CsC 07/10/14 - Sitges / Franco Nero / Django

CINEMA SENSE CONDICIONOS CINEMA SENSE CONDICIONOS CINEMA SENSE CONDICIONOS Hola, bona nit! CINEMA SENSE CONDICIONOS Aquí estem, com tots els dimarts, per xerrar una estona sobre cinema i sobre el que ens ha agradat, el que volem compartir amb vosaltres. Estem aquí amb Francesc i Carme, perquè hem de canviar una mica la programació que teníem, perquè per raons diverses teníem una programació per avui, però l'hem d'acabar. A vegades ens passa, això. Vam dir que parlaríem avui d'Aleó Cagàs, però Cocó està preparant un concert per aquest divendres. Llavors no pot venir. I Tiziana l'hem enviat. Potser parlarem amb ella, de fet parlarem amb gent d'allà de Sitges. Tenim ja Julio Hernández allà esperant la trucada. Vull dir que tindrem notícies fresquetes del que s'està fent per allà. I tenia raó, sí que és maca, aquesta música. De quina pel·lícula és? És la pel·lícula de la desaparició de Leonor Draghi. I l'has vist aquesta setmana? Sí, us proposem com a programa, perquè l'hem canviat una mica. Doncs direm, estrenes del que hagin vist, no sé, el francès em diu que ha vist poquet, però m'ajudarà a recordar alguna cosa del que jo he vist. I després parlaríem amb corresponsals que tinguem al festival de Sitges, a veure què ens expliquen i quines són les novetats. I tens un especial molt maco preparat, una volta de Rosca al cinema italià. Explica'ns això, perquè els ullens... El festival de Sitges, la inauguració del festival de Sitges, és un dels protagonistes de la ceremonia de la inauguració. Va ser donar al Franco Nero el premi de la màquina del tiempo. Un dels premis onorífis que s'entrequen en aquest festival. Que també es pot dir la màquina del temps. Sí, la màquina del temps. Exacte, sí, sí. No sé per què m'has dit un castellà. Mira, poc es devia tenir anotat aquí. I que es dona per una amplia trajectòria com actor en el món del cinema. I llavors veient que s'havia... aquest ha estat un protagonista específic de Sitges i tindrem persones que ens parlaran des d'allà. M'ha semblat que podíem dedicar el dia d'avui el Franco Nero, que va fer la primera diango de la història, el 1966, que la va dirigir el Sergio Corbucci. I una de les inspiracions que van provocar que el Tarantino fes el seu diango desencadenado d'aquesta pel·lícula que també té interès. Llavors m'ha semblat que estava interessant parlar del Franco Nero, com un actor, no és un grandíssim actor, però és un actor interessant. Carismati. Exacte, sí. I un actor que per altra banda ha fet moltíssimes pel·lícules. És un home que ha treballat moltíssim. I aquesta qüestió de pensar, com es va passar el diango del Franco Nero, el diango que finalment Tarantino, amb un ordre d'àrios d'aquest tipus de cinema, va acabar desenvolupant el seu diango desencadenado, doncs mira, podem comentar això. I això és el que m'ha semblat que podíem dedicar el programa d'avui. Si us sembla bé, comencem. La pel·lícula que jo he vist d'Estrena són dues. Una és aquesta que heu sentit la música, que és una música molt maca d'aquesta pel·lícula, és la desaparició d'Eleanor Reibi. A veure, és una pel·lícula americana del net Benson, que jo no li he vist res, no sé tu francès, si ho coneixes aquest dia. No, no, no, no el tinc massa situat. És una pel·lícula que té una curiositat, aquesta pel·lícula. De fet, ell va fer dues pel·lícules. La primera interrupció que et faig. Ja t'he dit que t'aniria interrompent, abans de començar el programa, i a veure si un dels nostres corresponsals, el primer, esperem que no sigui l'últim de la tarda, doncs a veure si coneix aquest director, i a veure si potser fins i tot ha vist la pel·lícula. Tenim ja aquí a l'altra banda del telèfon, Julio Hernández, Julio, molt bona tarda. Hola, molt bona tarda. Sí, ve un col·laborador habitual del cinema des del Gajiner, de la radio cornella, i que està allà. No sé si està a la Sitches o no. Ara mateix estic, sí, perquè com que tinc la feina, a una estació de tren, doncs em puc escapar per les tardes. Ah, mira, fantàstic. Estàs gairebé a punt d'entrar a veure una pel·lícula, potser? Una pel·lícula vas a veure? Explica'ns alguna cosa que et sembla interessant de Sitches. Ara estic pendent de veure una que es diu Oculus. Oculus. Ens comentes de què va? Digues, digues. És una pel·lícula gairebé res de l'argument. Fa una mica més de sorpresa. Doncs de lo que vas veure a Sitches. A Sitches veus una pel·lícula i dius, vaig a veure aquesta pel·lícula. Jo faig el mateix que fa el Julio. Llavors trobes allà qualsevol cosa. En quin cinema vas a veure, Oculus? Això sé que m'agrada saber-ho. A l'auditori. A l'auditori, al cinema gran. Estic segur que a la primera la vaig a veure a Sitches. L'argument són zombies, però estan a la neu. Que estrany, no? A Sitches? Sombis? No em quadra. És una pel·lícula gairebé res molt divertida. De qui és el director? Que no té sentit? Perdona, però no t'ho sé dir. que miren directament del Folleto, del Suraris i el... O de quin país? Aquesta era Noruega. Per això és curiós. Per això passa a la neu? Sí, perquè no és a l'ambient on estàs acostumat a veure el somni. La primera era molt dur. Divertida, perquè algunes, quan arribem al moment de la sang i el fetx, són molt imaginatius. Sí, ja n'ha matat, des que m'he vist una que es diu de West, el convidat, que aquesta és americana, l'argument és un noi que un dia es presenta de sobte a la casa d'una família que fa poc han perdut el fill a l'Afganistan, un país en què es canvien als soldats americans, i diu que jo coneixia el vostre fill, només us volia saludar, i aquest noi que té pinta de no haver tancat mai un plat doncs falsifica a casa, però potser no és el que sembla. El que sembla? El que sembla és que hi ha una persona que es diu de Mignik Astar, que era de Junquonesa, sinó que de Cubucar, i l'argument era d'un minibús, que la gent qui va dintre, que