CsC 30/09/14 - Boyhood / Richard Linklater

Cinema sense condicions. El predisposa que apareixin condicions que potser sí que hi ha una predisposió genètica, però que evidentment es desenvoluparà o no també en funció de l'entorn. Els especialistes recomanen incrementar la distància d'observació de la pantalla i, sobretot, no utilitzar cap dispositiu mòbil inclosa la televisió en un indret que estigui a les fosques. Per humanitzar l'escriptura Anna Maria Matuté, mort al mes de juny, s'ha fet una lectura pública de fragments de les seves... Bona nit, aquí estem com cada dimarts per parlar tots plegats amb cinemes sense condicions de cinema. Al francès, en Joan i jo mateixa, calma. Bona nit a tothom. Això que seria com la Troika... Escolta, us he posat una cançoneta, m'està volent dir que volem parlar allà, perquè m'agrada que m'intenteu endevinar pel·lícules i tant. Doncs jo aquesta pel·li, la pel·lícula que correspon a aquesta música... Mira, us donaré pista, us donaré pista. No cal, dents la pots directament. No, m'agrada una pista. És una pel·lícula que està basada en un album, en un disc, curiosament, perquè moltes vegades les pel·lícules estan basades en novel·les o en altres pel·lícules. Aquest cas és un disc d'un grup, que es diu Bell & Sebastian, el fundador d'aquest grup es diu Murdox, Steve Murdox, que em sembla, de nom Steve, i va decidir fer una pel·lícula sobre aquell disc que parla sobre una noia, que es diu Eve, Eva, i bueno, aquesta és una de les cançons. La pel·lícula, el grup que formen, es diu Got Help the Girl. I és així de bonic a la música. La música està bé, però no la conec. Doncs es va estrenar aquest divendres passat, no l'anterior, quan jo estava ja a la nòstia, la vaig veure aquest diumenge, i està molt bé. Molt recomanable, és un musical, musical d'aquests. Més o menys clàssic, molt acolorit, té de tot, té de tot. Té parts dolces, té part més amargas, més dures, però una relació molt interessant, molt bonica entre els tres personatges principals, i un moment sorprenent. Jo tinc una escena preferida. M'agradaria que la veguessis, llavors la comentem. Com es diu? Got Help the Girl. I amb què està allà, com l'han traduït? No l'han traduït. Has mantingut la tradució? Sí, la tradució seria Déu, ajudir a la noia. És això, és un disc, després la pel·lícula. La veritat és que m'ha sorprès, a part molt acolorit tot, amb uns vestits, un maquillatge molt maco, que és una cosa amb què normalment no m'hi fixo. I és americana, o és on és? Jo diria que és britànica, sembla. Això hauria de consultar. Aquí una mica us ho dic. Es va estrenar, eh? Pot veure la Floria Blanca, per exemple, que és on jo vaig anar, un grupet de gent i... Molt bé. Ja sé que avui hem de parlar d'altres coses, però volia començar... No, però podem anar a dir el que hem vist, no? I si tu has vist això? Eh que sí? Ah, a veure, sí, a veure què hi penso. No fem pròleg, ni res, ni expliquem de què parlarem avui. Bé, la primera part parlarem de les pel·lícules que hem vist. Jo sóc a confessar que de coses noves no he vist massa cosa. Los que he vist ja n'hi me'n recordo, perquè no em van agradar gens. Llavors jo seguiria aconsellant si els uïdors no ens van sentir, si els nostres uïdors no ens van sentir el dia anterior, seguiria aconsellant la pel·lícula espanyola La Isla Mínima, perquè és extraordinària, realment és una gran pel·lícula, molt ben feta, molt ben realitzada, amb un guió esplèndid, amb uns actors que estan meravellosos, i crec que és una de les millors coses, una de les coses més potents que es passarà aquest any a Espanya. Quan li agrada una pel·lícula al Joan i Sany, ens ho transmet, ens ho... Bueno, ja està bé, vols dir que no és això el que podem fer? No és la que ha guanyat el festival, per això. Una pel·lícula d'un altre director espanyol, curiosament. Magical Girl, el Carlos Vermut. Una pel·lícula estranya, diuen, no? Sí, Peculiar. Bueno, jo sé de gent que l'ha vista allà, del grup que va menar, que molt bé, ja abans de que guanyés i tot, s'havia sorprès, havia comentat que era una pel·lícula molt, molt interessant, però no puc dir res més. Sembla que ella ha guanyat la direcció. Sí, com a millor director. No la pel·lícula, o la pel·lícula també. No sembla que és la pel·lícula que ha guanyat el director, és el de DROP. No, no, no, em refereixo a l'altre, l'isla mínima. Ah, sí, sí, l'Alberto Rodríguez, el director, també hi ha un actor, té el premi, sí, sí, tens raó. Bueno, crec que sí, la veritat és que no estic segur. Està per allà de DROP també, que... És aquella que es diu l'entrega, no? Que l'han estrenat una que es diu l'entrega, però no és aquesta, és una... Sí, és aquesta. Ja es pot veure. Ja l'han estrenat a Barcelona. Sí, a Barcelona. I Rodalies. Els cinemes que sigui. Si fem una presentació el que farem, puc explicar poques coses de novetats, us puc explicar si voleu alguna cosa a la televisió que és antiga, però la Carme sí que ha vist coses noves, que no li han desagradat i per tant passaria interessant saber què és el que ens aconsella. Bueno, a veure, l'última que he vist és l'ombre m'has buscado, que va parlar d'ella, la Tiziana, i li va semblar bé, però... i la aconsellava com una pel·lícula més que pots veure, però, en canvi, no sé si quan vas a veure una pel·lícula que no te l'han especialment ponderat, i vas una mica... amb prevenció a l'espectativa, si després t'agrada, li trobes més qualitats de les que el millor té. I passar de ves, també, si te l'han parlat molt bé, llavors també tens una certa decepció. Però bé, us la recordo, és l'ombre m'has buscado, el director és Anton Corbind, que és un holandès que, de fet, viu a Londres, la pel·lícula és anglèsa, i és un home que prové de la fotografia, de fotografia de grups musicals i d'aquest tipus de personatge, i ha fet algunes pel·lícules, però jo crec que perquè l'americana, per exemple, jo no la vaig veure, i no sé... L'americana és ell. Jo no n'he vist cap, o sigui, que la primera pel·lícula que he vist és aquesta, i jo sí que la aconselleria. Clar, què passa? Està basada en una novel·la... Està basada en una novel·la del... Sí, d'aquell que es fa de cedes, com es diu, de l'anglès, com es diu, no? No és aquest? Sí, sí, sí, però és que ara no em surt el nom. Perquè ella ha fet vetcelles de tota