Dos, l'hora d'haver tornat. Més de 8 a 9 del vespre, a la vostra ràdio, a Ràdio Desverm per parlar de cinema. Cinema sense condicions, a més a més. No un cinema qualsevol, amb Rosa Maria Alcalá. La tenim aquí ja com sempre amb ganes de xerrar, espero a veure si t'obrim el micròfon correcte. A veure, torna-hi. Ara sí, hola, bona tarda. Bé, ara una miqueta millor. Amb aquesta sintonia fantàstica, amb Carme Navot, que està acabant de preparar-se i que de seguida la tindrem aquí dient-nos alguna cosa. I en Joan Morros. Bona tarda. Ah, tu sí que se't sent bé. Perfecte, perfecte. A veure, ara tenim la Carme també aquí. De moment som els que estem, els que no estem, doncs el Jaume Vidal, que avui no podrà venir, que també som, però no és tant. David Montaner i Xes Corramos, cadascú doncs dedicat a una qüestió de la seva vida particular. I el control, Francesc Gaïnar? Molt bé, sí senyora, no me'n recordaves. No te'n recordaves a tu mateix? No me'n recordava, que hi havia algú al control. I és veritat. Saps això? El control per dir-ho d'alguna manera, eh? Tampoc és que controlem massa, eh? Com a mínim el que es diu no controla ningú, eh? Ho sabeu, això? Ja ho sabem, ja. Són conscients. Home, no és així, eh? Doncs ara, quan ens anàvem reunint aquí a la missora, deiaim, ui, quant de temps, no? Quant de temps fa que no estaven per aquí? Sí, perquè han passat dues setmanes, entre una de festa i l'altra, que no es pogués venir. És veritat. I ràpidament el temps... Clar, clar. S'ha acumulat. Jo encara no tinc molt classe i a Rosa Maria se la sent massa bé. Vosaltres la sentiu bé? Nosaltres sí, clar. No gaire, no? No, però vull dir des dels auriculars. Jo de la veu de l'estudi... Jo diria que no et sent massa bé, no? Canvia de micròfon. Canvia de micròfon, si allà em si pots... M'hi em sentiu, estàs? A veure què tal, amb aquest ullet. Molt millor, molt millor. Perfecte, sí, sí. Si el problema era... Era el micro, era el micro. Era del control o del micro. D'acord, d'acord. Doncs vinga, comenceu. Tu parles de la llucra vista i això? Doncs vinga, començo jo, sí. Comences tu. Mira, és una bolígola... Ja he trobat... Molt interessant. Mira, el títol. Quatre noms de dona. Que és Marta Marcimei Marlène. És aquesta pel·lícula, que és el debut en el cine d'un director... Crec que relativament jo. Un americano. Un americano. Sí, és americana. O sigui, el Sin Durkin... Ha guanyat a un dels premis... El festival d'aquest any de Sondans. Sondans. O sigui, de cinema independent. Això ja diu molt, també. Ell és bo que ja havia fet alguns curs... Que, bueno, que ja han tingut èxit i tal. Havia actuat, a mi, com a productor... amb alguna producció cinematogràfica. Però, com a director, és la... Això, el debut. I d'un i dos, una pel·lícula... que trobo que li ha quedat molt... A veure, vistosa, a desapunt de vista... de que la trobo rodona... És una pel·lícula molt interessant... perquè la història... només faig una breu recenya. No ho explicaré ni molt menys l'argument. Però és una noia que acaba de sortir... Futs, se'n va. D'una granja. Una granja que estava mitja abandonada. Allà, no sé... El nord de l'estat de Nova York. No havia marxat tampoc massa juny. I aquella granja, la que l'estan evitant. Ara és una secta. Així de clar. I ella hi pertany. Ella, bueno, la vam captar. Va, va. La vam captar. Era una noia que havia de tenir... li posa uns... entre 16 i 18 anys. Quan ja fots d'allà, deu tenir posacions... 17, 18 anys, segurament. Vull dir que la van captar justament... a l'edat més sensible. Ja es veu, que buscant gent... Més dolor, més dolor. Gent, noia, sobretot... Hi ha certes dificultats efectives. A més, amb una família una mica desestructurada. Es para estirar-hi en mot. Que no sé què és. I veus que, realment, les noies que van arribar allà... una miqueta van complir en aquest perfil. Segurament. Però la pel·lícula és interessant, perquè comença quan ella marxa d'aquesta granja. I vol sortir-se amb la secta. No és recrea amb tot el que ja viu. Sí que va apareixent vivències... que ella ha tingut durant aquests dos anys. Que veu ni dos anys el que et dona el temps suposo allà... d'absorbir i de viure allà. És un món molt peculiar. Sí, sí, és molt peculiar. I vull dir que no és en plan... a veure... No és recrea amb els detalls sinistres. Que també es veuen. També és desdureta, perquè sí que es veuen, perquè no és ideal, ni molt menys. Els dirigents de la secta, aquell senyor, sí que intenta fer-lo veure com ideal. No és... hem format una família, que també tens un lloc de treball, una posició dins d'aquesta família. I és un substitutor a aquesta família que ja... que no té. Llavors ella... llavors comença tot en el present. La pel·lícula està narrada en el present. Llavors aquesta noia, com viurà a partir d'ara? Com viurà el seu present? Tenint en compte tot el que ha viscut, perquè a més hi ha moments forts. No és suau. No és suau, n'hi ha. Perquè d'aquella secta dius, com viuen? Com es guanyen la vida? Perquè planten quatre cols que no arriben ni a créixer, així no... No poden sobreviure, aquella gent. I que a mica a mica vas veient com realment estan sossistint, que viuen molt al marge de la llei, i el que calgui. Per això es diu que és dureta des de quin punt de vista. Però molt realista. És una persona que no passa merboses. Ni senyal o just, perquè tu com a espectadora entenguis, o et facis càrrec d'aquesta situació. Aquests personatges quindés ells, que és la Marta. Totes, totes. Aquesta noia és diu Marta, a la realitat, en el món real, és diu Marta, quan va estar a la secta li van posar Marcimei. En canvi, quan algú truca a la gran, i ella ha d'agafar el telèfon, i no hi ha cap identitat. No hi ha identitat. No hi ha identitat. D'aquí és ella, que és el que ha viscut. Una forma de viure és correcte allà, dins d'aquell recinta, en canvi, fora la societat normal. Per exemple, no pots anar amb un riu, que hi ha famílies, que ja n'ans petit, i tu no pots menjar-te nu. És el que li diu la seva germana. Per exemple, ella està acostumada a fer-ho. I la visió en general de la pel·lícula li va dir a la germana, que no és un final tancat. Ho pots interpretar des de diferents punts de vista. Jo ho vaig entendre així, que era el present. Veure aquesta noia des del present, que ella intenta construir a veure