CsC 14/10/14 - Cinema i salut mental / Lluís Veciana

Cinema sense condicions Bona nit, tornem a sentir un dimarts més a Cinema Sense Condicions Veig que la sintonia no s'havia passat, hi ha hagut algun problema tècnic Nosaltres som aquí amb cada dimarts La sintonia ha marxat perquè jo li he tret que se sentia aquesta música La música no se sentia perquè tenia un butó apagalat, mira quina música És que aquí a la ràdio se sap, tot és qüestió de botons, de persones també Depèn de si el butó està ben posat o no, aquesta és la banda sonora d'una pel·lícula que ja ha vist el Jaume que ara ens deia que havia vist i que jo vaig veure, ara ho he de reconèixer que han passat dues setmanes en Sebastián però a tres sets, perquè aquella nit no havia dormit i la feia endureta el matí i se'n va passar tan ràpid la pel·lícula i ja ha acabat Bueno, em va durar per mi com mitja hora i aquí anem a sentir la banda sonora després del Jaume ens deia la seva opinió i jo puc parlar una mica del que recordo, mira recordo, ja vam sortir un tema, recorda Què tenim avui, Joan? Avui estem aquí amb un convidat que ja és amic del programa He tingut tres o quatre vegades, no sé, no les porto en control exacte i les que queden, les que vindran, que és metge i que sempre ens ha comentat algun dels temes que estan relacionats amb la medicina Avui ens havia proposat, nosaltres també li vam proposar i li va semblar bença Era una idea d'ell de parlar de bujaria i cinema o cinema i bujaria I per tant la idea seria com cada programa, fer tres parts, una primera part que parlaríem amb tu de les coses que hem vist, de les estrenes Jo vull parlar una mica de Perdida, que és la pel·lícula del David Finch Ah, ja l'has vist? Que l'han estrenat aquest divendres Interessant I amb la segona part del programa, després de parlar de les novetats i de les coses que hem vist Lluís Leziana parlaria del cinema i bujaria i després tots nosaltres comentaríem algunes de les pel·lícules més o menys famoses, més o menys carismàtiques que han tocat aquest tema Jo avanço, com sempre, canviant l'ordre de les coses, però no canvio massa Jo avanço que alguna vegada havia arribat a la conclusió, com que amb el Jaume en parla molt del tema de salut mental perquè ell s'hi dedica, que és difícil trobar una pel·lícula que no parli o que no tracti d'una manera o d'una altra la salut mental Estic d'acord Podem parlar pràcticament, pràcticament, de qualsevol pel·lícula Una cosa, que és que aquesta tarda, oi el de matí, no sé si me'n recordo quan va ser, vaig a internet buscant cinema i bujaria, cinema, coses d'aquestes i vaig veure que el comentarista que havia triat una llista, que vaig veure, deia que segurament era un dels temes més tractats en el món del cine Sí, perquè es tracta explícitament o implícitament a pareix d'alguna manera És com si anés a Floran sempre, com si fos una cosa que el cinema li fos natural, li fos característica, és la investigació del que passa a Parlament com el cinema ja té aquesta característica onírica d'alguna forma que capta les imatges, doncs és com si estiguessin apropant-nos al subconscient Estic completament d'acord Amb aquesta primera part, després ja parlarem que l'especialista ens expliqui el que ell pensa sobre tot això, en aquesta primera part, jo voldria que el Jaume que ha vist l'entrega i que tu, després de la música, fa un moment ens expliqués on has tingut, què t'has semblat? Bé, bé, és d'aquelles pel·lícules que t'apropen allò que tantes vegades escoltes, que hi ha pel·lícules que estan molt ben fetes, que es correspon el tema amb l'atmòsfera Ben realitzada, ben concebuda, extraordinàriament ben feta, i llavors dius, és que és extraordinari això, doncs aquesta té aquesta qualitat Una altra cosa és que t'interessi, o no, el tema que tracta, en el cas de l'entrega, la veritat és que seguint, com he mostrat més d'una vegada, que sí que sempre m'ha interessat és tot allò que sigui marginalitat i tot allò que s'escapa del que és una estructura probablement disciplinada, necessària, segons el meu criteri, això que hauria de discutir-ho i tots aquells que s'escapen d'això, que en definitiva són les organitzacions mafioses que acaben controlant aquests punts, això de la millor manera que es pugui explicar, jo ho veig així, i tota pel·lícula que tracta això, la veritat, és que sempre m'ha interessat doncs aquesta també interessa, i crec que aporta algun element bastant interessant, encara que al final ho malmeti precisament amb una glosa extraordinària de la individualitat com a fórmula de solució a qualsevol tipus de problemàtiques, clar, això ja no hi puc estar d'acord però el que és al llarg de tota la pel·lícula em va agradar moltíssim d'acord, no vol dir que sigui elegant, i la veritat és que una petita delícia, que hi ha manera com l'acaba, i jo no sóc especialment aficionat al happy ending, però ja estic fent explorers com sempre si s'hagués estalviat d'anar fins i tot a la recerca de la noia, i trobar-la, i fer el que fa, o sigui, el definitiu, el que hi posa, com a imatge al final, potser hauria estat d'acord amb tu, però fins i tot això va dir, això no calia i el Goss, no el trobes bonic, el Goss? clar, ja estem amb allò de les parleses humanes, que ja aquí el Goss és més important que una altra persona ho he passat recentment, no? no, no em fer plorar amb aquest tema però ho dic perquè la pel·lícula fa en tota l'estona la referència, i cada vegada que veu un personatge al Goss, ai, quin Goss més maco, no és un pitbull, per cert, que vaig estar buscant la raça i jo que sóc un enamorat últimament dels Gossos, ho he de dir també, doncs la veritat és que és una precisitat de personatge, i té molta importància a la pel·lícula és una precisitat de personatge a la pel·lícula el diar-t'hi, sí, que el Goss semblava una estrella però ja ho diuen, tu poses amb una pel·lícula, uns nens i un gos o un animal, i tens 50% guanyat del poble aquest també és un defecte que treu la pel·lícula, què dic? qui era? qui deia? el Godard, em sembla, que ara acaba de treure una pel·lícula i s'ha estrenat així hi havia per fer una pel·lícula i 20 vendors, no s'han de perdre ni una ni una, que no es podien fer pel·lícules amb nens no, no, no, això