espanyol així de fàcil, no? I llavors, doncs, esclar, nosaltres l'anem seguint, l'anem seguint, i a partir d'aquí, amb aquesta distància que existeix entre la càmera i el personatge, doncs arriba a un punt que aquesta distància, tot i que és la mateixa, doncs llavors ja no és la càmera, sinó que ja és la pròpia policia, qui l'està seguint i qui l'està investigant. O sigui, això em va semblar un joc molt interessant... que destaco com a gran virtut de la pel·lícula, i com que en definitiva, llavors, nosaltres anem a parar en aquest punt de dificultat, o sigui, en aquest punt que podríem interpretar que sempre hi pot haver algú que et vagila, o sigui, que està atent al que tu facis, i més si estàs fora del que és l'òrbitre natural, no? Però jo penso que ens vagilen fins i tot quan estem dins de l'òrbitre, no? I perdem l'interès. Una mica la vida de l'autre, oi? Vull dir, saps allò que... La vida de los otros. De los otros, sí. Allò que el sistema s'organitza de manera per tenir completament controlada tota la parròquia, no? totes les persones que estan vivint i convivint i llavors té un aparell policial que provoca que ara investigarem aquest a veure aquest seguirem les converses que té tot I llavors amb el tiro en la cabeza hi ha aquest joc, que hi ha un moment que ets tu, que és la càmera, que podríem dir que és subjectiva, vull dir que no és identificable com a tal, i que tu i el cinema hi jugues molt amb això, i llavors de cop i volta aquest punt es transforma en que hi ha algú que t'està vagilant. A canvi, la pel·lícula aquesta de Hermosa Juventut és tota una altra història. En definitiva, és tota una altra història perquè aquesta sí que és una història. Jo crec que aquella és una realitat, pràcticament, és com gairebé si fos un document. El que passa és que aquest document té la virtut de ser un documental. Un reportatge. Exacte, en tot cas és com una mica de reportatge o no sé, no? I en canvi aquí no, aquí estem ja plenament identificats amb la ficció, i llavors, esclar, llavors amb la ficció ja tu ho inventes, i el que acabes inventant és aquesta història d'una parella que viu en un context social com el nostre, que la pobresa va generant les seves víctimes, no?, I aquestes víctimes, de mica en mica, encara que no tinguin pràcticament opcions, van buscant la seva resituació. Primer ens ensenya un pas que fan entre els dos, i com diu el Francesc, al final de tot ens ensenya, que no ho diré el que és, ens ensenya un altre pas que seria el segon, però que llavors ja s'ha individualitzat això. i que curiosament correspon precisament en què un s'ha quedat amb allò que ha sortit com a llavor i fruit d'ells de la seva estimació i l'altre ha de fer el que sigui precisament perquè el fruit d'aquesta estimació i la pròpia estimació necessiten aquell complement, diríem, econòmic precisament per tirar endavant d'una manera mínima, no? I llavors, esclar, aquí hi ha un joc de qüestions, com per exemple les relacions que existeixen entre els pares i els fills, aquests pares i fills tenen el propi defecte d'aquesta situació que vivim, però paral·lelament també hi ha l'altre defecte, que és el que generem nosaltres perquè acabem tenint uns neguits molt forts, no?, molt forts perquè no hi ha res que ens motive, no hi ha res que ens estimuli, fem moltes, no sé com dir-ho, doncs moltes brindis al sol, per dir-ho d'una manera, no?, de fer currículums, entrecar-los i tal, i no apareix, no?, tot això hi és. Però per mi on la cosa falla és que determinades coses que al cap i a la fi, al final de la pel·lícula, allibera tant la protagonista com els que l'envolten, crec que no es correspon a una realitat que si te la prens com a vàlida, doncs t'estàs enganyant a l'espectador. Jo ho veig així. Estic pensant ara que parles i pensant en les pel·lícules de Jaime Rosales que és curiós que parlem d'ell avui perquè potser té més a veure amb el que parlarem després del cinema iraní que si parléssim de qualsevol altre director. Estic pensant que no és tan diferent del que fa el Jaime Rosales no és tan diferent del que fa el Víctor Erice, per exemple. No sé si el coneixes una mica, Tiziana. Nosaltres el coneixem molt bé perquè és un d'aquests directors per nosaltres de referència. I ho dic perquè fins i tot el Víctor Erice va tenir aquí a Barcelona, suposo que altres llocs també, una exposició conjunta amb l'Ave Esquerra Stami. Va tenir unes cartes, unes correspondències que havien tingut durant un temps i això va permetre al Centre de Cultura Contemporània, al CCCB, fer una exposició on hi havia fragments dels seus curmetratges, de les seves pel·lícules, de tots dos, com emparentant, com lligant, relacionant el cinema que fa el Víctor Erice, un cinema, podíem dir, contemplatiu d'alguna forma, segons com ho mirem, un cinema d'autor, clarament, és a dir, una persona que vol explicar una cosa d'una manera molt determinada, llavors l'explica que sabem molt bé el que ha de posar a cada moment, el que ha de dir, el que ha de fer, una mica com el Jaime Rosales, una mica com el que ara està amb mi. És a dir, que semblaria que en aquest programa, tal com hem començat, no tenia res a veure una secció amb l'altra, però en canvi no ho veig tan diferent. I ara, fins i tot pensant en la pel·lícula de còpia certificada, copia com foc, també ens parla d'una parella, Sí. No és