quina és el seu lloc a la societat, a la família, sobretot a la família. Ella en cap moment explica l'experiència que ha tingut. La germana amb qui es va viure, no li ha explicat res. I llavors veiem com aquest passat li va venint, que no hi havia més llocs de la ciutadania. I després dius, i quin futur li espera amb aquesta noia? Com ha de afrontar aquest futur? Qui serà el seu lloc? Per formar una família, per formar part de la societat, no té cap formació a nivell de feina, ni laboral, ni res. És molt interessant aquesta reflexió. I també com aquestes pòs, o aquestes somnis que ella té amb el som, encara li estan afectant en el present. És molt interessant el lloc que fa també amb l'espectador, perquè hi ha moments que tu com a espectador no saps si és que realment aquesta noia està recordant aquells moments que va viure en aquesta gran ja. O si realment és cert, és real. Aquests moments o aquells personatges estan ara a la seva vida també. És interessant, perquè et fa... És com si tu com a espectador fos una càmera que estàs allà i estàs veient tant l'esterior, les escenes que estan passant en aquell moment, com el que passa dins el seu cap, dins la seva ment. I llavors dius, amb el que ha viscut, amb el present que té, aquesta noia et fa escàrrec de realment de l'odifici el que té ara. I de la família, fins i tot, com la pot ajudar. Com la pot ajudar, que és un marrón que se't presenta. La crítica és l'únic que sabia. La millor que ha deixat molt bé. A l'hora de veure la pel·lícula, que estàs explicant a dues altres, que, quan les vaig veure, em van semblar tan interessants. De fet, a tres. Sabeu que últimament he agafat el costum d'agafar una pel·lícula i comparar-la amb dos o tres, per veure qui ho sembla. Quina sensació provoca? Ara tinc tres, en comptes de dos. Per una banda, el sense nom, que seria la pel·lícula que parla de secte, del Jaume Valaguero. No ho he vist. No ho he vist. Un mateix. Estaves parlant que aquí hi ha una persona que a alguna manera ha d'interpretar per necessitats del lloc on està ficada diferents personatges. Allà, en aquella pel·lícula, és molt curiós. És un sol personatge interpretat per moltes actrius diferents. No hi ha manera d'escapar-se del que t'està explicant tot sol. Si no t'identifiques amb una, t'identifiques amb l'altra. És veritablement inimaginable. La pel·lícula és a la qual s'està parlant. És veritablement... La pel·lícula és una cosa que és igual d'una banda cap a una altra, d'on ja comença a fer bromes. És simbètic a les dues costats. L'altra pel·lícula és una pel·lícula italiana. No és molt coneguda, si algun o gent o algú de vosaltres la coneixeu, es diu respiro. No sé ni quin és el director, però és una pel·lícula a la qual passa una miqueta el que tu estaves dient. És una noia que simplement viu i té unes ganes de viure molt gran. Unes ganes d'expressar amb el seu cos i amb la seva ment la seva vida de manera lliure. I d'una manera molt subtil, jo, per això, de vegades recomano aquesta pel·lícula per parlar de la violència de gènere i per parlar de la violència en contra de la dona o de qualsevol persona, però d'una manera molt subtil. No quan ja la violència està establerta, sinó exacte, perquè en aquesta noia no li fan res. En canvi, no la deixen. No la deixen en cap moment fer res del que ella volia fer. Per això, quan parlaves de banyar-se, per exemple, aquesta noia li agrada. Un moment determinat d'on despullar-se i ser lliure, i expressar-se lliurament, sense que això comporti res pervers, ni res malsar, ni molt menys. Com a mínim, a la visió d'un espectador mínimament normal, com podem ser nosaltres. I en canvi, els que ho veuen, consideren com una cosa pecaminosa, que també depèn del context i dels ambients en què es mou les nenes. Clar, la gent. Sí, els Estats Units, que poden passar, perquè és una excepció, però, normalment, són extraordinàriament conservadors. Sí. I per tant, coses sorprenentment... Això és itàlia. Aquesta pel·lícula, on està ambientada? El nord de l'estat de Nova York. Nova York és un estat. Sí, sí, sí. Doncs el nord, sí. Vull dir, no hem marxat gaire lluny. I sembla que està una mica inspirada amb la secta aquella del Mason. No sé què Mason, la secta aquella... El Mason. Sí, sí. Sí, no, no, a veure, ja ho dic, no ho vull explicar. Jo crec que encara està a la presó. Sí, sí, fins i tot. Ha fet de banyar-se, per exemple, i la concepció del sexe en sí, també, no de la... El practicar sexe, el per què, si és en comú, si no és en comú, clar, allà tot això també es veu, no? Ja dic, amb els flexos aquests cap enrere que ja fa, doncs quan somia a les nits, o quan té una mica de barreja del que és el moment precedent, i del que ja ha viscut, i ja dic, hi ha actes una mica violents, també, amb aquest sentit, també, i amb el sentit també, cap a la vida humana, fins i tot. Això val la pena. És que penso que val la pena anar-lo a descobrir, a mi de que vas mirar la pel·li. A veure, jo he vist Alps. Alps, què tal? No, no, no. Tinc moltes ganes. Havies vist l'anterior de... No, Canino, no, no. Diu gràcies. A veure, és una pel·lícula incòmoda. Primer punt. És una pel·lícula del... El director es diu... És grega. És l'Antinos, Georgeos Lantimos. Diuen que és el Michael Haneke de la Grècia, per entendre'ns. Exacte. Un altre tipus de sordides, això és veritat, però sòrdida. Sí, sòrdida, incòmoda, et costa d'entrar, però és atreient, malgrat això. Que és el que tenen un bon director si fa una cosa rara, estranya, i que no hi pots entrar de cap manera, però la fa bé. Tu sí que percebes que la fa bé. Jo és el que passa amb aquesta pel·lícula. L'història és una història... sorprenent, per dir-ho suau. És un grup de gent que es diuen els noms dels pics dels Alps, per això es diu Alps, perquè es diu Montblanc, Monterroso... Volia saber per què es deia així la pel·lícula perfecta. Ells, els pertanyents, el grup, el cap, es diu Montblanc, però cadascú d'ells és el nom d'un pic. Llavors, la història i ells, de fet, de fer la protagonista, ella és infermera d'un hospital, però la seva feina per la qual guanyen diners extras és que es dediquen a suplantar a un mort, a una persona que ha mort, fan el paper de la persona que ha mort, però això, diteixis, que podria semblar i cobre'n per això. És un negoci. Però, perdona, Carme, hi