CsC 23/09/14 - San Sebastián + Cinema utòpic

Cinema sense condicions. I can't keep quiet. So I can't wait me to touch you. I can't run to the inside. I'm standing on the plane. It's a beautiful kind of plane. Standing by it all yesterday. Find a light, find a light, find a light. I'm standing on the plane. It's a beautiful kind of plane. Standing by it all yesterday. Find a light, find a light, find a light. Yesterday was the tornado warning. Today's like the morning after. Your world is torn in half. You're waking, it's wake to start the morning process. I'm rebuilding, you're still a work in progress. Today's a whole new chapter. Bona tarda. Tornem a seguir un dimarts més a passar-nos-ho bé a parlar de cinema, dels festivals com els festivals de San Sebastià. Avui també parlarem de cinema utòpic. Avui també parlem de la pel·lícula. Farem High 451 i Gataca, que són dues pel·lícules que estan empalmades amb aquest tema. També podem parlar també de les estrelles. Aquest matí, per exemple, ens ha passat una pel·lícula de cinema cine set diagonal. Però primer, jo demanaria a l'Andreu... Aquí tenim la presència, tenim el Jau. També, a l'Andreu. Faig la paraula. Bé, avui a l'estudi tenim l'Andreu, tenim el Jau. Tenim el Francesc, el control de tot, la de les vidres, i jo li volia preguntar justament el francès, que ha estat a Sant Sebastià, que n'ha vist, que quina impressió n'ha tret, quines coses fresques, fresques, fresques, ens pot explicar. Doncs fresques, no, ben calentes. Sí, la veritat és que és un lloc allà al festival on es mou tot molt, està tot molt ben organitzat, s'ha de dir, i jo diria que no sé, ho he comparat amb Sitges, que potser és l'únic festival així, a part d'aquest, ara, que conec. I jo diria que Sitges també és una bestiesa, està molt bé, i precisament això, en Sant Sebastià potser està tot més mesurat. No hi ha tanta densitat de pel·lícules, d'actes, d'entrevistes possibles, llavors pots anar més o menys seguint-ho tot. És si vols fer un seguiment bo de les pel·lícules. Perquè clar, la qüestió és que tu has de veure la pel·lícula, per després, a la roda de premsa, podeu fer alguna pregunta, i que allò quedi enregistrat, i que quedi constància, que has fet aquesta feina, perquè si no, doncs passes allà una mica com a espectador únicament, i si es tracta també de ser una mica d'acte, doncs actiu, has de fer una mica d'aquesta manera. Llavors, menys o menys pots pràcticament seguir-ho tot, o seguir les coses més importants. Tot i així, el llibre que hi ha de pel·lícules que es projecten és enorme. No sé ben bé on les col·loquen, perquè el festival dura tota una setmana, ja vaig estar només dos dies i mig, que ara us ho comentava. Vaig veure cinc pel·lícules, cinc cosetes, curiosament quatre d'elles sense fixar-me, també. Són de la secció oficial, de les que competeixen pel premi, per la concha de plata i això. I bé, la veritat és que l'entorn és molt magnífic, si jo heu estat a la ciutat, doncs és maco, perquè sí, vull dir, tens el mar allà al costat, les muntanyes, allà que t'envolta... I les tapes que t'acompanyen a tot el teu. Els pinxos i el xacoli, poc temps hi havia per gaudir-ho, també ho dic, però sí que ho deixen. Vull dir que tens una pel·lícula a les dues, precisament parlarem amb una persona que portava aquesta pel·lícula allà, d'aquí a uns minutets, quan algú es posi a parlar i em deixi fer la trucada, doncs parlarem amb la Sandra Navarro, de la productora Lojo que té bé, vinculada amb l'escola de cinema van a part, parlarem amb ella perquè va estar allà també, va presentar una pel·lícula i també suposo que va fer alguna coseta més. Jo la vaig veure per allà, vam parlar un moment, però l'Algorina me la va arreglar, la va quedar i va estar parlant amb ella, ho entenc, no? I llavors pararem amb ella, pararem una miqueta, és una companya de fet. A veure, a veure, un moment, que ara no sentim, ara ja, home. No, dic ho entenc, però potser no hi estàs d'acord. Sí, sí, no, a veure, no soc acaparador ni gelós, crec que no. Precisament avui parlem del cinema utòpic per alguna cosa, per què l'he proposat jo, per tant ja anem per aquí. I bé, bé, la veritat és que la impressió és la d'haver fet molta feina, és així, del qual us ho dic, d'haver vist totes les pel·lícules que he pogut, d'haver passat una nit també sense dormir, perquè a part anàvem tots els companys del programa de Moncada Radio, llavors també teníem la intenció d'actualitzar la pàgina web i d'editar els vídeos, llavors per una banda hi havia una persona editant els vídeos del que s'havia gravat durant el dia, i dues persones més vam estar actualitzant pàgines de la... bueno, apartats de la pàgina web, i bueno, una nit sense dormir, amb la repercussió no gaire bona, de que una gran pel·lícula, grandíssima pel·lícula d'un director belga, que passaven a les 9.30, al Teatre Victòria Eugènia, d'allà al costat del Curse, a l'altre banda del Riu, al costat del Hotel Maria Cristina també, que també vam fer una cosa molt curiosa, que si voleu ara us la comento, doncs era a les 9.30, jo havia estat sense dormir, i vaig veure, doncs no sé... Que no estaves en condició amb l'Anna. No sé quan, però se'n va a fer molt curta la pel·lícula. Només ho dic, això vaig dir, ja ha acabat. A més a més, la gent reia, reia i jo no sabia ben bé de què, i que em sembla que m'he perdut alguna cosa. Però bueno, la veritat és que me l'havien recomanat molt... Com es deia la pel·lícula? De drop. De drop, el director no me'l sé encara, el nom no el tinc encara ficat en el cap, però és un director important, que fins i tot he llegit per algun prospecte d'aquest festival, que va sortir amb una llista de directors que s'havien de seguir, de 10 directors que s'havien de seguir del panorama actual mundial. Havia estat nominat a l'anterior... Sessió, anava a dir, a l'anterior convocatòria dels Oscars, amb la seva primera pel·lícula, el seu primer llar metratge, que és un director dels que fan un cinema peculiar, interessant, profund, i el que vaig veure de la pel·lícula, que ja us dic, potser la meitat o una mica més, em va agradar molt, em va agradar molt. Bueno, la puc veure quan es trena per aquí. De drop, l'entrega, es diu aquí. S'hi van anar parlant bé també, jo he sentit comentaris molt bons. M'he sentit entendre que havies vist una pel·lícula de la Sus Envia. Home, la meva Sus Envia. És d'aquestes persones... No, que també és meva. D'acord, que ho quedi, que no sóc acaparador, no passa res. No passa res, no passa res. És més de la meva edat, però és igual. No, és una directora de la que hem de parlar, d'aquí a unes setmanes, perquè tenim... perquè tenim aquesta programació del primer trimestre feta, que per això queden tant en tant. És una cosa curiosa, perquè teníem programat, que fa sorprès això, teníem programat, ella es trena, una pel·lícula es diu Serena, però tinc la sensació que tu n'has vist un altre, a second chance. Sí, jo tampoc entenc com és que s'han creuat aquestes dues pel·lícules. Perquè resulta que tinc la sensació que Serena és l'última, i en canvi, a second chance, que és el que has vist tu, però clar, el que és curiós és que una és de Dinamarca, i l'altra és de Barricada, que ha llegit als Estats Units Serena, i en canvi, ha llegit a second chance, que no sé