és un minibús de que es circulen de matinada, doncs arribà un poble a la parada de Termini, però que és una poble, de fet és una ciència d'aquestes molt poblades, de la zona, i està completament buida, i la impressió de que els únics que hi ha en aquell raconet del món són la gent que està dintre d'aquest microminibús. Ah, i ho vas veure al traig. Com es diu aquesta? Mignik Astar. Mignik Astar. D'acord. Era interessant el plantejar-me, en el que passa és que després el desenllar de tota la impressió que no sabien com acabar-la, i ho deixen una mica penyat, perquè tenen intenció de fer una pel·lícula que es fa una mica llarga, perquè dura molt, i al final quan acaba és que no acaba, es queda com a amics, en aquest sentit no m'agrada massa, estava bé, estava bé, però no... no em va acabar la compensació. Quantes has vist en total, més o menys? Portes 3 ja comentades? Sí, doncs... a veure, i vaig veure... Què més, què més? 3 o 4? Està d'instal·lar-te, està? A veure, tinc aquí una mica que s'agafa vacances, es guarda vacances de l'estiu per poder vindre aquests dies a Sitges, i com que jo estic treballant aquí al costat, però, bueno, hem deixat el sofà amb poques paraules, jo acabo la feina, no podré quedar, i la setmana no ho sé, però vaig poder passar ahir la tarda a Sitges, avui també estic passant la tarda, ja dic que hi ha una estoneta, a veure què es diu Oculus, després anirem a veure què es diu Maps To The Stars, i la que... de les cases vistes, quina et sembla que pot tenir més repercussió o que pot tenir més volada? A mi, això no he sigut mai bo a l'hora d'apredir-lo, perquè m'agraden després no passen una mica de safes sabudes, m'envagrada molt aquesta de de West, no és més fantàstica, és aquesta del noi que es presenta a la gent que ha perdut el fi, després vaig veure una... que, en britànica, estic descobrint que les coses que porten de la Gran Bretanya, normalment estan molt bé, és una que diu Montana, que és un nano al carrer que treballa una mica de correu pels... pels traficants de droga, i un dia a la seva vida es troba amb la Déu, un home que està passegint venyança a un exmilitar de l'antigua Yugoslavia, que té comptes pendents amb el cap d'aquesta mandada mafiosos, i es fa una relació com a paterno filial entre aquest antic soldat que va perdre la seva família i el nano que està... està forçàve, forçàve, m'envagrada. Hi ha una altra pel·lícula que es diu Montana, estic buscant aquí mentre parles a... És Montana, és aquesta que acabo de mencionar. Sí, sí, no, però hi ha una altra que es diu també igual, com aquesta que és de l'Eroflim, però clar, això ja és dalt. Ah, no, no, no, no. Està clar que no és aquesta, està clar que no. Després també de la Gran Bretanya, està retat que és un nano que té 19 anys i l'han portat directament del correccional a la persona d'adults, perquè és un noi tan perillós, és una mala bèstia, és un nano... Encara que és molt guiava, doncs és molt fapat, molt fort, i molt violent, molt, i molt violent, i va per a una persona que dona la casualitat que el seu pare hi és, a aquesta presó, aquesta presó, perdó, i aleshores és una... I estrada. Bueno, va sortint sobre la marxa, tant a dones que hi hagi un moment que ha arribat aquest nano, que en qualsevol cosa per petit que sigui... És una presó, no és Irlanda, és la Gran Bretanya. Sí, sí, sí. I el nano ho fa molt bé, ho fa paparàs, o sigui, aguanta molt la càmera, li fan molts primers planos, i és molt interessant veure com aquests presos que estan gent amb violenta, d'alguna manera només podran expressar les emocions mitjançant la violència, i és molt, molt interessant, em va agradar, em va agradar. No, no he captat el nom, tampoc. Julio, com es deia aquesta? Aquesta és deia... No em diguis què significa, però bé, estava forçada bé. Després hi ha una... d'un director que s'ho va fer famosa, que va fer una pel·lícula, que es deia Robert, que era d'un pneumàtic a s'hacir... Sí, sí, me'n recordo de la pel·lícula, sí. Ara ha fet una pel·lícula que es diu Realiter, que és molt marciana, molt estranya, molt realista, que va regir molt la realitat i la... diguéssim, creació cinematogràfica, no la sabria definir exactament, té la seva gràcia, però és molt, molt i molt estranya. Home, la de Robert hi ha un pneumàtic que sigui una sesió en sèrie, hi ha l'argument ja sota, no la vaig veure, però recordo que la gent que s'ha vist, Albert Rodríguez, per exemple, que tu coneixes, deia que era magnífica la pel·lícula, que aconseguia, veritablement, fer-te por i fer-te creure que aquella roda doncs era un assassí. Era una base de terror. Póca broma, no? Sí, sí, sí. Vaig veure una que es diu Hone I Mun i una de Mel, que és l'argument d'una parella, una parelleta d'apostal, que s'acaba de caçar, que van molt contents i quan estan allà, comencen a passar coses estranyes, no hi ha desaparició de nit, sembla que ha caminat sonàmbula i no se sap exactament exactament que passa allà. I de quin país és aquesta? Aquesta diria que és una horta americana, no n'estic segur del CEL, perdona, però em sembla que era americana. En el CEL estàs tu aquí, a Sitges? Sí, també vegem. Estàs veient en 3 dies, estàs veient una barbaritat de pel·lícula. Estic aprofitant el surari. Molt bé, molt bé. És una bona manera. A bord de deixar-me el sofà. I això, pare, està molt bé, perquè després hi ha totes aquestes pel·lícules que veigis durant l'any, et van molt bé, perquè a mesura que es vagin estrenant, perquè no totes es trenen, on ja les tens vistes i les pots anar comentant. Quina més, va, que ens anaves a comentar alguna més? Aquest matí ha vist una que es diu Good Night Mommy. Bona nit, mama. Aquesta és Austriaca, la família Bumtrap. Hi ha un petit cliquet que veia al començament de la pel·lícula, i és molt curiós. És un diàleg amb maçons que viuen en una casseta molt bonica al mig del camp, una mica al mig del no