ha quina finalitat suplantant? Mira, això és part de la sordidesa. La sordidesa consisteix en que la persona, no sé, uns pares se'ls ha mort una filla al hospital, i ella els fa la proposta. Volem que sigui la seva filla. Ostres, és original, si més no és original. És sorprenent, però junta amb això, els hi deu. És tant el dia, i els primers 3 dies és gratis. I després, tant el mes, i els hi fa les 4. Ostres. És així, però... Tot es compra i tot es vén. Exacte, té aquesta aire. I després, tot és dur. Perquè els diferents personatges que fa són uns personatges que hi ha un punt de violència interna en tots ells i per raons diferents. Són 4, em sembla que són 4 casos. No fa la filla, la filla d'un matrimoni, la filla d'un senyor gran, l'amant d'un venador d'una botiga de l'Àmperes, fa... que ja és raro. Les imatges són... té molt bona càmera en el sentit que els encuadres et fan entrar dintre d'aquesta història, perquè quan comences a veure la pel·lícula, com que no saps de què va, estàs pensant que sortirà, però ja li veus de seguida amb un món en el que un no s'hi vol ficar mai i que, a més a més, és excessivament estrany per submetre-se a la història. Però ell guanya com a cineasta, guanya. És a dir, em fa una pel·lícula ben feta. I la noia... Caní no l'anterior l'ha deixat molt bé. No l'hi he vist. El que passa és que has de saber que vas a veure un cine que t'has de mantenir com a espectador. No és aquell cine que t'has d'identificar. Perquè si no, serà de dolorós. És fatal. És un cine d'espectador. Jo trobo que també passa. O ells espectadors, o tu passes fatal. Ara fa poc han passat la pianista. No sé si la veu veure que la van fer... Ah, t'he vist dos. Fa poc i jo la vaig tornar a veure. Vaig tornar a pensar, t'has de quedar fora, t'has de quedar fora. Has de fer un esforç per quedar-te fora. I veure la història. Analitzar-la. I a veure realment que la construcció és excel·lent la construcció que em fa. Però tu fora. Aquest són cines que tu has de ser necessàriament espectador. I des d'espectador pots analitzar que això està molt ben construït. Estranyament... Lligat. Però jo, malgrat tot, està ben fet. I després és una història que no la pots passar fàcilment. La interpretació és molt banal. Sobretot les dues noies. Perquè hi ha una noia que és una ballerina, que és una que fa... dansa gimnàstica de dansa. Les dues noies jo crec que fan excel·lent. Els homes jo crec més fluix. A distància. Però elles dos molt i molt bé. Molt bé. Per tant, què dic d'aquesta pel·lícula? Home, que és un bon cine que es pot veure, però que s'ha de saber que és una pel·lícula... Una molt dura. Dura, que no et pots deixar anar. I té un punt de criptica. Té un punt de criptica. Perquè... Jo pensava, home, que era molt bé. Perquè el cine grec... Estigui fent això, no m'estranya, en part. Perquè és un món total desesperançat. Extraordinament desesperançat. El que està passant a Grècia és molt desesperançat. Però això que jo ho lligava. Perquè realment... Enclos tots el... excepte al final, que hi ha un moment que la noia que balla fa una dansa, que hi ha un punt de luminositat, Tot l'altre és d'un tipus de foscor molt premeditada, molt ben encuadrada i que és per sotmetre-te a la seva història. Però tot l'hospital és trist, les cases inclús són una casa que és de gent d'una certa nivell, però també és allò que no t'hi pots trobar bé de cap manera. És una pel·lícula per si ha dit que l'adjectiu que primer em va sortir era d'incòmode, perquè no estàs còmode en cap moment. Per què creus que ho fa això al director? Jo crec que ho faig perquè el tipus d'història... Jo diria que vol interpel·lar-te. El director que decideix que t'interpela et tallunya d'entrada i una mica et fa mal. No, perquè una altra cosa és el director que pretén fer-te ser amic teu. Llavors, o col·legui, o còmplice, és diferent del tipus. El cine del còmplix és un cine que tu arribes per la raó que sigui còmplix amb el protagonista, còmpling és l'història o còmplis amb l'antiprotagonista, és igual, però tu arribes. Clar, el cine interpel·lador és un cine que et vol fer mal, eh? Et vol fer mal. I a partir d'aquí suposo que fer-te pensar, ensenyar-te la costa... Sí, sí, sí, sí, per suposat. Si és que continues, perquè el millor després de fer-te mal, el millor és la reacció espontània, és allunyar, pedir... Exacte. No, jo això... Exacte, clar, té aquest risc aquest tipus de directors. Bueno, si t'agrada el cine, això es pot fer bé i es pot fer un bòdri, evidentment. Es pot fer un xurro que no hi ha qui l'aguanti. O es pot fer ben fet, ell ho ha fet bé. Però això vol dir, vosaltres creieu, que aquest tipus de directors, tipo Haneki o aquest senyor, demana de l'espectador un cert masoquisme? Masoquisme no, jo no crec que... Masoquisme... Home, la història en sí té un punt de torturadora. Per això dic que tampoc és el mateix que masoquisme. Si pensen en escenes de les pel·lícules de Haneki... No, clar, però... A veure, si tu vas a veure... La primera famosa d'ell, el Haneki, va fer un impacte, com es diu allò... Més que una, ho desfan i games, la. Fan i games, fan i games... Perquè, a més, l'esquema inicial és celestial, i després tu et quedes allà... Errativat, pot tot xecar de terra. Sí, per tant, són pel·lícules incòmodes, que t'interpelen i et fan mal. Jo crec. No és ben bé masoquisme, jo diria, la posició d'aquests directors no ho puc saber, perquè no he parlat també i no sé què dir-ne. Però el director seria el sàdic, diguéssim-ho. L'espectador seria el masoquista. Jo crec que veu el món en aquest prisme. Veu el món. Les òptiques dels directors... En turpològic, no? Podíem dir. Exacte. Jo crec que les òptiques dels directors són molt variants. Per això els que ens agrada el cine et pot agradar això, el capra, entens? Per què arribes a la conclusió que són òptiques diferents? Tu tens també una posició diferent de l'òptica, amb el capra tu entres dintre, te la fas teva, i tu passes bé, i en aquí no te la fas teva, o sí, depèn, però t'interpela. El que passa que en general sí que és veritat que el cinema americà t'endeix més, diríem, a la diversió, al divertiment, o a les altres, i en canvi, la òptica europea, el senyor es vol fer un nom i un prestigi, etcètera. Moltes vegades recorre aquest tipus de històries, d'arguments, que no són