ho deia el Trufó, no sé qui ho deia, el Trufó, no, el Trufó, sí, tot el contrari el Godard deia, amb una noia i una pistola ja tenim una pel·lícula, també és una altra idea força interessant i ell ho va demostrar al final de l'escapada, per exemple doncs això l'entrega doncs la recomanem als públics que la vagi a veure, i així, doncs, jo no l'he vista, no he tingut temps de parlar t'agrada, t'agrada, t'agrada jo he començat a veure i he parlat amb un dels directors d'una pel·lícula que es va estrenar, va passar per aquí per les pantalles però estàs fent reverències, no sé si... és que tu quan coneixes el realitzador, ja tenim... bueno mira, vas faltar a Radio Corneia i tu vas perdre, va ser molt interessant sí, sí, van parlar amb l'Ernesto de Nova, que és un dels dos directors de El Rayo una pel·lícula que s'havia ja estrenat, però que va passar molt despercebuda i que té la característica de ser molt similar amb molts temes a la plaga mira, torna a sortir aquesta pel·lícula cada setmana i de parlar-hi ja una mica però curiosament, aquesta pel·lícula, El Rayo, la que hem parlat amb la Sandra Navarro, no tot és vigília, la plaga mateixa i algun acusatament que es va estrenant, em va fer pensar, em va fer pensar, poc a poc, amb el fet que hi ha com una mena d'amoviment que fins i tot es podria articular i es podria parlar dins del que seria un moviment, un moviment artístic dins del camp del documental de creació, que serien aquestes pel·lícules que dic i altres que podrien buscar que tenen una sèrie de característiques com una, la preocupació per les qüestions socials, la imigració sobretot, la imigració integrada amb un núcle de població sense cap mena de problema l'utilització d'actors no professionals, quina tenim aquí? Integrada, no? Sí, no, no, tot això és el que... Però tot això, aquestes característiques apareixen en aquestes pel·lícules i el director, Ernesto de Nova, un dels dos, ja dic, estava parlant de la pel·lícula i jo li anava fent gestos a l'altre, dient que és clavat el plantejament, la història, la manera de dirigir els actors al que seria la plaga, i fins i tot li vaig proposar a Neus Vellous, la directora de la plaga, de fer un moviment al voltant d'això i ja em respos, ja us explicaré si això tira endavant, ja en parlarem. La qüestió és que el Rayo és una pel·lícula que parteix d'un fet molt similar a aquella del David Lynch, una història verdadera, similar, però sense que tingui res a veure, similar al sentit que hi ha un personatge que amb un vehicle que no és l'habitual, en aquest cas un tractor que li posen el nom del Rayo i que també acaba sent el projecte de vida que ell vol tenir, el Hassan, aquest noi marroquí que porta ja uns anys aquí que ja no troba feina, que vol tornar a casa seva amb el tractor precisament, perquè no té carnet de conduir ni res doncs és tota aquesta aventura, i tota aquesta dinàmica tan peculiar en la que entren personatges, completament reals, perquè ningú és actor, si surt policia nacional, és policia nacional, que en un moment determinat fins i tot s'explicava Valernesto que havia ocorregut una anècdota en la qual havia naturat no el Rayo, no el tractor, sinó a tot l'equip de rodatge, perquè no tenien permís per rodar allà, llavors els havia naturals, ell, amb l'habilitat aquesta que caracteritza algunes persones i amb l'habilitat també especial en dèiem, de posar ullerig i tal del Hassan, els va convence d'integrar-los a la pel·lícula, els policies i tot legal. Què és aquesta màgia d'un cinema que està completament i unitjat, vull dir que no és que es faci sobre la marxa, però que sí que permet una certa improvisació i de fet una de les coses que ens explicava és que els actors no tenien línies de guió, el guió estava fet però els actors havien de parlar de coses de la seva pròpia vida a partir de les escenes que els proposaven un tipus de cinema molt peculiar i que a mi personalment m'enganxa, independentment de què parli amb el director o no però si parla amb el director té l'interès que corrobarem una mica el que més o menys jo vaig veient i el que sembla que es pot despendre de la pel·lícula, una pel·lícula que es pot veure, com a mínim es va poder veure en els uns aic, en aquest cinema que hem parlat aquí unes quantes vegades, de cinema independent, el dissabte a les 10 de la nit, en presència del propi Ernesto de Nova, si no m'equivoco ara no ho voldria equivocar-me, per això deixo el dubte i que crec que es continua passant durant tota la setmana, pel·lícula que si teniu interès, li heu d'agafar ràpidament, perquè són d'aquelles que passen com un rayo, com el nom de la pel·lícula, però que valen molt la pena, molt, molt la pena. Jo sóc a parlar d'una pel·lícula que suposo que és molt més comercial, perquè és d'un director que en aquest moment està de moda, que és el David Finchett, director que, com sabeu, jo valoro sobretot per semen, una pel·lícula ja de fa anys, del 1995, que em diria que començava, i sobretot perquè és un compromís que vaig adquirir amb el programa que parlaria més extensament d'una pel·lícula que a mi m'entusiasma, que és el curioso casso de Benhamin Bhatt. Ah, també és seva, no recordava això. Ell ho està nominat per aquesta pel·lícula com el millor director, els dos que tot i que no ho va guanyar. Ah, però és el director de Sodiak, de Sodiak... Bueno, en realitat m'ho ha dit la pena dir, acaba d'estar a la perdida, ben interpretada pel Ben Affleck, perquè hi havia una discussió de si Ben Affleck era més director que actor, o més actor que director, i en aquí penso, honestament, que ho fa molt bé, molt bé, perquè és una noia desconeguda, però que té una cara molt peculiar, i que es posa de moda o de manifest en aquesta pel·lícula. I, com deies tu, és un senyor que ha fet... Bueno, va fer l'Alien 3, el primer Alien 3 que va ser molt fluixeta. Després fa 7, fa The Game, el Club de la Lucha, l'habitació en del pànic, que és més fluixeta. Club de la Lucha, és veritat. Sodiak, que és aquesta que tu t'estàs esmentant, una que tu ja sé que t'agrada molt, que és la red social, de la Minus 10. A mi no em va agradar tant la penúltima, la Millenium, les hombres que amaven a les mujeres, que és una encàrrec, també. És una