exactament igual que el que fa el Jaime Rosales, però té el seu punt de comparació. Jo, si us sembla, ja anem barrejant una miqueta tot, perquè... Sí, però hogem-ho i llavors tu ja participes d'això, no? Vull dir... Perquè una de les coses que passa... Sí. Entonces lo que dices tú de la película esta del Jaime Rosales es que te molesta un poco que no te explique realmente las cosas, ¿no? És que acaba plantejant sortides a la situació i això jo ho veig molt complexa i ell ho fa massa la mental, trobo. És com si no estés d'acord en fer el que he fet fins ara, fer aquest seguiment i que si et vagilen hi ha una càmera que lògicament ho ha d'enfocar... Doncs aquí jo crec que està molt bé que plantegi tota la misèria que genera aquest atur del 25%, per exemple, no? Entre moltes altres coses, perquè esclar, és que aquest atur potser sí que és això, però no fa el 25% de víctimes. Per què? Perquè hi ha altres vies, hi ha altres maneres que fins i tot... alguna la podríem identificar amb el que ell planteja com a sortida o com a alternativa a quedar-te quiet, no?, que és el que veiem al principi de la família, i al principi de la pel·lícula, i llavors, esclar, dius, home, no, això és molt més complex, no?, vull dir, si fos tan senzill, oi?, dius, no, això. Llavors, amb la carta certificada, o la còpia, perdó, aquesta, jo no la recordo massa bé, però m'has explicat una miqueta I sí que té una sintonia. Té una complexitat molt gran. No, sí, perquè el Kiarostami sempre és una componente de su pel·licula, sempre, no? Que no te explica mucho, que no te dice mucho, que habla més de les emocions, de les... De lo que pasa en las cabezas de la gente. Y, a ver, hay gente que lo odia eso, claro. Lo odia, sí. Sí, hay mucha gente que de una película espera otra cosa, ¿no? Espera que te diga algo y que... de saber qué piensa la gente o... de los personajes y todo. En copia certificada hay Juliette Binoche que hace el papel de una galerista francesa que encuentra a este escritor inglés en Italia, en Florencia, creo, para una conferencia, porque este escritor presenta su libro sobre las copias de arte, en el arte, en las pinturas, en el arte en general. Y desde ahí se encuentran, empiezan a charlar y todo, y deciden de partir juntos para un tiempo. El tiempo mismo no lo conocemos, quizás un día o un día y medio, pero algo que luego de... Toda la película está en este día y medio, entonces está de manera prolongada. Luego hay este confronto entre los dos donde el ruolo, la posición de estos dos no se entiende realmente porque empiezan hablando de arte, claro, pero luego de la vida, de sentimientos, de amor y todo y luego a un momento, a un punto, empiezan casi a pelearse, perquè empiezan a parlar de com si fos marido y mujer, i peleandose... És que aquí està, Tiziana, el que jo he llegit, el que aquests dies preparàvem una miqueta del que parlaríem avui, és que el que fa el que Arostami amb aquesta pel·lícula és reproduir una relació d'una parella, potser de 40 anys, en un dia i mig. És a dir, que fa com una mena de còpia, a escala. És a dir, si una persona, per passar tot això que tu estàs dient, que ara ens coneixem, ens il·lusionem, ara passem una sèrie d'anys, llavors comencen a haver els enfrontaments, doncs ell diu, doncs jo ho explicaré tot això concentrat i aprofitaré per barrejar-ho amb la història de l'arc per mirar si el que nosaltres estem vivint ara aquí és una còpia o és una realitat, és a dir, que és un discurs absolutament complex i complicat de... d'acabar, com tu dius, que hi ha algun moment que no acabes d'entendre, perquè està tot tan... De fet, està emparentada amb una pel·lícula de... Té força a veure amb aquella pel·lícula, que a veure si me'n recordo el nom del Roberto Rossellini, que protagonitza en Inman Berman. És Tramboli. No, Stromboli no, és aquesta de que res sempre es va dir aquí. En realitat en italià em sembla que es diu, en italià viatjo per Itàlia. Viatjo a Itàlia, si no recordo malament. I és una miqueta com si fos una mena d'aversió d'aquesta pel·lícula, perquè els personatges van visitant diferents llocs d'Itàlia, diferents ruïnes, i llavors el que va passant al llarg de la pel·lícula està reflectint també el que està passant en el seu interior, en l'interior de la parella. La diferència que hi ha entre aquesta i aquesta del Rossellini i la que parleu de... És que aquella és un viatge per veure si es tornen a trobar ells, no? O sigui, en definitiva han entrat en un camp de crisi, vull dir que les coses no els van prou bé, no estan satisfets un i l'altre amb el fet de conviure, i llavors van a la recerca. Això també... també passa amb la pel·lícula El cel protector, no? Vull dir que també la tenim, és molt semblant. Vaja, tota una altra història, sí, sí, sí. Esclar, però és igual. Sí, sí, sí, una recerca també. Anem a la recerca de la nostra estabilitat, perquè en aquests moments tenim certes dificultats, no? I, en canvi, el viatge a Itàlia és una altra cosa. Ai, aquesta còpia certificada... és el que diu ell, que també pot ser una altra cosa, que en definitiva és condensar amb un temps que no té per què ser un dia i mig, perquè a la millor pot ser intemporal. El cinema també ho és d'intemporal. El propi muntatge en paral·lel ho és d'intemporal. Perquè quan veiem una cosa no veiem l'altra. El que passa és que nosaltres ens