com es diuen en Denès. No sé com és d'ella. No sé què, tio. El que em pregunto és, és que de second chance arribarà abans de l'altra, aquí a Espanya, o no ho sabem? No ho sé. De la forma que està presentada sembla que l'última que és americana, que és l'última que ha rodat, arribarà abans que l'anterior que s'ha rodat a Dinamarca. Hauria de mirar-ho, hauria de mirar-ho. Simplement, me fa gràcia per si ho sabies. I no hauria de mirar-ho, i a part, penso que no cal ni que comenti la pel·lícula, simplement que és magnífica, com tot el que fa aquesta dona, sempre planteja el mateix tema de fons. La mateixa Dinàmica, que són els contrastos entre dos mons diferents, ja siguin dos germans, ja sigui una mateixa persona que col·labora amb una ONG, amb una altra banda del món, i el mateix temps... Vengeance, aquesta pel·lícula. Fots molt, quan es diu aquest títol. El títol que va posant la senada... El títol d'anés és Vengeance, que li diguin, en un mundo mejor, és com donar-li un cop de l'estral·la. És el títol internacional. El canvi de títols de pel·lícules és una gran tradició espanyola. Per favor, en un mundo mejor. Sí, té raó. Vengeance. Es diu Vengeance, i lliga més el títol Vengeance que en un mundo mejor. Però com que no sé per quina raó, Vengeance la coneix amb l'altre títol. Doncs sí, ja en parlarem de la seus enviaria, i d'aquesta pel·lícula, i de Serena, efectivament, que l'hem posat, sinó recordant-me, com a pel·lícula del mestre... Sí, sí, de pares de sabants. Sí, sí, de pares de sabants. Tothom va encaixant d'una manera o d'una altra. I una altra pel·lícula que vaig veure, és la que també l'has vist aquest matí, t'agradaria que la comentessis mentre jo truco a la Sandra, que estaràs allà esperant la trucada. Vinga, som-hi. I el que em va comentar que havia vist a San Sebastià, que participa en la secció oficial del Festival de San Sebastià, una pel·lícula espanyola que es diu La Isla Mínima, del Alberto Rodríguez, que precisament l'estrenen a Barcelona, i suposo que a tota Espanya aquest divendres. Llavors, té grans actors, té el Raül Arevalo, Javier Gutiérrez, el Antonio de la Torre. Hi ha hagut una petita polèmica, que tampoc ha transcendit, perquè no ha sigut una cosa massa exagerada, en el món, diríem, de la crítica i de l'apunt. Tot això perquè és una pel·lícula que es considera bastant millor que el ninjo, i en canvi, la pel·lícula, les tres pel·lícules que han triat per presentar Espanya, com els Òscars, són 10.000 quilòmetres, és fàcil viure amb els hostes rados i el ninjo. I en canvi, la gent considera que en lloc del ninjo hi hauria d'haver anat La Isla Mínima. És una intriga, és un thriller, magníficament realitzat amb un clima esplèndid, sobretot a les realitzacions brutales, amb una fotografia molt cinematogràfica, molt tranquil·la, molt sossegada, però que t'atrapa des del començament, amb una música que te'n lluegna també perquè et fa entrar en la història, que es considera, la crítica considera, i que et matí quan sortia del cinès Adéu Gonal, hi havia uns quants crítics a la porta, ens hem portat a xerrar, que es considera que és una de les pel·lícules més potents d'aquest any, que serà de les més potents d'aquest any. És una pel·lícula de gènere, i, curiosament, en aquest moment ja es podria dir que hi ha un cert creixement, un cert auge del cine de gènere, del cine policial, en certa mesura, perquè, a fora, ja ho sabeu, s'ha fet famosa Jaume Collet Serra, amb les seves pel·lícules amb el Lian Nelson, que ha fet vàries, aquí a Espanya el cap de sud ha fet Renit del Giraçol, els Jules Giraçoles, i la minisseria crematorio. El Daniel Monzón també s'ha fet una certa famosa amb aquest gènere, fent Celdan 211 i El Niño, que abans la fa un moment la comentàvem, i l'Alberto Rodríguez, que és aquest, que ara parlem, es va fer també bastant conegut amb Grupo 7, i ara, amb l'Isla mínima, que per mi és molt superior a tot el que ha fet fins ara. I aquí està la curiositat que us volia dir, que també vam fer allà sense Bastián, que tot el grup de persones que estàvem allà en aquell moment, 6 persones, faltaven dos que aniran demà cap allà, i algun gent tornat, com podeu veure, perquè ja estic aquí, doncs vam parlar amb una habitació, que és una que és molt curiosa, però que es veu a tots els llocs, a Madrid, sobretot, amb una habitació de l'hotel Maria Cristina, ens vam convocar per parlar per una banda amb el Raul Arevalo, i després va venir l'Alberto Rodríguez, i el que ens va dir és que després de fer Grupo 7 i l'Isla mínima, vol deixar el thriller, està fart, vol fer una altra cosa diferent. Vull dir que també és una curiositat, d'haver parlat d'aquesta manera així directament amb el director. Molt bé, perquè en realitat a la pel·lícula, mentre va passant la pel·lícula, t'endons compte que té un registre que no pot fer qualsevol cosa que se li plantegen. I parlant de registres, Joan, Jaume, Andreu, tenim a l'altra banda del telèfon la persona que ja us deia que comunicaríem, la Andrea Navarro, que ens pot parlar d'un registre que també s'ha presentat allà a Sant Sebastián. Completament diferent, Andrea, Andrea, hola. Hola, què tal? Hosti, tu, que fort, clar, tinc aquí, estava parlant abans amb l'Andrea bueno, d'aquí de missora, i quantes vegades t'he dit Andrea, bueno, és igual. Sandra Navarro, del programa Godiva Bonaparte, que podem escoltar aquí a la missora Radio Desver, i que precisament ens coneixem perquè véns aquí moltes vegades a fer cosetes del programa, els dimarts, i un dia van dir, escolti, precisament dimarts passat, van dir, escolta, que aniré a Sant Sebastián. Ah, jo també. I llavors em vas explicar per què vas anar a Sant Sebastián, Sandra. L'any del segon any que jo vaig, perquè abans de fer el programa de ràdio em dedico a treballar en una escola de cinema a Barcelona, que hi ha alguna vegada en què he sortit aquí, abans de parlar d'això, que es diu Andrea Park, i també té una productora socialista que es diu el Lleonel Ojo. Exactament. I llavors és el primer projecte de Garmatratza que treu la productora de Lleonel Ojo, d'un ex alumne dels directors de l'escola, i és la seva operà prima espanyola o europea, perquè ja tenia un anterior, que la primera era llatassa, que va guanyar mal agaf a dos anys. És veritat, és veritat. Sí, sí, per això em sonava, veus? No havia fet la recerca, però ara que ho dius, clar, clar. Sí, perquè la primera pel·lícula era un documental argentina, són els cartoneros, i ara aquest segon, aquest segon obra, és Notos Vigiliaca, Rost Central Documentari de la Ficció, i les límies són una miqueta ambigües, però a l'especte dels que no n'has dit de saber, exactament en quin gener estem parlant, perquè és una cosa molt atípica. I bueno, ha estat dintre de selecció, dintre del que és la secció de nous directors, i va ser la primera que va obrir la secció. I bueno, vam anar per allà, perquè per feina havien d'estar reculsant-lo a totes nivells, i bueno, era un resultat de dos anys de feina. M'agradaria molt preguntar-li, tu potser saps la resposta, Sandra, al director, com decideix, perquè és el que més em va quedar l'atenció de la pel·lícula, una de les coses, no la que més, una de les que més. La duració dels plans, com decideix quan dura un pla? Perquè és fascinant. Vull dir, ella