tan comercials com els altres, gens, comercials, gens. Però que, entre un cert aviat tipus de crítics i de públic, té la seva audiència. Clar, no solament, perquè els crítics el deixin bé o malament, que mira, al final, hi ha un tipus d'obra tan novel·la, com teatre, com... És igual, és que, escolta'm, tu pots anar a veure un xèspir i pots trobar-te... molt xerruda i poques noies. És divertida. És divertida i tu t'hi sents bé, i pots anar a veure un macbet que també t'interpela. És a dir, la posició de l'espectador és llavors diferent. Què és el que el fa gran? Home, perquè els textos són... meravellosos, en qualsevol cas, i perquè el text, els personatges, són de carniosos. I, llavors, això el que ho fa gran. Jo crec que amb el cine passar algú semblant, perquè aquesta pel·lícula ha fet... es podia ser un llap? Podria ser un llap, eh? Jo, el que estava pensant és una miqueta, amb una altra pel·lícula que jo no la vaig veure, que és Caranjo, que és el Ricardo Darín. Una miqueta, perquè m'has fet pensar, amb aquest original, de dir, em guanyo la vida... A veure, em guanyo la vida. És una forma de posar això de tenir uns diners estres, que és una miqueta de mossogèneris. Dius, home, suplantar a una persona, una miqueta per omplir aquest bullit efectiu i aquesta història. En canvi, Caranjo era aquest albucat, de la vida muntant pleits, si no m'equivoco contra el proper govern, que li havíem hagut algun accident... Que són situacions estremes, també, de duresa de la societat, de duresa econòmica... Caranjo està bé, està bé, el que passa és que potser... Sí, sí, jo trobo que està molt en certat que estàs dient. Ja no l'he vist, no puc dir. El que passa és que, potser, allà, com que abusava tant o carregada en les tintes, la part final jo penso que sortia de mare. I penso que, sí, ja no era creïble. Però tota la part primera... Aquesta pel·lícula res no és creïble, fàcilment, també t'ho dic. O és molt difícilment creïble, creïble no n'és. Però ja que estem parlant d'aquesta... Per exemple, el fanec de la pianista és creïble. Aquesta és en la que jo pensava. És creïble, és incòmoda, tu fa passar malament, no t'identifiques mai amb allò, tot el que vols, però tot és creïble, tot està ben fet, això no n'és de creïble. Però és per espectadors. Caramxo és creïble fins als últims 4 hores i 20 minuts. Tot l'altre, perquè és molt fort, ja es fa com creïble. El que passa és que, com que vol, ja ha tocat en el espectador, de moment que ja et veus que és exagerat, que no t'ho greus. Però, en general, la pel·lícula no està mal fet, és d'un director interessant. Sembla que és ideal, ara que estem parlant amb aquests termes, de pel·lícules creïbles o no creïbles, que, bueno, preguntar a Joan, que abans m'has dit que m'havies fet cas, i m'havies anat a veure... Ah, que existe. Ja t'ho diré. És el Take Shelter. Doncs, estem aquí, eh, amb aquella història... Té tal el Take Shelter, des de l'òptica del Joan. A veure, a veure. Jo he vist Take Shelter, és un drama familiar, no sé si l'heu vist, també, a vosaltres. No, no, no, jo tinc la recenya i tinc... És a vegades surrealista, el qual a mi doncs hi ha... Té terror, i té, fins i tot, ciència ficció, i un drama apocalíptic. Surrealista, perdona, en quin moment? És una forma de dir-ho. Potser més que ara tot el tema aquest, de la tempesta que vindrà, i tot allò, em va semblar que estava fet amb un to de drama apocalíptic. Si vols canviar la para surrealista per drama, doncs apocalíptic, doncs és igual. Però serien al terreny de la ciència ficció, més aviat, no? Jo em vaig quedar amb ganes, honestament, perquè la vaig veure, doncs... En fi, amb ganes de saber per què t'havia agradat tant, que m'expliquessis... És a dir, és una pel·lícula que, en el fons, planteja el tema de... li planteja l'espectador el tema de estar boig, aquest senyor que veiem, aquest senyor que és un constructor, un senyor de construcció, un parari, o per ser-hi alguna cosa que els altres no poden per ser. És a dir, jo penso que aquesta dinàmica és la que fa que la pel·lícula tingui continuïtat. I una cosa que està al·lograda, jo crec que és una cosa que està al·lograda, és la intriga. Perquè estàs invers dintre d'aquest dilema, no? Ara, el que passa és que, en el fons, és un treball sobre l'esquizofrènia, i representa que la seva mare, la mare d'aquest xicot, doncs està internada, és un senyor que té d'esquizofrènic des de molts anys, i ell té por que li passi el mateix amb ell, llavors ell va veure el metge, començarà de tal, llavors arriba un moment que, jo, per exemple, al final, me'l deixo obert, és un final obert, no? Jo ara recomanaria que ja l'has vist, i per donar una mica de pistes, de com jo l'hi vaig veure en el moment d'anar-hi al cinema, a part de tot això que comentes ara, de la tempesta, de la part apocalíptica, pensa en un moment amb el que t'estan parlant, en bona part del metratge de la pel·lícula, a part d'aquest tema, que jo penso que està molt ben introduït, perquè tu primer estàs veient la tempesta, i després te n'adones, quan ell comença a sentir trons, i veus que el seu company de feina no el sent, és una cosa que només sent ell, però fins a aquell moment ho havies fet teu, perquè ho havies vist com objectiu, i llavors trobo que està molt ben tractat aquest punt. Però fixa't que parla molt la pel·lícula continuament, que ell està en perill de quedar-se amatur, que han de fer una operació, la seva nena petita, la nena de la parella, i tornen unes dificultats enormes, fins que aconsegueixen un contacte. Arreu un moment en el que ell és que era sense feina, ella li dona una bufetada per quedar-se sense feina. El despatxen, no, no, recorda que el despatxen de la feina. El despatxen de la feina, però en realitat, ell ja s'ha compromès en tots els diners que tenia, fer aquell de mena, com es diu, a un refugi. De refugi subterrànic, però el fan fora, perquè el cap... El fan fora per les coses que fa... En cap moment hi ha l'anàlisi de si ell té un moment determinat, un equilibri que potser es podria tractar. A més que es planteja, tu tu planteges, però com a bogeria, no, no, però tots ho veuen com bogeria. No com una qüestió que potser es podria tractar i millorar o mirar de donar-li un sentit. Si no, estic maritzat completament, com si estiguéssim allà amb mitjana. I, a