res. I aleshores, un dia, la seva mare ha castat uns dies fora, perquè l'han hagut de fer una operació plàstica a la cara. No s'explica per què. Doncs arriba el que passa és que sembla que el seu caràcter ha canviat, i aleshores, com que té la cara molt coberta de vena, si el poc es veu que està molt amuratat i molt, com el més, diguéssim, ella es comporta d'una manera diferent. Com ells la coneixien i comencen a adoptar fins i tot que sigui la seva mare. I l'argument surt d'aquí. Veig d'aquí i veig que té molts dies, i després la cosa canvia, i és molt inquietant. Quina por, no? Tu viuries una pel·lícula com aquesta, Carme, així, amb aquest argument? No sóc especialment aficionada. Aficionada, el terror. Alguna de les que ha comentat Julio, no sé si en dirà alguna més, t'ha criat l'atenció per dir, per veure-la. Sí, no sé, potser la Britànica, no et pensis, he trobat... La de Montana o la de... No, la que deies que un fill troba el pare a la presó, i és aquest tipus de... És molt dura, molt dura, molt violenta, però... Ja, clar, no sé si tan violenta és... La violència per la violència tampoc és que em cridi massa l'atenció. Estic parlant de barà, ja... Ja, ja, ja ho entenc, ja. I també del comportament, que sembla que la única manera de comunicar-se sigui menys ensenyant la violència. Aquesta és la relació tan complicada que tenen aquest pare i aquest fill. No està forçada bé. Avui he vist una, particularment bé, que m'ha semblat horrible, fantàstic. Hors hit, cap de cavall, que podria traduir, que és una mena de noia que no para de tindre somnis, que a alguna manera investiga el seu passat menysensant els somnis, i és un argument molt estrany, molt estrany, molt estrany, i no sé per on agafar-lo, és que no... Sí, jo ja entenc sempre que aquest tipus de pel·lícules són, són, bàsicament, imaginatives i deixar d'anar la imaginació per carrils que un no sap com es condueixen. Recorda holl i motors, això. Bé, ja en parlarem de Leo Cagàs un altre dia. Un altre dia, perquè avui no tocava. Vull tocar, però no podem ser. Vull tocar, però al final no podem ser. Totes les que has vist. No està malament, eh? Em sembla que han sortit unes 15, o potser no ha arribat, però més o menys va per aquí. Sí, sí, sí. Vaig veure unes 3, em sembla, avui al final veuré 4, i els dies anteriors vaig veure... Vull veure una, perquè estava tot exaurit, no hi havia... Veig que sí que hi ha molta, molta audiència, no? Molta gent, vull dir. Està més tranquil, però els caps de setmana... Pleníssim, clar, clar. I bé, també aquí, el 17 també van fer això del zombie walk, la caminada del zombie. Ah, sí? Et vas disfressar? Et vas disfressar de zombie? No, només vas mirar, només vas mirar. I bé, en aquest cas, em sembla que ho s'hauria d'anar deixant, perquè hauria de començar a passar... Molt bé. Doncs vinga, vinga, cap a l'auditori, cap al medià, i moltes gràcies, Julio, per tota aquesta informació impressionant, no? Carme, que ens ha donat en un moment de tants arguments i tantes pel·lícules, que continuïs gaudint aquests dies i ens veiem al Gaginer de Cornellà d'aquí a uns dies, també. Em sembla que estaré per aquí encara. Quan puguis, quan puguis, que en sigui, amb tot aquest ventall de pel·lícules. D'acord? Feia una entrada per telèfon com a avui, doncs ja us he dit alguna cosa, però em sembla que aprofitaré, perquè fins i tot només sopa en un dia a l'any. Doncs sí, sí, i tant, i tant, s'ha d'aprofitar. Per la crònica fins a la propera... No t'agradi la pel·lícula que ara comença. Exacte, Oculus, allà, l'auditori medià. Vinga, que gaudessis fins a la propera. Gràcies, Julio. Tornem a posar la música, aquesta de la pel·lícula que estaves comentant i que t'he entallat, eh? The Disappearance of Eleanor Rickby de James McAvoy. James McAvoy és el compositor de la banda sonora. Mira, que en tinc la. És talla, talla de cop, però per això abans hem quedat sense música i després en tirem la música, que ja gairebé la tinc preparada, de la isla mínima que també has vist. I que de fet ja vaig a Sant Sebastià, i el Joan Morros també la va comentar la setmana passada. Sí, sí, i el Joan Morros també la va comentar la setmana passada. No me'n recordava que l'havia... Bueno, bueno, anem comentant. Vinga, va, que gairebé no has pogut parlar de aquesta pel·lícula. Exacte, el que t'estava comentant és que és una pel·lícula que, de fet, el director l'havia plantejat com dues pel·lícules. Una pel·lícula des de la versió de... És una parella, això és una parella que està en una situació de trencament. I la primera... Una pel·lícula és des d'ell, la pel·lícula del trencament vista des de l'òptica del noi, i l'altra és des de l'òptica d'ella. Això va presentar el Festival de Toronto l'any passat, i d'aquesta n'ha fet com un mix, i la suma d'aquestes dues és aquesta de la desaparició. No sé com estan les dues dues, però aquesta pel·lícula té, com a coses positives, els actors que són... és la Jéssica Chastain, James McAvoy... Ah, la Jéssica Chastain estava ja també en Sebastià en presentant aquesta pel·lícula. I després és el William Hart, que fa el paradella, que ho fa molt bé, i també l'Opert, que fa la Maradena. Com actors, i anir al daltes, aquests són els que jo conec, com actors són actors d'una grandíssima qualitat, que en aquest aspecte podria ser una grandíssima pel·lícula. No m'ho sembla en canvi, una grandíssima pel·lícula. I la Raons, la Raons és que és un trencament per un drama que en viscut aquesta parella, que està mal desvellat el drama, i la realitat és que et costa molt d'entendre realment, realment, la vivència d'ella, i la vivència d'ell amb el trencament. Malgrat que ho fan molt bé, però no t'arriben a transmetre el fons profon del drama que estan vivint. És una pel·lícula trista, perquè és d'entrada, trista. La primera part de la pel·lícula és molt bona a l'entrada. L'entrada està cinematogràficament