mena, parlant d'espionatge i de... No em surt el nom, ara, però ja sé... Jo en l'he carregat. És una novel·la d'ell, sí. És una novel·la d'ell que, curiosament, no és una novel·la de sanc i feixe, i d'estripamentes, i de violència, i de superpressió, i de gran acció. No acostumen a ser-ho, les d'aquest home, el John Le Carré? No, però aquesta, particularment, és una pel·lícula de persones que et fa reflexionar sobre uns fets i com funciona tota aquesta història. És... la pel·lícula transcorre a Hamburg, que és on es van estar, on es van fer l'aprenentatge, i van fer tot el preàmbul de l'organització per atacar les torres bessones de la York, el 2001, i, per tant, es va convertir en una ciutat especialment de focus, doncs, de treballar sobre el llegeirisme i sobre grups que alteressin focalment grups terroristes d'aquesta mena. Llavors, transcorren allà, i què és el que realment té interès? Té interès perquè és, de fet, l'espionatge americà, l'espionatge anglès, i després tal com funciona el món d'aquesta claveguera. El món d'aquesta claveguera sol funcionar, que això ja s'ha vist a d'altres pel·lícules, en grups relativament autònoms que fan la feina més bruta de totes i la ILME, o si és el que sigui, dels grups potents de l'espionatge internacional, i en aquest cas era l'alemany, finalment fan la gran, gran acció, la fan ells. Però tot el moviment de claveguera de petit moviment els fan grups úscules autònoms fora del món i fora de la societat, en el fons. I aquesta és la base de la pel·lícula. Què la fa important? Home, que la fa el William Sermont Hoffman, que ho fa el William de Foy, i després... la nina josa aquesta que fa l'ajudant del William Sermont Hoffman, va fer una pel·lícula de l'Àfrica, no sé si és alemanya. Tu la vas veure, la vas comentar. Sí, és una pel·lícula que passa a l'Alemanya de l'Est i ella per atent anar-se amb el seu company a la banda West i l'està perseguint i l'assegueix de prop, i és la història d'aquesta dona. Ja ho feia molt bé a Bárbara. És un home important. És un segundari. Aquí el gran, gran, gran paper és el Filius Sermont Hoffman, que fa obroda. És un home que ocupa tota la pantalla. Després, com a direcció, ha de dir que aquesta direcció enfoca els primers plans. Veus un home que és un home que a la feina no l'ha arribat a embrutir, però l'ha desgastat profundíssimament perquè és un tipus de feina sense orizó. És el que t'escriu. Aquesta aplica això fa magníficament bé. No vull dir com acaba, però és un home que arriba a Hamburg i arriba a buscar els diners que ha deixat el seu pare. És diner de prové de negre. És un diner brut i d'activitats fora de la llei. Però ell ve a recollir aquest diner. Llavors és la història de la presumció que això vulgui utilitzar aquest diner al final per finançar grups terroristes internacionals. La pel·lícula està bé. El moviment de tota la història amb un hamburg molt ben descrit, molt ben descrit de racons. I, per tant, quan un veu a les zones de conflicte es veu que els esclavagueres no poden estar a la propia superfície, però quan te les descriuen, al final has d'admetre que el gran problema són problemes humans. Comentar junts en una pel·lícula que ja us vaig dir que havia vist dos pel·lícules. Una era dos vides i una altra, Omar. Una zona de conflicte que és, no recordo si és Jordània o la França de Gaza, si és Jordània o la França de Gaza, perquè és una franja que està governada per Palestina, però amb el territori pressuntament israelí. I, per tant, allà que hi ha, allà continua a venti la manera bruta de tractar-se el terrorisme palestí i la forma negra i bruta d'Israel. Això és el que colpeix més al final de la pel·lícula. No l'expliquem, però està molt ben interpretada. Aquest estiu que hi havia tota la gran entrada d'Israel... Pel·lícules tantes i superficials, aquesta que l'estacava. No, però és que, a més, van viure, per la tele, de debò, tota l'entrada i tot l'atac americà i israelíà, a la França de Gaza. Per què t'ha sortit, Amèrica? Sí, m'ha sortit. Però és israelíà. Això què es diu? Quan veies la pel·lícula, entenies que és un problema de molt, molt, molt difícil solució, perquè tot el pal·lístic que viu allà dins, només, només, només pot acumular rancúnia. No té cap altra possibilitat el tipus de vida que fan allà. Llavors aquests nanos s'acaben ficant... De fet, és una història d'amor, la pel·lícula amb si. És una història d'amor, sorprenentment, molt ben jugada. Aquesta que dius és la... Omar. Una història d'amor que no acaba funcionant, però no ho veiem al final, que quan resulta que t'enteres de per què no ha funcionat, és el que et toca profundament. Sí, sí. M'ho puc imaginar. A veure, havíem vist paradisnau, imagino que també, doncs... Sí, és el mateix director. Sí, per això que van comentar que era el mateix. El que passa és que el paradisnau, de fet, et presenta els dos perfils de nanos, que ja estan enganxats al terrorisme, ja hi estan, i tu vius amb ells les hores d'últimes, de la decisió d'autorimular-se o no. Aquest és el problema del paradisnau. I llavors són dos perfils diferents. I un, sorprenentment, que és el més... que no és el més valent, per dir-ho d'alguna manera, és que finalment arribar al final. I l'altra, opta per la vida, en el fons, i salta del taxi a l'últim moment, no sé si us recordeu. Sí, sí, sí. Bueno, no en tot detall, però sí. És una història molt ben explicada, perquè vius la història familiar. La manera de potenciar l'heroïsme que suposa per aquells nanos i per tota aquella societat tenir algun familiar capat d'aquesta heroïcidad. Aquesta pel·lícula de l'Omar ja no és això, eh? No, no. Ja toca de peus a terra, aquí no hi ha cap... Pots dir que se li va ocórrer mentre estava rodant l'altra. O sigui, curiosament, ell ho explica. Que mentre estava rodant l'altra, se'n va donar a compte la manipulació que es podia produir en una situació d'aquest tipus i se li va ocórrer la història de l'Omar. És que, en canvi, aquesta no surt del terra, està arrant de terra. No hi ha cap eroi extraordinari. No hi ha ningú que, diguis, magnificarà el grup. No, són grups petits que prenen a disparar i maten i punto. I se'n surten com poden. I aquesta és la única història plena d'odi, per una banda, i prena d'una grandíssima intel·ligència. Perquè, clar, deixem enganyem-nos