encàrrec, és la versió americana, de la mateixa, de l'Arson, de la neixa novel·la, que es va posar de moda fa un parell d'anys, i que hi havia la versió Sueca, que per mi era molt millor que la versió americana, i ara ens arriba, en acaben d'estar en aquest divendres, perdida. Gunghel. Sí, li han canviat el... Jo em pensava, m'estava plantejant, que es veia perdida, si és que havíem posat el títol i amb aquesta allà, amb la versió original, però no, li diuen Gunghel. No m'estranyaria, en aquesta pel·lícula, que pogués arribar a ser un dels candidats en la pròxima, amb la propera entrega de premis dels Òscars. Ui, què t'agrada? Tant... no, sembla que vas equivogada. Per tant, per la millor... com a millor film, millor director, millor triomf, millor muntatge, millor so, etcètera. Que és el que previen els Òscars? Qui és el que previen els Òscars? I per tant... i no... Jo crec que, honestament, i clar, és una pel·lícula personal, que la millor contradiu moltes de les opinions que en aquest moment estan, perquè ho que és un senyor que està de moda, doncs ara dir que tu vas a contracorrent, doncs deu fer-ne una mica estrany. Jo crec que la pel·lícula no hi ha res que destaqui per estar malament. És una pel·lícula que està correctament ben feta, el seu guió està basat en un famós bestseller d'una americana que va fer una novel·leta que va tenir un èxit brutal. Com? Es diu Gillian Flainmont. No la conec, és a dir. Però és una història en el fons que no inventa res de nou. A mi m'ha fet passar, m'ha fet pensar en moltes pel·lícules dels anys 30, dels anys 40 de la sèrie B, que van tenir doncs un cert èxit comercial, però sense l'habilitat, per exemple, les millors d'aquesta època, que per mi una de les que m'ha vingut el cap és que el fill de la hudguer, no sé si la recordeu o la coneixeu, o de totes les del cinema noir francès fetes pel trifó o pel mateix Xauró. Però vaig a dir que les llicències que té el guió, la història, perquè ha estat, diríem, guionitzada per la mateixa novel·lista que va escriure la novel·la. I els forats de guió comencen des del principi de la història, i, per tant, penso que costa bastant d'entrar en la història, no és una cosa que et faciliti, és a dir, que hi hagi uns suspens des del començament, si ve és veritat que mesura que va avançant la història, la història et va atrapant. I és cert, per tant, que hi ha girs imprevistos de guió, però no em semblen, per mi, a menys personalment, del tot creïble, del tot justificat. Tot està, és veritat, ben acabat, ben adobat, ben mesurat, però fins i tot la fotografia no arriba a ser les del film anterior, jo penso que el savol de les que m'has mantat fins ara eren molt millor, i fins i tot està ben interpretat, és a dir, penso que Ben Affleck ho fa molt bé, un paper molt calilar, però és una història, en el fons per mi, cínica, que no aporta res i que no va enlloc. O sigui, el Raban Polanski segur que és millor, i tracta el mateix temps. Jo crec que l'ell és la mínima que l'hem vist, a mi m'ho he comentat els primers anteriors, és molt millor que això. El que passa és que crec que aquesta pel·lícula no tindrà el ressò que tindrà aquest, és a dir, per això et dic que és molt possible que aquesta li dongui... No et creguis, eh? L'ell és la mínima, com a mínima l'estat espanyol, va ser la que més va recaudar, va venir de tot l'estat, està ressent, però... Ja ho heu parlat aquí, vosaltres, però és que és una pel·lícula molt ben... Ens escolta, Lluís, eh? L'has vist a la pel·lícula, Lluís. Ah, doncs que et va semblar. Comenta'ns una mica. I ara tornem al David Fincher. No, és un clàssic, diguéssim, de policia rural, però amb una atmosfera aclaparadora, és una... amb formalismes que algunes hores estan bé, i que són sorprenents, no?, els plans sanitals, i realment la policia jove i el gran... Hi ha algunes coses clàssiques de la... De la policia... De la nempeduria de la novel·la policiaga, que jo crec que estan molt bé, i jo crec que és una pel·lícula bastant rodona. Jo entenc que... I després que té un ritme... molt, molt, molt... molt aconseguit. S'allunya una mica, de vegades, els ritmes del cinema peninsular, a vegades és una mica... ja estàs una mica de tornada, tot això. I aquest, jo crec que és una pel·lícula moderna, d'ara, que no sé com em ballirà, però en el moment d'ara, jo crec que està... És bona, és bona i no m'ha agradat. O sigui, jo que no va aconseguir el Jaime Rosales, doncs ho aconsegueix aquesta. Jo crec que també estic coincident amb ell. Per mi és millor, és a la mínima que aquesta. Però ja deia que com que... jo penso que hi ha una operació de màrqueting molt ben dissenyada pels americans, que ho saben fer molt bé, doncs jo he desvelat la pel·lícula, té la sensació que està veient una cosa de molta trampa i molta cartó, i tot sembla, en el fons, com deia, una operació de màrqueting més que un bon film. Aleshores hi ha transicions, hi ha dos o tres girs inesperats i sorprenents, que no te'ls acabes de creure, però a mi, no sé, en el fons els veig més aviat obis i bastant cutres, i, per tant, no hi acabo d'entrar. Per tant, repeteixo, no puc dir-ho des d'alguna vista, per oposició a les anteriors, perquè jo et dic que... Això t'anava a preguntar. Quina recordes o quina recordeu? No, perquè m'agradaria parlar una miqueta, ja que estem amb el David Fincher, si us sembla, d'unes pel·lícules de les anteriors, perquè deies que t'havia agradat molt Sevan. Sevan, per què? Perquè va ser innovadora completament en el seu moment. És una pel·lícula que té els seus 25 o 20 anys, des del 95. Jo crec que, si recordeu, els famosíssims... S'han posat molt de moda en aquell moment, i aquí no ho aprofita curiosament, els títols de credit de la pel·lícula. Si us recordeu que eren sumament originals, sumament precisos, diferents del que s'havia fet en aquell moment, i penso que la història era una història molt lograda, molt aconseguida, molt fort en el fons, i ho explicarem per si no ha vist la pel·lícula. Tens un efecte de sorpresa que no t'esperes. No esperes que la cosa acabi com acaba. Es penso que estava ben interpretada, estava pel Brad Pitt com pel Morgan, firmat. Es penso que els dos estoses estaven brillants. El que era