extraordinàriament aconseguida, i t'enganxa de seguida, perquè són unes quantes escenes boníssimes. Després... Doncs perdona, perquè la por t'he dit que Gens Makavoy era el compositor de la banda sonora, però no, és l'actor, dels actors que ja ho has dit tu també. Jo em sembla vergària que els hi hagués la música, però... Sí, sí, sí. Estava aquí com a compositor, però no... És una pel·lícula d'expiació, i aquella pel·lícula que recordava la vida de la Genaustin. Jo he vist aquestes dues d'aquell noi. Expiació no ho feia molt bé, la veritat, la pel·lícula del Joy Wright. És una pel·lícula que està basada en la novel·la, aquesta d'expiació. La novel·la amb si i la pel·lícula no serien un temàtic que m'interessés, però la plasmació que feia el Wright i la interpretació de tots ells era molt bona, i d'aquest noi, en particular, ho feia molt bé, i aquí també ho fa molt bé. I als aficionats a les pel·lícules sobre còmics, doncs el reconeixeran, perquè és el professor Charles Xavier als X-Men, a les últimes parts de la Nisaga dels homes. Ho fa molt bé ell, té aquest punt d'espengadillo i ho fa molt bé, té una entrada càmera molt bona, una mirada extraordinària que transmet bé, però, de fet, els dos transmeten tristesa, però no entens, no acabes d'entendre ben bé la disparitat, la posició que els ha del drama que han viscut, no el desvello per la gent que vegi la pel·lícula, del drama que han viscut, per què han evolucionat, per què han arribat on estan? Perquè, de fet, hi ha un moment al final de la pel·lícula que diries que sí que hi ha estimació entre ells, que s'estimen, i que en canvi el drama els ha allunyat, però no està ben descrit, això. Per tant, què trobo bo de la pel·lícula? El primer quart d'hora, el primer 20 minuts, són molt, molt bons. El desenvolupament de les dues posicions d'aquests personatges que s'estan allunyant entre ells, l'espectador no acaba de captar fins a dins què els es separa? Què els es separa de debò? Perquè no només el drama que els es separa, que és una situació amb viscutells i no l'acabes de captar. I en aquest aspecte diria que potser si veiem cada una de les pel·lícules per separada la pel·lícula que va fer dedicada amb ell o l'òptica d'ell i la pel·lícula dedicada amb ella o l'òptica d'ella amb el trencament ho captaria millor. Jo crec que el mix més aviat ho ha fablit, això. Tot i així és una pel·lícula que es veu bé, des del punt de vista de la càmera molt ben moguda. Els actors, el William Hart, que fa el pare d'ella i l'Isabel Uper, que fa la mare d'ella, que és una francesa sofisticada i elegant, ho fa molt bé, com és d'esperar amb l'Isabel Uper, però tampoc arriben a transmetre en profunditat els caràcters de cada un d'ells. Per tant, què dic d'aquesta pel·lícula que està bé? Descriu un tipus de trencament que que poden viure a les parelles per raons diferents que la que viu en aquests, per su posat, però sí el que poden arribar a sentir. Per tant, sí que la aconselleria de visionar, però no la diria com una gran pel·lícula. És curiós que sigui la primera... La trilogia aquesta que estàs comentant, la primera proposta cinematogràfica com a director del Netflix, s'ha atrevit a fer una cosa així. Havia fet més curmetratge, però per començar, amb l'Ajés i el Jack McBoy, i aquests actors que he dit, ha entrat molt fort. Tu creus, malgrat això que dius, que no ha acabat d'encaixar-te, que aquesta pel·lícula serà apta i arribarà a un públic ampli i a la gent li pot agradar? Té vissos de pel·lícula i que si en general, tal com tu, pots entendre? Jo diria que, en general, com si em preguntessis una pel·lícula del tipus un budial, en què descriu una tragèdia o alguna cosa... o un drama, jo diria que no. Perquè té massa poca... nudo i desenlace. Saps? Perquè una pel·lícula, tu li veigis arribar a tots, tots els públics, hauria de tenir una bona entrada, que sí que la té, una desenvolupament que tu te'l creguis i després un desenllàs que t'arribi. No arriba de tenir això ben quadrat. Doncs dient això, que respon molt bé a qui jo... En canvi, és una pel·lícula que es veu bé pel que els actors i perquè la càmera es mou molt bé. I després veus un Nova York magnífic, magnífic, una presa de... quan ell la segueix perquè vol... vol tornar... vol que es parlin i vol que es vegin. Aquell seguiment pels carrers de Nova York està molt, molt i molt ben fet. Doncs serà que hi ha respost d'aquesta manera que contesta perfectament el que t'havia preguntat jo? Sí, perquè és una pel·lícula que la descripció acabes de fer. A mi m'encaixa una mica dintre del mateix que es podria dir de l'altra pel·lícula que has vist i que ara veiem. Mira, estem sentint ara els veus de... Bueno, mira, ja estàvem parant aquí el Raul Arevaloi i el Javier Gutierrez i el... Mira, estan aquí, estan aquí, el director. Doncs la islamia és una pel·lícula espanyola. Té un moment a l'Albert Torrodi. Albert Torrodi, el director. Ah. Bueno, que va a la pel·lícula i vamos hablando por teléfono incorporando propuestas. Bueno, entre sentir la banda sonora i van comentar una miqueta al director i als dos actors protagonistes. Vinga, va, què t'ha semblat? Aquesta és una pel·lícula d'Albert Torrodi. Sí. És espanyola d'aquest any. És una pel·lícula d'acció, podies catalogar-la com un... un thriller. És una pel·lícula que es desenvolupa als anys 80, crec que. A l'any 80, exactament. Sí, sí. El començament de la pel·lícula es diu. Es posa ja amb uns títols sobre a l'any 80. I es desenvolupa a les marismes del Guadalquivir. Exactament. El que és extraordinari, extraordinari, és l'ubicació de la pel·lícula. L'ubicació de la pel·lícula de les marismes del Guadalquivir. Un terreny pantenós, difícil, pobre, aïllat, de grans solituds, de gent tancada amb ells mateixos i amb dificultats de tota mena. Des d'econòmiques, culturals, de tancament. I això, això, de manera de veure on t'ubica la pel·lícula, ja