SINÀMETS Cinema sense condicions. SINÀMETS SINÀMETS SINÀMETS SINÀMETS SINÀMETS Si vols saber el que passa al teu costat. Si vols saber el que passa al teu costat. Si vols saber el que passa al teu costat, escolta el Just a la Fusta. Si el que passa al teu costat, escolta el Just a la Fusta. Bona tarda i benvinguts a Cinema Sense Condicions. Aquesta tarda ens trobem de moment, estem al Francesc. Hola, Francesc, bona tarda. Hola, hola, hola. I qui us parla, la Rosa Maria. Estem esperant el Jaume, que està de camí de seguida, el tindrem amb nosaltres. I bé, la resta de l'equip, si saludem a tots, que estan amb coses diferents, personats, professionals. I segur que tenen ganes de tornar a estar per aquí. Espero que algun d'ells també ens pugui escoltar avui per la ràdio o per internet. I si poden, vegi tot que ens facin alguna trucada. Vinga, som-hi, Francesc. Això estaria bé, seria tot un detall, sí senyor. Què se sent? Què se sent? Sent presentadora del cinema sense condicions. Home, és tot un honor. Jo diria que és la primera vegada que faig jo la presentació així. Doncs ja l'has de fer sempre, a partir d'ara, perquè ho fas de meravella. Gràcies, vinga, tu tampoc no ho fas malament. Bé, bueno, bueno, bueno, fantàstic. Doncs per mi també és un plaer compartir aquests primers minuts amb tu. Rosa Maria. Vinga. Bé, doncs som-hi. Tenim ja la sintonia, ja hem començat. Ja hem començat. I ja n'hi han fos a coses, no? Sí, tenim moltes cosetes de les que parlar, pel·lícules de les que hem vist aquesta setmana, pel·lícules de la biblioteca, que fixa tu, Rosa Maria, avui podem fer una cosa, ja que som poquets, i quan som molts, doncs tenim moltes coses de les que parlar, quan som pocs també, però bueno, no dona tant de temps, perquè tothom vol parlar de les seves coses. I teníem encara pendent, imagina, de parlar de les novetats de la biblioteca del Nadal, però és que ara ja tenim les novetats d'Iber. És a dir, tenim moltíssimes pel·lícules que han anat introduint-se en el que podíem anomenar l'Arxiu, d'aquí de la biblioteca de Can Ginestar, i aquesta és una de les coses de les que podíem parlar. Tenim novetats, tenim, no sé, has vist algunes pel·lícules aquesta setmana? Ja veig. Ah, i mira que les esteu veient tots. Sí, les esteu veient tots, i jo no hi ha manera de que la vegi. Però recomano, va la pena, és una pel·lícula molt... A veure, plaçantera de unidor. Vull dir, és que és com un contes, un contes de l'Aquí caurisme aquí, és una història molt maca, és una història de solidaritat, d'esperança, que amb els temps que corren de unidor ja toca. Has notat que ara et sents una miqueta millor, Carme? Pels obrícules, és que fins ara em sembla que els ullens et sentien molt baixers. Ah, vale, vale, jo em sento bé. Tu ets que estàs al control i estàs aquí controlant-hi fent que tot sigui... Sí, sí, sí. I quan no surt bé alguna cosa, doncs és cosa meva també. És el que ha passat fins ara. Ara ja sí, eh? Rossa Maria Alcalà amb tots els ullens de cinema sense condicions, perquè potser fins ara no t'havia sentit ningú o molt baixet, o molt baixet. És una pena, perquè s'han perdut les teves paraules. Els ullens ja saben que estem en el programa Cinema sense Condicions, dos minutets que hem començat. Bé, doncs estem ja comencant a explicar una miqueta les novetats de la Cartellera, i estem volent repassar les pel·lícules que hem vist nosaltres, perquè així parlem amb coneixement de causa. Bé, estem comentant l'Habel, aquesta pel·lícula, que és finlandesa, perquè l'Aquí, caurisme aquí, que és el director finlandès, i ha fet una pel·lícula, jo estava dient que parla sobretot de la solidaritat i de l'esperança. Valors que avui dia doncs fan molta falta. A mi m'ha creat molt l'atenció, perquè els personatges, la majoria són gent gran. La majoria, des del protagonista, aquest senyor, que treballa com a neteja botes allà a l'estació, i que està casat o convivint amb una senyora que també és grandeta, jo què sé, des de la senyora que té la fleca, els veïns als de la botiga també, fins i tot el metge, quan van a l'hospital, el metge, monometge, cirurgia, d'un i tot també és grandet. I dius, estres, què passa aquí? És una societat una mica com que s'està veient, i en canvi el protagonista, el noi, el nen, que és negre, és un immigrant i legal, és el contrapunt total. És l'esperança, els nous temps, és que tothom tenim un lloc en aquest planeta, i tothom tenim dret a buscar un lloc de... No hi ha de treball, en aquest cas és la unificació familiar, perquè aquest nen vol anar amb la seva mare, senzillament. No està encara en tampoc en edat de treballar, encara s'està formant com a persona i com a ciutadà, fins i tot. És una educació una no exquisita, molt maco. Sempre explicant històries plenes, plenes de sensibilitat, l'equic aurisme, aquí. Sí, hi ha un... Mira, no recordo quin ho ha fet. El crític, o la recèndia que posen al cinema esquinat, perquè ho vaig veure al cinema esquinat, o la Jaume bona tarda, ja tenim aquí la Jaume Vidal, la nostra Jaume, benvingut. Hem començat ja, eh? Ja, perquè li sabré. Tu l'has vist d'aquesta pel·lícula? Sí, de la meva maco que he vist d'aquest any. Molt bé, molt bé. Tindria molta semblància amb Capra, eh? Jo amb Capra, eh? Sí, sí. Doncs jo ara estava dient que amb la recèndia que donen al cinema esquinat, a Sant Feliu, comenten que és una mica... No, un homenatge, sinó... que s'identifica moltíssim amb el Charles Chaplin, amb les pel·lícules dels El Chico o Candilejas, no sé si és la ciutat, no? També, també. Per la situació de barris marginals, aquelles són a Portuària, on viuen d'una forma molt humil, molt, molt humil, aquelles casetes superpatitones, que tenen només lo bàsic per sobreviure, eh? I en canvi, els personatges quins valors que tenen, eh? Ara que dius això, hi ha la pel·lícula del Chico, que és mig matratge, que tenim un fet moral allà, que és que veiem que hi ha un nen que va tirant pedres als vidres i el darrere va ell, amb vidres, per posar de nou. El nen tancar el vidre i el darrere va... Crear la necessitat. Crear la necessitat. Llavors, això, com que ve del charlot, ens fa molta gràcia, no? Doncs mira, si això és equivalent a que és probable que en aquest món en què vivim hagi passat més d'una vegada, et sembla que hauríem de fer gany d'esforç per creure en això, doncs, a la pel·lícula, l'Abre, seria tot el contrari. O sigui, és la bondat total. O sigui, així com allà hi ha la Picardia, hi ha la forma de... La Picaresca. Doncs aquí estem en tot el contrari. L'Abre ens parla de la possibilitat que els humans traieixi millor millor i enterrèixim definitivament tot allò que ens