Cinema sense condicions del 10/6/2014

Ràdio d'Espèl, sintonitzes ràdio d'Espèl, la ràdio de Sant Just, durant l'8.1, ràdio d'Espèl, durant l'8.1, ràdio d'Espèl. Cinema sense condicions. L'estat de justícia és de llibertat. Pop la votée démocràticment, a 99,99% pour la République éclamique. Me vois les synonymes de llibertat. Sorti tot en ranc, de l'estat. Vols que l'adepti, l'adneu a Anglès, t'ha pas jugat. Què és això? I don't think so. Sí, sí, yo quiero ser tu primera disculpa. ¿De verdad? ¿Has vivido una revolución y una larra? Pues sí. ¿Y has visto muchos muertos? Unos cuantos. Vaya. ¿Qué pasada? Cuando les digo de dónde soy, me miran como si fuera salvaje. Para ellos somos unos fanáticos que se pasan el día peleándose. ¿Y crees que es motivo para renegar de tus orígenes? ¿No te acuerdas de lo que dije? Sé siempre íntegra contigo misma. ¡Tú, tú, tú! Aquí està, amb aquests copets de Atitziana, animant i veient que això va de debò, que avui parlem entre d'altres coses de cinema iranià, de cinema irani, amb aquest tràiler de pressè, però això sempre m'ha encantat. A la pel·lícula ja és maco, quan comença a cantar aquesta cançó, és impressionant. Estem aquí de nou, Joan Mavidal. Què tal? Ui, em sembla que no et sentim massa. Espera. Espera, espera, espera, espera. Ara, ara. Ara, ara. Què dius? Dic que t'he donat una cosa que és molt interessant i si t'ho mereixes durant una hora, la veu l'altra, que també és molt bo. Bueno, però el regal és que avui tenim aquí a Atitziana, a Pulelló de nou. Hola. Home, no em diguis que no. És que ara ja no sé com posar-m'hi. No sé què dir jo i això. Ara, ara no està tan fort, això. Avui em tocava a mi. Avui et toca tu parlar, però de valent. A Atitziana també. Avui no tenim a Joan aquí, però ho farem com ell. Avui, com sempre, tindrem tres parts en el programa, és que m'encanta això. Avui tenim tres parts. Primer, una part en què parlarem de les estrelles, de les pel·lícules que hem vist durant la setmana, que no sé si heu vist alguna. A Atitziana ha vist moltes últimament. Suposo que ha vist pel·lícules entre cans. Però ara no ho saben. No surten ara. La única que he vist és la Grace de Monaco. Sí. Però bueno, ja se puede hablar de esto. Ja està, avui. Vosaltres l'hauríeu vist? No. M'han parlat. Bueno, sé d'una persona que sí que l'ha vist. Molt bé. M'ha comentat que no estava malament la història, la manera d'estar feta. No estàs d'acord. No. Per què? Què esperaves d'aquesta pel·lícula? Que no et va donar... Sempre és la mesma cosa quan és la pel·lícula que abre el festival. Sempre t'esperes... Esperes algo más. No sé. Cuando abierto... No sé. Hace dos años había Amur Rai's Kingdom, y esa fue una pel·lícula que dices, vamos a tener un buen festival y todo. Pero esa fue la Grace de Monaco para poco la opinión común. Fue poco como el año pasado, la del Grand Gasby, poco más enfocada sobre la atención, sobre la grandeur, sobre demostrar toda esa belleza, no sé, nada de realmente intimo al final, nada de emociones o cosas así. El Grand Gasby, això. No té de tot aquesta pel·lícula, no sé. Bueno, però dèiem això, que parlaríem de les pel·lícules que hem vist, de la que encara podem veure demà, perquè ja us dic que demà es pot tornar a veure encara la pel·lícula del nostre amic José López Pérez, José López Pérez, que va estar aquí fa dues setmanes i que ens va parlar de la seva primera pel·lícula, com a director, que és les tres vides de Pedro Burruezzo, que encara es pot veure demà, ja dic, en el cinema Girona, en sessió de dos quarts d'avui, únicament amb Cineforum posterior, on estarà ell i el propi Pedro Burruezzo, i un editor també, que ara, perdoneu, no me'n recordo com es diu, ara ho buscaré. Ho dic perquè, si voleu veure aquesta pel·lícula, demà és una ocasió pràcticament única, perquè només ha estat l'últim mes, només els dimecres, i demà ja dic que és l'últim dimecre, jo intentaré anar-hi, però ho tinc una mica difícil, i a part tenim la possibilitat que, si algú ens demana dues entrades, doncs podré regalar-les. Així que ja ho sabeu, vullents, poseu-vos en contacte amb el programa, a través del telèfon, podeu trucar i us agafaran el telèfon per aquí, o podeu escriure'ns també en el Facebook del programa, o en el Twitter i d'una manera o d'una altra, ho rebré, i donarem els vostres noms allà a l'entrada dels cinemes, i podreu entrar dues entrades, una entrada doble gratis. Així que ja ho sabeu, una pel·lícula interessant, de la qual el director ens va parlar, amb aquest personatge interessant, interessant que la pel·lícula es diu així, les tres vides de Pedro Borruezo, perquè és una persona que és músic, un molt bon músic, és també un místic, s'ha fet de la religió sofi, curiosament, que és la part més cultural, més peculiar del musul, de l'islam, i també és un ecologista, té una pàgina que és vida sana, o una cosa així, no us ho hauria dit exactament, perquè encara no ha vist la pel·lícula sencera, que ha vist un trosset, i una pel·lícula això, que té molts racons diferents, i que pot ser força interessant, dintre del que ara mateix es pot veure a Barcelona. I després parlarem, en Titziana precisament ha vingut avui, per parlar-nos del cinema iraníà, suposo que de l'últim cinema iraníà, que a Rostami i companyia, i dintre d'això, parlarem exacte d'aquesta pel·lícula que sentíem la música ara, de Persepolis, de l'autora Satrapida, dels còmics, que vam fer molt interessants, i de copia certificada, de copi com foc, i d'aquesta pel·lícula que ja vaig veure fa tins, però que no entés fins fa poc, perquè he tornat a llegir alguna cosa, la veritat és que em va costar, em va costar d'entendre. M'agradarà molt sentir el Jaume per la d'Ella, Titziana també. No sé, jaume, suposo que has vist alguna coseta aquestes setmanes, tu que vas anar així al cinema, jo és que vaig poquet últimament, no sé per què, no m'acabo de saber combinar. Ja, ja. La pel·lícula de la dolça, o sigui, hermosa, conventura. Aquesta també la vaig veure jo. Bé, vull dir, a mi em parla la setmana passada, encara que fos poca cosa, però la Titziana està molt interessada en que li diguem alguna cosa a ella, especialment, no? Ah, sí? M'agradaria, sí, encara que sigui un minutet. Jo no la puc veure entrant. D'acord, per això, que llavors, no sé, jo penso que ho hauries de començar tu, i llavors jo, perquè