és el gran triomf d'aquesta pel·lícula. D'acord. I, a més a més, puc dir perquè vam parlar amb una roda de premsa molt curiosa, amb una taula rodona, amb el Raul Arevalo per una banda, amb l'Alberto Rodríguez, allà a l'Hotel Maria Cristina, amb una habitació de l'Hotel Maria Cristina, una manera molt curiosa de fer rodes de premsa. I, sobretot, Raul Arevalo deia que la veritat és que va estar fantàstic de simpatia i de comunicació, de capacitat de comunicació. Dèiem que aquell lloc és apte per tota la vida, excepte per la humana, i, veritablement, és això que tu dius. Fa aquesta impressió de ridessa, però... Hi ha unes tomes que són una estomes des de dalt. indústria, eres, que realment allò que és molt pla, pla d'aigua, de marismes. I, amb aquesta situació d'aïllament, perquè les cases estan molt aïllades entre si, els cortijos aquells, ja d'entrada, ja d'entrada la pel·lícula, les primeres imatges, ja et fan sentir que allò és un món d'aparte. És un altre món i que el que hi ha passi ha de ser, si no, estrany, colpidor amb alguna manera, des del punt de vista humà. Perquè hi ha la humanitat, una mica, no hi cap. El que és curiós és que aprofitin aquest paisatge i aquesta ambientació per parlar-te de la transició espanyola, d'una manera tan peculiar. No sé si el va comentar, però els protagonistes són per raons diferents, estan castigats per qüestions diferents, que això es va veient al llarg de la pel·lícula. Ells dos, aquests actors són... A veure, que em recordi com se diu el Javier Gutiérrez. Raul Arevalo, sí. El Javier Gutiérrez, aquest li van donar un premi, que és aquest, el Javier Gutiérrez. Jo crec que els dos els dos jo tenia... Sí, ara no estic del tot segur. Ho he assenyat el Javier Aleuada i la fotografia. Ara es va regeixat un altre. El Javier Gutiérrez, i la fotografia té premi a San Sebastián. La fotografia, realment, és una fotografia d'una grandíssima, grandíssima qualitat. Ells dos són dos policies que van a per allà, ja et dic, per raons diferents, els dos la causa és diferent, però una mica de càstig. No sé si has vist Carme, aquella pel·lícula que hem comentat aquí moltes vegades, coreana, un director que es diu Bon Jong-ho, que es diu Memories of Mother, cròniques d'una assassina, d'una assassina en sèrie coreana, que té un plantejament molt similar, i ells mateixos ho reconeixen, en el Raul Arevalo, com l'Alberta Rodíguez, que agafen una mica aquesta mateixa idea diferents, un molt metòdic, l'altre com molt poca solta, diferent aquesta, no és exactament el mateix, per aquí seria com el policia més honest, i l'altre, més fos, que no saps ni el final de la pel·lícula, ni el final de la pel·lícula, vull dir que la seva foscor forma part de la seva personalitat, perquè en canvi ell és un seductor, com a persona, és el que liga i és el que si està bé amb el grup, amb les dones, és un personatge més fàcil de connectar amb tothom. Jo crec que, de interpretació, a mi m'agrada més el Javier Guterres, que perquè a l'Arevalo hi ha un punt que aperta expressivitat. És veritat que fa un personatge més quadriculat, més honest, més les coses d'una determinada manera, més rígid, però hi ha un punt que aperta expressivitat. En canvi l'altre, mai per expressivitat. El meu món de veure, la mirada del Javier Guterres és boníssima d'actor i les transformacions, que és un personatge molt més angolat, de moltes més cares. L'altre és més rígid. I en aquest aspecte de pressió considero que la interpretació del Javier Guterres és més potent com a actor. L'altre és més una peça. També és veritat que ells dos són així. Però a la interpretació li donaria més valor. Busquen les ací d'unes nenes que han estat assassinades d'una manera molt macabra i molt trucolenta. I van descobrint situacions que viuen als anys 80 que encara hi ha la prepudència dels caciques i l'actuació determinada de la policia. I el meu de veure, de totes formes, el guió és una mica confús i hi ha tantes coses. La droga, el problema de la pobresa mateixa de les famílies que tenen unes nenes que tenen 15 anys i que allò no ho poden suportar i que en volen fugir i ens són unes víctimes d'aquesta mateixa actitud. I aquesta impressió que tu deies que t'havia causat l'altra pel·lícula que havia acabat de convèncer la de la separació. Aquesta, en canvi, queda amb certa indefinició i, en canvi, té com més consistència, oi? A veure, tu consiste. És una pel·lícula que jo diria que té... Per exemple, jo que li he vist amb aquest mateix director, el Grupo 7, no sé si li ha de les veure. A mi em sembla millor aquesta que el Grupo 7. Aquesta és més dentsa, i a més aquesta és més culpidora, a més amb l'ambientació. La del Grupo 7, que estava bé com a thriller i el moviment està més bé, inclús amb el del Grupo 7, però la trobava més... una més estereotipada. En canvi, aquesta és més creïble com a realitat. En canvi, li veig com a cosa negativa que el guió se li bifurca en masses moments i el tema de la droga, el tema del castiquisme, el tema de l'abús, el tema de la pobresa de les famílies, el tema de la submissió de la dona que el pare de les dos nenes que han madat. Això està massa barrejat i perso una mica de fil. Jo el que jo diria com a negariu, per mi és que aconseguiu que és una bona pel·lícula. I que el cine espanyol, en aquest aspecte, està anant per uns camins que segurament tenen possibilitats, perquè és una pel·lícula valenta, és una pel·lícula ben rodada, és una pel·lícula d'una guió bastant ben organitzat, és una pel·lícula d'una fotografia molt ben utilitzada per el que vol descriure i, per tant, aquest aspecte és molt bona pel·lícula. I que sí que recomano tenir en compte el que significava als anys 80 a Espanya amb una zona perduda com era aquesta, on la pobresa era i el canvi a la agricultura no sabia la revolució agricola que no sabia fetis que s'ha fet encara. I això està ben descrit al pel·lícula. Doncs