tot l'exèrcit israelíà, com el Mossat. El Mossat, en el fons, és el grup de intel·ligència, el grup d'espionatge Millo del Món. Millo del Món, per sobre dels anglesos i els americans, jo crec. I, en canvi, és un lloc petit. Recordeu que són la gent que, amb l'atentat de Múnic, el grup que va matar van anar buscant després el Mossat, van anar buscant una unió i els va matar allà on testaven. Què passa, que jo també penso que el Millo ja... M'ho explica molt bé, la pel·lícula Múnic. Aquestes són pel·lícules de l'Underground. I, en canvi, jo en Mar, el que jo li trobo magnífic, és que la banda humana de Randa Terra està astròdic. Perquè són nanos que el que volen és viure, i enamorar-se. I aconseguir ell està... És una parelleta que és una preciosa inapratat com a parella. I allò és la vida. Doncs aquesta gent, el que no se'ls dona ni opció és a la vida. I l'altra dos vides, d'aquest drama? I dos vides torna a ser d'aquest tema. També l'han fet aquest estiu. És una pel·lícula alemanya, i la història passa en oruega, i és una dona que té una vida normal, està casada, té fills, viu una seva mare, i té la vida normal. La història final és que, durant la Segona Guerra Mundial, els alemanys van invadir noruega, i alguns van deixar embarassats algunes noruegas, i llavors els noruegs van deixar que aquelles criatures se'ls emportés el règim Nassi. I, per tant, van quedar orfes a Alemanya. Allà es criessin en allà, i allà creixessin. I, per tant, hi ha una... I en quin motiu, això? Perquè eren fills de Nassis. I la societat noruega no podien... És a dir, que no és que deixessin, sinó que els van enviar cap allà. Els altres els havien de demanar. Jo no sé com va anar la història en particular. La pel·lícula, qui no es descriu, però el fons d'aquesta pel·lícula és que la protagonista, de fet, és filla d'una persona noruega que va tenir una història amb un Nassi, i llavors... Es parla de l'any 50 o 60, més o menys, després de la guerra. Després de la guerra els reclàmen... I, per tant, els reclàmen... Els reclàmen és Alemanya, en èpoques que els Nassis no hi són, sinó que simplement perquè el pare és alemany. Alemany. I llavors, aquesta gent a Alemanya de l'Est, eh? A Alemanya de l'Est. I llavors aquesta, la història aquí, és que ella acaba sent una eina de l'Estassi. Una eina de l'Estassi que acaba treballant fora d'Alemanya. I, per tant, l'Estassi va utilitzar part d'aquests grupúsculs, d'aquest tipus d'origen, per establir-se en les clavegueres, i això torna a ser clavegaràm de països lliures. I aquesta... I la història és d'aquesta pregunta. És interessant, perquè... Sí, és el director, ja és? Jo no el coneixia, eh? És Alemany. Mira, sí, és... Vale, vale. Si cip, leven, no sé, jo no el conec. No, és el títol. Ah, perdó. La direcció és jor, mas, no sé. No el coneixia. La pregunta està ben feta, la història és interessant. Molt bé. I torna a ser aquesta... Per això les lligava, les tres. Clar, perquè són coses... Perquè... Sí, molt bé. Un pensa amb la gran pel·lícula sobre l'Estassi, sobre aquest tipus, que és la vida de los otros, no sé si la reconeixeu. Jo la puc, vostro dinària, segueixo pensant que és una meravellosa pel·lícula. Li he vist a tres o quatre vegades, i no em canso de veure-les. És una pel·lícula... Per què? Li he tornat a veure més, ja dic, tres o quatre vegades, i l'última vegada que la vaig veure, vaig pensar que era una pel·lícula molt rodona, molt ben feta, molt ben treballada, mon guió extraordinari, i al final aquell que el diríem a l'escriptor va pel camí, va pel carrer de la ciutat, i veu com el senyor Caer, el que l'havia, més o menys, amb ell manipulat, va a treballar repartint sobres amb unes bústies, i arriba diríem a la vidriera on està el seu llibre que acaben de publicar, i ell entra i veu que el llibre li han dedicat amb ell. Jo trobo que allò és d'una força extraordinària. I a més a més, sobretot, clar, amb aquí, a vegades penso que el tema generacional hi pesa molt, i per exemple la Francesca és molt més jove que nosaltres, el millor en coses que no li interessa tant com a nosaltres. Per exemple, jo tinc la sensació que la meva generació, que van viure els anys 60, i van viure amb la il·lusió que la Unió Soviètica era el futur, que la vella comunista significaria el canvi del món, i al maig del 68, i tot això, que després, quan arriba, la mateixa època, la invasió de Paraga, dels tancs russos, i la gent comença a veure que no serà possible, i comença a veure la decepció, i també, finalment, ja es veu la frustració que arribi el moment que la Unió Soviètica no funciona, i s'enfonsa al mur de Berlín. Representa que una esperança que la gent havia tingut, s'adona a compte que l'ha perduda. Llavors, en el fons, una pel·lícula com aquesta, i d'altres més que s'han fet, jo veig que la gent jove no li acaben de dir res, perquè és com si no hagués viscut aquesta dualitat, no és com si, en canvi, a la vida de les altres, tinc la sensació que el que ha viscut, una il·lusió, que és la il·lusió que té ell, el mateix home que fa treballar per l'estasi, en el fons ho fa per ideals, és a dir. Per ideals, per ideals. Ella està convençut que està defensant una cosa en benefici de la humanitat, i al mesura que van passant les coses, s'adona a compte que l'han enganyat, o que no és realment així el que ell volia, ell es decep, i de la seva decepció surt la seu nou plantejament, que és el que fa el mirador. Però amb això, totes aquestes pel·lícules tenen una mica aquest denominador en comú, una il·lusió i una esperança dins d'una ideologia la que sigui, i després, aquesta il·lusió i aquesta esperança es transforma en una vida que és de... de... de sota terra, no? És una vida... La vida del contraspionatge i l'espionatge és una vida bruta. No hi ha manera de... de... de xacar-la, aquesta vida. O sigui, en aquesta pel·lícula de l'Hombre Mas Buscado, de fet, el personatge, el final, el... el sentiment que tens és... Uf! Vols dir que això és alguna cosa? Sí que fa malbé vides. I, llavors, aquest és el gancho. A la vida de nosaltres, ell, com si guéssim, és una vida... és una pel·lícula amb final feliç, com si, diguéssim, en aquest aspecte. Aquesta altra, no. És una pel·lícula dura, que... Jo no sé si a mi em fa pensar tot això que estem comentant. Ara, una enorme