ens coneixem molt bé la opinió teva i meva, i llavors li fem aquesta alegria, li donem. Però comencem, doncs. Comences tu, i jo segueixo, complemento. Sí, el que passa és que després em vaig adonar, parlant amb tu, precisament, que m'havia perdut els 10 primers minuts de la pel·lícula, cosa que no s'ha de dir, s'ha de dir, perquè tu arribes al cinema i preguntes, perquè dius, bueno, tinc temps per anar a fer una petita compra, i tal, ja, al supermercat que hi ha al costat del cinema d'Icaria, 10 minuts en 11, 10 minuts tranquil·lament, i quan torno, veig que ja ha començat, i llavors em vaig perdre, no, em vaig perdre una part important, perquè al començament, segons el que m'has dit, ja, home, es planteja el que són els personatges, la relació entre la mare i la filla, el moment en què ells dos es coneixen, són una parella de nois molt joves, de 20 anys o així, que en principi, doncs, bueno, el fet que ells es coneguin, dona sentit a la seva vida. No és així, ja, home, perquè per separat no fan res. Ella està tot el dia dormint a casa, no aixeca el cap del seu llit, la seva mare intenta que reaccioni, però no aconsegueix, en un moment determinat, es troben els dos, que això no ho vaig veure, però ho he vist en algun trailer i m'ho has explicat una mica, i al moment de trobar-se els dos, agafa una mica sentit la seva vida, ja. És que aquí l'avís tota tan poc ho veu, això, es marca i pun, hi ha un moment que apareix ell per allà, en el parc que ell acostumen a anar, i un cop has vist amb ell, doncs, automàticament ja els tenim junts, ja tenen una dinàmica. Sí, la pel·lícula té aquesta característica, que no ens ensenya les coses que passen clarament, sinó que ho endevinem perquè no fa falta, tampoc explicar-ho tot. Una relació és el que és, és el que et trobes en un moment determinat. No és tot allò d'anar explicant de mica en mica com es troben, com es coneixen, com comencen a estimar-se, sinó que ja està. Allò tan bonic dels... oh, del procés. No, no, de l'enamorament. És que Tiziana potser, i no sé, els nostres ullens, potser no ha vist cap pel·lícula d'aquest director, del Jaime Rosales. Em deia que sí, que en tiren la cabeza. M'has dit que sí, no? Ho veig entès malament, doncs. És un director molt peculiar, molt peculiar. Jo gafaria el que acabes de dir tu, francès, això que no ho acaba d'explicar i què tal. En canvi, o sigui, en el tiro en la cabeza, sí que ho explica, encara que sigui a distància. Crec que hi ha una variant aquí. Aquesta variant segur que té a veure precisament amb la qualitat del film i el que, veritablement, acaba sorprenent-te tenint en compte l'altre. O sigui, que l'altre ja estàs molt d'acord, perquè és el seguiment d'una tarda, i que, evidentment, està compromès amb la lluita armada en contra de l'estat espanyol, així de fàcil. Nosaltres l'anem seguint, i a partir d'aquí, amb aquesta distància que xisteix entre la càmera i el personatge, arriba un punt que aquesta distància, tot i que és la mateixa, llavors ja no és la càmera, sinó que ja és la pròpia policia qui l'està seguint i qui l'està investigant. Això em va semblar un joc molt interessant que destaco com a gran virtut de la pel·lícula, i com que en definitiva, llavors, nosaltres anem a parar en aquest punt de dificultat, o sigui, en aquest punt que podríem interpretar, que sempre hi pot haver algú que et vagi, que t'està tenint el que t'ofagis, i més si estàs fora del que és l'hòrbitre natural. Ja penso que ens vagin l'enfinitat quan estem dins de l'hòrbitre, i vam dir, perdem l'interès, una mica la vida de l'altre, vull dir, saps, allò que... La vida de l'altre. Allò que el sistema s'organitza de manera per tenir completament controlada tota la pròpia, totes les persones que ve, que estan vivint i convivint, i llavors té un aparell policial que provoca que ve, que vull dir, ara investigarem aquest, a veure què, seguirem les converses que té, vull dir, tot, no? I llavors, amb el tiro en la cabeza hi ha aquest joc, que hi ha un moment que ets tu, que és la càmera, que podríem dir que és subjectiva, no?, vull dir que no és identificable com a tal, i que tu i el cinema hi jugueu molt amb això, i de cop i volta aquest punt es transforma en que hi ha algú que t'estava gilant, no? A canvi, la pel·lícula aquesta de Hermosa Juventud és tota una altra història. En definitiva, és tota una altra història, perquè aquesta sí que és una història, i jo crec que aquella és una realitat, pràcticament, és com gairebé si fos un document. El que passa és que aquest document té la virtut de ser un documental, sinó un reportatge. Exacte, en tot cas és com una mica de reportatge, o no sé, no? I a canvi, aquí no, aquí estem plenament identificats amb la ficció, i llavors és clar, llavors amb la ficció hi ha tu i ventes, i el que acabes inventant és aquesta història d'una parella que viu en un context social com el nostre, que la pobreza va generant les seves víctimes, no?, i aquestes víctimes, de mica en mica, doncs encara que no tinguin pràcticament opcions, doncs van buscant la seva resituació, no?, primer ens ensenya un pas que fan entre els dos, i com diu el francès, que al final de tot, ens ensenya que no ho diré, el que és, ens ensenya un altre pas que seria el segon, però que llavors ja s'ha individualitzat, això, precisament correspon, precisament, en què un s'ha quedat en allò que ha sortit, com a llavors, fruit d'ells de la seva estimació, i l'altre ha de fer el que sigui, precisament, perquè el fruit d'aquesta estimació i la pròpia estimació necessiten aquell complement, diríem, doncs, econòmic, precisament, per tirar endavant d'una manera mínima, no?, i llavors, esclar, aquí hi ha un joc de qüestions, per exemple, les relacions que xisteixen entre els pares i els fills, aquests pares i fills doncs tenen el propi defecte d'aquesta situació que vivim, però paral·lelament també hi ha l'altre defecte, que és el que generem nosaltres, perquè acabem tenint doncs uns neguits molt forts, no?, molt forts perquè no, perquè no hi ha res que ens motiva, no hi ha res que ens estimuli, fem moltes, no sé com dir-ho, moltes brindis al sol per dir-ho d'una manera, no?, de fer currículums entre Carlos i tal, i no apareix, no?, tot això hi és, però per mi, on la cosa falla, és en què determinades coses, que el cap i a la fi, el final de la