construïa un quadre, i a partir d'aquí decideix que el pla s'allarga, perquè l'espectador, que això m'encanta en les pel·lícules, i em consta que el Corina també, que la de les Corines que estava per allà també li farà de molt això, perquè m'ho vas dir tu, que l'havies parlat, doncs la llarga, una sèrie de segons, que hi hauria espectadors que dirien, quina pel·lícula més lenta, no. Si saps apreciar allò, estàs observant un quadre, una exposició, una cosa diferent. Són planos per a mi, en plan analíticament, planos llacs, però que el moviment inter és constant. Clar, clar, clar. I això fa, per a mi, que ha vingut molt cinema, que no siguin tediosos, no són planos. En absolut, en absolut. Si no el que tindrà hi ha una acció, algo, que ens vol explicar a ell. I això és el que ha de tenir, aquesta pel·lícula en concret, bàsicament per la història que tracta, no? Perquè els mateixos avis, que són la parella, els protagonistes, que són els avis del director... Són fantàstics, eh? Que són fantàstics. Estic molt alegre que l'hagis vist, perquè veig que has d'estar pediavenent. Home, clar, si tu ho vaig dir, si ens vam veure et va dir que no t'haurà de pel·lícula, no estàs atent a el que et dic. Jo et canvio el nom, però tu no estàs atent a el que et dic. Bueno, perquè parlem amb molta gent durant... Aquest tempo és el que ells mateixos porten. Llavors és difícil... Jo no em concebeixo que està pel·lícula en un altre ritme, que no sigui aquell. Només aquest tema és perfecte. Això mateixos li van preguntar al dia de la premièr, i clar, és una pregunta o una resposta complexa, perquè és de l'ADN, de la pel·li, també, no? No és ni qüestionable per mi. No, no, no. Jo no m'he qüestionat, eh? No, ja ho sé. Per mi és una cosa molt interessant, i en dia vulgui allargar el plano, perquè l'estarem acostumats. Això, de base, que entenc que peronaves, eh? Però, bueno, al marge d'això també hi ha coses per mi entresentíssimes a nivell de muntatge, de so, d'enquadre, de llum... Aquest és un magnífic treball al Julien Elicale, al·lucinant tothom a la crítica que ho està dient. Sí, sí, sí. I de guió, de diàlegs, vull dir, allò, és prodigiós. Sembla que estiguis sentint unes converses espontànies, que segurament en part són, però no, és a dir, allà, eh? En parlem de tots, perquè per mi també t'han atrascat una mica preguntant, i conegut els avis en persona, i jo crec que és darrer allà. La pèrdua de noció, d'aquí estan fent ells, perquè ni els mateixos avis sabien ben bé que estaven fent. Efectivament. Perquè hi havia moments que ells pensaven que estaven fent proves de càmera amb pel seu net. I llavors els tirava alguna pregunta, i els deixava xerrar, i clar, tenen 12 atomes, 15, s'ha fet en digital, es pot fer... Escolta, Sandra, jo per si ho vols utilitzar d'alguna manera en la promoció de la pel·lícula, alguna cosa, aquesta pel·lícula és la segona d'un gènere nou que va obrir en el seu moment fa un any i mig la plada. És la segona del mateix gènere que la plada. Ah. T'ho dic perquè... És així, perquè és així, perquè és una pel·lícula en la que passa exactament això. No pots distingir en cap moment què estàs veient, què t'estan oferint, llavors això és una cosa apassionant, apassionant veritablement, i no s'havia vist d'aquesta manera. Escolta, què més vas fer a Sant Sebastián? Que tenim així els minuts contats aquí, però és també encantat de parlar amb tu, a veure si vens un dia i quedes tot el programa. Bueno, jo és que soc més de la línia del curmatrat, és el que treballo directament, perquè feia la promoció de distribució de curmatratges als alumnes de l'escola, i vaig aprofitar també el teu programa per dir-ho, doncs que... No és meu, però aprofiten. Sí, sí, el vostre programa s'estan associant, i els estem organitzant, i des de Madrid i des d'altres comunitats, des de fan parell dents, doncs estan posant les coses en ordre, l'Ika els està escoltant, ha fet una secció de la seva pàgina web del curmatratge, que jo era la plataforma mare per començar a educar, portar el cinema a l'escola, amb aquest format petit, fàcil, i no només això, també pels que no tenen per supos, pels que volen fer cinema tot el que van anar a la prefrontació de lo que se suposa que seran les pautes d'una manera nova d'organitzar-nos entre tots, des dels festivats de curmatratges, des dels realitzadors, de ser més fos, a d'hora de demanar subvencions, ajudes, promoció, el que sigui, no?, i distribució internacional, que en altres països ja el fa moltíssims anys que ho fan com a França. Va ser una reunió interessantíssima, i, bueno, crec que molt bé, que va estar molt bé. Va ser una reunió de filmmakers, que és una plataforma, doncs, la mateixa, visionat online, que també s'estan movent molt, i ho estan fent sobretot del curmatratge, que la gent ho sap ja, perquè és interessant. Doncs ho trobo, o no trobem, perquè tothom que és aquí no en parla, perquè estan escoltant els tres. Això de la introducció al cinema a l'escola ho he trobat interessantíssim, perquè és un suport, a més, que per a impartir determinades assignatures, i aquí el Joan és testimoni, és fonamental i, a més, enriqueix des del punt de vista cultural els nanos, els fa apreciar el bon cinema. Això de la França fa molts anys, i ho sabeu vosaltres, que sou molt entesos, des de molt petits ja van al cinema, perquè l'escola fa les excursions per anar al cinema, els ensenyen peces dins de l'escola com a cosa formativa, i, llavors, estàs educant la gent des del cinema, estima el cinema, visionar-lo, apagar-lo, anar a una sala, i en aquest país mai s'ha fet. Hi ha una intenció, i a mi m'encanta, va ser dels punts més xulos que van tocar, on ja estan parant amb el Ministeri d'Enseñança, per obrir aquesta línia dintre de les assignatures, el que no sé en quin nivell, però estaria genial per poder parlar d'èctica i de moral, per poder parlar d'art, de poesia, de literatura, és que tot això afecta també, d'històries, exactament, de creativitat, de cinema purament, i, clar, a França, tothom va al cinema, consumeix cinema, i estima el cinema perquè, de molt petits, els ens han ensenyat a estimar-lo, en canvi, això és una assignatura molt pendent en aquest país, i, bueno, si es comença des del cor matratge, benvinguts, sí, no? I perquè, a més a més, tenen una llei del cinema, que el protegeix, però també parlarem d'això, un dia, amb tranquil·litat, perquè, precisament, una pregunta que li vaig fer a França, a Ozon, que també estava per allà, presentar una pel·lícula, la resposta va ser la que jo ja coneixia, en el tema, i, d'allò, per això, que t'agradaria, no sé, dir que jo s'endrà a parlar de cinema, en un programa de ràdio de Sant Just Desbert, i tal, o... A mi sí, però... Jo soc molt inesperta, perquè jo soc molt poca especificada en la indústria, molt més inesperta que, bueno, vosaltres, ja et dic, sou d'expertíssims, i, sobretot, el que t'he vist per allà, on hi ha baixes en preguntes, que m'han encantat, però jo, si voleu, encantada, sobretot per la visió dels matres. Doncs estàs convidada, estàs convidada de venir quan vulguis. Si canten, vulgueu, en sortiu, ets al dintre i enxerrem el que vulgueu. Encantada d'alguna persona. Perfecte. Una pregunta que m'ha quedat pendent. La pel·lícula no todo es vigilia, quan la podrem