creiem que mentre passa això ens ensenyen l'altre i també ens ho creiem, que hi hagi aquesta distància. Per això no... Això no és real, vull dir, no és en el mateix temps que nosaltres ho percebem, sinó que tenim aquesta il·lusió. Jo penso que el temps que tu dius, o ell diu, un dia i mig o així, jo penso que és relatiu, això, no? Que pot ser una hora o poden ser 24 dies, eh, que sí? I llavors jo crec que això és una altra dimensió que la que barejàvem del Rossellini... I del senyor Bertoluc, si és el cel protector. Sí, sí, sí. Si no ho dic malament, esclar. I de Jaime Rosales, estem combinant. I de Víctor Erice, uf! Quants directors. Estem parlant a la vegada. Però he tallat jo una mica a Tiziana, eh? Ara vull que continuï amb el... Segueix perquè hi ha una cosa que també, a partir del que parlem, crec que és molt interessant la diferència que hi ha entre aquestes coses. O sigui, com un... Com ens ho empassem, això, no? Com ho entenem, en definitiva, i què és el que ens aporta cadascuna d'aquestes pel·lícules, no? Jo crec que això és molt interessant. Jo t'he tallat, Tiziana, anaves dient això, que arriba un moment en què no entens gaire bé què passa, Perquè tots dos comencen a barallar-se. No saps si són uns desconeguts que juguen a ser un matrimoni o un matrimoni que juga a fer-se passar per desconeguts, oi? No saps ben bé què està passant allà. Si se gusten, si quieren ser una pareja o si... Porque hay un momento que se dejan, por ejemplo. Hay un momento que... Sí, entiendo lo que dices, porque sí, porque, no sé cómo decirlo, el hecho de no entender lo que pasa entre los dos, si lo hemos visto en otros directores y quizá me parece que los otros te gustan un poco más que este estilo más... experimental, digamos, del chiarostami. A mi m'agrada molt el chiarostami, tant, i aquesta sobretot. Però, sí, sí, però, però, quizá, jo no sé... Que entenc més els altres, això sí, és veritat. Més, sí. O sigui, m'enriba més. Exacte. Sí, això és veritat. Sí. Pero, no sé, a mí personalmente el hecho, siempre me ha gustado el hecho de cuando veo en las películas más un estudio de las emociones de la gente y luego de las de lo que pasa, bueno, por ejemplo, entre una pareja, lo que pasa en la cabeza de cada una de las parejas, que son cosas que sí que Cada pareja las tiene diferentes, pero al mismo tiempo sí que lo sabemos que hay cosas que los hombres hacen y las mujeres hacen, ¿no? Como defectos o precios o... Y hay unas diferencias. Sí, hay unas diferencias que son, no sé si decir universales, pero sí que hay cosas y como en copia... En copia certificada lo que me gusta es que es esto, ¿no? Es una mujer que ha vivido y un hombre que ha vivido, que se encuentran y que es como si se peleasen con su ex, por ejemplo. Entonces es como una descarga también, ¿no? como mujer, como alguien que ha amado y como alguien que quiere amar también, ¿no? Porque lo ves, lo sientes, yo personalmente lo siento, ¿no? Las cosas que esta gente proba, piensa. Luego, sí, el Kiarostami, el Kiarostami con esta película al final lo hace un poco más, ¿no?, de hablar de pareja, porque el Kiarostami no es que hable muchísimo de pareja, sí que habla de qué va a la interioridad, de qué relaciona, ¿no? Eso sí, eso siempre lo hace, pero en este caso... Y en este caso también la cosa más, la cosa diferente era que ha tomado a alguien de famoso, ¿no? Porque la Juliette Binoche también es una famosa y fue su primera película rodada en Francia, entonces no en Irán, porque él siempre se quedó en Irán a hacer sus películas. Aún si, bueno, su cabeza viene de todo el mundo, no es... Bueno, sí, es una... Es algo de especial. Y, no sé, a mí... A mí eso me convence, pero... Bueno, yo soy una... Yo amo el cine de Chiarostami, entonces... Es su estilo también. Lo amo, diu. Que baco. No, que dius lo amo, diu, ostres, això és molt interessant. Ah, sí, ah, perdón, és una qüestión de idioma, perquè en italiano lo digo, decimos como me gusta. Jo, per exemple, a qui m'agrada molt és la Vinoix, sempre m'agrada moltíssim, i llavors va, trobar-la allà, ui, que bé. Que no ho he vist tot, eh, d'ella, però bueno, vull dir, les bones sí. Jo vull relacionar aquesta pel·lícula sense que tinguin molt a veure, però té un punt, té un punt de reflexió, la pel·lícula de la que parlem de còpia certificada del Kierostami, ja dic, amb la distància i amb tot, amb la que ara veureu que alguna vegada ja hem parlat aquí, em sembla que cap persona del programa l'havia vist tampoc, però us la torno a recomanar, que és l'última pel·lícula que va fer el Giuseppe Tornatore, que la va fer en anglès, interpretada pel Geoffrey Rush... pels Jim Stargues i altres actors que es diu La millor oferta una pel·lícula en la que també es parla de la falsificació perquè aquí de fet el personatge de l'oponent diguéssim o el que fa de marit o amant o no sabem què a la pel·lícula del Kiarostami que és aquest actor que es diu ja us ho diré ja us ho diré perquè ho he de tenir per aquí ara no me'n recordo el nom de l'actor Bé, el James Miller es diu, em sembla. James Miller, sí, James Miller. No, James Miller és el nom del personatge, l'actor es diu William Schimmel. Doncs el personatge aquest que fa el William Schimmel, com una mica tu deies, Tiziana, defensa la còpia, defensa la còpia dintre de l'art. I el que Arostami aprofita aquest fet, o