pel·lícula... Jo, Marc, tampoc, eh? Una gran pel·lícula que toca... que a mi, per exemple, penso que per raons generacionals segueix interessant molt. I no tinc clar que les generacions més joves són l'home de Marbra, de l'Andreï Bagda. Jo no sé si ho sabeu, si la coneixeu o... Jo la conec, però no l'he vist. No l'he conegut. És una extraordinària, per mi, pel·lícula, que, justament, retrata des de dintre el món, diríem, de l'Elemanya... l'Elemanya de l'Es, de com es vivia, etc. I... Però ho fa analitzar. És a dir, analitzant-ho des del punt de vista d'un senyor com és l'Andreï Bagda, que era comunista, que era que s'ho mira des de dintre. Podria ser el mateix paral·lelisme que podríem establir quan el guionista de les famoses pel·lícules del frances, del grec, perdó, que treballa de... que sé jo, de com es diu el... Ah! El Jorge Semprún escriu moltíssims guions criticant, per exemple, la V, que és la Confesión, que és quan l'Ivmontan, que representa el que va passar realment a l'Àfrica, que és un líder, i el comença a perseguir en l'època de l'estalagnisme, i com ell, al fons, va ser torturat, no ho vam fer res. Això està contemplat des del punt de vista del 68. Està contemplat des del punt de vista d'un senyor com era el Jorge Semprún, que havia estat en la Partit Comunista, i després s'en surt, i al partit moment que s'en surt, comença a criticar l'actuació d'aquesta gent que eren companys seus, que trobo que és una extraordinària pel·lícula, però no tinc clar que les generacions actuals tinguin la mateixa força que va tenir per la nostra generació, és que, com que tu també comparteixes els ideals, o vas compartir els ideals d'aquella gent en un moment determinat, quan aquests ideals es van ensurrar, i, a més a més, la pel·lícula critica les persones concretes que les van ensurrar, però que jo té una força extraordinària, una força realment brutal. Amb tot això, me'n dono compte en aquest moment, que no hem dit les tres pals perquè he començat a parlar... ...de pel·lícules. Suposo que he començat jo així, posant una música, doncs ens hem despistat. No passa res, no ho dic perquè la idea era començar per parlar de les pel·lícules que més o menys hem vist, en Francesc ha parlat de la seva caligratica, ens ha recomanat la Carme de les Seves. Amb una segona part, volíem parlar una mica del director Richard Linklater, i la tercera part, la pel·lícula que tocava, la pel·lícula del mes, la pel·lícula del febrer Hut, que és una pel·lícula que tots tres hem vist, i que volíem a la última part del programa comentar. Jo, si voleu, podeu començar... ...per parlar del director, i explicar que Richard Linklater és un director de cinema i guionista nord-americà, que té ara pel que hi ha descobert, doncs 54 anys, i que es va fer conegut mundialment a partir de la seva trilogia, de les seves relacions que interpretaven en la Júlia delpí, que feia de d'Acelin, i de Letan Hawke, que feia de Gess. És una famosa pel·lícula que sempre va ser el Before m'anglès, Before Sunrise, Before Sunset, Before Midnight. Són les tres pel·lícules que els tres personatges, els dos personatges van sucessivament interpretant. La primera pel·lícula passa quan ells tenen 23 o 24 anys aproximadament, 8 anys més tard, i la segona pel·lícula, i 18 anys més tard, i la tercera pel·lícula, que ha arribat l'any passat. Llavors, de noig de cerquers, l'última que és Abans de mitjanit. Abans, no, no. Abans de mitjanit, que és l'última que ha arribat, que és Van Lleson Parella, Són Grans, Tenen Fills... Exacte, i el que sé la que més recordo. Cal dir d'entrada que Richard Lindlaker és un dels grans realitzadors independents sorgits als Estats Units a l'ècara dels 90, i que encara que ha rodat diferents films, se'l recorda especialment o s'ha guanyat els prestígics que té actualment per la trilogia que parlàvem. La primera és del 95, abans de l'Alba, en català, que és Before Sunrise. La segona, com deia, 9 anys més tard, el 2004, era Before Sunset, que és abans de... El Cap Vespra. El Cap Vespra, sí, de tot el duríssim. L'última que és aquesta, que tu has vist, que és del 2013, aquest Before Midnight, que és Abans de mitjanit. Ja ha caçat tots dos. Ja ha caçat tots dos. Jo me'n recordo això, que estan amb uns amics. I que arriben a Grècia, amb el que passa a una part de Grècia. Es discuteixen i tal. Bé, doncs... Va l'apena a dir que aquestes tres pel·lícules que s'han fet famoses i que són molt prestigades a nivell dia internacional, llueixen, sobretot, per una característica molt curiosa, que és que l'acció de les tres, i fins i tot diria de les totes les pel·lícules importants que ha fet, transcorren en unes escasses hores i, tenint com a protagonista, els sembla que el seu actor fititge, que és el Eitan Huatri. Sí, sí. El director aquest va néixer, el 1960, a Houston, Texas. Va estudiar primer a l'institut, a l'Efe Batxerat, etcètera, i en un aposteriorament va entrar a la universitat. Però no va arribar a lliçenciar-se, perquè es veu que les rons que no explica, d'acord amb violència també econòmica, va preferir anar a treballar a una plataforma petrolífera, el Golf de Mèxic. Llavors es veu que, mentre estava sense trepitjar terra, perquè estava a la plataforma, i això passava de les llarges temporades, es va dedicar a deburar novelles clàssiques de la literatura universal, i les obres dels filòsofs existencialistes, i és curiós perquè jo i el nit vaig tornar a veure la primera pel·lícula, abans de l'Alba. I em vaig donar a compte que és una pel·lícula que, en el fons descansa, té la gran qualitat que té, sobretot, a partir de la base dels diàlegs que estableixen els dos personatges. És una pel·lícula, com totes les altres, que només són ells dos, i no hi ha res més. També hi ha l'espai, l'escenari, en la primera, com sabeu, passa a Viena, la segona passa a París, i en la tercera, com deien, passa... Els diàlegs són fonamentals, però els moviments també, i el fons, en què va col·locar el diàleg, és d'una sabiesa extraordinària. Està ordinari, està ordinari. El curiós és que jo veia i m'hi fixava, perquè feia molt de temps que no l'havia vist, que hi ha diàlegs que duren 3 o 4 minuts, i que la càmera està fixada en veig de les seves cares, tant d'un com de l'altre, i en realitat l'únic que dona moviment és que van amb