part, quan parla ella amb la seva mare, si te'n recordes també, la seva mare li explica el que li va passar a l'època que li van començar a sortir aquest extranstorn, que era una època d'estrès per ella extraordinari. El marit l'havia deixat, l'havia hagut de guanyar-se la vida, com podia de criar els fills. Tot a la pel·lícula ens està parlant de situacions familiars socials d'una tensió extraordinària. Ens estan donant a entendre que jo no sé si, crínicament, això és cert o no, però em sembla molt lluable que es faci amb una pel·lícula, ens estan donant a entendre com sorgeixen moltes vegades els trastorns. No hi ha individuals, sinó col·lectius, moltes vegades. Això es podia estar bé. I aquesta pel·lícula... Un moment després de la pel·lícula vaig llegir un comentari d'un metge, i el metge deia que es volia ser psiquiatra, no ho sé, que ell deia que li semblava que, com es reflectessin, amb l'esquisofrènia estava molt ben fet, excepte en el final. És a dir, ell considerava que al final l'estrossava una mica tota la història que s'havia portat fins a aquest moment. Perquè hi ha una altra qüestió. Bueno, ell deia, que parlo del que deia el xicot. A mi el que em passa és que entenc que hi hagi aquest allò, que entenc que té coses curioses i tal, però a mi no m'acaba de dir res. És una pel·lícula que, en el fons... Perquè hi ha una altra cosa, Joan, és que aquesta pel·lícula, amb tot això que t'està parlant, aquest punt apocalíptic que podríem veure, i aquest final paradoxal, que veritablement no sap si aquella persona és un visionari o què és, en realitat, si fixes una miqueta en com ha anat tota la pel·lícula, com a mínim, com jo la vaig viure, doncs hi ha un caïde metafòric en tot el que t'explica. En realitat, el que t'està parlant és del mateix que parlava inside jobs, per exemple, aquesta pel·lícula o del que parlaven altres pel·lícules que parlen sobre la crisi. La tempesta és una imatge, i ara ho dic perquè tothom que vulgui anar a veure-la, doncs la miri d'aquesta manera, a veure què ho sembla, la tempesta no és més que una imatge alegòrica de la crisi econòmica brutal, a la que estan sumergits tots els personatges, a la que estem sumergits tots. Però això és una interpretació tan lliure que pot haver-hi millors interpretacions. La pel·lícula està parlant d'aquest aspecte social, de l'operació de la filla, de la manca de seguretat social, de la manca de garanties... Si em permeteu també, no comenteu si no també em permeteu, jo no he vist la pel·lícula encara, però ara ja una mica sentim-vos parlar, ja tinc de rececció i tinc molt d'interès també, jo sí que ja ho estava pensant, quan ja esteu parlant d'aquesta tempesta i de tot això, o tu, Joan, que dius, és que a mi això no em diu res. A veure, pensem-me una cosa. Hi ha un volum de població que sí que està patint aquests trastors de tipus mental. Sí, t'ho dic en coneixement de causa. Ja em penso que era un de 4 a cada 4 persones, sigui un 25% de la població. Això en tens normals. En tens normals, vull dir, si algun temps és normal. Això en estudis, a més, en xifres estadístiques i comprovadíssimes. I aquí hi ha un 25% de la població que ho ha patit o, durant la seva vida, patirà algun trastor de tipus mental. És veritat que la depressió és el més habitual, però també hi ha més coses. I també és cert ara, per suposar-ho, que no vull fer amb absolut... Home, Déu n'hi do, una depressió. No tractava, no tractava, Déu n'hi do. Que li diguin a les bontries. Déu n'hi do, on pot anar a parlar. Jo el que sí que vull fer un esment és que, precisament aquests dies, si jo a la premsa ho he elegit fa poc, per ells de setmanes, hi havia un article, no me'n recordo, és un psiquiatre, un servei de salut mental, no me'n recordarà si era de Marture o de Sant Joan de Déu. Una carta del lector. Ni tan sols tenia un espai propi, si no ho vau haver d'enviar com a carta del lector. I llavors on explicava que hi donava un toc de tensió de que a les consultes de psiquiatries estava augmentant moltíssim el volum de persones. Això és veritat. És veritat, perquè passa que hi ha una part de la societat que encara vivim, que no veiem això. No, però això... I que aquestes persones, i a més amb totes les retallades que s'estan produint a nivell de protecció de salut i de psicosocial que es viu... La pel·lícula és molt americana. No, jo ho deia una miqueta en comparació amb això. Això és veritat. Jo crec que això és una interpretació. No, no, no. Jo estic d'acord que... Jo estic d'acord. Sí, jo estic d'acord amb això, però una cosa és que el que fa des de la pel·lícula creu que s'està tornant boig, que creu que té l'esquizofrenia com la seva mare. I de fet, ell va veure el metge i de fet va veure la seva mare, perquè la seva mare li expliqui com va patir com va notar el que era esquizofrènica. Llavors, clar, no es no mateix. Una cosa és que tu estiguis amb una tempesta, i que estiguis allò i que tu t'afecti i que tal. I l'altra cosa és el comportament que fa, que ell és obsessiu... El mateix en una altra època. La situació d'estrès en dues èpoques, ell mateix, ell no reflecteix això clarament, però... i era tic, diguéssim, per no fer gestos exagerats. Però tot el que li està passant, l'atenció que comporta el fill, de que la seva filla té el que té. Entenc que és una lectura possible. Però jo entenc que jo no la vaig fer, perquè en cap moment em va suggerir la pel·lícula. I encara més, encara més. Aquí entra ja en joc, que les apreciacions personales, el que sempre diem, en els cinemes, si el director hagués volgut fer un parallelisme, algun moment del mirat sobre l'economia, tenia molts elements, moltes maneres de donar un tendre. En cap moment, en cap moment... El que jo sí que diria... Bueno, jo no l'he vista, per tant, i no jujo el que sí, que hi ha moltes pel·lícules en aquest moment, que amb molts... amb diferents estils, que utilitzen el tema de la por. El tema de la por... la por irracional. Sobre algo incontrolable. Perquè jo... a veure, tant por és fer vampiros, com fer... Hi ha, en aquest moment, jo crec, moltes manifestacions artístiques, que, si anem en particular, que utilitzen el tema de la por messiànica, és a dir, la por aquesta... Sí, que hi ha un famós llibre. Però això no és segur que estigui relacionat amb la crisi. Primera història, a