veig que t'agraden, no? Tampoc li posaria un 10, saps? Perquè hi ha algunes cosetes que sempre... Però, bueno, penso que sí que anem per bon camí amb el cine espanyol d'aquesta mena. I, ja t'ho he dit, entra el grup ociete i aquesta un pas avismal per aquest director amb la millor línia. Doncs estem... Tu com la vas veure? Sí, sí, sí, no. Estic molt d'acord amb tot el que has explicat i estic intentant aquí connectar amb Sandra Navarro que ja va entrar per parlar del que havia presentat sense Sebastián, de no totes vigília, però bé, un petit... petits problemes tècnics que estan impedint, però ara va aconseguir endavant. Crec que ens està trucant ella. Vaig a contestar. Ei, va, em sembla que jo m'estava equivocant. Estàs ja entrant en directe, et poso i a veure si podem parlar amb tu. Un momentet. Cosa és del directe. De vegades es pot aconseguir l'entrada de seguida i de vegades es posa una mica més. Ara, em sembla que tenim aquí a Sandra, ja. Sandra. A la quarta, gràcies. Al final has hagut de trucar-t'ho. La ràdio en directe és així. Estàvem parlant. Estàvem parlant, Sandra, de l'isla mínima de cròniques d'un assassinó en sèrie, aquella coreana. Però tu em sembla que fa temps, pel que ja ens ho has dit l'altre dia i pel que m'has comentat ara, una mica abans d'entrar per antena, que no et dediques massa a veure ni pel·lícules d'aquest tipus, ni armetratges. Fins i tot. Et dediques a veure curmetratges. I tu, veure llargs. Però m'he de centrar més en el curmetratge, perquè és el que la meva funció, la meva feina em demana. I malauradament no t'intens per quan veig un festival veure amb els grans pèsis que es trenen els festivals. Explica'ns una altra vegada, perquè els ullens ja et coneixen, perquè tens un programa aquí, a Radio Desver, i ja van comentar l'altre dia que és formes part de la productora El Déu de l'Ojo, i el Sebastián, va presentar la pel·lícula No Todes Vigilia, i també van dir que jo vaig estar veient-la. La veritat és que una pel·lícula impactant, impressionant. Molt diferent, en ritme, tot el que es pot veure, la mateix comercialment. Per això mateix, fins i tot, molt recomanable. Però què fas tu exactament i per què t'interessa aquest aprofundiment en el curmetratge? Dintre de la productora, és la teva funció pel que ens expliques? Em sembla que hem tingut un problema. Oi? Has sentit com un clec? No has sentit un clec? Jo quedo sort. L'hem perduda. L'hem perduda de moment. La teníem aquí. Si et sembla, Carme, com que ja has comentat les dues pel·lícules que havies vist... En sèrie, perquè ella no havia sentit la vegada que havia intervingut. Ah, mira. Doncs ara intentarem recuperar-la. Ara et truco jo a Sandra. Si ens està sentint, no pateixis. No sabia que ella es dedicava... O sigui, que el seu prioritat són... Els curmetratges, sí. Ens va explicar també l'altra vegada que estaven intentant implantar tot el tema del curmetratge dintre de les escoles, també, en el cinema. És a dir, que ara quan tornem a recuperar i a més a més a Sitges, ha vist sobretot molts curmetratges per això. Perquè entra dintre pel que ens lleia de la seva funció. Ara anem a aprovar la comunicació de nou. I si et sembla, podries tu començar aquest espai que ens havies anunciat al començament de... Però si et sembla que pots comunicar... Sí, sí, ara mirarem de comunicar de nou, però podem començar a parlar d'això del Franco Nero, del Django, que també és una història la veritat força apassionant, un tema que t'has muntat així del no-re, per poder parlar de Sitges al mateix temps de cinema... Tenint en compte... ...de tanta potència com el Tarantino. I aleshores, aleshores, el que m'ha quedat aquest guardó i m'ha semblat que, donat que havíem de canviar la temàtica del dia d'avui, aquesta és una tomàtica possible. A veure, us comento qui era... Qui és Franco Nero, perquè... Franco Nero és un... és un actor italià que va néixer... Sant Próspero, que és un poble petit, em sembla, a l'Emilia, i és fill d'un carabineri, i que, pràcticament, tota la seva vida després va estar a Milà. Has aconseguit connectar amb Vincèlia? Bueno, quan connectis amb la Sandra, parem... i... Doncs va començar estudis d'economia i a la Universitat Local. I després, mentre estava estudiant, va entrar al Piclo Teatro de Milano i va fer petites coses dintre del teatre. Va fer... les primeres pel·lícules les va fer el 64. Ell és del 41. Va fer el 64 i va ser el protagonista de la pel·lícula Diango el 1966 dirigida per Sergio Carbucci, que és un... De fet, és un... aquest i ho estem. Que en aquesta pel·lícula era molt comú i, per tant, el Sergio Carbucci en va fer varios. Se'n va parlar molt, de fet, d'aquesta pel·lícula quan el Tarantino va estrenar Django, perquè clar, era com... Exacte, fins i tot el Tarantino. Per això, amb mi se m'ha corregut, passem del Diango del Franco Nero al Diango del Tarantino i la raona... Però abans faig una mica de resum del Franco Nero. Tornaré avui i no paro de tallar-te. Sí que tenim ja de nou i a veure si no es torna a tallar d'aquesta manera estranya a la comunicació amb Sandra Navarro. Sandra, estàs aquí? T'hem perdut. A veure si no... Sí, sí, sí. He hagut com una hospida estranya que m'he quedat així, ja ho he dit abans, i a veure si no torna a passar. A més, Carme estava molt en curiositat, perquè no estava aquí en el programa quan vas intervenir l'altra vegada i s'ha quedat com amb molta curiositat de saber el tema aquest, el curmetratge, com funciona. I què has vist a Sitges de Cusmatratges? Doncs vinga. Vinga. Tenim un convidat per aquí, un d'aquests. Que parli també per televisió. Cap problema. A Sitges, al marge de ser un festival on s'aprenen molts desmatratges, de Gènero, que tots ho sabem, també té facció competitiva del curmetratge, i a banda de la facció competitiva del curmetratge, que per cert és molt potent i us la recomano, jo he anat per dos