perjudiquen, definitiva. Fins i tot veiem un policia que actua com una meravella. Sí, el francès. És un actor francès. El actor francès, aquell, tan bo, a més a més. Sí, i que tampoc... A veure, hi ha moments que llavors li sortirà tota la professionalitat i ja veuràs que tindrà aquí a tot Déu, no? Li sortirà la bateria. Déu, Déu, també ens dona sorpreses a aquest personatge, no? Expliquem al final, però ens dona sorpreses, també, no? Tu vas passar bé, no? Sí, molt bé, jo és el que li estava explicant ara amb el francès, que em va cridar l'atenció que els personatges tenien en compte. La gran majoria són gent gran, gent gran. És el... l'escriptor aquest boèmic i ja no es dedica a això, sinó que està treballant de neteja a botes allà a l'estació. I el... la seva dona, a l'hospital, quan van a l'hospital també, el metge també és un senyor gran, els veïns... Pràcticament és una societat, no sé si vol dir que s'estan veient, però o potser també amb la intenció de transmetre els valors, també, de l'experiència de la sabidoria, de la sabiesa. Pel que dieu, en veu alta. Exacte. Què vols dir? En veu alta. Les societats cultes que tenim aquesta capacitat progressiva ens fem gran, perquè mesurem tant les coses que acabem oblidant que al darrere hi ha d'haver algú que segueixi portant la bandera. Vull dir, i llavors ha de ser la immigració. És això, què vols dir? Per què no? Jo penso que és una de les lectures i que a més està molt clara, és molt clara. Per mi sí. I de fet és que és així Europa, la vella Europa, i ara sí que ho dic en ve baixa. S'estan veient. El creixement de la població, la piràmida que era demogràfica, de creixement demogràfic, és que cada cop la part de dalt, que és la gent que té més edat, és més ampla, i la part de baix, la gent que és més jove, és més petita, més estreta. És que estudia demografia, tot això, que això no és sostenible. Necessitem que hi hagi població jove. I llavors si nosaltres no tenim... La piràmida ha de tenir una bona base. Exacte. És una piràmida invertida. Molt bé, una imatge. Doncs jo tinc unes ganes de veure aquesta pel·lícula. Llavors ja comentarem més. És que el caurisme aquí ja ho heu dit tot. Ja penso que el caurisme aquí ho fa tot. Vull dir, és un home tan perfecte, o tan propera de perfecció. O tan propera de perfecció, que pel cas és el mateix, que et va enllobardar, allò d'estos tu, si això fos possible, tu vas veient, vas veient, i arribam a un final que diu, home, això ja seria massa, però que em maco, que és, no? Sí, és un conte. Bueno, és un conte que m'ha sentit aquest. El suggerent que no hagin vist encara no vols passatgers, per exemple, és la que es considera la seva hora de referència per dir-ho així. Doncs va la pena, però de totes totes. És dintre dels paràmetres que vosaltres esteu dient ara. Sí, perquè aquesta dona una volta més. Aquesta va, fins i tot, ja penso que... Jo crec, per això els directors, m'aduren, sempre que ho facin, dintre del seu propio criteri, de la seva autonomia i independència, que és el que segur que el caurisme aquí fa, perquè no està lligat a cap interès, de ningú que li digui com han d'anar les coses. Semblaria que no, que aquest ha trobat l'autonomia. Exacte. És un personal. Jo no... És un director. I encara no hem dit, perquè hem fet aquest petit recorregut pel que parlaríem avui, de pel·lícules que s'han anat introduint a l'arxiu de la biblioteca en els últims mesos, de la pel·lícula que ha vist Rosa Maria, d'aquest app tan fantàstica, d'altres pel·lícules que ara anirem parlant en aquesta primera mitjora i que a la segona part, per qui vulgui interessar-se per això i que vulgui esperar-se una estoneta, escoltant aquest programa parlarem, precisament tu, Rosa Maria, ens introduiràs a la vida i a la obra de Natali Portman. Una actriu i una dona, però interessant. Així que no... Com diuen les emissores de aquests comercials, no deixeu d'escoltar aquest programa, canvia el diari. Tenim seguidors. Per canviar de publicitat no serà, de publicitat en cap moment. Fins com a mínim, les 9 de la nit. I bé, el que us sembla, i tenim pel·lícules aquí a Dojo, de la biblioteca... Voleu comentar les que hagi vist vosaltres? Primer, Jaume, potser no? Sí, però jo m'és aviat avui he fet de xesco, no? Ah, va bé, per res portar la teva llista. He fet de xesco. Més que portar la meva llista, sí que... que no l'he portada avui, però que sí, per sorprès alguna pel·lícula molt agradablement durant aquests dies, i llavors, doncs, bueno, deixa-m'hi introduir, que acabo d'arribar amb una altra història, i d'això, jo què volia destacar, de la... Vull dir que ja vaig veure, veig que no, l'Espilbert una vegada més no ha tingut èxit, no? No, amb el cavall d'aquest... Amb això dels Òscars, vull parlar una mica, no? Aquest any era tan previsible, que no ha sorprès a ningú. Deixeu fer el meu petit comentari sobre això dels Òscars, no critiquen, necessàriament, sinó per què també era tan evident. Ja ho havíem dit aquí, i ja suposo que tothom ho tenia en compte. Però fixeu-vos que les dues grans pel·lícules, que estaven, com a... molt multinominades, que podien guanyar molts premis, i que, al final, se'ls han emportat a mitges, que eren diaris i la invenció de Hugo, o, en el títol original, Hugo, que, efectivament, s'han repartit els premis. 5 i 5, però clar, diaris s'han portat els premis majors, diguéssim. Clar, jo m'he imaginat, a part de qui els Òscars sí que puguin ser, com tu, jo mateix, vaig dir, fa no gaire amb un espai, un altre espai d'aquest cinema, que segurament els Òscars sí que és veritat, que són una mena de premis que es donen agafant el clamor popular universal, per dir-ho així, segurament. Però si ens imaginem els que voten aquestes pel·lícules, d'aquestes acadèmics de Hollywood, doncs jo m'imagino, clar, haver de premiar una pel·lícula d'un francès que fa un homenatge al cinema dels origens, del cinema sonor dels Estats Units, i una pel·lícula, com la invenció de Hugo, que és un director dels Estats Units, com el Martin Scorsese, que el que fa és, tot al contrari, fer un homenatge als pioners francesos, un en concret, si el jutge me li he... No acabo de tenir-ho clar, vull dir que la cosa estava molt clara també en aquest sentit. Llavors veig allò de dir, què hi ha? Quince mesos, la qüestió tècnica, oh, com oco, que està bé, que tal, no? I a canvi, allò, la Lluat Dó, a la pel·lícula francesa, perquè, bueno, tu que l'has vist... Jo he vist d'artistes, i m'ho esperava que guanyés, que segur. Hugo encara no l'he pogut veure, teníem la intenció, i mira, la queixa, dissabte vam anar a veure-la, volíem anar a veure la cornella, les plau, però ens vam