l'estètica, el color... Era molt... Era una revolució, jo penso que era un pas endavant, amb el que seria el cinema negre americà. El cinema americà havia arribat en un moment en què es repetia molt, i en canvi, el que feia a Sevan era obrir noves pistes, obrint nous coses, que segur que penso que mateix David Fincher en Fòdiac va alimentar i va intentar repetir. Però també era la història més o menys típica, si ens volia contradir el que dius, que estic d'acord, sobretot, amb la seva següent pel·lícula dedicada al tema, del mateix tema dels assassins en sèrie, però més o menys típica, en el sentit que eren unes cartes en relació amb un llibre determinat, o d'aquí... Qui ho ha posat de moda? No va ser que copiesa ningú, sinó que en el fons va innovar aquesta cosa que relació amb la Bíblia i relació amb els percats capitals, etc. Jo diria que és ell qui ho posa de moda en algun moment. És a dir, no sé si està fet de la novel·la que es va inspirada, això no me'n recordo, però jo diria que l'any 95 fins a aquell moment no s'havien fet aquest tipus de pel·lícules tan lligades amb una sèrie en sèrie i tot això. En canvi, després sí que se'n repetia. Se'n han estat molt copiades i fos una cosa molt habitual, però en el seu moment va trencar... va trencar les normes. Aleshores, de les altres, a mi em segueixo interessant molt, ja ho he dit, el curioso casso de Benjamin Button. Jo penso que és una pel·liculaça, que és una pel·lícula... Ja parlem més endavant, però jo diria que em pots parlar tot, perquè tu et va agradar possiblement i del dret social també. És que Zodiac jo crec que és... encara més potser que se ven, però coneixement per comentar-ho. No sé si és una pel·lícula germinal, que després ha proporcionat algúments, perquè es facin... unes continuacions, de l'estil que proporciona. Però Zodiac jo sí que la trobo una pel·lícula veritablement fascinant en quant a l'atmosfera, una mica... relativament proper el que comentava el Lluís de la Isla Mínima. Una pel·lícula diferent en la dinàmica, molt estranya, amb la manera com està feta, i em recordava una mica el comentari que feies de perdida. Per això que et volia preguntar sobre Zodiac, si l'havies vist què et semblava, perquè no és una pel·lícula... Has de confessar que a Zodiac la tinc una mica llunyant i no la tinc present, i llavors no podria fer un paral·lelisme. Hauria d'haver vist Zodiac més recentment per poder-les comparar. On el director, de nou, torna a dir una mica com a la Isla Mínima, profita un argument real que va passar en un moment determinat a la història dels Estats Units, i que la policia va estar buscant i intentant esbrinar qui ho provocava, jo, amb una sèrie de pistes que anava deixant el personatge en qüestió. I a la pel·lícula el director, David Fincher, aprofita per fer un anàlisi molt bo del que és la societat americana, en quant a la manera com la societat americana l'Europèa i la Mundial segurament, tampoc no hem de ser interrotant en una societat concreta. Analitzar com actuen a partir dels rumors, a partir de les pos que generen pels medis de comunicació, per la manipulació dels continguts audiovisuals, i en aquest sentit, jo crec que és veritablement impecable. Vull dir, en cap moment que jo recordi, apareix cap a si. No li interessa tant el fet que hi hagi una persona que estigui fent això, és com la trama, com la trama argumental, com la part temàtica, com la manera com els medis de comunicació ens afecten, ens influeixen. Això ja és a perdida. És que jo crec que és un dels temes que l'interessa aquest home. A perdida hi ha un element que és com, diríem, l'opinió pública, aquests programes, diríem, que a moltes televisions mundials es fan sobre personatges concrets i que els ridiculitzen i que influeixen fins i tot amb un judici, això ja és. El que passa és que per mi, per el meu gust, és a dir, que en això, a l'ambient, la pel·lícula arrenca molt fluixa, per mi no té cap cosa que t'atrapi. És veritat que després que les coses que van passant, com que hi ha uns girs inesperats, vas interessant més i més pel pel·lícula. Però, en el fons, tot i que això hi és, això hi és d'alguna mesura, hi ha com una mena de denúncia indirecta, perquè no és el tema principal. Indirecta d'aquests programes que hi se n'estan fotent d'aquestes persones que aporten aquests programes i que manipulen tant els que surten com els resultats finals. Això hi és, però no ho trobo creïble. És a dir, no m'ho acabo de creure. Com que no m'ho acabo de creure, perquè per mi, contràriament, a pel·lícules anteriors, per mi no està del tot ben realitzada, doncs no està ben aconseguit. No sé si perquè la noia que li ha fet el guió, que és la mateixa autora de la novel·la, volia conservar coses de la novel·la i no ho ha adaptat ben bé el cine o un aspecte o un caràcter més cinematogràfic. El fet és que no m'ho acabo de creure. No m'ho acabo de creure, doncs clar, no hi entro, em quedo fora. Per altra banda, la pel·lícula dura quasi tres hores. Una pel·lícula que dura dos hores, 45, és que és massa llarg. És a dir, li sobren, li sobren gairebé una hora o tres quarts d'hora, li sobren. Perquè en el fons no hi ha tanta cosa. És tant donant voltes sobre el mateix, en buscar un gira amb efectes que no te'ls acabes de creure. I d'altra banda, una altra cosa que potser algunes persones les digueixen i a mi no m'acaba de convence, és que hi ha una càrrega de cinisme al mostrar els personatges molt fort. És a dir, el que és dolent és de bé menys dolent i el que és dolent el que és bo, doncs és de bé dolent. Llavors hi ha una mena de joc que dona la sensació que en Mollica es vol afectar... En Mollica la troca. En Mollica la troca i afectar, doncs, una mica, el possible espectador que està davant d'allò i sorprendre'l, quan de fet tu si mires analises sistemàticament el que t'estan dient, el que t'estan proporcionant, com t'ho expliquen i tot, no t'ho acabes de creure. Penses que és més d'un joc que una realitat. El club de la lluita, també, quan la vaig veure em va semblar que era una pel·lícula fantàstica basada en una novel·la del Chuck Palaniuk. La veritat és que la visió apocalíptica tan peculiar d'aquest home i, curiosament, és una d'aquelles pel·lícules per