veure, a veure, no ens deixem tampoc. La crisi és una crisi bàsicament europea. Brasil... No hi ha malament, ja està bé. No té crisi. A Austràlia no en té. Estats Units... La crisi no és molt diferent. Sembla que som allobrigus del món. No som allobrigus del món. No, no, no, no, no. Som, dites, som. La zona del món més protegida, que també és de desprotegir-se. Això sí que és veritat. Això sí que és veritat. Però és que això no és el tema de la pel·lícula. El tema de la pel·lícula juga per mi, és a dir, a punt de vista meu, és que a mi m'agradaria que allò hi hagués això, o jo hagués vist això. A veure, sí que parla d'unes notes del director. A veure, sí que parla. A veure que nosaltres estem fent una miqueta clara la interpretació que cadascú pot fer. Exacte, i com tu, com a espectador, com ho repots relacionar amb el teu bagatge. A veure, el director el que diu, per exemple, diu que ell estava passant per un bon moment personal, però en canvi sí que sentia aquella por, una miqueta que tu deies, que forma part de l'ésser humà, forma part de la vida. Des del moment que estàs viu, tens por de perdre aquella vida. I ell després s'explica, que del moment que ella comença a tenir coses, per exemple, es veu que feia por que s'havia casat, que ja tenia una feina i tal, clar, llavors diu, és quan em va començar la por de diòstres, por a perdre això que estimo. Una miqueta és una por existencial. Jo crec que és millor que vagis a la pel·lícula, i després opines una mica, perquè clar, el que digui ell, vull dir, no sé... Ah, vale, vale, no, però en el que ell deia, perquè estava un comentari... No em serveix de massa, perquè no sé, el senyor Hanecker explica unes coses també, i jo a vegades no l'hi veig, o a vegades sí, o a vegades me'ls fa veure, per exemple... No, no, Joan, Joan, però ho deia perquè tu comentaves, i tant que sí que pugui veure la pel·lícula, no? Però perquè tu comentaves que, clar, i que no sabem realment què és el que volia dir el director, dir com jo he portat aquí ja, una miqueta l'idea d'ell, i que sí que estàvem passant també problemes econòmics, també després també ho diu, que també hi havia problemes econòmics. Una cosa és el que ell volies dir, altra cosa és el que diu. Per tant, tu pots tenir la intenció, com a escritor, com a director, de tenir les intencions, però el que no vol dir és que estiguin llogrades, que no estiguin plasmades, que no estiguin dites. Llavors, per tant, doncs, bueno, si la veieu la pel·lícula i li trobeu aquestes coses, doncs encantat, és a dir, no. Però, vull dir, sense veure la pel·lícula, em sembla una mica... Jo, honestament, aviam, està ben feta, no m'agrada els actors, eh? Confesso que la... Qui són els actors? No sé qui són els actors. Jessica Chastain. Jessica Chastain. Aquesta noia és el que feia l'arbol de la vida i que feia també la deuda. Allà ho feia l'arbol de la vida. I, en canvi, jo crec que és una noia que s'ha posat a moda, s'ha posat a moda, i jo tinc la sensació, és una sensació absolutament subjectiva, eh? Que aquesta noia no té futur. Així com, per exemple, jo he vist fa molt poc, amb el meu nano, que per tant em vaig quedar super sorprès, els vengadores, que és una cosa produïda pels Màrdia, pels Estudis Màrdia. És una cosa que no està en 3D. No pots veure, amb un format o amb una altra. Ah, jo ho he llegit. Aquestes d'ara es poden veure. Resulta que t'endons compte que els actors estan brillants. És a dir, hi ha el Samuel J. Jackson, l'Escarlett Johansson, que jo no tenia d'una actriu i és una acturassa, el Mac Ruffalo, el Robert Nauert. És a dir, tots són bons actors, que, a més a més, està una pel·lícula produïda de diversió, d'acció, de... El meu nano... El nano surt del cine i em diu, paja, vull tornar a veure. No m'ho havia dit mai. No m'ho havia dit mai. Però l'altra cosa encara més important, que vol dir que els americans això, en Tegel Berret, són uns genis venents, és que, com que a ruta que tots són... han reunit 4... 4 eroi supererois d'aquests, el Capitán Amèrica, el Fulc, el Tor i l'Iron Man, i a tots els fan treballar. El nano surt del cine i em diu, i la Bédoa Negra, també. I la Bédoa Negra, que és la Scarlett Johansson. Doncs la Bédoa Negra també. Però fa perfecte la Jaxson. Tintre billete. El meu nano em diu, escolti, em vull documentar sobre aquests eroi. Que vol dir que els Marvel han aconseguit vendre el producte, no solamente la pel·lícula, sinó els seus còmics. Joan, a tu t'està passant una cosa. Amb l'arba de la vida et va canviar la manera de veure el cinema. Però el teu fill també te l'està canviant. Sí? No ho sé, per què? Això és bo. Què té de dolent? És dolent. El que vull dir és que, per exemple, aquesta pel·lícula està bé. És una pel·lícula ben feta. Segurament és la millor que han fet amb aquest tipus. Potser és massa llarga. D'una hora, dues hores, 20 minuts, i potser amb dues hores, n'hi havia més que suficient. Però la pel·lícula funciona. És una pel·lícula que heu llegit a la venguàrdia, que és a... Ja no em convença mai més per anar a veure una pel·lícula d'aquesta. Per favor. Però, bueno, si hagués anat amb el meu fill, segur que m'hauria d'agafar. Clar, clar. Llavors et canviarà l'òptica de les coses. Cosa que és bona sempre. No ho desprecis, perquè segurament... En qualsevol cas, mentre els sectors, per exemple, tots aquests, els veig que tenen futur, jo no veig ni la... No sé, és una sensació que tinc de que no la veig ni atractiva, ni que tingui gràcia de treballar, ni que tingui futur. I em puc equivocar, és a dir, em puc equivocar. Ja veurem què passa realment, és a dir. Guaita, aquí a vingut. Ja sí que xastaïn. Aquesta, perdona, és la que sortia... A l'arru de la vida. També, a part... A la deuda. Bé, doncs a Tec de Shelter, que encara no t'ha acabat d'explicar. El paper que té les vacances, que és el que viu en un moment determinat de la pel·lícula, concretament, té també un altre caràter claríssim. És a dir, ell estava protegint-se, buscant un refugi per passar aquella tempesta, que ja he dit la interpretació que té aquesta tempesta per mi, jo crec que pel director, pel que hagi sigut una miqueta de Rosa Maria, doncs també ho té i pel que ha comentat Carme, doncs aquestes vacances tenen un sentit molt clar. Les vacances és allunyar-te, és a dir, fer-te creure que tu pots