trobar que hi havia una cara que ara van impressionant de cotxes que anaven al partit, i llavors, va ser impossible arribar a temps. I vas anar al partit, al final. Mira, quasi, quasi, però, bueno, la tenim previst, ja ha dit que hem fet un primer intent, no ho ha pogut ser, però tenim previst, perquè és un homenatge també a cinema. És una pel·lícula fabulosa, fantàstica. Una diversió, una distracció... No us la podeu perdre. Diu que s'ho ha passat molt bé, no? Diu que ho ha fet en 3D, no? Es pot veure en dos dimensions, i jo va coincidir que parlo d'arisme anàvem bé al 2D, si no l'hauria vist en 3D, i és possible que la vagi a veure també, a veure quines diferències hi ha, no crec que moltes, de totes maneres, perquè si un ja està acostumat, sobretot a veure pel·lícules, ja poses les tres dimensions, ja t'ho imagina, que estàs allà dins. Quan li va explicar què volia fer l'adaptació de la novel·la, li va dir que la fes en 3D, i en l'escurs és el que va pensar, mira si el Cameron ha fet a batar, que és el sumo en el cinema en 3D, de moment, però jo també puc fer una altra pel·lícula. Ajudar i adiverir-se, que és el que fan aquests grans directors. Doncs li ha quedat una pel·lícula d'una del·lí que deixa enorme, i un homenatge preciós, un personatge que, com diem, no el cinema modern, el cinema de tots els temps. Tot i que és veritat que hi ha molts directors que van introduir molts elements, fins que el llenguatge cinematogràfic va agafar la consistència que té ara, o que ha tingut el llarg de la història, però el Melieva va introduir el fet de parlar de pel·lícules de ficció. La història és de ficció, cosa que no s'havia fet abans. Per tant, és un inventor importantíssim dins d'això, de la qual parla també aquesta pel·lícula. I jo, ja sabia la meva opinió d'artis, per mi és una pel·lícula més aviat... Doncs, bueno, d'un altre estil, no és una pel·lícula que vagi cap a la recerca dels orígens i de les sensibilitats, sinó més aviat d'enlluevar-ne una sèrie de persones que puguin votar-la al final. Va directament a la memòria, que t'adim mítica de tota aquesta època, i de tots aquests films que ens van meravellar jo què sé, de la Júlia Garland, fins... I si veus... Si veus la pel·lícula cantant sota la pluja, jo trobo que allà, esclar, és que ve a ser el mateix, és com una manatge al cinema mut, aquella pel·lícula també, però una manatge en clàssic i fosc. I llavors dius, bé, la vaig trobar molt interessant, i té un ritme, i a més a més és americana 1.000 per 1.000, i allò, ja acabo de tallar la genkeli i tal. I llavors, esclar, ja quan no l'he vist encara de artis, ho sento, aquests últims... aquests últims més no he pogut d'allò, però pel que he escoltat, pel que vaig llegir, evidentment, com avui, que també us vull llegir una petita cosa que t'hi he de veure precisament amb la pel·lícula de les Corses, el d'allò, l'invenció de Hugo, i fins i tot també amb la que tu l'has dit, l'Aure, no? Sí. És un petit part, perquè és clar, parla bé, revisant les pel·lícules del senyor Melies i tal, però després hi ha una part aquí que diu una cosa que és molt interessant. En el fons, expliquen tant Celsnic com és Corses, adquireix avui el que ha fet la feina. És un plaer. Un plaer. Un plaer. Un plaer. Un plaer que ha significat polític com el que tenia la revolucionària inesperada idea de la felicitat de l'Aure. És curiós, això, no? De la felicitat. De la felicitat que cadascú faci allò que toca per el benefici de tots, la màquina del somni. De posar, novament, en marxa l'autopia, com a mitjà definitiu, per transformar una realitat que se'ns està fent irrespirable. Clar, el cinema la té, aquesta missió. Sempre la he tingut, no? He tingut aquest objectiu. O sigui, m'ha subtat molt... Aquest és un paràgraf que he llegit del quadern de cinema que fa el senyor Jordi Costa cada setmana. I llavors, la veritat és que he llegit, fa que el senyor Jordi Costa que és aviat fins i tot faci una mica de crítica al senyor Hugo. Aquesta que podria ser fins i tot la més fluixa de ell i tal. Però tot això ja sabem que és una qüestió de gustos que moltes vegades no tenen precisament més interès per nosaltres, no? Jo penso que els crítics, el que cal és que ens portin en aquest punt moltes vegades que a mi m'agradaria privar-hi, com a valoració, com a ambició, com a tots, no? Si no és així, que només sigui una opinió, la veritat és que no d'allò. La veritat és que jo trobo molt macos aquestes pel·lícules que fan un homenatge al cinema, i que veuen del cinema, el cinema dins del cinema, com és aquesta de Hugo, com és d'artist, o, per exemple, el cinema paradiso. És que Hugo té molt a veure amb cinema paradiso, molt a veure. No només pel fet que el protagonista és un nen, sinó perquè fa tota una època que està irremissiblement perduda, tota una època en la qual el que era més important era la invenció, la imaginació, les coses mecàniques, més que la electricitat, més que, com ho diem moltes vegades, més que tenir, doncs ser. Tenia dintre una sèrie de valors i saber transmetre tots aquests valors. Llavors, en aquest sentit, jo crec que la pel·lícula, sí, sí, com una continuació de cinema paradís, es podria veure. És això. I ara, als valors cinematogràfics, doncs, home, jo penso que un director com Martinis Corses, que, curiosament, sempre ha estat un director que ha estat més proper a paràmetres europeos, vull dir, no sé, si recordeu, per exemple, amb les calles, doncs, bueno, no és un descobriment si diem que seria pràcticament com una versió d'Ibiteloni, de los inútiles, de Federini, o Taxi Driver, agafa tot el que havia estat Robert Bresson i intenta també agafar aquesta mateixa estètica i dinàmica i existencialisme, vull dir, que és un director que sempre ha estat admirat pel que s'ha fet a Europa. Per tant, bueno, ara que des d'aquí se li faci una crítica així de molidora, perquè ha fet una pel·lícula, una miqueta més comercial, per què no dir-ho, no? Però que conté tots aquests ingredients, entusiasme, del·lució, de mirar, de recuperar, aquest esperit, també, d'això que deia mare, doncs, vaja, jo penso que tampoc no és del tot de rebut. Jo penso més aviat que el cinema, igual que la literatura, igual que qualque seu altre tipus d'art, doncs, conté una llavó de transcendència i que la transcendència es pot buscar de moltes maneres. Hi ha persones que la busquen, no sé, amb la religió, per exemple, i també es pot buscar d'aquesta manera. Amb aquestes idees que tenen les persones de fer un homenatge, una persona que ja no es viu, però que ha deixat aquesta intenció, de que les coses tinguin un sentit, un entusiasme, com en aquest cas, la pel·lícula