vol parlar-nos també, que de vegades ens pensem que hem de buscar l'autenticitat a la vida, que les relacions han de tenir alguna cosa que les faci autèntiques. I aquí a la pel·lícula, al llarg de la història, anem tenint tota l'estona, i per això el que tu deies que no parla només de les relacions, sinó que va una mica més enllà, relaciona la història de les persones també amb la història de l'art, amb el fet que de vegades una còpia és una cosa tan valuosa. Sempre passant així, per la idea de la còpia. Exacte. És una cosa valuosa o no lo és? És la qüestió... Exacte, i per això ells van vivint aquesta història que d'alguna forma és com una còpia del que nosaltres considerem com a real, que és un matrimoni, que és una relació d'una gent que es troben, que passen tota una sèrie d'èpoques, i aquests en canvi ho fan de manera gairebé immediata. Es troben, tenen una relació, van a fer un viatge, continuen parlant, ara es barallen, i això és com una còpia d'alguna forma també, com el cinema mateix, és a dir, que estan fent un discurs sobre com es construeixen les històries. I el que és important és que en tot moment són lliures de fer el que creuen. O sigui, fan el que creuen. Vull dir, al marge de perjudicar-se ells mateixos, fins i tot. Evidentment, perjudicant a l'altre, probablement encara els interessa menys. Clar, si no tens cura de tu mateix, vull dir, el que puguis perjudicar a l'altre, és lògic, està més lluny que tu mateix, no? Això també és molt... És que a partir del que has dit m'ha vingut així... a la memòria. I el que passa a la millor oferta, a la millor oferta del Giuseppe Tornatore, que també és una pel·lícula molt valuosa, tot i que té unes coordenades, doncs, més... podríem dir més comercials, clar, no és el Quiero Stami, no és un cinema d'autor, allò contemplatiu... que has de dedicar-te molta estona a interpretar els diàlegs, a saber de què t'estan parlant, però sí que és una història que també et parla de la falsificació, en aquest cas. Ja, directament, el Geoffrey Rush és un detector de falsificacions, és un expert en falsificacions, i al mateix temps és una persona que es dedica a vendre art. Són d'aquests que estan en les subhastes per fer que el preu de les obres d'art pugi i la empresa per la que treballa guanyi el màxim de diners. Llavors tota la trama està formada, està conformada de manera que hi ha una història en la qual ell es veu involucrat, d'una dona jove de la qual es va enamorant de manera perdudament enamorat, perquè ell pràcticament no ha viscut mai la vida d'una manera real, és a dir, tot el que ha viscut ha estat l'art i poca cosa més. L'has vist la pel·lícula? Jo penso que és una pel·lícula tan bé que sense que tingui gaire a veure amb la del Quiero Stami però reflexiona una mica sobre el mateix sobre la vida i és força potent també la pel·lícula a mi et va agradar Tiziana? Sí, sí, sí a mi me gustó también sí que es sobre la pareja y la importancia de tener una pareja o no también el hecho de cómo la vida te cambia con eso y si tú lo quieres o no lo quieres. Porque este hombre, bueno, su vida es su vida con el arte, con sus cuadros, con su casa bella y todo. no tiene una relación, no tiene ninguno con quien pasar sus días realmente, tiene su trabajo, su arte. A ell mateix s'ha creat una mena de copia de la realitat, i amb això ell viu prou bé. Ara impressionant, jo recordaré sempre. I passa a otra copia, perquè en realidad ella no és una persona... Impressionant per això, jo ho dic sempre, el moment en què veiem com a espectadors per primera vegada el que té en aquella habitació, en aquella cambra tancada, cuirassada, aquella quantitat de quadres que si veus al final els títols de crèdit estan trets de museus reals, són obres originals. Impressionant. Vull dir, veritablement, t'agafa un mareig Sabeu allò del síndrome d'Stendhal, allò que t'agafa quan veus molta bellesa que t'acaba agafant com un mareig? A mi em va passar una mica veient això. No pot ser, no pot ser. Tants rostres estilitzats de tantes dones de totes les épques allà acumulats, no? I a més a més, sabent com ell les ha anat aconseguint de manera fraudulenta també, enganyant a d'altres a partir d'una mica... que puja el valor o que el treu el valor quan en realitat va fent una mena de xanxull. Bueno, no sé, m'ha semblat que no deixava de tenir un punt d'interès al fet de comparar les dues pel·lícules i tornar a recomanar-la i mira, m'ha fet molta gràcia que l'haguessis vist per poder comentar-la també. Si em permeteu, encara hi ha una altra cosa que hem dit i no sé que m'ha fet pensar que com a punt de comparació precisament amb Hermosa Joventut és la diferència entre tot el que heu parlat i ara posem-se en la pel·lícula dels Rossales, on veritablement veig una diferència molt gran entre el paper de l'home i el paper de la dona. És que tu ho has esmentat en un moment determinant, no? Llavors, l'home, em semblaria que a la pel·lícula dels Rossales diríem que l'home és més insegur, vull dir, no té la mateixa capacitat... És la mujer que... En sap que la dona és la que en definitiva portaria aquell punt de solució, no? Probablement això és el que em desagrada a mi, eh? Potser sí que és això, eh? Maladir-ho. La vull a veure. I llavors el que sí que és cert és que ella busca aquell punt de solució en la seva situació... en cap moment