veure per mi. Jo volia preguntar el mateix. Bueno, aquesta és la gran pregunta, i en un altre tema importantíssim, que tots sabeu que és la distribució nacional. Perquè internacional és més fàcil que nacional, i és un debat profund. A nivell d'industria estaria molt referent per veure les mancats de les canetes de la pel·lícula, i la distribució de les canetes de la pel·lícula. Sí. Què passa? Que ara hem de trobar una distribuidora, que espero que aquests dies de Sant Sebastià surtin, i aquesta distribuidora seria la que, d'alguna manera, hauria de portar a les sales de cinema la possibilitat de veure aquesta pel·li. Si no, hem de buscar unes altres alternatives. Som una equip jove amb moltes ganes, i llavors busquem una altra alternativa per poder arribar a la gent a aquest film. Espero que vosaltres també el pugueu veure un dia, i si no, ja ho veus. Ja l'he vist, ja l'he vist. Sí, sí, ja ho entenc. Era per presumir una mica més encara. Bueno, estic molt contenta que el meu poble em truqueu i em treu tota la informació possible. Això és molt bé. Estem a la teva disposició. Igualment, igualment. A veure, Navarro, que no Moreno, que abans té confós amb el cognom, tu no ho saps, però ja t'ho dic, aquí preguntant per tu. Doncs Sandra Navarro, un plaer, haver-te vist allà sense bestiant, i tenir-te aquí a l'emissora, ja com a col·laboradora, com a mínim, d'aquesta manera, que tu dius, entran quan passis per aquí. I estem en contacte, parlem, i ens veiem per aquí. Molt bé, doncs moltes gràcies a tots, un pató i visc al cinema. Gràcies. Doncs vinga, aquí comencem, aquí comencem. Jo penso que hauries de començar tu perquè per l'hora que tenim no ens sobra temps, tu havies plantejat que t'agradaria parlar del cinema utòpic. Però no sé si el Jaume ha vist alguna pel·lícula més, que vull comentar, també... Explica, explica. I ara que queda temps, i no... Sí, és que jaume... No, vull vist la... Quina és la millor pel·lícula? El Congrés, oi? El Congrés, sí que. És que està de Doncs Sebastián. Quina ràbia que fa! Quina ràbia que fa! I nosaltres no. I nosaltres no. Sí, ho diu així, volen dir, oi? No, la veritat és que avui el que portava és una mica... Vaig veure la pel·lícula l'endemà. Aquesta pel·lícula catalana... I sonar persona. Jo no vas poder, perquè volia anar-hi, i no vas poder. Finalment... Però bé, vull dir, aquesta... O sigui, el meu criteri és que aquesta és una pel·lícula força previsible, i no crec que sorprengui en gran... en gran mesura, gairebé ningú, perquè en definitiva és un esbós de tot el que hem estat vivint durant aquests 3 o 4 anys, amb opinions i tal. Però a mi el que em crida molt l'atenció, i això ja ho sap tothom, perquè ho ha dit gairebé tots els crítics i tal, vull dir que no dic res de nou, no? La que em crida molt l'atenció és aquesta pel·lícula del Arcadi Oliveres, que es diu Mai Estam Fosc. I és un documental de seguiment sobre una persona, que en definitiva està durant segons el meu criteri, un criteri fonamentat, evidentment, també en tot el que està passant, i que anar a la pel·lícula a la persona no surt, jo crec que caldria, perquè seria, segons el meu criteri, molt interessant. És una persona que està fent ballugar, doncs, aspectes que que des de com s'està portant tot el tema, doncs, balluga, i crec que serà un bon complement, o sigui, veure aquesta pel·lícula, que és, sí, amb l'altra. Jo volia destacar, bàsicament, això, perquè jo penso que el cinema una pel·lícula sempre té relació amb una altra, i llavors jo penso que la primera té el seu interès, lògicament, allà i amb els anys hi trobarem simplificat un seguit d'opinions preuvàlides, i llavors, doncs, aquesta jo crec que és allò que no està en la llum, sinó que, com diu, és una mica més fosc, i que està amagat, però que també té el seu, la seva raó de ser, i al mateix temps, doncs, s'està movent en positiu. Bàsicament, això. Però seria una miqueta com el que va ser la pelota basca en el seu moment, per entendre'ns, per posar un punt de comparació de l'endemà o l'altra, o les dues. Quina? La de l'endemà, amb referència. L'endemà, més aviat. L'endemà és suposo pel que m'ha arribat. Jo no l'he vist, diuen, que si tràficament és un documental normal i corrent, no té cap excepcionalitat com a realització, però que estan molt ventriades les persones, que es veu que les persones estan molt ventriades, i que donen un testimoni molt interessant del que està passant en aquest moment. Això és el que jo sé. Però jo no l'he pogut veure, la volia veure... Perquè, de fet, és que aquesta és la segona pel·lícula que fa la Isona Pessoa sobre el tema. D'acord, potser la tercera. Jo sé que no he vist, no sé si algú de vosaltres l'ha vist, aquesta de Catalunya, Espanya, que va fer fa un parell d'anys, també dedicada al mateix tema, i amb el mateix format de documental i parlant de diferents persones, i ara aquesta de l'endemà, no sé si hi ha un altre, o no, però almenys amb aquestes dues... Em sembla que hi havia una tantària, però és igual. Ella és productora, més que realitzadora. Sí, sí, sí, tant. Ponegra, entre d'altres coses. Exacte. Llavors, ella és més productora que realitzadora, però el que passa és que amb aquest tema, com que ella, diríem, que és de ideologia més nacionalista, s'ha interessat pel tema, i com que potser no ha trobat ningú que ho fes, doncs ho ha fet ella. I és la presidenta de l'acadèmia del cinema català, perdona més dades, ja que estem... Sí, i professora, jo l'he tingut de professora de producció. Però, bueno, és una persona curiosa, una persona molt interessant, però que ella l'oforce seu, però no d'ara fa molts anys, és a dir que la producció és de fa, potser, 20 o 25 anys. I productora de mensaca, del pianista de Mario Gas, del mar, és productora de Gustí Villaronga, d'un parell de pel·lícules, de fer un documental del Joaquim Jordà, de nens, moltíssimes coses. Una productora, efectivament, important. Una senyala bastant ben enrotllada, va venir aquí a Sant Feliu, i vaig a veure la pel·lícula allà. I bé, s'explica molt bé. És tot un projecte, això. És que una pel·lícula és un projecte... És un moment històric. Jo diria que estem veient un moment històric, molt excepcional, que ningú preveia fa 10 anys enrere que arribaríem en un moment que estem en aquest moment. Ni si, tampoc. Ni si, segurament tampoc. I, evidentment, és a dir, tot això ha sortit de cop i volta, i no sé... Jo les volia veure, i veia programes de droles, però diverses coses que han passat m'han impedit tan veure'n una com l'altra. També la Dolivera, també la Dolivera, perquè també el conec. És un tio interessant, és un tio curiós, un tio molt compromès, i que té una informació de base econòmica brutal. És a dir, t'explica quantitat de coses sobre l'economia que et deixes turat. Esclar, jo el que també penso que és molt interessant és veure amb quina diversitat es pot agafar al cinema, d'elements, o sigui, de punts de vista, de... d'eficions, fins i tot, tu amb aquesta noia li parlaves de la Plaga, perquè va ser una pel·lícula que et va crear un impacte molt important. Però és que això pot passar moltes coses. I volia destacar, precisament, que a mi no em va impactar la pel·lícula l'endemà, m'ho esperava, era lògic, no? Però és clar, vull dir, el que veus és que és un