actes molt concrets. Un, el dissabte pels premis esgai no vol diria, que és una facció paral·lela al festival, que també ajuda al festival, que s'organitzi cada any, que porten bastants anys, on un jurat de les gais decideix quines escoles de Catalunya i universitats han fet els millors projectes i donen tres premis. I és a premia millor realitzador, a millor guió, o a millor bancía, a millor banda sonora. I bueno, veia bé d'anar, perquè la meva escola estava representada amb un curmetratge, i la teva escola, com dius, es va anar a part, que és la escola amb la qual està vinculada la productora del dedo en el ojo, i va guanyar, més a més, pel que estàs dient, la banda sonora, molt bé. Sí, de millor... És la quarta edició que ens presentem, i la quarta que guanyem... Però, bueno... Queda malament nil, però... No, no, no. La veritat és que cada any, en sorprèn molt, està complicat, i cada any la competició és més forta, i doncs hem tingut la gran alegria, que també han valorat l'esforç dels alumnes, i en aquest cas... Això simplement vol dir que esteu fent una bona feina, res més, clar? Bueno, a veure, és molt dur, i després d'aquest tipus de coses, veure que la teva feina té un sentit, i que la feina dels nois, i totes els equips té un sentit final, que és arribar als festivals, que és el meu valorar molt això, perquè és com el laboratori d'emergents, per després, doncs, són possibles, directors de cine, possibles per a les xifres o per a altres festivals. És una plataforma per mi, que provo que està molt bé, i s'ha de respondre i promocionar. Un dia véns aquí el programa amb tranquil·litat. Sandra, ens expliques tot això, i parlem, si et sembla, de la feina que esteu fent, i de com funciona tot plegat aquesta escola de cinema. Van a part, d'acord? Perfecte, cap problema. Té una mica de reprendre el fil. Ja ens has dit aquesta notícia, també, molt interessant, dels Premis Isgàia, amb aquesta banda sonora guanyadora, per part vostra. I què més? Perquè el que ens deies, perdona, del concurs de curmatratxes, no et refereixes al Premi Polnasi del Brigadún. És una altra cosa, no? Sí, és una altra cosa. Estic una mica despistat. Perquè hi ha una secció competitiva de curmatratxes, on hi ha curmatratxes internacionals i nacionals, on també, i en paral·lel, al marge d'aquest Premi Isgàia, hem tingut un altre projecte, que es diu La Carrera, un director que afilta molt bé, perquè té el perfil molt fitxès, i perquè és de por gènere, també de l'escola, que es diu Krista Vercar de Gena, amb la sua curmatratxa La Carrera. És un projecte amb la primera secció, que és de fer vi o menys de les 12, i guardar-me en una altra, perquè no es poden fer totes seguides, i no es poden fer totes les coses. I aquí també es va presentar, i va ser preciós, perquè, clar, secció competitiva de curmatratxes, de Gènere U, Pem Monès, la protagonista, Falafonmi, i no deixes una cosa molt transgressora pel cine o català, o nacional. Doncs girar el target d'aquest tipus d'actors, que comencen a arriscar-se, i va tenir molt bona acollida, i va agradar, però el nivell és superal, és superal, i aquí sí que jo crec que és més complicat, perquè encara no s'ha decidit res, però és molt difícil. Curmatratxes no només de Catalunya, ni estat espanyol, sinó darrere del món. Perquè vaig veure el mexicat, vaig veure argentins, un moment, aquí parlem per la ràpid. No es deixa el que parli, que no ens molesta en absolut d'aquí. Aquest programa per cine, si anem sense condicions. Entra tot, absolutament. A més, les mares sense condicions. Bona nit, a les 24 hores del dia. Cap problema, i tant que sí. Realment, jo és molt interessant, demà vull tornar-ne a la secció de curmatratxes, perquè per mi és el laboratori on jo directament treballo, que són amb el format petit, i la cosa va bé, doncs acabem en llarg, però la matèria prima amb la que jo treballo cada dia, em formo si el festival és amb accurs. Per tant, evidentment, i em fa molt de greu, perquè em perdo moltes grans pel·lis dels festivals de donors, però he d'estar d'altres, de les trobades d'estudiants, o a les seccions de curmatratxes. I demà, em faig una mica una petita llicència, que és el plaer que em donaré, que és que aniré a veure-la de gent regular. Ah, les 3 dimensions, oi? Les 3 dimensions de Dios el Lenguaje, que si el senyor Jean-Luc Dardieu que a Dios el Lenguaje em sembla que ens hem d'agafar tu de la cadira perquè suposo que el missatge serà bastant heavy, i potser és molt metafòric molt d'aquesta època d'avui en dia del cinema que estem acostumats a veure. Doncs molt... Si voleu ja ho parlarem, però... I tant, i tant que sí. Molt bon avançament, efectivament, del que es podrà veure demà. Doncs Sandra, si et sembla, ho deixem aquí. Nosaltres parlem de cinema, i tu dediquem també a una altra feina, sense condicions, i continuem parlant. Parlem quan vulguis, quan tu vulguis, tens aquí les portes obertes d'aquest programa, per suposat. El curmatratge està en plena vida, i jo crec que també tenim l'obligació de parlar d'ell, i posar-ho en un boga i de moda, que ja està, perquè està fort en aquest país, però encara ho ha d'estar més. El dia que vulgueu, parlem de curmatratges sense condicions amb el curmatratge, amb Santa Navarro. Bueno, em destaneixo i la meva filla també, amb el corrent. Ara que li deixo parlar, no vols. Adéu, si ha passat. Doncs una salutació, un abraçada molt fort a totes dues, i fins la propera, Sandra. Moltes gràcies. Django, els 10 minuts finals per tu. Carme, ja no t'interrompo més. Vulgui qui vulgui entrar en el programa. Tot per tu. Acabo d'explicar-vos. Va fer moltíssimes pel·lícules. Curiosament, ell era un guapo de pel·lícules, un home amb els ulls blaus. Cabell negre. Molt negre. Podria ser un polni human a l'italiana. Bueno, jo crec que molt lluny de la interpretació del polni human com actor. Ja està sortint. Ja està sortint