tramvia, per exemple, i que llavors, com que el tramvia va passant pel mig de Viena, ja veia un cert moviment. Però el que és curiós és que no hi ha ni travelings, ni planos d'un moviment, sinó planos absolutament fixes, i que jo té una potència extraordinària, perquè em vaig anar a compte, jo la vaig veure amb la família, que tant el meu fill com la meva dona, van quedar absolutament enganxats, no l'havien vist ells cap de les dues pel·lícules, van quedar absolutament enganxats, perquè la pel·lícula, els diàlegs, els personatges, els actors, l'actuació, els diàlegs són tan potents que et quedes atrapat, que et quedes amb una força brutal. I això que tu dius de no fer servir travelings, ni moviments, que podíem dir més o menys artificials, en el sentit que has de col·locar tota una tecnologia, perquè això funciona i dona més naturalitat. Sí senyor. Estàs en el tramvia, en un transport, com si tu estiguis allà, gairebé veient-lo, ve mirant i seguir la conversa, i amb ganes fins i tot de participar. La veritat és que té una habilitat per fer això que tome. Jo no recordava, ara estic mirant aquí la informació, i l'altre dia vaig veure i vaig pensant, no pot ser que sigui aquesta pel·lícula, és que Richard Lleider és el director també d'Escolof Rock. Sí, que es deia, aquí es va dir un altre nom, no sé què era el 78. Vols dir? Li van canviar el títol. Ara t'ho dic, perquè busco el nom... Va posar el vida del 76, pot ser? No sé, sembla que no. Però, vaja, tampoc estic segur, ara t'ho dic. Però sabeu quina és l'Escolof Rock? Jo no l'he vist, no l'he vist. Us l'explico així, com diu la Carme, sempre, així, ràpid. Comento, perquè és una pel·lícula molt curiosa. És tot un manifest de fet... No, es diu Escuela de Rock, que jo soc i estic mirant el títol anglès. Escuela de Rock, Escola de Rock. Les més famoses són aquestes. Sí, però Escola de Rock és una pel·lícula que va molt bé per passar a l'escola, però que no deixa de ser una mica com anar en contra també del que, normalment, l'escola fa. És un personatge de l'actu aquest, el Jack Black, el coneixeu, aquest noi, aquest home grassonet, que és així molt... molt expressiu, sempre, i que, com més aviat, sí, destaca per això, per exagerar molt els gestos. I llavors arriba a una escola, perquè hi ha una confusió, en realitat ell viu de no sé sap ben bé de què, és un músic que no ha tingut èxit, viu amb el seu company de pis, que és un professor que va fent substitució, i li arriba una carta, dient que ha d'entrar, li arriba el seu company de pis. I ell no sap ben bé, no me'n recordo com, doncs acaba fent de substituir d'aquella persona, però va sense tenir ni idea. Llavors el que vol és anar a cobrar, que n'ha d'allò, però comença a donar-se que hi ha una possibilitat, allà a l'escola, a la classe que té com a tuto, d'agafar la seva vocació musical, de rock, amb la guitarra, amb rock clàssic, i fer que els nanos que canten, que són grans músics, perquè porten molts anys, és una escola d'elit, una mica, porten molts anys aprenent música, i can, i solfets, ens saben molt de música, i tenen unes veus magnífica, algun text... Més que ell. No, això per suposat. Doncs s'adona que pot donar a la volta aquestes habilitats que tenen als seus alumnes, i anar cantant-los cap al rock. Llavors veu la possibilitat de treure tot el que ell té a dins, la necessitat que té de treure aquesta vocació de música, i plasmar-la amb aquesta classe. I va començar, amb mica en mica, enganxar els alumnes, amb aquesta música, els dona a conèixer, perquè no tenien idea. Llavors, de mica en mica, van tenir un projecte en comú, que es guanya un concurs, on allò més o menys típic, però fet amb una gràcia especial, i també... És que té una gràcia, realment. I fer una reflexió sobre el sistema educatiu, sobre què, ara, per seguir veritablement, s'ha de aconseguir el que ell va fer, de mica en mica, aconseguir que tothom estigui enganxat a un pla educatiu determinat, sigui el que sigui, i que tothom tingui un objectiu, que vagi tirant no tant un contingut determinat. Llavors, és curiós, és una pel·lícula... La veritat és que no té res a veure amb les altres, per això m'ha sorprès molt veure. No la coneixia, no la coneixia, no la coneixia. No la coneixia, no la coneixia, no la coneixia. Ni tampoc conec els de les pel·lícules que ara es mantaré. I que, una mica, te'n ganes de conèixer. L'estòtica, la crítica que he llegit, que m'he estat documentant, diu que les que més destaquen, possiblement, i que les més han arribat al públic, són aquestes tres, que estic esmandant. Però n'hi ha d'altres. Potser és curiós, o interessant, d'explicar... que va ser, mentre ja estava en aquesta plataforma petrolífera, durant unes vacances, que va descobrir el cinema. Sobretot a partir del visionat d'una famosa pel·lícula del Maldines Corsesa, que és Toro Salvaje. Es veu que això li va fer un impacte amb el Robert De Nito. Li va fer un impacte brutal. És una gran pel·lícula, aquesta. I ell mateix ho explica de la següent forma. Diu que aquell film em va fer veure a les pel·lícules com una sortida potencial per el que jo estava pensant i esperant per expressar-me. En aquell moment jo era un artista sense forma, i Toro Salvaje em va fer descobrir el que jo d'ull a dintre meu i potser no ho sabia. Llavors sembla ser també molt cosa curiosa amb els diners que va guanyar en aquesta plataforma petrolífera, es compra ja molt jove, una càmera... Que vevien ser molts, m'imagino, no? No sé quants mesos hagi treballat. I tanques en allà i copres molt més. Es va comprar una càmera... I no tens en gastar-los. I no tens en gastar-los. Es va comprar una càmera superbuït, un projector i material per muntatge. I després d'això es va engrescar a estudiar a 3 o 4 escoles de cinema. És una història molt interessant. És molt curiosa. Ell és de Houston, treballa a Houston, que és la capital de l'estat de Texas, i funda l'Austin Film Society, que és una associació en què amb el temps arribarien a formar-hi part personatges molt famosos o molt coneguts com el Quint Interantino, el Robert Rodriguez, l'Esteven Sottenberg, el Jonathan Demme i molts altres. El que és potser també interessant de destacar és que aquesta associació té, a partir de la seva fundació, l'objectiu de projectar i difondre cinema independent. I