les quals jo defenso la spoiler. Perquè a mi em van explicar què li passava el personatge principal abans de veure-la i llavors la vaig entendre molt millor i la pensava. Doncs escolta, perquè hi ha aquesta mania de no explicar les coses i de vegades si t'ho pren sense problemes, doncs que es facilita també amb el Brad Pitt amb l'Edward Norton, amb un paper doble de la veritat, és molt, molt, molt interessant. I la red social, com tu deies, doncs jo penso que és una pel·lícula que agafa el ritme del Howard Hawks de les comedies Aquelles Esbujarrada, però ho aplica a aquest ritme i un muntatge veritablement vertiginós ho aplica a una història molt poc habitual. Com és el naixement de la red social, del Facebook, a partir del seu creador de la competència bàrbara i dels enganys fins i tot que va portar a terme per aconseguir tenir la prioritat amb aquesta red social, amb aquest Facebook, amb aquesta nova etna perquè la gent es comuniqués i que li va fer, on sé, com ara és multimillionari i la veritat és que no et deixa marxar en cap moment de la història. Et va agafant, agafant, agafant amb una música també extraordinària. Jo és que respecto moltíssim aquest director. Per tant, malgrat que això que t'ho has dit, jo continuo. Jo també el respecto. Jo també el respecto. No he parlat amb ell. Justament vaig anar a veure-la perquè em pensava que sortiria content. Jo deies que vaig sortir de sabut, però no perquè tingués mania amb ell, sinó perquè em vaig trobar que la història no m'arribava com havia arribat altres coses. Et va sorprendre negatiu. Molt bé, anem pel tema. Tenim aquí el convidat. Gràcies, Joan, per convidar-me aquí al... Molt de gust que vinguis, sempre que vulguis. Ja saps que aquí tens les portes obertes. Jo analitzant el tema de cinema i bogeria, m'he quedat una mica parat i el Francesc ja ho ha comentat abans, el començament, que no és que hi hagi pel·lícules que parlen de la bogeria amb personatges, etc. És que el cine és així. Perquè, realment, la història del cinema està plena de personatges, que, d'alguna manera, manifesten un grau o un altre de bogeria. Tant és així que no es poden comptar les numeroses pel·lícules on s'hi representa un estat d'aixís psicopatològic. Jo diria que podríem dir que el cinema ha de donar les gràcies, les alteracions de l'estat mental del seu home i de la secretària, per fer una font inesgotable de inspiració. A vegades, per fer pel·lícules bones, o no tant. I alguna vegada parlarem d'aquesta barreja que fa el cinema sobre, diguéssim, bogeria o malalties mentants i violència. Són dues coses molt diferents. La majoria de malalts mentals no són violents i això el cinema ho ha barrejat bastant en algunes pel·lícules. Jo diria que, de totes maneres, quan parlem de bogeria, que és un terme literari més aviat, més que científic, clar, hem de tenir en compte que el significat, quan parlem de bogeria en el sentit directe, més restrictiu, fa referència a dues malalties molt concretes, que són l'esquisofrènia i la bipolaritat, o el que abans deia de l'aixís psicòlegis menicotapressiva. Això serien una altra de bogeria. Després podem anar a fer metàforos o allargar el terme. Però en el stricto senso seria això i també un cert grau de depressió. Hi ha una depressió que no és causal, que és interna, que és la depressió major, o la depressió unipolar i que també és una gran malaltia mental. Aquestes serien les tres grans malalties mentals ni en moltes altres. El que sí que voldria fer un incís aquí és, amb això que he dit de la violència, no confonguem un psicòsis amb una persona psicòpata. La psicòsis és una malaltia mental que ja et dic que paralitza en el pacient, en la persona que el té i que cursa brots i quan està fora d'aquests brots normalment i el psicòpata és un personatge que no té res a veure amb les malalties mentals clàssiques i que l'únic que té és que no té cap tipus d'empatia amb el dolor alier. Per tant, poden haver-hi psicòpates a l'oficina que siguin bastant salvatges i prou i després els psicòpates que tots coneixem per tant, aquestes diferències abans de tot seria important. No sé si ja me volies comentar alguna cosa. No, estic molt obert d'orelles. Diguéssim, jo analitzant una mica això podríem dir que una de les primeres pel·lícules que parla de la bogeria en sí és una que narra que es diu el gabinet del doctor Caligari del 1920, que narra la història d'uns assassinats d'Embur fets per un sonàmbol, com esos per un sonàmbol, a les ordres d'un que el domina, que és el doctor Caligari. Aquest seria, diguéssim, potser podríem dir l'entrada a la història del cinema de la bogeria, encara que altres pel·lícules anteriors n'havien tractat una mica. Aleshores, jo diria que hi ha pel·lícules que tracten la bogeria, que utilitzen un personatge per fer la seva trama i hi ha unes altres que potser són les més interessants que són les que tracten la bogeria, la bogeria és el tema principal de la pel·lícula. I avui doncs m'agradaria començar a comentar algunes d'elles. Tant i tant, tan pronto como los complejos que han estado inquietando al paciente se sacan a la luz e interpretan, la enfermedad y la confusión desaparecen y los demonios de la locura son expulsados del alma humana. Bueno, la pel·lícula és una pel·lícula que es fa un resum pretesament científic explicant el que vindrà, explicant la pel·lículia. No sé si aquest espitx que fa el productor li va imposant el Hitchcock o se li va acuditment. No és massa de l'estil de Hitchcock. En tot cas, l'engan janس del XXV al XXV pel Hitchcock ha protagonitzat la interpretada pel Gregorio Peck. Tracta de com arriba un senatori psiquiàtric que allà de la pel·lícula es presenta un comportament estrany. I, al final, hi ha un idili entre ells i es desenvolupa una trama, una intriga policial. Per tant, és una obra menor del cine de Hitchcock i que és una excusa la bogeria, el trastorn psicopatològic aquest, perquè el li va molt bé per la trama Hitchcock i Anna que hi ha. Jo crec que l'única profitable que hi ha és la interpretació de la Ingrid Berman, però a vosaltres, si la recordeu una mica, ja ho podrà dir. És aquesta que us utilitza les pintures del Dalí. Això anava a dir que potser el més interessant és la