projecte, ha de dir que faria 100 volos per 100 ciutats difuments, lògicament, és l'utilitat que té el cinema. I com que nosaltres, tu i jo, Joan, n'hi hauríem fet cineforums. Quan vam començar amb el cineforum, com a fórmula que el que menys ens importava era el cinema. I lògicament, menys teníem, o menys preàvem, fins i tot, doncs el Hitchcock i el Joan Ford, no? Que després ja hi va haver algú que va dir que això no pot ser, però sí que aquests són els que ho han fet més bé durant tota la història, no? I jo penso que això és una cosa molt interessant. És aquesta multidisciplina en la qual el cinema es pot agafar. I penso que és el més important. Demà es troben els cucumbers. Com es recorda aquella de com Hasan deia aquella del... Que hi ha moltes d'aquestes pel·lícules, en aquests moments es fan en fundació privada, i hi ha gent que ja posa diners perquè es puguin aconseguir aquest projecte. En Crawlfoundin. Aquest és un fenomen ben curiós, eh? Un fenomen nou, per exemple, aquesta pel·li, per l'anterior, aquell dalt de... aquell era del nano, pot posar-ho a la presó de Madrid, Fènix, 11 a 23. Allò estava finançat, jo recordo que m'he anat a l'estrena quan em van convidar a tota la gent que havia posat calés en el comèdia, una nit, i era espectacular. Tu l'havies posat calés també. I per què estaves convidat? Perquè un amic meu que havia posat calés no hi va poder anar, i em va disfonsar i tot. Llavors em vaig presentar allà, i el que era extraordinari, extraordinari de veritat, perquè feien com que no hi capien tots en una sola sala, al mateix moment passaven la pel·lícula del comèdia en dues o tres ales de la vegada. I llavors després tota l'equip es presentava. Quan hi havia de fer les escenes de la pel·lícula, la gent, però és que ens aplaudiments a mitja pel·lícula, és a dir, una emoció allà, una cosa brutal. Una cosa que jo no recordo, he viscut, una experiència de gent que ha posat calés per la pel·lícula, i que suposo que coneixia la guió i que coneixia l'història, és que ell ha preguntat, o sigui, ha preguntat, o ha fet la pregunta esmentaleta, no? Vull dir, o la pel·lícula basca, que el cap de la fi d'això es tractava. Curiosament també va a la dir que a Sant Sebastià, no sé si n'has vist cap, però n'han presentat dues de pel·lícules que parlen sobre eta i la seva existència. L'assa Isabala, i l'altra no me'n recordo, però no l'has pogut veure cap de les... Sí, es diu l'assa Isabala, i l'altra és el negociador, no? No, el negociador és la d'Allense Washington, és la d'Equalizer. Aquesta sí que la vaig veure, també. Hem sentit la música al començament, la música de Minem, que dona a peu, a sentir, a veure els títols de creïts final. En tot cas, aquí, no acabo de veure l'altre títol. Però sí que n'hi ha. La diferència que veig entre el fèlix i aquesta, és que aquesta és un document, i el fèlix és una exageració d'una realitat. No massa exageració, és a dir, perquè van procurar justament, quan van fer la pel·lícula, perquè vaig parlar amb la gent que l'havia produït, i amb una de les guionistes que després se'n va sortir, que no volien, i diuen més coses, més fortes que van passar, que no van posar la pel·lícula, perquè van pensar que no se les creuria, que les trobaria exagerades. Llavors, en lloc d'explicar la història tal com era, la versió que jo tinc directament d'un negre de les guionistes, era que l'havien rebaixat perquè fos més creïble. Tot i així no ho era. És el que jo volia. Jo crec que sí que era creïble. A mi em va semblar creïble la pel·lícula. I a més a més, és real. No és que sigui creïble, és que va passar. Sí, sí, és que va passar. La passà, sinó que s'entrevistava. Jo recordo bé vist, inclús amb la pel·lícula al final, surten els actors reals, tant el nano, com els que van fer d'avogats, com els que els pares, vidi reals, i, bueno, jo està basat en un car real. Simplement que els guionistes... Però no podem confondre, eren realitats amb la ficció. No, no, no, no, no. O sí, o potser es tractarà de confondre i tot és el mateix. Jo recordo el famós aquell que feia canciones després d'una guerra, va ser Lluís Martín Patí, que ens va explicar una vegada que ell considerava que era la realitat pròpia. És a dir, que una forma d'arribar a la realitat era la ficció. I que ell feia pel·lícules, per exemple, canciones després d'una guerra, està, com sabeu, està basada tot en documents, i muntatge i tal, i música. Música d'aquella època. I ell diu que allò que no és real s'havia trobat, perquè la va presentar en un lloc que jo vaig compartir en aquell moment amb més gent, ens va explicar que ell considerava que aquella pel·lícula tocava més o il·lustrada més bé l'època de la pos-guerra i de la guerra, i de la pos-guerra, que no moltes altres coses que havia vist. Llavors, ell tenia aquesta deuria que quan es parla de que la ficció és ficció i que no, la ficció a vegades s'aproxima més a la realitat que la mateixa de la realitat. Doncs mira, aquest comentari exacte, precisament dona peu, jo crec que ara sí, que és un bon moment amb això que estàs dient ara, Joan, doncs per entrar en el tema aquest del cinema utòpic, jo la veritat és que no tinc molts exemples del que vull explicar. El que sí que vull comentar és una mica el concepte, perquè no es tractava tant, i d'alguna forma amb la intervenció d'Andreu hi ha com dues versions diferents del que seria el cinema utòpic, que seria pel·lícules que planteja un cinema utòpic o no, i més aviat el que jo vull comentar sobre el cinema i l'autopia, no tant respecte al model de societat que es presenta en una pel·lícula, si és utòpic o és distòpic, o de quina manera evolucionar la societat, sinó més aviat, jo el concepte que us vull donar, i us ho explico així de cop i després ja es poden buscar, es poden investigar una mica exempla, no té tant a veure amb un concepte cinematogràfic, curiosament, sinó més aviat amb el que deia el Jaume Abans, que aquesta emoció, aquest punt de trobada amb un avançament en les coses, doncs pot passar en qualsevol situació, no només veia una pel·lícula o fer una pel·lícula, sinó llegir un llibre, parlar amb una persona, jo quan he volgut parlar de cinema utòpic, volia parlar en realitat del que consisteix, del que té a veure, més aviat, amb buscar sigui on sigui, en les pel·lícules també, i la gent que fa pel·lícules, ara ho té en compte, no només reflectir una situació determinada, històrica, social, no només criticar aquesta situació i reflectir si és bona o dolenta, sinó, a més a més, proposar alguna cosa, proposar alguna cosa que serveixi perquè qui vegi la pel·lícula, qui llegi aquell llibre, qui estigui parlant amb tu en un moment determinat, qui estigui fent el que sigui, doncs pensi que es pot capgirar, es pot donar una volta aquella realitat, aquella situació, i es pot anar cap a un altre camí, sigui positiu, sigui negatiu, sigui consensuable o no, és a dir, que estiguem tots d'acord amb aquell camí sigui correcte o sigui una qüestió experimental, jo més aviat em decanto, i per això el nom de cinema utòpic, per solucions que donin la volta als tòpics, que vagin més enllà una mica del que tenim com a mecànica, ja establerta dintre del cap, no només dintre del cap, sinó dintre del que és el teixit social, que sabeu que jo, com a mínim, penso