també cal dir que, com a conseqüència d'aquesta institució que té molt de pes a Houston, resulta que a Houston s'ha convertit en el temps en un dels llocs decisius, on hi ha molts rodatges al marge de la indústria nord-americana de pel·lícules més o menys interessants, i, evidentment, amb un pressupostos molt més baixos que els de Hollywood. I tot i, sempre, i cinema independent. Suposo que potenci el cinema independent, perquè allà ha fet una pel·lícula com la que aquestes no saps fins a quin punt és independent. Jo penso que agafa elements de l'independència, però a vegades també incorpora, perquè aquesta pel·lícula, aquestes que estem esmentant, van ser èxits, no diré que siguin rutins equis comercials, com el padrino, però van ser pel·lícules acceptades mundialment i que li van donar un prestigi. És que definir el cinema independent no és molt complicat. No és molt col·lepable. Espera, espera, es diu així. A partir d'aquest moment, quan ja té aquesta societat, comença a rodar cinema independent. Llavors hi ha una... Jo tinc aquí uns transdítols, però no els he posat tots, perquè n'hi havia molts. Primer és It's impossible to learn, to plow by reading books. Llavors és una cosa que es veu que ell fa, però que no acaben de tenir ni distribució. Hi ha una altra, també, de les famoses, de les conegudes, que es diu Stacker, que li porta un any de rodatge i també un any només d'amuntar-la, d'acabar-la editant. Però, de fet, per ser honestos, em fa també d'altres, com aquesta que deies tu. Jo tinc aquí una movida del 76, que també que mostra la universitat del 76, amb els seus alumnes, els seus problemes, i utilitzant tècniques d'animació com la rostrotoscòpia, no sé com anava exactament, perquè tampoc li visc la pel·lícula. Però el que és interessant, potser, o destacar, o per centrar-me en el tema d'ell, és que Richard Lindlaker no es va consagrar definitivament tot i tenir un cert prestigi en aquest món índia, en aquest món, diríem, de cinema diament independent. Movida, perdona, movida del 76, que ara estic mirant aquí. És que en anglès deies en confius, és a dir, com marejat i confussos. I en argentina es va dir rebeldes i confundidos, que seria una miqueta més equivalent. Sí, tampoc la conec, clar, i la veritat és que... Té moltes, eh? Però d'alla que fins que no arriba l'any 75, 1995, amb Before Sunrise, aquesta d'antes d'aquí... Amanezca. Doncs no arribaríem al prestigi, a la fama que avui dia tindria. Jo la vaig veure a la nit, que us ho explicava fa un moment, i va de... que suposo que us recordeu, o si no l'heu vist, doncs és un nano que va en un tren, un noi nord-americà, que és el xicot a Lett-en-Haua, que té 23 anys en aquest moment, i que coneix el mateix tren en un noia francesa, la Céline, que és la Juli Delfi, que representa que és una noia europea, perquè la pel·lícula juga també amb els dos elements de sistema, diríem, amb un producte americà o un producte europeu, és a dir, i el contrast entre els dos personatges, l'únic europeu i l'altre americà. El xingot convence la noia perquè es quedi a Viena, ella ha d'agafar l'avió el bon matí, i tota la pel·lícula no és més que una llarga conversa mentre passegen per Viena, conversa que, de fet, dura tota la nit. I us confesso que és impressionant els diàlegs, la càmera fixa, la senzillesa, i el gran risc a córrer, perquè jo tinc la sensació que ell arrisca molt en fer una història que aparentment sembla que no té substància, i en canvi, en base a la conversa que s'estableix, acaba tenint una dimensió brutal, perquè ella deia abans que es nota que ella ha llegit filosofia i es nota que ell ha reflexionat sobre altres coses, perquè moltes de les frases són realment brutals. Hi ha uns diàlegs que, a vegades, com he dit abans, durant 3 i 4 minuts i que la càmera no es mou de les seves cares i, per tant, ho aguanta perfectament, i tant el guió, els personatges, els diàlegs, t'atrapen en totes les consideracions. És una pel·lícula digna de tornar-la a veure, perquè reparteixo, és una petita joia. I crec que passa el mateix, per no llargar-me massa més, passa el mateix amb la que ve a continuació, Vifor Sánchez, és a dir, que, de rodes, no hi vaig més tard amb els mateixos personatges. Curiosament, en aquest cas, tant l'Ajunt d'Helpi com l'Eten, l'ajuden en el guió. El guió serà nominat com un dels millors guions d'Òscars de moment. I aquesta on passa? On passa? Aquesta passa a París. Representa que ell, ja 8 anys més tard, ha estat vingut un escriptor, arriba a París a presentar amb una llibreria la seva novel·la, i ella, que passa per allà gairebé, casualment, es troben i torna a repetir la mateixa història. És a dir, passen unes hores junts fins que hi hagi de tornar a marxar, passen unes hores junts i reflexionen sobre què ha estat vingut aquests 8 anys que han estat separats. En fi, l'Esteve Arrimbao, que estava llegint aquesta tarda, que diu que aquestes dues pel·lícules són per espectadors disposats a gaudir d'un espectacle intel·ligent. És a dir, vol dir que vagi, que és un pel·lícul de musíàlegs molt sensibles, molt acurats, molt treballats i molt interessants. L'última no cal, potser, comentar-la, perquè fa pocs temps que la vam comentar i ens estem passant del temps, que és Before Midnight, que és aquesta que avui veig més tard, quan ells ja són a Grècia, quan ja són llaparelles, etcètera, etcètera, i penso que així podem arribar a la que ens toca comentar avui, que és l'última d'ell que acaben d'estrenar, que la crítica l'ha posat pels nubos, que és Boy Hood, i que comença a rodar. Curiosament ha durat 12 anys de rodatge. I 12 anys per fer-la. I 12 anys per fer-la. Comença a rodar a l'Isteu del 2002 i l'acabat l'octubre del 2013. Curiosament també ho pensava a la nit, l'experiència del pas del temps que mostra Boy Hood, que és l'element principal, no és més que les tres pel·lícules en el fons, és d'Ijuntes. Ell debo estar preocupat per aquest tema, perquè en aquesta amb Boy Hood, de fer... És una pel·lícula rodada al llarg de 12 anys, però amb 39 dies en total. I són dos nanos, quan dos germans, a la pel·lícula... Curiosament ja no sabia... La nena és la filla d'ell. És la filla d'ell, sí, sí. Digues, digues. I estan des d'aquells són... Lorelei. Lorelei, linglecte. Això, és la seva nana. Que realment, sobretot