viure més enllà de les teves possibilitats. Això és el que significa les vacances en aquesta pel·lícula, i és el que moltes vegades significa la vida de moltes persones. Ens hi putequem, fem vacances que no ens podem permetre, demanem crèdits per fer aquesta vacança, i això és el que li passa als personatges en aquesta pel·lícula, que es troben completament allunyats de la mínima seguretat que s'havien anat construint, fins i tot amb una bogeria... Però si es vol dir tot això, francès... No entenc per què dimonis són tot el tema de les quesofrènies. No entenc per què dimonis... Jo crec que ja n'hem parlat molta estona, si us plau. Jo ja està. Que això l'entendria més fet per un director europeu que per un director americà. Per això aquesta pel·lícula és tan extraordinària, perquè ho fa un director d'allà, i ho fa amb aquestes claus. És una pel·lícula que s'assembla molt a l'ambient i a la opressió d'una pel·lícula com en l'habitació, que s'ha anat moltes vegades amb la Sissius Pasek, que és el Simola, el fill, i la manera com comencen a sortir coses a partir d'allà. És una pel·lícula també americana, és molt curiós. Aquesta em va recordar no en la temàtica, però si en la manera d'estar narrada, d'aquesta pel·lícula, si us sembla, el lleugereu una miqueta, que és la tensió que s'ha quedat aquí tan positiva, tan interessant... No, no, no, no... És una pel·lícula que dona... Sí, i un cop l'has visita ja... Parlem del Rovengeridian, és el que us vull proposar. Ah, jo pensava que anàvem a parlar de l'amor. Jo, si voleu, us volré un moment, o parlem de l'amor. Jo tinc una altra, que és la Vilamalla, que és aquesta de una pel·lícula sobre... d'una petita història del campament Saori, de la sala occidental, que és el retrovent de dos germanes, una que ha viscut a Espanya durant 16 anys, des dels 10 anys fins als 26, i que retorna, i es mostra com es viu al camp dels refugiats, és una pel·lícula d'unes imatges bellíssimes, vull dir, el senyor aquest... Jo no coneixia de res, es diu Pedro, és espanyol. Pérez Rosado. Es veu que ho he fet ja anteriorment en algunes pel·lícules, una que es diu Cuentos de la Guerra Saori, del 2004, però que jo no conec, i també he fet varios documentals sobre aquest tema, i la veritat és que, bueno, el que mostra la pel·lícula, que és molt interessant, és la dificultat de viure en un campament d'aquest tipus. Amb totes les... Bueno, però això ho veus tan clarament, ho veus tan explícitament, que a més a més aquest senyor li interessa el tema de la dona, el tema de la imigració, i el tema del poble Saori, i aleshores notes com això ho lliga amb una història petita, una història que no té... Que de fet, potser la gent ha criticat de la pel·lícula, que no toca, bàsicament, el tema, diríem, de polític, que no toca la problemàtica del poble Saori. Però, en canvi, a través d'aquesta petita, diríem, història de dues germanes que es troben una que és paralítica i que està en el camp dels refugiats, i l'altra que ve de València, i que es coneix, i torna a relacionar, i torna a intentar sobreviure, bueno, amb un aire documental, es fa super, super, per a mi, molt interessant. Bueno, jo crec que no hi ha més o menys, el més important ja us ho he dit. Jo tinc molta gana. I tu la consellers? Jo la consellers. Va, Vilaia. Vilaia, Vilaia. Què vol dir provincia? És una provincia d'allà, sí. Sí, sí. Doncs jo és que no sabia Carme, si volies parlar o no, que deies que tenies retallada la mort i que ja t'havies fet immortal, no sabia si. Volies anar per aquest camió? No, em penso fer mortal, perquè encara que vulguis, no ho puc assolir fàcilment. No, que jo et comentava que quan havíem fet la restructuració de temes em veies dient, sobra un tema, i em veies dit, trobem aquest tema, i li diria, València, oi tal. Però, bueno, no passa res, jo puc parlar. Jo no soc conscient, de moltes altres coses, no soc conscient. Doncs el tema és sobre el tema de la mort al cinema. Jo, com que no he buscat massa coses, l'únic que he reflexionat és perquè fem un petit debat entre nosaltres. Per tant, se m'ha acudit el següent. De quines òptiques podem veure el tema de la mort relacionat amb el cine? I a mi m'han sortit 6 o 7. Jo els les plantejo i les desenvolupeu amb la mirada que creieu que el suggeriment que us faig és exacte. Llavors, de senzilla complicat, diria, per exemple, el tema de la mort com la mort èplica d'un actor o un actriu. La mort real. Però que en el cine té unes connotacions que són molt específics perquè en fan dels actors uns deus molt específics. També passa amb els futbolistes però semblant això, jo crec que en més dura, en més llarg termini. I entenc això com la mort del James Dean no és una mort qualsevol, és una mort molt peculiar. És una mort de la Marilyn Monroe, del River Phoenix, per exemple, del Bruce Lee. Aquest tipus de morts són unes morts, diria, que pel fet de com és l'actor o l'actriu tenen unes conseqüències quasi històriques que no té altres tipus de... I sobretot de mitificació. Perquè són mites. Però és un tipus de morts, per exemple, que se't volen donar el curcoven i això quan moren joves no passa això. Això és bastant diferent amb el que està plantejant a la primera part. No veig el Nirvana tractat pel d'això, com se diu, aquell llarg. El director de Elefant Elefant, exacte. El bus Bansan. no d'un mita només, el mita que va més enllà de les pròpies representacions cinematogràfiques, no? Sobretot per l'espectador. Per alguns espectadors, suposo. Jo m'imagino que quan et vas, no sé, com a mínim vas madurant, tot el que és mitificació, te n'adones més que no pas quan et jovo. Llavors això és una cosa que penso que cal deixar-la ben posada. Quines altres? Si vol, us les comento totes i llavors les que sembla més suggerent i entrem. L'amor de directors, alguns... Jo he pensat en el del Nicol Arraig perquè el Wingwenders va fer el documental aquell i penso, no hauria sigut fàcil de fer si no hauria sigut amb un director i un director de la talla del Nicol Arraig. Fixa't que és una cosa sorprenent perquè parla del final de la vida d'un director recollint la seva obra des d'una òptica de la mort, en el fons, perquè és l'acabament d'allò. L'altra òptica, l'altra, és les diferents morts del cinema. A mort va morir el cinema sonor, va morir... Perdó, el cinema mut. Va