renunciant al que és la parella d'ell i, evidentment, ell ha de tenir cura. Al costat de la mare d'ella, evidentment, ha de tenir cura d'aquesta criatura que, veritablement, els ha lligat i que, paral·lelament, ha proporcionat un equilibri. M'ha agradat, també, assenyalar-ho com a cosa interessant a tenir en compte, no?, perquè crec que les pel·lícules és això, també, el canvi a la fi, oi?, veure com ho... quan en realitat aquesta dona, que després demostra tota aquesta fortalesa que tu dius, aquesta seguretat, al començament, com jo he comentat, al començament que em vaig perdre, doncs ella en realitat està perduda. Estaríem amb melangia aquí, eh?, de Lars von Trier també, eh? Melangia. Jo crec que això també té a veure amb la pel·lícula, que davant de la dificultat ella, i que ja l'assumeix com a seva, Al cap i a la fi, això ho assumeix en el moment que parla amb sa mare. Ara sí que t'entenc veritablement, no? Ja has pujat tres criatures, en canvi, només una. Aquí, això ho explico com a tal, però no és que jo hi estigui massa d'acord amb això, eh? Perquè, ui, que maco. Però, veritablement, és aquell moment que ella diu, va, i aquí m'haig d'espavilar perquè... parlant amb el meu propi marit, això no avança. Però tu mateix estàs deixant entendre, pel que dius, que no és tan important el que nosaltres pensem, l'opinió que tenim, sinó la qualitat de la manera com s'està reflectint a la pel·lícula, un fet tan real. En realitat és una pel·lícula que també parla de la realitat de la vida. Intenta el Jaime Rochales copsar, és a dir, arribar a agafar la realitat mateixa i al mateix temps també ens parla, és impressionant, perdoneu, però ara m'estic impressionant pel que estic pensant, perquè també parla de la còpia i això a través de la famosa escena del mòbil, perquè hi ha un moment determinat que hi ha un mòbil que agafa tota la pantalla... que nosaltres anem veient la vida d'aquests dos nois, perquè són molt jovenets, dos joves, des que ella ja té una panxa força gran perquè ja està força embarassada, tenen el nen, tot això ho veiem a través d'imatges del mòbil, de les fotografies que s'han anat fent al llarg d'aquests mesos. de 300 o 400 fotografies perquè estan allà numerades i al mateix temps van entrant missatges de WhatsApp contínuament que van contestant mentre van repassant aquesta és a dir que també ens està parlant d'alguna forma que el que vivim ara amb aquesta acumulació d'informació amb aquesta quantitat d'imatges que captem també és com una còpia de la realitat també ens parla una mica d'això el Jaime Rosales o com a mínim ara que estem parlant de la còpia certificada del Víctor Erice, del Chiarostami, sembla que hi hagi un discurs similar quant a la complexitat que té aquest discurs. Vaja, no sé, si és que ho estem forçant una miqueta massa o la cosa... Sí, probablement sí que ho compliquem una mica més. Està bé, aquest tot. Bé, què més? Què més, Tiziana? Més del Chiarostami, va, anem a aprofundir una miqueta pel Chiarostami, si et sembla. Com hable? Ah, el Kiaro está mío. Y la cinema. No, porque pensaba ahora lo de la pareja y de la relación entre parejas es algo que el Faradi, otro iraní hace casi todo el tiempo, especialmente en las últimas películas que son sus más famosas, aún si él empezó mucho antes de esas, pero sí. Bueno, no sé, ¿cómo que era? ¿Podemos hablar del Faradi, sí? Sí, sí, sí, ja que us relacionaves amb això de la parella, doncs comenta'ns algunes pel·lícules Sí, sí, sí, bueno, el Faradi, el Faradi, el Asgard Faradi és el que quasi todo el mundo conoce ahora, entonces no es un realizador solo, no sé, iraniano, que nadie... ¿Sabe de quién hablamos? Porque es el realizador. Ahora, la última es El Pasado. Sí. El Pasado, antes del pasado, fue una separación. Nadir, Nadir. Una separación. Y antes de eso fue About Ellie. A propósito de Ellie. Aquesta no la he visto. Muy, muy buena. Esta es mi preferida de las tres. Y fue la película que un poco lo lanzó. Fue la película que... De hecho, creo que ganó algo con esta película también, con la Bautelli. Sí, ha ganado el oso de oro, el oso de oro, de argento, perdón. De plata. De plata. Sí, mira, en català es diu Argent, molt similar en italià, és Argento, sí, sí. Argent, Argent. Com el Dario i com l'Asia Argento, per cert, que has escrit un article ja de... Ja arribarem, ja arribarem. I això, entonces, no sé d'Argent, en Berlín. y luego, bueno, su película la que lo llevó al al suces total, fue la fue esa una separación, donde ganó todo, lo ganó todo en Berlín, fue el primer caso, creo, de la historia del Festival de Berlín, que ganó el premio de la regía, de la realización, el premio, todos los actores, como mayor actores, y todo eso. Y tú estabas allá, claro. Y yo estaba ahí, sí. Y no, me lo pierdo. Es que se impresiona en aquesta película. Yo la, a propósito de Ellie, no la he vista. No la he vista. Tú dices qué millón cara. Pues una separación es verdad que... Es increíble. Si lo piensas, más tarde dices... Sí, sí, sí. ¿Cómo lo ha conseguido este hombre? Porque te habla para dos horas de una pareja que... Se quiere separar, pero no se quiere separar. Entonces, ¿qué pasa? No se odian, no es que alguien entre ellos ha hecho algo de mal o nada, pero es que la situación los fuerza a separarse y luego tienen una niña y la mujer... quiere llevar esta niña fuera de