pel·lícula, allibera tal a la protagonista, com els que l'envolten, crec que no es correspon a una realitat, que si te la prens com a bàlida, doncs t'estàs enganyant a l'espector, ja ho veig així. Estic pensant ara que parles i... i pensant en les pel·lícules Jaime Rosales, que és curiós que parlem d'ella avui, perquè potser té més a veure amb el que parlarem després del cinema erení, que si parléssim de qualsevol altre director, estic pensant que no és tan diferent el que fa el Jaime Rosales, no és tan diferent el que fa el Vítor Erize, per exemple, no sé si el coneixes una mica, a nosaltres el coneixem molt bé, perquè és un d'aquests directors per a nosaltres de referència, i ho dic perquè fins i tot el Vítor Erize va tenir aquí a Barcelona, suposo que altres llocs també, una exposició conjunta amb l'Ave Eschiorastami, va tenir unes cartes, una correspondència que havien tingut durant un temps, i això va permetre en el centre de cultura contemporània, que va fer una exposició on hi havia fragments dels seus cormetratges, de les seves pel·lícules, de tots dos, com emparentant, com lligant, relacionant el cinema que fa el Vítor Erize, un cinema podíem dir contemplatiu, alguna forma, segons com ho mirem, un cinema d'autor, clarament, una persona que vol explicar una cosa de manera molt determinada, s'explica, doncs sabem molt bé el que ha de posar cada moment, el que ha de dir, el que ha de fer, una mica com el Jaime Rosales, una mica com el que ara està amb mi, és a dir, que semblaria que en aquest programa, tal com hem començat, doncs no tenia res a veure, una secció amb l'altra, però en canvi no ho veig tan diferent, i ara, fins i tot, pensant en la pel·lícula de Còpia Certificada, Còpia Confort, també ens parla d'una parella, no és exactament igual que el que fa el Jaime Rosales, però té el seu punt de comparació, si ho sembla ja anem barrejant una miqueta a tot, perquè... Ja veus, tu ja participes d'això, no? Perquè una de les coses que passa... Sí. Entonces lo que dices tu, de la pel·lícula, esta del Jaime Rosales, es que te molesto un poco que no te explique realmente las cosas, no? Es que acaba plantejant sortides a la situació, i això jo ho veig molt complexa, que no fa massa lamentar el trobo. És com si no estés d'acord en fer el que he fet, fins ara, fer aquest seguiment, i que si et vagi l'enllaure una càmera, que lògicament ho ha d'enfocar. Doncs aquí jo crec que està molt bé que planteji tota la misèria que genera aquesta turda, 25%, per exemple, entre moltes altres coses, és que aquesta turra potser sí que és això, però no fa el 25% de víctimes. Per què? Perquè hi ha altres vies, hi ha altres maneres, que fins i tot alguna la podríem identificar amb aquell planteja com a sortida o com a alternativa a quedar-te aquí, que és el que veiem al principi de la família i al principi de la pel·lícula, i llavors és clar, dius, home, no, no, això és molt més complexa, no? Si fos tan senzill, dius, no, això. Llavors, amb la carta certificada, o la còpia, perdó, aquesta, jo no la recordo gaire bé, però m'has explicat una miqueta i sí que té una... Té una complexitat molt gran. No, sí, perquè el xerrostami sempre és una componente de su pel·lícula, que no t'explica mucho, que no te dice mucho, que habla más de las emociones, de lo que pase en la cabeza de la gente, y a ver, hay gente que lo oye a eso, que hay mucha gente que de una pel·lícula espera otra cosa, que te diga algo, de saber qué piensa la gente, de los personajes y todo. En copia certificada es... Bueno, en copia certificada hay Juliette Vinosh, que hace el papel de una gallerista francesa, que encuentra a este escritor inglés en Italia, en Florencia, creo, para una conferencia bonum, porque este escritor presenta su libro sobre las copias de arte. Entonces, en el arte, entre las pinturas, en el arte en general, y desde allí se encuentran, empiezan a charlar y todo, y deciden de partir juntos para un tiempo, para un tiempo, el tiempo mismo no lo conocemos, quizás hace un día, un día y medio, pero algo que luego de... toda la pel·lícula está en este día y medio, entonces está muy de manera prolongada, luego hay este confronto entre los dos, donde el ruolo, la posición de estos dos, no se entiende realmente, porque empiezan hablando de arte, claro, pero luego de la vida, de sentimientos, de amor y todo, y luego a un momento, a un punto, empiezan casi a pelearse, porque empiezan a hablar de... como si fueran marido y mujer, y peleándose... Aquí està Tiziana, el que jo he llegit, el que aquests dies preparàvem una miqueta del que parlaríem avui, és que el que fa, el que ara estàvem amb aquesta pel·lícula és reproduir una relació d'una parella, potser de 40 anys, en un dia i mig, és a dir, que fa com una mena de còpia a escala, és a dir, si una persona, per passar tot això que tu estàs dient, que ara ens coneixem, ens il·lucionem, ara passem una sèrie d'anys, llavors comencen a veure'ls enfrontament, doncs ell diu, doncs jo ho explicaré tot això concentrat, i aprofitaré per barrejar-ho, amb la història de l'art, per mirar si el que nosaltres estem vivint ara aquí doncs és una còpia o és una realitat, és a dir, que és un discurs absolutament complexa i complicat d'acabar com tu dius, que hi ha algun moment que no acabes d'entendre, perquè està tot tan... De fet, està emparentada amb una pel·lícula de... té força a veure amb aquella pel·lícula, que ja veuràs si me'n recordo el nom, del Roberto Rossellini, que... que protagonista tenim a Berman. Estromboli. No, estromboli no, és aquesta... té que res sempre, es va dir aquí. Realitat en itàlia, em sembla que es diu, en itàlia viatjo per Itàlia. Viatjo a Itàlia, si no recordo malament. I és una miqueta com si fos una mena de versió d'aquesta pel·lícula, perquè els personatges van visitant diferents llocs d'Itàlia, diferents... ruïnes, i llavors el que va passant al llarg de la pel·lícula està reflectint també el que està passant en el seu interior, en l'interior de la parella. La diferència que hi ha entre aquesta, o sigui, aquesta del Rossellini, i la que parleu de... És que aquella és un viatge per veure si es tornen a trobar-los, no? O sigui, en definitiva han entrat en un camp de crisi, que les coses no els hi van prou bé, no estan satisfets, un i l'altre, amb el fet de conviure, i llavors van