quan és petita, és la vitalitat d'aquella nana extraordinària. I llavors, està... Ells creixen amb la pel·lícula, però creixen de debò. Que tu tens el nano, quan té... 5 anys ens sembla que té. 5 anys ens sembla que té, fins quan en té 18, que és el protagonista central d'aquesta pel·lícula. I llavors ell els ha anat agafant amb una història, amb un guió consistent, que és la pel·lícula, que és la vida d'aquest nano, la vida d'aquest nano amb sa mare, que el seu pare... Se separen. Llavors, la seva mare després... fa... troba una altra parella, que té... que té dos nanos, conviuen allà, tenen uns problemes, i de mi se separen una altra parella. I una cosa que fa molta gràcia de la pel·lícula que m'ha fet molt de gràcia, és que el nano, pels ulls dels nanos, descobreixes el que li passarà a la mare. El nano descobreix que la mare queda encandilada per un dels xicos que es presenten allà. Sobretot l'últim. I en canvi, ell no li compensi, no li agrada gens el home que ella ha triat, no? Això és bé, els dos. Perquè ell el porta... Ell està fent una... a la universitat, i la segona parella és un professor de la universitat. I porta el nano perquè aquell dia està malalt, el nano. I el porta amb ella, i el nano està sentadet allà al costat, i quan acaba la classe, ella parla amb el professor. I és veritat, això, que dius, és una observació que sí que me'n vaig a donar. El nano mira aquell, i mira com es parlen ells dos, i s'endona a compte del que passarà. I s'endona a compte del que passarà. I fins i tot valora l'home. Fa la careta aquella. Que entens perfectament la valoració que ha fet del individu. I a l'altra, que està amb ella, ja és professora d'un col·leig, i fa una festa a casa seva amb els alumnes, i hi ha un grup d'alumnes, i hi ha un alumne que comença a fer-se l'estrella del xou de allà, explicant el que ella ha fet, que ha anat a la guerra, i explica tota la història. I llavors hi ha un moment que es posa a veure, i veu a la seva mare com el mira i pensa... I també li veus, i llavors ell ja és més gran, que allò ho intueix. És curiós. Està ben observat això que diu el Joan. Això no passa a la realitat, eh? Jo crec que això no passa a la realitat. És a dir, que nosaltres sempre ens pensem... Jo ho dic pel meu nano, però no en cases d'aquestes, però amb coses de cada dia, tant d'on es compta que el nano és més llarg del que et sembla. És que nosaltres pretenem que estem veient venir i que farà el nano, i el que farà ella amb la seva vida. I també es veu que fa ti una vegada. Hi ha un moment, hi ha un moment, que el nano té 16 o 17 anys, no me'n recordo, i que la seva mare ha deixat l'altra parella, i a la parella, amb el que s'ha ajuntat, és un alcohòlic i tal i qual, i ell no sap que ella ha començat a fer fotografia, guanya uns premis a l'escola, i no sap el que ha de fer, i tal. I llavors hi ha un moment que la seva mare i el seu pare també... És a dir, els tres estan penjats en allà, en aquell moment. Hi ha un moment que el nano... fa un tipus de reflexió, o així, com... Vols dir, que no estan igual tots. És a dir, que és com sorprenent, perquè ella terrissa d'una mare que ho està tan... que és tan poc consistent com ell mateix. Que no li és una... Sí que li és un... De fet, la mare i els dos nanos fan tota la línia de la història, i el pare, entra i surt, entra i surt, entra i surt, està sempre bastant, més o menys, però la línia de la història és la mare. Quan els nanos se'n van a la universitat, que això per la concepció mediterrània i la concepció del sud d'Europa, com és la nostra, suposo que també em va entrant, però ella diu... Encara no la tenim, encara no la tenim. Ella diu que ven la casa perquè ell ja s'han anat i que se'n va amb un piset i tal. I el nen fa un nano, que té llavors 18 anys i que se'n va al col·legi, fa una pregunta que fa... i els nadals. Només diu aquesta frase. I tu penses dir, vol dir que és... Està molt bé de trossets de frases que van dient. Perquè aquesta, que no és res... Tampoc... Però en canvi, sí que li notes el que està dient el nano. Escolta'm, això ja s'ha acabat. I té una profunditat, una frase que no és res, i que després el nano, quan teniu a fer-ho, no sé quantos, no sé què. Però en canvi, tu dius, l'encerta, i la mare, quan ho explica, ni tot, i veus aquella solitud a trist. Jo, per tant, només li trobo una pega, que abans he dit que m'ho documentava amb tu també, que és que 3 hores, quasi a l'ordre de la pel·lícula, potser és massa. És a dir, que penso que la història... No dona per tant. Que està llargada i que s'aguanta alguna mesura, però és massa. És a dir, potser, amb una hora i mitja o unic abans de les dues hores, hagués acabat perfectament la història i s'hagués pogut explicar perfectament. El que em sembla més original és que la mateixa idea que utilitza per la trilogia que hem estat comentant fins ara, és la mateixa idea que, de la pel·lícula, simplement que mentes a la trilogia, doncs hi ha un guió, diríem, més o menys de ficció, en el fons tens la sensació que el que hem intentat fer és mostrar la realitat realitat. Perquè en el fons les coses que surten, les coses que es mostren, són de l'únic anodí a l'únic cotidi. No hi ha cap cosa que passi, que diguis, que això destaca o que això és... No, és una passada. Una passada cada dia, segurament tu convius a casa teva diàriament. Llavors em penso que la riquesa de la pel·lícula és l'originalitat, en una banda, de fer això, de tenir la idea que està... Bé, ben seguits. Bé, ben seguits. Ben seguits en el sentit de que el pla no està enganxat al moment adequat, la relació entre els nanos, quan ell està amb el professor que té dos fills, i els quatre, el tipus de lligam que s'estableix entre ells, que és completament diferent del que hi ha entre els pares i ells, però en canvi, n'és un, que sorgeix d'aquesta manera de relacionar-se, està molt ben observat. Està molt ben observat. O sigui que és un grandíssim observador d'aquells que, tot i que fes cine, consisteix en fer-te... en fer-te transparent o fantasma o invisible i entrar a la vida dels altres, que ell ha fet en aquest període de 12 anys d'aquest nano. O apretés fer, clar. Ara, a mi em passa, però és una qüestió que és de formació professional, que com que en el fons tens la sensació, o jo tinc la