Irán entonces la temática el tema siempre es como en casi todas las películas diría que vienen de Irán, que salen de Irán siempre el tema de base es cómo se vive en Irán qué podemos hacer en Irán entonces qué nos prohíben y qué podemos hacer por eso entonces... Es que el cinema en Irán, vaig estar llegint una miqueta sobre el cinema en general en aquest país ha de passar, de fet, una criba, no es pot dir una censura, però una cosa similar. És a dir, han de donar el permís perquè la pel·lícula s'estreni en el país, el govern, el departament que tinguin de cultura, doncs ha de dir això sí que es pot estrenar i això no. Vull dir que, clar, per poder... Tornem a estar amb la idea que aquí també a l'estat espanyol va passar durant uns anys, tu, Tiziana, no sé si ho coneixes una mica, amb una sèrie de directors, amb Berlanga, amb Bardem, una sèrie de directors que van saber fer un cinema d'una profunditat enorme a partir que no podien parlar de les coses obertament. I semblaria que aquí a l'Iran ara mateix està passant el mateix, a través d'aquest director que estàs parlant ara, de l'Asbar Faradi, i potser també a través del que ara està amb mi, és a dir, com que saben que no poden explicar qualsevol cosa de qualsevol manera, doncs ho fan amb una profunditat d'imatges, amb una capacitat. Lo fan d'altra manera, sí, sí, explorando yendo más al profundo y casi hablando por simbolismo más que por realidad, porque no pueden hablar por realidad, porque la censura... Sí, es verdad. Por esa película, por ejemplo, ¿se la dieron? Creo que nunca salió en Irán, por ejemplo. Me parece que no está estrenada ya. Y luego, pero la censura siempre ha existido en Irán. Y es curioso, porque al mismo tiempo el primero cinematógrafo público en Irán fue en 1900. Entonces hablamos de los primeros que hicieron cinema, ¿no? Había... Sí, perquè em sembla que un xà de Persia o així va anar a París, a l'Exposició Universal de París, i va anar amb el seu fotògraf i va dir, no, no, a mi em compres tot el que faci falta per portar allà al cinema. Sí, sí, para traerlo en Iran. Y desde luego, desde muy temprano, empezaron... Siempre se han revelado los iraní viviendo su historia, claro, entonces la historia, como sabemos ahora y siempre, ha sido condicionada mucho para el Islam, ese poder del Islam muy alto, muy importante, aún después de la revolución, ¿no? que se llama Revolución Islámica, pero donde se construyó una república. Pero esta república es de ideología islámica y bien conservadora. Entonces por eso siempre fue así que desde Irán venían personalidad, gente con ideas quizás muy rebeldes o que con esta contradicción, porque por un lado adoras tu país, pero por el otro lado... Es tu país mismo que te impide de hacer las cosas. Entonces, sí, el Kiarostami hace eso de una manera, el Faradi lo hace de otra, la Marjan Satrapi lo hace de otra, todavía de otra, bueno, una más, pero siempre que ves, bueno, y hay muchos otros que se conocen un poco menos, como... El otro día he visto de nuevo la del Baman Gobadi, se llama, y se llama Nada habla de los gatos persas, que fue, creo que salió aquí en España hace cuatro años, algo así. Y eso también es un director que quizá lo conocemos menos aquí, pero esa película fue, bueno, muy emocional para mí, muy... A mi, sabeu, a base d'anar parlant, o sigui, tot el que hem estat parlant, a mi el que em suggereix precisament el Quierro està a mi, amb aquests plans llargs, que moltes vegades dius, bueno, aquí el que passa és que aquest paio se'n va per aquest camí i desapareixerà, no? Vull dir, és que es veu a venir. I llavors et preguntes a tu mateix, per què fa aquests plans llargs? Es muy simple ese cinema al final. Es muy de dar el tiempo justo a lo que pasa, ¿no? Y cómo dar un reflexo, una reflexión más verdadera a la realidad. Entonces sí, hay los planos muy largos, muy anchos, como dices, y que pasan y que se quedan para mucho tiempo y dices, ¿pero qué pasa aquí? Y solo hay un hombre que se va. Por ejemplo, y tú miras al hombre que se va y te pones la misma cuestión, es verdad. Pero a mí me gusta. Sí, no, no, no, és que m'agrada. I llavors, a base d'escoltar tant el que heu dit com el que probablement també he dit jo, se m'acota una cosa, que això en definitiva és una mica el desig del somni, no? Un somni. per agradable que sigui i tu suposo que somies igual que jo i moltes vegades me'n recordo i llavors em dóna la sensació que la pel·lícula és com si fos la realitat d'un somni o sigui ella en definitiva ens planteja i és clar quan desapareix aquell somni bo o dolent o sigui malson o agradable acaba per tenir el zero, no? Arriba a zero i llavors ja està, ja pots tallar. No sé, se m'acuta això com a element per pensar-hi, eh? No és que ho vegi massa... Però t'interessa, oi? Sí, sí, sí. No l'havia pensat d'esta manera, però sí que... És que penso que això també és important, no? Que anem... Escolta, doncs a partir del que dius, ui, em fas pensar en això, no? I llavors... ¿Cómo se mezcla la realidad a la ficción? Y te muestra la realidad, pero te muestra la ficción también, siempre, ¿no? Como en muchas películas. El sabor de las cerezas, por ejemplo, con el hombre, el protagonista, que quiere suicidarse. Y esa, pienso que... Es aquesta de la que una miqueta feia referencia, sí, cuando hablabas de eso del hombre que se allunya. Això