que de vegades et duent d'una manera molt mecànica, és a dir, hi ha una opinió formada, una persona repeteix aquella opinió, llavors hi ha molta gent que ja es va creant un efecte com de resonància, tothom va donant aquella opinió, ja no es planteja que l'opinió contrària també pot contenir una part de la veritat, i en aquest sentit la resposta, això que tu deies ara, Joan de Vassilé Martínez Patíño, i la pel·lícula Canciones d'Esperar una Guerra, la dona directament al Jaime Camino, amb la vieja memòria, la vieja memòria demostra que toma que la realitat històrica no existeix, directament no existeix, és a dir, que cada persona i cada facció per diversió, cada ideologia, explicarà el que ha passat d'una manera diametralment oposada, amb la qual cosa un espectador que intenti agafar el que és la veritat s'ha de quedar en un terme mig, o no, o és quedar en una visió, en un altre, i si vols tenir una visió més o menys objectiva de la realitat, doncs has d'acombregar amb una persona amb la que no estàs en absolut d'acord, perquè si no t'estàs deixant portar per una visió, una visió únicament de la realitat. Llavors... Però això és com allò que deia el que es diu, l'escriptor, l'alun Amuno, que deia que la gent que ha llegit només un llibre, doncs només té una opinió, que per tenir una visió determinada, i tenir una visió més vàlida, no pots haver llegit només un llibre, no has d'haver llegit 100, 200, 300, 400, i quan tens llegit 400 llibres, aleshores pots tenir una opinió pròpia, però així només n'has vist una, no? Correcte. I has de vigilar que no et passi com a... com a Alfonso Quijano, no? Que va llegitant, no? I d'aquella manera que llavors... Aquella pot ser que... Bueno... És interessant, això, perquè aquesta... Tu parlaves d'història, bàsicament, però entenc que la discussió no aparca només la història, sinó molts aspectes de la vida. Però és curiós que en la història, justament, un escriptor, el Lev Tostol, que va escriure a Guerra i Pau, ell era de l'opinió que la història es construia... No era una història de grans petalles i de grans governants, sinó que la construien les persones. I les seves novel·les es centren molt en com la història evoluciona en funció dels personatges, no? I Guerra i Pau és un bon exemple, no? La història construïda a partir d'uns caràcters i uns personatges que tenen, doncs, uns problemes, uns condicionants, etcètera, etcètera. I el mateix un amunt, de fet, té el concepte d'intrahistòria, que és la història que fa la gent que no surten als llibres d'història, sinó que van treballant, van fent la feina dia a dia, tenen el seu fort de pa, o tenen el seu camp per Conreau, tenen la seva fàbrica o la seva empresa, i tenen una serie de gent contractada o treballant amb aquesta empresa, i aquests no sortiran mai, com allà titularan en camp. Però jo vull dir, respecte a això, és que, des d'una vista històric, tu suposo que saps que els historiadors, el que fan precisament és revisar tot el que s'ha fet fins aquell moment, intactar la nova informació, o simplement fer una nova síntesis del que s'ha produït en un moment determinat, és una nova cosa que s'aproxima més a la realitat, és a dir, mai toquarem la realitat, perquè és evident que la realitat se'ns escapa, que té moltes vessants i que té moltes possibilitats, però el que intenta fer, en alguna mesura, l'historiador és en funció de tota la informació que va acumulant, o de nous testimonis que va arribant a acumular aquests nous testimonis, a la teoria bàsica o el disseny bàsic d'una explicació, per donar-li, per formar-li, que sigui més profunda, més real, però sabent, sent conscient, com amb la ciència, que mai estàs al final, que hi ha un camí per endavant molt gran, i que cada vegada s'intenta ser més real o ser més proper a la realitat, sabent de dues maneres que mai seràs amb tota la realitat, perquè és molt complexa. Doncs aquest camí cap endavant, que segurament ha de tenir en compte la història, segurament no sé si per allò que es diu, de mirar de no repetir, que ja és difícil, això de no repetir, perquè sembla que també hi ha aquests cicles, i llavors acabem donant voltes, com a la roda aquesta, en la qual acabem fent una mica el mateix, una vegada i una altra, i pujades i baixades, però segurament tenint en compte aquesta història, però això és el que volia una mica parlar amb aquest títol de cinema utòpic, del camí cap endavant. És a dir, de quina manera podem, entre tots, anar construint, com deia l'Andreu, no esperant que ens ho construessin, sinó des de la base, des de nosaltres mateixos, de cadascú, proposant coses diferents, coses que ens permetin veure, que hi ha una possibilitat de fer coses que no són aquelles que estan escrites, i que ja sembla que ens hem de basar en això, sinó coses noves, directament crear coses noves, a dir, ser creatius en aquest sentit. Sí, però justament aquí hi ha la para interessant d'aquest cinema, perquè resulta que aquesta esforça de creativitat normalment xoca contra forces que no volen canviar, o que volen canviar, però perquè tot segueixi igual, i suposo que ja veig... Ah, la topardo, la topardo. O sigui, que moltes vegades realment... jo trobo que és la para interessant d'aquest cinema, i el que m'agrada molt de la reflexió que has fet al principi, és això que dius, has comentat alguna cosa així, com a mi m'agraden les pel·lícules, que d'alguna manera et t'exposen el conflicte, i llavors et fan una proposta trencadora, no? Això està molt bé, però després hi ha pel·lícules que també t'exposen el conflicte, i t'ho deixen a punt perquè tu pensis la proposta. Que això també a vegades, si estàvem fent... Cada és millor. A vegades sí, no ho sé, no m'atreveixo a dir que sempre. Sempre. Però a vegades també et posen davant una proposta que dius, ostres, aquesta proposta m'agrada, m'engresca, parlem de més, no? Però això és... jo penso que si hi ha un director aconsegueixer fer una pel·lícula, que segueixi bé aquest esquema, fa una pel·lícula que té... Jo trobo que això està brillantment aconseguit amb una famosa obra d'edat Alberto Loret, que es diu La bona persona de Sezuant, que és una... Bueno, no explicarem a la història, que és molt llarga, després no s'hauríem assallat, no vull enrotllar-me, perquè penso que és millor. Jo la vaig veure en la versió de la Núria Esper, fa molts anys, molts anys, i és la història d'una prostituta que vol deixar de ser prostituta, i llavors és que seria llarg d'explicar. Però a mi m'ho he denominat, es crea el conflicte entre què ha de fer ella, si ha de fer una cosa o una altra, i vas veient tots els pros i contres que té la situació, i l'espectador se li deixa l'oportunitat de que pugui decidir, perquè tu no decideixes, sinó que ella mateixa, la mateixa prostituta, els hi planteja els espectadors. Has de fer això o has de fer allò? I a mi em sembla que és la vegada en què això està més brillantment aconseguit, però penso que no vull enrotllar-me. No, no, perfecte, perfecte. És l'exemple que no hauríem trobat mai els altres, segurament. La bona persona de Sezuant... Voleu dir que val la pena que parlem de Sezuant? Segur? Doncs no sé. Emplea una miqueta més. És una prostituta que vol deixar de ser prostituta, i que, en un moment determinat, els deus li donen uns diners