paraquesta unírica. El Dalí va fer una sèrie de pintures, es van gravar uns 20 minuts de pel·lícula amb aquestes pintures i, al final, només hi ha dos minuts de pel·lícula, es veu un somni del protagonista i, efectivament, hi ha les pintures del Dalí, que és una mica l'anècdota històrica interessant. Que va ser una publicitat marketing amb els americans, són molt hàbits amb això, de vendre la pel·lícula dient que el Dalí havia col·laborat, etcètera, que havia hagut molts calers pel mig, etcètera, una base publicitària. Exacte, no sé, vull dir que no té més interès a aquesta pel·lícula que això, però sí que és d'aquella. I que estava de moda en aquell moment el psicoanàlicis, avui dia no estaria de moda, suposo. No, no està de moda. Encara que hi ha psiquiatres que estan, diguéssim, en el exercici, que tenen una mica de nostàlgia, perquè s'han dedicat molts anys a fer-ho, i la veritat és que ha sigut un instrument útil. No parla de fenestrar-ho del tot, però no amb la profunditat que Freud va concebre el psicoanàlicis. I amb el metge, amb la valoració que fa el protagonista d'aquesta pel·lícula. Exacte. Volia comentar, en aquesta... Podríem comentar, moltíssimes pel·lícules tu m'has donat una llista, per exemple, d'aquestes en què s'utilitza la bogeria per fer, com per exemple el silenci de los corderos, o... Vull dir, però aquí hi està la psicopatia. Psicopatia, exacte. O bé, inclús l'anàl·la jamecànica, on hi ha la violència del psicopa d'aixís, però no... Volia comentar una pel·lícula que està molt més a prop, i que el francès ja ho estic segur que li agrada recordar-la, és memento del Cristófer Nolan, una pel·lícula del 2000. No fa gaire que la vaig veure. Que explica la història d'un detalliu que perdut la capacitat... té amnèsia enterògrada, és a dir, perdre la capacitat per memoritzar fets recents, i, diguéssim, és un detalliu que intenta descobrir la sessia de la seva dona. I, bueno, jo crec que el que li dona més valor afegit a aquesta pel·lícula és la forma que explica aquesta història. Que són, diguéssim, trams de pel·lícula tots tirats enrere, que el film comença pel final, i va desentrellant la trama amb atroços. És interessant la manera d'explicar-ho, així és molt interessant. És una pel·lícula de culte pel Cinefils. I, bueno, el protagonista té una personalitat que no vull fer cap spoiler perquè... Però ajuda... Aquest estudi no es fa, però ajuda molt la història, diguéssim, però no és l'important de la història, sinó com és explicada. Jo crec que és una pel·lícula bastant interessant. I és una malaltia real, aquesta. Vull dir que no és una cosa inventada pel cinema, perquè tu li has donat fins i tot un nom, no? Perdó de memòria enterograda, has dit? L'emnesi enterograda és una síntoma, només un síntoma, que pateix, diguéssim, un accident que pateix el protagonista, i d'emnesi enterograda. Però això, diguéssim, no és l'important... És una excusa per construir la història, però després, en el fons, hi ha una altra psicopatologia, hi ha una altra cosa del protagonista que expliqui una mica tot el que li passa i tot el que veu. Tenim pendent parlant del Christopher Nolan, de qui no gaire, i faré més poils llavors. Avui no el fem perquè tu no... Podeu fer... Jo no me'n recordo de moment què passa. Podeu fer un moment perquè hi tornarà a veure, perquè és una pel·lícula d'aquestes, que, a més a més, si la veus dos vegades o tres, no passa res. Jo no sóc d'aquests partidaris de tornar a veure moltes de les pel·lícules, però... Es podria veure l'inrevés, també. Jo penso que, de tota manera, si fas spoiler, l'has perduda. L'has perduda. Sí. Jo crec que sí, que sí. Se'l farà i t'ha retallut tot. És possible, és possible. Jo l'haig de tornar a veure. Vaig tornar a veure i... D'acord. I ho comproveré, sí, sí. Bé, hem citat un parell de pel·lícules o tres d'aquestes en què la trama de la pel·lícula s'introveix un estat psicopatològic que fa molt bé parlar de la trama, però la trama és d'una altra. Ara jo vull parlar d'alguna pel·lícula on la bogeria és el centre de la trama reflexiva i argumental. Per exemple, parlem de Lillit. És un film de Robert Rosen, de l'any 64, presentat per l'agència Berg i el Warren Beatty, i parlar d'un jove baterà de guerra que torna al seu poble i busca feina i acaba treballant de terapèrteco oposicional en un centre psiquiàtric, un centre psiquiàtric privat. Hem de parlar de l'any 64. L'any 64 ja portava molts anys que la psiquiatria criticava els centres internament tancats i aquest centre vol ser un model. És una casa de descans, amb uns jardins, portes obertes i tal. Però darrere hi ha una jove interna esquizofrènica que representa a Lillit i que el jove l'atracta, la de cuidar així. El trama de la pel·lícula és la relació que té amb ella i com canvia ell, com al final ella el sedueix. Jo podria fer un parèntesis aquí perquè Lillit és un personatge de la Bíblia i Lillit el judaïsme el considera que és la primera dona de dam i que Lillit es revela contra dam perquè no suposa estar per sota d'ell i, aleshores, se separa. El personatge que interpreta gent saber... El personatge pateix una esquizofrènia i està buscant seduir aquest exsoldat, jove, que ho enviti. I la trama de la pel·lícula és com, al final, el soldat, l'exsoldat, aquest d'Ereba d'autocomissional, es transforma, transforma la seva personalitat i comença a fer actes totalment fora de la llei perquè ja no ha perdut el límit entre el veí i el mal, entre l'ugó i l'udolent. I la protagonista, al final, s'acaba suicidant. Valga, faig un parèntesis perquè l'agència Berg es va suicidar uns anys després d'aquesta pel·lícula, als 41 anys, i era molt jove. I és un drama psicològic amb una fotografia molt cuidada, interveïa... A mi és el passat que em va fer un impacte brutal quan la vaig veure a les 60. És allò que a les 60 no em torna a veure el que recordi. I em va fer un impacte extraordinari. Jo l'he vist recentment, no la recordava, i realment conserva algunes coses que són interessants del cine. Jo la recomanaria per la gent que li agrada el cine de tornar a rebre perquè utilitza l'aigua com a Marc, com a escenari de moltes escenes, dolentes o bones. És a dir, té una altra... El director és molt famós, un