de Martínez Corsés, que fa amb el George Mellier, no? Jo penso que agafar aquest sentit de la memòria i aquest sentit de l'entusiasme és la veritat, és molt, molt valuós. Però, de totes maneres, també he dit una cosa, si em permeteu avançar amb una miqueta l'espai de després i anar-te l'hi posen, però sense parlar encara, perquè la presentació l'has de fer tu, Rosa Maria, però mira, en aquesta setmana, pel·lícules protagonitzades parlant a l'Iporma, vaig veure que no havia vist mai encara Leon el Profesional. Això és una bestiesa. Això és una veritat, la veritat és que no... Aquesta va ser el debut d'ella, és una pel·lícula francesa. Sí, però a part de la qüestió de que surti ella o no, perquè ja he dit que això ja t'ho deixo per tu després, és que és una pel·lícula que planteja uns personatges, uns valors, una capacitat de donar-li la volta, els tòpics que sempre són els que ens van movent per portar les converses, per donar les opinions... Bueno, és que és tremenda. Jo no sé, a mi em recorda una mica el cinema de Polanski o el cinema de Cronenberg, jo no havia vist pràcticament res del Luc Besson, i m'ha sorprès moltíssim, ara tinc ganes de veure tota la resta de pel·lícules que ha fet, a veure què... No t'avorinis, ara ja tenim la filmoteca en marxa. Doncs vinga, és veritat. Això no ho vam inventar la setmana passada. I tot això, no? Sí senyor, sí senyor. I també tenim, sí, sí. Una coseta, abans d'explicar també les novetats aquestes de la biblioteca. Demà, si algú no ha vist encara Chico Irica, la fa anar a la Biblioteca de San Viscens del Sol, a la Biblioteca de les Voltes. Sí senyor, jo s'ho esperem a tots allà. A la sala d'actes, sí? A la 6 de la tarda. A la 6 de la tarda, sí. És una hora una miqueta d'intempestiva, oi? Pels amants del cinema, però me n'alegro molt que ho diguis, perquè això està organitzat entre la Biblioteca a les Voltes... i el programa, el més que cinema d'allà, de Ràdio San Viscens. Aquesta seria una pel·lícula per comentar. Tu l'has vist, no? A veure, allà he vist... No l'he vist del tot. Del tot no. Però no tinc ganes de veure la sencera. Demà la pots veure, ja saps on. Ja he preguntat, m'han dit que la passen en versió originàltica. Que volia en versió original. Estàs rodadant amb cubà, no? Sí, però hi ha diferents versions. Hi ha una versió que està doblada a l'Espanyol, i en canvi a la versió... I en català, també, a TV3 l'ha van passant. Això sí que li vam fer mal, de veritat. Jo crec que això no s'ha de fer. Clar, jo és una miqueta el que la Carme comentava aquí, que era l'accent cubà, i ella trobava falta això, com es expressaven, i l'espacitat que tenen en cubà. El nostre amic francès sempre troba a faltar quan la pel·lícula no és en versió original, i en aquests casos és quan ens ve de rebot, sense ser exigent com ell, que sí, que les versions originales... Si tot us diria que el que he trobat a Ugo, l'invenció d'Ugo, és que la Martina Escrocesse no fos tan radical, com el Mel Gibson, per exemple, ja hagués agafat actors francesos, ja hagués parlat amb el francès entre segle XIX i XX, llavors, clar, jo agafo una autotonicitat que no té cap altra cosa. Així que ja que m'has donat l'aportunitat, ja ho he aprofitat. I que és diferent, no?, i que és diferent que el Martina Escrocesse. Aquí és on coble la Jaca. Amb l'artista també passa això, eh? Bueno, l'artista té la gràcia que, com que no parlen, doncs s'ha agafat. Però fins i tot els intertítols estan traduïts a l'Espanyol, cosa, que la veritat és que em va molestar força. Sabeu allò dels intertítols que hi ha en les pel·lícules mudes? Estan, en anglès, sinó que estan en castellà, en la versió original, vull dir, un cinema de versió original, cosa molt estranya. Sí, que ara hem de perdre la lleig i tot. Sí, però si anem, hem de saber la lleig. No està malament. Anem ràpidament, si us sembla, a fer una repassada i a donar una mica de veu als amics de la biblioteca d'aquí de Can Ginestar, perquè, com dic, en el Nadal, encara no us ho havíem comentat, per acumulació d'informació que teníem aquí, sense condicions, doncs el Nadal van entrar a les pel·lícules Bienvenido al sur. Bienvenido al sur, Beautiful, Camino a la Libertad. Moltes aquestes les van comentar a nosaltres aquí en el seu moment. Cartes a Julieta. Una de les pel·lícules que no recordo molt bé, que té com actors la manda Sifrit, el Gary García Bernal i el Christopher Higgan, aquesta no en sona de massa. El Gary García Bernal havia estat parell o de la Natalie Portman. Mira, mira, mira, mira. I el Gary Gwynig. Dono les dades de les pel·lícules que no en sonen tant com les altres, Tele instinctual, awareccia, Portan Àgvadare, com ho saben si, en pregunta. Hi tinc una miqueta oblidada. Elannya Mami, i que va ser motiu també de cineclub, aquí hi ha el cineclupotopia, The Fighter, una pel·lícula que vau destacar els que la vau veure, a mi se'n va passar com a força interessant, de Green Hornet, que era aquell de la Vispombert, una pel·lícula que ja vaig veure i la veritat és que estava força bé, força interessant, sobre un superheroi molt peculiar, massa ja de la vida, sense comentaris, ja ho han fet al seu moment, del Clint Eastwood, aquell que es mouen amb una sèrie de termes de visió extracensorial, el personatge del Matt Damon que té aquesta visió. Midnight in Paris, que acaba de guanyar l'Òscar al millor guió original, del Budiàlen, clar. Morning Glory, amb el Harrison Ford, la Diane Keaton, dirigit pel Roger Mitchell, Pirates del Carib, ens imaginem que... bueno sí, és la de Penelope Cruz, és a dir, que és l'últim lliurement d'aquesta saga. Poesia, que aquesta va ser Carme, que la va destacar com extraordinària, aquesta pel·lícula coreana, si no recordo malament, o japonesa, japonesa, diria, sí. Recuerda-me, ja sabem, des d'estem parlant de Robert Pattinson, el actor protagonista de Crepuscolo, però aquí fent un paper més dramàtic, i la Red Social, una de les grans obres mestres de la temporada passada, amb el Malgi Seisenberg, sobretot, com a protagonista i el David Fincher, com a director. Aquestes són totes les pel·lícules que van entrar, com a novetat al Nadal, però també tenim les novetats d'Iberr del 2012, i també són moltes de les que hem comentat aquí, però bueno, podem fer un esment ràpid, i si hi ha alguna que vulgueu comentar per sobre, doncs endavant, el Cisna Negra, Comerre Thama, el discurso del rei, todos tenemos uno, ex, todos tenemos uno, Fish Tank, incendis, incendis, si no recordo malament, altres potser us en recordareu millor, és la que serà... És la pròxima que es faran al Cine Club Utopia. Sí, que a més el... ens va explicar també... Que