perquè pugui deixar de ser prostituta. I resulta que, aleshores, ella es munta un negoci, perquè no vol fer prostitució, sinó que vol munta un estanc, i amb aquest estanc, amb els beneficis que genera l'estanc, ella pot, diríem, sobreviure. Però en què és molt bona persona? La gent del poble li demana, li va demanar, li va demanar a algú, li va demanar a algú, i ja, com que és una persona, els hi va donant. I arribar a moment que no té un duro, és a dir, no té... El mateix negoci entra en crisi. Llavors, la forma de solucionar el problema és ella vestir-se del seu oncle, que no existeix, és ella mateixa, xoïtar, que és un fill de puta. Per anar molt... I aquest senyor exigeix la gent que els hi torni els diners que els ha deixat, llavors, quan aquest entra amb la cena, resulta que... I a mesura que l'avançant l'obra de teatre, ens en donem compte que la presència d'aquest xoïtar, d'aquest senyor que és un fill de puta, ha de ser cada vegada més present, si vol que el negoci continuï, ha de ser un fill del negoci. Llavors, ella queda embarassada, i clar, el moment que no pot dissimular que és el xoïtar a la vegada, que és el... Llavors, quan es troba en un conflicte final, que no llargo per no llargar-ho més, doncs que ella està a punt de parir, que necessita els diners, que ha de fer de xoïtar, li pregunta al públic, dic, bueno, què hi haig de fer? Segueix a seguir sent de xoïtar. I llavors es planteja el que deia l'Andrel, que ha obert la pregunta per a qui ha d'escurt respondir el que faria i sobre el diàleg. Perfecte. Jo penso que, a veure, jo tenia dues pel·lícules, que són més recent, de una ja m'heu sentit a parlar tant, que us tinc avorrits, de fet, avui ja n'he parlat, que és la que dona pè una mica aquest reunament, perquè per mi van caixar completament amb la idea que jo tinc del que és proposar coses, proposar que ja tenim prou problemes que venen donats per l'exterior, per la natura, també, entre altres coses, les tempestes, les plagues, i a més, la pel·lícula de nou. Doncs aquella pel·lícula ens planteja com podem lluitar o no lluitar, ni tan sols lluitar. Simplement, reaccionar, actuar, davant del que ja és prou difícil, que és la vida, vull dir, és l'envelliment, és el procés natural que tenim de generació, de les coses. Doncs aquesta pel·lícula et dona eines, et dona instruments, et dona personatges que són prou amables, que són prou oberts de ment per tenir tots els problemes, però al mateix temps acollir a d'altres persones dintre de la seva feina, per tenir-les dintre de la seva manera de funcionar, i ningú queda fora d'això. I tothom està tractat d'alguna manera. Tothom té un espai, tothom té una persona que està per ella, i que a d'alguna forma la cuida, o la manté, o li dona un espai perquè pugui treballar, o perquè pugui divertir-se una nit de festa perquè estan fent el partit de futbol, que també apareix una escena brillant ben rodada, tot s'ha de dir a la pel·lícula, i que de cop es talla aquella escena, i torna a estar la persona treballant en el camp, allà lluitant amb la tempesta de calor, que no hi ha manera de que pari. Aquesta seria una. I l'altra és una pel·lícula que veig era aquest estiu, fa molt poquet, que es va estrenar el 2012, que també s'ha anat parlant molt, que és aquesta que es diu Silver Lining Playbook. Aquí la part positiva de les coses, o el lado bueno de les coses, que és una pel·lícula en la qual, davant del que es considera un trastorn mental de la persona, no passa res. Hi ha una alternativa al que és aquest trastorn. El que s'ha de fer és no pensar que sempre aquesta persona està pendent d'una sèrie de medicaments per estar estable, sinó que es poden fer altres coses, que s'ha de donar un espai a la persona, perquè la seva malaltia quedi relegada dintre d'aquest espai positiu, d'aquesta manera de funcionar, d'aquesta il·lusió, per fer una cosa nova. I a partir d'aquí, de manera utòpica, diria jo, perquè la pel·lícula d'aquest sentit és molt utòpica, doncs és possible que deixem de banda els estigmes aquests que des de sempre han existit, una persona que té això, vigila, parta't una mica. Llavors, aquestes dues són pel·lícules més o menys recents i la que has dit tu, doncs em sembla, vaja, l'exemplar definitiu, Joan, i les dues que l'Andreu n'ha proposat, a veure com s'encabeixen aquí. Està encantat escoltar amb vosaltres. M'està molt interessant. Jo he portat dues pel·lícules en les quals la proposta que fa el director és la resistència, cal resistir, cal mantenir-se i cal continuar. Les dues pel·lícules, en realitat, tenen coses molt semblants i una d'elles és Gàtaca, d'Andreu Nicol, que és un director que va ser unista també del show de Truman. Això no ho sabia, no ho recordava. I faran Hit 45, d'en François Truffaut, que ja coneixem tots. Les dues tenen, a més a més, coses que punts a connexió, i faig una explicació ràpida i inicial, perquè Gàtaca és una pel·lícula que se centre sobre el control que vol fer, diguem-ne, la societat amb el seu conjunt, els governants, sobre els gens, la informació genètica, volen seleccionar les persones en funció de la seva informació genètica, això implica control, control sobre la població. Seria la mateixa història que aquesta del Mundo Feliz, alguna manera, seria això, oi? Sí, potser no tan extrema, perquè el Mundo Feliz és realment molt extrema, però sí, va per aquesta direcció. Els gens són unitats d'informació genètica. I faran Hit 45, és el control de la... no dels gens, sinó dels memes, o dels memes. O sigui, les unitats d'informació cultural. Això és una definició que va fer un biòleg, els biòlegs. És que sou així els biòlegs, eh? Jo sóc biòlegs. Un biòleg molt conegut que es diu Richard Dawkins, del gen egoista. El gen egoista, sí senyor. I va fer una definició de memes com les unitats d'informació cultural que es poden transmetre. Faran Hit 45 és el control sobre la cultura. A través de l'eliminació dels llibres. Primer, fent-los objectes que la població no aprecia, que descarta, que no interessen, i després cremant-los. I en aquest sentit són dues pel·lícules que són molt semblants, perquè és el control de la informació. Una és informació genètica, l'altra és informació cultural. No és el control de la informació. I com els personatges protagonistes es resisteixen, això. A Gàtaca la resistència és... es manifesta amb un personatge que ell diu que no, que ell vol ser astronauta, que encara que no tingui el perfil genètic per ser astronauta, ell ho serà i posa voluntat i ho aconsegueix, finalment. També amb l'ajuda d'alguns personatges que van sortir en la pel·lícula, ell tot sol no és el que l'aconsegueix del tot. Hi ha una col·laboració per part d'altres personatges que tampoc estan d'acord amb aquest control. I és la resistència que suposa aquest intent de control. I després, a Fahrenheit 451, el personatge abandona a la societat, deixa la seva feina de cremador de llibres, per dir-ho així, i se'n va a... De bombè. Som bombès. Sí, per les persones que no han vist la pel·lícula, en aquest futur distòpic, els bombès no es dediquen a pagar foc sinó a cremar llibre. Llavors, aquest bombè deixa la seva feina de cremador de llibres i se'n va amb una societat resistent, amb un grup de resistents que són els homes llibre, que el que fan és