també ho va fer un paio d'aquí, que ara no recordaré qui és, però que va fer una pel·lícula a Menorca i també plantejava aquesta qüestió. I llavors l'Albert Serna probablement hauríem d'esbrinar-ho també, si té alguna cosa d'aquestes. Si és que la té, perquè jo això no ho he llegit a cap crítica. sinó que ha estat a partir d'escoltar el que tu deies, la còpia certificada, l'art, el que es validesa i tal. Clar, i com que jo estic en una associació que hem de validar coses, dius, tan important és el rigor com la còpia, vull dir, a vegades... A tu què penses? ¿Mejor la verdad o la copia? Exacte. Llavors, amb Persepolis, jo penso que deies tu que havíem de parlar avui també, ja estem arribant, ja la podem introduir, ho barregem tot, no? Llavors, per ser polis també tenim tota una constant d'allò que esmentava de dir, i que jo penso que ho podem trobar amb aquests realitzadors espanyols que deia el Francesc, no?, des del Berlanga, que per ser l'altre dia vaig veure Calabuc, Molt bé, eh? I d'altres... La Butch és una delícia, sí. Has de veure les pel·lícules Berlanga, si no les has vist, Tiziana, perquè són una referència, eh? Un punt de referència molt interessant. Precisament per entrar en aquest terreny així com és per investigar, no? Si realment existeix això, no? Llavors, en Persepolis, això que dèieu que quan estàs en una situació d'això de privatització, o sigui, que estàs privat de llibertat, en definitiva, una dictadura, tu ho has esmentat, no? Doncs m'has fet pensar en Persepolis que també estem en aquesta constant i de la manera que reflecteixen la inconseqüència humana, no? Vull dir, home, però com es pot anar a parar? És que hi ha una cosa... Jo sempre m'ho he preguntat, però com podem anar a parar en una dictadura? Quina estupidesa més grossa, no? I en canvi, a vegades acabem trobant-ho tan natural. Persepolis crec que és una investigació precisament sobre això. Diu, home, no us ho creieu, això. Sí, sí, además que la Sotrapi, la directora, sus padres, ella era muy pequeña cuando ha dit la revolución. Y sus padres eran con la revolución, hasta que no se volvió religiosa, ¿no? Entonces, sí, esta contradicción que dices está completamente... Está a l'ordre del día durante toda la película, ¿no? Ella en primero, ¿no? Ella no sabe, la envían sus padres, la envían en Viena para tener una vida mejor, pero ella no, ella sé que... Ella se quiere quedar en Teherán, ¿no? I a lluitar allà. Però cómo se hace, ¿no?, a vivir con esa revolución, sobre todo con ese gobierno, y sobre todo con su cabeza, con su mente, ¿no?, porque ella es una creativa, es una... Un altre element recurrent en aquest sentit que tu dius, que també trobem amb el Caime Rosales, en definitiva, sortir d'aquí per a veure quina... quina alternativa trobem en el que hi ha, precisament per regenerar el que dius tu, a títol individual, o sigui, o a títol, diríem, de parella, no com Persepolis, que no, no, que aquí és a casa meva i tal. És una mica aquells, i això ho he defensat ja últimament moltes vegades, aquells que es van trobar amb la dictadura com nosaltres, que va durar 40 anys, no pensis que va durar 4 dies, això, i que en definitiva van ser els primers que van començar la revolució, que la revolució no està d'acord amb allò, però això no vol dir que t'hi enfrontes, sinó que senzillament treballes perquè allò no segueixi per tota la vida. El que passa és que no saps com acabarà ni quan, però que veritablement la teva actitud és de treballar precisament perquè allò desapareixi. Eso no, yo nunca lo he vivido eso, entonces... Yo sí. Sí. El francés no sé, però jo sí. Jo al final, al final de tot, sí, me'n recordo una miqueta, però... Bueno, i la repercussió que va tenir, no? Vull dir, clar, coneixes els teus pares, saps com són, saps com han viscut, i veus les repercussions que té en les persones que han estat abans de tu, i veus com també tot està influenciat, com la repercussió de tot allò no ha acabat. I jo tampoc crec que la dictadura, mira el que diré, una cosa una miqueta forta, ja que parlem de somnis i parlem de realitat, no crec que la dictadura tampoc, per molt que duri 40 anys, signifiqui res en concret. Al cap i a la fi és una evolució, és un canvi, no és que siguem 40 anys de dictadura. Tot va tenir el seu procés, tot va tenir la seva part fosca, la seva part amarga, la seva part d'obertura, la seva part de lluita, la seva part creativa, la seva part de fugir, la seva part de tornar. Vull dir, hi ha molts canvis i una conjuntura molt forta i fins i tot estem parlant que en aquests moments tan durs és quan la creativitat és més gran. Fins i tot podríem trobar a faltar en certa manera i això és estrany dir-ho i podríem trobar en certa manera ara mateix podríem trobar a faltar aquella creativitat d'aquestes persones. Per què s'origina aquesta creativitat? Ens fa falta, i ara diré una expressió, ens fa falta, maleït sigui, ens fa falta una situació tan dura per poder crear... Aquí està l'error, precisament. Aquest és l'error. El chiarostami, perdoneu. I aquí n'està convençut, diu, és que hem de crear una dificultat en definitiva perquè reaccioni. Jo no ho defenso, això, eh? Simplement plantejo el dubte perquè estic intrigat per aquest fer. Jo recordo la primera pel·lícula que vaig veure del Kiarostami, que és... Ja es defensa. És de les primeres seves. No, no, intento