Sergi Radens va destacar que era una pel·lícula extraordinària, sí. I que havia, també, se estrenaria a l'obra de teatre, que està protagonitzada pel Julio Manrique i la Clara Segura, que ja s'ha estrenat, i bueno, ha estat tot un èxit de crítiques, dos o tres hores d'obra de teatre. És un doblet extraordinari, poder anar a veure l'obra de teatre. És la meva dirigida pel Oriol Brogis. I veure aquí, en el Cine Club Utopia, en el mes de març, doncs la pel·lícula, així que... Incendis, incendis. Irina Palm, una pel·lícula que no he vist, però que tot el marit meravella... Sí, perquè ha jugat la pel·lícula moltíssim, i la vaig veure per no ser al Nadal, i ens vam passar molt bé, molt divertida. Doncs genial, super buit. Està molt valent la pena, Irina Palm, molt original. Sí, senyor, sí, senyor. Hi ha moltes formes de guanyes a la vida, eh? Sí, sí, l'àvia, oi? L'àvia què fa? Sí, senyor. No expliquem gaire. No és una seixosa de veure. Super buit de J. J. Abrams, aquesta pel·lícula patrocinada pel senyor Spielberg. També en la lluvia, que s'ha nalit de tot, però que a mi m'agraden molt, aquesta pel·lícula, la veritat. Són tota alguna escena molt ben interpretada pels diferents actors pel carrer lehal d'altres coses, que la veritat és que et creus que estàs viatjant en el passat, i que estàs viatjant al desembarcament... El 1.500, ja, el 1.400 final, el 1.500, ja. Està força a viar aquesta pel·lícula. La barreja que fa, eh? L'actualitat amb els que viuen allà, a veure, els nadius, els nadius allà amb tota la problemàtica que tenen actualment. Efectivament. I com que van arribar els espanyols amb l'aigua, a l'aigua. Molt, molt interessant. Sí, exacte. I una miqueta fent el paral·licme, quan van arribar els espanyols, els conqueridors també cal si va passar, l'explotació que van patir i els abusos que van patir, també. De Turis, una pel·lícula d'acció, amb Angelina Angelí i Johnny Depp, de Mitriga, sobretot. I d'això m'ha intentat dir el nom d'aquest director, Florian Henkelbont, Donners Mark. Molt bé. Que, si no recordo malament, és el director de... d'aquell personatge que en la Guerra Freda fa aquell canvi d'opinió, diguéssim, que és de l'Estasi i que llavors entraran en contacte amb la vida de los otros. Sí, sí, sí, sí. I tres metros sobre el cielo. Aquestes són totes les pel·lícules que, com diem, en els últims mesos han anat entrant a la biblioteca, Can Ginestac i al costat de la ràdio, i que podeu anar a veure i a tenir durant una temporada, en un temps, uns dies, doncs això, quan vulgueu. També de Nidó, també de Nidó, també, a Sant Fallud a Melguinart, aquest cap de setmana passarà el documental del mes. Sí. 3, 17, 3 i dimensia 4. I és un documental que es titula El cielo abierto. És una pel·lícula dirigida per Everardo González. I és la història de Monseño Romero. El subtítol és aquest, la història de Monseño Romero al bisbe que no va voler callar. Ja us imagineu, no? No, és interessantíssim. Una de les grans personalitats de les veus reivindicatives, és que no es va deixar portar per la veu del seu amo, diguem-ho així. Està en plant, Arguinat, estan molt reivindicatius aquest cap de setmana, perquè Divendres, el dia 2, també a dos quarts d'avui, del vespre, també es fa un cineforon amb una pel·lícula documental, i jo n'havia sentit per la deia, però es diu, escutxant del jueu de Garzón. Sí, aquesta va guanyar un golla, l'Hiciar Gullair, que està amb aquests mateixos paràmetres, que ara no em surt al nom. Sí, jo a mi tampoc. Va sortir a recollir el premi al millor film documental. Sí, sí. S'agri bé a fer el fòrum, d'aquesta pel·lícula? No sé què l'organitzen des d'iniciativa, i no sé qui més, ara ho dic de memòria, perquè ho he vist així ràpid quan he entrat a la pàgina web. Em penso que no ho posaven encara. Molt interessant. A dos quarts d'avui, dius? A dos quarts d'avui, sí. Ja ho sabeu, en aquests 5 minutets us hem donat moltíssima informació del que podeu fer de mal, el que podeu fer quin dia has dit, aquesta... Aquestes divendres, el dia 2. I el documental del mes serà 2, 17 i diumenge. Perfecte. Molt bé, doncs, vaja, si teniu alguna coseta més d'estrena, doncs la comentem ara. Si no, doncs passem directament a parlar... Passem. És una pel·lícula que es va estrenar aquesta setmana a fer una punt. És una pel·lícula que ha tingut diferents valoracions. Sobretot una de les crítiques que s'ha de fer és que la realitzadora que es passeja per la pel·lícula va la dir-ho, però que també hi participa d'una manera activa, en qualsevol trama argumental, doncs potser sí que està un pèl desobligada en determinats punts de la pel·lícula. Que és un dels... Bé, és un dels neguits que ha generat perfeccionistes de tota la vida, però per altra costat és el que hem destacat en diferents setmanes. Doncs és una pel·lícula que ens parla de coses que probablement poden ser oblidables perquè, home, perquè el que haurís maki ens planteji personatges tan perfectes i podem arribar a l'oblit que hi ha persones que són així de dolentes i que hi ha policies que actuen com cal perquè aquesta dolenteria no sigui habitual, diem-ho així, no? I automàticament la pel·lícula en aquest sentit té molt de sentit, a la dir-ho. Molt bé. Com ho tenim, això? És la corrupció, no? És una corrupció privada tancada amb pederàstia, amb els tractaments que el que els fa que s'ho et meten a l'altre i, lògicament, l'altre difícilment ho denunciarà quan es descobreix mínimament com s'actua. Una miqueta amb la línia també de Leon, no? Al francès que també la comentava abans, Leon el professional o el perfecto assassino? També. Molt bé. Aquesta és l'última que va fer? Clòset? No. No, l'última. Mira el que és aquí. Tord. Tord. Comencem amb el tema de la Natalipòrman. Sentiu, sentiu, la veueta, la Natalipòrman. La miqueta més fort potser, que se sent el Clòset. Els 15 anys, els 15 anys, aquí cantant la cançó de Cabaret. No la sentim, eh? No la sentiu? No. Ara, ara sí. Cabaret, que la va passar aquest dia per la petita pantalla. No sé si era aquí o abans riu. Per cert, una pel·lícula interessantíssima, sobre, no sé, aportar algun tipus d'explicació que faci com principal el perquè del massisme, no? Ja penso que és a les bones que s'han fet en aquest sentit, eh? Sí, sí, sí. El Bob Fossey va donar amb el clau. Molt bé. Doncs vinga. La Maria, quan vulguis. Jo he triat Natalipòrman, per mi és un actiu que m'agrada moltíssim, trobo que és un valor impressionant en el cinema. De fet, ja quan va començar, jo la vaig descobrir amb una pel·lícula que es diu Beautiful Girls, que és una pel·lícula que jo la vaig trobar preciosa, deliciosa, ella fa un paper increïble. L'he