a la recerca. Això també passa amb la pel·lícula del cel protector, no? Vull dir que també la tenim més molt semblat. Vaja, tota una altra història, sí, sí, sí. Clar, però és el igual. Sí, sí, una recerca també. Anem a la recerca de la nostra estabilitat, perquè en aquests moments tenim certes dificultats, no? I, a canvi, el viatge a Itàlia és una altra cosa. Aquesta còpia certificada és el que diu ell, que també pot ser una altra cosa, que en definitiva és condensar amb un intemps que no té per què ser un dia i mig, perquè a la millor pot ser intemporal. La sirema també ho és, intemporal. El propi muntatge en paral·lel ho és, intemporal. Perquè quan veiem una cosa, no veiem l'altra. Però el que passa és que nosaltres ens creiem, que mentre passa això ens ensenya l'altre i també ens ho creiem, que hi hagi aquesta distància. Per això no és real. No és en el mateix temps que nosaltres ho percebem, sinó que tenim aquesta il·lusió. Jo penso que el temps que tu dius, o ell diu un dia i mig o així, jo penso que és relatiu això, que pot ser una hora o poden ser 24 dies. I llavors jo crec que això és una altra dimensió que la que barrejàvem del Rossell Idi i del Senyor Bertoluxi, és el seu protector. Sí, sí, sí. I de Jaime Rosales, estem combinant, i de Vítor Heríceo, quan directors, estem parlant la vegada, però he tallat jo una mica a Tiziana, ara veuré que continuïa mal. Sí, perquè hi ha una cosa que també, a partir del que parlem crec que és molt interessant, la diferència que hi ha entre aquestes coses. Com ens ho en passem, això, no? Com ho entenem, en definitiva, i que és el que ens aporta a cadascuna d'aquestes pel·lícules, no? Jo crec que això és molt interessant. Jo t'he tallat, Tiziana. La còpia. Arriba un moment en el que no entens gaire bé què passa, perquè tots dos comencen a barallar-se. No saps si són uns desconeguts que juguen a ser un matrimoni, o un matrimoni que juga a fer-se passar per desconeguts. No saps ben bé què està passant allà. No saps si s'agraden, si volen ser una parella, o si... Perquè hi ha un moment que es deixen, per exemple. Hi ha un moment que... Sí, entenc el que dius. Perquè... Perquè sí, perquè... perquè... No sé com dir-ho... El fet de no entendre el que passa entre els dos, si lo hemos visto en otros directores i, quizás, me parece que los otros te gustan un poco más que este estilo más experimental, digamos, del... El chiarostami. A mi m'agrada molt, el chiarostami i tant, i aquesta, sobretot. Sí, sí, però... però, quizás... Que entenc més els altres, això sí. És veritat, sí. O sigui, m'arriba més. És veritat. Però... A mi, personalment, sempre m'ha agradat el fet de... quan veig en les pel·lícules, més un estudi de les emocions, de la gent, i després de... de les... de... de què passa, per exemple, entre una parella, el que passa a la cabeza, de cada una de les parelles, que sí, que cada parella les té diferents, però, al mateix temps, sí que ho sabem, que hi ha coses que els homes fan, i les dones fan, com defectes, preges... Hi ha unes diferències. Hi ha unes diferències que són... no sé si diran universals, però... sí que hi ha coses, i com en copia... en copia certificada, el que m'agrada és que és això, que hi ha vivit, i un home que hi ha vivit, que es troba, i que és com si... si es veuen amb el seu ex, per exemple. Sí, sí, sí. Com una descarga també, com una dona, com... com algú que ha amat, i com algú que vol amar també, perquè ho veus... jo, personalment, ho sento. Les coses que... que... que aquesta gent troba, pensa. Llavors, sí, el que ara està a mi, el que ara està a mi, amb aquesta pel·lícula, al final, ho fa un poc més, de parlar de pareja, perquè el que ara està a mi no és que hable moltíssim de pareja, sí que hable de... Això sí, això sempre ho fa. Però, en aquest cas, i en aquest cas també, la cosa més... la cosa diferent era que... que ha tomat algú de famós, no? Perquè la Judith Binoche també és una famosa, i fue su primera pel·lícula rodada en... en França, entonces, no en Irán, porque él siempre se quedó en Irán a hacer sus películas, aún si, bueno, su cabeza de todo el mundo no es... bueno, sí, es algo de especial. Y... no sé, a mí... a mí, esa me convence, pero... bueno, yo soy una... yo amo el cine de Chiarrostami, entonces, es su estilo también, que siglo y... Lo que dius, lo amo, dius. Ostres, això és... És molt interessant. És una qüestió de idioma. Jo, per exemple, a qui m'agrada molt és la Binoche, em sempre m'agrada moltíssim, i llavors, clar, trobar-la allà avui, que no ho he vist tot, he de ir allà, però, bueno, vull dir, les bones, sí. Jo vull relacionar aquesta pel·lícula sense que tingui molt a veure, però... té un punt de reflexió la pel·lícula de la que parlem de copia certificada del Chiarrostami. Vull dir que, amb la distància i amb tot, amb la que ara veureu que alguna vegada ja hem parlat aquí, em sembla que cap persona del programa l'havia vist, tampoc, però us la torno a recomanar, que és l'última pel·lícula que va fer el Giuseppe Tornatore, que la va fer en anglès, rodada per... interpretada pel Jofri Ras, pel Jim Stargis, bueno, i altres actors, que es diu la millor oferta. Una pel·lícula en la que també es parla de la falsificació, perquè aquí, de fet, el personatge de... diguéssim, o el que fa de Marito, o a Manon, no sabem què, a la pel·lícula del Chiarrostami, que és aquest actor, que es diu, ja us ho diré, ja us ho diré, perquè ho dèc teni per aquí. Ara no me'n recordo el nom del actor. Bé, el James Miller, es diu, em sembla. James Miller, sí. No, James Miller és el nom del personatge, és el actor, es diu William Schimel. Doncs el personatge aquest que fa el William Schimel, com una mica de to deia estitziana, defensa la còpia, defensa la còpia dintre de l'art. I el Chiarrostami aprofita aquest fet, o vol parlar-nos també, de que de vegades ens pensem que hem de buscar l'autenticitat a la vida. De que les relacions han de tenir alguna cosa que les faci autèntiques. I aquí a la pel·lícula, al llarg de la història, anem tenint tota l'estona, i per això el que tu deies, només de les relacions, sinó que va una mica més enllà, relaciona la història de les persones, també amb la història de l'art. Amb el fet que, de vegades, una còpia és una cosa tan valuosa. Sempre passant, sí, per a la còpia, la idea de la