declarar una miqueta el desconcert que tinc a aquest respecte, eh? Tampoc em fa falta defensar-me quan m'he posat... M'he despullat d'alguna forma, no? Vull dir, emocionalment parlant d'això. Però recordo la seva primera pel·lícula que ella... Bueno, la seva primera no, però una de les primeres... Aquella que està basada en la recuperació del país. Una vegada que hi havia hagut la guerra amb l'Iraq... A veure si us sé dir com es diu, que ara no em ve al cap. No me'n recordo. Una pel·lícula en la qual nosaltres veiem... Sí, ja tinc el títol aquí en anglès, però ho puc traduir. És El vent ens emportarà. El vento nos llevará. Una pel·lícula absolutament increïble, perquè el que veiem al llarg de la història és com ell està agafant, reclutant al cap i agafir persones per fer una pel·lícula, per fer la pel·lícula que estem veient que s'està fent. És a dir, és una virgueria argumental, narrativa. Per a ser un documental sobre algo que no se sabe si va a passar. Exacte, exacte. I al mateix temps aprofita per fer una cosa tan màgica en aquesta realitat, en aquest somni que estem vivint tots plegats, com és donar feina a una sèrie de gent. i que tinguin un plat per menjar, perquè són gent que acaba de sortir d'una guerra i no tenen on caures mort. Llavors ell diu, bueno, agafo aquests d'aquí, agafo aquests d'allà, i fa com una mena de neorealisme italià. Aquesta pel·lícula comença i potser acaba el neorealisme iranià, tal com jo ho veig, vull dir, perquè és el que va fer el Rossellini de nou, amb aquella pel·lícula de... amb l'Anna Mañani, que ara no em sortirà el nom, de Roma, Chita Aperta, A mi em recorda allò, vull dir, allà et parla de les dificultats extraordinàries que hi ha després d'una segona guerra mundial en la qual han perdut, i aquí el Kiarostami et mostra el mateix. Una guerra en la qual tampoc no sap si han perdut, si han guanyat, està clar que han perdut, perquè el país està destrossat, però potser han guanyat, jo què sé, potser han guanyat la guerra, però és igual, la gent està feta caldo. Llavors ell t'ensenya una mica com es pot recuperar la vida normal, més o menys normalitzada, a través fins i tot del seu ofici, que és el cinema, Llavors, igual que a còpia certificada, està fent una reflexió de nou com una còpia, com és el cinema de la realitat, a través d'un documental, doncs pot portar-nos més enllà, pot portar-nos a que tot plegat, la vida, el somni aquest de la vida, tingui sentit. Sí, para sonar. Sí, sí, exacte, llavors jo vaig quedar-me impressionat per aquesta pel·lícula, després va venir el gust de les cireres, d'allò, que també, vaja, per treure's al xapó, per treure's al barret, i després l'altra que he vist és aquesta, que parlàvem de còpia certificada. Hi ha alguns directors més, que em sembla que tu coneixes una miqueta, Tiziana, que m'agradaria que, com a mínim, ara que estem acabant el programa allà, féssim algun esment, que són aquests directors que han parlat no només de l'Iran, sinó de l'Iraq, també, Oi que tu coneixes alguns que són aquests que han fet... És que jo no les he vist, la pel·lícula La Pizarra... No et sonen aquesta pel·lícula que es diu La Pizarra? Sí, jo sí. Tu també l'has vist, oi? Aquest altre que és aquest director, que són tota una nissaga de directors, que hi ha un pare, dues filles que es dediquen al cinema, que una d'elles va fer aquella a les 5 de la tarda, agafant un vers del Lorca, i va fer tot un reflex sobre la manera com viu la dona allà a l'Iraq, a l'Iran, Una reflexió també impressionant, amb uns plans curts, amb uns plans lents també, però uff, que t'arriba molt, molt, molt endins. Veritablement el que dèiem són... Hablats d'una de Jafar Panay? Sí, sí, em sembla que sí. Ara us dic el... Perquè el Jafar Panay, me acuerdo, havia fet una... muy fuerte sobre la posición de la dona en Iran. Entonces sí, podria ser... Podria ser. Ara, en qualsevol cas, us dic la directora d'aquesta... Bueno, és una directora, eh? És la Shamira Magmalbaf. Ah, Magmalbaf. Magmalbaf. Que es la hija de otro director muy importante. Sí, això mateix. I que té també una germana que també s'ha dedicat, que als 18 anys fa... Y todo el mundo ha sido en prisión, toda la familia se fue en prisión por eso, pero siguen haciendo películas, entonces... A mi m'agradaria també fer una cosa, perquè no sé, penso que m'he quedat una mica a la meitat, amb res, amb un segon. No crec que sigui el mateix parlar de Berlanga, Bartem i tal, que de Vicente Aranda o bé aquells senyors, el Saez i Heredia i tal, que feien aquell cinema típic i propi dels governants de l'època. D'acord? Doncs sí, sí, ho tenim en compte. Deixem aquest punt que aquí com a gran interrogant per continuar parlant i ara que no tenim el Joan aquí, mira que si ens fallarà i ens fallarà perquè ja s'està acabant el temps. De què parlem la setmana vinent? No ho podem dir, Joan, ens fas falta. No pots faltar com avui perquè ho estava buscant però no han donat temps a preparar-ho. La setmana vinent segur que tindrem aquí a la Cocó, això és segur. I més coses. Moltes gràcies, Tiziana, per tornar. Gràcies. Bé, la setmana vinent també pots venir, que és l'últim dia, no? Ja, oi que sí? La setmana vinent pots venir amb la Cocó. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. A reveure. Adéu. Sintonitzes la diuda es perd la ràdio de Sant Junts 98.1.