vist, l'he vist aquesta setmana també. Sí? Sí, sí. T'ha agradat? Jo crec que el millor de la pel·lícula és ella, en aquest cas, el millor de la pel·lícula, la pel·lícula és una mica nodina, potser. És un argument una miqueta ja vist. Correcte, amb una sèrie de tòpics, més o menys, que no aporten gaire. El que és l'anàlisi del comportament humà, d'una sèrie de personatges, que es mouen entre la immadureça, entre l'intent de donar una miqueta més enllà, de situar-se a la vida. Però el personatge, deia, és diferent. Sí, ja és. És un personatge d'una noia que es fa passar per una jova més petita encara, que fa gràcia, però jo diria que fa referència, fa una broma amb el personatge que ella fa amb Leon el professional, concretament. Perquè ella, a Leon, ella és molt petita, té 13 anys, de fet, com a noia, com a triomf, és el primer paper que fa, però ella a la pel·lícula diu que té 18 anys, per poder ja fer tot el que ella vol fer, altres coses, ser amant del professional, del Leon. I en canvi, en aquesta pel·lícula, ella ja és una mica més gran, com a actriu, com a persona, té uns 16 anys, pràcticament, i en canvi diu que té 13. I jo penso que fan, no sé, una mena de broma, una mena de referència a aquesta pel·lícula. Segurament. I el personatge deia, comenta-ho tu, però a mi em va semblar molt interessant. A mi em va enamorar, però literalment, literalment. Jo la vaig veure també en el cinema, en el moment que la van estrenar, a veure, aquesta pel·lícula és de l'any, ara us heu dit, del 96. És que ella té 30 anys, ara ja. 31 anys. És joveneta, molt jove. Sí, és molt jove, és molt jove. I va començar molt jove. I llavors, clar, era amb tota la frescó. Era una persona que... No sé si ja no crec que tingui, i no he elegit que tingui formació en cinema així, que hagi estat posat en una escola de cinema, una escola... No, no sé com... Realment no sé com va començar a fer cinema, però era la sorpresa, ja et dic, d'aquesta frescó, d'aquesta novetat, d'aquesta sense bici, sense... Aquesta espontanitat, que és el que jo penso que ens va enamorar molts espectadors en aquell moment, no? La pel·lícula ella, d'un i dos, s'hi fa actuar amb gent com el Jeffrey Wolff, el Matt Dillon, la Uma Thurman, o Mira Sorvino, jo trobo que les eclipsa a tots. Jo estic d'acord. No es creu amb elles, de fet, perquè cadascuna aporta una cosa diferent amb diferents escenes, però és que és el que tu dius, és el personatge, la manera com ho interpreta, amb aquesta candidesa, amb aquesta espontanitat, amb aquesta manera molt poc contaminada per cap mètode interpretatiu, doncs la veritat és que... I a la vegada amb una força i amb un poder de complexió impressionant, que dius, a veure, no sé si seria capaç de manipular, però mai hem sentit negatiu, sinó tot el contrari, des d'aquesta sinceritat, d'aquesta... inocència. És que és la genocència per tot arreu. Les mirades, per això que li fa, però amb molta maduresa. És un personatge com ella mateixa, que és molt avançada, és molt madura. Exacte, jo crec que aquí el director sí que va saber agafar molt bé, o potser va ser ella que va aportar això al personatge, aquesta característica, que jo crec que, a mesura que anem parlant d'ella, serà una mica el que defineixi, tot el que ha fet, fins i tot com a directora, que ja... Sí, ha fet algunes cosetes, sí que ha fet algunes cosetes, com a productora, també. A veure, de fet, l'ha anat a l'hi porma. Estàvem dient una miqueta la situem biogràficament, així, una pincelada, i ja va néixer l'any 1981, o sigui que té, posa això, 30... a punt de fer 31 anys, no? És molt jove, és un actiu molt jove. A Israel, exacte, a Israel, en concret. Llavors, clar, és de família, jove... Què passa? Per tot arreu, he llegit que ja no... que no practica... que no practica la religió, i que no... Tampoc no... És curiós, no?, perquè el cordial també és jove, però no va néixer a Israel, i és molt diferent, el fet de l'altre. Ara tots estan ben... jo trobo que estan ben arrelatjats als Estats Units, estan molt en el... el mundillo cinematogràfic, a la producció i a l'economia del cinema, perquè això mou molts diners també. A la pel·lícula en episodis de I Love You New York, ella fa precisament de jove, i fa una reflexió, o li fan fer una reflexió sobre les costums, sobre la manera com... la dona, jove, està condicionada d'una manera, jo diria que fins i tot, surrealista, al marit, i a les tradicions del seu poble, doncs ho fa prou bé, ho fa d'una manera molt sentida. Bé, tot són històries romàntiques, perquè hi ha pel·lícula, però la veritat és que en el moment en què hi ha estreu la perruca que porta, perquè el que t'explica és que li imposen la seva tradició cultural, jove, que quan s'ha de caçar, doncs la seva cabellera va fora, i ha de portar-la de l'altra dona. Encara no entés molt bé per què. D'acord? Tot suposo que té un sentit. Perquè pot ser una provocació o una tentació pel home, pel marit. I encara que estiguis casada, has de ser molt virtuosa. Doncs com a mínim és capaç d'entrar d'aquesta capacitat de reflexió o crítica capaç que ets costum del poble el qual hi ha per tant. Cosa que també trobo valosa. És positiu, és molt positiu, també, no? Sí, sí. Esteu mirant per tot arreu. Hi ha el que falta. Hi ha el que falta, espera, espera. Mira, va, comencem el dia, ja els premis que he guanyat, perquè és això, precisament, una persona tan jove, i fins i tot va ser membre d'un jurat. Mira, va ser l'edició de l'any 61 del Festival de Cans. Va ser, ja ve, la membra del jurat. El 61. No pot ser. No, perdona, no. Era el 61er. No, 61er. L'edició número 61 del Festival de Cans. Era l'any 2008. Sí, sí. Si va néixer el 81, no pot ser. Però d'un i dos, el 2008, apenas si tenía 27 años. Va ser el membre del jurat més jove. Ella ha guanyat premis, ha guanyat molts premis. Els més significatius és com a Òscar. Com a premio Òscar ha estat el millor actriu pel Signo Negra. És que, clar, en aquella pel·lícula la seva interpretació és... Naturalment. És indiscutible. Com a millor actriu. A Globus d'Or també ha guanyat el millor actriu de reparto, de repartiment amb Closer, que també la comentarem. Jo l'he vist també, l'he revisat fa poquet. I d'un i dos. És impressionant també aquesta pel·lícula. El paper que fa ella. És que jo penso que moltes vegades no pot ser les pel·lícules no d'estar cantant, és ella el paper que fa. Que se't queda molt marcat sempre. I recordes dels altres protagonistes tan recordes una miqueta, però deia sobretot. Després també ha guanyat, és clar, amb Signo Negra d'un i dos barres. Els premis Bafta també va guanyar com a millor actriu. Això és el 2010. I el 2010 també