morir el cinema en blanc i negre, va morir una part del cinema amb el naixement de la televisió, va morir una part del cinema amb el naixement dels DVDs i la seva forma de veure cine és una altra. Ara podem dir... Normalment quan parlem d'això em dieu que no li veieu futur, però no n'he vist cap en tres dimensions, però en tot cas el cinema té moments en què es transforma i es transforma i deixa morir l'anterior com va passar amb el cinema mut. Ara el que mor és el cinema analogic en aquest sentit. Tot amb un cinema, vaig veure Sardanyola que posava un anunci dient que ens ha donat grans moments de la nostra vida i agraïm el cinema analogic. Ara tot ho tenim en cinema digital. Vaig quedar molt parat. Va ser una necrològica. Perquè el cinema està lligat a la història. La història es transforma tecnològicament, humanament i sociològicament, i té morts d'aquesta mena que marquen etapes d'agudes exclusivament al canvi aquest, que és un tipus de mort. L'altra és... A la mort d'un tipus de cinema, d'autor, la novel va morir. Es pot fer una pel·lícula com un Rossellini, però no es pot fer el realisme de l'època amb la cala va fer Rossellini. I la novel va passar algo semblant. Clar, perquè és producte de l'època. Perquè és producte de l'època. Llavors, dona un contés que crea un tipus de cinema que històricament s'acaba, i s'acaba com a estil i com a temàtica, i com a manera de fer cine. I com a mita? En mita en alguns casos, segurament. En alguns casos, per això. Llavors ja veus que no és una cosa directa. Sí, perquè el mita del cinema d'autor també va xistir. Vull dir, fins i tot el Joan Ford el vam transformar en mita. Amb això, amb realitzador. I sí que cert que és molt bo, però és clar, comparat amb un Felini o bé amb un Rossellini, fins i tot com dius tu, però a unes distàncies, sobretot, a un nivell ideològic, potser, o filosòfic, no sabria diferenciar els dos conceptes. El que no mor mai, en qualsevol cas, és el cinema comercial, oi? Aquest és aquí per quedar-se. Aquest era massa fàcil. Això és com si em diguessis que el teatre no mor el teatre comercial. No, no, és que el teatre no és que sigui comercial. És que està pensat perquè algú l'escolti. Una cosa està pensada i està creada, i existeix de per ser, perquè un grup la vegi, la contempli... Si no, la contempla és un fracàs. Clar, està lligada, això. O sigui que el cinema comercial... Comercialment, es depèn d'alguns casos, pot ser que sigui una pel·lícula boníssima i sigui comercial, i a alguns casos pot ser que sigui una pel·lícula boníssima i sigui comercial, i a alguns casos pot ser que sigui una pel·lícula boníssima i no sigui comercial. El fet de que sigui comercial o no és una mica com les obres de la literatura. Hi ha alguna cosa que no saps per què funciona molt bé. Jo no entenc mai per què l'Arson, per exemple, funciona tan bé, perquè considero que no té molta qualitat, i en canvi et quedes meravellat, perquè la gent l'ha llegit, però jo considero que literàriament no té cap qualitat. El que jo entenc de com estàs plantejant el tema és que més de parlar, que jo pensava que era de la figura de l'amor, de la manera com a personatge o com a fet... Voleu que us digui que la veritat no me n'enrecordaves en què... No, a mil quants anys anirem al tema? Bueno, deixeu-me acabar alguns altres, més o millor encara hi entro amb els vostres, perquè sí que... No, són moltes maneres. Després he dit que l'amora m'escena, perquè ara sí que vaig al cinema, doncs els sugeriments de l'amor, que pot ser, per exemple, els otros és una manera de veure l'amor amb sugeriment que no és el mateix que l'amora. Clar, la fàcil és dir, les morts massives, les morts massives dels Wersten, o dels Tarantinos, o morts massives. Això el cinema en dona constantment, però les sugerents, com la de les altres, que els altres que em podeu pensar més, a mi és la primera que se me'n va a córrer, i per això vaig més i més. Però és un tipus. Després, l'amor sobre l'amor mateixa, és a dir, les invasions bàrvores, o el tema del San Pedro, és el tema amb sí, ja és l'amor. I llavors el tractament pot ser això, les invasions bàrvores, que és, de fet, una història, o la història real del San Pedro, que és una vivència, que és una vivència, però el cine les agafa totes dues, perquè el cine té aquesta versatilitat, pot agafar coses molt diferents. Després se m'havia acudit, l'amor com... L'exemple era la de l'angèlica de l'Oliveira. La mort, en un conte, en el que la morta és el personatge, perquè la història, no sé si la recordeu, no sé si l'heu vist. Sí, sí, sí. De fet, és un escriptor, sembla que és un escriptor ell, o un estudiant, o un fotògraf. Exacte, sí. Que va, que ha d'anar amb una casa d'aquestes importants... A fer una fotografia. A fer una fotografia de la morta, i se n'anamora del somriure de la morta. Vaig trobar que era d'una... Quan en l'hèctica. Perquè així ho eges. Perquè així entres en aquest camp. És que aquella pel·lícula és tremenda, ara que l'has esmentat, i tu adéus a tothom. Molt bé, molt bé. Ja has acabat? Ha donat una visió de la mort molt més amplia. Ja hi ha feia i la mort en el cine també. Les altres també m'ha semblat... Em sembla superoriginal. No s'ha corregut una llista tan extensa i tan amplia. Tant variada. El que passa és que jo vaig pensar, en el moment que tu vas dir el tema, que t'aclaries una cosa com... El tema de la mort és un dels temes clau. És un dels temes més importants del cine, de la literatura i del teatre. Quan ets conscient que et pots morir, que et queden només un temps cur de per viure, et plantejaves moltes coses. Ara ens queda un minut de programa. És una manera de morir, també. Seguirem comentant això en l'altra vida. Doncs bé, la setmana veient Joan Mites, del món actual, en el cinema. Agafeu-vos, agafeu-vos. Cinema sense condicions, puntblospot.com, per tornar a sentir, com sempre, aquest fabulós i sense condicions, programa de cinema. No hem parlat encara, Rosa Maria de la pel·lícula, i també, com si es fos una pel·lícula. És un programa de cinema, i també és una pel·lícula. Fins ara, que et divendres dia 11, una separació molt valent. A dos quarts d'onça, en el casal de Jova. Ja ho hem dit, com a mínim que quedi Constància. Bona nit, bona nit. Bona nit, bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.