còpia. Exacte. Sí, és una cosa valuosa o no és, és la qüestió... Exacte, i per això, ells van vivint aquesta història, que d'alguna forma és com una còpia que es troben, que passen tota una sèrie d'èpoques, i aquests, en canvi, ho fan de manera gairebé immediata. Es troben, tenen una relació, van a fer un viatge, continuen parlant, ara es barallen, allà. I això és com una còpia d'alguna forma, també, com el cinema mateix. Estan fent un discurs sobre com es construeixen les històries. I el que és important és que en tot moment són lliures de fer el que creuen. O sigui, fan el que creuen. Vull dir, el marge de perjudicar-se ells mateixos, fins i tot. Evidentment, perjudicar-se a l'altre, probablement cal els interessaments. Clar, si no tens, si no tens cura de tu mateix, vull dir, el que puguis perjudicar a l'altre és lògic, no? Està més lluny que tu mateix, no? Això també és molt... És que a partir del que has dit, m'ha vingut a agir a la memòria. I el que passa a la millor oferta, a la millor oferta del Josep Torratore, que també és una pel·lícula molt valuosa, tot i que té unes coordenades, doncs més... Podíem dir més comercials, clar, no és el Quiero Stammy, no és un cinema d'autor allò contemplatiu, que has de dedicar-te molta estona a interpretar els diàlegs, a saber de què t'estan parlant. Però sí que és una història que també et parla de la falsificació, en aquest cas. Directament, el Jofi Gras és un detector de falsificacions, és un expert en falsificacions. I al mateix temps, és una persona que es dedica a vendre art. Són d'aquests que estan en les sovastes per fer que el preu de les obres d'art pugi i la empresa per la que treballa guanyi el màxim de diners. Llavors, tota la trama està formada, està conformada de manera que hi ha una història en la qual ell es veu involucrat, d'una dona, d'una dona jove, de la qual es va enamorant de manera perdudament enamorada, perquè ell, pràcticament, no ha viscut mai la vida d'una manera real. Tot el que ha viscut ha estat l'art i poca cosa més. L'has vist, la pel·lícula? Jo penso que és una pel·lícula que, sense que tinguis gaire vera amb la del Quiero Stammy, reflexiona una mica sobre el mateix, sobre la vida, i és força... és força potent, també, la pel·lícula. A mi em va agradar, Tiziana. Sí, sí, sí. Sí que sobre la pareja, la importància de tener una pareja o no, también el hecho de cómo la vida te cambia con eso y si tú lo quieres o no lo quieres porque este hombre, bueno, su vida es su vida con el arte, con sus cuadros, con su casa bella y todo, pero no tiene una relación, no tiene ninguno con quien pasar sus días realmente, tiene su trabajo, su arte. A mi mateixa ha creat una mena de còpia de la realitat i amb això ell viu prou bé. Ara impressionant, jo recordaré sempre... I passar a una còpia, perquè en realitat ella no és una persona... Impressionant per això, jo dic sempre el moment en el que veiem com a espectadors, per primera vegada, el que té en aquella habitació, en aquella cambra tancada, cuidesada, aquella quantitat de quadres, que si veus al final els títols de crèdits, estan trets de museus reals, edicions obres originals. Efectivament, t'agafa un mereig, sabeu el síndrome de Stendall, el que t'agafa quan veus molta belleza, que t'acaba agafant com un mereig, a mi em va passar una mica bé en això, no pot ser, tant rostres estilitzats, de tantes dones, de totes les sepques allà acumulats, i a més a més sabem com ell les ha anat aconseguint, de manera fraudolenta també, enganyant a l'altre, a partir d'una mica que puja el valor, o que el treu el valor, va fent una mena de xanxullos. Bueno, no sé, m'ha semblat que no deixava de tenir un punt d'interès al fet de comparar les dues pel·lícules i tornar a recomanar-la, i mira, m'ha fet molta gràcia que l'hagués vist per poder comentar-la també. Si em permeteu, encara hi ha una altra cosa que hem dit i no sé que m'ha fet pensar que com a punt de comparació, precisament amb l'hermosa, és la diferència. Entre tot el que heu parlat, on veritablement veig una diferència amb el cram, entre el paper de l'home i el paper de la dona, és que tu has esmentat en un moment determinat, no? Llavors, l'home em semblaria que a la pel·lícula de Rosales diríem que l'home és més insegur, vull dir, no té la mateixa capacitat. És la mujer que... Exacte, la dona és la que, en definitiva, portaria aquell punt de solució, no? Probablement això és el que em desagrada a mi, eh? Ecolta, potser sí, que és això, eh? Me la diròs. Llavors, el que sí que és cert és que ella busca aquell punt de solució en la seva situació en cap moment renunciant el que és la parella d'ell, i evidentment ell ha de tenir cura, al costat de la mare d'ella, evidentment, ha de tenir cura d'aquesta criatura que veritablement els ha lligat i que paral·lelament ha proporcionat un equilibri. M'ha agradat també senyalar-ho com a... com a cosa interessant a tenir en compte, no? Perquè crec que les pel·lícules és això, també el que havia de fer, oi? Quan, en realitat, aquesta dona, que després demostra tota aquesta fortalesa que tu dius, aquesta seguretat, al començament, com jo he comentat, al començament que em vaig perdre, doncs ella, en realitat, està perduda, no? Estaria amb en Melangea, aquí, eh? Del Lars von Trier, també, eh? Això també té a veure amb la pel·lícula, que davant de la dificultat, ella, i que ja l'assumeix, com el seu, el cap i a la fi, això ho assumeix en el moment que parla amb sa mare, ara sí que t'entenc veritablement, oi?, ja has pujat 3 criatures, en canvi, només una. Aquí, això ho explico com a tal, però no és que jo hi estic massa d'acord amb això, eh?, perquè, oi, com a coo. Però, veritablement, és aquell moment que ella diu, ah, i aquí vaig d'espavilar, perquè parlant amb el meu propi marit, això no avança. Però tu mateix estàs deixant entendre, pel que dius, que no és tan important el que nosaltres pensem, l'opinió que tenim, sinó la qualitat de la manera com s'està reflectint a la pel·lícula, un fet tan... tan real, en realitat, és una pel·lícula que també parla de la realitat de la vida, intenta el Jaime Rochales cobsar, és a dir, arribar, agafar, la realitat mateixa, i al mateix temps, també ens parla, és impressionant, perdoneu, però ara m'estic impressionant pel que estic pensant, perquè també parla de la còpia, i això