sensació que potser això és massa real, massa realista, massa ajustada a la realitat, que les altres tres, com que hi ha més elements d'una mesura de ficció, tenen més potència, tenen més força. És a dir, jo tinc la sensació que no és que sigui dolenta. És una gran pel·lícula, que és molt interessant, però si la comparo amb la que vaig veure de la nit, doncs tinc la sensació que a mi m'atrapa més, m'enganxa més la valoró segurament més i entro més, acabo entrant-hi més, amb la de la nit, que no passa amb boyhood, que l'he vist també la setmana passada. Aleshores, considero que és una experiència guapa. La crítica l'ha deixat tots pels núvols. Penseu-nos en les maneres que ell ja va guanyar. La primera, la primera que m'has vantat, guanya l'os de plata del Festival de Berlín com a millor director. Aquesta ara l'ha guanyat, el 2014. I s'ha acabat, també, el 2014. El de Sondags també. És un senyor que té un prestigi i és el Sebastià. I també, a mi em faria gràcia, però això d'aquesta mena de feina que ha fet al món dels documentals independents, o semindependents, o d'una sensació que ha sigut experimentar. Res d'esperimentar, per arribar més o menys amb una conclusió, és que segurament està fent ara el que ell té ganes de fer i el que ell té ganes de mostrar. Perquè, en el fons, les tres pel·lícules aquestes, i aquesta última, jo diria que hi ha molts punts de coincidència, simplement que amb una pesa, també, de la ficció, mentre que l'altra és molt a por de la realitat. I l'altra cosa que jo sí que trobo que té bona l'estil de vida americana mirada des de dins, està molt ben observada. I, a més a més, no, de fet, ni la jutge, ni la tira per terra... La respecte. És un respecte extraordinari, és allò i allò és. Amb això el trobo molt... És això que et deia, és un home invisible que s'ha ficat allà dintre i ha descrit. I no l'ha descrit ni volguer-se carregar la família, ni volguer-se carregar les escoles... No, és que ell deu ser un pelcanatge curiós. Ell descriu molt bé, molt bé, perquè té la potència del descriptor, de l'escripció profunda, perquè els descriptors suficials, tu no te'ls creus. I, en canvi, ell te'ls creus, te'ls creus. Jo també diria que a Boyhot, el que li tiraria, en tot cas, jo crec que sí que té uns metres de més. Jo estic escoltant atentament, des de fa a Estona, van alitxant el que dieu, i no acabo de... Crec que no hem vist exactament la mateixa pel·lícula. Hòstia, ens sol passar. Cadascú ha vist una cosa diferent. Explica't la teva versió. Jo crec que primer, més que un reflex de la... De la realitat? De la història, us en recordeu? Jo no sé si tu, Carme, has pogut sentir el problema de la setmana passada, de cinema utòpic. Aquesta pel·lícula, jo crec que està completament entruncada, amb allò que parlàvem la setmana passada. Sobretot, no sé si hem dit que el pare de les criatures és el Ethan Hawke. No és casual. És un botó petit. Jo fa molt bé, molt bé, molt bé. A part de que ho faci bé o no com a to, que, efectivament, ho fa fantàstic, però té un paper i una característica al seu personatge molt peculiar. I és que va sent el que, d'alguna manera, li dona una altra volta de rosca a la vida que viu a ell ha sortit de la seva vida, però no s'ha escapat, sinó que està allà per fer el que no fan els altres, el que la mare no arriba, perquè està massa ficada en guanyar-se la vida, en fer la seva carrera de universitat, en tenir un marit o no. És a dir, en ser una dona més o menys com tothom espera que sigui, doncs ell, d'alguna manera, surt d'això, fa una cosa diferent, agafa una altra part i parla amb els nens d'una forma... El si dona un discurs polític molt determinat, el si diu una mica com a... Però que no se'l creu en ells, eh? No se'l creu ningú, però sí que... Ell sí. Però sí que té un sentit molt important en el sentit de que... que és no només ideològic, sinó que també és humà. O sigui, humanament, el pare, el si permet parlar de coses que amb la mare no parlen. És un sentit determinat, molt divertit, molt curiós. És la guanyell, comença, que la dona, la noia ja és adolescent, i diu, bueno, però tu, amb aquest nòvio, què fa? Ell no està preocupat del fet que el farà amb el nòvio, no està preocupat de que ella tingui sexe, o no? És que ell és un home transparent, eh? És un personatge transparent, i aquesta transparencia és el que li transmet els nens. Com que els veu de tant en tant, posa això... Una cosa que us deixareu, que ell és de 20 anys, que només mengen coses vegetals, no? Ah, no, no, sí. Vagà o vegetària. Ell és vegetària, i sembla ser que això li ha portat a tenir unes concepcions bastant curioses. El fet que sí vegetària, i amb això que estàs explicant, em lliga. Jo crec que combina més del que sembla amb les altres pel·lícules i amb la resta de la filmografia. No contradiqui el que hem fet. No dic que contradiqui. Alguna forma, jo m'he fixat en altres coses. Jo he anat mirant-ho i heu vist més els reflex de la vida americana, de la vida d'aquests nens. Jo als nens no els he vist com a protagonista, curiosament. A la mare sí, i al pare, tot i que no surten, però també, perquè quan apareix és molt important el que diu. De fet, la línia de la pel·lícula, l'entra i sortir de la vida dels nanos, que és el que fa al pare, de tant en tant apareix, de tant en tant desapareix, de tant en tant apareix, de tant en tant desapareix, i dones justament una continuïtat. Sí, sí, però això sí que és un reflex de la vida americana. Podem continuar al llarg d'aquesta primera part de la temporada, i encara tens aquesta pel·lícula, perquè en té moltes, clar. Són gairebé 3 hores, com dieu. I ara ja hem d'acabar, hem anat sentint per cert, des de Falla Estona, la banda sonora de Boyhood... Escolta, va tu t'agradar? La pel·lícula. Molt, sí, sí. No em sembla una pel·lícula perfecta, però molt, la veritat. Em va agradar, potser una miqueta més l'altra, que he comentat, la de God help de Gail. No hi ha ningú que no hi hagi. Joan, ràpid, ràpid, ràpid, 10 segons. L'Eo Karakx, pal·l·leonat pel Cocó, i el film de L'Eo Karakx, pel Pizziana. Perfecte, doncs, fixa't-ho. Les dues... personales, dues estrelles, sí, de la temporada passada, les tuves dues estrelles, estrangeres. Acomiadem amb la pel·lícula, amb la música de Boyhood. Fins la setmana vinent, carri. Bona nit!