senyor que havia fet moltes coses, i fa pel·lícules a les 60. A mi sí em permets. Us posaré una petita reflexió, perquè de passades s'ha esmentat que el psychoanàlisi, i diríem el que avui representa, el tractament psiquiàtric, psicològic i tal, les persones, has esventat la validesa i que no potser no s'ha de destruir tot i tal. Com es pot crear un convivència entre un fenomen, per dir-ho d'una manera, o una pràctica professional, francament reiixi en els seus moments i el que s'ha descobert recentment? Bé, es parla una mica de la història de la medicina. O sigui, la història de la medicina està, diguéssim, puntejada per modes. Modes que no són caprichoses, sinó que són modes científices, però que en el fons, diguéssim, el que marquen és que la novetat científica terepeutica que arriba suposa una millora respecte a el que hi ha, i aleshores tothom s'hi apunta. I s'abandona, diguéssim, coses que abans havien estat no només un event, sinó que havien solucionat la vida de molts pacients. I aquestes modes són cíclics i, al final, queda el que és important de cada una. Desgracidament, ara estem amb la moda psiquiàtrica, la medicalització. Per què estem així? Perquè s'han descobert molts fàrmacs que són molt útils i que tenen uns efectes secundaris relativament petits. I, aleshores, això fa que hi hagi una medicalització. I jo penso que també és un error, també aquesta medicalització que s'està donant. Jo penso que hi ha una corrent, ara, diguéssim, no una corrent, és una realitat, que els que nosaltres abans deien bojos són gent normal i corrent que tenen aquests brots d'estats completament, diguéssim... Psicòtics. I que, simplement, els propis malalts, diguéssim, són persones normals que fan vida normal, que, inclús, alguns d'ells són artistes. Però sí que és veritat que la seva psicopatologia no els permet portar una vida normal, no els permet portar una vida de treballar amb una feina 8 hores al dia, tot l'any i tot això, perquè, realment, hi ha una limitació en aquests... Però hi ha altres coses que poden fer per ells, per la seva família o per la societat. Això és el que jo crec que s'està treballant ara i que és interessant. És a dir, la normalització d'un estat, diguéssim, diferent, però que ja no és un estat anormal, sinó que és un estat diferent. És la descoberta d'aquest segle passat, de dir de fet, és quan... Això no pot ser, però què fem, no? Molt bé, molt bé. Bé, o sigui que... Recomano els que no l'han vist, Lilith és una gran pel·lícula. I l'escoltem. Exacte. Sí, podem. Escoltem, no exactament, Lilith, sinó aquesta altra banda sonada. Ja està sonant, ho hauria d'estar sonant. Això en sembla? Vol dir que és de... No vull dir-ho. Exacte. És la melodia de la banda sonora d'aquesta pel·lícula. Diguéssim que podríem dir que si ja hem d'escollir una pel·lícula que tracta sobre la banda sonora de la pel·lícula, diguéssim que podríem dir que si ja hem d'escollir una pel·lícula que tracta sobre la bogeria, sobre les males baledals, sobre les institucions psiquiàtriques... Diguéssim... I que, a més a més, és una gran pel·lícula. Jo diria que aquesta és una de les grans. I és una dirigida pel Milos Forman, al 75, presenta un repartiment, diguéssim, actualment. Vosaltres han fet moltes moltes cases. de la pel·lícula, però sí que li dona una força a la pel·lícula. És una pel·lícula jo l'he vist moltes vegades, m'encanta sempre. És una mica com tu, que has vist l'Ànx 66, que et va trepar, impactar, doncs jo la vaig veure als 75 a Londres i em vaig quedar clavat a la votaca. A mi m'agradaria fer una punt sobre aquesta pel·lícula, i el que crec és que en el moment que es va realitzar aquesta pel·lícula estàvem encara millor. Sí, sí, sí, completament. I llavors va ser com un brindis al sol, que es diu, normalment, i que quan l'havíem acabat de veure, va dir, ui, però això podria ser fantàstic. La realitat la tenim ara, encara que no sigui exacte el que en aquells moments exposa la pel·lícula. Exacte, el que es posa a la pel·lícula són moltes coses, però, a veure, és una legata a la llibertat, i ens parla de la violència no física, la violència institucional, la infermera encarna el mal, més mal de tots. És un personatge que se't queda, se't queda atrevat. Inclusió diria, pregunto, el fet que aquest tractament, diríem, d'elèctric, que se'ls hi fan els malalts, en aquest moment no està vallat prohibit? No ho està ni ara. No ho està ni ara. Jo et diria que pot ser que fins fa poques es fes servir, però, a veure, el que passa a la pel·lícula és que durant la pel·lícula hi ha una lobotomia, una lobotomia que això sí que és una cosa inversamblant, que llavors ja no es feia. Però sí que és veritat que els electrosocs és una descarga elèctrica que produeix deteriorament del cervell. Però també és veritat que hi ha algunes pacients esquisofrènics que, a llarg dels anys, a mi de que van tenir brots, això deteriora una mica des de l'estat mental. Però, bé... Amb situacions normals també ens deteriorem bastant. I més quan tot és tan il·lògic. Això de la violència només us vull recordar. Tu, Francesc, l'has vist a la pel·lícula? La de sí, i tant. Només vull recordar... Es produeix una situació provocada al pan alfarmera, i, al final, un dels malalts, diguéssim, se'n va amb una habitació, hi ha un besament de sang i tal, i l'alfarmera només surt de l'habitació, i només saliu corredir. Diu, lo mejor que podemos hacer es seguir con nuestras actividades cotidianas, después de lo que había pasado. Aquesta violència continguda, així, és... No, hi ha encara més. Hi ha tota una... Jo crec que aquesta pel·lícula, a part del reflex d'una institució mental, un funcionament determinat, amb tots els problemes que comportaven, totes les mancances que, després, com diu el Joma, com diu l'Ustimatge, s'han anat superant, és un reflecte d'una societat autoritària, el cap i a la fi. Hi ha una gent que vol intentar organitzar-se per si mateixa, hi ha un poder establert, que, en aquest cas, ve representat per la infermera, que ho mata tot, que ho talla tot. Vull dir, ells, en un moment determinat, volen veure la televisió, volen fer una activitat, ho organitzen tot, ja ho està organitzat, i llavors arriba ella i diu... Bé, record, fins