a través de la famosa escena del mòbil, perquè hi ha un moment determinat, que hi ha un mòbil que agafa tota la pantalla, que nosaltres anem veient la vida d'aquests dos nois, perquè són molt jovenets, dos joves, des que ella ja té una panxa força gran, perquè ja està força embarassada, tenen el nen, tot això ho veiem a través d'imatges del mòbil, de les fotografies que s'han anat fent al llarg d'aquests mesos, de 300, 400 fotografies, perquè estan allà numerada, i al mateix temps van entrant missatges de WhatsApp, continuament, que van contestant, mentre van repassant aquesta, és a dir, que també ens està parlant d'alguna forma, que el que vivim ara, amb aquesta acumulació d'informació, amb aquesta quantitat d'imatges que captem, també és com una còpia de la realitat. També ens parla una mica d'això, el Jaime Rochales, o com a mínim, ara que estem parlant de la còpia certificada, del Victor Erize del Chiarostami, sembla que hi hagi un discurs similar en quant a la complexitat que té aquest discurs. Vaja, no sé, si és que ho estem forçant una miqueta massa, o la cosa... Està bé, aquí tot. Molt bé, molt bé. Què més, què més? Més del Chiarostami, va, anem-me'n a aprofundir una miqueta pel Chiarostami, si et sembla... El Chiarostami... No, perquè pensava que el de la pareja, la relació entre pareja és algo que el Faradi, otro iraní hace casi todo el tiempo, especialmente en los últimos películas que son sus más famosas, aún si el empezó mucho antes de esas, pero sí. Bueno, no sé como que podemos hablar del Faradi, sí, o... Sí, sí, ja que ho relacionaves amb això de la parella, els comentants o algunes pel·lícules? Sí, sí, sí. Bueno, el Faradi el Asghar Faradi és el que casi todo el mundo conoce ahora, entonces no es un realizador solosí, iraniano, que nadie sabe de quién hablamos porque es el realizador ahora, la última es la última es el pasado. El pasado, antes el pasado fue una separación ni dir nadie... Una separación, y antes de esa fue About Ellie a propósito de Ellie, no sé Aquesta no l'he vista, però també va tenir molta. Muy buena, esa es mi preferida de las tres, y fue la película que un poco lo lanzó, no? Esa fue la película que de hecho creo que ganó algo con esa película también con el About Ellie, el... el orso de oro ozo de oro, de argento, perdón, a la... Plata Sí, mira, en català es diu argent, molt similar a l'anitalia, argento, sí, sí. Argento, argento. Com el Darío, i com l'Àsia Argento, per cert, que s'ha escrit un article ja de... Ja arribarem, ja arribarem. I... i és, doncs, un oso d'argent en... en Berlín, i el vego, bueno, su película la que... la que lo llevo al suces... total, fue la... y al suceso total fue la... fue esa una separación, donde ganó todo, lo ganó todo en Berlín, fue el primer caso creo, de la... de la historia del Festival de Berlín que ganó lo del... el premio de la regía, de la realización, el premio, todos los actores, como medios actores, y todo eso. I tu estaves allà, clar? Y yo estaba ahí, sí. Y no me lo pierdo. És que és impressionant aquesta pel·lícula, eh? Jo la de... a propósito de ell, i no l'he vista. No l'he vista. Tu dius que millor encara. Una separación es verdad que... que sí, que... Si no piensas, més tardes dices... ¿Cómo lo ha conseguido este hombre? Porque te habla para dos horas de una pareja que se quiere separar, pero no se quiere separar, entonces, ¿qué pasa? Entonces, no se odian, no se... no es que alguien entre... entre ellos ha hecho algo de mal o nada, pero es que la situación los... los fuerza, ¿no?, a separarse y luego tienen una niña y la... la mujer quiere llevar esta niña fuera de Irán, entonces, la temática, luego, claro, el tema siempre es como en... casi todas las películas diría que vienen de Irán, que salen de Irán, siempre el tema de base es cómo se vive en Irán, ¿qué podemos hacer en Irán? Entonces, ¿qué nos prohíben y qué podemos hacer, ¿no?, por eso, entonces... És que el cinema, en Irán, per... vaig estar llegint una miqueta sobre el cinema en general, en aquest país, ha de passar, de fet, una... una criba, s'ha de passar una ment... No es pot dir una censura, però una cosa similar. S'ha de dir, ha de donar el permís perquè la pel·lícula es treni en el país un... bueno, el govern, el departament que tinguin de cultura, doncs ha de dir, això sí que es pot estrenar i això no. Vull dir que, clar, per poder tornar-me a estar amb la idea que aquí també a l'estat espanyol va passar durant uns anys, tot i que ja no sé si... si ho coneixes una mica, amb... amb una sèrie de directors, sí, en Berlanger, en Bardem, una sèrie de directors que van saber fer un cinema d'una profunditat enorme a partir de que no podien parlar de les coses obertament. I semblaria que aquí, a l'Iran, ara mateix, està passant el mateix, a través d'aquest director, que estàs parlant ara, de l'Esbar Faradi, i, potser, també, a través del George Stammy, és a dir, com que saben que no poden explicar qualsevol cosa, de qualsevol manera, doncs ho fan amb una profunditat d'imatges, amb una capacitat. Sí, sí, explorando yendo más al profundo y casi hablando por simbolismo más que por realidad, porque no pueden hablar por realidad, porque la censura, si es verdad por esa película, por ejemplo, se la dieron en... creo que nunca salió en Irán, por ejemplo. Me parece, me parece que no. La censura siempre ha existido en Irán y es curioso, porque al mismo tiempo el primero cinematógrafo público en Irán fue en 1900. Entonces, hablamos de los primeros que hicieron cinema, ¿no? Sí, perquè em sembla que un xar de persia o així va anar a París a l'exposició universal de París i va anar amb el seu fotògraf i va dir, no, no, em compres tot el que faci falta per portar allà el cinema. Sí, sí, para traerlo en Irán, y desde luego desde muy temprano empezaron... Siempre se han revelado los iraní viviendo su historia, claro, entonces la historia como sabemos ahora y siempre ha sido condicionada mucho para el islam, ese poder del islam muy alto muy importante después de la revolución de la revolución que se llama revolución islámica pero donde se construyó una república pero esta república es de ideología islámica y bien conservadora entonces por eso siempre fue así que desde Irán venían personalidad gente con ideas quizá muy rebeldes o que con esta contradicción porque por