els premis SAC, també el Signo Negra. Va arrasat totalment. Bueno, doncs ella, a més, va estudiar ciocologia. Curiosament. I la licenciatura la va acabar el 2003. Ha anat simultanejant la carrera d'actriu amb aquesta altra carrera universitària. Que bé, que bé, que també és molt interessant. És el que deia el francès. I potser, clar, m'agrada destacar, primer, la part així més, que no coneixem tant, que deies tu, francès, que és, per exemple, com va productora, directora i escriptora, que això te neva la pena. Ella va fer, mira, la pel·lícula, això com a productora. A l'any 2011 ha fet pre i tant prejudici en zombies. Entendo que es algo de prejudicis. Orgull i prejudici. Exacte, però amb zombies. Això com a productora, dius. Com a productora, sí, també. No es Tring Attached i Hesser. Aquesta, a l'any 2010. Llavors, el que tu deies de New York, I love you, com a directora i com a escriptora, que havia escrit el guió i va dirigir la part que ella li va correspondre. I això el 2009. I a l'any 2008, la pel·lícula Eva també va ser directora i escriptora, o sigui, va fer el guió també. Amb aquesta actriu, ara ja us ho diré. Amb la que va ser parella, imagineu-vos, del mita dels detectius del cinema negre, ara s'ha oblidat el nom d'un, i de l'Aurem Bacal. Fent d'octogenària, però amb il·lusions de viure, de sortir, de tenir una parella, una història plena de sensibilitat i de petits detalls, com veus que ella es maquilla, una història molt maca. I amb la sensibilitat que té ella per tractar les històries. Doncs molt bé, veus? I també una altra faceta que té, també és com actriu de teatre. Jo he recopilat tres obres en les que ella va actuar, una ja és de l'any 94, que es diu Rutles, o Ratles, que feia de suplent de la tina d'Enmarc. És el personatge millor dit de la tina d'Enmarc, que ja estava com el suplent, i també va actuar el diari d'Anna Franck, i feien el paper d'Anna Franck. Clar, per l'edat també li correspondia. I també va actuar el 2001, a la Gavina, d'Anton Xehoff. També feien el personatge de nina. Moltes actors i moltes actrius diuen que és molt important també tenir contacte amb les tables i tenir el públic a davant, que és realment com aprens actuar a crear un personatge i ja sabem entendre el personatge. Ja sabem entendre-lo. Bueno, si voleu, fem una miqueta de repàs ja de les pel·lícules, des que ja va començar, amb aquesta que comentava el francès. De fet, abans de León va fer de Veloping, que també feia de nina, però un mes aviat va ser un cameu. Jo tinc aquella punta que és un cameu. No era un popet tan bo, va ser important. A veure si trobo aquí el director. Jean-Luc Besson. Exacte. Aquesta és de l'any 94. I és el que tu explicaves. Ella és una órfana, una nena que ja hem matat a la família. Familia, que ja no era la seva família. És una història superrecalgulada. Doncs explica-la a tu. Tu que l'has vist. La vista fa molt poc. La veritat és que ella és pràcticament protagonista a la pel·lícula. El Jean Reno, en principi, també ho és. El que veu és que és un personatge de leon. És un personatge de leon. És un assassí impecable. Un assassí impecable. Un assassí impecable. Impossible de agafar-ho després he vingut. Impossible de localitzar-ho. Impossible de localitzar-ho. I llavors es troba amb el fet de cuidar una nena, que, efectivament, quan torna de casa seva, uns membres, que de seguida veus que formen part del cos de la policia, han anat allà a rezar-ho perquè estaven buscant una droga i els maten a tots de manera indiscriminada, fins i tot el fill, el germà petit de 4 anys, una massacra bestial. I allà arriba, del supermercat, i llavors sap que aquest leon, que no sap encara qui és, viu a la porta davant i passa de llarg, llavors truca a la porta amb una escena increïble, com totes les de la pel·lícula, i l'altre està mirant per la mirilla aquesta, pel visó, i la veu a ella implorar-li, obrem, si us plau, perquè estan aquí al costat, els assassins de tota la família que més estan buscant, i la recull. I a partir d'aquí, res, és el que et puguis imaginar que pot anar. No hi ha res de sensibilitat a la pel·lícula, res de papers previsibles, sinó que ella li demana el que han de fer a continuació. I l'altra llavors el vas veient com la persona desvelguda, com el personatge metòdic, però completament fora de qualsevol normalitat social, de qualsevol normalitat psicològica. És una persona que, per exemple, per dormir dorm assegut en un sofà, i es queda així, simplement, a dormir, te paga el llum, i no dorm en un llit. És a dir, no té cap mena de mínima possibilitat de reaixir en un teixit social on hi ha una exigència per moure't i per relacionar-te molt gran. Aquest sap fer el que sap fer, que és això, és capolir-se i ficar-se en els edificis i assassinar Sanfreda, i punt. I llavors la nena li va introduint. Ella s'enamora perdudament d'ell, i a partir d'aquí tota la relació s'enamora o fa que s'enamora, perquè és que tota la pel·lícula te la passes pensant. Les relacions són sempre... Hi ha una amistat, també, és la mort, també, també hi ha una estima. I ella l'ajuda. I ella, al final, ho reconeix. Tu ja has fet una amaduració impressionant. És que és una pel·lícula d'una força. I li demana que li ensenyi l'ofici, potser? Li demana perquè vol revenjar-se. Els que s'han carregat a la família perquè li diu, jo et pagaré. I ella té diners, perquè sap on estan amagats, els agafa, però l'altra diu que no, perquè per venjan-se no. És una pel·lícula de còpia. A mi em fa un poc de còpia. És una pel·lícula que hi ha abans. I l'altra que hi ha d'acord. Hi ha una pel·lícula de còpia amb tot un codi d'honor. A mi que en mica es van descobrir en els dos. I anem descobrint que una pel·lícula es pot explicar d'una manera diferent. Es pot explicar de manera que res sigui això, tòpic. Tots tinguin un interès i tot això, A la noia, en aquell moment, la mesura de cap a on ha d'anar l'escena, de cap a on ha d'anar el guió i de cap a on ha d'anar la història. És la veritat extraordinària. I ella acaba la pel·lícula, la comença, la acaba, i és la veritat que penses... Clar, els espectadors que veguessin aquesta nena actuar, en el seu moment, quan vas tenir-les a la pel·lícula, diríem, bueno, això d'on és, d'on ha sortit aquesta? Perquè la veritat és impressionant, molt, molt, molt extraordinària el que fa. Veus, el que acabes de fer és una d'aquelles coses que a mi m'agrada molt. Jo penso que hi ha pel·lícules que un cop ha passat un temps, que ja les ha pogut veure tothom, aprofundir sobre l'argument, els personatges... I, en definitiva, fer anar una mica més enllà del que, probablement, a vegades, cadascú de