les predileccions aquí. Sí. Però realment, com actor italià que ha tingut projecció internacional, sí que és un home que n'ha tingut. I, curiosament, ha treballat amb molt típid. Ell va treballar a fer la bíblia a l'any 66 amb el John Houston. És veritat. Va fer el camelot amb el Joshua Logan, que és on va conèixer la Vanessa Regley, que va tenir un fill i es va separar. I després, el 2006, es va fer una pel·lícula amb ella i es va casar el 2006. Carai. Després, va fer més pel·lícules amb el Sergio Corbucci, també del tipus d'espagueti. Una pel·lícula important que va fer amb el Damiano Damiani i que la va fer amb la Clàdia Cardinal. Jo crec que aquesta l'he vista el dia de la lechussa del 68, que és abans del padrino i és sobre la mafia italiana que passa a Sicili, això. I la Clàdia Cardinal i l'Ijot Corb, que és el que feia els 12 hores impiedat, no sé si es recorda, era el que el més difícil de convence dels 12 que estan prenent la decisió si consideren culpable o no culpable un xicot, un noi del carrer. Sí, que està jutjant. Doncs ell fa aquí del cap al mafiós i fa un gran paper. És curiós, perquè i ell fa de policia. Aquí fa la policia que utilitza... ha desaparegut el marit de la Clàdia Cardinal i la policia, ella s'apropa la policia malgrat tota la dificultat que té a la illa si es manté perquè la illa està tota ella dominada per la mafia. Doncs és interessant perquè això és del 68, aquesta pel·lícula. Va fer Tristana al 1970 amb el Buñuel amb la Caterina de Neus. Sí senyora, sí senyora. Va fer més amb el Damiano Damiani. Després va fer encara alguna pel·lícula amb el Fasbinder. Va fer una pel·lícula amb el Fasbinder. Ell va fer casi 200 pel·lícules però i moltes amb diferent nivell de qualitat. Perquè molts són pel·lícules d'un plí. Però tot i així és un home que sent italià ha treballat al cine americà que seguríssim que tindria grans dificultats amb el propi idioma. I amb tots aquests actors que et cito i amb la Vanessa i et dic que va tenir un fill. Ja veig que fins i tot ha participat, suposo que com a allò gairebé sortir un momentet, hi ha un cameo que es diu. Sí, el llango del Tarantino. El llango del Tarantino, Alien Terminator. El Tarantino estava escrivint un llibre sobre el Sergio Carbucci. I mentre escrivia aquest llibre va revisionar el llango del Sergio que interpretava el Franco Nero. Llavors li va oferir fer una petita escena que fa un cameo a la pel·lícula i ell cita que efectivament part de la seducció que va sentir perquè aquesta pel·lícula el va portar a fer el seu llango desencadenado. Ja era una pel·lícula la del Franco Nero i era una pel·lícula del llango que era... La situació és diferent, però... és una pel·lícula hispano-italiana, fet als 66, amb actors espanyols que en aquella època era una pel·lícula, que era una pel·lícula que va ser un actor que va ser un actor que va ser un actor que va ser un actor que va ser un actor relativament important al cine i al teatre espanyol. I és una pel·lícula que ja planteja problemes que després el Tarantino intenta agafar, perquè és una pel·lícula que passa a la frontera mexicana i que allà ja hi ha pel·lícules d'enfrontament fanàtic racista amb el cúcox clan, que per ser una pel·lícula d'aquesta època ficar-se amb aquest tipus de de temàtica no era habitual i aquí si fica una pel·lícula dura inclús de violenta que planteja situacions a la frontera de Mèxic de de gran violència i que el Tarantino li devia suposo jo i entenc que li devia xocar o li devia però sugerent com per decidir en prendre una línia temàtica que és la del seu diango en distàncies, però que sí que planteja temàtica d'enfrontament de tipus racial i enfrontaments personals amb un oeste perdut i llunyat el que planteja el primer diango a la frontera de Mèxic per tant és curiós que ell retorna de moltes sugeriments que troba el Tarantino un d'ells sigui justament el de la pel·lícula que va interpretar el Franco Nero impressionant impressionant aquest recorregut començant pel premi de la màquina del temps el Franco Nero que suposarem que està aquí a Sitges o que serà aquí per Perebreu ho he llegit al veure una crònica de Sitges i un aspecte també especialment atractiu interessant pels amants al Gènere i al Guester que vam destacar aquí quan va venir Andreu Ferran que vam parlar d'aquesta pel·lícula i ell va fer un recorregut molt interessant per al Gènere també amb informació que jo mateixa havia trobat doncs és aquesta música que el Tarantino anar recuperant amb la que em sembla que avui acabarem el programa perquè veritablement és molt suggerent sobretot agafat teniu Morricone però també d'altres compositors també d'altres vull dir que van composar unes musiques molt molt característiques i fan un western que no té res a veure ell comenta el Tarantino que l'espagueti guàrdic de fet el cinema americà s'anavergonyeix d'aquest tipus de cinema i ell la fronta i fa una obra creativa amb la seva pel·lícula que té un valor perquè ell s'hi afronta i fa una gran pel·lícula Sí, jo també ho crec i a mi m'agrada especialment la veritat doncs mira, aquesta serà la música d'en Morricone precisament que escollim per acabar avui aquest programa que ja ens falta res un minutet doncs com sempre per recordar del que parlarem la setmana vinent si tot va bé, si no hi ha canvis com hi ha hagut avui perquè la setmana vinent en principi, tu no pots venir si no estigui equivocat l'estima ha estat un plaer fer un programa amb tu, Carme, ja t'ho dic i el que sí que tindrem serà el nostre metge particular el Lluís Bessiana i parlarà sobre cinema i bogeria en pel·lícules com recorda esperem que pugui venir també al Jaume que està molt ficat amb aquest tema també i en parlarem recordeu, cinemes i condicions, punt com per tornar a sentir aquest programa que hem fet amb connexió amb Julio Hernando amb Sandra Navarro, Carme Navot i Francesc Aguilar a rebreure.