un lado adoras tu país pero por el otro lado es tu país mismo que no te impide de hacer las cosas entonces si el Kiarostami hace eso de una manera el Faradi lo hace de otra la Marjanza Trapi lo hace de otra todavía de otra bueno, una más pero siempre que ve que se conocen un poco menos como el otro día he visto de nuevo la del Baman Gowari se llama nada hable habla de los gatos persas que fue creo que salió aquí en España hace cuatro años algo así y eso también es un director que quizá lo conocemos menos aquí pero esa película fue bueno muy emocional para mí muy para mí a mi a saber a base d'anar parlant tot el que hem estat parlant a mi el que em sugereix precisament el Kiarostami amb aquests plans llargs que moltes vegades dius aquí el que passa és que aquest país se'n va per aquest camí i desapareixerà i llavors et preguntes a tu mateix per què fa aquests plans llargs que es muy simple es muy simple es muy de dar el tiempo justo a lo que pasa y al como dar un reflexo una reflexión más verdadera la realidad entonces si hay en los planos muy largos muy anchos como ese y que se queden para mucho tiempo y dicen pero que pasa aquí y solo hay un hombre que se va y que mira a ese hombre que se va y que pones la misma cuestión es verdad és que m'agrada i llavors a base d'escoltar tant el que heu dit com el que probablement també he dit jo s'ha macut una cosa que això en definitiva és el desig del somni un somni per agradable que sigui i tu suposo que somies igual que jo i moltes vegades me'n recordo i llavors el que em dona em dona la sensació que la pel·lícula és com si fos la realitat d'un somni en definitiva ens planteja i és clar, vull dir, quan desapareix aquell somni, bo dolent o sigui, mal son o agradable acaba per tenir doncs el zero vull dir, arriba a zero i llavors ja està, ja pots tallar s'ha macut això com a malament per pensar-hi no és que ho vegi massa... però t'interessa, oi? Ja m'agrada Ja m'agrada És que penso que això també és important que anem a dir, escolta a partir del que dius, oi, em fas pensar amb això, i llavors... És com si mezcla la realitat la ficció i t'emuestra la realitat però t'emuestra la ficció també, sempre com en... el sabor de las cerezas, por ejemplo con el hombre, el protagonista suicidarse, y esa pienso que... Misa, aquesta de l'Àquio una miqueta feia referència, sí, quan parlava d'això de l'home que s'allunya Això també ho va fer un paio d'aquí, que ara no recordaré qui és, però que va fer una pel·lícula menorca i també plantejava aquesta qüestió, oi, aquest paio no... Vull dir, i d'allò llavors l'Albert Serga probablement ho ja hem d'esbrinar o també si té alguna cosa d'aquestes, si és que la té perquè jo això no m'ho he llegit a cap crítica sinó que ha estat a partir d'escoltar el que tu deies, la copia certificada l'art, el que sigui esvalidesa i tal, clar, i com que jo estic amb una associació que hem de validar coses, dius tan important és el rigor com la copia, vull dir, a vegades A tu és molt interessant A tu et penses, millor la... la verdad o la copia Exacte, a més... Per ser polís, jo penso que deies tu que havíem de parlar avui també, vull dir ja estem arribant, ja podem introduir vull dir, ho barregem tot, no? Llavors per ser polís també tenim tot una constante allò que es mantavo de dir, i que jo penso que ho podem trobar amb aquests realitzadors espanyols que deia el francès, no? Des del barlang, que per ser l'altre dia vaig veure que la buc, molt bé, eh? I d'altres, doncs... Sí, sí, has de veure les pel·lícules d'Urlanca, si no les has vist, txena, perquè són... són una referència són un punt de referència molt interessant Precisament per entrar en aquest terreny així com més per investigar, no? Si realment et xisteix, això, no? Llavors, per ser polís, això que deieu de que, quan estàs en una situació d'això de privatitzar, o sigui, que estàs privat de llibertat, en definitiva una dictadura, oi? Tu ho has esmentat, no? Doncs m'has fet pensar en per ser polís que també estem en aquesta constània i de la manera que es reflecteixen la inconsequència humana, no? Però com es pot anar a parar? Jo sempre m'ho he preguntat, però com podem anar a parar amb una dictadura? Quina estupidesa més grossa, no? I en canvi, a vegades acabem trobant-ho tan natural. Per ser polís crec que és una investigació precisament sobre això. Sí, sí, a més que s'etrapi la directora, els seus pares eren... Ells eren molt petits quan va ser la revolució. I els seus pares eren amb la revolució, fins i tot que no es va tornar a ser religiosa, no? Llavors, si aquesta contradicció que dius està completament... Està. A l'ordre del dia, durant tota la pel·lícula, no? Sí, ella, en primer lloc, ella no sabe la envían, sus padres la envían para tener una vida mejor, pero ella no, ella se quiere quedar enterar, no? I allui talla... Pero cómo se hace a vivir con esta revolución, sobre todo con este gobierno y sobre todo con su cabeza, con su mente, porque es una creativa... Un altre element recurrent en aquest sentit que tu dius que també trobem amb el Caïmer Rosal, és en definitiva sortir d'aquí per veure quina alternativa trobem en el que hi ha, precisament per la genera, però el que dius tu, a títol individual, o a títol... diríem de parella, no com per ser polís, que no, no. No, que aquí és a casa meva i tal. És una mica aquells, i això ho he defensat ja últimament, moltes vegades, aquells que es van trobar amb la dictadura, altres que van durar 40 anys, no pensis que van durar 4 dies, això. I que en definitiva van ser els primers que van començar la revolució, que la revolució és no estar de cor amb allò, però això no vol dir que t'hi enfrontes, sinó que senzillament treballes perquè allò no segueixi per tota la vida. El que passa és que no saps com acabarà, ni quant, però que veritablement la teva actitud és de treballar precisament perquè allò desapareixi. Això no... Jo no l'he... Nunca l'he vivido, és... Jo sí. A Francesc no ho sé, però jo sí. Bé. Jo al final, al final de tot, sí, me'n recordo una miqueta, i la repercussió que va tenir. Coneixes els teus pares, saps com són, saps com han viscut i veus les repercussions que té en les persones que han estat abans de tu, i veus com també tot està influenciat, vull dir, com la repercussió de tot allò no ha acabat. I jo tampoc crec