nosaltres podem acupçar, doncs crec que és molt interessant, molt bé, que és clar. I he evitat explicar el final, eh? No, però... He explicat només. Perquè, com que estic en compte de la cultura dels spoilers, podíem explicar com acaba, però no t'he sentit. No t'he sentit en aquest cas, no t'he sentit. Altres vegades sí que cal explicar el final, però no perquè vulgui una xafar-li al final a ningú, sinó perquè, per explicar el que tu vols dir, s'has de parlar d'aquell final i no hauria de tenir més importància. En aquest cas no cal. Una mica el que he explicat penso que és l'essència del que veiem a la pel·lícula, i la resta doncs es deixa veure sol. Vull dir, no sé, és una pel·lícula veritablement extraordinària. I m'agrada molt que t'hagi agradat, Jaume. No, el fet, home, és clar, vull dir. Jo crec que l'he vist, eh, aquesta pel·lícula. Jo crec que sí. Passa que no la tinc tan fresca com tu, és clar. No, no, jo l'he vist. S'ho fa perajant a seqüències d'altres i tal. Doncs a recuperar, a recuperar, sí, sí. A mi m'agradaria destacar aquesta de Bé de Vendetta. Ah, sí. No la recordava amb ella, hi ha al mig de tot allò, no? Aquesta és la segona vegada, perquè es queda calva en una pel·lícula. Sí, sí, rapa, i es veu que ha de més agafar l'accent anglès. Perquè ella, clar, el personatge que fa és anglès, i llavors va bé de fer precisament això, no? Aquestes pràctiques per agafar l'accent anglès, sí. Després em sobta molt, això de... Aquesta pel·lícula, perdoneu, va de passar, està agafant fins i tot un protagonisme molt important, perquè la màscar aquesta que utilitza el personatge principal, que és aquest benjador, com es diria... En realitat, és un terrorista. És un terrorista, però que, bueno, la pel·lícula ens ho venen com una mena de benjador, cap a un sistema injust i tot això. Llavors, el personatge d'ella, que l'acompanya allà espantada, mitja enamorada, però sense saber, també, una miqueta de nou, eh, fent el mateix paper que de petita, l'Eon, l'Africano, però en aquest cas ja no agafen aquest paper preponderant, sinó un paper com més de societat, com dèiem abans, ja avançada i, per tant, una mica degenerada. Ja no té l'entusiasme que tenia de petita aquesta societat o aquesta noia, sinó que ja només està espantada per tot el que li passa, i ha de tenir, d'alguna mena, un Salvador, que és aquest. Doncs aquest personatge, com dèiem, està agafant una importància molt gran. Un líder, definitiva, no? Doncs està agafant una importància molt gran, perquè sabeu que aquesta màscar és la que utilitzen els anònimus, que estan fent tantes accions i que en els premis Goya, per exemple, va aparèixer un per allà, començant a dir el premi del director. És una màscar que s'ha fet molt coneguda arreu d'aquesta pel·lícula. Molt bé, molt bé. Hem intervingut, fem una miqueta de repasseixi ràpid, a pel·lícules com Mars Attack, amb el paper de Ta Fidal, amb Star Wars, amb la Guerra de les Galàxies, com a paper de Padme Amidala, tant a l'episodi 1, com a l'episodi 2, el Phantom, la menaça fantasma i l'atac dels clones. I el tercer, també, sí. És també impressionant el paper que fa. És que et queda sempre gravar la seva imatge. Fa un paper doble, el paper de reina, i el paper de reina, que s'amaga de serventa. Ja la vaig veure fa molt poc. La tensa és fresca ara. Amb els fantasmes de Goya veig que en fa tres. També fa, sí. Tenim un currículum molt llarg. A Call of Mountain també... És que m'aléonica, sí. M'han de fer moltes coses en una mateixa història. A todos dicen I love you, també. Aquella era la pel·lera de Bodialen, no? Sí, musical de Bodialen. Jo sí que volia comentar Closer. Ja ho he comentat una miqueta. És la que he vist fa molt poc. És impressionant, també, el paper que fa aquí. Són quatre actors impressionants. A veure, jo la Julia Roberts, el Just Love, l'altre actor no me'n recordo del nom. Matílon? No, Matílon, no. Jo no estic segur, però si ja aquesta no l'he vist. I ella, ja són quatre. De fet, són quatre personatges. Són dues parelles que es van creuant entre elles. Hi ha canvi de parella, aquestes històries. I la més valent és ella. El personatge més valent, el personatge més trencador, el que risca més és ella. Hi ha nivell de sentiments, com a nivell econòmic, com a nivell de deixar el seu país, perquè ella és americana, nord-americana, des dels Estats Units, i va viure a parell a Londres, no? I ella és un coneixer, el Just Love, també hi ha la Julia Roberts, que és ella si també fa paper d'americana. Vull dir, ella sí que risca moltíssim, moltíssim. Clive Fowen. Això, Clive Fowen, perdona. Mira que oblidar-nos de Clive Fowen. Molt bé, i de nou torna a fer el paper més agusat de tots. Exacte, el més atrevit, el més agusat és ella. Sí, ella fa de ballarina... Ella explica que s'havia dedicat a fer ballarina de striptis als Estats Units, però al final, que hi ha aquesta pel·lícula, per circumstàncies també, és obligada, no? I veus que també és la persona més sincera de tots. La persona més sincera que està disposada a arriscar tot. Parlant d'agusarament, sabeu que ella ha tingut un... bueno, s'ha despullat integralment a una pel·lícula que es diu Hotel Chevalier, que és un curmetratge petit que, de fet, va servir de pròleg aquella història del tren de Dargelin, del Wes Anderson, que aquí veiem com està en un hotel i es troba amb una màn. És curiós, perquè ella en principi és una dona que estigui avassada, no? I, de fet, jo diria que no li agrada especialment. I fins i tot crec que algun guió el va modificar perquè ella no volia fer senes de sexe, i perquè el pogués fer li van transformar. Perquè li ofereixen molts papers d'aquests. Clar, ella és maquíssima, físicament és maquíssima. I és jove, i té aquesta bellesa amb ve alta. I, bueno... Tindrem molt de parlar d'ella, molt, donarem molt de sí. I, bueno, haurem d'anar més endavant, haurem d'anar continuament, perquè ara té diverses pel·lícules també, que no sé si han arribat... Torn sí que ha arribat aquí, no? O Your Hit Nets, o No String Attached, que és 500 a compromís. Són les 3 últimes que va fer l'any 2011, després ja dels 6 nenes i nenes negres. O sigui que en parlarem d'anar a Tariporman. Molt bé, doncs una presentació boníssima. Rosa Maria, de l'Estat Criu. Gràcies a vosaltres també. Una icona perfecta. Sí, quan t'agrada una persona, doncs poses molt d'acord. I sabeu del que parlem la setmana vinent com a pel·lícula del mes? Vam dir Jota Edgar. Cinema Sense Condicions. PumblosPod.com per tornar a sentir aquest programa. I en el Facebook i en el Twitter. Allà ens trobareu si ens busqueu una miqueta. A rebeure fins la setmana vinent. Gràcies a vosaltres.