memoritzar els llibres per mirar de conservar aquesta informació. Aquesta idea és fantàstica. La final de la pel·lícula és total. A mi, aquesta proposta de resistència és el que m'agrada. És a dir, que ens estàs parlant... Ell deia que estava encantat sentint-nos parlar, però sentia parlar a l'Andreu. Escolta, té amiga. Tu ens estàs plantejant dintre de dues narracions, o dues històries distòpiques, tot al contrari de l'autopia, com un pot resistir, que mai no havia pensat jo en aquesta relació entre les dues històries de Fahrenheit i de Gataca, i trobo que és molt precis i molt ben pensat, la veritat. I ens estàs plantejant que l'autopia s'ha de trobar per força, ha d'estar dintre de la distopia, és a dir, ha de haver personatges que... L'autopia va molt relacionada amb la resistència. Jo intentaria explicar als ullens que és això de distòpia, perquè s'entenguin més o menys el concepte. Sí, això és veritat. Igual que l'autopia a tothom, que visualitza una societat perfecta i equilibrada, i amb auromania, la distopia seria el contrari. Seria una societat que el millor pretenent ser armònica i perfecta i tot això, acaba generant certes aberracions o certes distorsions que la fan absolutament criticable per als paràmetres de llibertat de l'individu... Que estem en dotes immersos. ...en els quals estem immersos, evidentment. Jo... Hi ha una cosa també que m'agrada de les dues pel·lícules, és que certes aspectes de la direcció artística del sector i de l'ambientació i del clima que hi ha a les dues pel·lícules són molt semblants. La fredor amb la que a vegades veus que la gent es mou per no manifestar les seves emocions o resistències. Són molt semblants a les dues pel·lícules. És curiosa, perquè és una pel·lícula del 1966, que és la de la Júlia Cristina, de la qual tot està controlat, aquesta contenció de sentiments... Tot està controlat, sí. Intenten, perquè se'ls escapa alguna cosa. Si no, no hi hauria conflicte, també. Llavors, aquesta fredor amb la que a vegades es veuen obligats als personatges a moure per no manifestar les pel·lícules, que és la de la Júlia Cristina, la del Trifor, la de l'Ajuntament de 151 i l'altre és de la diament recent Gàtaga, que és del... Menos 190. Jo us volia parlar al voltant d'això que estem dient, de l'autopia, de la distopia, d'un director que el coneixeu perfectament, però potser no relacioneu diferents pel·lícules que ha fet, perquè són molt diferents, però jo diria que és el director que més bé ha tractat el contrast entre la distopia i l'autopia. Jo diria que va fer una pel·lícula. Fins i tot amb el temps he arribat a pensar que ho va fer a propòsit. Va fer la pel·lícula sobre l'hora de 1984, que és la distopia total. És el punt en el que tot està absolutament controlat. No hi ha sortida possible. De fet, el personatge del John Hart, si recordeu, com acaba, no cal dir-ho, perquè és esfareïdor. Claudi, que de totalment... Llavors, 1984, dirigida pel Michael Rathford, i a partir d'aquí va dir, ja us he plantejat, què és la distopia. A partir d'ara, us explicaré quines possibles solucions hi ha, això. Llavors, és el director que per mi és el que està més a dins del cinema utòpic que jo volia parlar. Michael Rathford no és el de Shakespeare in Love? No, és el director de Il Postino, el cartero i Paulo Neruda, una pel·lícula utòpica absolutament, on dos personatges completament diferents s'entenen a relació amb un personatge superculte, que és el Paulo Neruda, va allà a un petit poble a d'Itàlia, li mostra al carter el ritme, el ritme de la poesia, com està reflectida la natura, i l'altre també li ensenya coses amb la seva senzilleja, i a més a més va fer el Mercat de la Venècia, que és una pel·lícula amb l'alpatxino, una cosa impressionant. Impressionant. I a més a més ens dona una visió a aquesta pel·lícula, que és una obra de Shakespeare, com sabeu, d'una situació utòpica també molt interessant, en la qual l'home, la persona més aviat, més que l'home, és el centre de les lleis d'una societat, i el que és més important de tot és preservar i protegir els drets de la persona. Això passava en una època determinada, cap al reneixement, a Europa, a Florencia, i això d'alguna manera, després va anar com va anar, no cal que donem més punts d'història, però van entrar una sèrie de factors per aquí, una esvuita ideològica, un que es tirava per aquí, un altre que es tirava per allà, i això va quedar molt anorreat, molt fora del que seria d'allò. Llavors, en les altres pel·lícules que ha fet, no les domino massa, no sé d'allò, però em fa la impressió que amb aquestes tres que s'ho he comentat, és com si ens volgués dir, no sé si més o menys, conscientment, la distupir és això, però tenim la possibilitat de plantejar coses noves. I veient el marc de de Veners, i jo vaig pensar, escolta, això és una forma d'organització social molt vàlida, vull dir, del final, no és tan important el que digui la llei, sinó el benefici, que treguin les persones d'això que s'està fent. Doncs per aquí anava una miqueta la idea del cinema utòpic. I més o menys hem donat alguns exemples, la idea també que volem donar sempre aquí a cinemes sense condicions, és obrir, deixar aquests punts suspensius, perquè a partir d'aquí, cadascú vagi trobant els seus punts utòpics. També volia dir, per acabar una mica, aquesta de allò per donar el tancament, que de vegades no és tota una pel·lícula, o tot un argument el que proporciona el cinema utòpic, de vegades en una pel·lícula una pincelladeta, un punter, una pel·lícula amb un llibre, et deixa subtat, dius, home, tota la pel·lícula, potser no és especialment interessant, però això, aquest punt concret, i a més, està endient aquí, és una proposta molt interessant, i que és com per apuntar-se-la. Mira, cinema utòpic, això apareix amb aquesta pel·lícula, un altre, i no estaria malament fer-ho com exercici, d'aquí uns anys tornem a fer cinema utòpic segona part, com les produccions aquestes de Hollywood. Molt bé, noi. La setmana vinent tenim la pel·lícula del més, que és una pel·lícula que jo encara no he vist, perquè tinc moltíssimes ganes de veure, perquè tothom en parla, tothom en parla, que és Boyhood, una pel·lícula del Richard Linaquer, que s'ha fet, bueno, ha guanyat premis... Sí, que per cert, em preguntaves, ja era això de Boyhood, que volia dir, vol dir infància, després pensava una mica... Ja hem posat una recítol que m'agrada més dir, que no sé què de la vida, l'essència de la vida, o no sé com... Però Boyhood és el títol original, infància, i això, infantesa, sí. Tothom diu que és una pel·lícula extraordinària, han passat 12 anys en el rodatge, comencem que 12 anys abans i acaben 12 anys després, és a dir, una cosa realment excepcional. Es passava també als festivals en Sebastián, com a pel·lícula d'aquelles en una secció, que no era de competició ni de res, perles, em sembla que és una cosa així, vull dir que, veritablement, és una pel·lícula destacada, i aquí, als cinemens de condicions, la tenim com a pel·lícula del mes. La setmana que ve. Estem a part totes. Andreu, et veiem poquet, però quan et veiem... Tela, el que ens dones, el que ens proporciona. L'ho veig, això, l'ho veig. Joan, moltíssimes gràcies, el Andreu, a tots, i ens veiem la setmana que ve. A rebreure. La veura. La veura.