que... que la dictadura... Mira el que diré, una cosa així una miqueta forta, ja que parlem de somnis i de realitat. No crec que la dictadura tampoc, per molt que duri 40 anys, signifiqui res en concret. Cap i a la fi és una evolució, és un canvi, no és que sigui 40 anys de dictadura. Tot va tenir el seu procés, la seva part fosca, la seva part amarga, la seva part d'obertura, la seva part de lluita, la seva part creativa, la seva part de fugir, la seva part de tornar. Vull dir, hi ha molts canvis i molta... una coyuntura molt forta, i fins i tot estem parlant que en aquests moments d'endús és quan la creativitat és més gran. Fins i tot podríem trobar faltar en certa manera, i això és estrany dir-ho, i podríem trobar en certa manera, ara mateix, a faltar, que hi ha creativitat d'aquestes persones. Per què s'origina aquesta creativitat? Ens fa falta, ens fa falta, i ara diré unes pressions, ens fa falta una situació tan dura per poder crear. Aquí està l'error, precisament. Aquest és l'error, no? Aquí n'està convençut, és que hem de crear una dificultat en definitiva per què reaccioni. Jo no ho defenso això, simplement plantejo el dubte perquè estic intrigat per aquest fet. Jo recordo la primera pel·lícula d'una de les primeres seves. És de les primeres seves? No, no, intento declarar una mica el desconcert que tinc a aquest respecte. Tampoc ens fa falta defensar-me, quan m'he despullat d'alguna forma. Emocionalment parlant d'això, recordo la seva primera pel·lícula, que hi ha... La seva primera, no, però una de les primeres, aquella que està basada en la recuperació del país, una vegada que hi havia hagut la guerra amb l'Irak, a veure si ho sé dir, com es diu, que ara no em ve al cap. No me'n recordo. Una pel·lícula en la qual nosaltres veiem... Sí, ja tinc el títol aquí en anglès, però puc traduir, el vent ens emportarà. Ah, el vento no es llevarà. El vento no es llevarà. Una pel·lícula absolutament increïble, perquè el que veiem al llarg de la història és com ell està agafant, reclutant al cap i a la fi, persones per fer una pel·lícula, per fer la pel·lícula que estem veient que s'està fent. És a dir, és una virgueria argumental, narrativa... Per fer un documental sobre el que no se sabe si va a passar. Exacte, exacte. I al mateix temps, aprofita, aprofita per fer una cosa tan màgica en aquesta realitat, en aquest somni que estem vivint tots plegats, com és donar feina a una sèrie de gent. I que tinguin un plat per menjar, perquè són gent que acaba de sortir d'una guerra, i no tenen on caures mort. Agafo aquests d'aquí, agafo aquests d'allà, i fa com una mena de neorealisme itàlia. Aquesta pel·lícula comença i potser acaba el neorealisme iranià. Tali com jo ho veig, perquè és el que va fer el Grossa Lini de nou amb aquella pel·lícula amb l'Anna Manjani, que ara no em sortirà el nom, de Roma, xita aperta. A mi em recorda allò. Allà et parla de les dificultats extraordinàries que hi ha després d'una segona guerra mundial i aquí el quiarostàmia mostra el mateix. Una guerra en la qual tampoc no saps si han perdut, si han guanyat, està clar que han perdut, perquè el país està destrossat, però potser han guanyat la guerra, però és igual, la gent està feta caldo. Llavors ell t'ensenya una mica com es pot recuperar la vida normal, més o menys normalitzada, fins i tot del seu ofici, que és el cinema. Llavors, igual que a Copia Certificada, està fent una reflexió de nou una còpia com és el cinema de la realitat, a través d'un documental, doncs pot portar-nos més enllà, pot portar-nos a que tot plegat, la vida, el somni aquest de la vida, tinguis sentit, no? Sí, sí, exacte. Llavors, jo vaig quedar-me impressionat per aquesta pel·lícula. Després va venir el gust de les cireres, el de allò, que també va per treure el Japó, per treure el barret, i després l'altre que visc és aquesta que parlàvem de Copia Certificada. Hi ha alguns directors més, que em sembla que tu coneixes una miqueta, Tiziana, que m'agradaria que, com a mínim, ara que estem acabant el programa allà, fes-hi amb algunes men, que són aquests directors que han parlat, no només de l'Iran, sinó de l'Irak, també, oi que tu coneixes alguns que són aquests que han fet. És que jo no la sé vist, la pel·lícula, la Pizarra, que no et sonen aquesta pel·lícula que es diu La Pizarra, o tu també. Aquesta altra, que és aquest director, que són tota una nissaga de directors, que hi ha un pare, dues filles, que es dediquen al cinema, que una d'elles va fer aquella a les 5 de la tarda, agafant un vers del Lorca, i va fer tot un reflex sobre la manera com viu la dona, allà, a l'Irak, a l'Iran, una reflexió, també, impressionant amb uns plans curs, amb uns plans lents, també, però que t'arriben molt, molt, molt endins. I, veritablement, el que deien, són... A les d'una de Jafar Panay? Sí. Sí, em sembla que sí, ara us dic el... Perquè el Jafar Panay m'acorda que havia fet una molt fuertes sobre la posició de la dona a l'Iran, doncs sí, podria ser. Podria ser. Ara, en qualsevol cas, us dic la directora d'aquesta, que us dic... És una directora, és la Xamira Magmalbaf. Ah, Magmalbaf. Que és la filla d'un altre director molt important. Això, això mateix. És una setmana que també s'ha dedicat que els 18 anys fa... I tothom ha sido en prisón, toda la familia se fue en prisón por eso, pero siguen haciendo películas, entonces nos gustan. A mi m'agradaria també fer una cosa, perquè no sé, penso que m'he quedat una mica la meitat, eh, amb res, amb un segon. No crec que sigui el mateix, parlar de Berlaga, Berdè i tal, que de Vicent de Aranda, o bé aquells senyors, que feien aquell cinema típic i propi dels governants de l'època. D'acord? Doncs sí, sí, ho tenim en compte. Deixem-me aquest punt, que aquí, com a gran interrogant per continuar parlant, i ara que no tenim el Joan aquí, mira que si ens fallarà, i ens fallarà, perquè ja s'està acabant el temps, de que hi parlem la setmana vinent, no podem dir, Joan, ens fas falta. No pots faltar com avui, perquè ho estava buscant, però no em dona temps a preparar-ho. Aquí a la Cocó, això segur, i més coses. Moltes gràcies, Txena, per tornar. La setmana vinent també pots venir, que és l'últim dia ja, oi que sí? La setmana vinent pots venir amb la Cocó, i jo... Cinema sense condicions, Pumblos.com per tornar a sentir aquest programa. Adéu.