que hem arribat, tornem a l'activitat normal, que està establert i fora. És a dir, és l'estatúl quo, pasant per sobre, absolutament, de tot. És demoledora, demoledora. I per això el personatge de l'Índi, que t'ho dius, és tan representat. Jo diria que fins i tot, perquè, bueno, arribar a un moment en el que decideix, que ja veu tot el que ha passat, marxa d'allà, perquè hi ha d'estar jo aquí, i això no m'aporta res. És simplement una persona, i punt. És extraordinària, realment. Anem per... Està aquí, està aquí, s'anant ja una miqueta de fons. Aquesta música és extraordinària, més que extraordinària, que comença molt a poc a poc, i que ens servirà ja per arribar encara en sèrie de minuts, però en què és llarga, l'aniré en sentint. A poc a poc, mentre anem parlant-hi. Aquesta música és el preludi de Tristana Isolda, una opera molt maca de... Pagnariana, i que l'utilitza l'Ars von Trier, el director de la pel·lícula melancòlica, que és el que comentem. L'Ars von Trier és... que dirigeix l'any 2008, segur que la recordeu, perquè està molt recent, i, bueno, jo primer voldria parlar de que l'Ars von Trier és un malalt de depressió, té una depressió... ha tingut una depressió important, durant aquestes crisis ha tingut una creativitat immensa, i això també volia comentar-ho aquí, la bogeria que entenem pot ser capaç de posar sobre les cordes a la persona i fer-la reaccionar amb un plus de creativitat. No és... no és de tothom, però si aquelles persones per la capacitat tenen aquestes capacitats, quan estan en un estat depressiu, és una eina per sortir-se'n. I jo, diguéssim, volia parlar d'ell perquè té aquesta depressió, o té una fòbia a volar, us en recordeu, que no val les festivals, sempre van cotxe i així... Van bicicleta, em sembla. Ni tan sols amb cotxe, va. Sí, sí, directament. La pel·lícula comença amb la pluja de mussols, la núvia sobre el riu, una col·lisió planetària, que són una mica un resum de la pel·lícula. És un problema operístic. És un problema. Correcte, són el Preludi, un planet amb el més gran xoc contra la Terra, i la pel·lícula té dos parts. Diguéssim, amb els títols de les dues germanes protagonistes, la Justint, que és la núvia, i que arriba amb un castell de la península de Jutlandia, a Dinamarca, un castell preciós, i casar-se amb tots els convidats, tot la primera part és així, ens parla d'aquesta Justint, que té una depressió importantíssima, i, bueno, explica una mica el seu estat mental i les reaccions que es vei. L'altra part és la Plart, diguéssim, de la germana, que és Clare, que està encarnada per la magnífica Charlotte Gainsbourg, que és un actriu fetitge de l'Ars Bonsriar, no? Sí, perquè, com a mínim, també va participar en Antichrist. Hi ha una informania, que és la protagonista i tant, i tant, i tant. La Charlotte Gainsbourg sap, o sigui, hi ha una primera part, molt depriment, amb una normalitat que es veu buicotejada per la depressió de la Justint, i després la segona part és el director vol transmetre l'angoixa del que va a passar i utilitza aquesta gran actriu que sap perfectament transmetre'ns aquesta angoixa existencial, diguéssim, del final de vida, del final... especial. Realment, el espectador produeix un estat emocional, la pel·lícula, que jo crec que és molt fidel el que podria ser una... una bipolaritat, l'estat d'angoixa i l'estat de depressió. I qui està ben reflexat utilitza molt la il·luminació a la nit, del castell, molt ben fet, és molt d'això. I després, al final, jo crec que, bueno, al final, és més anecdòtic, però jo em quedaria amb el que transmet la pel·lícula en quant al estat mental de les protagonistes. Però es podria dir que en aquesta pel·lícula, en consonància amb el que tu comentaves, que les trieren com si fos... Jo crec que està parlant de les seves experiències, però va més enllà. No crec que hi ha... L'únic que passa és que sí que vol transmetre la pel·lícula, no deixa de ser el títol de la pel·lícula, el planeta, que es diu melancolia, que és el que acaba. Diguéssim, al final, és, diguéssim, un estat mental de depressió, que és una mort en vida, que vol dir que és una mort en vida, que és molt interessant, però el malalt està destrossat, no hi ha res que li faci el motiu. I aquest estat mental és això, és la depressió major. És un gran... És una gran... Però que quan arriba el perill, llavors es canvien els papers. Arriba un suposat final per tothom, llavors canvien els papers. Canvien els papers. I el... O sigui, el que és depressiu, que arribi un final total, és la seva gran salvació. És la seva gran salvació. Per això la depressió està serena, i la que no és depressiva li agafa la angoixa, la angoixa existencial. Però per això volia jo preguntar-te, Lluís, fins i tot, de la metge, del programa, de la sensacondició, fins i tot una defensa per part del director de la depressió, com un estat superior de la consciència, perquè és capaç de similar qualsevol estat, que persones que suposadament tenim un optimisme, una mena de capacitat per oblidar-nos d'una manera o d'una altra, s'ha d'acabar en un moment determinat. Les persones depressives, com si tinguessin una capacitat per captar que tot el que estem fent és com buit, d'alguna forma, si el director vol agafar també aquesta idea. I vol reflectir-ho. Jo crec que el que és, simplement, és la manera que té aquest director d'expressar el que pot ser la depressió. Que és un estat d'anul·lació total, d'introversió total i de desgràcia. No entens? La depressió és una situació que paralitza la persona i que és una mort en vida. Jo sí. Tinc un part en el sentit aquest, i la veritat és que la depressió és aquesta incertesa en la qual vivim, que és el que ell intenta agafar. Llavors sí que he vist una persona que té una depressió d'aquestes característiques en el moment que tot està així d'agafat, ja està més tranquil·la, per dir-ho d'una manera. El programa de temps ens ha passat volant. Moltes gràcies, Lluís. Semana dinet. Parlem del masclisme com a metàfora que ens ho parla el jove i el francès es comentarà a la gata sobre el tejador de 5. Doncs vinga, l'hauré de veure, no l'he vist mai. Si anem sense condició, per tornar a sentir aquest programa ens creiem amb la música de melancòlica.